Contes de festes by Solidaritat Sant Joan de Déu

Contes de festes Quart premi PilarĂn BayĂŠs de contes escrits per nens i nenes

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. Primera edició: maig de 2007 © dels textos: dels diferents autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Guillem Tell, 15, entl. 1a 08006 Barcelona Tel. 93 218 34 58 Fax 93 237 22 10 editorial@emediterrania.com www.emediterrania.com Maquetació: Jordi Vives ISBN: 978-84-8334-823-9 DL: B-28.012-2007 Impressió: Sanvergràfic, SL, La Palma de Cervelló Imprès a Catalunya – Printed in Catalonia

stem contents i satisfets de presentar-vos el recull dels quinze relats guanyadors del Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, que enguany ha arribat a la seva quarta edició, amb un gran èxit de participació.

En aquesta convocatòria el tema dels contes era les nostres festes populars, i podeu estar ben segurs que les festes i tradicions d’arreu de Catalunya s’hi han vist reflectides magníficament, amanides de molta imaginació, un pessic d’història i un bon grapat d’aventures. Cal felicitar tots els participants i totes les escoles, que s’hi han esforçat molt i que amb les seves paraules han contribuït a fer que el premi tingui qualitat literària, i sobretot els guanyadors d’aquesta edició, que han obtingut un premi ben merescut. A tots ells: moltes felicitats! També volem agrair l’esforç de tothom qui ha ajudat a tirar endavant aquest premi, com la Pilarín Bayés, que amb les seves il·lustracions i imaginació dóna vida als contes, i el jurat, que, amb entusiasme, ha fet una feina atenta i rigorosa de selecció, gens fàcil per la gran quantitat i la qualitat dels contes rebuts. El poder de la literatura és sorprenent: ens fa viatjar per móns nous, per vides desconegudes i amb personatges reals i inventats, propers i llunyans. Ens fa córrer aventures, descobrir sentiments i emocions, compartir experiències. Us convidem a entrar en aquest món d’infinites possibilitats amb aquests contes de festes. Esperem que en gaudiu tant com nosaltres. Que comenci la festa! Editorial Mediterrània

Veredicte del Quart premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Reunit a Barcelona el 18 d’abril de 2007 el jurat del Quart premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, presidit per Pilarín Bayés i integrat per Joan Baqués, Montserrat Cabré, Joaquim Carbó, Josep F. Cortés, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Meritxell Margarit, Margarida Planes, Mercè Vilaseca, Lluís Vila d’Abadal i Francesca Vilarrasa, resol premiar els contes següents:

Cicle inicial: La il·lusió de ser enxaneta amb el pseudònim Olivins, del CEIP Joan Benet i Petit, d’Els Torms. Alegria, és Festa Major amb el pseudònim Els diables, del Col·legi Mare de Déu de Montserrat, de Les Borges Blanques. El monstre tímid i valent amb el pseudònim Pokémon 24, del Col·legi Episcopal, de Lleida. El drac entremaliat i els gegants amb el pseudònim Les sargantanes, del CEIP Torres Jonama, de Mont-ras. La mona amb el pseudònim Snoopy, del Col·legi Sant Miquel, de Barcelona.

Cicle mitjà:

Cicle superior:

L’espurna de Sant Joan amb el pseudònim Foc d’encenalls, del CEIP Pràctiques, de Tarragona.

La recerca dels galets perduts amb el pseudònim Lluc serpentina, de Saint George’s School, de Fornells de la Selva.

El capità esparracat, adormit i afamat amb el pseudònim Lluna, del CEIP Malagrida, d’Olot.

Llibre per a somniar amb el pseudònim Món de somnis, de l’escola l’Espill, de Manresa.

El petit pi amb el pseudònim Pinyonet, de l’Escola Montessori, de l’Hospitalet de Llobregat.

Els gegants amb el pseudònim La bruixa de Potadecabra, del CEIP N-I de Pràctiques, de Barcelona.

El viatge d’en Joan amb el pseudònim T.T., del Col·legi Nostra Senyora del Carme, de Balaguer.

L’enxaneta i Guifré el Pelós amb el pseudònim Sionecs, del ZER El Sió, de Butsènit d’Urgell.

Els castellers amb el pseudònim Witch, de la Institució Escolar Claret, de Sabadell.

Per què els enxanetes aixequen la mà? amb el pseudònim Panda’96, del CEIP Sant Josep, de Tàrrega.

La il·lusió de ser enxaneta Pseudònim: Olivins Autors: Eloi Balcells Guiu, Margarida Guiu Flix, Mateo Guiu Londoño, Aitor Guiu Invernon, Blai Guiu Flix, Alba Guiu Solé, Èric Guiu Vidal Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms Professor/a: Rosa Masip Reig

questa és una història que ens van explicar quan érem petits, ja fa alguns anys. Diuen que a la ciutat de Tarragona hi vivia una nena molt, molt eixerida. Aquesta nena es deia Maria i només tenia al cap que volia ser enxaneta.

Però la Maria només tenia tres anys i no sabia pronunciar gaire bé aquesta paraula tan difícil, i per això sempre deia: —Vull ser anxoveta!!! No cal dir que feia molta gràcia i tothom qui la sentia es posava a riure. Quan era la Festa Major anava a veure els castellers —mai se’ls perdia— per admirar, sobretot, l’enxaneta. Però també li agradaven molt altres actuacions de la Festa Major del poble de la seva padrina Lola: trabucaires, sardanes, balls de bastons, concerts, balls... tot era fantàstic! La Maria explicava a la seva mare que tenia un company de classe, en Ramon, que des de sempre tenia la il·lusió de saber tocar el flabiol, perquè era aquell instrument tan i tan important a l’hora de començar una sardana. La Maria li deia que estava segura que de gran seria un important flabioler. A la Maria li agradava anar a la Festa Major per moltes coses, perquè heu de saber que la seva padrina era molt bona cuinera i ningú no es podia resistir a les seves orelletes, ametlles garapinyades, ametlles torrades, etc. Però malgrat tot, el seu cor bategava fort quan veia una torre o un castell i un valent o valenta enxaneta pujava a dalt de tot amb facilitat. Ella seguia dient al seu pare: —Pare, segur, vull ser anxoveta! El pare i la mare li responien tranquil·lament:

—De vegades les il·lusions es poden fer realitat, no s’ha de perdre mai l’esperança. Paciència, paciència, paciència! Les festes de Nadal van ser molt especials, com molts altres anys. Però és ben cert que la festa més esperada és sempre la de Reis. Aquell any la Maria havia fet una carta molt llarga, potser massa... Qui no es creu que els Reis són màgics, ben màgics? La Maria sabia del cert que la màgia dels Reis era única i ella hi confiava. Quina sorpresa: li van portar un vestit d’enxaneta! Era el regal més esperat, més desitjat, més volgut que mai havia somiat la Maria —i heu de saber que no l’havia posat a la carta! Aquell mateix any la van apuntar a la colla castellera de Sant Pere i Sant Pau i no us podeu ni imaginar les hores que havia d’entrenar, perquè tots sabem que pujar a dalt de tot és sempre difícil i perillós. La Maria va suar, va patir per arribar a ser «anxoveta», però ara era una nena molt i molt feliç.

Alegria, és Festa Major! Pseudònim: Els diables Autors: Gerard Cau Pratdepàdua, Marc Cots Pijuan, Enric Dalmau Melis, Paul Ionut Duma, Mohammad El Marrakechy, Aina Espasa Molina, Jordi Fernàndez Cancio, Oriol Finestra Duran, Arnau Folguera Benet, Arnau Galera Tió, Jovana Gámez Orta, Rubén Gómez Heredia, Aura López Martín, Roger Lladós Eslava, Laura Martí Gòdia, Jordi Molgó Rulló, Laia Pinyol Porta, Xavier Ricou Grau, Íngrid Simó Cunillera, Elvira Vidal Fernández Categoria: cicle inicial Escola: Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Professor/a: Montse Ribes Heredia

et aquí que una vegada, en una bonica ciutat de les Garrigues anomenada Les Borges Blanques, dos bons amics, l’Àlex i la Montse, esperaven molt il·lusionats que arribés, com cada any, la gran Festa Major. Però aquest any encara era més especial, perquè també esperaven l’arribada de la cosina de l’Àlex, la Petya! Era una cosina que no havien vist mai perquè era d’un país força llunyà: de Bulgària! El dia esperat ja era aquí! L’Àlex i la Montse, una mica nerviosos però molt contents, van anar a l’estació de trens a rebre la Petya. En veure-la, li van fer una gran abraçada, l’ajudaren a portar l’equipatge i tots junts, com si es coneguessin de tota la vida, marxaren a casa de l’Àlex. Un cop es va haver instal·lat, va saludar la família, va repartir uns regals que havia portat del seu país, va menjar una mica i va canviar-se de roba, i començà la gran aventura! L’Àlex i la Montse van pensar que el primer que farien seria ensenyar-li la seva ciutat. Així, doncs, es convertiren en uns guies professionals i s’endinsaren pels encantadors carrers, places, parcs i jardins de la ciutat. La veritat és que la ciutat tota engalanada, amb senyeres catalanes i llums de mil colors, estava molt bonica. —Mira, Petya, aquest és el nostre ajuntament —va dir la Montse. —I aquesta és la plaça porxada —va dir l’Àlex. —Teniu una ciutat molt bonica, petita, tranquil·la i acollidora. És molt diferent de les ciutats del meu país —va explicar la Petya. —Veniu, posem-nos davant d’aquest monument que ens farem una fotografia de record —va dir la Montse.

I mentre passejaven i coneixien Les Borges Blanques van començar a sonar les campanes del majestuós campanar que anunciaven i donaven el tret de sortida de la Festa Major. —Escolteu: comença la Festa Major! —va exclamar l’Àlex. —Sí, sí, visca! —va dir la Montse. —Em sembla que ens ho passarem d’allò més bé —va pensar i murmurar la Petya. La Petya no va equivocar-se gens ni mica. Aquells dies va viure experiències inoblidables i va tenir la gran sort de conèixer tradicions i costums del país de les seves arrels. Va presenciar la sorollosa traca, va anar al gran ball de Festa Major, va escoltar i veure ballar sardanes, va pujar a les firetes, va participar al concurs de pesca matinal, va menjar el boníssim pa amb tomata i oli de les Garrigues acompanyat de pernil salat, va degustar les orelletes (el dolç típic d’aquells dies)... Però el que més li agradà fou la trobada de gegants, capgrossos i correfocs del dissabte. L’Àlex, la Montse i la Petya es vestiren per a l’ocasió amb roba una mica vella, un mocador de coll i un barret de palla i se n’anaren cap al passeig Terrall on feien la plantada de gegants. —Mira, Petya, aquests gegants vénen de diferents pobles d’arreu de Catalunya, els seus habitants se’ls estimen molt i és per aquest motiu que els treuen a passejar i ballar per moltes festes —va explicar l’Àlex. Després es van dirigir a la plaça porxada on el pregoner, des del balcó del centre cívic, marcava l’inici de la XXIV Trobada de gegants i correfocs. Així, doncs, amb un gran petard del canó del saló, la festa començà i una riuada de vailets, pares, mares, padrins i padrines, ompliren els carrers del casc antic acompanyant els gegants i dansant al ritme de la melodia de les bandes de cornetes, tambors i gralles. Es respirava un ambient d’alegria, festa i xerinola! Mentrestant, la tarda anava passant, el cel s’enfosquia i es donava pas a l’espectacle de llum, foc i so dels diables! 14

—Ui, quina por! Correu, correu, que ens cremaran! —va cridar la Petya molt espantada. —No, no tinguis por. Mira, posa’t el mocador que et tapi la boca, el barret al cap, i segueix-nos! —va dir l’Àlex. El cor de la Petya bategava molt fort i de pressa, però aquella por del primer moment es transformà ben aviat en una emoció inexplicable. —Que divertit que és tot això, Montse —exclamava la Petya. Els tres amics van anar sota un balcó i començaren a cridar: —Aigua, aigua, aigua! I de cop i volta, una galleda d’aigua ben fresqueta els va caure al damunt. —Uf!, quina sensació! Que divertida que és aquesta festa! M’ho estic passant bomba! —exclamà la Petya. Els dies passaren i la Festa Major arribà al final. Els tres amics, una mica tristos, s’hagueren d’acomiadar, ja que la Petya havia de tornar al seu país: les vacances s’havien acabat! La Petya va marxar carregada de molt bons records i va començar el compte enrere per saber els dies que li quedaven per tornar-se a trobar i gaudir d’una Festa Major tan especial com ho havia estat la d’aquell any. I vet aquí que els tres amics, tot cantant «Alegria, és Festa Major» us envien un fort petó i us diuen que l’amistat és el millor!

