No ha estat aquest un estiu massa calent des del punt de vista climatològic. Sí ho ha estat, però, des del punt de vista polític. No parlem dels aspectes més calents en sentit literal, com ara la tornada d'ETA a l'ús de la violència directa, cosa que, no per esperada després de l'anunci de ruptura de la treva, deixa de ser salvatge i inadmissible des de qualsevol punt de vista que no sigui el del fanatisme ultranacionalista. Parlem, sobre tot, de l'esclat de les infraestructures bàsiques a Catalunya, exemplificat per la gran apagada de Barcelona i el caos quasi permanent del transport ferroviari. Més d'un comentarista polític ha advertit, amb encert, que la paciència dels catalans envers l'Administració (i, afegim
nosaltres, envers les empreses privades del sector serveis) està arribant al límit. Aquesta situació ha servit per revifar, per enèsima vegada, la picabaralla entre nacionalistes de diferent signe, uns per acusar l'Administració central i uns altres per carregar contra l'Administració autonòmica. No creiem que sigui possible ni valgui la pena entrar a quantificar la part de responsabilitat de cadascuna de les Administracions. El que és evident és que totes dues en tenen. Però el que és mancat de sentit, sobre tot, és entrar en el terreny dels greuges comparatius entre territoris de l'Estat i fer el ranking dels més mimats o els més maltractats. Només cal donar-se una volta per alguns indrets d'Espanya per
comprovar que les deficiències dels serveis bàsics no són "privilegi" de Catalunya, on hi ha coses que funcionen pitjor i coses que funcionen millor que a la resta del país. És molt possible que Catalunya estigui pitjor, globalment, que Balears, posem per cas. Però no es tracta de ser tots iguals al preu que sigui, sinó de donar a la gent allò que li pertoca en funció del seu treball, per una banda, i de les seves necessitats, per l'altra. I sembla clar que això, a Catalunya, no passa. En el cas del subministrament elèctric, les deficiències són endèmiques (a la província de Girona, per exemple, els talls de corrent a determinades poblacions i comarques han estat habituals des de fa anys, amb gran satisfacció dels fabricants i venedors
d'acumuladors elèctrics i grups autògens). I és clar, a mesura que el nombre d'usuaris augmenta, el risc i les conseqüències negatives d'una avaria ho fa en progressió no aritmètica, sinó geomètrica. Les companyies privades que controlen el subministrament en règim d'oligopoli són responsables del recent desastre i d'altres no tan espectaculars però no menys dramàtics per als afectats. Responsabilitat compartida per una Administració que, primer, tolera, quan no fomenta, la privatització dels serveis públics i, segon, no exerceix el necessari control sobre el funcionament de les empreses prestatàries. Aquestes, capficades amb la idea que l'únic sentit d'una empresa és fer beneficis (i així és, en efecte, dins la lògica capitalista), procuren donar el mínim de servei a canvi del màxim de contribució dels usuaris (individualment o a través de subsidis de l'Estat, que paguem entre tots). El que va passar a la xarxa elèctrica de Barcelona és tan imperdonable com ho seria que una instal·lació domèstica tingués en mal estat els interruptors diferencials encarregats d'interrompre el pas del corrent quan hi ha una sobrecàrrega. Tres subcentrals consecutives van ser afectades per la sobrecàrrega produïda pel contacte entre dos cables d'alta i mitjana tensió (cosa que tampoc havia d'haver succeït amb una xarxa ben mantinguda), i una d'elles fins i tot es va
una economia moderna és la mobilitat diària dels treballadors per anar i tornar de la feina incendiar i va quedar totalment destruïda. Per acabar-ho d'adobar, les companyies no tenien grups electrògens d'emergència, que van haver de ser demanats a l'Exèrcit i a empreses estrangeres. Però això sí, segons tots els responsables, la política d'inversions ha estat correcta: afirmació tan grotesca com si d'un cadàver diguéssim que gaudeix de bona salut i que només li falta respirar una mica… Clar que, a la vegada que s'afirma que el subministrament és suficient, s'aprofita l'ocasió per intentar vendre la necessitat de la nova connexió amb França mitjançant la línia de molt alta tensió (MAT) que es pretén fer passar per Catalunya, amb especial afectació a la província de Girona. Sofisma desvergonyit, perquè l'objectiu d'aquesta línia no és altre que vendre excedents elèctrics francesos als països del Magreb, sense que ni Catalunya ni cap altre territori peninsular s'en beneficiï el més mínim. Pel que fa als serveis ferroviaris, a una manca inveterada d'inversions suficients en el manteniment dels elements fixos de la xarxa (les úniques renovacions apreciables s'han produït en allò que és més visible: el material mòbil) s'afegeix ara la disbauxa provocada
per la nefasta decisió de construir l'estació central de l'AVE a la Sagrera i, en conseqüència, fer passar aquest tren pel centre de Barcelona, en perillosa proximitat amb la xarxa ferroviària ordinària, cosa que per força ha de produir, durant les obres, incidències que pertorbin el funcionament de les línies existents. Dubtem molt que el simple traspàs de competències en els serveis de rodalies serveixi per donar satisfacció als maltractats usuaris habituals, molts dels quals, farts de pagar un bitllet per arribar tard un dia sí i l'altre també, han passat a incrementar el ja insostenible volum de vehicles particulars que cada dia entren i surten de Barcelona. Resulta molt significatiu al respecte que el President del Govern espanyol declarés aquest estiu, davant l'onada de protestes pel mal funcionament de la xarxa ferroviària, que aviat Espanya serà al capdavant d'Europa en matèria de línies d'alta velocitat. No sap el senyor Rodríguez que el que és essencial en una economia moderna és la mobilitat diària dels treballadors per anar i tornar de la feina, cosa que tan sols es garanteix amb un eficient servei de rodalies, i no pas amb trens que només tenen sentit per salvar distàncies d'un mínim de 300 quilòmetres? Quan s'invoca l'exemple de França s'oblida que la xarxa de gran velocitat francesa es va crear quan ja existia des de feia temps una densa xarxa ordinària que comunica pràcticament cada racó del país amb qualsevol altre. A Espanya, com sempre, els nostres empresaris i polítics comencen la casa per la teulada. Catalunya maltractada? Sí, si per Catalunya entenem primer de tot els milers i milers de persones que viuen del seu treball, paguen puntualment impostos i mantenen en peu un sistema de les avantatges del qual només es beneficien plenament uns quants que viuen del treball dels altres i contribueixen a l'erari públic molt menys del què pels seus ingressos els hi pertocaria. Si en tot cas de maltractament hi ha un maltractador, és òbviament en aquest segon grup de persones (catalans i no catalans) on cal buscar-lo i posar-lo en evidència.
1. Manifestem la nostra preocupació pel fet en si mateix de l'apagada, en quant a fer una valoració del que significa un fet tan greu d'aquestes característiques en ple segle XXI, en una ciutat com la nostra. 2. El rebuig a la falsa política d'esquerres del govern municipal, que sempre ha prioritzat una ciutat d'aparador, i no una ciutat per viure. Aquests fets que ja havíem detectat en altres aspectes fonamentals com l'habitatge, l'especulació del sol, la falta de mitjans d'assistència social, o l'encariment de la vida per a les classes més desfavorides, avis, joves etc., s'ha plasmat d'una manera imprevisible en una apagada de dimensions molt greus. 3. L'aigua, la llum o l'energia en qualsevol aspecte es un bé bàsic, és un dret, i com a tal els ciutadans hi tenim tot el dret a reclamar. No és de rebut que el govern municipal únicament orienti a la ciutadania a "reclamar" i a la vegada deixi la mobilització en mans de l'espontaneitat dels veïns. Les forces d'esquerres estem per mobilitzar, i amb més raó en temes de serveis públics. Les intervencions només en rodes de premsa han seguit allunyant els polítics de la ciutadania. S'ha mostrat una total falta de previsió en les intervencions, s'ha ningunejat per part de les companyies els representants polítics i, per tant, també s'ha ningunejat el ciutadà. 4. Entenem que el govern d'esquerres, i les forces que s'en diuen, haurien d'encetar ja un debat sobre la sostenibilitat d'una ciutat que en el fons s'ha sobredimensionat, i que és molt dificil de controlar en molts aspectes, que ja s'escapen de la gestió normal d'un ajuntament. El fet que després de gairebé 60 hores d'apagada encara el ciutadà no disposés d'una informació creïble dels fets que han succeït, encara sense conèixer qui ha estat el responsable del caos, si REE en quant a la instal.lació i distribució, o FECSA-ENDESA, en quant al manteniment, la manca d'informació en quant a la resolució del problema, el fet que el govern municipal i els nostres socis en aquest govern hagin donat una imatge de poc control de la situació, deixant que els fets es gestionesin des de les empreses, amb molt poc marge d'intervenció, dóna una idea de com la privatització de serveis bàsics com la llum o l'aigua, qualsevol font d'energia en aquests moments, ha arribat a afectar el funcionament normal de la ciutat. 5. Exigim que el Govern Municipal d'esquerres afronti la situació amb valentia, i doni proves no només de possibles sancions que hagin d'afrontar les empreses responsables, sino encetant una campanya envers la potenciació dels serveis públics, el control i la gestió que es fa dels manteniments per part de las companyies privades, etc.
