Nou Treball 44

Page 1

P O R TAV E U D E L PA R T I T S O C I A L I S TA U N I F I C AT D E C ATA L U N YA V I U

gener 2004

nº 44

http://noutreball.psuc.org

0,90 €

CANVI DE GOVERN A C ATA L U N YA

Després de dues llargues setmanes de negociacions s’ha conformat a Catalunya un govern ‘catalanista i d’esquerres’, gràcies al tripartit acordat pel PSC, ERC i ICV-EUiA. D’aquesta manera, hem aconseguit posar fi als 23 anys de govern de CiU, que han finalitzat deixant a Catalunya amb un enorme dèficit social que ens situa a la cua d’Europa en matèries com l’educació o la protecció social. La pèrdua de la Generalitat i el deteriorament de la gran xarxa de poder creada per la formació nacionalista conservadora ja és una molt bona notícia en si mateixa. El tripartit neix amb un programa de govern certament esperançador, que incorpora la progressiva correcció del dèficit social esmentat, amb un pla de pobresa zero, l’augment de la despesa pública educativa, la creació d’oficines úniques de matriculació de l’alumnat als ajuntaments, el foment de les energies renovables, un pla de xoc contra els

accidents laborals, un pla integral contra la violència de gènere, la reducció de les llistes d’espera, etc. A més, existeix el compromís d’un nou estatut que consolidi l’autogovern i sigui elaborat de forma participativa. Evidentment, el programa no recull totes les reivindicacions de l’esquerra alternativa, però és força positiu donada la relació de forces existent entre les tres formacions de govern. El compliment d’aquest programa dependrà de la voluntat política real en aplicar-lo, però també de la necessària mobilització social que eviti la possible desnaturalització o no consideració d’algunes propostes signades. Per exemple, la reducció de la jornada laboral a 35 hores ha estat incorporada, però sense esmentar ‘per llei i sense reducció salarial’. Per tant, l’esquerra alternativa que representem no pot confiar cegament en l’acció de govern, sinó que devem fomentar i

participar en les mobilitzacions que exigeixen unes polítiques autèntiques d’esquerres. Un altre element cabdal que va a determinar el grau de compliment del programa acordat és el tema del finançament. Els compromisos d’augment de la despesa social són nombrosos, fet que ha d’implicar una millor distribució de la despesa i un augment dels ingressos, per la via de la disminució del frau, de la nova fiscalitat ecològica i pel nou sistema de finançament de Catalunya. Aquest nou finançament ha de mantenir els criteris de solidaritat i ha de permetre la redistribució personal i territorial de la renda dins Espanya. Però també ha de situar el dèficit fiscal de Catalunya a l’alçada d’altres regions europees amb similar renda, i ha de permetre assolir l’objectiu d’apropar progressivament la despesa pública i social catalana a la mitjana comunitària. [Segueix a l'interior]

2. EDITORIAL: CANVI DE GOVERN A CATALUNYA 4. MOVIMENT OBRER: ¡QUÉ VERGÜENZA, FIDALGO, QUÉ VERGÜENZA! 6. VIOLÈNCIA DE GÉNERE: PROU AGRESSIONS 8. INTERNACIONAL: LA NUEVA AUTOCRACIA RUSA. EEUU EN CAMISA DE ONCE VARAS 10. VIDA DEL PARTIT: RESOLUCIONS 11. ENTREVISTA: SALVADOR ARIAS PEÑATE, DIPUTAT DEL FLMN (EL SALVADOR)


2 nou treball

Editorial

gener

2004

La reacció del PP contra el tripartit confirma el seu estil autoritari, centralista i neofranquista. Les continues amenaces contra la millora de l’autogovern el situen dins la lògica de l’extrema dreta nacionalpopulista i reaccionària. Tal com afirmen els documents aprovats a la VII Assemblea d’IU, aquest patriotisme del PP és ‘el refugi dels miserables’. La coalició ICV-EUiA ha de treballar per reforçar el perfil d’esquerres del tripartit. A més, ha de corregir els desequilibris actualment existents al seu si entre les dues formacions. Per exemple, el fet de que EUiA tingui només un diputat no reflecteix ni de lluny la nostra contribució a la coalició. En aquest sentit, un bon futur per a ICV-EUiA implica el reconeixement de la pluralitat existent a l’esquerra alternativa de Catalunya. La VII Assemblea d’IU ha escollit al Gaspar Llamazares com a candidat a la presidència del govern, amb un suport força majoritari. Creiem que la coalició ICV-EUiA ha de repetirse a les eleccions generals, per la qual cosa és imprescindible l’assumpció d’un programa transformador per a tota Espanya i la garantia d’incorporació dels i les diputades escollides al grup parlamentari d’IU.

L O S C O M U N I S TA S Y E L NUEVO GOBIERNO CATALAN SALVADOR TOVAR

Camaradas, ante la nueva situación política en Cataluña me embarga un sentimiento de escepticismo del que, estoy seguro, también sois presa muchos de vosotros. Los comunistas nos encontramos en un dilema frente a la actitud a tomar con respecto al gobierno tripartito con socialdemócratas, nacionalistas y ecosocialistas Y más cuando parece ser que la firma del pacto se ha subordinado únicamente a la aceptación por todos, de la necesidad de reformar el estatuto y el modelo de financiación, como si esto por si sólo garantizase el desarrollo de políticas de alternativas en beneficio de la clase trabajadora. Por una parte, nos vemos obligados a respaldarlo, ya que nuestra alianza estratégica con Iniciativa nos vincula de manera directa con el pacto alcanzado para la formación de gobierno. Sin embargo, no nos engañemos, nuestro respaldo no debe ser un cheque en blanco para un gobierno que se autodetermina de “izquierdas”. La categoría de izquierdas no la da el nombre de los partidos que forman el gobierno, éste será

verdaderamente de izquierdas en función de la política que desarrolle, y nosotros debemos condicionar nuestro apoyo en función de esta política. Permitidme que dude muy seriamente de que este gobierno impulse medidas legislativas encaminadas a democratizar la economía, a evitar que nuestros jóvenes se incorporen al mundo del trabajo desde la precariedad, que impulse políticas dirigidas contra la desindustrialización de Cataluña, que impida que la patronal haga uso de los expedientes de regulación de empleo con el objetivo de sustituir empleo estable por precario, o para mejorar sus cuentas de resultados, que luche contra la externalización de la producción evitando las sucesivas subcontratas, que luche de manera frontal contra las causas de la siniestralidad laboral, que impuse el empleo femenino, que desarrolle políticas para la plena integración de los inmigrantes, empezando por la defensa de sus derechos laborales, que eviten la especulación inmobiliaria cuando no lo han hecho desde el gobierno municipal, que aplique medidas correctoras del mercado que beneficien en su justa medida a los

productores y a los consumidores, luchando contra la especulación de los intermediarios. En fin, una política decididamente de izquierdas en defensa de los intereses de los trabajadores. Los comunistas tenemos con este gobierno mucho que perder y nada que ganar. En mi opinión debemos ser fieles con los compromisos adquiridos, pero esto no debe ser obstáculo para seguir trabajando en la dirección que nos habíamos marcado: el trabajar por la consolidación de una alternativa y no de una alternancia. Es por ello que desde la perspectiva de la creación de un Polo Alternativo, los comunistas debemos ser los impulsores del desarrollo en Cataluña de una oposición de izquierdas frente a la actual correlación de fuerzas en el Parlamento. Debemos luchar por ser la voz en las instituciones de todos aquellos movimientos sociales que actualmente no se ven representados, debemos impulsar la dialéctica social, en definitiva trabajar para que la clase trabajadora vuelva a ser el motor de la transformación social.


gener

Actualitat

2004

Miguel Candel

C A R TA A Catalunya, els regals de Nadal han arribat abans d’hora. Em refereixo, és clar, al nou Govern de la Generalitat, fruit d’una combinació de resultats que ha afavorit globalment l’esquerra. Haig de confessar que no m’ho esperava. I és que molts en aquesta casa tenim una llarga i agra experiència de declaracions d’intencions centristes o «equidistants» que amaguen la voluntat de fer una política de dretes. En el cas que ens ocupa, aquesta era la posició d’ERC abans i immediatament després de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Per diferents raons que caldria analitzar, l’opció finalment feta pels dirigents d’ERC ha estat la coneguda i aquí celebrada.

