Contes d'esport by Solidaritat Sant Joan de Déu

Contes d’esport Desè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 1

15/05/13 12:42

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. Primera edició: maig de 2013 © dels textos: dels diferents autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Casp, 108, 8è 08010 Barcelona Tel. 93 218 34 58 Fax 93 265 65 23 editorial@editorialmediterrania.cat www.editorialmediterrania.cat Realització editorial i maquetació: Ormobook ISBN: 978-84-9979-222-4 DL: B-12.763-2013 Impressió: Ormoprint, Barcelona

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 2

15/05/13 12:42

quest any estem de celebració: el Premi Pilarín Bayés compleix 10 anys! I arriba a aquest desè aniversari en un estat de salut envejable: consolidat, creixent cada any en nombre de participants i creixent també en el nombre d’escoles que s’animen a enviar els seus contes. Deu anys en què moltes escoles de Catalunya heu treballat i escrit sobre temàtiques diverses, deu anys de molt bona feina feta a les aules. El primer reconeixement i agraïment el teniu els nens i les nenes, evidentment, per les vostres ganes d’escriure, per les vostres idees, per la vostra imaginació, pel vostre entusiasme; però també mereixen una gran felicitació els vostres mestres i les vostres mestres, per la feina de motivar-vos i de fervos descobrir que això de llegir i escriure obre portes a mons absolutament fascinants. En aquesta edició hem batut tots els rècords: més de 7.000 nens i nenes de tot el territori heu participat escrivint algun conte. I hem rebut més de 2.300 contes! Entendreu que la feina del jurat, que es mereix també un gran reconeixement, ha estat difícil: escollir els quinze millors contes entre tants escrits ha estat complicadíssim! I una altra feina no gens senzilla: la d’il·lustrar-los! Però en això la Pilarín és una autèntica artista, ja ho sabeu. Veureu que aquest any el pròleg l’escriu el Grup de Recerca en Educació Física de la Universitat de Vic. Ells també es mereixen un agraïment perquè s’han llegit tots els contes que hem rebut per poder fer l’estudi paral·lel que presentem lligat al premi. Han extret tots els valors que surten dels vostres contes relacionats amb la pràctica esportiva i els han analitzat. Aquest any que la temàtica estava plantejada sobre els valors en l’esport, sobre saber guanyar i saber perdre, us he de dir que, per a nosaltres, la vostra participació ha estat la millor victòria! Que és cert el que molts heu explicat en els contes: participar i passars’ho bé és el més important! Enhorabona als guanyadors i guanyadores i felicitats a tots els participants. L’any que ve us esperem en una nova convocatòria! Mònica Estruch Directora d’Editorial Mediterrània

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 3

15/05/13 12:42

L’

esport i les seves múltiples i variades pràctiques fa que moltes nenes i molts nens a Catalunya tinguin l’activitat esportiva com a referent d’oci i diversió. I això és un fet que es constata cada cop més en la societat, tant en forma d’increment en les activitats extraescolars, com en forma de preferències dels infants a l’hora d’escollir els seus espais d’oci.

Els agents educatius disposem d’un escenari privilegiat per poder intervenir i educar els infants que hi participen més enllà del context escolar. Amb la pràctica de l’esport es genera un espai i una situació on es poden treballar aspectes i conceptes que són òptims de poder transmetre més enllà de l’àmbit educatiu formal. Entre aquests aspectes hi trobem, com no podria ser d’una altra manera, els valors. El valor de l’esforç i el valor de la perseverança, el valor de la companyonia i el valor de la solidaritat, l’aprendre a compartir i l’aprendre a lluitar conjuntament per un objectiu comú... són alguns dels eixos morals sobre els quals pivoten la majoria de pràctiques esportives educatives. En el marc del Desè premi Pilarín Bayés, el Grup de Recerca en Educació Física de la Universitat de Vic (GREF) ha pogut analitzar, a partir de l’elaboració de 2.329 contes escrits per infants de primària d’arreu de Catalunya, quins són els valors morals que, sota la perspectiva dels mateixos protagonistes, afloren durant la pràctica esportiva. Com a conclusions més destacades voldríem destacar que els infants de primària tenen ben treballats els valors del “saber guanyar” i del “saber perdre”. És a dir, gestionen de manera adequada ambdues vivències, per bé que, en la majoria de casos, prefereixen tenir experiències d’èxit, és clar! També hem constatat que la gestió del “saber guanyar” i del “saber perdre” es fa més rica si prèviament s’han assimilat altres valors. Així, l’adquisició d’eines morals i actituds prèvies, tals com l’empatia, l’alegria, la capacitat de treballar en equip o el respecte a la diversitat i la diferència faciliten la gestió dels valors relacionats amb la victòria o la derrota.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 4

15/05/13 12:42

L’esport transmet valors, és clar, però sobretot dóna eines i habilitats socials, que un cop fora de l’escenari esportiu, els infants poden mobilitzar per desenvolupar-se millor com a persones en una societat plural i en canvi constant.

Grup de Recerca en Educació Física Universitat de Vic

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 5

15/05/13 12:42

Veredicte del Desè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Reunit a Barcelona el 17 d’abril de 2013 el jurat del Desè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, presidit per Pilarín Bayés i integrat per Jordi Albertí, Joan Baqués, Ramon Besora, Joaquim Carbó, Bruno Cesena, Montserrat Cortina, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Antoni Gistau, Alegria Julià, Gonçal Luna, Meritxell Margarit i Lluís Vila d’Abadal resol premiar els contes següents:

Cicle inicial: El misteri dels anells olímpics amb el pseudònim Els pollets, de l’Escola Institució Montserrat, de Barcelona. Un món ple d’esports amb el pseudònim Xip-Xap, de l’Escola Casals-Gràcia, de Manlleu. El millor premi amb el pseudònim Els invisibles, del Col·legi Mare de Déu de Montserrat, de Les Borges Blanques. El Dia de l’Esport amb el pseudònim Els micos, de l’Escola Mare de Déu de Montserrat, de Castellbisbal. Els esports d’en Raül amb el pseudònim Els dinosaures, de l’Escola San Jaime, de L’Hospitalet de Llobregat.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 6

15/05/13 12:42

Cicle mitjà:

Cicle superior:

Una cursa d’amics amb el pseudònim Povi, de l’Escola Terraferma, d’Alpicat.

Guanyar, perdre, tant se val! amb el pseudònim Jep Sabà, de l’Escola Pia, de Balaguer.

En Pau i la Laia al circuit de curses amb el pseudònim Moto GP, de l’Escola Terraferma, d’Alpicat. A poc a poc i bona lletra amb el pseudònim Jornetà, de l’Escola Segimon Comas, de Sant Quirze de Besora. Pedala i calla, Roger amb el pseudònim Cal Llúcia, de l’Escola Sant Miquel, del Pla de Manlleu. Cal un amic per ser feliç amb el pseudònim Petit pingüí, de l’Escola Lola Anglada, d’Esplugues de Llobregat.

El sabor d’una victòria amb el pseu dònim NBA, de l’Escola Valeri Serra, de Bellpuig. Saber guanyar i saber perdre amb el pseudònim Hello Kitty, de l’Escola Joan Ardèvol, de Cambrils. El somni de l’Àlex amb el pseudònim Pabadirimic, de l’Escola Pàmies, de Ginestar. La cursa d’en Rodes amb el pseudònim Goku, del Col·legi La Presentació, de Reus.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 7

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 8

15/05/13 12:42

El misteri dels anells olímpics Pseudònim: Els pollets Autors/es: Martí Arcusa Bial, Mariona Ayala Franch, Víctor Benito Díaz, Anna Bernal Ortega, Adriana Capote Garcia, Berta Carbonell Cristina, Juan Cuelliga Gambarte, Blai Folch Rodríguez, Max Font Vilaplana, Oriol Galceran Martínez, Àlex Garcia Molina, Biel Gilavert Garcia, Martín Gómez Mochales, Valentina López Borràs, Noa Márquez Valle, Paula Martínez López, Aina Moll Aricha, Marc Navarro Gayoso, Xavier Ortega Aros, Marc Liang Perarnau Olaya, Gerard Píriz Ferrer, Marcel Rebollar Osuna, Irati Resina Luquin, Jana Ruiz Erra, Laia Sanz Lara, Cai Vergés Ambrós Categoria: cicle inicial Escola: Institució Montserrat, Barcelona Mestra: Judit Garcia Farrero

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 9

15/05/13 12:42

a molts i molts anys, en un continent molt llunyà s’estaven disputant els Jocs Olímpics. Eren uns dies molt especials perquè es reunien atletes de tot el món: jugadors i jugadores de futbol, de bàsquet, nedadors i nedadores, gimnastes, judokes... Hi havia atletes de tota mena: alts, baixos, forçuts, àgils, però tots tenien una cosa en comú, que volien guanyar i no sabien perdre. Sempre acabaven enfadats, barallats i de mal humor. El públic, fart de veure tantes baralles, va deixar d’anar a les competicions i els atletes es van quedar sols. Però no va ser l’única cosa que va marxar, també van desaparèixer els colors de les anelles olímpiques: el vermell, el verd, el blau, el negre i el groc es van convertir en gris. Els atletes, quan es van llevar al matí, es van quedar bocabadats: –On són els colors? Les anelles olímpiques són grises! –deien amb sorpresa i indignació. –Ens hem de reunir tots i totes al voltant del peveter –deia una atleta de marxa–. Això ho hem de solucionar plegats. Després de moltes discussions per veure qui tenia la solució més adient, van acordar que el millor seria ajudar-se entre tots. Els nedadors i les nedadores es van llançar a l’aigua per recuperar el color blau; els jugadors i les jugadores de futbol van agafar un tros de gespa del camp per recuperar el verd; per aconseguir el vermell, els atletes van agafar un tros del seu circuit; el saltadors de longitud van portar una mica de sorra per recuperar el groc i, per al color negre, els judokes van cedir els seus cinturons negres. A poc a poc, les anelles van anar recuperant els colors i els atletes es van adonar que no s’havien barallat en tot el dia, al contrari, s’ho havien passat de meravella, i van adonar-se que guanyar no era el més important. Vet aquí uns Jocs, vet aquí una anella, aquest rondalla ja s’ha fet vella.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 10

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 11

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 12

15/05/13 12:42

Un món ple d’esports Pseudònim: Xip-Xap Autors/es: Marc Aguado i Sánchez, Ivet Alba i Montes, Biel Arco López-Cozar, Pol Arco López-Cozar, Yeray Argüelles i Jordán, Yousra Azouagh, Gemma Carreras i Fontserè, Maria Carmen Castillo i Pou, Farid Chilah, Sara Colldelram i García, Soufian El Aissaoui, Doae El Bighouti, Pau Fabré i Soler, Cora González i Paterna, Anna Guzmán i Fernández, Doaa Lakdimi, Laia Martínez i Jutglar, Janna Martínez i Tomás, Olivier Martorell i Morató, Albert Roca i Feixas, David Serrano i López, Clàudia Solà i Expósito, Amal Ziza Categoria: cicle inicial Escola: Casals-Gràcia, Manlleu Mestres: Roser Ballús i Montse Costa

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 13

15/05/13 12:42

a molts i molts anys que la gent volia ser forta i valenta i tenir bona salut, igual que passa ara, i així es van crear diferents esports. A Vic, en una ciutat a prop de Manlleu on també sovint hi ha boira, hi viu una senyora que es diu Pilarín, és una bona ninotaire! Un bon dia la Pilarín es va llevar d’hora perquè havia quedat amb una seva amiga per anar a jugar a tennis. Com que no tenien el material necessari, la Pilarín tota decidida va anar a una botiga d’esports i els va proposar un tracte: un dibuix seu a canvi de dues raquetes de tennis i una pilota. Ben contentes es van posar el xandall i les vambes i van començar a jugar, però de seguida es van cansar, tenien molta set i no s’havien emportat aigua. Van rumiar de fer altres esports: futbol, bàsquet, aixecar pesos, boxa, karate... Al final es van decidir per anar a fer natació. Com que tenien set pensaven en l’aigua de la piscina, però quan hi van ser es van adonar que no portaven banyadors! La Pilarín en va dibuixar un per a cada una amb els maquillatges que portaven a les bosses, però no els quedaven prou bé i, a més a més, quan es van tirar a l’aigua es van començar a esborrar! Van haver de tomar cap a casa, però es van oblidar les bosses a la piscina. No portaven ni les claus per poder entrar a casa. Van haver de tomar-hi de seguida, però quan hi van arribar, la porta ja era tancada. Van pensar que podien anar a casa d’una seva amiga, que precisament treballava a la piscina. La seva amiga no tenia pas les claus per obrir-la però les va convidar a sopar i també els va dir que es podien quedar a dormir. Els va deixar uns pijames amb dibuixos ben divertits, i van anar a dormir d’hora per poder llevar-se ben aviat.

L’endemà van ser les primeres d’arribar a la piscina, i per sort van trobar les bosses on les havien deixat, als vestidors. Aprofitant que no hi havia gent es van banyar a la piscina, i també es van ficar al jacuzzi, van engegar força estona les bombolles i van sortir ben relaxades! Després van anar al gimnàs i van fer una estona de bicicleta mentre anaven xerrant amb la gent que ja havia començat a arribar. Al cap d’una estona es van decidir per anar a fer beisbol. Mentre practicaven amb el bat, la Pilarín va picar molt fort la pilota, tan fort, que va volar i volar fins a sortir fora del camp, amb tan mala sort que va trencar un vidre d’una casa de just al davant del camp. De seguida, la Pilarín i tots els que jugaven amb ella varen anar a parlar amb la gent que vivien a la casa, que varen sortir ben espantats, pobres! De seguida tots van estar d’acord que els comprarien un 14

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 14

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 15

15/05/13 12:42

vidre nou. Mentre xerraven i demanaven disculpes, es va anar fent fosc, però tot d’una es varen obrir uns grans focus de la pista de bàsquet que hi havia just al costat de la casa. Van anar cap allà, i varen veure unes animadores que per a abans del partit, havien preparat un ball per animar els jugadors. La Pilarín i la seva amiga s’hi van apuntar de seguida, però no ho feien massa bé ja que no l’havien assajat. Després va començar el partit, i es van quedar a veure’l, però... a un jugador se li va escapar la pilota quan feia cistella i va anar a parar just al cap de la pobra Pilarín. Per sort no es va fer gaire mal, els jugadors les van convidar a berenar després del partit i tot junts s’ho varen passar molt bé. La Pilarín i la seva amiga s’ho havien passat molt bé fent esport, havien fet salut i havien fet molts amics...! I si no és mentida, és que és veritat!

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 16

15/05/13 12:42

El millor premi Pseudònim: Els invisibles Autors/es: Jordi Ballespí Farré, Joel Ballespí Montero, Beniamin Capusta, Guillem Contijoch Carles, Laura Escuer Serra, Aroa Espasa Molina, Albert Farré Carrasquer, Niko Ferrer Morros, Pol Folguera Benet, Guillem Garrós Serra, Maria Isabel Gheti, Abel González Belart, Vanessa Gras Grajales, Daniel Hernández Rodríguez, Pau Majà Giné, Natàlia Not Montalà, Paula Roig Valverde, Aleix Rosinach Olivart, Lluís Ruiz Gámez, Noret Solanes Fernández, Judith Torrent Grueso, Airam Ubal Gómez, Marc Vallés Vendrell, Joel Vallverdú Benet, Carla Zuferri Abella Categoria: cicle inicial Escola: Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Mestra: Mònica Labella Sobrevals

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 17

15/05/13 12:42

questa és la història de veritat del Ramon, un noi intel·ligent, bo, treballador i valent, i de tots nosaltres, una colla de nens i nenes, companys d’escola.

