polĂtica
mercat
Autor: Manuel Villar Pujol Institut Guillem CatĂ de Manresa Febrer 2012
Considero la filosofia com una pràctica intel·lectual semblant a una mecànica categorial. La filosofia entesa com a mecànica categorial té com a principal objectiu el desmuntar l´aparell discursiu fins a arribar als components bàsics sobre els quals s´articula. Si a més li donem a aquesta pràctica un vernís històric, podem advertir la seva principal virtut: ens adonem que els discursos actuals fan ús de peces reciclades de discursos que es remunten a un període i a un espai en què apareixen alhora la política, la democràcia i la filosofia, l´Atenes dels segles V i IV a.
Amb nomos es designa l´artifici social creat pels homes. Amb physis un món atàvic, anterior a qualsevol forma d ´organització social, on no existia cap llei que no emanés de la naturalesa i on els éssers humans sense inhibir els seus desitjos es deixaven portar pels seus impulsos espontanis. Des d´aquest estat purament imaginari, la naturalesa pura, pretenien els sofistes qüestionar la legitimitat de les normes i lleis humanes. D´altra banda, amb les categories fort i dèbil volen reduir els conflictes socials a la confrontació entre dos estereotips humans: els poderosos i els que suporten el poder. Calicles, Glaucó, Antifont i Trasímac seran les figures sobre les que articularé el meu discurs.
"Segons la meva opinió, els que estableixen les lleis són els més dèbils i la multitud. En efecte, tenint en compte a si mateixos i la seva pròpia debilitat estableixen les lleis, disposen les lloances i determinen les censures. Tractant d´atemorir els homes més forts i els capaços de posseir molt, perquè no tinguin més que ells, diuen que adquirir molt és lleig i injust, i que això és cometre injustícia: tractar de posseir més que els altres. En efecte, se senten satisfets, segons crec, amb posseir el mateix sent inferiors.
Plató; Gorgias, 483b-484a
Lamentem
sincerament el destí que heu tingut, però les lleis de l´economia són despietades i cal que us hi adapteu reduint les proteccions que encara conserveu. Si us voleu enriquir heu d´acceptar prèviament més precarietat. Aquest és el contracte social del futur, el que us farà trobar el camí del dinamisme.
Jean –Paul Fitoussi, La democracia y el mercado
Diuen que cometre injustícia és per naturalesa un bé i patir-la un mal. Però com és més gran el mal que rep qui la pateix que el bé que rep qui la fa, tan bon punt els homes començaren a conviure i patir injustícies i provar les conseqüències d´aquest actes, decidiren els que no tenien poder per evitar els mals ni aconseguir els avantatges que millor seria establir pactes amb la finalitat de no cometre ni patir injustícies, Des d´aleshores ençà començaren a dictar lleis i concertar tractats recíprocs, i anomenaren legal i just allò que la llei prescriu. Heus ací exposada la gènesi i essència de la justícia, terme mig entre el més gran dels béns, que és el no patir càstig qui comet injustícia i el més gran dels mals, el de qui no pot desprendre´s de la injustícia que pateix. La justícia situada entre aquests extrems, és acceptada no com un bé, sinó com quelcom que es respecta per impotència per cometre la injustícia; doncs, qui pot cometre-la, qui és veritablement home, mai no entraria en tractes amb ningú per tal d´evitar que es cometin o pateixin injustícies. Boig seria si això fes!. Plató, República, 358b-359b
… en EE UU las opciones sobre acciones se convirtieron en una forma preferida de remuneración, a menudo por un valor mayor que el del salario del ejecutivo. Las opciones sobre acciones premian a los ejecutivos generosamente, incluso cuando las acciones aumentan debido a una burbuja de los precios, e incluso cuando las acciones de firmas comparables tienen mejor rendimiento. No es de sorprender que las opciones sobre acciones generen potentes incentivos para adoptar conductas poco previsoras y excesivamente arriesgadas, así como para la contabilidad creativa, que los ejecutivos de todos los sectores de la economía perfeccionaron con trucos y trampas extracontables. Esos torcidos incentivos distorsionaron nuestra economía y nuestra sociedad. Confundieron los medios con los fines. Nuestro hinchado sector financiero creció hasta un punto que en EE UU representaba más del 40% de los beneficios de las empresas. Joseph E. Stiglitz, Borlaug y los banqueros, Negocios. El País, 11/10/2009
De fet, segons Gaggi i Narduzzi (La fine del ceto medio e la nascita della società low cost) han estat aquests nous hàbits de consum els que han alimentat la gran ficció que després s'acabaria traduint en la cèlebre bombolla immobiliària, i no a l'inrevés. La gent, en general, pren decisions en funció d'unes determinades expectatives que considera raonables. Vull dir, simplement, que no és gaire freqüent que una infermera es vulgui comprar un jet privat o que un empleat de banca adquireixi un Picasso. Sí que van considerar raonable, però, demanar una voluminosa hipoteca sobre el 110% del preu taxat d'un habitatge que en dos o tres anys hauria duplicat el seu valor.
