Nou Treball 113

N=113 Especial vaga general 29M 2012

Por taveu del Par t i t Social ista Un i f i cat de Catalunya Vi u

www.psuc.org

2 EDITORIAL 3 LA REFORMA LABORAL CAUSARÀ MÉS ATUR; LA DE RAJOY, UNA REFORMA “LIBERAL” COM “DEU MANA” 4 ANTISINDICALISME D’AHIR I D’AVUI 5 EN 2010, LA PLANTILLA DE SEAT PARÓ SU “CONTRARREFORMA LABORAL”; PERQUÈ FER VAGA EL 29M 6 ENTREVISTA A DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA 7 ENTREVISTA A AGUSTÍN MORENO CONTRA TERESA PÀMIES: INCANSABLE MILITANT COMUNISTA I GRAN CRONISTA DE L’EXILI REPUBLICÀ

2

EDITORIAL “Fins ara, els filòsofs s’han dedicat a interpretar el món de diferents maneres. Del que es tracta és de transformar-lo” Karl Marx en la tesis XI sobre Ludwig Feuerbach, de 1845 El passat 9 de març, les executives confederals de CCOO i UGT feien pública la convocatòria de Vaga General per al dijous 29 de març, data prèvia a l’aprovació del DecretLlei a les Corts i que a la vegada coincideix amb les vagues generals prèviament convocades a Galícia i Euskadi. La unitat és primordial per aturar una reforma laboral que dinamita els drets laborals de la classe treballadora.

Es tracta d’una reforma laboral, que tot i que objectivament va més enllà, adopta com a base la mateixa essència neoliberal que l’aprovada per Decret-Llei pel PSOE fa any i mig, i per la qual, també vam anar a la Vaga General. Els dos objectius fonamentals de la patronal configuren la columna vertebral d’ambdues reformes del mercat de treball: la reducció dels costos laborals amb l’abaratiment de l’acomiadament en una perspectiva d’assolir la seva gratuïtat com a eix central, i la destrucció del sindicalisme de classe a partir de la negociació “de tu a tu” que individualitza la relació entre empresari i treballador. La finalitat és clara: la desregulació de drets i l’avenç cap a la discrecionalitat del poder empresarial, una finalitat que està al nucli del conflicte capital–treball.

Perquè el que està prou clar és que aquesta reforma laboral no generarà ocupació, i encara menys, creixement econòmic. La creació d’ocupació passa més aviat per la reactivació de la demanda, tant pública com privada, mesura que precisament xoca frontalment amb les polítiques d’austeritat i retallada de la despesa pública que estan laminant el poder adquisitiu de la classe treballadora, com també per la reordenació del sector financer en perspectiva d’una banca pública. El rerefons de l’elevadíssima taxa d’atur a l’Estat espanyol no és la legislació laboral que els publicistes neoliberals acusen d’inflexible, sinó un model productiu esgotat, fonamentat en l’especulació i el benefici immediat, a saber, el turisme i la construcció d’habitatges. És a dir, el com i el què es produeix, així com la capacitat d’aquest de ser assimilat majoritàriament per un mercat interior.

D’alguna forma, aquesta reforma laboral dinamita el consagrat i a la vegada mal anomenat consens de la Transició. En un context de crisi econòmica, assistim perplexes a l’especificitat espanyola, l’amorfia espanyola. La corona, el bipartidisme, el poder judicial, els privilegis de les burgesies, especialment la financera que s’expressa molt explícitament en les condicions de la normativa hipotecària, la impossibilitat de fer justícia i elaborar un discurs de la memòria que permeti dotar a l’actual model de convivència del sediment ètic i la legitimitat democràtica dipositades en la República i la lluita antifranquista, els nacionalismes retroalimentats, etc. Conflictes tots aquests fruit d’una Transició coronada

i venuda com modèlica i exemplar que sota el bany democràtic, reordenava les estructures de poder provinents del franquisme.

No creiem en aquell consens dels altars, i tant és així que la nostra aposta passa per encetar un procés constituent plenament democràtic i participatiu per avançar cap a un model d’estat inequívocament republicà, federal i solidari de caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. No obstant, és objectivament comprovable que durant la Transició s’assolia un marc constitucional que entenia almenys la necessitat d’arbitrar les relacions de poder, és a dir, identificava el treballador com la part feble de la relació i el dotava d’uns drets i d’una protecció que sense ser gran cosa, podia representar un punt de partida per a nous avenços i consecucions de l’esquerra.

Ara, trenta anys i escaig després, i sense haver gaudit plenament del tan manit estat del benestar, ens trobem de ple en una crisi econòmica que és a la vegada política i social en un context d’aparent triomf del pensament únic i dels valors de la dreta.

Per tot això, considerem aquesta reforma laboral del PP com a un punt de no retorn en el procés de desmantellament de l’estat social i l’esfera pública iniciat pel PSOE i recolzat subsidiàriament per CIU i les dretes perifèriques amb l’objectiu de dinamitar els aspectes positius de l’acord constitucional de mínims assolit el 1978. Suposa la individualització d’allò social, la desaparició de l’arbitri en les relacions socials de producció que determinen i condicionen el benestar dels treballadors i les treballadores. No es tracta de combatre la lluita de classes tractant de reequilibrar i distribuir riquesa com ha fet la socialdemocràcia sense èxit, sinó de negar-la de forma rotunda negant en essència el conflicte social. L’aplicació d’aquesta reforma en un context de desmantellament i privatització de l’esfera pública en tota la seva amplia dimensió, especialment dels serveis públics i dels mecanismes de protecció social, suposarà uns nivells de precarització estructural sense precedents que estendrà inexorablement el mapa de la pobresa als nostres barris on la fractura social ja és una realitat.

Per tot això, i en la fosca nit de la majoria absoluta, és imperatiu davant d’aquest atac als drets de la gent treballadora, la unitat i una mobilització social massiva. Mobilització permanent, sostinguda i estesa, que no comenci ni acabi amb la Vaga General, que a la vegada, ni serà la primera ni la darrera.

Tot i que per raons obvies, la del 29-M tindrà, per suposat un paper central. Aquesta és, fonamentalment, una vaga laboral, obrera. Però també ha de ser una vaga ciutadana. Una vaga que agrupi els diferents sectors socials en lluita; els barris organitzats en el moviment veïnal; les organitzacions de consumidors i les plataformes unitàries en pro dels serveis públics; els col·lectius d’immigrants i les or-

ganitzacions que els donen suport en lluita per uns drets que no són altres que els drets de treballadors migrats i autòctons, la mateixa cara de la moneda; els afectats per les hipoteques organitzats a la PAH que no només reivindica la dació en pagament i es mobilitza contra els desnonaments, sinó que també posa en dubte el model de propietat dels habitatges impulsat al tardofranquisme; els estudiants en lluita per una educació pública i de qualitat davant l’ofensiva privatitzadora dels diferents estaments de l’educació en un context d’atur juvenil disparat; i especialment, la gent que està fins als pebrots i que el passat mes de maig van explotar entorn el 15M. A Catalunya sobretot, ha d’adoptar obligatòriament aquesta dimensió davant d’un govern de CiU que representa l’avantguarda neoliberal a l’Estat encarregada de marcar el full de ruta, les retallades del qual, es podrien acabar demostrant com a punibles davant d’un jutge.

Les darreres mobilitzacions del 19F, el 29F i el 11M han estat prou exitoses. Han sortit al carrer més de dos milions de persones en contra de la reforma laboral. A la vegada, als centres de treball es succeeixen les assemblees informatives. L’enquesta del GESOP per a El Periódico resolia que el 75% dels espanyols estan en contra de la reforma laboral i que a principis de març un 46 % estaven disposats a anar a la vaga.

