El Perxe Núm. 3 by Museu Vida Rural

ARXIU MVR - FONS CAL BIEL

BUTLLETÍ DEL MUSEU DE LA VIDA RURAL Núm. 3 Any 2010

Ramon Martí “Biel” © IVANA LARROSA

El temps, a les seves mans

MVR

EL PERXE

Editorial

Índex

Ara fa un any, el Museu de la Vida Rural va tornar a obrir portes, tot inaugurant una nova i prometedora etapa. Aquell vell projecte que arrencava amb força l’any 1988, fruit del somni del seu fundador, en Lluís Carulla, patia una profunda remodelació que l’havia d’adequar als temps actuals i que, alhora, pretenia projectar-lo al futur. D’una banda un esplèndid edifici nou, que duplicava l’espai amb què es comptava fins llavors, i, de l’altra, la constitució d’un projecte museogràfic innovador amb una ferma aposta pedagògica.

4 La col·lecció 5 El visitant convidat Muriel Casals, presidenta d’ Òmnium Cultural 6 L’article Jordi Creus, historiador i director de la revista Sàpiens 8 D’un altre temps 9 El rebost La recepta de Gerard Perelló, del restaurant Vinatxo El vi, maridatge de la D.O. Conca de Barberà 10 L’entrevista Ramon Martí “Biel” 12 Sortim El Buxaus Fira de Santa Teresa d’Esterri 13 Lectures 14 Programa cultural 15 Estem en xarxa

Podem dir que hi ha un abans i un després respecte de la data del 10 d’octubre de l’any 2009. En la història del MVR, aquest dia hi ha quedat gravat com un dels més importants, després del dia de la inauguració. Un abans i un després, sí, que tenen, per poc que ens hi fixem, una justa correspondència en la nova estructura museogràfica. El gran pas que es fa aquell dia, un any enrere, és el de plantejar un museu útil per a la població catalana, un museu que es vol de referència per a tots els altres museus –més petits i més grans— que treballen al país per la conservació d’un fons de memòria d’un valor inestimable. Al mateix temps, però, ara fa un any el MVR feia més ampli l’espectre històric i, més enllà de mostrar només com havia estat el món pagès tradicional –des del descobriment de l’arada romana fins als nostres dies, però insistint, sobretot, en els segles XIX i XX—, també donava cabuda a la infinitat de reflexions que tenen lloc amb els gran canvis que operen al camp d’ençà de la mecanització i la industrialització. El MVR vol ser un fòrum de discussió per al primer sector, el més castigat de tots des de fa anys. En aquest sentit, voldríem que el nostre museu fos una eina de reflexió, no únicament de conservació i d’exhibició. Molts dels actes que hem programat al llarg d’aquest últim any han apuntat a aquesta idea. En la voluntat del nou MVR hi ha la de constituir-se en un punt de trobada de tots aquells que treballen en aspectes tan diversos com la incorporació de nous conreus o la millora dels tradicionals, la sostenibilitat, el medi ambient, la restauració... Creiem que hem engegat una etapa productiva i decisiva, i és per això que continuarem treballant amb moltes ganes per fer encara més gran aquest museu.

El perxe Butlletí del Museu de la Vida Rural Número 3, octubre de 2010 Foto portada: © Ivana Larrosa Equip de redacció: Carme Martí, Montse Cabal, Albert Carreras, Jordi Llavina, Jordi Puig, Ramon Rosich. Fotografies: Albert Carreras, Ramon Rosich, Ivana Larrosa, Helena Parera i Arxiu del Museu de la Vida Rural. Disseny Gràfic: APRODISCA Edició: Museu de la Vida Rural SUBSCRIPCIÓ: Si desitgeu rebre gratuïtament el butlletí del MVR en format digital envieu un correu electrònic a l’adreça info@museuvidarural.cat Fundació Lluís Carulla Museu de la Vida Rural Carretera de Montblanc, 35 43440 l’Espluga de Francolí Tel. 977 87 05 76 www.museuvidarural.cat HORARIS D’OBERTURA DEL MVR De dimarts a dissabte, de 10.30 a 14.00 i de 16.00 a 18.30 h. Diumenges i festius de 10.30 a 14.00 h. El Museu obre tots els dies de l’any excepte els dilluns, l’1 i 6 de gener, el Dilluns de Pasqua, i el 25 i 26 de desembre.

MVR

LA COL·LECCIÓ

Màrius Torres. Poeta, metge, músic Aquesta exposició ens acosta a la poesia del lleidatà Màrius Torres mitjançant un recull de la seva obra complementada amb pintures de Montserrat Gudiol. Englobada dins els actes d’homenatge que s’estan duent a terme en motiu del centenari del poeta podrem comprovar com la força dels seus versos no ha perdut força ni vigència. Nascut en el si d’una família benestant lleidatana, Màrius Torres encaminà els seus passos, seguint la tradició familiar, cap a la medicina. L’any 1935 una tuberculosi l’obligà a ser internat en un sanatori on escriví el gruix de la seva obra. Alenada per figures com Carles Riba o Joan Sales, i sense abstreure’s ni de la convulsió del període en què estava immers el país, ni de la complicada situació personal, la poesia de Torres gira al voltant dels grans temes: mort, religió i amor.

Peces destacades del fons del MVR

Cuina econòmica Dimensions: 57 x 60 x 49 cm Data: Segle XX

Calaixera Dimensions: 110 x 117 x 62 cm Data: 1802 (l’Espluga de Francolí)

Aparell escalfador, per cuinar, fet de ferro per a aprofitar més bé la calor, que solia tenir fornet, dipòsit d’aigua i dos o més foguerills.

Calaixera de fusta de quatre calaixos grans, el primer està partit en dos calaixos. Sobre hi ha la taula amb tres calaixos més.