El monstre tímid i valent Pseudònim: Pokémon 24 Autors: Sandra Azorín Vilella, Maria E. Amariles Ferreira, Deimante Bledyte, Daniel Capdevila Ramos, Sonia Carrascosa Díaz, Marc Carreres Zanuy, David Del Pino Gutiérrez, Ares Farré Gómez, Santi García Tomillero, Clara Loncà Bret, Andrei Emanuel Mihoc, Mar Mofalda Parrilla, Cristian Montesinos Rodríguez, Andrea Mulero Jiménez, Gerard Murgó Tarroch, Marcel Niubó Flix, Sara Oliver Hey, Joan Piñol Cañadell, A. Rubén Portilla Sainz, Varvara Pozgalova, Eric Roca Bermúdez, Lura Sameh, Maria Segovia Estany, Judith Suazo Moreno, Albert Tudela Vivolas Categoria: cicle inicial Escola: Col·legi Episcopal, Lleida Professor/a: Carles Alsedà Solans

a molts, molts anys, entre les aigües pantanoses i la frondosa vegetació de La Mitjana, un espai natural als afores d’una vila, hi vivia un ésser horrible, d’aspecte monstruós, però a la vegada tímid i ple de vergonya. S’amagava en aquell indret des de feia molt de temps perquè no volia que ningú el veiés de tan horrorós que era, i tampoc no li agradava espantar la gent.

Un dia de primavera, radiant i esplèndid, en plenes Festes de Maig, la vila celebrava el dia del seu patró, Sant Anastasi. Tothom estava molt ocupat preparant grans menjars, acudint als actes i celebracions populars, etc. Els gegants, capgrossos i tot el bestiari participaven i gaudien de la festa passejant pels carrers i places de la ciutat amb les seves cercaviles. Tant és així que una parella de gegants no es va adonar com dos dels seus joves capgrossos es van anar allunyant fins a desaparèixer de la comitiva. Caminant, caminant, aquells dos nans havien fet cap al parc de La Mitjana. Van trobar tan bonic aquell lloc que van començar a córrer i a jugar per allà. Jugant, jugant, a la zona anomenada l’Embarcador, al peu de la Bassa gran, un dels dos nans va relliscar i va caure dins de l’aigua. Quan ja el corrent de l’aigua l’arrossegava i se l’enduia riu avall i cap al fons, sense que el seu germà pogués fer res per salvar-lo, va aparèixer el monstre, que els havia estat guaitant emocionat tota l’estona des de l’altra riba del riu. La bèstia, que no sabia nedar gaire, va aconseguir amb prou esforç arribar fins al capgròs mig enfonsat i, suaument, amb la seva enorme boca, el va agafar i el va treure de l’aigua vigilant de no fer-li mal amb les seves dents terribles, i el va deixar a la riba del riu on el seu germà plorava desconsolat. Quan aquell ésser monstruós es començava a girar per tornar-se’n cap al seu amagatall, els dos nans, contents i agraïts el van cridar. El monstre vacil·lava i dubtava, però finalment els va fer cas, es va girar i es va anar apropant tímidament cap a ells. —Com et dius? —li van preguntar. —Em dic Marraco i sóc un drac —va contestar la bestiassa.

—Vols venir amb nosaltres a la festa? T’ho passaràs molt bé. —No, que de tan lleig i horripilant com sóc espantaria a tothom i ningú no s’ho passaria bé. Els dos capgrossos van començar a parlar amb el drac i li van explicar i fer entendre que la bellesa dels éssers no està en el seu aspecte físic, sinó en el cor, que és on s’amaguen les bones intencions i la veritable bondat, perquè havia arriscat la seva vida per salvar la d’un nan que ni tan sols coneixia, i això volia dir que el seu cor estimava. Va costar una mica de convèncer-lo, però al final el drac va accedir a acompanyar-los en aquell dia tan assenyalat. Des d’aleshores, tots plegats i units formen part del nostre fabulós bestiari i presideixen, animen i donen vida, amb les seves cercaviles per les places, carrers i carrerons, a les celebracions populars de la nostra ciutat de Lleida.

El drac entremaliat i els gegants Pseudònim: Les sargantanes Autors: Maria Amadei Xicoira, Anna Burgas Jurado, Adrià Cano Escribano, Martí Cruañas Baqué, Cristina Ferrer Català, Noèlia Garcia Mondelo, Carlos Garcia Gallardo, Marina Garcia Martínez, Mireia Gili Ribas, Fàtima Laassal, Joel F. Marín Sánchez, Carles Martínez Rodríguez, Raúl Morcillo Valdivia, Marta Nadal Pla, Judit Pérez Pérez, Anthony M. Pilligua Lucas, Eva Ramírez Solórzano, Júlia Rodríguez Lucas, Jónatan F. Romero López, Sergio Velasco Huertas, Marina Vendrell Torres, Byron J. Zavala Zavala Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Torres Jonama, Mont-ras Professor/a: Anna M. Saballs i Pla, M. José Segura i Ruiz

et aquí una vegada, fa molt i molt de temps, a l’època dels dracs, gegants i altres éssers fantàstics, hi havia un petit poble al costat de les muntanyes i a prop del mar. Molt a prop d’aquest poble hi vivia una parella de gegants amables i simpàtics que s’estimaven molt la gent, sobretot els nens i nenes.

Un dia va arribar un drac d’aspecte ferotge que, de tant en tant, treia foc per la boca fent grans espetecs. Va fer el seu cau en una de les muntanyes properes i li agradava empipar la gent i fer entremaliadures. Quan el drac s’acostava, dos nens del poble agafaven els seus timbals i els tocaven tan fort com podien per avisar tothom. Una nit el drac es passejava pels carrers del poble. Grans i petits fugien fent corredisses i xiscles i els dos timbalers no paraven de tocar. Els gegants, en sentir aquell terrabastall, van anar a mirar què passava i per desgràcia una guspira del drac va començar a cremar la faldilla del gegant. Sort que una nena ho va veure i es va posar a cridar: —Foc!! El gegant es crema! Foooc! Els vilatans de seguida van córrer a apagar les flames. Els gegants es van enfadar molt i molt, no volien ni sentir a parlar del drac. Cada cop que el trobaven, es barallaven, estaven malhumorats i no tenien mai ganes de passejar ni de ballar ni fer gresca pels carrers. La gent del poble estava tan trista i preocupada que van decidir fer una reunió per intentar que el drac i els gegants es fessin amics. Coneixien una àguila que vivia en una alzina gegant dalt d’un turonet, a l’altre cantó del poble. Era poderosa i molt saberuda, podien anar a demanar-li ajuda! Però..., com ho farien per enfilar-se dalt d’un arbre tan alt? —Ja ho sé! —va dir un nen ros que estava molt atent—. Podem dir-ho als nostres veïns, aquella colla de castellers que fan torres tan altes!

Dit i fet, un grup de vilatans, amb el mateix alcalde al capdavant, van anar de seguida al poble veí i els castellers van acceptar de bon grat fer arribar el missatge fins al mateix niu de l’àguila, al capdamunt de l’alzina gegant. L’àguila, amb la seva corona daurada, feia respecte a tots els que la miraven. Va parlar amb els gegants i després, molt seriosament, amb el drac, i va aconseguir que es posessin d’acord: viurien tranquils i feliços i, en dates assenyalades, organitzarien festes en les quals podrien participar tots, cadascú fent el que més li agradava. I així va ser. Els gegants podien passejar i ballar, el drac fer espetegar petards i deixar anar foc i fum, amb l’acompanyament dels timbals que tocaven sense parar. Fins i tot s’hi van afegir els castellers fent les seves torres al so de les gralles, i els capgrossos, que ho organitzaven tot i obrien pas als gegants entre la gent. L’àguila va quedar tan satisfeta que ella mateixa es va posar a ballar enmig de la festa. I encara ara, molts i molts anys després, quan ja no existeixen ni els dracs ni els gegants de veritat, a les festes majors i altres dies importants de l’any, en molts pobles i ciutats del país es fan cercaviles, correfocs i actuacions. La gent fa ballar els seus capgrossos i gegants, els dracs tornen a escopir foc i els timbals redoblen sense parar cridant petits i grans. I si aquest conte us ha agradat, és perquè ha estat ben contat, i tot això és tan veritat com si hagués passat.

La mona Pseudònim: Snoopy Autors: Paula Barquero Gómez, Alba Bermejo García, Paula Comas García, Carolina del Corral Farrarós, Emma Cos Segers, Laura Covas Trullá, Amèlia Enes Gómez, Laura Gallardo López, Jesús González Trillo, Nerea Górriz Gascó, Ferran Julià Cervantes, Ramón Marset Calvís, Marc Martínez Santiago, Albert de Miguel Rojas, Sabina Palacios Vila, Ignacio Peláez Ibáñez, Àlex Rabassó Romero, Mireia Sanjuán Roca, Iñaki Sarró Verdú, Enrique Serrano Esquén, Anna Travieso Pérez, Joan Vázquez Guitart Categoria: cicle inicial Escola: Col·legi Sant Miquel, Barcelona Professor/a: Gemma Riu Batista

ola! Em dic Abu i sóc de l’Índia. Tinc onze anys i ara ja en fa tres que sóc a Barcelona. Ja conec moltes coses d’aquí, com qui era Sant Jordi, i fer panellets, la pluja de caramels de Sant Medir (sempre ho havia somiat!), els gegants que vigilen la ciutat, el tió de Nadal... Per cert, que n’és, de curiós, això que un tronc cagui regals, eh? I la mona! Ai!, la mona...

Sabeu per què ho dic així? Veureu, quan feia uns mesos que era aquí, en arribar a l’escola, enmig del pati vaig trobar un gran cartell amb lletres de coloraines que deia: «DILLUNS de PASQUA és el DIA de la MONA!». «La mona?», vaig pensar tot estranyat mentre anava a trobar els meus amics. Tot el cap se m’omplia de preguntes: una mona a l’escola? D’on la trauran? Qui la cuidarà? Quin nom li posarem? I el menjar? Si s’està per aquí massa dies potser s’acabaran tots els plàtans de Barcelona... Tots els meus companys en parlaven emocionats: —Només queden quatre dies! —M’encanta! A mi cada any me’n regalen dues. «Dues? I cada any? On les deu tenir tantes mones? Potser té un zoo a casa, en Martí.» —Nosaltres a casa li posem plomes de colors. «Plomes? Pobra mona! Ves per què l’han de disfressar de gallina...» —Gina, a tu qui te la regalarà? —El meu padrí de Tarragona. Sempre em compra la més gran que troba.