El seguiment a les industries serà total. Les condicions semblen ser bones per a l’èxit de la mateixa, però hem d’estar alerta davant del bombardeig mediàtic i els estats d’opinió que reproduiran constantment qualsevol tipus d’opinió contrària a la vaga i cap de favorable.

Comença amb allò d’afirmar que la vaga no servirà per a res, per a acabar com no podia ser d’una altra manera, intoxicant a partir de l’habitual ofensiva antisindical.

Però és que amb això, no només s’està negant la història quan es passa per alt cent cinquanta anys de moviment obrer a partir de les lluites del qual s’han assolit els drets socials que ara ens intenten retallar, sinó

que a més, al no respondre a una agressió d’aquesta magnitud suposaria perdre la lluita de posicions que com a conseqüència, obriria la porta a propostes encara més demolidores, i en última instància, la desaparició del moviment obrer organitzat. Algú recorda els efectes de les vagues del 88 o del 2002? D’altra banda, s’afirmarà la llibertat individual d’escollir treballar en dia de vaga passant per alt els 364 dies restants de l’any, quan més de 5 milions de treballadors no ho poden fer en contra de la seva voluntat, tot i tractar-se d’un dret constitucional. Per què es parlarà tant del dret a treballar en dia de vaga, però ningú parlarà del dret a fer vaga en dia de vaga? Qui parla d’aquelles inadvertides histories de coacció i extorsió de l’empresari que nega al treballador el dret a vaga? No són pocs els treballadors i treballadores dels sectors vulnerables com els comerços o l’hostaleria que manifesten des de l’anonimat el desig de trobar-se amb una bona pantalla de piquets que els permeti gaudir del seu dret a vaga sense l’amenaça de ser acomiadat.

Sembla que durant el dia de vaga es vulguin garantir els drets (educació, sanitat, mobilitat, protecció social, i com hem dit, el de treballar) que ens estan negant la resta de l’any. El món al revés. Fins i tot, tant des de la CEOE com des de l’oligarquia política expressada en aquest cas en el radical catòlic Duran i Lleida, ja estan plantejant la restricció del dret a vaga.

L’objectiu d’aquest editorial és manifestar l’oposició frontal del PSUC Viu a la Reforma Laboral, el compromís i solidaritat amb el sindicalisme de classe, especialment amb CCOO, així com la voluntat d’animar a la militància, amics i amigues, i en general al conjunt dels treballadors i les treballadores, a prendre part activa tant en les accions prèvies, com en la mateixa Vaga General, però també, en les mobilitzacions que s’hauran de continuar produint per tal d’aturar la reforma laboral i canviar l’orientació de les polítiques econòmiques en un sentit social.

3

La reforma laboral causarà més atur David Rodriguez_______________________

P

atim una època històrica on les evidències científiques no travessen el seu millor moment. La ignorància i la manipulació, en canvi, estan en plena forma. El ‘leivmotiv’ informatiu de la majoria dels governs el va formular Goebbels: “Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. CiU ho va demostrar de manera exemplar amb el tema dels 80 quilòmetres per hora, i El PP també vol ser un deixeble avantatjat del ministre de propaganda nazi amb la seva reforma laboral.

Segons el govern, l’objectiu principal de la reforma laboral és crear ocupació, quan no existeix cap estudi empíric que demostri aquesta correlació. Més bé és a la inversa, ja que països amb una normativa laboral que protegeix més a la classe treballadora tendeixen a destruir menys ocupació en època de crisi, perquè l’acomiadament resulta més difícil i la llei actua de factor estabilitzador. Exactament el contrari del que es pretén a Espanya.

De tota manera, la taxa d’atur espanyola a llarg termini depèn de factors que no tenen res a veure amb la normativa laboral.

Les polítiques neoliberals deflacionistes, la falta de demanda efectiva, el dèficit inversor, el sobredimensionament del sector financer, el subdesenvolupament del sector públic, l’escassa innovació, la insuficient inversió en educació, la manca d’una política industrial activa, l’aposta per sectors dependents de l’especulació, el manteniment d’una jornada laboral de fa més d’un segle, la immensa precarietat, etc, són entre d’altres els elements que determinen el diferencial de la taxa d’atur al nostre país.

Per tant, afirmar que aquesta reforma vol crear llocs de treball equival a dir, més o menys, que la finalitat principal d’un accelerador de partícules consisteix en millorar la qualitat del patxaran. El govern del PP és perfectament coneixedor d’aquesta realitat, i la seva finalitat és la de proporcionar més poder a l’empresariat i retallar drets a la classe treballadora, com es pot comprovar perfectament al llarg d’aquest número del Nou Treball. Les seves armes són la mentida, el cinisme i l’analfabetisme polític. Davant aquestes agressions, la nostra resposta és la conscienciació, la mobilització i la defensa dels nostres drets.

La de Rajoy, una reforma “liberal” como “Dios manda” Joves Comunistes_______________________

E

l capitalismo a través de sus intelectuales orgánicos mediante los mass media, nos inculcan el discurso convencional que plantea que el principal factor determinante de la mayor intensidad de la crisis en España radica en la rigidez de las instituciones laborales, especialmente en la regulación legal de la contratación, el modelo de negociación colectiva y la legislación de la protección sobre el desempleo.

Alegando que es una legislación heredada del Franquismo, cuestión que el mismo PSOE utilizó para la reforma de 1984 para flexibilizar la contratación temporal.

Este ha sido el sempiterno argumento repetido miles de veces en las 53 reformas que ha sufrido el estatuto de los trabajadores, el cual ya supuso una propia reforma tildada como el mal menor por el mismo Marcelino Camacho.

La evolución del trabajo asalariado o de la clase trabajadora, en el último ciclo económico pone de manifiesto que, en la etapa expansiva −entre los años 1995 y 2007−, se creó un importante volumen de empleo, precario y temporal cabe remarcar. No obstante, no parece coherente defender que la misma regulación laboral que no frenó este crecimiento sea la principal causa de la crisis.

La existencia de una legislación laboral para el conjunto del Estado, no obstante, no ha impedido la desigual intensidad territorial de la crisis, producto de sus diferencias en materia de estructura económica y productiva, como pone de manifiesto la diferencia de 18 puntos entre la Comunidad con mayor tasa de paro −Anda lucía, con el 30,9 por ciento− y la que registra la menor (País Vasco, con el 12,6 por ciento).

Por lo que cabria llegar a la conclusión que las crisis económicas del capitalismo no tienen sus causas ni sus respuestas en la regulación de las coediciones laborales de la clase trabajadora, sino que la clase trabajadora en sus condiciones termina reflejando algunas de las consecuencias y efectos de la crisis, especialmente en forma de destrucción de empleo y de presurización del mismo.

Las reformas laborales, que se han venido produciendo sin el consenso de los agentes sociales, e incluso algunas con el consenso de los agentes sociales, junto a ser socialmente injustas, han influido de manera decisiva en el incremento de la temporalidad y la precariedad laboral de los jóvenes de clase trabajadora en momentos de crecimiento económico, mientras que en situaciones de crisis, no solo no han evitado la destrucción de empleo, sino que ha hecho que ésta sea mucho más vulnerable a los cambios de ciclo.