Això obre diverses possibilitats. La primera i principal, acabar amb gairebé cinc lustres d’hegemonia conservadora a Catalunya que, deixant de banda les corrupcions i corruptelles acumulades (segurament moltes més que no ens imaginem) ha creat unes inèrcies que costarà de superar. Entre d’altres, i molt en primer pla, una greu dualitat social en l’àmbit de l’ensenyament, amb una escola pública depauperada i degradada al paper d’«asil» i una escola privada finançada amb diners públics que es permet seguir una política de selecció de l’alumnat amb criteris la bondat dels quals queda totalment a l’albir de la bona voluntat dels propietaris. Un cop creada aquesta situació, costarà molt reequilibrar-la en benefici de l’escola pública, com ja ha donat a entendre algun representant de la patronal de l’ensenyament privat advertint que no toleraran «provocacions». És fàcil de preveure que tots aquests propietaris d’escoles, independentment de llur confessionalitat o laicisme, invocaran fervorosament Santa Rita amb aquella cèlebre jaculatòria castellana: «Lo que se da no se quita». I ¿què direm de la política(?) universitària? La «racaneria» de l’extinct govern de la Generalitat en aquest terreny supera àdhuc la del govern de l’Estat, i no diguem ja la dels altres governs autonòmics. Un cop transformat l’estudiant de ciutadà en «client», s’espera sobre tot d’ell que pagui (això sí, sense poder reclamar massa pel «producte» que rep a canvi). El pregonat «excedent» de titulats universitaris es converteix, des d’aquesta òptica de comptable de botiga, en un llast del qual cal desfer-se quant més

ALS

aviat millor. Tot això reflexa la mentalitat economicista estreta que ha condicionat la visió dels fins ara responsables(?) d’aquesta àrea. Un país amb voluntat de progrés no ha d’estalviar esforços per tal de donar sortida a aquest potencial preciós en forma, per exemple, de recerca científica i desenvolupament cultural. I aquí cal no confondre els termes: allò que habitualment es considera recerca «científica» en aquest país no és res més que recerca tecnològica pagada amb diners de tothom i personal mal retribuït (becaris precaris) al servei directe de determinades empreses que troben per aquesta via la manera d’estalviar-se gran part del pressupost que haurien de dedicar a la innovació de llurs processos productius. Aquesta situació, així com moltes altres de similars en altres sectors de la societat catalana, podrien experimentar una millora important si el flamant govern tripartit que ara s’estrena és fidel als principis que invoca i a allò que la majoria de la gent que l’ha votat espera. Si deixa d’amagar-se, com CiU, darrera de la senyera per fer una política pregonada «en català» però no «catalana», és a dir, no al servei de la majoria del poble de Catalunya. Però, en ser important, el canvi nadalenc a Catalunya no és, probablement, el benefici més gran que aquest sofert país pot esperar del Tripartit. Qui signa aquest article, malgrat el seu republicanisme, ha de confessar una inveterada devoció pels Reis. Els Reis Mags, és clar. Per tant, donades les gràcies a qui calgui (bàsicament, els meus conciutadans) per l’esmentat regal de Nadal, em concentro en la redacció de la següent carta a Melxaura, Gasparod i Baltagall: «Benvolguts i honorables senyors: Tot i que no crec que tingueu els poders taumatúrgics que la fantasia popular us atribueix, sí crec fermament que podeu, com a mínim, portar-nos, als catalans i als espanyols en general, el regal que passo a descriure tot seguit. «Es tracta d’un regal intangible, consistent en una actitud inequívocament transformadora en el terreny social que faci palesa la possibilitat real, si hi ha voluntat política, que millorin les condicions de vida d’unes persones la majoria de les quals (el 52%, segons una enquesta recent) tenen seriosos problemes per “arribar a final de mes”.

nou treball

3

REIS

«En funció d’això, i no tant en nom de fonedissos somnis identitaris (la importància dels quals alguns han exagerat per ingenuïtat o amb la malsana intenció de fer oblidar aquells problemes socials), us demano una reforma de l’estatut que, dins d’una estructura federal de l’Estat, deixi ben clar de qui és la responsabilitat quan les coses van malament —posem per cas— a l’est del Cinca. «I per tal que això sigui possible, us demano una actitud inequívocament solidària envers els altres pobles del Regne, de manera que ningú no pugui dir (amb les inevitables excepcions d’incontinència verbal conegudes dels líders “peperos”) que Catalunya vol “prendre a aquells que tenen menys per donar als qui tenen més”. «Per acabar, i a tres mesos vista (doncs sé que els vostres camells, a diferència de tants de nosaltres, són molt respectuosos dels límits de velocitat establerts), espero de la vostra gestió exemplar en els termes abans esmentats que serveixi per reforçar a tal punt les opcions de les forces d’esquerra de tot el Regne, que el proper mes de març arribi també el canvi a la Moncloa, de manera que es pugui dir que una nova llei regeix els processos electorals d’aquest país: que tots els “successors” surten “perdedors”. «Sé que sou conscients que aquest darrer punt és gairebé condició imprescindible per a la consolidació dels altres. Per tant no cal que insisteixi massa en ell. Però si que caldria que Vós ho tingueu present en adreçar-vos als ciutadans que han de votar a les properes eleccions generals. «A canvi d’aquest magnífic regal, faig la ferma promesa de portar-me molt bé tot l’any. És a dir, que no deixaré de criticar-vos quan ho feu malament, rebutjant l’argument “lulista” (que molts dirigents dels vostres mateixos partits van anticipar brillantment allà pels anys vuitanta) segons el qual, quan hi ha un govern d’esquerres, cal que la gent d’esquerres accepti qualsevol mesura que aquell pugui imposar i, sobre tot, cal delegar en el govern tota acció política, renunciant a la mobilització social autònoma. «Resto de Vós afectíssim fins nou avís. (Aprofito per demanar-vos que procureu evitar que els vostres camells pixin fora de test, doncs ja sabeu que tenim un grau de contaminació per purins que és massa).»


