Contes solidaritat

Contes de solidaritat

ISBN: 978-84-9979-462-4

9 788499 794624

Amb la col·laboració de:

Cob_Contes solidaritat.indd 1

Contes de solidaritat

Tretzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes

13/05/16 14:14

Contes de solidaritat Tretzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 1

18/05/16 10:15

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei.

Primera edició: maig de 2016 © dels textos: els diferents autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Casp, 108, 8è 08010 Barcelona Tel. 93 218 34 58 Fax 93 265 65 23 editorial@editorialmediterrania.com www.editorialmediterrania.com Realització editorial i maquetació: Ormobook Tipografia dels titulars: Anna, dissenyada per l’Anna Vives, una noia amb síndrome de Down que ha dedicat un any sencer a apropar-se al món de la lletra, treballant la lectura i l’escriptura.

ISBN: 978-84-9979-462-4 DL: B-11549-2016 Impressió: Ormoprint, Barcelona

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 2

18/05/16 10:15

Enguany celebrem la tretzena edició del Premi Pilarín Bayés, un premi

que hem anat consolidant entre tots al llarg d’aquests anys. En primer lloc, gràcies a vosaltres, nens i nenes, que amb les vostres ganes d’escriure, les vostres idees, la vostra imaginació i el vostre entusiasme heu omplert més de 1.000 contes. Però també mereixen una gran felicitació els vostres mestres i les vostres mestres, per la feina de motivar-vos i de fer-vos descobrir que això de llegir i escriure obre portes a mons absolutament fascinants.

Heu escrit uns contes molt solidaris, en què heu explicat moltes maneres d’ajudar els altres, heu plantejat solucions quan algú necessita suport o ajuda...

A continuació, trobareu una pàgina amb alguns dels valors i aprenentatges que s’extreuen dels vostres contes i que, cada any, publiquem a través de l’estudi «Escoltem els nens». És una eina que editem amb la intenció que sigui útil a famílies i educadors per saber una mica millor què pensen els petits sobre les temàtiques que us plantegem cada any. L’estudi l’ha elaborat en Jordi Collet, un sociòleg especialitzat en sociologia de l’educació. Veureu què ens diu. Ell també es mereix un sincer agraïment per tota la feina que ha fet.

Agafeu el llibre i llegiu ara els contes guanyadors d’entre un miler llarg de participants.

El jurat ha tingut feina per triar els quinze guanyadors! I veureu que la Pilarín, que, a banda d’il·lustradora, és una persona molt solidària, ha fet una dibuixos fantàstics!

Finalment, enhorabona als guanyadors i les guanyadores. I moltes felicitats a tots els participants, que heu fet una gran feina. Desitgem que gaudiu molt dels contes publicats en aquest llibre. I l’any que ve us esperem en una nova convocatòria!

Oriol Bota

Director de l’Obra Social Sant Joan de Déu

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 3

Mònica Estruch

Directora d’Editorial Mediterrània

18/05/16 10:15

L’anàlisi dels contes mostra com la solidaritat és quelcom que les nenes i els nens entenen de maneres força diferents, malgrat que comparteixen un tret bàsic: la solidaritat implica anar més enllà d’un mateix i veure en l’altre, llunyà o proper, algú a qui prestar una atenció altruista. Vegem ara un breu retrat de les diverses maneres d’entendre aquest principi comú.

En primer lloc, podem veure com en gairebé tots els casos, ser solidari implica fer alguna cosa directament a algú: els infants conceben la solidaritat com un acte concret i directe.

En segon lloc, cal destacar que l’acte de solidaritat descrit en els contes implica sobretot tres coses: donar alguna cosa, donar suport a algú o fer alguna cosa pels altres. Així, trobem una solidaritat més vinculada al model tradicional de «donar» diners, joguines, menjar..., però, alhora, pautes més innovadores que impliquen acompanyar algú i donar-li suport en situacions ben diverses, i fer alguna cosa per algú o amb algú que ho requereix.

En tercer lloc, quan analitzem qui és aquest algú, ens trobem amb un doble focus. D’una banda, la solidaritat és quelcom que sobretot es fa amb l’entorn proper (família, amistats, poble o ciutat), o bé quelcom que es fa lluny, amb persones que viuen situacions complexes a l’anomenat Tercer Món. És interessant destacar com, en alguns casos, els contes s’han estructurat per tal que la persona receptora de la solidaritat sigui el mateix infant.

Si posem el focus en les motivacions de la solidaritat descrita en els contes, trobem de manera majoritària que la solidaritat es fa en relació amb algun tipus de «norma» moral, ètica o religiosa que diu que «s’ha de ser solidari». Després, apareixen en igual mesura els arguments de l’empatia (ho faig pels altres, perquè no m’agrada que pateixin, etc.) i els «egoistes positius» (ho faig per què em sento bé essent solidari).

En darrer terme, podem veure les dues conseqüències de la solidaritat més presents en els contes. D’una banda, la idea que amb la solidaritat la persona o les persones que la reben se senten millor, estan més bé i són més felices. I, de l’altra, l’argument que 4

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 4

18/05/16 10:15

la solidaritat implica un món millor. Em sembla interessant destacar que aquest segon argument ha estat fins i tot per sobre del primer i, segons el meu parer, mostra una gran maduresa dels infants, que són capaços d’entendre que accions solidàries concretes no solament poden transformar realitats personals, sinó que també estan vinculades a l’anhel d’un món més just per a tothom. En general, doncs, les pràctiques solidàries són quelcom ben present en l’imaginari infantil i són vistes i viscudes com un valor significatiu, positiu i que val la pena practicar.

Com a conclusió, podem dir que la convocatòria de contes d’enguany ha permès posar sobre la taula un valor que, ateses les circumstàncies del nostre món, és més rellevant que mai. Les nenes i els nens han abordat el tema des d’una concepció seriosa i implicada de la solidaritat. Sens dubte, aquests contes són una gran eina per acompanyar-nos a pensar, reflexionar i per què no, actuar, en temes com els drets i la justícia, l’empatia i la solidaritat, el vincle i l’alteritat... Una vegada més, els contes dels infants ens aporten llum en un moment en què les solidaritats i la seva dimensió com a «tendresa dels pobles i les persones» estan més en dubte que mai.

Jordi Collet i Sabé, professor de Sociologia de l’Educació, Universitat de Vic – UCC Per quart any consecutiu, publiquem l’estudi “Escoltem els nens” a partir dels textos rebuts en la dotzena edició del Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes de Primària (6-12 anys) que convoca Editorial Mediterrània i l’Obra Social de Sant Joan de Déu. El certamen permet donar veu a les vivències i inquietuds dels nens sobre temes d’actualitat.

A partir dels més de 2.700 contes presentats al premi d’enguany, Victòria Cardona i el Grup d’Investigació en Infermeria, Educació i Societat (GIEES) del Campus Docent de Sant Joan de Déu han extret una sèrie de conclusions sobre els valors positius que els avis i àvies transmeten als néts i nétes, el rol d’uns i altres en la canviant societat actual i com viuen els més petits la vellesa dels seus avis, amb el que això comporta de vulnerabilitat i fragilitat, però que alhora dóna més valor als bons moments viscuts.

Estudi Mediterrània l 5 E S C O LT E M

E L S

N E N S

Valors de la solidaritat JORDI COLLET, PROFESSOR DE SOCIOLOGIA DE L’EDUCACIÓ, UNIVERSITAT DE VIC

5

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 5

18/05/16 10:15

Veredicte del Tretzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Reunit el jurat del Tretzè Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, presidit per Pilarín Bayés i integrat per Jordi Albertí, Joan Baqués, Bruno Cesena, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Alegria Julià, Gonçal Luna, Meritxell Margarit, Marta Pomés, Laura Rubio, Mercè Ubach i Lluís Vila-d’Abadal, resol premiar els contes següents:

Cicle inicial: El misteri de la carta, amb el pseudònim Els pirates, de l’escola Molins Manyanet, de Molins de Rei. Ajudem el petit Jan!, amb el pseudònim Fades i follets, del Col·legi Verge del Roser, de Vallirana.

Fent pinya, amb el pseudònim Els cavalls, de l’Escola Acadèmia Apiària, de Piera.

Gràcies, Pep!, amb el pseudònim Els patufets, del Col·legi Mare de Déu de Montserrat, de les Borges Blanques.

El molinet de la Paula, amb el pseudònim Bons amics, de l’Escola La Ràpita, de la Ràpita (Lleida).

6

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 6

18/05/16 10:15

Cicle mitjà:

Cicle superior:

D de Deian, amb el pseudònim Naied, de l’Escola Carles III, de Sant Carles de la Ràpita (Tarragona).

El viatge de la Iman, amb el pseudònim Namip, de l’Escola Vedruna Sagrat Cor, de Tarragona.

Volem que tornin els grèvols!, amb el pseudònim Marcus el gran, de l’Escola Terraferma, d’Alpicat (Lleida).

Les paraules anònimes, amb el pseudònim Harry Potter, de les Escoles Betlem, de Premià de Dalt.

Els guants solidaris, amb el pseudònim Mil paraules, de l’escola Molins Manyanet, de Molins de Rei.

Recepta per a un món més solidari, amb el pseudònim Blit-pro, de l’Escola L’Estel, de Castellnou de Seana.

Una vida a Síria, amb el pseudònim Aora, de l’Escola Guixot, de Sabadell.

En Fog, amb el pseudònim Fog, de l’Escola Pia Balaguer, de Balaguer.

Contes per a tots, amb el pseudònim Natura, del Col·legi Arabell, de Lleida.

Història d’una adopció: Amir i Charlotte, amb el pseudònim Lupita Muckeller i Onha Dealerson, de l’Escola Els Valentins, de Vilamacolum.

7

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 7

18/05/16 10:15

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 8

18/05/16 10:15

El misteri de la carta Pseudònim: Els Pirates Autors/es: Juan Francisco Alonso Vázquez, Jaume Carbonell Martínez, Paula Cardús Gimeno, Manel de la Asunción Roca, Adrià Díaz Sedano, Miquel Figueroa Ortuño, Lluís Funes Padilla, Anna García Chica, Martina García Ribas, Oriol García Rosés, Jan Herrera Martín, Sílvia Ivorra Macario, Nil Llamas Via, Alba Martir Montero, Judit Montserrat Prat, Àlex Moreno Jiménez, Jordi Nicolás Font, Joan Manel Roca Borrás, Carla Rodríguez Iglesias, Julia Rodríguez Pérez, Nacho Rodríguez Rodríguez, Mireia Romera Sánchez, Juan Miquel Ruíz Tort, Jana Sanllehí Enrich, Oriol Vicente Bonilla, Alex Vicente Ramón, Laia Vidal del Río Categoria: Cicle inicial Escola: Molins Manyanet, Molins de Rei Mestra: Carme López

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 9

18/05/16 10:15

Eren les cinc de la tarda. Els nens sortien de l’escola corrents com uns esperitats i el rebombori dels seus crits omplia l’espai immens d’aquell pati d’escola.

La Blanca acabava de fer els vuit anys, i aquell dia, com era habitual en ella, va sortir molt xerraire de l’escola. Solia enllaçar un tema amb un altre explicant a la mare tot el que havia passat.

—Mare! Avui hem parlat de les persones que se n’han d’anar del seu país, perquè hi ha una guerra. Tenen molta por i gairebé no tenen menjar. Tenen un nom… que no el recordo bé.

—Ah! Els refugiats! —va dir la mare.

—Sí! No em sortia la paraula. T’imagines mare, que ens passés això? Jo… m’emportaria les meves joguines i… la meva roba preferida!

—Blanca! Les persones que fugen de la guerra d’aquests països no s’ho poden emportar tot! Tenen tanta por que l’únic que necessiten és sortir d’allà, i s’emporten només el que és imprescindible perquè no saben què es trobaran pel camí.

Així vam passar bona part de la tarda, parlant d’aquest tema que semblava haver impactat la nena. Un cop a casa, i després d’haver llegit el seu conte preferit i d’haver-se banyat, la Blanca tenia el costum de veure un canal de la tele, especial per a nens, on explicaven les notícies.

—Mare, mare!

—Què passa Blanca?

—Les notícies dels nens també parlen dels refugiats! La nena escoltava atentament el que hi deien. Havien entrevistat trens nens sirians que havien aconseguit fugir del 10

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 10

18/05/16 10:15

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 11

18/05/16 10:15

seu país i anaven de camí cap a Alemanya. Però, una imatge colpidora la va deixar sense paraules! La cara d’un nen, prim i desnodrit, gairebé sense roba i amb els ulls plorosos. Explicaven que, amb l’arribada de l’hivern i el fred, les dures condicions de les persones als camps de refugiats i dels que anaven travessant Europa estava empitjorant.

La Blanca anava rumiant en tot això. Quan va arribar el pare, li va fer un extens resum de tot el que havia vist i havien parlat i va mostrar la seva preocupació.

—Pare! A la tele han dit que fan una recollida de roba i aliments per a aquestes persones. Que hi podríem anar? Jo tinc molta roba!

—És veritat Blanca. Dissabte farem armaris! Tenim moltes jaquetes, anoracs, abrics i mantes que ja no fem servir i ells les podrien aprofitar.

I en arribar aquell dissabte, es van dedicar a fer aquesta feina. La Blanca estava emocionada i també va voler col·laborar en alguna cosa… Se li va ocórrer posar a la butxaca de les seves jaquetes peluixos, collarets, etc. Pensava que serien uns bons regals per a aquells nens que estaven tan tristos. La seva imaginació volava i volava… De sobte, va agafar un full blanc i uns quants retoladors i es va dibuixar. A sota del dibuix va escriure una nota que deia: «Estimada amiga que portaràs aquesta jaqueta, espero que t’abrigui molt, és molt suau! Desitjo que ben aviat acabi la guerra al teu país i pugueu tornar a les vostres cases amb les vostres famílies i amb els vostres amics.

Si algun dia arribes a Barcelona, aquest és el nostre telèfon: 586236598. I la nostra adreça és al carrer Molta Sort, núm. 4.

Blanca F.» 12

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 12

18/05/16 10:15

I la carta ben plegada la va posar a la butxaca interior del seu anorac preferit. S’imaginava la cara d’una nena que, en posar-se la seva jaqueta, trobaria a la butxaca un dels seus peluixos preferits i a l’altra butxaca, amagada, aquesta carta amb el seu dibuix.

I dit i fet, la família de la Blanca va anar aquell mateix diumenge a una nau del Port de Barcelona, on es feia la recollida per als refugiats.

Durant els dies següents, a vegades a la Blanca li venia al cap la història dels nens refugiats i, de tant en tant, en sortia alguna notícia més a la tele.

Al cap d’un temps, veient per casualitat una imatge que sortia a les notícies, la Blanca va fer un xiscle ensordidor: —Sííí! Aquesta nena porta la meva jaqueta i el meu peluix a les mans! Haurà trobat la meva nota? —es va preguntar encuriosida...