Quinqué Dimensions: 25 x 14 cm Data: Segle XIX - XX

Premsa de raïm (premsa de gàbia) Dimensions: 290 x 158 x 116 cm Data: Segle XVIII

Llum de petroli amb gresol que porta un globus de vidre i coronament amb nansa.

Màquina muntada damunt un banc de pedra, composta de dues cuixes que sostenen la nou, on va enroscat el cargol. Aquest s’acaba en un merlet on va collocada la barra per fer girar el cargol que anirà empenyent la guia i el congreny dins la gàbia de forma rectangular.

MVR

VISITANT CONVIDAT

L’origen rural de la riquesa Ja fa molt temps que Catalunya no és un país agrícola. Els agricultors són una part petita de la nostra població activa i l’activitat de la ramaderia s’explica per un nombre reduït de treballadors i empresaris que, això sí, s’ocupen d’una quantitat substancial d’animals que ens mengem aquí i a altres països del nostre entorn. Però la riquesa generada per aquestes activitats, que podem considerar quasi bé minoritàries pel que fa a l’ocupació de mà d’obra, és important i sobretot té un significat estratègic en l’estructura econòmica del nostre país. No oblidem que les indústries de l’alimentació i d’una manera especialment exitosa la producció de vins i caves, ténen un paper important en el nostre Producte Interior i són font de prestigi internacional gràcies a les seves exportacions. En aquest sentit cal valorar l’existència d’un museu que ens explica com ha estat el passat de l’activitat al camp. Ens interessa saber perquè les coses són com són avui i només ho podem fer si en conei-

xem la història. La gràcia del Museu de la Vida Rural rau en què, tot explicant el funcionament de les activitats rurals, ens dóna les claus per entendre els mecanismes econòmics, de la nostra història en concret i de l’origen i el funcionament dels mercats moderns en general. Efectivament, si ens fixem en la presentació de com ha evolucionat la vida de les famílies camperoles a través del temps, podem comprendre com es va passar de treballar per a l’autoconsum, és a dir pel manteniment de la família i de l’entorn més proper, a una situació en la que els camperols produïen per al mercat. En la mesura que millora la productivitat gràcies a la incorporació de millores tecnològiques, el resultat supera les necessitats domèstiques i s’obtenen unes quantitats de béns que seran comprades per persones que ja no cal que treballin al camp. D’aquesta manera, tal com ens expliquen els historiadors de l’economia, el progrés agrícola va obrir les portes a la industrialització. Els

pagesos varen alimentar els treballadors de les fàbriques industrials que a partir del segle XIX han caracteritzat la nostra vida econòmica i social. Seguim aquest procés a través dels instruments i les eines de treball. També a través d’imatges i reproduccions d’escenes que ens permeten imaginar els canvis en el comportament dels nostres parents pagesos. Uns avantpassats no gens llunyans a qui hem d’agrair el benestar econòmic del que gaudim avui. També agraïm al Museu que ens recordi que si avui Catalunya és una economia industrial i de serveis força competitiva, no és per atzar.

Muriel Casals Presidenta d’Òmnium Cultural

ACTUALITAT

Agricultura ecològica, la paradoxa espanyola Espanya és el principal productor d’agricultura i ramaderia ecològica de la Unió Europea però, en canvi, els seus ciutadans se situen a la cua pel que fa al consum d’aquest tipus de productes. Els productors i les hectàrees dedicats a agricultura ecològica no han deixat de créixer durant la crisi, ja sigui motvats per incentius econòmics o per motius de consciència. Per contra, els consumidors espanyols gasten de mitjana menys de 12 euros per persona i any en aquest tipus de productes quan van al mercat. A l’altra banda de la balança, paradoxalment, un país amb menys recursos agrícoles: Suïssa, que gasta uns 140 euros de mitjana per persona i any.

Catalunya va engegar l’any 2008 el Pla d’acció per a l’Alimentació i l’Agricultura Ecològica 20082012, amb un pressupost d’uns 37 milions d’euros i gran quantitat d’accions pensades tant per incentivar les produccions com per promoure el consum d’aquest tipus d’aliments. Tot i els beneficis socials i ambientals que aporta aquest sistema de producció i la qualitat dels productes que se n’obtenen, els números sembla que no surten. S’ha aconseguit convèncer els pagesos i ramaders, però no els consumidors. Tot i això, Catalunya, per bé que les quantitats són insignificants, se situa per sobre de la mitjana espanyola en consum ecològic (1% en front del 0,6%). MVR

L’ARTICLE

Imatge del port de Barcelona, l’any 1963, amb un grup de mules preparades per ser embarcades en direcció a Bombai.

Mules cap a l’Índia! JORDI CREUS

Recordar avui el paper essencial que fins no fa massa dècades van tenir en el nostre país animals com les mules o els matxos pot provocar estranyesa, sobretot en les generacions més joves. Però la realitat és que fins entrada la segona meitat del segle passat, aquestes criatures –i, en menor mesura altres animals de peu rodó, com els ases o els cavalls– eren imprescindibles per a les cases pageses del nostre país. Al voltant del treball d’aquests animals hi havia una sèrie d’oficis tradicionals que van deixar de tenir raó de ser en el moment en què la maquinària va irrompre a casa nostra. És el cas dels tractants de bestiar, que eren els comerciants que compraven i venien els animals per les nombroses fires que hi havia al llarg i ample de la nostra geografia, entre les quals destacaven les de Verdú (abril), Organyà i Puig6

