Contes de llibres by Solidaritat Sant Joan de Déu

Contes de llibres Segon premi PilarĂn BayĂŠs de contes escrits per nens i nenes

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. Primera edició: maig de 2005 © dels textos: dels diferents autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Guillem Tell,15, entl. 1a 08006 Barcelona Tel. 93 218 34 58 Fax 93 237 22 10 editorial@emediterrania.com www.emediterrania.com Disseny i maquetació: Jordi Vives ISBN: 84-8334-659-1 DL: B-22.965-2005 Impressió: Printing Súria, SL Imprès a Catalunya – Printed in Catalonia

eniu a les mans el recull dels quinze contes sobre llibres guardonats en la segona edició del Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes.

L’Editorial Mediterrània commemora aquest any el seu 25è aniversari: 25 anys publicant llibres. Amb aquest concurs voldríem que els nens i nenes de Catalunya descobríssiu el valor de la paraula, i que a partir d’aquí puguin néixer nous escriptors i amics dels llibres, que els estimin i gaudeixin de la lectura. L’any passat manifestàvem el desig de consolidar aquest concurs, i així ha estat. Hem rebut 1.438 contes. No ha estat gens fàcil escollir els quinze guanyadors que publiquem. El jurat ha estat exigent amb la selecció, tant en el compliment de les bases del concurs, com amb la qualitat que tenen els contes guardonats dels tres cicles. Aquest llibre s’enviarà a totes les escoles de primària de Catalunya, amb el suport del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. La Pilarín Bayés, amb la seva il·lusió i el seu entusiasme, ha fet uns dibuixos fascinants, que encara fan més bonics els contes que heu escrit. Amb la convocatòria d’aquest premi li agraïm tot el que ens aporta amb la força de la seva imaginació. I a vosaltres, us esperem a la convocatòria de l’any vinent! Editorial Mediterrània

Veredicte del Segon premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Reunit a Barcelona el 18 d’abril de 2005 el jurat del Segon premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, presidit per Pilarín Bayés i integrat per Belén Alcón, Joan Badia, Joan Baqués, Montserrat Cabré, Joaquim Carbó, Josep F. Cortés, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Montserrat Gil, Meritxell Margarit, Lluís Vila d’Abadal i Francesca Vilarrasa, resol premiar els contes següents:

Cicle inicial: El petit llibre amb el pseudònim Les papallones, de l’escola Santíssima Trinitat, de Badalona. Els contes capgirats amb el pseudònim Ases catalans, del Col·legi Sant Miquel, de Barcelona. El drac de la biblioteca amb el pseudònim Romans i sirenes, de l’escola Gerbert d’Orlhac, de Sant Cugat del Vallès. Un poble sense llibres amb el pseudònim En Dentetes, de l’escola Ruiz Giménez, de Palamós. El solet vergonyós amb el pseudònim Mixets, de l’escola Montessori, de l’Hospitalet.

Cicle mitjà:

Cicle superior:

El llibre escrit per l’avi amb el pseudònim Dofí nedador, de l’escola Mare de Déu de Montserrat, de Castellbisbal.

Somnis amb el pseudònim Mare Nostrum, de l’escola Vedruna, de Girona.

El llibre més estimat amb el pseudònim Diamant, de l’escola Mare de Déu del Roser, de Barcelona. El diari de vellut vermell amb el pseudònim Aprilia, de l’escola Els Til·lers, de La Masó. La rosa màgica amb el pseudònim Dofí, de l’escola Sant Josep Obrer, de l’Hospitalet. A la biblioteca amb el pseudònim Bea Ali Mot, de l’escola Sant Josep, de Tàrrega.

Un llibre, un somni amb el pseudònim Siana, de l’escola CEIP Pràctiques, de Tarragona. Contes populars amb el pseudònim Josepet, de l’escola CEIP Santa Maria, d’Avià. El llibre que no s’acaba mai amb el pseudònim Beto, de l’escola Xaloc, de L’Hospitalet de Llobregat. La màgia que pot tenir un llibre amb el pseudònim Periòdica Pura, de l’escola Sant Josep, de Tàrrega.

El petit llibre Pseudònim: Les papallones Autors: Francisco Amaya Flores, Jihan Aoufi, Claudia Aragall Pujol, Victor de la Cruz Lebrón, Alba Delgado Castro, Bernardo Flores Hernández, Naima Flores Sabio, Francisco García García, Serafín González Fernández, Guillermo González Tamayo, Séfora Hernández Hernández, Paula Llarch Cegarra, Alejandro Martín Sevil, Ivan Martínez Camacho, Eliana Belén Merino Ruiz, Adrià Meruelo del Águila, Hanan Nettah, Eva Padró Alonso, Jordi Pérez Santos, Alejandra Ruiz García Rojo, Judith Sandia Morales, Joel Santiago, Cortés, Adrián Stan Stan, Categoria: cicle inicial Escola: Santíssima Trinitat, Badalona Professor/a: Montse Moritz Tura

questa història comença... a la biblioteca d’una ciutat. Hi havia una vegada un petit llibre de contes que era molt antic, tan antic que el paper de què estava fet ja no es trobava.

Aquest llibret no estava content de ser com era, perquè ell volia ser un llibre gran, nou, amb unes tapes vermelles i brillants, tenir moltes lletres... En definitiva, volia ser com aquells llibres que tenia com a veïns. Aquells que explicaven que la Terra era rodona, que l’oxigen és molt important o que els dinosaures van existir. Els llibres grans sempre els demanaven, els nens i els joves, quan era hora d’estudiar. En canvi, d’ell ningú no se’n recordava. Com que era tan petit i tan poc important! De cop i volta se li va ocórrer una idea: saltaria fins arribar a la prestatgeria on eren els llibres grans. Només calia esperar que tanquessin la biblioteca i quan tot es quedés fosc i silenciós, començar l’aventura. Un dijous com tots els altres, el bibliotecari va fer el que tocava cada dia. Va anar revisant sala per sala i va apagar els llums. Quan tot va quedar a les fosques, va fer dues voltes amb la clau i va marxar fins l’endemà. Per fi havia arribat el moment! El petit llibre se sentia nerviós però il·lusionat. Com va poder, es va deixar anar fins a l’extrem de la prestatgeria. Els seus companys ni se’n van adonar, perquè les seves planes relataven tantes aventures que al final del dia acabaven molt cansats. Llavors, sense pensar-s’ho massa, el petit llibre es va llançar al buit i... catacroc! Un cop sec es va sentir per tota la sala. —Què ha estat això? —va preguntar el volum més gruixut i saberut de la lleixa del costat. El petit llibre es va quedar quiet i va intentar saltar-hi una altra vegada. Cloc, cloc... va arribar al primer prestatge. Mentrestant, el llibre gruixut posava cara detectivesca. Cloc, cloc... segon prestatge. Semblava que tot anava bé i que l’ensurt havia quedat en no-res.

Però abans que el petit llibre pogués saltar al tercer prestatge, un llibre alt que tenia les cobertes plenes d’estrelles va fer un gran badall i es va empassar el petit llibre de contes. I allà va quedar atrapat, entre Saturn, Urà i Mercuri. Quin mareig anar de planeta en planeta! Passaren els dies i el petit llibre seguia atrapat en aquell llibre estelat. Però una tarda, una nena, l’Úrsula, va anar a buscar un llibre que parlés de l’Univers. Llavors, el bibliotecari li va donar el llibre alt, el de les cobertes plenes d’estrelles. Quan l’Úrsula va arribar a casa seva, va obrir el llibre, va anar passant planes i planes, i a cadascuna d’elles anava quedant més bocabadada. Però quina va ser la seva sorpresa quan a la plana on es veia una nau espacial, va trobar el petit llibre. Ja era hora, perquè estava ben trasbalsat després de tants viatges lunars! Les estrelles van dir-li adéu tímidament. Plena de curiositat, l’Úrsula va agafar el petit llibre i el començà a llegir; no va parar fins que va arribar a l’última plana. L’Úrsula va quedar tan encantada amb aquell petit llibre de contes que l’endemà ho va explicar a tota la classe. A partir d’aquell dia, els nens i nenes de l’escola anaven cada dia a la biblioteca a buscar el petit llibre de contes. Gairebé no parava un dia sencer a la prestatgeria, quin brogit! I mentrestant, els llibres gruixuts i saberuts no entenien res de res i es preguntaven què era tot aquell enrenou, però el petit llibre tan sols els picava l’ullet. Ara s’havia convertit en un llibre tan important com ells.

Els contes capgirats Pseudònim: Ases catalans Autors: Ada Armengol Cervantes, Marta Armengol Vilimelis, Alejandro Arteaga Calvo, Arnau Bardera Muñoz, Anna Barrera Rodríguez, Mark Bergholt Cuadrado, Esteve Calzada Pifarré, Màrius Castellà Durall, Eric de Diego Queraltó, Bruno Elizalde Caruncho, Luis García Fernández, Bernat Ginot Julià, Marc Llort Maulion, Pau Martínez Vidal, Guillem Melchor Galindo, Pablo Morán Franqués, Sergi Moré Teigell, Moisés Muñoz Blasco, Paula Pujadas de San Román, Isaac Rodríguez Ramírez, Anna Rueda Capdevila, Marc Solé Bergnes de las Casas, Alicia Urios Gracia, María Elvira Vives Tanganelli, Irene Zapater Rodríguez Categoria: cicle inicial Escola: Sant Miquel, Barcelona Professor/a: Gemma Riu Batiste

et aquí que una vegada, en un lloc on hi viuen molts llibres, històries i personatges, hi havia dos nens, en Dídac i la Lluna.

