Artistes 2017 by Escola Adults Municipal L'Olivera

ELS ARTISTES A LES ESCOLES FRANCESC VIDAL

L’ART DINS L’ESCOLA CFA MUNICIPAL L’OLIVERA JUNY 2017

Índex Pàg.             

El projecte: Els Artistes a les escoles L’artista L’entrevista El taller de fotografia L’exposició El racó de l’artista Expressa la teva opinió Lectura de la imatge Creació literària Obra d’art digital Portada de la Revista de Sant Jordi La cloenda La valoració de l’experiència

3 4 6 10 14 25 28 48 58 66 79 81 87

El projecte: Els Artistes a les escoles Com a tercer any consecutiu l’Escola participa en el projecte “Els Artistes a les Escoles”. Aquest projecte té com a objectiu principal apropar l’art als centres educatius de Sant Quirze. Està coordinat per Mila Torres, directora de l’Escola Onze de Setembre i engegat per l’Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, en col•laboració amb l’Ajuntament de Sant Quirze. Participen les escoles bressol, de primària, de secundària i nosaltres. El projecte introdueix l’art plàstic a partir del coneixement d’un artista local viu, el qual entra en contacte directe amb l’escola. Enguany hem volgut canviar de registre artístic i per això hem convidat al fotògraf Francesc Vidal, alumne de l’Escola, a qui volem agrair la seva bona predisposició i la seva implicació en el projecte des del primer moment. A continuació us fem un recull del treball que hem fet durant aquests mesos d’implantació del projecte.

L’artista Per tal de conèixer a l’artista vam demanar-li que ens fes arribar una petita biografia sobre el seu treball. Com a resultat ens va fer arribar un breu relat en primera persona de la seva evolució i creixement com artista i fotògraf.

Vaig néixer a Sabadell el 27 abril de 1942 i l'any 1991 em vaig traslladar amb la família a Sant Quirze del Vallès. Des de llavors en sóc veí. En principi no havia tingut mai una afició especial a la fotografia, fora de guardar records familiars o llocs de vacances. Va ser l’ interès pel Romànic i el Gòtic el que em va endinsar en aquest món. Vaig començar a viatjar per Catalunya i vaig poder fotografiar el meravellós Romànic que posseïm. Això va ser bàsicament el que em va portar a aficionar-me a la fotografia. A partir d’aquí vaig buscar altres temàtiques com la fauna o la diversitat cultural existent al nostre món. Jubilar-me m’ha permès viatjar i copsar aquesta diversitat. He estat a Kènia on vaig poder veure els animals viure en llibertat, un viatge que guardo molt bon record. També a Argentina, Israel, Rússia, Mèxic, Cuba, República Dominicana, i Europa. En tots aquests llocs t'adones de com som d’ iguals però al mateix temps tan diferents. "Viatjar serveix per ajustar la imaginació a la realitat, i per veure les coses com són en lloc de pensar com seran". - Samuel Johnson " I amb la fotografia t'ho pots portar tot a casa, sense oblidar que s'ha de mirar i escoltar. Mai he fotografiat per fer cap exposició, per a mi era suficient, emportar-me el record. L'oportunitat que em dóna l'Olivera d'ensenyar la meva "obra" em dóna cert vertigen, però al mateix temps si les meves fotos us agraden, em servirà per motivar-me i ser més creatiu en un món en que l'horitzó pot ser molt ampli.

L’entrevista El grup d’informàtica de COMPETIC 1 van fer una entrevista al Francesc Vidal el febrer del 2017 per tal de conèixer més el seu treball i aprofundir en la seva obra. L’entrevista s’ha publicat a la Revista de Sant Jordi que l’alumnat de l’Escola fa cada any per celebrar aquesta data. Aquesta activitat els hi va permetre practicar el funcionament del correu electrònic ja que l’entrevista es va realitzar en aquest format. Concretament es van realitzar dues sessions: una primera amb la presència de l’artista per tal que l’alumnat el conegués. En Francesc amb l’ajuda del projector de l’aula va mostrar i comentar part del seu treball. Va fer al·lusió al context, la tècnica i el perquè de les fotografies. I una segona sessió on cada alumne proposava una pregunta, la posaven en comú amb la resta de companys, i finalment li enviaven per correu a l’artista. Aquest també va respondre per correu. L’entrevista la podeu llegir a continuació.

ENTREVISTA AL FOTÒGRAF FRANCESC VIDAL He fet dos a Casanova Foto (Barcelona); un d'iniciació i un altre més avançat També, intento aprendre de llibres i revistes, però, sobretot, experimento amb la càmera. PAQUITA: Quan fas una fotografia, et planteges el resultat? Són espontànies o premeditades? Intento pensar en el resultat final. El que passa és que, per exemple, al viatjar quan vas en grup i guies es difícil disposar de temps i són més espontànies que premeditades.