MVR

cerdà (novembre) i, sobretot, Salàs de Pallars (febrer o març). Distingir els tractants no era difícil, ja que la majoria d’ells acostumaven a vestir, si fa no fa, de la mateixa manera: gorra a la testa, blusa negra i l’imprescindible bastó de quinquillanya a les mans que els permetia tocar les parts més sensibles de l’animal sense el perill de rebre una coça com a resposta. I encara més, bona part d’ells acostumaven a lluir un toscano

entre els llavis que ajudava a fer més denses les olors que es repiraven als firals. Llorenç Cortina, un dels tractants més coneguts de la muntanya catalana, remembra amb enyorança els anys bons de la fira de Salàs, “que era la més important de tots els Pirineus, de tot Espanya. Quan era petit, recordo haver sentit explicar al meu pare, que també era trac-

L’ARTICLE

tant, que l’any 1914 hi havia més de 14.000 animals”. Aquella fira era una cosa extraordinària, la gent del poble dormia als bancs de la vora del foc per poder llogar els seus llits als tractants que venien de fora”. El tracte va començar a anar de baixa cap al 1960, amb la posada en marxa, l’any anterior, del franquista Pla d’Estabilització Econòmica, que va fer despertar una economia fins llavors adormida. A causa dels efectes del pla, van començar a arribar als camps de l’Estat els tractors que bona part dels països europeus ja feia anys que veien funcionar. La conseqüència més immediata va ser l’arraconament dels animals que

fins llavors havien fet les feines que el futur reservaria a les màquines. I immediatament, les fires van entrar en una crisi irreversible. De fet, la de Salàs va deixar de celebrar-se l’any 1964, la feina dels tractants va deixar de tenir raó de ser i els seus protagonistes van haver de fer front a una reconversió laboral obligada pels nous temps. Malgrat això, la vida encara reservaria al Llorenç Cortina el seu “darrer gran tracte”. Tot va començar l’estiu del 1961, quan dos comerciants italians van entrar en contacte amb els

germans Casado de Tudela (Navarra), una de les famílies de tractants amb més solera de tot l’Estat. Els italians van fer saber als navarresos que les forces armades índies estaven interessades a adquirir una gran quantitat de bestiar mular, de cara a reforçar el seu exèrcit. Immediatament, els Casado, donada la magnitud de l’operació van cercar l’ajut d’altres comerciants i amics, com els Cortina de la Pobla de Segur. Poc després el Llorenç ja va comprar 50 mules a la fira de Viella. Van ser els primers animals d’un llarg procés que va ocupar tres anys de la seva vida. Durant aquest temps, va visitar totes les fires que tenien lloc a la

zona que li havien encarregat els Casado (Catalunya i Aragó) i va viatjar fins a les masies més amagades per tal de comprar animals. Un cop localitzats, Cortina havia de dur a terme el reconeixement, una operació imprescindible abans de l’adquisició. L’altre moment clau era la negociació pel preu. Però en aquella època, les coses havien canviat molt. Ja quedaven molt lluny els temps en què per una bona mula es podien pagar fins a quaranta mil pessetes. A principis dels anys seixanta, el Llorenç Cortina no anava més en-

llà de 9.500 pessetes per bèstia de talla gran i una mica més de la meitat per una de mida petita. Durant aquells tres anys frenètics, el Llorenç Cortina va comprar 1.128 animals. En el conjunt de l’Estat, els Casado van aconseguir prop de 10.000 mules i matxos, que successivament eren concentrats a llocs habilitats de Balaguer, Barbastre, Tudela i Alcalà d’Henares. Allà, els animals eren lliurats -ferrats, xollats i nets- als militars indis, que els transportaven, amb camions o en tren, fins al port de Barcelona, des d’on eren embarcats en direcció a Bombai. Amb la venda del bestiar mular a l’Índia es va posar punt i final d’una

manera irreversible a una llarga època que va tenir en els animals de pota rodona un dels principals eixos econòmics de la Catalunya rural. A partir de llavors, en paraules de l’historiador Ramon Boixareu, “es va produir la desaparició pura i simple de les bèsties (sobretot mules i matxos, però també rucs i cavalls) com a instrument de treball en l’agricultura i en el transport, i la seva substitució pels elements mecànics que coneix el món modern”. JORDI CREUS

Director de la revista Sàpiens FOTO: La fira de Salàs de Pallars a finals dels anys cinquanta.

MVR

D’UN ALTRE TEMPS

Passar la bugada Una feina ben típica de la llar d’antany, caiguda totalment en desús, havia estat de passar la bugada cada tres setmanes o més, per tal de fer ben neta la roba de l’ús quotidià de les persones i la llar. A començaments de setmana, un dia rentaven la roba però deixant-hi el sabó, després la posaven al cossi, coberta amb un drap, amb cendra a sobre, per passar-la l’endemà; això és, durant unes quatre hores s’anava tirant aigua bullent d’un calder que penjava al foc, damunt la cendra de la roba encovetada; l’aigua que s’anava filtrant fins a eixir pel forat o broc de baix, era recollida en un altre calder o altre recipient, des d’on la bugadera l’anava trasbalsant, amb el mateix tupí amb què la tirava al cossi, per traslladar-la de nou al calder de la llar; ja que el lleixiu s’havia de mantenir sempre calent, sense deixar d’afegir-ne a la roba i de recollir el que s’escorria per tornar-lo al calder del foc. Al cap de les quatre hores d’aquesta feina pesada i laboriosa, llavors abocaven tot el lleixiu del calder del foc damunt del cendrer del cossi, tapaven l’orifici de sortida i deixaven reposar així la bugada durant unes quatre hores més; transcorregudes les quals, s’aviava el lleixiu, destapant el forat, i quan la roba estava ben escorreguda la treien del cossi i no l’esbandien fins l’endemà. R. VIOLANT I SIMORRA Etnografia de Reus i la seva comarca (Volum segon) Arxiu MVR

Cuines Les cuines han estat unes grans oblidades en el camp fotogràfic; si de cas podem veure gent ben entaulada al menjador, però ben poques cuines. En aquest sentit, Lluís Carulla va ser un pioner i la seva càmera i la seva recerca ens han dotat de documents gràfics de gran valor. Aquesta imatge, de l’any 1962, forma part d’una sèrie que ens permet veure la cuina des de tots els costats. Per la quantitat de plats i estris que hi veiem tant es pot tractar d’una fonda com d’una casa amb família nombrosa. La llar de foc és central, està elevada i envoltada de bancs. Sembla que la possible cuinera no gosa destorbar.