En Dídac era un nen de sis anys, de cabells arrissats i moreno com el carbó. La Lluna era una nena amb la pell blanca i els seus cabells eren tan rossos que brillaven dins la foscor com la lluna en plena nit. Eren companys de classe. Mai s’havien dit res, eren tan diferents que pensaven que mai podrien ser amics, fins el moment que van descobrir una mateixa afició. Aquell bon dia, com us explicava, en Dídac i la Lluna es van trobar a la biblioteca. En veure’s, van quedar sorpresos. En Dídac duia un llibre a cada mà i la Lluna en duia tres o quatre amuntegats. Ella se li va atansar i li va dir: —Hola, tu ets en Dídac, oi? —Sí, i tu? —La Lluna. Anem junts a classe. Jo sec al darrere de tot. —Què hi fas per aquí? —He vingut a llegir contes. M’encanten els contes! —Sí? A mi també. Són tan interessants! —T’expliquen coses fantàstiques... —Et fan somiar i viatjar a llocs llunyans... Escolta Lluna, què et sembla si en llegim un tots dos junts?

En Dídac i la Lluna es van passar tot el dia llegint un conte rere l’altre, amagats rere una prestatgeria, imaginant-se que eren el llop i la Caputxeta, en Hansel i la Gretel, el príncep i la Bella Dorment, en Patufet i el bou... Tan bé s’ho estaven passant que la Sra. Punt de llibre, la bibliotecària, que era un dona gran, una mica grassoneta, amb els cabells ataronjats i unes grans ulleres rodones, sense adonar-se que eren allà va tancar els llums i la biblioteca. —Dídac, què ha passat? Ha marxat la llum? —Sí, no sé què deu haver passat. —No sento ningú. Tothom ha marxat. Començo a tenir por! —La porta és tancada! Ai, Lluna, que em sembla que ens han deixat tancats! De sobte, va passar una cosa molt estranya. Els contes, un rere l’altre, van anar caient dels prestatges i es van anar obrint. S’havien tornat bojos! En Dídac i la Lluna estaven morts de por, no sabien què passava. Tot d’una en va caure un de molt gros i vell. —Lluna, mira aquest conte! És molt estrany! —Sí, i mira com es titula: I si... vet aquí que... —Obrim-lo i llegim-lo. Els dos nens van començar a llegir els contes, hi eren tots però... eren ben diferents als que ells coneixien. Uns eren al revés i d’altres embolicats!

L’aneguet lleig no era negre, era blau i tothom el volia perquè era molt especial i diferent dels altres aneguets. El llop no es menjava les set cabretes, no!, les cabretes eren les que el perseguien i li feien malifetes, el tenien ben espantat!: el lligaven a un arbre per la cua, l’empaitaven, li tiraven pomes al cap... La Caputxeta no arribava a casa l’àvia més tard que el llop, sinó abans, i entre ella i l’àvia li preparaven unes quantes sorpreses. Van posar tot de pedretes rodones davant la porta perquè quan arribés el llop rellisqués i caigués de cul a terra. Van posar una galleda plena d’aigua i farina a sobre la porta perquè li caigués al cap i quedés enfarinat. La bella dorment va ser l’única que no va caure adormida i va ser ella qui va despertar el seu príncep. En Patufet no era petit com un cigró, sinó que creixia i creixia tant com un gegant, un gegant egoista i enfadat, que es menjava els bous i les cols. Però no acabava aquí: vet aquí que el sastre valent va ser qui va acabar amb en Patufet, i gràcies a això l’emperador d’aquell indret llunyà li va encarregar que li fes el vestit més lleig i poc elegant de l’indret perquè ningú el reconegués i pogués casarse amb la seva estimada. En llegir tots aquests disbarats, en Dídac i la Lluna van quedar meravellats. Havien descobert el llibre dels contes al revés. Un llibre que podia fer desaparèixer la il·lusió i la màgia dels contes. —Dídac, què farem amb aquest llibre? Si algú més el troba i explica tot el que aquí hi ha explicat, els contes s’hauran acabat. —Sí, però si ningú més no el llegeix, farem que aquests altres contes desapareguin per sempre més... —Decidit! Hem de fer alguna cosa. Aquest llibre l’ha de conèixer tothom! I així ho van fer: en sortir de la biblioteca se’l van endur a l’escola perquè tots els nens i nenes poguessin gaudir d’aquells altres contes, els contes capgirats.

El drac de la biblioteca Pseudònim: Romans i sirenes Autors: Iago Ahrenholz Marin, Marc Alsina Solanilla, Marc Arnau Latorre, Stalin Arroyo Intriago, Anna Canals Franquesa, Ignacio Carceles Hernández, Joan Castells Calvo, Daniela Choque Mendoza, Daniel Cruañes González, Joana Daussa Baize, Pablo De Mora De Fuentes, Joan Filipe Fontanals, Marc Fornt Suñe, Laia Gorrindo Ruiz, Gabriel Izcovich Bronstein, Alba León Pipo, Alba Llobet Carrasco, Lisette Maiza Arcos, Pablo Martínez De Treviño García, Marina Martínez Ricart, Sergi Morales Fisas, Didac Moreno Muñoz, Raquel Moreno Moreno, Gorka Olazabal Robledo, Carla Yamuza Masip Categoria: cicle inicial Escola: Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès Professor/a: Sara Laguna Manchón

et aquí una vegada una petita ciutat on van construir una bonica escola plena de llum i color. Els nens i nenes dels voltants van començar a omplirla i a estimar-la. Un dels dies més emocionants va ser quan la van inaugurar un 23 d’abril. Quants llibres! Quantes aventures! A més, una mare que tenia molta traça va decorar una de les parets amb les formes d’un drac i un Sant Jordi en una mena de suro blanc i amb molts colors. Era com estar a dins d’una llegenda. Els nens i nenes de l’escola s’ho passaven molt bé baixant sovint a mirar els contes, i en triaven un i el llegien o se l’emportaven. Però sempre tenien un ull pendent del drac, perquè hi havia qui deia que l’havia vist movent les ales. Una nit el drac de Sant Jordi va sortir de la paret i es va atrevir a trepitjar la biblioteca: “Què deuen fer aquests nens i nenes mirant tanta estona aquests objectes tan estranys?”, es preguntava el drac des de feia molt de temps. El drac va començar a ensumar totes les prestatgeries plenes de llibres. “Puf! Això no fa olor de res, ni de xocolata amb nata, ni de gelat de maduixa ni de panellets. No sé què li deuen trobar” rumiava el pobre drac. Va fer unes voltes intentant trobar alguna pista fins que va fer un esbufec mig enfadat. Però sense voler li va sortir una mica de foc i uns quants llibres del seu davant van començar a cremar. Espantat i nerviós, els va donar uns cops amb la cua per apagar-los. Corrents va tornar a la paret, tremolós, esperant que ningú no se n’adonés. L’endemà, els nens i les nenes de primer van baixar i van sentir una olor de torrades cremades. —Ohhh! Un incendi, hi ha hagut un incendi —cridaven—. Què deu haver passat? —es preguntaven tristos i espantats. Però en aquell moment, algú, com si fos un cavaller, va dir:

—Que no ho enteneu? Segur que ha estat el drac! Es va fer un gran silenci. Tothom va mirar cap a la paret i el drac estava quiet, com sempre. —Sí, sí, hem de fer alguna cosa per solucionar-ho! I tots plegat, valentament, van anar a la sala del costat i van fer una reunió. El Marc va dir: —Jo crec que l’hauríem de portar al riu i així mai més li sortiria foc del nas i el podríem tornar a posar tranquil·lament a la paret. El Gabriel va opinar que seria millor enviar-lo al Japó, que allà també celebraven el dia de Sant Jordi. El Gorka va dir: —Per què no despertem Sant Jordi i que repeteixin la llegenda? I la Raquel va afegir: —I si dibuixem una dragona, potser s’enamoren i se’n van al país màgic de les fades, els follets i els dracs i formen una família. Uns altres van dir que es podrien disfressar de monstres i així s’espantaria i se n’aniria molt lluny. L’Anna va afegir: —I si li dibuixem uns barrots davant i que no pugui sortir? 20