En este contexto el papel de los sindicatos de clase, ha sido de evidente giro y confusión sindical de CCOO y UGT, aunque real-

mente se trataría de resituarse en su posición anterior a la convocatoria de la huelga general del 29-S, este giro se profundiza con la firma del II Acuerdo para el Empleo y la Negociación Colectiva. Lo grave no es tanto lo que se firma, que no es vinculante para quien no lo suscribe, cuanto la adopción como propio del discurso patronal: “La flexibilidad interna mantiene el empleo y evita despidos” (pág. 4, tercer párrafo, del II Acuerdo).

Después de la firma de ese acuerdo, al observar tan débiles a las direcciones de CCOO y UGT, el Gobierno de Rajoy optó dos semanas después por imponernos la mayor contrarreforma laboral de la historia del Estado español. El Gobierno lo que hace es llevar más allá lo que habían pactado por su lado la CEOE, CC OO y UGT con la posibilidad del despido colectivo al tercer trimestre de reducción de ventas, o el descuelgue del convenio al segundo trimestre para los salarios, entre otros.

Se convierte en un mero mecanismo de introducir en el estado español la figura del despido libre y gratuito, y los jóvenes somos los conejillos de indias.

Con el RDL 3/2012 en vigor desde el 12 de febrero se hace difícil encontrar rastro de los principios del Derecho del Trabajo: carácter tuitivo (protector), principio pro operario, norma más favorable, condición más beneficiosa, principio de continuidad, principio de razonabilidad, principio de primacía de la realidad, etc.

Sin duda como indicaba Umberto Romagnoli hace falta un arca de Noe para el derecho al trabajo. Una vez mas y por 53º ocasión a los jóvenes pagaremos la cuenta de este despropósito , y mientras la mitad de empresas del Ibex35 tienen cuentas en paraisos fiscales y hay un fraude fiscal de casi 100 mil millones, como el problema de competitividad viene dado por el salario de los jóvenes (nótese la ironia) se desarrolla el contrato de aprendizaje y formativo, que supone en el primer año un salario de 481,05 €, que ya no queda limitado a tres años, sino a tantos contratos entre los 16 y 30 años como actividades diferentes se desarrollen.

Se crea un nuevo contrato denominado “indefinido para emprendedores”, que en la práctica, al contar con un período de prueba de un año, será utilizado como un contrato temporal acausal. Ello convierte a ese contrato, denominado indefinido, en un contrato con despido libre durante el

primer año de vigencia de su relación laboral, y que puede ser extinguido por la mera decisión discrecional del empresario, sin tener que justificarse en ninguna razón concreta y sin generar ningún tipo de compensación a favor del trabajador, sin someterse a ningún procedimiento que implique garantías para dicho trabajador, y sin sujetarse a ningún criterio temporal en el que pueda operar dicha causa extintiva, a diferencia de los contratos temporales en los que la extinción solo se puede producir una vez que venza el periodo temporal pactado, mientras que en caso de extinción durante el periodo de prueba el trabajador puede ser objeto de despido en todos y cada uno de los días del año en el que dure dicho periodo.

Se convierte en un mero mecanismo de introducir en el estado español la figura del despido libre y gratuito, y los jóvenes somos los conejillos de indias. Insulta y asombra la argumentación del ejecutivo sobre que esta reforma nos acerca a Europa, huelga decir que no parece existir en ningún país de la UE un período de prueba de esa duración. Es más cabe señalar que si bien el gobierno intenta no saber, en Alemania el despido improcedente lleva aparejada la readmisión. ¿Qué pasaría con los más de 500.000 despidos improcedentes en 2009, otros más en 2011 y los que tendrán en 2012?

Debemos, pues, rechazar el dogma de que para incentivar el empleo es necesario “reducir los estándares de tutela del trabajo”.

Viceversa, hay objetivos que se comparten en función también del método empleado para alcanzarlos. La democracia puede ciertamente considerarse un bien en sí. No obstante, nos preguntamos qué tipo de idea sobre la democracia se está llevando los iraquíes o a los afganos. De igual modo, pregúntemonos qué tipo de socialización se puede obtener generando praxis dominadas por el individualismo de mercado, y si es sensato decir que cualquier contrato de trabajo – incluso el más escandaloso -- evita el escándalo del no-trabajo, rivalizando así (hasta ridiculizarla) la decrépita fórmula de “qui dit contractuel dit juste”.

Esto que afrontamos, pues, no es un escenario que se quedaran en las condiciones contractuales de los y las jovenes españolas solamente, tambien de griegos, italianos, franceses, belgas, alemanes...etc jóvenes que tal y como dijo un gran europeista advertimos que “si Europa no debiera crecer como organismo democrático, lo que quedaría por organizar ya no sería Europa”.

4

Antisindicalisme d’ahir i d’avui Marc Llaó______________________________

A principis de la dècada dels 80, encara en el seu primer mandat, Margaret Thatcher declarava una guerra sense quarter als sindicats al calor de les grans vagues mineres.

La sotragada de la crisi del petroli de 1973 donà en bandeja de plata el triomf a la reacció neoliberal que s’imposava a Occident davant d’un keynesianisme esgotat històricament, No només havia vençut una visió tècnica de l’economia sinó que ho feia una forma particularment ideologitzada d’entendre la realitat. El control de la inflació i la reducció dels costos es traduïen en el desmuntatge de l’esfera pública (l’empresa, la privada, és bona, el Govern és dolent) i la desregulació, que passaven a primera línia de l’agenda política. Aquestes mesures havien de fer augmentar constant i exponencialment els beneficis, que segons els monetaristes de l’escola de Chicago, representava el veritable motor en una economia capitalista. L’economia racionalitzava un compromís ideològic, una visió a priori de la societat humana. Segons l’historiador britànic Eric Hobsbawm, el govern de Margaret Tatcher transpirava “un egoisme asocial i inclús, antisocial”.

La tragèdia històrica d’aquestes dècades de crisis, contradicció estructural del capitalisme, va consistir en que la producció prescindia de treballadors a una velocitat superior a aquella en que l’economia de mercat creava nous llocs de treball. Procés accelerat per la competència mundial, les dificultats financeres dels estats en temps de crisis, així com després de 1980, per la teologia neoliberal del lliure mercat que pressionava per transferir ocupació a l’empresa privada maximitzadora de beneficis, que no tenia, òbviament altre interès que el propi. El declivi del sindicalisme, debilitat tant per la depressió econòmica com per l’hostilitat dels governs neoliberals, va accelerar aquest procés, donat que l’essència del sindicalisme de classe ha estat precisament la protecció de l’ocupació.

Al mateix temps, en època de depressió i de forta competitivitat mundialitzada, la classe obrera es fragmentava i els interessos començaven a divergir; els que tenien

un treball relativament segur i els que no el tenien; entre els treballadors de les antigues regions industrialitzades d’arrelada cultura sindical i els dels nous sectors precaritzats sense tradició de lluita. A això, li afegim des de posicions antitètiques el sorgiment dels “nous moviments socials” netament postmoderns més atractius per les classes mitges que els apartaven de les organitzacions clàssiques de l’esquerra, o el ressorgiment de les opcions neofeixistes, racistes i xenòfobes amb fort ascendent entre la classe treballadora.

Aquest escenari el va saber aprofitar Margaret Thatcher per aixafar qualsevol resistència que reivindiqués l’estat social. No només va ser capaç de guanyar el pols a les centrals sindicals, sinó que va fer miques la seva influència al vincular-les amb la corrupció, l’ociositat, la ganduleria i les actituds violentes. El desmantellament del sindicalisme de classe al Regne Unit, que no recuperaria certa capacitat fins ja passada una dècada, va aplanar el camí per al gran impuls de les polítiques neoliberals encaminades a materialitzar una profunda retallada de drets socials i laborals, la baixada generalitzada d’impostos, així com la reconversió industrial, la privatització dels sectors estratègics de l’economia britànica i la desregulació dels mercats financers.