I al cap d’un mes, també a les notícies, estaven explicant la història d’una nena refugiada, la Sara, que s’havia trobat una carta molt solidària i bonica a la butxaca d’una jaqueta que havia rebut. Explicaven també que era impossible esbrinar qui l’enviava, perquè al telèfon li faltava un número, l’adreça no sabien de quina localitat era i qui havia signat no havia posat els seus cognoms. Només havia signat amb el nom de Blanca F. —«Benvolguts espectadors! A la tele hem rebut una trucada molt esperada! La Blanca F. s’ha posat en contacte amb nosaltres per tal de conèixer la Sara, la nena siriana que es va trobar la carta a la butxaca de la jaqueta que havia rebut de l’ajuda solidària.»

13

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 13

18/05/16 10:15

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 14

18/05/16 10:15

Ajudem el petit Jan! Pseudònim: Fades i follets Autors/es: Sonia Aylagas Muñoz, Maria Basabe Baqués, Pol Benítez Ferrater, Juan Bueno Lozano, Juan Caballero Bonilla, Marina Calero Mora, Sofía Castro Vallecillos, Unai Dalmau Mancera, Claudia Esperanza Ventosa, Clara Esteba Pozo, Paula Shu Esteve Alonso, Guifré Farrerons Roig, Oriol Félix Rovira, Ana Fernández Ger, Aleix García Yáñez, Arnau Gómez Carbonell, Carla Huera Leiva, Asier Hueso Fernández, Jana Nicolás Rovira, Rafa Pauner Pozas, Marc Pérez Alcoverro, Eliseu Pons Manresa, Adrià Sánchez Ramírez, Cristina Stetsenko, Ricardo Tabernilla Tizón, Txell Tugas Sala Categoria: Cicle inicial Escola: Verge del Roser, Vallirana Mestra: Àngels Martínez

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 15

18/05/16 10:15

Vet aquí una vegada un bonic bosc ple d’arbres de tota mena. Allà hi vivien molts

animals. La fada Valentina i el follet Gregori, i totes les fades i follets del bosc tenien cura dels animals i de les plantes i els protegien. Tots hi vivien tranquils, lluny de les persones i del soroll.

Una tarda, en Jan, el petit cervató, corria pel bosc tot menjant les tendres fulles dels arbres, quan va veure uns arbustos que li van semblar molt saborosos. S’hi va acostar i va començar a menjar, i, de sobte, «cloc», un soroll el va espantar. Va voler fugir corrents però no podia sortir d’allà: estava atrapat dins una gàbia que els caçadors havien amagat. Era un parany!

El cervató va començar a cridar: —Auxili! Que algú m’ajudi! —però ningú no el va sentir.

Quan es va fer fosc, la mare cérvol es va adonar que el seu fill no havia tornat al cau i, llavors, molt espantada, el va començar a buscar: —Jan, petit Jan!! On ets? —cridava desesperada.

Amb aquests crits la fada Valentina i el follet Gregori la van sentir i van anar a trobar-la.

—Què et passa? —li van preguntar en veure-la—. Per què crides?

—El meu fill s’ha perdut i no ha tornat al cau! Què puc fer?

—No et preocupis, nosaltres t’ajudarem! —van dir els dos alhora.

—Hem de despertar els animals del bosc! Entre tots el trobarem! —va dir la Valentina.

16

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 16

18/05/16 10:15

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 17

18/05/16 10:15

—Avisem la fada Aurora! Ella cada matí ens desperta amb els seus pètals màgics. I també la fada Gotetes d’Aigua, que ens ajudarà amb els animals més mandrosos! —va proposar el follet Gregori.

Així ho van fer. La fada Aurora deixava caure pètals als caus i nius de tots els animals. Alhora, la fada Gotetes d’Aigua tirava unes gotes humides que els van acabar despertant a tots.

Molt estranyats que la fada Aurora els despertés quan encara era fosc, els animals van anar a trobar-se a la plana del roure. Sabien que alguna cosa no anava bé.

—El petit Jan s’ha perdut! Pot estar en perill! L’hem de trobar! —va dir el follet Gregori.

—Hem de mirar per tot arreu a veure si trobem les seves petjades!

—Mussol, òliba, ratpenat, mireu vosaltres que esteu acostumats a la foscor! —va dir la Valentina.

Els tres animals van sortir de pressa en diferents direccions i al cap de poca estona: —Les he trobat, les he trobat! Per allà! —va cridar l’òliba assenyalant un dels camins.

Tots els animals van seguir l’òliba. Les cuques de llum i la fada Valentina il·luminaven el camí. De sobte, va començar a ploure i les petjades es van esborrar. Llavors el llop, fent servir el seu gran olfacte, va dir: —Malgrat la pluja, puc sentir una lleugera olor a cervató! Endavant!

Tot seguit, el conill va estirar les seves llargues orelles i va exclamar molt emocionat: —El sento! Sento la seva veueta! Correm-hi!!

18

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 18

18/05/16 10:15

Van començar a córrer i per fi el van trobar! Estava atrapat dins la gàbia, mort de por.

—Hem d’avisar la fada del Sol! Que no encengui el sol fins que l’hàgim tret d’aquí! Quan es faci de dia, els caçadors tornaran! —va dir la Valentina.

El mussol va sortir volant anunciant a tots que ell se n’encarregava. Mentrestant, el talp ja havia començat a excavar un túnel fins a l’altra banda. Però era massa estret i en Jan no hi cabia.

—Agafeu una de les meves punxes! La podem fer servir de clau! —va proposar l’eriçó.

—Però et farà mal! —va dir la Valentina, i tot seguit va treure de la seva butxaca una bosseta amb pols màgica. La va buidar suaument sobre el cos de l’eriçó mentre amb molta cura li arrencava una de les punxes. Llavors tots els animals van fer una torre ben alta. Els més grans a baix. La sargantana i l’esquirol van ser els últims. El ratpenat els va acostar la punxa i entre tots dos van poder obrir la porta. El cervató va sortir corrents i va abraçar la seva mare, que plorava emocionada.

—Moltes gràcies a tots! Sense la vostra ajuda no ho hauria aconseguit! —va dir en Jan als animals.

I en aquell moment uns febles rajos de sol anunciaven el naixement d’un nou dia.

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 19

18/05/16 10:15

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 20

18/05/16 10:15

Fent pinya Pseudònim: Els cavalls Autors/es: Edgar Alujas Cetrà, Emma Álvarez Mató, Mariona Amado Núñez, Ivet Blasco Altés, Mia Bonet Recio, Lucía Caralt Ferrer, Izan Correa Collado, Carla de Garaizábal Carreras, Eira Díaz Fernández, Marc Espejo Pagès, Pol Flores Prados, Ferran García Castro, Martina Gil Coll, Blanca Granados Viñals, Jana Guardiola Isart, Roger Gumà Parellada, Xènia Haro Fernández, Héctor Hernández Siles, Clara Isart Soteras, Lluc Lampreave Miñarro, Marc-Joaquim Muñoz López, Alba Muñoz Mora, Sienna Navarro Ventayols, Daniela Pellín Osma, Lucía Peña Díaz, Ona Pérez Gabarró, Jaume Reales Sánchez, Marc Rión Solé, Robert Tejeda Vázquez, David Vivas Peris Categoria: Cicle inicial Escola: Acadèmia Apiària, Piera Mestra: Rosa Gross

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 21

18/05/16 10:15

Hi havia una vegada dos nens que es deien Maria i Martí que vivien amb els seus pares a Piera, un poblet molt bonic de Catalunya.

Un dia se’n van anar de viatge a París a veure la seva àvia que vivia allà. Van agafar les maletes i se’n van anar molt contents, perquè tenien moltes ganes de veure-la.

A l’aeroport ella els esperava i junts van anar cap a casa seva. Van endreçar les coses i els pares van sortir a comprar menjar per a aquests dies que passarien junts.

Al cap d’una estona van sentir un «boom» molt fort que els va fer mal a les orelles, semblava una explosió. Es van espantar i es van agafar fortament a la seva àvia. Tenien por.

A continuació, van mirar per la finestra i el que van veure no els va agradar: fum, crits, sang… I el que era pitjor: homes armats! Semblaven dolents, com els de les pel·lícules.

Les sirenes de les ambulàncies van començar a sonar. I la Maria i en Martí es van agafar més fort a l’àvia.

De seguida van pensar en els seus pares que havien sortit i eren al carrer!! I per què no tornaven a casa l’àvia?

El cert és que, malauradament els pares no van tornar i el cor dels nens i l’àvia es va encongir. Tenien un nus al pit i moltes ganes de plorar. També sentien ràbia i molta tristesa.

L’àvia Roseta els va tornar a agafar ben fort i els va fer un petó d’aquells que fan les àvies, que sembla que ho curin tot.

I va arribar el moment de tornar a casa, a Piera, on tenien els seus amics de l’escola que els esperaven. Tots ells, en saber aquesta tràgica notícia, van voler ajudar-los. Així que van preparar una carta plena de pensaments màgics per regalar a la Maria i al Martí i fer, entre tots, que se sentissin millor.

22

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 22

18/05/16 10:15

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 23

18/05/16 10:15

En Peret, que era el més menut de la colla, va dir que faria una flor de paper per regalar a l’àvia Roseta. En Marçal, que era un gran esportista, va dir que, si guanyava la cursa, els hi dedicaria. La Martina, a qui li agradava molt dibuixar, va dir que faria un dibuix per a ells. En Pau, que era un poeta, va escriure un poema que es titulava «Voldria donar-te la mà». La Marta, a qui li encantava jugar al pati, va dir que ella es passaria tots els patis al seu costat fent-los companyia perquè no es trobessin sols. I l’Aina, que era la més trapella, va dir que jugaria amb ells per distreure’ls i que no hi pensessin tant. En Joan, que era molt sentit, va fer un cor en senyal d’amor. La Rut, que era molt mimosa, va dir que no pararia de fer-los petons i abraçades. La Rita, que era molt graciosa, faria coses divertides per fer-los riure…

I tots i cadascun dels nens i nenes de la classe van voler estimar-los molt.

24

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 24

18/05/16 10:15

Gràcies, Pep! Pseudònim: Els patufets Autors/es: Ivan Barrera, Pol Brufau, Curial Cornudella, Alba Farré, Genís Garrós, Pau Guasch, Xavi Guasch, Martí Herrero, Manuel Jiménez, Paula López, Albert Manresa, Enric Miertoiu, Joel Mo, Àlex Pifarré, Gabriel Pujol, Lídia Sànchez, Ferran Segura, Martina Serra, Leyre Sobrepere, Arnau Torrent, Arnau Vallés, Roger Vilafranca, Denis Vranau Categoria: Cicle inicial Escola: Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Mestra: Laura Llanes

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 25

18/05/16 10:15

Vet aquí una vegada un nen que es deia Pep i vivia a les Borges Blanques, un bonic poble de les Garrigues.

Els seus pares, en Joan i la Maria, eren forners i gràcies al seu pa tan bo van convertir el seu negoci en un lloc de referència arreu de la comarca i altres indrets del país. En tot el món només hi havia dos forns que sabessin fer aquesta mena de pa: el forn de pa Cal Pep i un altre a quinze quilòmetres, que es deia Pastisseria Paquita.

De molla gruixuda, esponjosa i perfumada, el pa de ronyó de Cal Pep es va convertir en un producte tradicional que tothom volia menjar; perquè la seva fama s’havia estès més enllà de les terres de Ponent. Era un pa que només portava farina, aigua, sal i llevat i que s’havia de coure al forn de llenya. La popularitat era evident, perquè aquest tipus de pa es mantenia tou ben bé fins a una setmana.

A causa de la gran demanda d’aquest tipus de pa, en Pep va haver d’ajudar els seus pares i dedicar-se al forn de pa per continuar la tradició familiar d’elaborar el pa de ronyó, que tant els caracteritzava. Passats els anys, els pares del Pep ja eren molt vellets i els va arribar el moment de jubilar-se i de deixar al capdavant del negoci el seu fill.

Una tempestuosa nit d’estiu, la senyora Paquita es va quedar sense farina, perquè l’aigua de la pluja havia aconseguit entrar per una petita escletxa que hi havia entre la porta i la paret i havia malmès els sacs.

—Què faré sense farina? —va exclamar la Paquita—, si no aconsegueixo la farina, no podré fer el pa i tota la gent del poble se’n quedarà sense! —va replicar la Paquita atemorida.

Un batibull d’idees van venir-li a la ment, però cap va aconseguir solucionar el seu contratemps. De sobte, va tenir una idea brillant.

26

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 26

18/05/16 10:16

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 27

18/05/16 10:16

—Puc trucar a algun altre forn de pa i demanar-los que em deixin una mica de farina!

—pensà.

En aquell mateix instant va agafar el telèfon i va trucar al forn de pa d’en Pep. —Digui? —respongué amb veu dubtosa en Pep. —Bona nit, sóc la Paquita, del forn de pa de Cervià de les Garrigues.

La Paquita va continuar al telèfon explicant-li a l’home la situació, però aquest no la va deixar continuar.

—De cap manera! —digué en Pep—, recordes, Paquita, que un dia vaig acabar tot el pa i en necessitava per portar-lo al Col·legi Mare de Déu de Montserrat, perquè els nens i nenes en poguessin menjar?

—Sí que ho recordo, Pep. —Tu no vas voler fer-me aquest favor. I ara jo he d’ajudar-te? —va dir-li el Pep una mica empipat.

Llavors tot d’una va respirar profundament i li explicà a la Paquita: —Ben mirat... els meus pares em van transmetre un dels valors humans més importants, aquest que s’espera quan una persona necessita la nostra ajuda... —va continuar.

—Et refereixes a la solidaritat, Pep? —Efectivament, Paquita.

28

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 28

18/05/16 10:16

En aquest instant el Pep va decidir deixar-se portar pel cor i no per la ira i va ajudar la Paquita. Aquella mateixa nit va fer més pa del compte i va portar-ne, a la senyora, un cabàs ben ple.

Gràcies a l’èxit que va tenir el pa d’en Pep al poble de la Paquita, aquesta va decidir comprar-li cada dia el pa de ronyó a ell, tot posant-li a aquest pa el nom de «pa d’en Pep». La popularitat d’aquell pa de ronyó era sorprenent i el nom de «pa d’en Pep» es va anar escampant de pares a fills i de poble en poble.

En Pep va continuar treballant molt per poder fer, cada dia, aquell admirable aliment que tanta gent desitjava i, gràcies al seu gest de solidaritat, va ser una persona molt valorada i estimada a la comarca.

I vet aquí un ocell i vet aquí un camell que aquest conte és ben bell!