—Quina sort! Me’n podries donar un bocí per a mi —va dir en Quim. «Un bocí? Quina colla! Com poden tractar així un pobre animal...?» —Jo me la menjo a poc a poc, una miqueta cada dia. Saps per què? Un any me la vaig menjar tota de cop, i no vulguis saber quin mal de panxa —deia la Roser, amb cara d’angúnia. «Menjar-se-la? Només faltava això! Això sí que és de bojos», vaig pensar en aquell moment. A mesura que s’acostava el dia, la cara em va anar canviant. Havia passat d’una gran rialla i sorpresa a una cara descol·locada, com si m’haguessin posat dins d’una rentadora. Tenia el cap ple de coses estranyes, no entenia res de tot allò! Van anar passant els dies i tothom en parlava, de la mona. Jo, però, no gosava dir res; estaven tots tan il·lusionats... Per fi va arribar el dia esperat: el DIA DE LA MONA! Jo estava tremolós i temia que arribés aquell moment en què em regalessin una mona bonica, peluda i juganera, i després l’hagués de tallar a trossos i me l’hagués de menjar. Aquell matí, tot just despertar-me, la mare va dir: —Fill, lleva’t, que aviat arribarà el tiet Manel a portar-te la mona! La mona? El tiet Manel? Nooo! El tiet Manel nooo! Quina por, el tiet Manel. Tot ell és tabalot, gras, amb els peus gegants i pelut, pelut i pelut. Segur que en comptes d’una mona bonica, peluda i juganera em duria més aviat un goril·la. El temps passava lentament, el batec del cor se m’accelerava cada vegada més, el tiet era a punt d’arribar i ja faltava menys per a aquell moment fatídic. 28

Ning-nang! Ning-nang! Va sonar el timbre. El tiet ja era aquí. —Aaaabuuu! Obre la portaaa! —va cridar el pare. Ara era davant la porta a punt de girar el pany. El tiet cridava des de fora: —Abu, vinga, que et porto la mona i pesa molt! En obrir la porta, em vaig trobar el tiet amb cara de cofoi, portant un paquet a les mans, un paquet amb forma de caixa. Jo me’l mirava sense dir res. Pensava, pensava que allò no es movia i en la pobra moneta. —Té, Abu, la mona, apa! Obre-la, que es farà malbé. Jo no sabia què dir, quina cara posar ni què fer, però havia de ser valent. Vaig agafar la caixa amb molt de compte i hi vaig enganxar l’orella. No s’hi sentia res, només el tiet cridant: —Obre-la, obre-la! Ja veuràs que maca, que dolça i que bona! En obrir-la, em va venir una olor..., una olor de... xocolata!! Ràpidament, la vaig acabar d’obrir i en va sortir un pastís rodó amb tres ous durs enganxats, ple de plomes i amb un gran forat al mig on hi havia un gran ou de xocolata! Si m’haguéssiu vist la cara! Ben segur que posava cara de mona en veure un gran plàtan. No vaig dir res, la vaig fer a bocinets i me la vaig menjar. Ara ja sé què és això de celebrar la mona i cada any l’espero amb més ganes. Mai no ho havia explicat a ningú. Si us sembla, aquest serà el nostre secret, i el de la mona. 29

L’espurna de Sant Joan Pseudònim: Foc d’encenalls Autor/a: Laura Pasanau Miró Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP Pràctiques, Tarragona Professor/a: M. Teresa Mas Adell

questa és la història d’una espurna. Sí, ho heu llegit bé, d’una petita espurna, brillant i molt entremaliada, que veureu el que va fer.

En un poble de muntanya, situat als Pirineus, hi viu la família Raspall. Aquesta família està formada pels pares, que treballen de pagès, i pels seus dos fills, la Magalí, que té 9 anys, i en Joan, de 6. Érem a finals de juny. Als matins, ja s’havia acabat l’escola, i tots els nens del poble anaven cada tarda, casa per casa, a demanar coses per a la foguera de Sant Joan. Els servia tot allò arraconat a les golfes, que es guardava per si de cas, però que solament s’omplia de pols, i ja no es tornava a fer servir més. De les cases, els nens, sortien amb mobles vells, cartrons, capses..., i els portaven a la plaça, on ho amuntegaven tot en una gran pila, uns a sobre dels altres. Tots els nens feien això, menys els de la família Raspall. En Joan, el nen petit, estava malalt i feia dies que no s’aixecava del llit. Tota la família estava molt amoïnada per ell, però la Magalí, la seva germana, a més, estava rabiosa. Per què s’havia posat malalt el seu germà? Per què no podia anar amb ella al carrer amb els amics a buscar coses per a la foguera? Per què s’havia d’estar al llit? Havien esperat aquell dia molt de temps i ella no creia que fos just el que estava passant. No ho entenia i no li agradava. Però, tot i això, va arribar la nit de la revetlla. Al carrer, els veïns havien construït, amb fustes, unes taules molt llargues per posar-hi la coca, que preparava el forner ja feia dies. La nit de Sant Joan és màgica i, tal com diu la dita, «qui encén foc per Sant Joan no es crema en tot l’any». Cal cremar tot allò que és vell i que fa nosa, per deixar pas a coses noves. És per això que es va decidir posar penjat a cada porta un fanalet, que s’encendria amb la flama de la foguera, portant la llum a cada casa del poble. Quan van ser les onze de la nit, es va encendre la foguera i, és clar, els fanalets de cada casa, també. 32

En aquell moment la nit es va fer clara. Era com si fos de dia. Tothom estava feliç, content. Els nens cridaven i corrien i la música sonava ben forta, per convidar tothom a la festa. En Joan, va sentir l’enrenou del carrer i volia veure la foguera. Va demanar a la mare que el portés fins al balcó de la seva habitació. La mare li va portar una cadira i el va ajudar a seure allí. —Mare, que bonica que és la foguera! —va dir en Joan, content, en sortir al balcó—. Si sembla que és de dia! —Sí, fill, i crema força bé, la foguera! Aquest any els nens han arreplegat moltes coses —li va contestar la mare, una miqueta trista perquè ell no hi havia pogut anar. —És molt gran i les flames són ben altes! —va dir el pare. —Ei! La Magalí i els altres! —va cridar en Joan, content, en veure’ls. —Joan! Joan! Mira que n’és, d’alta i bonica, la foguera! Vés amb compte que les flames no t’arribin aquí dalt! —van cridar els nens des del carrer. —Tant de bo! —va contestar en Joan. En Joan estava emocionat i es va quedar encantat mirant el foc. Sempre li havia agradat mirar-lo i quan, a l’hivern, el pare encenia el foc de la xemeneia, en Joan s’hi quedava ben a prop veient com cremava. De sobte, una petita espurna va pujar fins al balcó on era en Joan. Es va posar sobre la barana i es va quedar quieta. En Joan es va quedar fixat i no podia parar de mirarla. L’espurna també se’l mirava molt atenta. El nen va allargar la seva maneta i, xip!, l’espurna va fer un saltet. 34

A en Joan li costava de creure, però tenia una espurneta sobre la mà. L’espurneta girava, s’estirava, s’allargava, jugava i li feia pessigolles al nen. En Joan va començar a riure i no podia parar. Els seus pares van sentir com el nen reia i van anar ràpidament cap al balcó per veure què passava. —Joan! Què és el que et fa riure tant? —li van preguntar. —Res! Ha, ha! La màgia de Sant Joan ha pujat al balcó a veure’m. Com que jo no hi he pogut anar... —va contestar el nen, sense parar de riure. Els seus pares no van entendre el que el nen els deia, perquè no van veure l’espurneta. Era massa petita i com que era molt llesta s’havia amagat entre els dits del nen. La Magalí va agafar un trosset de coca per al seu germà i l’hi va pujar a casa. Quan va veure riure en Joan va adonar-se que no calia estar enfadada, ni rabiosa, ni trista... Ell s’ho estava passant molt bé, així és que va decidir continuar la festa amb ell. Es va posar al seu costat i en Joan li va ensenyar l’espurneta. —Obre la mà —li va dir en Joan—. Ella s’hi posarà i veuràs! La Magalí li va fer cas i l’espurneta hi va saltar, fent-la riure de valent. Aquell era un Sant Joan diferent per a la família Raspall, però tan divertit o millor que altres!!!

El capità esparracat, adormit i afamat Pseudònim: Lluna Autor/a: Berta Arbat Rius Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP Malagrida, Olot Professor/a: Rosa Garcia i Mañà

principis de setembre, en un poble anomenat Olot, la faràndula dormia plàcidament a l’Hospici. Quan va sonar el despertador els cabeçuts es van llevar ràpidament mentre cridaven: —Avui és la cercavila, avui és la cercavila!

Els crits van despertar el gegant, que va bramar tot enfurismat: —Voleu callar que tinc molta son! Els cabeçuts van respondre: —Però si avui és la cercavila, sortim tots a fora, visca! La gegantessa també es va despertar i va dir: —Què és aquest enrenou? Si voleu parlar, parleu fluixet que despertareu els cavallets i el cap de lligamosques. Però els cavallets i el cap de lligamosques ja estaven desperts i també cridaven: —Avui és la cercavila, avui és la cercavila! La gegantessa, en veure que ja no dormirien més, va decidir que ja era hora d’anar a esmorzar. Un cop a taula, els cavallets no tenien gana. Van dir que estaven molt nerviosos, que tenien un nus a la gola i que no els passava res. La gegantessa va dir: —Si no teniu gana ja us ho fareu, però recordeu que no aguantareu tota la cercavila perquè estareu massa cansats i sereu la riota de tots els nens. 38

Tots els cavallets van fer cas de les paraules sàvies de la gegantessa, però el capità, que era una mica xulo, va dir que ell ja era prou fort, que no li calia prendre un vas de llet amb torrades per aguantar. Un cop esmorzats van assegurar-se que tota la roba estigués neta i al seu lloc, però quan van tenir tota la roba a punt es van adonar que a les mitges del capità dels cavallets hi havia un foradet. Tot i que era petit, la gegantessa li va recomanar que, per anar bé, l’hauria de cosir. Però ell, tossut com era, va dir que ningú no se n’adonaria i va passar de tot. Després de dinar, la gegantessa va dir que era hora d’anar a fer la migdiada, perquè en un dia com aquest, s’ha d’anar ben menjat i ben dormit. Per variar, a tots els va semblar bé menys al capità dels cavallets, que en comptes d’anar a descansar una estoneta es va posar a jugar a l’ordinador fins que els ulls li van quedar vermells. Quan ja no podia més i tenia son i gana va decidir que era hora de prendre un mos i fer una aclucada d’ulls, però en aquell mateix moment va sentir que tots els seus companys baixaven per anarse a canviar tot cridant: —Ja és l’hora! Ja és l’hora! El capità dels cavallets, mig adormit i afamat es va vestir com va poder. Les mitges estaven en un penjador on sortia un clau i, en agafar-les, aquell foradet que abans es veia tan petit, es va transformar en un foradàs. Ningú no va poder evitar riure de la fila que feia el capità. Els budells no paraven de roncar-li, els ulls se li tancaven i anava vestit com un pidolaire. La gegantessa que, com sempre, tenia tota la raó, li va dir: —Jo ja t’he dit que mengessis per poder aguantar, i no ho has fet, també t’he dit que et cosissis el forat de les mitges, i no ho has fet i, per últim, t’he dit que anessis a fer la migdiada, i tampoc no m’has fet cas. 40

Aquesta va ser la primera vegada, i esperem que última, en la història de la cercavila d’Olot i de tot Catalunya on el capità dels cavallets va sortir afamat, adormit i esparracat. Al llarg de tota la cercavila va haver d’aguantar els crits de tots els nens que li deien: —Capità esparracat, adormit i afamat!! Capità esparracat, adormit i afamat!! La gegantessa mirava l’espectacle des de la seva gran alçada i, tot i que no va gosar afegir-se als crits de la mainada, es va poder veure que feia un somriure d’orella a orella en veure la fila d’aquell capità tan presumptuós que no va voler fer cas dels savis consells de la més veterana de la faràndula: la gegantessa.

