Contes d'aigua by Solidaritat Sant Joan de Déu

Contes d’aigua Cinquè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. Primera edició: maig de 2008 © dels textos: dels diferents autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Guillem Tell,15, entl. 1a 08006 Barcelona Tel. 93 218 34 58 Fax 93 237 22 10 editorial@editorialmediterrania.cat www.editorialmediterrania.cat Maquetació: Jordi Vives ISBN: 978-84-8334-920-5 DL: B-23.666-2006 Impressió: Sanvergràfic, La Palma de Cervelló Imprès a Catalunya – Printed in Catalonia

es de l’Editorial Mediterrània és un plaer presentar-vos el recull dels quinze contes guardonats en el 5è Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes.

Primer de tot, volem felicitar tots els guanyadors i les guanyadores d’enguany, i també tots els que hi han participat amb entusiasme i il·lusió. Hem rebut més de 1.700 narracions provinents de tot el territori català, i això vol dir moltes i moltes pàgines d’històries, aventures i imaginació! Per molts anys!

En aquesta convocatòria del 2008, els contes tracten d’un tema de molta actualitat, l’aigua: com a bé universal, el seu cicle, l’ús que se’n fa, com a protagonista de mites i llegendes... I us hem de dir que estem molt contents perquè els nens i les nenes de Catalunya ens han demostrat que saben molt bé del que parlen i estan molt conscienciats pel que fa a la importància de l’aigua, l’estalvi i l’ús sostenible. Volem agrair la inestimable col·laboració de la Pilarín Bayés, que amb les seves il·lustracions ha donat vida i moviment a totes les històries d’aquest premi, que du el seu nom. I, també, un agraïment molt sincer als membres del jurat, que amb un treball rigorós han fet la selecció dels contes, tasca gens fàcil per la qualitat dels textos que hem rebut. Desitgem que gaudiu d’aquesta lectura i esperem que també serveixi, mitjançant les paraules i la imaginació, perquè entre tots aprenguem a tenir més cura del medi ambient i aconseguim de debò una nova cultura de l’aigua basada en el bon ús i la sostenibilitat. Editorial Mediterrània

Veredicte del Cinquè Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Reunit a Barcelona el 21 d’abril de 2008 el jurat del Cinquè Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, presidit per Pilarín Bayés i integrat per Joan Baqués, Oriol Busquets, Montserrat Cabré, Joaquim Carbó, Josep F. Cortés, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Meritxell Margarit, Lluc Pejó, Margarida Planes, Lluís Vila d’Abadal, Francesca Vilarrasa, Mercè Vilaseca i Puiggraciós Villaronga, resol premiar els contes següents:

Cicle inicial: L’onada màgica amb el pseudònim Gats i gossos, del CEIP Martí Poch, de l’Espluga de Francolí. La gota poruga amb el pseudònim Joanets, de la Institució Montserrat, de Barcelona. La font màgica amb el pseudònim L’avetosa, del CEIP Font d’en Fargas, de Barcelona. El secret de les gotes amb el pseudònim Aigua clara, del CEIP El Canigó, de Sant Just Desvern. La Berta i l’aigua amb el pseudònim L’univers, del CEIP Maria Ossó, de Sitges.

Cicle mitjà:

Cicle superior:

Abans, d’on es treia l’aigua? amb el pseudònim Hay Lin, de l’Escola Claret, de Sabadell.

El camí de l’aigua amb el pseudònim Rojagem, del CEIP Pàmies, de Ginestar.

La meva història amb el pseudònim Argentí, de l’Escola Claret, de Sabadell. La gota viatgera amb el pseudònim Mar, del CEIP 3 d’Abril, de Móra la Nova. La gota de vidre amb el pseudònim Pantera Rosa, de l’Escola Mare de Déu del Lledó, de Valls. El món màgic de les aigües amb el pseudònim Nick, de l’Escola Cultura Pràctica, de Terrassa.

La carta d’en Hamava amb el pseudònim Hola papa i mama, del CEIP Macià-Companys, d’Agramunt. Goti amb el pseudònim Kiss, de l’Escola Mare de Déu del Roser, de Barcelona. Una vida amb l’aigua amb el pseudònim Pa amb vi i sucre, del CEIP Els Raiers, de La Pobla de Segur. La senyora de la muntanya amb el pseudònim Arual, del CEIP Pràctiques, de Tarragona.

L’onada màgica Pseudònim: Gats i gossos Autors: Francesc Badia Pedrola, Norimane Bakchich, Roger Batalla Martínez, Cristian Capitán Mesas, Pau Casas Farran, Selene Domínguez Martínez, Soraya Hernández de Macedo, Pau Huguet Vidal, Marc Lima Sitjas, Arnau Lorca Requena, Jofre Majoral Diaz, Paul Alexandru Manole, Biel Martí Sánchez, Adrián Navarro Fuentes, Nisrine Oulad Belhaj, Aina Palau Álvaro, Izan Puente Rodríguez, Santi Ramírez Plazas, Iker Redondo Estadella, Ginés Rodríguez Uribe, Laia Rodríguez Palau, Júlia Valls Barragán, Anna Veciana Sánchez, Alex Zliouel Lopes Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí Mestra: M. Mercè Badia i Conesa

a una calorassa! La Marta, la Maria, el Joan i el Jordi han anat a la platja del Miracle de Tarragona a passar la tarda. S’han posat crema pel sol, s’han banyat, han fet un castell de sorra, han escampat pales i galledes... Després de berenar els han comprat patates i gelats. Mmm... que bons!

Els pares llegien mentre prenien el sol i després, quan han anat a fer una cerveseta, han trobat uns amics i vinga bla-bla-bla... Però a l’hora de recollir ningú no vol anar a llençar la brossa a la paperera: —Sempre em toca a mi perquè sóc la gran, oi? —diu la Marta. —Jo no hi vull anar, la paperera està massa lluny! —afegeix la Maria. —Llencem-ho al mar, potser els peixos es faran una caseta dins aquesta llauna de taronjada? —proposa el Joan. —Això no em sembla bé. Les deixalles a la paperera, res de llençar-les. Ja veureu si Neptú, el déu del mar, s’empipa i surt amb la seva forca. —I ara, què dius! Va som-hi! Tot al mar i llestos! Llavors el mar es va enfadar. Les seves aigües van començar a fer uns remolins estranys, se sentia un soroll lleig, l’aigua es tornava rosa, vermella i lila, i l’escuma brillava i treia unes guspires com d’electricitat. I, de sobte, va sortir una onada més alta que un edifici de tres pisos i es va empassar el Joan, la Marta i la Maria! Glup, glup, gluuup...

Aquella onada màgica els va enfonsar i empènyer fins al fons del mar, cap a un racó ple de brutícia. Però abans els havia convertit en un pop, una sardina i una petxina per tal que poguessin respirar sota l’aigua. Hi havia llaunes de gasoil, boletes de paper d’alumini, xapes, plàstics, ampolles de vi, cadires trencades, trossets de vidre, un casc, una play destrossada, una bici rovellada i fins i tot un 600 sense rodes cap per avall. Allí l’aigua era de color marronós, feia pudor, les plantes semblaven pansides, hi havia peixos bruts, peixos morts, peixos a punt de morir i molts peixos amb els ulls tristos. Pobrissons... I de nou, l’anada els va tornar a empènyer però ara cap a la superfície. Van sortir disparats, volant pels aires, però en caure —just damunt del seu castell de sorra— ja tornaven a ser el Joan, la Marta i la Maria. —On éreu? Estava preocupat —va dir el Jordi. —D’on veniu tan mullats i arrebossats de sorra? Vinga, marxem que fa mala mar —van dir els pares enfadats. Els tres germans no acabaven de creure l’aventura que havien viscut. Estaven confosos i una mica marejats. Era un somni? Era Neptú? Van recollir en silenci i entre tots van llençar la brossa a la paperera mentre anaven camí de l’aparcament on havien deixat el cotxe. I onada ve i onada va... i aquest conte ja se’n va.

La gota poruga Pseudònim: Joanets Autors: Pau Ayala, Pol Cano, Cholé De Tienda, Natàlia Delprat, Miguel Fas, Josep Oriol Ferraz, Jan Galceran, Erika García, Carla Garcia, Rosa Gilibert, Aitor Godoy, Berta Gol, Alex Gómez, Elsa González, Marc Ibáñez, Àlex Lage, Marc Lledós, Biel Moll, Roger Morató, Roc Moret, Gemma Rivera, Aleix Rodríguez, Adrián Rubio, Laia Ruiz, Aina Salvador, Carla Ximenes Categoria: cicle inicial Escola: Institució Montserrat, CCCL, Barcelona Mestra: Maria Sales Sáez (amb la col·laboració de Montserrat Moretó)

emps era temps, un núvol carregat d’aigua va passar per sobre d’un poble. El núvol estava molt ple i gairebé ja no podia avançar de tantes gotes d’aigua que duia a dins. Tant és així que va decidir descansar una estona recolzat a sobre d’un arbre, però abans d’aclucar els ulls va mirar a sota seu i es va adonar que el poble on s’havia aturat estava sec: els seus rius, jardins, pantans i tots els seus horts estaven eixuts, sense ni una gota d’aigua, i les persones i els animals no podien beure, estaven assedegats, però... el núvol estava tan cansat i tenia tanta i tanta son que es va posar a dormir. Un ocell, en veure’l, s’hi va acostar volant i aturant-se a la capçada de l’arbre, va començar a fer-li pessigolles amb el bec perquè es despertés, però el núvol dormia com un tronc. Llavors va cridar els seus amics, els ocells, i tots junts van començar a refilar i van fer un soroll tan agut que el núvol va obrir els ulls i es va despertar molt malhumorat. Els ocells van dir al núvol que deixés anar les gotes d’aigua perquè la terra estava molt eixuta i ho necessitava. El núvol, que estava molt empipat, va dir: —Bé, ja m’ho rumiaré, però ara com ara, vull dormir una estona més! Així que va tornar a aclucar els ulls i va continuar dormint, tot i que va sentir una punxada i un dolor molt forts a la panxa, sense que això el desvetllés (aquesta punxada li havia fet un ocell trapella, fent-li un foradet perquè s’escolessin les gotes d’aigua). D’aquesta manera, els ocells, empenyent el núvol, feien que les gotes anessin caient per tot el poble. Aleshores, els animals, les persones, els arbres, els camps i els horts es van posar molt contents, tant, que fins i tot van plorar d’alegria Fent, però, tanta cridòria, el núvol es va despertar. En veure que estaven tan contents pel que havia passat, ell també se’n va alegrar molt, tot i que es va adonar que una gota li havia quedat a dins: era molt

poruga i tenia por de les alçades. Llavors, com que els ocells que estaven vigilant van veure que la gota poruga barrava el pas de les altres gotes que volien sortir, la van agafar amb el bec i suaument la van baixar fins a una flor que hi havia al bell mig del prat; així doncs, la gota ja no tapava el foradet de la sortida de l’aigua, i va poder caure un bon xàfec. A la gota poruga li va agradar molt volar amb els ocells; es va adonar que no era tant difícil i va decidir que sempre més ajudaria el núvol a fer ploure. D’aquesta manera, la gota que havia estat poruga i el núvol que havia estat mandrós, es van posar d’acord perquè en aquell poble no hi tomés a faltar l’aigua mai més. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte de la gota poruga s’ha acabat.