Ferran Sáez, La difícil perspectiva, Ara, 07/12/2011
La justícia consisteix a no transgredir les disposicions legals de la ciutat en la qual hom viu com a ciutadà . Així doncs, un home practicarà la justícia en gran benefici propi si davant testimonis observa les lleis com a sobiranes; però sense testimonis, els dictàmens de la natura. Car els preceptes legals són imposats, els de la natura, obligatoris: els preceptes legals són producte d'un pacte, no innats; els de la natura són innats, no producte de cap pacte. Així doncs, si hom, en transgredir les disposicions legals passa desapercebut als qui han establert el pacte, es veu lliure d'ignomínia i de càstig; si no passa desapercebut, no. Si hom fa violència, més enllà del que és possible, a les lleis que la natura ha establert, encara que passi desapercebut a tots els homes, el mal no és pas inferior, ni superior si tothom el veu. Car hom no és danyat en relació a l'opinió, sinó a la veritat. La nostra indagació és principalment en raó dels següents motius: moltes de les disposicions legals (nomos) es troben en conflicte amb la natura (physis)." Antifont, fragments A1, 2, i 4
Segons Pierre Rosanvallon (La legitimidad democràtica, Paidós, Madrid 2010), el projecte de Hayek és el d´una total despolitització del món.
En el regne de la imparcialitat amb el que somia l´economista austríac no hi ha lloc per a un poder col·lectiu, ni per a un salvador suprem ni tan sols pot existir un responsable a qui passar comptes.
Ja no es tracta de la mà invisible smithiana, una expressió massa vinculada amb la d´un subjecte i una voluntat, sinó més aviat d´un ordre intangible que “deslegitima les pretensions d´un poder humà d’instal·lar-se en el lloc de comandament que és la societat”.
“El regne de la imparcialitat amb el que somia Hayek és indisociable de la difusió d´un missatge implícit de resignació”, conclou Rosanvallon.
Wolf Blitzer, de la CNN, le preguntó al representante Ron Paul por lo que deberíamos hacer si un hombre de 30 años que hubiese decidido no contratar un seguro sanitario de repente se encontrase en la necesidad de pasar seis meses en cuidados intensivos. Paul contestó: "En eso consiste la libertad, en asumir nuestros propios riesgos". Blitzer volvió a insistirle y preguntó si "la sociedad debía limitarse a dejarle morir". Y la multitud estalló en vítores y gritos de "¡sí!".
Paul Krugman, Libres para morir, Negocios. El País 18/09/2011
Educados con libros de texto que oscurecen el papel de las instituciones, los economistas suelen imaginar que los mercados surgen por sí solos, sin la ayuda de una acción resuelta y colectiva. Adam Smith puede haber tenido razón al decir que “la propensión a transportar, trocar e intercambiar” es innata de los seres humanos, pero hace falta una panoplia de instituciones ajenas al mercado para materializar esta propensión.