El petit pi Pseudònim: Pinyonet Autor/a: Marc Muñoz Ribas Categoria: cicle mitjà Escola: Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Professor/a: Jesús Oltra Benavent

i havia una vegada un petit pi que vivia en un bosc a prop de Centelles. Un cop a l’any, sempre el dia de Sant Esteve, aquest pi veia com uns homes, que es deien galejadors, anaven al bosc, escollien un arbre ben gros i bonic i el marcaven.

El dia 30 de desembre, el petit pi veia com els galejadors tornaven al bosc, esmorzaven allà i després tallaven el pi que havien marcat i se l’emportaven cap al poble. Cada any passava el mateix, però aquest cop va ser diferent. Aquest any els galejadors van tornar al bosc, i després de fer salves d’escopeta en un to festiu, es van parar davant del petit pi i li van fer una marca. —Què passa? Com és que m’han marcat a mi? —va preguntar als seus germans el petit pi. —No te n’has adonat? Ja no ets un petit pi. Ara ets el pi més gran i bonic de tot el bosc —va dir el pi del seu costat. —És per això que ets l’escollit. Ara has d’estar preparat, ja saps que aviat vindran a buscar-te! —li va dir un altre dels seus germans. El petit pi estava molt emocionat. No podia creure’s el que li estava passant. Després de tants anys veient com eren els altres pins els escollits, aquest any li havia tocat a ell. Va arribar el dia 30, un dia abans de Cap d’Any. El petit pi estava impacient. Després que els galejadors acabessin d’esmorzar, van procedir a tallar el pi a cops de destral, a poc a poc. El van lligar amb cordes que tots els galejadors ajudaven a tibar, perquè el pi caigués suaument i no se li trenquessin les branques. Un cop tallat el van pujar a un carro i el van portar fins al poble de Centelles. Mentre baixava pel bosc es va anar acomiadant de tots els seus amics que el saludaven amb les seves fulles.

Quan van arribar al poble, al migdia, els carrers eren plens de gent que aplaudia l’arribada del pi. —Caram! —va dir un senyor del poble—. Aquest any sí que tenim un bon pi! —Mira que maco i gros que és el pi d’aquest any! —va dir una dona al seu costat. Era un dia de festa. Hi havia una banda que tocava música de festa major. El van portar fins a la plaça Gran del poble, on els galejadors el van envoltar i van disparar les seves armes moltes vegades, fent un soroll espantós. Després d’una bona estona de festa i celebració, van marxar cap a l’església. Abans d’entrar-lo a l’església, amb la força dels braços dels galejadors, el van fer ballar, mentre tota la gent cantava: «Ara balla el pi». Acabat el ball, el van entrar i el van lligar pel tronc amb una corda que baixava del sostre i que servia per penjar-lo. Però abans, li van lligar a les branques cinc penjolls de pomes i neules i d’estrelles platejades que semblaven les del cel. Per fi, van penjar el pi cap per avall i el van pujar a l’alçada de la imatge de Santa Coloma, que és la patrona d’aquesta església. Aleshores, el mossèn va celebrar una missa, demanant que l’any que estava a punt de començar fos un any ple de felicitat per a tota la gent de Centelles i per a tota la gent de bon cor que hi ha al món. Mentrestant, el pi contemplava aquella església tan bonica i veia com la gent el mirava, i sentia que deien que era un dels pins més grans que havien vist mai dins de l’església de Centelles. —Sóc el pi més feliç del món! —va pensar el petit pi—. Ara ja no sóc el petit pi que vivia al bosc. Ara sóc EL PI DE CENTELLES!

El viatge d’en Joan Pseudònim: T. T. Autor/a: Anna Bernal Bañeres Categoria: cicle mitjà Escola: Nostra Senyora del Carme, Balaguer Professor/a: Cristina Ribalta Eroles

n Joan era un nen que estava sempre trist i molt ensopit. Com que no tenia germans mai no sabia a què jugar ni amb qui jugar. Tot li semblava avorrit, mai no li agradava res i sempre es queixava que no hi havia festes ni llocs on passar-s’ho bé.

Una nit, en Joan se’n va anar a dormir, però al cap de poca estona ja estava somniant. Es va posar tan neguitós que va començar a donar tombs; allò semblava que era un malson. En la foscor de la nit, va anar a parar a la Dansa de la Mort de Verges. Tots portaven disfresses de calaveres i mòmies i només se sentien repicar tambors. Es va espantar molt, tant, que va començar a tremolar de por i es va tapar els ulls amb les mans. De sobte, va canviar la música i va sentir molta xerrameca. Es va destapar la cara i es va trobar a la Fira Medieval de Besalú. Els vestits que portava la gent eren fantàstics i els carrers eren plens de teles i banderes de colors i ja va estar més tranquil. Mentre caminava pels carrers estrets va canviar l’accent de la gent que parlava. Ara era lleidatà, ja estava al Mercat Medieval de Guimerà. Els carrers eren més pendents i estrets que abans, es va començar a cansar de caminar i es va asseure en un pedrís. Va fer un badall i quan va tornar a mirar la gent anava vestida de soldat i amb túniques molt boniques: havia arribat al Mercat Romà de Iesso, a Guissona, on tot era meravellós i ple de menjar. Li van agradar tant els soldats, que va començar a desfilar al seu darrere. Un dels soldats del davant va cridar: «Pareu!», i tota la fila de soldats es va aturar de cop. En Joan es va ajupir i va començar a caminar de genolls entre les cames dels soldats. Al davant hi havia una era molt gran amb una creu a terra i uns soldats clavant uns claus molt llargs a les mans d’un home mig nu. Havia arribat a la Passió de Cervera, i estava veient com penjaven Jesús a la creu. Es va sentir molt trist pel que veia i es va asseure en un racó a plorar.

Una senyora molt estranya el va cridar. Quan en Joan la va mirar quasi va fer un crit d’horror: quina bruixa més fastigosa! N’hi havia un gran grup ballant en rotllana al voltant del foc de l’Aquelarre de Cervera. Ara sí que va tenir por i es va escapar corrent. Es va haver d’aturar cansat i quasi sense poder respirar després de córrer una bona estona. Però tot just s’havia parat i darrere seu van començar a desfilar un munt de Moros i Cristians de Lleida. Els Moros el van deixar ben bocabadat amb les espases que portaven i les formes tan originals que tenien. No n’havia vist mai de tan grans i de tan prop. Es va haver d’apartar per deixar passar els cavalls i poder descansar una mica. Va sentir que una altra senyora el cridava i quasi es mor de l’espant recordant les bruixes de Cervera. Però aquest cop era una noia molt maca vestida de catalana que li portava una llesca de pa amb oli de la Fira de l’Oli de Les Borges Blanques. Va estar molt content, tantes corredisses li havien fet venir gana. El va trobar deliciós. Encara no se l’havia menjat tot, que una altra noia li va portar un bon plat d’arròs de la Fira de l’Arròs de Deltebre. Era boníssim i va anar a seure a la vora del riu Ebre per veure els vaixells i les barques. Un noi el va cridar des d’una barca tota estrafolària i el va convidar a navegar amb ell. Hi va pujar de seguida i li van donar un rem per ajudar-los a remar. Havia arribat a la Transsegre de Balaguer. S’ho va passar d’allò més bé tirant aigua a la gent de les altres barques i al públic que els mirava des del pont de Sant Llorenç. De sobte, els companys de barca el van tirar a l’aigua per fer-li broma. Vés a saber com, va sortir al mig de la Fira del Rellotge de Sant Feliu de Codines i duia tota la roba seca. Ho va trobar miraculós perquè feia un instant estava xop. Quines sorpreses et pot fer el temps! Mirant els rellotges va veure que quasi havia passat tota la nit de gresca i aviat s’hauria de llevar.

Va sentir una veu molt suau i dolça que el cridava i li deia que ja tenia l’esmorzar preparat. Era la seva mare. En Joan va obrir els ulls i, ple de sorpresa, es va trobar al seu llit, a la seva habitació i a casa seva. Quina nit que havia passat! Es va adonar que pertot arreu estava ple de festes divertides i de tota mena, i que si volia divertir-se només calia aprofitar tot el que tenia al voltant.

Els castellers Pseudònim: Witch Autor/a: Mireia Ros Garcia Categoria: cicle mitjà Escola: Col·legi Claret, Sabadell Professor/a: M. Cinta Rodríguez Valldepérez

i havia una vegada dos nens, que es deien Bernat i Mireia, que van decidir fer la seva pròpia Colla de castellers. Van pensar fer-la amb gent de tot el món. En Bernat va dir:

—Per a la base necessitem gent molt forta. Mireia, on la podem trobar? —va preguntar en Bernat. La Mireia va contestar: —Al Canadà hi ha llenyataires que són molt forts i estan acostumats a carregar troncs que pesen molt. —Bona idea, Mireia!!! Anem al Canadà —va dir en Bernat. Van agafar l’avió cap al Canadà. Van arribar als grans boscos del Canadà i allà van trobar un grup de llenyataires que tallaven arbres molt grans i molt forts. La Mireia els va cridar i els va dir: —Ei, senyors, voleu participar en la nostra colla de castellers? Un dels llenyataires va preguntar: —Què és una colla? —És un grup de gent que fan una torre i es molt típic de Catalunya. —Això deu ser molt bonic. Sí, hi anirem! —va contestar un altre llenyataire. —El dia 11 de setembre veniu a Barcelona —va dir en Bernat. —Doncs ja ens veurem! Adéu —van contestar els dos nens, molt contents.

—Ara necessitem gent alta —va dir en Bernat. —On podrem trobar aquesta gent? —va preguntar la Mireia. I, de sobte, en Bernat va dir: —Els nòrdics són molt alts. —Doncs anem cap a Suècia —va dir la Mireia. I així va ser, van agafar un avió i cap a Estocolm. En baixar de l’avió, van entrar a la ciutat i es van adonar que tothom era molt i molt alt. Van arribar a un parc, on hi havia un grup de nois fent esport, i en Bernat i la Mireia s’hi van apropar i els van preguntar: —Voleu venir l’11 de setembre a Barcelona a fer una festa de castellers? I un dels nois va preguntar: —I això dels castellers, què és? La Mireia va contestar ràpidament: —Una muntanya de gent. I els nois van respondre: —Aquesta idea ens agrada. —I així, doncs?! —va tornar a insistir la Mireia.

—Doncs que sí —van dir els nois suecs—, que ens veiem a Barcelona el pròxim 11 de setembre. —D’acord —va dir en Bernat—, fins aleshores. Adéu. La Mireia es va quedar tota pensativa i va dir: —Ara només ens queda omplir la part alta de la muntanya. En Bernat va assentir amb el cap i va dir: —I han de ser persones àgils, per poder pujar molt i molt amunt, i petitons, perquè no pesin massa i no facin mal a tots els que aguanten a sota. Tots dos nens van estar una bona estona pensant i, de sobte, en Bernat va dir: —Ja ho tinc, els xinesos!!! —És clar! —va dir amb un xiscle la Mireia—. Marxem cap a Pequín! Després de viatjar moltes hores van arribar a Pequín (la Xina). I quan passejaven pels carrers, van passar davant d’un col·legi. Es podia veure el pati, on uns nens feien educació física, i mare de déu quins salts al poltre! En Bernat i la Mireia es van mirar i van dir: —Això és el que necessitem, hauríem de parlar amb algú, perquè segur que la nostra colla serà la millor. —Doncs vinga, anem a preguntar, sortirem de dubtes.

