Filosofia, democràcia i despolitització. by Manel Villar Pujol

Filosofia, democràcia i despolitització La democràcia amenaçada

Manuel Villar Pujol 23/02/2011

Filosofia, democràcia i despolitització Filosofia, democràcia i despolitització. 1. Filosofia, democràcia i política, una convivència problemàtica. “... la democràcia, entesa com a poder del poble, com a poder d'aquells que no tenen cap qualificació particular per exercir-lo, és la base mateixa sobre la qual s'assenta el caràcter pensable de la política. Si el poder queda en mans dels més savis, dels més forts, dels més rics, no estarem ja en l'àmbit de la política.” Jacques Rancière, Las democracias contra la democracia, Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010 “Si romanem reclosos en una comprensió de la democràcia que ens porti a entendre-la com una forma de govern, no ens quedarà més remei que abandonar la noció a l'enemic que se l'ha apropiat. Ara bé, precisament per no ser una forma de govern, per no reduir-se a un tipus de constitució o institució, la democràcia, entesa com aquell sistema que faculta a qualsevol persona per prendre les regnes dels afers públics, passa a ser sinònim de la especificitat de la política mateixa.” Kristin Ross, Se vende democracia. Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010

El que us voldria transmetre en aquesta exposició és un esbós del que pretén ser una anàlisi de la convivència, quasi sempre conflictiva, entre tres conceptes: filosofia, democràcia i política, nascuts al mateix temps (són invents grecs) i sorgits del mateix substrat (la fi de les presències divines). Amb els textos amb els que he iniciat aquest discurs us poso una mica al corrent de com d´alguns exponents de la filosofia actual observen com s´articula aquesta relació entre democràcia i política. La filosofia, com es veu, demana a la democràcia que sigui conseqüent perquè les seves inconseqüències posen en perill la continuïtat dels vincles que lliguen la democràcia amb la política.

2. Diferents tipus de democràcia. Penso que el més característic de les nocions polítiques no consisteix en ser o no polisèmiques: el que és més característic en elles és que són objecte d'una lluita. La lluita política és també la lluita per l'apropiació de les paraules. Jacques Rancière, Las democracias contra la democracia, Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010

Rancière suggereix que una part de la lluita política es manifesta a través de la lluita por lápropiació de les paraules. La categoria “democràcia”, com a categoria política, per tant no pot quedar exclosa de la lluita política. Això vol dir que qui al final del combat aconsegueixi apropiar-se-la aconseguirà el poder dímposar un significat que podria ser incompatible amb el concepte política. Depèn del significat que atorguem a la paraula, obtindrem diferents tipus de democràcia. Repassem alguns dáquests tipus: El primer ens el descriu la Kristin Ross: la democràcia eslògan. La democràcia s'ha convertit avui en l'eslògan de gairebé tots els dirigents del planeta (i els que encara no l'utilitzen es veuran obligats, abans o després, a unir-se al carro ).(...) La totalitat de les "democràcies industrials avançades" de la nostra època són de fet democràcies oligàrquiques: constitueixen la victòria d'una oligarquia dinàmica, d'un govern mundial l'interès del qual se centra en les grans fortunes i en el culte a la

Filosofia, democràcia i despolitització riquesa i que, al mateix temps, és capaç de construir un consens i una legitimitat sostinguda per eleccions que, en limitar la gamma d'opcions disponibles, protegeixen de facto la influència de les classes mitjana i alta. Kristin Ross, Se vende democracia. Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010

El segon, la Chantal Mouffe: la democràcia consensual. Léstat actual de les societats democràtico-liberals és particularment favorable per al desenvolupament del populisme de dreta. Els desplaçament de la idea de sobirania popular encaixa amb la idea que no existeixen alternatives a lórdre present, i això contribueix a la creació dún clima antipolític que és fàcilment explotat per fomentar reaccions populars contra les elits governants. Hauríem dádonar-nos que l´èxit dels partits populistes de dreta prové, en gran mesura, del fet que proporcionen al poble certa forma désperança amb la creença que les coses podrien ser diferents. Aquesta és, per suposat, una esperança il·lusòria, basada en falses promeses i en mecanismes inacceptables déxclusió, on la xenofòbia generalment juga un rol central. Però quan són els únics que ofereixen una manera de canalitzar les passions polítiques, la seva pretensió dóferir una alternativa resulta seductora, i és molt probable que la seva convocatòria augmenti. Chantal Mouffe, El “fin de la política”, Claves de razón práctica, Enero/Febrero 2010, nº 199