29

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 29

18/05/16 10:16

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 30

18/05/16 10:16

El molinet de la Paula Pseudònim: Bons amics Autors/es: Constança Castillo de Haro, Jan Fillat Martins, Guilherme Molins Lima, Carla Gómez Saura, Aleix Pérez Garcia, Olalla Sopena Boladeres, Aitana Inglès Díaz, Jordi Moya Perdomo, Oriol Nieto Aumedes, Alba Bartrina Martín Categoria: Cicle inicial Escola: Escola La Ràpita, La Ràpita Mestra: Anabel Vizcano

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 31

18/05/16 10:16

Aquest matí, mentre fèiem la fila per entrar a l’escola, hem vist que la Paula estava una mica trista. Normalment, la Paula està molt contenta perquè és molt treballadora i li encanta venir al col·le, però avui no somreia, no feia acudits ni jugava a fer rodolins com fa sempre. Li passava alguna cosa.

Quan hem entrat a la classe, la senyoreta ens ha dit que faríem un molinet de vent de molts colors. A la Paula li encanta fer manualitats però, de sobte, s’ha posat a plorar. La senyoreta, molt sorpresa, li ha dit: —Què et passa Paula? Que no et trobes bé?

La Paula ha contestat que s’havia deixat l’estoig a casa i estava molt preocupada perquè, sense material, no podria fer el molinet.

La Clàudia, que és la seva millor amiga, ràpidament li ha donat un llapis que tenia al seu estoig. Sempre n’hi porta dos perquè és una mica despistada i, de vegades, els perd.

El Gerard, que té el costum de trencar les gomes en mil trossos, li n’ha portat una a la Paula. A poquet a poquet, la cara de la nena anava canviant. Ja no plorava i començava a estar més tranquil·la.

Al David li agrada fer la guitza. Estira els cabells, es cola a la fila i de vegades fa bromes pesades que no agraden a ningú. Avui ens ha sorprès molt perquè ha obert el seu estoig, ha agafat el color blau i s’ha atansat a la Paula. Tots pensàvem que anava a fer-ne alguna de les seves, però de cop ha dit: —Té Paula, com que el blau és el teu color favorit, te’l deixo per pintar el molinet. Ens hem quedat tots bocabadats!

A continuació, la Maria, que és sòcia del Barça, li ha portat el color vermell.

32

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 32

18/05/16 10:16

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 33

18/05/16 10:16

—Et deixo el meu vermell perquè puguis fer els colors del Barça —li ha dit fent l’ullet.

El Marc és un nen a qui li agrada la Paula. És molt simpàtic i sempre es vol asseure al seu costat. Com que gaudeix molt fent rodolins, n’ha fet un d’especial: —«Et deixo el color rosa perquè l’amor s’hi posa».

Tota la classe ha començat a riure. Fins i tot la Paula, que cada vegada estava més alegre.

Se la veia tan contenta que també li ha dedicat un rodolí: —«Com que ets tant bufó, et regalo un petó».

El Marc s’ha posat tan vermell com un tomàquet madur i tota la classe ha esclatat a riure!

Ningú no podia parar. Hem acabat tots amb mal de panxa i els ulls plens de llàgrimes de tant riure!

Tots els nens i nenes li hem donat un color diferent i la Paula ha pogut fer el seu molinet.

Ella, per demostrar que estava molt agraïda, ha escrit els nostres noms al molinet. Al pal ha escrit Gerard i Clàudia. Cada aspa l’ha decorat amb el nom del company o companya que li havia deixat aquell color: el David al blau, la Maria al vermell, el Marc al rosa...

Al final, el seu és el més bonic de la classe perquè representa la solidaritat i la generositat de tothom. Hem après una gran lliçó: que si tots compartim el que tenim, a ningú no li mancarà res.

A l’hora del pati hem sortit a córrer amb tots els molinets i ens ho hem passat d’allò més bé!

34

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 34

18/05/16 10:16

D de Deian Pseudònim: Naied Autors/es: Júlia Ariño Fernando, Júlia Ayet Navarro, Raul Bakk, Pep Bernaltes Jiménez, Adam Boualili Cisecka, Adam Bouchiba, Pol Carrillo Bertomeu, Petrica Coltan, Pedro Curto Guerrero, Laia Donate Resurrección, Carolina Esteban Blasco, Yolanda Fumadó Garcia, Deian Iancea, Yu Xiang Li Li, Ivan Llorach Fibla, Nil López Riba, Tomàs Matamoros Gutiérrez, Elizabeth Miralles Jiménez, Erika Petkes, Xavier Sans Alfara, Júlia Vallés Pérez, Armand Ventura Reverté, Ivan Vizuete Nuñez, Mateea Voicu, Marwan Zouggari Categoria: Cicle mitjà Escola: Carles III, Sant Carles de la Ràpita Mestra: Àngels Mateu

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 35

18/05/16 10:16

Ens presentem: som una classe de xiquets i xiquetes d’un poble mariner.

Però la nostra classe és diferent de moltes de les classes de Catalunya, perquè tenim amb natros un nen molt especial.

Ja fa uns quants anys que vam començar educació infantil i el primer dia que ens vam conèixer tots, també vam conèixer en Deian, i vam veure que ell vivia en un món diferent del nostre. Ell vivia al seu món.

Van anar passant els cursos i ens anàvem fent grans i en Deian es feia gran al nostre costat.

Anàvem aprenent a llegir, a escriure, a sumar i restar… Però sobretot apreníem a ser respectuosos, solidaris i comprensius, tots uns valors que vam aprendre al costat d’en Deian.

Avui en dia, la porta de classe sempre està tancada, ell és l’encarregat de fer-ho, al pati se sent a gust sol, no li agraden gaire els sorolls, ni les vivències noves; i això sí, tot ha d’estar ben endreçat, cada cosa al seu lloc. Continua vivint al seu món…

Un dia, no fa gaire, la nostra mestra ens va proposar una sortida al poble, per treballar un projecte. Havíem d’estar tot el dia fora de l’aula. Tots vam pensar: —Com s’ho prendrà en Deian? Què farem perquè vingui amb nosaltres?

Un xiquet molt espavilat de la classe va tenir una brillant idea.

—I si li fem camins?

Una nena de la classe, li va contestar: 36

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 36

18/05/16 10:16

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 37

18/05/16 10:16

—Molt bé, és una bona idea! Però això ho haurem d’assajar abans de la sortida!

Així que vam posar mà a l’obra. Vam fer un caminet de pedres des de l’aula fins a la biblioteca, un altre camí de pilotes des de l’aula fins al gimnàs i un tercer camí de pinyes que anava des de la classe fins a l’aula d’informàtica. Entre tots vam recórrer aquests camins unes quantes vegades perquè en Deian se sentís segur. Anàvem i tornàvem, sempre pel camí marcat, i acabàvem al nostre destí: l’aula.

El dia abans de la sortida, tots els xiquets i les xiquetes de la classe vam fer unes flors de paper de color roig i vam anar a deixar-les al camí que havíem de recórrer pel poble.

L’endemà al matí tots estàvem neguitosos per sortir de l’escola. No sabíem si en Deian sabria interpretar aquell nou camí. En Deian estava molt sorprès per sortir de l’escola.

Però, de sobte, va començar a mirar al terra i va veure el camí de flors. Molt sorprenentment, va començar a seguir el camí, tal com havíem assajats amb els altres. Els xiquets i xiquetes de la classe no parlaven, només observaven el que feia en Deian. Estaven tots bocabadats! Mentre ell anava avançant.

Després d’esmorzar, en Deian ens va demanar de fer pipí i, en sortir del camí, es va desorientar i va començar a cridar. En sentir-lo cridar, un xiquet i una xiqueta van anar al seu costat, el van agafar de la mà i el van tornar a portar al camí. En Deian va fer un gran somriure en tornar a veure el camí de les flors. Així que vam continuar el nostre recorregut.

La sortida va ser un èxit. Ja pensem a repetir-la!

Les flors no es van quedar al camí, a mesura que anàvem tornant, la mestra les anava recollint. Quan vam arribar a la classe, la mestra les va posar en un cistell i l’hi va donar a en Deian, que les va repartir, juntament amb un petó, a tots els xiquets i xiquetes de la classe.

38

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 38

18/05/16 10:16

Volem que tornin els grèvols!

Pseudònim: Marcus el gran Autor: Marc Poza Categoria: Cicle mitjà Escola: Terraferma, Alpicat Mestre: Enric Barri

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 39

18/05/16 10:16

Hi havia una vegada un nen que es deia Pere. No era alt però tampoc baixet;

això sí, era fort com un roure. El seu cabell era arrissat i ros i els seus ulls eren com dues ametlles. La cara rodona amb les galtes rosades, com quan puges les escales molt de pressa.

Vivia a Lleida, però era més de muntanya que de la plana. Des de ben petit, sempre que tenia vacances anava al poble dels seus avis, Bossòst. Un poble de la Vall d’Aran, petit i rebonic, amb les cases de pedra i els teulats de llossa, al costat del riu Garona, envoltat de boscos de pi negre i d’avets. Amb aquella oloreta d’aire pur, mmnnn....!

No sé si us ho he dit, en Pere tenia nou anys i dos mesos i li agradava molt jugar amb els seus amics, però encara li agradava més caminar, córrer, saltar... per tots els camins i caminets del bosc, però sobretot amb el que més gaudia era amb els animalets i animalons que vivien en aquell feréstec indret.

Un dia, quan era a casa dels seus avis, va sortir a les notícies que el Conselh Generau d’Aran volia reintroduir quatre grèvols al bosc Margalida de Bossòst, però els faltava una partida de tres mil euros per aconseguir-ho.

—Grèvols? —va preguntar el Pere.

El seu avi l’hi va explicar: —Són unes aus que s’assemblen a una perdiu, d’uns trenta-quatre centímetres, amb una petita cresta i el plomall amb taques de color gris, marró i blanc. Fa un segle que s’han extingit i ara volen que tornin al nostre bosc. Els meus besavis explicaven una història d’una família de grèvols que va viure molts i molts anys entre els avets que envolten l’ermita de Sant Roc. Es veu que cada nit dormien en un forat al costat de la portalada de l’ermita.

40

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 40

18/05/16 10:16

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 41

18/05/16 10:16

—Oh! Com m’agradaria haver-los vist! —el Pere sempre havia pensat que la gent hem de cuidar molt als animals i mai no els hauríem de fer cap mal.

Li va faltar temps per anar a buscar els seus amics i explicar-los-hi. Havia tingut una gran idea! Faltava poc per a la festa major. I si organitzaven un berenar de coca i xocolata? Així recaptarien uns calerons i ajudarien que els grèvols tornessin al bosc de Bossòst.

Van agafar el camí i van anar a l’Ajuntament a parlar amb l’alcalde. Al senyor Joan li va semblar una idea magnífica: —Ara mateix els ho explicarem als del Conselh Generau d’Aran! —va dir amb la seva veu greu i profunda.

Només una persona va remugar, el senyor Castanyera!, un veí del poble molt seriós i fins i tot a vegades malcarat. Tenia el mal costum de dir sempre que no a totes les propostes de l’Ajuntament.

—Vaja!... Ara ja ens farà la guitza! No li penso fer cas! —va pensar per dintre el Pere.

Així, el Pere, amb l’ajut dels seus amics i amigues, es va encarregar dels preparatius: l’Arnau i el Biel van dissenyar el cartell del berenar, la Laura i la Mireia van anar a parlar amb el forner, el Dani i la Carol amb el botiguer, i els altres amb els de la impremta, el Casal, les associacions de veïns, el grup d’escoltes, els amics de la sardana, la colla de ciclistes de muntanya...

Van fer una crida a través dels diaris i les televisions locals per tots els pobles de la contrada i, encara us diré més: van penjar una pancarta ben grossa a l’entrada del poble, que hi posava: VOLEM QUE TORNIN ELS GRÈVOLS 42

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 42

18/05/16 10:16

El quinze d’agost ja ho tenien tot a punt: —Quins nervis!... Quines ganes!... Quina emoció!...

La Maria del forn els havia donat més de cinquanta coques de sucre. La xocolata la feien al bell mig de la plaça, entre tots. I hi havia una cua tan llarga com un dia sense pa! La gent no pagava els tres euros. En donaven cinc, vuit, i fins i tot una padrina en va donar trenta!!

Va ser una gran festa! Quan va començar el recompte de diners, tothom es va quedar en silenci. El senyor alcalde li va donar la xifra en un paper al Pere perquè la llegís: —Dos mil cinc-cents vint-i-cinc euros!

Oh! Era fantàstic! Però no n’hi havia prou...

De sobte, el senyor Castanyera es va plantar al mig de la plaça i va dir: —Estic gratament sorprès de veure com uns nens, d’una manera tan desinteressada, respectuosa i amb tanta il·lusió i treball, heu aconseguit moure tantes persones per un motiu tan bonic i humà com és la cura dels animals del nostre entorn! Mireu! M’ha emocionat tant que els diners que falten us els dono ara mateix!

El Pere per poc cau de cul! Els nens es van llençar al damunt del senyor Castanyera i el van omplir d’abraçades i petons. Això sí que era una bona notícia!

Al cap d’un mes, es van tornar a trobar tots, però aquest cop a l’ermita de Sant Roc. Havia arribat el gran dia, el gran moment... Quatre grèvols vinguts de Finlàndia començarien una nova vida en un dels boscos més bonics de tot el Pirineu.

43

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 43

18/05/16 10:16

—Quins colors més bonics! I quina cresta! I mireu la taca negra de la cua... oh! i els petitons... semblen espantats. Deia el Pere ple d’emoció.

El senyor alcalde va cedir l’honor d’obrir la porta dels grèvols al Pere i als seus amics, però quan estaven a punt de fer-ho, van mirar enrere i sense pensar-s’ho van anar a buscar el senyor Castanyera, i és que sense la seva ajuda no hauria estat possible. Ell també havia d’obrir aquella porta!

—A la una, a les dues i a les tres!

Van sortir a poc a poc, amb prudència, però un cop van estar a una certa distància van fer unes passes i es van amagar cap a dins del bosc. Va ser tan emotiu que fins i tot es va veure caure alguna llagrimeta.

D’això ja en fa uns quants dies. Ara ja hi ha més de tres famílies de grèvols.

Pel que fa al senyor Castanyera, al Pere i als seus amics, han creat el Grup d’Amics dels Grèvols. S’encarreguen de vetllar per ells, de cuidar-los i que no els passi res, però crec que en tornen a dur alguna de cap i aquesta vegada amb unes cabres salvatges dels Pirineus!

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 44

18/05/16 10:16

Els guants solidaris Pseudònim: Mil paraules Autores: Lucía Ranchal, Natalia González, Claudia Moreno Categoria: Cicle mitjà Escola: Molins Manyanet, Molins de Rei Mestra: Maria Jesús Fuentes

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 45

18/05/16 10:16

Sóc la Jana i us vull explicar una cosa que, encara que us semblarà increïble, em

va passar a mi i que va canviar moltes idees que jo tenia sobre la solidaritat.

Sempre havia pensat que la solidaritat era viatjar a indrets molt llunyans per ajudar les persones pobres o necessitades, o ser soci d’una ONG, o donar diners i roba en les campanyes de l’escola. Fins i tot, em sentia solidària si donava unes monedes als qui demanen pels carrers. Però mai no havia sentit la solidaritat a dins meu, fins aquell dia que em vaig comprar uns guants.

