Contes de la crisi

Contes de la crisi Novè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei.

Primera edició: maig de 2012 © dels textos: dels diferents autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Casp, 108, 8è 08010 Barcelona Tel. 93 218 34 58 Fax 93 265 65 23 editorial@editorialmediterrania.cat www.editorialmediterrania.cat Maquetació: Jordi Vives ISBN: 978-84-9979-132-6 DL: B-16.963-2012 Impressió: Ormoprint, Barcelona

E

ns fa molta il·lusió presentar-vos el recull dels quinze contes guanyadors d’aquesta novena edició del Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes; un premi que convoquem des de l’Editorial Mediterrània, però que es fa realitat gràcies a la participació de milers de nens i nenes d’arreu de Catalunya, els seus mestres i les seves mestres, el jurat i, evidentment, la nostra gran il·lustradora Pilarín Bayés. A tots us volem agrair la participació i l’interès que demostreu any rere any.

Hem rebut més de mil dos-cents contes que tractaven el tema de la crisi i els valors que ens calen per superar-la. Els participants han demostrat com aquest tema els és cruament familiar, com s’han fet seu un vocabulari que fins ara formava part només del món dels adults, i com estan entenent una lliçó que, amb tota probabilitat, els marcarà la vida: «mai més gastarem el que no tinguem».

En l’edició d’aquest any hem innovat en un aspecte i el resultat ha estat més que positiu: hem demanat al filòsof i pedagog Gregorio Luri que, a partir de tots els contes rebuts, fes un estudi que permetés treure algunes conclusions sobre els valors que els nens creuen que s’han d’imposar per superar la crisi. A banda de l’estudi, ens ha prologat aquest llibre que teniu a les mans, fet que enriqueix encara més aquest recull de contes.

Moltes felicitats a tots els qui heu participat en aquesta edició del premi, i especialment als guanyadors i a les guanyadores! Desitgem que gaudiu de la lectura d’aquests contes i que deixeu volar la imaginació per a la propera convocatòria, que serà la del 10è aniversari del Premi!

Mònica Estruch Directora d’Editorial Mediterrània

3

S’

ha dit sovint que el segle XX ha estat el segle de la infància. Potser sí, però ha estat, per damunt de tot, el segle dels especialistes de la infància.

Mai no hi havia hagut tanta gent dedicada a estudiar cada petit detall de la vida i l’evolució dels nens. La quantitat de llibres sobre la infància i l’adolescència que s’han escrit els darrers cent anys és tan ingent com variada, de manera que una persona ingènua que els veiés tots junts podria estar temptada de pensar que ja ho sabem tot. Però aquest llibre que teniu a les vostres mans posa de manifest que no és així.

Estàvem tan cofois dels nostres coneixements sobre el món infantil que ens va passar per alt a tots plegats una novetat d’una gran rellevància: que els nens que estan creixent en la present situació de crisi econòmica i social veuen el món amb els seus propis ulls.

Vull dir que estan construint la seva imatge del món i, en paral·lel, la seva imatge d’ells mateixos amb els materials que la realitat, que és una realitat d’incerteses, els ofereix.

Potser perquè les retallades també han afectat els estudis sociològics sobre la infància o perquè els especialistes estaven mirant cap a un altre costat, o perquè els nens, simplement, acostumen a viure la seva realitat sense provocar aldarulls que els situïn al centre de les càmeres, el cert és que no disposàvem de cap estudi seriós que ens fes visible la realitat de la infantesa catalana del present. Per això és tan important que aquest novè Premi Pilarín Bayés de contes infantils hagi gosat plantejar un tema aparentment tan difícil com el de «Valors per superar la crisi». El mínim que es pot dir dels organitzadors és que tenien confiança en la capacitat dels nens per enfrontar-se a aquest repte.

No hi ha cap dubte: el concurs ha encertat de ple en la diana de les preocupacions infantils i ens ha fet clarament palès que això de la crisi no solament té a veure amb les variacions de la borsa i les fredes estadístiques macroeconòmiques que omplen les pàgines dels diaris. Aquesta crisi, que per als adults és una circumstància més o menys dolorosa de la seva vida, per als nens és la realitat que els proporciona els materials simbòlics per bastir la seva personalitat. El primer capítol de la seva vida estarà escrit amb records d’experiències viscudes en la crisi.

4

Difícilment un concurs com aquest podria haver tingut la generosa acceptació que ha tingut si s’hagués plantejat fa quatre o cinc anys. Els nens d’aleshores simplement no haurien entès què vol dir això de «valors per superar la crisi». En canvi, els nens que veiem pel carrer cada dia jugant als jocs eterns de la infantesa, no han tingut cap problema en posar-se davant del seu ordinador i començar a escriure: «Hi havia una vegada una família de quatre persones, que eren molt felices perquè el pare i la mare treballaven en empreses grans amb nòmines que també eren molt grans» (Elisabet, 10 anys) o «Hi havia una vegada una família en la qual vivia una nena que es deia Laia que era molt capritxosa i ambiciosa, que li agradava anar sempre a l’última moda, tenir sempre el mòbil millor i que no era gens solidària» (Agnès, 11 anys) o, per posar un darrer exemple, «Hi havia una vegada una família molt pobra. Per mala sort, el pare de la família, que es deia Pere, va perdre la feina» (Aina, 10 anys).

La naturalitat amb què han escrit aquests contes els més de dos mil nens que han participat al concurs ens diu alguna cosa molt rellevant sobre les seves vides: no han hagut de pensar molt per redactar-los, simplement els ha calgut reunir les experiències que estan vivint en el seu dia a dia.

El títol del Premi, «Valors per superar la crisi», dóna per suposat que per sortir-nos-en necessitem quelcom més que recursos materials. Això ho han captat perfectament els nens, però han anat una mica més enllà. Han vist clarament que si calen valors per superar la crisi és que la crisi ha estat provocada per una manca de valors o, si es vol, pel predomini d’uns contravalors que han enlluernat la nostra intel·ligència els anys previs a la crisi. El que cal, doncs, és mirar la realitat amb valentia, cara a cara, per a veure què és exactament el que ens està demanant. Aquí, de nou els joves autors ens han sorprès.

Ells no tenen grans teories econòmiques, però saben assenyalar amb nitidesa allò que és important: «Jo estimo molt la meva família i dos membres estan patint la crisi de manera directa» (Sergi, 9 anys).

Davant de la realitat han descobert que la situació de les seves famílies els demana alguns esforços importants. Han de prescindir de moltes de les coses que fins ara 5

simplement creien que tenien dret a demanar (joguines, roba, menjars, excursions, etc.) i han d’esforçar-se en ser curosos amb les coses, sense deixar les aixetes obertes o els llums encesos. Els seus esforços són importants. Són, de fet, tan importants, que els han permès descobrir que, siguin quines siguin les penúries familiars, ells són coresponsables de la marxa de la seva família. Per tant, poden dir-se a ells mateixos, amb orgull, “Si tu vols, tu pots” (Cesc, 9 anys). És clar que, com no podia ser de cap altra manera, també hi ha nens que confien més en la sort que en les seves forces i que somien trobar-se un tresor o construir una màquina de fer cèntims o que veuen la crisi com una fatalitat que els ha caigut al damunt i respecte a la qual no poden fer res. Però la majoria ens diu que ha après una lliçó molt important: que precisament perquè els temps no són fàcils, cal esforçar-se una mica més, tant a casa, en les feines quotidianes, com a l’escola, amb els estudis, i que no poden oblidar de cap de les maneres el veí que està en una situació pitjor que la seva.

Deia abans que no disposem de cap estudi seriós que ens faci visible la realitat de la infantesa catalana del present. Les dades que ens proporcionen els contes infantils són molt valuoses i ens obren una gran quantitat de possibles vies d’estudi, però és clar, aquest és un concurs literari, no un estudi sociològic científic. Però precisament per ser el que és ens suggereix moltes coses, tantes, que seria una pena que els estudiosos no recollissin les veus que aquí simplement xiuxiuegen per amplificar-les en un estudi ampli.

Vull fer, per acabar, una petita referència al nivell literari dels contes. Crec que, en general, és molt bo. Els joves escriptors ens demostren que disposen de recursos narratius, vocabulari i desig d’explicar coses. Això és molt important, perquè el llenguatge no és una decoració de la nostra personalitat, com el vestit o el pentinat. El llenguatge no és maquillatge, és la veu del que som. En certa manera, és més determinant per veure el món que els ulls, perquè els límits del llenguatge són els del nostre món. Animo de tot cor als joves escriptors a ampliar els límits del seu món. Per fer-ho cal saber, per exemple, que si bé hi ha ocells a la natura, el que veiem no són ocells, sinó un martinet, un corriol 6

o una cogullada fosca, i que si bé és veritat que hi ha molts arbres a la muntanya, tampoc no veiem arbres, sinó una alzina, un pi blanc o un aladern. Dirigir-nos a cada cosa pel seu nom forma part de l’exigència intel·lectual que ens humanitza. En el fons, el primer deure de tots els que tenim és el deure moral de ser intel·ligents. Si no som intel·ligents no som morals. I per ser intel·ligent cal tenir cura de la nostra intel·ligència, començant pel nostre llenguatge.

Gregorio Luri

7

Veredicte del Novè Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Reunit a Barcelona el 18 d’abril de 2012 el jurat del Novè Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, presidit per Pilarín Bayés i integrat per Jordi Albertí, Joan Baqués, Montserrat Cabré, Joaquim Carbó, Montserrat Cortina, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Antoni Gistau, Alegria Julià, Gonçal Luna, Meritxell Margarit i Lluís Vila d’Abadal resol premiar els contes següents:

Cicle inicial:

El problema dels Reis Mags amb el pseudònim Els Reis Mags, de l’Escola Infant Jesús, de Barcelona.

L’escola es fa vella amb el pseudònim Tòquio, de l’ Escola Joan Ardèvol, de Cambrils.

Voraviu vers Viufeliç amb el pseudònim Els taurons, del Col·legi Sant Miquel Arcàngel, de Molins de Rei. El Gerard, la Marta i els seus amics extraterrestres amb el pseudònim Els follets, de l’Escola Ramon Faus i Esteve, de Guissona.

Un núvol gris al país de l’Alegria amb el pseudònim Estalvi, del Col·legi Claret, de Sabadell.

8

Cicle mitjà:

Cicle superior:

La noia del violí amb el pseudònim Leo, de l’escola Mare de Déu del Roser, de Barcelona.

L’home a qui més li agradaven els contes amb el pseudònim Pianista Star, de l’escola Arabell, de Lleida.

La Júlia, la poma i les consoles amb el pseudònim Ares, del Col·legi Claret, de Sabadell.

Crisi, risc i... rics! amb el pseudònim Berozgari, de l’escola Rubén Darío, de Bar­ce­ lona.

No tinc diners, i què? amb el pseudònim Jep Sabà, de l’escola Pia Balaguer, de Balaguer.

Al meu barri surt el sol amb el pseudònim Taronja2001, de l’escola Pia Balaguer, de Balaguer.

La granja de la vila amb el pseudònim Shadow, del Col·legi Claret, de Sabadell.

Els projectes de l’Eric amb el pseudònim Mark Evans, de l’escola Alexandre Galí, de Barcelona.

El regal d’en Marcel amb el pseudònim Filiprim, de l’escola Salvador Espriu, de Granollers.

No diguis crisi, diguis esforç! amb el pseudònim Tennismusical, de l’escola Terra­­ ferma, de l’Alpicat.

9

El problema dels Reis Mags Pseudònim: Els Reis Mags Autors/es: Arnau Albero Utrillo, Guillem Alemany Gallego, Laia Andreu González, Laia Areu Palà, Alexandre Ballester Olmos, Emma Balsells Pamies, Ana Bouquin Barriga, Lluc Campoy Coria, Maria Fernández Durán, Jan Ferrer Generó, Carlota Gratacós Barón, Clara Hierro Martínez-Orozco, Alex Kiesel Sánchez, Pere Lamarca Badell, Miguel Lansac Duran, Yúlia Levi, Lucía Lomero Yáñez, M Mar Muñoz Navarro, Eduard Peradejordi Navarro, Marc Pujol Artacho, Alejandra Ribero Palací, Miguel Ricci Pujol, Josep Simó Morenete, Mónica Tárrega Benito, Alejandro Vescovi Itoiz Categoria: cicle inicial Escola: Infant Jesús, Barcelona Mestra: Gemma Grau Ansó

E

l dia de Reis el Pere, l’Arnau i la Tea es desperten molt nerviosos i contents per anar a veure els regals que els han deixat els Reis Mags. Abans volen despertar els pares que encara dormen per poder anar junts.

–Pare, mare, correu! Han vingut els reis! Anem a obrir els regals!

Els cinc van corrent cap al menjador per veure què els han portat però, en arribar, no hi ha cap regal. No s’ho poden creure; tots es queden bocabadats.

–Per què no tornem al llit i fem veure que dormim? Així quan ens tornem a llevar ja hi seran tots –diu la Tea. –Bona idea! Fem com si no hagués passat res i segur que quan ens tornem a despertar ja tindrem tots els regals damunt del sofà com cada any.

Tota la família torna al llit i fa veure que no ha passat res. Al cap d’una estona surten tots corrent del llit, pensen que aquesta vegada els regals sí que hi seran, i van cap al menjador: el sofà encara està buit.