4 nou treball

Moviment Obrer

gener

2004

¡QUÉ VERGÜENZA, FIDALGO, QUÉ VERGÜENZA! Agustín Moreno García, miembro de la Comisión Ejecutiva Confederal por el Sector Crítico. Muy fuerte lo vuestro, José María. Acabáis de expulsar a un compañero 3 años por convocar una huelga en Telefónica ¡hace año y medio! en abril de 2002, cuando querían despedir a 15000 trabajadores, algo que finalmente ha conseguido la empresa y en el sindicato no ha pasado nada. La convocatoria la realizó el secretario general del Transporte de Córdoba, dando cobertura legal a la petición de la sección sindical de CCOO en la empresa. Me dirigí a ti hace unos meses (estabas en Sevilla y te hablé de este tema y de la Federación de Transporte de Andalucía) y te pedí por favor que frenaras el proceso de expulsión. También han insistido en la misma línea otros compañeros (José Antonio Salido, Pedro San Frutos.) a través del secretario de Organización confederal y por diferentes vías. Evidentemente, no has hecho nada para evitar la expulsión. Parece que habéis esperado a que pasara el Consejo Confederal del 18 de diciembre para aplicar la sanción, tras votar el Sector Crítico en contra de las ponencias para el Congreso, y en mitad de las Navidades, viejo truco de los grandes demócratas para que pase desapercibido el atropello. La expulsión es sindicalmente injusta, ilegal y formalmente impresentable al estar todos los plazos prescritos. Como en la inmensa mayoría de los casos anteriores, acabaréis perdiendo en los tribunales (acuérdate de Antonio R. Torrijos, Manuel García Morales, Pepe Escudero, Manuel Ariza.). Pero a vosotros os da igual. No se os cae la cara de vergüenza, ni siquiera se os pone roja. Habréis conseguido de nuevo el objetivo: apartar de la circulación a compañeros muy valiosos o invitarlos a que se vayan a su casa, algo que desgraciadamente ha sucedido en muchas ocasiones. Ya sé que no te interesan estas consideraciones si con la expulsión conseguís tres objetivos: a) quitar de en medio a un compañero muy capaz, que había anunciado que se presentaría como candidato a Secretario General de la

Unión Provincial de Córdoba, con muchas posibilidades de conseguir la mayoría: b) desestabilizar a la Federación de Andalucía del Transporte y las Comunicaciones, con mayoría del sector crítico, y siguiente paso de esta escalada represiva y c) introducir elementos de intimidación en el proceso de debate congresual. Pero, por encima del maquiavelismo de la sanción, da coraje que a los mejores militantes sindicales se les maltrate de esta manera. Tienes perfecto conocimiento de quién es el compañero sancionado, Kiko (Francisco Javier Fernández Casas, trabajador y miembro del comité de empresas de RENFE, secretario general del Sindicato Provincial de Córdoba del Transporte y Comunicaciones y de la Ejecutiva de CCOO de Andalucía), de su papel en Córdoba, de cómo su trabajo y compromiso ha permitido ganar al sindicato las elecciones sindicales y mantener buena parte de la afiliación en Renfe y en Telefónica cuando se nos estaban yendo miles de afiliados en toda España por vuestras gestoras y sanciones; de cómo ha seguido militando en el sindicato renunciando a ejercer su carrera de abogado..¿Alguna vez vais a dejar de reprimir a los que tenemos otra sensibilidad? Qué lástima de sindicato el que se construye desde la represión de los aparatos y la mediocridad de los dóciles. Que pena dan los que se consideran dirigentes y actúan como martillos de herejes para mantener su mayoría. Porque ése es el tema de fondo: se ha abierto el proceso de debate congresual y, cuando debería de haber reglas de juego limpias para que los afiliados y afiliadas decidan sus apoyos libremente, os dedicáis a expulsar a los críticos con vuestra gestión, a intimidar, a meter miedo, a cercenar el debate Este otoño ha habido y hay más de media docena de gestoras y sanciones en diferentes organizaciones: Federación de Sanidad de Castilla-León, Federación Estatal de Actividades Diversas, Federación

de Hostelería de Aragón, Unión Provincial de Valladolid, Federación de Alimentación de Valencia, Unión Provincial de Almería, Sanidad de Segovia.¿Así pensáis ganar el Congreso?¡Qué demócratas! Por eso me hace gracia cuando proclamas en foros como el club Siglo XXI -hace un mes y en relación al Plan Ibarretxe- que hay que defender la democracia de sus enemigos declarados u ocultos. Pero si tú no defiendes ni respetas la democracia en CCOO. Supongo que ni se te ha pasado por la cabeza la idea de recomponer la unidad interna en CCOO. Tuviste la ocasión de pasar la página al negro período de Antonio Gutiérrez (900 sancionados entre el VI y el VII Congreso confederal) y no sólo no lo aprovechaste, sino que rompiste con parte de los que te habían apoyado en el VII Congreso y seguiste con la represión: Sindicato Ferroviario, Telefónica, Metro, Defensa, Administración Pública. Desde luego no se cerrarán las heridas expulsando a los que defienden coherentemente sus ideas, aunque no coincidan con las tuyas. Hace falta un poquito de grandeza y de sentido común para poner fin a la crisis en CCOO y sólo quien la tenga podrá liderar el sindicato. Un secretario general debe actuar democráticamente, cohesionar a toda la organización y ser capaz de colocar al sindicato en condiciones de defender los intereses de los trabajadores y trabajadoras. Es la clase trabajadora la principal perjudicada de esta caza de rojos permanente que habéis abierto en CCOO, y que debilita al sindicato a la hora de enfrentarse a la patronal y a un gobierno de la derecha crecido y que goza de una paz social que no se merece por la antisocial política económica que aplica. Para acabar, sólo te pido que pienses en esto: antes, por convocar una huelga te despedían las empresas, ahora, te expulsa el sindicato. ¡Que vergüenza, Fidalgo, qué vergüenza!


gener

LA

2004

FA V B

Moviments Socials

SEGUEIX

nou treball

5

DIENT

NO AL FÒRUM 2004 El mes de novembre de 2002 la FAVB va emetre un comunicat on es desvinculava de la preparació del Fòrum 2004. Aquesta decisió va estar precedida de diverses reunions amb les associacions de veïns i ratificada en l’última assemblea del mes d’abril de 2003.

Les raons que dèiem llavors continuen sent plenament vàlides en el dia d’avui. Creiem oportú, però, recordar-les i actualitzar-les donada la pressió que les administracions i els mitjans de comunicació estant fent a favor d’aquesta celebració. Tot això no treu, com dèiem en el nostre comunicat, que respectem l’opció que altres entitats i organitzacions prenguin de cara al Fòrum 2004, però també amb la mateixa llibertat opinarem nosaltres sobre tot el que es vagi fent. Una de les raons més importants que seguim dient és que les institucions que avalen el Fòrum 2004 (Ajuntament, Generalitat i Govern Central) fan poc creïble que els objectius de pau, sostenibilitat i diversitat cultural siguin assumits de forma autocrítica pels mateixos que les posen a debat. Com es pot parlar de pau, per exemple, sense qüestionar-se el govern del PP la seva actitud davant la guerra d’Iraq. O les altres administracions en temes referents a medi ambient o immigració. Per altra banda, les empreses patrocinadores, entre les que figuren multinacionals que han provocat situacions contràries a les que propugna el Fòrum, difícilment perme-

tran que els actes tinguin un contingut que qüestioni o faci perillar els seus interessos.

En aquest sentit continuem pensant que el Fòrum 2004 ha estat el pretext per impulsar unes reformes urbanístiques que contribueixen a imposar un model de ciutat si més no discutible. Davant de les grans obres, cal recordar que encara queden 3762 habitatges afectats per aluminosi, - la patologia es va detectar el 1990 -, i alguns amb data d’acabament el 2009. Els més de 2.000 milions € (més de 332.000 milions de pts) destinats a infrastructures són difícilment explicables, a excepció del barri de La Mina, si es comparen amb els recursos que les administracions públiques dediquen a solucionar els problemes d’habitatge, equipaments, educació i convivència que té la ciutadania.

i el seu homòleg Fòrum Social Europeu, on amb molts menys recursos, han aconseguit ser un punt de referència mundial abordant el fenomen de la globalització.