Era l’any que fèiem segon de primària, concretament el mes d’octubre, a primera hora del matí. Tots havíem deixat els deures damunt la taula de la mestra i alguns repassaven la lectura, quan la senyoreta ens va dir: –Bon dia! Us he de comunicar una bona notícia. La setmana vinent tindrem un company nou. Es diu Ramon i és molt simpàtic. De ben segur que estarà una mica trist, perquè ha hagut de deixar els seus amics, però jo sé que li farem una bona acollida, oi? –Sííííí...!!! –vam cridar tots. A l’hora del pati tots ens vam reunir al nostre racó predilecte, el jardí botànic, on tenim plantats una mostra d’arbres autòctons de la nostra comarca, ametllers, alzines, oliveres... Allí, entusiasmats amb la notícia, fèiem plans per al nostre nou company. L’Oriol ja el volia per jugar al futbol, l’Anna i la Maria volien apuntar-lo a tennis taula, però gairebé estàvem tots segurs que voldria jugar a bàsquet, perquè l’equip era força bo, sabeu? Esperant i pensant, pensant i esperant, va arribar el dilluns i també el Ramon. Oh, oh, oh, oh, oh...!!! Ens vam quedar tots sorpresos, perquè en Ramon va entrar amb la motxilla sobre els genolls i empenyent la seva cadira de rodes. La senyoreta i el Dani, el professor d’Educació Física, van cridar: «Visca el Ramon! Benvingut!», «Viscaaa!». I tots vam aplaudir. A l’hora de l’esbarjo el vam passejar perquè conegués els nous espais de l’escola i, tot esmorzant, li explicàvem coses i li presentàvem companys d’altres cursos. Una mica atabalat sí que el vèiem. És normal, no? Però quan vam anar a jugar, ell es va quedar a

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 18

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 19

15/05/13 12:42

la vora, sol, mirant-nos una mica trist. No el volíem deixar així, però què hi podíem fer nosaltres? La Marta Ja es va quedar amb ell per fer-li companyia. A mig partit de bàsquet, en una falsa passada de pilota, l’Andreu es va lesionar. Quina mala sort, perquè no hi podria ser per al partit de dissabte. Què hi podíem fer, ara? Caram!, tot es complicava, quina mala sort!! Mentre dos de nosaltres vam acompanyar l’Andreu a la infermeria, la Maria, que sempre pensa, va dir: –Per què no li diem al Ramon que jugui amb nosaltres? Tots ens vam quedar en silenci, fins que finalment vam dir: –D’acord! –tot i que no ho vèiem gaire clar. I així va ser com el Ramon es va incorporar al partit i al nostre equip molt il·lusionat. A poc a poc, amb l’ajuda i la paciència de tots, va anar superant-se. Tot i que al començament no guanyàvem cap partit dels dissabtes, amb els dies vam anar millorant la nostra posició. Al mes de juny, el Ramon dominava a la perfecció cadira i pilota i s’havia convertit en un bon encistellador, i el nostre equip, en un dels millors de la comarca. Quin goig! Quina alegria! Els cursos han anat passant i tots nosaltres ens hem fet més grans. Ara, des de l’estima de company i amic, us he de dir que nosaltres, si bé vam ensenyar el Ramon a jugar a bàsquet, ell ens va ensenyar a respectar-nos. La seva actitud ens va fer aprendre a perdre, a lluitar per allò que desitjàvem, a tenir paciència i a acceptar les derrotes per superarles. També vam aconseguir resoldre els nostres conflictes dialogant i donant-nos temps per millorar. Ens vam fer molt amics i, com a bons amics que érem, l’ajudàvem en el que calgués.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 20

15/05/13 12:42

Ens havia explicat que les cames se li van quedar petites per culpa d’una malaltia que va patir quan tenia tres anys. Així que tots nosaltres érem les seves cames. Carai! Ell sí que era un guanyador... Ben mirat, tots nosaltres vam guanyar aquell any. No penseu el mateix?

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 21

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 22

15/05/13 12:42

El Dia de l’Esport Pseudònim: Els micos Autors/es: Pablo Aguilar Galvan, Xavier Arcos de la Casa, Berta Barrena Arbesu, Anna Bautista Redó, Iker Bullon Mohamed, Xavier Cabrafia Cabrera, Erik Cordero Soto, Yassin Damnati, Daniel Fernández Puig, Marta Ferré Rodríguez, Tània García Hernández, Ivanna García Paredes, Paula Gargallo Calero, Mohamend Hadhoumi Karboub, Oscar Maza Romero, Marc Molina Arias, Lorena Morales Guillem, Javier Muñoz Casolà, Andrea Navarro Caulin, Lucía Pérez Romero, Guim Puntos Playà, Eric Quilez Beltrán, Aleix Rodríguez Calvo, Rafael Roman Pobo, Hugo Ruiz Herrero, Elia Ruiz Roca Categoria: cicle inicial Escola: Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Mestra: Laura Mas Ponce

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 23

15/05/13 12:42

et aquí una vegada, en un poblet de Catalunya, hi vivia la família Rivalitat. Doncs bé, aquesta família era molt i molt competitiva. Sempre havien de ser els primers en tot, era la seva manera de sentir-se millor. La família Rivalitat tenien dos fills, l’Arlet i en Lleó. L’Arlet era com els seus pares, havia de ser sempre la primera. A l’escola només treia 10 en els exàmens, era una crack! També, en el seu temps lliure, feia tennis i era la que s’entrenava més, era una nena molt motivada. No hi havia partit que se li resistís, ho guanyava tot. En canvi, en Lleó no era pas així, no li agradava això de competir. Ell creia que anar a escola era per passar-s’ho bé, per aprendre i per estar amb els amics. Feia atletisme, ja que li agradava molt córrer i, la veritat, era força bo. Els seus pares i la seva germana sempre li estaven a sobre perquè fos sempre el primer en les curses. Ell estava molt cansat del que li deia la seva família sempre. Feia curses perquè s’ho passava bé, perquè li agradava córrer i no per guanyar cap medalla o copa. Ho feia per gaudir d’una activitat que li encantava. La seva família va decidir que era un cas perdut i que no tenia remei. Van seguir passant els dies, els mesos i fins i tot, algun parell d’anys fins a arribar el Dia de l’Esport, que s’organitzava al poble on vivia la nostra família protagonista. Cada persona s’apuntava a l’esport que més li agradava. La gent del poble ja sabia, com cada cop que es feia aquesta diada, que ho guanyaria tot la família Rivalitat, ja que es preparaven un any abans per a aquest dia de competitivitat. La família Rivalitat estava molt emocionada i es donaven ànims entre ells per ser els vencedors. En Lleó també va decidir participar però sense cap intenció de guanyar, ja que ell només volia passar una bona estona amb la gent del poble i, sobretot, amb els amics. Va arribar el dia assenyalat. Els pares Rivalitat van guanyar, com era d’esperar, cadascú en el seu esport. Ara tocava el tom a la joventut. Participaven tots i totes a la vegada, a la mateixa hora però cadascú en la seva activitat. L’Arlet portava un gran nerviosisme a sobre, una tensió que no podia més amb ella. Sobretot, quan va veure que la seva millor amiga era la seva rival. L’Anna, la seva companya d’escola, amb qui tantes i tantes hores passaven xerrant, jugant, divertint-se, ara estava a l’altre costat de la canxa esperant per derrotar-la. En canvi, en Lleó estava tan tranquil, somrient, gaudint de la cursa. 24

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 24

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 25

15/05/13 12:42

Quan tot va finalitzar, els pares Rivalitat esperaven, molt emocionats, els seus fills. Tenien l’esperança que l’Arlet fos campiona de nou i creien que en Lleó no guanyaria, ja que només anava a passar-s’ho bé. Però... quina sorpresa més gran van tenir els pares! En Lleó va aparèixer amb una gran copa i molt feliç. l darrere d’ell s’apropava una feliç Arlet però sense copa ni res. Els pares sorpresos, els van preguntar què havia passat i en Lleó va dir: –Avui, he entès la gran felicitat que se sent quan un guanya alguna cosa en què tantes hores i dedicació ha invertit. Sóc tan feliç pares! Els pares orgullosos el van felicitar: –Felicitats Lleó, estem molt contents per tu. l tu, Arlet, per què véns tan contenta si no has guanyat? –Pares, avui he entès que guanyar o perdre no és el més important quan participes en una activitat, el més important és passar-s’ho bé i aprendre del moment. He fet un partit de tennis amb l’Anna i, encara que he perdut, he rigut i m’ho he passat pipa. –Bé, fills, ens alegrem que estigueu feliços. L’Arlet i en Lleó van aprendre moltíssim del Dia de l’Esport organitzat al seu petit poble.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 26

15/05/13 12:42

Els esports d’en Raül Pseudònim: Els dinosaures Autors/es: Pol Almagro Frias, Yerania Araya Negro, Henar Barrero Maqueda, Ana María Cabrera Correa, Héctor Cantero García, Carolina Castillo Jiménez, Adán Omar Castro Mendoza, Adam El Mouallem Torregrosa, Arlette Fernández Figaró, Victoria García Valenzuela, Cristian Gómez Sabariego, Jade Carolina Gonzáles Arévalo, Adrián Gordillo Valencia, Ariadne Gutiérrez Jiménez, Kaur Gurjinder, Laura Mesa Príncipe, Erik Mora Alonso, Gisela Moreno Campos, Erika Ojeda Guixà, Brenda Ortega Yucra, Alba Ramos Galán, Vicente Rodríguez Granados, Rafael Salguero Ruiz, Kevin Segura Santana, Víctor Tarrida Fernández, Gerard Torres López, Daniel Valdés Ortiz, Nicole Vázquez Amat i Yang Zi Hao Categoria: cicle inicial Escola: San Jaime, L’Hospitalet de Llobregat Mestra: Alicia Ibáñez Calzado

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 27

15/05/13 12:42

i havia una vegada un nen que es deia Raül, que tenia deu anys. Cada tarda, al sortir de l’escola, mirava la televisió i s’avorria moltíssim. La majoria del seus companys feien algun esport, però ell no estava segur que fer un esforç físic li agradés, era bastant pocatraça.

Es va decidir per fer waterpolo, però com que no sabia nedar es va apuntar a fer natació. Tenia por d’ofegar-se i quan nedava sense el suro, s’enfonsava. Va pensar: «Mai més em tiraré a una piscina». Va decidir de fer un altre esport i es va decantar pel bàsquet, però com que era baixet li costava encistellar; això el va desanimar i va pensar: «Mai més botaré una pilota». Els seus pares el van apuntar a beisbol, però va comprovar que no tenia prou força per aguantar el bat i poder donar-li ràpidament un cop a la pilota. I va pensar: «Mai més jugaré amb un pal». La seva mare el va animar perquè practiqués hoquei sobre gel, ell ho va intentar, però com que no sabia patinar, sempre queia i li costava molt aixecar-se. I va pensar: «Mai més trepitjaré el gel». Com que el seu cosí feia tennis ell també s’hi va apuntar, però de seguida va comprovar que al intentar parar la pilota no la tocava mai i no parava de donar voltes sobre si mateix sense aconseguir parar-la. I va pensar: «Quin mareig!, mai més tomaré a jugar amb una raqueta». El seu oncle era veterinari i li va aconsellar que provés a muntar a cavall i participar en les curses. El primer dia que va pujar a dalt del cavall, aquest va arrencar a córrer tan ràpid que es va espantar i va cridar: «Socors, socors, auxili!», i va acabar al terra plorant i ple de fang. I va pensar: «Mai més pujaré damunt d’un animal».

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 28

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 29

15/05/13 12:42

Li agradava molt la muntanya i la natura, així que va començar a fer escalada. Com que anava lligat a una corda se sentia segur, però en arribar al cim i mirar cap a baix es va marejar i va pensar: «Mai més tomaré a pujar una muntanya». Com que sempre havia somiat a volar com els ocells va decidir-se per fer paracaigudisme. Ja a dalt de l’avió, el seu entrenador el va empentar, amb tan mala sort, que en el moment d’aterrar va caure damunt d’un arbre on hi havia un niu i va entendre que això de ser ocell tampoc era per a ell. Desanimat i avorrit, mirant altre cop la televisió cada tarda, va reflexionar que no servia per fer esport, però que ell necessitava moure’s i estar amb els seus amics. Llavors va recordar que al pati de l’escola, cada dia, els seus companys jugaven a futbol i va decidir que al dia següent ho provaria. Ho va provar i va comprovar que era divertit i es va apuntar algunes tardes al club de futbol del seu barri. Cada dissabte jugava un partit, de vegades guanyaven i de vegades no. Però el més important és que s’ho passava d’allò més bé i ara estava sempre en forma. I va pensar: «Sempre que pugui, jugaré a futbol amb els companys. Tots podem trobar i practicar un esport que ens agradi de veritat».

I vet aquí un nen, o vet aquí una nena, que sap que fer esport val la pena.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 30

15/05/13 12:42

Una cursa d’amics Pseudònim: Povi Autor: Jan Poza Vives Categoria: cicle mitjà Escola: Terraferma, Alpicat Mestre: Enric Barri Vilardell

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 31

15/05/13 12:42

i havia una vegada un noi que es deia Pau. Era prim, alt com un sant Pau, i amb unes cames molt llargues. Els braços anaven a conjunt amb les cames, es podria dir que arribava a tot arreu molt fàcilment. Els seus cabells rossos, arrissats i llargs moltes vegades no deixaven veure els seus ulls verds i grans.

En Pau era callat, molt callat, tan callat que gairebé mai deia res. El que tenia més gran era el seu cor, sempre pensava en els altres, era el primer a ajudar, a donar un cop de mà, i sobretot a defensar els seus amics, perquè, d’amics, en tenia molts. Vivia en un poblet al peu de la muntanya del Cadí, el Quer Foradat. Tenia poques cases, totes eren de pedra amb les teulades fetes de teules vermelles. Estava envoltat per boscos de pins que ho deixaven tot perfumat. Al mig del poble, davant de l’església, hi havia la plaça on cada tarda després de l’escola es trobaven tos els nens i nenes per jugar. Potser no ho he dit, però en Pau tenia nou anys i tres mesos quan un dijous la mestra els va llegir una convocatòria que enviava el Consell Comarcal. Proposava una cursa d’orientació per al proper diumenge 25 de març, a les 8 del matí, sortint de davant de Cal Dominguet del Quer Foradat i amb arribada a Cal Punsí d’Estana. El premi era una bicicleta de muntanya amb tots els extres! Tots es van posar molt contents: –Quina il·lusió! Vindran nens d’arreu de la comarca!... Però nosaltres tenim avantatge, ho hem fet milers de vegades! –comentaven tots els nens. –l a més a més, tenim en Pau! Amb les seves cames no l’atraparà ningú!