El tercer, lÍgnacio Sánchez-Cuenca: la democracia liberal institucional. ... lássetjament liberal a la democràcia s´ha traduït en la multiplicació incontrolada dínstàncies independents del control electoral, allò que de vegades sánomena institucions contramajoritàries, com bancs centrals, organitzacions supranacionals o agències reguladores. Així mateix, els jutges han ampliat el seu poder de decisió en molts països, intervenint obertament en disputes polítiques partidàries. Es considera que allunyant el poder decisori del poble o dels seus representants poden assolir-se resultats que, suposadament, la democràcia per si mateixa mai no aconseguiria. (...) La tendència dominant consisteix a responsabilitzar els elements democràtics, i no els liberals, de la incapacitat dels nostres sistemes polítics per fer front els desafiaments que es plantegen en les societats actuals. Ignacio Sánchez-Cuenca, Igualdad y autogobierno, Claves de razón práctica, nº 200, marzo 2010

La democracia eslogan neix en el moment en què “democràcia” es converteix en una marca o una mena de certificat de qualitat o de bones pràctiques que dóna prestigi i imatge a qui l’obté. Dáquesta manera, només amb què es celebrin de tant en tant unes eleccions, el poder aconsegueix el respecte de léxterior i silenciar les veus discordants de línterior. La democràcia consensual és el resultat dúna decisió de la comunitat política en la que els seus integrants, siguin de la força política que siguin, han arribat a lácord de no fer política, és a dir, no deliberar, no discutir, no polemitzar sobre determinats temes perquè són intocables, tot i que podrien interessar a la majoria. Dáquesta manera el que sáconsegueix és estigmatitzar la confrontació (la dialèctica amic-enemic) que és allò que mou la política. La democràcia liberal institucional és un fenomen cada vegada més freqüent on determinades institucions els integrants de les quals ningú no ha escollit limiten, corregeixen o impedeixen les decisions dáquelles institucions, el governs o els parlaments que han estat lliurement escollits per la ciutadania dels seus països. 3

Filosofia, democràcia i despolitització

El que tenen en comú aquestes versions de la democràcia és que descuiden deliberadament el terreny en què ha de florir la política. No és cap contrasentit doncs pensar que la democràcia pot sobreviure i mantenir-se sense la política, allò que en un principi sembla que la vivifica i enforteix. Això és el que aconsegueixen aquestes tres fórmules de democràcia. Res en elles conviden els ciutadans a la participació i a la intervenció en l´àmbit polític; tot el contrari, promouen la indiferència i lállunyament de la ciutadania dels afers públics perquè aquestes qüestions, per la seva dificultat, cal deixar-les en mans dáquells que saben gestionar-la professionalment. Com diu Zizek: “sáccepta que el capitalisme liberal-democràtic és la fórmula definitiva per a la millor societat possible i que l únic que es pot fer és aconseguir que sigui més justa i tolerant” (Mayo del 68 visto con ojos de hoy, El País, 01/05/2008) Tanmateix, com assenyala Chantal Mouffe, aquesta despolitització comporta un risc: pot fer ressorgir com un efecte col·lateral, ja que no es pot acabar del tot amb aquesta passió, la política tot i que en la seva manifestació més perversa: el populisme de dreta.