La font màgica Pseudònim: L’avetosa Autors: Erik Andrés Lahoz, Pau Andújar Antúnez, Genis Báguena Pérez, Isabel Barroso Ruiz, Bryan Rolando Bone Coloma, Maria Jesús Brañas Espés, Júlia Buch Alquézar, Tania Isabel Chavez Dorado, Christian de la Hoz García, Ariadna Fabregat García, Iván García Jiménez, Jhon Smith Lino Lino, Diego Armando Ospino de Ávila, Débora Wendy Rocha Mamani, Mireia Roig Rodríguez, Francisco Roman Toledo, Bianca Sabadus, Shaima Seddik Sánchez, Jerson Rene Velasco Beltran Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Font d’en Fargas Mestra: Pilar Isern Burgués

i havia un poble que tenia una font que era màgica. La font era màgica perquè rajava una aigua que podia canviar de color.

Quan la font tenia vergonya perquè venia aquell noiet tan ben plantat que tant li agradava, però a qui no s’atrevia a dir-li que l’estimava, l’aigua se li tornava vermella, vermella, com uns petits tomàquets cirera. Quan algú d’allò més incívic llençava deixalles i embrutava la seva aigua o els voltants de la font, es posava tan malalta que es tornava de color verd poma. Els dies assolellats, quan els nens i nenes de l’escola anaven a veure-la i a explicar-se històries al seu costat, estava tan i tan contenta que es tornava groga i brillant, tant que els nens i nenes deien que semblava plena de raigs de sol. Els dies plujosos, en canvi, es tornava blava, perquè les gotes dels núvols li feien pessigolles en caure a la seva aigua i li deixaven trossets de cel escampats per tot arreu.

Però si passaven alguns dies i ningú l’anava a veure, la font es posava molt i molt trista i la seva aigua es tornava d’un apagat color lila, com el de les roses pansides. En canvi, quan se sentia il·lusionada i emocionada perquè ja es notava l’arribada de la primavera, la seva aigua es tornava d’un bonic color taronja i tothom qui en bevia li semblava sentir el gust de les mandarines. Tothom per allà als voltants la visitava sovint i sabia que aquella font era màgica. Perquè era l’única font que podia canviar els colors de la seva aigua. Era realment una font màgica. Un dia de molta calor, un raig de sol va fer evaporar una goteta d’aquella font màgica. Aquella goteta màgica va pujar amunt, amunt, per contemplar el cel: 16

—Que bonic que és tot aquest paisatge! —va dir. Però el vent va començar a bufar i va portar la goteta fins a un lloc on ningú no havia estat mai. Allà es va trobar un arc de Sant Martí molt trist. La goteta li va preguntar què li passava i ell li va explicar que era per culpa de la boira que se li havia emportat tots els seus colors. Per això s’amagava, perquè li feia molta vergonya anar pel cels tot descolorit. La goteta màgica, que era molt espavilada, va avisar les altres amigues seves de la font màgica i totes juntes van pujar al cel i li van començar a donar tots els seus colors a l’arc de Sant Martí. Des d’aquell dia, l’arc de Sant Martí ja no es va amagar ni va estar trist. Va donar les gràcies a les gotetes d’aigua de la font màgica i va viatjar per tots els cels del món omplint-los de colors. Des d’aleshores, ell també era una mica màgic!

El secret de les gotes Pseudònim: Aigua clara Autors: Jofre Ariño Manuel, Paul Stefan Brezuleanu, PoI Clotet Chaparro, Javier Díaz Rodríguez, Claudia Foix Mir, Esteve Gimeno Ezcurra, Andrea Grau Albardiaz, Judith Jericó Escolar, Marta López Sánchez, Laura Martín Gálvez, Paula Martínez Perroni, Andrea Maymó Grau, Mario Miranda Medina, Laura Miró Rodrigo, Berta Oliveras Pasamar, Guillermo Pastor Mateu, Eduard Peralta López, Sofia Planellas Astudillo, PoI Rovira Vilà, Pilar Sánchez Rodríguez, Maria Santiago Merino, Tomàs Sanz Bataller, Berta Simón Campreciós, Aniol Tost López, Josep Vila Bestard, Oriol Villén Condeminas Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Canigó, Sant Just Desvern Mestra: Montse Moreno Vila

a qui sap quants anys en un bosc màgic vivien unes gotes molt divertides. Xip xap xip xap... Tot el dia estaven jugant i xipollejant amb l’aigua. De sobte van sentir un soroll estrany i fort. Les gotetes més menudes van córrer a amagar-se sota una fulla immensa d’un arbre. Totes estaven tremoloses i espantades. La gota sàvia es va apropar i va preguntar:

—Què us passa? —Tenim molta por! Va respondre la goteta més menuda. Aleshores la gota sàvia els va dir: —Escolteu bé! El que ara us explicaré no ho podeu dir a ningú. És un secret... que el mantenim des de fa molt i molt de temps. Aquest soroll és màgic i gràcies a ell començarem un viatge molt divertit. Totes les gotetes van seure sota aquella gran fulla i van escoltar l’apassionant història que estava explicant la gota sàvia. —Mireu, gotetes, aquell soroll es diu tro. Això vol dir que començarà a ploure. Heu d’estar contentes perquè ara tindrem més amigues amb qui jugar a dins de l’aigua. La goteta més eixerida de totes va dir: —Que divertit! —Feu una cosa —va dir la gota sàvia—. Tanqueu totes els ulls i escolteu bé! Fins que no digui les paraules màgiques no els obriu. Marxem totes de viatge! Mireu, d’aquí uns dies el sol vindrà i ens escalfarà tant que ens transformarem en un vapor tan lleuger que podrem volar i volar fins arribar al cel. Allà ens tornarem a trobar i formarem un núvol molt gran i blanc. Viatjarem pel cel descobrint paisatges nous i bells. 20

Totes les gotetes es van quedar bocabadades, els brillaven els ulls. Estaven tan emocionades! La goteta tímida va dir: —I ens quedarem sempre així? —No! —va dir la gota sàvia—. Quan ens fem grans i grosses, el tro ens avisarà que és el moment de tomar a baixar a terra. I totes juntes, agafades de les mans, baixarem i formarem la pluja. —Com les gotetes que avui baixaran? —va preguntar la gota eixerida—. —Així és! —va respondre la gota sàvia. Totes les gotetes van sortir de la fulla on estaven amagades i van córrer a trobar-se amb les noves gotes d’aigua. I així va ser com les nostres amigues van començar el seu gran viatge.

La Berta i l’aigua Pseudònim: L’Univers Autors: Ajani Allen Aldanondo, Laura Arends, Max Barbe, Dani Cia, Brian Chaparro García, Nacho Dávila Mateu, Carla Earl, Marian El Azzaoni Vargas, Helena Ferrer Roman, Malena García Kolesnicov, Candela González Rogla, Sergio Hernández Martín, Michaela Kleiman, Alfonso Lasa García-Lechuz, Carla Noguera Albors, Oscar Ordoñez Díaz, Dhana Ribera Ibáñez, Seema Sacristan Santos, Juliana Sánchez Guevara, Saul Scriven, Felix Stake Alvarado, Alberto Tarrida del Marmol Pérez, Guillem Valera Benet, Erika Valls Pons, María Vehí Jorde, Marc Villagrasa Piquer Categoria: cicle inicial Escola: Maria Ossó, Sitges Mestra: Adela Borràs Argany

n un poble de la costa catalana anomenat Sitges hi vivia una nena de set anys que es deia Berta. A la nena li agradava molt jugar amb l’aigua; quan es rentava les dents es deixava l’aixeta oberta, quan es rentava les mans jugava intentant agafar l’aigua que rajava, no volia mai dutxar-se, sinó que preferia omplir-se la banyera fins dalt de tot, deixava oberta la mànega del jardí quan acabava de regar les flors i també li agradava molt quan venien els seus amics a casa per fer guerra de globus d’aigua. La seva mare no sabia què fer perquè entengués que no havia de gastar tanta aigua. Un dia, mirant el diari, va llegir una notícia que deia que a l’estiu era possible convidar un nen o una nena del Sàhara. Ho va comentar a casa i a tots els va semblar una bona idea. Quan va arribar l’estiu, van anar a buscar un nen que es deia Ajani de la mateixa edat que la Berta; tenia la pell fosca, els ulls negres i un cabell molt rinxolat; quan els va veure de seguida els va fer una gran rialla. A l’Ajani, quan va arribar a casa de la nena, el van sorprendre moltes coses; el gran que era la casa, el munt de joguines que hi havia a l’habitació, aquella piscina tan enorme i tan plena d’aigua, el fet que quan obria l’aixeta sortia aigua, que hi hagués tant de menjar a la nevera, que prement l’interruptor s’encengués i s’apagués el llum... Encara que de totes aquestes coses la que li va cridar més l’atenció va ser quan va veure que la nena llençava l’aigua que no es bevia: ell se la va acabar tota i la Berta en va beure una mica i la resta la va llençar a l’aigüera. De seguida el nen va dir: —No! Què fas? Per què llences l’aigua? La nena li va contestar que n’hi havia molta. I ell va dir-li:

—Molta! On? El nen veia que la nena no ho entenia, i li va proposar un joc que consistia en imaginarse que vivien en un lloc on hi havia molt poca aigua. A la Berta li agradava molt jugar, i de seguida va dir que sí. El joc consistia en imaginar-se que estaven un dia sencer al Sàhara. El dia següent va començar el joc i quan la nena es va anar a rentar les dents, es va adonar que no tenia aigua per a treure’s la pasta de dents i que era un fàstic anar així a l’escola. A l’hora de dinar, la mare solament els va posar un dit d’aigua al got i es van quedar amb molta set; quan anaven al lavabo no podien estirar la cadena i tot feia molt mala olor, i quan va arribar la nit anaven molt bruts i els venia molt de gust banyar-se, però no podia ser perquè ja havien gastat tota l’aigua del dia. La Berta es va enfadar molt i va dir que ja no volia jugar més a aquell joc, que ja ho entenia tot i que no malgastaria més l’aigua, però que ara necessitava anar corrents a dutxar-se. La mare de la Berta i l’Ajani es van posar molt contents de veure que la Berta havia après alguna cosa.

Abans d’on es treia l’aigua? Pseudònim: Hay Lin Autora: Mireia Ros Garcia Categoria: cicle mitjà Escola: Claret, Sabadell Mestra: Maite Costa-Jussà

n dia m’estava rentant les dents amb el meu germà David i teníem l’aixeta oberta. El meu avi ens va veure i ens va dir: —No jugueu amb l’aigua, que s’acabarà. —Però avi, si mai no s’acaba l’aigua de l’aixeta —vaig respondre.