Preocupada, tota la família comença a buscar per tota la casa, no es volen deixar ni un racó per mirar per si de cas els regals estan amagats i els Reis els han preparat una sorpresa.

Mentre l’Arnau mira per sota la taula i els llits, la mare regira els armaris i els calaixos, la Tea obre i remena tots els calaixos i el pare busca a la nevera i, fins i tot, dins la rentadora.

–Aquí, aquí! –crida el Pere.

Tota la família va cap al menjador corrent amb molta il·lusió i es troben en Pere llegint una nota.

12

13

–Què llegeixes? –pregunten el pares.

–Els Reis Mags ens han deixat una nota! –contesta el Pere.

Estimada família, Aquest Nadal hem tingut un problema. Hem hagut d’acomiadar els patges perquè estem en crisi i no els podem pagar. És un problema molt gran perquè cap nen del món té regals, però us proposem que poseu les vostres joguines velles en una caixa i la porteu a l’escola el primer dia, la Núria us dirà el que heu de fer.

Els Reis Mags d’Orient Durant uns quants dies els nens van posar a les seves caixes les joguines. No entenien gaire bé per què ho feien però seguien les ordres dels Reis Mags.

El Pere va triar una bola del món i un trencaclosques que feia temps que no utilitzava; la Tea, un telescopi, un 4 en ratlla i una nina que parlava que li havien portat els Reis anys enrere; i l’Arnau va recollir el seu garatge amb tots els cotxes i un cotxe de bombers que feia anys que tenia arraconat.

Va arribar el primer dia d’escola. Tots els nens entraven a classe amb una capsa plena de joguines. Quan van seure, la professora va explicar que ella també havia rebut una nota dels Reis Mags i va dir: –Obriu la capsa i comenceu a intercanviar-vos les joguines!

Els Reis no havien vingut el seu dia però van passar per l’escola: ningú es va quedar sense regal.

14

L’escola es fa vella Pseudònim: Tòquio Autors/es: Siham Aouahoud Ameziane, Antonio Arboledas Gallego, Julen Arteaga Arza, Aroa Benítez Pérez, Sergi Borràs Moreno, Antonio Campos Fernández, Lucía Campos Martínez, Àlex Caño Rebollo, Noa Cano Riba, Maravilla Carmona Olivares, Iker Casado Garcelan, Stefano Gabriele Cataldi Alurralde, Gisèle Fernández Amador, Vanesa Giménez Carmona, Laura Hernández Ramírez de Arellano, Marc Herran Fernández, Teresa Jiménez Vargas, Nizar Klein Atri, Moustapha Mansouri Kasmi, Daniela Morcillo López, Mohammed Ouadi el Ouassini, Alfredo Zixiang Peng Ye, Ainhoa Pérez Garcia, Alejandro Simón Vrtakova, Judit Torné Andreu, Lifan Yang Xia Categoria: cicle inicial Escola: Joan Ardèvol, Cambrils Mestra: Beatriz Expósito

H

i havia una vegada una gran escola de Cambrils, plena de nens i nenes bons i alegres.

De sobte, en aquella escola van anar passant coses: un dia va trencarse la porta d’una classe, un altre dia va deixar de funcionar un llum, una persiana ja no pujava ni baixava, una prestatgeria va caure, es va trencar el vidre d’una finestra, es va espatllar una aixeta del bany, els ordinadors no s’engegaven... Així, l’escola es va anar deteriorant.

Els alumnes van començar a preguntar-se què passava. La mestra els va explicar que l’escola s’estava fent vella perquè no hi havia diners per a arranjar-la. Els nens de primer B van començar a rumiar què podien fer per arreglar l’escola, i una nena de la classe, que es deia Laura, va tenir una idea: –El meu pare, que és constructor de cases, podria venir a arreglar-nos la porta i la persiana.

I així va ser que el pare de la Laura va arreglar el que havia promès.

Una companya de la Laura, que es deia Ainhoa, va tenir una altra idea: –Com que hem de comprar el llum i el vidre de la finestra, podríem fer manualitats i vendre-les molt barates; així aplegaríem diners per tot allò que ens calgui.

Els nens de la classe de primer B van aconseguir diners i van poder comprar un llum i un vidre nou.

El pare d’en Julen i el d’en Mohammed van col·laborar substituint el llum espatllat, i un amic del pare de la Vanesa va venir a col·locar el vidre de la finestra. Com que els nens estaven molt agraïts, els van regalar algunes de les manualitats que havien fet.

Però encara faltaven coses per solucionar.

16

La Daniela va dir: –Un amic de la meva mare és lampista i podria arreglar l’aixeta.

En agraïment, els nens de primer B li van regalar un quadre pintat per ells.

L’Alejandro va dir: –La meva mare sap d’informàtica, per tant, podria arreglar els ordinadors espatllats.

I els nens van regalar-li una flor.

En Moustapha va dir: –El meu pare podria arreglar la prestatgeria.

Tots els nens de primer B van cantar una cançó per agrair-li la feina feta.

Com que la resta d’alumnes va veure que s’havia aconseguit reformar l’escola, van regalar als nens i nenes de primer B unes samarretes reciclades i decorades per ells mateixos, i, per conservar-ne un bon record, se la van posar i la mestra els va fer una foto.

Gràcies a la solidaritat dels nens de primer B l’escola tornava a ser la d’abans. Tots es sentien alegres i orgullosos d’haver-ho aconseguit.

I conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.

18

Voraviu vers Viufeliç Pseudònim: Els Taurons Autors/es: Martina Barredo Moure, Núria Corbella Ansede, Laura Domínguez Camenforte, Raúl Fernández Domínguez, Gonzalo Fernández Ortega, Sofia Fernández Sáiz, Marçal funes Terrafeta, Victor Garcia Chica, Àlex Garcia González, Pau Garcia Ribas, Solomon Garcia Ruíz, Carla Giralt Roca, Victor González Pedraza, Marc Llana Siñol, Iván Manotas Gutiérrez, Javier Martínez Pulido, Marina Massós Diego, Noel Pedrosa Alba, Bet Pinel Gatiellas, Neus Roca Borràs, Aina Roquet Casanovas, Carla Sánchez Guareño, Eric Sancho Toledano, Anna Santero Muñoz, Alba Sanz Aragón, Sofia Tembleque Morales, Pol Terrés Duró Categoria: cicle inicial Escola: Col·legi Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Mestra: Carme López i Fernández

V

oraviu, com altres ciutats del país, estava molt afectada per la greu situació de crisi que s’estava patint a tot arreu: havien tancat moltes fàbriques, botigues, oficines, etc.

La família Dosaigües també travessava una mala situació econòmica.

Molt amoïnats, els pares van decidir convocar una reunió familiar per explicar als seus fills, el Nil i la Clàudia, els canvis que els suposaria en les seves vides el fet que els dos s’haguessin quedat sense feina.

–Ja sabem que a la vostra edat potser us costarà d’entendre el que ara us explicarem –va començar el pare–. Com ja sabeu, ens hem quedat sense feina: primer va ser la mare, i aquesta setmana he estat jo. Fa dies que fem números i ens hem adonat que gairebé no ens queden diners...

Intentaven explicar als seus fills que haurien de deixar l’escola on anaven i les activitats extraescolars que feien. Els nens escoltaven amb molta atenció i s’adonaren de la cara de preocupació dels pares.

De sobte, la Clàudia es va aixecar de la cadira i va preguntar a la mare: –On és la jaqueta que duia ahir?

–Què? –va dir la mare–. Al cistell de la roba bruta.

La cara de la mare era un poema! Va pensar que la Clàudia no havia entès res.

La nena va recordar que el dia abans, en sortir de l’escola, el vent bufava tan fort que un paperot de diari que voleiava li va anar a parar a la cara. El que hi havia escrit li va cridar l’atenció.

La Clàudia va anar de seguida a remenar el cistell de la roba bruta per agafar la jaqueta que duia el dia abans perquè tenia aquell retall de diari que s’havia trobat a la butxaca.

20

21

Sense perdre més temps, es va plantar davant els pares i el Nil i els va ensenyar el seu petit secret. Tots tres van quedar bocabadats. Al diari anunciaven un poble on la gent vivia feliç perquè semblava que en aquell indret no havia arribat la crisi.

En Nil va reaccionar. Es va aixecar i va anar a buscar el seu ordinador per localitzar a internet, amb els mapes del buscador, on es trobava aquest poble. No va ser fàcil trobarlo, gairebé semblava que la fletxa vermella del buscador desapareixia... però allà estava, enmig del no-res. Tots quatre miraven amb atenció la pantalla d’aquell ordinador de 12 polzades, ajuntant els caps.

El pare va explicar que el poble estava envoltat de muntanyes i, ràpidament, en Nil es va imaginar jugant amb el seu gos, en Pimbo, fent tombarelles pels camps.

La mare feia cara de rumiar i, gratant-se el nas, va dir: –És que... em sona d’alguna cosa el nom d’aquest poble! Viufeliç... Viufeliç...! –així es deia el poble de l’anunci.

–Ah sí! –va dir el pare–. D’allà és la tieta Inés, germana de l’àvia Maria. Fa dos anys va quedar vídua del tiet Manel i no té fills. Deu sentir-se molt sola. La trucarem i li demanarem si podem anar a viure amb ella tots plegats durant una temporada, fins que el nostre país superi la crisi.

–El més important és que estiguem tots junts –va dir la Clàudia abraçant els pares i el Nil.

22

El Gerard, la Marta i els seus amics extraterrestres Pseudònim: Els Follets Autors/es: Òscar Abelló Tejero, Aya Achalhe Suadka, Georgiya Bankova, Matias Castro Rodríguez, Stefan Iulian Catargiu, Berta Codina Freixes, Arnau Domènech Rodríguez, Andrea Cristina Enciu, Martí Gumà Marin, Alexandra Cosmina Ionescu, Elias Kammach, Lucía López Alburquerque, Iurii Lutsiv, Miguel Ángel Marabot López, Antonio Marica, Ricard Mas Secanell, Nikol Michel Portilla Díaz, Leornor Redondo Trilla, Víctor Sánchez Caño, Catalin Gabriel Somotiuc, Nicoleta Emilia Toader, Ricard Valls Huguet, Oleg Yuziv Categoria: cicle inicial Escola: Ramon Faus i Esteve, Guissona Mestra: Angelina Infante Márquez

V

et aquí una vegada un planeta on vivien el Cric Cric i la Clap Clap. Eren dos extraterrestres molt preocupats perquè en el seu planeta hi havia molta crisi.

Un dia estaven parlant de com trobar una solució a aquest gran problema i van decidir que es traslladarien de planeta per poder-lo resoldre. Ho van consultar a les seves tres amigues, les estrelles Tic, Toc i Tac, que eren molt sàvies i màgiques.

Les estrelles els van dir que per solucionar la crisi del seu planeta, primer haurien d’ajudar a superar la crisi de la Terra. Els van donar unes paraules màgiques, un núvol, dues llunes i un mapa per trobar el planeta blau.

L’endemà van marxar volant damunt del seu núvol i, poc després, van aterrar en un jardí d’una casa de Guissona. Era una tarda d’estiu.

Allà hi havia el Gerard i la Marta, que estaven jugant, i en veure el Cric Cric i el Clap Clap van espantar-se i van fer un crit perquè els semblaven unes criatures molt estranyes. Es van amagar darrera les plantes del jardí i després van córrer cap a dins de la caseta de joguina. El Cric Cric i la Clap Clap també van cridar i també van córrer cap a dins de la caseta.

Quan van trobar-se tots allí dins, en Gerard i la Marta van adonar-se que els extraterrestres no eren dolents i van començar a parlar amb ells i es van fer amics. La Marta i el Gerard els van explicar que els seus pares van anar un dia al seu lloc de treball però els van dir: –Ho sentim molt, però no hi ha prou diners per pagar als treballadors i us hem d’acomiadar!

Els seus pares estaven molt tristos perquè el que ells volien era treballar.

24

Llavors els extraterrestres van pronunciar les paraules màgiques «Plip, plap, plop!» i van aparèixer Tic, Toc i Tac, les tres estrelles. Els van preguntar si sabien d’algú que pogués aconseguir feina per als seus pares, i així ho van fer: els seus pares van tenir feina.

Però les estrelles Tic, Toc i Tac van dir que tenir feina no era suficient per sortir de la crisi.

En Cric Cric, la Clap Clap, el Gerard i la Marta van anar a buscar les dues llunes. Amb les paraules màgiques «Ploti, plot!» i la seva ajuda van anar reflexionant com havien arribat a aquesta situació.

Van descobrir que la crisi també tenia coses bones. És molt important no malgastar els diners, per tant, s’ha d’aprendre a estalviar; no cal comprar totes les coses que desitgem: primer hem de pensar si realment necessitem tot allò que volem; hem d’aprendre a comparar preus... A casa també podem estalviar aigua i energia elèctrica per, a més, fer el planeta més sostenible.

Així va ser com la crisi del planeta Terra es va començar a solucionar. Els extraterrestres van deixar als nens les paraules màgiques i les dues llunes per si mai les tornaven a necessitar.