Cristina Simó Secretària de la Dona del PSUC-viu El pasado 14 de julio en el marco de la fiesta del 71 aniversario del PSUC se realizaron diferentes coloquios entre los cuales la Secretaría de la Mujer organizó uno con el tema: "la abolición de la prostitución". Intervinieron tres ponentes: Cristina Simó, "Secretària de la Dona del PSUCviu" y adjunta de la Secretaría Federal de la Mujer del PCE, Elena Pérez, Secretaria de la Mujer del Partido Comunista de Aragón y Amparo Ardanuy, Coordinadora de la Asamblea Local de EUiA de Blanes. Las mujeres comunistas del PCE y del PSUC, durante años hemos estado reflexionando y analizando el fenómeno de la prostitución. Partiendo de lo que somos marxistas y feministas, de los hechos históricos, del análisis del mismo fenómeno en sí y de los resultados de las diferentes legislaciones abolicionistas y reglamentaristas. Históricamente, -La prostitución era una cuestión de ética religiosa. De mujeres descarriadas. -Pero se produce un cambio de óptica a finales del S. XIX. Con la filosofía Marxista emancipadora de la humanidad. -A lo largo de la historia ninguna feminista culpó a ninguna mujer por estar dentro de una estructura patriarcal, sino que trabajó por visibilizar dicha estructura, por descomponer la figura del marido, del prostituidor, del proxeneta, por dotar de herramientas a las mujeres para que fuesen libres. -La trayectoria del movimiento abolicionista es por tanto la trayectoria histórica del feminismo más revolucionario: desde las filas del marxismo, el feminismo ha sostenido una batalla contra las distintas formas de la dominación masculina. La sujeción de la mujer no puede justificarse por una sujeción económica, no puede ser que nosotros defendamos la doble esclavitud para las mujeres, el amo capital y el amo patriarcal, la pluralidad de amos, es altamente hipócrita, reproduce la doble moral, la estigmación de las mujeres, que antes de ser reconocidas como ciudadanas con derechos civiles, son reconocidas como mujeres con derechos a gestionar la compra de su cuerpo. -El pasado año celebramos 75 años desde que se proclamó la II República Española, una república que aportó mejoras en pro a la igualdad entre hombres y mujeres, entre ellas las izquierdas mostraron un claro y profundo rechazo por la prostitución, y sobre todo por la reglamentada por el estado, vigente desde la Monarquía. Federica Montseny, fue la primera mujer que asumió la cartera de un ministerio en España, el Ministerio de Asuntos
Sociales y Sanidad, durante la II República, una de las primeras medidas que tomó fue denunciar la prostitución, promoviendo la abolición de las condiciones que la posibilitan, fue una de las primeras medidas adoptadas al asumir su cargo. En setiembre de 1931 se crea un patronato de protección de la mujer, organismo dedicado a disminuir la cifra de prostitutas y se estudió un proyecto de ley sobre la abolición. En junio de 1935 el gobierno republicano de derechas suprime el patronato y la reglamentación de la prostitución. Del análisis del fenómeno de la prostitución concluimos que de acuerdo con la posición mayoritaria del movimiento feminista es una cuestión de género: -El 95% son mujeres y niñas. -En un 95% es forzada. -El hombre es el consumidor mayoritario. Que es también una cuestión de clase: -Las personas prostituidas provienen de clases sociales bajas. -90% son extranjeras. -300.000 mujeres prostituidas en España
provienen: América Latina, Europa Oriental, China y África. Y ante el análisis y los resultados de las diferentes legislaciones nos encontramos con posturas diferentes: -La legalización de Alemania y Holanda. Aprobada por los socialdemócratas en contradicción con la emancipación marxista y por los partidos verdes interclasistas que no son marxistas. En este caso el estado ejerce de proxeneta y controla la actividad. Los resultados no han estado positivos, ha aumentado el tráfico y la prostitución de menores. -La abolición, aprobada en Suecia por feministas y marxistas. Considera la prostitución una forma de esclavitud y como las demás está en nuestras manos acabar con ella. Se considera Regular igual a legitimar la esclavitud. Los resultados han estado y siguen siendo positivos, ha reducido significativamente el trafico y el número de mujeres prostituidas. Claro está que como toda ley para que funcione debe ir acompañada de importantes recursos económicos. Y en Suecia así ha sido. El PCE en su último congreso declaró tener una posición claramente abolicionista, aprobando una resolución prácticamente por unanimidad. El Comité Central del PSUC-viu también se posicionó abolicionista aprobando hace ya tres años una resolución también prácticamente por unanimidad. Nuestras propuestas se concretan en tres ámbitos: 1. Educativas: lo que implica tolerancia 0 a la prostitución. 2. De prevención. 3. Legislativas: -Persecución del proxenetismo organizado, sobre todo de traficantes de mujeres. -Facilitar apoyo y financiación a las prostituidas para su inserción social. -Disminuir la prostitución con medidas dirigidas al colectivo de hombres. -Cooperación internacional. -Jueces y aparato judicial específico para estos casos con formación especializada. -Capacidad de apoyo a las prostitutas que denuncien. -Las medidas contra el tráfico de mujeres no deben repercutir negativamente en emigrantes ni refugiadas. -Penalización del crecimiento de la prostitución. -Compromiso y dotación económica para llevar a cabo estas medidas. -Tranversalidad de los medios.
Pedro Jesús Fernández La direcció nacional del PSUC VIU va decidir que la Festa que cada any organitza el partit per celebrar l'aniversari de la seva fundació, aquest any es fes a Badalona. Això va suposar per a la militància de Badalona un motiu de satisfacció, però també una gran por per l'enorme responsabilitat que significava aconseguir que els/les militants de tot arreu es trobessin com a casa seva i, a més a més, col·laboressin per omplir de contingut un programa no tant sols pensat per a la militància, sinó també per a tota la ciutadania. Vam acceptar el repte i de seguida ens vam posar a treballar. Calia buscar el lloc adequat i els col·laboradors i les col·laboradores necessaris per a assegurar una bona festa d'aniversari. La masia de Can Cabanyes i el seu jardí amb palmeres que li donen un aspecte colonial va ser el lloc triat, i va causar una agradable impressió als nostres visitants. A finals de juny ja tenien tancat un programa ambiciós i que satisfeia a tota l'organització, Ara tocava fer arribar aquest programa a tota la militància i també als mitjans de comunicació. Vam aconseguir el primer objectiu, però lamentablement no el segon. Sembla que ara ja no interessa als mitjans, ara que tant es parla de recuperar la memòria històrica, el que ha representat i representa el PSUC per a la nostra societat, un punt de referència obligat en l'espectre polític català, amb una lluita i un compromís en pro d'una democràcia radical i participativa. Per fi arriba el dia 14 de juliol. Celebrem el 71 aniversari però ningú no ho diria, Els/ les joves i, és clar, els de sempre omplen l'espai de la festa. També hi ha molts amics i amigues
Santa Coloma de Gramenet. Abans de començar el sopar es fan grans cues al el bar que ha muntat l'organització de Badalona. Just quan arriba el secretari general del PCE, el company Paco Frutos, es projecta davant l'escenari un interessant i emotiu vídeo fet amb limitats recursos però, amb un excel·lent resultat per Jordi López. El reconeixement al treball ben fet va ser general. Cap a les 22 h. s'inicia el sopar. La nostra vital i gran cuinera Maruja ha elaborat uns plats saborosos que acompanyats d'un bon vi i una copeta de cava ens preparen per escoltar les intervencions dels nostres dirigents. El representant de les joventuts denuncia la precarietat laboral, els problemes de l'habitatge i el comportament de la dreta fascista i xenòfoba. Juan José Expósito, secretari polític del PSUC VIU a Badalona, ens explica el greu divorci existent entre la classe política local i la ciutadania. Defensa la coherència i el compromís de la nostra coalició electoral i denuncia l'actitud del PSC, que ha preferit fer govern amb la dreta nacionalista, i el perill que suposa per a la ciutat l'avanç de la dreta ultramontana, que amb un discurs racista i xenòfob ha augmentat seva representació municipal. Algú ha d'assumir la responsabilitat que a Badalona, una ciutat d'esquerres, la dreta rància i cavernícola avui sigui la segona força política al consistori. Paco Frutos, secretari general del PCE, ens parla de la necessitat de recuperar la iniciativa amb propostes clarament d'esquerres que il·lusionin i donin respostes als problemes de la ciutadania. Calen polítiques alternatives al neoliberalisme instal·lat a la nostra societat.