MARIA ROSA: D'on et ve l'afició? Des de quant fas fotografia? Sempre m'ha agradat la fotografia, però últimament el fet de jubilar-me i poder viatjar, m’ha donat l’oportunitat de posar-ho en pràctica. M’agrada molt captar els moments que passen desapercebuts. En els viatges pots endur-te el record dels llocs i sobretot de la gent.

ROSI: Quan vols ressaltar una imatge, com ho fas? Si és un retrat, cal desenfocar el fons, i enfocar els ulls. Si són nens, posar-te a la seva alçada. I si són paisatges, utilitzar objectius gran angulars. ESTRELLA: Què prefereixes fer fotografia en blanc o negre o en color? Normalment sempre en color, però en blanc i negre li dóna mes dramatisme a les fotos i pots ser més creatiu.

JOANA: L'afició a la fotografia, té relació amb el fet que t'agradi viatjar molt? Sempre he tingut afició però al viatjar t'adones de les possibilitats que té la fotografia. SEBASTIÀ: Has fet algun curs de fotografia? On t'has format? 7

ROSA MARIA: Acostumes a modificar o retocar les fotos, sobretot en el color?

sol y violeta profundo en el resto del cielo, mientras que el atardecer es más cálido, En los atardeceres lo ideal es que haya nubes para tener una buena gama de colores.

Normalment retoco el color de les fotografies, un dels motius és que faig servir el format Raw. Les modifico si s'han de retallar, ampliar o treure alguna taca o objecte molest.

De las dos se pueden conseguir fotos impactantes, pero se tiene que tener muy encuenta la velocidad y la apertura. NÚRIA: Què fas amb les fotografies? Les exposes, les guardes... Fins ara no he fet cap exposició, normalment me les guardo o imprimeixo.

JOSE MARIA: Com tractes el tema de la llum? Creus que és important? Creo que la luz, es lo más importante en la fotografía, si procuras servirte de ella, evitas contrastes sobre todo en las horas que el sol está muy alto. Lo mejor es fotografiar a partir de que el sol no produce sombras muy acentuadas, y en caso de contra luz no dudar de servirte de flash o de un reflector.

DÍDAC: Si parlem de tècnica, per exemple a la nit, quin diafragma s'hauria de posar? i quina velocitat? En paisatges o ciutat la velocitat ha de ser lenta des d'1 "a 10". Si vols agafar les esteles dels cotxes la velocitat entre 5 "i 20". El diafragma tancat s’utilitza depenent de la profunditat de camp que vulguis aconseguir: a diagrama més tancat més profunditat de camp f / 14 a f / 16.

EVA: Prefereixes la llum de l'alba o la del capvespre?

L’ISO s’ha de posar el més baix possible 100/400.

En el amanecer la luz es rojiza alrededor del punto por donde saldrá el 8

Aconsello també utilitzar sempre el trípode. Si no tens trípode, recolza la càmera o subjecta-la molt bé.

JOSÉ: T'agradaria fer fotografia de risc? (conflictes, guerres....) Ara ja és una mica tard hehe, però crec que m'hagués agradat. TONI: Quin tipus de màquina recomanaries a alguna persona que li agrada la fotografia i acaba de començar a fer-ne per afició? Si t'agrada la fotografia sens dubte una rèflex, pots ser molt més creatiu, es pot començar per una rèflex com 1100D Cànon o D3100Nikon. La diferència entre una Reflex o Compacta és que la reflex té millor qualitat d'imatge, disposa d'un sensor més gran (el més important) i una òptica de més qualitat.

ANTONIA: Quina temàtica t'agrada més fotografiar? M'agrada molt, el romànic i el gòtic, però també és molt interessant, plasmar la diferència de cultures.

El taller de fotografia Es . va realitzar un taller de fotografia a càrrec de l’artista en el que van participar alumnat de l’Escola de diferents cursos. L’objectiu principal va ser introduir l’ús de la càmera ja fos rèflex, compacta o mòbil, i conèixer les tècniques més habituals en fotografia. El taller es va realitzar en dues sessions, una de caràcter més teòric i l’altre més pràctic. Es va realitzar el 28 i 30 de març del 2017 durant 2 hores . PRIMERA SESSIÓ: a partir d’un dossier confeccionat pel mateix Francesc, l’artista va fer una classe teòrica i va explicar conceptes claus com: el sensor, l’obertura, l’exposició, els tipus d’objectius, o l’enquadrament. Però també va explicar tècniques per fotografiar retrats, paisatges, esglésies o tempestes. SEGONA SESSIÓ: Es fa per un repàs dels conceptes i tècniques comentades en la sessió anterior, i després es va posar en pràctica. L’alumnat va sortir als jardins de la Masia per practicar amb la pròpia càmera (rèflex, compacta o mòbil).