El Cric Cric i la Clap Clap es van acomiadar del Gerard i la Marta i van tornar cap al seu planeta a posar fil a l’agulla.

I ja voldríem que això fos veritat i poder dir allò de «conte contat, el conte i la crisi s’han acabat».

26

Un núvol gris al país de l’Alegria Pseudònim: Estalvi Autors/es: Laura Carrillo Medina, Marc Casado Garriga, Anna Castellano Gandoy, Jordi Espinosa Garcia, David Estirado Yeste, Daniel Fernández Melgarejo, Núria Garcia Fernández, Santi Giménez Bellmunt, Irene Jiménez Daza, Paula López Magaña, Júlia Luque Pelayo, Queralt Mármol Hernández, Marc Márquez Martínez, Laura Moreno Paisano, Pol Navas Triviño, Carla Padilla Fernández, Daniel Pérez Fernández, Iker Pérez Hurtado, Lucia Plaza Collado, Maria Ramírez Sendros, Alba Robles Hernández, Ainhoa Sáez Iglesias, Claudia Segovia Calvillo, Maria José Sisó Granados, Àlex Tomàs Méndez.

Categoria: cicle inicial Escola: Col·legi Claret, Sabadell Mestra: Anna Grau Izquierdo

27

H

i havia una vegada un país anomenat Alegria. Allà, tothom era molt feliç, mai no tenia problemes i tots disposaven d’allò que volien. Però un bon dia, no se sap ben bé per què, la gent va començar a gastar més del que podia i ni els polítics ni els banquers els deien res; al contrari, els animaven a gastar cada vegada més.

Tots els habitants d’aquell país van començar a tenir grans cotxes, cases enormes, feien viatges llargs... Estaven d’allò més contents perquè posseïen moltes coses.

La família Estalvi cada vegada mirava més espantada allò que passava al seu voltant.

Feia temps que alertaven tots els seus coneguts que haurien d’estalviar diners, però ningú no els feia cas.

Fins que un bon dia, un núvol gris i espès va tapar tot el país i la gent va començar a estar trista. Anaven als bancs i aquests no els donaven diners, no podien pagar el que havien comprat i van anar-ho perdent. Els polítics es feien els sorpresos i els banquers també. Tots deien que aquella entrada del núvol havia provocat molts problemes.

Va ser llavors quan van començar a reunir-se amb persones de països veïns per veure si ells els podien donar alguna solució, però cada vegada que s’ajuntaven decidien coses que perjudicaven la població. Al país hi havia cada vegada més problemes: la gent gran cobrava menys, moltes famílies perdien la casa perquè no la podien pagar... Tothom estava espantat. Les obres s’havien aturat i aquells que abans donaven tants diners, ara no paraven de dir a la gent que estalviés, però els ciutadans ja no recordaven com es feia.

Veient com estava tot, en Jordi Estalvi, el fill gran de la família, va decidir anar a un programa de televisió per aconsellar l’audiència que no tinguessin tanta por i els va animar a trobar solucions. Va ser allà on va dir, entre altres coses, que no calia que els polítics viatgessin tant per fer les reunions, ja que podrien disposar de webcams i així parlar a distància. També va recomanar que fessin menys obres i que les que estaven 28

començades les acabés la gent que estigués a l’atur. Va demanar als ciutadans que intentessin no gastar més del que tenien i que s’ajudessin els uns als altres.

Els polítics, quan el van sentir, es van quedar molt parats. Com podia ser que un nen de set anys tingués aquestes idees i fos capaç d’explicar-les per televisió, sabent que el miraria tanta gent? Tots junts van decidir anar a buscar-lo.

En Jordi els va explicar que a casa seva havien passat per un mal moment, ja que el pare s’havia quedat sense feina, però com que sempre havien intentat fer només allò que realment podien, encara tenien diners. Per això recomanava la gent que fos feliç amb menys coses.

Els habitants d’aquell país van quedar molt sorpresos pel fet que un nen els hagués alliçonat, però la veritat és que van començar a fer-li cas i, de mica en mica, tot va tomar al seu lloc. El núvol gris va marxar, la gent tornava a estar contenta, els polítics es reunien virtualment i s’estalviaven molts diners en viatges. També els aturats van començar a trobar feina, els bancs no deixaven gastar més del que tenies... En fi, tothom va començar a pensar amb el cap!

I en Jordi Estalvi, que només era un nen de primer de primària, va quedar com un petit heroi que havia fet que tothom tornés a tocar de peus a terra!

30

La noia del violí Pseudònim: Leo Autor: Alejandro Martínez Martínez Categoria: cicle mitjà Escola: Mare de Déu del Roser, Barcelona Mestre: Joan Yélamos Sola

A

questa història va succeir quan jo tenia onze anys.

La meva mare, que es diu Àngela, el meu germà Pau i jo, l’Àlex, vivíem en un petit pis del barri de Sant Antoni. Ella se’n anava a treballar molt d’hora, quan encara no s’havia fet de dia. Ens posava el despertador a les set del matí i jo m’encarregava d’escalfar-nos la llet i de que en Pau es rentés, prengués l’esmorzar i es vestís. A les vuit ja havíem de sortir per agafar el metro, ja que la nostra escola quedava una mica lluny de casa. Sempre pujàvem al primer vagó per estar més a prop de la sortida.

Un dia, després de nosaltres, va pujar una noia d’uns divuit o vint anys, amb el cabell castany i llarg, cobert amb una gorra de llana vermella i que duia un maletí marró. Va obrir-lo enmig de tota la gent, va treure un violí lluent i molt serenament va començar a tocar-lo. Era una melodia molt bonica, començava lentament i poc a poc anava pujant de to. Jo seguia el ritme amb els peus. Era una música alegre que et feia somiar despert.

Quan va acabar de tocar va anar passant la gorra entre els passatgers esperant que deixessin caure alguna moneda. Alguns no aixecaven la vista del seu llibre o diari, uns altres tancaven els ulls i es feien els adormits, d’altres que la miraven amb indiferència, i una minoria li agraïa que els hagués alegrat durant uns minuts el començament d’un dia dur. Jo només podia oferir-li el meu vergonyós somriure.

I així, cada dia, a la mateixa hora, esperava veure-la pujar. Em preguntava amb quina cançó ens acompanyaria durant tot el trajecte. Mai era la mateixa, però totes eren precioses. Ella sempre baixava una estació abans que nosaltres. Un matí, dues dones que estaven assegudes al meu costat, van començar a conversar quan es va posar a tocar.

–Què pesats que són. Sempre hi ha algú demanant almoina... Si no són mocadors de paper, són encenedors. O et vénen plorant perquè no tenen res per menjar.

32

–Sí filla, com si els altres no tinguéssim problemes. Si haguéssim de donar diners a tots els que en demanen no podríem menjar nosaltres. Segur que aquesta noieta se’ls gastarà vés a saber en què, en res de bo.

Jo les vaig mirar molt enfadat. Ningú les obligava a donar res, però no tenien per què parlar d’ella d’aquella manera. La noia no feia cap mal. M’imaginava moltes coses: com es deia, on vivia, amb qui, per què tocava en el metro... No semblava una rodamón. Era maca i anava neta i ben vestida, amb texans, botes i una caçadora.

Havia d’esbrinar alguna cosa més, de manera que un divendres al matí vaig decidir que baixaria a la seva estació i la seguiria, encara que això suposés arribar tard al col·legi. I si la meva mare se n’assabentés? No volia ni pensar-ho! Hauria de fer que el meu germà no digués res. Bé, ja valoraria les conseqüències, però necessitava descobrir el misteri de la noia del violí.

I així ho vaig fer. Vaig convèncer el meu germà dient-li que li compraria llaminadures si no deia res a la nostra mare, i com un detectiu i el seu ajudant en acció vam començar a seguir-la a la sortida del metro. La noia va començar a caminar de pressa i nosaltres també, ja que amb tanta gent pel carrer la podíem perdre de vista. Va creuar un carrer i després un altre, fins arribar a... Òndia! No podia ser! El conservatori de música Pilarín Bayés! Jo hi havia passat moltes vegades per davant, amb la mare, per anar a casa de l’àvia. Va entrar-hi i jo no sabia què fer, però si havia arribat fins a allà, ara calia seguir endavant. Amb tanta gent, i a aquella hora, no s’adonarien de la presència de dos nens.

La noia va pujar les escales i va aturar-se a parlar amb un noi i una altra noia que va dirli: –Hola Laura. Com ha anat avui? Jo només he recollit tres euros.

–Jo he tingut una mica més de sort. He recaptat set euros. Quants en tindrem ara? –va contestar la Laura.

34

El noi va treure una llibreta.

–Doncs ja en tenim cinquanta! Anem molt bé! Unes setmanes més i podrem comprar el violí per a en Robert.

La Laura va somriure.

–Veieu, era una bona idea tocar en el metro per poder aconseguir diners. Entre el que recollim i amb algun treball extra podrem ajudar el nostre amic perquè pugui tenir el seu propi violí. També podríem tocar en alguna plaça i així ajudar algun altre amic més.

Què us sembla?

Així que era això. Ja sabia el seu nom i per què tocava. No era per fer res dolent; no demanava per a ella, sinó per poder ajudar els altres, i els seus amics feien el mateix.

El meu germà i jo ja havíem complert la missió. Vam córrer com si ens perseguissin per arribar el més aviat possible a l’escola. Diríem que s’havia espatllat el metro. Era una petita mentida però no ho tornaríem a fer, paraula!

Jo estava molt content i alegre i desitjava que Laura pogués recollir molts diners. El dia següent agafaria dos euros de la meva guardiola i els hi donaria.

Han passat molts anys des de llavors. Ara intento seguir l’exemple de la Laura: sóc metge i ajudo moltes persones. I, sabeu, per no oblidar-me mai de fer-ho, tinc penjat a la paret un quadre d’una jove tocant el violí.

35

La Júlia, la poma i les consoles Pseudònim: Ares Autora: Judit Gil Coll Categoria: cicle mitjà Escola: Col·legi Claret, Sabadell Mestra: Amparo López de los Ríos

L

a Júlia era una nena que volia moltes coses i tenia de tot. Si volia una consola, els seus pares se la compraven; si desitjava un mòbil tàctil, se’l regalaven; si demanava videojocs, se’ls concedien... I així, amb tot allò que volia.

Un dia, la seva mare li va dir: –Júlia, prepara’t la bossa amb les teves coses, que anem a dinar a un restaurant amb uns amics.

La nena va anar a la seva habitació i va agafar la Nintendo DS, el mòbil tàctil, la PSP i les barbies amb tots els seus vestits i complements. En veure-ho, la mare va dir-li: –Ja portes alguna cosa per berenar i una jaqueta per si fa fred?

La Júlia va pensar que no calia endur-se res d’això, però de totes maneres, va anar a la cuina i va posar una ampolla d’aigua, una poma i una jaqueta a la seva bossa.

Més tard van arribar al restaurant i, quan eren a taula, la Júlia va aixecar-se i va anar al lavabo a rentar-se les mans. Mentre se les assecava, va sentir un soroll estrany, com si sortís de dins del mirall. El va mirar fixament, molt a prop. De sobte, va començar a suar i quan va voler refrescar-se la cara, va veure que la pica del lavabo no hi era. Va mirar a terra i va adonar-se que estava en un lloc molt estrany: era una mena de poble amb cabanes i ple de nens i nenes rient i corrent. Era a l’Àfrica!

Tots aquells nens i nenes se li van acostar i van començar a gesticular preguntant-li què portava dins la bossa. La Júlia va estar orgullosa d’ensenyar-los les seves coses. Quan va treure la consola, els nens van fer que no amb el cap: allò no els servia per a res.

Després va provar amb el mòbil, però un nen el va ensumar i amb la mà va fer un gest de rebuig. I a les nines tampoc els feien gaire cas. Total, que no els agradava res del que la Júlia els ensenyava.

Llavors, va recordar el seu berenar. Quan va treure la poma tots els nens van exclamar: «Oooooooh!» I un d’ells va anar a la cabana a ensenyar-la a un senyor gran. Aquell senyor 38

era un metge català que feia temps que havia decidit anar a l’Àfrica a ajudar els nens pobres. Va donar la benvinguda a la Júlia i li va explicar que el que duia era molt valuós per a ells, ja que traurien les llavors de la poma, les sembrarien i en sortirien pomers que donarien fruits per a molta gent. A més, amb l’aigua de l’ampolla, els podrien regar perquè creixessin.

En aquell moment es va recordar de la jaqueta. Va ensenyar-la al senyor i ell va explicarli que allà era molt útil perquè gairebé no tenien roba i els serviria per protegir-se de les picades dels mosquits que encomanaven malalties greus als nens.

La Júlia va mirar la pila de consoles, videojocs i nines que eren al terra i que en un lloc pobre com aquell no servien per a res. Aleshores, va anar a veure com sembraven el pomer i es va sentir molt bé.

De sobte va notar un aire fresc a la cara i va veure la màquina d’aire per assecar les mans del lavabo del restaurant. Estava molt sorpresa.

Va anar cap a la taula i va veure que la seva mare estava plorant. El seu pare s’havia quedat sense feina i la mare deia que estaven en crisi i que no podrien comprar totes les coses que la Júlia els demanés pel seu aniversari. La Júlia va abraçar els seus pares i els va dir: –No patiu, pares. Ja veureu com tot s’arreglarà. Jo no vull regals que costin diners, jo el que vull és que tots estiguem contents amb les coses realment necessàries i així serem feliços.