—Hola nois, nosaltres som de Catalunya, i volem fer una colla de castellers per celebrar una festa tradicional a la nostra terra, i ens preguntàvem si vosaltres hi voldríeu participar. Seria el dia 11 de setembre a Barcelona. —I això que esteu dient, què és? Com es fa? En Bernat i la Mireia, igual que amb els altres amics, tornen a explicar tot el funcionament, i, el més sorprenent, la cara dels nens xinesos, la boca oberta, els ulls com uns plats, era meravellós, i de sobte... —I tant que vindlem, pelquè ens aglada molt el mal Meditelani, la tela catalana, he he, i els seus tulons i neules, o sigui, que ens veulem l’11 de setemble a Balcelona, adéu. I de contents que estaven, van fer una festa a la plaça de la ciutat. Per fi havia arribat, era el dia somiat per en Bernat i la Mireia, era la seva festa, la seva estrena de colla, es trobarien amb tots els seus amics, els canadencs, els suecs i els xinesos. Quins nervis! Estaven ja tots junts a la plaça i organitzaven la colla: —Primer els canadencs es posaran al mig, tots junts, fent una pinya, després el primer pis també estarà fet per ells, així aguantarà molt bé, que són molt forts —comentaven en Bernat i la Mireia—. Segon, ara farem els tres pisos següents amb els suecs. Eren tan alts, que la torre semblava que arribaria al cel, déu meu!, quina gent tan alta. —I ara, ja per acabar, els nostres amics els xinesos. Quina agilitat, pujaven molt ràpid, com si res. Veient tot allò, la Mireia i en Bernat es van animar i, tot mirant-se, van dir: —Pugem-hi també! 58

I hi van pujar. Això sí, a poc a poc, no com els seus amics xinesos, i una vegada al cim, la Mireia va cridar: —Aquí ha nascut la Colla Pessigolla formada per gent de tot el món. Cal aprofitar les virtuts de tothom, per poder treballar en equip.

La recerca dels galets perduts Pseudònim: Lluc Serpentina Autor/a: Ricard Hernández i Camarasa Categoria: cicle superior Escola: Saint George’s School, Fornells de la Selva Professor/a: Mariona Serra i Armengol

n cigró va entrar d’amagat dins la nevera i es va acostar a la botifarra negra... —Ei! Senyor Botifarra!

—Què vols, microbi? —Li porto un missatge urgent de la Senyora Col. Ha passat una desgràcia... —Tranquil, noi, digues..., què passa? —Els galets... han desaparegut! —Què? No pot ser! Demà és Nadal, i sense els galets no es pot fer l’escudella! Acabarem tots a les escombraries! —Sí! Per això m’han enviat... La Senyora Col, les patates, les pastanagues i tots els meus amics estem molt preocupats. —Però..., com ha estat? M’havien dit que ja érem tots aquí, on han anat aquests pocasoltes? —Ha estat un complot dels Espaguetis... —Coi d’italians! Sempre embolicant la troca... És clar, volen ser els protagonistes i no entenen que no hi poden ser, a l’escudella de Nadal! Gràcies, noi. Digues a la Senyora Col que ens reunirem aquesta nit al rebost. Aquella mateixa nit, ben tard... —Pilota! Has de saltar tu primera. Peu de porc, Gallina, Cansalada, vosaltres després. Jo saltaré al final.

—Ah sí? I per què jo la primera? —va dir la Pilota. —Com que per què? Imagina’t que ens caus al damunt... —Procura per tu, Cansalada esquifida. Jo no estic grassa, només ho semblo. —Va, no us baralleu, que tenim molta feina... Poc després, l’escamot d’en Botifarra arribava al rebost. La Senyora Col i la resta feia estona que els esperaven. Tothom estava molt amoïnat. La Senyora Col va posar al corrent en Botifarra i els seus amics del que havia passat. Els Espaguetis ho havien organitzat tot la nit anterior. Aprofitant que els galets estaven distrets, els van lligar i se’ls van endur. Ningú no sabia on eren, però no podien haver sortit de la casa. —Els hem de trobar! —va dir en Botifarra—. Ens dividirem. Tu, Cansalada, aniràs al menjador. Mira bé cada racó, fins i tot la xemeneia. Pilota, fes un parell de bots fins al pis de dalt i busca per les habitacions. Peu de porc, acompanya-la. —Sempre em toca anar amb aquest pudent... —Què t’has cregut? Grassa, més que grassa... —Nois, feu el favor... Tenim feina! Gallina, queda’t aquí a vigilar. Jo vull acostar-me a l’armari dels Espaguetis, a veure si puc esbrinar alguna cosa... Mentre la Pilota i en Peu de porc marxaven discutint cap a les habitacions, en Cansalada va fer via cap al menjador. Es va trobar un arbre ple de llumetes i una colla de ninots a terra envoltats de molsa. Va mirar pertot i ni rastre dels galets... Es va apropar a la xemeneia. Hi havia tot de mitjons penjats... 64

—Quina pudor deu fer per allà dalt! —va pensar. El foc estava apagat, i es va imaginar el pitjor... Va començar a gratar enmig de la cendra, però no va trobar ni rastre dels galets. Llavors va sentir un soroll estrany que venia de dalt de la xemeneia... Com unes campanetes. I, de cop, un gran terrabastall. Es va escapar com va poder i es va amagar sota l’arbre... Llavors el va veure: un home alt i gras, vestit de vermell i amb una barba blanca com la neu, llarguíssima... Duia un sac a l’esquena. —D’on surt aquest? I si du els galets al sac? Aviat va veure que aquell home treia tot de paquets molt ben embolicats i els deixava prop de l’arbre. I que omplia els mitjons de llaminadures... —A veure qui se les menja! Quin fàstic! Poc després aquell personatge se’n tornava xemeneia amunt. En Cansalada va obrir tots els paquets, però només va trobar una corbata, un llibre, un perfum, més mitjons, i un munt de joguines. Cansat, se’n va tornar cap al rebost. En Peu de porc i la Pilota ja hi eren, i encara es barallaven... —Grassa, més que grassa! —Babau! —Bola de greix! —Peu pudent! —Grassa, grassa i més que grassa! —Calla i vés a tallar-te les ungles... 65

Mentrestant en Botifarra no era gaire lluny, amagat prop del pot dels Espaguetis... —Domani serà il nostro dia! —deia un d’ells—. Quan la mestressa no trobi aquests galetti panxuts, podrem entrar a l’escudella. Farem història! —Sí, sí, visca! —cridaven tots els altres. —Michelangelo, Donatello..., suposo que us heu assegurat que ningú no els trobi... —No pateixi, Padrino, estan ben amagats al soterrani... Ningú no hi va a fer res aquests dies... En Botifarra ja havia sentit prou. Va tornar ràpidament al rebost. Va sentir que en Cansalada explicava una de les seves històries, d’un gegant vestit de color vermell... No en va fer cas. —Nois! Prou xerrameca. Ja sé on son, al soterrani. Anem, de pressa. Poc després tot l’escamot era en un lloc fosc i humit. En Cigró els acompanyava, no volia perdre’s l’aventura. Amb prou feines es veia res. —Separem-nos. Que cadascú busqui per un racó. Han d’estar per aquí... Va ser en Cigró el primer de sentir-ho. Un clic-clic metàl·lic, molt fluixet... —Senyor Botifarra! Aquí! Sento un soroll... —A veure... Sí, és veritat. Sembla que ve d’aquell prestatge. Al prestatge hi havia un munt de pots de llauna... En un de gran, on hi deia «salsa de tomàquet», la tapa era mal posada... i semblava que es movia! 66

—Cansalada! Allà... Pots arribar-hi? —va dir en Botifarra. —Ho intentaré... En Cansalada no les tenia totes. El prestatge era molt alt, però en un costat va veure un cordill que penjava. Per allà devien haver pujat els Espaguetis... Es va apropar al pot de tomàquet, va obrir la tapa... i els va trobar! —Cansalada! —va dir un galet refet i eixerit—. Gràcies a Déu, ja em pensava que tornaven a venir aquells llargaruts. Aviat tots els galets van anar sortint i van seguir en Cansalada fins a baix. —Benvinguts, amics —va dir en Botifarra—, m’alegro molt de trobar-vos. Ens heu fet patir molt, però ja sé que no ha estat per culpa vostra. —Van ser els Espaguetis —va dir en Galet—. Fa anys que ens volen prendre el lloc... Hem de fer alguna cosa per aturar-los. —Se m’acut una bona idea... Anem! L’endemà, a l’hora de dinar, en Botifarra i els seus amics eren a taula, cofois dins una plata de la millor vaixella de la casa. Feien molt de goig. Al costat, en Galet i la seva colla es banyaven en una gran sopera fumejant. Tots van somriure quan van sentir la mestressa que deia: —Ha estat un dia de Nadal ben curiós. Ens hem llevat i tots els regals eren oberts, el pessebre estava ben remenat i hi havia tot de cendra escampada pel terra... I el més estrany de tot: el pot dels espaguetis era ple de mel, tots estaven ben enganxosos... Els he hagut de llençar a les escombraries!

Llibre per a somniar Pseudònim: Món de somnis Autor/a: Mireia Ventura i Alsina Categoria: cicle superior Escola: L’Espill, Manresa Professor/a: Joana Guàrdia i Alavedra

a està. Tot és a punt. Avui és el gran dia. Tots estàvem esperant aquest moment.

Fa unes setmanes ens van venir a buscar al racó del magatzem, ens van posar en capses per traslladar-nos i ens van deixar apilats de qualsevol manera damunt la taula de la botiga. Ens vam tranquil·litzar quan vam sentir les passes de la botiguera, la senyora Teresa. Es va asseure al nostre costat i amb cura ens va anar passant la pols d’un a un, mentre ens parlava. —Ja veureu quin goig que farà la parada aquest any. Us posaré tots ben afilerats, perquè tothom us pugui veure i no hi hagi picabaralles. Tots sou igual d’importants per a mi. Us vaig escollir d’un a un per la vostra originalitat. De fet, potser aquest any ens podríem presentar al concurs de «La parada més original». A veure, ho hem d’organitzar bé. Els d’aventures, us posaré tots junts i vigileu que no se’n perdi cap. No se us acudeixi anar a donar un tomb per la selva ni perdre-us pel desert. Els de nens petits ensenyeu bé el dibuix de la portada, així els nens que estan aprenent a llegir veuran el dibuix i us voldran llegir. Els d’animals porteu-vos bé, i no feu soroll, que la parada no és una granja, ni una selva, ni el mar, ni el cel... Els de la col·lecció de misteri, us posaré al racó i no feu por a la gent, ja en fareu quan us llegeixin... I tu? On et posaré a tu? Tu no formes part de cap col·lecció. Em sembla que et posaré amb els de misteri; ben mirat, tu ets molt misteriós. La senyora Teresa ho ha anat preparant tots aquests dies amb moltes ganes, perquè avui la parada agradés a tothom i tothom hi trobés el que necessita. Quines ganes que tinc que avui em compri algú. Ja fa dos anys que em posa a la parada i al final del dia no m’ha comprat ningú. Llavors la senyora Teresa diu que la persona a qui realment li pertoco no ha vingut, i si m’hagués comprat algú altre no hauria funcionat la màgia que porto, i hauria estat un llibre normal, com tots els altres. Ah! Potser m’havia oblidat de dir-vosho: sóc un llibre, el meu nom és Llibre per a somniar, i avui és el 23 d’abril, el dia de Sant Jordi. Ho havíeu endevinat? Avui és realment un dia molt especial per a tots nosaltres, els llibres, perquè en som els protagonistes, juntament amb les roses vermelles, que es regala la gent que s’estima.