3. Democràcia i política. Tant bon punt hem situat léstat de la qüestió en láctualitat ens podem remuntar als orígens dáquesta relació, la de la democràcia i la política. Al voltant del 530 a. C el tirà Pisístrat advertí als seus conciutadans atenesos: "Vosaltres ocupeu-vos del vostre idia (els assumptes particulars de cadascú) que jo ja mócuparé dels koinà (allò que és comú, el que és de tots)". Dáquesta manera, el tirà reduïa els altres a la condició dídiótai ja que ell es feia amo del koinon. En aquell moment nasqué l´ús del terme idiota com a persona que només sócupa dels seus negocis privats, dels seus gaudis i felicitat particular, una persona que no intervé en l´àmbit públic ni sócupa dállò comú, de la polis, de la seva conservació i engrandiment. És aquest tipus d´ésser humà que quasi cent anys després Pericles qualificarà complementàriament com a inútil: "som els atenesos els únics que a qui no participa dels assumptes públics el considerem, no tant com un despreocupat, sinó com un inútil" (Tucídides, Història de la guerra del Peloponès). Les paraules de Pisístrat i de Pericles ressonen en la Política dÁristòtil (344 322 a C) quan defineix l´home com animal polític. És un animal polític perquè acostuma a viure en comunitat i, a més, disposa de llenguatge, i això és el més important pel que respecta a la política, ja que aquesta capacitat li permet discutir sobre el que és just i injust. Però no tot context comunitari predisposa a poder desenvolupar aquesta potencialitat que només és característica de l´ésser humà. “Sovint tendim a pensar que sempre i arreu hi ha política, afirma Jean-Luc Nancy. És indubtable que sempre i arreu hi ha poder. Però no sempre ha hagut política” (Democracia finita y infinita. Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010). Aristòtil és qui va construir les categories polítiques que han configurat el pensament polític occidental. Ho fa a partit de la contraposició entre lóikos i la

Filosofia, democràcia i despolitització polis. Mentre que a la casa les relacions humanes estan marcades per la verticalitat, la jerarquia, en l´àmbit polític, domina la igualtat (isonomia) (Jorge Álvarez Yagüez, El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón pràctica, junio 2010, nº 203).

oikos

polis

L´espai és la família

L´espai és l´àgora, on pots actuar amb els altres

“el govern domèstic és una monarquia” (governa un)

és el govern de la paraula raonada (logos), allò que identifica i defineix els humans i que tothom ha d´utilitzar.

Les relaciones humanes estan marcades per la desigualtat natural:

Les relacions humanes estan marcades per la igualtat:

despòtiques (amo-esclau)

Paternalistes (pare-fills)

Aristocràtiques (maritmuller)

enraonar entre homes lliures i iguals

lloc de la producció i de la reproducció (necessitat)

lloc on es pot desplegar la capacitat deliberativa: es discuteix sobre el que volem ser i com volem viure (llibertat)

vida: existència biològica

vida: viure bé

Una de les primeres conseqüències que podem deduir dáquest quadre és que allò que és propi de l´ésser humà (la seva capacitat deliberativa) només és activable si hi ha un espai per a la política. Només un règim polític capaç de reconèixer el valor de la paraula pot actualitzar la potencialitat profunda de l´home dárribar a ser considerat ciutadà. És en aquest territori, el de la política, on els homes, desiguals per naturalesa, reben la condició díguals, de ciutadans (Josep Ramoneda, Después de la pasión política, Círculo de Lectores, Barna 1999). Tanmateix, el respecte de les fronteres entre aquests dos àmbits ha esta un fet excepcional més que una situació habitual. Aristòtil ja advertí dels riscos de