Dani Rodrick, Economistas y democracia, Project Syndicate, 11/05/2011
El error principal de la teoría de la eficiencia de los mercados financieros consiste en trasponer a los productos financieros la teoría habitual de los mercados de bienes ordinarios. En estos últimos la competencia es en parte autorreguladora en virtud de lo que se llama la “ley” de la oferta y la demanda: cuando el precio de un bien aumenta, entonces los productores van a aumentar su oferta y los compradores a reducir su demanda; el precio, por lo tanto, va a bajar y a volver cerca de su nivel de equilibrio. En otras palabras, cuando el precio de un bien aumenta unas fuerzas de llamada tienden a frenar y después a invertir este alza. La competencia produce lo que se llama “feedbacks negativos”, unas fuerzas de llamada que van en el sentido contrario del choque inicial. La idea de la eficiencia nace de una transposición directa de este mecanismo a la finanza de mercado. Ahora bien, para esta última la situación es muy diferente. Cuando el precio aumenta es frecuente observar no una bajada, ¡sino una subida de la demanda! Philippe Askenazy, Thomas Coutrot, André Orléan y Henri Sterdyniak, Crisis y deuda en Europa: 10 falsas evidencias, 22 medidas a debate para salir del impasse, Rebelión. 21/09/2010
Trasímac (1)- Cada govern estableix les lleis en relació amb la seva pròpia conveniència, la democràcia lleis democràtiques, la tirania tiràniques, i les altres de la mateixa manera. Tanmateix, en establir-les, evidencien que per als governats és just allò que és convenient per als governants, i a qui s´allunya d´aquesta norma el castiguen com a delinqüent i injust. Així doncs, això és, estimat amic, el que dic: que en totes les ciutats just és el mateix, allò que és convenient per al govern constituït. I això és en cert sentit el que domina, de manera que per aquell que raona rectament passa que just és a tot arreu el mateix, la conveniència del més fort. (República, 338 d) Trasímac (2)- Cal observar, ingenu Sòcrates, que un home just sempre surt perdent davant un altre d´injust. En primer lloc, en els acords recíprocs, on un s´associa amb un altre, mai no veuràs que en el trencament de la relació el just tingui més, sinó menys, que l´injust. En segon lloc, en els assumptes de la ciutat, quan es tracta de pagar alguns impostos, en les mateixes condicions el just paga més i l´injust menys, però quan es tracta d´ingressos, el just no guanya res i l´injust molt. I quan un dels dos accedeix a alguna magistratura, al just, sin més no els assumptes domèstics li van pitjor per deixarlos desatesos; al seu torn, d´allò públic no obté cap utilitat per ser just; a més de tot això, es guanya l´enemistat dels familiars i amics quan no vulgui ajudar-los contra la justícia. A l´injust, en canvi, li passa tot el contrari d´això. (República, 342 d)
Trasímac (3)- Fíxa´t´hi si vols discernir quant més ens convé en el nostre interès privat ser injust que just. Ho esbrinaràs amb més facilitat si et situes en la injustícia perfecta, la que fa plenament feliç a l´injust i completament desgraciats a qui la sofreixen i no volen cometre-la. Aquest és el cas de la tirania, que d´amagades o violentament s’apodera del que és dels altres, sigui sagrat o profà, privat o públic, i ho fa no en petites parts, sinó tot de cop. En cada cas, quan algú no arriba a amagar la seva injustícia, és castigat i es fa acreedor a la màxima deshonra. (...) Però quan algú, a més de robar els béns dels ciutadans, arriba fins i tot a esclavitzar-los i a explotar-los, en lloc d´aquests apel ·latius vergonyosos li atorguen el nom de feliç i venturós, no només els ciutadans, sinó també tots aquells que se n´adonen que ha comès la injustícia completa. Ja que no és per por a cometre actes injustos sinó a patir-los pel que censuren la injustícia els que la censuren. D´aquesta manera es demostra, Sòcrates, que la injustícia és quelcom més fort, més lliure i més poderós que la justícia, i el que he dit des del principi, allò just és justament allò convenient per al més fort mentre l´injust és avantatjós i convenient per a un mateix. (República, 342 d)
De la mateixa manera que els EUA tenen la tecnologia, l’exèrcit i l’economia més avançada, diu Johnson, també tenen l’oligarquia més avançada. En sistemes polítics primitius el poder s’exerceix mitjançant la violència, en països ja emergents es fa amb diners: suborns, comptes corrents a l’estranger, corrupcions, etc. El sector financer nord-americà, en canvi, ha acumulat un gran poder gràcies a un capital cultural, un sistema de creences. Si abans els americans creien que “el que és bo per General Motors és bo pel país”, ara han passat a creure que “el que és bo per Wall Street és bo pel país”. Tota una generació de polítics han estat captivats per Wall Street, fins al punt que l’intercanvi entre càrrecs polítics i financers ha estat una constant. Només cal recordar els noms de Robert Rubin, Henry Paulson, John Snow, etc.