—Veniu, us explicaré un conte —va dir l’avi tot seriós—. Hi havia una vegada un nen petit que vivia amb els seus pares i amb els seus quatre germans en una masia enmig del camp. Al costat, hi havia un riu petit que ajudava a omplir una bassa. Aquest aigua era per a totes les necessitats de la casa i del bestiar. Però aquest riu, quan no plovia, a vegades es quedava sec. Molts estius, el petit jugava amb els seus germans a la bassa, a pirates i corsaris amb fustes que feien servir de vaixells i fent combats: acostar-se i llançar-se sobre l’enemic, cridant «a l’abordatge!». I tots, guanyadors i vençuts acabaven dintre de la bassa, xisclant i mullats de cap a peus. A vegades, tenien la companyia de la mare, però no per jugar a pirates, ella rentava la roba a «la rentadora més gran del món». No funcionava amb electricitat, rentava donant un munt de cops a la roba contra la pedra i, entre cop i cop, una ensabonada amb el sabó fet a casa, cosa que els corsaris i pirates aprofitaven per preparar-se per a la lluita d’escuma. Després tocava jugar a policies i a lladres, o el que és el mateix, córrer tota la tarda pels camps agafant la pols de la terra, que amb el suor feia una espècie de crema protectora solar. En acabar el dia, arribava el pitjor: L’HORA DEL BANY! La mare tenia una galleda gran que feia servir de banyera, i l’omplien fent viatges al riu, tant el pare com tots els germans. Primer els despullaven i els posaven al centre de la

galleda i la mare els tirava unes olles per sobre, i després, el més terrible, ensabonar-se amb el mateix sabó amb el que la mare havia rentat la roba; sempre succeïa el mateix. —Mare, ens piquen els ulls! —exclamaven tots. I la resposta de la mare era sempre la mateixa: —T’he dit que tanquis els ulls i no els obris fins que acabem —deia la mare, sense deixar d’ensabonar-los. El cabell i el cos amb el mateix sabó, no hi havia xampú, i per acabar, una altra passada amb aigua per treure el sabó. A continuació tocava eixugar-se amb draps que feien de tovallola. Al fons de la galleda quedaven les restes, un aigua negra amb escuma. I així, amb tots els germans, tots els nens i nenes junts i despullats. Però l’aigua d’aquest riu no servia a les persones per beure, no era potable, així que havien d’anar a buscar-la a una font una mica més lluny, i per això el pare feia servir el seu amic: el burro Perico, que li posaven a sobre una espècie de motxilla on hi cabien quatre càntirs. Hi anava, els omplia i, quan els havia portat, després el pare omplia un càntir, des d’on posava aigua als gots, per als petits, i els grans, a morro. Però amb molta cura de no malgastar cap gota. Els dies de pluja, el pare tenia un sistema per aprofitar allò que el cel els regalava. Rebutjava les primeres aigües, aquelles que queien brutes de netejar la teulada, i un cop era neta i cristal·lina, obria un petit tub que omplia uns dipòsits per emmagatzemarla. A vegades s’aixecava en plena matinada per poder aconseguir aquell be tan apreciat. Però totes aquestes feines a vegades es complicaven molt quan no plovia, el riu quasi no portava aigua per omplir la bassa i no hi havia mars per als pirates, ni rentadora per a la mare, i es complicava el bany. Llavors sí que tots plegats recordaven els jocs, els banys, els passeigs amb el Perico i el pare a la font.

Per desgràcia, cada vegada plovia menys i els camps quasi no donaven fruits, així que aquesta família va decidir marxar perquè no podien viure. El meu avi va deixar de parlar, i el meu germà i jo, sorpresos, li vam preguntar: —Ja s’ha acabat, avi? —va dir el meu germà. —Aquest final és molt trist. Aquest conte no acaba bé, no m’agrada —vaig dir jo. —Ja ho sé, Mireia, però si malgasteu aquest bé tan apreciat, encara que vosaltres no ho sabeu encara, acabareu com el conte, malament —va dir l’avi. Després es va aixecar per marxar i en David li va preguntar: —Avi, com es deia aquest nen? Perquè això no és un conte, veritat? L’avi es va girar i va contestar: —No, tens raó, aquest noi es deia Martí. —Apa! Igual que tu! —vaig dir jo. —Sí, Mireia, aquesta és la història de la meva família, dels teus besavis. Es van veure obligats a deixar les seves terres perquè no hi havia aigua, llavors no existien les aixetes de les quals rajava aigua contínuament, com teniu vosaltres —va dir l’avi amb llàgrimes als ulls, mentre omplia un gran got d’aigua cristal·lina que sortia de la miraculosa aixeta.

La meva història Pseudònim: Argentí Autor: Agustín Alberti Merciat Categoria: cicle mitjà Escola: Claret, Sabadell Mestra: Anna Molinet

ola, em dic Agustí i sóc una gota d’aigua. La meva història va començar fa molts anys en un país llunyà que tothom coneix com Argentina. Era un dia de molta calor, quan, gràcies al senyor Sol i a la senyora evaporació, jo vaig néixer!!! Era una gota molt grossa, cristal·lina i pura.

Els meus pares tractaven de protegir-me de tot i de tots. Fins que no vaig créixer una mica, no em van deixar ni un minut sol. Això em feia molta ràbia! Jo vivia en un núvol petit, però molt bonic, estava amb altres gotes i jugàvem juntes. Un dia, les gotes més grans van dir que farien ploure i que ens havíem d’acomiadar uns dels altres, potser un altre dia ens tornaríem a veure. El nostre núvol es va unir a un altre i va començar a ploure amb força. Els meus pares i jo vam caure. Quin vertigen i quina emoció al mateix temps! Era el meu primer xàfec! En el nostre camí cap a la Terra vam trobar animals que mai havia vist, eren ocells que estaven emigrant cap a Brasil, perquè a l’Argentina començava l’hivern. —Hola..., hola... —vaig dir a un d’ells, que em va mirar tan espantat que quasi surt del grup. —Hola!!! —em va contestar—. Tu ets la primera gota que sento parlar, sempre cauen tan ràpid que ni tan sols ens miren. Qui sap on cauen?, al mar, al riu, entre plantes, en el pentinat d’una senyora elegant, en el cotxe acabat de rentar... A tu on t’agradaria caure? —em va preguntar. —No ho sé, és la primera vegada que surto, estic força espantat, és per això que encara surto amb els meus pares. L’ocell em va dir: 34

—M’agrada la teva caiguda, però segurament et congelaràs, fa molt fred. És per això que nosaltres marxem fins que arribi la primavera. Anem al Brasil! Allà les temperatures són més càlides i passem les vacances al ritme de sambes i rumbes. Les platges estan plenes de gent de tot el món. T’agradaria acompanyar-nos? Almenys no et congelaràs... Vaig pensar que era una bona idea i vaig demanar als pares si podíem pujar a l’ala del meu nou amic, no em volia congelar! Em van mirar amb un gran somriure i no ens ho vam pensar dues vegades... Cap al Brasil!!! Ens vam acomodar entre les plomes i va començar el nostre viatge. En arribar, el primer que va fer el meu amic és capbussar-se al mar i nosaltres ens vam quedar a l’aigua. Però feia tanta calor que no vam tardar gaire a evaporar-nos i... altre cop en un núvol. No vaig poder ballar ni una capoeira... Just passava per allà un avió que anava cap a Alemanya i ens vam quedar enganxats a les ales. Sense remei anàvem cap a Europa! El viatge va ser una mica llarg. Quan vam arribar ja era de nit, vaig començar a badallar, tenia son... Vaig preguntar a la mare: —Per què no baixem ja? No sabem on aterrarem, i si també hi fa fred? On som ara? Es veu una lluna molt bonica i es reflecteix al mar! El pare em va dir: —Tens raó, vinga, saltem tots tres alhora. Un, dos i tres... Com que era de nit no vèiem on érem. El pare ho va preguntar a altres gotes, però no enteníem el que deien. Parlaven un altre idioma! —Perdó, no entenem el que dieu —va dir el pare—. On som?

Per Fi vam saber que érem al mar Mediterrani i que la costa era la de Barcelona. Amb raó no enteníem el que deien les gotes, parlaven català! —Aquesta és la terra del Serrat —va dir la mare—. Tantes vegades com he somiat amb les seves cançons i amb el Mediterrani! Jo vaig proposar: —Què us sembla si ens quedem a viure en aquest mar tan càlid i tranquil? Els hiverns són suaus i els estius llargs. Podem evaporar-nos amb la calor, banyar les platges i els parcs de la ciutat quan faci calor, i congelar-nos i convertir-nos en neu amb el fred i jugar al Pirineu! —Fet! Ens quedem —va dir el pare—. Ens quedem! D’aquesta història, ja n’han passat 5 anys. I encara hi som. Els meus pares estan molt contents d’haver decidit baixar de l’avió aquella nit de lluna plena. I amb tanta calor i fred, i tantes vegades que ens hem evaporat i tornat a transformar en gotes, la família ha augmentat: som quatre gotes!!! Tres gotes argentines i una goteta catalana que els meus pares vigilen tot el dia perquè no es perdi, igual que feien amb mi, l’Agustí, quan era una gota cristal·lina i pura.

La gota viatgera Pseudònim: Mar Autora: Tània Marcos Borràs Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP 3 d’abril, Móra la Nova Mestra: Eva Perpiñà Perpiñà

i havia una vegada una goteta d’aigua que feia molts anys que vivia al mar amb totes les seves amiguetes i feia temps que tenia ganes de poder explorar món.

Estava tipa de quedar-se al mar i que els peixos li fessin cops de cua i amb les aletes la maregessin amunt i avall. Només desitjava poder escapar-se com un coet cap al cel. Havia sentit a dir que les gotes que pujaven al cel podien explorar tot el món. Però ella no sabia com fer-ho. Va anar-ho preguntant a totes les seves amigues: unes li deien que calia que trobés una balena i que s’havia de deixar empassar, llavors la balena la llençaria a l’aire i, amb una mica de sort, podria trobar un núvol; altres li deien que el que havia de fer era anar fins a la superfície del mar i allí calia que esperés una mica i, quan el Sol l’escalfés bé, pujaria com un coet fins a un núvol. La primera idea li va fer una mica de por, per tant, va decidir provar la segona. Va haver d’esperar bastants dies, però finalment i sense adonar-se’n es va tornar invisible, va començar a pujar amunt i amunt fins arribar a un núvol, que l’esperava impacient i malhumorat. Les gotes que formaven el núvol no paraven de bellugar i li feien perdre l’equilibri. Totes empentaven, totes tenien molta pressa, totes volien viatjar, feia dies que preparaven el viatge, però no es movien del lloc. La gota, una mica espantada i desorientada, va preguntar a les altres que passava i li van dir que el vent no acabava d’arribar i, per aquest motiu, no es bellugaven del lloc.