Aquesta és la meva història: Hi havia una teixidora molt famosa al poble de l’Escala, un lloc molt petit i bonic.

Aquella senyora es dedicava a fer uns guants d’uns colors preciosos i els venia al carrer.

Quan els vaig veure, li vaig demanar a la mare que me’n comprés uns. Ella va preguntar a la teixidora: —Quant valen?

—Res —va dir ella—, uns guants com aquests no tenen preu —i hi va afegir amb cara misteriosa—, si te’ls poses entendràs per què.

Me’ls vaig posar molt contenta, sense pensar en aquestes paraules i, en un moment, em van començar a passar unes coses que no havia viscut mai. De seguida vaig veure un nen petit que plorava —jo, per dins no tenia ganes d’ajudar-lo, però les meves mans anaven soles i m’obligaven a acaronar el seu cabell i preguntar-li per què plorava.

—M’he perdut —em va dir—, em dic Jan. 46

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 46

18/05/16 10:17

47

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 47

18/05/16 10:17

—Jo t’ajudaré —vaig respondre—, i dit això, les meves mans es van alçar i aquells guants brillaven de tots colors. La gent es parava a mirar i aleshores vaig començar a cridar: «La mare del Jan!, busquem la mare del Jan!», i tota la gent que hi passava anava repetint el mateix, fins que tot el carrer era un crit. Al cap de cinc minuts, la mare del nen ja estava al nostre costat, molt agraïda.

Seguint el meu camí, molt contenta del que havia passat, vaig veure una anciana a qui li havia caigut el bastó i no es podia ajupir. Les meves mans, dintre dels seus guants màgics, em portaven a ajudar la senyora i donar-li el bastó.

Van passar els dies i anava veient que hi havia al meu voltant moltes persones que necessitaven coses petites a cada moment, i cada cop em costava menys ajudar-les: a una senyora, a portar-li la compra al cotxe; a la mare a casa; a explicar les matemàtiques a un company que no les entenia... i moltes més que no havia vist abans.

Un dia vaig guardar els guants al bagul dels records, perquè ja havia après a sentir-me solidària i ja no els necessitava.

A partir d’aquella experiència vaig entendre que no costa tant ser solidari, perquè no es tracta de fer coses impossibles, sinó de mirar amb atenció el que passa a prop nostre.

I també he après que les paraules, encara que són molt boniques, no basten. Que el que importa de debò són els fets.

48

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 48

18/05/16 10:17

Una vida a Síria Pseudònim: Aora Autora: Aroa Cuellar Categoria: Cicle mitjà Escola: Guixot, Sabadell Mestra: Lidia Magret

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 49

18/05/16 10:17

Aquesta història comença el 2012. El meu nom és Zaira i actualment visc

a Barcelona. Fa quatre anys que hi visc aquí. Jo abans vivia a Síria, que és on vaig néixer, amb la meva família. Sempre sortíem al carrer a jugar amb amics, menjàvem amb la família. Tot normal, com vosaltres actualment. La meva mare era mestra a la meva escola, que es diu Escola Zura. El meu poble era a prop d’unes muntanyes enormes. El meu poble es diu Zura, com la meva escola. És un poble tan petit que només hi ha dues escoles: la meva i una altra que és a dos o tres carrers. El meu pare treballava a prop de la meva escola, a una botiga on venia embotits i carn. Jo, els dilluns i dijous a la tarda, després de l’escola, feia una extraescolar a la porta del costat de l’escola, a un lloc que es diu L’Art, perquè és una acadèmia on feien classes de pintura i a mi m’agrada molt pintar. El meu germà Hamed i el meu cosí Jardel jugaven a futbol en un equip que es diu Alep, l’únic equip de futbol que hi ha al poble. Els meus avis, l’Emil i la Jasmine, ja estan jubilats perquè són molt grans i de joves ja van treballar com ara ho fan els seus fills, el meu tiet i el meu pare. Ara els nostres avis cada migdia, menys els caps de setmana, ens fan al Jardel, al meu germà Hamed i a mi el dinar. La seva feina és fer-nos el dinar tots els dies quan els nostres pares treballen.

Un dia, quan estava jugant amb en Jardel i el Hamed, vam sentir un soroll que semblava un petard i no vam fer res, vam continuar jugant com si res. De sobte, en Jardel va mirar cap enrere i estaven disparant i bombardejant al fons del carrer. Vam entrar a casa tots tres corrents i ho vam dir als avis, als tiets i als pares. Els pares del Jardel van sortir al carrer a veure què passava i nosaltres des de casa vàrem sentir dos trets. Tots vàrem sortir corrents i ens vàrem adonar que uns soldats havien mort els pares del Jardel, els meus tiets. El meu cosí estava destrossat. Només plorava i plorava, i no tenia ni ganes ni forces per parlar. Aquella nit els meus pares, el meu germà i jo vàrem travessar les muntanyes en un autocar amb uns diners que teníem estalviats. Vam anar amb altres persones del poble. Era un viatge de dues o tres hores. Aquell autobús ens va portar fins a Europa, a Turquia. Estava molt contenta per estar lluny del perill, però em sentia malament per haver deixat el meu cosí Jardel a Síria. Els meus pares, en Hamed i jo vam decidir on quedar-nos a viure. Ens vam decidir per Barcelona, que és on visc actualment. Aquí vaig

50

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 50

18/05/16 10:17

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 51

18/05/16 10:17

començar una vida nova, amb una escola nova, uns amics nous, però no vaig poder deixar les coses així. Vaig haver de fer quelcom pel meu cosí Jardel. A tots els meus amics i companys els vaig explicar el que havia passat. Ells també pensaven que no el podia deixar. Entre tots vam decidir fer coses per recaptar diners per poder portar en Jardel amb nosaltres. Vam decidir preparar un dinar de germanor i cada persona que volia venir havia de donar cinc euros per poder entrar-hi. Després tots van agafar joguines o objectes que no necessitaven i les vam vendre: clauers, llaminadures, polseres fetes per nosaltres mateixos, calendaris, material escolar i moltes coses més. Jo els ho vaig súper agrair a tots, perquè amb els diners que vam recaptar ja podíem portar en Jardel a Barcelona. Gràcies a tota la gent que va comprar i vendre coses i em van ajudar, el meu cosí ha pogut venir aprofitant que anaven uns nois de la Creu Roja a Síria.

Els vam donar tots els diners que havíem aconseguit i els vam dir que era per a un nen que es diu Jardel i que viu al poble mes petit, que es diu Zura, i els nois ens van dir que ho farien, que portarien el nen amb ells quan tornessin a Barcelona. Vam estar un dia sencer preocupats pel Jardel. Al cap d’uns quants dies vam anar tots els meus amics, els meus pares i el meu germà, en Hamed, a l’aeroport i, quan vam veure en Jardel sortint d’allà, jo i en Hamed vam anar corrents a fer-li una súper abraçada. En Jardel, plorant, ens ho va súper agrair a tots els meus súper companys i a mi. Ara, vivim els meus pares, en Hamed, en Jardel i jo a Barcelona i som molt i molt feliços.

52

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 52

18/05/16 10:17

Contes per a tots Pseudònim: Natura Autora: Aina Serveto Font Categoria: Cicle mitjà Escola: Arabell (Lleida) Mestra: Patricia Pérez

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 53

18/05/16 10:17

Hola, sóc la Paula i m’agradaria explicar-vos la meva petita història.

Sóc una nena de deu anys que fa quart de primària i el que més m’agrada en aquest món és llegir. M’encanta descobrir coses noves, aventures, històries divertides, a vegades més avorrides, emocionants, fantàstiques...

Quan agafo un llibre, en un moment sóc capaç de traslladar-me a qualsevol lloc, des de la lluna fins a un castell encantat, lluitant contra un drac o passejant amb els nans, veient la terra des dels núvols o passejant pel fantàstic món del Harry Potter...

La setmana passada era a casa llegint el meu conte preferit, quan els meus pares em van plantejar una cosa molt seriosa: —Paula, ara que ja ets més gran, hem pensat que podries donar els llibres que ja no llegeixes.

—Per què m’ho demaneu això?

—Perquè els que ja no vulguis els donarem a l’Associació de Veïns del barri, perquè nens més petits i desfavorits puguin aprendre a llegir.

Jo vaig contestar molt enfadada: —No. Ho sento molt. No els donaré. Són meus i encara que no els llegeixi no els penso donar!!

Abans que poguessin dir res ja s’havia fet l’hora d’anar a l’escola i vaig marxar corrents.

54

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 54

18/05/16 10:17

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 55

18/05/16 10:17

Al col·legi de seguida li vaig explicar a la meva amiga Jana el meu gran disgust. Tot el dia que hi vaig donar tombs, i el més fort és que la Mariona trobava que els meus pares tenien raó. Jo no volia desfer-me de cap de les maneres dels meus contes. La Jana m’havia decebut i mai més no seria la meva millor amiga.

Quan vaig arribar a casa la mare em va dir que no m’amoïnés, que eren els meus llibres i en podia disposar, però que ella pensava que podria ser més generosa...

No volia parlar més del tema i cada dia estava més trista. Havia perdut la meva millor amiga i a més ningú no em comprenia.

Un dia, en sortir de l’escola, vaig veure una senyora a l’entrada d’un supermercat que estava demanant. Anava amb dos menuts, plens de mocs i mal vestits. No era pas el primer cop que els veia, però aquell dia m’hi vaig fixar més. Tenien la cara molt trista i plorosa...

A la nit vaig donar mil tombs pensant en aquells nens. De segur que tenien gana i potser no podien menjar. Però de segur que tampoc no anaven a l’escola, i potser mai no tindrien la sort d’aprendre a llegir i a escriure.

Aquell dia vaig decidir que donaria els llibres de la meva petita biblioteca. Quan em vaig llevar va ser el primer que li vaig dir a la mare.

Els pares es van alegrar molt de la meva decisió, però jo encara estava més contenta que ells. A l’escola vaig fer les paus amb la Mariona.

A la tarda els vam col·locar en diferents caixes i els vam portar a l’Associació del barri.

Allí vaig saber que hi havia gent que col·laborava desinteressadament servint menjar als desfavorits, donant classes de repàs a nens i nenes que anaven endarrerits a l’escola...

Gent que donava el seu temps per ajudar els altres.

56

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 56

18/05/16 10:17

En aquell moment vaig tenir clar que jo també volia posar el meu granet de sorra. Li vaig dir als meus pares que volia anar a llegir contes als més petits.

I així ho vaig fer. Un cop a la setmana, aprofitant que la mare hi col·labora fent classes de repàs als nens més grans, em dedico a dur els nens més petits a llocs imaginaris o reals.

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 57

18/05/16 10:17

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 58

18/05/16 10:17

El viatge de la Iman Pseudònim: Namip Autora: Paula Moreno Mayor Categoria: Cicle superior Escola: Vedruna Sagrat Cor, Tarragona Mestra: Roser Manresa

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 59

18/05/16 10:17

El soroll d’unes bombes em va despertar. Em vaig preguntar una altra vegada

què haurien destruït, qui hauria mort i, sobretot, per què ho havien fet. Molt sovint aquestes preguntes sorgien del meu cap, que no trobava resposta. També em preguntava què passaria amb la meva família. Vivíem a Damasc, a Síria, i, com deia l’Ahmed, el meu pare, eren temps difícils.

La família la formàvem el pare, que no es movia de casa des de la mort de l’àvia, la mare, que es deia Lina i rentava la roba de la gent (encara que no li pagaven gairebé res i ella es negava a buscar una altra feina), i els meus germans i jo: el Mohamed, de disset anys, era el que s’ocupava de mantenir la família venent al mercat; la Houda, de set anys, només feia que cridar com una histèrica cada cop que sentia una bomba i, a vegades, m’acompanyava a buscar aigua a la font de la ciutat; l’Alí, de només un any, passava els dies a casa perquè encara era molt petit per sortir al carrer, i jo, que tinc dotze anys, em dic Iman, i generalment, era la que més coses feia. M’ocupava de preparar el menjar amb la meva mare, cuidar els meus germans petits, anar a buscar aigua, anar a comprar roba i menjar amb els diners que en Mohamed guanyava i, a vegades, com que el pare havia estat professor de llengua, i molt poca gent havia rebut una educació, anava al mercat, i llegia cartes, o n’escrivia per a la gent analfabeta a canvi d’unes quantes monedes que guardàvem per a casos d’emergència.

Em vaig aixecar del llit, vaig preparar l’esmorzar amb la mare, que ja tenia posat el hijab perquè anava a sortir al carrer per anar a casa del senyor Arafatt, el veí de la dreta, que li donava roba per rentar, tot i que jo creia que ho feia per caritat, perquè li sobraven diners i la seva dona hauria pogut rentar la roba ella mateixa.

Quan se’n va anar, vaig portar l’esmorzar als meus germans i al pare, que s’ho van acabar tot molt ràpid, ja que el dia anterior no havíem menjat res perquè havíem gastat els diners en roba per a l’Alí, que no en tenia. El Mohamed, que aquell dia anava amb un thawb blanc, va agafar la fruita per vendre al mercat i el pare va marxar cap a l’habitació.

60

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 60

18/05/16 10:17

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 61

18/05/16 10:18

—En vull més, Iman —va suplicar la Houda.

—Ho sento, no n’hi ha —vaig respondre amb tristesa —el Mohamed s’ha menjat el que quedava.

Una llàgrima li va rodolar per la galta i jo vaig mirar el meu plat, que encara no havia començat a menjar, vaig sospirar, i l’hi vaig donar. La Houda em va fer un petó i una abraçada i va murmurar «gràcies» tan fluixet que només ho vaig sentir jo. Es va eixugar les llàgrimes i em va dedicar un somriure; tot seguit, me’n vaig anar al carrer.

Quan vaig sortir de casa em vaig espantar. Què havia passat? Com és que estava tot destruït? On eren les escoles i els cotxes? Així que allò era el que havien fet les bombes que havia sentit ahir a la nit? Vaig allunyar-me de casa per anar al mercat, no fos que m’envaís la por i tornés corrent a casa per ficar-me al llit i posar-me el coixí sobre el cap per poder oblidar totes aquelles imatges horroroses.

Quan vaig arribar al mercat, vaig col·locar-me al lloc on normalment em posava, just al costat de la mesquita, en una cantonada. Vaig estendre una catifa vermella guarnida amb petites formes de colors, que havia fet la meva besàvia i hi vaig seure damunt, per no clavar-me les pedres i, amb el bolígraf i un paper a la mà, vaig començar a cridar: —Es llegeixen i s’escriuen cartes, o qualsevol tipus d’escrit! Es llegeixen i s’escriuen cartes, o qualsevol tipus d’escrit!

