Contes de música by Solidaritat Sant Joan de Déu

Contes de música Tercer premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes

Pilarín Bayés agraeix l’assessorament rebut d’Andreu Navarro i Oafaa Chouchouh sobre instruments musicals.

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. Primera edició: maig de 2006 © dels textos: dels diferents autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Guillem Tell,15, entl. 1a 08006 Barcelona Tel. 93 218 34 58 Fax 93 237 22 10 editorial@emediterrania.com www.emediterrania.com Maquetació: Jordi Vives ISBN: 84-8334-730-X DL: B-23.666-2006 Impressió: Sanvergràfic, La Palma de Cervelló Imprès a Catalunya – Printed in Catalonia

quest llibre, Contes de música, aplega les narracions guardonades en el Tercer premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes. En aquesta convocatòria hi han participat 203 escoles de tot Catalunya i s’han presentat a concurs 1.724 contes sobre el tema que es va proposar, la música, en commemoració del 250è aniversari del naixement de W. A. Mozart.

Des de l’editorial estem molt agraïts per l’entusiasme de les escoles que hi han participat. Cada any augmentem el nombre de contes participants! També enguany, la Pilarín Bayés ha il·lustrat els contes guardonats amb els seus dibuixos plens de vida i que tots tant estimem. També volem agrair als membres del jurat el seu treball seriós en la selecció dels contes, sotmetent els finalistes a diverses votacions, ja que eren molts els contes amb una qualitat mereixedora de premi. Sabem que molts esperàveu veure el vostre conte publicat, però n’hem hagut d’escollir quinze, cinc per categoria. De fet, al llarg de les tres convocatòries, ja són 37 les escoles que han estat guardonades. Us esperem a la propera convocatòria; el curs vinent rebreu les bases amb el tema escollit i les pautes a seguir. Ens teniu a la vostra disposició.

Editorial Mediterrània

Veredicte del Tercer premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Reunit a Barcelona el 19 d’abril de 2006 el jurat del Tercer premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, presidit per Pilarín Bayés i integrat per Joan Badia, Joan Baqués, Montserrat Cabré, Joaquim Carbó, Josep F. Cortés, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Montserrat Gil, Meritxell Margarit, Lluís Vila d’Abadal i Francesca Vilarrasa, resol premiar els contes següents:

Cicle inicial: La simfonia del xiulet amb el pseudònim En Xitu i la Rauca, del CEIP Dr. Salarich, de Vic. La darbukka bufanúvols amb el pseudònim Els pingüins, del CEIP Carrilet, de Palafrugell. La banda de l’elefant amb el pseudònim Els Pirineus, del Col·legi Sant Miquel, de Barcelona. El despertar de les melodies amb el pseudònim Trazom, del CEIP Martí Poch, de L’Espluga de Francolí. La música és divertida amb el pseudònim Els goril·les, del CEIP Joaquim Ruyra, de Barcelona.

Cicle mitjà:

Cicle superior:

Amina amb el pseudònim Bombonets, del CEIP Rosa Sensat, de Reus.

Una corxera molt especial amb el pseudònim Clau de Sol, de l’Escolania de Montserrat, de Montserrat.

Música i fades amb el pseudònim Pep Sala, del Col·legi Vedruna, de Terrassa. La trompeta feliç amb el pseudònim Regalet, del Col·legi Sant Josep, de Tàrrega. En Gladiol i l’orquestra amb el pseudònim Andaira, del CEIP Timorell, de Castelldans. L’harmònica i el violí amb el pseudònim Chaquin, del Col·legi Claret, de Sabadell.

De memòria amb el pseudònim Halley, del Col·legi Episcopal, de Lleida. El pentagrama deprimit amb el pseudònim Lluna plena, del CEIP Rubén Dario, de Barcelona. El país de la música amb el pseudònim Q.S.M., de l’escola Mare de Déu del Roser, de Barcelona. Un record molt especial amb el pseudònim Pediram, del CEIP Pàmies – Zer Font de l’Aiguadí, de Ginestar.

La simfonia del xiulet Pseudònim: En Xitu i la Rauca Autors: Adrià Arcarons Temprano, Sílvia Codina Gil, Jihan Daghmoumi, Albert Gallardo Tamayo, Carla Líbana Barba, Carles Morote Navarro, Lídia Plata Begara, Bruna Santanach López, Joan Verdaguer Pérez, Marçal Ausic Puig-Alsina, Arnau de Paz Castany, Yassine Halam, Rafael Loreto Fernández, Ach Mustafa Oulad El Hadj, Emma Sánchez García, Anna Soler Pérez-Vico, Leonardo Vicente Granados, Juan Antonio Barba Ruibo, Siham Chayouai, Hajar El Bouich, Rafael Hernández Moreno, Asma Majjouti, Mar Parareda Ordeig, Arnau Santamaria Muñoz, Guillem Trabal Zafra Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Dr. Salarich, Vic Professor/a: Montserrat Homs Aumatell

et aquí que una vegada, no fa gaire temps, hi havia un àrbitre de futbol que tenia un xiulet de metall. L’àrbitre es deia Lluís i anava a tot arreu amb el seu xiulet. A en Lluís, a més del futbol, li agradava molt la música i sovint anava a concerts al Palau de la Música.

Un dissabte feien l’òpera La flauta màgica de Mozart, i en Lluís es va mudar molt i se’n va anar al Palau. Com sempre, duia el xiulet a la butxaca dels pantalons. El xiulet d’en Lluís, cada dia que anava a concert, es posava nerviós i pensava: «M’agradaria tant poder ser un instrument de l’orquestra! Jo, allà al camp, només puc fer sons estridents i forts, i la majoria de les vegades que xiulo és per marcar faltes...». El dia de La flauta màgica es va posar encara més nerviós i fins i tot volia sortir de la butxaca dels pantalons i pujar a l’escenari. Però cada cop que ho intentava, en Lluís notava que es movia i no el deixava escapar. Al final d’aquesta òpera tan divertida, tothom va aplaudir molt, i va ser llavors quan el xiulet va aprofitar i va sortir disparat de la butxaca dels pantalons d’en Lluís i se’n va anar volant cap a l’escenari. El xiulet, encara que estava intranquil i sabia que feia una cosa que no estava bé, de seguida es va posar al costat de la trompeta (perquè va veure que era de metall com ell), i mentre el públic ja marxava, es va ficar a la butxaca... del trompetista! L’endemà tornaven a fer un altre concert de Mozart, i el concert encara era a la butxaca del trompetista. El Palau estava ple a vessar, com el dia abans, i després del segon moviment de l’obra, en què hi ha deu segons de silenci, el xiulet va sortir ben decidit de la butxaca i va volar per tot el Palau fent un solo de forts i fluixos, de llargs i curts, de llargs i més llargs...

Tothom escoltava en silenci, com mai, i els músics van perdre el punt i algun, fins i tot, la partitura! El director no sabia què fer, si dirigir o marxar, i arronsava les espatlles. Quan el xiulet va haver acabat, es va ficar dins la trompeta, i el públic va aplaudir tant i tant que encara ara tenen les mans vermelles de tant aplaudir. El director i els músics, quan tothom va ser fora, van fer una reunió i van parlar amb el xiulet. No sabien si enfadar-se amb ell o donar-li una oportunitat... I en vistes de l’èxit d’aquell dia, van decidir fer una obra amb un xiulet a l’orquestra: La simfonia del xiulet. Aquella obra va ser un gran èxit, i gent de tot el món viatjava a Barcelona per escoltar-la. En Lluís, tot i que va buscar el seu xiulet desesperadament per totes les butaques del Palau, no el va trobar. Es va quedar tan deprimit que no va anar més ni a futbol ni a concerts. Fins que... un dia, va veure una notícia a tots els diaris del món: «A Barcelona es fa una magnífica obra al Palau de la Música amb un xiulet a l’orquestra! Gent de tot el món viatja a Barcelona...». A en Lluís li va costar decidir-se, però al final hi va anar. I vet aquí que quan va veure el seu xiulet, es va posar a plorar de content, i va ser l’home més feliç del món! Al final de l’obra el xiulet i en Lluís es van retrobar: —Vols que torni amb tu al camp? —Ni pensar-ho!, el teu lloc és aquí! —Potser ho podria fer tot... arbitrar i fer concerts! I si el conte està ben explicat... ja s’ha acabat!

La darbukka bufanúvols Pseudònim: Els pingüins Autors: Soumaya Akchich, Yousra Azar, Farah Arrahmani, Ahlame Ben Khadija, Bilal Bouchrete, Oumaima Bouchrete, Kautar Brich, Samanta Casas Buzón, Madiha Douiri, Youssra El Atmani, Jenifer Kloner Guerrero, Mª del Carmen Latorre Roldán, Alejandro David Medina Silvero, Mihaita Paiu, Bianca Vasilache, Ahlam Zoubair, Bilal Zoubair Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Carrilet, Palafrugell Professor/a: Loreto Pitarque i Joel Aranda

a Soukayna era una darbukka que vivia al Marroc. Era alegra, riallera, simpàtica, i per què no dir-ho?, una mica bufanúvols; es passava el dia imaginant-se què hi hauria més enllà del mar. Tenia ganes de veure món i tot el dia somiava viatges fantàstics i aventures increïbles. Així és que un bon dia de primavera va decidir agafar tot el que tenia i fer via cap a l’aeroport, volia anar més enllà d’aquella línia on el cel s’ajunta amb l’aigua. L’avió la va portar molt lluny de casa, concretament a Barcelona. La veritat és que es va esglaiar una mica: tot era tan gran, i la gent anava tan de pressa... Prop seu hi havia una flauta i un acordió que parlaven d’un indret petit, tranquil, on sempre feia sol i la gent era molt agradable. La Soukayna, que ho va sentir i que amb prou feines ho va entendre, els va preguntar on era el lloc de què parlaven. Els dos instruments li van contestar sense pensar-s’ho dues vegades: Palafrugell, és clar! Perfecte, doncs! La Soukayna ja sabia on havia d’anar. Aquesta vegada va agafar l’autocar, i en poc més d’una hora s’hi va plantar. Pocs dies després va començar a l’escola, es va apuntar al CEIP Carrilet; no coneixia a ningú, però de segur que no trigaria a fer amics. Al principi la Soukayna estava una mica espantada perquè cap dels instruments que anava a l’escola s’assemblava a ella, i a més, tots sonaven tan diferent... Quan es posava a sonar, tothom se la mirava. La Soukayna feia un so rar, però en el fons agradava. Un dia que es va posar a tocar fora, al pati, se li va acostar una gralla i li va dir que «al·lucinava» cada vegada que feia aquells ritmes tan curiosos i difícils. La gralla també li va demanar si volia ser amiga seva, i si no li importaria jugar i sonar plegades de tant en tant. La Soukayna es va posar tan contenta que va començar a saltar i a dansar sense parar. Per fi havia fet un amic! Fou a partir de llavors que la vergonya dels primers dies a Palafrugell va desaparèixer. La Soukayna va començar a parlar amb els altres instruments, i a explicar-los d’on venia i per què havia marxat de casa. Tothom se l’escoltava amb molta atenció. La gralla li va presentar tots els seus amics: el contrabaix que parlava d’aquella manera tan greu i tan divertida; la tenora, que se la sentia des de l’altra punta de l’escola; el flabiol, petit i eixerit com cap altre, el timbal... Ai!, el timbal... com li agradava el timbal... Es deia Andreu, i la Soukayna ja s’hi va fixar des del primer dia que va arribar: era tan guapo...!