Els temes proposats són força interessants: Els comunistes a la Mediterrània, L'abolició de la prostitució, La transició a Badalona. Les sales s'omplen que any rere any no volem perdem-se aquest esdeveniment. S'inicien els debats i les taules rodones. Els temes proposats són força interessants: Els comunistes a la Mediterrània, L'abolició de la prostitució, La transició a Badalona. Les sales s'omplen. Paral·lelament es fan altres activitats. Té una bona acollida la presentació del llibre "Mesures vitals", del nostre company Àngel Pla, regidor de la nostra ciutat veïna,
El PCE no renuncia a IU però és necessari un debat en profunditat i una política diferent. Cal refundar IU, hem de tornar a recuperar els seus principis fundacionals. Per a nosaltres les institucions són un mitjà, no un fi. Per això cal el treball del carrer, de la fàbrica... Necessitem la participació activa de tota la militància. Tanca les intervencions Albert Escofet, que va iniciar el seu discurs saludant els amics i
les amigues, agraint a la militància el seu treball:"Gràcies, Maruja, gràcies, Mari, per la vostra generositat, gràcies, Gregori pel teu exemple i per continuar amb nosaltres". Donà també les gràcies als invitats presents i a continuació va entrar en un convincent i aclaridor discurs respecte a la situació política nacional i la necessitat de recuperar el protagonisme que el PSUC ha tingut a Catalunya amb propostes alternatives i que donen solucions als problemes reals que tenim: la precarietat laboral, l'habitatge, el deteriorament dels serveis públics, la depredació territorial i l'especulació urbanística i tants i tants problemes que els que tenen la responsabilitat i els mitjans pera solucionar-los no aborden amb el rigor i el compromís necessaris. No hi ha festa d'aniversari si no hi ha espai per a la música. En aquesta ocasió va ser el nostre amic Pepe, l'homeorquestra, qui va fer bellugar a tota l'assistència. Eren gairabé les 2 h quan es va iniciar la retirada. La militància de Badalona i els companys i companyes d'Organització -Lluís ara podràs ocupar-te d'altres coses- van ser els que vam deixar les coses tal com les havíem trobat. Fins l'any que ve. T'hi apuntes?
Jordi Córdoba Membre del Consell Nacional d'Esquerra Unida i Alternativa Ja fa més de cinc anys que Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) i Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) varem constatar la necessitat de recompondre l'espai de l'esquerra transformadora a Catalunya, de treballar junts per aconseguir un canvi en profunditat del panorama polític català. Així va nèixer la coalició ICV-EUiA, que el juliol de 2006 renovava el seu pacte de coalició per a presentar-se conjuntament a les darreres eleccions autonòmiques i municipals. La coalició entre Iniciativa Verds i Esquerra Unida es va constituir com una opció políticament i ideològicament plural, una opció que pretenia recollir el millor de les diferents tradicions d'esquerres i ecologistes, per tal d'impulsar un programa comú de transformació social en profunditat. En aquests cinc anys, gràcies en bona part al nostre creixement electoral, des de les institucions, però també des dels moviments socials, hem intentat impulsar una major participació democràtica, hem intentat fer qualitativament més digne i ecològicament més sostenible la vida de les ciutadanes i dels ciutadans d'aquest país, tot i que de vegades possiblement no hem sabut explicar prou la nostra acció de govern. Però més enllà d'aquestes reflexions, potser ens hem de preguntar si ICV-EUiA és avui una coalició suficientment consolidada, especialment a les comarques gironines. A les darreres eleccions locals, i a diferència de les altres circumscripcions catalanes, ICVEUiA com a tal va presentar candidatures en tan sols una dotzena de municipis de la nostra demarcació: Girona, Blanes, Lloret de Mar, Sant Feliu de Guíxols, la Bisbal d'Empordà o Ripoll, entre els més importants. Iniciativa, de manera unilateral, va optar per presentar-se exclusivament amb les seves sigles a poblacions tan importants com Figueres, Llança, Roses, L'Escala, Palamós, Castell - Platja d'Aro o Banyoles, entre d'altres. La falta d'acord va fer també que EUiA i ICV es presentessin per separat a Salt, precisament un dels municipis on Esquerra Unida havia mantingut més presència en els últims anys, i on ICV va optar per l'aliança exclusiva amb IPS, prescindint d'EUiA o relegant-la a un lloc de la candidatura que no es corresponia amb anteriors resultats electorals. Aquesta falta de consolidació de la coalició també s'ha fet evident amb el repartiment de càrrecs institucionals: En l'anterior cicle electoral, un diputat autonòmic, un diputat provincial i 9 consellers comarcals corresponien a ICV o independents propers, mentre un sol conseller comarcal estava designat per EUiA, proporció que, amb petites variants com la pèrdua del diputat provincial i l'increment de consellers comarcals de la coalició, es manté en aquest nou periode.
A Catalunya, la proporció de vots entre les dues formacions en les eleccions prèvies al pacte de 2002 era, aproximadament, de 3 a 1 a les eleccions municipals, de 2 a 1 a les autonòmiques, de 3 a 2 a les generals i de 3 a 1 a les europees. Tanmateix, el repartiment de càrrecs institucionals ha estat també pràcticament monopolittzat per Iniciativa, especialment durant els tres primers anys de la coalició: Un parlamentari europeu, dos diputats al Congrés, dos senadors i vuit diputats al Parlament corresponien a ICV, mentre un sol diputat autonòmic pertanyia a EUiA, sense comptar alguns càrrecs de segon nivell en el Govern de la Generalitat. Una proporció que ha millorat lleugerament des de la renovació dels pactes, amb dos diputats o diputades per EUiA d'un total de 12, i un dels dos senadors a les Corts Generals, també per Esquerra Unida i Alternativa. A nivell de l'estat, els protocols i acords entre Esquerra Unida federal (IU) i EUiA, per una banda, i entre la confederació dels Verds i ICV per l'altra, plantegen l'autonomia de cada organització per a decidir els seus propis pactes electorals municipals i autonòmics, mentre "conviden" a decidir conjuntament amb els respectius referents estatals les aliances per a les eleccions generals i europees. Si a nivell de Catalunya, la presència d'Iniciativa Verds és, com ja hem reconegut, sensiblement superior a la d'Esquerra Unida, a la resta de l'estat la situació és totalment oposada, ja que mentre IU és capaç d'aconseguir representació parlamentària a vuit o deu comunitats autònomes, amb especial presència a Astúries, la Comunitat de Madrid, el País Valencià, Andalusia, la Regió de Múrcia o el País Basc, els Verds en solitari no han aconseguit fins ara entrar en cap parlament autonòmic. Aquesta situació, i la complexa diversitat territorial fa que, des de diversos sectors, es plantegi la necessitat d'una coalició Esquerra Unida - Verds a nivell estatal, com la que a nivell autonòmic s'ha formalitzat en els últims anys en algunes comunitats. Finalment, en la perspectiva de les eleccions europees, no es pot descartar la possibilitat d'una coalició entre IU - EUiA - ICV - Confederació estatal dels Verds, si bé cal tenir en compte que la proporció de vots entre les dues forces donarien els tres o quatre primers llocs per a Esquerra Unida i solament el quart o cinquè per a ICV o la confederació dels Verds, llocs avui per avui d'improbable sortida, especialment després de la reducció d'escons que corresponen a l'estat espanyol dins del Parlament d'Estrasburg. Per altra banda, a Europa Esquerra Unida sempre ha apostat pel grup de l'Esquerra Unitària Europea i pel nou partit de l'Esquerra Europea (European Left), mentre la confederació estatal dels Verds i ICV ho fan pel Partit Verd Europeu (European Greens), dues opcions polítiques amb molts punts en comú, però que competeixen electoralment a la majoria dels països de la Unió.
El Partit Socialista Unificat de Catalunya (Viu) es veu en la necessitat de sortir públicament al pas de les recents declaracions del Coordinador d'Esquerra Unida i Alternativa, Jordi Miralles, en relació amb el conflicte suscitat a Mataró arran de les darreres eleccions municipals, declaracions en las què anuncia l'expulsió, de manera totalment irregular i al marge dels procediments estatutaris, de la quasitotalitat dels membres d'EUiA a Mataró, membres també del nostre Partit. Els motius invocats han estat, d'una banda, el fet que l'organització d'EUiA a Mataró participés a les esmentades eleccions municipals sota l'etiqueta d'Esquerra Unitària, en comptes de fer-ho com a EUiA, amb la qual cosa, òbviament, entrava en competència amb EUiA (i, tal com al senyor Jordi Miralles li agrada de personalitzar, amb "ell mateix"). El segon motiu invocat ha estat el fet que l'organització d'EUiA a Mataró sancionés un dels seus membres que sí va concórrer a les eleccions sota les sigles d'EUiA. Vist així, podria semblar que la postura de Jordi Miralles és raonable. Però, tal com hem informat reiteradament als nostres medis de comunicació, i ha sortit reflectit també en altres medis, els fets són més complexes. L'arrel del problema ha estat la impossibilitat, èticament i políticament parlant, d'arribar a acords electorals entre EUiA i ICV de Mataró, donada la gestió impopular i totalment incompatible amb els valors de l'esquerra (verda o de qualsevol altre color) que va dur a terme l'equip d'ICV a l'ajuntament d'aquesta ciutat durant la passada legislatura municipal. (¿És ecologista i d'esquerres, per exemple, requalificar un edifici d'interès històric -i reconegut oficialment com a tal- i autoritzar la construcció, al seu lloc, d'un "Corte Inglés"?). Tot això agreujat per l'incompliment sistemàtic, per part d'ICV, dels acords electorals amb EUiA. Donada aquesta situació, l'assemblea d'EUiA de Mataró va acordar, democràticament, no anar novament a les eleccions municipals de maig d'enguany en coalició amb ICV. Va ser, llavors, la direcció nacional d'EUiA qui va ignorar aquest acord d'una assemblea local que, segons els estatuts de l'organització, és sobirana en aquests temes i va prohibir la seva participació electoral amb les sigles d'EUiA. Un cop fet això, i
sense discussió prèvia als òrgans col·lectius de decisió, es va presentar una llista d'EUiA en coalició amb ICV on EUiA estava representada per una persona no autoritzada per l'assemblea local, persona que, com és lògic, va ser sancionada per l'organització local. Com és prou conegut, i era previsible, els resultats electorals van ser molt negatius per a tots (amb la conseqüència, entre
L'arrel del problema ha estat la impossibilitat d'arribar a acords electorals entre EUiA i ICV de Mataró d'altres, d'una dimissió en cadena dels responsables d'ICV a Mataró, que actualment es troba en mans d'una direcció provisional). Però les responsabilitats polítiques cal buscar-les on realment hi són: en un plantejament oportunista i sense principis per part tant d'ICV com de l'actual direcció d'EUiA, que només es preocupa d'aritmètiques electorals i no de continguts polítics realment oposats a l'actual orientació dretana de la política general i local al nostre
país. En allò que respecta especialment a EUiA, és patent l'actitud parcial i tendenciosa de la seva direcció, l'únic criteri de la qual sembla ser la submissió incondicional als interessos d'ICV per tal d'esgarrapar tot el poder institucional que pugui per als partidaris de la seva línia d'actuació. Ho prova, entre altres exemples, el fet que a hores d'ara segueixen sense ser respectats els acords electorals pel que fa a l'assignació de càrrecs entre els membres de la coalició, amb perjudici sempre, no cal dir-ho, dels membres no plenament identificats amb la línia de l'actual direcció. L'actitud inquisitorial de l'equip de Jordi Miralles en el cas de Mataró es fa més escandalosa encara si la comparem amb les posicions que aquest mateix equip ha adoptat en el greu conflicte generat a Esquerra Unida del País Valencià. En efecte, davant d'una escissió promoguda al si d'aquesta organització per persones afins a l'orientació política d'ICV, i que ha comptat amb el recolzament explícit d'aquesta darrera, un membre de l'equip de Jordi Miralles amb càrrec també a Izquierda Unida s'ha pronunciat beatíficament en favor d'una "solució pactada", en comptes de demanar l'expulsió dels promotors de l'escissió.