Quan ja em pensava que em quedaria afònica de tant de cridar, se’m va acostar un home i em va demanar que li llegís un text que hi havia escrit en un paper. Vaig abaixar la mirada, com manava l’Islam, vaig agafar el paper que l’home em va donar i vaig començar a llegir: —Estimat Khaled, ja he arribat a Alemanya, ara sóc en un camp de refugiats on ens donen menjar, i ens rentem amb dutxa, encara que només un cop a la setmana i amb aigua 62

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 62

18/05/16 10:18

freda. Dormim en tendes i ens donen menjar. No és més bo que Síria, però estem segurs.

Malgrat tot l’Hala va morir durant el viatge en vaixell.

En Mazen i la Fàtima estan bé, només una mica tristos per ella, però tot i això, estan sorpresos perquè no escolten el soroll de les bombes. Bé, ara deixo d’escriure, és l’hora de sopar! Molts petons, el teu germà gran.

L’home em va donar les gràcies i unes quantes monedes i se’n va anar. Jo sabia el que eren els refugiats, però mai no havia llegit una carta en la qual s’explicava com eren els camps de refugiats. Em va fer venir ganes d’anar-me’n a Alemanya, però vaig haver de recordar-me que el viatge era molt perillós. Ja havia llegit com la mare del Mazen i la Fàtima, havia mort. Però, seria més perillós que els bombardejos de Síria? —em vaig preguntar. No em va donar temps a rumiar una resposta perquè en Mohamed em va venir a buscar.

—Iman, diu el pare que vinguis a casa; diria que hi haurà reunió familiar —va dir.

Vaig anar amb ell cap a casa, i quan hi vam arribar, vaig veure la meva família dempeus esperant-me al menjador. Vaig entendre que les coses no anaven bé. No sabia què podia haver passat, però, la tristesa a la cara dels meus pares era evident.

—Bé —va començar a dir el pare —la mare i jo ens hem adonat que els bombardejos han augmentat, i, tot i que aquesta ha estat la nostra terra durant anys, hem decidit que fugirem de Síria… cap a Alemanya.

—Què?! —va exclamar el Mohamed —però, pare, no veus que és una bogeria! Quantes persones han mort en l’intent de fugir d’aquí?

—Mohamed, tingues en compte que la mare i jo volem el millor per a vosaltres, i creiem que també podem morir aquí, en cap lloc estarem segurs.

63

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 63

18/05/16 10:18

—I quan marxarem? —vaig preguntar jo.

—La setmana que ve —va respondre la meva mare.

—Tan aviat? —va dir el Mohamed —no podem esperar una mica?

—No —va explicar el pare —el vaixell amb el qual anirem només ho fa de tant en tant i si no ens en anem aviat, haurem d’esperar molt.

A poc a poc la sala es va anant buidant fins que només vaig quedar jo. Em vaig quedar desperta fins que els meus ulls no van poder més, i em vaig adormir sobre el fred terra del menjador.

La setmana va passar ràpidament, fins que va arribar el dia de marxar. Va ser un dissabte al matí. Ja teníem tot el que ens emportaríem: la roba que portàvem a sobre i una motxilla que aniríem portant el Mohamed i jo amb una mica d’aigua i menjar.

Vam sortir de casa, i els pares van fer un gest dubitatiu. Marxaríem o no?, em vaig preguntar. De sobte, una bomba va caure sobre casa. Ja no quedava altre remei que fugir.

Vam començar a caminar i vam travessar el bosc. Allí només vam parar una vegada a descansar i vam aprofitar per menjar i veure una mica d’aigua. Finalment, a la nit, vam dormir tranquillament, encara que la Houda es despertava molt sovint perquè tenia malsons. L’endemà ens vam llevar molt d’hora, i vam continuar caminant, i no vam parar a descansar fins a sortir de Damasc. Una vegada fora, vam dedicar la resta del dia a travessar alguns petits pobles, i, al final del dia, vam trobar unes ruïnes, i vam quedar-nos-hi a dormir. Un matí, vam veure una família com nosaltres, i ens van preguntar si teníem menjar. Tot i que les motxilles cada dia pesaven menys, els vam donar una mica de pa sec i aigua. Tot seguit es van presentar.

—Jo sóc el Hassan —va dir l’home— i aquesta és la meva dona, l’Amal, i el meu fill, l’Omar.

64

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 64

18/05/16 10:18

A partir d’aquell dia vam anar junts, compartíem el menjar i l’aigua i ens animàvem mútuament a seguir endavant, cosa que no era fàcil. Vam poder sortir abans de Síria gràcies a ells, ja que van portar l’Alí en braços i així anàvem més de pressa.

No era l’única família que havíem vist, ja que ara anàvem amb un grup gran, formant una llarga fila, però era amb ells amb els qui estàvem més estona. El pare i el Hassan es queien bé, i sempre estaven parlant sobre política mentre que la mare i l’Amal parlaven d’altres coses. Els meus germans i jo jugàvem amb l’Omar, que devia tenir uns deu anys, encara que no els aparentava: era molt baixet i estava prim com un pal a causa de la guerra, com suposo que ho estaríem tots. Nosaltres li vam explicar la nostra vida, li vam dir com era la nostra casa, que fèiem durant el dia…

A canvi ell ens va explicar la seva: ens va dir que en realitat no era fill únic, havia tingut dos germans, un dels quals havia mort de sida i l’altre havia estat arrestat, encara que en desconeixien la raó, i els seus avis vivien a l’Iraq. Feia poc, igual que nosaltres, va ser quan els seus pares i ell van comprendre que a Síria no tindrien possibilitats de mantenir-se, i per això van decidir marxar.

Van passar setmanes, fins que va arribar el dia que no volíem que arribés: ens vam quedar sense menjar. Quan jo vaig obrir la motxilla, vaig descobrir el que quedava: res de res.

Vam intentar demanar a altres persones, però les seves respostes van ser totes iguals.

—Ho sentim molt, no podem —ens deien— gairebé no ens queda menjar i hem de sobreviure.

Per sort, teníem aigua, encara que se’ns acabaria ràpidament, però sempre podríem beure’n d’algun riu o, en cas que no n’hi hagués cap, beuríem aigua de la pluja. Els dies van anar passant i cada vegada estàvem més prims. Jo em podia comptar les costelles amb facilitat, i la que més mal aspecte tenia era l’Amal, tenia el cos demacrat, unes ulleres ben grosses de no dormir i, a més a més, es negava a beure aigua, cosa que era preocupant.

65

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 65

18/05/16 10:18

Nosaltres insistíem que en begués, però la seva resposta sempre era un no rotund. Un dia la vam trobar morta a terra. Vam preparar un petit funeral. La mare plorava i el Hassan, juntament amb l’Omar, també, però aquest últim ho feia molt fluixet. Vaig admirar el seu valor, perquè, tot i que havia perdut dos germans i la mare, seguia endavant. Jo, si hagués passat per tot allò, m’hauria ensorrat. Vaig pensar en el que diria l’àvia: encara que jo estigués malament i no tingués menjar, sempre podria estar pitjor. Un bon dia, per fi, vam arribar a la vora del mar Mediterrani i d’allí era on havíem d’anar amb vaixell fins a Grècia, i després aniríem a Alemanya, un temps caminant i l’altre amb camió.

Uns homes ens van distribuir en unes deu barques, on pujaríem més de vint persones.

Pel que vaig poder deduir, aniríem ben atapeïts. Quan els homes em van voler separar de la meva família col·locant-me en una barca diferent de la dels meus pares, el Hassan va insistir que allò no podia ser, i un dels homes es va enfadar, es va treure una pistola de la butxaca i, tot seguit, sense contemplar el rostre d’horror que feia l’Omar, el va matar.

—Així aprendran a no portar-me la contrària —va dir, tan tranquil.

Doneu per descomptat que finalment vaig haver d’anar en una barca diferent. Per sort, portàvem salvavides i jo sabia nedar. Durant el trajecte només podia pensar en la meva família i en l’Omar. Ell, que no tenia ningú que el cuidés, es voldria quedar amb nosaltres, quan arribéssim als camps de refugiats? O és que no hi arribaríem?

No sé quant de temps va passar fins que vam veure terra, encara que tenia la ment ennuvolada de no menjar i de no poder respirar bé, perquè hi havia moltes persones.

Vaig reaccionar quan em van dir que saltés de la barca. Vaig baixar i vaig començar a nedar fins a la superfície. Des d’allí vaig poder veure com les persones s’ofegaven, intentant ajudar els seus fills, que a vegades no tenien més d’un any. No vaig aguantar més. Em vaig llançar a l’aigua, vaig agafar un nen i el vaig portar fins a terra, després vaig tornar a repetir-ho més vegades amb altres persones. De sobte, vaig sentir com

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 66

18/05/16 10:18

una força em tirava cap a baix i... l’únic que recordo va ser que quan em vaig despertar era en una petita habitació de parets blanques d’un hospital, amb uns quants metges al meu voltant.

—Ja s’ha despertat —va anunciar un dels metges.

Una dona se’m va acostar i es va presentar. Es deia Clàudia. Em va preguntar coses: com em deia, on era la meva família, d’on venia… Li vaig respondre totes aquestes preguntes i després em va tocar a mi preguntar. Li vaig dir: —Què ha passat?

Tot seguit m’ho va explicar: —En aquell tram de mar, molt sovint hi havia una ONG de socorristes per ajudar les persones que no sabien nedar o que sí que en sabien però no ho podien fer amb el seu fill en braços. Quan ells anaven a salvar aquelles persones, tu et vas avançar.

Amb totes les teves forces, vas salvar-les, però al mateix temps et vas ofegar. Per sort, els socorristes estaven atents als teus moviments i et van treure de l’aigua. Van comprovar que havies empassat més aigua que moltes de les persones a les quals havies rescatat. Per por que no sobrevisquessis, et van portar a aquest hospital.

—En quin país sóc? —vaig preguntar.

—Iman —em va dir, mentre sortia de l’habitació— ets a Grècia. Ara descansa, ha estat un dia molt llarg.

Li vaig fer cas i em vaig adormir. L’endemà la Clàudia em va despertar sobresaltada, i em va dir que anés de pressa a la planta baixa. Quan ja érem gairebé a baix, em va tapar

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 67

18/05/16 10:18

els ulls i va seguir caminant, guiant-me. Es va parar, me’ls va destapar i… allí estava la meva família! I l’Omar, és clar.

—Hola Iman —em van dir —la Clàudia ja ens ha explicat el que ha passat, estem molt orgullosos de tu.

Vaig passar una setmana més a l’hospital, fent rehabilitació, i quan va arribar el moment de marxar, vaig dir: —Ja estic llesta per anar al camp de refugiats.

—Iman, no marxaràs al camp de refugiats. Moltes persones de l’hospital hem decidit pagar-te el viatge cap a Alemanya i donar-te un pis i diners, perquè tu i els teus germans pugueu rebre una educació. He parlat amb els teus pares i tots dos hi estan d’acord. L’avió emprendrà el vol demà cap allí.

Gràcies a la Clàudia, ara sóc a Alemanya, vaig a l’institut, tinc amigues, els meus pares treballen i l’Omar ara és un membre més de la família… Gairebé cada dia truco a la Clàudia explicant-li com em va la vida i sempre penso que, si no fos per ella, ara mateix estaria en un camp de refugiats amb la roba bruta i sense menjar, encara que estaria segura. Ara ja sabia el que faria de gran: ajudaria els refugiats de Síria, com la Clàudia i aquells socorristes van fer amb mi, però això… ja és una altra història.

68

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 68

18/05/16 10:18

Les paraules anònimes Pseudònim: Harry Potter Autora: Carla Jiménez Llinares Categoria: Cicle superior Escola: Escoles Betlem, Premià de Dalt Mestra: Tere Valero

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 69

18/05/16 10:18

Tot va començar el primer matí d’escola. La mare em va despertar i, una

mica rondinaire, em vaig començar a llevar i a vestir. Quan vaig baixar a esmorzar, ja tenia el bol de llet amb cereals preparat com cada matí. Vaig esmorzar, però no gaire de pressa, es podria dir que m’ho vaig prendre amb calma. Després em vaig pentinar fentme una cua ben alta i vaig pujar al cotxe. De camí a l’escola anava rumiant com seria el primer dia de classe, si hi hauria nens o nenes nous i quin tutor o tutora tindríem.

Com de costum vaig arribar la primera. Tot estava preparat per a un nou curs. Vaig observar tranquil·lament tots els racons de l’aula i vaig veure que hi havia dues prestatgeries, una pissarra molt gran, trenta pupitres, set finestres, material escolar i moltes coses més! Haig de dir que l’ambient tranquil no va trigar gaire a esvair-se. Eren les nou en punt. Tots els alumnes van entrar a la classe comentant les seves experiències durant les vacances. A continuació, va arribar la directora i ens va presentar la nostra tutora i un nen nou de l’escola, anomenat Joan.

El nou company era baixet, ros i tenia els ulls verds; també se li reflectia un aspecte vergonyós, però simpàtic, a la cara. Poc després, la tutora es va presentar, es deia Rosa. Ens va donar la benvinguda al sisè curs i ens va explicar tot el que treballaríem i aprendríem aquell any.

Les classes van començar. Cada cop les hores es feien més llargues! Finalment, va arribar l’hora d’esbarjo. Les meves amigues i jo ens vam asseure al racó del pati de sempre. Era el millor lloc per no córrer perill de rebre una pilotada dels nens que acostumaven a jugar a futbol.

Mentre xerràvem juntes, jo anava fent cops d’ull al nouvingut. Semblava que li agradés estar sol. Alguns nens de la classe li van preguntar si volia jugar amb ells, però ell ho va negar amb el cap. Durant el dia, l’efecte silenciós d’en Joan no va desaparèixer. A última hora se’ns va comunicar que l’endemà faríem classe de lectura en comptes de la de llengua catalana. De sobte, va sonar el timbre i tots els estudiants vam marxar cap a casa. Com que era el primer dia d’escola i no portàvem deures, vaig dedicar una estona a pensar en el Joan. Com podia ser que aquell company no volgués parlar mai amb ningú? Em vaig preguntar a mi mateixa.

El segon dia d’escola va arribar. Vam copiar l’agenda amb els deures i, tal com la senyoreta Rosa ens havia avançat el dia anterior, vam començar el taller de lectura.

70

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 70

18/05/16 10:18

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 71

18/05/16 10:18

Anàvem llegint un per un en l’ordre que estàvem asseguts fins que li va tocar el torn a en Joan. Se’l veia insegur i a més estava tremolant i molt nerviós.

—Què et passa, Joan? —va preguntar la nostra tutora.

El nen no va dir res, però la mestra li va dir: —Ànim, que tu pots. Ho has d’intentar.

Ell ho va negar amb el cap fins que va agafar força i va començar a llegir: «En-en-en GaGa-Gabriel és u-u-un membre de-de-de la co-co-co-mu-mu-munitat…».