Quan sonava no era pas tan diferent d’ella, tot i que amb els ritmes que feien no coincidien gaire. Un dimarts, a la classe de música, el professor els va demanar si podien fer un exercici junts, era una polirítmia molt difícil. L’Andreu i la Soukayna ho van fer, i... genial! Els va sortir tan bé que tothom els va felicitar! Els dies passaven i passaven. Semblava que la Soukayna hagués viscut tota la vida a Palafrugell. Tenia molts amics i amigues, tot el poble la coneixia. Ah! I a més, l’Andreu era el seu xicot! Que bé que s’ho passaven tocant junts. Quan sonaven els dos a la vegada feien una música diferent, espectacular! Va arribar una dia, després de bastants anys, que la Soukayna i l’Andreu es van casar. No va trigar a néixer el primer fill, i li van posar Jordi. Era la coseta més bufona que havien vist mai. Era un «instrumentet» de percussió igual que ells. Va tardar molt poc a començar a sonar, i... sorpresa! En Jordi podia tocar sense cap mena de dificultat tant les músiques del Marroc com les músiques de Catalunya! Que bé que s’ho passaven els tres barrejant músiques! Semblava que no hi hagués ritme que se’ls resistís! Mare meva, sí que n’havien passat, d’anys...! Ja en feia més de vint des d’aquell dia que va arribar a Palafrugell! Ara a la Soukayna se li dibuixava un somriure als llavis quan mirava enrere i s’imaginava de petita mirant aquell mar immens. Poc s’ho hagués pensat que les coses li anirien tan bé darrere aquella línia blava... Era l’instrument més feliç del món! Catacric, catacrac, aquest conte s’ha acabat!

La banda de l’elefant Pseudònim: Els Pirineus Autors: Ada Armengol Cervantes, Marta Armengol Vilimelis, Alejandro Arteaga Calvo, Arnau Bardera Muñoz, Anna Barrera Rodríguez, Mark Bergholt Cuadrado, Esteve Calzada Pifarré, Màrius Castellà Durall, Eric de Diego Queraltó, Bruno Elizalde Caruncho, Luis García Fernández, Bernat Ginot Julià, Marc Llort Maulion, Pau Martínez Vidal, Guillem Melchor Galindo, Pablo Morán Franqués, Sergi Moré Teigell, Moisés Muñoz Blasco, Paula Pujadas de San Román, Isaac Rodríguez Ramírez, Anna Rueda Capdevila, Marc Solé Bergnes de las Casas, Alicia Urios Gracia, María Elvira Vives Tanganelli, Irene Zapater Rodríguez Categoria: cicle inicial Escola: Col·legi Sant Miquel, Barcelona Professor/a: Gemma Riu

questa que us explicaré és una història increïble; n’hi ha alguns que diuen que el que va passar no creuen que sigui veritat, però... amb el poder de la música es poden fer coses que semblen impossibles. Voleu saber quines són? Doncs pareu atenció.

Diuen que fa molt de temps, al zoo de Barcelona hi va arribar un animal nou, l’Òscar, un elefant molt especial que tenia un somni: tocar la trompa i regalar la seva música a tothom; però alhora era molt desgraciat, perquè per més que ho intentava, no ho aconseguia, ja que era força tabalot. L’Òscar era un elefant gran, brillant, d’orelles enormes i amb uns ullals com dos canons. Era molt simpàtic i afectuós, i sempre que podia ajudava tothom i tots els seus companys animals. Tots l’admiraven i se l’estimaven molt, perquè l’Òscar tenia un somni. A l’Òscar l’havien fet fora de tots els zoològics del món, perquè amb el so de la seva trompa espantava la gent i els altres animals; era la riota del zoo. En arribar al nou zoo, l’Òscar va pensar que era l’última oportunitat que li quedava per complir el seu somni, ja que era l’últim zoo on anava. Sense pensar-s’ho dues vegades va tancar els ulls, va agafar aire i va començar a fer sonar la seva llarga trompa. Us imagineu què va passar? Doncs sí, ho feia tan malament que tothom es reia d’ell, i fins i tot li llençaven coses fins a fer-lo plorar. Tot i això, l’Òscar no es rendia i cada dia en obrir el zoo... tornem-hi! Una nit els animals del zoo, cansats de sentir-lo bramar i cansats que la gent se’n burlés i que només l’anessin a veure a ell, van decidir reunir-se per intentar fer alguna cosa per ajudar-lo. En aquesta reunió hi havia tota classe d’animals: la tortuga, la girafa, els pingüins i les foques, els ocells tropicals, la serp de cascavell, el cocodril, l’ós panda, els dofins i l’orca, el lleó, el tigre, la pantera i els micos. Després de pensar i pensar una solució, la tortuga, que era la més vella i sàvia, va dir molt lentament:

—Mireu, hi ha una cosa que podem fer per tal d’ajudar l’elefant. —De debò? —va demanar la girafa. —Sí. Escolteu, és ben sabut que la música és a l’abast de tothom i que tothom és capaç de fer música. —I? —va dir el cocodril. —Doncs que nosaltres també en podem fer. —Nosaltreeesss? Va dir la serp de cascavell. —I tant! Mireu: cadascú té una part del seu cos que produeix so, només cal trobar-la. Jo, per exemple, tinc una closca amb molt bona sonoritat i si la colpejo sona com una capsa xinesa. De l’alegria, els pingüins i les foques van aplaudir i en fer-ho van descobrir que el so que feien era com el dels platerets, i els micos mentre saltaven es van adonar que ells podien ballar! L’ós panda, mentre menjava la canya de bambú, sense voler va bufar i la va fer sonar! Els ocells, en parlar, no paraven de xiular fent sons com el del clarinet, la flauta, el flautí...! La girafa estirava i arronsava el coll fent-lo sonar com un acordió, mentre la serp tocava el seu cascavell! El cocodril feia sonar les punxes com un xilòfon vell!

I no ens oblidem de la pantera, el tigre i el lleó, que sonen com un orfeó! I l’orca i els dofins fan sorolls dolços i fins. De mica en mica, els animals es van anar adonant que tots podien ajudar. Entre tots van fer una partitura i després de practicar i practicar, un bon dia van sorprendre l’elefant. —Òscar, avui per fi el teu somni es farà realitat —va dir la tortuga sàvia—. T’hem preparat una sorpresa. —Tots en posició —va dir el pingüí ben estarrufat com un autèntic director—: un, dos, tres! Van començar a tocar i l’elefant es va animar, va estirar la trompa i la va començar a bufar fent-la sonar com mai no havia fet. L’elefant i tots els seus nous amics del zoo van ser molt feliços, ja que quan estaven tristos, es posaven a tocar i a ballar oblidant-se de les seves diferències. Des d’aquell dia, La banda de l’elefant va ser la més sonada i coneguda del món.

El despertar de les melodies Pseudònim: Trazom Autors: Adriana Agredano Morales, Judit Aguado Pacheco, Guillermo Amador Villegas, Carlos Aneas Amador, Olímpia Capdevila Carabasa, Maria Civit Solé, José Maria Cortès Espinosa, Josep Franquet Allué, Nicolás Giménez Amador, Alba González Rufié, Albert Grinó Romero, Mateusz Krzysztof Krzemiñski, Sergi Martínez Andreu, Josep Morató Rufié, Pere Prats Vallverdú, Eduard Roca Sánchez, Daniel Rodriguez Aliseda, Daniel Rodriguez Palau, Marina Serrat Pérez, Luis Fernando Sinisterra Campo Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí Professor/a: M. Pilar Pons Morató

obrets, eren vellets i estaven avorrits, perquè feia temps que no els tocava cap músic. Eren uns instruments musicals que s’havien anat guardant durant anys en un magatzem. Estaven rovellats i corcats perquè els seus antics amos els havien substituït per uns de més nous.

Un dia, una colla de nens jugaven a amagar-se i empaitar-se al costat del magatzem. De sobte, un nen que es deia Trazom va sentir com si algú plorés. Aquell plor venia del magatzem! Llavors ho va dir als seus amics i van decidir entrar: es van quedar glaçats. Davant seu tenien molts instruments que no eren com els altres, aquests tenien una expressió trista i n’hi havia un que no parava de plorar. Els nens es van preocupar molt i li van preguntar: —Què et passa? —Fa temps que ningú no ens toca ni ens vol escoltar, per això estem tristos —va contestar. —Nosaltres sí que volem escoltar-vos! —digueren els nens. Els instruments, en sentir això, van començar a sonar: eren unes músiques meravelloses i excel·lentíssimes! La flauta travessera feia una música suau i alegre que feia passar el mal de cap. El piano i el violí, quan sonaven, feien ballar tothom, i així ningú no s’avorria. La trompeta i el clarinet feien sonar una melodia que portava la felicitat a tothom qui l’escoltava. El violoncel tenia la màgia de fer que la gent que es barallava, s’abracés i s’estimés.

Els instruments tenien davant seu uns pentagrames buits, i mentre anaven tocant, les notes s’anaven col·locant a la partitura, era fantàstic! Els nens es van quedar emocionats, era com un somni! És per això que van pensar que uns instruments tan generosos i bons no es podien quedar al magatzem sense fer res. El grup de nens va decidir portar els instruments de poble en poble per tal d’aconseguir que amb aquestes melodies tan boniques que sonaven dels instruments, arribés la pau i la felicitat a tots els racons del món.

La música és divertida Pseudònim: Els goril·les Autors: Damarys Amaya Muñoz, Federico Ezequiel Avila, Mª del Carmen Bejar Gil, Amparo Córdoba Flores, Jordan de Gracia Martínez, Allison Samantha Escobar Yanñez, Enola Felipe Jiménez, Cristina Fernández Gámez, Mireia Fernández Heredia, Alejandro Garrido de Francisco, Àlvaro Martínez Villar, Angie Lissette Moyon Amaguaya, Rubén Navarro Román, Ana Navea Blanco, Yasmine Ribalta Adrian, Sara Ruíz Vazquez, Sandra Salguero Ruíz, Raquel Margherita Sacapino Díaz, Daría Sturmina Sergueevna, Sergi Tomás Jiménez, Sureya Waheed Palmer Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona Professor/a: Carme Giralt Abelló

i havia una vegada un nen i una nena que tan bon punt escoltaven música feien uns badalls enormes, obrien les boques com hipopòtams i els ploraven els ulls com cocodrils després de menjar-se un bon àpat. No els agradava la música, gens ni mica, i s’avorrien com unes ostres.

Un dia els pares dels nens van anar al teatre i els van deixar sols. —Tant se val! Millor, així farem el que ens doni la gana —van dir. El nen va voler engegar el televisor, però la nena li va dir: —No te’n recordes que es va espatllar? Llavors van engegar la ràdio i a totes les emissores sonaven músiques horribles, per a ells... La ràdio funcionava, però de sobte, van sentir una altra música que no sortia de l’aparell de ràdio... Tots dos van dir: —D’on ve aquesta veu? Sonava pel darrere dels armaris de la cuina. Van obrir una porta i va aparèixer una fada, petita com una tassa de cafè que hi havia dins, i de la sorpresa van caure de cul a terra. La fada només els va dir: —La música és divertídissima —i es va esfumar. De cop i volta tot va canviar. Els nens van trobar una arpa, un violí, un piano i una trompeta que responien a les seves petites carícies amb sons deliciosos. Les parets de la casa, que abans eren blanques, tenien pintades, amb molt de gust, notes musicals, claus de sol, instruments de moltes menes i partitures que ells encara no entenien. A l’armari de la roba van aparèixer samarretes amb les cares dels millors músics que hi ha hagut al món, però que ells no sabien qui eren, tot i que ho volien aprendre. Per aquest

motiu, quan van arribar els seus pares, els van demanar que els portessin a un lloc on aprendre-ho tot del món de la música. Els pares els van dir que anirien al conservatori per apuntar-los, i així farien realitat el seu desig. Als dos germans, a partir d’aquell dia màgic, els agradaven molts tipus de música. La nena va aprendre a tocar l’arpa, i el nen, el violí. Tot a la vida tenia un sentit musical: el soroll del vent, la remor del mar, el cant dels ocells, el ritme d’una màquina, el tic-tac del rellotge, el xiuxiueig de la pluja, la veu melodiosa de la mare quan els feia moixaines, la veu greu del pare quan estava content i cantava mentre s’afaitava, els batecs del cor... Mireu si es van convertir en uns bojos per la música que quan menjaven sopa, la pasta havia de ser de notes musicals i les postres havien de ser de músic. Si us pregunteu què són això de les postres de músic, us ho explicarem. Els ingredients són: avellanes, pinyons, ametlles i nous, tots amb closca. Necessiteu dos estris: una fusta i un martellet. Agafeu el martellet i clic clic, trenqueu les closques. Quina música, quin sorollet! Com podeu comprovar, la fada va fer miracles de debò. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Amina Pseudònim: Bombonets Autor/a: Salima El Handouz Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP Rosa Sensat, Reus Professor/a: Idoia Triana Figueres

ra una nit d’estiu al bell mig del desert del Sàhara, una nit fresca, clara i lluminosa. Els estels il·luminaven la sorra i les dunes, i allà, al capdamunt de la duna més petita que hi havia pels voltants, s’asseia el vell Khalid. Com cada nit, passava llargues estones mirant el cel, llargues estones tocant la seva flauta, i com cada nit, pensava en la seva estimada Amina.