Finalment va arribar el vent, i el núvol, ja negre de tan esperar, va començar el seu camí. Les gotes encara es van posar més neguitoses totes volien veure el paisatge, totes treien el cap pertot arreu, fins i tot alguna va caure abans de poder veure totes aquelles meravelles que tenien a sota. La goteta va veure moltes coses: vaixells de totes mides, pobles i ciutats molt bonics, muntanyes altíssimes, rius, llacs, boscos... Estava molt contenta, ja ho havia vist tot, ara ja estava cansada de xocar amb altres núvols, que els ocells li donessin cops amb les ales, que els avions l’espantessin amb 40

aquell soroll tan horrorós i que els fums d’algunes fabriques l’embrutessin de tant en tant. Un dia, en una d’aquelles tempestes que tan l’espantaven perquè els llamps i els trons la feien tremolar, va decidir que era el moment oportú de llançar-se, com ja havien fet moltes de les seves amigues. A més a més, a sota hi havia un petit poble i va pensar que seria divertit passar un temps en un lloc com aquell. Però en aquell moment, un fred insuportable la va deixar glaçada, no es podia moure. Es va deixar anar i, baixant a tota velocitat, es va esclafar contra un paraigua, va relliscar, va caure al terra i el pendent del carrer la va fer anar fins a un gran riu. Allí va començar un altre viatge molt interessant. Les gotes d’aigua del riu li van explicar que ara estaven molt bé, però alguna vegada s’havien hagut d’escapar a corre-cuita perquè alguns residus tòxics les perseguien i les volien atrapar. La goteta es va espantar una mica, però va continuar el seu camí, va conèixer molts llocs, fins que va arribar una altra vegada al mar. Aquest lloc ja el coneixia i va explicar a tothom el seu magnífic viatge per tot el món. Va decidir quedarse un temps allà, però que ben aviat començaria una nova aventura.

La gota de vidre Pseudònim: Pantera rosa Autor: Noelia Serrano Guerra Categoria: cicle mitjà Escola: Mare de Déu del Lledó, Valls Mestra: Maria José Agorreta

n dia d’estiu molt assolellat, en un poble anomenat Aiguaviva, la gent s’ho passava d’allò més bé, sense tenir en compte que malgastaven l’aigua: rentaven el cotxe, omplien les piscines, regaven el jardí i els nens es banyaven amb la mànega, tot plegat era molt divertit.

Però més enllà dels núvols, algú els estava observant. Eren les Fades de l’aigua, que s’havien reunit per parlar de la situació i decidiren donar-los una lliçó.

Les fades enfosquiren el cel i una llum en forma de veu digué: —Habitants d’Aiguaviva, hem vist com malgasteu l’aigua i no ens ha agradat gens. L’aigua és sagrada per a qualsevol ésser viu de la Terra, i això no ho sabeu valorar. Així que hem decidit que us quedareu sense ella, fins que ens demostreu que sou dignes de merèixer-Ia. Les Fades xuclaren tota l’aigua i la ficaren dins d’una gota de vidre. Els habitants d’Aguaviva, encara envoltats per aquella terrible foscor, tenien un greu problema, i es reuniren tots per ordre de l’alcalde a la plaça del poble, i digué: —Què podem fer perquè ens tornin l’aigua? La gent va començar a donar idees, i després de molt discutir, van decidir escollir les millors. Un home va proposar donar una gran joia a canvi de la gota de vidre, i una dona volia cosir vestits de seda per totes les fades. Segons ells, davant d’aquestes meravelles molt aviat els tornarien l’aigua. Tots hi estaven d’acord, omplirien de bonics regals les fades. Però els nens i les nenes del poble, a qui no havien deixat parlar perquè deien que eren molt petits i només feien ximpleries, es reuniren al seu lloc de sempre. 44

—Nois! nosaltres també hauríem de fer regals. —Però nosaltres no tenim res. —Sí, que en tenim. Cada un de nosaltres pot ajudar a no malgastar l’aigua. Penseu-hi aquesta nit. L’endemà la calor era insuportable, tota la gent estava reunida a la plaça, preparats per cridar a les fades. El cel es va tornar a enfosquir i aparegué aquella llum tot dient: —Ja sabeu què heu de fer? —Sí, us volem oferir la joia més gran del poble, us hem fet uns vestits de seda preciosos i tota la gent ha posat la cosa més bonica que tenia a casa seva, tot això a canvi de la gota de vidre. Què us sembla? Llamps i trons començaren a caure del cel, fins i tot la lluna es va amagar de sobte i les estrelles deixaren de fer llum. Era evident que allò no anava bé. —No heu entès res del que us demanàvem. Enmig de tant soroll, unes veuetes cridaven (eren els nens i nenes del poble): —Nosaltres també tenim les nostres propostes. —Us escoltem. —Mireu fades, nosaltres no tenim regals però sí que tenim promeses que hem escrit en un paper com si fos un contracte, i el volem canviar per la gota de vidre. 46

—I que hi diu en aquest contracte? Els nens van començar a llegir en veu alta i tot el poble es va quedar mut. Contracte d’estalvi d’aigua - Prometem que ens dutxarem en cinc minuts. - Prometem que no deixarem l’aixeta oberta quan ens rentem les mans i les dents. - Prometem tancar molt bé les aixetes. - Prometem conservar al màxim possible l’aigua de la piscina. - Prometem no rentar els cotxes ni regar els jardins amb la mànega. I així, promeses i promeses i més promeses, dues hores de promeses. Les fades sorpreses digueren: —Vosaltres sí que ens heu demostrat que a partir d’ara sabreu aprofitar l’aigua, així que acceptem el vostre contracte i us donem la gota de vidre. Però amb una condició: que vosaltres, nens i nenes d’Aiguaviva, a partir d’ara sou els responsables d’ensenyar a tots els nens i les nenes del món com s’ha d’aprofitar l’aigua.

El món màgic de les aigües Pseudònim: Nick Autor: Sergi Martínez Mestre Categoria: cicle mitjà Escola: Cultura pràctica, Terrassa Mestra: M. Dolors Taboada López

–T’

has rentat les dents, Nick? —li diu la mare per tercera vegada. —Sí, mare, no sents l’aigua de l’aixeta?

Com cada matí, en Nick, el primer que feia quan entrava al bany era obrir l’aixeta i deixar que l’aigua marxés mentre s’arreglava per anar a l’escola. Com tots els humans, en Nick pensava que l’aigua era inesgotable, i no li donava cap importància. Fins que un dia va sentir una veu que el cridava: —Nick! En Nick era un noi valent, però en aquell moment es va espantar molt, perquè sentia veus i no sabia d’on sortien. —Nick! —va tornar a sentir. I quan estava a punt de sortir corrent del bany, la veu va dir: —No t’espantis. Sóc dins l’aixeta. Necessito la teva ajuda. —Qui ets? —va preguntar en Nick, tot sorprès. —Sóc una gota d’aigua i vinc a buscar-te perquè m’acompanyis al món màgic de les aigües. —On és aquest món màgic? —No tenim temps. Després t’ho explico. Has de venir de seguida. Tenim un greu problema.

—Però, què haig de fer? —Primer, tanca l’aigua, i després, posa el dit sota l’aixeta i digues ben convençut: «Que l’aigua del món no s’acabi mai!». En Nick així ho va fer. De cop es va començar a fer petit i una força el xuclava cap dins l’aixeta. Quan va ser dins, es va trobar amb una gota d’aigua que se’l mirava. —Hola Nick. Sóc l’Aiguamoll. Vinc de part del Rei de les Aigües. Vol parlar amb tu. —Amb mi. Per què? —Tenim un greu problema amb la Terra i tu ets l’únic que el pots resoldre. —Però..., no ho entenc... —No facis més preguntes. El temps s’acaba. Segueix-me. L’Aiguamoll i en Nick van recórrer moltes canonades fins arribar al Palau del Rei de les Aigües. Quan va ser davant del Rei, aquest li va explicar el seu problema. —Nick, des de fa molts anys el món de les terres i el món de les aigües estem en guerra. Unes vegades guanyen ells i d’altres nosaltres. Però aquest cop és diferent. El Rei de les Terres ha trobat la manera de fer desaparèixer per sempre les aigües. —I com ho aconseguirà? —preguntà en Nick. —S’ha posat en contacte amb els humans i els ha convençut que si gasten molta aigua, cada cop hi haurà més terra i en podran treure molt or i fer-se rics. —I jo què puc fer per ajudar-vos? 52

—L’única manera de vèncer el Rei de les Terres és convèncer tots els humans que l’aigua és molt més valuosa que l’or. Sense aigua no hi haurà vida. —Jo sol podré convèncer tots els humans? —No. Necessitaràs l’ajuda de la Fada de la Pluja. La seva pluja té el poder màgic de fer entendre als humans que l’aigua és imprescindible. —On és aquesta fada? —Per això t’hem escollit a tu, Nick. La fada està dormida a la font que hi ha al teu pati. Fes rajar la font i la fada es despertarà. —I com puc fer rajar la font, si fa anys que està seca? —Només que estalviïs aigua durant una setmana, les reserves de casa teva es tornaran a omplir i la font rajarà. En Nick va prometre al Rei de les Aigües que estalviaria tota l’aigua possible i es va acomiadar d’ell. Quan va tornar a casa, va revisar les aixetes per comprovar que estaven totes ben tancades. Va demanar als seus pares i germans que a partir de llavors estalviessin tota l’aigua que poguessin. Al cap d’una setmana la font ja rajava. I unes hores després, va començar a caure del cel una pluja meravellosa i refrescant que va cridar l’atenció de tothom. Era una pluja diferent que feia sentir bé la gent. Va estar plovent durant uns quants dies, i així es van omplir els llacs, pantans i rius. L’aigua tornava a estar al costat dels humans. I ara els nens que sou com en Nick, feu-vos aquesta pregunta: Estalvieu aigua? 53

El camí de l’aigua Pseudònim: Rotjagem Autora: Elisa Borràs Cortés Categoria: cicle superior Escola: CEIP Pàmies (Ginestar) Mestra: Bernadette Mas Serra

M’

acaba de despertar la meva germana. Tinc molta son, perquè encara és molt d’hora, però, tot i això, he d’anar amb ella perquè m’ensenyi el camí de l’aigua.

Ja quasi tinc 8 anys i la meva iaia em diu que ja em toca anarhi. Per sort, fa uns tres mesos que les meves germanes no van a buscar aigua. Ha plogut cada dia, poc o molt! Però ara ja se’ns ha acabat l’aigua, la del cel i dels bidons, i cal tornar a fer el camí. La Negisti i la Gergist, les meves germanes grans, se n’encarregaven fins ara. Jo em quedava al poble per tenir cura del meu germà petit i de la iaia, que no hi veu massa. La mare sempre està treballant i no la veig gaire. Però la Negisti, com que té setze anys, s’ha casat, i per això cal que hi vagi jo. Encara no hi he anat cap vegada i de fet no sé ben bé el que és. Les meves germanes, quan tornen d’anar a buscar-la, fan cara de cansades i es queixen del pes del càntir, que els marca la corda al pit. Però jo m’he fet la valenta! Jo també vull fer el que fan els grans! Abans que sortís el sol, hem carregat el ruc i hem marxat tots tres: la meva germana Gergist, el Tsadu i jo. L’aire del matí és fresquet. Mentre anem caminant, he d’anar molt en compte per no ferme mal als peus. És de nit i hi ha pedres, fang, pals secs... Sort que ja estic acostumada a caminar descalça! Quan comença a clarejar el dia, veig més dones i nenes que també fan el camí de l’aigua. Algunes no porten ruc i van molt carregades de dipòsits. Es comença a veure el verd dels camps. És per la pluja, m’explica la Gergist. Hi ha moltes herbes, però les muntanyes són grises. Se sent una olor coneguda. Són els pocs eucaliptus que trobem pel camí. És bonic veure com es fa de dia! —Ja arribem? —li pregunto a la meva germana.