—No, no! —van dir uns altres—. El fiquem a dins d’un coet i l’enviem a la Lluna. Encara no s’havien decidit quan es van dirigir cap a la biblioteca amb molta energia, disposats a enfrontar-se al drac. Però... quan hi van arribar es van trobar una sorpresa. Per la cara del drac relliscava una llàgrima. Ho havia sentit tot. I no entenia per què el volien enviar tan lluny. La llàgrima va anar a caure a un conte; la Joana el va recollir i digué als nens: —Oh, ha mullat el conte de la Fada Piluquina —i va llegir la cantarella que tant els agradava—: «Fada, fada Piluquina mira’m bé i jugarem, jugarem a ser els reis del món màgic i del teu, i els problemes resoldrem. Fada, fada Piluquina.» I aleshores, quan tornaren a mirar el drac, estava somrient. Tots es van mirar i estranyar, però un d’ells va dir: —I si resulta que el que vol el drac és que li llegim tots els contes amb què nosaltres ens ho passem tan bé? En aquell moment el drac encara somreia més. I des d’aquell dia tots els nens i nenes de l’escola baixen a llegir-li contes sovint. La Laia, els de princeses; el Pablo, els de superbruixes; el Gabriel, el d’un gos entremaliat; el Daniel, uns còmics divertidíssims; el Marc, els de futbol; l’Anna, un d’un lleó i un elefant; la Joana, el de les llàgrimes del cocodril; l’altre Marc, el de la tortuga i la llebre; la Lisete, la caputxeta; l’Stalin, els contes del món; el Nacho, de superherois; el Iago, de romans; i la Raquel, la Marina, la Daniela, l’Alba, el Sergi, el Joan i el Dídac, de tota mena. I riuen sovint i fins i tot li parlen, perquè ara estan segurs que el drac només volia conèixer el secret dels llibres i ara comparteixen tots aquest tresor. I amb el temps, els nens i nenes que arriben nous a l’escola senten una nova llegenda del drac de Sant Jordi i fins i tot diuen que el drac, de nit, se’n va al país màgic i els explica tots aquests contes als dracs petits. I conte contat, el drac i els nens i les nenes s’han amagat. 21

Un poble sense llibres Pseudònim: En Dentetes Autors: Raul Agea León, Dámaris Alfaro Escribano, Daixa Aliu Ferrer, Mohamed Ayachi Chourad, Asmaa Benaji El Hamdaoui, Nausika Cortés Casadejust, Victor Crehuet Gramatyka, Amina Chabeh, Maitena Egües Álvarez, Xavier Fernández Navarrete, Martina Fonalleras Lozano, Abel Ignacio Hachisis Gómez, Andrea Ibáñez Jodar, Alexia Lesage Moreno, Gisela Martínez Fagella, David Monge Caulas, Ariana Moreno Jiménez, Rocío Parra Díaz, Bernat Peralba Pérez, Jaime Prieto Merelas, Adrià Recasens Gafas, Pol Royán Tejada Categoria: cicle inicial Escola: Ruiz Giménez, Palamós Professor/a: M. Àngels Navacerrada Nieto

i havia una vegada un poble molt petit al mig de les muntanyes, on vivien un pastor i la seva família. Cada dia al matí, el pastor es llevava molt d’hora per portar el seu ramat a pasturar a dalt als prats de les muntanyes. La seva dona preparava l’esmorzar per als seus tres fills, dos nens i una nena. Després, els nens anaven a escola, però sempre arribaven tard i remugant, perquè no els agradava gens. Un dia, pel camí, se’ls va aparèixer una fada i els va dir: —Què us passa? Des del meu món màgic us sento rondinar cada dia! —Doncs que això d’anar a l’escola cada dia és molt avorrit! —va dir el nen. —La senyoreta sempre ens fa llegir i llegir! —va dir la nena. —M’agradaria que tots els llibres del poble desapareguessin! —va dir l’altre. —Doncs penseu-vos-ho molt bé —va dir la fada— si de veritat és això el que voleu, perquè he vingut per concedir-vos un desig. —Sí, sí! —van dir els tres nens—: que tots els llibres del poble desapareguin! —D’acord. “Ulls de granota, llet de llangardaix, cua de gat, bigotis de ratolí, pèls de mosquit, que tots els llibres del poble desapareguin perquè jo ho he dit!” I la fada va desaparèixer. Els nens van continuar caminant i caminant fins arribar a l’escola, ben contents perquè sabien que no hi hauria llibres. Van trobar a la senyoreta ben preocupada i estranyada, no sabia què fer, i els va dir que de moment anessin al pati. El segon dia va passar el

mateix, i el tercer també... Es van començar a avorrir, es barallaven, i rondinaven per qualsevol cosa... Ja no els semblava tan bona idea. La mare, a casa, volia fer un pastís i no va trobar el llibre de receptes. El metge volia llegir el nom d’un medicament i no podia. Els avis volien llegir el diari i no n’hi havia... De tornada cap a casa, els nens van cridar a la fada: —Fada, fada, torna! Et necessitem! I la fada va aparèixer dient: —I ara què voleu? Estava dormint i tenia un somni meravellós... La nena va dir amb una veu baixeta, mig espantada: —Ens agradaria que tornessin els llibres, perquè ens avorrim molt, la mare no pot fer pastissos, el metge no recorda el nom dels medicaments, els avis volen llegir les notícies... —Ah, d’acord! Us els tornaré, però amb una condició: cada setmana haureu de llegir un conte. —D’acord, d’acord! —van dir els tres nens alhora. I així ho van fer. Ara ja són grans i treballen, però quan arriben a casa encara segueixen llegint un conte cada setmana als seus fills, i d’aquí a uns anys als seus néts. I tots plegats van viure feliços, per sempre més, envoltats de llibres i pastissos! 26

El solet vergonyós Pseudònim: Mixets Autors: Isaac Aguilar Calero, Itziar Álvarez López, Ismael Bakkali Canovas, Carlos Benedicto Almero, Vanessa del Pilar Carrascosa Espinoza, Eva Cascales Martínez, Jana Castany Nogueron, Kimberly Betsabeth Duarte Noriega, Cristian A. Eusse Vasquez, Rafael Ferrer Pérez, Nadia Gras García, Sergio Joseph Gutiérrez Villota, Rubén León Raposo, Paula López Martín, Paula Miranda Domínguez, Marc Núñez Alabart, Yaiza Pérez Bautista, Carles Radigales Armejach, Roger Renau Parrado, Manel Rodríguez Perea, Genesis Luisana Romero Zambrano, Axel Ruíz Vicente, Xavier Sorli Márquez Categoria: cicle inicial Escola: Montessori, l’Hospitalet Professor/a: Teresa Molina Ventós

a Marta és una nena de vuit anys. Avui està molt contenta perquè al seu poble fan una fira de llibres. Un llibre no gaire gros, més aviat petit, és el que més li agrada. La mare li dóna diners i se’l compra.

A la Marta li agrada molt llegir. S’afanya a acabar la feina de l’escola, sopa i es posa a llegir al llit. Mira la tapa. Té un títol molt bonic: El solet vergonyós. Llegeix: «Hi havia una vegada un solet que era molt tímid i mai volia sortir perquè es pensava que era molt lleig. Per això els animals del bosc estaven preocupats. Van pensar de fer una festa i el van convidar. Van cridar al núvol perquè li portés la invitació. Era un núvol molt gros i negre. »—Què vols, núvol? —va dir el sol. »—Et porto una invitació per anar a una festa molt divertida —va dir el núvol. »—No hi vull anar, tinc molta vergonya —va cridar el sol. »Llavors el núvol es va enfadar, va fer ploure molt fort i van caure llamps i trons. El sol estava molt espantat. »El núvol cada vegada es tornà més blanc. El sol va treure el seu caparró per entremig i va veure que tothom estava molt trist i la terra estava molt fosca. »Els ocellets no podien volar. Tampoc les papallones: tenien les ales tan mullades... Els arbres quasi bé no tenien fulles. »Els homes havien d’anar tot el dia amb paraigua, els nens portaven els peus mullats i no podien sortir al pati.

»—Què passa allà baix? —va preguntar el sol. »—Tot passa perquè tu no hi ets —va respondre el núvol malhumorat. »—Doncs no t’enfadis que ja hi aniré. »I el sol va baixar per celebrar la festa. »Els ocells podien volar, i també les papallones; els homes i els nens van poder fer les coses tranquils, sense pluja. Als arbres els van sortir les fulles. »Ah...! l el sol els va prometre que els visitaria cada dia. »Però si veieu que el sol no surt algun dia, és que encara té una miqueta de vergonya.» La Marta ja l’ha acabat de llegir, s’adorm ràpid i somia que va a la fira i es compra un munt de llibres. l això és el que fa el matí següent. La Marta aprendrà un munt de coses noves perquè li agrada llegir.

El llibre escrit per l’avi Pseudònim: Dofí nedador Autor/a: Génesis Andrea Maldonado Pereira Categoria: cicle mitjà Escola: Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Professor/a: Joana Pidelaserra Pidelaserra

i havia una vegada una nena que li agradava molt llegir un conte que li havia regalat el seu avi. Un dia, els seus pares van decidir marxar a viure a un altre país i, enmig del tràfec de l’anada a aquelles altres terres, van oblidar el millor tresor que la seva filla tenia: el llibre de contes que l’avi li havia regalat.