Un dia, mentre en Khalid tocava la seva flauta, van començar a sortir notes brillants i lluminoses com els estels del desert! Es van posar a dansar al seu voltant i finalment, les dues més eixerides, la Blanca i la Rodona, van preguntar a en Khalid: —Què et passa, Khalid? Ens ha semblat veure’t una mica trist. En Khalid, una mica bocabadat perquè no s’acabava de creure que unes notes li estiguessin parlant, va començar a explicar poc a poc: —Fa molts anys, quan la meva filla Amina era petita, vam anar al gran mercat d’Ahfir. La petita no parava d’anar amunt i avall per les parades. Els colors, la gent, les olors; tot era una novetat per ella. Tenia pressa per descobrir-ho tot, però de sobte, quan me’n vaig adonar, ja era massa tard. L’Amina es va perdre entre la multitud. Vaig estar dies, mesos i anys buscant-la però mai no l’he trobat. La Blanca i la Rodona van somriure, es van mirar, van mirar el Khalid i van dir alhora: —Trobaràs l’Amina. Segur que ho faràs. En Khalid les va mirar una mica desconfiat i amb cara de dubte. Les notes li van demanar que toqués la seva cançó, la que tantes nits havia tocat per a la petita Amina. Un remolí de notes, estels i pols daurada va envoltar el vell d’ulls clars i barba blanca i, com per art de màgia, va transportar-lo al mercat de la ciutat d’Ahfir. Mig estabornit i espantat, en Khalid no s’atrevia ni a obrir els ulls: el xivarri del mercat l’espantava.

Feia tant de temps que vivia al desert que ja no estava acostumat a tant de soroll! En Khalid no entenia res! Què hi feia allà? I com hi havia arribat? Tot seguit, unes veus conegudes van dir-li a cau d’orella: —Encara ets a temps de trobar l’Amina. Va, aixeca’t i busca-la! Eren la Blanca i la Rodona. En Khalid va començar a buscar i buscar. Va preguntar a tots els comerciants de la ciutat, a totes les parades del mercat, però ningú no sabia dir-li res de la seva filla. Un dia, cansat de tant caminar, va asseure’s en un racó d’una bonica plaça i va començar a tocar la flauta. Uns guàrdies malcarats que passaven per allà van preguntar-li qui era, d’on venia i què hi feia allà al terra tocant sense permís. Evidentment, els guàrdies no es van creure la història de les notes màgiques que explicava el vell de la barba blanca i el van tancar a la presó del castell d’Ahfir. Van passar els dies i va arribar la primavera. Com cada matí, l’Amina va sortir a fer un passeig pels jardins del castell quan, de sobte, va sentir una música que coneixia molt bé. No sabia per què, però ella coneixia aquella dolça melodia. Va voler saber d’on venia. Cap dels dos podia creure el que veien els seus ulls, però eren allà, l’un davant de l’altre. No van caldre paraules. L’Amina sabia molt bé que aquell vellet que tocava la flauta era qui va tocar per ella nit rere nit quan era dins el bressol. L’Amina, després d’explicar al seu pare tot el que li havia passat durant tot aquell temps i de dir-li com l’havia trobat a faltar, va demanar al seu pare que es quedés amb ella al castell, però en Khalid sabia que el seu lloc no era allà. El seu lloc era al desert, sota un cel clar ple d’estels a la vora d’una duna.

Música i fades Pseudònim: Pep Sala Autor/a: Mariola Cañizares Espí Categoria: cicle mitjà Escola: Col·legi Vedruna, Terrassa Professor/a: Anna Tutusaus Monroig

i havia una vegada en un país no gaire llunyà tres aprenents de fades que tocaven l’arpa ajudades per la seva màgia. Una es deia Xènia i tenia els cabells castanys i els ulls foscos com la nit. L’altra era l’Olívia. Els seus cabells eren vermells i lluents com el sol i els seus ulls semblaven dues maragdes. La tercera era la Tasha, de cabells d’or i ulls de mar.

Eren tres amigues inseparables. El seu somni era acompanyar amb el seu instrument Madame Lafor, una cantant d’òpera molt coneguda, en algun dels seus concerts. El dilluns, quan van arribar a escola, s’adonaren que la classe era ben buida. Què devia haver passat?, es van preguntar. De sobte, van sentir unes veus que sortien del teatre i s’hi van apropar. Quan van obrir la porta van veure Madame Lafor asseguda en una cadira damunt l’escenari, mentre el director preguntava si algú sabia tocar l’arpa. Quan van sentir la pregunta, les tres amigues van aixecar la mà alhora mentre cridaven emocionades: —Nosaltres! L’Elena, una companya de classe, també va aixecar la mà tímidament. Aleshores, Madame Lafor les va fer pujar a totes quatre a l’escenari i els va demanar que toquessin. Les tres fades es van mirar fixament i van deixar que la màgia corregués per les seves venes i els seus dits van fer la resta. Fou tot un èxit i tothom les aplaudí de valent.

L’Elena s’hi esforçà molt, tot i que sabia que les seves rivals eren molt fortes per a ella. L’Elena anava al conservatori cada dia i assajava a casa tota la setmana. Era una bona alumna, segons deien els seus mestres. Però la Xènia, la Tasha i l’Olívia deien que rebien classes particulars d’un músic molt bo i, de fet, ho devia ser perquè només amb dos dies a la setmana eren tan bones com ella, que treballava sense parar mai.

Madame Lafor els va explicar que només podia triar-ne una, ja que pretenia fer un espectacle amb una gran varietat d’instruments i volia incorporar-hi l’arpa perquè era un instrument que ella adorava. Es va aixecar, les va felicitar, es va posar el seu abric de pell de tigre i els va dir que les esperava a totes quatre l’endemà al seu teatre i que, com que totes eren molt bones i li costava decidir-se per una d’elles, volia que pensessin una raó per la qual havia de ser una i no l’altra l’escollida. Les tres amigues no patien en absolut per l’Elena, ja que sabien prou bé que aquella pobra desgraciada no tenia res a fer amb la seva màgia. Elles estaven convençudes del seu poder i miraven l’Elena per sobre l’espatlla, ignorant la seva presència. Aquell dia, la Xènia, la Tasha i l’Olívia es van dedicar a fer-se la punyeta tot el que van poder i més. —M’escolliran a mi —deia l’Olívia—, perquè la meva màgia és millor que la vostra. —No t’ho pensis pas, nas de mocs! —cridava enfurismada la Tasha—. Aquest vespre faré una poció màgica que ningú serà capaç de superar, i quan me la begui no podreu amb mi. —Aconseguiré fer-me amb el secret de la música i aleshores la gent només m’escoltarà a mi. Els vostres sons quedaran muts i seré la vencedora —reia la Xènia convençuda que la seva tieta, que era una fada de veritat, l’ajudaria. Les tres amigues, que ja no ho eren tant, es van separar enfadades. Totes volien guanyar. Mentre l’Elena seguia treballant a casa seva, assajant de valent i centrant-se en la música, les tres aprenents de fades agafaven potes de conill, pèls de gat..., i no paraven de girar les pàgines de llibres vells on hi havia receptes per guanyar. 36

L’endemà, quan van arribar al teatre de Madame Lafor, i aquesta els va preguntar quines eren les seves raons, la Xènia va contestar que l’arpa no tenia secrets per a ella i que la seva música la faria triomfar. L’Olívia li digué que l’havia de triar a ella perquè si no, demostraria que no tenia cap idea de música. La Tasha li va assegurar que a ella no li calia ni assajar una sola peça amb la resta del grup i que, de fet, estava convençuda que si la triava acabaria cantant, només, al so de la seva arpa. Per què volia més gent si la tenia a ella? Finalment, Madame Lafor va parlar amb l’Elena i aquesta li va dir: —Doncs perquè per a mi seria un vertader plaer aprendre de tots els músics i compartir la meva música amb d’altra gent. Al costat de Madame Lafor hi havia el Sr. Pau, que era un director d’orquestra molt famós, i la seva orquestra. Tothom les volia sentir tocar. La Xènia va tocar de meravella, la Tasha també i l’Olívia més encara. Però quan l’Elena començà a tocar, la seva cara es va posar molt seriosa i dels seus ulls van començar a caure llàgrimes d’emoció. La música s’enfilava per l’aire com si fos un perfum i feia que tothom tanqués els ulls i somrigués en silenci. Quan va acabar, la gent aplaudia. —Que bonic! —van dir Madame Lafor i el Sr. Pau. I tothom va exclamar: —Sí, que bonic! 37

L’Elena estava molt contenta i no sabia què dir. Les tres amigues miraven a uns i altres, nervioses. Si us plau, que algú els expliqués què havia passat amb les seves pocions màgiques! Aleshores Madame Lafor les va mirar, els va explicar que la música de l’Elena tenia ànima i que es notava que la tocava amb el cor, i que justament era en el cor on es trobava la vertadera màgia de la música. Les tres aprenents de fades no entenien res. No eren elles les escollides? Llavors van recordar la cara de l’Elena mentre tocava i el moviment del seu cos i van entendre que ella duia la música a dins, que es mereixia ser ella l’escollida i la van felicitar. Ara que totes quatre són amigues, quan és la festa de la patrona de l’escola toquen plegades l’arpa i quan ajunten les seves màgies, la vida sembla més bonica.

La trompeta feliç Pseudònim: Regalet Autor/a: Jaume Vilalta Lloses Categoria: cicle mitjà Escola: Col·legi Sant Josep, Tàrrega Professor/a: Cecília Ortiz

a anys i panys que sóc aquí. Situada a la prestatgeria de dalt de tot d’una botiga fantàstica d’enormes dimensions, resto oblidada als ulls de tothom. La pols s’ha introduït a cada racó del meu cos, fins i tot el meu cor està dolgut de tanta enyorança.

Però perquè entengueu el que sento us explicaré la meva història. Primer de tot cal dir que sóc un instrument musical, per ser més exactes, una trompeta, fabulosa, majestuosa... Això és el que era en els vells temps. En Martí era un nen de 8 anys, el més petit de sis germans. Pertanyia a una família senzilla i molt treballadora, tenien vaques que pasturaven pels prats, i d’elles treien la llet que tot seguit venien al mercadet del poble. Però oi que no sabeu què és el que li feia més il·lusió a en Martí? Una trompeta. Hi somiava dia i nit, pregava als seus pares que n’hi compressin una, i a canvi els prometia de tot: que faria tota la feina de la casa, que estudiaria molt, que obeiria sempre a tot, i més i més coses, totes les que us pugueu imaginar... Després d’estalviar molt, el dia del seu novè aniversari, els seus pares l’hi van comprar. La més bonica que van trobar, una joia de trompeta. Per descomptat, aquesta sóc jo. En Martí estava entusiasmat amb el seu nou regal. Cada dia en arribar de l’escola, em treia de l’estoig, i amb els seu dolços dits m’acariciava i em feia sentir un formigueig per tot el cos; em sentia molt estimada. Cada dia tocava millor, els seus avenços eren prodigiosos. Més endavant, quan ja era un noiet, vam composar unes magnífiques melodies. Va guanyar premis musicals i va ser reconegut per tot l’estat.