Tot això forma part, clarament, d'una estratègia promoguda a tres bandes per ICV i per les actuals direccions d'IU i d'EUiA per tal de canviar de soca-rel la natura política d'un projecte que va començar, sota la coordinació de Julio Anguita, volent ser una real ruptura amb la tendència general dels partits d'esquerra europeus, d'una banda, a assumir progressivament els valors socials propis del sistema capitalista i, d'altra banda, a mantenir una relació dirigista amb la seva base social. Per això varem voler instaurar un model d'organització pluralista i participatiu, en el qual els aparells estables rebessin l'empenta dinamitzadora dels moviments socials, convençuts com estàvem, d'altra banda, que al sí dels moviments és on
acostumen a sorgir les resistències i forces alternatives al sistema social dominant. Res de tot això podem trobar ara ni a IU ni a EUiA, al menys a les seves respectives instàncies superiors.
Tot això forma part d'una estratègia promoguda a tres bandes per ICV i per les actuals direccions d'IU i d'EUiA Considerem legítim, òbviament, que els que estiguin convençuts de la inadequació actual d'aquell projecte intentin d'endegar un altre. El que en cap cas podem acceptar és que això es faci per la via insidiosa de manipular les
organitzacions des del seu interior per acabar capgirant-les (com va fer, al seu moment, ICV respecte del PSUC). Dubtem que tant ICV com les actuals direccions d'IU i d'EUiA estiguin encertades en la seva creença que cal enterrar els ideals de transformació social radical i substituir-los per uns altres (difícilment qualificables ja d'"ideals") consistents en l'administració més o menys honesta (cada cop menys, perquè el sistema ofega) dels afers públics (de l'àmbit dels quals queda exclòs, naturalment, el nucli econòmic de la vida social). En tot cas, no acceptarem de cap manera que aquells que encara creiem en la validesa dels ideals que genèricament podríem anomenar comunistes siguem privats del nostre dret a lluitar per ells amb totes les conseqüències.
dia. Com s'explica si no que a Granollers, també capital de comarca, Els candidats d'Esquerra Unitària de Mataró i de Vilassar de Mar fos Iniciativa qui no va voler formar coalició i que allà no hagi passat vam rebre amb sorpresa i indignació la notícia de la roda de premsa res? A Mataró sí que va "voler" formar coalició, però l'assemblea local del Coordinador d'EUiA Jordi Miralles realitzada aquesta setmana. ho va rebutjar per amplíssima majoria. Cal aclarir que el que volia Per les informacions rebudes i les que ha publicat la mateixa EUiA Iniciativa, tant a Mataró com a Vilassar de Mar, era saber quines a la seva pàgina web, en aquesta roda de premsa es va donar carta persones d'EUiA anirien a la llista, mai es va poder parlar de fer un de naturalesa a una monumental irregularitat en el funcionament de programa electoral entre tots. la nostra formació política. En el cas de Mataró qui vulgui estar informat sobre la situació En primer lloc, es fa públic el nomenament d'en Marc Navarro i de d'Iniciativa i quin és el grau del seu descrèdit entre la població activa la Carme Figuerola com a "responsables" de la "reorganització" d'EUiA políticament no té més que repassar la premsa comarcal. Es van de Mataró i de la creació d'una organització comarcal al Maresme, presentar amb un lider "tocat", en Jaume Graupera, i tot seguit de les ignorant la direcció actual democràticament elegida en assemblea eleccions van dimitir tant ell com realitzada amb plenes garanties. el president local. I ara acaba de Es "dóna per expulsats" a disset dimitir el regidor Guirao, deixant militants de l'organització sense les seves responsabilitats en mans cap procediment estatutari, de la quarta de la llista, Quitèria mitjançant una carta enviada per Guirao. Tenen greus problemes correu ordinari i sense signar. interns. En una relació normal El grup de militants "expulsats" entre formacions polítiques, no per aquest sumari procediment és hagués passat res: cadascú pel seu format per militants de base i lloc i que decideixi el poble. Però, també per dirigents, membres del desatenent totes les nostres Consell Nacional d'EUiA , el observacions, la direcció d'EUiA secretari comarcal del PSUC viu, va voler llavors i vol ara imposar i altres companys fundadors el seu criteri, que consisteix d'EUiA l'any 1998. Dins aquesta bàsicament a supeditar-ho tot a "purga" trobem alguns companys l'obtenció i manteniment de dues de llarga i recta trajectòria en la actes de diputat al Parlament de defensa dels drets dels treballadors, Catalunya. Per cert ocupades per com a sindicalistes i com a Joan Fàbregas. Candidat per Esquerra Unitària a Mataró membres del PCC. membres del PSUC en la Finalment, voldríem apel·lar als nostres companys d'Esquerra Unida clandestinitat, que van patir presó i exili per defensar aquests drets i Alternativa sobre el sentit que té militar en una formació política en i per lluitar contra la dictadura franquista. En aquests temps de la qual estàs per acord electoral condemnat a ser minoria i a veure recuperació de la Memòria Històrica, no tenim més remei que reclamar les teves posicions ignorades. Es urgent redreçar la situació de l'atenció del poble d'esquerres sobre aquesta falta de respecte. l'esquerra alternativa a Catalunya i a Espanya si no volem ser engolits Els militants d'EUiA del Maresme "expulsats" per aquest "procediment" pel descrèdit de l'anomenada "classe política", en la qual nosaltres, il·legal reclamarem els nostres drets davant totes les instàncies que homes i dones de l'esquerra anticapitalista, no ens hi veiem estiguin al nostre abast, i no dubtem que aconseguirem guanyar representats. Per això fem una crida al treball en aquelles organitzacions aquesta partida. que resisteixen contra aquesta degradació i a la lluita per un sistema Sobre els motius d'aquesta actuació no trobem un altre que la deriva realment democràtic en la forma d' una República de treballadors de sectària que ha emprès EUiA des que el PCC té majoria, acompanyada tota classe. pels draconians acords de coalició que Iniciativa va imposar en el seu
Eloy Pardo Més soroll entorn d'IU, en aquest cas al País Valencià. Però amb lamentables elements nous, després de l'anunci de la creació d'Esquerra i País, com a corrent independent que ha decidit no debatre més. Iniciativa per Catalunya, que prou feina hauria de tenir amb la seva personal tasca de govern a la Generalitat i a Barcelona, gens diferenciada de la gestió del PSC, ha decidit d'immiscirse en la política valenciana. I ho ha fet en nom de la seva particular lluita contra l'"ortodòxia" comunista. Què està dient, amb això, la cúpula "eco?socialista" (qüestionada en la seva actuació pels mateixos Verds, que l'han abandonada, raó per la qual creiem impropi seguir afegint la V a les seves sigles): que Gregori López Raimundo està "acabat"? Que la Maria Salvo o la Neus Català estaven "equivocades"? Que el PSUC, millor que estigui "mort", que el PCE fa ferum a "naftalina" i que IU molesta menys amb "2 diputats que amb 22"? Semblaria que sí. IC té greus mancances en quant a força militant, organització i oratòria. Resulta normal quan s'abandonen les idees i s'escull únicament la via del despatx més asèptic, per viure d'esquenes a una realitat massa complexa i inquietant. "Ser de dretes és tenir por del que és real", deia la filòsofa marxista Simone de Beauvoir. Com els conservadors, els dirigents d'IC no connecten, ni mínimament, amb el carrer, ni amb les festes o les preocupacions del poble, com si li tinguessin por. No se'ls veu mai voltats de joves activistes, ni els seus diputats s'atreveixen a mostrar mai cap símbol republicà en el Parlament. Tenen poder institucional i creuen que prescindint de les bones idees i dels bons militants es pot anar lluny. Així, entestats a desfer-se de la militància comunista, han decidit ara baixar cap al sud per dir com ha de ser EUPV, formació sobre la qual pretenen influir. Aquells que imposen que es deixi de cantar "La Internacional" en els actes d'algunes ciutats on la coalició governa estan planejant, des del carrer Ciutat, la desarticulació del renaixent, per bé que modest, moviment comunista valencià, veritablement crític. L'escissió Esquerra i País ha votat en contra de la candidata d'EUPV -escollida democràticament en unes eleccions- i ha imposat la caiguda de Glòria Marcos de la seva vocalia a les Corts Valencianes. El grup Compromís per València, com s'ha vist al final, no podia funcionar. Perquè, al final, ha estat un instrument amb el qual el Bloc -pròxim, ideològicament, a CiU- ha fet