Filosofia, democràcia i despolitització confondre’ls, de pensar que les mateixes condicions havien déxistir en tots dos. La conseqüència sempre acabava sent la mateixa: el final de la política, que en el plantejament aristotèlic era el mateix que la pèrdua de l´home. Però fou la Hanna Arendt en el segle XX qui va comprendre les veritable dimensió de la progressiva fagocitació del model de la polis pel de lóikos. Arendt sostenia que línici dáquest procés coincidí amb línici de la modernitat on va tenir lloc láparició dún àmbit nou, l´àmbit social, que aparentment semblava no ser ni estrictament públic ni estrictament privat, però que en el fons significà el principi del soscavament de les fronteres que separaven els dos àmbits, el trasllat de les formes de lóikos a l´àmbit públic, o el que és el mateix, léxtensió de ládministració de la casa, lóikonomia, al nivell de la nació. Des dáleshores, lórganització de les comunitats humanes ha tendit a assemblar-se al model familiar i la nació-estat, la nova forma política que emergí de la mà de la modernitat, ha fet seva la imatge dúna gran família. (Jorge Álvarez Yagüez, ob. cit.). La distinció entre l'esfera privada i pública de la vida correspon al camp familiar i polític, que han existit com a entitats diferenciades i separades si més no des del sorgiment de la ciutat-estat; l'aparició de l'esfera social, que rigorosament no és ni pública ni privada, és un fenomen relativament nou l'origen del qual va coincidir amb l'arribada de l'Edat Moderna, la forma política de qual la va trobar en la nació-estat. (...) Per a nosaltres, aquesta línia divisòria ha quedat esborrada del tot, ja que veiem el conjunt de pobles i comunitats polítiques a imatge d'una família els assumptes quotidians han de ser cuidats per una administració domèstica i d'abast nacional. Hannah Arendt, La condició humana, Círculo de Lectores, Barna 1999

Des del seu naixement la democràcia mai no s´ha alliberat del tot del recel de la filosofia. Tenim la prova avui en dia; els textos que hem analitzat així ho demostren: la filosofia sospita de la democràcia perquè aquesta acostuma a no complir les seves nobles expectatives. Fins i tot algú, com el Roberto Esposito, s´ha atrevit a dir que la democràcia, entesa d´aquesta manera, fa temps que ha deixat d´existir. Allò que la majoria diu que és democràcia és un abús terminològic:qualifiquem falsament de democràcia un sistema de govern que en essència és simple populisme. Yo, personalmente, sostengo que la democracia, en el sentido específico de un régimen basado en la igualdad entre ciudadanos que son capaces de autogobernarse mediante su elección voluntaria y racional, terminó en los años treinta del siglo pasado y no se ha vuelto a dar. Naturalmente, esto no significa que se hayan visto menoscabadas las instituciones formales de la democracia: el parlamento, los partidos, las elecciones. Pero sí han sido totalmente vaciadas e invertidas respecto de su sentido originario. Así, la representación [rappresentanza] en el sentido de delegación se ha convertido en la representación [rappresentazione], en el sentido teatral, o más bien televisivo, de la expresión: la identidad entre gobernantes y gobernados se ha transformado en la identificación mimética con el líder de turno; y la voluntad del pueblo soberano se ha convertido en populismo Roberto Esposito, Una biopolítica afirmativa. Entrevista de Antonio Valdecantos, Minerva, nº12, 2009

4. Filosofia i democràcia. En el principi aquest recels foren insuperables. La convivència entre filosofia i democràcia va ser tot menys plàcida. Sòcrates i Plató, els que marcaren el 6

Filosofia, democràcia i despolitització camí històric de la filosofia, proposaren una logocràcia com a alternativa a les insuficiències de la democràcia. El motiu profund de l´hostilitat platònica, segons Nancy, era la seva manca de fonament en la veritat, la incapacitat de presentar la seva pròpia legitimitat (ob. cit.). El perill de la democràcia provenia no tant de les seves inconseqüències com de la seva pròpia naturalesa perversa. Això no obstant, lálternativa logocràtica platònica no va suposar més política si no més aviat tot el contrari. El que pretenia Plató era fer de la polis una sola família. Una altra interpretació crítica prou coneguda de la democràcia, des dúna perspectiva que pretenia desmarcar-se de la platònica però que finalment no difereix gaire en els resultats, fou la que desenvolupa Nietzsche a finals del segle XIX. El pensador alemany atribueix a línstint democràtic la responsabilitat de la conspiració cultural contra léssència profunda que anima la vida: la voluntat de poder. La democràcia, continuadora dels ideals cristians, és lántítesi del moviment violent i arbitrari consubstancial a la vida. En comptes de potenciar la lluita i lántagonisme, els anestesia i neutralitza. El resultat és la mediocritat, la uniformitat, la comoditat i la debilitat, propis de l´home modern (homo democraticus). La solució contra aquest règim depravat i decadent havia de ser la potenciació, cria i preparació dúna nova casta de senyors, molt propera a la que Plató, lárquitecte de lánti-polis, va dissenyar. Finalment, crec que fins ara lélevació del tipus d´home fou creació dúna societat aristocràtica, la qual durant molt de temps va creure en la direcció jeràrquica i en la diferència de valor entre els homes, i necessità de lésclavitud; (...) Sempre em sorgeix de nou una pregunta, que sádreçaria a lóïda de les (...) ànimes fortes dávui en dia, (...) ¿no serà el moment, coincidint amb el temps en què més desenvolupat a Europa està el tipus “animal de ramat”, díntentar una selecció significativa, artificial i conscient del tipus oposat i de les seves virtuts? Nietzsche, (fragment pòstum de 1886, KSA 12 73-74)