Una de les grans apostes de Thatcher va ser la reforma en profunditat de la legislació laboral on de forma rellevant, destacaven un seguit de lleis que afectaven directament l’essència, el funcionament i l’acció de les centrals sindicals. “Al contrari que alguns dels meus col·legues, jo sempre he cregut que, en igualtat de condicions, el nivell d’atur està relacionat amb la influència del poder sindical. Els sindicats havien deixat a molts dels seus afiliats sense feina al exigir sous excessius per a una producció insuficient, provocant que els productes britànics no resultessin competitius”, arribava a afirmar Thatcher a les seves memòries titulades “Los años de Downing Street”.

El seguit de mobilitzacions que es venien donant des de principis dels vuitanta van tenir el 1984 la seva cristal·lització en la Vaga General de més d’un any de la Na-

tional Union of Mineworkers en contra del tancament de mines i l’acomiadament de milers de treballadors. “Vam haver de lluitar contra l’enemic exterior a les Malvinas. Però sempre vam haver de salvaguardar-nos de l’enemic interior, molt més perillós, difícil de batre i nociu per la llibertat.” recordava la Primera Ministra. L’abast de la vaga i la fermesa del sindicats es van combatre amb una campanya propagandística de difamació encarregada als mass media on no es donava cap opció a la pluralitat d’opinió, l’acció judicial que restringia bastament el dret sindical fruit les reformes empreses per Thatcher, i una brutal repressió que suposava un punt d’inflexió al introduir controvertides tècniques policials.

L’estratègia va passar per dividir el moviment obrer organitzat atorgant sucosos privilegis corporatius, així com per situar en l’esfera pública suposats antagonismes entre els dirigents sindicals i les bases. Va representar un element clau l’enginy de la Dama de Ferro per fer-se veure com la ga-

rant de l’ordre i defensora de la gent pobra i frustrada víctima d’excessives reglamentacions, a la qual estava alliberant de dècades de dominació a mans d’interessos de paràsits subvencionats gràcies a la generositat del contribuent. Aquest era i és el corpus ideològic del neoliberalisme que en temps de crisi els sindicats i l’esquerra política no van ser capaços de contrarestar.

“Els marxistes volien desafiar les lleis del país amb l’objectiu de desafiar les lleis de l’economia. Van fracassar i, al fer-ho, demostraren fins a quin punt són mútuament interdependents una economia lliure i una societat lliure. És una lliçó que ningú hauria d’oblidar.”. Aquesta afirmació és bastant censurable, començant per recordar que el mateix Milton Friedman no veia aquesta exigència d’interdependència. No és casual que la primera gira dels Chicago Boys fos per la Xile de Pinochet.

En tot cas, aquest text vol aportar una reflexió històrica per disposar d’alguns elements per entendre les claus del present, per ser conscients del paper i la rellevància de les organitzacions d’esquerres per combatre el valors hegemònics de la dreta i vetllar pels drets dels treballadors i les treballadores, com a punt de partida en l’avenç cap al socialisme.. Especialment, pel que fa als sindicats de classe que ara es posen en tela de judici en perspectiva de la Vaga General del 29M, Per que la Història és un camp de batalla on els perdedors de tantes i tantes guerres, hem vessat sang suficient per entendre que ja ha arribat el moment de començar a guanyar-la.

5

En 2010, la plantilla de SEAT paró su “contrarreforma laboral”

P

E

nero de 2010, en aquella fría mañana un pequeño grupo de trabajadores del colectivo de matriceros de Zona Franca dijeron basta a las pretensiones de la multinacional Volswagen de seguir dirigiendo las relaciones laborales en SEAT a golpe de imposiciones e incumplimientos de acuerdos pactados con la representación social. La empresa había entregado cartas de despido a varios compañeros, la supuesta causa, bajo rendimiento.

Recuerdo como aquel pequeño grupo de matriceros fueron capaces de arrastrar a toda la plantilla a la lucha. Tras dos días de paro el propio presidente de SEAT tuvo que trasladarse a la Zona Franca a negociar y finalmente readmitir a los compañeros despedidos. Una gran victoria de la plantilla y sus organizaciones, pero ¿cual fue la clave?

Durante esos dos días de lucha, hubo acalorados debates en relación a la táctica a seguir, pero lo que nadie ponía en cuestión era el fondo del asunto. Todo el mundo tenía claro que no se volvía al trabajo hasta conseguir el objetivo, el reingreso de los compañeros, ya no había vuelta atrás. Eso es lo que sucede cuando todos y cada uno de los componentes de la plantilla siente la agresión en carne propia, cuando se toma conciencia de la situación, cuando se entiende que la lucha y la movilización no es una opción, sino el único camino posible a seguir, desde la convicción en la victoria y desde la unidad, sin imposiciones de ningún tipo; se lucha para ganar, no hay más.

Si alguien nos hubiese dicho unos días antes del conflicto que la dirección de SEAT rebobinaría en relación a una decisión ya tomada, probablemente le hubiésemos considerado un loco. Pero rebobinó y esta victoria ya forma parte de la memoria colectiva de toda una generación de trabajadores; no para recordar desde la nostalgia, sino como experiencia y lección de lucha para el futuro.

Sin duda éste debe ser el espíritu que nos guíe en relación a la brutal Reforma Laboral y el retroceso histórico que sufriremos los trabajadores si entre todos/as no somos capaces de frenar la reacción de la derecha (más bien extrema) que nos gobierna y de los poderes económicos y financieros. La receta es para todos bien conocida: des-

Francesc Garcia_________________________ otser ets dels que pensen que un dia de vaga no servirà de res. Que no paga la pena perdre el sou d´un jorn , si al final el govern farà el que li manen la Merkel, el Sarkozy i el FMI.

I.Mata_________________________________ Delegado CCOO en Seat

«No se volvía al trabajo hasta conseguir el objetivo, el reingreso de los compañeros»

Carta oberta: Perquè fer la vaga del 29-M?

De fet, és això el que esperen que pensis.

Que callis i abaixis el cap. És la teva resignació el que els fa forts a ells. Avui t´empassaràs la reforma laboral com ahir et vas empassar la congelació del sou o la pensió. Mentre segueixis la corrent, faran amb tu el que vulguin.

mantelamiento del estado social y empobrecimiento masivo de los trabajadores a todos los niveles, intensificación brutal de la mano de obra con más horas de trabajo para unos, mientras el desempleo y la miseria acecha al resto. Precariedad, tremendas desigualdades, exclusión social, marginalidad, en definitiva, una tremenda fractura social que pretenden (con crisis o sin ella) que se perpetúe en el tiempo, que se convierta en el único modelo a seguir, no hay alternativa nos dicen; el lema elegido para la Huelga General lo resume a la perfección: quieren acabar con todo.

Ideología en estado puro, aprovechando el contexto de crisis sistémica finiquitan derechos conquistados por la clase obrera y desregularizan por completo las relaciones laborales volviendo al siglo XIX y situando a trabajadores y empresarios en un plano de tremendo desequilibrio; las relaciones laborales se individualizan al dinamitar cualquier atisbo de capacidad negociadora de los sindicatos, pues dicha capacidad se pone en cuestión con los descuelgues generalizados. Pulverizan el derecho del trabajo e incluso vulneran el Código Civil según el cual el cumplimiento de un contrato no puede dejarse nunca al amparo de una de las partes. Simplemente deleznable, sin matices.