El taller Portada del dossier

Part teĂ˛rica

Part prĂ ctica

L’exposició Durant el mes d’abril i maig l’Escola va acollir una exposició de les seves fotografies. En Francesc va voler mostrar una representació del seu treball. En total va escollir 19 fotografies per representar la seva trajectòria com a artista i va escollir el nom de Petjades, com a símbol del seu recorregut. Aquest nom també fa referència a la fotografia escollida per representar l’exposició; una platja amb petjades. L’exposició va ser comissariada pel també alumne de l’Escola, Jordi Coder, decorador i aparadorista, a qui agraïm la seva col·laboració. El dia 28 de març es va fer un petit acte d’inauguració que va comptar amb la presència d’un important nombre de persones qui van poder gaudir del seu treball. Cada obra va anar acompanyada d’un espai on poder escriure algun comentari sobre la fotografia.

Cartell de l’exposició

Invitació a la inauguració de l’exposició

El díptic Com a complement de l’exposició es va confeccionar un díptic amb informació sobre l’artista, el seu treball, i el projecte dels artistes a les escoles. En la inauguració es va repartir entre els assistents i a l’entrada de l’escola va estar disponible per a totes aquelles persones interessades.

La inauguració El 28 de març es va realitzar un petit acte per inaugurar l’exposició. Va comptar amb la presència d’una cinquantena de persones i la Yolanda Corral, directora de l’Escola; l’Edurne Adán coordinadora del projecte a l’escola; en Jordi Coder, comissari de l’exposició; i, en Francesc Vidal, l’artista, van oferir unes breus paraules.

L’exposició

El racó de l’artista Dins l’Escola es va crear un espai destinat a conèixer l’artista amb informació relacionada sobre el seu treball. Es va incloure la biografia que ens va fer arribar i una petita mostra del seu treball. L’artista va voler vincular l’espai amb l’Escola. Com alumne ha col·laborat molt en la presa de fotografies de les activitats que fem. Per això va escollir obres que ha realitzat de l’Escola. Concretament, va triar una del trasllat simbòlic que es va fer quan vam canviar de seu. I l’altre de la Companyia Més o Menys teatre, sorgida de l’alumnat, molt activa en moltes de les activitats que fem.

El Racรณ

Expressa la teva opinió Per donar vida a l’exposició del Francesc, al costat de cada grup de fotografies exposades es va deixar un espai per a què l’alumnat expressés la seva opinió sobre el que li suggeria l’obra. Per guiar una mica la resposta es va fer la següent pregunta: Quins sentiments i/o sensacions et provoca aquesta obra? Recollim a continuació les opinions i comentaris que van sorgir.

Noia del desert, 2004

Mal Geni a les pirĂ mides, 2004

Cuba, 2011

Nen masรกi, 2007

Dones masรกi, 2007

Elefants, 2007

Lleona, 2007

Guepard, 2007

Rinoceront, 2007

Demanant perĂ˛ feliĂ§, 2011

Maquillant-se, 2016

Carnaval, 2011

Noia tocant la gaita, 2016

Flam, 2016

Sogn, 2016

Lectura de la imatge El grup de Formació Bàsica i Competic 2 va realitzar aquesta activitat. Es tractava de fer un comentari d’una de les fotografies de l’exposició. Com a resultat de l’observació van produir un petit text . Més que un comentari d’anàlisi formal van treballar les emocions. Estem convençudes que quan sents aprens, i per això en el comentari es va donar importància a les sensacions i emocions més que a la descripció. Per facilitar el treball van haver de respondre aquestes preguntes: - T’agrada? Per què? - Què sents quan la veus? - Et transmet alguna emoció?