La relació conflictiva de la filosofia amb la democràcia assoleix un punt culminant amb Alain Badiou (El emblema democrático, Democracia en suspenso). La seva incursió en aquest terreny es pot entendre com una crítica de les crítiques de la democràcia. Considera insuficients i irrellevants aquells tractaments polèmics al voltant de la democràcia: només se centren en subratllar les seves inconseqüències i passen de llarg dels elements essencials que la configuren perquè de manera inconscient els consideren inqüestionables. Tots aquests tractaments estan seduïts per una idea que s´ha convertit en l´“emblema” de la societat contemporània, la idea de democràcia. Són incapaços, per dir-ho amb altres paraules, dánar més enllà dáquesta mena de paradigma. Aquesta idea emblemàtica, en comptes dáfavorir lóbtenció dúna imatge versemblant de la realitat el que fa és enterbolir-la i amagar-la. Per tant, si lóbjectiu és la veritat de la democràcia, Badiou ens proposa que cal “assumir el risc de no ser demòcrates”. I per ser coherent amb el propi lema el que fa és rescatar i actualitzar els arguments de Plató contra la democràcia (concentrats en el llibre VIII de la República). Lídeal del filòsof francès està inspirat en el comunisme dels guardians platònics però obert, una mena d´”aristocratisme per a tothom”. Aquest comunisme aristocràtic generalitzat és l´única manera de materialitzar la definició de democràcia. La conclusió a la que arriba és, si ens ho mirem, força paradoxal: “Només sent comunistes podem continuar sent fidels a la democràcia”. 7

Filosofia, democràcia i despolitització

... no hi ha dubte que la paraula "democràcia" segueix sent lémblema dominant de la societat política contemporània. Lémblema és lélement intocable dún sistema simbòlic. Pots dir el que vulguis de la societat política, fer-ne una "crítica" ferotge o denunciar "l´horror econòmic": tot aquest discurs et serà perdonat, sempre que ho facis en nom de la democràcia (per exemple, així: "¿Com és possible que aquesta societat, que sánomena a si mateixa democràtica, faci això o allò?"). I això perquè, al capdavall, si has tractat de jutjar aquesta societat, ha estat en nom del seu emblema i, per tant, en el seu propi nom. Amb aquest tipus de crítiques, no téstàs excloent de la societat, et mantens en la condició de ciutadà, com correspon, no et tornes un bàrbar, et trobaran en el lloc que democràticament se t´ha assignat i sens dubte, déntrada, en les properes eleccions. Jo afirmo, per tant, això: per assolir tan sols allò real de les nostres societats, cal, com a exercici a priori, abolir lémblema que les presideix. No assolirem cap veritat en el món en què vivim si no deixem de costat la paraula "democràcia", assumint el risc de no ser demòcrates i exposant-nos en conseqüència al perill de ser mal vistos per "tot el món". I és que "tot el món", aquí, no adquireix sentit si no és a partit de lémblema. Per això, "tot el món" és demòcrata. En això consisteix el que podríem anomenar láxioma de lémblema. Alain Badiou, El emblema democrático, Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010