La senyora Teresa aquest matí ja s’ha acomiadat de nosaltres: —Gairebé em sap greu posar-vos a la parada, perquè si se us emporten, us trobaré a faltar. Però tampoc seria just que només us volgués per a mi... Apa, no us poseu tristos, que segur que us triarà algú amb molta il·lusió i us tractarà bé. Ja veureu quantes petites històries que podrem explicar entre tots. Avui realment la parada feia molt de goig i el matí ha passat molt de pressa. He reconegut algunes persones que ja van venir l’any passat i m’he fixat en quins llibres s’emportaven. L’avi Enric ha triat un llibre d’itineraris per admirar les plantes de Catalunya, i un de models de disfresses per regalar a la seva dona, que es diu Mercè, i es veu que té una colla de néts i li agrada cosir disfresses per a tots. Després ha estat una estona a la parada una àvia que es diu Aurora. Ha estat mirant llibres que parlen de Guatemala, Bolívia, Perú... Deia que tothom els hauria de llegir per saber què passa en aquests països, i que els poguéssim ajudar. Per al seu marit, que es diu Àngel, s’ha emportat un llibre de poesia. També han vingut una colla de nens. La Gemma n’ha triat un de manualitats. El David i el Marc han volgut un llibre de cotxes. Per a la Jana han comprat un llibre que es pot mullar, perquè jugui a la banyera. El Roger ha escollit un llibre de trens i el Pol un conte sobre el mar. L’Albert ha remenat fins que ha trobat un llibre de superherois. El Pau ha trigat molta estona, perquè deia que havia llegit tots els llibres, però n’ha trobat un d’aventures que semblava nou. El Quim s’ha decidit per unes petites històries... Amb tant d’enrenou de gent remenant per la parada, les hores m’han passat volant. El millor moment ha estat quan a la senyora Teresa li han donat el premi per la parada amb els llibres més originals, més divertits, més ben escollits i més ben posats. Això ha fet que encara més gent s’acostés a la nostra parada i ja no he pogut seguir qui s’emportava cada llibre. De sobte, l’he vista i ella m’ha vist a mi. Era una nena morena, de mirada inquieta, alta i prima, amb cara de voler empassar-se qualsevol història d’aventura o de misteri. Però 72

ha llegit el meu títol i m’ha agafat d’una revolada. Deu ser que li agrada somniar. Amb cura, ha girat les primeres pàgines i ha començat a llegir-me: «Ja està. Tot és a punt. Avui és el gran dia...». La senyora Teresa, que estava al cas de tot, l’ha mirada i li ha parlat amb un cert to de misteri: —Vols aquest llibre, Mireia? La Mireia s’ha quedat sorpresa en veure que la venedora sabia el seu nom. La senyora Teresa li ha seguit parlant sense donar-li temps per pensar. —Jo he llegit tots els llibres de la meva parada. Em sembla que aquest és per a tu i que t’agradarà. Quan me n’he adonat, ja era dins de la motxilla vermella de la Mireia. Ni tan sols he tingut temps d’acomiadar-me dels altres llibres de la parada. De fet, amb tant de xivarri com hi havia, no m’haguessin pas sentit, perquè els llibres parlem molt fluix. Pels bots que feia dins la motxilla he suposat que la Mireia havia arrencat a córrer. Al cap de poca estona m’he trobat damunt d’un coixí, a un pam de la seva cara, sota un llum que m’enfocava. Ella ha seguit llegint-me. Quan ha arribat al tros on la senyora Teresa diu «Vols aquest llibre, Mireia?» ha tornat a fer cara de sorpresa. Llavors he pensat que començava a descobrir que en aquestes pàgines hi havia una part de la seva vida. Amb intriga, ha continuat llegint. Ara havia arribat al tros que diu: «La Mireia s’ha quedat sorpresa en veure que la venedora sabia el seu nom. La senyora Teresa li ha seguit parlant sense donar-li temps per pensar. —Jo he llegit tots els llibres de la meva parada. Em sembla que aquest és per a tu i que t’agradarà.» En arribar en aquest punt ha parat de llegir i s’ha posat a rumiar què devia voler dir la senyora Teresa amb aquesta frase misteriosa. És que ella ja sabia que la història 73

que explicava el llibre era el que li estava passant a ella? Com que no n’ha tret l’aigua clara, ha decidit continuar llegint-me: «Quan me n’he adonat ja era dins de la motxilla vermella de la Mireia». La motxilla vermella estava a terra, als peus del llit. La hi havien regalada uns cosins de la seva mare el dia 11 de novembre, pel seu aniversari. Aquest any passat havia estat un aniversari especial, perquè el dia 11 del mes 11 havia fet 11 anys. Amb aquesta excusa fins i tot s’havien inventat un llenguatge secret amb la Irene, la seva millor amiga, que tenia com a clau el número 11. El que més li agradava de la Irene eren les seves butxaques misterioses. En qualsevol moment podia treure d’aquelles butxaques màgiques la cosa més simple però original que us pugueu imaginar. En mirar la motxilla ha vist els fulls dels deures que els havia manat la mestra de català, la Joana. Ahir els havia explicat les normes per posar els accents. A la Mireia, ben mirat, no li calien, perquè amb tots els llibres que havia llegit, els accents els posava la mà sola, però tot i això, li agradava saber per què es posen aquelles ratlletes damunt de les lletres. Sort que la Mireia ja els havia fet abans d’anar al passeig, a veure les paradetes, i ara podia seguir llegint tranquil·la. De ciències naturals ja havia estudiat el tema que havia dit la Glòria. A la motxilla, la Mireia també hi guardava una llibreta per escriure els seus pensaments i guardar els paperets que es passaven amb les amigues. A la primera pàgina de la llibreta, la Mireia havia escrit que de gran volia ser escriptora. La resta de pàgines les havia omplert d’històries inventades i hi havia enganxat els paperets de les amigues: un laberint que li havia fet la Núria, una flor feta per la Queralt, un roser amb roses precioses de la Maria, una dedicatòria que li havia fet la Mar, un dibuix imitant la portada d’una pel·lícula fet per la Laura. A més, la Carla li havia dibuixat un gat que estava corrent i la Bet un paisatge de muntanya. Després d’aquests pensaments s’ha tornat a posar a llegir: «Ni tan sols he tingut temps d’acomiadar-me dels altres llibres de la parada. De fet, amb tant de xivarri com hi havia, no m’haguessin pas sentit, perquè els llibres parlem molt fluix». Ara sí que ha somrigut i ha passat la mà per damunt de la pàgina com si intentés dir-me alguna cosa. 74

—Hola Llibre per a somniar. M’agradaria sentir-te parlar, però suposo que això no pot pas ser. Haurem de trobar una altra manera de comunicar-nos. A continuació ha seguit llegint sense parar fins a arribar on som ara. Aquí jo ja no hi tenia més paraules escrites. La pàgina següent estava en blanc i la Mireia ha decidit posar-se a escriure. A partir d’ara escriurà en aquest llibre, el llibre de la seva vida. Ara sembla que estigui somiant; s’ha quedat ben adormida.

Els gegants Pseudònim: La bruixa de Potadecabra Autor/a: Irene Colet González Categoria: cicle superior Escola: CEIP N-I de Pràctiques, Barcelona Professor/a: Valèria de Pedro Valverde

Capítol 1

na vegada hi havia un poble anomenat Potadecabra. Un dia qualsevol, cap a les 10 del matí, van aparèixer unes ombres que s’acostaven a poc a poc. Al cap d’una estona, cap a les 12, les ombres ja havien arribat al poble. Llavors, la gent es va adonar que aquelles ombres no eren de persones qualssevol: eren d’un grup de gegants. Els gegants, que portaven capes llargues de vellut i robes maquíssimes, es van plantar a la plaça del poble. De moment, la gent es va espantar molt i corria a amagar-se, però a poc a poc es van anar acostant i van començar a parlar amb ells. Al cap d’una estona, les gegantes s’havien fet amigues de les nenes, mares, noies i àvies, i els gegants s’havien fet amics dels nens, pares, nois i avis. Oi que és curiós? Capítol 2 Tots van acordar que els gegants, si volien, es podien quedar a viure al poble. Hi havia una església vella, que ja no es feia servir, i era prou gran perquè hi cabessin els gegants. Entre tots, homes i dones, gegants i gegantes, la van arreglar i netejar, i la van convertir en una casa per als gegants. Els gegants ajudaven els homes a llaurar els camps, a collir el blat, a regar els tomàquets, a engreixar els porcs, etc. I les gegantes ajudaven les dones a rentar la roba. En rentaven molta, perquè eren molt grans, i les dones normals tenien més temps per cuidar els fills i munyir les vaques. Capítol 3 El que no us havia explicat és que en una muntanya molt a prop d’allà, que es deia Capdezebra, hi vivia una bruixa molt dolenta i fastigosa. Tenia amenaçada la gent del

poble i, a canvi de la seva protecció i de no fer-los un encanteri, els demanava la meitat de la collita, de les vaques i porcs, dels formatges, etc. Els gegants, quan se’n van assabentar, van dir a la gent que no havien de pagar mai més res a la bruixa, perquè ells els protegirien. Capítol 4 Quan la bruixa va veure que ja no li feien cas perquè tenien uns amics gegants, es va enfadar tant, que va picar molt fort a terra. I de tan fort que va picar, tota la muntanya de Capdezebra sencera va tremolar de dalt a baix. Llavors va agafar l’escombra, va pujarhi al damunt i va arrencar a volar. Anava amb el seu mussol a l’espatlla dreta, perquè a l’esquerra hi tenia un petit forat. Quan va arribar al capdavall de tot de la muntanya, va anar caminant fins al poble de Potadecabra. Quan hi va arribar, tothom treballava. Els nens eren a l’escola i una nena de tres anys estava aprenent a cosir. Llavors, la bruixa es va posar al mig del poble, va pronunciar unes paraules màgiques i va llançar un encanteri: «que aquests gegants que ajuden la gent del poble es transformin en figures de cartró». I es va posar a riure. De sobte els gegants es van tornar de cartró i la bruixa va dir als habitants de Potadecabra que havien de continuar pagant com sempre. Va tornar a riure i se’n va anar cap al seu cau. La gent del poble es va quedar molt trista, perquè els seus amics gegants s’havien tornat de cartró. I també estaven molt espantats, perquè ara ningú no els protegiria de la bruixa. Llavors, un senyor del poble va tenir una idea fantàstica: posarien als gegants quatre potes de fusta i uns coixins, per posar-se una persona a sota, i poder-los aixecar i bellugar, fent veure que encara eren vius. 80

Quan la bruixa va tornar al poble a buscar tot el que li havien de pagar, uns quants nois i noies es van posar sota els gegants de cartró i els van bellugar, com si no els hagués passat res. Llavors la bruixa es va pensar que els seus poders no funcionaven amb els gegants, es va espantar i va marxar corrent. La bruixa encara va tornar al poble tres o quatre dies més, però sempre la rebien els gegants en fila fent una barrera a l’entrada del poble, i cada cop se’n tornava cap al cau, cames ajudeu-me. Finalment, la bruixa va deixar d’anar al poble i mai més no va molestar els seus habitants. Capítol 5 Els pobles de per allà a la vora es van assabentar de la història que va succeir a Potadecabra i van anar tots cap allà a parlar amb els seus habitants. Van demanar si us plau que els deixessin una parella d’aquells gegants de cartró per poder-se defensar també de les bruixes i els bruixots. I així ho van fer, i cada poble es va endur una parella de gegants, amb la condició que un cop a l’any s’ajuntarien tots una altra vegada a Potadecabra per fer una festa molt grossa. D’aquesta manera, gairebé tots els pobles van tenir una parella o més de gegants. Alguns eren dels de Potadecabra, uns altres no se sap ben bé d’on i uns altres els van fabricar la gent del poble perquè també en volien tenir. Això sí, tots es trobaven un dia a l’any a Potadecabra. Capítol 6 Així ha anat passant el temps i ara, el 2007, el poble de Potadecabra ha crescut i s’ha convertit en una ciutat cinquanta vegades més gran que es diu Barcelona. I a Barcelona encara seguim traient els gegants de cartró i els passegem pel carrer. I un cop a l’any, convidem tots els gegants dels pobles i ciutats d’arreu del món, i fem una festa molt grossa. 81

Gràcies al fet que encara fem ballar els gegants, la bruixa del cau de Capdezebra no ens molesta ni ens fa pagar la meitat de tot el que tenim... Perquè, sabeu que les bruixes no es moren mai? Capítol 7 Ara us explicaré un secret que no heu d’explicar mai a ningú, no fos cas que se n’assabentés la bruixa. L’any passat, per la festa de la Mercè, anava jo sola pel carrer de Santa Anna, i just quan passava per davant del recinte on deixen descansar els gegants després de la cercavila del matí, vaig sentir música i algú que reia i feia gresca. Com que la porta estava mal tancada, em vaig colar a dintre i sense fer soroll m’hi vaig acostar. Quan ho vaig veure, no m’ho podia creure: els gegants estaven vius. Cantaven, ballaven i feien xerinola..., però no hi havia ningú. Estaven ells sols. Aquell dia vaig descobrir que els gegants, quan no els veu ningú, tornen a ser de carn i ossos. Sobretot, no ho digueu a ningú...