Considerem que no s’ha acabat d’engrescar la ciutadania. La nostra proposta consistia en implicar els barris i les entitats més representatives amb un procés participatiu que anava de baix a dalt i amb dos anys d’antelació a l’inici de la celebració. No dubtem que el Fòrum 2004 pot ser un èxit d’espectacle i propaganda, sobretot si els mitjans de comunicació s’hi aboquen, però nosaltres optem pel treball quotidià i més proper a les persones que ens envolten.

Ens preocupa molt el pressupost que es destini al Pla d’Actuació Municipal de la ciutat de Barcelona, doncs aquest pot quedar hipotecat per les despeses del Fòrum. En quan als 360 milions € (més de 59.000 milions de pts) que costarà l’organització dels actes, cal recordar que una tercera part s’ha de cobrir amb la venda d’entrades i les altres dues, a repartir entre les administracions i empreses patrocinadores. Tota aquesta abundància de milions d’euros contrasta amb la tradició organitzativa i de debat que tenen el Fòrum Social Mundial

CON EL TRASVASE DEL EBRO PERDEMOS TODOS Greenpeace Campaign Alert for Cyberactivists in Spain

El Plan Hidrológico Nacional (PHN) basa la gestión del agua en la construcción de grandes obras hidráulicas, embalses y trasvases, de gran impacto social y económico, que fragmentarán aún más nuestros ríos, destruirán valiosos humedales, especialmente el Delta del Ebro, y provocarán el incremento de consumo del agua.

El PHN incluye más de 860 actuaciones, destacando la construcción de varios trasvases y un centenar de grandes embalses. Estas obras no solventan el problema de una demanda artificialmente potenciada, sobre todo el arco mediterráneo, basado en unos usos ya insostenibles para esta región, como campos de golf, urbanizaciones de lujo, incremento desmedido del turismo y regadíos abusivos e incluso ilegales. Con el trasvase del Ebro perdemos todos.


6 nou treball

Violència de Génere

gener

2004

CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÉNERE

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE: UN MÓN DE RESPECTE I D’IGUALTAT Les dones d’EUiA a l’Assemblea Europea de Dones, a Sant Denis, Paris, 12 de Novembre de 2003. Núria Sanchez, Lourdes Martinez, Cristina Simó, Àrea de les dones d’EUiA. Fotos de J.A. Gracia. Vàrem anar i participar en diferents tallers, un dels quals va ser el de “violències cap a les dones”. Va ser presidit, entre d’altres, per la companya Silvianne, que representava la Plataforma contra la violència de gènere de Barcelona. L’assemblea, amb aquest taller, perseguia dos objectius importants. Primer, implicar als integrants dels moviments socials en les lluites contra la violència de gènere i tenir una coordinació ofensiva a nivell d’Europa. Avui en dia, ja no es pot admetre la lluita per un món millor sense la implicació dels moviments socials contra la violència de gènere.

el món. Ja que aquesta violència es practica al llarg de la vida, en el cercle familiar, en l’espai públic i en el treball: l’infanticidi de nenes i la subalimentació selectiva, les mutilacions genitals, els abusos sexuals de nenes, les violències relacionades amb la dot, els matrimonis forçats, la violència en el si de la llar, les agressions sexuals, les violacions, l’”acoso” sexual, les agressions vinculades al lesbianisme, el tràfic de dones, el sistema prostitucional, però també la imatge degradant de la publicitat i les violències en el llenguatge quotidià.

la justícia als autors de violències, posant en dubte la paraula de les víctimes, etc. Aquesta situació afavoreix els atacs contra les dones que s’estenen a tots els països d’Europa. A l’antiga Europa de l’est, veuen com van desapareixent les seves prerrogatives. Un exemple clar es la pèrdua del dret a avortar a Bulgària.

Les associacions de dones feministes, denunciant les violències de gènere, no pretenen victimitzar les dones, sinó tot el contrari, permetre-les ser, individualment i col·lectivament, protagonistes de canvis en Del 20 al 50 % de les dones d’Europa, les relacions entre dones i homes. L’origen d’aquesta violència es troba en I com a segon objectiu, organitzar junts, han estat víctimes d’aquestes violències. campanyes d’envergadura a nivell Europeu. Queda molt per fer, per informar de l’ampli- la dominació masculina que determina les tud d’aquest fenomen, per fer visible el que relacions socials entre els sexes, i les discriLes portaveus de diferents països euroés invisible. minacions que contribueixen a reforçar-la en peus com Àustria, França, Hongria, Grècia En les societats occidentals, continua exis- el si de la societat i de la família. i Espanya, coincidien en que hi havia hagut Aquesta violència constitueix una norma en els darrers anys millores legislatives. Però tint un doble discurs pel que fa a aquestes vique tot i així, continuava essent la violència olències: Per una part, reprovació social, però profundament arrelada a les cultures i la de gènere, un crim contra la humanitat i una també legitimització de la publicitat sexista en mentalitat, norma que denega a les dones la vulneració sistemàtica dels drets humans en nom de la llibertat d’expressió, indulgència de igualtat de drets amb els homes.


gener

2004

En el grup de treball es varen intercanviar diferents informacions sobre: 1 – Les violències a la llar. Segueix essent un tema tabú. Afecten la integritat i els drets fonamentals de l’ésser humà i constitueixen també un problema de salut pública. Segons enquestes, aquestes violències afecten del 6 al 15 % de la població femenina adulta cada any, i al llarg de la vida el 25 % de les dones són víctimes de violència per part de la seva parella o exparella masculina, i això en totes les classes socials. Malgrat l’adopció d’una recomanació a l’Abril del 2002 pel Consell d’Europa, les societats europees tenen encara una actitud tolerant cap als autors. Les víctimes segueixen havent de trobar solucions, desplaçar-se o defensar-se elles mateixes. Es constata que: - Els texts legislatius i les pràctiques jurídiques varien d’un país a altre. Però qualsevol que sigui el text, en matèria d’aplicació, les penes pronunciades continuen essent lleugeres en relació als fets. La qualitat d’exconjugue segueix, en alguns casos, fóra de les circumstàncies agreujades, al mateix temps que el moment de la separació o del post-divorci és un període sensible durant el qual es produeixen particularment aquests crims. - Pocs països disposen d’estadístiques sexuades, sobre tot a l’àrea d’accions policíaques i judicials. - En el marc del tractament a l’agressor, alguns països preconitzen mesures d’allunyament i de control judicial. - El cost social de la violència domèstica es mesura rarament. - Les conseqüències d’aquestes violències sobre la mainada estan insuficientment reconegudes. La continuació de violències, acosos i amenaces a la mare, amb el dret de visita o de la autoritat parental, no són preses molt en compte per les societats europees. Es reivindica : - Estadístiques sexuades, enquestes regulars que permetin mesurar les evolucions, el reconeixement i la protecció de les víctimes i dels seus fills i filles, l’augment dels mitjans donats a les associacions especialitzades,