Per a la nena el llibre de contes era l’únic record que posseïa d’ell des que una malaltia se l’havia emportat i, amb ell, tot l’amor i l’afecte que l’avi li donava. Ell, abans de morir, li havia dit que el conservés, perquè cadascuna de les seves pàgines li alegraria el cor. Van passar els dies i a la seva antiga casa hi anà a viure una altra família que tenia un nen que estava molt trist perquè havia deixat enrere totes les alegries que compartia amb els seus amics. Allà, a la nova casa, es trobava massa sol. Quan el nen va trobar el llibre de contes, va començar a llegir-lo amb no gaire interès, però, a poc a poc, va anar descobrint que aquelles pàgines li omplien el cor d’alegria. Mentre passava tot això, la nena no deixava de pensar en aquell llibre i, a poc a poc, s’anà posant trista i va contar als seus pares que el seu avi estaria molt trist si sabés que l’havia deixat oblidat i que ja no el tenia amb ella. Els seus pares la veien tan trista que van decidir marxar a l’antiga casa a buscar-lo. No s’imaginaven pas que aquell llibre omplia de felicitat una altra persona que també estava trista i el necessitava. Això els va preocupar i es van posar a pensar quina seria la solució més convenient per a tots dos. I, pensant, pensant, van preguntar-se què era el que aquell llibre tenia escrit. Van agafarlo plens de curiositat i es van posar a llegir-lo i, inesperadament, van sentir una gran alegria al seu cor. I és que aquell llibre estava encantat per l’esperit de l’avi i anava canviant les seves històries segons el que necessitava trobar-hi la persona que el llegia.

Els pares de la nena, sense imaginar-se el que passava, van decidir compartir el llibre amb tots els nens del poble i amb totes les persones que el poguessin necessitar; cadascú el podria tenir dos dies. A poc a poc, a mida que tothom va anar llegint, la felicitat es va anar estenent per tot aquell poble. Quan la nena va tornar a tenir el llibre a les seves mans, el seu avi li va fer sentir que havia de compartir-lo. Per a ella el més important va ser saber que el seu record estava viu i que la feia feliç a ella i a molta més gent que ho pogués necessitar. L’alegria la tenim tots en els nostres cors i els llibres ens ajuden a descobrir-la, a fer-nos grans i a mirar cap al futur que ens espera.

El llibre més estimat Pseudònim: Diamant Autor/a: Anna Asensio Sala Categoria: cicle mitjà Escola: Mare de Déu del Roser, Barcelona Professor/a: Begoña Pradas Sierra

i havia una vegada, en un carrer estret però molt bonic, que es trobava al costat del col·legi d’un poble, una llibreria molt velleta i petitona que pertanyia a un senyor que també era vellet, sense cabells, amb una llarga barba blanca i ulleres rodones, que es deia senyor Erasmus.

El senyor Erasmus era una persona molt bona i estimada pels veïns del poble, que regalava caramels i pastissets als nens que hi anaven a la tarda quan sortien del col·legi i seien una estona en un racó de la llibreria per llegir els llibres que els deixava o per escoltar-lo a ell explicant-los contes que s’inventava. Una vegada van anar a la llibreria dues amigues que es deien Núria i Carlota, per tal de sentir al senyor Erasmus com explicava un conte, abans d’anar-se’n cap a casa a berenar. El senyor Erasmus va llegir un conte que havia escrit ell i que es deia L’aposta. Aquest conte va agradar moltíssim a les dues nenes, ja que els ensenyava que el més important de les persones no és el seu aspecte, sinó el seu cor i el seu interior. El conte deia que hi havia dos llibres a la biblioteca d’un col·legi que van fer una aposta, per veure quin dels dos era el més estimat pels nens. Un llibre es deia Beauty Book i l’altre Love Book i eren molt amics. Beauty Book i Love Book eren dos llibres molt especials, perquè tots dos eren una mica lletjos i cap d’ells estava escrit: tenien tots els fulls en blanc i, per això, mai cap nen els volia agafar. Per aquest motiu els dos llibres es van fer molt amics, ja que sempre estaven junts, al mateix prestatge, l’un al costat de l’altre. Per guanyar l’aposta, Beauty Book va anar a un pintor molt famós perquè li fes uns dibuixos molt bonics al llom, amb colors molt vius i figures molt maques, per cridar l’atenció dels nens i de les nenes del col·legi, però va seguir amb els seus fulls en blanc. Love Book no va fer-se cap dibuix ni es va fer pintar les portades, però va viatjar pels

pobles del voltant demanant a les persones que trobava que escrivissin històries boniques i divertides en els seus fulls. Al cap d’uns dies, es van tornar a trobar Beauty Book i Love Book als prestatges de la biblioteca del col·legi del poble, per comprovar quin dels dos seria el més llegit i estimat pels nens i guanyar l’aposta. Un dia, van anar a la biblioteca del col·legi cinc amics que acabaven de sortir de classe i van agafar Beauty Book perquè els seus dibuixos, amb colors llampants i molt vius, els van cridar molt l’atenció, però quan el van obrir, van veure que no tenia res escrit i el van trobar molt avorrit, ja que ells volien llegir històries boniques i divertides per passar l’estona. Al costat de Beauty Book van trobar Love Book i, encara que per fora continuava essent un llibre una mica lleig, van començar a llegir-lo i els van agradar molt les històries que havia recollit en els seus fulls i se’l van emportar a una taula de la biblioteca per llegirlo entre tots. Els nens van gaudir molt llegint-lo i ho van dir als altres nens de la classe i del col·legi i Love Book es va fer molt famós i va ser estimat per tots. Beauty Book va aprendre la lliçó i va fer el mateix que havia fet el seu amic: va anar pels pobles del voltant recollint històries, contes i llegendes molt boniques per omplir els seus fulls i així ser llegit pels nens del col·legi, com el seu amic Beauty Book. Quan el senyor Erasmus va acabar de llegir el conte, la Núria i la Carlota, que l’havien escoltat amb molta atenció, van aprendre la lliçó d’aquell conte: que és més important l’interior de les persones que no el seu aspecte. Per tant, van pensar que encara que fossin molt maques per fora, amb uns vestits bonics i cridaners o amb uns cabells rossos, llargs i uns ulls verds o blaus, la gent les estimaria més pel seu bon cor i comportament que no per la seva bellesa. 38

El diari de vellut vermell Pseudònim: Aprilia Autor/a: Carme Grau Bové Categoria: cicle mitjà Escola: Els Til·lers, La Masó Professor/a: Joana Fuguet Plaza

n dissabte al matí, una nena que es deia Mireia va sortir a comprar al mercat amb el seu pare. De camí cap a casa s’aturaren a tafanejar en una parada de llibres antics. A la Mireia li cridà l’atenció un llibre tot folrat d’una roba lluent de vellut vermell. El va obrir i va veure que era un diari personal. Li va demanar al seu pare que li comprés.

En arribar a casa es tancà a la seva habitació i començà a llegir. El diari era d’una nena que es deia Rosa que havia viscut abans de la guerra en una casa molt i molt gran. També explicava que estava molt trista perquè havien de marxar del país ja que allà on eren corrien perill. Ella pensava que algun dia tornaria i va amagar els seus tresors més estimats. En el diari la nena descrivia com era casa seva i fou llavors quan la Mireia descobrí que la Rosa era l’antiga propietària de la casa on ara vivia ella. En el diari, la Rosa deia que els tresors no eren diners ni joies, sinó tresors personals. La Mireia era una nena molt curiosa i li encantava llegir. De sobte va sentir a sa mare que deia: —Mireia, el dinar és a taula! Mai havia dinat tan de pressa i amb tanta excitació. En acabar, tornà a la seva habitació i continuà llegint. Passades unes pàgines va trobar escrits uns versos que revelaven de manera enigmàtica on eren amagats els tresors personals de la Rosa. Deien així: Una agulla en un paller, o una bota en un celler, què trobaràs primer? Un vidre envidriat o un llibre estripat qui ho ha amagat?

Les joguines a l’armari o les que em dóna el notari. Busca i rebusca el que trobis, trobat estarà. I el que no trobis, trobat no veuràs.

Un lloc a les golfes i mosques en el lloc. Per què hi ha mosques a les golfes? Llegint la primera estrofa, una agulla en un paller... va pensar que com que de paller no en tenien, havia de ser el celler. En aquell moment, la Marta, la mare de la Mireia, la cridà per anar a sopar. La Mireia va baixar en un tres i no res. Aprofità l’avinentesa per preguntar-li al seu pare si l’endemà al matí el podria acompanyar al celler, perquè estava encuriosida per saber com s’elaborava el vi. El seu el pare, que era un amant del vi, li respongué que estaria encantat. L’endemà al matí es llevà molt aviat i anà a despertar els seus pares que dormien. Més tard, ella i el seu pare baixaren al celler. Mentre el seu pare li anava explicant el procés d’envelliment del vi, ella anava mirant aquí i allà a veure si trobava alguna pista. Sense voler, va ensopegar amb una rajola de terra. Se la va mirar amb deteniment i va veure que es movia, la va tocar i va veure que es podia treure. La va aixecar i va trobar una capsa. Estava molt contenta, i va tornar a posar la pedra al seu lloc. Sense dir res a son pare va continuar fent veure que se l’escoltava. Més tard va anar a la seva habitació, obrí la capsa i a dins hi trobà una fotografia de la Rosa amb els seus pares, una capsa de música, una nina, un collaret fet de pedretes de colors i una baldufa ratllada. Estava contentíssima i es mirà amb tanta emoció aquella fotografia com si es tractés de la seva família. Tot seguit llegí la segona estrofa. Com que a la casa no hi havia cap vidre envidriat, va anar a veure tots els llibres de la casa. No en va trobar cap d’estripat. Va llegir la tercera estrofa i va decidir anar a les golfes. Va mirar per aquí i per allà, treia capses i més capses. Llavors va ser quan, en treure una capsa, va veure una mosca pintada a la paret; després va veure que el tros de paret era un calaix. —Ja he trobat un altre amagatall! —va cridar.