L’enxaneta i Guifré el Pelós Pseudònim: Sionecs Autor/a: Núria Lorente Llop Categoria: cicle superior Escola: ZER El Sió, Butsènit d’Urgell Professor/a: Sandra Gòdia Torrente

n dia d’escola, en què ningú es divertia i tothom s’avorria, la senyoreta Marta decideix explicar als seus alumnes la llegenda d’un tal Guifré, anomenat el Pelós, perquè tenia pèls a la planta dels peus.

En Joan, que feia d’enxaneta en una colla de castellers, escoltava molt atentament la seva mestra. S’imaginava en Guifré lluitant amb els sarraïns i pensava que devia ser un personatge molt valent; en canvi, ell tenia molta por cada cop que s’enfilava en un castell i havia de fer l’aleta. En Joan té una idea, representar la llegenda de les quatre barres; però totalment al contrari de la que coneixem. —Escolteu, m’ha vingut una idea al cap! Per què no fem aquesta llegenda a la festa de final de curs? L’Oriol podria fer de Guifré, que ja li comença a sortir el bigoti! —Ha, ha, ha... —riu tota la classe. —El rei de França, com es deia? Ah, sí, ja ho recordo!, en Carles Martell. Podria ser en Joan, que és un manaire! —salta tot empipat l’Oriol. —Pau, pau, pauuu...! La meitat de la classe que facin de sarraïns i la resta, de cristians que ajuden el comte —afegeix en to conciliador la Blanca, la companya de taula d’en Joan. —I la senyoreta Marta, quin personatge podria representar? —pregunta l’Elvira, que és una mica pilota. —Ja ho sé! —diu en Joan—. Podria ser la reina. —Va som-hi, comencem la història! —l’Arnau estava impacient.

Una nit de finals de primavera, els musulmans i els cristians estaven reunits a la plaça del poble menjant arengades. Tots junts maquinaven... qui manaria al poble. —Nosaltres! —van dir els sarraïns—. Som els millors guerrers de la plana i del desert! —És veritat! —van contestar els del país—. Però no podreu dominar mai les muntanyes perquè al vostre país d’origen tot és pla i no esteu acostumats al fred. —Ja ha veurem, això! —van exclamar els àrabs. Decideixen fer dues proves de resistència. Una a l’estiu, a ple sol i sobre la sorra calenta de la platja. L’altra a l’hivern, a la muntanya i al llarg d’una nit amb neu i glaç. Per a la primera prova, van fer veure que es traslladaven a un indret prop de la mar Mediterrània. Allà van començar a fer numerets de resistència. La cosa consistia en no treure’s la roba i en no beure mentre corrien, portant un company a coll-i-be. En Joan, com que pertanyia a una colla de castellers, en sabia molt, d’això de portar gent a sobre! L’equip que durava més estona, guanyava. El recorregut d’aquesta prova es feia al voltant d’una enorme foguera situada al mig de la platja. Era la manera d’augmentar el grau de dificultat. Resultava més emocionant! El foc els feia caure gotes de suor i el cansament es va estendre entre tots els participants. La senyoreta Marta queda bocabadada en veure com els seus alumnes s’han ficat a la pell dels personatges. —Us queda la mar de bé! Estic molt contenta. Resultarà una obra excel·lent. —Aquesta barba és insuportable! Em pica força! —L’Oriol comença a rascar-se.

—Doncs a mi la corona em pesa molt, sembla que porti un sac de pedres al cap! —exclama en Joan. Els sarraïns havien guanyat la prova de la sorra. Era d’esperar, ells hi estan acostumats! Els cristians, convençuts que guanyarien la de l’hivern, estaven impacients per començar. La prova de resistència del fred representava que succeïa a la Vall de Núria. A classe van endollar un ventilador molt potent, que va dur la senyoreta Marta, i amb paperets blancs simulaven la neu. Tots abrigats imitaven amb entusiasme el seu paper. Per fi va arribar el dia tan esperat, la prova d’hivern. Els dos grups van començar a desplaçar-se cap a la muntanya. Pel camí, es van trobar amb molts entrebancs, els camins estaven gelats i els cavalls relliscaven, i per això els genets van continuar el camí a peu; però els sarraïns, amb aquelles túniques tan llargues que els arribaven als peus, es van començar a mullar per la part de baix i cada vegada els costava més caminar i començaven a tenir molt de fred. Els arbres del voltant tenien l’escorça del tronc a punt de caure i va ser llavors quan els cristians van tenir una idea genial. —Per què no construïm un trineu amb l’escorça de tots els arbres d’aquest bosc, i baixem els cavalls riu aval!? Tots els cristians van començar a construir el seu invent. Amb el trineu serien capaços de baixar per un riu gelat. Doncs sí..., els cristians van guanyar la prova de la Vall de Núria! I els àrabs estaven constipats com una sopa. Els dos bàndols van empatar: calia fer una tercera prova! Decidiren que el cap de cada colla seria l’encarregat de realitzar-la.

—Jo, Guifré el Pelós, m’ofereixo com a capdavanter dels cristians —diu l’Oriol amb to seriós. —De cap manera, ho seré jo, Carles Martell. Recorda que m’anomenen Martell perquè martellejo els meus enemics sense clemència —diu en to cerimoniós en Joan. —Que ho decideixi la reina! —exclama la Paula. —Jo, com a reina dels francs, declaro en Carles Martell representant dels cristians en aquesta lluita contra els infidels —crida la senyoreta. —Jo, Abd-ar-Rahman al-Ghafiqi, lluitaré en nom d’Al·là —s’entrebanca l’Abdelkarime, un nen del Marroc que fa uns quants anys que viu a Catalunya. —Bona idea! —exclama la senyoreta—. Ara us explicaré qui era Abd-ar-Rahman alGhafiqi: era el cap dels sarraïns, que lluità amb molta força a la Gàl·lia, però fou derrotat per Carles Martell. Els dos caps començaren a preparar la seva indumentària per realitzar la gran prova final. Tot era molt emocionant! L’Elvira, que abans vivia a Lleida i a qui agradaven molt els cargols a la llauna, proposa fer una prova d’habilitat amb aquests animalons. —Que els dos bàndols facin passar dos cargols, el Carles i el Ghafiqi, per un circuit d’obstacles. L’Abdelkarime, a qui li feien molt de fàstic els cargols, va proposar: —Podríem preparar un ball popular mentre els cargols fan el circuit d’obstacles. Tot per no veure aquells animals llefiscosos. El ball que més agradi serà el guanyador. 88

—Bona idea! —exclama tota la classe. —Els cristians podrien ballar una sardana i els musulmans la dansa del ventre —proposa la Jana, que va a classes de ball. —I com decidirem qui guanya? —pregunta l’Oriol. —El ball més aplaudit a la festa fi de curs, guanyarà! —diu la mestra. Un dels dansaires va dir a un altre: —Per què no balles com en Miquel Pardàs? —Qui és aquest senyor? —Doncs si haguessis estudiat la història de Catalunya, potser ho sabries... És un senyor que va escriure un llibre de com s’havia de ballar la sardana llarga. —D’aquesta manera no guanyarem a la festa fi de curs. Vaaa! Posa-hi més interès —crida un dels que fa de cristians. En Joan va dir: —És hora de començar a preparar la nostra dansa seriosament! El meu avi m’ha dit que primer hem d’escollir la música i m’ha parlat d’un tal Pep Ventura, que es considera un pare de la sardana i que a ell li agrada molt l’última que ha compost: «Adéu, rosa d’abril». L’Elvira, que és molt espontània, diu: —Jo la sé cantar! 89

La senyoreta Marta va pensar que era un bon moment per aclarir conceptes: —El que sap l’Elvira és una cançó catalana, el Virolai, dedicada a la Verge de Montserrat, escrita per Jacint Verdaguer; però nosaltres ballarem una sardana i la sardana normalment no té lletra, només música. L’Abdelkarime va dir al seu grup: —Si voleu portaré la meva germana Habdoum, que és una bona ballarina, perquè ens ensenyi a ballar la dansa del ventre. Tots els nens es van posar a riure i algú va exclamar: —Jo no vull ballar aquesta dansa perquè la ballen despullats. —Tu no saps que aquesta dansa es considera una de les més antigues de la història i ja era ballada pels antics egipcis —va explicar l’Abdelkarime, una mica enfadat. Arriba el dia de l’assaig, els musulmans ballen al gimnàs i els cristians a la classe de música. L’Habdoum era una noia molt bella. Tenia quinze anys i uns cabells arrissats i llargs que li arribaven fins als malucs. Portava una faldilla que semblava feta de mocadors de coll, llarga fins als peus, d’una tela molt transparent i fina que quan es movia semblava que volava. A la part del tronc duia un top brillant i el ventre descobert per poder observar els moviments de la panxa. La postura més difícil era la de la cobra, i semblava que ens havíem de trencar la columna vertebral, però ella es movia d’una manera molt suau i a la vegada molt sensual. Van començar a agafar matalassos del gimnàs i els van repartir per tota la sala. Un nen va preguntar: —Per què posem els matalassos? 90

L’Habdoum els va contestar que els posaven perquè la dansa del ventre és molt complicada de ballar i algú podia caure i fer-se mal. Van endollar el radiocasset i la música va començar a sonar. —La colla dels cristians no parava de discutir, pitjor que una olla de grills. Aiii! M’has aixafat el peu! —crida l’Oriol. —Ai noi! Per què no vigiles més?! Ets un rondinaire! No n’hi ha per a tant! —remuga en Joan. —Demà vindrà el meu cosí, que és del grup sardanista l’Estol, a veure com ens surt i ens ensenyarà a comptar i escollirà el cap de colla. Ara l’únic que hem de fer és intentar ballar una sardana sense fer-nos mal —explica en Joan. El grup de l’Abdelkarime ja havia après com es ballava la dansa del ventre i volien escollir qui els representaria en el concurs. Van decidir que serien la Jana, la Nadil i la Nina, perquè eren les millors ballarines i les tres tenien els cabells llargs. Cada dia a l’hora del pati assajarien la dansa i els altres prepararien el vestuari, ja que només quedaven tres setmanes per a la prova. Al grup dels cristians la sardana els quedava de meravella! Ells també assajaven a l’hora de l’esbarjo. La cosa estava molt igualada. L’emoció quedava garantida. Va arribar la revetlla de Sant Joan, que era el dia escollit per celebrar la festa de fi de curs; l’escenari estava preparat i la màquina dels aplaudiments a punt. Els cargols havien començat la cursa. En Carles i en Ghafiqi duien una enganxina de diferent color a la closca. Cap dels dos va arribar a la meta, ja que els animalons es van encantar amb una fulla de col. Començà l’obra de teatre. El públic es va posar dempeus i va cridar emocionat: És un èxit! Visca! Visca! Però qui guanyarà? Encara manquen les danses. Comencen a ballar i sonen els primers aplaudiments. Els dos grups ho han fet molt bé. Estan nerviosos i ansiosos de saber el 91

resultat final. La presidenta de l’AMPA és l’encarregada de controlar la màquina dels aplaudiments i anunciar qui ha estat l’equip guanyador, però... Quin desastre! O és sort? Els petards s’interfereixen entre els aplaudiments. No hi ha perdedor ni guanyador! Els dos grups estan contents amb la decisió de quedar empatats i reparteixen coca de Sant Joan entre tots els assistents. I tots els que hi hem participat ho recordarem tota l’eternitat.