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 32

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 33

15/05/13 12:42

En Pau abaixava el cap i se li escapava un somriure. Ell sempre somiava a poder ser com el seu veí Kilian Jornet! Abans del diumenge, en Pau i els seus amics es van preparar molt: un bon esmorzar, escalfament, lligar bé les vambes i començar a córrer pels diferents camins de la muntanya, amunt i avall, cap a la dreta i cap a l’esquerra. Una dutxa i a descansar. La nit abans en Pau no podia dormir, només pensava en el recorregut, si seria molt difícil... A les sis del matí del gran dia, el recorregut ja estava marcat: havien d’anar per la devesa del Fernando, travessar el riu, passar pel costat del cortal de Cal Garreta, córrer pel camp del Vinyal i a la cruïlla triar el camí cap als Hortells d’Estana, per continuar cap al coll de Palles... Només d’explicar-ho ja m’he cansat! Hi havia molt moviment, més de cinquanta participants, tothom estava a l’espera de la sortida. En Pau i els seus amics estaven nerviosos i amb moltes ganes de començar. Quan ja estaven preparats a la sortida, va aparèixer en Miquel, un noi de Toloriu, que sempre volia guanyar i a vegades ho aconseguia amb joc brut. –Oh, no!!! Amb ell, no hi comptàvem. Pau, vés amb compte i corre tant com puguis! Quan van donar la sortida tots van marxar com coets. En Pau amb tres camades ja va quedar primer, però al seu costat s’hi va posar en Miquel. En un revolt el va espentejar i el va fer caure al terra, tots els altres participants li van passar al davant. En Pau es va quedar una mica trist però es va aixecar i va continuar fent unes camades encara més llargues i, de sobte, quan passava pel costat del cortal de Cal Garreta, va sentir una veu que cridava: –Socors, socors! Que em podeu ajudar? En Pau es va atansar a la vora d’un barranc i va poder veure en Miquel que, d’una sotragada, havia caigut al fons. 34

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 34

15/05/13 12:42

–Quina mala sort! –va pensar en Pau. Però no va dubtar ni un segon i enfilat en un arbre li va allargar els seus braços i amb l’ajut d’una branca el va poder treure. En Miquel avergonyit li va dir: –Moltes gràcies! Ets un bon jan! Avui he après una lliçó. –Miquel, el que m’agrada més és poder gaudir de la natura, és clar que si es pot guanyar sempre està molt bé. –Tots dos es van posar a riure i es van fer una abraçada. –Què et semblaria si continuem junts, et puc explicar moltes coses sobre la fauna que viu en aquests boscos. –M’agrada la idea! Tots dos van continuar amb un bon ritme. A l’arribada tothom els esperava, eren els millors i no havien guanyat! –Què us ha passat? Us heu perdut? Però si tu, Pau, t’ho coneixes tot molt bé! En Pau i en Miquel, molt satisfets van dir: –Hem gaudit del bosc, dels seus animalons, de les seves olors... però el més important és que NO hem guanyat la cursa però hem guanyat un AMIC PER SEMPRE. l vet aquí aquesta història d’una cursa pels Pirineus. La bicicleta de muntanya va marxar amb un noi de Martinet, si no recordo malament el seu nom era Kilian.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 35

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 36

15/05/13 12:42

En Pau i la Laia al circuit de curses Pseudònim: Moto GP Autor: Max Mataró Piqué Categoria: cicle mitjà Escola: Terraferma, Alpicat Mestre: Enric Barri Vilardell

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 37

15/05/13 12:42

Lleida, un dia amb molt de sol, en Pau i la Laia van anar a passar el dia al circuit d’Alcarràs. En Pep, el seu pare, competia contra el senyor Sisquet. El senyor Sisquet era un campió: cursa en què participava, cursa que guanyava.

Els participants de la cursa van pujar als seus cotxes i els van conduir a la línia de sortida. Abans que el semàfor es posés de color verd, el pare dels nois li va dir a en Sisquet: –Avui no guanyaràs! –va exclamar en Pep. Al senyal de sortida, els cotxes van accelerar amb molt de soroll, i van sortir com una llebre enfurismada. El locutor de la carrera va començar a explicar la cursa per la megafonia del circuit: –Senyores i senyors, la cursa ja ha començat! Tots els participants estan posant els seus cotxes al límit! En la primera posició, hi trobem en Pep Castelló, trepitjant-li els talons a en Pere Bufarau, i ocupant la tercera plaça, el senyor Sisquet, l’estrella del circuit! L’avi Sisquet segur que aviat es posarà a lluitar per la primera plaça per no abandonar-la fins que creui la línia de meta!!!! Al primer revolt, se li va parar el motor a un dels participants i va provocar que els cotxes del darrere topessin els uns amb els altres. L’accident va comportar que s’alcés la bandera groga. A les carreres, la bandera groga significa que els pilots no poden avançar als seus contrincants, i han de mantenir una velocitat moderada. L’avi Sisquet acabava d’avançar en Bufarau, i ja tenia el morro del seu cotxe empegat al cul del cotxe del pare d’en Pau i la Laia.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 38

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 39

15/05/13 12:42

Els nens no paraven d’animar el seu pare, cridant molt fort i aplaudint-lo cada cop que el veien passar davant seu. I en Pere els corresponia amb un moviment alegre de la mà i un somriure. El seu pare sempre els portava als entrenaments i els explicava com preparava el seu cotxe. A en Pau i la Laia els encantava ajudar-lo a netejar el cotxe i a posar cera a la carrosseria. Quan l’organització de la cursa va decidir retirar la bandera groga, perquè ja no hi havia cap perill a la pista, els cotxes van començar a accelerar i a córrer a tota velocitat. L’avi Sisquet, aprofitant que en Pep s’havia relaxat, va prémer l’accelerador i va avançarlo per l’esquerra com una exhalació. Sense mirar enrere, en Sisquet va començar a volar per l’asfalt. Una volta, dues voltes, tres, quatre... En Sisquet no deixava la primera plaça. En Pere, encara que no aixecava el peu del pedal, no aconseguia el ritme del seu contrincant. No volia tornar a perdre un altre cop. Què en pensarien en Pau i la Laia? Si no hagués estat pendent de saludar-los... això havia fet que perdés la concentració. No havia sabut reaccionar a temps quan l’organització havia retirat la bandera, i aquell avi espavilat havia aprofitat la seva distracció. En Sisquet va guanyar la cursa. En Pere va quedar segon. En Bufarau, tercer. Van baixar dels seus monoplaces i es van dirigir cap al podi. Somriures, encaixades de mans, cava, discursos... En Pere va anar a canviar-se. Què li dirien els seus fills? Els havia tornat a decebre. Ells volien un pare campió i sempre es quedava amb la segona plaça. Va arribar a la seva zona. Els ulls brillants i la cara somrient del seus fills estaven allí esperant-lo. Quina abraçada! I una altra! 40

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 40

15/05/13 12:42

–Pare, has quedat segon!!!! –van cridar els dos alhora–. Moltes felicitats, estem molt contents!!!! –En Pere estava sorprès. Sempre quedava segon i mai l’esperaven tan satisfets. –Com és que avui esteu tan contents? –Home, pare! –va exclamar en Pau–. Avui, t’has superat!!! –Sí, sí! –va cridar la Laia–. Com t’ho has fet per córrer i saludar-nos alhora? Deus haver entrenat molt dur per fer una altra cosa mentre conduïes tan concentrat! En Pere estava encantat i els va preguntar: –Esteu contents perquè avui us he saludat mentre corria? –És clar! Això vol dir que corries per nosaltres i que cada cop donaves la volta al circuit més ràpid perquè volies saludar-nos! Gràcies, pare! Ens has fet molt feliços! En Pere aquell dia va aprendre que els seus fills no volien un pare campió, sinó un pare que pensés en ells cada cop que feia el que més li agradava, que eren les curses de cotxes. Per celebrar-ho, van anar a passar el dia a la partida de Vallcalent, a veure els animals, tot menjant-se un gelat.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 41

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 42

15/05/13 12:42

A poc a poc i bona lletra Pseudònim: Jornetà Autor: Aleix Sellabona Corominas Categoria: cicle mitjà Escola: Segimon Comas, Sant Quirze de Besora Mestra: Maria Josep Casals Ricart

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 43

15/05/13 12:42

avia arribat la primavera i gairebé quan el curs ja s’acabava tots els nens i nenes es preparaven per participar en la cursa de muntanya més esperada de l’any. Es tractava d’un recorregut amb un desnivell considerable i, tot i que els participants s’ho passaven molt bé corrent muntanya amunt i avall, era força dur i calia estar ben preparat si volies arribar al final.

Ja feia setmanes que els nens i nenes del poble no parlaven de res més. Alguns s’entrenaven fins i tot el cap de setmana. En Martí i en Jaume eren molt amics i tots dos s’havien inscrit en aquella cursa. No era la primera vegada que la feien i cadascú ja tenia la seva estratègia pensada per guanyar el desitjat trofeu al millor corredor de muntanya. En Jaume només pensava a guanyar i s’havia fet força esperances, encara que no solia entrenar gaire sovint. Ell volia guanyar el trofeu fos com fos perquè els companys d’escola el tinguessin ben considerat. A la línia de sortida, abans que disparessin el tret, tots dos parlaven de la seva estratègia: MARTÍ: Jo aniré a poc a poc, però mantindré el ritme, perquè la cursa és llarga i dura i aquest any vull arribar al final. «A poc a poc i bona lletra» és el meu lema. Si no guanyo, m’és igual. Ja estaré content d’acabar una cursa tan dura com aquesta. Fins als dotze anys encara puc anar-hi participant i potser algun dia ho aconseguiré... JAUME: Martí, la teva estratègia no és de guanyador! Jo faré al revés: aniré ben ràpid per situar-me el primer i no deixaré que ningú m’avanci. Estic segur que així m’enduré el trofeu. MARTÍ: No somiïs abans d’hora en el trofeu. Aquesta cursa és molt dura. Si gastes tota l’energia al principi, no podràs acabar. Tingues en compte que són molts quilòmetres i hem de pujar fins al castell.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 44

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 45

15/05/13 12:42

En Jaume anava fent estiraments a la línia de sortida i gairebé no s’escoltava el seu amic Martí, que va preguntar-li: MARTÍ: Jaume, t’has entrenat prou per mantenir un ritme tan fort des del principi? JAUME: No, per què ho dius? Jo sóc molt valent i no em cal entrenar gaire. MARTÍ: Si no t’has entrenat, el teu cos no ho resistirà i et cansaràs de seguida. Potser fins i tot hauràs d’abandonar la cursa abans d’acabar. Els dos amics van deixar de parlar perquè la cursa estava a punt de començar. Es van desitjar sort l’un a l’altre i van esperar el tret de sortida. Tot just començar, en Jaume ja es va col·locar en primera posició mentre que un munt de corredors anaven avançant en Martí, que corria al seu ritme com si res el preocupés. Pel cap d’en Jaume, hi ballaven les paraules que havia dit al seu amic abans de sortir: «Aquest any m’emportaré el trofeu al millor corredor de muntanya». En Jaume només pensava en el trofeu i la fama que representaria per a ell guanyar aquella cursa. En Martí també pensava en el seu objectiu: arribar al final, poder acabar la cursa encara que no fos el primer a arribar. Havia participat en la cursa l’any anterior i no la va poder acabar perquè s’havia quedat sense forces abans d’arribar al castell. Però ara sabia que havia de reservar-se i córrer al seu ritme perquè alguns participants haurien d’abandonar a mitja cursa i d’altres no podrien mantenir el ritme; després, ell podria anar guanyant posicions. El noi, però, també pensava en el seu amic Jaume i esperava que no hagués d’abandonar, tot i que sabia que probablement no podria aguantar aquell ritme fins al final i així va ser: abans d’arribar al castell, en Jaume ja notava l’esforç i les cames li començaven a fallar. Llavors, va dir-se a ell mateix: 46

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 46

15/05/13 12:42

«Hauré d’abandonar, les cames no m’aguanten». Enmig de plors, en Jaume va reconèixer que el seu amic tenia tota la raó del món: hauria d’haver començat més a poc a poc. Efectivament, en Jaume va haver d’abandonar la cursa, li era impossible continuar. En Martí el va trobar derrotat a mitja pujada del castell, però encara va tenir temps per aturar-se a consolar-lo abans de continuar. Ni en Jaume ni en Martí van guanyar la cursa, tot i que en Martí va quedar entre els deu primers i, per això, va rebre una medalla. Un any més es van quedar sense trofeu al millor corredor de muntanya, però es van fer una forta abraçada. Estaven tristos per no haver guanyat i fins i tot van deixar anar alguna llàgrima després de tant d’esforç. Però en el fons cadascú estava content per alguna cosa: en Martí havia aconseguit el seu objectiu d’acabar la cursa i pensava que, amb una mica més d’entrenament, algun dia aconseguiria la seva fita, i això mantenia el seu interès per continuar corrent i entrenant cada cap de setmana. Per altra banda, en Jaume s’havia adonat que el seu amic tenia raó: a poc a poc i bona lletra. Potser l’estratègia d’en Martí no era de guanyador, però ja havia aconseguit el que volia i encara més. Quan en Jaume va anar a felicitar en Martí per la medalla, aquest li va dir: –Saps què, Jaume? L’any que ve la tornarem a córrer i ho farem junts; d’aquesta manera, podrem donar-nos suport l’un a l’altre i, si no guanyem, ens ho passarem bé corrent l’un al costat de l’altre. Al cap d’un any, es van inscriure altre cop a la cursa i la van fer junts i tots dos la van acabar. Tampoc la van guanyar, però cada any que corrien aquella cursa, la seva amistat 47

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 47

15/05/13 12:42

es feia més forta. No van guanyar mai el trofeu, però encara avui es troben per anar a córrer junts. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, que encara corren aquests dos.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 48

15/05/13 12:42

Pedala i calla, Roger Pseudònim: Cal Llúcia Autor: Roger Valls Montserrat Categoria: cicle mitjà Escola: Sant Miquel, el Pla de Manlleu Mestra: Assumpció Montserrat Ferré

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 49

15/05/13 12:42

m dic Roger, sóc alt, segons el meu pare, dels tres germans sóc el que pujo més alt, una mica prim, però alt. També sóc guapo i tinc el cabell taronja; la mare sempre explica que em ve d’herència i que sóc la sisena generació, és a dir, que una rebesàvia o «rerebesàvia», no sé ni com es diria, era pèl-roja. Era la Marieta Carles, una dona alta i ferma que duia els cabells agafats en un monyo.