pinya amb EiP per convertir un grup que tenia 7 diputats en un festival d'enfrontaments que, al cap i a la fi, beneficien al decadent, gris i conspirador Partit Socialista de València i tranquil·litzen un PP que ara no tindrà oposició veritable, oposició que incideixi en el model econòmic i la corrupció moral que tracta d'adormir la societat valenciana, un dels bressols històrics del republicanisme. L'esperança per al País Valencià està en el treball -que farà soroll, però del bo- que desenvoluparan -si les deixen- les dues diputades comunistes i un tercer independent, que han estat -ells sí- ideològicament perseguits per l'ortodòxia anticomunista aquesta tristament real i obsessiva- d'IC, que vol crear un partit similar al seu en aquelles terres. Però IC és fruït d'unes condicions pròpies de Catalunya, que no toca exportar artificialment al País Valencià. Desitgem molta sort a la jove diputada Marina Albiol, de brillant oratòria i idees més que interessants, així com a la companya Glòria Marcos, víctima d'una sospitosa maniobra interna. El Partit Comunista del País Valencià és viu i això és el que preocupa a alguns que han decidit no sortir-se -ni deixar que d'altres ho facin- de la lògica d'un sistema que anomenen
democràcia i no és més que una plutocràcia coronada. Però, més enllà de l'àmbit d'EUPV, cal no perdre de vista que aquesta actuació d'IC i els seus aliats al si d'IU s'insereix en tota una estratègia global de reconversió d'IU en aquella atrotinada “confederació d'esquerres perifèriques” somiada fa temps per l'actual síndic de greuges de Catalunya i antic secretari general (i enterrador) del PSUC, Rafael Ribó. Si anem sumant els processos que han dut a l'aparició d'IC, de l'Esker Batua de Madrazo, de la recent Izquierda Asturiana i de la recentíssima Esquerra i País, veiem com es va configurant aquest projecte, totalment compatible amb el sistema sociopolític imperant, en detriment del projecte original d'IU, que tanta agressivitat va concitar fa anys entre els defensors d'aquest sistema, particularment entre aquells que volen ocupar en solitari l'espai de l'esquerra però que volen, al mateix temps, que sigui una esquerra domesticada i submisa, que actuï, en definitiva, com a "mà esquerra" de la burgesia, encarregada de subministrar al poble el placebo que, lluny de curar la greu malaltia social del capitalisme, es limiti a fer subjectivament tolerables els seus símptomes.
Com i quan vas interessar-te per la política? Des de que era molt joveneta he tingut inquietuds, he llegit i he tractat d'estar sempre ben informada de la situació política. Molt prompte vaig ser conscient que les desigualtats socials son la base del sistema capitalista i que només apostant per un altre model econòmic podem tindre esperances en un món més just. Quan vas iniciar el teu compromís polític? Em vaig afiliar al PCPV i a EUPV a l'any 2000 amb 18 anys, perquè com qualsevol comunista entenc que la millor manera de lluitar és estar organitzada i l'eina per a la transformació és el partit i el seu projecte estratègic Esquerra Unida. De vegades em pregunte com convèncer als i les joves d'aquesta necessitat que per a mi és tant evident, però crec que la única manera és donar exemple i demostrar que la nostra militància és útil per als treballadors i les treballadores. Per la teva edat, es podria pensar que tens una experiència limitada. Podries explicarnos una mica en quins moviments i associacions has estat implicada? Des del primer moment em vaig implicar molt en el treball d'Esquerra Unida i del Partit i, en el seu nom, a la Plataforma Castellonenca per la III República. Des del 2004 soc coordinadora de Joves d'EUPV i des d'ací tenim diferents fronts de treball dins de l'associacionisme juvenil i, sobre tot, a la Universitat. Per què creu que part de la població del País Valencià aprova la destrucció del litoral? No és tant senzill com això. Des d'Alacant fins a Gandia, el litoral més degradat per la política de cimentació sistemàtica, la dreta ha perdut molts vots i bona part del seu poder institucional. De fet, algun rotatiu valencià concloïa, de manera poc raonada, que el cinturó roig se'n ha anat a la platja. A la resta de la costa valenciana i castellonenca, la situació és diferent, la major part dels projectes urbanístics no són més que ratlles sobre un plànol, molts no són conscients del perjudicis, i bona part de la ciutadania ha estat víctima de la hipnotització que promet inversions multimilionàries i llocs de treball al turisme. Tampoc no podem obviar que hi ha sectors, fins i tot de la classe obrera, que en trauen beneficis econòmics immediats. Sens dubte es tracta de les molles del pastís i és pa per avui i fam per a demà, però hem de tenir en compte que el boom urbanístic ha vingut precedit d'un desmantellament sistemàtic i planificat dels sectors productius tradicionals i una fugida del capital productiu cap al financer. Ara per ara, l'agricultura no és una alternativa i la indústria del calçat, del tèxtil, del moble i, prompte també, la de la ceràmica tenen un excedent de mà d'obra que es veu abocat a treballar en un País cada cop més tercialitzat. Per tant, no es tracta d'un consentiment eufòric sinó fruït de la por. Es difícil esbrinar els beneficis d'un canvi de model econòmic i identificar les nefastes conseqüències de la política de terra cremada en la nostra vida quotidiana quan només un grapat de moviments socials i Esquerra Unida denuncien la situació front a un allau de missatges en sentit
contrari. Cal recordar que la campanya de la dreta ha estat una ofensiva sense precedents contra el nostre programa electoral amb la potència mediàtica i el teixit de dependències que controlen. Creu, tal com va dir la Ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, que "no hi ha prou consciència" sobre els efectes de la política urbanística del PP? Sincerament, crec que la ministra reconeixerà en privat que la manca de consciència comença en el seu propi partit polític. El PSPV-PSOE ha rebutjat per activa i per passiva la proposta de moratòria urbanística impulsada per Esquerra Unida i Compromís de la mà dels moviments socials. I ho ha fet de manera totalment coherent. Els ajuntaments que governen els socialistes també han participat molt activament d'aquesta orgia de la rajola que ens envaeix. I no ho dic gratuïtament, els ecologistes han elaborat un llistat dels consistoris més agressius amb el territori que inclou un centenar governats per la dreta i quasi cinquanta sota els designis dels socialistes. La lluita contra l'especulació és molt desigual i, desgraciadament, en la vorera del desenvolupament sostenible se sentim molt sols. Quina consciència pot existir quan els dos grans partits i bona part del quart poder comparteix un mateix model? Narbona, al País Valencià com a mínim, predica en el desert i ni tan sols els seus se la creuen. Al debat d'investidura Joan Ignasi Pla va acceptar de Francisco Camps la proposta de defensar conjuntament el transvasament des de l'Ebre que, fins i tot, va qualificar de "raonable". Els valencians i les valencianes veuen aquest gran consens i l'assumeixen, en el millor dels casos, resignats. Els flagrants casos de corrupció no denunciada o no voler relacionar l'explotació de la costa a la falta d'aigua, són moneda corrent al País Valencià: perquè l'aparell mediàtic del PP és tant fort al País Valencià? La premsa escrita propera a les tesis dels socialistes abasta al voltant del 65% dels lectors (Levante, Información i El País front a Las Provincias, Mediterráneo, El Mundo i ABC), les emissores més escoltades són les de la Cadena Ser i l'avantatja del PP només és evident en la televisió (Canal 9 i les recents concessions de TDT). El problema és que el discurs victimista és molt eficaç, per cert hem viscut situacions semblant a Catalunya amb el "Madrid ens roba" que ací s'ha convertit en: la culpa és del "tripartit" que té segrestat a Zapatero. I el govern central no ha sabut contrarestar-lo, al País Valencià és on el president del govern té una pitjor valoració per part dels ciutadans i les ciutadanes. A més, com ja hem vist el PSPV no ajuda a construir cap alternativa, ni que siga de govern. Reconec la diferències existents entre el PSPV i PP, els innumerables casos de corrupció que esquitxen destacats dirigents de la dreta és l'exemple més clar, però els socialistes han contribuït activament en esborrar cap possibilitat de canvi. Diversos diputats del PP es van molestar quan van veure que duia una samarreta amb la bandera de la República, el dia de la presa de possessió de l'escó: què li van dir? Directament, res de res. Durant tota la campanya i la precampanya les