MVR

Arxiu MVR Fons Gallina Blanca

EL REBOST

La recepta

El vi

Cargols Vinatxo dolços i coents

Viognier 2008

Cuiner: Gerard Perelló Restaurant Vinatxo C/Rosich,16 43201 Reus 977 340 293

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES • 2 kg cargols • 2 cebes • 5 tomàquets madurs • 70 g de xocolata a la pedra • 2 bitxos • 2 dl d’oli d’oliva

• 1 fulla de llorer • 2 alls laminats • sal • 1 dl de vi blanc • 1 cullerada de postres de farina • 1 dl de picada (avellanes, safrà, ametlles, sal) • 1’5 l de brou de verdures

PREPARACIÓ En una cassola amb oli ofeguem les cebes, els alls laminats, els tomàquets triturats i el llorer. Quan estigui tot daurat, posem els bitxos, el vi blanc i els cargols amb una culleradeta de farina. Remenem amb cura. Després afegim el brou de verdures i la xocolata que haurem picat prèviament amb un ganivet. A continuació, afegirem la picada i ho deixarem coure entre set i deu minuts a foc lent. Rectificarem de sal i servirem la cassola.

Units contra la fam El 16 d’octubre se celebra el Dia Mundial de l’Alimentació, proclamat el 1979 per la Conferència de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO). L’any 2009, es va arribar al llindar crític de mil milions de persones que pateixen fam al món, en part a causa de l’increment dels preus dels aliments i a la crisi financera. Potser per aquest motiu el lema d’enguany del Dia Mundial de l’Alimentació és “Units contra la fam”, amb l’objectiu de crear debat i reflexió entorn a aquest tema. Les multinacionals de la biotecnologia i les grans indústries alimen-

tàries presenten l’ús de transgènics (aliments produïts a partir d’un organisme modificat genèticament) com la solució a aquest problema. Però són cada dia més els que pensen que els transgènics, ni produeixen més, ni ofereixen als pobles seguretat alimentària, sinó que posen la producció d’aliments en mans de cada vegada menys empreses, fomentant així la desigualtat i la dependència de les persones. La solució per la fam i la desnutrició, segons l’organització ecologista i pacifista internacional Greenpeace, passa pel desenvolupament de tecnologies sostenibles i justes, l’accés als aliments i l’ús de tècni-

Celler Rosa Mª Torres (Sarral) Viognier, vi blanc criat en bóta

www.rosamariatorres.com El cargol bàsicament ofereix textura, els sabors s’han d’afegir i ens vindran per la picada de fruits secs, l’all i el llorer. Per tant necessitem un vi que contrasti en frescor i acidesa, però que aporti sensacions amples i glicèriques. El maridatge cal fer-lo amb un vi amb certa criança en bóta, que tingui l’acidesa i la frescor típiques d’un blanc, però també cos, calidesa i amplitud d’un blanc de criança, amb els seus aromes complexos, que acompanyin els perfums del plat i que presenti també la frescor i potència aromàtica varietal de fruita i flors per fondre i integrar el coent.

HORTUS APRODISCAE ques com l’agricultura i la ramaderia ecològiques. D’altra banda experts, com el Professor de la Universitat de Califòrnia Dr. Miguel Altieri, asseguren que l’agroecologia pot produir els aliments suficients que es necessiten per a combatre la fam i mitigar el canvi climàtic que s’apropa, presentantse així com una resposta als grans reptes als quals s’enfronta l’agricultura a nivell mundial. La voluntat d’Hortus Aprodiscae és treballar en aquesta direcció, per a les persones i el medi ambient, amb el desig de construir un món millor.

MVR

L’ENTREVISTA

“El nostre gran aparador és Poblet” Ramon Martí, mestre forjador dispareu que són fills d’obrers!” Els estudiants vam tornar a les nostres cases i jo vaig poder salvar una de les peces de l’examen final. I durant la guerra ¿què va fer? Em van reclutar, vaig estar a la batalla de Teruel, vaig veure de tot i més. Al front, jo m’estava a la trinxera però no disparava. Un dia hi havia un comissari que ho devia veure i em va fotre una punta de peu que va provocar que sortissin les bales de cop.

Ivana Larrosa va exposar SENY, una mostra fotogràfica sobre dues nissagues d’artesans espluguins: la família Vendrell, picapedrers i escultors; i la família Martí, dedicats a la forja artística. Entrevistem a Ramon Martí, un dels protagonistes de l’exposició.

La nissaga de forjadors comença amb el seu pare. El pare n’havia après a Altafulla, a la Riba, a Barcelona, i a l’Espluga es va instal·lar al que havia estat el corral de cal Potreta, en una balma natural. La ferreria era la fornal, una enclusa, quatre martells i un llum d’oli. El 1914 el senyor Salvador Minguella li demana que li porti el taller de la ferreria que té al passeig Cañelles i després li ofereix de traspassar-li el negoci. El 1917, l’any que vaig néixer jo, va comprar el taller i la casa, que creia que no acabaria de pagar mai. ¿Els records de la infantesa ja van lligats a l’ofici del pare? Com que vivíem al damunt del taller, sempre hi baixava. Aquí a l’hivern s’hi està calentó i a l’estiu fresquet. ¿Quan comença a fer d’aprenent i ajudar-lo? Començo anant a estudiar. El pare volia que en sabés més que ell i el 1931, amb 14 anys, entro a les Escoles de Professionals Salesianes de Sarrià per estudiar l’ofici de serralleria. Però he de dir que 10