En estos momentos luchar no es una opción, es una obligación; y el primer paso lo daremos el 29M en forma de huelga contundente y consciente, superando las suspicacias levantadas contra los sindicatos, suspicacias que de forma interesada intensifica la derecha mediática, en su objetivo de romper la última barrera frente a los planes totalizadores de la patronal. Aquí no hay nada casual, la convocatoria de una huelga hace daño al poder establecido y mucho, de ahí el ataque foribundo hacia las organizaciones de los trabajadores; y es ahí donde determinados sectores de la izquierda social deben hacer una profunda reflexión, pues de manera inconsciente algunas de sus críticas hacia los sindicatos acaban confluyendo con los ataques interesados de la derecha política y mediática. Realizan, a

mi parecer, un análisis erróneo en relación a la gravísima y dramática situación que estamos viviendo en que ya no hay lugar para ambigüedades. Es el momento de la lucha de clases y de la clarificación, es el momento de la UNIDAD; unidad de todas las organizaciones sindicales, plataformas y movimientos sociales y, por supuesto, de toda la izquierda política. En definitiva, unidad de todos los trabajadores en este momento histórico en que el propio pacto constitucional, y el papel que éste le otorga a la clase obrera, está en peligro.

El 29M no es el final de nada sino más bien el principio; el objetivo a corto plazo es evidente, tumbar la Contrarreforma. Pero tras las elecciones andaluzas vendrán nuevos recortes y saqueos indiscriminados de la sanidad y la educación públicas, con Cataluña además, como punta de lanza de las políticas extremistas que se acaban implementando en todo el estado español, como va a suceder, por ejemplo, con el copago sanitario. Así que preparémonos para un largo e ininterrumpido periodo de luchas, que además se irán intensificando a medida que se acreciente la fractura social. Siendo conscientes asimismo, que el recorrido no es lineal, que habrá avances, retrocesos e infinitas piedras en el camino, pero sin perder nunca el objetivo de fondo: revertir el desmantelamiento de nuestros derechos con una nueva correlación de fuerzas y una nueva hegemonía social, cultural y política.

Claro que hay alternativas; y caminos más allá de la resignación y el miedo; así que el 29M la huelga en los centros de trabajo y la movilización en las calles deben ser un clamor; si algo aprendimos en aquella mañana de enero es que desde la convicción y la unidad se puede luchar… y se puede ganar.

Però ja saps que només els peixos morts segueixen la corrent. Si el 1919, la vaga de La Canadenca va conquerir les 8 hores, si el 1951, la vaga de tramvies, en plena dictadura franquista , en va fer baixar el preu, perquè ara no podem? Més difícil que aleshores no ho tenim. I ells van guanyar aleshores, nosaltres perquè no? I, si nosaltres no, qui?

Has vist degradar les nostres escoles i instituts, tancar quiròfans i ambulatoris, retallar drets socials i destrossar la democràcia.

T´has indignat i, potser vas surtir a protestar amb el moviment del 15 –M… però ara es tracta de fer vaga i això és diferent.

Tal com està la cosa, perdre un dia de sou no és cap broma, i ho entenc. Gairebé no arribes a final de mes. Però, per molt que arrisquis en una vaga, més arriscaràs perdent els teus drets PER SEMPRE! Amb aquesta reforma et podran contractar en pràctiques durant un any i acomiadar-te sense cap indemnització. Podran despenjar-se del conveni col·lectiu del sector i baixar-te el sou quan vulguin, i si tens treball fixe, només caldrà que l’empresa digui que té menys guanys perquè t´acomiadin amb 20 dies d’indemnització.

Un cop t’hagin fotut al carrer, potser reflexionis i pensis que la teva por a fer un dia de vaga tampoc t’ha servit per res. Et diuen que no es pot aturar aquesta reforma, t’ho repetèixen cada minut a la tele, i t’ho creus.

Però és una més de les seves mentides.

Un poble unit i organitzat pot assolir qualsevol objectiu, fins i tot, tombar dictadures i governs neoliberals. Va passar a Cuba, gràcies a la Revolució. Passa a Veneçuela, Bolívia, Argentina... El 2001, Argentina va tombar Fernando de la Rúa i es va negar a pagar el deute extern, trencant amb l’FMI. Si ells van poder, nosaltres també podem!

Pensa que el dia 29 és només la primera batalla, d’aquesta guerra que el capitalisme ha declarat a la classe treballadora. No serà la darrera, i millor començar guanyant una batalla que perdent-la abans de lluitar, no creus? Qui pica primer sempre pica dos cops.

6

Entrevista a Dempeus per la Salut Pública «El repagament de la sanitat ve d’una voluntat descarada de potenciar el sector privat» N. Llavina_____________________________ Àngels Martínez Castells és doctora en Ciències Econòmiques i professora de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona. És presidenta de la Plataforma Dempeus per la Salut Pública, que defensa el Sistema Nacional de Salut públic, universal, de qualitat, integral, sanitari i d’equitat garantida.

Amb l’aprovació de la Llei d’acompanyament de pressupostos el 14 de març passat s’aprova, entre altres mesures de retallada econòmica, la instauració del pagament d’un euro per recepta. Com encaixa aquesta jugada Dempeus per la Sanitat Pública? Marca un abans i un després en la sanitat pública d’aquest país?

Dissortadament, no. La mesura de l’euro per recepta és un dels molts atemptats que està vivint en el nostre país la sanitat pública. És un pas més cap a la potenciació d’un sistema privat en el que la salut es considera un negoci més que poden adquirir els que tenen una renda suficient per pagar-se l’atenció i el remei. I és sobretot, un pas endavant cap a la deshumanització d’una societat en la que cada dia hi surt perdent la possibilitat de construir una convivència mínimament amable.

Des de Dempeus per la Salut Pública valorem que qualsevol mesura que signifiqui una barrera econòmica, per petita que sigui, que suposi un “peatge” per poder accedir als serveis de salut és perjudicial, regressiva i injusta en la mesura que expulsa d’un sistema universal - o posa impediments al seu accés - a les persones amb les rendes menors o mínimes. A més, suposa un impost sobre la malaltia que discrimina de manera especialment injusta les persones amb més problemes de salut com són la gent gran, les que pateixen malalties cròniques…

El govern ja fa temps que ens parla de copagament. Vosaltres en dieu co-repagament...

Els serveis públics –i per tant, també la sanitat—no són gratuïts. Els seus costos es financen a través de les partides corresponents dels Pressupostos de l’Estat o de les comunitats autònomes, i els fons per a fer-ho provenen dels nostres impostos. Per tant, la sanitat ja la paguem amb l’IRPF i altres impostos, directes o indirectes. Creiem que el REpagament de la sanitat és conseqüència, d’una banda, d’una voluntat descarada de potenciar el sector privat i, per altra, de la insuficient fiscalitat sobre les rendes més altes a Espanya en relació als països de la UE, i el frau fiscal. Les disminucions d’impostos als poderosos dels dar-

rers anys (sobre successions i patrimoni) no pot justificar una mesura que va en el sentit de fer pagar proporcionalment més pels serveis públics als que menys tenen, agreujant les desigualtats.

Podries explicar què és i què demana la Iniciativa Penal Popular (IPP)? L’acte de presentació de la IPP va ser tota una mostra de força i unió...

Quines accions futures prepara?