Un dia, però, vaig tenir una sorpresa. En Martí va arribar tot content: s’havia comprat una altra trompeta. Era millor que jo, més nova, d’un metall més lluent, d’una fusta millor, d’excel·lent qualitat. Com que era un compositor d’èxit s’ho podia permetre. Allí vaig quedar jo, arraconada, menyspreada, em sentia com un trastot vell; aquells dits suaus ja no m’acaronaven, la tristor m’enfosquia el cor, no tenia il·lusió per a res. Tot m’era ben bé igual. Després d’uns mesos, la mare, tot fent neteja, em va veure allí tota polsegosa, sola, oblidada, i va decidir de portar-me a una botiga d’instruments de segona mà. Allí em va deixar a canvi d’uns dinerons. Al cap d’uns anys, en Martí és va convertir en un famós compositor d’èxit mundial. Tothom parlava d’ell, era molt reconegut en el món de la música. Viatjava d’una punta a l’altra de món i els diaris informaven sobre la seva importància com a compositor. Un dia, llegint una revista on s’informava de la seva vida, va veure una fotografia de quan era un vailet, i allí sortia jo. En Martí m’agafava amb delicadesa i em contemplava orgullós com si fos la cosa més important de la seva vida. Crec que aleshores em va trobar a faltar, i va pensar en mi, en els seus inicis i en els bon moments passats. Aquella nit, a en Martí li va costar agafar el son, i quan ho va aconseguir va somiar amb mi. El primer que va fer en llevar-se va ser venir-me a buscar. Va estar molt content de trobar-me. Jo diria que fins i tot els seus ulls s’humitejaven de l’emoció. Vam tornar tots dos cap a casa tot cantant pel camí. A partir d’aquell dia, em treu cada nit de l’estoig, m’acarona i toquem aquelles belles melodies de temps passats. Ara sóc una trompeta feliç, la millor de totes per a en Martí.

En Gladiol i l’orquestra Pseudònim: Andaira Autor/a: Ariadna Escolà Corcó Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP Timorell, Castelldans Professor/a: M. Teresa Estopà i Esteve

ra, us contaré una història que a mi em va contar el meu pare, al meu pare li va contar el seu pare i que al pare del meu pare li va explicar el seu pare.

Hi havia una vegada un músic alt i prim com un flabiol que es deia Gladiol. Treballava de músic, però ningú no el volia perquè tocava molt malament. En Gladiol desafinava amb tots els instruments, fins i tot amb el triangle. Vivia en una ciutat que es deia Solfa, al carrer Pianola, número 7. Tots els seus veïns estaven atabalats amb la música d’en Gladiol, l’home orquestra. Vivia molt a prop del zoològic de la ciutat. Cada nit sortia a la terrassa per veure les estrelles del cel i escoltar el soroll que feien els animals del zoològic. Composava música inspirat en el que deien els animals. Per a ell, aquells sons eren més bonics que la música de la millor orquestra del món. Cada nit feia la mateixa rutina, fins que una nit no va sentir cap soroll d’animals. Tot preocupat va anar al zoo. Però la porta estava tancada amb un cadenat. Va continuar caminant i mirant les portes del zoo, fins que va trobar la porta per on entrava el vigilant. Aquesta estava oberta. La curiositat el va fer entrar al zoo. Va veure que tots els animals estaven tristos. Es va adreçar a uns lloros que estaven dins d’una gàbia i els va preguntar per què estaven tristos. Un lloro li va respondre: —Cada nit hi havia una orquestra d’animals que tocaven a la plaça que hi ha al mig del zoo. —Però això s’ha acabat, perquè als animals se’ls han fet malbé els instruments —va afegir l’altre lloro. —Com és que s’han fet malbé els instruments? —va preguntar en Gladiol.

—A la cigonya, que feia servir el seu bec de flautí, se li ha esquerdat. La granota, que feia de cantant, està afònica. A l’elefant, que feia servir la seva trompa de trompeta, ja no li sona, ja que se li ha embussat per culpa d’un cacauet. Les cotorres, que feien els cors, s’han barallat entre elles. El pelicà, que feia servir el seu bec de flauta travessera, la boca se li ha posat bífia i se li escapa l’aire. Les punxes del cocodril, que la mona feia servir de xilòfon, s’han trencat. A la tortuga, que feia servir la seva closca de tambor, se li ha abonyegat i ara no sona bé. A l’aranya, que tocava el violí amb la seva teranyina, se li ha embullat el fil i encara no l’ha pogut desfer. La serp de cascavell, que feia el soroll d’unes maraques, està canviant la pell i encara la tenim de baixa. Les foques, que seguien el ritme amb el palmell de les aletes, s’han refredat. A l’únic que no li ha passat res és al grill, que toca tot sol —van respondre els lloros al mateix temps. —Renoi, quina desgràcia! —En Gladiol va seure damunt d’una pedra, davant la gàbia dels lloros per pensar què podria fer per tornar a sentir l’orquestra d’animals. De sobte, en Gladiol s’aixecà d’un bot i digué: —Ja ho tinc, ja sé què fer! Tornaré a venir a veure com es troben els animals. L’endemà a la nit va tornar a entrar al zoo per la mateixa porta. Es va trobar amb els lloros. Els va dir que anessin a avisar a tots els animals de l’orquestra, i que fessin cap a la plaça, que en Gladiol volia parlar amb ells. Els lloros van anar volant a buscar els animals de l’orquestra. Al cap d’una estona van anar apareixent els animals. El primer va ser el cocodril, seguit de la mona, l’aranya, el grill, la serp, les foques, la tortuga, les cotorres, l’elefant, la cigonya, el pelicà i al final, la granota. En Gladiol, que anava tot atrafegat transportant instruments, quan va veure que ja havien arribat tots els animals, va plantar-se al mig de la plaça i mirant-los els digué:

—Bona nit, estimats animals del zoo, em dic Gladiol. Ja sé què us ha passat amb els instruments, m’ho han explicat els lloros i voldria ajudar-vos. Ara deixaré un instrument a cadascú de vosaltres, intenteu fer-lo sonar. Llavors va començar a repartir instruments. A la cigonya li va deixar el flautí, a l’elefant, la trompeta, al pelicà, la flauta travessera, a la mona, el xilòfon, a la tortuga, el tambor, a l’aranya, el violí, a la serp, les maraques, i al cocodril, el contrabaix. Després va parlar amb les cotorres, que ja tornaven a ser amigues. Va veure que la serp ja havia canviat la pell. A la granota li va donar una pastilla per afinar la veu, i per acabar va comprovar si les foques es milloraven del refredat. Llavors els digué: —Aneu assajant amb els instruments, demà tornaré a la mateixa hora. Bona nit. En Gladiol va anar a dormir perquè estava molt cansat, havia tingut un dia esgotador. L’endemà a la nit es va tornar a presentar al zoo, tots els animals estaven impacients per assajar. En Gladiol va posar els animals de l’orquestra formant un semicercle, els va donar una partitura que ell mateix havia composat, es va posar damunt d’una caixa perquè tots els animals el poguessin veure, i a, a, a hop! Es va treure de la butxaca del pantaló una batuta. Estava tot emocionat, era el moment del gran assaig. Va donar dos copets amb la batuta damunt del faristol, i en el mateix moment que en Gladiol va aixecar la batuta, els músics van començar a tocar. Semblava impossible, era el primer cop que assajaven aquella música, que tocaven els instruments, però la musica sonava molt bé. Els veïns del zoo van sortir a les terrasses a veure d’on venia aquella melodia, i van quedar meravellats. Per la ciutat es va escampar la veu que una orquestra d’animals tocava dins el zoo.

Eren tan populars que a les nits, tots els voltants del zoo s’omplien de gent asseguda amb cadires o a terra, que esperava impacient la seva actuació. La sorpresa més gran per a en Gladiol i els animals va ser una carta on deia: —Benvolgut senyor Gladiol, ens complau invitar-lo a vostè i a la seva orquestra a gaudir de les instal·lacions de l’auditori. El dia que vulguin concertarem una actuació... El gran dia va arribar, en Gladiol i els animals estaven molt nerviosos per l’actuació. Es van col·locar dalt de l’escenari a afinar els instruments, però quan es va obrir el teló, van quedar bocabadats. L’auditori estava ple, no hi cabia ni una agulla. L’actuació va ser tot un èxit, la gent no parava d’aplaudir. A partir d’aquell dia es van fer tan famosos que van tocar als millors auditoris i teatres del món. I així van poder comprar-se una illa on van anar a viure tots els animals del zoo. Ah! I si alguna vegada viatgeu i passeu a prop d’una illa, escolteu bé, potser tindreu la sort de trobar en Gladiol i la seva orquestra.

L’harmònica i el violí Pseudònim: Chaquín Autor/a: Gerard Fernández Álvarez Categoria: cicle mitjà Escola: Col·legi Claret, Sabadell Professor/a: M. Cinta Rodríguez Valldepérez

questa història comença en un poble qualsevol, on hi havia un circ instal·lat a la plaça principal. A la carpa hi actuaven cada tarda un bon grapat d’artistes que feien les delícies dels infants: domadors amb les seves feres, trapezistes arriscant i exhibint els seus millors números, equilibristes fent salts i cabrioles, i com a actuació principal, els divertits pallassos que més enllà de fer riure a petits i grans, feien gaudir de la seva música acompanyats dels seus instruments. Cada nit, en finalitzar la seva actuació, els pallassos Tit i Tot netejaven i afinaven els seus instruments que eren un violí i una harmònica, els deixaven ben guardats en els seus estoigs, a punt per a la funció de l’endemà. Quan tots els llums del circ s’apagaven, els animals descansaven i els artistes es posaven a dormir, l’harmònica i el violí sortien dels seus estoigs per parlar dels seus records, ja que feia molt de temps que estaven junts, eren grans amics i s’entenien perfectament a l’hora de fer música. Els agradava compartir la rialla dels nens amb els pallassos, sabien que entre ells hi havia una gran amistat i que no suportarien estar mai separats. Així passaven la nit, entre cops de corda de violí i bufades d’harmònica. En despuntar el dia tots dos tornaven el seu lloc perquè ningú descobrís el seu gran secret (ells tenien vida pròpia). Així, actuació rere actuació, anava passant el temps, i els personatges del circ s’anaven fent grans i perdien l’interès del seu públic: cada cop hi anava menys gent, aquells nens que reien i gaudien tant del circ, ara s’ho passaven millor veient la televisió o anant el cine. Un dia, els propietaris del circ van decidir que aquella situació no es podia aguantar més i es van veure obligats a plegar les seves carpes. Cada un d’ells va anar per llocs diferents, es van haver d’acomiadar amb llàgrimes els ulls, ja que feia molts anys que actuaven junts. En Tit va agafar el seu violí i amb una gran tristesa va dir adéu al seu company de sempre, en Tot, que a la vegada es va posar la seva harmònica a la butxaca. Si els dos pallassos estaven tristos per haver-se de separar, no us podeu ni imaginar la pena que sentien el violí i l’harmònica: ja no podrien fer les

seves xerradetes de nit, potser aquella màgia que tenien tots dos junts es perdria per sempre en separar-se. En Tit, després de buscar pertot arreu feina de pallasso, no en va aconseguir i es va veure obligat a malvendre el seu estimat violí. Havien estat sempre junts, però la necessitat l’obligava a fer-ho; potser no el tornaria a veure mai més. EI violí es va quedar en una botiga d’instruments esperant que algú tingués ganes de fer sonar de nou les seves cordes. Anaven passant els dies, i cada cop estava més ple de pols i més oblidat en un racó de la botiga, quan per casualitat algú tensava les seves cordes, només sortien notes plenes de tristor. Trobava a faltar tant aquelles tardes de circ, les cares somrients dels infants, però sobretot, el que més enyorava era la companyia i l’amistat de la seva inseparable harmònica. Què se’n devia haver fet, d’ella? On podia estar? Seria pràcticament impossible tornar-la a veure més: havien agafat camins completament diferents, quina tristor... En Tot, per la seva banda, havia aconseguit una petita feina amb un grup de comediants que tocava les tardes dels dissabtes per parcs i places per distreure els més petits. En Tot continuava fent sonar la seva harmònica per entretenir i animar els menuts. Sempre que en Tot treia la seva harmònica de la butxaca, aquesta no podia parar de buscar pertot arreu el seu mai oblidat amic violí, però per molt que buscava pertot arreu no aconseguia sentir el so de les cordes del seu enyorat i estimat amic. Un cop en Tot acabava la seva actuació, tornava a guardar l’harmònica dins la butxaca. I així va anar passant el temps, dia rere dia, mes rere mes, any rere any, fins que va arribar el dia en què l’harmònica no va sortir més de la butxaca d’en Tot. Mentrestant, a la família del pallasso Tot, hi havia una de les nétes, la més petita, que estimava tant la música com el seu avi. La Mariona, que així és com es deia, estava a punt de fer nou anys: 52