Violència de Génere

una millora de les lleis i la seva aplicació, la supressió de mesures discriminants per les víctimes originàries de la immigració, la creació d’una comissió nacional o descentralitzada amb l’objectiu de millorar les associacions, la generalització d’accions de prevenció de les violències sexistes dirigides a la mainada i l’adolescència. 2 – La resistència de les dones i la prevenció de comportaments sexistes en las relacions nois – noies. Les dones joves es troben davant d’una regressió de conquestes de l’espai públic. Sobre tot en l’accés als estudis, que ha estat qüestionat poc a poc. Vestir-se com elles vulguin, sortir a la hora triada, i amb qui vulguin, pot tornar-se veritables desafiaments. Si les dones joves dels cercles mes populars son les primeres víctimes d’aquesta agressió, el dret al carrer s’ha retallat per les altres.: observacions continuades, lligues, comentaris acerbis o insults son tantes maneres de significar que el carrer no es espai per elles. Existeix veritable control social sobre moltes joves, pels pares, germans, però també pels amics i veïns d’aquestes. Si incompleixen les normes fixades pels mascles, se les sanciona amb agressions verbals, físiques i fins i tot sexuals amb la violació. Una de les manifestacions extremes d’aquesta apropiació de la sexualitat d’aquestes joves és el matrimoni forçat, que tendeix a augmentar en algunes comunitats. En aquest context, la situació de les lesbianes és preocupant en molts països. És molt difícil per a elles manifestar-se front a una norma heterosexual omnipresent. Les joves, sota la pressió social tenen moltes dificultats per definir-se com a homosexuals durant l’adolescència i fins els 20 a 30 anys. El que genera bloqueigs escolars i psicològics, fins a sentir tal desesperació que els pot conduir fins al suïcidi. L’Informe Daphne revela que el 61 % de les joves lesbianes enquestades han tingut impulsos suïcides i el 22 % ho han fet. A França, un estudi revela conseqüències similars degut a un rebuig lesbofòbic.

nou treball

7

ves. Insistint sobre el respecte de l’altre amb accions de prevenció de comportaments sexistes. - Organitzar campanyes nacionals d’informació que es dirigeixin a tots els públics. El dret a una sexualitat lliurement escollida, no només ha de ser defensat per les associacions feministes, tot els moviments socials, els sindicats i els partits també tenen que preocupar-se d’això. - Crear estructures de recolzament per les dones joves víctimes de violències i llocs d’allotjament per aquelles que estan en situació de ruptura familiar. Formació per al personal policial, mèdic i social sobre aquestes qüestions. 3 – El Sistema Prostitucional. El cos humà no es una mercaderia!. desprès del tràfic de drogues i d’armes, la trata dels éssers humans a fins d’explotació sexual, de dones i d’infants particularment, és la tercera font d’ingressos de la delinqüència organitzada internacional, amb un volum de negoci que abasta varis milers de milions de dollars. A la Unió europea, 500.000 dones originaries de països de l’est i d’Àfrica son víctimes de la trata. Les dones son contractades amb falsos pretextos i objecte de confinament per les xarxes de proxenetisme. Les polítiques establertes front a la trata apunten mes a perseguir les víctimes per pertorbar l´ordre públic , o per immigració il·legal, que a reconèixer el seu estatus de víctimes i protegir-les. La situació prostitucional es en la seva definició contraria a allò que les dones reivindiquem: el dret a una sexualitat lliure i escollida lliurement i construïda sobre un desig compartit. Els plantejaments són molt diferents d’un país a l’altre. Es proposa debatre en torn a la situació de les prostituïdes, del paper i de la responsabilitat dels clients i dels proxenetes.

Front a aquesta situació, comencen a organitzar-se com a resistència. Que fer?

En el Manifest de les Dones publicat al final de l’Assemblea Europea de Sant Denis, del 12 de Novembre del 2003, en referència a aquest taller es deia :

- Informació real de la sexualitat a l’escola, que tingui en compte totes les sexualitats. Que no es limiti a una educació biològica, sinó tenint en compte les dimensions afecti-

“Ens alcem en contra d’una Europa que calla davant les violències fetes a les dones, la “venda” dels cossos i de l’esclavitud moderna”.


8 nou treball

Internacional

gener

2004

ELECCIONES EN RUSIA: LA NUEVA AUTOCRACIA Francesc García.

Tras conocer los últimos resultados, parece evidente que solo un “pucherazo” al estilo del PRI mexicano ha dado la mayoría absoluta al partido de Putin “Edínaya Rossía”. Según observadores de la OSCE e incluso de los EEUU, el fraude ha sido generalizado y hay regiones de Rusia donde los putinistas han obtenido el 100% de votos!!!, algo habitual en dictaduras bananeras y en los plebiscitos de Franco aquí. Por otra parte el Partido Comunista de la Federación Rusa, “KPRF”, se ha visto perjudicado por sus escisiones internas que le han quitado prácticamente 12 puntos en porcentaje de votos, (la suma del 10% del movimiento “Rodina” y el 3% del Partido Agrario), que anteriormente formaban coalición o, como los de “ Rodina”, eran miembros del “ KPRF”.

El resto de la Duma se reparte entre “ independientes” partidarios de Putin y algunos diputados nacionalistas rusos. Rusia se encamina hacia una autocracia de partido hegemónico, al estilo del PRI mexicano. El partido de Putin, de ambigüedad ideológica, parece tener como único fin, mantener el poder a cualquier precio y para ello utiliza tanto un lenguaje populista de “izquierda”, como el autoritarismo y represión propios de un partido fascista. Todo ello es la culminación del fin de la democracia en Rusia, democracia ya herida de muerte en octubre de 1993, cuando los tanques de Yeltsin disolvieron a cañonazos el primer Parlamento libremente elegido.

RESULTADOS FINALES: EDINAYA ROSSÍA, (pro Putin): 37 % - 222 diputados. KPRF, (comunistas): 12´ 7 %- 55 diputados. LDRP, (neofascistas de Zirinovski): 11´ 8 % - 37 diputados. RODINA, (ex-comunistas): 10 % - 28 diputados. YABLOKO, (liberales): 4´3 % - 3 diputados. SPS, (Unión de Fuerzas de Derecha): 3´9 % - 3 diputados. PARTIDO AGRARIO: 3´8 % - 3 diputados.

CUBA PERFECCIONA SUS DEFENSAS

EL primer vicepresidente Raúl Castro, ministro de las Fuerzas Armadas Revolucionarias (FAR), presenció en Cienfuegos los ejercicios por el Día Nacional de la Defensa, que se desarrolló en todo el país durante el fin de semana último. Con la activación de los sistemas defensivos territoriales y maniobras que involucraron a tropas regulares y milicianos, se llevó a cabo durante el sábado 13 y el domingo 14 de diciembre, la preparación para hacer frente a una eventual agresión norteamericana. De acuerdo con la ley 75 de Defensa Nacional, el sistema defensivo cubano se basa en el concepto de la “Guerra de todo el pueblo”, como única vía de enfrentar con éxito una agresión militar de Estados Unidos. La doctrina establece que además de las tropas regulares pertenecientes a las FAR y

el Ministerio del Interior, cada cubano tendrá un lugar, una forma y un medio para combatir en caso de que Washington haga realidad sus amenazas de agredir a la Isla.