Venir al món va ser, per a mi, una cursa d’obstacles; diu la mare que quan era petit tenia moltíssima força a les cames i que quan estava dins la seva panxa no parava de donar cops, com si pugés dalt d’una bicicleta i no parés de pedalar, i així va ser, vaig voler sortir quan només tenia vint-i-vuit setmanes. Era molt petit –diu el meu pare– però molt maco. Era el dia 14 de juliol de 2003. El que ara us explicaré va passar just després de néixer. Comença la cursa d’obstacles, alguns van perdre i d’altres, com jo, vam guanyar. Segons la mare, em van portar a l’UCI, però per a tots els nens i nenes que eren allí semblava l’habitació de la fira, renoi quin munt de llums: verds, grocs, vermells... Quan s’encenien tots a l’hora, mare meva quina passada! I quan tocaven les campanes, ja era la bomba. El primer obstacle va ser l’habitació dels aïllats, allí vaig conèixer l’Arnau, jo estava a la caseta de vidre i l’Arnau a la caseta del solàrium. Havíem superat molts obstacles tots dos junts, però ell ho volia deixar córrer perquè se sentia massa lligat, encara que sabia que els seus pares plorarien. No volia continuar lluitant. Vaig perdre el meu primer amic, però vaig seguir corrent. Finalment, el dia 1 de setembre de 2003 vaig guanyar la meva primera cursa. Tota la meva família em va rebre amb els braços oberts quan vaig arribar a casa. Als cinc anys vaig començar els meus partits de futbol. Va ser un començament molt dur ja que a la majoria de partits el resultat era el Pla: 0 - Visitant: un cabàs. Perdíem al camp però guanyàvem en amistat, perquè això sí, érem un equip.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 50

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 51

15/05/13 12:42

Han passat els anys. Som a 14 de juliol de 2012, he fet nou anys. Aquest estiu, al juliol, vaig fer un tros del camí de Sant Jaume amb bicicleta, ja sabeu d’on em ve l’afició de pedalar. Anàvem el meu pare, el Jaume, l’Agustí i el Josep, tots amics del meu pare. El pare i la resta de ciclistes havien sortit de Vilagrassa en direcció a Monzón, allí és on vam sopar. El menú dels ciclistes i sobretot el del meu pare és: espaguetis amb oli, pinyons i panses i, per beure, una copa de vi, però només una perquè, si no, anirien de tort. El recorregut els va portar a Sádaba, Logronyo, Santo Domingo de la Calzada –aquí vaig guanyar en coneixements perquè Santo Domingo de la Calzada és «el lugar donde cantó la gallina después de asada»–, i Burgos. La mare i jo vam anar a veure la catedral, és gran, té uns campanars molt punxeguts i molts finestrals plens de vitralls. Esportivament no puc dir que hi hagi guanyat res però culturalment vaig aprendre que Burgos té una catedral. Vam seguir cap a Carrión de los Condes, Lleó, Astorga –allí vaig veure la catedral i el Palau Episcopal, obra de Gaudí; a l’escola n’havíem parlat i jo recordava la Sagrada Família i el Parc Güell. Vam seguir cap a Ponferrada i Sarria. Havia vist ja molts pobles quan estàvem a punt d’arribar a Melide –allí vam menjar xurros amb xocolata, que és un costum de tots els ciclistes. Amb el cotxe d’assistència, la mare i jo vam arribar a O Pedrouzo, el lloc on havia de començar a pedalar i afegir-me a la colla del meu pare. Allí vaig posar a punt la meva bicicleta, una BH de color vermell, gris i negre. El casc de color vermell i negre i, penjada, la cinta de les quatre barres, és a dir de Catalunya, i les botes de color negre i blanc amb cales. Jo anava vestit amb un culot blau i groc i un mallot a conjunt, també blau i groc, que són els colors del Club Ciclista Planenc. Així doncs, quan va passar el grup m’hi vaig afegir, vaig pedalar des d’O Pedrouzo fins a Sant Jaume. Vam arribar a la plaça de l’Obradoiro, on hi ha la catedral de Sant Jaume, el meu pare i jo. Per a mi arribar a Sant Jaume va ser com si hagués fet tot el recorregut amb bicicleta, vaig estar molt content. 52

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 52

15/05/13 12:42

Saber guanyar o saber perdre forma part d’una brevet de 1.000 km, en aquest cas vaig guanyar molts amics perquè vaig passar per molts pobles on la gent m’animava a seguir pedalant, la meva victòria va ser poder arribar, el meu pare i jo, dalt la bicicleta a la plaça de l’Obradoiro a Sant Jaume de Galícia.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 53

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 54

15/05/13 12:42

Cal un amic per ser feliç Pseudònim: Petit pingüí Autora: Júlia Coloma Purroy Categoria: cicle mitjà Escola: Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Mestra: M. Montserrat Marimon i Busqué

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 55

15/05/13 12:42

n una ciutat llunyana hi viuen uns nens que són molt diferents l’un de l’altre. Tot i que van a la mateixa escola, gairebé no es coneixen.

Un d’ells es diu Roger i tot el que té d’esportista i obert, ho té de mal estudiant. És un gran jugador de tennis i és molt competitiu, sempre vol guanyar en tot i a tots, no vol jugar en equip perquè vol endur-se’n els èxits ell sol, però, tot i així, no és feliç. L’altra és la Maria, acaba d’arribar a l’escola a mig curs i és molt tímida. Té un petit problema físic, no es relaciona amb ningú però estudia molt i treu bones notes. Diuen que és una bona estudiant, però tot i així no és feliç. –Tinc un examen molt important i no en sé res –li va dir el Roger al seu pare; estava preocupat, perquè si no l’aprovava potser hauria de repetir curs. –Deixa estar els exàmens, que d’aquí a un mes tens una competició de tennis i l’has de guanyar. El món no està fet per als perdedors. Au va, a entrenar! A casa seva, la Maria també tenia els seus problemes. –Ja saps el que et va dir el metge, has de sortir més i distreure’t, fer esport i sobre tot fer amics, però també has de seguir traient excel·lents –li va demanar la mare. La Maria estava trista perquè havia deixat el seu poble, per venir a la ciutat. Havia nascut amb una mà més petita que l’altra. Es podia arreglar amb temps i tractament, però el metge havia dit que primer eren importants dues coses. La primera, que fes esport. La segona, que estigués contenta, que fes amics i que s’animés. La Maria no feia cap de les dues coses.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 56

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 57

15/05/13 12:42

Un dia a l’escola, la tutora els va cridar a tots dos, perquè volia parlar amb ells alhora. –A veure, nois, no us he vist mai junts; de fet, a tu, Maria, no t’he vist jugar amb ningú ni fer mai esport i això no està bé. –Jo faig molt d’esport i ella és rara –va dir el Roger i la Maria va abaixar el cap avergonyida. –No és rara, si de cas té una mà diferent, però ni millor ni pitjor. I tu, Roger, és veritat que fas esport, però sense pensar en els altres. No els ajudes, no respectes les normes ni ets responsable, no treballes en equip, suspens molt... només t’esforces per l’esport! El Roger, tot i ser fort el que li deia la tutora, no va dir res. Però què li deia? Si ell estava molt ben reconegut! Tots dos es van quedar callats i preocupats mentre passaven uns minuts eterns. –Crec que tinc la solució als vostres problemes. Com ja sabeu, aviat es faran els jocs de final de curs i també els exàmens, crec que vosaltres podríeu fer un bon equip –els va dir. –Un equip de què? –va preguntar la Maria. –Un equip d’amics per aconseguir un objectiu, que el Roger es preocupi d’alguna cosa més que de l’esport i aprovi el curs. Que la Maria faci esport i es relacioni una mica més. –I com? –van preguntar tots dos alhora. –Tu, Roger, faràs un equip de dobles amb la Maria en el partit de tennis i, com en saps molt, li ensenyaràs i la presentaràs com a companya teva als teus amics. l tu, Maria, després d’entrenar amb el Roger estudiaràs amb ell i fareu els deures junts ajudant-lo. 58

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 58

15/05/13 12:42

–Però, però... –van protestar –Sense peròs. No em falleu! Recordeu que ara sou un equip –va dir la tutora i va marxar. El Roger volia aprovar però no volia perdre al tennis perquè al seu pare li agradava molt. La Maria volia fer esport però també treure bones notes perquè la mare se’n sentís orgullosa. Es van posar a treballar en equip. Cada tarda entrenaven a tennis i feien els deures. –Però agafa bé la raqueta i corre una mica, que no toques cap pilota –es queixava el Roger. –No puc córrer i no agafo bé la raqueta amb aquesta mà tan petita! –responia ella. –Però llegeix bé les preguntes i respon al que et demanen! –es queixava la Maria. –És que no em puc concentrar, no ho entenc –deia ell. Van anar passant les setmanes i cada cop feien més bon equip. La Maria li ensenyava a fer resums al seu company i ell li va fer més petita la raqueta perquè pogués aprendre a jugar. I va arribar el dia de la competició. L’escola era plena de nens i nenes, pares i mares, com el pare del Roger i la mare de la Maria, i de mestres, com la tutora de tots dos. La Maria i el Roger van arribar a la final de dobles de tennis i... i van perdre. Però no estaven tristos, seguien sent un bon equip! El Roger va aprovar l’examen i no repetiria curs. La Maria està envoltada d’amics i ha gaudit fent esport. 59

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 59

15/05/13 12:42

–Hem perdut, però ets un campió –li diu la Maria al Roger mentre el pare d’ell aplaudeix. –Tens la mà petita, però ets gran –li diu el Roger a la Maria mentre la mare d’ella plora. La tutora s’ho mira de lluny i està contenta de l’equip que han fet. S’han fet amics, s’han esforçat, han treballat en equip, han estat responsables, s’han divertit... I per sobre de tot: PER FI, SÓN FELIÇOS!

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 60

15/05/13 12:42

Guanyar, perdre, tant se val! Pseudònim: Jep Sabà Autor: Josep Sala Baldomà Categoria: cicle superior Escola: Pia de Balaguer, Balaguer Mestra: Núria Porta Comelles

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 61

15/05/13 12:42

vui m’he despertat més aviat que de costum, potser per la necessitat que tinc d’explicar-vos una història. Una història sobre la meva família. La meva deu ser una família com la vostra, i aquesta història deu ser una història com tantes d’altres, però tinc un no sé què a l’estómac que no em marxarà fins que us l’expliqui.

Començo, doncs. Em dic Jep i tinc deu anys. M’agrada molt llegir, i, de vegades, ja ho veieu, escriure alguna historieta sobre les coses que penso o que passen al meu voltant. Disfruto molt fent-ho. El meu germà es diu Biel i té quatre anys. És molt mogut. Es passa la major part del temps que tenim de lleure jugant a futbol. Els meus pares són l’Enric i la Bruna. El meu pare és un home fort, molt fort. És paleta i treballa moltes hores. La meva mare és molt dolça. Treballa a casa cuidant-nos a nosaltres i als meus avis que viuen al pis de dalt, i encara li queda temps per portar els comptes dels treballs que ha fet el meu pare. El meu avi és un home alt, molt alt, deu fer 1,85 m; jo el veig alt com un campanar, i esportista, molt esportista. Li agrada sobretot el futbol. Va ser futbolista de segona divisió, i amb el seu equip de sempre, el Sabadell, s’ho devia passar molt bé perquè sempre que parla dels seus temps de jugador ho fa amb una rialla a la cara. Es diu Leo, i, des de fa un temps, viu al pis de dalt amb la meva àvia Mercè. La meva àvia és una dona molt guapa, també molt alta, encara que no tant com el meu avi, i també molt dolça, com la meva mare. És una gran cuinera, quasi cada diumenge anem a dalt a dinar, i fa uns canelons boníssims, bé, els canelons, la sopa, els macarrons o el tall rodó, els fa com ningú. Dinem al menjador. És tan gran que en Biel i el meu padrí l’aprofiten per als seus partits de futbol. La meva àvia sempre rondina perquè té por que, amb la pilota, li trenquin alguna cosa. Moltes vegades els sento des de baix com juguen i criden, i per damunt dels crits i dels cops de pilota, la veu de la meva àvia que diu: –Us ho he dit mil vegades que si em trenqueu alguna cosa us faré fora de casa! La culpa és tota teva Leo, que en Biel només té quatre anys i fa el que tu li dius. El meu avi sempre li diu el mateix, amb to conciliador:

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 62

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 63

15/05/13 12:42

–No t’enfadis, dona, deixa que el nen es diverteixi, que aquest vailet serà més bon jugador que jo. La meva àvia sempre li respon: –Si en gaudeixes més tu que ell! Només que porti la meitat de futbol a les venes que tu, estarem ben arreglats. Aneu amb compte de no trencar res. –Tranquil·la, dona –diu el meu avi. Aquesta escena es repeteix vegades i vegades. Crec que el meu avi i el meu germà porten el futbol a les venes, i més que el futbol, diria que hi porten l’esperit competitiu. A cap dels dos els agrada perdre, al meu germà perquè és petit, i al meu avi perquè es deu pensar que es fa vell i que ha perdut facultats. Les esbatussades que es donen són de primera divisió. Avui és dia de partit, en Biel ha esmorzat amb una revolada per no arribar-hi tard. Ha pujat les escales de dos en dos cap al pis dels avis, i allà, al menjador, ja l’esperava l’avi amb el xandall posat tot fent els mots encreuats del diari. Estava, doncs, tot a punt. Llavors, en Biel crida: –Som-hi avi, comencem! L’avi s’aixeca de la seva butaca, fa una mica més de lloc al menjador, marquen les porteries i es disposen a començar. Pilota cap aquí, pilota cap allà, gol amunt, gol avall. Que si això era falta, que si era penal, que si ets un trampós, en fi, les discussions de sempre. Enmig de tot això, es respirava a l’ambient, cada vegada més, una olor de sèpia i sofregit. El meu avi, en sentir-la, va preguntar-li a la meva àvia: 64

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 64

15/05/13 12:42

–Que és diumenge i toca paella, avui? Aquesta olor de sèpia amb sofregit... –És clar, home, que és diumenge –va dir la meva àvia. El que passava era que el meu avi perdia la memòria. Es recordava molt bé de les coses que van passar quan era jove però no es recordava de les que havien passat feia cinc minuts. El meu pare deia que eren coses de l’edat. El meu germà, que de ruc no en tenia un pèl, això ho veia, i si havia marcat un gol, li deia a l’avi que n’havia marcat tres, o quatre, els necessaris per guanyar el partit. L’avi, com us he dit, estava malament de la memòria, però no tant!, i es deixava prendre el pèl perquè en Biel era la nineta dels seus ulls. A mi no és que no m’estimés, però la complicitat que tenien tots dos feia especial la seva relació. El meu avi aprofitava aquestes preses de pèl consentides per donar alguna lliçó al meu germà. Lliçons que moltes vegades també escoltava jo i que crec que recordaré tota la vida. L’avi, com us he dit, va ser jugador de futbol professional, va estar sotmès a pressions molt fortes per guanyar, però, segons el que puc deduir dels seus comentaris, el més important en la seva vida era gaudir de les coses que feia i, per damunt de tot, respectar els altres. Aquell dia, o potser un altre, vaig pujar cap dalt, per ajudar la meva àvia a fer la paella, i en sentir que jo arribava, el meu avi em va cridar i ens va fer asseure al meu germà i a mi al sofà. Va dir que era la mitja part del partit, però jo crec que ho feia per descansar una mica i que el meu germà no s’enfadés. Bé, el cas és que quan ens va tenir a tots dos asseguts al seu costat, ens va explicar una història, d’aquelles que només sabia explicar ell, sobre els seus temps de jugador: 65