—Què li comprarem per l’aniversari? —van preguntar-se els pares—. El millor és que triï ella —van pensar. Van mirar nines, cotxets, vestits, jocs, etc., però la menuda estava ben decidida: el que més desitjava era un instrument de música. Van anar a una botiga d’instruments i un cop allà li va ser molt fàcil decidir-se. —Vull aquell violí d’allí dalt —va dir la Mariona. El botiguer, tant sí com no, li volia fer treure del cap: —Però bonica, si aquell violí és molt vell, fa un munt de temps que és aquí, de ben segur que no deu sonar bé, deu estar desafinat... No t’agradaria més qualsevol altre instrument de tots els que tinc a la botiga? —No —va contestar la Mariona decidida—, m’agrada aquest i no en vull cap altre que no sigui aquest. La nena va endur-se el violí a casa seva molt convençuda que era el millor instrument que hi havia a la botiga, ja que tot i ser el més vell, el seu instint li deia que tenia alguna cosa especial. Va aprendre a tocar-lo ràpidament: la seva il·lusió era fer una sorpresa a tota la família la nit de Nadal. La Mariona va pensar que després del sopar trauria el violí per tocar-lo davant de tots, i que així tothom pogués gaudir de la música que sortia de les seves cordes, i en especial el seu estimat avi, que era el que sempre li havia fomentat l’afecció per la música. En arribar el dia de Nadal, quan van acabar de sopar, va anar a buscar el seu violí i el va tocar com un àngel. Tots van quedar amb la boca oberta, sobretot el seu avi, ja que aquell violí li portava un grapat de bonics records. De la seva butxaca va treure’s l’harmònica que feia tant de temps que no feia servir, va posar-se-la als llavis per acompanyar la seva néta mentre tocava.

Que bé que sonava, semblava com si ho haguessin fet junts tota la vida! El que no van saber mai cap dels dos és que, de nou, l’atzar havia fet retrobar els dos instruments, i de nou tornaven a sortir d’ells les notes més alegres, com feia tant de temps que no passava. Dos amics s’han retrobat i aquest conte s’ha acabat.

Una corxera molt especial Pseudònim: Clau de Sol Autor/a: Albert Martínez i Fernández Categoria: cicle superior Escola: Escolania de Montserrat Professor/a: Laura Domènech i Fortuny

i havia una vegada una nota musical. No era ni massa gran ni massa petita, ni massa gruixuda, ni massa prima. Era una corxera. Aquesta corxera era rodona com un pèsol i negra com els ulls d’un conill. Feia molt de temps que vivia en el pentagrama d’un llibre de música. Un llibre molt antic que es trobava a la biblioteca musical d’un monestir. L’havien escrit amb tinta negra, a sobre d’un pergamí. La corxera vivia amb milers i milers de notes. Totes formaven la partitura de diferents motets. Cada setmana, el monjo encarregat de la biblioteca treia la pols al llibre i el cuidava amb molta cura. Era un monjo vell, molt vell, amb una llarga barba blanca i uns ulls verds i cansats. A la corxera li agradava que el monjo passés la mà pels fulls del llibre. Semblava que l’acaronés. Li agradava sentir aquella pell rugosa d’una persona sàvia. Un matí de primavera, quan el cel era blau com el mar, uns nens van anar a visitar la biblioteca. Eren nens que estudiaven música. Venien amb cares alegres i ulls oberts. Miraven bocabadats els llibres. N’hi havia molts, potser milers i milers. Un nen amb ulleres i cara de trapella es va apropar al llibre on es trobava la corxera i es va quedar contemplant-lo durant un temps. Li agradava molt veure aquelles notes tan ben dibuixades. La corxera negra com els ulls d’un conill i rodona com un pèsol va veure que la miraven. Es va posar una mica vermella. Mai l’havien observat amb tant detall. I mirant els nens, pensa que pensaràs, va pensar que seria divertit sortir d’allà i conèixer món, perquè ja portava molt de temps tancada en aquell llibre. De sobte, la corxera es va adonar que aquell nen prim com un espagueti tenia una carpeta amb partitures i estava escrivint alguna cosa. En aquell moment va tenir una molt bona idea: va pensar que era el moment oportú per sortir d’aquella biblioteca i anar a descobrir món. Amb molta cura es va despenjar del llibre i en un obrir i tancar d’ulls va aprofitar per ficar-se dintre de la carpeta. Allà es va quedar quieta, molt quieta, en silenci perquè ningú no la descobrís. Només va sentir els crits d’uns nens que corrien, i més tard el soroll d’un autocar que marxava cap a un lloc desconegut. Mentre anava a l’autocar va sentir que es marejava. No estava acostumada a tant de moviment.

L’autocar es va aturar i els nens van baixar. La corxera va treure el cap per la carpeta i va veure que havien arribat a un lloc magnífic. Semblava un palau. Quan van entrar, va veure que era un lloc meravellós, perquè hi havia molts instruments musicals. Allà es trobaria com peix a l’aigua. Estava molt, molt contenta. Aleshores va descobrir que entraven uns homes vestits de negre. Portaven uns instruments a les mans. La gent va començar a aplaudir. Més tard, va entrar un altre home. Portava una batuta a la mà dreta. I va començar a dirigir l’orquestra... Poc després es van sentir les primeres notes d’un concert. La corxera va deduir que era el concert per a piano i orquestra número 20 en RE menor de W. A. Mozart. Quan van sonar els primers compassos, la corxera va escoltar amb atenció aquella peça i es va emocionar. Era tot tan bonic... I quan va començar a sonar el violí, es va imaginar que era una corxera que viatjava pel país de la fusta i de les cordes. Allà es va enfilar per les lianes que eren les cordes del violí, va jugar amb les clavilles i va passar pel pont una i altra vegada tot jugant amb la corda del re, amb la corda del mi, amb la corda del sol. A continuació, se’n va anar cap al contrabaix. La corxera es va imaginar que es llançava pel mànec com si fos un tobogan i que es ficava dintre la caixa de ressonància, i que allà descobria un món fosc, però ple de sons. Quan van sonar les timbales, es va col·locar a sobre d’elles i va començar a saltar com si fos en un llit elàstic fent tombarelles. Era molt divertit. Poc després, la corxera va sentir el fagot. Aleshores es va posar a sobre de l’embocadura i es va pensar que estava flotant com si estigués dintre d’una bombolla de sabó. S’hi trobava tan bé... Però va sentir com una bafarada de vent i va sortir disparada. Anava cap amunt, cap amunt. Des d’allà podia veure tota la gent que es trobava al Palau. Pujava fins a la làmpada del sostre plena de colors, fins que al final va caure sobre el piano. 58

Per a la corxera, el piano es va transformar en una pista de gel negre. Anava saltant de tecla en tecla. Ara relliscava per les tecles negres, ara per les tecles blanques, semblava que estigués patinant acompanyada d’una música suau i relaxant. Abans d’acabar el concert, la corxera va pujar al faristol i va veure tots els músics de l’orquestra. Fins que el director, mentre dirigia, li va donar una cop amb la batuta, sense voler, i la va enviar cap a un tub de l’orgue que hi havia a l’escenari. La corxera estava tan, tan contenta, que va decidir quedar-se a viure al Palau. Viuria amagadeta al tub més gran i alt de l’orgue. Va pensar que des d’allí podria escoltar tots els concerts i seria la nota corxera més feliç de tots els pentagrames del món. Dit i fet. Des d’aleshores viu al Palau, entre instruments, concerts, aplaudiments i entre música, molta música. I recordeu: si algun dia aneu al Palau de la Música, estigueu ben atents al final de qualsevol concert. Segurament sentireu una nota musical suau i fina, un so que quasi no se sent. Escolteu amb molta atenció. És el so de la nota corxera que no és ni massa gran ni massa perita, ni massa gruixuda ni massa prima. És una corxera rodona com un pèsol i negra com els ulls d’un conill, que viu al Palau i esta més contenta que un gínjol. És la corxera d’aquest conte.

De memòria Pseudònim: Halley Autor/a: Josep M. Lago Alonso Categoria: cicle superior Escola: Col·legi Episcopal, Lleida Professor/a: M. Pilar Jofre Güerri

cabava d’obrir els ulls i no sabia qui era. Tampoc sabia per què estava estirat al terra envoltat de cartrons i papers de diari en un túnel del metro. Estava brut, despentinat i tremolava de fred. Era un jove més aviat alt i prim, de mirada perduda i de cabells llargs, com també ho eren els dits de les mans.

Molt tímid, i ara espantat, mirava amb els ulls ben oberts tot el que succeïa al seu voltant: gent ben tapada que caminava de pressa, vagons de metro que entraven i sortien per diferents túnels, andanes... Incapaç de parlar amb ningú, tampoc no entenia aquella llengua en què parlaven, ni sabia llegir cap dels rètols de les parets. Només tenia clares dues coses: tenia fred i gana. Així doncs, va començar a caminar per aquells passadissos buscant una sortida cap a la llum. Però vet aquí que des de la llunyania s’apropaven unes notes mal afinades d’un preludi al piano que, ara per ara, era l’única cosa que li resultava familiar. Com si es tractés d’un ésser hipnotitzat, caminava seguint el fil de les corxeres, els silencis, els acords i els arpegis d’aquell llenguatge que sí que coneixia; i després d’unes quantes passes més va trobar un agosarat pianista que, amb un teclat desbaratat i ple de pols, demanava almoina intentant interpretar alguna peça. El jove va seure davant seu una bona estona, mirant-lo encuriosit, mentre amb els dits teclejava els seus pantalons amb força i decisió. —Què mires? —li va preguntar aquell pianista desafinat amb cara de pocs amics. El jove no va poder contestar. No podia dir ni paraula, i tampoc havia entès aquella pregunta en aquella llengua que desconeixia, però que era rus. Només podia obrir els ulls com taronges. —Que no m’has entès? O poses diners a la capsa o marxes ara mateix que m’estàs espantant els clients!