—Kaleny, però si encara falta molt tros! Si no hem fet quasi res de tot el camí... Val més que encara no estiguis cansada... Pensa que a la tarda haurem de tomar a venir... —Bufff! Mare meva! En Tsadu porta quatre bidons i se sap el camí de memòria. La Gergist i jo portem cada una un càntir petit al cap i un altre gros a l’esquena. Ara estan buits. A mi no em pesen. Estic acostumada a portar en Tesfu, el meu germà petit, amunt i avall pels carrers del poblat, lligat a la meva esquena. —Tens gana? Vols un tros d’ingera que m’ha donat la mare? No podem parar, perquè si no, trobarem molta cua al pou! Té, menja i vés caminant. A mi m’agrada molt la ingera, sobretot amb suquet de pollastre. Per a fer la ingera cal tenir aigua. Per això he d’anar a buscar aigua! Perquè si no, què faríem? La veritat..., no ho sé! Segur que ha d’ésser molt important, l’aigua, per a nosaltres i per la nostra vida. Perquè si no la iaia no em faria caminar tant, ni cansar tant... Per això..., tot i que..., per què els meus germans no han anat mai a buscar l’aigua? En Kiros ajuda la mare al camp i amb els animals. Però en Yoanes i en Haftu, els altres dos..., per què mentre jo estic caminant per anar a buscar-la, ells són a l’escola aprenent coses...? I tot això per què? I per què el pare no hi és? I per què la mare s’ha d’ocupar de la casa i de tot? Per què tot això? —Uiui...!, què passa? —-Kaleny! Va! Comença a agafar els càntirs que porta el ruc! —Ja hem arribat? —Sí, ja som al pou. Falta molt poc. No hi ha gaire gent fent cua.

—Què haig de fer, jo? —Som-hi, Kaleny! Tu poses el poal dins el pou fins que sigui dins l’aigua i quan estigui pIe dius: «ja», i el traurem entre totes dues! Després omplirem els càntirs. Tu aguantaràs el càntir i jo abocaré l’aigua. Vés amb compte que pesa molt! —D’acord! No corris, que és la primera vegada i tinc por de trencar el càntir! —A poc a poc... Molt bé! Ara fem els altres! La Gergist m’ho ha explicat i hem omplert de seguida els vuit càntirs. L’aigua és neta. No m’ho he pensat dues vegades i n’he begut del poal a raig! Per primera vegada puc beure tota l’aigua que vull! L’aigua em raja per la boca, el coll, el pit, la panxa... Que bona que és l’aigua! Me’n beuria un càntir jo tot sola! Quan som a casa, la iaia sempre em diu que no la malgasti, que és un tresor, que s’ha de fer durar... —Va, Kaleny! Prou de beure aigua! Deixa el poal, que els de la cua es queixen. Aquests quatre carreguem-los al ruc; aquests dos tu i aquests altres jo! La veritat és que no se m’ha fet gaire llarg, si més no, l’anada. Tot i que, ara, aquests càntirs pesen molt... i els hauré d’aguantar tot el camí. Ara em penso que ja sé per què anar a buscar aigua només ho fan les nenes i les dones! Perquè els nens no en saben, d’aguantar-se els càntirs al cap i mantenir-los-hi. De vegades, en Yohanes, en Haftu i jo juguem a fer carreres amb pedres al cap i sempre els guanyo jo. Quina calor! I com pesen els càntirs! I mentrestant els meus germans estan fresquets i descansats a l’escola. M’agrada quan, en tornar de l’escola, m’expliquen el que han fet i m’ensenyen a escriure el meu nom, el de la mare, els números, les històries d’altres països...

—Ufff, quina calor! Barrabuuuuummmm!! —Noooooo! M’ha caigut un càntir pIe d’aigua! —Kalenyyyyyyyyy!! —Ho sento!!! —Què has feeeeet?! Ja veuràs, la iaia, quan arribaràs a casa! Tot el camí per a això! Jo ja sé ben bé el que m’espera quan arribi a casa! Per això, em descarrego de pressa el càntir de l’esquena i començo a córrer sense pensar en res més. Sento la veu de la Gergist que s’allunya... Corro i corro fins a perdre les forces. Tinc set. No sé on sóc. Em vénen ganes de plorar... —Què et passa, nena? Per què plores? És una veu que no entenc massa... Me la miro i és una dóna de pell blanca i cabells llargs. No m’espanto. —M’ha caigut l’aigua i no puc tomar a casa! —Per què no pots tornar a casa? —Perquè em passaria com a en Tesfu, un amic meu pastor, que va perdre una ovella del ramat i no el van deixar tornar fins que la va trobar. I jo no puc tomar a casa sense l’aigua.

—No pateixis per això. Com et dius? Jo li dic el meu nom. Ella es diu Eulàlia i és d’un altre país. Ha vingut a Etiòpia perquè és metgessa i cura la gent que no hi veu gaire, com la iaia. —No pateixis, Kaleny! Jo et donaré un altre càntir d’aigua i podràs tornar a casa sense por. La seva mà m’acarona i m’embulla els cabells. Quan passa a prop dels meus ulls, me n’adono com n’és, de blanca i suau, la seva pell. M’agrada l’Eulàlia. Té una veu estranya, però dolça. —Tu també vas a buscar aigua? —Jo tinc més sort que tu! A mi me la porten d’un pou que no és gaire lluny d’aquest poble. —Les teves filles? —No, la meva filla m’ajuda a operar cataractes. —Al nostre poble no en tenim, de pou. Avui he anat per primera vegada a buscar aigua, amb la meva germana. Hem caminat molt i quan tornàvem m’ha caigut el càntir del cap. Ara no sé com tornar a casa, perquè no en sé el camí. —En quin poble vius? —A Balai. És un poble de cabanes de fang i palla. Hi ha una plaça per fer mercat i per jugar. Hi ha dos eucaliptus a prop de casa. Les fulles fan molt bona olor. —El conec. Jo t’hi acompanyaré. 61

L’Eulàlia ha carregat el seu ruc amb el càntir i m’hi ha fet pujar a mi i tot. Mentre fem el camí li demano que m’expliqui coses del seu país. —Al teu país, també aneu a buscar aigua? —No. Per sort, a les cases tothom té aigua per beure, per rentar-se, per cuinar, per rentar la roba... Fins i tot hi ha grans dipòsits d’aigua, on la gent es posa a dins per refrescar-se quan fa calor! —? —Obres una aixeta i surt aigua! L’Eulàlia gira els dits i la mà. No sé si és un gest màgic, però l’aigua no la veig! —Com pot ser, això? —Amb tubs fem arribar l’aigua dels pous i rius fins a les cases. —I l’aigua, és clara com la de la pluja o fosca com la dels tolls? —L’aigua és clara i neta. —Aquí hi ha gent que s’ha mort, perquè l’aigua que han begut no era bona. La iaia sempre m’ho diu... I l’aigua de les..., com has dit? —Les aixetes. —No s’acaba mai? —Per ara no, però potser algun dia... 62

No sé què vol dir. Potser ells, al seu país, també hauran d’anar, un dia, a buscar aigua lluny de casa? —I si les nenes no van a buscar aigua, què fan? —Doncs, mira! Vana l’escola com els seus germans. —A mi també m’agradaria poder anar a l’escola i saber tantes coses com ells! Però la mare, la iaia..., sense aigua no podríem fer el dinar, ni beure nosaltres ni els animals, ni regar el teff i les verdures de l’hort... L’Eulàlia camina en silenci. Jo també. Me la miro de cua d’ull. Quins cabells tan bonics que té. Són de color de fusta i de sol. Em mira. Als seus ulls hi ha una llum especial. —Saps que potser jo et podria ajudar? —Tu ja m’has ajudat! M’has donat un càntir d’aigua i m’acompanyes al poble. Si arribo amb tu i l’aigua, segur que no em renyaran! —Conec uns nens i nenes al meu país que saben molt bé què passa aquí, a Etiòpia. Segur que si els ho proposo, s’inventaran mil maneres per a recollir diners i, amb aquests diners, potser podríem fer un pou a prop del vostre poble. Així no caldrà que facis el llarg camí de l’aigua i tindràs temps per anar a l’escola. —Tu creus que això pot ser? Aquests nens i nenes que tu dius, ens voldran ajudar sense conèixe’ns? —Jo sí que els conec i estic segura que ho faran! I ara, quan arribem a casa teva, vull veure la teva iaia... 63

No puc aguantar-me més! Des de dalt del ruc, em llenço damunt el coll de l’Eulàlia. La seva abraçada em diu que potser la meva vida està a punt de canviar. —GRÀCIES.

La carta d’en Hamava Pseudònim: Hamava Autor: Gerard Miralles Sorribes Categoria: cicle superior Escola: CEIP Macià-Companys, Agramunt Mestra: Maria Pané

gramunt, 14 de juliol del 2008 Hola papa i mama:

Avui l’Àngels, la mare de l’Eduard, m’ha dit que us he de fer una carta. A mi se’m fa estrany d’escriure el que ells en diuen una carta. Potser no arribarà perquè tampoc sé on sou ara, ja que mai no vivim al mateix lloc, com que som berbers anem sempre d’aquí cap allà. Això sí que ho trobo a faltar, perquè aquí, en aquest país que en diuen Catalunya i en aquest poble tan gran que es diu Agramunt, la gent viu sempre al mateix lloc. Les cases són molt grans i tenen habitacions, una sala per a cada cosa. El menjador per a menjar (i mengen moltes vegades al dia, no com nosaltres, mama, m’he engreixat!!), la sala d’estar per a mirar la tele (sempre miren una pantalla on surt gent i fa coses), a mi no m’agrada mirar-la, a mi m’agrada més fer aquestes coses: jugar a futbol, parlar amb els meus amics, ajaure’m a la sorra i comptar els estels, fer curses a la sorra i rebolcarm’hi... Però ells no fan res d’això només ho miren. Com deia, també tenen unes habitacions per anar a dormir, tots separats, els pares en una, l’Eduard en una altra i, sabeu?, hi ha molts nens que no tenen germans. Jo trobo a faltar els meus germans. L’Eduard està sol mirant la televisió o bé jugant en una altra pantalla on ha de prémer unes tecles i hi surten jocs (avorrits), i hi juga molta estona. Després hi ha unes habitacions que són fantàstiques: en una obres una aixeta i sempre surt aigua i hi ha un lloc que pots omplir aigua fins dalt i posar-t’hi amb aigua calenta!

L’Àngels, quan em ve a buscar, em troba amb la pell arrugada de l’estona que m’hi ha deixat estar. També, quan has de fer pipí, en fas en un lloc concret i prems un botó i tot marxa avall sense necessitat de colgar-ho amb sorra, encara que això no m’agrada gaire, no estic còmode assegut en aquella mena de tassa blanca, m’agrada més l’escalfor del desert, mama.