Me gusta esta imagen porque me recuerda cuando fui a Egipto. Las pirámides me gustan mucho, su forma y tipo de piedra. Esta fotografía me trae buenos recuerdos de aquel viaje. La foto me transmite soledad porqué él parece que esté sólo, no se ve que haya nadie alrededor y está en el desierto. Para mi el desierto significa que no hay nada, sólo arena y piedras, no puedes hacer nada y encima hace mucho calor. Patricia

Esta fotografĂa me transmite paz y tranquilidad. Muestra la naturaleza en todo su esplendor y los colores vivos me encantan. El verde tan vivo lo encuentro precioso. Para mi naturaleza significa vida. Inma Montesinos

Esta fotografía me transmite mucha tristeza. La asocio con la pobreza y el desánimo. Me dan pena los niños, aunque parecen que viven bien y están contentos, yo no lo veo así. Para mi viven una vida triste. Dolores Torres

Esta fotografía me recuerda a mi infancia, a mi vida. Me transmite mucha humanidad, y los niños son el futuro. Hay una mujer joven de espaldas que me recuerda a mi compañera Patricia. María Socorro

Parem-nos un moment a mirar la foto... veiem mancances: una casa destartalada, una dona parada al carrer i envoltada de nens, una caixa de fusta vella i bruta reconvertida en cotxet per passejar els quatre infants més petits. Sensació general de pobresa. Qui ha estat a Cuba pot comprovar que son persones alegres que es busquen la vida el millor que poden i saben. Quan els béns materials falten, posem a treballar la imaginació per sobreviure i busquem la felicitat en altres coses, que, no per ser precàries són menys importants. “La necesidad agudiza el ingenio”. “moltes gràcies Francesc per compartir amb nosaltres la teva gran afició” Maria Josepa Belda

Aquesta foto de Cuba em produeix molts sentiments, un d'ells és que amb la pobresa s'aguditza l'enginy, només cal veure el cotxet que han fet per passejar aquests nens, i en canvi els països més rics hem de tenir tot a l'última moda. Aquests nens dins de la seva precarietat semblen feliços i tranquils. Aquestes fotos que ha fet el Francesc, em semblen molt boniques crec que ha encertat en totes, m'han agradat molt, felicitats per l'autor. Mª C Badia

Me gusta porque soy árabe y me recuerda a mi país, a cuando era pequeña y a la vida que tuvieron, sobretodo, mis tías por ser mujer. El gesto que hace con el dedo tapándose la boca significa que no puede hablar delante de un hombre. Este gesto era común en la época de mis tías y esta foto muestra que aún se hace. Me incomoda que las mujeres en los países árabes no puedan hablar cuando quieran y delante de quien quieran. Me provoca rabia y enfado. Malika Moukrim

Me gusta porque la niña aunque está pidiendo parece que está alegre, no triste. Me llamaron la atención sus ojos, tan vivos y alegres. Me transmite lástima ya que sus padres deben pasar necesidad y la niña toca el acordeón para conseguir alguna cosa para comer. Maria Jesús Núñez

En esta foto se percibe mucha ternura y sensibilidad. Esta niña seguro que está todo el día en la calle ganando dinero, para mantener a su familia . Y con lo poco que tienen se le ve feliz. El fotógrafo como se puede apreciar es una persona con mucho gusto y sensibilidad. Montse Bagan

La mujer me pareció muy guapa, alegre y simpática. Me contagió la alegría. Soy una persona alegre y divertida. Me gusta pasármelo bien y disfrutar de las amigas y la vida en general. Gina Soler

Me gusta porque veo muchos documentales de los masais. Me llama la atenciĂłn su forma de vivir y pienso que pasan penurias. Me impacta su forma de vivir tan diferente a la mĂa. Me solidarizo con ellos ya que pienso que no deben vivir muy bien. Elena Caro

Aquesta fotografia em produeix uns sentiments molt profunds, i molta tendresa. El nen es veu nodrit i feliç, però alhora els seus ulls transmeten molta tristesa. El terreny el veig molt àrid i els elements no són gens favorables per al creixement d'un nen. Hauríem d'aprendre una mica més d'aquestes cultures, i les mancances que tenen, per valorar el que nosaltres tenim. Veient tot el reportatge de l'artista Francesc Vidal, podem intuir que és una persona molt humana i sensible, que plasma tot el sentiment, misteri i profunditat en totes les imatges, i que gaudeix moltíssim fent-les. Anna Maria López

Enhorabona Francesc, un treball excel·lent 57

Anna López

Creació literària Aquesta activitat va tenir per objectiu crear obres literàries a partir de les fotografies d’en Francesc. El grup que va realitzar l’activitat va ser el curs de Català Bàsic. Aquest treball va permetre treballar la creació i l’expressió lingüística. Com a resultat van sorgir poemes, relats, contes i pensaments. Tot un treball d’imaginació i expressió que contribueix a millorar les capacitats lingüístiques. A continuació fem el recull d’aquests treballs.