El jove, davant els gestos enfadats del pianista desafinat va pensar que devia voler unes monedes. Va posar la mà a la butxaca dels pantalons de pana i només va trobar una cosa estranyíssima: un llacet per a la camisa. El pianista desafinat ja no sabia que fer amb aquell personatge tan estrany que ara, en lloc de fugir de pressa, s’atansava al teclat. —No em diguis que tu saps tocar el piano! —li va dir al jove del llacet tot rient—. Doncs vinga, ensenya’ns el que saps! El jove es fregava els dits gairebé congelats mentre mirava les tecles, i els seus budells no deixaven la percussió de la gana. Va tancar un moment els ulls i quan els va tornar a obrir, els seus dits van començar a tocar sense parar una peça rere l’altra: ara una sonatina, ara un nocturn, ara un vals... amb tanta delicadesa, que al cap de poca estona hi havia tanta gent escoltant-lo en aquell passadís que ja no s’hi podia passar. Però la gana havia pogut més que l’emoció de trobar un vell conegut com el piano i davant d’aquella gentada va caure rodó. Una metgessa que havia estat escoltant emocionada aquell concert improvisat, i que havia deixat molts rubles a la capsa, va aconseguir arribar fins al pianista del llacet. Li va tocar el front, li va mirar el pols i el va intentar despertar. Res. Estava desmaiat i amb febre. —Ajudeu-me! L’hem de treure d’aquí i dur-lo a un hospital. De pressa! —cridava la també jove doctora Nadina. Al cap d’unes hores, l’olor d’un cafè amb llet va fer obrir, a poc a poc, els ulls del jove pianista del llacet. Estava en un llit d’una habitació petita, en un pis modest al centre de Moscou. Havia esmorzat, estava net, pentinat i acompanyat d’una jove que no parava de parlar i de fer preguntes que ell no entenia. Amb gestos, la jove metgessa va aconseguir explicar-li que l’havia rescatat del metro, que estava a Moscou, que ella es deia Nadina i que, com que no sabia com es deia ell, a partir d’aquell moment es diria Andrei. Andrei Lebov, el pianista del llacet.

Nadina, tot i viure en un pis modest, tenia un vell piano de paret ple de partitures de Chopin, Mozart, Clementi, Heller, Bach... Quina sorpresa per a l’Andrei! Una jove amable i bonica, un cafè amb llet i magdalenes, i un piano amb partitures. Van passar els mesos i l’Andrei continuava sense parlar, sense saber qui era, sense saber si tenia amics o família, només tocant el piano. De vegades lento, de vegades allegro, segons el seu estat d’ànim. Però la veritat és que cada dia se sentia més trist. La Nadina, que l’havia acollit a casa seva esperant que es recuperés de la seva amnèsia, també s’adonava que els dies eren cada vegada més tristos per a l’Andrei, fins que una tarda... —Mira Andrei! Mira què tinc! Dues entrades per anar a sentir el concert d’una orquestra que ve de Barcelona. M’han dit que ho fan força bé i m’han costat molts diners —reia la Nadina ensenyant-li les butlletes—. Hi anirem demà al vespre. D’acord? L’Andrei no sabia què dir. No parlava ni sabia si havia de mostrar alegria dins la seva tristor. Amb puntualitat i amb un temps més benigne ja, prop de l’estiu, el vespre del dia següent la Nadina i l’Andrei ocupaven dues butaques de la platea d’un gran auditori. A l’escenari, tots els instruments i les cadires estaven en semicercle de cara al públic, envoltant un magnífic piano de cua i la seva banqueta. L’Andrei estava neguitós, igual que ho estan els músics abans de sortir a l’escenari. No sabia què hi tenia, a l’estómac, es tocava el coll constantment i, sense voler, feia exercicis amb els dits. La Nadina l’observava encuriosida. Qui sap si l’Andrei havia estat algun cop un gran pianista en una gran orquestra, pensava la jove doctora. Serà interessant veure què passa. Els músics van començar a seure a les seves cadires i a afinar els seus instruments. Poc després va sortir el director amb la batuta, va saludar el públic i va fer aixecar els seus músics per saludar educadament el públic. L’Andrei cada cop estava més neguitós. 65

Gairebé suava. Quan va començar a sonar la Simfonia núm. 41 «Júpiter» en Do Major de Mozart, l’Andrei va somriure per primer cop i va tancar els ulls. Però quan van sonar els primers compassos del Concert per a piano i orquestra núm. 12 en La Major, les llàgrimes, la suor i el repicar de dits als pantalons no podien aturar-se. Reconeixia les notes, l’escenari, el vestuari dels músics i els seus llacets al coll. Tan gran va ser la seva emoció que en acabar el concert va córrer, gairebé sense alè, fins als camerinos per tal de veure més de prop aquells intèrprets. —Però... mestre! —va cridar un dels violoncel·listes en veure l’Andrei—. Quina alegria! Veniu tots! Mireu qui hem retrobat! És en Miquel! Miquel Ivori! De pressa, aviseu en Dídac! L’Andrei no s’ho acabava de creure. De cop i volta aquelles paraules, en català, tornaven a la seva ment de manera instantània. També les cares, els vestits i els llacets al coll. —On és el meu germà? —va preguntar tímidament en Miquel. —Sóc aquí. Però... Mare meva! Com estàs? Què hi fas, a Moscou? Què t’ha passat? T’hem estat buscant pertot arreu des que vas desaparèixer un vespre després d’un assaig de l’orquestra. —No sé com he arribat fins aquí. Només recordo un fort cop al clatell, l’estació de metro, la Nadina i la música. De fet, fins ara només recordava la música, només el piano. —I és clar! Tu ets el pianista principal de l’Orquestra Simfònica de la Ciutat de Barcelona i jo sóc el teu germà Dídac, el primer violí. Ho recordes? —Sí, sí. Però jo no sé com he arribat fins aquí. I de fet, és gràcies a la Nadina que encara sóc viu. No sé tampoc com podria agrair-te tanta amabilitat —deia en Miquel a la jove metgessa—. Ja ho tinc! Vine amb nosaltres a Barcelona.

I així va ser com, després d’unes quantes traduccions, la Nadina va acceptar la invitació i l’orquestra al complet va poder tornar a casa amb la pregunta afegida de què era el que li havia passat al mestre Miquel Ivori. Com va arribar fins al metro de Moscou? Per què no recordava res? Però aquesta part de la història només la coneix el pianista desafinat del metro rus, que havia estat l’encarregat d’esborrar la memòria d’en Miquel. Tota menys la música, les notes, els acords, els arpegis, les tecles... Aquell llenguatge diferent que no s’oblida.

El pentagrama deprimit Pseudònim: Lluna plena Autor/a: Lorena Juzgado Cruz Categoria: cicle superior Escola: CEIP Rubén Dario, Barcelona Professor/a: Elena Périz Secanilla

–S

óc un pentagrama deprimit. He treballat anys i anys i em trobo cansat d’aguantar tothom dins meu. Que si ara un compàs, que si ara un altre... Apa, vinga!, tornem a endreçar la casa. Aquelles notes pesades que a vegades em fan por pel seu so greu o a vegades trenquen els vidres perquè són molt agudes. Per no recordar les corredisses d’aquelles boges fuses i semifuses que em fan mal de cap. I les claus protagonistes, que sense elles no es pot llegir res! Ah! I aquella creguda clau de sol que ha desplaçat totes les altres? I les maleïdes barres de repetició que no deixen acabar mai la partitura? I totes les vegades que m’han estripat perquè la composició no era la que agradava al músic? Tinc les lumbars desfetes de tanta pallissa. I ara que hi penso, ¿a qui anaven adreçats els aplaudiments del final deIs concerts? Algú havia tingut algun detall amb ell, que era el suport, la llar de tota la gran família musical? Ja està decidit. No vull continuar amb aquesta vida anònima, no vull tenir una existència sense reconeixement. És que, fins i tot al silenci, se l’escolten més que a mi! Ja està, plego, ho deixo tot i me’n vaig a córrer món. Potser en algun país llunyà trobo una feina que em doni més satisfaccions que aquesta. L’endemà va anar a treballar tot decidit i quan el director estava donant l’entrada en l’assaig d’una gran estrena, el pentagrama va xisclar i va dir: —Pssssssssss. Ep! Senyor director, vull dir una cosa. El director va contestar: —Pentagrama, si us plau, no molesti. El pentagrama s’estava començant a empipar. —Si us plau, senyor director, voldria manifestar els meus sentiments... —Però, què dius, papanates? Ara no parlem de sentiments. A trebalIar de valent! 70

—Però... —He dit que a treballar. Pentagrama, torni al seu lloc que no puc començar. —No, no i no!!! No suporto més aquest tracte. Vull respecte i dignitat per a mi i la meva feina. Marxo i aquí us quedeu, colla de desagradables, de prepotents i d’abusananos! En aquell moment un gran soroll va inundar la sala del Gran Teatre. Totes les notes musicals de la partitura, tots els elements musicals van caure rodant per l’escenari. El director va quedar atrapat entre notes, una gran línia divisòria li va quedar clavada a l’esquena i no es podia moure. Els músics es van quedar bocabadats. No sabien ben bé què havien de fer, però com que estaven acostumats a obeir les ordres del director i aquest no estava massa fi van decidir marxar cap a casa fins a nova ordre. El violí primer va iniciar la retirada de tots els instruments. —Ara me’n vaig allegro vivace cap a l’aeroport i compro un bitllet en direcció a la tribu més llunyana que pugui! Ja tindreu notícies meves. Encara que estava content per la decisió presa, també estava una mica amoïnat davant la incertesa del seu futur. Ai, quants sentiments contradictoris! En arribar, va agafar un taxi que el va portar a la tribu més primitiva del món. Allà va sentir els ritmes més meravellosos, més impactants i sorprenents. —Sí, sí, sí. Em quedaré aquí. Això sembla una feina animada. Però quan va demanar feina explicant qui era i què podia fer, li van respondre que allà no necessitaven cap suport de res, que això del pentagrama eren invents de la modernitat que ells no necessitaven.

—Ai, ai, ai! Aquí encara em sento més sol que a casa. Potser m’he excedit en el meu afany d’individualisme? No, no. He pres una decisió i no pararé fins a aconseguir el que m’he proposat. Canvio de país. Camí de l’aeroport va comprar uns diaris i va veure les últimes notícies: «GRAN CAOS AL MÓN. NO HI HA MÚSICA A CAUSA DE LA PÈRDUA DEL PENTAGRAMA» —No pot ser! El meu nom als diaris! No puc ni llegir del nervis que m’estan agafant. Les línies em tremolen. La notícia continuava així: «Totes les actuacions musicals s’han hagut de suspendre perquè els directors d’orquestra no troben lloc per guardar la música. Els magatzems estan plens de música desendreçada. Si no escrivim la música, l’oblidarem. Els compositors hauran de deixar de fer la seva feina perquè no saben on desar la seva música.» —Oh! No pot ser! Jo no volia arribar fins aquí, només volia una mica de consideració. Potser tornaré al meu país i tornaré a la feina d’abans, ara que sembla que no era tan poca cosa com jo em pensava. Però..., quina vergonya! No m’atreveixo a rectificar tot el que he fet i he dit. Des de l’avió va veure un camió pIe de notes musicals que anaven a escampar pel vent. Des de la finestra es va llançar, va parar el conductor del camió i es va carregar totes les notes al damunt. Una mica més enllà va picar a la porta de la clau de sol. La va trobar tota estirada, prenent el sol. Quan va veure el pentagrama va córrer per ficar-se-li al començament. Arribant a les portes del Gran Teatre va veure un home molt trist, era el director que no sabia què fer per recuperar la seva música. Quan es van mirar a la cara i es van reconèixer no va caldre parlar res, es van fondre en una enorme abraçada. 73

El director va cridar els seus músics i van reprendre l’assaig de la gran estrena que mai no havien arribat a fer. A partir d’aquell dia, el director va compartir els seus aplaudiments amb tothom, i tot i que ningú no parlava del pentagrama, al final de la interpretació es feien l’ullet. Això ens pot passar a nosaltres: unes feines es veuen més que d’altres, però totes són importants.

El país de la música Pseudònim: Q.S.M Autor/a: Queralt Simó Muñoz Categoria: cicle superior Escola: Mare de Déu del Roser, Barcelona Professor/a: Marta Nogueroles Gil

i havia una vegada un país molt llunyà que es deia Música. Era un país amb molt ritme i tenia molts colors i matisos. La nostra història va passar a la ciutat de Melodia, on els habitants formaven clans o famílies que no es relacionaven les unes amb les altres.