També hi ha una altra habitació que en diuen cuina i allà fan el menjar. Hi ha una altra aixeta i quan acaben de menjar, l’obren i renten els plats, no els cal anar a buscar aigua enlloc. Hi ha una cosa que no m’agrada d’ells, és que quan mengen, a vegades s’omplen els vasos d’aigua fins dalt i després la deixen al vas. Jo sempre agafo una ampolla i l’omplo amb el que deixen al vas, no ho puc suportar. Ja tinc quatre ampolles amagades a l’habitació de dormir perquè l’Àngels no vol que ho faci, diu que no és higiènic o bé una paraula així. Ara us explico una cosa que em va passar ahir a la tarda. L’Eduard em va dir que aniríem a les piscines i a la tarda hi vam anar. Sabeu què són unes piscines? Jo em vaig quedar com una pedra en veure un lloc amb tanta aigua i tota la gent tirant-s’hi i nedant, i no era salada!, no era el mar. El mar també em va emocionar molt, però les piscines!!! Si aquí les tinguéssim, mama, no ens caldria anar cada dia a buscar l’aigua a l’oasi, ni caldria estalviar-la tant, aquí la llencen gairebé sempre. A la nit no puc dormir en pensar que tu, mama, i vosaltres, germans, heu d’anar cada dia tants quilòmetres a peu per anar a buscar una mica d’aigua i jo aquí en tinc sota el llit, ara mateix, quatre ampolles!!! Quan torni, al final de l’estiu, potser en tindré vinti-cinc o trenta. Serà el meu regal. Però quina llàstima que no em pugui emportar les piscines, perquè en tindríem per a tota la vida. Aquí la gent m’han dit que viu més anys i potser per això necessiten més aigua, no ho sé, però la malgasten. Una altra cosa que em crida l’atenció és que porten els gossos lligats amb una corda, no com nosaltres que els tenim lliures. L’Àngels en té una de molt bonica. Es diu Xisca, sempre ve amb mi, però quan surto al carrer li he de posar una cordeta al coll. Em recorda el meu gosset Riacha. Vaig deixar la carta aquí perquè estava cansat l’altre dia i avui la continuo. No sé què passa, però segur que és una cosa molt greu. Ahir a la nit, l’Àngels em va dir que no em podria banyar més amb la banyera plena fins dalt d’aigua i que tancaven les 68

piscines aquesta setmana. Demà serà l’últim dia que hi podré anar. També estan posant uns aparells a totes les aixetes per tal que surti la meitat d’aigua quan l’obris i al vàter també. L’Àngels fa cara de preocupada i el Ramon, el seu marit, també. Diuen no sé que de no poder regar. Si no reguen, no podran menjar ni viure en aquesta casa tan maca. Jo no ho entenc gaire, però fins i tot l’Eduard no va a jugar a la pantalleta. A la televisió diuen que s’està entrant en un pla d’emergència dos, que si no plou hauran d’aplicar l’u, que vol dir que no tindran aigua. Jo els dic que no passa res, que nosaltres sempre hem viscut així i que..., però ells no em volen escoltar i estan atabalats, tot el dia mirant al cel i fa tanta calor!! Fa la mateixa que aquí on sou vosaltres, mama i papa. Ah! i sabeu? L’Àngels em va trobar les ampolles d’aigua amagades i no em va dir res ni em va renyar, només amb una llagrimeta que vaig veure-li rodolar galtes avall, em va dir: «Hamada, potser no te les podràs emportar, potser tots nosaltres haurem d’agafar el que queda als vasos encara que no sigui massa higiènic», i va sortir de l’habitació. Em va fer pena, no l’havia vist plorar mai; a tu sí, mama. Com que estic una mica trist, tinc més ganes de veure-us. Un petó molt gros amb olor de sorra i aigua.

Goti Pseudònim: Kiss Autor: Carles Park Viñas Categoria: cicle superior Escola: Mare de Déu del Roser, Barcelona Mestra: M. Pilar Blanes Cortada

ola, sóc la Goti. Sóc una gota d’aigua molt trapella, formo part d’un líquid transparent que diuen que és inodor, incolor i insípid. Insípida, jo? I què més!!! Però si sóc superimportant, si sóc la substància més abundant de la Terra i també del cos humà. Sense mi no seria possible la vida. Si sóc molt divertida!

Us explicaré una miqueta de què estic composta i també com és la meva vida: de fet, estic formada per hidrogen i oxigen. Si em poseu en un pot al foc, quan la temperatura arribi a 100° començaré a bullir... Compte! No em toqueu, cremo. I al contrari, si fa més fred de 0°, tindré un aspecte sòlid, vaja, com la neu, i estic fredíssima. No m’agrada gens estar-me quieta, i m’agrada disfressar-me de moltes maneres: una de les meves disfresses preferides és la de neu: estic molt maca tan blanca! I a més, perquè amb aquest vestit sóc molt divertida, no insípida! Carai! Als nens, els encanta jugar amb mi i tirar-se amb els trineus, i esquiar... Ai!, com m’agrada! Tinc una altra disfressa també molt maca i espectacular però que pot ser una mica perillosa: d’iceberg. També sóc aigua en estat sòlid, però em poso dins d’aigua en estat líquid, curiós, oi? Jo procuro esquivar els vaixells perquè no em facin mal, però a vegades tenim algun disgust i em sap greu. I què em dieu de la disfressa de mar? Aquesta sí que és una disfressa ben salada! Amb aquest vestit sí que agrado molt: la gent es banya, sobretot a l’estiu, els nens juguen, tothom neda, els enamorats passegen per la meva vora agafadets de la mà, hi ha persones que només vénen a mirar-me i amb això ja se senten una mica més feliços, i sento com diuen: què faria jo sense el mar? Tinc moltes altres disfresses, potser no tan espectaculars com les que us he dit però també molt xules: de pluja, de calamarsa... Aquestes disfresses me les poso poc últimament, hauré de fer un pensament; és clar que vosaltres, els humans, tan llestos

que sou, podríeu ajudar una miqueta i no carregar-vos cada cop més el medi ambient, que les meves germanes i jo no ho podem fer tot. N’estic farta! També em puc presentar vestida de vapor d’aigua i així puc transformar-me en núvols o en boira... Vaja! que tinc més disfresses que una artista de cine. Formo rius, llacs, cascades, torrents..., però si sóc a tot arreu! Viatjo per tot el món sense parar..., tot i que a alguns llocs no hi vaig gaire o gairebé mai, per exemple als deserts hi vaig poc..., hi ha massa sorra. En canvi, a la selva de l’Amazones a Amèrica faig llargues estades en aquella vegetació tan verda. On també m’ho passo molt bé és quan vaig de vacances a tirar-me per una cascada, sobretot si és en alguna de les grans i famoses, com les del Niàgara al Canadà o les d’Iguaçú al Brasil... Uf! Allò sí que és emocionant: preparades, llestes, i... allà va! Quina passada! On potser no sóc tan divertida és quan visito algun lloc acompanyada de massa companyes. De vegades ens hi presentem tantes de cop que ens passem i com que totes no hi cabem, doncs causem inundacions i podem fer mal a la gent. És la nostra part negativa. En una zona d’Àsia, ens presentem a l’estiu i ens quedem durant molt dies caient en pla bèstia ajudades per un vent molt fort. Se li diuen els monsons, i és una època difícil per a les persones que ho pateixen. Encara no us he explicat com és el nostre procés, és la mar de curiós: l’aigua del mar i dels rius s’evapora i produeix el vapor d’aigua que forma els núvols, els quals són els encarregats de tornar-nos a la terra en forma de pluja o de neu. Perquè em pugueu beure quan obriu l’aixeta de casa, haig d’haver passat per una depuradora perquè si no, no sóc gaire bona, quan entro a l’estació depuradora tinc un aspecte molt lleig, és com un color marró molt lleig, res d’incolor, i faig una pudor que espanta, no us agradaria gens. Val més que no us digui d’on vinc perquè si no se us 74

trauria la set de cop. Però tranquils, la meva amiga Depu em neteja i em deixa ben neta i llesta per arribar a casa vostra sense cap problema. Potser notareu que el meu sabor des de l’aixeta no és gaire bo, però això és degut al tractament de neteja que m’han fet. Ah! I parlant d’una altra cosa, em resulta curiós les dites que utilitzeu vosaltres, els humans, anomenant-nos a nosaltres, sou un cas: per exemple quan dieu «tan clar com l’aigua», voleu dir que una cosa no pot estar més clara, o que és veritat. O bé..., «s’ofega en un got d’aigua», voleu dir que algú és un covard. O «fer-se la boca aigua», voleu dir que teniu un desig. Ah! I una que no m’agrada gens: «estar amb l’aigua fins el coll», que voleu dir que us fan falta diners. I es pot saber què tenim a veure nosaltres, les gotis, amb els vostres diners? És que us els hem pres? Per acabar vull dir-vos que gaudiu molt de la Goti i de totes les gotis del món, però que ens cuideu i ens tracteu bé, ja veieu que nosaltres us som molt útils i molt importants. I, si us plau, no em digueu insípida!!!

Una vida amb l’aigua Pseudònim: Pa amb vi i sucre Autor: Bernat Torres i Solana Categoria: cicle superior Escola: CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur Mestre: Ramon E. Guimó i Casanovas

a Lluïsa estava mirant el televisor. Feia dies que sentia que l’aigua era un bé escàs i no es podia malgastar. Ella pensava en les penúries que havia viscut i com havia anat de lligada la seva vida al cicle de l’aigua.

Va néixer en una època sense aigua corrent, sense aixetes ni dipòsits. Son pare i son padrí eren raiers. Recordava els dies quan els esperava a la vora del riu per veure’ls passar. Els troncs llargs com un dia sense pa s’allunyaven corrent avall. Ella tenia molta por quan els perdia de vista. Pensava que un dia no tornarien, perduts en aquell lloc tan llunyà on tot el que hi havia era aigua salada. El mar, en deien.. Per això, quan els esperava de nou vora el riu i tornaven a aparèixer, sempre els preguntava si havien arribat al mar. Durant el dia l’aigua també era protagonista de molts fets. De bon matí, la mare i el seu germà anaven a la font amb galledes per tenir aigua per rentar- se i cuinar. Quan ella s’alçava, es rentava a la palangana. A l’hivern, només una passada, perquè estava molt gelada; no com ara, que sempre que ho vols està a la temperatura ideal. Si anaven a estudi, el mestre sempre tenia l’encarregat del selló. A aquest li tocava anar a la font matí i tarda perquè mai faltés un bon traguet. En sortir, un o altre es remullava a la font o a l’abeurador i si arribaves enfangat a casa ja et podies preparar. No era tan fàcil rentar la roba. Ara rai, que tot el dia funcionen les pobres rentadores i no cal mullar-se ni les mans. La Lluïsa, de xica, anava amb la mare a rentar la roba al riu, fins que al costat de l’abeurador van fer un safareig. Hi estaven tot el matí i tot el dia les poques vegades que feien els llençols. Les dones parlaven de tot, eren una mica xafarderes i la canalla s’ho passava d’allò més bé. D’això encara ara se’n diu «fer safareig».