En aquell calaix hi va trobar contes, quaderns d’escola, una ploma, un tinter, una pedra en forma de cor i unes petxines. Va llegir la quarta estrofa i després va mirar per tots els armaris de la casa. No va trobar res, i al cap d’una estona els seus pares entraren a la seva habitació. Li preguntaren a la Mireia si es trobava bé, ja que feia dos dies que no sortia de l’habitació. Fou llavors quan ella els ho explicà tot. Ells van dir-li a la Mireia que era molt important haver recuperat els tresors personals de la Rosa, perquè d’aquesta manera coneixien la seva història i recuperaven també una mica la seva infantesa que, per desgràcia, havia estat tallada per la guerra. També li digueren que avui en dia hi ha molts nens que, per culpa de les guerres, terratrèmols, sequeres... han de fugir de casa seva deixant enterrats per sempre els seus petits tresors i amb ells també la seva infantesa. I tot això és tan veritat com que la història s’ha acabat.

La rosa màgica Pseudònim: Dofí Autor/a: Jèssica Mulero Almeda Categoria: cicle mitjà Escola: Sant Josep Obrer, l’Hospitalet Professor/a: Montserrat Alenyà

et aquí una vegada... Hi havia una nena de poble que tot el temps que tenia lliure el passava a la biblioteca. La nena es deia Diana, sempre portava trenes, sobretot quan anava a la Biblioteca, perquè quan es ficava dintre de les aventures d’un conte, no li agradava que els cabells se li posessin davant dels seus ulls blaus com el cel. Llegia i llegia sense aturar-se; aleshores, el temps viatjava cada vegada més ràpid, com un tren de càrrega i descàrrega sense estacions. La Diana acabava de festejar el seu aniversari; a sobre del pastís hi havia, segons la seva iaia, un número que s’assemblava a dues rosques petites, una damunt de l’altra. La iaia Rosalia li va regalar una rosa especial que portava els set colors de l’arc de Sant Martí. La Diana portava aquesta rosa a tot arreu, perquè era un punt de llibre, i per a una bona lectora de contes, és imprescindible. A la biblioteca del seu poble, la Diana ja havia llegit tots els contes infantils i volia començar a llegir contes per a grans. El primer conte d’adult que va agafar tenia un títol molt interessant: El llibre de les desaparicions. La Diana es va adonar que en posar la rosa de cristall a sobre de les primeres lletres del primer conte d’adult, va desaparèixer de cop i volta la paraula “sabata”. —Mare meva! Ha desaparegut del llibre el títol d’aquest primer conte —va dir la Diana amb els ulls blaus oberts com dues taronges. Però la seva sorpresa encara no havia acabat, podia ser més gran. I llavors, van desaparèixer totes les sabates del món, fins i tot les seves vambes. De veritat! A la biblioteca els lectors van començar a cridar: —Ah! Les meves sabates han desaparegut! —deien uns i altres amb els peus a l’aire. Va haver-hi una cridòria general. Tothom estava espantat, amb els cabells de punta i els peus freds com gels. I la Diana es va quedar també bocabadada. La protagonista, una

vegada va superar el primer impacte, va començar a pensar en treure profit a la rosa màgica. De sobte, va veure que a la rosa de cristall li havia desaparegut un color dels set de l’arc de Sant Martí: el lila. La Diana, molt setciències, va pensar: “Per culpa del punt de llibre s’han perdut totes les sabates del món; això vol dir que la rosa màgica té poders”. Llavors es va posar a mirar els capítols, un per un, a la recerca de paraules lletges i dolentes que calia eliminar del món. Va dir: —Aquesta sí que és bona! Puc triar encara sis paraules per al bé del planeta Terra. Al principi, va pensar egoistament en coses per a ella mateixa. A la Diana no li agradaven ni les bledes, ni els cigrons, ni les llenties... però després va creure amb saviesa que això era un bestiesa i que era millor agafar aquestes paraules que sortien al Llibre de les desaparicions: GUERRA, FAM, TERRATRÈMOL, INUNDACIONS, POBRESA, i... MALALTIES. La rosa màgica de cristall va perdre tots els colors de l’arc de Sant Martí i es van gastar els seus poders; només va quedar la tija de la rosa d’un color verd esperança. Quan la Diana va sortir de la biblioteca al carrer va trobar que el món era millor, ho podia olorar: el terra era una catifa verda a tot arreu. Les sabates de la gent van començar a sortir com bolets. Alguna cosa més gran havia passat i ella ho sabia. Les seves trenes volaven al vent i els seus ulls blaus brillaven d’orgull més que mai. Vet aquí un gos, vet aquí un gat...

A la biblioteca Pseudònim: Bea Ali Mot Autor/a: Berta Anglí Mingot Categoria: cicle mitjà Escola: Sant Josep, Tàrrega Professor/a: Cecília Ortiz

es de primera hora del matí, a la prestatgeria del fons de la biblioteca se sentia molta xerrameca: —Com has passat la nit? —preguntava un atles de geografia a un llibre d’història.

—Doncs què vols que et digui, des que tinc aquí al costat un llibre del Pol Nord, passo unes nits molt fredes. En uns prestatges més avall hi havia un manual de gimnàstica que començava a fer els primers estiraments del matí. Poc a poc s’anaven despertant tots els llibres de la biblioteca. A les nou en punt del matí, com cada dia, arribava la senyoreta Josefina, la bibliotecària. El primer que feia era obrir els finestrals perquè entrés la llum i començava a ordenar els llibres que havien quedat escampats per damunt de les taules el dia anterior. A la biblioteca es notava un ambient de nervis entre els llibres; un diccionari havia sentit dir a un nen que l’endemà era el dia del llibre. La majoria dels llibres estaven preocupats perquè no sabien de què anava tot això... —Què podríem fer? —preguntava el llibre de lectures. El de matemàtiques, que era molt intel·ligent, va trobar la solució: —Li preguntarem a la Gran Enciclopèdia què passa el dia del llibre, ja que ella ho sap tot. I així ho van fer. La vella enciclopèdia explicà: —En el dia del llibre es recorda la mort d’un gran escriptor: Miguel de Cervantes, que va ser l’autor del Quixot.

—Que és aquell llibre tan gros i tan vell que hi ha al prestatge de dalt a la dreta? —Sí, això mateix. Però tingueu en compte que és una obra mestra i un dels llibres més importants del món. —Oooh!!! —van exclamar els llibres. —Doncs això no és tot —continuà l’enciclopèdia—, el mateix dia del llibre coincideix amb la festa de Sant Jordi, i a Catalunya és una tradició que els nois regalin una rosa a les noies i les noies un llibre als nois... Enmig de les explicacions de la vella enciclopèdia es van sentir els passos de la bibliotecària baixant per les escales en direcció a la sortida, va apagar els llums i se’n va anar. —Ja és hora de tancar? —va demanar una novel·la—. Avui sí que se m’ha fet curt el matí... segur que la bibliotecària ha plegat més aviat per anar a regalar el llibre al seu xicot. —Ha, ha, ha —van riure tots els llibres.

Somnis Pseudònim: Mare Nostrum Autor/a: Daniel García Lidón Categoria: cicle superior Escola: Vedruna, Girona Professor/a: Esther Martí Vilà

esprés d’empènyer amb totes les meves forces el fred pom de la llibreria Clariana, vaig tenir la sensació que una pila de llibres vells i gastats em queien al cim. Sort que només va ser fruit de la meva imaginació, perquè sinó...

Em dirigí cap a la zona de novel·les de ciència-ficció, que eren les que més em fascinaven. Un cop allà, l’aventura dels llibres arribà. Vaig començar a llegir-ne per sobre alguns, a donar-los cops d’ull, a examinar-los detingudament..., en fi, un miler de coses. Però és clar, el temps passava i van tocar les vuit, l’hora que Clariana tancava. —Vés-te decidint, noi, que la llibreria plega —em digué l’encarregat amb una cara de cansat que no se la treia de sobre. Em vaig entristir molt. Vaig agafar els llibres que em semblaven més interessants, vaig distreure’m un instant i, en sortir, vaig comprovar que estava sol, tancat a la llibreria. —Un moment... sol! Podia mirar tots els llibres i còmics que volgués sense que l’encarregat m’atabalés per veure si els comprava! Doncs bé, vaig començar a remenarho tot, inclòs un atles juvenil força entretingut. Però és clar, una nit és molt i molt llarga i no acostuma a ser tranquil·la. Havia deixat Clariana feta un desastre: llibres per terra, mig oberts, pàgines arrugades. Òbviament, em vaig adormir i sense adonar-me’n un somni s’apoderà de mi. De sobte, vaig tenir la sensació que era observat. En obrir tímidament els ulls vaig veure’m rodejat per una sèrie de personatges diminuts, el més gran no feia més de 30 centímetres. —Qui sou? D’on heu sortir tots vosaltres? —Hola Max, que no ens coneixes?