5. Democràcia amenaçada. Tot i que se´m pot acusar de simplificador, la relació entre els conceptes filosofia, democràcia i política podria sintetitzar-se en elsínterrogants següents: com s´ha dórganitzar la servitud voluntària? A qui o a quins deixem el control de les nostres vides? Caldria un sistema de control molt restrictiu o deixem obertes de bat a bat les portes? Els partidaris dels controls restrictius si fossin coherents haurien déstar a favor de substituir els sistema déleccions per un dóposicions perquè el sistema electoral tal com ha funcionat fins ara no garanteix prou l’excel·lència dels que ens han de governar. Dáltra banda, els simpatitzants dels sistemes més participatius de democràcia haurien de preguntar-se si realment la gent està disposada a lluitar per la llibertat que la democràcia que ells demanen busca? El dia 6 de juny de 2010 en el suplement Dinero de La Vanguardia van coincidir la publicació de dos articles força significatius al meu entendre. El primer, signat per léxcònsul espanyol a la Xina , Eugenio Bragulat (La clase política China) descrivia en un to elogiós l´èxit del model econòmic xinès i sobretot el sistema dáccés al poder de les classes dirigents, basat en un mètode similar a la de les nostres oposicions. Dálguna manera, venia a dir, que economia puixant i excel·lència política no era fruit de la improvització. El segon, signat per léconomista català Joaquim Muns (Igual que hace cincuenta años), feia una crida contra la politització excessiva de la política a Espanya, la submissió de léconomia a la política. Lárticulista apostava perquè les mesures que s´havien de prendre per enfrontar-se amb la crisi havien de prescindir dels “consensos polítics” i atendre més a “criteris tècnics”. Els nous membres del Comitè Permanent del Politburó del PCX són tots enginyers o científics, tenen un grau molt alt de sofisticació econòmica i manegen les categories econòmiques com qualsevol altre dirigent occidental. Han superat els últims anys reptes diversos dálta complexitat. (...) El PCX, amb més de setanta milions de membres (el 5% de la població xinesa), és la més gran meritocràcia del món. No és més que la versió actual del mandarinat, la burocràcia que ha governat durant més de dos mil anys. Des del segle sisè es

Filosofia, democràcia i despolitització reclutava a través dels exàmens imperials, basats en el mèrit. O sigui, fa quinze segles que els xinesos inventaren les oposicions, que a Europa a penes, si tenen un segle de vida. La cultura política del mandarinat, ancorada en el pensament confucià, és una de les claus per entendre l´èxit econòmic de Xina en les últimes dècades. Eugenio Bregolat, La clase política China, Dinero. La Vanguardia, 06/06/2010 http://pitxaunlio.blogspot.com/2010/06/el-sistema-xines-i-lexcellencia-de-la.html La politización excesiva de la economía en España conduce a otro resultado indeseable que estamos viviendo constantemente. Me refiero a la imposibilidad práctica de llegar a consensos políticos en materia económica. Si se atendiera más a criterios técnicos, las dificultades serían menores. Pero cuando se confunde un planteamiento económico con un principio ideológico inmutable ligado a un credo político, las cosas resultan mucho más complicadas. Algún día se tendrá que estudiar a fondo porque, contrariamente a lo que cabría esperar y a lo que era deseable, el paso de la dictadura a la democracia no se ha traducido en una mayor despolitización y una mayor tecnificación de la vida pública española. Por esto, después de cincuenta años, la economía sigue secuestrada por la política. Un síntoma claro de ello es el hecho de que en las reuniones importantes de economistas sigamos necesitando que el político de turno las realce con su presencia y su discurso. Después de hablar, el político se va y raramente escucha al economista, lo cual es todo un síntoma de la sumisión de la economía a la política en la que seguimos instalados. Joaquim Muns, Igual que hace cincuenta años, Dinero, La Vanguardia, 06/06/2010 http://elcomentario.tv/reggio/igual-que-hace-cincuenta-anos-de-joaquim-muns-endinero-de-la-vanguardia/06/06/2010/