PETJADES D’on venen, i on van. De qui són, i són de quan. I quant temps es quedaran? Les onades van venint, un dia les esborraran, aquestes petjades que tenen el temps comptat. “La grandesa d’una fotografia és retenir, mantenir i fer que el temps quedi aturat, perquè es pugui gaudir per sempre”.

Isabel Bernàldiz

■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■ QUÈ TROBAREM DARRERE LA MÀSCARA? Vaig començar el viatge de la vida sense saber qui era i estava expectant i observant tothom que hi havia al meu entorn, cercant el meu lloc entre ells. Les meves relacions eren infructuoses i volia passar desapercebut i veure les reaccions que tenien les persones envers la meva personalitat. Vaig tindre la gran fortuna de conèixer un món que, segons la imatge que mostrava, em feia sentir més lliure per poder observar a tothom sense deixar de ser jo mateix, tal i com ho mostra la imatge darrere de la màscara. Quina importància té el sexe, color de la pell, nacionalitat, llengua... Si al cap i a la fi tots som ciutadans del món... Pilar, Maite, Paqui, Anna i Pepita 59

gran decisió: estalviaria durant un any i viuria la seva gran aventura viatjant. Va ser acurat organitzant el seu viatge i va pensar que, bàsicament, viatjaria a països fora de la cultura occidental, ja que pensava que en aquests països és on podria viure experiències noves.

SAISHA

I va arribar el gran dia, en contra de l'opinió de la seva família, que no entenien que deixés la seguretat que tenia en el seu treball i la seva vida; però no els va quedar més remei que acceptar la decisió que Xavier havia pres. Un matí va partir il·lusionat cap a la gran aventura de la seva vida. Amb un equipatge lleuger, no va oblidar una cosa que per a ell tenia un gran valor a la seva vida. El seu avi, ja mort, li havia regalat de petit un acordió, i havia passat moltes estones amb ell aprenent a tocar-lo, cosa que sempre recordava amb molta nostàlgia.

Xavier vivia a Girona, tenia 28 anys i la seva vida aparentment estava ben encarrilada. Havia realitzat estudis d’informàtica amb molt bones qualificacions i treballava en una important empresa amb un càrrec de responsabilitat. Tot a la seva vida podia semblar perfecte, sobretot per a la seva família, que se sentia molt orgullosa d'ell.

Va passar de llarg per ciutats europees, fent petites parades únicament per descansar. Tenia curiositat per arribar a Kazakhstan. Sabia d'un amic seu que havia estat vivint dos anys a Astanà, i li havia explicat històries increïbles de l'amabilitat i generositat de la gent, malgrat el seu baix nivell de vida.

Però, amb el pas del temps, va començar a sentir un buit a la seva vida, pensant que no estava satisfet amb el que feia; necessitava donar un gir de 180 graus ja que, quan pensava que en el seu futur es limitaria a estar vuit hores davant d'un ordinador, sentia un gran buit interior.

Esgotat, va fer parada a un poblet a uns cinquanta quilòmetres d’Astana. Es va trobar amb un poble que subsistia de la ramaderia, amb gent que, en un principi estranyada de veure un occidental amb aspecte de desorientat, a poc a poc es van anar acostant a ell i, sense parlar ni tan sols anglès, li van fer

Va prendre la decisió que alguna cosa havia de fer ja que era molt jove i no volia resignar-se a tanta monotonia a la seva vida. I per fi va prendre la seva 60

entendre que li oferien la seva ajuda i el convidaven a passar a les seves humils cases. Li oferien aigua i menjar. Van cridar al mestre del llogaret, Serik, i la seva alegria va ser descobrir que podien parlar en anglès. Xavier li va explicar part de l'aventura que havia emprès i que li agradaria compartir un temps en el seu llogaret oferint-se a ajudar en el que fes falta, fins i tot en les feines del camp a canvi de menjar.

sorpresa de com podia sortir aquella música tan bella d'un instrument que ella no havia vist mai. Xavier es va adonar que Saisha era una nena molt sensible i es va oferir a ensenyar-li a tocar l'acordió. A Saisha se li van il·luminar els ulls i, cada dia, buscava alguna estona perquè Xavier li ensenyés a tocar aquest meravellós instrument que la tenia meravellada. Xavier es va adonar que aquesta nena tenia una sensibilitat especial per a la música i en uns dies sortien de les seves mans, d'una manera gairebé perfecta, les cançons que ell li anava ensenyant.

Serik ho va explicar a la família que l'havia convidat a entrar a casa seva i ells molt feliços d’acceptar la proposta. Van pensar que tindrien dues mans més per als treballs al camp i amb el bestiar.