MVR

ell, amb molts menys mitjans, tècnicament era més bo. Durant sis anys aprèn l’ofici de serralleria i forja artística. ¿Com era l’aprenentatge? Durant el primer any no tocaves cap màquina, només llimes i martells, i esclar, tenies ganes d’avançar. A més de l’ofici feies les assignatures de matemàtiques, llengua, història... Era una formació professional integral, també estudiaves l’equivalent a la carrera de delineant i et feien tocar un instrument. En el meu cas va ser un trombó, però bufava molt i no en sortia res, i al final ho vaig deixar. Va acabar d’estudiar que començava la guerra... Tots els estudiants vam pujar dalt del terrat de l’escola i vèiem com a Barcelona cremaven convents. Van arribar un munt de milicians i nosaltres vam baixar corrents. Fèiem molt soroll, érem molts!, i en sortir al pati hi havia els milicians apuntant-nos, ens va fer la impressió que anaven a disparar, però un professor va cridar molt fort: “No

Quan torna ¿quina és la primera peça que elabora professionalment? Amb el pare treballem al Monestir de Poblet, que estava molt malament. Comencem amb coses petites: manetes, lleves, marcs i finestres. Després van venir els encàrrecs artístics, com el candeler del ciri pasqual i tres lampadaris. ¿Els va crear sense esbós previ? A cal Biel sempre hem treballat així. Primer rumies el que vols fer, després tens el dibuix al cap i el vas creant. Per qüestions de mides de vegades ho dibuixem amb guix a terra. En l’obra artística ¿quin marge de llibertat creativa té el forjador? Tens tota la llibertat creativa, ets tu sol que t’autolimites per les circumstàncies econòmiques, el lloc on ha d’anar, etc. El 1958 elabora la creu d’altar i dos candelers per a la capella de sant Martí que va sortir reproduïda a la revista Time el 1960. ¿Com va anar? Va venir un corresponsal del Comitè Olímpic Internacional a Poblet i va ser ell qui va avisar els del Time. Van fer un reportatge que havia de parlar el tapís de la Creació de Girona i la creu, però el tapís no va sortir publicat. Em va escriure un pare paül felicitant-me, va dir que els americans no en volien saber res d’aquella Espanya franquista i que si ho havien publicat és que tenia molt mèrit. Aleshores Time tenia una edició de 4 milions d’exemplars. ¿Quin va ser el

L’ENTREVISTA

ressò internacional? Ens van arribar encàrrecs de molts llocs. L’editor del Time va encarregarnos una creu, de part del redactor vam fer unes creus que van anar a Grècia, també altres peces per a Bèlgica, Itàlia, Holanda. El que realment ha estat el nostre gran aparador és el monestir de Poblet. Molts encàrrecs ens han vingut de visitants del monestir que han preguntat per qui ha fet la forja. Parlem del procés d’elaboració de les peces. ¿D’on els porten el ferro? ¿Com? Ai, això ha canviat molt. Ara l’anem a comprar a magatzems que disposen de ferro quadrat, rodó, en planxa, ferro per a passamans... Ens el porten en camions, però havia anat a buscar-lo amb el Citroën Break, amb el meu fill Valentí. Abans anàvem molt a ferrovellers per si trobàvem ferro vell, que és el que nosaltres diem que és més dolç -ferro suec també se’n diu- perquè és més bo per treballarlo perquè té menys carboni. ¿I el carbó? El carbó el pare el comprava a una empresa del port de Tarragona, que el portava d’Anglaterra. En comprava un vagó sencer i de l’estació el baixava fent viatges amb el carro. Després de la guerra va haver de comprar el carbó a Astúries, li portava el recader. I en aquella època de misèries també n’havia anat a buscar amb una galleda a les vies del tren, recollia el carbó que se’ls escapava quan netejaven la fogaina de les màquines de carbó. Ara el comprem en un petit magatzem de Lleida. Les grans distribuïdores venen carbó coc de petroli, que s’obté dels residus del petroli i conté grans quantitats de sofre, però nosaltres treballem amb hulla, que resulta complicat de trobar. La seva és una feina dura ¿Quanta estona seguida pot treballar un forjador? ¿Es van combinant tasques? (riuen) Un forjador el que fa és picar i picar. Descansa mentre el ferro s’escalfa

i després torna a picar, i això jornades de 8, 10, 12 hores, de vegades set dies a la setmana, depèn de la feina. Hi ha hagut feines que picàvem amb el Valentí, el meu fill, treballàvem amb dues fornals i un ajudant. El mestre pica i l’ajudant pica amb el mall on ha picat el mestre, mentre un escalfa el ferro, l’altre pica i així és un no parar. La cadència i la tècnica són molt importants. Acabes el dia que t’has d’estirar els dits perquè els tens encarcarats d’agafar el mall i del que tens ganes és d’anar a dormir. ¿Destacaria algun encàrrec especial? Per dimensions i per moment personal, va morir la meva dona, la porta del claustre de Poblet que comunica amb el claustre de St. Esteve. Vam necessitar 2000 kg de ferro; quan ja estava avan-