També jugava amb els amics a tirar pedres al riu i a veure qui feia més bots, a fer rescloses amb palets. Si era l’estiu, es banyaven amb roba interior arromangats; no hi havia banyadors. A la nit tota la família es reunia a la vora del foc: unes sopes de pa del calder, amb l’aigua de la font que havia anat bullint tot el dia, i vinga explicar històries. Els plats els rentaven a la galleda aprofitant l’aigua que quedava i aquesta encara servia per al calder dels porcs. Un dia a la setmana tocava banyar-se. No com ara, que ho fem cada dia. Omplien una palangana d’aigua calenta i tots l’aprofitaven i... ben rentats i mudats cap a missa. Els dies que no tenia escola li agradava molt anar a ajudar la mare i la padrina a l’hort. Allí sí que l’aigua era necessària. Calia regar molt sovint sense fer-la malbé. S’anava a la segla i s’obria el pas de l’aigua cap a l’hort i amb una aixada anaven fent solcs per a regar tots els planters. Un hort sense aigua donava ben poc; en canvi, regat era un tresor. Quan van fer l’embassament, els rais van arribar a la seva fi. El padrí ja era molt gran, però el pare i el germà van agafar el molí de la bassa. Allí, gràcies al salt de l’aigua, feien una mica de llum, molien el blat i les olives. Una vegada, passava de tant en tant, la pluja feia de les seves. Les riuades jugaven males passades, s’enduien horts, cabanes i tot el que trobaven al seu pas. L’aigua els recordava que també podia ser dolenta. Avui en dia no se’n veuen, de riuades, però jo crec que algun dia tornaran i seran tant o potser més dolentes, perquè no avisen i no estem preparats. A poc a poc tot s’ha modernitzat. Totes les cases tenen llum, aigua corrent freda i calenta i això ens sembla d’allò més normal. Per a tenir aigua, només cal obrir l’aixeta!

La Lluïsa es va casar i, ves per on, van anar de viatge tres dies a Barcelona. Pertot arreu hi havia fonts, fins i tot unes amb llums que tot el dia treien aigua que no es podia beure. Només servia per a fer bonic. Ja li semblava que tot allò era malaguanyat, però tothom ho veia normal. El seu home, per donar-li una sorpresa, la va portar a veure el mar amb unes barquetes que es diuen Golondrines, no s’ho podia creure: tanta aigua!... i no podia veure on s’acabava. Encara ara no acaba d’entendre d’on surt la sal per donar-li el gust. És clar que això fa que es pugui aprofitar ben poc. La Lluïsa diu que amb els anys hem anat deixant de donar-li importància perquè ens hem pensat que això mai s’acabaria, i com que era gratis no li hem donat valor. Sempre va dir a la canalla que tanquessin els llums i les aixetes, però no li feien gaire cas. Ara tot són ais i uis, perquè resulta que no sabem fer ploure i per tenir aigua, caldrà aprendre a tancar l’aixeta.

La senyora de la muntanya Pseudònim: Arual Autora: Laura Pasanau Miró Categoria: cicle superior Escola: CEIP Pràctiques, Tarragona Mestra: M. Isabel Viña Sabaté

la Senyora de la Muntanya, compadint-se de la gent que li demanava aigua, va decidir que la font tornés a brollar...

Aquesta història passa en un petit poble de muntanya, on gairebé tothom treballa de pagès. Al capdamunt del poble, una gran roca gris, sense gairebé ni vegetació ni arbres, s’estén com un gran mantell que abraça el poble. És majestuosa, neta, però a la vegada fa la sensació de molta calidesa i serenitat a tot l’entorn. Tothom l’anomena la Senyora de la Muntanya. Quan s’acaba la roca, els olivers van dibuixant un nou paisatge de força, resistència, duresa i llibertat. I, la llibertat de la Senyora de la Muntanya, aparentment dura, rígida, freda, sense ni vegetació, es manifesta amb el riu que neix dins d’ella i que va baixant fins a arribar al poble. La Laura és una nena que viu en aquest poble. Té deu anys, és molt estudiosa, una mica entremaliada i molt nerviosa. El que més li agrada és la natura i el medi ambient. Sovint, el seu pare i l’avi enraonen, amoïnats, de la falta d’aigua, del temps tan sec que fa i dels arbres que s’assequen contínuament. —No sé com anirà aquest any la collita d’olives! —diu el pare. —Jo no ho he vist mai, això! Ja fa molt temps que no plou, i, per ara, al cel no hi ha cap senyal de pluja... —continua l’avi. —I, aquests del temps, solament parlen d’anticicló, de pujada de temperatures i que els pantans són cada cap més buits —continua el pare.

—Caldrà que vigilem de prop l’hort perquè, aquest any, no menjarem ni patates! —diu l’avi—. Haurem d’acabar demanant a la Senyora de la Muntanya que faci alguna cosa, perquè gairebé no baixa aigua pel riu, les basses són buides i les restriccions d’aigua a les finques cada cop van a més... —Potser sí ! Realment no pinta gaire bé tot això...! —contesta el pare. —Vinga, anem!! Cal que esporguem els olivers perquè no pateixin tanta sequera! Encara ens hi cantarà el cucut! —diu l’avi, una mica nerviós. Quan el seu pare i l’avi marxen cap al tros, la Laura va a buscar la mare perquè li expliqui això de la Senyora de la Muntanya. Està intrigada. —Mare, he sentit el pare i l’avi parlar de la Senyora de la Muntanya .Què té a veure amb tot això de l’aigua? No ho entenc. Explica-m’ho. —Mira filla, això ho deien els vells del poble i potser sí que ho haurem de fer. Ara, igual que va passar fa molts anys, cada cop tenim menys hores d’aigua a les cases, els camions cisterna no donen l’abast a omplir el dipòsit municipal i l’aixeta raja cada cop menys... A més, ara, no es poden regar prou bé ni les plantes ni els arbres i es van assecant. —Explica-m’ho mare! —li diu la Laura, emocionada. —Tot va començar fa molts anys, quan jo era petita. El riu que travessa el poble i que neix a la muntanya gran, va deixar de portar aigua. Es va assecar. La gent anava a buscar l’aigua a les fonts dels afores del poble, fins que un bon dia també van deixar de rajar. A causa de la importància del tema es va formar al poble el Consell de l’Aigua. El seu objectiu era trobar solucions. »Entre tots els habitants del poble van triar els més reconeguts, els més mesurats i els de més experiència. A la fi, els més grans i savis del poble. 86

»El primer que van fer va ser buscar una sèrie de mesures per portar aigua al poble i utilitzar-la de la millor manera possible. Primer van fer pous, que ben aviat es van esgotar. Llavors, van haver d’anar muntanya amunt. Anaven amb els animals de càrrega i els càntirs pel mig del bosc, a buscar altres fonts d’aigua. »Arribar on hi havia l’aigua, carregar-la i portar-la era cada cop més pesat i dur, tant per als homes com per als animals i les dificultats augmentaven per moments. »El habitants del poble van aprendre a aprofitar l’aigua i a fer-ne un bon ús. Per a ells era un bé molt escàs, costós i valorat. »Van posar en pràctica mesures com regar les plantes del terrat o del jardí amb l’aigua de rentar les verdures, plantar flors i plantes més resistents a la sequera, no rentar si no hi ha un bon grapat de roba per fer-ho, esbandir els plats i fer servir l’aigua per rentar els propers. A més, els pagesos van desenvolupar el degoteig als arbres, així l’aigua es repartia més i millor i els arbres ni s’ofegaven de set ni patien de tanta humitat... El Consell de l’Aigua vigilava de ben a prop totes aquestes mesures. »Un dia, l’avi Amadeu, el vellet més gran i més savi, va dir al Consell: »—Caldria fer saber a la Senyora de la Muntanya tot el que estem portant a terme, perquè ella sempre ens ha protegit. Ha estat una bona barrera natural davant tot tipus d’enemics: els animals salvatges no arriben al poble perquè llisquen per les seves pedres; quan va venir la guerra, els soldats no hi van poder pujar i no van arribar al nostre poble; quan hi ha forts vents, els atura i no se’ns emporta ni teulades ni conreus; les tempestes amb molts llamps i amb pedra i aigua peguen en primer lloc al seu mantell i ens arriben desgastades. Potser, i dic, potser, la Senyora està molesta per no haver tingut ni cura ni respecte per l’aigua, i ara ella espera la nostra rectificació. »—No és una mala idea! No hi havíem pensat —van respondre els altres membres del consell. 87

»—Una cosa així l’hauria de fer tot el poble unit. Hem d’anar tot plegats cap al cim de la muntanya i li hem de fer saber tot el que hem fet i el que hem après —va dir l’avi Sisco. »—D’acord! Diem-ho a tothom! —van dir molt contents. »Els van convocar a la Plaça Major del poble, i tothom va estar-hi d’acord. Van decidir que dissabte al matí sortirien tots a primera hora en direcció a la muntanya. Quan van ser al cim, l’avi Amadeu, que era el portaveu de tots, va dir a la Senyora de la Muntanya tot el que havien fet per fer un millor ús de l’aigua. També li va demanar que el riu tornés a baixar, que les fonts tornessin a rajar perquè els feia molta falta i, com que ja havien après la lliçó, en tindrien cura. »Finalment, l’avi Amadeu va donar les gràcies a la Senyora de la Muntanya per tot el que sempre havia fet pel poble i pel que confiaven que seguiria fent. Van tornar tots cap al poble i van continuar amb la seva vida. »Al cap de pocs dies, un pagès matiner, passant per la vora del riu va veure que hi havia humitat. Va mirar al cel i no hi havia ni un núvol .Va començar a córrer i a cridar. »—Veïns, amics! Lleveu-vos! La Senyora de la Muntanya ens ha escoltat! Pel riu hi baixa aigua! »La gent, en sentir els crits, va sortir de les cases corrents. No s’ho podien creure. El riu tomava a portar aigua! —I què va fer llavors la gent del poble? —va preguntar la Laura a la mare. —Doncs, mira, fins fa uns anys es va portar bé, però ara sembla que la gent ha oblidat el que van viure i el que van patir —contestà la mare.

—Tinc una idea! Vaig a casa de l’Eloi a parlar amb ell! —va dir la Laura, emocionada. —No vagis a fer cap entremaliadura de les teves, Laura! —va dir la mare amb una veu una miqueta seca. —No pateixis, aquest cop no faré res per enfadar-te mare! —va dir la Laura, ja al carreró. —Així ho espero... —va dir la mare, poc convençuda. La Laura va baixar pel seu carrer com un llamp i, esbufegant, va trucar a casa de l’Eloi, el seu millor amic. —Qui hi ha? —va demanar la mare des de la cuina. —Mare, és la Laura. Ja abro jo! —va respondre l’Eloi. —Eloi..., escolta bé... Mira... he sabut... allò de... la... Senyora... de la Muntanya... —deia la Laura com podia. —Tranquil·la, Laura. Vine i beu una mica d’aigua. No entenc el que em dius... Què t’empatolles aquest cop? Quina n’has fet? —va dir-li l’Eloi tot agafant-la pel braç. La Laura es va asseure i va beure un bon got d’aigua. Quan va poder parlar, li va explicar al seu amic la història de la Senyora de la Muntanya. L’Eloi la va escoltar molt atent i quan ella va acabar, li va dir: —Laura, no tenim cap més remei que provar-ho! Pot ser l’única manera de solucionar aquest gran problema de l’aigua!