—No. És evident que no. —Doncs nosaltres et coneixem a tu a la perfecció. Sembla mentida, amb la quantitat d’hores que hem passat plegats! —Però... què us empatolleu? Aclariu-me aquest misteri immediatament. Jo no us entenc. —Max, fixa’t bé en tots nosaltres. Jo sóc el Capità Nemo, amb mi has conegut els fons cristal·lins dels mars. A la teva dreta tens l’XR-2, que t’ha mostrat un munt de galàxies, meteorits i forats negres. Darrere seu, en Robinson Crusoe, amb el qual has passat setmanes perdut en una illa deserta i t’ha fet un curset accelerat de supervivència. I l’Hermione que, en saber que eres aquí, ha sortit una estoneta de Howards per saludarte. L’Astèrix i l’Obèlix són al fons. No sé pas què diuen d’uns romans que estan ben bojos. I... guaita en Milú com mou la cua d’alegria! Quina decepció, Max, si dius que no ens coneixes... Després de sentir tot allò volia fondre’m. —Amics meus! No sé si em podreu perdonar. I tant que us conec a tots! Vosaltres sou els meus veritables amics. Mai m’heu decebut. Us he d’agrair les hores de felicitat que m’heu proporcionat mentre llegia les vostres aventures. Les coses que he après de mons reals i imaginaris, de segles passats i de temps futurs, de països llunyans i exòtics, de vassalls i cavallers, d’emocions, valors i sentiments! Però ara m’agradaria que m’expliquéssiu què feu aquí, d’on heu sortit? —On et penses que vivim tots nosaltres? A les llibreries i biblioteques, o què et pensaves? Durant el dia estem al servei dels nostres lectors i cada un de nosaltres viu la història que li correspon. Però de nit, quan tothom dorm, sortim dels nostres llibres i fem petar la xerrada. En saber que t’havies quedat sol i tancat hem volgut passar aquesta nit amb tu i fer-te companyia. La nit és molt llarga, Max, i ens preocupava que t’espantessis. 56

Llavors tots vam fer una gran rotllana i vam explicar-nos un munt de coses fins que la claror del dia va començar a filtrar-se per un finestral. Vaig assabentar-me que al Capità Garfi l’avorrien les històries de pirates, que en John Silver era tan innocent que tots li feien bromes, que Alícia del País de les Meravelles estava perdudament enamorada d’en Tintín, i que el Mag Merlí demanava consells a Harry Potter perquè ell, de màgia, ni idea... Una freda mà se’m posà sobre l’espatlla. —Ep, noi! Espavila! —digué l’encarregat un xic irritat. Quin enrenou és aquest? Ràpidament vaig aixecar-me, vaig mirar l’encarregat i sense dir res i amb un gran somriure als llavis vaig sortir de la llibreria Clariana. Vessava felicitat: aquella meravellosa nit vaig aprendre que amb un llibre mai no estaria sol!

Un llibre, un somni

Pseudònim: Siana Autor/a: Anaïs Pasanau Miró Categoria: cicle superior Escola: Pràctiques, Tarragona Professor/a: Josep Ramon Boix Miró

n un carrer de la meva ciutat hi ha una petita llibreria on un senyor, vell però molt amable, ha estat treballant tota la seva vida allí, envoltat de llibres. Cada vegada més, el llibreter passava hores i hores avorrit darrere la taula, esperant vendre llibres, explicar historietes i divertir-se.

El llibreter i els llibres eren molt amics, tant, que el llibreter explicava que la gent havia deixat de llegir, i d’aquesta manera també de somiar. La gent no anava a treballar contenta, ni els nens explicaven aventures al pati de l’escola, ni els pares i mares parlaven de res que no fos feina, encàrrecs a fer, horaris per combinar... Els llibres escoltaven atentament, però no deien res. A ells també els amoïnava que la gent no els agafés, ni els obrís, ni els comprés per endur-se’ls a casa a llegir-los. Els llibres més savis de la llibreria, és a dir, l’enciclopèdia, el diccionari, l’atles i els llibres de consulta, van decidir reunir-se en un consell. Havien de provar de resoldre aquell problema. Quan estaven tots reunits, van començar a parlar. Tothom hi deia la seva: —Recordo que l’última vegada que em van agafar va ser per saber més coses sobre el cor —digué l’enciclopèdia—. I d’això ja fa molt de temps! —Doncs a mi ningú m’agafa per mirar com s’escriu una paraula o per saber què significa —es lamentà, trist, el diccionari. —Apa, nois! Nosaltres ho tenim pitjor. Ja fa més de tres mesos que ningú ens mira per consultar res... com que tothom té Internet... Van rumiar molt durant dies i dies, i van arribar a la conclusió que la solució passava per engrescar els nens a llegir. Com ho farien?

L’enciclopèdia, que era molt respectada per tots, per tot el que sabia, i que ja feia molt de temps que anava pel món, va dir: —Que els contes infantils es presentin immediatament aquí! Per la llibreria es va començar a moure tothom, buscant tots els contes pels prestatges i per damunt dels taulells. Els contes no entenien què estava passant. Quan van estar tots reunits, l’enciclopèdia els va dir: —Contes! Cada un de vosaltres explica una història, que de vegades és màgica. Hem d’aprofitar aquest fet per tornar-nos a fer presents a la vida dels nens i de les persones. A partir d’aquesta nit, cadascun de vosaltres anirà a una casa on hi hagi un nen, i es posarà sobre la seva tauleta de nit. Quan el nen estigui dormint, la història de cada conte serà el somni que aquella nit tindrà el nen. Així, l’endemà, quan els nens es despertin, recordaran el somni, i en veure el llibre sobre la tauleta de nit, l’agafaran i l’obriran. Sorpresa! —S’hi conta allò que he somiat —diu un nen—. És fantàstic! Volant, emocionat i esverat crida els seus pares i els diu: —Sabeu què m’ha passat? —Que t’ha passat ara? —diuen els pares, encara mig adormits. El nen contesta:

—Aquesta nit he somiat una història que justament és la que conta el llibre que he trobat a la meva habitació. Qui me l’ha portat? —Jo no —diu la mare—. I tu, pare? —Jo tampoc —respon estranyat. —Doncs jo en vull més, de llibres que contin històries com aquesta! —diu el nen. Els pares, sorpresos del que els deia el seu fill, i sense pensar-s’ho massa, li van contestar: —Aquesta tarda, en sortir de l’escola, anirem a la llibreria i podràs triar els llibres que vulguis. Això va passar més o menys igual a totes les cases on havien anat els contes. La idea semblava que estava funcionant. Aquella nit, tots els nens havien somiat i el somni estava en el seu llibre. A la tarda, cap a les sis, el llibreter mirava pels vidres com passava la gent pel carrer i pensava: «Un altre dia igual. Tornem al martiri de cada dia: veure passar la gent pel davant.» De sobte, la porta de la llibreria es va obrir. Era una mare amb els seus dos fills. Venien a comprar llibres. El llibreter els va acompanyar complagut a la secció de llibres infantils. Allà hi trobaren el seu conte i molts altres. Allò era meravellós! «Per fi algú havia entrat a buscar llibres», es digué el llibreter a si mateix.

La porta no parava d’obrir-se, i la gent entrava com feia molt de temps que no passava a la llibreria. El llibreter estava emocionat, content i molt feliç. Els nens miraven, remenaven i triaven contes, i els pares tornaven a agafar llibres per fullejar-los. «Allò sí que era un bon ambient!», pensaven tots els llibres. Els pares, de mica en mica, s’adonaven que les presses, el córrer, el mòbil, l’ordinador, la feina... els ocupava tot el seu temps. Ja no recordaven què era agafar un llibre i viure l’aventura que contava, o viatjar per on explicava el llibre... És clar, com que no tenien mai temps! Però aquella tarda es van adonar que havien de tornar a dedicar temps a llegir, a pensar, a somiar... perquè ho estaven oblidant. Els llibres de la llibreria estaven satisfets. Ho havien aconseguit. La gent els tornava a buscar, els agafava, els llegia, els explicava, en parlava... Des de llavors, el llibreter ja no es va avorrir més. Cada dia entrava gent a mirar llibres, a buscar-ne de curiosos, dels de tota la vida, de cuina, de pintura, de teatre, de música, novel·les, atles... La gent tornava a pensar amb el llibre com una cosa important, que no pot ser substituïda per cap altra.