Una estada que Xavier creia que seria de només uns dies, es van convertir en dos mesos. Va decidir que ja era hora de seguir el seu viatge, ja que volia conèixer altres llocs i cultures diferents a la seva i al final va comunicar a la família que reprenia el seu viatge, mostrant-los tot l’agraïment a l'acollida que li havien donat. Saisha es va quedar molt trista i va abraçar-lo. Xavier es va quedar pensant què podia fer més per aquesta família que havia estat la seva en aquests dos mesos. Ja havia guardat l'acordió en el seu cotxe. El va agafar, va dubtar un moment però va pensar que el seu avi n’estaria orgullós i el va lliurar a Saisha. Ella no ho podia creure. Els ulls se li van omplir de llàgrimes i d'agraïment.

Era una família formada per un matrimoni i els seus quatre fills. La gran era la Saisha. Tenia 12 anys. Una jove molt bella però amb els trets durs, fruit de la seva vida al camp, perquè encara que els fills eren petits, no els quedava altre remei que ajudar en el que podien a les feines del camp al costat del seu pare. Xavier no va trigar a trobar-se molt a gust amb ells. Acompanyava el pare a totes les tasques que realitzava i, poc a poc, va anar aprenent a conèixer els animals i a treballar la terra. A la nit, després de sopar, agafava el seu acordió i, amb un te o cafè i de vegades una mica de Wodka, passaven estones recordant les cançons que el seu avi li havia ensenyat. La família l’escoltava embadalida; es va adonar que, especialment Saisha, s'asseia sempre al seu costat i mostrava molt interès i

Xavier va partir trist, però feliç de l'experiència que havia tingut i pensant que no era un comiat. Algun dia hi tornaria.

Després de diversos mesos viatjant i tenint experiències increïbles, aquella que més l’havia impactat havia estat l’estada en el llogaret de Kazakhstan, i va decidir que al seu retorn tornaria a saludar-los.

envair. Va obrir la porta i va veure a Saisha, tocant l'acordió, i els seus germans asseguts a terra embadalits escoltant-la. Es va convèncer que el seu acordió era el millor destí que havia pogut tenir.

Va arribar una tarda freda de novembre. Abans de trucar a la porta, li va semblar escoltar una cançó molt coneguda per a ell. L'emoció el va

Carme Alcaide

■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■ PETJADES A LA SORRA Els dos joves es trobaven asseguts a la sorra, mirant el mar, un al costat de l’altre. Semblava que estiguessin en silenci. Cap gest del seu cos indicava altra cosa. El jove va iniciar un moviment amb la seva mà per tocar la mà de la noia, però no va arribar a tocar-la. Va tornar a la seva posició inicial. Vaig poder observar com la noia es posava la mà als ulls. No sé perquè, però vaig pensar que es treia una llàgrima que no volia deixar anar. Es va aixecar lentament i, sense mirar-lo, es va allunyar. Els seus peus, petits, deixaven unes empremtes a la sorra humida. Poc a poc, va començar a caminar amb força i decisió. El jove la va mirar mentre s'allunyava, després, amb la vista perduda, va mirar l'horitzó. Concepción Otero

UN POBLE, UN CARRER, LA VIDA Un poble, un carrer, on dia a dia es repeteix imatges semblants: mares, veïnes passen estones parlant en converses explicant-se les vivències o rumors xiu-xiuejats per altres persones, o viscudes per elles mateixes…podria ser que algunes fossin de fa unes hores. Els nens més petits juguen dintre d’un calaix o capsa de fusta, fent volar la imaginació. Altres nens estan asseguts, un sobre l’altre, el més gran està assaborint una llaminadura i agafa fort a l’altre nen que menja un tros de pa, l’agafa fort abraçant-lo com si fos el seu “ nino “. Un poble, un carrer, unes dones, uns nens i molts, molts somnis Georgina, Lluïsa, Roser

■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■ LES APARENCES ENGANYEN... Perquè hi ha molts tipus de cultures, a vegades ens poden sobtar imatges i maneres de viure que per nosaltres són difícils d’entendre. Perquè ens sembla veure misèria i pobresa on, en el fons si observem bé, podem trobar alegria, amor i una forma molt diferent de veure un nen que no té cap mancança. Perquè a l’exposició hi havia unes fotos que per nosaltres eren impactants, ja que no teníem tota la informació necessària per valorar-les. Perquè és una forma de viure diferent a la nostra, però són nens que van molt nets, alimentats i creixen amb tot el suport familiar que necessiten. Per la qual cosa hem arribat a la conclusió que “LES APARENCES ENGANYEN” Pilar, Maite, Paqui, Anna i Pepita 63