Amb la seva estranya aventura, la Júlia s’havia adonat del valor que tenen les coses més simples, de com es valoren quan no les tens i de com costa aconseguir-les.

Al cotxe, de camí cap a casa, la Júlia començava a tenir gana, i quan va anar a agafar el berenar de dins la bossa va quedar-se de pedra. La poma estava tallada per la meitat i les llavors no hi eren!

40

No tinc diners, i què?

Pseudònim: Jep Sabà Autor: Josep Sala Baldomà Categoria: cicle mitjà Escola: Escola Pia, Balaguer Mestra: Dolors Liñan Puig

E

n Jep i en Biel eren dos germans que vivien en un poblet molt petit d’una comarca de muntanya. Un poblet tan petit, que ni tan sols tenia escola.

Cada dia, tots dos es llevaven molt aviat i pujaven a la bicicleta d’en Jep, el germà més gran, per anar al poblet veí, a uns cinc quilòmetres, on era el col·legi més proper.

La veritat és que s’ho passaven molt bé anant en la mateixa bicicleta, però en Biel s’anava fent gran i a en Jep cada vegada li costava més arrossegar el seu germà per aquelles pujades, assegut al darrera. En Biel també es queixava sovint que anava molt incòmode i ja feia dies que demanava una bicicleta nova per a ell sol. Sense anar més lluny, l’altre dia van ensopegar amb una pedra i van caure tots dos més llargs que un sac.

En Jep feia dies que donava voltes a l’assumpte, però sempre li deia al seu germà que no li calia cap bicicleta, que encara era massa petit. Ell pensava en els seus pares, no els podien demanar que compressin un bicicleta, ja que estaven a l’atur, segurament, per culpa de la maleïda crisi econòmica. El pare, l’Enric, era un paleta de primera i la mare, la Bruna, portava els comptes de l’empresa constructora. Però si no es venien les cases que estaven fetes, com se n’havien de fer de noves?

El cas és que en Jep sabia que no els podien demanar als seus pares una bicicleta nova per a en Biel, però també sabia que el seu germà petit la necessitava de veritat, i per això estava disposat a ajudar-lo.

–És molt trist pensar que a casa nostra no tenim diners –es repetia en Jep–, però de fet, anem vestits, no passem fred a l’hivern i el plat a taula no ens ha faltat mai. No deu ser tan greu això de no tenir diners per comprar una bicicleta.

Un dia, tot pensatiu i caminant pel carrer es va trobar un vell mariner ja retirat, en Joan, assegut en un banc de la platja prenent el sol, com cada dia. En Joan, mig enlluernat, va preguntar-li:

42

43

–Que ets en Jep? –Sí, Joan. Sóc en Jep –va respondre el fill de l’Enric i la Bruna–. Vaig a comprar el pa.

–Jep, posa’t al sol que no et veig bé –va dir-li en Joan–. Caram, noi! Sí que t’has fet gran!

Però no fas gaire bona cara. No et trobes bé?

–Sí que estic bé, Joan, però m’empipa no poder comprar-li una bicicleta al meu germà Biel, perquè com ja saps, a casa no anem gaire bé de diners.

–Diners? Això et preocupa? No pateixis per això! Si jo hagués de viure amb la meva pensió i comprar-ho tot, molts dies no tindria plat a taula. I que em veus prim, tu? Saps com m’ho faig? Quan, per exemple, em sobren patates, les canvio per pollastres; si em falta peix, li dono enciams al peixater, que li agraden molt, i ell em dona sardines. Provaho, veuràs com funciona.

A en Jep se li va encendre la llumeta. El primer que va pensar va ser què tenia ell per poder fer l’intercanvi. És clar, havia de ser alguna cosa que no li fes falta. Podrien ser aquells mitjons que feia temps que no portava, o els pantalons d’aquell color verd fastigós que no li agradaven gens... Però algú podria canviar-li això per una bicicleta? Llavors va pensar en aquell cotxe teledirigit que van portar-li els reis. Però li agradava tant...

–És igual! –es va dir–. Ho he de fer pel meu germà.

Ell sabia que en Pol, un nen de la seva classe, col·leccionava cotxes teledirigits. A ell podria interessar-li canviar-se’l per alguna altra cosa. El dilluns, a escola, i sense que en Biel sabés res, va preguntar-li a en Pol si volia canviar-li el seu cotxe per aquell monopatí signat per en Douglas, un gran skater, que era campió mundial de l’especialitat. En Pol no va dubtar ni un moment perquè aquell cotxe li feia falta per la seva col·lecció.

Aquell cap de setmana mateix van fer l’intercanvi. Ara tenia aquell monopatí amb la signatura d’en Douglas, que podia ser molt valuós per a un bon aficionat.

44

A la nit, quan va arribar a casa, el primer que va fer va ser amagar el monopatí a l’armari, i a l’hora d’anar al llit només pensava a qui li podria agradar aquell estri. Tot pensant es va adormir.

L’endemà al matí, quan esmorzaven, va sonar el telèfon. Era el seu cosí Roger que estudiava als Estats Units que, emocionat, li explicava a la mare d’en Jep i d’en Biel com de bé s’ho havia passat en l’últim campionat de skate professional celebrat a Detroit. Li deia que l’havia guanyat un tal Douglas, un noi molt valent i molt jove, que era el millor del món, sens dubte el Messi del monopatí, i que donaria el que fos per tenir quelcom seu. Fins i tot aquella samarreta signada pel mateix Messi que va regalar-li el tiet Fidel, que era massatgista del Barça. Llavors, en Jep va agafar el telèfon de les mans de la mare i li explicà al seu cosí que tenia un monopatí signat per en Douglas.

Al cap de cinc dies ja tenia la samarreta signada per en Messi a casa. Aquella samarreta era la seva gran oportunitat per fer feliç en Robert, el propietari de la botiga de bicicletes.

Cada vegada que anava a veure un partit del Barça a la penya, comentava en veu alta que ho donaria tot per tenir una samarreta signada per en Messi.

El següent dia de partit a la penya, en Robert estava segut a primera fila, com sempre, i en Jep va anar a trobar-lo. Quan jugava el Barça, en Robert no parlava amb ningú, només cridava molt fort quan feien falta a algun jugador o marcaven un gol. Com que en Jep ja ho sabia, va esperar a la mitja part, i quan l’àrbitre va pitar, va treure la samarreta signada pel Messi de la bossa on la duia i la va posar damunt la falda d’en Robert. En Robert, quan la va veure, es va posar a plorar. Gairebé no podia parlar, però va dir a en Jep que li demanés el que volgués, que aquell era el dia més feliç de la seva vida.

Quan en Jep va dir-li que volia una bicicleta per al seu germà, va aixecar-se d’una revolada i, sense acabar de veure el partit, van anar tots dos a la botiga a triar la bicicleta.

En Jep no s’ho podia creure. Aquell home que mai es perdia un partit del Barça l’havia deixat de veure abans d’hora per a anar a la botiga, on s’hi passava més hores que a casa.

Semblava impossible: ja tenia la bicicleta.

45

Va apretar a córrer cap a casa. Ell i la bicicleta semblaven un de sol. Ja era tard per despertar en Biel, però l’endemà seria un altre dia.

Al matí, en Biel va llevar-se molt d’hora, com feia sempre. Va esmorzar, i després de penjar-se la motxilla a l’esquena va dir a en Jep: –Som-hi germanet, cap a l’escola, que qualsevol dia la teva bicicleta ja no podrà amb els dos.

–Amb quins dos? –va preguntar en Jep. –Amb tu i amb mi –va dir en Biel.

–Mira Biel –digué en Jep–, a partir d’avui ja no caldrà que et porti més perquè conduiràs la teva pròpia bicicleta. Aquí la tens.

A en Biel se li il·luminà la cara en veure aquella bicicleta. Era la bici més bonica del món.

Va apropar-se al seu germà i li donà l’abraçada més tendra i més apassionada del món.

Els seus pares també van estar molts contents. Les explicacions quedaren per més tard.

En Jep, aquella nit, tot sol, es deia a sí mateix: «Això és fantàstic, mai hagués pensat que un cotxe teledirigit es pogués convertir en una bicicleta. Si a casa haguéssim tingut diners, segurament, mai no hauria après aquesta lliçó. Ara veig que els diners no ho són tot, diria que no són gairebé res».

No tinc diners... I què!

46

La granja de la vila Pseudònim: Shadow Autor: Oriol Sabaté Canchado Categoria: cicle mitjà Escola: Col·legi Claret, Sabadell Mestra: Teresa Cima Mollet

H

i havia una vegada, fa molt anys, una vila anomenada Albons, que tenia la granja més bonica de l’Empordà. Amb el temps, Albons es va anar fent gran fins que es convertí en una ciutat, però la granja havia quedat als afores. No obstant això, els nens i nenes hi anaven cada cap de setmana i els dies festius per poder veure i tocar els animals, ja que era l’única de la ciutat.

A la granja hi vivien molts animals diferents: cavalls, porcs, ovelles, gallines, gats, isards, senglars, ànecs, conills, oques i pollets. A en Joan li agradaven més els isards que els cavalls; a la Elena, més els cavalls que els conills; i en Pere no suportava els porcs. A cada nen li agradava un animal més que l’altre.

Un dia la borsa va baixar en picat i va començar una gran crisi. La gent s’anava quedant sense diners i sense feina i la situació anava empitjorant. De sobte, el granger va adonar-se que no podia pagar els seus treballadors i al cap d’uns quants dies els va haver d’acomiadar. Un cap de setmana el granger va explicar a la mainada que havia anat a visitar la granja que l’hauria de tancar perquè s’havia quedat sense treballadors i ja no podia tenir cura dels animals.

Els nens i nenes es van posar molt tristos i van preparar una festa per poder acomiadarse de la granja i dels seus animals el cap de setmana següent.

La festa va ser molt divertida. Tothom es va disfressar, fins i tot els animals: alguns porcs anaven amb màscara, les ovelles duien trenes de colors, les vaques van pintarse les taques de color lila, les oques es van posar botes d’aigua i els isards anaven amb ulleres de sol. Els nens van organitzar un concert i les nenes van ballar al ritme de la música. Per berenar, l’àvia de la Maria havia fet uns entrepans boníssims i uns pastissets amb crema de xocolata desfeta per sobre. I sabeu qui feien de cambrers? Els conills i les llebres! Vestits amb un uniforme negre molt elegant i amb corbata. Després de berenar, fins i tot van fer una gimcana de jocs d’aigua i va guanyar l’equip d’en Gidel, perquè hi havia totes les oques.

48

49

De sobte, en Joan va tenir una gran idea: convocar una reunió de nens i nenes l’endemà al matí al paller de la granja per veure si podien trobar una solució al problema del granger.

Al matí següent, tots els nens van anar al paller i es van asseure en bales de palla fent una rotllana. Tots hi volien dir la seva. Més que un paller semblava un galliner!!! En Joan va posar ordre a la situació. Cadascú esperaria el seu torn de paraula per explicar la seva proposta i al finalitzar es farien votacions. Tothom hi va estar d’acord.

Cap al migdia ja se sabien els resultats. La idea més votada havia estat la de la Jana: a partir de dilluns els nens i nenes, quan sortissin de l’escola, anirien a la granja per col·laborar en les tasques que abans feien els treballadors. Abans havien de demanar permís als pares. Quan els pares van conèixer la idea els hi va semblar molt bé però els van posar una condició: només fins que s’acabés la crisi.

Al cap d’uns quants anys la crisi es va acabar i el granger va poder reocupar els treballadors.

Però el més important es que, gràcies a l’ajuda i a la solidaritat dels nens i nenes d’Albons, aquella granja tan bonica no havia hagut de tancar durant tot aquell temps.

50

El regal d’en Marcel Pseudònim: Filiprim Autor: Artús Capeta Romero Categoria: cicle mitjà Escola: Salvador Espriu, Granollers Mestra: Pili Usan

E

de celebrar.

n Damià és un nen alegre i divertit. Li agrada molt jugar, cantar i ballar, però el que més li agrada és celebrar festes amb els seus amics.

Com sempre, en Damià va anar a escola. Però no era un dia qualsevol: en Marcel, el seu millor amic, feia 9 anys. En realitat li deien Cigronet, perquè era un nen petit i prim. Era l’últim de la classe que feia anys i això s’havia

Aquella tarda, en Marcel va donar una invitació a tots els companys que deia: «Hola Pirates! M’agradaria convidar-vos a tots a la meva festa. Serà el proper diumenge a partir de les cinc de la tarda a casa meva. Jugarem i ens ho passarem d’allò més bé».

Aquell va ser el tema de conversa de tota la setmana. Tothom parlava de la festa d’en Marcel i dels regals que li farien. I aquest era el gran problema d’en Damià! El Marcel era el seu gran company, l’amic de l’ànima, la persona que més s’estimava al món després dels pares i els germans. Feia 9 anys i no sabia què regalar-li.

La veritat és que les coses no anaven gaire bé a casa seva últimament. El pare feia dos mesos que s’havia quedat sense feina i a la mare, que és mestra, li havien reduït el sou.