Una d’aquestes famílies era la Corda, amb el pare, el senyor Contrabaix, la mare, la senyora Viola, i tenien un fill que es deia Violoncel, però tothom li deia Cello. Després hi havia els avis, el senyor Arpa i la senyora Lira. Però la joia de la família era la filla, que es deia Guitarra. Era preciosa amb la seva veu melodiosa, la seva cintura de vespa i el seu cos llarg i esvelt. Una altra família era la Percussió, amb el pare, el senyor Bombo, la mare, la senyora Timbals, i els seus fills, la petita Pandereta, que era molt alegre i divertida, i el fill, que els havia sortit molt modern, el Bateria. Els avis eren el senyor Xilòfon i la senyora Tambor. També tenien uns cosins una mica estranys: el Triangle i els Plats. Després hi havia la família Vent, amb el pare, el senyor Trompa, la mare, la senyora Trompeta, i tenien un fill gran que es deia Saxòfon, la filla petita, Clarinet, i el fill mitjà, el Flauta Travessera, que era molt maco i esvelt. Els avis eren el senyor Oboè i la senyora Fagot. Tot va començar quan a la Guitarra li van demanar un treball a l’escola. Decidida, va anar a la biblioteca municipal de Melodia. Va seleccionar els llibres que necessitava i quan es dirigia cap a una taula, sense adonar-se’n, va ensopegar i va estar a punt de caure, però una mà la va ajudar. Era la mà del Flauta Travessera. Això no podia ser, no podien parlar ja que estava prohibit, no podien relacionar-se amb gent que no fos de la seva família i qualsevol policia els podia multar. Però era tan..., era tan..., tan bonica! Era la guitarra més bonica que havia vist mai. Ni el cap de policia, el Clau de Sol, ni els seus agents Clau de Fa i Clau de Do, podien impedir que parlés amb ella.

—Et podries haver trencat! —va dir el Flauta Travessera, molt nerviós. —No m’he fet res —va dir la Guitarra, avergonyida, i després va sortir corrents cap a una taula. Però estava sorpresa. Com podia ser tan àgil, tan esvelt, tan maco, tan agradable, tan ben sonant..., un flauta! Era el més meravellós de tot el món. Des d’aquell dia, tant el Flauta Travessera com la Guitarra, es trobaven d’amagat a la biblioteca, a la mateixa hora i a la mateixa taula. Però no es van adonar que la bibliotecària, la senyora Timbals, els estava espiant. Ho sabia tot, i com que era molt amiga de l’agent de policia Clau de Do, va decidir denunciar-los. Aquella tarda, com sempre, es van trobar a la biblioteca..., però, amagat darrere d’una prestatgeria, hi havia el Clau de Do, que en veure que s’estimaven va cridar: —Alto! Esteu detinguts! Heu incomplert la llei. No podeu parlar. A la presó! Estaven morts de por, ja que sabien que la pena de presó era molt cruel, perquè els desafinaven i els desterraven al país SenseSò. El cap de policia, el Clau de Sol, va cridar als pares dels amants incompresos. El senyor Contrabaix, amb la seva veu greu, va dir que estava convençut que tot era culpa de la família Vent. I, és clar, el senyor Trompa deia, amb les seves vibracions, que la culpa era de la família Corda. La notícia va córrer per tota la ciutat i per tot el país. Els diaris deien en titulars: «Empresonats per estimar-se», i es veia una foto de la pobra Guitarra Corda i el pobre Flauta Travessera Vent emmanillats. Els joves de la ciutat de diverses famílies, dirigits pel jove Bateria, van començar a parlar entre ells, a organitzar manifestacions i protestes. Van començar a cridar:

—Volem estimar lliurement, sense importar si tens corda o tens vent o tens plats. El que és important és estimar! La policia no podia frenar la revolta, i el dia del desafinament de la Guitarra Corda i del Flauta Travessera ja era molt a prop. El president del país, el Molt Honorable senyor Piano de la família Tecla, va decidir parlar amb el jove Bateria Percussió. Molt decidit, el Bateria, va anar al Palau de la Música Presidencial. El va rebre el senyor Piano amb cara de disgust. —Vull que totes aquestes manifestacions s’acabin. Que tots compliu la llei i no parleu els uns amb els altres. Tant la senyoreta Guitarra Corda com el senyor Flauta Travessera Vent han de complir el càstig —va dir el senyor Piano, exaltat. —Senyor President, sabem que han fet mal fet, però les lleis també es poden canviar. Jo, ara, també he parlat amb altres nois de diferents famílies i sé que pot fer-me empresonar. He pogut comprovar que les nostres variacions de sons, si són simultànies, són molt harmonioses i molt més agradables a l’oïda —va dir el Bateria. —Si el que dius és cert, no t’empresonaré i, a més, deixaré lliure la Guitarra i al Flauta Travessera —va dir l’honorable Piano, convençut que no sortiria bé. Així, van començar a entrar joves de totes les famílies i es van anar col·locant en forma de mitja rodona. Els de la família Corda, als extrems i al centre interior. Els de la família Vent, al mig i els de la família Percussió, al final. I van començar a tocar. Les notes volaven: do, re, mi, fa... Era tan meravellós, que el senyor Piano va quedar bocabadat i molt content. Com podia ser que mai se li hagués acudit aquesta barreja de sons? Des d’aquell dia, es van canviar les lleis i tothom podia parlar amb tothom. I si alguna vegada veieu una orquestra, sabreu per què la Guitarra és molt a prop d’una Flauta Travessera... 79

Un record molt especial Pseudònim: Pediram Autor/a: Marina Llop Hernàndez Categoria: cicle superior Escola: CEIP Pàmies - Zer Font de l’Aiguadí, Ginestar Professor/a: Bernadette Mas Serra

ues setmanes abans d’anar-se’n de vacances a Cuba, la Maria estava molt contenta, però també una mica nerviosa. No havia anat mai tan lluny. Li feien por les dotze hores d’avió per travessar l’Atlàntic. —I si em marejo?... I si caiem enmig de l’oceà?

El seu pare li deia que no es preocupés, que passaven pel·lícules i que podria escoltar música amb uns auriculars sempre que ho volgués. —Que bé! Jo posaré música de Cuba. Pare, podré ballar a l’avió? El pare se’n reia, de l’excitació de la seva filla. —I si tinc gana? —Les hostesses et portaran menjar —li va dir la mare. Aquells dies, a la Maria, se li feien molt llargs. Ella que era sempre tan alegre i amorosa, ara contestava per no res. Anava amunt i avall buscant revistes i CD que li expliquessin coses d’aquell país que estava a punt de descobrir. A la maleta, a més a més de roba fresca i el banyador, hi va posar els seus estalvis. Volia comprar-se alguna cosa especial de record. També va posar-hi la llibreta del seu diari personal. Volia apuntar-hi tot el que veiés per explicar-ho als seus amics quan tornessin un altre cop a casa. La nit abans de marxar, la Maria no podia aclucar els seus ulls blaus i brillants com safirs. L’endemà va ser ella qui va anar a despertar els seus pares: —Pare, mare! Desperteu-vos, que farem tard!

El dia del viatge ja havia arribat! L’avió era més gran que sis autocars junts i hi anava molta gent. El viatge no es va fer pesat, entre altres coses, perquè la Maria va dormir durant la major part del viatge. Quan es va despertar ja eren a I’Havana. El taxi que els portava a l’hotel Plaza circulava per dins d’una ciutat que semblava que hagués passat una guerra. Les façanes estaven despintades i les cases mig derruïdes. La gent anava tranquil·la pel carreró. La Maria va veure unes bicicletes que portaven una mena de carretó per passejar la gent. —Pare, mira, mira! Demà hi podrem passejar? —No sé si hi podrem pujar tots tres! Quan van arribar a l’hotel, un noi de pell cubana i dents blanques com la neu, els va agafar les maletes. —Aquest hotel és molt còmode! Fins i tot, et porten les maletes! —va dir la Maria tota sorpresa. Després de sopar, van sortir a fer una volta per I’Havana. Feia xafogor i venia de gust seure en un bar on tocaven i cantaven música cubana a prendre un refresc. Els pares van provar el mojito i la Maria una llimonada ben fresca. L’endemà, just en sortir per la porta de l’hotel, se’ls acostà en Nelson. Devia tenir uns tretze anys, com la Maria. Tenia els cabells foscos i la pell, torrada. Els ulls li somreien i ensenyava unes dents arrenglerades, blanques i lluminoses, com les dels anuncis de pasta dentífrica. —¿Queréis que sea vuestro guía? —els va preguntar el noi amb una veu musical.

La Maria va pensar que seria divertit que aquell noi els acompanyés a fer una volta per la seva ciutat i es va mirar el pare per veure què responia. —De acuerdo, ¡serás nuestro guía! —Nos gustaría que nos llevaras a la catedral —va demanar la mare. Mentre caminaven per aquells carrers descolorits, sentien la música de salsa que sortia de totes les cantonades. Aquella música, que en Nelson anomenava son, feia que la ciutat fos alegre i acolorida. La Maria volia parar-se a cada bar per escoltar el son, aquella música que tant li agradava, i veure amb quina gràcia tocaven aquells instruments que mai no havia vist abans. En Nelson en sabia molt, de música, i li anava dient el nom dels instruments: el tres, el güiro, les claves, les maraques, els bongos... El que més gràcia li feia eren les maraques. El noi li va dir que es feien amb calabazas de güiro. Són unes carabasses petites d’un arbre tropical. Les assequen i les buiden. Hi posen les llavors a dins per fer el soroll de pluja de les maraques. Després, les decoren per fora amb dibuixos dels primitius habitants de l’illa. A l’hora de dinar, en Nelson els va dir: —Mi abuela sabe cocinar muy bien. ¿Os gustaría probar sus cocidos? Els pares van acceptar la invitació de bon grat i junts es van dirigir cap a un carrer estret. Es van parar davant d’una casa alta i estreta. En Nelson va fer un xiulet especial i des de dalt del terrat van tirar una clau. La Maria i els seus pares no entenien res. En Nelson, els va tranquil·litzar: —No se preocupen. ¡Todo va bien! Amb aquella clau va obrir la porta i vam pujar a l’últim pis d’aquella casa. No es podien imaginar que es trobarien un terrat amb taules per menjar i que no hi estarien sols. 85

El menjar era boníssim i la música no hi podia faltar. La iaia d’en Nelson era una doneta molt simpàtica que només reia i feia anar el cap amunt i avall, quan li deien que el menjar era molt bo: arroz y fríjoles con pollo, puerco asado, batido de papaya... Els gustos eren tan nous... Durant aquella setmana en Nelson els guià per la ciutat, els explicà coses curioses del que anaven veient: el Museo del Auto Antiguo, el Palacio de los Capitanes Generales, la catedral de San Cristóbal, la Casa Pía, la Plaza de San Francisco, el mercat... L’últim dia a la tarda, en Nelson va atrevir-se a dir a la Maria: —¿Te gustaría venir conmigo en un bar donde tocan el son? —¡Sí, me gustaría mucho! La Maria va córrer a demanar-ho als seus pares, que feien les maletes. Ells no hi van tenir cap inconvenient perquè en Nelson ja era quasi de la família. —Vamos Nelson! Corre! Es van posar a córrer entre els carrerons d’aquella ciutat que la Maria havia après a estimar de la mà del seu amic. Abans d’arribar ja sentia la música que la feia vibrar. —¡Mi padre es el que toca el tres! —li va dir el noi, molt emocionat, tot just van parar de córrer.— Luís, las claves. Mariano, el güiro. Yo, a veces, los acompaño con las maracas. ¿Quieres probar? La Maria va agafar amb por el mànec d’una maraca que li oferia en Nelson. No volia trencar el ritme de la música. A poc a poc, aquella música tan especial l’encisà i la seva mà es va començar a moure al ritme del son. Era com en un somni! Van tocar gairebé tota la tarda.