QUÈ PENSO JO D'AQUESTA FOTOGRAFIA? Veig una nena que demana almoina, a una edat en què hauria d'anar a col.legi. Però també veig la sort o el destí que cadascú té quan neix. Això no ho podem triar. Ni país, ni família, ni moment en el temps, ni tan sols podem triar si volem ser home o dona. Aquesta nena podria ser qualsevol de nosaltres, la meva filla o jo mateixa. Tot i així la foto transmet, amb la seva mirada infantil i innocent, l´alegria de fer una feina que sap que és necessària per a la seva família. Amb un tendre somriure, sembla que et demana que l´escoltis, que no passis de llarg sense embriagar-te amb la dolça melodia que desperten els seus petits dits a l'acordió. Als peus, un gotet . Encara és una nena, però ha crescut ràpid. Desperta amor en el meu cor, i em fa reflexionar. Neus Roca

■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■■ VIATGE AL PAÍS DEL SOL DE MITJANIT La família Roca-Ciurana estan molt il·lusionats perquè han programat un viatge a Noruega. Molts amics els hi han parlat de les meravelles paisatgístiques arreu de tot el país. Així doncs posen rumb cap a Noruega. Agafen l’avió fins a Estocolm, la capital de Suècia i allà lloguen una autocaravana i comencen l’aventura. Agafen carretera i manta direcció cap al nord creuant els meravellosos paisatges de Suècia i Finlàndia. Van passar per la llar del Pare Noel, Rovaniemi, un lloc de somni, sobretot per als més petits.

Els Roca-Ciurana van coincidir amb catalans que treballaven allà i que els parlaren de la seva vida i miracles al cercle polar àrtic. Va ser una sensació diferent i molt intensa perquè els catalans de l’Àrtic vivien molt bé malgrat el fred que hi fa a l’hivern. De moment tot anava com una seda, gaudint del paisatge, de l’ambient i de la gent, tot tirant cap al Cap Nord, que era el punt més llunyà on havien pensat arribar. El que no s’esperaven els Roca era la sensació que van sentir en veure el sol de mitjanit. Estaven bocabadats de l’espectacle tan emocionant e intens i el sentiment de privilegi d’estar en aquell meravellós lloc. Tot anava molt bé i esperaven que la resta del viatge fos igual de fantàstic. Viatjar amb autocaravana té avantatges, per exemple, els Roca varen convidar a compartir el seu espai amb un jove del país i això els va permetre gaudir encara més de tot plegat, amb les explicacions i consells del seu convidat. Tot un privilegi!!!!! Van anar seguint el viatge tot gaudint dels fiords, les glaceres i els petits poblets que anaven travessant i de la companyia del convidat, que els feia notar el contrast de la verdor de les muntanyes a tocar de la neu que encara hi quedava, era com si la natura els embolcallés. Ja era temps de tornar cap a casa. L’experiència viscuda va sobrepassar les seves expectatives amb escreix. També l’amistat que van forjar amb el jove amb qui van compartir part del viatge va ser una vivència enriquidora que li van agrair de tot cor. Montserrat Vidal i Neus Mas

Obra d’art digital L’alumnat d’informàtica de l’Escola van crear obres d’art digital a partir de les fotografies d’en Francesc. Mitjançant l’aplicació Pixlr editor, van fer volar la seva imaginació per crear-ne imatges noves. La superposició d’imatges, el collages, la degradació del fons van ser alguna de les tècniques que van utilitzar. L’activitat es va fer en tres sessions (hora i mitja cadascuna). Cada alumne va crear una mitjana de dues obres i d’aquestes ells mateixos van escollir les que més els hi agradava. Les escollides van formar part de l’exposició de cloenda a la Casa de Cultura Vila-Puig. El resultat van ser autèntiques obres d’art digital que podeu veure a continuació. Es mostren les fotos originals en petit format al costat.

Portada de la Revista de Sant Jordi Per celebrar la diada de Sant Jordi, l’alumnat de l’Escola elabora una revista literària. És la Revistes de Sant Jordi. Com a tercer any consecutiu hem volgut recollir en la portada una obra de l’artista. En aquesta ocasió la imatge que hem escollit és un paisatge de la Capadòcia de l’any 2011. La va captar des d’un altre globus a les 5.44 del matí.

Portada de Revista de Sant Jordi

La cloenda Com l’edició passada es va organitzar una exposició a la Casa de Cultura Vila-Puig durant el mes de maig. En ella es van mostrar els treballs realitzats per les diferents escoles participants. El 9 de maig es va fer l’acte d’inauguració. En el nostre espai hi havia una fotografia representativa de l’obra de l’artista, concretament una àliga. Després hi havia el material creat per l’alumnat en les diferents activitats realitzades: les obres d’art digital; un poema; un conte; un recull d’imatges del taller de fotografia; i la biografia de l’artista. En Jordi Coder, alumne també de l’Escola i que va comissariar l’exposició a l’Escola, va ser-ne l’artífex del muntatge i el disseny.