Contes populars

Pseudònim: Josepet Autor/a: David González Curriu Categoria: cicle superior Escola: Santa Maria, Avià Professor/a: Montserrat Corominas Coma

n grup de llibres d’una biblioteca petita, un dia, es van posar a parlar sobre per què ningú els llegia. El conte de la Caputxeta Vermella deia:

—A mi no em llegeixen perquè la meva història ja la sap tothom. —Doncs a mi no em llegeixen perquè fem por als nens —comentava el conte dels Tres Porquets. I així van anar conversant, fins que el conte del Patufet va deixar anar: —Ja sé què podem fer. Potser si desapareixem un temps, algú començarà a adonar-se de la nostra absència i ens començaran a enyorar una mica. Tots van estar-hi d’acord i van dir que sí, sense pensar-s’ho ni un segon. —Si ens amaguem en un dels armaris buits de la biblioteca, segurament no ens trobarà ningú —va suggerir el conte de la Ventafocs. I així ho van fer: tots els llibres que se sentien abandonats es van amagar en un armari que hi havia a l’arxiu. Bé, tots menys un, que era molt “viu”, el conte de la Bella Dorment. Aquest es va quedar quiet com una estàtua en els prestatges, perquè va pensar que, com que quasi bé no hi havia cap conte popular, de ben segur que l’agafarien a ell. La veritat és que va passar temps i temps, i ningú no trobava a faltar cap dels contes que havien fugit del seu lloc. Només la Bella Dorment aguantava el tipus allà al prestatge tota sola. Ni la bibliotecària s’havia adonat de la seva absència, ja que últimament en aquell sector hi havia tan poc moviment que ni tan sols treia la pols. Una tarda d’un dia ben assolellat, però amb un vent que feia tremolar les dents i fins i

tot les parets de les cases, i és clar, no feia bo per sortir a passejar, l’àvia Antònia amb la seva néta Judit de quatre anys, van fer cap a la biblioteca per llegir contes una estona. La iaia li havia promès que li llegiria els contes del Patufet: El Patufet i el gegant, El Patufet i els cargols, El Patufet a la panxa del bou... Van anar a la secció de contes per a nens i nenes i quina va ser la seva sorpresa quan van veure que al prestatge dels contes populars només hi havia la Bella Dorment. Es van estranyar molt. Ho van anar a dir a la bibliotecària i la senyora es va quedar de pasta de moniato. —No pot pas ser, això! Vols dir, nena? —va dir amb un fil de veu, que una mica més i se li para el cor. La bibliotecària, amb cara de no creure-s’ho ni poc ni mica, va voler-ho comprovar ella mateixa. I tal dit, tal fet, allà no hi va trobar res, ni tan sols la Bella Dorment, que a corre cuita havia anat a avisar els seus companys. —Heu tocat els contes populars? —va preguntar la bibliotecària a les seves companyes que s’encarregaven d’altres seccions. —No, no els hem tocat pas —van respondre alhora i amb un to d’emoció per aquest fet que mai havia succeït fins aquell moment. —Sí que és estrany —va murmurar l’àvia que no havia sentit dir una cosa com aquella en seixanta-cinc anys que tenia. La bibliotecària anava amunt i avall, mirava fins i tot sota les taules, als lavabos, per tot arreu. Per això no és gens estrany que tot d’una entrés a l’arxiu, i de moment no veia res d’anormal. La Judit, que tampoc parava de mirar a tort i a dret, va veure un armari que li va cridar molt l’atenció.

—Què hi ha en aquest armari? —va preguntar sense tallar-se ni un pèl. —Llibres vells —va respondre la bibliotecària. La bibliotecària va obrir l’armari, i va trobar tots els llibres arraulits i mig adormits d’estar a les fosques tant de temps. Ella mateixa va preguntar: —Qui els deu haver posat aquí? —Hi hem vingut nosaltres sols —van respondre tots alhora. Ens hi hem tancat perquè ningú ens llegeix i com que ja no som útils ens hem guardat aquí. La bibliotecària no es va estranyar gens i els va proposar que els posaria a l’expositor de la biblioteca perquè els nens es tornessin a fixar en ells i els llegissin. Va ser una gran idea, els contes populars “de sempre” van tornar a ser importants en aquella petita biblioteca.

El llibre que no s’acaba mai

Pseudònim: Beto Autor/a: David Julià Jerez Categoria: cicle superior Escola: Xaloc, l’Hospitalet de Llobregat Professor/a: Juli Gallego Vidal

ola, bon dia, què desitges? —va dir-li el bibliotecari al David. —Bon dia, voldria un llibre que tractés d’una cosa no massa avorrida, perquè no m’agrada llegir gaire —va contestar el noi.

—Quina edat tens? —li va preguntar l’home. El noi li va dir que tenia 11 anys i el bibliotecari li va oferir un llibre que tractava de les aventures que viu un nano de la mateixa edat que el David. Aquest va sortir amb el llibre sota el braç, però de mala gana, perquè no tenia ganes de llegir aquell conte tan llarg per fer el treball del col·legi. Quan va arribar a casa se li va ocórrer de mirar la tapa del llibre, i aquesta el va deixar com hipnotitzat, cosa que va fer que li cridés l’atenció i li agafessin ganes de llegir-lo. Va sopar i li va dir a la seva mare que se n’anava a dormir. Només entrar a la seva habitació es va posar el pijama i es va adonar que el llibre era a sobre del seu escriptori. Llavors es va tornar a quedar encantat mirant la tapa i no podia deixar de mirar-la. Va agafar el llibre i es va ficar al llit després d’encendre el llum. De sobte, va mirar fixament el títol de la portada que deia: El llibre que no s’acaba mai. Es va quedar una mica confós, però va començar a llegir-lo. Mentre anava llegint el llibre s’anava imaginant que ell era el protagonista del conte i es ficava molt al paper, cosa que feia que no pogués parar de llegir. A mitjanit, la seva mare va entrar a l’habitació del fill i va veure que s’havia quedat adormit amb el cap sobre el bell mig del llibre. Aleshores el va guardar i va tapar bé el nen perquè no agafés fred. L’endemà, en David es va llevar molt tard, ja que aquella nit s’havia adormit massa entrada la nit. Es va vestir, va preparar les seves coses i va esmorzar a corre-cuita. Va agafar el seu llibre i se’n va anar cap a l’escola. Allà li van preguntar pels deures, però no els havia fet perquè s’havia quedat tota la nit llegint el llibre. El professor no s’ho va 72

creure, perquè sabia que no li agradava llegir, i li va dir que li expliqués què havia llegit. El nen va estar mitja hora explicant la història i el seu professor, que es deia Xavier, li va dir que parés i que no es creia allò que estava escoltant, perquè encara que el llibre fos gros no podia ser que hagués llegit tantes coses i encara anés per la meitat. El noi li va dir que tot era cert i en Xavier va dir que si era així, l’endemà li hauria de portar una redacció amb el resum de tot el llibre. En David va estar-hi d’acord i va prometre que al dia següent li portaria el treball acabat. Quan va sortir de l’escola va anar corrents a casa seva i va dirigir-se cap a la seva habitació. Es va asseure en una cadira i va començar a llegir. Va estar-s’hi fins ben tard, i quan creia que per fi havia acabat, va tancar el llibre i va descobrir que el seu punt de llibre encara es trobava a la meitat. Rendit pel cansament i al·lucinat en veure que el llibre no avançava, es va estirar al llit i es va quedar adormit. Aquell matí es va aixecar d’hora i va escriure una redacció de dues pàgines, però sense un final concret, perquè no havia acabat de llegir-lo. Li va ensenyar a en Xavier i aquest va quedar molt empipat i li va dir que com no li portés un resum amb un final com Déu mana, el castigaria de debò. En David va tornar a casa molt preocupat perquè el seu professor creia que ell li estava prenent el pèl i no sabia què fer. Tot just va acabar de berenar, va pujar a la seva habitació per veure què podia fer amb el problema que tenia. Després de pensar i pensar en el tema, va adonar-se que aquell llibre era impossible d’acabar-lo, ja que per més que llegia, sempre marcava que havia llegit la meitat i va decidir inventar-se un final. Així ho va fer. Va portar la redacció acabada a classe i el professor el va felicitar perquè aquell resum demostrava que en David s’havia esforçat i s’havia llegit un llibre amb molt d’interès. Però ell no estava satisfet, perquè el llibre li estava agradant molt, i per més que el llegís no podia acabar-lo.

Al cap d’unes setmanes va anar a la biblioteca a tornar el llibre. —Hola, vinc a tornar aquest llibre —va dir en David. —T’ha agradat? —va preguntar el bibliotecari. —Doncs no sé què dir-li, perquè és impossible d’acabar, però la història m’agrada molt —va afirmar el nen. —El final d’aquest llibre és el que tu vulguis posar-li —va confessar l’home. —Ja ho sabia, segur que si vinc d’aquí a molt de temps i l’agafo per on el vaig deixar, el protagonista tindrà la mateixa edat que jo. I mai no s’acabarà fins que jo em mori o inventi un final, per això es diu així —diu ell. —Veig que has descobert el secret del llibre màgic que no s’acaba mai.

La màgia que pot tenir un llibre

Pseudònim: Periòdica Pura Autor/a: Anna Reig Garrido Categoria: cicle superior Escola: Sant Josep, Tàrrega Professor/a: Montse Caselles

a Tina s’havia llevat molt d’hora. En Nil, el seu germà petit, es preguntava per què. Va anar a buscar un got d’aigua i se la va trobar al menjador asseguda a terra i a punt perquè l’àvia li expliqués un dels seus contes. Estava cosint una bufanda, ja que segons ella, el fil i l’agulla eren el seu element essencial per contar rondalles.