—Sí, Eloi, ens hem de bellugar ràpid. Jo crec que, en primer lloc, hem de parlar amb l’alcalde. Ell sabrà què hem de fer —va dir la Laura. —No perdem més temps! Som-hi! —va dir l’Eloi agafant-la de la mà. Els dos nens es van dirigir a l’Ajuntament i van demanar a la secretària que volien parlar amb el senyor alcalde d’una qüestió urgent i molt important per al poble. L’alcalde els va rebre en aquell mateix moment i, en escoltar el que li van dir, va cridar l’agutzil perquè fes un pregó convocant tots els veïns a la Plaça Major. Tothom hi va fer cap i l’alcalde va fer que la Laura expliqués la història que li havia explicat la mare. En acabar, la gent va començar a aplaudir i a celebrar la gran idea. La seva mare, que també era a la Plaça, no s’ho acabava de creure. La Laura l’havia fet grossa aquest cop! La mare estava sorpresa: la seva filla havia pres consciència de la problemàtica de l’aigua. A més, havia fet veure a tothom la importància de l’aigua en la seva vida. La història es tornava a repetir, aquesta vegada, per la seva filla Laura. L‘endemà, tots plegats van anar a veure la Senyora de la Muntanya i li van donar les gràcies per la protecció rebuda. També li van demanar, una altra vegada, que els fes arribar l’aigua..., l’aigua que els era necessària per a la seva vida.

Escoles participants al Cinquè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes CEIP 3 d’abril, Móra La Nova

CEIP El Vilot, Suchs

CEIP Alfred Mata, Puig-reig

CEIP Els Grecs, Roses

CEIP Àngel Serafí Casanoves, Sort

CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur

CEIP Annexa-Joan Puigbert, Girona

CEIP Enric Granados, Barcelona

CEIP Antaviana, Barcelona

CEIP Escola Espiga, Lleida

CEIP Ardèvol - ZER Solsonès Sud, Ardèvol de Pinós

CEIP Escursell i Bartalot, Ripollet

CEIP Bernat de Riudoms, Argentona

CEIP Font d’en Fargas, Barcelona

CEIP Brasil, Barcelona

CEIP Gaziel, Sant Feliu de Guíxols

CEIP Camp Crusat, El Cògul

CEIP General Prim, Reus

CEIP Can Deu, Sabadell

CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès

CEIP Can Puig, Banyoles

CEIP Guerau de Liost, Les Franqueses del Vallès

CEIP Carles III, Sant Carles de La Ràpita

CEIP Guillem Fortuny, Cambrils

CEIP Carrilet, Palafrugell

CEIP Jaume II, El Perelló

CEIP Castell Ciuró, Molins de Rei

CEIP Joan Ardèvol, Cambrils

CEIP Castellciutat - ZER Urgellet, La Seu d’Urgell

CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms

CEIP Circell, Olèrdola

CEIP Joan Perucho, Albinyana

CEIP Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló

CEIP Joan Torredemer Canela, Matadepera

CEIP Creu Alta, Sabadell

CEIP Josep Barceló i Matas, Palafrugell

CEIP d’Alpens, Alpens

CEIP L’estel, Castellnou de Seana

CEIP de Pràctiques I, Lleida

CEIP La Farga, Salt

CEIP de Torrebesses, Torrebesses

CEIP La Farigola del Clot, Barcelona

CEIP del Soleràs, El Soleràs

CEIP La Muntanyeta de Bellveí, Bellveí

CEIP Dr. Carulla, Arbúcies

CEIP La Nostra Llar, Sabadell

CEIP El Canigó, Sant Just Desvern

CEIP La Salut, Collbató

CEIP El Montcau, Subirats

CEIP Les Fontetes, Cerdanyola del Vallès

CEIP El Soleràs, El Soleràs

CEIP Les Muralles, Montblanc

CEIP El Terral, Castellserà

CEIP Lluís Viñas i Viñoles, Móra d’Ebre

CEIP Lola Anglada, Martorell

CEIP Rafael de Casanova, Badalona

CEIP M Els Pins, Barcelona

CEIP Rafael de Casanova, Sant Boi de Llobregat

CEIP Macià-Companys, Agramunt

CEIP Ramon Casas, Barcelona

CEIP Mare de Déu de Bellvitge, L’Hospitalet de

CEIP Ramón y Cajal, Ulldecona

Llobregat

CEIP Rubén Darío, Barcelona

CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal

CEIP Salou, Salou

CEIP Mare de Déu de Montserrat, L’Albagés

CEIP Sant Cristòfol, Premià de Mar

CEIP Mare de Déu Dels Torrents, Vimbodí i Poblet

CEIP Sant Esteve, Valls de Torroella

CEIP Maria Borés, La Pobla de Claramunt

CEIP Sant Jordi, L’Ametlla de Mar

CEIP Maria Ossó, Sitges

CEIP Sant Salvador d’Horta, Santa Coloma de

CEIP Marinada, Cambrils

Farners

CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí

CEIP Santa Maria d’Avià, Avià

CEIP Miquel Martí i Pol, Barberà del Vallès

CEIP Sesmón d’Oló, Santa Maria d’Oló

CEIP Miquel Martí i Pol, Sabadell

CEIP Sobirans, Arenys de Munt

CEIP Montpedrós, Santa Coloma de Cervelló

CEIP Terra Nostra, Olost

CEIP Montseny, Breda

CEIP Timorell, Castelldans

CEIP Montserrat Vayreda, Roses

CEIP Torredemer, Matadepera

CEIP Montserrat, Esparreguera

CEIP Torres Jonama, Mont-Ras

CEIP Mossèn Jacint Verdaguer, Barcelona

CEIP Ull de Vent, La Bisbal del Penedès

CEIP Mossèn Jacint Verdaguer, Sant Sadurní d’Anoia

CEIP Vilademany, Aiguaviva

CEIP Nostra Llar, Sabadell

Centre Educatiu Projecte, Barcelona

CEIP Pàmies, Ginestar

Centre Escolar Valldaura, Barcelona

CEIP Pau Casals, Sant Llorenç d’Hortons

Col·legi Alpes, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Perafort, Perafort

Col·legi Episcopal, Lleida

CEIP Pilarín Bayés, Sant Quirze del Vallès

Col·legi Montserrat, Barcelona

CEIP Pins del Vallès, Sant Cugat del Vallès

Col·legi Nostra Senyora del Carme, Balaguer

CEIP Pompeu Fabra, Sant Adrià del Besòs

Col·legi Pare Coll, Vic

CEIP Pràctiques, Tarragona

Col·legi Pive, Tona

CEIP Puig i Cavaller, Gandesa

Col·legi Sant Josep, Tàrrega

CEIP Puigverd d’Agramunt - ZER El Sió, Puigverd

Col·legi Valldaura, Barcelona

d’Agramunt

Col·legi Vedruna, Terrassa

Col·legi Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat

La Salle Palamós, Palamós

Cultura Pràctica, Terrassa

Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques

Educem, Granollers

Mare de Déu del Lledó, Valls

El Cim, Terrassa

Montagut, Vilafranca del Penedès

Escola Arrels, Solsona

Saint George’s School, Fornells de la Selva

Escola Bergantí, El Masnou

Sant Josep, Sant Sadurní d’Anoia

Escola Casals Gràcia, Manlleu

Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat

Escola Claret, Sabadell Escola Daina Isard, Olesa de Montserrat Escola Grèvol, Barcelona Escola Marcel·lí Domingo, Roquetes Escola Mare de Déu del Remei, Barcelona Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Maria Cortina, Reus Escola Montagut, Vilafranca del Penedès Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Escola Parroquial Ntra. Sra. de Montserrat, Rubí Escola Patufet (ESPA), Barcelona Escola Pia d’Olot, Olot Escola Pia de Granollers, Granollers Escola Pia de Moià, Moià Escola Pia de Sabadell, Sabadell Escola Pia de Tàrrega, Tàrrega Escola Sant Joan Bosco, Sabadell Escola Sant Josep, Navàs Escola Tècnica Professional del Clot, Barcelona Escola Vedruna, Palafrugell Fundació Cultural Privada Sagrat Cor, Tarragona Highlands School Montserrat, Barcelona Infant Jesús, Barcelona L’Olivar Vell, Esclanyà

Escoles guanyadores de les cinc edicions

2004

Col·legi Sant Josep Obrer, L’Hospitalet de Llobregat Col·legi Sant Josep, Tàrrega

Àgora, Sant Cugat del Vallès

Col·legi Sant Miquel, Barcelona

CEIP Els Pins, Barcelona

Col·legi Vedruna, Girona

CEIP Herois del Bruc, Piera

Mare de Déu del Roser; Barcelona

CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal

Montessori, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Pràctiques, Tarragona

Santíssima Trinitat, Badalona

CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa

Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Santa Maria de Gardeny, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques

2006

Daina Isard, Olesa de Montserrat Escola Pia, Tàrrega

CEIP Carrilet, Palafrugell

La Salle, Palamós

CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic

Maristes, Sabadell

CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona

Menéndez Pidal, Barcelona

CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí

Santíssima Trinitat, Badalona

CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar CEIP Rosa Sensat, Reus CEIP Rubén Dario, Barcelona

2005

CEIP Timorell, Castelldans Col·legi Episcopal, Lleida

CEIP Els Til·lers - ZER El Francolí, La Masó

Col·legi Sant Josep, Tàrrega

CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès

Col·legi Sant Miquel, Barcelona

CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal

Col·legi Vedruna, Terrassa

CEIP Pràctiques, Tarragona

Escolania de Montserrat, Montserrat

CEIP Ruiz Giménez, Palamós

Institució Escolar Claret, Sabadell

CEIP Santa Maria d’Avià, Avià

Mare de Déu del Roser, Barcelona

2007

CEIP Maria Ossó, Sitges CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí

CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms

CEIP Pàmies, Ginestar

CEIP Malagrida, Olot

CEIP Pràctiques, Tarragona

CEIP N-I de Pràctiques, Barcelona

Escola Claret, Sabadell

CEIP Pràctiques, Tarragona

Escola Cultura Pràctica, Terrassa

CEIP Sant Josep, Tàrrega

Escola Mare de Déu del Lledó, Valls

CEIP Torres Jonama, Mont-ras

Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona

Col·legi Episcopal, Lleida

Institució Montserrat, Barcelona

Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Nostra Senyora del Carme, Balaguer Col·legi Sant Miquel, Barcelona Escola l’Espill, Manresa Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Institució Escolar Claret, Sabadell Saint George’s School, Fornells de la Selva ZER El Sió, Butsènit d’Urgell

2008 CEIP 3 d’abril, Móra la Nova CEIP El Canigó, Sant Just Desvern CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur CEIP Font d’en Fargas, Barcelona CEIP Macià-Companys, Agramunt

Índex L’onada màgica ................................................................................................................... 7 La gota poruga.................................................................................................................. 11 La font màgica.................................................................................................................. 15 El secret de les gotes......................................................................................................... 19 La Berta i l’aigua............................................................................................................... 23 Abans, d’on es treia l’aigua?............................................................................................ 27 La meva història............................................................................................................... 33 La gota viatgera ................................................................................................................ 39 La gota de vidre ................................................................................................................ 43 El món màgic de les aigües .............................................................................................. 49 El camí de l’aigua ............................................................................................................. 55 La carta d’en Hamava ...................................................................................................... 65 Goti ................................................................................................................................... 71 Una vida amb l’aigua ...................................................................................................... 77 La senyora de la muntanya ............................................................................................. 53 97