crítiques han estat molt dures cap a nosaltres però sempre han estat els sues acòlits qui protagonitzaren el discurs més radical perquè el PP s'ha esborrat premeditadament de l'escenari. Camps ha estat desaparegut durant més d'una setmana per impedir la mobilització de l'esquerra i la jugada els ha eixit rodona. No s'ha parlant tant de la República als diaris de la dreta des de fa 70 anys, fins i tot Canal 9 resumia el nostre programa dient que volíem derrocar al Rei, impedir els transvasament de l'Ebre i imposar el català i els Països Catalans. Una crida descarada al vot de la por i dirigida a allunyar votants de "centre" del PSPV. De tota manera, estic segura que de mi no els preocupen les meues samarretes sinó el fet que parle amb claredat i que això ho faça una dona que, a més, és jove. Pel que fa als meus companys i companyes tot van ser felicitacions, de fet ja ho vaig parlar amb uns quants abans de fer-ho. I, per cert, em va fer especial il·lusió l'enhorabona que Higinio Polo em va fa arribar a través del PCPV. Què representa, en el País Valencià d'avui, la idea de República? El poble valencià històricament sempre ha tingut un fort component republicà. I cada dia més sectors veuen en aquesta bandera un punt de trobada de l'esquerra. El treball d'investigadors i associacions en defensa de la memòria històrica comença a tenir un ressò important i les mobilitzacions per la III República ens uneixen a socialistes, comunistes, nacionalistes d'esquerra, ecologistes, feministes i, fins i tot, anarquistes. És una idea central que resumeix els nostres principis de llibertat, igualtat i solidaritat front al model cacic, injust i corrupte que ha imposat la dreta al País Valencià. Creu que el Bloc seguirà creixent? ha perdut 2 punts percentuals a les eleccions municipals, des del 5'8 al 4%. La davallada d'Esquerra Unida ha estat també molt dura, des del 6'3 fins al 5%. I tots dos plegats a les autonòmiques hem abastat el 8'1% quan la suma a les darreres eleccions era de l'11'4%. Per la seua banda, el PSPV ha perdut 300.000 vots a les autonòmiques i més de 5 punts respecte a les generals. A més, no hi ha cap altre partit d'esquerres amb percentatges significatius i tots plegats des d'Esquerra Republicana fins al PCPE passant per les candidatures republicanes no abasten l'1'5%. Els ciutadans i ciutadanes d'esquerres s'han quedat a casa i la classe obrera vota majoritàriament al PP. S'equivocarà qui pense que la seua salvació està en fagotitzar altres projectes perquè tots plegats hem patit un correctiu important i només el treball diari teixint complicitats i resistències ens farà conquerir un nou futur. No creu que llastrarà el possible creixement d'EU-Compromís, si escora massa les seves posicions cap a llocs allunyats de la crítica social? El programa de Compromís és inequívoc i l'element central és la crítica i l'alternativa al model econòmic i social imperant. Tot i això, els perills d'Esquerra Unida i del Compromís, no vaig a amagar-ho, venen de la mà del debat sobre les prioritats polítiques i aquest no és dona sols amb els nostres socis. Crec que no estic dient cap novetat quan reconec que existeix també dins d'EU i d'Izquierda Unida i, possiblement, també al Partit Comunista. L'han acusat de "reviure la línia dura del PCPV": per què? Això va ser arrel de la meua elecció a l'Assemblea com a cap de llista d'Esquerra Unida i del Compromís. Vam analitzar que era el moment
d'un relleu generacional però també discursiu al grup parlamentari com a referent institucional del projecte polític, i en alguns sectors de l'organització no va sentar bé ni una cosa ni l'altra. El debat va transcendir a la premsa i sempre hi ha qui aprofita qualsevol polèmica per recordar el seu anticomunisme. Jo em senc orgullosa de ser comunista i si la duresa siginifica defensar de manera vehement els drets dels treballadors i de les treballadores accepte l'adjectiu. Ara bé, supose que "l'acusació" pretenia ser desqualificativa, encara que no ho hagen aconseguit. Sembla clar que només un discurs contundent oposat al model insostenible del PP podrà aglutinar a molta gent al voltant d'EU i, específicament, al voltant de vostè. Hi està d'acord? Jo només soc la cara i la veu d'un grup de gent de totes les edats que a Castelló apostem per despertar una societat adormida pel caciquisme de Carlos Fabra, un personatge sinistre que governa les nostres comarques des de la Diputació, i el narcotitzant efecte de l'actitud d'un PSPV "políticament correcte". Ara tinc jo la responsabilitat de fer d'altaveu a Les Corts però podia haver estat qualsevol altre i ho serà en quatre o, com a màxim, en vuit anys. Pel que fa al futur d'Esquerra Unida, però també del nostre referent federal, crec que només hi ha un camí o almenys així és com jo entenc la política, i passa per fer un anàlisi acurat de la situació que ens permeta encertar en el diagnòstic i en les propostes. No hi ha travesses, hem de crear xarxes de resistències suficientment sòlides per contrarestar el discurs del neoliberalisme cada cop més reaccionari i xenòfob. La realitat és contundent i la nostra resposta ha d'estar a l'altura. El problema és que no estem sent capaços de tenir la tranquil·litat suficient per deslligar allò que és fonamental (l'anàlisi de la realitat social) del que és accessori (debats estèrils que reprodueixen receptes en funció dels resultats electoral). Segur que després d'açò tornaran a acusarme d'emprar un llenguatge arcaic, però fa més de 150 anys que l'emancipació només té un camí. Diversos mitjans de comunicació van lloar el seu discurs durant la presa de possessió de l'escó: quins són els seus referents polítics? No vaig fer cap discurs, només havia de llegir el decret de convocatòria de les eleccions i de constitució de Les Corts. Però la premsa ha de dir alguna cosa quan no hi ha cap contingut polític en un acte tant protocolari i absurde com aquest. Sobre els meus referents, no reproduiré un llistat de lluitadors comunistes i socialistes de la història universal perquè no tindria cap sentit i preferisc fixar-me en els herois més anònims com "Las Trece Rosas". M'agradaria pensar que estic ajudant a continuar la tasca de Carmen, Martina, Blanca, Pilar, Julia, Adelina, Elena, Virtudes, Ana, Joaquina, Dionisia, Victoria i Luisa. Perfil personal: Marina Albiol Guzmán Nascuda a El Grau de Castelló, 1982. Diplomada en fisioteràpia l'any 2003. Estudis de postgrau en traumatologia i ortopèdia. Treballa com a monitora de natació i gimnàstica rítmica. Militant del PCPV i Esquerra Unida des de l'any 2000. Membre del Consell Polític d'Esquerra Unida des de l'any 2003. Membre de la Comissió Política del PCPV des de l'any 2005. Membre de la Plataforma per la Tercera República. Coordinadora de Joves d'Esquerra Unida des de l'any 2004 fins l'actualitat.
David Rodriguez El 24 de junio pudimos leer en la prensa la presentación de un informe de la OCDE sobre la evolución de los salarios y de la distribución de la renta en Europa durante la década que va desde 1995 a 2005. Algunas de las conclusiones del estudio son las siguientes: - El salario medio real de los españoles perdió el 4% de su poder adquisitivo entre 1995 y 2005, siendo España el único de los 30 países miembros de la OCDE en el que se experimentó un descenso de este poder adquisitivo. - El número de trabajadores con sueldos inferiores al 60% del salario medio ha pasado de 1,3 millones en 1994 a dos millones en 2004. - Dos de cada tres jóvenes trabajadores tienen un contrato precario, el doble que en la OCDE. Mientras los salarios caen, los beneficios empresariales se multiplican, con un espectacular incremento del 73% entre 1999 y 2006. Si bajan los salarios y suben los beneficios, es obvio que la desigualdad aumenta. Según datos de Eurostat, la quinta parte más rica de la población española ganó en 2005 5,4 veces más que la quinta parte más pobre. Este indicador ha experimentado un repunte, ya que en 2002 estaba en 5,1. La media de la UE se sitúa en 4,9. Esos datos son coherentes con los que proporciona la contabilidad nacional. El peso de la remuneración de asalariados en el PIB era del 53.43% en 1995 y ha descendido al 52.75% en 2005, mientras que el peso del excedente de explotación se ha incrementado del 46.57% al 47.25%. Al aumento de las desigualdades se le suma la debilidad de nuestro estado del bienestar. Eurostat indica que los países europeos han invertido en la última década recursos equivalentes al 28% del PIB como protección social. En el mismo capítulo, España invirtió un 20% de media, cayendo del 22% en 1995 al 19,5% en 2005. Por tanto, los efectos de las políticas liberales aplicadas por España durante los últimos años han generado una creciente desigualdad y una distribución de la riqueza a favor del capital. Estas políticas, aplicadas por el PP entre 1996 y 2004, tienen su precedente en la creciente derechización del PSOE de Felipe González (con la firma del acuerdo de Maastricht y las reformas laborales como elementos más sintomáticos), y tienen su continuidad en el liberalismo de Zapatero y Solbes.