Per aquesta raó, en el decurs d’aquesta crisi financera el govern nordamericà ha anat molt en compte de no tocar els interessos de la comunitat financera, o en no qüestionar les bases de tot el sistema. Un exemple ben clar és el darrer pla de Geithner que suposa una socialització de totes les pèrdues a càrrec dels contribuents. Marcel Coderch i Collell, El cop d´estat financer, Construint futur, 20/04/2009
La tendència a l'excés particular de cadascú, que tradicionalment la moral considerava allò que superava el límit de la natura i deia vicis, té en realitat com resultat una harmonia de creixement, expansió i riquesa l'expressió més precisa és el mercat. Aquí de nou, com en la dialèctica de l'amo i l'esclau i com en el Leviatan hobbesià, l'afecte bàsic és l'excés, que tendencial i inevitablement no pot conèixer límit, però el resultat és harmònic. L'excés no apareix com a excés el vici es transfigura en virtut, l'odi en cooperació. L'afecte bàsic que és l'odi, entès com el contrari de l'amor, queda relegat a l'estructura profunda de la política, mentre que en l'estructura superficial apareixen diferents figures fàcilment recognoscibles per tots i que han protagonitzat l'articulació dels discursos al voltant de el social i el polític modern: mercat, Estat, ideologies.
Vicente Serrano, La herida de Spinoza, Anagrama, Barna 2011
Philippe Askenazy y otros, Crisis y deuda en Europa: 10 falsas evidencias, 22 medidas a debate para salir del impasse, Rebelión, 21/09/2010 Marcel Coderch i Collell, El cop d´estat financer, Construint futur, 20/04/2009 Joaquín Estefanía, El invierno del miedo, El País, 31/01/2012 Paul Krugman, Libres para morir, Negocios, El País, 10/09/2011 Jean-Paul Filoussi, La democracia y el mercado, Paidós, Madrid 2004 Iu Forn, Els mercats han assassinat la política, Ara, 14/11/2011 Los sofistas, Testimonios y fragmentos, Prólogo, traducción y notas de José Solana Dueso, Círculo de lectores, Barna 1996 Jorge Reichmann, Sobre seguridad existencial y vidas low-cost, tratar de comprender, tratar de ayudar, 06/01/2012 Dani Rodik, Economistas y democracia, Project Syndicate, 11/05/2011 Pierre Rosanvallon, La legitimidad democràtica, Paidós, Madrid 2010 Ferran Sáez, La difícil perspectiva, Ara, 07/11/2011 Vicente Serrano, La herida de Spinoza, Anagrama, Barna 2011 Joseph E. Stigliz, Borlaug y los banqueros, Negocios. El País, 11/10/2009 Joseph E. Stigliz, Demasiado grandes para vivir, Negocios. El País, 13/12/2009
Vinyetes: El Roto
ď‚ž https://sites.google.com/site/cavernicol
es/sofistes