La semana pasada, luego de participar en una ceremonia militar por el aniversario 107 de la muerte del Mayor General Antonio Maceo y de su ayudante, capitán Francisco Gómez Toro, en la guerra por la independencia, el general de ejército Raúl Castro aseguró ante la prensa nacional y extranjera que Cuba jamás podrá ser dominada, ni derrotada, ni vencida, como resultado de la preparación defensiva iniciada tras el triunfo de la Revolución en 1959. Hemos convertido a este país en una trampa para todo invasor, enfatizó y advirtió que el precio a pagar por cualquier agresor será muy alto.


gener

2004

Internacional

EE.UU.

EN CAMISA DE ONCE VARAS ¿Se convertirá Irak en un atolladero militar del Medio Oriente para EE.UU., al estilo de Viet Nam? De Beijing Informa EE.UU. ha pisado un panal de avispas y ahora deberá luchar contra los aguijones. (...) No resulta aventurado comparar la actual situación de Irak con la de Viet Nam en pleno conflicto con EE.UU. en los años 60 y 70. Ante todo, ambas conflagraciones armadas tuvieron lugar en momentos en que la Oficina Oval está ocupada por presidentes “vaqueros” de Tejas -- Lyndon B. Johnson y George W. Bush. Por otra parte, ambos mandatarios han contado con Secretarios de Defensa de línea dura -- Robert McNamara y Donald Rumsfeld. El primer dúo abandonó el poder debido al atolladero que constituyó para el país la intervención en Viet Nam. El futuro político de Bush depende claramente del desenlace de la campaña en Irak.

EE.UU. fueron atacadas como promedio 15 veces al día; esa cifra se elevó más adelante hasta 25. Al llegar el Ramadán, los ataques aumentaron a 33 veces por día, para llegar a un pico de 46. Por otra parte, los iraquíes están cada vez más organizados y equipados, con misiles y morteros que usan contra blancos de EE.UU. Ya no se trata de ataques esporádicos, sino de acciones bien planeadas y dirigidas.(..) La guerra en Viet Nam respondió al impulso ideológico de detener el avance comunista en Asia sudoriental. Ahora, enarbolando una ideología similar, EE.UU. afirma que para suprimir las raíces del terrorismo, deben imponerse la libertad y la democracia occidentales en Irak y el Medio Oriente.(...)

En segundo lugar, las tropas de EE.UU. han enfrentado estrategias guerrilleras en ambos campos de batalla. En Viet Nam, los soldados de EE.UU. apenas lograban distinguir quién era y de dónde provenía el enemigo; Rumsfeld ha advertido a sus soldados en Irak que los ataques pueden ocurrir en cualquier lugar, de cualquier manera y en cualquier momento.

La guerra de Irak ha consumido 79.000 millones de dólares en sus primeros seis meses, y ahora engulle un promedio de 5.000 millones al mes. Aunque el congreso ha aprobado otros 87.000 millones para la reconstrucción en Irak, nadie sabe por cuánto tiempo deberán permanecer allí las tropas de EE.UU. y hasta dónde ascenderá la factura por la reconstrucción.

Según el Pentágono, desde el principio de la guerra de Irak, el 19 de marzo, y hasta finales de octubre, las bajas militares de EE.UU. superaban las 9.200, entre ellas, 422 muertes. Desde el final de la guerra han perecido 283 personas, una cifra superior a las 139 ocurridas en los combates. Los medios occidentales han enfatizado que el número de soldados estadounidenses muertos en Irak en los primeros seis meses es igual al ocurrido en los primeros tres años de la guerra de Viet Nam. Expertos han comparado los ataques lanzados por las fuerzas de la resistencia iraquí durante el Ramadán con la ofensiva del Tet lanzada por las guerrillas vietnamitas en enero de 1968.

Además, el déficit fiscal de EE.UU. suma ya 480.000 millones, de los cuales una cuarta parte son gastos militares. (...)

Los ataques de la resistencia iraquí contra las fuerzas de EE.UU. han cambiado substancialmente en frecuencia y escala, así como en grado y efecto. Este verano, las tropas de

EE.UU. y Gran Bretaña se habían opuesto enérgicamente a suscribir el capítulo relativo al traspaso de soberanía a los iraquíes en la resolución 1511 de la ONU, pero pasado un mes, Washington cambió de idea. Resulta inevitable asociar esta decisión con las intenciones de EE.UU. de salir de Viet Nam en 1973, retirar sus tropas del Líbano en 1983 y salir precipitadamente de Somalia en 1993. ¿Se retirará EE.UU. de otro campo de batalla, dejando que los nacionales reorganicen el desaguisado que Washington ha causado? (...) En resumen, EE. UU. se ha metido en camisa de once varas y ahora no sabe como sacársela.

nou treball

9

CON LA TENDENCIA A C T UA L , E N S Ó L O CINCO AÑOS EL PAÍS DEBERÁ A LOS EXTRANJEROS CERCA DEL 47% DE SU PIB Por John Paul Rathbone y editado por Hugo Dixon en La Gaceta de los Negocios, Madrid ¿Resulta ya insostenible la actual cuenta de déficit de Estados Unidos? Seguramente sí. Tras dos décadas de déficit, Estados Unidos ha pasado de ser un prestatario neto internacional a un deudor neto. La “posición de inversión internacional neta” del país está ahora en menos del 29% del PIB. Aún peor, el déficit creciente de EEUU añade 1.500 millones de dólares a su deuda cada día. Con la tendencia actual, en sólo cinco años EEUU deberá a los extranjeros en torno al 47% de su PIB. No es de extrañar que el jefe economista del Banco Central Europeo diga que hay posibilidades de que se produzca un ajuste del déficit por cuenta corriente en Estados Unidos. Es una perspectiva aterradora. El ajuste podría producirse de repente. A medida que crece la deuda externa de EEUU, también crece su dependencia de países extranjeros para seguir financiándola. Con el tiempo, es probable que estos países se hagan más conscientes de los riesgos de proporcionar esta financiación y por tanto cobren más por ella. Si se produce un acontecimiento importante inesperado que haga subir repentinamente los tipos de interés, el edificio entero se tambaleará. Entre los países industrializados, esto pasa normalmente cuando el déficit alcanza el 5% del PIB y la inversión internacional neta está en torno al 20%. EEUU ha superado estos indicadores. Debe producirse un ajuste del déficit por cuenta corriente. Y esto probablemente exigirá más presión sobre el dólar a la baja.


10 nou treball

Vida del Partit

RESOLUCIÓN RESOLUCIÓN:

Mercedes Álvarez, Vicenç Ventura, Pilar Fuster, Miquel Sala.

ANTECEDENTES:

Por parte de varios compañeros y compañeras de la Organización de Cornellá se formula una impugnación a esta Comisión en la que se plantea lo siguiente: “Los abajo firmantes, afiliados a EUiA y encuadrados en la Asamblea Local de Cornellá, y amparados por el artículo 27 de los Estatutos, nos dirigimos a esta Comisión de Garantías por considerar que la entrada del concejal de nuestra organización a formar parte del gobierno municipal mediante pacto con el PSC, no ha sido sometida a la consideración del conjunto de la militancia de esta localidad, tal y como mandatan los vigentes estatutos en los artículos 7, 8, 31, 36, 37, 54 y 65, sino que ha sido decidida por un aparte de la dirección local. Es por ello (vulneración de los estatutos) que SOLICITAMOS a esta Comisión que ORDENE a la dirección de la Asamblea Local efectué la consulta o referéndum preceptivo, en el que puedan participar cuantos afiliados/as lo deseen, y cuya pregunta iría en el sentido de si se está de acuerdo o no en la participación en el gobierno local, aunque de facto ya se haya producido”.(...)