Para demostrar esa continuidad, lo mejor es analizar cuáles han sido las reacciones de nuestro ministro de economía y del gobernador del Banco de España durante los últimos días. Es importante aclarar que Zapatero no ha realizado declaración alguna ante la noticia de la disminución de los salarios y el aumento de las desigualdades, lo cual ya es un hecho indicativo de que la justicia en la distribución de la renta no entra dentro de su agenda política. Al día siguiente de la aparición de la noticia mencionada, es decir, el 25 de junio (véase 'El País' del día 26), el vicepresidente segundo del Gobierno y ministro de Economía y Hacienda, Pedro Solbes, reconoce que se está "produciendo un incremento mayor en las rentas del capital", aunque explica que "eso no quiere decir que no se haya rebajado la otra parte". El 'no' que aparece subrayado es un error lingüístico de Solbes, pero paradójicamente hace que la frase sea cierta, a veces intentar mentir genera problemas de estas características. Seguidamente, y sobre el descenso de los salarios reales, Solbes afirma lo siguiente: "Lo que sucede es que han entrado muchos más ciudadanos con niveles de sueldo inferiores
y da la sensación de que desciende cuando uno calcula las medias". Por tanto, convierte un dato estadístico en una sensación, y además da a entender que el descenso medio de los salarios se debe a la entrada de trabajadores con sueldos más bajos. Esto último es cierto pero sólo parcialmente, porque los datos mencionados antes sobre la distribución de la renta a nivel global ponen de manifiesto que, aún habiendo más trabajadores, la parte del pastel total que se llevan los empresarios es mayor. Dicho de manera más clara, los sueldos medios no sólo bajan por la entrada al mercado laboral de colectivos más explotados, sino también por las facilidades que obtienen los empresarios para incrementar el excedente total y obtener beneficios espectaculares. A continuación, el señor Solbes cambia de tema y afirma que en la próxima legislatura "habrá rebajas seguro" en los impuestos del IRPF y de Sociedades, desviando así la atención del debate sobre los salarios e insistiendo en la reaccionaria política fiscal de continuar disminuyendo los impuestos directos cuando España tiene una presión fiscal más baja que la media comunitaria. Todo esto en un contexto en el que el
superávit del Estado alcanza el 1,38% del PIB. El 26 de junio (ver 'El País' del 27), el gobernador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, sale en defensa del ministro y afirma esto: "La paradoja es que el sueldo real medio baja, pero todos ganan". Su argumento es que los que antes no ganaban nada o ganaban muy poco, ahora ganan poco y hacen bajar la media general, pero todos están mejor que antes. La sensibilidad social de esta argumentación respecto a los que ganan poco es bastante poca (valga la redundacia). Sobre el incremento empresarial del 73%, ningún comentario. Para redondear el carácter derechista de sus opiniones, Fernández Ordóñez aprovechó la ocasión para declarar que España necesita reformas muy importantes, como una reforma laboral que permita "una mayor flexibilización del mercado de trabajo", una reforma fiscal con "mayores rebajas en el impuesto sobre la renta y en sociedades" y más privatizaciones, "un proceso que se detuvo en 2000 y se debería retomar en algún momento". El día después, esto es, el 27 de junio, Solbes vuelve a la carga y defiende que "los salarios reales avancen en función de la productividad". Acto seguido añade que la moderación salarial es una de las principales contribuciones al "milagro" económico español de los últimos años (obsérvese el carácter religioso de la afirmación). Mientras todo esto ocurre, la ONU alerta de "una grave crisis inmobiliaria que afectará a buena parte de los españoles". Concretamente, el relator especial de la ONU que estudia el problema de la vivienda en España, el indio Miloon Kothari, ha denunciado la "especulación urbanística desenfrenada". Además, señala que el elevado porcentaje de ingresos que los españoles destinan a la vivienda puede afectar a otros derechos humanos como el "acceso a la educación, la alimentación o el vestido". También sostiene
que la alta tasa de violencia doméstica que se registra en España está "directamente relacionada con el problema de accesibilidad (...) Si las mujeres no tuvieran tan difícil acceder a una nueva vivienda se sentirían más libres para salir de su entorno y eso contribuiría enormemente a mejorar su situación". Pero no parece que España escuche demasiado los consejos de la ONU en materia de vivienda. Mientras el señor Kothari alerta de los riesgos antedichos, el euribor sube al 4,50%. Preguntado el señor Solbes por este preocupante asunto, afirma que "la subida de los tipos supone el incremento de las cargas pagadas en los préstamos hipotecarios y una merma de la renta disponible", pero añade que "la cantidad conjunta que los ciudadanos reciben en intereses (por depósitos, letras del Tesoro...) supera con creces los intereses abonados (23.705 millones de euros frente a 15.807)". Lo que no hace Solbes es profundizar en el análisis y explicar quién se beneficia más de los intereses que rinden sus ahorros, y quién resulta más perjudicado por los "intereses abonados". Esta distinción requeriría un análisis de clase que difícilmente puede realizar uno de los mayores representantes de la derecha económica española. Como puede observarse, el talante del gobierno español en materia de política económica es claramente de derechas. El descenso de los sueldos permite nuestro milagroso crecimiento y es beneficioso para todo el mundo. El aumento espectacular de los beneficios es motivo de enorme satisfacción. El descenso de los impuestos directos es un objetivo irrenunciable. El superávit público es síntoma de salud económica, mientras que el déficit en protección social no debe preocuparnos. E incluso la subida de los tipos de interés acabará teniendo efectos positivos. España sigue yendo bien para los de siempre.
L'agost ha tornat a ser, aquest 2007, l'únic més de l'any que ha superat els deu mil aturats a Terrassa. Segons les darreres dades del Servei d'Ocupació de Catalunya, 10.345 terrassencs estaven sense feina al mes passat. La xifra suposa un increment de 348 persones respecte les dades de juliol i 259 més que a l'agost del 2006. L'increment es dóna en totes les franges d'edat. La que més creix, alhora la més nombrosa, és la compresa entre els 30 i els 45 anys, que ja aplega 3.808 persones. El grup de menys edat, el de menys de vint anys ha pujat en 16 persones respecte al juliol i és l'únic col·lectiu que en els darrers dotze mesos ha baixat, dels 396 del 2006 als 279 d'aquest any. Per sectors la indústria, la construcció i els serveis pugen mentre que els aturats sense una primera ocupació baixen, encara que només en setze persones. Els serveis segueixen concentrant la meitat dels desocupats, 5.109, seguit de la indústria amb més de 3.500 i la construcció amb 1.211. A la comarca els aturats ja sumen 37.664 persones, 1.571 més que al juliol i 165 més que fa un any. L'increment és general també en totes les franges d'edat, sobretot els de 30 a 45 anys, i en tots el sectors, majoritàriament als serveis. Font: http://www.enewsterrassa.com/arxiu/ 2007/Setembre/13/06130907.html http://psucterrassa.blogspot.com/
Manuel Freytas. (Fuente: inSurGente) (extracto) De acuerdo con las leyes de su desarrollo histórico, el sistema capitalista se basa en dos pilares esenciales: la búsqueda de rentabilidad (la ganancia y concentración de riquezas en pocas manos, que conforma la base de formación de los monopolios) y la competencia por los mercados (la dinámica por la cual los monopolios capitalistas compiten entre sí, y el pez más grande se come al chico). A estas dos instancias rectoras se agrega, en la era de la globalización, la "regulación darwiniana" del mercado por medio de las "burbujas" (periodos expansivos) y las "crisis" (periodos depresivos), tras las cuales los grupos más poderosos y diversificados (y con mayor control político de la economía a través de los Estados capitalistas) absorben a los grupos más débiles y continúan con una nueva fase del proceso de rentabilidad y concentración de riqueza. En el actual estado de dominación imperial capitalista, las dos herramientas clave para desatar y controlar las "crisis" y las "burbujas" financieras (donde un grupo fuerte se come al más débil) son el dólar y la Reserva Federal de los EE.UU., la potencia locomotora y regente del sistema capitalista a escala global. El origen de la "burbuja hipotecaria" A) El auge con las tasas bajas Según lo cuenta el mismo The Wall Street Journal, desde junio de 2003 a junio de 2004, las tasas de interés fijadas por la Reserva Federal llegaron a estar en el 1 por ciento, frente al 5,25 por ciento actual. Paralelamente, y posibilitado por esta situación, las empresas y los bancos produjeron un bum del sector inmobiliario con créditos baratos y accesibles a la mayoría, y esta situación dio un inusitado auge a la compra de viviendas en los EE.UU. Con créditos baratos ?según el Journal?, los bancos otorgaron préstamos a manos llenas, incluso a personas físicas que en realidad no estaban en condiciones de contraer una deuda hipotecaria. Estas familias tampoco reflexionaron en que algún día podrían subir las
tasas de interés elevando su deuda a niveles estratosféricos. Tan sólo en los últimos dos años, instituciones de crédito estadounidenses otorgaron créditos hipotecarios por más de 3 billones de dólares (para dimensionar esta cifra, baste recordar que el prepuesto anual de los EE.UU. es de 2,4 billones de dólares). De acuerdo con el Journal, el 20 por ciento de esta cantidad fue concedido a personas de baja solvencia económica. B) La "burbuja hipotecaria" Los bancos que financiaron originalmente los créditos hipotecarios baratos en los EE.UU. (la base del "bum inmobiliario"), para deshacerse del riesgo a largo plazo, vendieron los bonos de esa deuda (hipotecas "subprime") a poderosos bancos y fondos de inversión (entre los que se encuentran los grupos controladores de la Reserva Federal), que los colocaron a altísimos intereses en los mercados de capitales globalizados a nivel planetario. Pero este proceso, además de las bajas tasas de interés fijadas por la Fed, fue posibilitado por otro actor central de los procesos de expansión y concentración capitalista generado por los grupos sionistas que controlan la Reserva Federal de los EE.UU.: las agencias calificadoras de riesgo. C) El rol de las "calificadoras" Las agencias calificadoras (grupos superconcentrados que facturan miles de millones) son (junto con las tasas de interés de la Fed) los instrumentos clave por medio de los cuales se desatan indistintamente las "burbujas" o las "crisis" de los mercados financieros globales. Según The Wall Street Journal, los fondos "subprime" del "bum inmobiliaro" de los EE.UU. fueron atractivos para inversionistas mientras las agencias calificadoras de riesgo mantuvieron una alta valoración, lo que sucedió mientras la Fed mantuvo bajas las tasas de interés. Pero cuando las tasas de interés subieron, la calificación bajó drásticamente (…) y millones de familias no podían pagar más la hipoteca contraída y los inversionistas (que compraron los bonos en los mercados globales) retiraron con pánico su dinero de dichas inversiones. De este modo ?explica The Wall Street Journal? estalló la "burbuja hipotecaria", arrastrando a los mercados bursátiles del mundo entero.