Ja ho deia el pare, que s’havien d’estrènyer el cinturó! En Damià no en portava, però tenia clar que havien de començar a reduir despeses. Al pare se li va ocórrer que podien fer una llista, «La llista de les coses imprescindibles». Feien servir una vella pissarra que havien portat els reis quan en Damià tenia quatre anys. Allà apuntaven les coses que necessitaven per passar la setmana i allò els ajudava a estalviar. Van decidir que només comprarien, com deia la llista, només l’imprescindible. I és clar, el regal d’en Marcel no hi era a la llista de les coses imprescindibles!

En Damià cada dia estava una mica més trist, només donava voltes i voltes al mateix tema, el regal d’en Marcel. De sobte, va pensar que estaria bé fer-li un regal especial, personal i que només tingués ell. Podria fer-lo amb coses que tingués a casa habitualment: unes tisores, uns colors, una mica de paper i... a treballar!

52

53

Varen ser tres dies molt divertits; desitjava arribar de l’escola per poder continuar amb el regal d’en Marcel. Va demanar a la mare si podia agafar algunes fotografies de l’àlbum familiar i li va preparar un collage fantàstic, juntament amb unes caricatures i uns dibuixos d’uns pirates de barba vermella. Era genial! Estava segur que li agradaria. Va embolicar-lo amb molt de compte i el va guardar a la seva habitació.

I va arribar el gran dia: la festa d’en Marcel. En Damià i la mare van agafar la bici i el regal i van anar cap allà. Quan van arribar, la casa era plena de gent, tota decorada amb globus i confeti. La música sonava i tots ballaven sense parar. S’ho estaven passant d’allò més bé.

Va arribar l’hora de tallar el pastís i bufar les espelmes. Tothom esperava amb el seu regal a la mà i li anaven donant un a un. Eren uns obsequis al·lucinants: uns guants de Spiderman, un joc de la consola... A en Damià, el seu ja no li semblava tant genial.

Va arribar el seu torn i, amb una mica de por, va entregar-li el regal.

–És de tot cor –va dir-li.

–És fantàstic! –va respondre en Marcel–. Quina feinada! Veig que has estat tota la setmana pensant en mi i això és el que més m’agrada.

En Marcel va córrer cap a la seva habitació a penjar-lo.

En Damià estava molt orgullós. El seu regal, no només havia agradat a en Marcel, sinó que amb ell havia ensenyat a tots els companys de classe que el més important no era ni la mida, ni la forma del regal, sinó que estigués fet amb molt d’amor. Un regal de tot cor!

54

L’home a qui més li agradaven els contes Pseudònim: Pianista star Autora: Malena Roqué Greoles Categoria: cicle superior Escola: Arabell, Lleida Mestra: Yolanda Gesé Porté

E

l Gerard estava estirat al llit de la seva habitació. Feia més d’una hora que rumiava. De fet, ja portava molts dies pensant-hi. El seu pare, l’Albert, havia perdut la feina quatre mesos enrere i a la seva mare, Margarida, li havia passat el mateix feia tot just un mes i mig. Ell era recepcionista d’un hotel, i ella feia de perruquera. El Gerard havia començat a sentir parlar de la crisi econòmica ja feia temps, als telenotícies i a les converses dels adults, però no comprenia què significava, tot i que ell tenia deu anys i ja era gran i sabia moltes coses. Ara, amb els pares a l’atur, ja entenia què volia dir la crisi.

Cada dia, el pare i la mare s’aixecaven molt d’hora per anar a buscar feina. Quan tornaven a casa, sense haver tingut sort, arribaven tristos. «No ho puc suportar més», pensava el Gerard en el seu llit. «Això de veure els meus pares tan apagats em sap molt de greu.

Feina no els en puc trobar, però he de fer alguna cosa per animar-los».

Perdut en aquells pensaments, de sobte va fer un salt del llit. Se li acabava d’acudir una idea genial! Començaria a escriure contes i els explicaria al pare i a la mare a la nit, després de sopar. Segur que això almenys els ajudaria a somriure. El pla no podia fallar. A més, encara recordava que no feia pas gaire, abans d’anar a dormir, ells li llegien contes que el feien molt feliç. Ara tenia l’oportunitat de tornar-los de la mateixa manera aquell amor que li havien dedicat.

Ja estava decidit. Durant el dia, quan no estigués a classe, pensaria en les històries i els personatges. Quan arribés del col·legi, berenaria ben de pressa i faria els deures sense perdre temps, i així li quedaria una bona estona fins l’hora de sopar per escriure els contes. Els caps de setmana també s’hi dedicaria el temps necessari.

Al cap de dues setmanes, el Gerard ja havia escrit quatre contes. El primer li va costar una mica. La cosa no era tan senzilla com s’havia imaginat. Es titulava El riu que parlava als peixos i tractava d’un riu que s’estimava molt els seus peixos i, per protegir-los, els avisava dels llocs on anaven parant els pescadors. El segon conte tampoc no va ser gens fàcil. El va anomenar El vent que no sabia bufar i parlava dels esforços que van fer l’aire,

56

el sol, els núvols i les valls per aconseguir que un vent amic seu aprengués a bufar fort.

A partir d’aquí en van venir uns altres dos, a poc a poc, amb més agilitat. La muntanya invisible tractava d’una serralada que, quan els grups de visitants maltractaven la seva vegetació i la seva fauna, desapareixia; i El misteri del mapa a l’inrevés explicava les aventures d’un grup d’amics que, per recuperar els ordinadors que algú havia robat al seu col·legi, van haver de seguir el camí contrari que s’indicava en un enigmàtic jeroglífic.

El Gerard ja li havia agafat el truc. Havia descobert que tenia facilitat per imaginar històries. A aquells primers contes els van seguir molts més: A la recerca dels estels perduts del Montsec, Els arbres màgics, En Pol i en Mohamed, L’excursió de les tortugues a l’estany d’Ivars d’Urgell i Vila-sana, El rescat de les balenes... La inventiva del nen semblava no tenir fi.

Tal i com s’havia proposat, el Gerard explicava un conte als seus pares cada nit. Tot i que estaven cansats, es notava que els agradava força sentir-lo. No acabaven d’entendre com s’ho feia el seu fill per crear aquelles històries tan boniques i originals. El Gerard aconseguia el seu propòsit: el pare i la mare se n’anaven a dormir cada dia amb un somriure als llavis. L’endemà, però, ells havien de fer front novament a la dura realitat de buscar feina; tornaven a casa seriosos perquè la cosa no havia anat bé; a la nit, un altre conte, i així dia rere dia.

Un matí, l’Albert estava assegut en un banc de la plaça de la Font, descansant després d’haver caminat tres hores seguides sense sort, i se li va apropar un senyor amb barba blanca, que rondava la seixantena d’anys i que duia un abric negre molt llarg. L’home, amb ganes de conversa, li va explicar bona part de la seva vida. Era editor. Havia tingut una editorial amb impremta molt coneguda, però a causa de la crisi econòmica dels darrers anys l’havia hagut de tancar. El senyor, que es deia Agustí, va explicar a l’Albert que aquella editorial havia estat tot el seu món. A ella s’hi havia dedicat amb cor i ànima i, per això, ara es trobava molt afectat. Llavors l’Albert li va dir que ell també estava afligit perquè es trobava a l’atur, com la seva dona.

58

A partir d’aquell dia, l’Albert i el senyor Agustí es van anar trobant sovint en aquell banc de la plaça de la Font. Amb el temps van agafar confiança. Les converses que tenien durant aquelles estones els servien a cadascú per alleujar les seves penes. L’Albert s’oblidava per uns instants dels maldecaps de trobar feina i el senyor Agustí, de la seva editorial clausurada.

Un dia, en una d’aquelles trobades ja habituals, l’Albert li va parlar al senyor Agustí del seu fill Gerard. Va explicar-li que tenia molt bon cor perquè els explicava contes que ell mateix s’inventava per ajudar-los a superar millor aquella etapa de les seves vides tant desgraciada. Fins i tot, l’Albert li va narrar algun d’aquells contes, que el senyor Agustí semblava escoltar amb gran interès.

Unes setmanes més tard, en Gerard va agafar la grip i no va poder anar a l’escola durant uns dies. Un matí, mentre dormia sol a casa, va sonar el telèfon. No sabia si aquell «ring, ring» formava part del somni que estava tenint o si realment era del telèfon de casa.

Mentre ho dubtava, el so es va aturar. Una estona després, el telèfon va tomar a sonar.

Llavors, en Gerard va obrir els ulls immediatament, ara sí conscient que el somni no havia tingut res a veure amb la trucada. Es va aixecar d’una revolada i va agafar l’aparell.

De l’altre costat venia una veu molt greu d’un senyor que li va dir: –Hola, sóc el senyor Agustí. Si us plau, volia parlar amb l’Albert.

El Gerard va quedar una mica sorprès. Aquella veu li era totalment desconeguda.

–Em sap greu, senyor –va respondre en Gerard–. El meu pare no hi és. Encara trigarà una bona estona. Fins que no siguin les dues no crec que torni.

–Tu deus ser el seu fill Gerard, oi? Ja me n’ha parlat, de tu, el teu pare. I molt bé, per cert.

En fi, ja el trucaré més tardo o més ben dit –s’ho va repensar–, fes-me el favor de dir-li que em truqui quan pugui al telèfon que et donaré ara.

59

El nen va agafar un bolígraf i un paper, va apuntar el número de telèfon d’aquell senyor desconegut i es va acomiadar.

Quan el pare va arribar a casa, en Gerard va córrer a fer-li un petó i, sense preguntar-li ni com li havia anat el matí, li va explicar l’estranya trucada que havia fet aquell tal senyor Agustí i l’encàrrec que aquest li havia deixat.

Just en aquell moment va arribar la mare. Feia una cara tan trista com la del pare.

Aquell tampoc havia estat un bon matí per a ella. Sort que ell a la nit els llegiria un nou conte que havia acabat d’escriure i que els faria somriure, va pensar en Gerard. Li van comentar el tema de la trucada i ella també la va trobar ben sorprenent. El pare no sabia què fer. El senyor Agustí li queia molt bé, però aquella situació l’havia deixat fora de joc.

Finalment, la mare el va animar a tornar la trucada i l’Albert així ho va fer: –Bona tarda, senyor Agustí. Sóc l’Albert. Acabo d’arribar a casa i el Gerard m’ha dit que havíeu trucat per parlar amb mi.

–Sí, és veritat. Necessito veure’t al més aviat possible. Si et sembla bé, podem quedar demà al matí, a les onze, a la plaça de la Font, al banc de sempre.

–D’acord, però, no em podeu avançar una mica de què voleu parlar?

–Prefereixo no fer-ho. Només et diré que és un tema que em fa molt feliç i que a tu i a la teva família també us en farà. Demà poden canviar les nostres vides.

L’Albert es va quedar clavat al sofà. Quan va explicar la conversa a la seva dona i al seu fill, tampoc van saber què dir.

L’endemà al matí, l’Albert ja era al banc de la plaça de la Font un quart d’hora abans de les onze. Estava nerviós. Les paraules del senyor Agustí no l’havien deixat dormir en tota la nit. Què volia dir que a partir d’aquell dia canviarien les seves vides?

60

A les onze en punt va arribar el senyor Agustí. Com sempre, amb el seu abric negre llarg.

–Bon dia, Albert.

–Hola, senyor Agustí. Ja em perdonareu, però estic molt impacient per saber per què m’ha fet venir avui aquí amb tanta urgència.

–Tens raó. Ho entenc perfectament. Sé que no he actuat gaire bé amb tants misteris, però veuràs que no ho podia fer de cap altra manera.

–Bé, doncs, què em volíeu dir?

–Primer, et volia demanar que em tornessis a explicar alguns dels contes escrits pel teu fill.

–Com? Els contes del meu fill? Per què els vol tomar a escoltar? No entenc res.

–Si us plau. Conta-me’ls i no em preguntis res encara. Pots començar per aquell que parlava de la muntanya que desapareixia quan la maltractaven, i després del que tractava del riu tan amic dels seus peixos. També recordo molt el conte de les balenes atrapades en una platja que eren salvades per un grup de nens de colònies.

L’Albert no sabia on volia arribar aquell home. Encara més sorprès que al principi, va començar a narrar els contes que li havia demanat el senyor Agustí. Primer van ser tres, però després van ser tres més. Quan l’Albert, ja cansat, va parar de contar les histories, el senyor Agustí va estar un parell de minuts en silenci amb els ulls tancats. L’Albert no sabia què fer ni què dir. Finalment aquell home tan estrany el va mirar i li va dir: –Ja t’havia explicat que jo era un editor arruïnat. La il·lusió de la meva vida sempre havia estat publicar llibres per als infants. Durant molts anys així ho vaig fer i milers de nens i nenes van ser feliços llegint-los. La crisi econòmica em va agafar de ple i la meva 61

editorial va haver de tancar. Ja em pensava que no podria fer res més de profit, fins que fa tres dies vaig rebre una carta anunciant-me que acabava de rebre una herència molt gran d’un parent meu que vivia a Argentina. Ara resulta que, de cop i volta, sóc molt ric i no he dubtat ni un moment del que puc fer amb els diners: vull tornar a obrir la meva editorial. Penso que la millor manera és publicant els millors contes que he escoltat mai.