I.- El articulo 50 de los Estatutos aprobados en la 3ª Asamblea, en sede de “referéndum, consultas vinculantes e iniciativas de base”, establece que “Esquerra Unida i Alternativa realizará referéndums y consultas vinculantes internas cuando así se acuerde, sobre temas de carácter programático o para tomar decisiones importantes. … Se convocaran referéndums vinculantes para resolver las cuestiones siguientes: Para decidir respecto de un pacto de gobierno o de legislatura con otra u otras fuerzas políticas (locales, comarcales, nacionales). Cuando no sea posible realizar previamente el referéndum, este se realizará en el plazo más breve para ratificar o no el principio de acuerdo sobre el pacto de gobierno o legislatura. Los acuerdos o pactos locales o comarcales habrán de ser informados y ratificados por el Consell Nacional”. II.- Fijada la obligación estatutaria de realizar un referéndum, es ente caso para ratificar la entrada de la concejal en el equipo de gobierno de Cornellá, concluimos: · Requerir a la Comisión Local de Cornellá para que a la mayor brevedad posible convoque un referéndum en el que puedan participar todos los afiliados y afiliadas de la localidad para pronunciarse respecto a si están o no de acuerdo en participar en el equipo de gobierno municipal. · Comunicar la presente resolución a los impugnantes, a la Comisión local de Cornellá en la persona de su Coordinador, a la concejal M. José Pardo y a la Permanente de EUiA.

L A AC T I V I TAT D E L PA R T I T A A R G E N T O N A Xavi Nieto

A Argentona s’ha creat l’agrupació del Psuc viu al marge d’altres del; Maresme. Treballem a Esquerra Unitària amb la regidora que tenim, estem creant un pol alternatiu amb gent dels barris obrers (el Cros), amb una plataforma ciutadana (Plataforma en Defensa del Centre Històric) contra l’especulació urbanística del equip de govern (l’entesa -ERC i ICV- i PSC) i amb associacions de les urbanitzacions amb situació més precària. Estem treballant per fer un pla integral pel barri del Cros, per aturar les barbaritats que fa l’equip de govern i la manera autoritària de manar, etc. Creiem que si fem bé la feina podem doblar vots dintre de tres anys. Hem volgut establir

relacions amb ICV, però no han volgut ni rebre’ns i, en qualsevol cas, la nostra opció estratègica són els moviments de base ciutadana. També tenim excel·lents relacions amb el sector de joves que és mou més i millor, “L’espurnall”. A nivell municipal, el grup municipal d’EU s’ha convertit en el grup opositor més dinàmic i més molest pel poder, de tal manera que la relació que teòricament s’hauria de tenir amb l’anomenada esquerra plural és nul·la. Això es deu a que hem encapçalat els moviments ciutadans de base en contra la prepotència del alcalde Soy (ERC) i els seus “enanitos” del PSC i ICV.

gener

2004

RESOLUCIÓ COMISSIÓ GARANTIES I C O N T RO L Analitzat i discutit l’escrit enviat pel company Jesús Arroyo Hernández, com a Coordinador local de l’assemblea de Vilassar de Mar amb data 8 d’abril de 2003, en relació a “exclusión de la asamblea de Vilassar de Mar del acuerdo del 8 de marzo del Consell Nacional referente a la soberanía de las asambleas locales para presentarse como Esquerra Unida-Izquierda Unida en la municipales, puesto que es ICV la que ha rechazado el acuerdo de coalición.”, aquesta Comissió de Garanties i Control considera que d’acord amb tota la documentació aportada per les parts implicades i els Estatuts vigents:(...)

ACORDS: Que justificada la diferenciació de les 12 localitats, que desprès es van ampliar amb dos més i una que va quedar fora, en uns casos s’acceptava que anessin amb la denominació d’Esquerra Unida Izquierda Unida perquè la responsabilitat del desacord corresponia a ICV i/o a EPM, en el cas de Vilassar de Mar la causa d’inclusió en l’altre grup no quedava de cap manera justificada, per quan si be no podem considerar acreditat (de manera objectiva) que ICV no volia anar en coalició, tampoc s’ha acreditat ni tan sols indiciariament que EUiA de Vilassar de Mar no vulgues anar en coalició amb ICV a la localitat”. I en canvi en aquesta localitat es ICV qui representa a la coalició, sense penalitzar d’alguna manera la seva assemblea local encara que alguna responsabilitat tingués en el fet de no haver arribat a un acord amb EUiA. Es per això que per part de la direcció de EUiA es tenia que haver resseguit de manera curosa el cas de Vilassar, forçant la seva inclusió entre les candidatures que es presentessin com EU-IU, que devien i van ser ratificades pel Consell Nacional, donat que aquest era el nom triat per la Assemblea de Vilassar per la seva candidatura. Comunicar la present resolució a l’assemblea de Vilassar de Mar en la persona del seu Coordinador local i a la Permanent d’EUiA.

Barcelona, 27 de novembre de 2003


gener

2004

Entrevista

nou treball

11

E N T R E V I S TA Salvador Arias Peñate, economista y diputado del F.M.L.N (El Salvador). Nou Treball.- ¿Cómo definirías la situación actual en El Salvador?

NT- ¿Qué hay que hacer para lograr una democracia plena en el Salvador?

Nosotros firmamos unos acuerdos de paz en 1992. Así como supimos construir un poder político militar también supimos construir y negociar la paz con tal de construir una sociedad diferente y nos comprometimos a profundizar la democracia.

Nosotros creemos que para que haya democracia tiene que conseguirse la democratización de los bienes de producción. No podemos hablar de democracia cuando en El Salvador cuatro juntas directivas son dueñas de los bancos más grandes del país y controlan realmente el 80% de los recursos financieros. Y, además, son los que deciden quien tiene o no tiene viabilidad para conseguir un financiamiento para una casa para una empresa...y que además es una estructura de una burguesía financiera que no tiene como lógica el país, que tiene como lógica su ganancia, que ha estado robando de manera legal en El Salvador, que han construido para lo que es el país imperios económicos. Solo un banco tiene cerca de 2.000 millones de dólares propiedad de una de las personas más ricas del país. Y está catalogado como el banco número 14 en América latina. Son las grandes contradicciones del neoliberalismo, del capitalismo en su situación actual. Y estas cosas nos dicen que no podemos creer que estemos bien, en el sentido de que esa democracia no tiene correspondencia con los deseos de cualquier persona de poder vivir en paz teniendo satisfechas sus necesidades y poder tener perspectivas favorables y un futuro para la juventud del país. Después de lo que paso en los países socialistas del área europea, supuestamente ya no podíamos hablar de la lucha de clases, no podíamos ser de izquierdas, era anticuado era el pasado. Pero nosotros hemos concluido de la realidad de nuestro país, del carácter de clase de los sectores dominantes, que lo que tenemos es una lucha de clases y que, por lo tanto, las organizaciones sindicales campesinas y todo tipo de organización social han que tener muy claro que es un problema de poder. Este poder hay que cambiarlo, hay que darle la representatividad mayoritaria al pueblo, para que sea un poder que sea coherente con los intereses de la sociedad . Los medios de lucha son los que han cambiado. Hemos dejado la guerra, estamos en la lucha política. En los instrumentos y los marcos jurídicos que la constitución establece, y en ese marco hemos logrado avanzar.