Lóportuna publicació dáquest dos articles i la combinació de les seves idees bàsiques va ser clau perquè acabés déntendre una hipòtesi inquietant plantejada per Slavoj Zizek (De la democracia a la violencia divina. Democracia en suspenso): i si la democràcia ha deixat de ser interessant per al capitalisme i ha començat a fer-li nosa? Allò que ens resulta més molest del cas de la Xina actual és la sospita que el seu capitalisme autoritari no és tant que ens recorda el nostre passat, la repetició del procés dácumulació capitalista que a Europa es va estendre del segle XVI al XVIII, com que pot ser un signe del futur. ¿Què succeiria si “la viciosa combinació del fuet asiàtic amb el mercat borsari europeu” revelés ser econòmicament més eficaç que el nostre capitalisme liberal? ¿Què succeiria si aquesta combinació ens assenyalés que la democràcia, segons léntenem els occidentals, ha deixat ja de ser la condició i el motiu del desenvolupament econòmic per esdevenir el seu entrebanc? Slavoj Zizek, De la democracia a la violencia divina. Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010, pàgs. 132-136 http://pitxaunlio.blogspot.com/2010/09/i-si-la-democracia-no-ens-servis.html

La inquietud de la hipòtesi de Zizek podien encara multiplicar-se si l´acompanyem de les intuïcions no menys inquietants de la Wendy Brown (Ahora todos somos demócratas. Democracia en suspenso): i si la gent prefereix el pa a la llibertat? I si la gent no volgués ser demòcrata perquè als humans la llibertat que la democràcia els hi proposa ha deixat de ser un objectiu il·lusionant? I si han renunciat de forma completament conscient a la política? I si ens hem tornat completament idiotes? Si això és així, les proclames a què els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia tindrien problemes irresolubles alhora de connectar amb els seus potencials receptors. ... la presumpció que la democràcia és un bé descansa al seu torn en els supòsits que els éssers humans volem autolegislar-nos i que el govern del demos és capaç d'aturar els

Filosofia, democràcia i despolitització perills que comporta l'existència d'una concentració de poder exempta de tota obligació de retre comptes. Avui en dia, però, què prova històrica o precepte filosòfic tenim de que els éssers humans prefereixin, com deia Dostoievski, "la llibertat al pa"? (...) El primer que va exposar, a mitjans del segle passat, les claus de l'enigma de l'emancipació futura va ser Herbert Marcuse (L'home unidimensional). I si els éssers humans no desitgen assumir la responsabilitat de la llibertat, i a més tampoc se'ls educa ni se'ls anima a abraçar el projecte de la llibertat política, com afecta això a les disposicions polítiques que donen per descomptat aquest desig i aquest projecte ? (...) Wendy Brown, Ahora todos somos demócratas. Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010