I aquests no són altres que els que escriu el teu fill Gerard.

Ara va ser l’Albert qui va estar una estona sense dir res i amb els ulls tancats. Allò era l’últim que s’esperava. Finalment va dir: –Senyor Agustí, m’heu deixat bocabadat. No sé pas què dir. Això que proposeu és molt gros.

–Això que us proposo és molt just –va respondre l’home–. I encara hi ha més coses.

M’agradaria que tu i la teva senyora vinguéssiu a treballar a la meva editorial perquè em podríeu ajudar a publicar els nous llibres de contes. Per suposat, m’encantaria que el Gerard continués escrivint contes per a la nova col·lecció que estrenarem, sempre i quan no perdi el ritme de les classes i faci sempre els deures que li encarreguin.

Quan l’Albert va arribar a casa encara li tremolaven les cames.

–Gerard, Margarida! Veniu al menjador. Tinc una cosa molt important per dir-vos.

–Has trobat feina, oi que sí, pare? –va preguntar el Gerard, encara des de la seva habitació.

–Molt més que això, fill.

I l’Albert els va començar a explicar: –Te’n recordes, Gerard, del senyor que va trucar ahir a casa? Aquell que tu vas atendre.

62

–Ah sí, el senyor Agustí.

–Aquest home era un editor que, per culpa de la crisi, va haver de tancar la seva editorial i la impremta. Doncs bé, acaba de rebre una herència d’un parent llunyà i amb els diners vol tornar a posar en marxa la seva activitat.

–Molt bé, però, que té a veure tot això amb nosaltres? –va preguntar-li la Margarida.

–Hi té molt a veure. El senyor Agustí coneixia els contes del Gerard perquè jo els hi havia explicat algun matí al banc de la plaça de la Font. Li van agradar tant que els vol publicar.

–Això és magnífic! –va dir emocionada la Margarida, mentre el Gerard s’havia quedat sense paraules.

–Però encara n’hi ha més! Aquest bon home vol que tu i jo l’ajudem a tirar endavant l’editorial.

La Margarida va abraçar l’Albert i tots dos van deixar anar llàgrimes d’alegria. El Gerard no feia cap paper. Estava totalment absent. Era com si tot allò no anés amb ell.

–Gerard, què et passa? No estàs content? No t’adones del que significa tot això per a tu i per a la nostra família? –va dir la Margarida.

–Fill, que no et trobes bé? –va afegir el pare.

El Gerard no reaccionava. Tenia els ulls i la boca del tot oberts. El seus pares li van sacsejar l’espatlla diversos cops. Quan ja es començaven a preocupar de debò, el nen per fi va retornar. Només va ser capaç de dir: 63

–El conte que us tenia preparat per aquesta nit ja no us el podré explicar, perquè em penso que ja el coneixeu. Li havia posat el títol de L’home a qui més li agradaven els contes i tractava d’un senyor arruïnat, per a qui els contes eren la seva vida, i que, després d’haver-la perdut, va poder recuperar la seva impremta per tornar a publicar les històries que tant li agradaven.

64

Crisi, risc i...rics!

Pseudònim: Berozgari Autor: Taha Shiekh Sadiq Categoria: cicle superior Escola: Rubén Darío, Barcelona Mestra: Elena Pérez Secanilla

E

m dic Taha i vaig néixer al Pakistan. El meu pare i la meva mare també van néixer allà. El meu germà, que té vuit anys i es diu Abdulah, ha nascut a Barcelona. Escric aquesta història per a que els que l’escoltin tinguin esperança i força per lluitar davant el problema de la crisi.

Sis mil quilòmetres vam recórrer amb l’avió que, l’any 2000, ens va portar a Catalunya per començar una nova vida i trobar noves oportunitats. La mateixa distància separa els dos pobles, el català que ens va acollir i el pakistanès que ens va veure néixer, en la manera d’entendre el món, la vida, la dificultat i la felicitat. Les persones que viuen allà, al Pakistan, es conformen amb les seves coses, accepten les mancances o tot allò que aquí considerem mancances, amb molta normalitat. Allà hi ha dos tipus de persones: els rics, que tenen moltes riqueses i els pobres.

Les persones que són pobres no tenen absolutament res. Els rics viatgen a Muree, una muntanya que a l’hivern està nevada i veure-la és tot un luxe. Jo encara no hi he anat però m’encantaria. Tinc la certesa que algun dia podré contemplar la bellesa de les muntanyes i dels grans rius. Com que és un país pobre, als pobles i a les ciutats no s’ha construït el clavegueram. Als carrers hi ha corrents que porten aigua bruta. Quan plou, aquests corrents es desborden i els carrers s’inunden. A moltes ciutats del Pakistan hi ha gossos però ens allunyem d’ells per precaució. El meu país de naixement té aquest contrast amb el meu país d’acollida.

Els meus avis van viure molt bé, ja que quan el país es va separar de l’Índia es van acabar les guerres. Hi havia molta pau, molta amistat i molt amor. La gent estava contenta amb les poques coses que tenia. En aquell temps, com que no hi havia tanta modernitat, es divertien jugant al parxís o a les cartes. La vida estava composta de moments senzills.

Petits i grans moments que omplien el dia a dia de les famílies.

A mi no m’agrada gaire jugar a les cartes. Prefereixo un joc típic del Pakistan: el criquet.

Sembla beisbol però és una mica diferent. Els seus principals elements són la pilota, que és de suro i de cotó, i la pala de fusta que serveix per llançar la pilota. Al camp de

66

67

joc es planten, a 20 metres de distància, dos wickets que estan fets amb tres estaques de 70 centímetres de llarg, com si fossin portes, i tan properes que si la pilota arriba a entrar, en surt amb molta dificultat. Al criquet s’enfronten dos equips. Cada jugador defensa amb el seu rascle contra els de l’altre costat, que llencen la pilota. Es poden eliminar els jugadors si corren i no arriben a la base o si el jugador de l’altre equip agafa la pilota a l’aire. M’agrada jugar amb els meus amics i amb els meus cosins. Ens ho passem molt bé.

Crisi és la paraula que més sento en els últims mesos quan surto de casa. Com que en el meu idioma, l’urdú, no sabia com es deia li vaig preguntar al meu pare i em va explicar que per a nosaltres la crisi no és tan important perquè els diners no donen la felicitat.

Nosaltres ens ajudem els uns als altres. S’ha de gaudir de la vida. Encara més, s’ha d’estar agraït amb les coses que té un mateix, ja que hi ha persones que no disposen ni d’un cèntim.

Ah! En urdú, crisi es diu berozgari. A casa meva mai no havia sentit aquesta paraula.

Potser no hi ha hagut mai crisi al meu país. O potser ens hem acostumat a viure amb la crisi i no li donem importància i sortim de la nostra terra i ens desplacem a milers de quilòmetres a buscar noves possibilitats.

Per tenir un món més just s’ha de saber perdonar, ignorar i ajudar totes les persones que tinguin alguna necessitat. Això és el que s’ensenya al meu país.

I també, com aquí i a arreu del món, som rics perquè tenim l’esperança que Déu ens ajudarà a sortir-nos-en si ens esforcem per aconseguir-ho.

Per això penso que de la crisi també podem aprendre a tenir més paciència, esperança i no rendir-nos mai. Podem aprendre que la lluita és indispensable per sortir dels problemes, que potser no necessitem tenir tantes coses (són necessàries?) i és un bon moment per tornar a mirar el món d’una altra manera.

La crisi és un moment de canvi. És una situació complicada amb la qual podem millorar i créixer com a persones si estem disposats a mirar el món amb ulls nous.

68

Si canviem la posició de les lletres de la paraula «CRISI» en tenim una de nova: «RISC».

Hauríem d’ésser valents per assumir els riscos dels canvis. Canvis personals i petits perquè la suma de forces petites en farà una de molt gran que mourà tota la terra cap a una altra direcció. Però en aquests moviments de lletres ens sobra una «I» que representa moltes paraules que hem d’esborrar de les nostres accions, en el nostre interior i dels nostres records: La I d’INTRANSIGÈNCIA, La I d’INDIVIDUALISME La I d’INDISCIPLINAT La I d’INTOLERÀNCIA La I d’INADAPTAT La I d’INCLEMÈNCIA La I d’INCOHERÈNCIA La I d’INCONSTÀNCIA La I d’INCOMUNICACIÓ La I d’INCONTINÈNCIA La I d’INCORREGIBLE La I d’INFÀMIA La I d’INDICADORS ECONÒMICS La I d’INFELICITAT 69

Si ens atrevim a lluitar i vèncer el risc del canvi podem tomar a canviar la posició de les lletres i obtenim una paraula nova i un gran desig: que tots siguem... RICS! Rics en tolerància, clemència, comunicació, transigència...i, per damunt de tot: AMOR. Només sóc un noi que encara va a l’escola i necessito explicar-vos el meu somni més íntim per veure si desitjant-lo tots alhora el podem aconseguir. Tant de bo!

70

Al meu barri surt el sol Pseudònim: Taronja 2001 Autora: Maria Bonet Vilanova Categoria: cicle superior Escola: Pia de Balaguer, Balaguer Mestra: Núria Porta Comelles

E

l meu barri és com tots els barris. Si mires per la finestra pots veure sortir el sol, la gent agafant el bus per anar a treballar o les mares acompanyant els nens a l’escola.

Al barri hi viu gent com a tot els altres barris; hi ha el conductor del bus, un cuiner, un senyor que té una agencia de viatges, una perruquera, un electricista, la caixera del supermercat...

Però estan a punt de succeir uns fets que canviaran la vida de la gent del barri.

En Lluís és el conductor del bus. Avui al treball li han dit que només faria el torn del matí, i li rebaixarien el sou a la meitat. En acabar el torn passa per davant de l’agència de viatges. Entra i diu: –Bona tarda, Emilio. Et volia dir que he d’anul·lar el viatge. M’han reduït el sou i ara no puc fer vacances. Ho sento.

A l’hora de dinar, l’Emilio se’n va cap al restaurant del Mamadou, on fan un menú boníssim.

–Hola Emilio, et poso el menú?

–Sí, si us plau. Però et volia dir que avui és l’últim dia que vinc a dinar. No tinc gaires clients i no em puc permetre venir a diari.

Per la porta del restaurant entra la Laura a prendre’s un tallat com cada tarda. En Mamadou, tot posant-li el tallat li diu: –Laura, escolta. No sé per què però cada dia vénen menys persones a dinar. És per això que ja no et podré portar el meu fill a la llar d’infants, ara el cuidarà la meva sogra.

72

La Laura arriba a casa amb molt mala cara. La Fàtima esta fregant la cuina.

–Hola Laura, que no et trobes bé?

–Bona tarda, Fàtima. Doncs no gaire, la veritat. Em temo que hauré de tancar la llar d’infants, molts nens estan deixant de venir. Tindré més temps lliure i ja podré fer les coses de casa. Demà ja no cal que vinguis. Ho sento molt, de veritat.

La Fàtima, en acabar de fregar té hora a la perruqueria de la Marianma. I quan l’acaba de pentinar, li diu: –Ho sento però ja no podré venir a la perruqueria. M’han fet fora de la feina.

A mitja tarda sona el telèfon de la perruqueria. És l’Ahmed, l’electricista. Ha de venir a canviar els llums que fa dies que no funcionen. Pero la Marianma ara no sap si el podrà pagar perquè té menys clientes i li diu que vingui un altre dia, ja que no li va bé.

Al súper venen uns dàtils molt bons. A l’Ahmed li encanten, sempre en compra. Però avui no porta diners a sobre ja que no ha fet cap reparació. L’Ahmed es diu: «Ja en compraré un altre dia».

A les nou, la Rosa, la caixera del supermercat, surt de la feina amb el cap baix i arrossegant els peus. Ara no treballen gaire, la gent sembla que no mengi tant.

L’encarregat li ha dit que no li pot pagar les hores extres.

–Bé, suposo que hauré de començar a estalviar. Avui tomaré cap a casa caminant, i així m’estalviaré el bus –es diu la Rosa.

Al meu barri ha arribat la CRISI. 74

A la placeta de la font, ja fa molt de temps que no hi ha nens jugant. Ara juguen a casa a la Play, estan enganxats al mòbil o mirant la televisió.

Avui l’Ona ha baixat a la placeta. Al banc de la font hi ha la Jasmina. Pel carrer del fons arriba en Bacari, que no fa bona cara. L‘Edu està assentat a la porta de casa seva.

Hi ha molt silenci, no es veu gent pel carrer, el barri no té color. Poc a poc, sense adonarse’n, es troben tots quatre al mig de la plaça, mirant-se els uns als altres.

L’Ona diu: –No sé el que passa però la gent està canviant, semblen més tristos.

–Sí, és veritat. A casa la mare plora molt –respon la Jasmina.

–La meva ja no em vol carregar el mòbil, estic perdut –diu el Bacari.

L‘Edu assenteix amb el cap i afirma: –És veritat que està passant alguna cosa molt grossa, el meu pare ha prescindit d’internet.

Ells no se n’adonen però feia molt de temps que no coincidien enmig de la plaça, tots junts, parlant.

–Els grans estan tristos, no poden fer vacances, ni canviar de cotxe... Què deu passar?