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 65

15/05/13 12:42

–Mireu nens, quan jo estava a punt de retirar-me, devia ser cap a l’any 70, vam jugar la final de copa amb el Barcelona. Era un partit molt important, i tot l’equip l’havíem preparada molt bé. Estàvem molt emocionats de jugar amb el Barça i, a més a més, una final. Vam anar tot el partit empatats i tractant el Barcelona d’igual a igual. Però en l’últim minut, l’àrbitre va marcar un penal en contra nostra que ens va fer perdre el partit per 2 - 1. Podeu imaginar-vos la decepció que ens vam emportar. Era un dels partits més importants de la nostra vida i l’havíem perdut en l’últim minut i de penal. Al vestidor, quasi tots els jugadors ploraven. L’entrenador i jo estàvem seriosos, callats, però sense plors. En aquell instant, potser per la meva experiència en el món del futbol, em vaig dirigir, com a capità de l’equip, a tots els meus companys. La meva intenció, en aquell moment tan trist, no era consolar-los, sinó fer-los veure que havíem fet tot el possible per guanyar, però que no havia pogut ser. I només els vaig dir el següent: «Mireu, companys, tots vosaltres sabeu com jo que aquest partit era molt important, que l’havíem preparat com mai. Però també sabeu que jugàvem contra un gran equip, un dels més grans de la història i que en definitiva el futbol és un joc, un joc en el qual es pot guanyar o perdre. I hem perdut. Però des de la meva experiència com a jugador, que és molt gran, us puc dir que d’aquí a uns anys, el que recordarem tots és la fabulosa experiència que hem viscut. Que hem jugat com mai i que hem donat tot el que teníem. A la fi del partit, guanyar o perdre, canvia en alguna cosa aquesta experiència viscuda? Crec que no. En el món de l’esport, per a l’esportista, guanyar o perdre tant se val, si gaudeixes del que fas, tota la resta és igual.» Això, petits vailets, us ho explico, perquè entengueu que no sempre les coses surten com un vol, i que la nostra feina és seguir lluitant i gaudint del que fem. En aquell moment va sonar el timbre de la porta, eren dos quarts de tres. De ben segur que eren els meus pares, i era l’hora de dinar. Una fantàstica paella ens esperava. Així doncs, vam anar a rentar-nos les mans i jo em vaig quedar l’últim al bany. La veritat és que era una mica lent però aquell dia em vaig quedar pensant en la història del meu avi, en l’important que eren aquelles paraules. El meu germà tenia quatre anys i potser no ho havia entès gaire, perquè per a ell l’important era guanyar, però jo ja tenia deu anys, i sabia que el meu avi era un home savi, un home amb molta experiència i si ens havia 66

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 66

15/05/13 12:42

explicat aquella historia, era perquè ell creia que en podíem aprendre alguna cosa. I sí que ho devia ser d’important, perquè no parlava només del món del futbol sinó de la vida. Jo en sé algunes, de les dificultats de la vida, perquè veig als meus pares com treballen i el que ens costa aconseguir algunes coses. Per tant, alguna raó devia tenir el meu avi. De tot el que ens va explicar, el que crec que recordaré sempre és la frase «Guanyar o perdre tant se val, si gaudeixes del que fas, tota la resta és igual». Llavors, vaig sentir que la meva mare cridava: –Va, Jep, no t’encantis que l’arròs es covarà! Jo li vaig contestar: –Vinc de seguida! Em vaig eixugar les mans d’una revolada i vaig anar-hi corrent. Allí, m’esperaven tots, i en arribar, vaig veure la paella enmig de la taula. Quin goig que feia! Vaig mirar el meu avi, i li vaig dir: –Avi, t’estimo molt.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 67

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 68

15/05/13 12:42

El sabor d’una victòria Pseudònim: NBA Autor: Martí Torres Marcén Categoria: cicle superior Escola: Valeri Serra, Bellpuig Mestra: Montse Amézaga Solé

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 69

15/05/13 12:42

quell no era un diumenge com qualsevol altre. De fet, al matí, ni tan sols sabia si podria anar al cinema a la tarda, com habitualment faig. Començava el matí com el de molts altres diumenges, amb un partit de bàsquet, però aquest era especial: estàvem davant una final a quatre, de la categoria MINI masculina de la territorial de Lleida. Al matí es jugaven els dos partits de semifinals, i a la tarda es disputava la final, que la jugarien els dos equips guanyadors dels partits de semifinals. Em diuen NBA, perquè m’agrada el bàsquet i perquè el meu nom és Narcís Balcells Amorós. Tinc onze anys i formo part d’un equip de bàsquet d’un poble de l’Urgell. En aquella temporada érem un equip de nou jugadors, però un d’ells, en Lluc, tenia una lleu discapacitat física que feia que no pogués rendir tant com la resta de jugadors de l’equip. El principi més important del minibàsquet és que tots els jugadors puguin jugar i participar el màxim possible, intentant que el joc sigui col·lectiu i no individual. Per això, es juguen vuit períodes de sis minuts, i cada jugador ha de participar com a mínim en tres períodes i com a màxim en cinc. Per tant, cal ser un equip d’un mínim de vuit jugadors i d’un màxim de tretze. Un equip amb set o menys jugadors, tot i poder jugar un partit, se li dóna el partit com a perdut encara que realment el guanyi. L’estratègia de l’entrenador, en Jaume, per a aquella final a quatre era que en Lluc només jugués tres períodes, i que en aquests tres períodes se li passés poc la pilota, de manera que no perjudiqués l’equip. Només li interessava guanyar i nosaltres havíem de fer el que ell ens deia. Nosaltres també volíem guanyar i no vèiem malament l’estratègia. –Avui no tenim marge d’error! Hem de guanyar i, per tant, hem d’apartar en Lluc –ens deia en Jaume. En Lluc, com molts altres cops, va arribar una mica tard i no va poder sentir quines havien estat les instruccions d’en Jaume.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 70

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 71

15/05/13 12:42

El primer dels dos partits de semifinals era el que havíem de jugar nosaltres i tindria lloc a les deu; el segon partit de semifinals era a dos quarts de dotze. Eren dos quarts de deu del matí i només faltava mitja hora perquè comencés el nostre partit. Com sempre, vam sortir a escalfar i a fer uns quants tirs a cistella. En Lluc es va afegir al grup deu minuts més tard. L’entrenador havia decidit que en Lluc jugaria el quart, el cinquè i el sisè períodes, ja que comptava que, en els tres primers períodes, aconseguiríem un avantatge de punts prou gran per no haver de patir quan jugués en Lluc. I, després, amb els dos darrers períodes, ja tornaríem a obtenir un avantatge de punts que ens faria guanyar el partit amb comoditat. El partit va començar a les deu en punt. Tot avançava com estava previst: només amb els tres primers períodes, ja portàvem un avantatge de 23 punts (37 a 14). Semblava impossible que poguéssim perdre aquell partit. En Jaume ens va dir que el partit ja era nostre, que ja ens podíem imaginar jugant la final d’aquella mateixa tarda. Fins i tot es va atrevir a dir-nos que, amb aquell avantatge, ni un equip amb nou Llucs no podia perdre el partit. L’entrenador, abans de sortir a jugar el quart període (en el qual entrava en Lluc), ens va dir que, per si de cas, no li passéssim massa la pilota a en Lluc. Ell semblava no estar atent a les paraules d’en Jaume (en realitat, però, sí que ho estava) i nosaltres crèiem que no ho havia sentit. «Millor!», vaig pensar, jo, «així potser no s’adonarà que no comptem amb ell». Es van jugar els tres períodes següents. Ben poques pilotes li vam passar a en Lluc; només alguna de tant en tant, per no fer evident que les ordres eren no passar-n’hi. Certament, en aquells tres períodes havíem perdut avantatge; vam acabar el sisè període amb dotze punts pel davant, però encara quedaven els dos darrers períodes en els quals en Lluc no jugaria. L’entrenador no deixava de fregar-se les mans, amb cara de satisfacció. 72

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 72

15/05/13 12:42

La cara d’en Lluc parlava per si sola, tot i que intentava dissimular: era evident que se n’havia adonat de tot. Però nosaltres estàvem més pel partit que per ell, i molt eufòrics, perquè també vèiem clar que guanyaríem el partit i passaríem a la final. El setè període va començar sense sorpreses. La sorpresa va arribar cap al final d’aquest temps: un dels millors jugadors de l’equip, en Roc, es va lesionar i no va poder continuar jugant. El món ens va caure al damunt. L’entrenador no va tenir opció: el que quedava de partit havia de jugar en Lluc i, tot i que l’avantatge de punts era important, ells estaven més encertats que a l’inici i s’havien reservat els seus millors jugadors per a la recta final del partit. En Jaume ens va donar les mateixes instruccions: no passar-li la pilota a en Lluc. Tot i que ho vam passar malament, vam acabar guanyant el partit per una diferència de quatre punts. La nostra alegria era tan gran per la victòria, que amb el que menys pensàvem era en en Lluc, en com se sentia. L’alegria de guanyar aquell partit no tenia preu. Ens quedava, però, el partit de la final, i no podíem comptar amb en Roc: en Lluc hauria de jugar cinc períodes, com tots nosaltres. L’entrenador estudiava l’estratègia a seguir, per decidir quins períodes jugaria. Després del nostre partit es va jugar l’altre partit de semifinals. Els meus companys i jo ens vam quedar a veure’l; en Lluc no s’hi va voler quedar i ens va dir que ja tornaria a la tarda, a l’hora del partit. Veure aquell partit ens va fer obrir els ulls. En un dels dos equips hi havia un jugador que fallava tots els tirs, no feia cap entrada i li prenien la pilota amb molta facilitat. Els jugadors d’aquell equip no paraven de renyar-lo i insultar-lo; el seu entrenador també l’insultava. Es veia clarament que a l’equip li feia més aviat nosa; ben poques pilotes li passaven; la cara del jugador era de tristesa per l’actitud dels seus companys i de l’entrenador. Tot i l’esforç d’arraconar aquell jugador, l’equip va perdre i encara li donaven la culpa a ell. Culpa, de què?, si ni tan sols li passaven la pilota. Es notava que no havien sabut perdre i que volien justificar la derrota culpant aquell jugador, que era 73

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 73

15/05/13 12:42

precisament el que menys culpa tenia. Tots nosaltres ens vam mirar i segur que tots pensàvem el mateix: veient la cara d’aquell jugador, i l’actitud dels seus companys, podíem entendre perfectament com es devia sentir en Lluc. Jo vaig quedar convençut que ni tan sols una victòria justificava una actitud com aquella i no deixava de pensar que nosaltres havíem fet el mateix. Ara, veient-ho des de fora, veia com ho havíem fet de malament. Durant el dinar, tots els companys vam estar comentant que havíem de canviar d’actitud. A tot això, es va esdevenir una altra circumstància: jo, buscant uns mocadors dins la meva bossa de bàsquet, vaig topar amb un regal que ens havia fet en Lluc feia unes dues setmanes pel seu aniversari. Vaig recordar especialment la nota que ens va donar amb el regal: «Amics, aquest és un detallet que he fet a mà per a vosaltres aquest cap de setmana, per agrair-vos tot el que feu per mi. Espero que us agradi, LLUC TERRÀS» Se’m va encongir el cor. De la victòria del matí, ja no me’n quedava tan bon gust de boca. No havíem actuat bé; la victòria no justificava haver deixat arraconat en Lluc. Vaig treure el regal de la bossa i vaig dir als meus companys: –Ei! Us recordeu de la guardiola de cartró que ens va regalar en Lluc pel seu aniversari? I del que deia la nota? Estava content amb nosaltres per haver-lo ajudat. I, avui, què hem fet? Crec que hem actuat molt malament no comptant amb ell. Hauríem de passarli la pilota; ell és un més de l’equip i no perquè tingui una discapacitat i ens pugui fer perdre el partit, no li hem de passar. Si us sembla, li passarem la pilota com a qualsevol de nosaltres, encara que l’entrenador ens digui que no i ens escridassi si ho fem. 74

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 74

15/05/13 12:42

Tots els meus companys hi van estar d’acord: –Molt bé, NBA, així es parla –van cridar tots. Els nostres pares, que estaven en una taula del costat del restaurant on dinàvem, i que no havien sentit res del que estàvem parlant, ens miraven amb cara de sorpresa. En Roc, a més, va afegir: –Fins i tot ara estic més content d’haver-me lesionat i no poder jugar la final, ja que d’aquesta manera en Lluc haurà de jugar cinc períodes, els mateixos que tots vosaltres. Després de dinar, tots ben decidits vam tomar al pavelló; allà ja hi havia l’entrenador (que havia anat a dinar a casa seva perquè vivia a prop) i en Lluc, també, sortint del vestidor: aquest cop no havia arribat tard, ja que sabia que no ho podia fer en un partit tan important com aquest, sabia que sense ell quedaríem eliminats perquè, amb en Roc lesionat, només seríem set jugadors. Tots ens vam mirar amb la satisfacció que havíem decidit el correcte: en Lluc no ens havia fallat; tot i veure que no ens havíem portat bé amb ell, ell era un bon amic i havia vingut perquè no quedéssim eliminats. I nosaltres no podíem fallar-li un altre cop. El partit estava a punt de començar; l’entrenador, sense importar-li com es sentiria en Lluc, ens va dir que juguéssim sense passar-li la pilota a en Lluc i, a més, li va dir a en Lluc que no ens fes nosa en les jugades. Quan l’entrenador es va allunyar de nosaltres, li vam dir a en Lluc que no patís, que podia anar a l’atac, que l’hi passaríem, que no faríem cas del que deia l’entrenador, encara que ens renyés. Després d’aquestes paraules, en Lluc ens va dir gràcies i ens va fer una abraçada. El partit va començar; l’entrenador va fer jugar a en Lluc el primer, el tercer, el quart, el sisè i vuitè períodes. Ja en el primer període, en Jaume va veure que no li fèiem cas i 75

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 75

15/05/13 12:42

estava molt enfadat amb nosaltres, però si miràvem a la grada vèiem que els pares, tant els d’en Lluc com els nostres, estaven molt satisfets de nosaltres. Anàvem perdent tot el partit, però no de gaires punts, ja que quan l’hi passaven a en Lluc i tirava a cistella, sempre hi havia algú de nosaltres per agafar el rebot i intentar fer cistella. Ara més que mai jugàvem com un autèntic equip! En el sisè i setè períodes vam poder escurçar diferències, fins al punt de perdre només de tres punts. Ja només quedava per jugar el vuitè període; en Lluc jugava. El marcador estava molt ajustat, faltaven només cinc segons i només perdíem d’un punt; havíem agafat un rebot de l’equip contrari i havíem creat un contraatac: en Lluc i jo, contra un. Jo tenia la pilota i podia intentar encistellar per guanyar el partit, però en Lluc estava més ben situat; vaig decidir passar-l’hi, sense pensar que la podia fallar i perdre el partit. Vaig sentir la veu de l’entrenador: –Però... què fas, NBA? En Lluc, conscient que aquella cistella ens valia el partit i guanyar la final, va concentrarse (i ho sé perquè es notava en la seva cara), i, davant la sorpresa de tothom, va ENCISTELLAR!!! La grada va esclatar d’alegria i tots ens vam tirar damunt d’en Lluc. Ell estava molt content i nosaltres estàvem eufòrics. En Jaume, potser adonant-se que havia fet malament volent deixar de banda en Lluc, va decidir que fos ell qui aixequés la copa i ens va dir: –Heu demostrat ser més bones persones que jo. Estava tan obsessionat a guanyar la final, que no m’havia parat a pensar en el mal que podia fer a en Lluc. I dirigint-se a ell, va dir: –Perdona’m, Lluc. 76

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 76

15/05/13 12:42

I el va abraçar. Nosaltres, d’aquell partit, vam aprendre que el millor no era la copa que vam guanyar, sinó haver sabut jugar com un GRAN EQUIP!!!