çada, per entrar al taller havies d’anar caminant pel damunt de la porta. Per treure-la vam necessitar set homes, per fer-la arribar al camió i després fins al lloc on anava, la vam portar rodolant damunt de troncs. La curiositat és que per tal de no trencar l’estètica dels quadrats de la porta, vaig posar el pany al travesser i, perquè m’hi cabés, vaig fer un forat per la clau per obrir el pany i un forat per tancar. La creu d’altar per a la capella de Sant Martí, com que tenia dubtes de la seva acceptació, la va col·locar mentre els monjos sopaven. ¿Ens pot parlar de la resposta dels clients? Com que es tracta de forja creativa de vegades, com va ser aquest cas, pateixes una mica. A Poblet, uns anys després vam posar-hi la barana en forma

de drac i tampoc teníem idea de si agradaria... La gent que ens fa comandes ens coneixen, saben com treballem i l’habitual és que quedin contents. Han definit el seu estil com d’innovador, auster i senzill, hereu de la primitiva tradició gòtica, ¿Com el definiria vostè? Crec que són bones definicions, és auster i racional. No he seguit mai cap corrent, he fet el que m’ha agradat i el que he cregut que anava bé amb el lloc. Ha de ser una peça agradable a la vista. ¿Dels diversos reconeixements que ha rebut, quin destacaria? Em va fer molta il·lusió la Medalla d’Or de l’Espluga, el reconeixement del meu poble a la feina feta, quan sempre hem treballat més per gent de fora. I l’altre va ser a Roma, en una trobada internacional d’exalumnes dels salesians, vaig guanyar el tercer premi d’art, que era el primer d’escultura i em va fer molta il·lusió. ¿Què suposa tenir el fill treballant al seu costat durant 35 anys i saber que un nét continua amb l’ofici? És una gran satisfacció. El Valentí va anar a estudiar com jo i hem treballat fins fa quatre dies junts. El nét gran, el Marc, va estar-hi un any, tenia bones mans però va triar un altre camí. Ara continua l’Enric, li agrada el treball i en sap. ¿Com és el fons de reserva de cal Biel? Un dels inconvenients de la nostra feina és que no tens temps de disfrutar les peces. L’elaboració és llarga i el termini d’entrega sempre és a sobre. El fons de reserva l’hem fet una mica perquè necessitàvem peces per mostrar a les fires i demostracions. ¿A quina edat el mestre forjador s’ha jubilat?¿I amb quina peça? La salut m’ha jubilat! Fa un parell d’anys, amb 91. Vaig acabar amb la clau de pas del pare abat de Poblet. MVR

SORTIM

El Buxaus

FIRA DE SANTA TERESA 16 I 17 D’OCTUBRE DE 2010 ESTERRI D’ÀNEU

El Buxaus, regentada des de ja fa uns anys per Noemí i Jaume, és una masia del segle XVIII que ha estat restaurada conservant-ne l’originalitat i mantenint l’estil rústic. Enclavada dins el Parc Natural del Montseny, al terme d’Arbúcies, la masia se situa en un entorn privilegiat, tant per les vistes que s’hi contemplen, com per la vegetació que la rodeja. Des de la seva posició, a 800 metres d’alçada, es dominen el pla de La Selva, les Guilleries i una part del Gironès. A El Buxaus s’hi respira vida per totes bandes. Envoltada d’una gran zona verda, amb terrasses naturals i arbres de vàries espècies, principalment castanyers, faigs, alzines, nogueres, té la sort de comptar dins el seu jardí amb un dels pocs exemplars de càdecs (un arbre de fulles punxants i creixement molt lent) que hi ha a la península Ibèrica. El mas consta de cinc habitacions (El Pi, La Blada, El Pomer, El Castanyer i La Noguera), una cuina amb llar de foc, sala d’estar i biblioteca. El menjador es troba en un edifici annex. L’estiu és la temporada ideal per aprofitar el porxo, dinar a l’aire lliure i, tot seguit, gaudir d’un bany a la piscina. La casa disposa de calefacció i, a més, té zona Wi-fi. S’hi troba, també, un hort on hi ha plantades les verdures i hortalisses que després se serveixen a la taula cuinades segons les receptes casolanes de l’àvia, i una petita granja amb porcs, gallines, oques i rucs sota l’atenta vigilància de tres gossos. De cara a l’esbarjo, es poden planejar escapades a peu i en bici, i si el dia no ho permet o no volem sortir del mas disposem de jocs de taula, ping-pong, cistella de bàsquet, gronxadors i porteria. A més, de tant en tant, s’hi organitzen tallers i cursos de cap de setmana de fotografia, de musicoteràpia, tast de vins o cerveses, d’observació d’ocells... El seu entorn, degut a la seva riquesa vegetal, és ideal per anar-hi a buscar bolets quan n’és temporada. Tel. 620 111 147 - www.elbuxaus.net

MVR

Durant dos dies els ramaders, tractants i pagesos del Pallars Sobirà es troben a Esterri d’Àneu on es celebra des de temps immemorials la fira ramadera més important de la comarca. La Fira de Santa Teresa era un mercat que antigament es celebrava el 15 d’octubre i durant el qual els ramaders comerciaven amb el seu bestiar, especialment vaques, egües i ovelles. Amb el temps la Fira perdé les ovelles i es traslladà al cap de setmana. En l’actualitat es celebra sempre el tercer cap de setmana d’octubre en el recinte conegut com a Firal i inclou tot tipus d’actes relacionats amb dues de les espècies autòctones del Pallars Sobirà: la raça Bruna i el cavall Pirinenc Català. La festa comença divendres amb la baixada del bestiar de les muntanyes. L’endemà dissabte es destina al secor vaquí. La subhasta autonòmica de vedella i de vedell de raça Bruna es l’acte principal de la jornada. Després hi ha un tast de carn de vedella dels Pirineus i tanca la jornada el Concurs de vaquí Bruna dels Pirineus Diumenge, els protagonistes son els equins, de la raça Pirinenc- Català. Durant el matí hi ha una exposició de la raça, tast de carn de poltre, sorteig d’una poltra i el Concurs Equí amb premis al millor cavall, al millor terçó, al millor semental, a la millor parella i al millor poltre. La fira ramadera es complementa durant tot el cap de setmana amb altres activitats. Hi ha una fira d’artesania -tant de productes ramaders com d’artesania en generali cercavila de capgrossos i bestiari d’Esterri d’Àneu. D’altra banda, l’Ecomuseu de les Valls d’ Àneu serà la seu de diversos actes: La 1a Trobada d’Intercanvi de Plaques de Cava; el Segon Cicle de Concerts; les exposicions de fotografies: “La transhumància del s. XXI” i “Fotos del Terrisser de Verdú”. La Quadra del Museu serà el recinte on es clourà la Fira amb la projecció del documental: “Sóc jove i vull ser pagès/a”.