–diu un d’ells.

Poc a poc comencen a riure i al cap d’una estona tots quatre estan jugant al cavall fort, a tocar i parar, al pica-paret.

Al vespre, quan marxen cap a casa la cara els hi ha canviat, hi tenen un somriure.

75

Feia força temps que no estaven junts, jugant, formant un equip. I ara cada dia baixen a jugar a la placeta i viuen aventures, fan nous amics, es diverteixen molt.

El barri ja no és com sempre; esta més gris, més silenciós, més trist.

Però ara es tornen a sentir rialles a la placeta de la font. Alguna cosa torna a canviar.

El meu barri és com tots els barris. Si mires per la finestra pots veure un conductor de bus, una perruquera, un electricista,...

Ara és un barri més tranquil, la gent sembla que no té tanta pressa. Sí que semblen més tristos i capficats, però ha tomat a sortir el sol i la placeta de la font està plena de canalla jugant i fent xivarri.

Avui he vist que al restaurant del Mamadou han penjat un cartell amb un menú d’oferta, el conductor del bus treballa a la tarda al taller de les bicicletes, i últimament hi ha més gent que porta a arreglar les bicis.

La Jasmina m’ha dit que la seva mare, la Fàtima, ja no pIora, fa un curset per cuidar avis i està molt il·lusionada.

La mare ha anat a la perruqueria i diu que està molt contenta; la Marianma fa millors ofertes i després et fa un massatge al cap.

Poc a poc els grans estan canviant.

Al meu barri torna a sortir el sol.

76

Els projectes de l’Eric Pseudònim: Mark Evans Autor: Eloi Pascual Rodríguez Categoria: cicle superior Escola: Alexandre Galí, Barcelona Mestra: Montse Rodoreda

L’

Eric és un nen d’onze anys. Fins que va arribar la crisi no havia tingut mai cap problema de diners perquè els seus pares sempre havien treballat, però des de fa un temps ha anat veient com tot canviava. A casa hi havia més nervis, ja no li oferien tantes coses extres i la roba no era mai de marca. Això no el feia sentir malament perquè el que el preocupava de veritat era pensar que potser no podrien pagar el lloguer del pis o, fins i tot, que arribarien a no poder menjar. Ell volia tomar a veure’ls somriure com sempre.

Estava trist per aquesta situació i va estudiar un pla per poder-la canviar. Després de pensar-s’ho molt, va decidir que ell podia ajudar en l’economia familiar. Va planejar que cada dia, quan plegués de col·legi, aniria una hora a casa d’una família que tenien una àvia en una cadira de rodes. Si ell li feia companyia podria guanyar alguns diners per portar a casa, per tant es va proposar de fer-ho ben aviat.

Se’n va a anar parlar amb la filla de la senyora Dolors, que ho va acceptar immediatament perquè necessitava tenir estones lliures per fer els seus encàrrecs. Com que de seguida va veure que l’Eric era un noi molt seriós i sabia que la seva família passava per uns moments difícils, van quedar per començar la setmana següent.

Per tant, quan plegava de col·legi, i mentre els seus amics passaven l’estona jugant a futbol, mirant la tele o xatejant, ell feia els deures de pressa i se n’anava a casa de la senyora Dolors. Perquè es distragués mentre li feia companyia, parlava amb ella o li llegia algun llibre. Se’n va adonar que una persona gran té molta experiència per tot el que ha viscut, i per això se l’escoltava amb molt de respecte. Ella també es preocupava per la vida de l’Eric i l’ aconsellava. Ell pensava que encara que anés amb una cadira, el cap el tenia tan clar com ell, per això va néixer entre tots dos una bona amistat.

El primer dia que va portar diners a casa seva, els seus pares es van quedar molt estranyats perquè ell no volia explicar d’on havien sortit. Però al final ho va confessar perquè no es pensessin coses rares sobre la forma com obtenia aquells diners. Els pares li van agrair tot l’esforç, però la situació anava empitjorant i un dia li va dir plorant a la senyora

78

Dolors que havien de deixar la casa on vivien per anar a una altra de més senzilla.

Només havia trobat feina la seva mare i no podien continuar pagant el lloguer. Es va abraçar a la senyora Dolors i tots dos van plorar una bona estona.

L’endemà va trobar la filla de la senyora Dolors esperant-lo. Després de fer que l’Eric li expliqués tot, va dir-li que volia parlar amb els seus pares. Va oferir una feina al seu pare en una empresa que tenien ella i la seva mare. A casa seva aquella nit van fer una festa. Tot eren petons i abraçades per a l’Eric, ja que gràcies a ell havien conegut aquella família tan generosa.

Ell va continuar anant sempre que podia a veure la senyora Dolors fins que un dia es va morir. Li va deixar un escrit que el va emocionar molt, i també algun dels seus records per haver-la acompanyat i escoltat quan ella ja estava a punt d’anar-se’n d’aquest món.

L’Eric va pensar que gràcies a la crisi havia après a valorar la gent gran i va adonar-se que moltes vegades no es tracta gaire bé als avis, precisament perquè es pensa que com que són vells, no tenen res per oferir. Ell creia que era ben al contrari. També va aprendre que era capaç d’esforçar-se per fer alguna cosa pels altres. I va comprendre que el que falta en el món és tenir ganes d’ajudar els qui ho necessiten. Va pensar que la crisi no només és de diners sinó de valors. També va pensar en la gent que té tants i tants diners. En aquestes persones que es posen el sou que volen, que tenen cases, cotxes, vaixells, luxes i tot el que mai es podran arribar a gastar. Mentrestant hi ha persones que no poden menjar ni un tros de pa. Va decidir que per molts defectes que tingués, no seria mai un egoista. Va pensar que podria fer-se de Metges sense Fronteres o ajudar en una ONG, i que els nens petits i la gent molt gran necessiten moltes atencions.

Si jo manés –va pensar– faria pagar una part de diners als que tenen grans fortunes, que poguessin amagar-les a altres països. I amb la suma d’aquests diners de tot el món, ajudaria els que no tenen res. Faria una llei perquè fos impossible que es poguessin posar uns sous tan elevats. I si tingués una empresa, faria tot el possible perquè ningú perdés el seu lloc de treball.

80

Però l’Eric, l’única cosa que podia fer de moment era tractar bé la gent, no ser violent i fer que tothom se n’emportés un bon record, d’ell. Pensava que si no maltractava, si no era egoista i si sabia estimar ja tenia moltes coses importants. Però estudiar també ho era molt, d’important, perquè era el que els seus pares volien i, a més, si quan fos gran volia canviar algunes coses, li tocava estudiar de veritat. Era la seva obligació.

Va entendre que una crisi no és bona per a ningú, però que a ell li havia servit per volerse informar de com funciona el món, per saber més del que sabia, per veure que cal tractar bé les persones i, interiorment, per sentir-se millor que mai.

81

No diguis crisi, digues esforç!

Pseudònim: Tennismusical Autor: Guillem Pifarré Gallart Categoria: cicle superior Escola: Terraferma, Alpicat Mestre: Samuel Pàmpols Pedrós

A

quell dia en Pau havia arribat a casa capcot i totalment indignat, tal i com s’havia posat de moda en el darrer any. Ja feia sisè, i això volia dir que a finals de curs podria gaudir del privilegi que tots els alumnes d’aquest darrer curs de primària havien gaudit any rere any, des que ell anava a l’escola. Es tractava de l’esperada excursió de final d’etapa, de la qual tots els alumnes en tornaven orgullosos i contents. Era el cap de setmana més esperat des que va començar el curs. Tots volien que arribés el dia que, carregats amb motxilles, cantimplores i sacs de dormir, agafaven el tren, l’autocar i finalment el cremallera per arribar a la vall de Núria. Allí, passarien tot el cap de setmana acompanyats dels mestres tutors i d’algun altre mestre agosarat que es dignés a acompanyar-los, fent tot tipus d’activitats, cada una més divertida i arriscada que l’anterior. Al cap i a la fi, gairebé tots ja tenien 12 anys, és a dir, tal i com deia el seu cosí Albert, «l’edat oficialment permesa per fer tot tipus de bestieses controlades».

Però en Pau veia que només en unes hores, tota la il·lusió del curs se n‘havia anat en orris!

–Quina llauna! –pensava mentre xutava la motxilla tot anant a la seva habitació.

I és que aquella tarda, a l’hora de tutoria grupal, la Margarida i en Pep, els dos tutors de 6è, els havien reunit a la biblioteca de l’escola i els havien anunciat la trista notícia.

L’acampada d’aquell darrer curs s’havia suspès. Tot era culpa de la maleïda crisi! Els van explicar que l’escola no tenia prou diners per pagar part de la sortida i que, en les circumstàncies actuals, no trobaven prou bé demanar tots els diners als pares.

En Pau sabia que els pares d’algun company de classe havien perdut la feina i no en trobaven cap altra i que, fins i tot en Cosmin, un nen nouvingut que anava a la classe de 5è, havia marxat de l’escola i havia tornat al seu país perquè els seus pares s’havien quedat a l’atur. De totes maneres, en Pau pensava que per fer-se càrrec de la situació, només feia falta engegar la televisió o escoltar les converses dels grans a casa, a la pastisseria, al mercat... CRISI, CRISI I MÉS CRISI, A TOTES HORES! 84

85

A l’hora de sopar, en Pau va explicar la notícia als pares i ells van dir que trobaven la mesura prou encertada. Això encara va empipar més en Pau, que aquell dia en senyal de protesta va decidir anar-se’n al llit sense rentar-se les dents.

–Almenys, estalviaré aigua i pasta de dents! –va dir-se mentre tancava la porta de l’habitació amb un fort cop.

Aquella nit li va costar molt adormir-se i va aprofitar per rumiar què podien fer els seus companys i ell per canviar la decisió de l’escola. Rumiant, rumiant, va pensar en tantes bestieses com us pugueu imaginar; que si atracar un banc, escriure una carta al president de la Generalitat, fins i tot valorava vendre totes les seves joguines, inclosa la Play Station 3 que li havien regalat aquell Nadal. Finalment, es va adormir amb un munt d’idees bullint-li al cap; a quina més absurda!

L’endemà al matí, sense pensar-ho ni buscar-ho, se li va presentar la solució. La seva germana Aina estava prenent l’esmorzar al seu costat i, com sempre, no se’l volia acabar. L‘àvia Pilar, que era a la cuina amb ells perquè, com cada matí, era l’encarregada de portar-los a l’escola, va dir a l’Aina: –Esforça’t, nena, i acaba’t l’esmorzar! Només si t’esforces ho aconseguiràs! –va dir mentre es prenia el cafè. Aquelles paraules li van donar la clau al Pau. ESFORÇ! ESFORÇ ERA EL QUE CALIA! Si tots els alumnes s’esforçaven, segur que aconseguien el que volien, que era anar d’excursió.

Aquell matí, a l’escola, en Pau va estar molt inquiet. No podia parar de bellugar-se a la cadira. Quan va arribar l’hora de l’esbarjo, va reunir tots els companys de classe a l’entrada del gimnàs i va explicar el que havia anat pensant tot el matí. Els va dir que si volien anar d’excursió s’havien d’esforçar i pensar com podien recaptar diners suficients per pagar-se part de l’excursió i, d’aquesta manera, no carregar-ho tot als pares. Les solucions donades pels companys van ser tan nombroses que la Mariona, una companya de classe, va haver d’anar ràpidament a buscar un paper per tal d’apuntar86

les totes i no perdre’n cap ni una: que si organitzar un mercadet de joguines de segona mà cada diumenge a la plaça de l’ajuntament, que si demanar permís al director de l’escola per vendre llibres vells durant la diada de Sant Jordi, que si oferir-se al quiosc per repartir els diaris als subscriptors a canvi d’alguna propina, que si anar a veure l’alcalde per tal que els deixés fer algun treball comunitari pel poble, que si quedar-se a ajudar la bibliotecària del Casal quan tanqués la Biblioteca a canvi d’algun llibre per vendre durant la Diada. En un moment, van sorgir tantes idees com nens hi havia a les dues classes de 6è.

Van acordar quedar l’endemà, que era dissabte, al Casal del poble per tal de distribuir-se les tasques i, així, posar-se a treballar el més aviat possible. Calia deixar-ho tot lligat i, a més, conscienciar tots els companys que els toqués fer el que els toqués, calia que fossin molt responsables.

En Pau estava molt content. Segons ell, amb ESFORÇ I RESPONSABILITAT, el seu pla no podia fallar. Havien decidit que tots ho explicarien als seus pares durant el cap de setmana i, segons la Mariona, aquest podía ser l’únic obstacle que podien trobar. Tots sabien que si als pares no els semblava bé la idea, ja es podien oblidar de l’excursió per sempre més. No obstant això, tot va anar tal i com s’esperaven. La majoria dels pares van acceptar el pla perquè tal i com deia l’àvia d’en Pau, «una mica d’esforç i responsabilitat no els aniria gens malament i, a més, aprendrien a saber el que costa guanyar els diners».