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 77

15/05/13 12:42

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 78

15/05/13 12:42

Saber guanyar i saber perdre Pseudònim: Hello Kitty Autora: Andrea Díaz Rodríguez Categoria: cicle superior Escola: Joan Ardèvol, Cambrils Mestra: Carme Vera Ruiz

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 79

15/05/13 12:43

m dic Clara, tinc deu anys i tinc càncer. Des de fa uns mesos la meva vida ha fet un tomb que suposo que cap de nosaltres ens esperàvem, sobretot jo. Ja feia una temporada que no em trobava gaire bé, però mai de la vida m’hagués imaginat que jo podria tenir càncer. Uf, càncer! Quina paraula tan lletja, si fins i tot el nom és lleig. Què pots esperar d’una malaltia que té un nom així!

Els primers dies de saber-ho van ser els dies més horribles de la meva curta vida. La mare tenia els ulls ben inflats i envermellits de tant plorar. Això que davant meu no li ha caigut mai una sola llàgrima i al pare tampoc. La iaia Rosita em pessigava la galta amb aquells dits que té, tan llargs i prims, molt i molt fort però tampoc em deia res. Només veia la tristesa als seus ulls. Per aquest motiu ara em sento molt forta i sé que això és el que m’ajudarà a lluitar, perquè hi ha molta gent que m’estima i que m’ho demostren gairebé cada dia. I jo m’he proposat que aquest any participaré en la meva recuperació lluitant i, a més, penso guanyar aquesta batalla! Enguany la festa del meu aniversari serà ben diferent perquè, pel que m’han dit, aquí a l’hospital, les festes d’aniversari són bastant lights. En Sergi, el veí de l’habitació del davant, m’ha dit que la seva festa va estar bé, però que no li van deixar posar la música a tot volum i no els van deixar posar globus pel soroll que podien fer en petar-se. Carai, aquests metges! Ara encara tinc ganes de celebrar-lo, més endavant no ho sé. Tinc dies amb ganes de menjar-me el món i d’altres que no voldria ni sortir del llit. La mare cada dia m’ajuda a sentir-me amb forces i amb ganes de lluitar i està preparant aquesta festa amb tota la il·lusió del món. De vegades penso que l’està organitzant així per si de cas aquesta és l’última. La Maria, la meva amiga del col·le, avui ha vingut a veure’m i m’ha dit que la Joana està enamorada del Pau. Ah! I també m’ha dit que li agrada molt el mocador que porto avui al cap. Porta uns dibuixos de notes musicals perquè a mi m’agrada molt la música, cantar i ballar. També m’ha explicat que la meva mestra d’anglès es casa aquest estiu. Ai, ai, ai! Que calladet que ho tenia! I això que nosaltres

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 80

15/05/13 12:43

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 81

15/05/13 12:43

volíem casar-la amb el mestre de català perquè crèiem que feien bona parella. I jo que hagués jurat que més d’un dia pels passadissos s’havien fet ullets! En fi, ara, a vegades, quan la Maria, la mare i la resta de la gent marxa, m’adono que aquí dins em perdo moltes coses que espero tornar a fer aviat o almenys poder-les fer ni que sigui un cop més. Vull veure la tele amb els pares al sofà de casa, vull menjar crispetes al cinema, vull jugar al carrer amb els meus amics d’escola, vull ensumar aquella olor tan bona que fa la iaia Rosita i vull anar a veure un concert de Pablo Alborán. Avui li he dit a la mare que quan em torni a sortir el cabell, me’l vull deixar llarg, ben llarg i fer-me un munt de trenes i de cues, però no de dues en dues. No, no!, vull omplirme el cap tot ben ple de cues i trenes pertot arreu, si me’n surten quinze, doncs quinze! Pensareu que estic una mica boja, però des que estic malalta m’he proposat fer tot el que em vingui en gana. Eps! Però sense faltar ni ofendre a ningú! Em refereixo a fer tot el que vulguis fer sense pensar si faràs el ridícul o no. Per això l’altre dia que em tocava la químio, em vaig posar un pantaló rosa fúcsia amb un jersei verd festuc i un mitjó de cada color! Mentre anava amb la cadira de rodes pel passadís, hauríeu d’haver vist com em mirava la gent que hi havia als passadissos. A més d’un li vaig llegir als ulls: «Pobreta, està ben sonada!» Els metges, seriosos, els han dit als pares que si continuo així de bé, podré marxar a casa uns dies per veure com reacciona el meu cos. Però no podré sortir al carrer encara, perquè, com que no tinc defenses, una mica d’aire fred em podria fer molt mal. Tant se val. L’únic que m’importa ara mateix és dormir uns quants dies al meu llit, a la meva habitació i encara que soni una mica malament fer pipí al meu lavabo! També li he dit a la mare que he fet una llista de totes les coses que vull que em faci per menjar, com per exemple: –Patates fregides amb molt de quètxup i moooolta sal! Perquè a l’hospital gairebé no n’hi posen. 82

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 82

15/05/13 12:43

–Pizza barbacoa amb un bon got de Coca-Cola. Mmm, mmmm. Que bo! –Un plat de macarrons, però dels de veritat, no d’aquells de goma que em posen aquí. –Una gofra amb molta xocolata! Tanta que quan faci una mossegada em regalimi pels llavis. –I, sobretot, que quan em posi bé (que m’hi penso posar) que em dugui al McDonald’s a menjar-me una d’aquelles hamburgueses. Mmmm, mmmm... només de pensar-hi se’m fa la boca aigua. Ai! Me n’oblidava! Vull que vingui la Maria. A partir d’avui penso lluitar amb totes les meves forces per vèncer aquesta malaltia. Per aquest motiu faré tot el que em diguin i començaré per ser positiva, que diuen que és el més important! • Dia 1 de la «positivitat» Aquest matí he tingut una sorpresa molt bonica. Ha vingut a veure’m la meva entrenadora de futbol. Potser encara no us ho havia dit, però a la meva escola tenim uns equips de futbol molt bons i jo sóc davantera del meu equip. Doncs, el que us deia, la Berta, la meva entrenadora, ha vingut a veure’m per portar-me la nova equipació. La veritat és que m’agrada molt més que la de l’any passat perquè té uns colors molt més vius. Ja tinc ganes de tornar-me-la a posar i fer un bon partit amb les meves companyes. M’ha fet molta gràcia que vingués a veure’m perquè així hem pogut fer una mica la xerrada i així no se’m fa tan llarga la tarda. • Dia 2 de la «positivitat» Aquest matí he tornat a fer químio i per això he estat mig matí al llit perquè no se’m posa gaire bé i estic una estona marejada i amb vòmits. Després he pogut veure la tele una estona, però la mare volia veure les notícies perquè diu que vol mantenir-se informada. Jo al principi m’he enfadat una mica, però desprès li he deixat veure perquè s’ha posat molt pesada. Ja veus, només per veure les ximpleries que diuen els polítics, 83

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 83

15/05/13 12:43

que ni les entenc. Pel que diu la mare, diuen moltes mentides, roben molt i es gasten els diners de tots. Jo ja li he dit a la mare que no els doni diners nostres i així no se’ls gastaran i hauran d’agafar dels seus. I no sé per què però li ha donat per riure i no podia parar! Jo no entenc per què reia però... en fi, política i adults! • Dia 3 de la «positivitat» Aquest matí pintava malament perquè m’he llevat amb el peu esquerre però de cop, ha entrat la iaia Rosita i només veure-la, m’he posat a riure i no he pogut parar gairebé en tot el dia. Resulta que la iaia va cada setmana a la perruqueria a rentar-se i marcar. Allà li renten el cap amb un xampú especial per als cabells blancs però no sé que li han posat avui que portava el cap ben lila! Tots ens hem fet un fart de riure quan l’hem vist entrar, fins i tot al metge se li escapava el riure per sota el nas. Al final la iaia ha marxat ben emprenyada remugant. • Dia 4 de la «positivitat» i a tot gas Comença un altre dia, per sort, i de moment continuo aquí però tinc esperances de sortir aviat. Sento un no sé què que, què sé jo, que em diu que tot anirà bé. A més a més, fa una estoneta que ha marxat l’Izan. No sé si us havia parlat d’ell, però és un noi de la meva classe. És molt guapo i quan estic a prop seu sento papallones a la panxa i em poso nerviosa. Ha vingut a veure’m i hem xerrat una estona, però no penso dir-vos del que hem parlat! Colla de tafaners! Hem passat tots dos una bona estona i hem rigut una mica, però quan més hem rigut ha estat quan m’ha explicat que la directora de l’escola, la Pepi, s’ha canviat el pentinat i ara sembla que porti una perruca perquè no se li mou ni un cabell, així bufi la pitjor tramuntana. No li he dit que m’agrada estar amb ell, ni que m’agrada ell. Encara som massa joves per tenir una relació (com diuen els adults). Deixarem que passi el temps i a veure què passa quan siguem grans. Però sobretot ha de fer el que diu sempre la mare: m’ha de conquistar! No sé ben bé el que això vol dir, però de segur que és important que ho faci... 84

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 84

15/05/13 12:43

• Dia 5 de la «positivitat» i continuem superbé! Ahir a la nit no feien res interessant a la tele i vaig acabar veient el telenotícies i renoi! Com està vida! Ja ho diu la iaia Rosita que la vida està molt malament. El que no sabia és que ho estava tant. Al pare no li prova això de veure les notícies perquè agafa unes emprenyades... Fins i tot li crida al presentador i jo penso que aquest pobre home no hi deu tenir res a veure, no? En fi, avui també ha vingut a veure’m la meva tutora. Hem estat xerrant una bona estona. He de dir al seu favor que la M. Àngels no és tan seriosa i no fa tanta por fora de l’escola com dintre. Semblava una altra persona. Aquí no ha cridat ni m’ha dit res dels deures ni de si he de millorar la lletra. Que jo ja ho sé que l’he de millorar. I no diuen els adults que el més important és començar per reconèixer un problema per tu mateix? Doncs, ho reconec, faig molt mala lletra. Bé, doncs, això que deia. Ha vingut la M. Àngels i hem xerrat una mica. També ha parlat amb els pares una estona de les inclemències del temps i de política. Llavors he pensat: «Ai, ai, ai... com continuïn xerrant d’aquest tema el meu pare és capaç de cridar-li igual que a l’home de la tele i llavors sí que no aprovo el curs; ni de broma! Així que els he fet un crit i els he dit: –Voleu canviar de tema! Que a mi m’hi va el curs! • Dia 6 de la «positivitat» Avui és un dia molt i molt important, ja que esperem el metge amb els seus nous informes. Ens diran si el càncer està remetent o no. Estem tots molt neguitosos! Finalment, el doctor ens ha dit que de moment la cosa sembla que va per bon camí i que el tumor de moment ha desaparegut. No podem, però, abaixar la guàrdia. De moment puc marxar a casa i en uns dies... podré tornar a l’escola! • Dia 7... cap a casa! Estic més contenta que mai. Acabo de fer les maletes i me’n vaig cap a casa. Em posaré aquell mocador que em van regalar que m’agrada tant amb els pantalons de colors vius, perquè així és com em sento, més viva que mai. Vull marxar a veure la tele a casa meva 85

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 85

15/05/13 12:43

estirada al meu sofà. Dormiré aquesta nit i moltes més al meu llit i podré fer tot el que em plagui a la meva habitació, perquè és meva i només meva. Demà continuaré escrivint però des de casa, així que fins demà. • Dia 8. Sóc a casa! No em puc creure el que m’està passant. Estic molt contenta! La mare m’ha dit que com que feia bon temps sortiríem una estona a fer un tomb i no us podeu imaginar on hem anat! Els pares m’han dut a veure les meves companyes de futbol, perquè avui, per donar-me una sorpresa, han jugat un partit amistós contra l’equip del poble veí. Tot per recaptar fons per a la investigació del càncer. A més, quan he arribat, he trobat totes les meves companyes amb el cap afaitat com jo i amb un mocador com el meu. A sobre les porteries he vist unes grans pancartes amb el lema: EL CÀNCER ÉS UNA LLUITA DE TOTS!!! Ha estat emocionant excepte per un petit detall: que el nostre equip ha perdut el partit per 2 gols a 1. En fi, avui ha estat un gran dia per dues raons: pels resultats mèdics i pel magnífic partit que han jugat les meves companyes que, a més, s’han solidaritzat amb mi. Tot i que hem perdut! Què hi farem, a vegades es guanya i a vegades es perd! Hem perdut el partit de futbol però hem guanyat al càncer. Perquè jo sento al meu interior que aquesta victòria no és només meva, és de tots els que m’estimen i de tots els que m’han donat suport en els moments durs i difícils. En aquesta lluita, la victòria és de tots!!

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 86

15/05/13 12:43

El somni de l’Àlex Pseudònim: Pabadirimic Autor: Adrià Vizcarri Ars Categoria: cicle superior Escola: Pàmies, Ginestar Mestra: Bernadette Mas Serra

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 87

15/05/13 12:43

stic nerviós. Avui és el meu primer partit amb el «nou» equip. No és un partit decisiu, però per a mi, és el més important de la meva vida de tretze anys.

Les grades estan plenes de gent que ha vingut a animar-nos. La gent no em fa patir. A molts els conec: són familiars i amics dels meus companys d’equip. També hi deu haver els de l’equip contrari, és clar. Al mig de tota aquesta gent hi ha les persones que més m’estimo: la mare, el pare, la Gisel·la, els iaios, els tiets i els cosins de Madrid. També han vingut alguns dels nostres veïns i alguns dels meus companys de l’equip d’abans. No els vull decebre. Hi han posat tant interès com jo mateix. Han estat al meu costat tot aquest temps d’entrenaments i d’exercicis. Hores i hores, que avui he d’agrair amb el meu esforç i concentració. No vull ser més que els altres, però ho vull fer bé. Estem a punt per entrar al camp. L’Andreu, el nostre entrenador, s’apropa a l’equip amb el palmell obert. Un a un, anem fent el gest de picar-lo i després també entre nosaltres. –Molta sort, nois! –ens anima l’Andreu. Busco la mirada d’en Ricard, que se n’ha anat a seure a la banqueta i ell, amb complicitat, aixeca el polze i somriu mentre em fa l’ullet. Això comença. Me’n vaig cap a la meva posició. L’àrbitre xiula, tira la pilota a l’aire i en Miquel la pica. Bé, és nostra! Correm, corren, quasi ni ens mirem, cridem, llancen, encistellen, passem la pilota, llancem, encertem, ens movem, ataquen, marco. Es mouen ràpid, ens defensem, marquen i després, ataquem. Allarguem els braços, prenem, desviem, botem la pilota, ens la prenen... El marcador no para. Em sento com si fos aler pivot. Arribem a la mitja part.

