NIETZSCHE: LA CRÍTICA DEL KANTISME I LES DUES MORALS MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL 21, 260
LA CRÍTICA AL KANTISME 3-10 LES DUES MORALS 11-13
AURORA 132 Quin és el tret característic de la moral moderna? La simpatia, la preocupació per la felicitat dels altres (utilitarisme)
El lema de la moral moderna és “VIURE PER ALS ALTRES” Nietzsche evita en un principi incloure l’ètica kantiana dintre de les morals de la simpatia. Des de la perspectiva kantiana, les accions morals han de ser insensibles al dolor dels altres, l’important és el compliment del deure no les repercussions que puguin tenir. 3
MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL 260 Què uneix el kantisme amb l’utilitarisme? Immanuel Kant
Tot i que el kantisme, no d’una forma tan clara, però sí indirectament (SER DIGNES DE ...) , es preocupa també per la felicitat futura. Aquesta és la manera d’alleujar l’existència dels que pateixen: l’esperança en un món millor, la compassió, la mà afable i socorredora, el cor càlid, la paciència ... són els opiacis que ens ajuden suportar la pressió de l’existència. 4
MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL 260 Què uneix el kantisme amb l’utilitarisme? Totes dues han substituït Déu per la raó (la raó pura en el cas de Kant, una raó calculadora en el cas de Mill) com a principi rector de la moral. Totes dues proporcionen fórmules generals (l’imperatiu categòric, el kantisme; el principi d’utilitat , l’utilitarisme) als individus, vàlides per a tothom i per a qualsevol situació, quan no hi ha cap individu igual i no hi ha situació que sigui del tot idèntica. 5
MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL 21 Igual que Kant, Arthur Schopenhauer defensava la idea de llibertat de la voluntat:
Arthur Schopenhauer
• Només si és lliure a la voluntat se li poden imputar la responsabilitat dels seus actes. • Si aquests actes tinguessin un altre origen o és obra d’un ésser diferent a ella, tota la culpa, tota la responsabilitat es remuntaria al seu origen o al seu creador. Arthur Schopenhauer, Sobre la ética. Complemento al libro cuarto de El mundo como voluntat y representación 6
MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL 21 Nietzsche critica el concepte de causa sui, de llibertat de la voluntat. • És un mostra de presumpció, de manca d’humilitat pensar que un ésser humà es pot carregar sobre si mateix la responsabilitat total i última de les seves accions i descarregar d’ella a Déu, el món, els avantpassats, l’atzar, la societat ... • És una contradicció la idea d’un ésser que es pot donar una llei a si mateix: un ésser que es considera lliure quan ell mateix s’autolimita. Entendre la llibertat como autonomia és assumir la incoherència d’un ésser que és amo i esclau alhora.
7
MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL 21 Nietzsche completa aquesta crítica, amb una ironia. Compara el plantejament kantià de l’autonomia de la voluntat amb un passatge d’un conte alemany molt popular, Les aventures del baró de Münchhausen, on el protagonista aconsegueix sortir ell i el seu cavall del pantà en el que havien caigut només tirant-se a si mateix dels cabells. 8
MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL 21 Kant concebia la llibertat com un desafiament a les lleis naturals (com a lliure albir) En La genealogia de la moral es serveix de la faula dels xais i l’àliga per il·lustrar la crítica al lliure albir o causa sui. L’àliga quan depreda xais fa el que la necessitat biològica li dicta. En canvi, els xais consideren aquest acte com el fruit d’una voluntat dolenta. Per als xais, bo seria que l’àliga actués com ho fan els xais, que mengés herba. El que pretenen els xais és que l’àliga actuï en contra de la seva naturalesa: pretenen que un depredador carnívor segueixi una dieta vegana, és una qüestió de manca de voluntat, quan ells no se n’adonen que tampoc, per la seva pròpia naturalesa, estan en condicions de seguir una dieta rica en proteïnes per molt que volguessin. 9
MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL 21 La llibertat autèntica per a Nietzsche és permetre a cadascú ser qui és, que realitzi el seu destí: que les àligues siguin àligues i que els xais siguin xais. Pretendre el contrari, que s’obligui a l’àliga a comportar-se como un xai és coacció, manca de llibertat. Tanmateix, aquesta coacció és el fonament del lliure albir, de la llibertat dels kantians i dels cristians: una voluntat que és capaç d’aconseguir tot el que es proposi (si vols, pots).
10
MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL 260 Val a dir que tant la “voluntat lliure” com la “voluntat no lliure” no són més que mites: per a Nietzsche en realitat no hi ha més que voluntats fortes (la de les àligues) i voluntats febles (la dels xais). Més endavant aquesta distinció adoptarà una nova nomenclatura: “Hi ha una moral de senyors i hi ha una moral d’esclaus”. Van ser els senyors els que, en els inicis de la història decidiren, des del seu lloc privilegiat, quines havien de ser les definicions de “bo” i “dolent”. Al principi “bo” no era sinònim d’altruisme, sinó d’allò que era beneficiós per a ells i “dolent” allò que els perjudicava (bo = egoisme). La seva generositat envers els altres no depenia de cap sentiment compassiu, del desinterès per ells mateixos, sinó que s’havia d’entendre com l’efecte d’un impuls engendrat 11per un excés de poder.
MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL 260 Tanmateix, els senyors avui en dia han perdut el seu lloc privilegiat en mans dels seus antics servidors. Ara són el els esclaus, els seguidors de les “idees modernes”, l’utilitarisme i el kantisme, els que dicten el que està bé i el que està malament. L’esclau capgira tot el que el senyor considera que és bo, emfatitzant tot allò que pot ajudar els desafavorits a suportar la seva dura existència. Contra la mirada aristocràtica que mira cap el passat, la mirada de l’esclau mira cap el futur. És una mirada que confia en el progrés, en un futur millor, que omple de consol als que pateixen el present. 12
MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL 260 El que intriga i indigna alhora a Nietzsche és el misteri de com els xais (els febles) han aconseguit dominar les àligues (els forts). La història que explica el filòsof alemany quan parla de la inversió dels valors és la de com la feblesa més gran ha arribat a ser més poderosa que la força més gran. L’arma amb els que els febles han pogut derrotar als forts ha estat la seva idea de temps: el que anima a l’home comú és que al final tot el dolor i el patiment serà redimit, compensat i justificat. El Final Feliç de les morals modernes és la versió moderna de la idea de Judici Final del cristianisme (L’antiga justícia divina s’ha “terrenalitzat”). 13