PUBLICACIONS

LA VIDA A PAGÈS El món perdut de les masies i les possessions de Catalunya i Balears. L’Estudi de la Masia Catalana Varis Autors Editorial La Magrana, 2010 Mida: 14 x 21,3 cm Pàgines: 320 Preu: 42 euros

El 1923, el mecenes Rafael Patxot va encarregar un estudi gràfic sobre la vida rural. Els temps canviaven, tant per la mecanització com per l’emigració del camp a la ciutat, i Patxot veia en la vida a pagès l’essència de la catalanitat. Es proposava deixar testimoni de les característiques arquitectòniques de la masia, les feines del camp, la indumentària, les tradicions, la llengua, etc. i la seva voluntat era conservar-ne el llegat. Científics i humanistes van treballar-hi fins l’any 1936 en què a causa de la Guerra Civil es va estroncar l’estudi. Patxot, catalanista conservador, es va exiliar a Suïssa i es va emportar el material documentat. Des del 1975 el Centre Excursionista de Catalunya és el dipositari del fons documental, que compta amb 7.700 fotografies i 400 dibuixos i gravats i que van arribar a inventariar unes 1.500 masies en terres de parla catalana. Josep Font, director del Museu de Granollers, va impulsar el 2007 una revisió de l’estudi que va rebre el suport de l’Obra Social Caixa Sabadell. Es va poder patrocinar la recerca de la correspondència de l’estudi i es va descobrir que Patxot pagava mil pessetes al mes per mantenir una oficina de treball i que feia encàrrecs tant a joves investigadors com a personatges reconeguts. Entre aquests, hi ha un pagament de 500 pessetes a Joan Amades per un monogràfic que no s’ha localitzat. La vida a pagès mostra una bona part d’aquest treball. Amb pròleg de Martí Boada i introducció de Josep Font –coordinador junt a Montserrat Solà de l’obra- el volum conté articles monogràfics de diversos autors i reprodueix 250 de les fotografies que componen el fons. La revisió de tot aquest estudi també ha portat els coordinadors del Centre Excursionista de Catalunya i de l’Obra Social Caixa de Sabadell a comissariar una exposició itinerant.

PEDRA DE TARTERA Maria Barbal

EL LLIBRE DE LES RECEPTES DE TARDOR Francesc Murgadas

Columna Edicions, 2008 Mida: 15 x 23 cm Pàgines: 160 Preu: 20,80 euros

Cossetània Edicions, 2007 Mida: 15,5 x 23,5 cm Pàgines: 214 Preu: 14,20 euros

Aquest any se celebra el 25è aniversari de la publicació de Pedra de tartera. Maria Barbal debutava amb una novel·la breu que va ser reconeguda amb els premis Joaquim Ruyra i Joan Crexells, i que al llarg aquests anys s’ha traduït al castellà, al portuguès, al romanès, al francès, a l’holandès i a l’alemany, amb un total de més de 300.000 exemplars venuts.

Francesc Murgadas signa el número 45 de la col·lecció “El cullerot” de l’editorial Cossetània. Murgadas tanca amb aquesta obra la tetralogia gastronòmica de les estacions. L’autor ens dóna la benvinguda amb uns consells pràctics: menjar cada dia, menjar en cap de setmana, menjar per festes, menjar fora de casa, convidar parents, convidar amics i convidar coneguts. El receptari s’organitza a partir de setmanes, hi ha una guia prèvia per a la llista de la compra, tant a mercat com a supermercat, i planificació setmanal dels menús. El sentit pràctic de l’obra es fa evident en cada recepta ja que ens la presenta sota els següents paràmetres: dia de la tradició, dia de la solidaritat, dia dels aprenents, dia de cuinar, dia de pressa, dia sense tall i dia de reciclar. Amanida de figues i formatge, crema de mongetes i carbassa, pastís de xampinyons amb rocafort, truita de sarines, risotto de bolets, bacallà amb prunes i pinyons, rap amb mel, magret d’ànec amb magrana, bunyols de pruna, figues amb nous, etc.

Amb el relat vital de la Conxa, Maria Barbal recupera el món rural del Pallars des de principis de segle XX fins als anys 60. La Conxa ha de deixar la família i el poble per anar a viure amb uns oncles que no han tingut fills. La veu ben definida d’una nena camí d’una nova vida –que darrere la mula no deixa que li regalimin les llàgrimes i no gosa dir que les espardenyes li han encetat els peus- serà la veu que acompanyarem al llarg de la vida. En la Conxa trobem el creixement d’una protagonista femenina en un món que li és advers, una supervivència marcada pel treball i el silenci, una solitud soferta, la del món rural.

MVR

PROGRAMA CULTURAL

Agenda

Recull d’actes

DIVENDRES 15 D’0CTUBRE Presentació d’Amics d’Els Clàssics, plataforma creada per la Fundació Lluís Carulla i l’Editorial Barcino per tal de promoure la lectura dels clàssics medievals catalans i fer-los més propers al jovent. La presentació consistirà en un recital de diversos fragments escollits.