En aquell moment, alguns dels meus companys van esclatar a riure, però jo no creia que fos una qüestió que fes gràcia. El misteri d’en Joan s’havia desvelat, era tartamut. La senyoreta Rosa ens va fer callar i ens va parlar tota la resta del dia sobre el respecte i la solidaritat. Tots vam escoltar atentament la tutora; però, quan va arribar l’hora de plegar, un grup de nens van començar a riure’s d’ell. En Joan, molt trist, va ignorar-los i va continuar caminant.

Aquella mateixa nit, quan em vaig posar a dins del llit, vaig recordar entristida tot el que havia passat durant el dia i, en l’ambient acollidor de la meva habitació, em vaig adormir.

—Bon dia, Carla! És hora de llevar-se —vaig sentir que em deia la mare. Un cop més, com cada dia, vaig seguir la rutina diària: despertar-me, vestir-me, esmorzar i anar cap a l’escola. En arribar-hi, vaig veure que hi havia un conte penjat al racó de l’escriptura, signat com a «anònim». El vaig llegir, i a poc a poc els altres nens van fer el mateix. Tots vam quedar bocabadats. Era meravellós! Però, qui l’havia escrit? Ens vàrem preguntar tots.

Els dies van anar passant i tot seguia igual: en Joan s’esforçava per llegir i parlar, els nens continuaven rient-se d’ell, la senyoreta ens feia reflexionar i cada dia ens trobàvem amb un conte fantàstic que ens captivava i ens deixava fascinats. Vaig començar a pensar qui 72

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 72

18/05/16 10:18

podia estar escrivint aquestes històries fins que només em va quedar una opció possible.

L’endemà em vaig posar dempeus sense remugar i vaig dir a la mare que volia arribar encara més d’hora a l’escola. Just en el moment que vaig entrar per la porta de la classe el vaig enganxar.

—Sabia que eres tu! —li vaig dir.

En Joan havia escrit aquelles boniques històries. Em va explicar que, com que la gent no l’escoltava i no tenia amics, s’expressava a través del món de l’escriptura. D’aquesta manera els seus companys el valoraven i se sentia estimat, tot i que no sabien que l’autor era ell. En aquell instant li vaig dir que volia ser amiga seva i que a partir d’ara no estaria sol. Quan vam sortir al pati vaig passar una estona amb ell, i tot seguit les meves amigues em van començar a donar l’esquena.

—Es pot saber que estàs fent amb aquest nen? —em va dir la Xènia, la meva millor amiga.

—No sé si ho sabeu, però aquest nen és una persona meravellosa. No li doneu l’opció de parlar i d’aquesta manera no el podeu arribar a conèixer mai —vaig contestar.

La Xènia es va quedar impactada amb el que li acabava de dir. Crec que les meves paraules li van calar amb força, però no va ser prou valenta i va tornar amb el grupet de nenes.

El temps va passar com un llamp i en un vist i no vist ja érem a finals del segon trimestre.

A la classe de medi natural la senyoreta ens va encarregar un treball de recerca per parelles. Com calia esperar, en Joan i jo havíem decidit anar junts. Aquell mateix dia el vaig convidar a casa meva per començar a buscar informació sobre el projecte. Tot anava com una seda i a mitja tarda la mare ens va cridar per berenar. No feia falta que ens digués el que ens havia preparat. L’oloreta de xocolata calenta amb melindros arribava fins a la meva habitació. Vam baixar corrent les escales fins a la cuina i ens vam asseure a 73

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 73

18/05/16 10:18

menjar. En aquell moment el meu amic em va explicar que havia començat a tartamudejar als tres anys i que havia visitat molts metges, logopedes i psicòlegs. Em va dir que tots coincidien en el mateix, que si treballaven amb constància el problema i ell aconseguia no sentir-se nerviós en un ambient acollidor sense por a fer el ridícul, podria arribar a millorar moltíssim. Aquella nit em vaig tornar a dormir pensant com podia ajudar el meu amic.

La bombeta se’m va encendre quan vaig veure al tauler d’anuncis de l’escola la 25a convocatòria al concurs anual literari de Sant Jordi. Vaig córrer amunt i avall pels passadissos tractant de localitzar en Joan, fins que finalment el vaig trobar. Estava tan nerviosa que no em sortien les paraules de la boca. Em vaig tranquil·litzar i li vaig explicar la meva idea: —Saps que s’han obert les inscripcions al concurs literari de l’escola? Tu podries presentar-t’hi i explicar la teva història! D’aquesta manera faries saber a tothom com de sol i trist has estat sense que ningú no et fes costat. Això sí, podries escriure un final feliç i així tots s’adonarien que encara són a temps de rectificar.

En Joan em va mirar i em va respondre amb un somriure. Des d’aquell mateix moment, el meu amic es va posar a treballar en la seva història.

Per fi va arribar el gran dia. Tots estàvem molt emocionats i nerviosos per saber qui era el guanyador del sisè curs. La directora anava passant classe per classe anunciant els premiats. Després de molt esperar, ens va tocar el torn a nosaltres. La senyoreta Rosa ens va demanar silenci a tots i la directora va començar a parlar: —Estimats alumnes de sisè curs, aquest any m’agradaria canviar la tradició. En comptes d’anunciar el guanyador o la guanyadora i després llegir el seu conte, ho farem a l’inrevés. Espero que a tots us agradi i que estigueu d’acord que l’autor d’aquesta història sigui el campió del concurs.

74

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 74

18/05/16 10:18

Mentre ens llegia el text, jo anava observant les reaccions dels meus companys. Alguns feien uns ulls com unes taronges i altres es posaven les mans al cap o feien cara d’avergonyits. Finalment, es va anunciar que el conte estava signat com a «anònim». Però no calia pensar gaire per saber qui havia escrit aquella narració i en menys d’un segon la Xènia ja s’havia aixecat per demanar disculpes a en Joan. Seguidament tots els estudiants un per un van anar fent el mateix. Tots vam aplaudir molt i molt fort fins que les nostres mans estaven esgotades. En Joan era feliç i se sentia estimat!

Des d’aquell dia en Joan va deixar de ser anònim. Tenia amics que jugaven amb ell, que el respectaven i l’escoltaven amb atenció, sense pressa. Però el més sorprenent de tot va ser que a final de curs en Joan ja gairebé no tartamudejava.

75

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 75

18/05/16 10:18

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 76

18/05/16 10:18

Recepta per a un món més solidari Pseudònim: Blit-pro Autors/es: Nil Ortega Gallofré, Nerea Rodríguez Alonso, Blai Borrell Prats, Daniela Ivalinova Georgieva, Sergi Llanes Morera, Leandro Pinós Navarlaz, Alex Andrei Tandea Categoria: Cicle superior Escola: L’Estel, Castellnou de Seana Mestra: Montse Baró

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 77

18/05/16 10:18

Em dic Martí i sóc un nen de 12 anys que viu a Castellnou de Seana. Sóc un noi

alt i prim, de cabells foscos i ulls de color mel. Aquest curs he començat 1r d’ESO a l’institut de Bellpuig. El primer dia de classe, a l’hora de català, em van manar de fer una redacció que tractés sobre la solidaritat. Al principi, ni tan sols sabia què significava aquesta paraula; per tant, vaig decidir buscar-la al diccionari. Hi deia: «Compartir i ajudar els altres». Vaig decidir agafar la meva llibreta de notes i anar a buscar idees per al tema de la redacció.

En sortir de l’institut, el meu amic David m’havia convidat a veure un partit de futbol del seu equip al camp del Bellpuig. A la mitja part, el partit estava molt igualat, anaven empatats; per això, els jugadors van començar la segona part esverats i amb ganes de marcar gols a la porteria contrària. Els ànims es van començar a escalfar, tant a la grada com al camp, i els jugadors es van fer faltes entre ells (travetes, entrades, etc.) mentre l’afició xiulava entre crits l’àrbitre i els jugadors. No m’estava agradant gens el que veia. El que havia començat com un partit divertit i entretingut s’estava tornant una olla de grills. Vaig agafar la meva llibreta i vaig anotar-hi el que estava veient al camp: faltes de respecte i violència.

Després del partit vaig anar cap a casa i li vaig explicar a la meva mare el que havia passat. Em va dir que en aquestes situacions les persones es posen molt nervioses i perden els papers, però que després del partit els jugadors es demanen disculpes i tornen a ser amics. A continuació, vam anar a fer el sopar junts, vaig ajudar la mare a preparar una pizza i ens va quedar boníssima. Tot sopant, em va preguntar com havia anat el dia i li vaig explicar la redacció que ens havien encarregat a català i la idea que havia tingut amb la llibreta de notes. La mare em va felicitar per la idea, ja que en aquesta llibreta podria anar apuntant totes les coses que em vinguessin al cap per poder fer el treball.

L’endemà a les vuit, mentre estava acabant de fer-me la motxilla amb tot el que necessitava per anar a classe, la mare em va venir a buscar a l’habitació per dir-me que era tard i que perdria l’autocar per anar a l’institut. Ja sortia per la porta quan em va avisar que m’havia deixat la llibreta de notes. Quin cap el meu! Vaig agafar-la i vaig fer un petó a la mare abans de marxar a buscar l’autocar.

78

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 78

18/05/16 10:18

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 79

18/05/16 10:18

Quan ja érem camí de l’institut el conductor va parar l’autocar. Alguna cosa no anava bé.

Va baixar per veure què passava i es va trobar que havia punxat una roda. Va trucar per telèfon a l’assistència en carretera, però li van dir que estaven atenent un altre accident i no els quedava cap mecànic per donar el servei; per tant, tardarien una mica més. Mentre esperàvem, es va aturar un cotxe i en va baixar un senyor d’uns seixanta anys, baixet i amb barba. Ens va preguntar si necessitàvem ajuda. Llavors, el conductor li va explicar el que ens havia passat. Vam tenir molta sort, aquest senyor va dir que tota la seva vida havia treballat de mecànic i que ens podia ajudar a reparar la roda.

El gest d’aquest senyor em va semblar altruista. Havia fet una parada en el seu viatge i ens havia ajudat desinteressadament. Vaig treure la meva llibreta de la motxilla i vaig apuntar-ho.

Quan vam arribar a l’institut, les classes ja havien començat i ens hi vam afegir tard. Només ens va donar temps de fer una hora i mitja de classe abans de l’hora del pati. Quan vaig anar a buscar la meva carmanyola amb l’esmorzar em vaig endur una sorpresa: estava buida! M’havia descuidat l’entrepà sobre la taula de la cuina. Vaig sortir al pati pensant que el matí se’m faria molt llarg sense menjar res. Em va venir al cap la frase «és més llarg que un dia sense pa», que sempre em deia la padrina, i la vaig entendre perfectament. De sobte, es va apropar la Maria i em va preguntar què em passava. Li vaig explicar que aquest matí havia sortit a corre-cuita de casa i m’havia descuidat d’agafar l’entrepà i que ara no tenia res per menjar fins a l’hora de dinar. Ella em va dir que la seva mare li havia fet un entrepà molt gran de formatge i que, si m’agradava, me’n donava un trosset. Vaig acceptar encantat, li vaig donar les gràcies i ens el vam menjar plegats. Després del pati, quan vaig tornar a la classe, vaig anar directe a buscar la meva llibreta d’idees per a la redacció de la solidaritat i vaig apuntar-hi el que m’havia passat al pati amb la Maria.

A continuació tocava Educació Física i el professor ens va dir que ens organitzéssim en grups de tres persones, però, com que faltaven dos companys, hi hauria d’haver dues parelles. Jo vaig fer grup amb la Maria i l’Àlex i tots els nostres companys van anar fent 80

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 80

18/05/16 10:18

grups de tres fins que el Marc es va quedar sol. No el coneixia gaire, però era un noi molt tímid i callat. A l’hora del pati no li agradava jugar a futbol i es quedava sol llegint algun llibre que havia portat de casa. El professor, en veure-ho, ens va recordar que havien de sortir dues parelles i que ell no les veia per enlloc, que féssim el favor de dividir un grup de tres i que un nen o nena anés amb el Marc. Tots van començar a murmurar i protestar perquè ningú no volia anar amb ell. Em va saber greu que el pobre Marc es quedés sol i vaig decidir ser jo qui marxava del meu grup i formava parella amb ell. Quan vaig fer el pas endavant, al Marc li va canviar la cara i va començar a somriure. Quan vaig ser al seu costat em va donar les gràcies per anar amb ell. Li vaig dir que no calia, que érem companys i ens havíem d’acompanyar els uns als altres. En realitat, em va anar molt bé anar de parella amb el Marc, ja que l’activitat d’atletisme que ens tenia preparada el professor se li donava molt bé i me’n va poder ensenyar per tal que jo també millorés. L’hora d’Educació Física va ser molt entretinguda i distreta. Em va donar l’oportunitat de conèixer més el Marc i veure que no era tan tímid ni avorrit com em pensava. L’únic que li passava és que no li agradava jugar a futbol a l’hora del pati.

Quan vaig arribar a casa vaig afegir l’última idea a la meva llibreta abans de començar a redactar la meva «Recepta per a un món més solidari». Els ingredients eren: el respecte pels qui m’envolten, ajudar els altres, saber compartir el que tenim i la companyonia.

81

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 81

18/05/16 10:18

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 82

18/05/16 10:18

En Fog Pseudònim: Fog Autora: Maria Pedra Cabezas Categoria: Cicle superior Escola: Pia, Balaguer Mestra: Núria Porta Comelles

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 83

18/05/16 10:18

La gent passava amunt i avall en aquell lloc. Dones carregades de paquets, nens petits carregats de llaminadures amb grans somriures a les seves rodones cares i homes arrossegant grans carretons metàl·lics.

Tothom passava pel davant de l’aparador de la botiga d’animals. Alguns no miraven i els nens petits feien una parada ràpida per picar el vidre de la botiga.

Darrere d’aquell vidre hi havia un petit cadell de llaurador, observant amb els seus petits ulls aquell frenètic ritme de les compres de Nadal. A la botiga va entrar una dona per comprar un cadell i el botiguer li va oferir el cadell de l’aparador. El botiguer va agafar el cadell, li va ficar un llacet de color vermell i el col·locà en una caixa. Aquella dona tan elegant va pagar una petita fortuna per aquell animal. Ella, tota orgullosa, carregà el gos i la resta de paquets al seu cotxe i va posar el rumb cap a casa seva.

Allà darrere, a les fosques, dins d’aquella caixa, quedà el petit cadell tremolant de por i de fred. Tot era molt fosc i desconegut per a ell, a diferència de la botiga on havia viscut durant tres setmanes. El reconfortava pensar que potser trobaria els seus germans que havien anant desapareixent setmana rere setmana. Així que a l’últim moment decidí tancar els ulls i dormir durant tot el camí.