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 88

15/05/13 12:43

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 89

15/05/13 12:43

–Molt bé, nois! Ho estem fent molt bé! El resultat és molt ajustat. No us confieu. Continuem com fins ara. No abaixeu el ritme –ens esperona l’entrenador. –Andreu, em podries substituir? –demana en Miquel–. Noto que no estic al cent per cent. –N’estàs segur? En Miquel assenteix una mica abatut. –D’acord. Ricard, entra tu en la seva posició. Tornem a començar. Em sento més segur amb en Ricard al costat. És el meu millor amic i ha fet molt per mi. És genial poder comptar amb amics com en Ricard. No et deixen decaure ni per un instant. Sempre tenen un gest o una paraula per animar-te. Tinc molta sort que sigui el meu amic i, en el joc, estem força compenetrats. El públic canta, crida, fa l’onada i no deixa d’animar-nos. És d’agrair perquè no se senten insults, ni xiulets, ni crits en contra dels uns o dels altres. Sembla que només hi hagi crits d’ànim, vinguin del cantó que vinguin. És agradable jugar sense pressió; jugar sense por a fallar. I el joc no para i està molt renyit. Tots donem el millor de nosaltres. Ara guanyem, ara guanyen. Estem cansats. Falten cinc minuts perquè s’acabi el partit i estic nerviós. Tot va molt ràpid. En Ricard fa un triple i una cistella. El marcador es posa en 26 a 30. Perdem per quatre punts. Falten 30 segons. En Pau fa una cistella, 28 a 30. –Cinc, quatre, tres... –Tira, Àlex, tira! –crida en Ricard. Jo tiro amb totes les meves forces. 90

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 90

15/05/13 12:43

–Dos, u... –Noooo!!! La pilota toca al tauler. Després fa quatre bots al ferro de la cistella i... –L’he fallat. Hem perdut! Hem perdut? No ho sembla! El públic segueix cridant amb força, animant-nos. Els jugadors ens reunim al mig del camp i ens abracem afectuosament, sense importar-nos el color de la nostra samarreta. La gent, a la grada, s’alça i crida. Ningú està trist. No hi ha espai per a la tristesa. Això és una festa. Nosaltres també aplaudim. Hi ha molt esforç darrere de cadascú de nosaltres. Nostre i de les nostres famílies i amics. Els crits i els aplaudiments d’aquesta, la nostra, gent ens estan dient: perdre, qui ha perdut? Jo he perdut? L’equip ha perdut? Tots hem guanyat. Tots ens hem superat. Tot l’esforç d’aquests mesos ha tingut la seva recompensa: tornar a jugar a bàsquet! Ha estat un dia ple d’emocions. Com abans, una de les coses que més m’agraden dels partits és l’ambient de després. Hem anat a dinar tots junts. Encara que només fa uns mesos que ens coneixem, ens sentim a gust, perquè tenim moltes coses en comú. Tot i això, no en parlem mai de coses tristes. No en parlem i ja està! Però jo sí que hi penso. Sovint em vénen al cap els records d’abans, els records d’aquell dia, fins on me’n puc recordar... Era un diumenge calorós. Per no agafar tant de sol, havíem marxat tard de la platja, quasi de nit. La Gisel·la i jo trèiem el cap per la finestra per refrescar-nos amb l’airet del capvespre. La mare conduïa i el pare feia la becaina. Ens havia dit que no ens baralléssim, que volia dormir. M’agradava sentir l’aire a la cara. Jugava a deixar morta la mà, a deixar-la voleiar amb la força de l’aire. Em venien al cap les imatges d’aquell dia, saltant onades, fent castells de sorra amb la meva germana, buscant crancs i petxines..., però, sobretot, el partidet que havíem fet a la pista de la vora de la platja. Jo havia fet un bon paper. Es notava que jugava amb 91

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 91

15/05/13 12:43

l’equip del barri. Llavors feia d’escorta, però l’Andreu, el nostre entrenador, m’havia promès que, quan creixés, em posaria d’aler pivot. El pare estava segur que creixeria. Sempre em deia: –Els nois podem créixer fins que fem la mili. –Jo, com que no la faré, podré créixer tota la vida –li deia divertit. A l’estiu no entrenàvem. Durant el curs, sí, dos cops per setmana. L’Andreu ens feia treballar i cansar molt, però valia la pena, perquè quasi sempre guanyàvem. Jo m’esforçava molt als entrenaments perquè de gran volia ser com en Pau Gasol. També m’agradava molt anar als entrenaments, perquè hi venia en Ricard. Ell no anava a la mateixa escola que jo i només ens trobàvem als entrenaments i als partits. El millor eren els caps de setmana quan anàvem a jugar fora. Ens ho passàvem molt bé, perquè ens trobàvem en Ricard, en Jaume, en Marc, en Pau i en Martí. Després del partit, anàvem a dinar totes les famílies. Parlàvem dels jugadors famosos, assajàvem passis... somiàvem! En aquell moment que la Gisel·la preguntà si encara faltava molt per arribar a casa, no vaig sentir la veu de la mare que responia. Un cop sec. Un soroll de xoc i de trencadissa va substituir la veu dolça de la mare. Al mateix temps, aquella punxada insuportable que recorregué el meu cos des dels peus fins al cap. No ho vaig poder suportar. –Et curaràs, fill. No pateixis. Estic segura que te’n sortiràs. No em mouré del teu costat. Era la veu de la mare que em parlava de lluny, aquella veu tan dolça, com sempre, però amb una tristor especial que m’amoïnava. 92

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 92

15/05/13 12:43

–On ets mare? Per què parles així? Què passa? Què m’ha passat? On som? l el pare? I la Gisel·la? No hi havia resposta per a aquelles preguntes que la mare no podia sentir. Notava com em pentinava i m’acaronava. S’acostava i em feia un petó dolç. M’agafava la mà i em sentia segur. Una llàgrima em relliscà per la galta. Llavors ho vaig intentar. Volia incorporar-me però em sentia lligat al llit. Passava alguna cosa estranya: no em sentia les cames. Semblava que estiguessin sota una llosa, però no em feien mal. A poc a poc, les parpelles es van anar obrint i, també, a poc a poc, vaig anar descobrint el que havia passat. Per un moment vaig pensar que no podria jugar mai més a bàsquet, que el meu somni s’havia acabat per sempre. Una altra punxada se’m clavà, i aquesta vegada al cor. Ara, que ja fa quasi un any de tot allò, faig balanç i estic content del que he aconseguit: hi ha algunes coses, poques, que no puc fer sense caminar. No obstant això, n’hi ha moltes més que puc seguir fent, encara que d’una altra manera. I, sobretot, sento que no estic sol en aquest camí. Em sento estimat: l’Andreu que es va oferir per entrenarnos i va haver de preparar-se noves tècniques; en Ricard, que ha volgut acompanyar-me al «nou» equip i fa anar la cadira amb una habilitat increïble, i la resta dels companys d’equip... quina energia, quina força! Com en el bàsquet, tot ha passat molt de pressa. De vegades perds i, al cap d’uns moments, tomes a guanyar. Jo penso que he guanyat més del que he perdut i, d’alguna manera inexplicable, avui puc dir que EL MEU SOMNI S’HA ACOMPLERT!

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 93

15/05/13 12:43

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 94

15/05/13 12:43

La cursa d’en Rodes Pseudònim: Goku Autor: Asier López Ruiz Categoria: cicle superior Escola: La Presentació, Reus Mestra: Rosa M. Pons Robert

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 95

15/05/13 12:43

questa història comença en un petit poble de muntanya que es diu l’Aleixar. En aquest poble hi vivia un nen de deu anys que es diu Joan. En Joan no era un nen com la resta de nens del poble, ja que des que va néixer, va haver d’anar en cadira de rodes perquè les seves cames no eren prou fortes per aguantar el seu cos. És per aquest motiu que des de ben petit, a en Joan, no li deien Joan, sinó que li deien Rodes. La vida del nostre amic Rodes era molt normal: anava al col·legi, jugava a la plaça del poble, anava d’excursió..., tot igual que els seus amics. Però, últimament, en Rodes estava molt estrany i els seus pares, els seus amics i els seus professors no sabien què li passava. –Rodes, fill, què tens? Ja no vas a jugar al carrer amb els amics, que potser us heu enfadat? –li preguntava la mare. –No, mare, no tinc ganes de sortir –li contestava en Rodes. I així van passar tres setmanes, i en Rodes cada vegada estava més trist, més callat, però ningú no aconseguia esbrinar què li passava realment. Els seus pares estaven desesperats, no volien veure el seu fill d’aquella manera. Un diumenge d’estiu, en Rodes estava amb el seu pare mirant la televisió, resulta que miraven les curses d’atletisme dels Jocs Paralímpics que es celebraven a Londres. En Rodes estava bocabadat mirant-se aquelles curses, i li va dir al seu pare: –Pare, nosaltres som pobres, oi? –va dir en Rodes. El pare es va quedar molt sorprès amb aquella pregunta i li va contestar el següent: –No és més pobre qui menys té, sinó qui més necessita. Per què em fas aquesta pregunta, Rodes, que vols que et comprem algun regal?

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 96

15/05/13 12:43

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 97

15/05/13 12:43

–No, pare, no vull cap regal. És que m’agradaria poder viure en una ciutat gran, per poder anar a pistes d’atletisme i poder participar en curses. Aquí al poble no puc fer cap esport, no hi ha cap instal·lació adaptada a la cadira de rodes –va contestar en Rodes al seu pare–. Els meus amics sempre juguen a futbol o a bàsquet i jo sempre me’ls he de mirar des de fora, però mai puc jugar amb ells... El seu pare no va saber què contestar i, simplement, li va fer un gest amb cara de resignació. Aquella nit, quan en Rodes ja era al llit, el pare va explicar a la mare el desig del seu fill de participar en curses d’atletisme, i van decidir que al dia següent mirarien, a Barcelona, llocs on en Rodes pogués anar a entrenar i que estiguessin adaptats a la cadira de rodes. Després de buscar i buscar per Internet van trobar un centre en un poble a prop de Barcelona que estava especialitzat en esports per a minusvàlids. Era una escola interna, d’aquelles on els nens es queden a dormir, i a part d’anar al col·legi a aprendre les assignatures, tenia instal·lacions especials per practicar esport en cadires de rodes. Als seus pares els va agradar molt i gràcies a uns estalvis que tenien podrien pagar-ho. Així doncs, es van posar en contacte amb aquella escola i van matricular en Rodes per al curs que estava a punt de començar. Aprofitant que el dos de setembre era l’aniversari d’en Rodes, els seus pares van preparar una gran festa, amb tota la família i amics. Tothom li va fer un munt de regals, però el regal que més li va agradar i que quasi li va fer plorar d’emoció va ser l’últim regal, el del seus pares: en Rodes aniria a fer sisè a un col·legi especial per a minusvàlids, on podria practicar el seu esport preferit, l’atletisme. L’última nit que en Rodes va passar a casa seva abans de marxar al seu nou col·legi, no va poder dormir gens ni mica, estava molt nerviós. Al matí, abans de marxar acompanyat pels seus pares, tot el poble estava al carrer esperant-lo per acomiadar-se d’ell, va ser una sorpresa molt bonica per a en Rodes. Al final, després de quasi dues hores, van arribar a la nova escola, els pares el van acompanyar fins a l’entrada, ajudant-lo amb les maletes i allí mateix es van acomiadar. 98

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 98

15/05/13 12:43

Començava una nova etapa per a en Rodes, estava molt nerviós, era la primera vegada que estava fora de casa, sense els pares, ara hauria de ser més responsable. Tenia moltes ganes de conèixer els nous companys, professors i professores i, sobretot, començar a entrenar a les pistes d’atletisme. El primer dia va ser de presentacions, el seu company d’habitació es deia David i també necessitava cadira de rodes com ell. Semblava bona persona. El seu horari setmanal era el següent: a les vuit llevar-se i esmorzar, de nou a una classes, d’una a dues dinar i de tres a cinc entrenar a les pistes, després temps per estudiar, sopar a dos quarts de nou i a les deu a dormir. Així van passar els dos primers mesos a l’escola, en Rodes s’hi havia adaptat molt bé i s’hi trobava molt a gust, però trobava a faltar la seva família i els amics del poble. Després d’haver entrenat molt dur aquells dos mesos, per fi en Rodes estava preparat per participar en la primera cursa. Els seus pares i avis havien anat a animar-lo, no s’ho volien perdre, i li van donar una gran sorpresa. Així doncs, va començar la cursa, hi participaven deu atletes i havien de donar quatre tombs a la pista. Al principi en Rodes anava dels primers, ho estava fent molt bé, però quan ja només faltava un volta per acabar la cursa, es va quedar sense forces i la resta de corredors el van començar a avançar, i al final va quedar l’últim. Els seus pares estaven molt preocupats, tenien por que en Rodes es desanimés o s’enfadés per haver quedat l’últim i van anar corrents cap a ell per donar-li ànims, però quina sorpresa, en Rodes en comptes d’estar trist estava contentíssim, per a ell no tenia cap importància quedar el primer o l’últim, per fi havia pogut participar en una cursa de veritat i havia estat increïble. Els seus pares es van alegrar molt de l’actitud del seu fill i van veure que era un gran campió, que era un lluitador i no li importava quedar l’últim, que l’important no era guanyar sinó participar, aquest era el veritable esperit de l’esport. 99

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 99

15/05/13 12:43

Així van passar els dies i ja van arribar les festes de Nadal, i en Rodes, després de molts dies, va tomar al seu poble i va veure els seus amics i la seva la família. Les festes de Nadal van passar molt de pressa per a en Rodes i va haver de tornar a l’escola, lluny del seu poble. Li va entrar una mica d’enyorança, però aviat seria Setmana Santa i hi tomaria de nou. Els dies van anar passant i en Rodes va participar en algunes curses més, ja no va quedar l’últim en cap més, però tampoc no en va guanyar cap; però això per a ell no era important, l’important era participar. Dia rere dia, com qui no vol la cosa, va arribar el juny i s’apropava la fi de curs. El col·legi, com a festa de fi de curs, havia preparat moltes activitats i la més important era una cursa en què en Rodes, després de classificar-se, podria participar, era la cursa dels millors corredors de l’escola. Els seus pares havien preparat una gran sorpresa a en Rodes, havien llogat un autobús i havien muntat una excursió amb tota la seva família i els amics per anar al seu col·legi el dia de la festa i animar-lo en la cursa. En Rodes ni s’ho imaginava! Finalment va arribar l’últim dia, el dia de la festa, el dia de la gran cursa. En Rodes s’havia preparat amb molta il·lusió, s’havia esforçat molt i estava molt ben preparat. Les pistes estaven plenes d’espectadors pendents de la gran cursa, faltaven pocs minuts per al seu començament. Un a un van anar sortint els corredors, mentre que un altaveu els anava presentant; en Rodes va sortir en cinquè lloc, quan el seu nom es va sentir per l’altaveu, una gran quantitat de gent va començar a aplaudir i a cridar el seu nom, va ser quan en Rodes va descobrir la sorpresa i va veure tota la seva família i amics, no hi faltava ningú. En aquell moment es va sentir la persona més feliç del món i sense saber ben bé per què, li van marxar tots els nervis de cop, mai s’havia sentit tan segur com en aquell moment. 100

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 100

15/05/13 12:43

La cursa va ser molt emocionant i al final va guanyar en Rodes. Tota la gent que l’havia anat a animar estava molt contenta i orgullosa d’ell. Fins i tot li van posar una medalla d’or! Aquell dia en Rodes es va adonar que havia guanyat la cursa gràcies a la gent que l’estimava i que necessitava tornar a viure al seu petit poble per poder estar a prop d’ells i, així, poder guanyar cada dia.