S’acosta el mar, poemari de Carles Duarte

DIVENDRES 5 DE NOVEMBRE Inauguració de l’exposició Àfrica: cares i creus (Problemes i solucions per una salut i educació dignes). La realitat de l’Àfrica subsahariana a través de la veu de sis testimonis. Projecte de la Fundació Àfrica Digna. DIMECRES 17 DE NOVEMBRE Presentació dels llibres Proses de ponent i de Fesomies i veïnatges, de Josep Vallverdú. El primer és una edició commemorativa en motiu dels quaranta anys de la primera edició del llibre. El segon, una retrat dels pobles on l’escriptor lleidatà ha viscut i els veïns que més l’han marcat de cada indret. DIJOUS 23 DE DESEMBRE Espectacle musical per a infants: Qui canta sense to no té el cap bo, de Les princeses barbudes. Repertori de cançons i dites tradicionals catalanes interpretat per aquest grup que formen Marc Marcé (cordes i vents) i Helena Casas (veu i percussions). EXPOSICIONS TEMPORALS Fins al 24 d’octubre

Màrius Torres. Poeta, Metge, Músic (1910-1942) Fins el 4 de novembre

Destrals, eina de construcció i deconstrucció Del 5 al 28 de novembre

Àfrica: cares i creus

NOTA: Tots els actes són de lliure accés i es realitzaran a la Sala d’actes del Museu.

MVR

El Museu va tenir el privilegi de presentar S’acosta el mar. Poesia 19842009, un recull de l’obra de Carles Duarte a càrrec de l’editorial valenciana 3i4. La presentació, que va iniciar Jordi Llavina, va consistir en una declamació poètica de l’autor. Primer de poemes escollits per ell mateix, després a petició del públic.

Exposicions temporals El 3 de setembre, el Museu va inaugurar l’exposició fotogràfica SENY d’Ivana Larrosa, que versa sobre dues nissagues de mestres artesans espluguins i la seva relació amb monestir de Poblet. Es tracta dels forjadors de Cal Biel i dels picapedrers de la família Vendrell, que, des de 1940, han desenvolupat bona part de la seva obra al monestir. Durant l’estiu la Sala de temporals va veure TRANSLATICI [5+5], instal·

lació de fotoescultures de Josep Bou. Retrats de mans fets amb una desacostumada tècnica fotogràfica que s’integren en estructures de ferro per composar diferents formes i espais. La darrera setmana de setembre el Museu va inaugurar un recull de poemes de Màrius Torres en motiu del seu centenari. A més dels poemes, acompanyats per pintures de Montserrat Gudiol, hi ha una semblança biogràfica del poeta lleidatà.

Dia Sàpiens a l’Espluga de Francolí Particular va ser el primer Dia Sàpiens. Per celebrar el vuitè aniversari del seu primer número la revista va organitzar una jornada cultural a l’Espluga de Francolí amb visites al Museu i a la Cova, conferències, tallers, dinar i una entrega de premis. Els responsables de la revista volen repetir cada any en diferents indrets de la geografia catalana.

...................................................... Altres actes El Museu, a més, ha organitzat durant els darrers mesos gran quantitat d’actes, dels que cal destacar les presentacions dels llibres El vi fa sang, d’Eduard Balcells, Blai Joncar, de Josep Vallverdú i la Guia de vins de l’Alguer de Jordi Alcover i Sílvia Naranjo; el documental No diguis blat, d’Eduard Trepat i Anna Vilaseca, promocionat per la Fundació del

Món Rural i el concert del jove grup Cambra 712 que va encetar l’estiu amb un repertori de peces clàssiques i modernes. La Sala d’actes també va viure la presentació del cinquè número de la revista de la Ruta del Cister, Cultura i Paisatge, en la que el Museu tenia un paper destacat amb un extens reportatge fotogràfic de Jordi Vidal.

ESTEM EN XARXA

Ask a curator day El MVR participa en la iniciatvia internacional Ask a curator day Acostar encara més els museus al públic (en aquest cas virtualment) i treure el control de twitter als encarregats de màrqueting dels Museus per posar-lo sota el dels conservadors de les institucions són els objectius de la campanya Ask a curator day, que es va celebrar l’1 de setembre a nivell internacional. Seguint l’estela del Follow a museum day (1 de febrer) en que es convidava als membres de la xarxa twitter a fer-se seguidors d’algun dels museus participants durant aquest dia, l’ask a curator day, o el seu hashtag a twitter #askacurator, proposava que els conservadors dels museus dediquessin aquesta jornada a respondre les preguntes dels seus seguidors. La novetat: que fossin els mateixos responsables de la conservació qui directament interactuessin amb els usuaris de la xarxa social evitant els qui, en les feines de comunicació dels museus, ho fan periòdicament.

El MVR s’hi va adherir ben aviat i va recollir diverses preguntes. La condició dels missatges de twitter (140 caràcters) ens va fer optar per contestar les preguntes paral·lelament a twitter i a una altra xarxa social on hi som presents regularment: formspringsme. D’aquesta manera aconseguíem l’espai necessari per desenvolupar les respostes i manteníem un arxiu consultable amb totes les preguntes i respostes generades per l’#askacurator. La iniciativa va tenir molt èxit amb multitud de preguntes als més de 340 museus participants que van fer escalar el hashtag #askacurator fins a la primera posició dels trending topics mundials (que és com dir que era la paraula més citada a twitter a tot el món). A nivell de l’estat hi van participar el Museu Picasso de Barcelona, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, el Museu Thyssen Bornemisza, el Museu de Calatayud, la Fundación NMAC, la Fundación General Universidad Complutense de Madrid, els Museus de Castilla y León, el Museu Paleontològic de la Universitat de Saragossa, el Planetarium de Pamplona i la Institució Patrimonial de Montefrío.

“Els clàssics no es posen mai de moda. Per això mai no queden antiquats”. Entra a www.elsamicsdelsclassics.cat i t’enduràs un obsequi molt especial: una samarreta dels Amics d’Els Clàssics com la de la imatge.

MVR

Museu de la Vida Rural Carretera de Montblanc, 35 43440 l’Espluga de Francolí Conca de Barberà www.museuvidarural.cat