De cop, uns crits el van despertar i dues cares rodones i petites el miraven amb ulls de sorpresa. Eren l’Aina i l’Arnau, que no van parar de fer-li carícies i jugar amb ell. Va sentir unes mans grassonetes que li posaven quelcom al coll. Era un preciós collar, on posava el seu nom: Fog. En Fog estava molt content amb aquella família, on havia trobat l’escalfor d’una llar, l’estimaven i podia viure feliç. Van anar passant els dies i el gos va anar creixent i creixent i es va fer un llaurador gran i fort. A poc a poc el pis se’ls va anar fent petit i en Fog va acabar dormint al balcó, i va deixar de ser la petita joguina d’aquells nens. L’Aina i l’Arnau ja no estaven cada dia en aquell pis. Sortien de casa a les vuit del mati i 84

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 84

18/05/16 10:18

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 85

18/05/16 10:19

tornaven a les set de la tarda. En Fog estava molt trist i sol, i va començar a udolar dia i nit. Es va convertir en un veritable problema per a tothom.

De sobte, un dia en Fog veié molt de moviment a través dels vidres del seu balcó. Anaven i venien de totes les habitacions, i els nens corrien per tota la casa. La família es preparava per anar de vacances.

El gos s’alegrà de poder sortir finalment de la seva petita presó, i imaginà unes fantàstiques vacances plenes de corredisses i rialles, com els vells temps. Tota la família, incloent-hi el gos, van pujar al cotxe i van agafar la carretera cap a alguna destinació desconeguda.

Passades unes quantes hores, el pare va parar el cotxe i tota la família va baixar. Els nens van entrar amb la mare a la botiga i el pare va anar a omplir de benzina el dipòsit del cotxe. En Fog va baixar a estirar una mica les potes. Olorant tot allò que li semblava nou, en Fog s’allunyà del cotxe. Tot era fresc i diferent d’allà on havia viscut durant sis mesos.

Quan girà el cap per buscar l’Aina i l’Arnau, no hi va veure res.

Amb la por al cos va córrer en direcció on hi havia el cotxe de la seva família. Però allà no hi havia ningú. Ensumà l’aire en cerca d’alguna olor familiar, però no va ser capaç de trobar res. Així que es va quedar en aquell lloc esperant que la seva família tornés a buscar-lo.

Passaren setmanes i en Fog continuà esperant que algú el vingués a recollir. Mentrestant sobrevisqué de la solidaritat dels treballadors de la gasolinera, que li donaven engrunes de pa i aigua. Ell, a canvi, remenava la cua a tots els clients que anaven arribant.

Una nit d’octubre, quan la botiga estava tancada, el cel es va posar de color negre i va esclatar una tempesta ferotge. Del cel queia molta aigua, i els sorolls dels llamps i trons van espantar l’animal. En Fog no sabia on posar-se, estava moll, tenia fred i molta por.

86

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 86

18/05/16 10:19

Arrencà a córrer per aquella carretera, sense saber on anava, només volia poder trobar un lloc on sentir-se segur, on poder trobar escalfor i alguna cosa de menjar. Mentre corria desesperat li van venir al cap les imatges de la seva família i del seu petit balcó. Com enyorava el seu balcó, les rialles dels nens i l’olor de menjar.

De sobte, una forta llum blanca el cegà i tot d’una es quedà paralitzat mentre un gran cotxe s’atansava cada vegada més. El cotxe intentà frenar, però amb la intensitat de la pluja no va poder i sense voler es va emportar per davant en Fog. La bèstia quedà mal ferida a l’asfalt. Aquella persona amb poca sensibilitat i gens d’humanitat amb una simple puntada l’apartà del camí.

En Fog passà la nit mort de fred i de por, masegat i ferit al voral del camí. El dia següent passà una dona amb el cotxe i quan el va veure va baixar immediatament. El va agafar com va poder posant-se perdut el vestit i el va portar a un veterinari. Ells la van informar d’una protectora d’animals propera on se’n farien càrrec.

Durant setmanes va viure a la clínica veterinària. Allà el personal era agradable i el tractaven bé i a poc a poc en Fog es va anar recuperant de totes les seves ferides fins que va estar prou fort per anar a un refugi d’animals. Allà hi havia molts gossos i gats que havien patit la mateixa mala sort que en Fog. En arribar a la seva nova casa (el refugi), es va tornar espantadís i desconfiat. Malgrat que hi estava segur, i fins i tot els voluntaris s’atansaven a fer-li una carícia, no se sentia feliç i enyorava la seva antiga família.

Al refugi passava molta gent i de vegades algun animal tenia la sort de trobar una nova família. Normalment els animals que adoptaven eren els cadells o els animals de raça petita.

Cada dia que passava hi havia menys oportunitats de trobar una nova llar per al Fog. Un dia va aparèixer una senyora interessada a adoptar un gos gran i jove. Aquella senyora va veure molts gossos, però es va aturar davant d’aquells ulls plorosos i alhora 87

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 87

18/05/16 10:19

esbatanats d’en Fog, i se’l va endur. Vivia en una casa de camp i en Fog podia jugar amb els altres gossos. A vegades venien els néts de l’Abril, que és com es deia la senyora, i jugaven amb en Tro, el Llamp, en Black i en Fog. El llaurador s’anava acostumant a la seva nova casa i no dormia al balcó. En Fog, en Llamp, en Tro i en Black tenien un llit cadascú.

A poc a poc en Fog va recuperar la seva alegria, el seu caràcter juganer i sobretot les ganes de tornar a viure. La vida li havia donat una segona oportunitat i ell l’aprofitava.

Durant el seu primer any de vida en Fog va aprendre que al món hi ha diferents tipus de persones. Moltes ho donen tot sense esperar res a canvi, perquè la solidaritat és un valor ple d’altruisme, d’amistat, d’amor, d’esforç i d’empatia vers els altres, ja siguin persones o animals. Molts voldríem gaudir i disposar d’una segona oportunitat en molts moments de la nostra vida i això només és possible gràcies a persones solidàries que no esperen cap gratitud, però que tenen la nostra. Gràcies a tots aquells i aquelles que heu estat solidaris.

88

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 88

18/05/16 10:19

Història d'una adopció: Amir i Charlotte Pseudònim: Lupita Muckeller i Onha Dealerson Autores: Valentine Barrere i Flavia Krauel Categoria: Cicle superior Escola: Els Valentins, Vilamacolum Mestre: Enric Graboleda

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 89

18/05/16 10:19

Aquesta és la història de l’Amir i de la família Bidwell. L’Amir provenia

de l’Afganistan i tenia deu anys. Els Bidwell, la família anglesa, era composta per tres membres: l’Adolf (el pare), la Rosaline (la mare) i la Charlotte (la filla).

Tot va començar quan els pares de l’Amir van morir. El nen es va quedar en adopció.

Aleshores, la família Bidwell va decidir acollir-lo a casa seva durant un temps. El nen va viatjar al Regne Unit amb avió, mai no havia volat. Anava a viure amb una família d’acollida i tenia l’esperança que potser el voldrien adoptar definitivament.

Història d’una adopció: l’Amir Tot va començar quan els meus pares van morir durant una guerra a l’Afganistan.

Els anys que vaig viure en una casa d’adopció ho vaig passar malament; em sentia sol i rebutjat pels altres nens. Un dia, quan em vaig despertar, la senyora que es feia càrrec de nosaltres i el director m’avisaren que una família havia decidit acollir-me i que hi havia la possibilitat que m’acabessin adoptant. Aquelles paraules em van alegrar el dia.

A la nit vaig somniar com seria la meva nova vida, si tindria algun germà o cosí que m’estimés, avis o algun animal de companyia. Mai no havia vist un avió, i a sobre tan gros.

El viatge va començar amb retard, però jo només pensava a arribar a aquelles terres tan modernes. Quan vaig baixar de l’avió em vaig quedar fascinat amb aquell aeroport tan gran i amb aquella gent ben vestida i blanca com la neu. Hi havia fins i tot unes escales mecàniques que transportaven tothom amunt i avall.

Després d’agafar l’única bossa de mà que portava a sobre, vaig baixar les escales mecàniques i em vaig trobar amb la meva nova família adoptiva. Durant el camí cap a casa, vaig presentar-me als meus nous pares, però la Charlotte no semblava gaire 90

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 90

18/05/16 10:19

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 91

18/05/16 10:19

contenta amb la idea de tenir un nou germà. Els pares la van obligar a parlar. Molt seriosa i amb cara d’amargada em va dir el seu nom i la seva edat.

Després d’un curt trajecte vam arribar al que seria la meva nova casa. Era fascinant!!

Quan vaig veure l’espectacular house dels Bidwell em vaig quedar més que bocabadat.

Tenia unes grans finestres amb una porta d’un color vermell tan intens i viu que semblava el palau del president de l’Afganistan. Però el que més em va sorprendre van ser els luxes que hi havia a dins. Era plena de mobles, tenia diverses cambres i, fins i tot, disposava d’una habitació per poder fer les nostres necessitats! No calia sortir fora... Jo dormiria a l’habitació de la Charlotte, que era gegant, però la va dividir en dues parts amb una corda. La meva zona era més petita, però tant hi feia.

Història d’una adopció: la Charlotte Un matí qualsevol, mentre llegia un llibre, els meus pares van entrar a la meva habitació per explicar-me que al cap d’una setmana arribaria un nen de l’Afganistan per viure amb nosaltres i, a sobre, hauria de dormir amb mi! Estic segura que ja feia temps que ho pensaven, però s’havien decidit a explicar-m’ho a última hora perquè sabien que no m’agradaria la idea.

Durant la setmana d’espera vaig decidir separar la meva cambra en dues parts, una més gran que l’altra. A la seva zona només hi havia un matalàs, una tauleta i una caixa que serviria d’armari. En veure-ho, els meus pares es van enfadar, però, jo quina culpa tenia que arribés un nen desconegut a casa meva!

De camí a l’aeroport, al cotxe, la mare i el pare em van dir que mirés de ser amable amb el meu suposat «germà» i que li donés conversa per tal que se sentís a gust.

L’avió no va arribar a temps i jo vaig comprar unes galetes que em van obligar a compartir amb aquell nen. Finalment va arribar i va abraçar els meus pares però a mi no. Tant me feia.

92

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 92

18/05/16 10:19

Al vehicle em vaig adonar que aquest infant parlava la nostra llengua, una mica irregular.

Ell, per la seva part, va explicar coses de la seva vida, com si fos el centre del món. Quin nen més egocèntric! Ni tan sols li vaig adreçar la mirada, però ell em mirava de reüll i anava analitzant cada part del meu ésser.

Després d’un inacabable trajecte vam arribar a casa. L’Amir va al·lucinar en veure casa meva, el jardí i les habitacions... La veritat és que no n’hi havia per a tant. La casa dels veïns, els Kalström, d’avantpassats suecs, era millor. Les finestres li semblaven gegants, semblava que mai no n’havia vist, però jo n’he vist de més grosses. Quan més va flipar va ser quan va arribar a la meva habitació. Creia que era el menjador principal! Aquest nen tenia un concepte molt estrany del que era una casa.

Història d’una adopció: l’Amir i la Charlotte a la neu Varen passar unes quantes setmanes des de la meva arribada a Londres i el tracte era cada dia millor. Un dia va començar a nevar. Jo no sabia què era fins que la meva germana m’ho va explicar. Els pares ens van proposar d’anar al parc per jugar amb la neu. La Charlotte va fer un ninot espectacular i jo, sense voler, el vaig destrossar. Em vaig sentir horriblement malament. Amb raó, em va llençar una bola ben grossa a la cara.

Tothom va callar, però ràpidament el pare s’hi va afegir i em va llençar dues boles directes al clatell. Allò era una declaració de guerra!!! Va ser una tarda divertidíssima.

Havien passat unes quantes setmanes des de l’arribada d’aquell noi a casa MEVA! S’acostava l’hivern i la neu queia sense parar. L’Amir, en veure-la, es va quedar amb la boca oberta durant un temps, literalment, semblava babau. Els pares ens van proposar d’anar al parc per jugar-hi i vam acceptar. En arribar, jo vaig fer un ninot de neu súper bonic, el més «xulo» que he fet mai, fins que aquest poca-solta hi va ensopegar i me’l va destrossar. Em vaig enfadar tant que li vaig llençar una bola enorme al mig de la cara.

El pare s’hi va apuntar de seguida i em va fer costat. L’Amir no es va quedar quiet i va contraatacar... La veritat és que va ser una tarda divertidíssima.

93

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 93

18/05/16 10:19

Història d’una adopció: l’Amir i la Charlotte preparen el Nadal A Londres la gent semblava molt atabalada però també molt alegre aquells dies. Segons el pare, s’acostaven unes festes que tothom esperava amb delit. En deien el Nadal. La Charlotte és moria de ganes de fer la llista per al Pare Noel i jo li vaig preguntar qui era aquell home i per què li havíem d’entregar una carta. Amb tota la il·lusió del mon, la Charlotte em va explicar que la nit del 24 de desembre, si t’has portat bé tot l’any, un senyor grassonet amb barba blanca i vestit de vermell repartia regals. Si no t’havies portat bé, repartia carbó! Jo no entenia massa la felicitat de la Charlotte per rebre carbó, perquè una santa no es podia dir que fos.

L’endemà, la mare, la Charlotte i jo vam anar a un lloc ple de botigues. Era un centre comercial immens anomenat Harrods. Allà vam comprar decoracions per a la casa amb motius nadalencs. La mare em va preguntar què volia, però a mi em sabia greu fer-li gastar diners. Finalment em vaig decantar per una corona d’advent. A la Charlotte li va semblar una tonteria aquell objecte i jo vaig trobar divertit que no li agradés.

Després va arribar l’Adolf, el pare. Amb ell vam fer una altra classe de compres. Ens va portar a comprar un arbre! Resulta que el tal Pare Noel no deixava els regals i el carbó a qualsevol lloc. Necessitava un arbre on deixar-los. La Charlotte, que no es conforma amb qualsevol cosa, deia que havia de ser perfecte; de dos metres d’alçària amb la punta perfecta i un tronc robust. Com que era el meu primer Nadal amb ells, els pares me’l van fer triar a mi. Vaig triar-ne un que era petitet i jove perquè vaig pensar que seria mes divertit veure com creixia al llarg de l’any. La Charlotte treia foc pel queixals, però, de camí a casa, li va passar. Un cop allà el decoraríem amb tot el que havíem comprat al centre comercial. La idea m’entusiasmava.

S’acostava el Nadal i ja era hora de fer la llista de regals. Quan li vaig suggerir a l’Amir de fer la carta junts, va fer cara de moniato. No sabia de què li estava parlant. Com que jo sóc tan bona persona, el vaig posar al corrent de qui era el Pare Noel i el vaig deixar

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 94

18/05/16 10:19

bocabadat. Es veu que a la seva religió no existeix el Nadal i no coneixen el Pare Noel.

Suposo que és normal. L’Afganistan és tan lluny que no hi pot arribar. Durant aquella tarda vam escriure la carta. Vam necessitar quatre folis!