El cartell

L’espai de l’Escola

La inauguraciรณ

La valoració de l’experiència Ha estat una experiència molt positiva i enriquidora. Volem fer la valoració en diferents eixos fonamentals: - L’Escola com a espai que es converteix en una galeria d’art. - El contacte directe amb l’artista. - L’artista, alumne de l’Escola. - L’expressió en paraules tant oral com escrita de les emocions i les sensacions. - Donar cabuda a la creativitat - Ser un projecte col·laborador i extens a totes les escoles del municipi. - Ser un projecte de treball intergeneracional.

Els espais de l’Escola s’han omplert d’art, fent de l’expressió artística una simbiosi amb l’Escola, de la que s’han beneficiat mútuament. Per una banda, durant uns mesos, l’Escola semblava una galeria d’art, i això ha fet de la presència de l’art un valor. L’alumnat ha viscut l’art de forma integrada dins de les mateixes parets de l’Escola, no com un fet diferenciador o una matèria per estudiar, i això creiem que és un dels grans èxits del projecte. Però no només això, ha ajudat a treballar un aspecte que poques vegades es té en compte: les emocions i els sentiments. Hi han hagut activitats que consistien en posar paraules a les sensacions i sentiments que els transmetia l’obra del Francesc. Aquesta tasca els ha ajudat a reconèixer emocions; a ser-ne conscient de la seva existència i a saber expressar-les ja que havien de recollir-les per escrit o verbalitzar-les. D’aquesta manera, a banda de potenciar tant l’expressió escrita com l’oral, i convertir l’art en una eina de millora de les capacitats lingüístiques, ha fomentat la intel·ligència emocional. Igualment ha permès oferir un espai de creació que, per la tipologia d’Escola que som, a vegades és difícil d’oferir. El treball conjunt amb l’artista ha fet que els alumnes aprenguessin directament de la mà de l’artista. Això els ha donat l’oportunitat de poder interactuar de manera directa i proporcionar un vincle de comunicació i espai de relació que els ha ajudat a trencar amb la visió de l’artista que viu en el seu propi món; l’artista com una persona llunyana i inaccessible. Cal també constatar que l’artista i l’escola viuen un procés d’enriquiment mutu ja que per una banda l’artista aporta una exposició per poder gaudir de la seva obra amb un acte d’inauguració on l’artista pot explicar emocions, vivències, situacions que s’han donat en la creació de l’obra i que de primera mà pot saber l’alumnat; una breu biografia del seu trajecte com artista; la cessió d’una obra d’art durant un curs per tenir-la exposada; condueix un taller específic sobre algun aspecte de la seva obra; produeix la portada de la Revista de Sant Jordi; deixa una petjada artística al centre. Per la seva banda l’escola facilita, orienta, projecta a l’artista a nivell comunicatiu, xarxes socials, ajuda en la presa de decisions, en el muntatge, en la confecció de la seva biografia, ressò, difusió, integració del projecte a la vida del centre. Recull del projecte en l’edició d’un llibre. També cal afegir que el fet que l’artista forma part de l’alumnat del centre suposa un valor afegit, en quant a proximitat, motivació, augment de l’autoestima, autoconeixement, etc. Per altra banda, el fet d’haver estat un projecte extensiu a les escoles del poble ha estat molt enriquidor; poder compartir un espai amb altres escoles amb alumnes d’edats diferents als nostres ha ajudat a interactuar amb experiències poc semblants a la nostra, i ha fet del projecte un treball intergeneracional molt interessant.

Igualment, també, gràcies a aquesta característica extensiva hem pogut conèixer altres artistes i altres formes de treballar, i així hem enriquit el coneixement de l’alumnat i els hem apropat a la seva realitat més pròxima ja que tots els artistes que han participat són artistes que viuen al municipi. La participació de l’alumnat en el projecte ha estat molt activa i això ha incidit positivament en la motivació, en el treball col·laboratiu i d’equip, en la cohesió, en les relacions entre els grups, en la identitat de l’Escola. En definitiva, “Els Artistes a les Escoles” ha generat un àmbit de confluència entre l’expressió artística i l’acció educativa molt innovadora i enriquidora que ha ajudat al creixement personal de l’alumnat, objectiu que, en definitiva, és el que persegueix l’Escola.