La IPP tracta simplement de fer que les autoritats responsables de les polítiques de salut hagin de respondre davant la ciutadania, però també davant els tribunals de justícia. La Iniciativa és una crida a totes les organitzacions que estan en lluita per la salut i la sanitat públiques perquè exercint el dret de legítima defensa. A la seva manera, al seu territori o àmbit, amb les seves formes i mètodes, i dins les seves possibilitats, promoguin una dinàmica de reivindicacions, denúncies i reclamacions, que haurien d’anar des del nivell particular (personal) al municipal i al de tot Catalunya.

«L’euro per recepta discrimina de manera especialment injusta les persones amb més problemes de salut» La IPP respon a la voluntat d’empoderar a la gent, a que no tingui por de reclamar els seus drets, fent de la defensa de la salut pública una manera saludable de viure. El lema que va presidir la trobada del passat dia 10 de març ho explica: “Fem salut: Boi i Mas als tribunals”. I hi ha base legal important: l’article 43 de la Constitució i el 23 de l’Estatut de Catalunya, i també l’article 542 del Codi Penal que castiga amb penes d’inhabilitació d’un a quatre anys a l’autoritat que, sabent-ho, impedeixi a una persona exercir els seus drets cívics reconeguts en la Constitució, i d’altres que es poden utilitzar en cada cas...

Aquests són, de forma esquemàtica, els 10 punts del manifest en què es fonamenta la Iniciativa Penal Popular: 1. Es volen fer rics a costa de la nostra salut! Posen el negoci per sobre de la salut i la sanitat pública.

2. Amb tantes regressions socials ens faran perdre la salut. El que diuen retallades són agressions als drets de la ciutadania en tots els àmbits de la vida.

3. Hi ha responsables polítics i empresarials, amb noms i cognoms, que han de donar la cara davant la ciutadania i davant dels tribunals.

4. És necessari i legítim que la immensa majoria ens defensem. Les persones més fràgils i febles són els que paguen les pitjors conseqüències.

5. No són retallades. Són violacions dels drets humans i socials, i crims contra la hu-

manitat. Són conscients que amb les seves decisions estan creant patiment i malaltia.

6. Ataquen la sanitat, ataquen les condicions de vida, ataquen a les persones, ataquen la societat i el país. I ho fan amb impunitat i conscients dels seus actes.

7. Fora corruptes i malfactors de la nostra sanitat pública. Hi ha desmantellar els seus negocis bruts i les seves trames.

8. Amb la nostra salut no es juga. Ni un pas enrere! Sanitat pública, universal equitativa, integral i de qualitat, sense cap nou col / re / pagament ni tiquet moderador ...! Es tracta d’una conquesta social històrica a la qual mai renunciarem.

9. El Govern agredeix els nostres drets, incompleix les lleis i vulnera la dignitat humana. Tenim molts arguments per denunciar les conseqüències funestes de la seva política.

10. Volem que la justícia es pronunciï també davant la gravetat d’aquests fets.

Però voldria deixar ben clar que en cap moment la IPP pot substituir altres formes de lluita i reivindicació.

«Insistim que no hi ha salut sense un treball i unes pensions dignes, per això cal anar a la Vaga del 29M» També hem sabut que Josep Prat, president de l’ICS, està sent investigat per l’Oficina Antifrau per incompatibilitat de càrrecs, ja que també ostentava diverses responsabilitats en empreses sanitàries privades. I ha passat el mateix amb altres càrrecs de l’ICS. Precisament, David Vidal, regidor de la Candidatura d’Unitat Popular de Reus, va ser un dels companys que va desenvolupar un dels punts de la IPP, i és gràcies al seu treball de recerca i a les seves preguntes (no sempre respostes) que ha aconseguit que el president de l’Institut Català de la Salut hagi de dimitir d’algun dels seus múltiples càrrecs sospitosos de conflictes d’interessos. I un altre punt el va llegir la companya Marta Sibina, de la revista cafeAMBllet, que investiga una trajectòria també ben fosca dins la sanitat catalana, la de Ramon Bagó.

Ja fa tres anys de la creació de Dempeus per la Sanitat Pública, i aleshores governava el tripartit. Per què es va crear? I com ha evolucionat la situació?

Dempeus per la Salut Pública va néixer ara fa tres anys perquè ja aleshores eren molt evidents els intents de restringir l’àmbit públic del sector de la salut. Llavors amb Marina Geli com a consellera de Salut es van començar a reclamar noves aportacions econòmiques de la ciutadania que no vàrem dubtar gens a definir com a REpagaments, (en afortunada expressió del company Toni Barbarà). Geli, a més, seguia amb les pràctiques d’externalització i privatització que venien del govern anterior de CiU, i ho amania amb limitació de serveis i sí, també ella, suggeriments de contractacions de pòlisses d’assegurances privades. Des de l’ inici vàrem considerar com que valors de “mercat” s’anteposaven als drets socials i polítics, i ens temíem que podien venir temps molt pitjors per l’equitat. Dissortadament, la realitat ha superat tot el malson. El posterior canvi de govern i la gestió de Boi Ruiz ha posat en primer terme l’estafa social que suposa la gestió de la sanitat dirigida cap al benefici privat. A més, amb totes les corrupcions que s’estan investigant i que des de Dempeus anem informant, queda palès que la defensa de la salut i la sanitat públiques era i és una necessitat democràtica i humana fonamental.

La vaga general també és un bon moment per rebutjar les retallades en sanitat?

Naturalment, la vaga que cal com a resposta a aquesta gran estafa que en diuen crisi, i a l’enfrontament que volen fer dels drets laborals i sindicals amb els de ciutadania, mereix que la recolzi i hi participi tota la ciutadania, en defensa d’unes millors condicions de vida i de treball, en defensa d’uns drets que varem aconseguir després de moltes lluites, i per una societat amb més igualtat.

Des de Dempeus per la Salut Pública insistim que no hi ha salut sense un treball i unes pensions dignes, i defensem que sols sumant tots els greuges, fent confluir totes les lluites i totes les reivindicacions de gènere, classe i ciutadania a la Vaga del 29 de Març, podrem aconseguir la resposta valenta, decidida i contundent que pari tot l’Estat i obligui a la retirada de totes les lleis que perjudiquen a la població, Reforma Laboral inclosa. I, a Catalunya, suposin a més el començament de la fi de la privatització de la sanitat i de totes les mesures que atempten contra la equitat.

7

Entrevista a Agustín Moreno Eloy Pardo_____________________________ Nou Treball

paro y anunciarles que no entregaremos notas el 29-Mz.

No hace falta destacar mucho más de Agustín Moreno, que lo ya conocido. De profesión, docente, se trata de uno de los referentes de CCOO y de la izquierda española. Licenciado en Historia y Maestro Industrial, en la actualidad ejerce como profesor de secundaria en la especialidad de Ciencias Sociales. En esta entrevista para para Nou Treball, Agustín Moreno habla de los últimos desafíos que afronta la Escuela Pública, especialmente dañada por los recortes y por una Reforma Laboral que amenaza a profesorado, alumno y familias.

Hay docentes, especialmente interinos, que no harán la huelga. ¿Por qué?

¿Qué motivos específicos tiene la Enseñanza Pública para parar el día 29?

La huelga general se convoca contra la reforma laboral y en defensa de los servicios públicos. La educación pública (igual que la sanidad) está sometidas a unos brutales recortes que afectan a la inversión, al empleo y a las condiciones de trabajo del profesorado. La consecuencia de todo ello es el deterioro de su calidad para privatizarla desviando alumnado hacia la enseñanza concertada. La reforma laboral afecta directamente al personal de administración y servicios y a otros profesionales no docentes, que forman parte del servicio público educativo en sentido amplio. ¿Qué busca el Gobierno recortando las plantillas en los centros públicos?