L’endemà vam anar als grans magatzems Harrods. Només d’entrar-hi, se’m posa la pell de gallina amb tantes i tantes coses per comprar. Vam adquirir decoracions de Nadal per a la casa i per a l’arbre que, per cert, no compraríem fins més tard, quan arribés el pare. Jo ja sabia quin triaria, però, com una traïció d’aquelles que no es perdonen fàcilment, els pares li van fer triar l’arbre a l’Amir. I com que ell és tan baixet, en va triar un de petitíssim! Quina empipada que vaig agafar. Es pensava que aquell arbre viuria tot l’any a casa i que el veuria créixer.

Història d’una adopció: l’Amir i la Charlotte s’emporten una desagradable sorpresa Arribàvem a casa i jo frisava per decorar aquell arbre on el Pare Noel ens deixaria regals i, potser, una mica de carbó. A la porta hi havia un cotxe de policia i tres senyors vestits amb roba molt elegant. Van preguntar pel pare i tots junts es van arraconar del cotxe per parlar.

No havien passat ni dos minuts quan la seva reacció, entre ràbia i tristesa, i els seus crits em van fer entendre que no eren portadors de bones notícies. Eren agents d’immigració.

Venien per endur-se l’Amir. Ni el pare, fort com un roure, podria evitar-ho. La cara de tots, la mare, el pare, jo, ell... era un poema.

Llàgrimes i més llàgrimes ens baixaven per les galtes sense consol mentre el vèiem allunyar-se dins el cotxe de policia. Uns familiars del seu pare n’havien reclamat la custòdia a l’Afganistan perquè necessitaven la seva mà d’obra per treballar al camp.

Els pares van deixar-me amb els veïns i van marxar ràpidament cap a la baixada o ambaixada. No ho vaig entendre massa bé. Aquella nit va durar més hores del compte.

No vaig poder parar de plorar, però al final em vaig adormir.

95

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 95

18/05/16 10:19

L’endemà, ben d’hora, em van despertar els crits d’alegria dels petits de la casa. Per a ells era un dia de felicitat. Jo no sabia res dels meus pares, però el pare Kalström semblava que sabia alguna cosa pel seu posat seriós.

Al cap d’uns minuts, sonava el timbre. El cor em va fer un salt i no vaig poder posar-me a plorar pensant que havia sonat molt trist. Quan algú porta bones notícies toca el timbre moltes vegades per l’emoció.

Vam obrir la porta i... allà, dret com un estaquirot, hi havia l’Amir, acompanyat pels pares.

Ho havien aconseguit. Els de la baixada havien entès que l’única i veritable família de l’Amir érem nosaltres. El Pare Noel havia llegit la meva carta, just al final, on deia: —Vull que l’Amir es quedi amb mi per sempre!

96

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 96

18/05/16 10:19

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 97

18/05/16 10:19

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 98

18/05/16 10:19

Escoles participants al Tretzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Àgora International School, Lleida Ceip Sant Agustí, Riba-roja d’Ebre Col·legi Claret, Sabadell Col·legi La Vall, Bellaterra Col·legi Miró, Barcelona Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Verge del Roser, Vallirana Col·legi Salesià Sant Antoni de Pàdua, Mataró Col·legi Sant Domènec de Guzman, Tarragona Col·legi Sant Josep, Sant Sadurní d’Anoia Col·legi Sant Josep Teresianes Gràcia, Barcelona Col·legi Sant Josep Vedruna, Tàrrega Col·legi Santa Teresa, Móra d’Ebre Col·legi Singuerlín, Santa Coloma de Gramenet Col·legi Urgell, Barcelona Escola Acadèmia Apiària, Piera Escola Alfred Mata, Puig-reig Escola Àngela Roca, Viladecans Escola Arabell, Lleida Escola Balandrau, Girona Escola Balmes, Mataró Escola Brasil, Barcelona Escola Campderròs, Vallirana Escola Carles Fortuny, Esponellà Escola Carles III, Sant Carles de la Ràpita Escola Carme Guasch, Figueres Escola Carrilet, Palafrugell Escola Castell de Dosrius, Dosrius Escola Catalònia, Barcelona Escola Consol Ferré, Amposta Escola Cor de Maria, Olot Escola Cor de Maria-Sabastida, Barcelona Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola de Ciutadilla, Ciutadilla Escola del Lligallo del Gànguil, Lligallo del Gànguil Escola Doctor Ferrer, Artés Escola Doctor Trueta, Viladecans Escola El Corb, Barcelona

Escola El Pilar, Cornellà de Llobregat Escola El Serrallo, Tarragona Escola Els Llorers, Barcelona Escola Els Quatre Vents, Sant Jaume dels Domenys Escola Els Secallets, Coma-ruga Escola Els Valentins, Vilamacolum Escola Enric Granados, Barcelona Escola Espiga, Lleida Escola Garbí-Pere Vergés, Badalona Escola Garcia Fossas, Igualada Escola Garrigàs, Garrigàs Escola Guixot, Sabadell Escola Jardí, Verdú Escola Joan Ardèvol, Cambrils Escola Joan Baptista Serra, Alcanar Escola Joan Maragall, Arenys de Mar Escola Joan Maragall, Ripoll Escola Joan Plana, Puigpelat Escola Josep Espasa, La Pobla de Cérvoles Escola L’Estel, Castellnou de Seana Escola La Bòbila, Cambrils Escola La Draga, Banyoles Escola La Florida, Santa Perpètua de Mogoda Escola La Immaculada, Vilassar de Dalt Escola La Salle de Palamós Escola La Parellada, Santa Oliva Escola La Plana, Vila-seca Escola La Ràpita, La Ràpita Escola La Roureda, Tordera Escola La Sagrera, Santa Eulàlia de Ronçana Escola La Sedeta, Barcelona Escola La Sèquia, Manresa Escola La Valira, La Seu d’Urgell Escola La Vall, Bellaterra Escola La Vila, Palamós Escola Leandre Cristòfol, Os de Balaguer Escola Les Arrels, Salt Escola Les Moreres, Les Pobles Escola Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal 99

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 99

18/05/16 10:19

Escola Mare de Déu del Carme, Tarragona Escola Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Mare de Déu dels Socors, Hostalric Escola Mare de Déu dels Torrents, Vimbodí i Poblet Escola Maria Borràs, La Pobla de Claramunt Escola Marinada, Palau-solità i Plegamans Escola Minyons d’Urgell, Fondarella Escola Mogent, Montornès del Vallès Escola Molins Manyanet, Molins de Rei Escola Montanyans, Sant Marçal Escola Montclar, Jorba Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Escola Montoliu, La Riera de Gaià Escola Montpedràs, Barcelona Escola Montsagre, Horta de Sant Joan Escola Montserrat, Sarrià de Ter Escola Nabí, Barcelona Escola Pau Casals, El Vendrell Escola Pau Vila, L’Hospitalet de Llobregat Escola Pia de Balaguer Escola Pia de Vilanova i la Geltrú Escola Pia de Salt Escola Pineda, L’Hospitalet de Llobregat Escola Pompeu Fabra, Vilanova del Camí Escola Pràctiques, Barcelona Escola Progrés, Badalona Escola Puig d’Esquers, Colera Escola Purificació Salas i Xandri, Sant Quirze del Vallès Escola Ramón Farrerons, Bell-lloc d’Urgell Escola Ramon Llull, Barcelona Escola Renaixença, Barcelona Escola Riu Segre, Lleida Escola Riumar, Deltebre Escola Rocabruna, Picamoixons Escola Rosa Oriol, Lliçà d’Amunt Escola Sagrada Família, Barcelona Escola Sagrada Família, Tortosa Escola Salvador Espriu, Granollers

Escola Sant Àngel, Camarles Escola Sant Cristòfol, Les Planes d’Hostoles Escola San Jaime, L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Jordi, Puigverd de Lleida Escola Sant Llàtzer, Tortosa Escola Sant Miquel, El Pla de Manlleu Escola Sant Salvador-ZER Montsià, Godall Escola Sant Sebastià, Els Pallaresos Escola Setelsis, Solsona Escola Solcunit, Cunit Escola Terraferma, Alpicat Escola Teresa Altet, Rubí Escola Teresa Claramunt, Sabadell Escola Torres Jonama, Mont-ras Escola Vall-Llobrega, Vall-llobrega Escola Vedruna de Girona Escola Vedruna de Palafrugell Escola Vedruna Sagrat Cor, Tarragona Escola Vilamagore, Sant Pere de Vilamajor Escoles Betlem, Premià de Dalt Saint George’s School, Fornells de la Selva

100

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 100

18/05/16 10:19

Escoles guanyadores de les tretze edicions 2004

2006

Àgora, Sant Cugat del Vallès CEIP Els Pins, Barcelona CEIP Herois del Bruc, Piera CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa CEIP Santa Maria de Gardeny, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Daina Isard, Olesa de Montserrat Escola Pia, Tàrrega La Salle, Palamós Maristes, Sabadell Menéndez Pidal, Barcelona Santíssima Trinitat, Badalona

CEIP Carrilet, Palafrugell CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar CEIP Rosa Sensat, Reus CEIP Rubén Darío, Barcelona CEIP Timorell, Castelldans Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Terrassa Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona

2005

2007

CEIP Els Til·lers - ZER El Francolí, La Masó CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Ruiz Giménez, Palamós CEIP Santa Maria d’Avià, Avià Col·legi Sant Josep Obrer, L’Hospitalet de Llobregat Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Girona Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Santíssima Trinitat, Badalona Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms CEIP Malagrida, Olot CEIP N-I de Pràctiques, Barcelona CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Josep, Tàrrega CEIP Torres Jonama, Mont-ras Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Nostra Senyora del Carme, Balaguer Col·legi Sant Miquel, Barcelona Escola l’Espill, Manresa Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Institució Escolar Claret, Sabadell Saint George’s School, Fornells de la Selva ZER El Sió, Butsènit d’Urgell

101

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 101

18/05/16 10:19

2008 CEIP 3 d’abril, Móra la Nova CEIP El Canigó, Sant Just Desvern CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur CEIP Font d’en Fargas, Barcelona CEIP Macià-Companys, Agramunt CEIP Maria Ossó, Sitges CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Pràctiques, Tarragona Escola Claret, Sabadell Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Mare de Déu del Lledó, Valls Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona 2009 CEIP Annexa-Joan Puigbert, Girona CEIP Joan Maragall, Vilanova del Camí CEIP La Farigola del Clot, Barcelona CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Palau, Palau-solità i Plegamans CEIP Puiggraciós, La Garriga CEIP Subirats, Lavern CEIP Vila-Romà, Palamós Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia, Olot Escola Sant Domènec de Guzman, Tarragona Escola Shalom, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona

2010 CEIP Annexa-Joan Puigbert, Girona CEIP Bellavista-Joan Camps, Les Franqueses del Vallès CEIP Enric Granados, Barcelona CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Sant Jordi, Puigverd de Lleida CEIP Sant Sebastià, Els Pallaresos Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Loreto-Abat Oliba, Barcelona Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Escola Reina Elisenda, Barcelona 2011 CEIP Dr. Salarich, Vic CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola J. Dalmau Carles, Girona Escola Josep Veciana, Perafort Escola La Draga, Banyoles Escola La Immaculada, Barcelona Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Maria Ward, Badalona Escola Reina Elisenda, Barcelona Escola Saint George’s School, Fornells de la Selva Escola Shalom, Barcelona Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Institució Montserrat, Barcelona

102

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 102

18/05/16 10:19

2012 Col·legi Claret, Sabadell Col·legi Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Escola Alexandre Galí, Barcelona Escola Arabell, Lleida Escola Infant Jesús, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia Balaguer, Balaguer Escola Ramon Faus i Esteve, Guissona Escola Rubén Darío, Barcelona Escola Salvador Espriu, Granollers Escola Terraferma, Alpicat 2013 Escola Casals-Gràcia, Manlleu Institució Montserrat, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Col·legi La Presentació, Reus Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Pàmies, Ginestar Escola Pia de Balaguer, Balaguer Escola San Jaime, L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Miquel, El Pla de Manlleu Escola Segimon Comas, Sant Quirze de Besora Escola Terraferma, Alpicat Escola Valeri Serra, Bellpuig

2014 Escola Sant Miquel, Molins de Rei Escola Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès Escola Claret, Sabadell Escola Carme Auguet, Girona Escola Doctor Trueta, Viladecans Escola Guixot, Sabadell Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Montpedrós, Santa Coloma de Cervelló Escola Pia, Balaguer Escola Pineda, L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Jordi, Puigverd de Lleida Escola Santa Teresa de Lisieux, Barcelona Escola Terraferma, Alpicat Fundació Privada Cor de Maria, Olot 2015 Escola La Salle Bonanova, Barcelona Escola La Muntanya, Aiguafreda Escola Barceló i Matas, Palafrugell Escola Sagrada Família, Barcelona Escola Sant Miquel Arcàngel-Molins Manyanet, Molins de Rei Escola Josep Espasa, La Pobla de Cérvoles Escola Sagrada Família, Tortosa Escola Claret, Sabadell Col·legi Terraferma, Alpicat Escola Sant Miquel, El Pla de Manlleu Escola Vedruna, Palafrugell Escola Sagrat Cor, Tarragona Escola Pineda, L’Hospitalet de Llobregat Escola Sagrat Cor, Centelles Escola Montserrat, Sarrià de Ter

103

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 103

18/05/16 10:19

2016 Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Verge del Roser, Vallirana Escola Acadèmia Apiària, Piera Escola Arabell, Lleida Escola Carles III, Sant Carles de la Ràpita Escola Els Valentins, Vilamacolum Escola La Ràpita, La Ràpita Escola L’Estel, Castellnou de Seana Escola Molins Manyanet, Molins de Rei Escola Pia de Balaguer Escola Quixot, Sabadell Escola Terraferma, Alpicat Escola Vedruna Sagrat Cor, Tarragona Escoles Betlem, Premià de Dalt

104

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 104

18/05/16 10:19

Índex Presentació ............................................................................................................................. 3 Pròleg ...................................................................................................................................... 4 Veredicte ................................................................................................................................. 6 El misteri de la carta ............................................................................................................... 9 Ajudem el petit Jan! .............................................................................................................. 15 Fent pinya .............................................................................................................................. 21 Gràcies, Pep! ........................................................................................................................ 25 El molinet de la Paula ............................................................................................................ 31 D de Deian ............................................................................................................................ 35 Volem que tornin els grèvols! .............................................................................................. 39 Els guants solidaris ............................................................................................................... 45 Una vida a Síria .................................................................................................................... 49 Contes per a tots .................................................................................................................. 53 El viatge de la Iman .............................................................................................................. 59 Les paraules anònimes ........................................................................................................ 69 Recepta per a un món més solidari .....................................................................................77 EnFog .................................................................................................................................... 83 Història d’una adopció: Amir i Charlotte ............................................................................. 89 105

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 105

18/05/16 10:19

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 106

18/05/16 10:19

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 107

18/05/16 10:19

Int_CONTES DE SOLIDARITAT.indd 108

18/05/16 10:19