La "crisis hipotecaria" De acuerdo con las leyes históricas del capitalismo, para que se produzca la concentración monopólica de la riqueza, debe generarse (a través de la competencia capitalista por el mercado y la rentabilidad) un proceso de alta circulación de dinero y de ganancias, primero, y otro de retracción de ganancias con escasez del dinero circulante después. O sea, debe haber "burbujas" y "crisis" financieras, donde unos pierden y otros ganan, y donde los monopolios más superconcentrados del sistema capitalista se degluten y/o absorben a los menos concentrados (el pez grande se come al chico). Pero, para que haya concentración monopólica capitalista en alta escala, ambos procesos, las "burbujas" y las "crisis", deben estar controlados por el poder imperialista central, en este caso por medio de la Reserva Federal de los EE.UU. y el dólar, la moneda patrón de las transacciones financieras y comerciales a escala mundial. Durante el proceso del "bum inmobiliario" en los EE.UU. que devino en la "burbuja hipotecaria" a escala mundial, la Reserva mantuvo las tasas bajas, las calificadoras otorgaron "credibilidad" y "seguridad rentable" a los bonos y la prensa financiera (a través de los analistas de mercado) publicitó la ola inversora de la "burbuja hipotecaria" a escala global. Pero toda esta maquinaria (controlada por los grupos sionistas superconcentrados de Nueva York) de pronto comenzó a dar un giro progresivo y convirtió la "burbuja hipotecaria" en "crisis hipotecaria". La Reserva Federal subió progresivamente las tasas de interés, las calificadoras subieron el índice de "riesgo" de los bonos, y las grandes cadenas mediáticas internacionales y los "analistas de mercado" comenzaron a hablar de "crisis hipotecaria" y de posible recesión en los EE.UU. con severas implicaciones para la economía mundial. En consecuencia, y como lo describe The Wall Street Journal, a medida que las calificadoras subían el riesgo de las hipotecas, aumentaban los impagos de los créditos en los EE.UU. y los inversionistas que compraron bonos u otros valores basados en esas hipotecas veían cómo su inversión se desplomaba en la desvalorización de los bonos diseminados por los mercados financieros globales. En resumen, y como resultado del proceso, los tenedores de los
bonos "desvalorizados" comenzaron a venderlos en masa, generando un colapso generalizado (de todos los índices y acciones) de los mercados financieros en los EE.UU., Europa, Asia y América Latina. La estrategia de control Las "crisis financieras globales" (o colapsos de los mercados bursátiles) activadas por los monopolios superconcentrados de Wall Street, les sirve a esos mismos monopolios para comprar acciones y bonos devaluados en los mercados globales, apoderándose de esa manera de los activos y porciones del mercado de las empresas y grupos financieros perdedores. Esto se posibilita por la concentración de riqueza y de poder de los grupos financieros que controlan la Reserva Federal , las tasas y el dólar, la moneda donde (según los expertos y las estadísticas) se refugian los inversores globales cuando estallan las crisis en los mercados mundiales. Además, está harto probado que cuando hay crisis económica o bursátil (en cualquier país del mundo) la gente no corre a comprar yenes o euros, sino dólares. Y de ahí deriva precisamente (en forma práctica) el poder del dólar y de la Reserva Federal como instrumentos clave de regulación y control de la economía a escala planetaria: Cuando la Reserva abre el grifo de los dólares con tasas bajas, se producen las "burbujas" (especulación con las ganancias), cuando la Reserva cierra el grifo de los dólares con tasas altas, se producen las "crisis" (especulación con las pérdidas). Como estaba previsto por los expertos, luego del colapso bursátil del "jueves negro", la Reserva Federal bajó en medio punto las tasas de interés e inmediatamente Wall Street y las bolsas europeas y latinoamericanas cerraron la semana con alzas moderadas (esto prueba todo lo afirmado anteriormente). No obstante, desde la Reserva Federal (…) se arrojaron señales claras de que los mercados seguirán "volátiles" y de que la economía de los EE.UU. puede ser afectada en su crecimiento. Esto, en lectura descodificada, quiere decir que la "crisis hipotecaria" está "bajo control", y que seguirá hasta que los grupos superconcentrados terminen de apoderarse de las acciones y los activos de las empresas y grupos quebrados (perdedores) del "bum inmobiliario".
La Entesa de Catalunya por la República, constituida por las Entidades abajo firmantes, es un movimiento de carácter republicano y democrático. Todas las Entidades que afirman estar de acuerdo con esta declaración, además de su compromiso republicano, lo están a su vez con la lucha por la recuperación de la Memoria Histórica y Democrática. La ECpR se inspira en los valores Republicanos y Democráticos de Justicia, Libertad, Igualdad y Fraternidad. Tomando como punto de referencia el gran avance que supuso, en todos los conceptos, frente al absolutismo monárquico, la instauración de la IIª República. La IIª República es nuestro referente porque luchó por dotar de derechos a los hombres y mujeres frente a los grandes privilegios de las minorías, mediante la distribución de rentas y propiedades, la Reforma Agraria, el reconocimiento de los hechos nacionales históricos, la institucionalización de la enseñanza laica y su lucha contra el analfabetismo, la legalización del voto de la mujer, el aborto y el divorcio y la renuncia a la guerra, como medidaS para resolver los conflictos entre las naciones, como así consta en artículo 6 de la Constitución de la II República. La ECpR pretende promover un Movimiento que, por vías democráticas, camine hacia la III República. En estos momentos, el carácter unitario de la actuación republicana se basa en los acuerdos mínimos que suscriben las entidades firmantes, y que son: 1. El reconocimiento de que el sufragio universal, libre y directo, es el sistema más preciado y garante para la elección de todas nuestras instituciones. Constatamos que el concepto republicano de Estado y Ciudadanía es radicalmente opuesto al que representa la llamada "monarquía parlamentaria", que permite al monarca situarse intolerablemente por encima y al margen de nuestros pueblos, burlando descaradamente el principio democrático de igualdad de ciudadanos y ciudadanas ante la ley y las instituciones. Esos privilegios absolutistas de la "realeza" en España, le viene dado por su heredad dinásticototalitaria, reforzada con holgura por la dictadura fascista y "consagrada" por lo que conocemos como transición. 2. Proponemos
una republica federativa como marco de convivencia en igualdad de condiciones para todos los pueblos y hechos nacionales del estado, sin perjuicio del reconocimiento del derecho de autodeterminación de los pueblos, como señala, en 1945, la carta de las Naciones Unidas. 3. La promulgación de una República, con una amplia participación ciudadana, debe estar asentada en los intereses del estado y soberanía del mismo, en los principios y compromisos de paz y solidaridad con todos los pueblos del mundo y el rechazo a la guerra; así como en una política activa, económica, laboral justa que priorice los sectores más desfavorecidos de la actual sociedad y el desarrollo del estado del bienestar y el pleno reconocimiento de la igualdad hombre-mujer en todos los planos de la sociedad. 4. Así mismo el estado republicano federal debe asegurar que todos los ciudadanos tengan el derecho a ver
cubiertas sus necesidades educativas, sin distinción de origen social ni económico, desde el preescolar hasta la enseñanza universitaria, basada en una enseñanza integral y científica, valores ineludibles de un sistema republicano democrático. 5. La EcpR propone una república laica, con separación efectiva entre el Estado y confesiones religiosas. Por otra parte, en el ámbito organizativo proponemos la vinculación federativa con otras entidades u organizaciones republicanas de ámbito autonómico o estatal. ¡¡VIVA LA REPÚBLICA!! Associació Enrique Líster, Associació Mesa Cívica de Sant Martí, Associació Republicana de Catalunya, Cercle d'Estudis Republicans, Associació de Ciutadans per la República de Catalunya. entesacatrep@gmail.com http//:entesadecatalunyaperlarepublica.b logspot.com