—Veuràs —li digué amb veu melangiosa: «Una calorosa i avorrida tarda d’agost, la mare de l’Aina va sortir a comprar maduixes per berenar. Ja feia ben bé vint minuts que havia marxat i encara no tornava. L’Aina s’avorria, no sabia què fer, encara que podia triar entre fer els deures o mirar la tele. »L’Aina era una nena simpàtica, estudiosa, animada, d’ulls verds i cabell castany. En aquell moment estava asseguda en una butaca, tenia la mirada perduda, observava les valls que tenia més enllà, però un remolí de vent va fer que girés la cara i desviés la mirada cap a la prestatgeria. La seva mare tenia molts llibres, la majoria dels quals ja se’ls havia llegit. La nena es va acostar, i va veure aquell llibre que la mare li havia dit que era molt especial per a ella. El va agafar, i tot seguit va començar a fullejar el primer capítol. Li agradà tant que...» —M’agrada molt, àvia, però quin llibre llegia? —va interrompre la Tina. —Espera i ho veuràs tu mateixa —respongué l’àvia tota satisfeta—. A veure, per on anàvem? Ah, sí! T’explicava el que estava llegint l’Aina. «Fullejant, fullejant, va trobar una pàgina que estava mig trencada. Hi deia justament aquestes paraules: “Si gires aquesta pàgina viuràs una experiència que no oblidaràs mai”. »L’Aina no era gaire poruga, així que ja et deus imaginar què va fer, no? Doncs sí, va girar la pàgina i... de cop i volta es va trobar a sobre d’un ase, vestida amb un casc de

ferro i una armadura d’allò més resistent, acompanyada d’un home més aviat grassonet i no massa alt. »Se sentia confusa, no sabia on era ni com hi havia anat a parar. Va baixar de l’ase i li va preguntar a aquell individu què li havia passat. Ell li respongué que tenia una missió i que no podia fallar al seu millor amic. »—Quina és aquesta missió? —va preguntar l’Aina. »—Anar a buscar la gent del poble perquè ajudi el meu amo a lluitar contra tot aquell gran exèrcit que diu que hi ha a les muntanyes —va respondre l’home. A l’Aina li interessava més saber com podia sortir d’aquell conte, però com que no sabia com ferho, al final va decidir acompanyar-lo. »L’home, que li va dir que era l’escuder del cavaller, va fer via cap al poble. En arribar van començar a explicar el que els havia passat a la gent del poble i tothom començà a riure i a dir que el seu amo estava boig, ja que el que ell anomenava un exèrcit, en realitat eren molins de vent. »L’escuder i la nena pujaren a sobre dels ases, i tots dos, decidits, l’anaren a buscar. »Després d’un llarg camí van veure que el cavaller estava lluitant contra les aspes dels molins; s’hi van apropar i li van fer veure que no estava lluitant contra un exèrcit, sinó que ho feia contra els molins. »De cop i volta, l’Aina va desaparèixer de la història, i es tornava a trobar asseguda a la butaca llegint el llibre.» El soroll d’unes claus distragué la nena: era la seva mare que entrava a casa. —Què estàs fent filla? —va preguntar la mare. 80

—No t’ho creuràs, mare! De cop i volta m’he posat a llegir una de les teves novel·les i com per art de màgia m’he trobat dins la història —respongué l’Aina tota entusiasmada. La mare li va dir que ho devia haver somiat, que allò no podia ser. La nena de seguida va veure que ningú no la creuria, i no va explicar aquella aventura fins aquell mateix matí, 53 anys després. De sobte, la Tina va comprendre que aquella nena del conte era la seva àvia i tota neguitosa va exclamar: —Àvia, tu eres l’Aina, oi que sí? —Doncs sí! —va respondre l’àvia. —Així, tot això et va passar quan eres petita? —va preguntar en Nil. I l’àvia els va contestar que aquesta és la màgia que poden tenir els llibres, que de sobte et poses a llegir una història, i t’agrada tant que no pots parar, t’endinses tant a dins del personatge que et penses que estàs dins del conte. Des d’aquell moment, tant la Tina com en Nil tenen tantes ganes que els passi el mateix que li va succeir a l’àvia, que llegeixen tants llibres com punts va haver de fer l’àvia per acabar la bufanda.

Escoles participants al Segon premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Arrels, Solsona

CEIP Josep Pla, Barcelona

CEIP Agustí Gifre, Sant Gregori

CEIP Les Comes, Sant Jaume de Llierca

CEIP Antaviana, Barcelona

CEIP Les muralles, Montblanc

CEIP Ausiàs March, Barcelona

CEIP Lola Anglada, Martorell

CEIP Carles Faust, Blanes

CEIP Mare de Déu de Montserrat, L’Albagés

CEIP Carrilet, Palafrugell

CEIP Mare de Déu de Talló, Bellver de Cerdanya

CEIP d’Almenar, Almenar

CEIP Mare de Déu del Remei, Alcover

CEIP de Llers, Llers

CEIP Mare de Déu del sòl del pont, Roda de Ter

CEIP de Tuixent, Zer Solsonès Nord

CEIP Maria Borés, La Pobla de Claramunt

CEIP Dr. Carulla, Arbúcies

CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí

CEIP El Bruc, El Bruc

CEIP Mediterrani, L’Ampolla

CEIP El Castell, Cabacés

CEIP Migdia, Girona

CEIP El Castellot, Castellví de la Marca

CEIP Miquel Martí i Pol, Lliçà d’Amunt

CEIP El Pla, Salt

CEIP Mossèn Jacint Verdaguer, Barcelona

CEIP Els Pins, Barcelona

CEIP Nabí, Barcelona

CEIP Ferreries, Tortosa

CEIP Pau Claris, La Seu d’Urgell

CEIP Flama, Manresa

CEIP Pedra Blanca, La Pera

CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès

CEIP Pi d’en Xandri, Sant Cugat del Vallès

CEIP Ginesta, Matadapera

CEIP Pràctiques, Tarragona

CEIP Herois del Bruc, Piera

CEIP Puig d’Agulles, Corbera de Llobregat

CEIP Joan Coret, Badalona

CEIP Ruiz Giménez, Palamós

CEIP Joan Maragall, El Prat de Llobregat

CEIP Sant Ignasi, Manresa

CEIP Joan Maragall, Lleida

CEIP Sant Isidre, Capçanes 83

CEIP Sant Marc, Calldetenes

Col·legi Sant Rafael, La Selva del Camp

CEIP Sant Miquel, Cornellà

Col·legi St. Josep, Tàrrega

CEIP Sesmon d’Oló, Barcelona

Els Til·lers, La Masó (Tarragona)

CEIP Setze de Febrer, Els Muntells

Els tres pins, Vallromanes

CEIP St. Salvador d’Horta, Santa Coloma de Farners

Escola Abadessa Emma, Girona

CEIP Sta. Maria, Avià

Escola Anunciata, Gironella

CEIP Teresa Miquel i Pàmies, Reus

Escola Arrels, Barcelona

CEIP Timorell, Castelldans

Escola Augusta, Barcelona

CEIP Tomàs Raguer, Ripoll

Escola Azorín, L’Hospitalet

CEIP Torrebesses, Torrebesses

Escola Daina Izard, Olesa de Montserrat

Col. Bell-lloc del Pla, Girona

Escola de Montserrat, Sant Salvador de Guardiola

Col. El Pilar, Premià de Mar

Escola Dr. Masmitja, Girona

Col·legi del Carme, Vilafranca del Penedès

Escola El Carme-Vedruna, Manlleu

Col·legi Dr. Alberich i Casas, Reus

Escola Gravi, Barcelona

Col·legi Episcopal, Lleida

Escola Joan Roure Parella, Tortellà

Col·legi La Creu, Torrefarrera

Escola Lestonnac, Badalona

Col·legi La Flama, Sant Fruitós de Bages

Escola Mare de Déu de la Misericòrdia, Reus

Col·legi Montserrat, Barcelona

Escola Mare Nostrum, Barcelona

Col·legi Pompeu Fabra, Salt

Escola Marinada, Palau-solità i Plegamans

Col·legi Sagrat Cor-Vedruna, Sant Boi de Llobregat

Escola Montessori, L’Hospitalet

Col·legi Sagrats Cors, Centelles

Escola Mowgli, Igualada

Col·legi Sant Andreu Natzaret, Barcelona

Escola Nabí, Barcelona

Col·legi Sant Joan Bosco, Barcelona

Escola Patufet, Barcelona

Col·legi Sant Josep Obrer, L’Hospitalet de Llobregat

Escola Pia, Olot

Col·legi Sant Josep, Sant Hilari Sacalm

Escola Puigcerver, Reus

Col·legi Sant Miquel, Barcelona

Escola Sadako, Barcelona

Escola Sant Miquel, Barcelona Escola Santíssima Trinitat, Badalona Escola Tècnica Professional del Clot, Barcelona Escola Vedruna, Girona Escola Xaloc, L’Hospitalet del Llobregat Espai-3, Sant Joan Despí L’Aixart, Cervià de Ter La Renaixença, Manresa Les Codinetes, Tarragona Les Comes, Rodonyà Mare de Déu de la Serra, Montblanc Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Mare de Déu del Carme, Tarragona Mare de Déu del Roser, Barcelona Maristes, Sabadell Ramon Llull, Barcelona Sant Rafael, Selva del Camp Santa Claus, Barcelona St. George’s School, Fornells de la Selva

Índex El petit llibre..................................................................................................................... 7 Els contes capgirats.......................................................................................................... 11 El drac de la biblioteca..................................................................................................... 17 Un poble sense llibres...................................................................................................... 23 El solet vergonyós ........................................................................................................... 27 El llibre escrit per l’avi...................................................................................................... 31 El llibre més estimat ........................................................................................................ 35 El diari de vellut vermell.................................................................................................. 39 La rosa màgica.................................................................................................................. 45 A la biblioteca................................................................................................................... 49 Somnis.............................................................................................................................. 53 Un llibre, un somni.......................................................................................................... 59 Contes populars............................................................................................................... 65 El llibre que no s’acaba mai............................................................................................. 71 La màgia que pot tenir un llibre...................................................................................... 77