Un primer objetivo es ahorrar gasto, pero van más allá. La reducción de decenas de miles de profesores interinos, absolutamente necesarios para asegurar una educación de calidad, supone deteriorar el servicio público para facilitar el proceso de privatización adelgazando el servicio público educativo. Es evidente que los neoliberales del PP no se plantean un cambio de modelo económico y lo único a lo que aspiran es a buscar un caballo de refresco para que las grandes empresas, para las que gobiernan, sigan obteniendo beneficios entrando a saco en el sector público, una vez hundido el sector del ladrillo. Lo estamos viendo cuando las grandes constructoras y empresas de seguridad entran en las escuelas infantiles de la comunidad de Madrid. ¿Las familias del alumnado son conscientes de la necesidad de la jornada de huelga?

Supongo, por lo que les toca como trabajadores y ciudadanos. También como padres y madres de un alumnado al que se le reduce drásticamente sus posibilidades de futuro. Pero no lo sé seguro, aunque constato la alarma y el malestar social existente. A diferencia de las huelgas del profesorado que venimos realizando en Madrid, y que hemos convocado asambleas con las familias para informarles y pedirles su implicación en las movilizaciones porque es una batalla de toda la comunidad educativa, de cara al 29-Mz no lo haremos en mi instituto. Sí hemos acordado en asamblea dirigirles una carta para explicar los motivos de nuestro

Pues no lo sé exactamente, pero harían un análisis muy equivocado de la situación y cometerían un error de miopía laboral.

Conozco a muchos interinos que van a ir a la huelga y es muy probable que en un porcentaje muy parecido al de los funcionarios de carrera. Puede haber casos (y he conocido alguno) de interinos que se han incorporado a los centros gracias a la lucha de todos y que no paraban cuando los demás seguíamos realizando huelgas por todos. Pero esa insolidaridad, si se paran a pensar, va contra ellos mismos al ser un colectivo especialmente machacado por los recortes, la pérdida de empleo y la inseguridad en sus derechos (cobro de vacaciones, antigüedad, orden de las listas, etc.).

Mucha gente cree que los recortes “son necesarios”, pero en las escuelas falta calefacción, ordenadores de aula, salas multimedia, material... ¿adónde va el dinero de la Educación Pública?

La educación pública es un bien superior, la que asegura una mayor igualdad de oportunidades. También es uno de los elementos de modernización del país que, hay que recordar, ya se recogía en la constitución de 1812, ahora que estamos de aniversario.

No es un gasto sino una inversión lo que se dedica a ella. Por ello debería de estar fuera de los recortes, más aún cuando es bastante inferior a la media de la OCDE. En términos macroeconómicos el dinero de los recortes va a reducir el déficit, pagar la deuda y a otros gastos muy discutibles como el militar. Pero analizando las comunidades gobernadas por la derecha se observa una redistribución interna; menos dinero para la educción pública al tiempo que se incrementan los conciertos: también se destina a escandalosas desgravaciones fiscales a las familias que llevan sus hijos a la privada. ¿La Escuela Concertada participará en la huelga?

Espero que sí. El profesorado está regulado por el Estatuto de los Trabajadores y les afecta la reforma laboral más que a los funcionarios: despido, reducción salarial, precariedad, negociación colectiva arruinada, etc. Otra cosa es que se vean afectados por los mismos temores que el resto de trabajadores del sector privado y por las presiones y amenazas empresariales.

En la educación hay muchos sindicatos de gremio: ¿no sería mejor participar en un sindicato de clase?

Es cierto que hay mucha fragmentación sindical. Y aunque los sindicatos de clase tienen un peso importante, hay sindicatos corporativos e incluso plataformas de interinos, etc. Pero las tradiciones, las desconfianzas y las inercias organizativas son difíciles de superar. La necesaria mayor fuerza en educación para defenderla frente a los ataques, en mi opinión, vendría de la

unidad sindical, del compromiso de toda la comunidad educativa (alumnado y familias) y especialmente de una práctica muy participativa desde las asambleas de centro y de zona, que dinamicen el movimiento.

Es nuestra experiencia de los últimos meses en Madrid, que ha puesto en pie un intenso proceso movilizador con 10 días de huelga, manifestaciones de 70 y100.000 personas y una gran creatividad que ha teñido de verde las calles y los centros educativos.

El profesor contrario a la huelga y a los sindicatos, ¿está confundido por ciertas opiniones mediáticas o convencido de lo que dice?

Desde mi experiencia concreta en el instituto, el barrio (Vallecas) y la comunidad de Madrid, los profesores que no han ido a la huelga lo han hecho sin argumentos, por una identificación política e ideológica con los gobiernos de la derecha, aunque tiren piedras contra su tejado. Al principio no han sido muchos, luego han aumentado por dificultades económicas y familiares, aún estando de acuerdo con la movilización; y no hay caja de resistencia que lo evite: no es lo mismo asegurar patatas y garbanzos para comer que pagar una hipoteca. La mayoría del profesorado, que ha hecho huelga, ha tomado conciencia de la agresión a la escuela pública y del burdo ataque a su profesionalidad. Y el malestar o el cansancio se ha dirigido hacia los responsables de los recortes. Decir que no se hace huelga por desconfianza hacia los sindicatos es una coartada poco sólida, más allá de las críticas que se puedan merecer. ¿Los profesionales de Primaria, Secundaria y Universidades Públicas, docentes y administrativos, saldrán juntos a la calle el 29-M? Estoy seguro. Y preveo que habrá muchísima gente en las manifestaciones de ese día, más allá incluso de la participación en la huelga (que creo que será importante), ya que muchas personas no pueden hacerla (jóvenes, parados, pensionistas…). Ojalá sea un punto de partida para futuras acciones de toda la enseñanza pública. Es una asignatura pendiente, porque las movilizaciones de los últimos meses han tenido mayor importancia según comunidades Autónomas en unos u otros sectores: secundaria, alumnado, universidad… sin lograrse unificar las luchas y asegurar igual intensidad en todos los niveles educativos. ¿Qué sociedad se pretende construir mediante la no inversión en Educación?

Todo tiene coherencia, el sistema educativo, el mercado de trabajo y el modelo de sociedad al que nos quieren llevar: excelencia para unos pocos y el resto peones y trabajadores precarios y mal pagados en una sociedad cada vez más dual y polarizada. Nos vendían que apostábamos por otro modelo de crecimiento, por el I+D+i, por la formación de calidad, que podíamos estar en el grupo de los poderosos (G-20). Pero la crisis, el golpe de estado financiero, son la gran coartada para acabar con nuestros sueños.

Los recortes presupuestarios y la reforma laboral del gobierno apuntan al modelo de un país en vías de desarrollo que basa su competitividad en bajos salarios, un débil Estado de Bienestar, un derecho del trabajo inexistente y un sistema educativo clasista y, por ello, mediocre. Para que las empresas ganen dinero sin modernizarse. Va a ser la reforma laboral de los 6 millones de parados y la única vía del gobierno del PP para su reducción es la emigración: un nuevo exilio laboral que afecta a unos 300.000 jóvenes cualificados desde que empezó la crisis. Esto explica la ofensiva contra una educación pública de calidad. En la lógica neoliberal, no interesa gastar en formación para empujar después a la generación de jóvenes más brillante y preparada de nuestra historia a que se vayan del país, presentando la emigración como si fuera una fiesta. ¿Cómo se defiende la educación pública?