101

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 101

15/05/13 12:43

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 102

15/05/13 12:43

Escoles participants al Desè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Col·legi La Presentació, Reus Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Sant Miquel, Barcelona Escola Àgora, Sant Cugat del Vallès Escola Alexandre Galí, Barcelona Escola Alta Segarra, Calaf Escola Àngel Serafí i Casanovas, Sort Escola Antoni Vilanova, Falset Escola Aqua Alba, Gualba Escola Baldiri Reixac, Banyoles Escola Baltasar Segú, Valls Escola Benviure, Castellbisbal Escola Betània-Patmos, Barcelona Escola Brasil, Barcelona Escola Campderrós, Vallirana Escola Camps Elisis, Lleida Escola Carles I, Barcelona Escola Carles III, Sant Carles de la Ràpita Escola Carrilet, Palafrugell Escola Casals-Gràcia, Manlleu Escola Catalònia, Barcelona Escola Ciutat de Reus, Reus Escola Claret, Sabadell Escola Cor de Maria, Olot Escola Cor de Maria, Valls Escola Cor de Roure, Santa Coloma de Queralt Escola Creixà, Piera Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola de Blancafort - ZER Poblet, Blancafort Escola de Butsènit - ZER El Sió, Montgai Escola de Cabanes, Cabanes Escola de Collsuspina - ZER El Moianès Llevant, Collsuspina Escola del Lligallo del Gànguil - ZER Mestral, Camarles Escola del Montgoi - ZER Poblet, Vilaverd Escola Doctor Robert, Camprodon Escola Doctor Serés, Alpicat

Escola Doctor Trueta, Viladecans Escola d’Olvan - ZER Baix Berguedà, Olvan Escola El Bosc de la Pabordia, Girona Escola El Cabrerès, Santa Maria de Corcó Escola El Carme, Tarragona Escola El Castellot, Castellví de la Marca Escola El Cim, Terrassa Escola El Colomer, Bigues i Riells Escola El Corb, Corbera de Llobregat Escola El Despujol, Les Masies de Voltregà Escola El Morsell, Olivella Escola El Pi, Sant Pere de Ribes Escola El Rocal - ZER Els Castells, Montesquiu Escola El Tormo - ZER Ribera d’Ebre Nord, La Torre de l’Espanyol Escola El Verger - ZER Ribera d’Ebre Nord, Garcia Escola Els Estanys, Sils Escola Els Planells, Artesa de Segre Escola Els Quatre Vents, Canovelles Escola Els Quatre Vents, Sant Jaume dels Domenys Escola Els Secallets, El Vendrell Escola Els Til·lers - ZER El Francolí, La Masó Escola Enric Grau i Fontserè, Flix Escola Escorial, Vic Escola Espiga, Lleida Escola Espígol - ZER Riu Ondara, Tornabous Escola Estudi Alejandro Casona, Les Escola Font del Roure, Masquefa Escola Font-rúbia, Font-rubí Escola Fort Pienc, Barcelona Escola Francesco Tonucci, Lleida Escola Gabriel Castellà i Raich, Igualada Escola Gafarró - ZER Alt Lluçanès, Lluçà Escola García i Fossas, Igualada Escola Gaspar de Queralt, Amer Escola Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès Escola Gil Cristià i Arbós, La Selva del Camp Escola Gira-sol - ZER Baix Berguedà, Montmajor Escola Guillem de Claramunt, La Secuita 103

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 103

15/05/13 12:43

Escola Igualada, Igualada Escola Immaculada, Barcelona Escola Infant Jesús, Barcelona Escola IPSE, Barcelona Escola Jacint Verdaguer, Canovelles Escola Jaume Vicens i Vives, Roses Escola Joan Ardèvol, Cambrils Escola Joan Maragall, Vilanova del Camí Escola Joan Perucho, Albinyana Escola Joan Plana, Puigpelat Escola Jorba - ZER El Ventall, Jorba Escola Josep Espasa - ZER Riu Set, La Pobla de Cérvoles Escola Josep Pallach, Figueres Escola Joviat, Manresa Escola La Bòbila, Cambrils Escola La Carpa, L’Hospitalet de Llobregat Escola La Draga, Banyoles Escola La Minerva, Calella Escola La Mitjana, Lleida Escola La Plana, Vila-seca Escola La Portalada, Altafulla Escola La Salle Torreforta, Tarragona Escola La Salle, Palamós Escola La Sínia, Vic Escola L’Aixart - ZER Baix Ter, Cervià de Ter Escola L’Àlber, Albesa Escola L’Antina, Torredembarra Escola Les Acàcies, Barcelona Escola Les Alzines, Girona Escola Les Arenes, Terrassa Escola Les Eres - ZER Ribera d’Ebre Nord, Vinebre Escola Les Ferreries de Palafolls, Palafolls Escola Les Muralles, Montblanc Escola Les Oliveres - ZER Serra d’Ancosa, Cabrera d’Anoia Escola Les Pinediques, Taradell Escola Les Vinyes, Sant Cugat Sesgarrigues Escola L’Esculapi, L’Escala

Escola L’Estany - ZER Empordanet-Gavarres, Ullastret Escola L’Estel - ZER Vent Serè, Castellnou de Seana Escola Llibertat, Badalona Escola Lluís Viñas i Viñoles, Móra d’Ebre Escola Llums del Nord, Puigcerdà Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola L’Olivera, Vallirana Escola Maçanet de la Selva, Maçanet de la Selva Escola Manuel de Castellví i Feliu - ZER Atzavara, Vilabella Escola Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Escola Mare de Déu de Núria, Ribes de Freser Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Mare del Diví Pastor, Barcelona Escola Maria-Mercè Marçal, Mataró Escola Marinada, El Masnou Escola Maristes Montserrat, Lleida Escola Martí Poch, L’Espluga de Francolí Escola Mestral, Vandellòs i L’Hospitalet de l’Infant Escola Miquel Martí i Pol, Barberà del Vallès Escola Mogent, Montornès del Vallès Escola Montalbà - ZER Riu Corb, Preixana Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Escola Montessori-Palau, Girona Escola Montoliu, La Riera de Gaià Escola Montpedrós, Santa Coloma de Cervelló Escola Mont-roig, Balaguer Escola Montserrat Solà, Mataró Escola Montserrat, Esparreguera Escola Narcís Monturiol, Roses Escola Nostra Llar, Sabadell Escola Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar Escola Parellada, Sant Boi de Llobregat Escola Pau Casals, L’Hospitalet de Llobregat Escola Pau Casals-Gràcia, Barcelona Escola Pedra Blanca - ZER Empordanet-Gavarres, La Pera Escola Pi Verd, Palafrugell

104

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 104

15/05/13 12:43

Escola Pia de Balaguer, Balaguer Escola Pia de Caldes de Montbui, Caldes de Montbui Escola Pia de Mataró, Mataró Escola Pia d’Olot, Olot Escola Pia Sant Antoni, Barcelona Escola Pinyana, Lleida Escola Pive, Tona Escola Poeta Foix, Barcelona Escola Pompeu Fabra, Anglès Escola Pompeu Fabra, Vallirana Escola Puig de les Cadiretes, Llagostera Escola Puig Segalar - ZER Tramuntana, Viladamat Escola Puigcerver, Reus Escola Ramon Faus i Esteve, Guissona Escola Ramón y Cajal, Ulldecona Escola Reina Elisenda, Barcelona Escola Reixac, Montcada i Reixac Escola Rocalba, Sant Feliu de Pallerols Escola Roqueta - ZER Les Goges, Sant Miquel de Campmajor Escola Rosella, Viladecavalls Escola Sa Forcanera, Blanes Escola Sagrada Família-Horta, Barcelona Escola Salvador Espriu, Granollers Escola San Jaime, L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Baldiri, Lliçà d’Amunt Escola Sant Cristòfol, Les Planes d’Hostoles Escola Sant Cristòfol, Premià de Mar Escola Sant Iscle, Vidreres Escola Sant Isidre - ZER Ponent, Gimenells i el Pla de la Font Escola Sant Jaume de Bràfim - ZER Atzavara, Bràfim Escola Sant Jaume, Sant Jaume d’Enveja Escola Sant Jordi, Fornells de la Selva Escola Sant Jordi, L’Ametlla de Mar Escola Sant Jordi, Puigverd de Lleida Escola Sant Josep Obrer, L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Josep, Tàrrega Escola Sant Lluís de Pla i Amell Bosch, Begues

Escola Sant Lluís, Barcelona Escola Sant Miquel - ZER La Parellada, Aiguamúrcia Escola Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Escola Sant Miquel del Cros, Argentona Escola Sant Rafael, La Selva del Camp Escola Santa Caterina de Siena, Vic Escola Santa Creu, Anglesola Escola Santa Maria del Mar, Salou Escola Santa Marina, Pratdip Escola Santa Teresa de Jesús, Vilanova i la Geltrú Escola Segimon Comas, Sant Quirze de Besora Escola SEK-Catalunya, La Garriga Escola Sentfores, Vic Escola Serra de Coll-Bas - ZER Tres Branques, Carme Escola Setelsis, Solsona Escola Sinera, Arenys de Mar Escola Solcunit, Cunit Escola Tagamanent, La Garriga Escola Tecla Sala, L’Hospitalet de Llobregat Escola Teresa Altet, Rubí Escola Terraferma, Alpicat Escola Torres Jonama, Mont-ras Escola Valeri Serra, Bellpuig Escola Vallgorguina, Vallgorguina Escola Vedruna Balaguer, Balaguer Escola Vedruna Manresa, Manresa Escola Virolai, Barcelona Escolania de Montserrat, Montserrat Highlands School, Esplugues de Llobregat Institució Montserrat, Barcelona Institut Escola 3 d’Abril, Móra la Nova Institut Escola Salvador Vilarrassa, Besalú

105

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 105

15/05/13 12:43

Escoles guanyadores de les deu edicions 2004

2006

Àgora, Sant Cugat del Vallès CEIP Els Pins, Barcelona CEIP Herois del Bruc, Piera CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa CEIP Santa Maria de Gardeny, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Daina Isard, Olesa de Montserrat Escola Pia, Tàrrega La Salle, Palamós Maristes, Sabadell Menéndez Pidal, Barcelona Santíssima Trinitat, Badalona

CEIP Carrilet, Palafrugell CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar CEIP Rosa Sensat, Reus CEIP Rubén Dario, Barcelona CEIP Timorell, Castelldans Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Terrassa Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona

2005

2007

CEIP Els Til·lers - ZER El Francolí, La Masó CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Ruiz Giménez, Palamós CEIP Santa Maria d’Avià, Avià Col·legi Sant Josep Obrer, L’Hospitalet de Llobregat Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Girona Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Santíssima Trinitat, Badalona Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms CEIP Malagrida, Olot CEIP N-I de Pràctiques, Barcelona CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Josep, Tàrrega CEIP Torres Jonama, Mont-ras Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Nostra Senyora del Carme, Balaguer Col·legi Sant Miquel, Barcelona Escola l’Espill, Manresa Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Institució Escolar Claret, Sabadell Saint George’s School, Fornells de la Selva ZER El Sió, Butsènit d’Urgell

106

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 106

15/05/13 12:43

2008

2010

CEIP 3 d’abril, Móra la Nova CEIP El Canigó, Sant Just Desvern CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur CEIP Font d’en Fargas, Barcelona CEIP Macià-Companys, Agramunt CEIP Maria Ossó, Sitges CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Pràctiques, Tarragona Escola Claret, Sabadell Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Mare de Déu del Lledó, Valls Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona

CEIP Annexa Joan Puigbert, Girona CEIP Bellavista-Joan Camps, Les Franqueses del Vallès CEIP Enric Granados, Barcelona CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Sant Jordi, Puigverd de Lleida CEIP Sant Sebastià, Palleresos Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Loreto-Abat Oliba, Barcelona Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Escola Reina Elisenda, Barcelona

2009

2011

CEIP Annexa Joan Puigbert, Girona CEIP Joan Maragall, Vilanova del Camí CEIP La Farigola del Clot, Barcelona CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Palau, Palau-solità i Plegamans CEIP Puiggraciós, La Garriga CEIP Subirats, Lavern CEIP Vila-Romà, Palamós Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia, Olot Escola Sant Domènec de Guzman, Tarragona Escola Shalom, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona

CEIP Doctor Salarich, Vic Escola Els Raiers, La Pobla de Segur Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola J. Dalmau Carles, Girona Escola Josep Veciana, Perafort Escola La Draga, Banyoles Escola La Immaculada, Barcelona Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Maria Ward, Badalona Escola Reina Elisenda, Barcelona Escola Saint George’s School, Fornells de la Selva Escola Shalom, Barcelona Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Institució Montserrat, Barcelona

107

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 107

15/05/13 12:43

2012 Col·legi Claret, Sabadell Col·legi Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Escola Alexandre Galí, Barcelona Escola Arabell, Lleida Escola Infant Jesús, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia Balaguer, Balaguer Escola Ramon Faus i Esteve, Guissona Escola Rubén Darío, Barcelona Escola Salvador Espriu, Granollers Escola Terraferma, Alpicat 2013 Escola Casals-Gràcia, Manlleu Institució Montserrat, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Col·legi La Presentació, Reus Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Pàmies, Ginestar Escola Pia de Balaguer, Balaguer Escola San Jaime, L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Miquel, El Pla de Manlleu Escola Segimon Comas, Sant Quirze de Besora Escola Terraferma, Alpicat Escola Valeri Serra, Bellpuig

108

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 108

15/05/13 12:43

Índex Presentació..........................................................................................................................3 Pròleg..................................................................................................................................4 El misteri dels anells olímpics............................................................................................9 Un món ple d’esports.......................................................................................................13 El millor premi..................................................................................................................17 El Dia de l’Esport..............................................................................................................23 Els esports d’en Raül........................................................................................................27 Una cursa d’amics............................................................................................................31 En Pau i la Laia al circuit de curses..................................................................................37 A poc a poc i bona lletra..................................................................................................43 Pedala i calla, Roger..........................................................................................................49 Cal un amic per ser feliç...................................................................................................55 Guanyar, perdre, tant se val!............................................................................................61 El sabor d’una victòria......................................................................................................69 Saber guanyar i saber perdre...........................................................................................79 El somni de l’Àlex.............................................................................................................87 La cursa d’en Rodes..........................................................................................................95 109

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 109

15/05/13 12:43

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 110

15/05/13 12:43

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 111

15/05/13 12:43

Int_10e Premi_Contes d'esport.indd 112

15/05/13 12:43