Va arribar l’hora de marxar: en Nelson i la Maria estaven molt tristos. Ell va tenir una idea! Li regalaria la maraca més bonica que tenia, en record d’aquella bella amistat. La Maria, quan ja era a l’avió de retorn a casa, es va adonar que no havia comprat res. Però portava un record molt especial: una maraca a la mà i un amic al cor.

Escoles participants al Tercer premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Airina, Terrassa

CEIP de Cabra del Camp, Cabra del Camp

Arabell, Lleida

CEIP de Llers, Llers

Casa Nostra, Banyoles

CEIP de Pràctiques I, Lleida

CEIP Abat Marcet, Terrassa

CEIP de Pràctiques, Tarragona

CEIP Alexandre Galí, Badalona

CEIP de Sant Andreu de la Barca, Sant Andreu de la

CEIP Alfons I, Puigcerdà

Barca

CEIP Alfonso XIII, Molins de Rei

CEIP del Bosc, Barberà del Vallès

CEIP Alfred Potrony, Térmens

CEIP del Pi, Dosrius

CEIP Alta Segarra, Calaf

CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic

CEIP Annexa - Joan Puigbert, Girona

CEIP Doctor Serés, Alpicat

CEIP Antaviana, Barcelona

CEIP El Bruc, Riells i Viabrea

CEIP Antoni Gaudí, Sant Boi de Llobregat

CEIP El Cabrerès, Santa Maria de Corcó

CEIP Antoni Vilanova, Falset

CEIP El Pla, Salt

CEIP Antònia Simó Arnó, Almacelles

CEIP El Polvorí, Barcelona

CEIP Baldiri Reixac, Banyoles

CEIP El Sitjar, Linyola

CEIP Beat Bonaventura Gran, Riudoms

CEIP Els Arenys, Castellbisbal

CEIP Berenguer de Montoliu - ZER Els Ceps,

CEIP Els Pins, Barcelona

Masllorenç

CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur

CEIP Bertí, L’Ametlla del Vallès

CEIP Els Til·lers, Artesa de Lleida

CEIP Bora Gran, Serinyà

CEIP Els Tres Pins, Vallromanes

CEIP Camp Crusat - ZER Vall de l’Aranyó, El Cogul

CEIP Escola Montsant, Reus

CEIP Camps Elisis, Lleida

CEIP Esteve Barrachina, Sitges

CEIP Carlit, Barcelona

CEIP Federico García Lorca, Mollet del Vallès

CEIP Carrilet, Palafrugell

CEIP Ferreries, Tortosa

CEIP Castanyer, Sant Joan les Fonts

CEIP Flama, Sant Fruitós de Bages

CEIP Castellolí, Castellolí

CEIP Francesc Macià, Barcelona

CEIP Ciutat de Reus, Reus

CEIP Gayarre, Barcelona

CEIP General Prim, Reus

CEIP Lloriana, Sant Vicenç de Torelló

CEIP Guilleries, Sant Hilari Sacalm

CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal

CEIP Jacint Verdaguer, Pallejà

CEIP Mare de Déu de Montserrat, L’Albagés

CEIP Jacint Verdaguer, Tàrrega

CEIP Mare de Déu del Miracle, Tarragona

CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms

CEIP Mare de Déu del Patrocini, Cardona

CEIP Joan Maragall, El Prat de Llobregat

CEIP Mare de Déu del Remei, Santa Maria de Palau

CEIP Joan Maragall, Sant Andreu de la Barca

tordera

CEIP Joan Reglà, Bàscara

CEIP Mare de Déu del Sòl del Pont, Roda de Ter

CEIP Joan Roura i Parella - ZER El Llierca, Tortellà

CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí

CEIP Joana d’Empúries, Castelló d’Empúries

CEIP Mas Casanovas, Barcelona

CEIP Joanot Alisanda, Sabadell

CEIP Mediterrani, L’Ampolla

CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona

CEIP Mestre Andreu, Sant Joan de les Abadesses

CEIP Joc de la Bola, Lleida

CEIP Montseny, Breda

CEIP José Echegaray, Martorell

CEIP Montserrat, Esparreguera

CEIP Josep Dalmau i Carles, Girona

CEIP Montserrat, Sant Salvador de Guardiola

CEIP Josep M. Soler, Montbrió del Camp

CEIP Montserratina, Viladecans

CEIP Josep Manel Peramàs, Mataró

CEIP Mossèn Cinto, Folgueroles

CEIP Josep Maria Jujol, Barcelona

CEIP Mossèn Jacint Verdaguer, Barcelona

CEIP Josep Maria Xandri, Sant Pere de Torelló

CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar

CEIP La Creu, Torrefarrera

CEIP Pascual Cañis, Sant Joan Despí

CEIP La Portalada, Altafulla

CEIP Pau Casals-Gràcia, Barcelona

CEIP La Salut, Collbató

CEIP Pau Claris, La Seu d’Urgell

CEIP La Torre, La Torre de Claramunt

CEIP Pau, Pau

CEIP L’Agulla, El Catllar

CEIP Pax, Tarragona

CEIP L’Aixart, Cervià de Ter

CEIP Pilarín Bayés, Les Fonts (Sant Quirze del Vallès)

CEIP L’Areny, Cornellà de Llobregat

CEIP Pompeu Fabra, Llançà

CEIP Les Escomes, Sant Jaume de Llierca

CEIP Pompeu Fabra, Lloret de Mar

CEIP Les Muralles, Montblanc

CEIP Pràctiques 2, Lleida

CEIP L’Estany, Ullastret

CEIP Pubilla de Catalunya, Sant Boi de Lluçanès

CEIP L’Estel - ZER Els Ceps, Bonastre

CEIP Puig d’Agulles, Corbera de Llobregat

CEIP Llevant, Oristà

CEIP Puig d’Arques, Cassà de la Selva

CEIP Quatre Vents, Blanes

Centre Municipal Abadessa Emma, Sant Joan de les

CEIP Ramón y Cajal, Ulldecona

Abadesses

CEIP Ramona Calvet i Picas, Castellterçol

Col·legi Campjoliu, L’Arboç

CEIP Rosa Oriol, Lliçà d’Amunt

Col·legi Diocesà Sagrada Família, Tortosa

CEIP Rosa Sensat, Reus

Col·legi Elisabeth, Salou

CEIP Roser Capdevila, Polinyà

Col·legi Episcopal, Lleida

CEIP Rossend Montané, Sant Pere Molanta (Olèrdola)

Col·legi Inmaculada Concepció, Barcelona

CEIP Rubén Dario, Barcelona

Col·legi Jardí, Granollers

CEIP Ruiz Giménez, Palamós

Col·legi Joan Roig, Tarragona

CEIP Saltells, Cerdanyola del Vallès

Col·legi La Salle, Manresa

CEIP Salvador Vilarrasa, Besalú

Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges

CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa

Blanques

CEIP Sant Domènec, Santa Margarida i els Monjos

Col·legi Mare de Déu del Carme, Terrassa

CEIP Sant Esteve, Sant Mateu de Bages

Col·legi Maristes Montserrat, Lleida

CEIP Sant Miquel d’Ascó, Ascó

Col·legi Miró, Barcelona

CEIP Sant Miquel, Cornellà de Llobregat

Col·legi Pare Coll, Vic

CEIP Sant Pau, Figueres

Col·legi Sant Josep, Navàs

CEIP Sant Pere i Sant Pau, Tarragona

Col·legi Sant Josep, Sant Feliu de Guíxols

CEIP Santa Maria del Mar, Salou

Col·legi Sant Josep, Tàrrega

CEIP Serena Vall, Sant Andreu de Llavaneres

Col·legi Sant Miquel, Barcelona

CEIP Serra de Prades, Prades

Col·legi Turó, Constantí

CEIP Sobirans, Arenys de Munt

Col·legi Vedruna, Arbúcies

CEIP Tabor, Barcelona

Col·legi Vedruna, Manresa

CEIP Teresa Miquel i Pàmies, Reus

Col·legi Vedruna, Palamós

CEIP Teresa Salvat i Llauradó, L’Aleixar

Col·legi Vedruna, Terrassa

CEIP Timorell, Castelldans

Col·legi Vedruna-Tona, Tona

CEIP Torre de la Llebre, Rubí

Colegio Sagrada Família, Barcelona

CEIP Vall d’Aro, Castell-Platja d’Aro

Cor de Maria, Figueres

CEIP Vila-Romà, Palamós

Educem, Granollers

Centre Educatiu Projecte, Barcelona

Escola Arrels Primària, Solsona

Centre Escolar Valldaura, Barcelona

Escola Azorín, L’Hospitalet de Llobregat

Escola Bergantí, El Masnou Escola Cooperativa El Puig, Esparreguera Escola Gravi, Barcelona Escola Grèvol, Barcelona Escola IPSE, Barcelona Escola Mare de Déu del Roser, Berga Escola Maria Cortina, Reus Escola Marinada, Palau-solità i Plegamans Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Escola Nuestra Señora del Pilar, Cornellà de Llobregat Escola Parroquial Nstra Senyora de Montserrat, Rubí Escola Pia d’Olot, Olot Escola Reina Elisenda, Barcelona Escola Sagrats Cors, Centelles Escola Sant Medir, Barcelona Escola Santa Anna, Barcelona Escola Santa Maria dels Apòstols, Barcelona Escola Verge del Roser, Vallirana Escola Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Institució Montserrat, Barcelona Isabel de Villena, Esplugues de Llobregat John Talabot, Barcelona La Salle Horta, Barcelona La Salle, Santa Coloma de Farners Loreto-Abad Oliba, Barcelona Mare de Déu del Roser, Barcelona Proa, Barcelona Saint George’s School, Fornells de la Selva Sant Ignasi, Barcelona

Escoles guanyadores de les tres edicions

2004

Col·legi Sant Josep Obrer, L’Hospitalet de Llobregat Col·legi Sant Josep, Tàrrega

Àgora, Sant Cugat del Vallès

Col·legi Sant Miquel, Barcelona

CEIP Els Pins, Barcelona

Col·legi Vedruna, Girona

CEIP Herois del Bruc, Piera

Mare de Déu del Roser; Barcelona

CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal

Montessori, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Pràctiques, Tarragona

Santíssima Trinitat, Badalona

CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa

Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Santa Maria de Gardeny, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques

2006

Daina Isard, Olesa de Montserrat Escola Pia, Tàrrega

CEIP Carrilet, Palafrugell

La Salle, Palamós

CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic

Maristes, Sabadell

CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona

Menéndez Pidal, Barcelona

CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí

Santíssima Trinitat, Badalona

CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar CEIP Rosa Sensat, Reus CEIP Rubén Dario, Barcelona

2005

CEIP Timorell, Castelldans Col·legi Episcopal, Lleida

CEIP Els Til·lers - ZER El Francolí, La Masó

Col·legi Sant Josep, Tàrrega

CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès

Col·legi Sant Miquel, Barcelona

CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal

Col·legi Vedruna, Terrassa

CEIP Pràctiques, Tarragona

Escolania de Montserrat, Montserrat

CEIP Ruiz Giménez, Palamós

Institució Escolar Claret, Sabadell

CEIP Santa Maria d’Avià, Avià

Mare de Déu del Roser, Barcelona

Índex La simfonia del xiulet..........................................................................................................7 La darbukka bufanúvols....................................................................................................11 La banda de l’elefant..........................................................................................................15 El despertar de les melodies...............................................................................................21 La música és divertida........................................................................................................25 Amina.................................................................................................................................29 Música i fades.....................................................................................................................33 La trompeta feliç................................................................................................................39 En Gladiol i l’orquestra......................................................................................................43 L’harmònica i el violí..........................................................................................................49 Una corxera molt especial.................................................................................................55 De memòria........................................................................................................................61 El pentagrama deprimit.....................................................................................................69 El país de la música............................................................................................................75 Un record molt especial.....................................................................................................81 95