La escuela de tod@s y para tod@s se defiende con la lucha y en la calle, pero también de una manera menos espectacular y más estratégica: con la calidad. Ello exige un mayor compromiso de la comunidad educativa. Todo centro educativo público debería convertirse en un proyecto de alta calidad, de innovación pedagógica y didáctica; en un modelo de convivencia y participación democrática de toda la comunidad. Con la máxima exigencia en el cumplimiento de programaciones, objetivos, resultados académicos positivos y formación continua, aunque sea por cuenta propia. Con la cooperación entre el profesorado y con las familias, con el intercambio de buenas prácticas y abriendo los centros al exterior.

Haciendo de las tutorías un instrumento clave. Desarrollando campañas de escolarización a favor de los centros públicos: ser defensores de lo público también significa ser sus usuarios y dar ejemplo de coherencia personal y de confianza en el sistema.

Participando en los órganos colegiados y en equipos directivos competentes, democráticos y comprometidos con lo público y no sumisos con la administración. ¿Tiene algún país modelo, actual o histórico, que demuestre lo contrario?

Es una relación causal la que existe entre inversión educativa y resultados. El informe PISA demuestra que aquellos países que cuidan su educación y evitan el fracaso escolar temprano, tienen mayor éxito escolar y sociedades más cohesionadas. Lo mismo que los que más dedican a investigación son países más desarrollados. O donde predomina la enseñanza pública.

El centro y el norte de Europa son ejemplos claros y positivos. No hay color entre Finlandia y España o Chile. Aunque Chile nos da otro ejemplo en la exigencia de una educación pública de calidad: hay que dejar el pesimismo para mejores tiempos. Y eso solo se consigue luchando. La lucha por una educación pública de calidad y por la derogación de la reforma laboral es la misma y la marea verde no puede faltar a la huelga general del 29 de marzo. Para que no les roben el futuro ni a los jóvenes ni al país.

NT està disponible a psuc.org, issuu, facebook i twitter

Mor Teresa Pàmies: incansable militant comunista i gran cronista de l’exili republicà Llabina________________________________ Les intervencions de la Teresa Pàmies en els mítings causaven furor quan només tenia 17 anys. Era una dona enèrgica i que creia fermament en els missatges de justícia social i llibertat que professava. Així s’inicià com a dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU). Per entendre aquesta passió per la política i els ideals, cal anar enrere, i saber com es va criar aquesta dona plena de valentia i talent. I és que va viure la tolerància i la lluita per la llibertat des de la infància. La Teresa Pàmies era filla d’un líder obrer de Balaguer, i seguia els seus discursos allà on anava, de manera que es va amarar de lluita obrera i oratòria ja des de petita.

En la seva obra, Pàmies relata l’experiència de l'èxode que va comportar la guerra civil, en la pell d'una dona Amb la guerra, tots els ideals van prendre més força que mai. Va ser una de les fundadores de l’Aliança Nacional de la Dona Jove, per tal que les dones també s’organitzessin i participessin de la vida política en un moment clau. El seu paper durant l’entrada dels feixistes a Barcelona va ser actiu i de resistència, fins que la ciutat va cedir.

Aleshores va iniciar un llarg i amarg viat-

ge que mig milió de catalans farien: l’exili.

Aquest experiència de l’èxode que va comportar la guerra civil, en la pell d’una dona, ha quedat perfectament descrita a obres com “Quan érem capitans”, o “Quan érem refugiats”. Es tracta del testimoni necessari que es va silenciar en la història del nostre país, i del qual Pàmies en deixa constància.

Teresa Pàmies ha estat la gran cronista de l’exili republicà.

Pàmies va arribar a França i va ser ingressada al camp de concentració de MagnacLaval, d’on va poder fugir, però més tard, va ser empresonada a París per anar indocumentada. Quan va ser alliberada, va emprendre un viatge amb tants altres republicans espanyols cap a la República Dominicana de Leónidas Trujillo. D’allà arribà a Cuba, i més tard a Mèxic, on va passar vuit anys i hi va estudiar Periodisme. Fruit de la intensitat de la seva vida, i de la gent que la rodeja, Pàmies fuig de la ficció en la seva obra, plena d’elements reals i amb referències autobiogràfiques. Assegurava que la realitat aportava els millors elements a una novel·la. I així ho va demostrar.

Entre les obres publicades, a Mèxic, destaquen “Gent del meu exili” i una biografia de Dolores Ibárruri, la Pasionaria.

El seu compromís polític és constant. A “Dona de pres” i “Amor clandestí”, explica la seva relació sentimental amb Gregori López Raimundo, que vivia a la clandestinitat. Una situació que va fer que portés la família endavant tota sola, i al mateix temps, participés activament en la resistència. Quan va arribar a Europa el 1947, pri-

mer a Belgrad i després a Txecoslovàquia, on restà 12 anys, va col·laborar a Ràdio Pirenaica i participava i organitzava múltiples activitats relacionades amb la militància comunista a l’exili.

Finalment va poder tornar a Catalunya el 1971, quan tenia 52 anys, amb un visat per recollir el premi Josep Pla. Un guardó al seu llibre “Testament a Praga”, que va escriure amb el seu pare i que suposava el primer reconeixement públic del país on va néixer. Així doncs, un cop publicà la seva obra no va trigar a convertir-se en símbol d’una generació de dones que amb la derrota de la República havia vist com la seva vida s’esmicolava, i que a més, es veien obligades a treballar nit i dia per tirar endavant les seves famílies, o el que quedava d’elles.

Aquestes dones a les que ha acabat representant, eren les dones que havien perdut la guerra, que havien patit una dura dictadura i una cruent postguerra. La Teresa Pàmies va ser capaç de focalitzar els seus esforços en la literatura, i així fer sentir la seva veu, que moltes també van sentir com a seva.

No va ser fins l’any 1977 quan va poder normalitzar completament la seva vida, ja que finalment, el seu company Gregorio López Raimundo, va poder deixar la clandestinitat. Aleshores continua la militància i el compromís, sobretot la tasca amb les Dones del 36, per tal de fer recordar tota la gent que va patir durant la dictadura franquista, i com les dones es van emportar, si no la pitjor part, molt dures conseqüències.

Des de la arribada de la democràcia, la seva militància no va minvar, si no que va seguir ferma com sempre des de seu compromís amb la societat com escriptora. El 1984 va rebre la Creu de Sant de Jordi de la Generalitat. Amb el nou mil·lenni van arribar més reconeixements institucionals: la Medalla al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2000), i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2001). A més, el 2006 se li va atorgar el Premi Manuel Vázquez Montalbán.

Va tenir sempre un caràcter independent, crític, i va aportar una visió humanista de la vida Amb la seva mort és inevitable recordar el seu caràcter independent, crític, i la visió humanista de la vida que queda palesa en tota la seva obra. A través dels seus llibres hem descobert la manera decidida i compromesa amb què els joves de JSU portaven la seva activitat, com era l’exili en les seves diferents facetes, i la vida quotidiana a la clandestinitat. Tot, sempre explicat amb el to humà que la caracteritzava. Aquesta visió vital de la vida que va fer que la seva secció de Boleros en el programa de ràdio en què participava fos un gran èxit. El llegat que deixa la Teresa Pàmies és una part imprescindible de la història del comunisme i la lluita antifeixista, però sobretot, de la Història.

Seu Central: C. Doctor Zamenhof 16-18, 08020.

Tel.: 93 412 2195 Fax: 93 307 38 47. Correo-e: noutreball@psuc.org.