Per què els enxanetes aixequen la mà? Pseudònim: Panda’96 Autor/a: Marina Rodríguez Categoria: cicle superior Escola: Col·legi Sant Josep, Tàrrega Professor/a: Carme Bernad

a molts anys, un nen de cinc anys, en Pau, jugava al jardí de casa seva. No tenia germans i acostumava a jugar sol. Un dia se li va aparèixer un colomet blanc, d’ulls blaus i bec taronjós, que sembla ser que era màgic. Van estar xerrant una bona estona i es van fer molt amics. Li va explicar que ell havia estat un nen i que s’havia mort d’un accident, i que una fada li havia tornat la vida en forma d’ocell. El nen no ho entenia massa, i això que un colom parlés se li feia estrany, però era petit, i els nens petits es creuen coses que els grans mai es creurien. A partir d’aquell moment, cada dia quedaven a la mateixa hora i en el mateix lloc del jardí, per parlar i jugar amb les joguines del nen. De vegades, la mare el sentia parlar i li preguntava amb qui parlava, i el nen li deia que tenia un nou amic, un amic invisible. Això va passar durant molt de temps, però el colomet ja s’anava sentint vell i cansat, i s’adonava que el temps se li acabava. El colom es va estimar molt aquell nen, i li costava acceptar que ja no el veuria mai més. Per això, abans d’acomiadar-se per sempre del nen, el colom li va dir amb veu dolça, tranquil·la i serena: —Escolta, Pau, apunta’t a una colla castellera, digue’ls que et deixin ocupar el lloc més alt del castell, el d’enxaneta, i quan arribis dalt de tot, saluda’m, que jo sempre seré allà, mirant-te i protegint-te. I el colomet blanc, d’ulls blaus i bec taronjós, se’n va anar volant, mirant de reüll el nen que, sense saber ben bé que aquell comiat era per sempre, el saludava alegre i content. El nen va entrar corrent cap a casa i va preguntar emocionat a la seva mare si podia apuntar-se a la colla castellera de la seva ciutat; la mare li va dir que sí, que era una activitat bonica i molt tradicional, molt arrelada a la seva ciutat, que era coneguda per tenir la millor colla castellera de la regió. Al nen se li va al il·luminar la cara en sentir aquell «sí». Sabia que d’aquesta manera continuaria unit al seu estimat amic. Al cap d’un temps d’assajar i treballar intensament amb la colla, finalment va poder fer d’enxaneta i cada vegada, quan arribava a dalt de tot del castell, aixecava ansiós la mà

i saludava aquell colomet blanc, d’ulls blaus i bec taronjós: encara que no el veia, sabia que hi era present. Aquell nen es va fer gran i va deixar de ser enxaneta però va continuar amb la colla fins que va poder, i també van ser enxanetes el seu fill, la seva néta, i ara ho era el seu besnét. Un dia, aquell nen que ara ja era besavi va llegir que feia molts anys, en aquella mateixa ciutat, un nen de cinc anys havia caigut des de dalt d’una torre i s’havia mort, sense poder fer res per salvar-lo. Llavors va entendre qui era aquell colomet que un bon dia se li va aparèixer al jardí de casa. També va entendre que des d’aquell dia, aquell colom blanc, d’ulls blaus i bec taronjós, des d’algun lloc, en silenci, protegeix tots els nens i les nenes enxanetes.

Escoles participants al Quart premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Arabell, Lleida

CEIP Joan Ardèvol, Cambrils

CEIP Alfred Potrony, Térmens

CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms

CEIP Anicet de Pagès i de Puig, Figueres

CEIP Joan Maragall - ZER Els Volcans, Santa Pau

CEIP Antaviana, Barcelona

CEIP Joan Martí i Miralles, Freginals

CEIP Antoni Grau Minguell, Sant Quintí de Mediona

CEIP Josep Barceló i Matas, Palafrugell

CEIP Antònia Simó Arnó, Almacelles

CEIP Josep Manel Peramàs, Mataró

CEIP Benviure, Castellbisbal

CEIP La Minerva, Calella

CEIP Brasil, Barcelona

CEIP La Noguera, Balaguer

CEIP Camp Crusat - ZER Vall de l’Aranyó, El Cogul

CEIP La Rosella, Rosselló

CEIP Can Roca, Castelldefels

CEIP La Torre, La Torre de Claramunt

CEIP Carrilet, Palafrugell

CEIP Les Fontetes, Cerdanyola del Vallès

CEIP Creu Alta, Sabadell

CEIP Les Muralles, Montblanc

CEIP de Butsènit - ZER El Sió, Butsènit d’Urgell

CEIP L’Estel - ZER Vent Serè, Castellnou de Seana

CEIP de Cabra del Camp, Cabra del Camp

CEIP Llicorella, La Vilella Baixa

CEIP de Llers, Llers

CEIP Lola Anglada, Martorell

CEIP Dr. Piñol i Aiguadé - ZER Montsant-Serra de

CEIP Macià-Companys, Agramunt

Prades, Cornudella de Montsant

CEIP Malagrida, Olot

CEIP El Polvorí, Barcelona

CEIP Mare de Déu de l’Horta, Ivars d’Urgell

CEIP Els Terraprims - ZER Tramuntana, Camallera

CEIP Mare de Déu de Montserrat, L’Albagés

CEIP Ferreries, Tortosa

CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal

CEIP Flama, Sant Fruitós de Bages

CEIP Marinada, Cambrils

CEIP Francesc Macià, Barcelona

CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí

CEIP Garcia Fossas, Igualada

CEIP Mossèn Jacint Verdaguer, Barcelona

CEIP Garigot, Castelldefels

CEIP N-I de Pràctiques, Barcelona

CEIP General Prim, Reus

CEIP Parellada, Sant Boi de Llobregat

CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès

CEIP Pilarín Bayés, Les Fonts (Sant Quirze del Vallès)

CEIP Guillem de Montgrí, Torroella de Montgrí

CEIP Pompeu Fabra, Sant Adrià de Besòs

CEIP Pràctiques, Tarragona

Cultura Pràctica, Terrassa

CEIP Pubilla de Catalunya, Sant Boi de Lluçanès

Educem, Granollers

CEIP Ramon Gombal - ZER Espernallac, Penelles

Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Ramon Sugrañes - ZER Baix Camp Nord,

Escola Parroquial Nostra Senyora de Montserrat,

Almoster

Rubí

CEIP Roser Capdevila, Polinyà

Escola Pia de Mataró, Mataró

CEIP Ruiz Giménez, Palamós

Escola Pia d’Olot, Olot

CEIP Salvador Dalí, Figueres

Escola Reina Elisenda, Barcelona

CEIP Sant Bartomeu - ZER Espernallac, Bellmunt

Escola Sagrats Cors, Centelles

d’Urgell

Escola Vedruna Girona, Girona

CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa

Escola Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Sant Jordi, Vilanova i la Geltrú

Infant Jesús, Barcelona

CEIP Santa Eugènia, Girona

Institució Escolar Claret, Sabadell

CEIP Santa Maria d’Avià, Avià

Jesús Salvador, Sabadell

CEIP Timorell, Castelldans

L’Espill, Manresa

CEIP Torres Jonama, Mont-ras

Mare de Déu del Lledó, Valls

CEIP Torres Jonama, Palafrugell

Mare de Déu del Roser, Barcelona

CEIP Turó del Cargol, Barcelona

Montagut, Vilafranca del Penedès

CEIP Ull del Vent, La Bisbal del Penedès

Nostra Senyora del Carme, Balaguer

CEIP Vila-Romà, Palamós

Pive, Tona

Col·legi del Carme, Vilafranca del Penedès

Sagrada Família, El Masnou

Col·legi Elisabeth, Salou

Saint George’s School, Fornells de la Selva

Col·legi Episcopal, Lleida

Santa Teresa, Móra d’Ebre

Col·legi Highlands de Barcelona, Barcelona

Vedruna, Manresa

Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Sant Josep, Navàs Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Cor de Maria, Sant Celoni Cor de Maria, Valls

Escoles guanyadores de les quatre edicions

2004

Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona

Àgora, Sant Cugat del Vallès

Col·legi Vedruna, Girona

CEIP Els Pins, Barcelona

Mare de Déu del Roser; Barcelona

CEIP Herois del Bruc, Piera

Montessori, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal

Santíssima Trinitat, Badalona

CEIP Pràctiques, Tarragona

Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa CEIP Santa Maria de Gardeny, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges

2006

Blanques Daina Isard, Olesa de Montserrat

CEIP Carrilet, Palafrugell

Escola Pia, Tàrrega

CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic

La Salle, Palamós

CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona

Maristes, Sabadell

CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí

Menéndez Pidal, Barcelona

CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar

Santíssima Trinitat, Badalona

CEIP Rosa Sensat, Reus CEIP Rubén Dario, Barcelona CEIP Timorell, Castelldans

2005

Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Sant Josep, Tàrrega

CEIP Els Til·lers - ZER El Francolí, La Masó

Col·legi Sant Miquel, Barcelona

CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès

Col·legi Vedruna, Terrassa

CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal

Escolania de Montserrat, Montserrat

CEIP Pràctiques, Tarragona

Institució Escolar Claret, Sabadell

CEIP Ruiz Giménez, Palamós

Mare de Déu del Roser, Barcelona

CEIP Santa Maria d’Avià, Avià Col·legi Sant Josep Obrer, L’Hospitalet de Llobregat

2007 CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms CEIP Malagrida, Olot CEIP N-I de Pràctiques, Barcelona CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Josep, Tàrrega CEIP Torres Jonama, Mont-ras Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Nostra Senyora del Carme, Balaguer Col·legi Sant Miquel, Barcelona Escola l’Espill, Manresa Escola Montessori, l’Hospitalet de Llobregat Institució Escolar Claret, Sabadell Saint George’s School, Fornells de la Selva ZER El Sió, Butsènit d’Urgell

100

Índex La il·lusió de ser enxaneta

Alegria, és Festa Major!

El monstre tímid i valent

El drac entremaliat i els gegants

La mona

L’espurna de Sant Joan

El capità esparracat, adormit i afamat

El petit pi

El viatge d’en Joan

Els castellers

La recerca dels galets perduts

Llibre per a somniar

Els gegants

L’enxaneta i Guifré el Pelós

Per què els enxanetes aixequen la mà?

93 101

102

103

104