Les setmanes següents van ser un no parar. Al Pau li havia tocat escombrar la plaça de l’església els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí, abans de les misses. A canvi, l’alcalde els havia promès donar-los uns diners per a l’excursió. A més a més, en Pau va haver de pujar a les golfes de casa seva i d’alguna casa veïna per tal de recuperar alguna joguina vella per vendre al mercadet que havien organitzat. Malgrat el temps que tots els companys dedicaven a portar a terme la tasca que se’ls havia encomanat, entre ells es notava molta alegria. Tots ho feien de bon grat, sense queixar-se! Val a dir que els deures de l’escola no se’n van ressentir gens ni mica. Durant el temps que es va portar a terme el pla, ni la Margarida ni en Pep van trobar que ningú hagués fet els deures, sinó 87

ben al contrari. Semblava que fins i tot s’havien tomat més responsables en les feines que els encomanaven a l’escola!

Finalment, va arribar l’última setmana de maig, que era la data límit per fer el recompte dels diners aconseguits. A primer cop d’ull semblava que tot havia anat prou bé. Les joguines s‘havien venut gairebé totes. La paradeta de llibres de la diada de sant Jordi havia estat un èxit ja que, a més dels llibres que cadascú havia dut de casa seva, la bibliotecària els havia regalat uns llibres per a adults que també van poder vendre als veïns del poble. El quiosquer, d’altra banda, tampoc s’havia quedat curt ja que també els va facilitar alguna que altra revista i algun còmic vell que van afegir a la paradeta.

A més a més, els veïns subscriptors dels diaris havien donat als nens que els duien els diaris a casa alguna que altra propineta. Però el més esplèndid de tots va ser, gens dubte, l’alcalde. Semblava que estava més orgullós que ningú de la mainada del seu poble i no s’estava de dir-ho al cafè del Casal o a qualsevol persona que li treia el tema. De fet, els va acabar pagant els diferents serveis que havien fet pel poble d’allò més bé, tot estirant una mica dels pressupostos de l’any. Va arribar l’hora d’obrir la guardiola que una entitat bancària els havia regalat quan es van assabentar del pla anticrisi promogut pels nens de l’escola. Tots estaven d’allò més nerviosos. En tindrien prou? Hauria valgut la pena tant d’esforç? En Pau va ser l’encarregat d’obrir-la i anar comptant els diners, mentre la Margarida anotava els comptes a la pissarra. Noranta-sis ulls estaven clavats en la taula de la classe de 6è B, mentre en Pau anava comptant: 100, 105, 110, 182, 190, 210, 243, 250, 260...

Fins que finalment va arribar a la meravellosa xifra de 390 euros. Llavors tot van ser salts, crits i alguna llàgrima espontània. Es notava que els tutors, la Margarida i en Pep, estaven molt contents i, segons van dir, molt orgullosos d’ells. Aquella mateixa tarda els van anunciar que amb aquells diners n‘hi havia prou per pagar el tren, l’autocar i alguna cosa més de cadascun dels alumnes de 6è. La resta, com sempre, l‘havia de pagar els pares, però això no va ser gens difícil d’aconseguir ja que tots ells n’estaven molt dels seus fills i no els podien negar la tan merescuda excursió de final de Primària.

88

El dia de l’excursió va arribar. Feia molt bon dia i les prediccions per al cap de setmana no podien ser millors. Tothom es va aplegar a la plaça per tal d’acomiadar els nens i nenes. A més dels pares, germans i padrins, no hi van faltar ni l’alcalde, ni el quiosquer, ni la bibliotecària ni molts veïns del poble que se sentien orgullosos d’aquells noiets que, amb les seves idees i actes, els havien ensenyat dos dels valors més importants per superar la crisi: ESFORÇ I RESPONSABILITAT. Val a dir que l’excursió va ser un èxit i que tots els nois i noies van tornar amb moltes ganes d’explicar coses i convençuts que, tal i com deia l’àvia d’en Pau, «només si t’esforces, ho aconseguiràs»!

89

Escoles participants al Novè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Col·legi Claret, Sabadell Col·legi Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Escola Alba, Corbins Escola Alexandre Galí, Barcelona Escola Alzines Balladores, Sant Feliu de Buixalleu Escola Anton Busquets i Punset - ZER El Moianès Ponent, Calders Escola Antònia Simó Arnó, Almacelles Escola Aqua Alba, Gualba Escola Arabell, Lleida Escola Beat Bonaventura Gran, Riudoms Escola Betània-Patmos, Barcelona Escola Carrilet, Palafrugell Escola Claret, Valls Escola Claver, Lleida Escola Cor de Roure, Santa Coloma de Queralt Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola de Cabanes, Cabanes Escola Dolors Martí i Badia, Igualada Escola El Carme, Tarragona Escola El Carme-Vedruna, Manlleu Escola El Cim, Terrassa Escola El Corb, Corbera de Llobregat Escola El Roure, Pontons Escola Els Pins, Barcelona Escola Els Raiers, La Pobla de Segur Escola Els Secallets, El Vendrell Escola Els Til·lers - ZER El Francolí, La Masó Escola Elvira Cuyàs, Montcada i Reixac Escola Enric Granados, Barcelona 90

Escola Familiar Agrària de Camp Joliu, L’Arboç Escola Francesc Feliu - ZER Baix Segrià, Aitona Escola Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès Escola Infant Jesús, Barcelona Escola Inocencio Pardos - ZER Ponent, Gimenells i el Pla de la Font Escola Jacint Verdaguer, La Granada Escola Joan Ardèvol, Cambrils Escola Joan Casas, Sant Antoni de Vilamajor Escola Joan Rebull, Reus Escola Joan Roca Guipúzcoa, Barcelona Escola Josep Baltà i Elias, Vilafranca del Penedès Escola Juncadella, La Cellera de Ter Escola La Bòbila, Cambrils Escola La Draga, Banyoles Escola La Farigola del Clot, Barcelona Escola La Florida, Santa Perpètua de Mogoda Escola La Plana, Vila-Seca Escola La Roureda, Tordera Escola L’Eramprunyà, Gavà Escola Les Alzines, Girona Escola Les Arenes, Terrassa Escola Les Eres, Creixell Escola Les Planes, La Llagosta Escola Les Vinyes, Sant Cugat Sesgarrigues Escola Lluís Viñas i Viñoles, Móra d’Ebre Escola Marià Fortuny, Reus Escola Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Escola Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques

Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Martí Poch, L’Espluga de Francolí Escola Mas Prats, Palafolls Escola Mediterrani, L’Ampolla Escola Mestral, Sant Feliu de Llobregat Escola Mestral, Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant Escola Mestre Agustí Barberà, Amposta Escola Minyons d’Urgell - ZER Plaurcén, Fondarella Escola Miquel Martí i Pol, Lliçà d’Amunt Escola Mogent, Montornès del Vallès Escola Montagut, Vilafranca del Penedès Escola Montalbà - ZER Riu Corb, Preixana Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Escola Montessori-Palau, Girona Escola Montsent de Pallars - ZER Alt Pallars Sobirà, Rialp Escola Montseny, Breda Escola Montserrat, Barcelona Escola Montserrat Vayreda, Roses Escola Mossèn Jacint Verdaguer, Barcelona Escola Nausica, Barcelona Escola Nostra Senyora del Carme, Balaguer Escola Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar Escola Pia de Balaguer, Balaguer Escola Pia d’Olot, Olot Escola Pia Sant Antoni, Barcelona Escola Pins del Vallès, Sant Cugat del Vallès Escola Pla de l’Ametller, Banyoles Escola Pompeu Fabra, Sant Adrià de Besòs Escola Quatre Vents, Manlleu Escola Ramon Casas, Barcelona Escola Ramon Faus i Esteve, Guissona Escola Ridolaina - ZER Baridà-Batllia, Montellà i Martinet

Escola Riumar, Deltebre Escola Rocabruna, Les Borges del Camp Escola Roser Capdevila, Sant Joan Despí Escola Rubén Darío, Barcelona Escola Salvador Espriu, Granollers Escola Sant Cristòfol, Les Planes d’Hostoles Escola Sant Jaume - ZER Baix Segrià, La Granja d’Escarp Escola Sant Jaume de la FEP, L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Joan, Benavent de Segrià Escola Sant Jordi, L’Ametlla de Mar Escola Sant Jordi, Fornells de la Selva Escola Sant Josep, Sant Feliu de Guíxols Escola Sant Lluís Gonçaga, La Garriga Escola Sant Miquel del Cros, Argentona Escola Santa Agnès de Malanyanes, La Roca del Vallès Escola Segimon Comas, Sant Quirze de Besora Escola Serra de Prades - ZER Montsant-Serra de Prades, Prades Escola Solcunit, Cunit Escola Terraferma, Alpicat Escola Torres Jonama, Mont-ras Escola Vallgorguina, Vallgorguina Escola Vedruna, Girona Escola Vedruna, Palamós Escola Verd, Girona Escola Verntallat, La Vall d’en Bas Escola Virolai, Barcelona Institut-Escola Salvador Vilarrassa, Besalú Institut-Escola Sant Jordi, Navàs

91

Escoles guanyadores de les nou edicions 2004 Àgora, Sant Cugat del Vallès CEIP Els Pins, Barcelona CEIP Herois del Bruc, Piera CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa CEIP Santa Maria de Gardeny, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Daina Isard, Olesa de Montserrat Escola Pia, Tàrrega La Salle, Palamós Maristes, Sabadell Menéndez Pidal, Barcelona Santíssima Trinitat, Badalona 2005 CEIP Els Til·lers - ZER El Francolí, La Masó CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Ruiz Giménez, Palamós CEIP Santa Maria d’Avià, Avià Col·legi Sant Josep Obrer, L’Hospitalet de Llobregat Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Girona Mare de Déu del Roser; Barcelona Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Santíssima Trinitat, Badalona Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat 2006 CEIP Carrilet, Palafrugell CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic 92

CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar CEIP Rosa Sensat, Reus CEIP Rubén Dario, Barcelona CEIP Timorell, Castelldans Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Terrassa Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Mare de Déu del Roser, Barcelona 2007 CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms CEIP Malagrida, Olot CEIP N-I de Pràctiques, Barcelona CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Josep, Tàrrega CEIP Torres Jonama, Mont-ras Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Nostra Senyora del Carme, Balaguer Col·legi Sant Miquel, Barcelona Escola l’Espill, Manresa Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Institució Escolar Claret, Sabadell Saint George’s School, Fornells de la Selva ZER El Sió, Butsènit d’Urgell 2008 CEIP 3 d’abril, Móra la Nova CEIP El Canigó, Sant Just Desvern CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur CEIP Font d’en Fargas, Barcelona

CEIP Macià-Companys, Agramunt CEIP Maria Ossó, Sitges CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Pràctiques, Tarragona Escola Claret, Sabadell Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Mare de Déu del Lledó, Valls Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona 2009 CEIP Annexa Joan Puigbert, Girona CEIP Joan Maragall, Vilanova del Camí CEIP La Farigola del Clot, Barcelona CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Palau, Palau-solità i Plegamans CEIP Puiggraciós, La Garriga CEIP Subirats, Lavern CEIP Vila-Romà, Palamós Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia, Olot Escola Sant Domènec de Guzman, Tarragona Escola Shalom, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona 2010 CEIP Annexa-Joan Puigbert, Girona CEIP Bellavista-Joan Camps, Les Franqueses del Vallès CEIP Enric Granados, Barcelona CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Sant Jordi, Puigverd de Lleida CEIP Sant Sebastià, Els Palleresos Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques

Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Loreto-Abat Oliba, Barcelona Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Escola Reina Elisenda, Barcelona 2011 CEIP Doctor Salarich, de Vic Escola Els Raiers, de La Pobla de Segur Escola Cultura Pràctica, de Terrassa Escola J. Dalmau Carles, de Girona Escola Josep Veciana, de Perafort Escola La Draga, de Banyoles Escola La Immaculada, de Barcelona Escola Lola Anglada, d’Esplugues de Llobregat Escola Maria Ward, de Badalona Escola Reina Elisenda, de Barcelona Escola Saint George’s School, de Fornells de la Selva Escola Shalom, de Barcelona Escolania de Montserrat, de Montserrat Institució Escolar Claret, de Sabadell Institució Montserrat, de Barcelona 2012 Col·legi Claret, Sabadell Col·legi Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Escola Alexandre Galí, Barcelona Escola Arabell, Lleida Escola Infant Jesús, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia Balaguer, Balaguer Escola Ramon Faus i Esteve, Guissona Escola Rubén Darío, Barcelona Escola Salvador Espriu, Granollers Escola Terraferma, l’Alpicat

93

Índex Presentació . .........................................................................................................................3 Pròleg ...................................................................................................................................4 El problema dels Reis Mags...............................................................................................11 L’escola es fa vella...............................................................................................................15 Voraviu vers Viufeliç..........................................................................................................19 El Gerard, la Marta i els seus amics extraterrestres.........................................................23 Un núvol gris al país de l’Alegria.......................................................................................27 La noia del violí..................................................................................................................31 La Júlia, la poma i les consoles..........................................................................................37 No tinc diners, i què?.........................................................................................................41 La granja de la vila.............................................................................................................47 El regal d’en Marcel............................................................................................................51 L’home a qui més li agradaven els contes.........................................................................55 Crisi, risc i...rics!.................................................................................................................65 Al meu barri surt el sol......................................................................................................71 Els projectes de l’Eric.........................................................................................................77 No diguis crisi, digues esforç!............................................................................................83 94