La democracia no es el voto sino que la democracia es la participación real de la sociedad en la definición de lo que quiere esa sociedad y en la construcción de esa sociedad, por lo tanto significa cambiar las estructuras del poder político con participación del pueblo. Esa democracia no la tenemos, todavía estamos construyéndola. Hemos logrado profundizar un poco en la democracia pero no a los niveles que debemos tenerla. Para nosotros también significa que las personas tengan satisfechas sus necesidades sociales. En El Salvador no están satisfechas las necesidades sociales. El 80% de las familias en El Salvador tienen ingresos inferiores a lo que cuesta la canasta para asegurar las condiciones mínimas de una familia. O sea, que el 80% de las familias están entre la pobreza y la miseria. En El Salvador los salarios mínimos alcanzan justo para cubrir la canasta básica, con lo que si la población se lo gasta todo en alimentos se queda sin escolarización, sin vivienda, sin transporte, sin salud, sin ropa, sin nada, por lo tanto, aunque trabaje toda la familia, no sirve para salir de la miseria. Los salarios de las zonas rurales aun son peores. Sin embargo los salarios no dicen mucho porque en el salvador solo uno de cada tres en edad de trabajo tiene un empleo regular. El resto se las arregla como puede. Por lo tanto puede uno concluir que la inmensa mayoría de la población vive en situación de pobreza, marginalidad y exclusión. Tenemos alrededor de 300.000 niños y niñas en la calle, tenemos un problema de falta de futuro de la población. El nivel de estudios de promedio de los salvadoreños es cuarto grado de primaria. Con todo esto podrán ustedes convenir que no hemos conseguido la democracia. Aunque hayamos hecho los acuerdos de paz.

NT- ¿Hay posibilidades cercanas de que el FMLN acceda al poder por la vía democrática? Se ha iniciado un proceso de reestructuración de las luchas, dando pasos importantes tanto en la parte urbana como rural. Ese eje social que se está reorganizando está acompañado de un partido que es el FMNL, que también ha logrado avanzar de manera significativa, desde que se firmaron los acuerdos de paz. Des del 1992 hasta acá, son 11 años en los cuales hemos construido un partido que tiene actualmente 90.000 militantes; tiene estructura en todos los municipios del país; 77 alcaldías son del FMNL, donde vive el 70% de la población del país. Las ciudades más importantes son gobernadas por el partido. Somos el partido mayoritario en la asamblea legislativa, tenemos 33 diputados. Somos un partido que ha logrado mantener su carácter de izquierdas, a pesar que la derecha se ha metido a veces en el partido. Un partido que tiene como responsabilidad luchar por los intereses de la población, por los intereses de los trabajadores, por los intereses de los campesinos, y no tomar el partido como un mecanismo de arribismo personal, que abra oportunidades de trabajo para uno olvidándose del pueblo. Ese partido existe en El Salvador, este partido tiene en este momento en jaque a la burguesía Salvadoreña. Tenemos muchas posibilidades de llegar a controlar el ejecutivo el próximo 21 de marzo. Estamos en esa tarea, ahora esa es la tarea fundamental que tenemos de aquí a marzo. Es una lucha muy desigual. La burguesía sabe que, si llegamos al ejecutivo, empieza una transformación de la estructura de poder en el país y que vamos a construir una estructura de poder que represente los intereses de la mayoría.


Coordinador: Santi Medina Consell de Redacció: Mariano Aragón, Miquel Candel, N. Sánchez, D. Rodríguez, H. Rosetti, Joan Cano, Carlos González Col·laboradors: S. Tovar, Agustín Moreno, F. García, Núria Sánchez, Lourdes Martínez, Cristina Simó, J A. Gracia Maquetació: I. Llamas Redacció: PSUCviu, Comtessa de Sobradiel 7 / Barcelona 08002 Tfn. 93 412 2195 Fax. 93 412 3207 Correu-e: noutreball@psuc.org Impressió: Impremta Graupera Dip. Legal: B-28994/99

¡BASTA DE AGRESIONES! José Antonio Gracia

Cada cinco días muere una mujer asesinada por su compañero o marido. Cada año se dan más de medio millón de agresiones a mujeres de todas las edades dentro del ámbito familiar. El 23 de noviembre, un domingo gris al que la lluvia respetó durante la mañana, asistimos a un acto convocado por la Plataforma contra la Violenciade Género de Barcelona. Se exigió lo que por razón, sentido común, humanidad y Justicia tenía que haberse legislado y exigido su cumplimiento desde que el hombre es hombre: - Una Ley integral contra la violencia a las mujeres. - Justicia rápida y eficaz para las víctimas de malos tratos. - Igualdad de género en la Educación. - Igualdad de oportunidades en el ámbito laboral. - Educación en una cultura de paz y no violencia.

FRANQUEO CONCERTADO Nº 02/0773

- Eliminación del lenguaje sexista, vejatorio y discriminatorio.

Numerosos asistentes, completamente entregados, participaron y aplaudieron. Pero hay que criticar a aquellos que no asistieron por pereza, porque era domingo o porque estaba nublo. En fin, ellos se lo perdieron. Presentes los medios TV, Prensa, Radio, y sus profesionales a los que hay que felicitar siempre por su entrega, pero en este caso, como en otros muchos, además por la solidaridad de algunos de ellos al ponerse las pegatinas. La incomparable Carme Elías hizo una magnífica lectura del Manifiesto, de forma clara, sin prisa y con sentimiento. Le siguió la actuación del grupo de danza “Igual de Igual”, que dio forma artística al homenaje a las mujeres asesinadas, y, al final, la clausura perfecta con las espléndidas canciones de Rosa Zaragoza. Hay que sensibilizar a la ciudadanía, poniendo de manifiesto la dimensión social del fenómeno de la violencia contra la mujer. Hay que eliminar todo tipo de violencia porque toda ella es condenable, reprobable e incomprensible como forma de relación. Pero en el caso de ellas (y digo de ellas porque el que escribe estas líneas es un hombre), que nos engendran, nos llevan 9 meses y

además son nuestras madres, es intolerable. No es cuestión de hablar, mostrar imágenes, escribir y quedarse tan tranquilos. No basta con la denuncia. Hay que pasar a la acción. Las Leyes tienen que hacerse bien desde el principio sin vacíos ni ambigüedades. Y sobre todo se tienen que cumplir y hacerlas cumplir. Las estadísticas están bien pero el drama es individual, el dolor es personal, y la desestructuración que se produce es familiar. No son números, ni porcentajes. Son hechos que hay que erradicar para siempre. La conciencia individual y colectiva tiene que ir por este camino. Los militantes y simpatizantes del PSUC estábamos el domingo en la Plaza de la Virreina. Militantes y simpatizantes de EUA, junto con los de otras Organizaciones, quisimos apoyar con nuestra presencia estas reivindicaciones. Más temprano que tarde, haciéndonos oír, conseguiremos que la Ley y la Justicia estén al servicio de aquel que lo necesita.

¡Basta de Agresiones! ¡Fin a la Discriminación!

Butlleta de subscripció al Domicialiació Ingrés en Compte: 2100-3000-15-2201671202 Bancària Nom i cognoms ............................................................................................

Forma de Pagament:

Gir Postal

Adreça .........................................................................................................

Enviar a:

Nou Treball Població ..................................................................... Codi postal ....................... Comtessa de Sobradiel 7 08002 Barcelona Dades Bancàries: tel 93.412.21.95 i Titular ........................................ Banc o Caixa ............................................. 93.412.04.73 Oficina ................................. DC ........... Compte ............................................... fax 93.412.32.07


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.