http://pitxaunlio.blogspot.com/2010/08/les-amenaces-contra-la-democracia.html

6. No volen ser idiotes. En el nostre país qualsevol qüestió amb un potencial polític, menyspreant altres possibles consideracions, de seguida queda segrestada per la invocació a la lògica econòmica o és aquesta mateixa invocació qui qüestiona el desplegament dálguns drets. A tall déxemple: qui paga els “pinganillos” del Senat? És la independència de Catalunya una bona inversió? A Europa si fa no fa passa el mateix: l´únic que de debò li preocupa de les revoltes àrabs és si repercutiran en el preu dels carburants i com aquestes pujades afectaran el nivell de consum dels ciutadans. Tanmateix, el que manifesten aquestes revoltes és que la gent està farta de fer lídiota i per aconseguir-ho reclamen un espai per poder exercitar el que fins ara se’ls havia negat, els seus drets polítics i un marc formal que els faci possible, la democràcia. A diferència de la indolència amb la que els europeus suporten els efectes de la crisi en les polítiques socials, els àrabs estan disposats, si cal, a perdre la vida per un projecte de vida diferent al que semblava estaven destinats i suspendre per uns instants les imposicions dels mercats. Gràcies a léxistència dáquests processos queden dissipats provisionalment el nostres temors produïts per la possible materialització de les hipòtesis de Zizek i Brown. El mateix Zizek (En defensa de la intolerancia), seguint a Rancière, afirma que aquestes revoltes s´han déntendre com interrupcions sobtades que de tant en tant pateixen determinats mecanismes, els mecanismes del poder hegemònic. En aquests moments en què la màquina del poder sátura, per breus que siguin, treu el cap allò que el poder sésforça amb tots els mitjans per apaivagar o eliminar, la política. Són aquests moments excepcionals en què “política” i “democràcia” es confonen. Són excepcionals perquè allò habitual és que el poder (sigui democràtic o no) vetlli perquè les desigualtats perdurin, perquè “ningú deixi el lloc que a cadascú per naturalesa li correspon”. És això en essència el que consisteix la despolitització. ... ¿estem condemnats a moureńs exclusivament dins de léspai de l´hegemonia o podem, almenys provisionalment, interrompre el seu mecanisme? Segons Rancière, aquest tipus de subversió no només no sol donar-se, sinó que constitueix el nucli mateix de la política, de lésdeveniment veritablement polític. (...) En aquest sentit, "política" i "democràcia" són sinònims: lóbjectiu principal de la política antidemocràtica és i sempre ha estat, per definició, la despolitització, és a dir, léxigència innegociable que les coses "tornin a la normalitat", que cadascú ocupi el seu lloc ... La veritable lluita política, com explica Rancière contrastant a Habermas, no consisteix en una discussió racional entre interessos múltiples, sinó que és la lluita paral.lela per aconseguit fer-se escoltar i que la seva pròpia veu sigui reconegut com la veu dún interlocutor legítim.

Filosofia, democràcia i despolitització Quan els "exclosos", ja siguin demos grec o obrers polonesos, protesten contra l´elit dominant (aristocràcia o nomenklatura), la veritable aposta no està en les reivindicacions explícites (augments salarials, millors condicions de treball ...), sinó en el dret fonamental de ser escoltats i reconeguts com a iguals en la discussió. Slavoj Zizek, En defensa de la intolerancia, Sequitur, Madrid 2008

(Aquest text va servir de base per a la conferència realitzada el dia 5 dábril de 2011 a la Sala dÁctes de les Cotxeres de Sants, dins dels actes promoguts per la Xarxa de Centres Cívics de Barcelona de lánomenada Festa de la Filosofia)

http://www.slideshare.net/mvillarpujol/democrcia-i-despolititzaci

Bibliografia Jorge Álvarez Yagüez, El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón pràctica, junio 2010, nº 203 Hannah Arendt , La condició humana, Círculo de Lectores, Barna 1999 Aristòtil, Política, Centro de Estudios Constitucionales, Madrid 1983 Alain Badiou, El emblema democrático, Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010 Eugenio Bregolat, La clase política China, Dinero. La Vanguardia, 06/06/2010 Wendy Brown, Ahora todos somos demócratas. Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010 Roberto Esposito, Una biopolítica Valdecantos, Minerva, nº12, 2009

afirmativa.

Entrevista

Antonio

Chantal Mouffe, El “fin de la política”, Claves de razón práctica, Enero/Febrero 2010, nº 199 Joaquim Muns, Igual que hace cincuenta años, Dinero, La Vanguardia, 06/06/2010 Jean-Luc Nancy, Democracia finita y infinita. Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010 Friedrich Nietzsche, (fragments pòstums de 1886, KSA 12 73-74) Plató, República, Centro de Estudios Constitucionales, Madrid 1981

Filosofia, democràcia i despolitització Josep Ramoneda, Después de la pasión política, Círculo de Lectores, Barna 1999 Jacques Rancière, Las democracias contra la democracia, Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010 Kristin Ross, Se vende democracia. Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010 Ignacio Sánchez-Cuenca, Igualdad y autogobierno, Claves de razón práctica, nº 200, marzo 2010 Slavoj Zizek, De la democracia a la violencia divina. Democracia en suspenso, Ediciones Casus-Belli, Madrid 2010, pàgs. 132-136 Slavoj Zizek, En defensa de la intolerancia, Sequitur, Madrid 2008 Slavoj Zizek, Mayo del 68 visto con ojos de hoy, El País, 01/05/2008