EDITORIAL
Tornem a ésser amb vosaltres un any més. Enguany és l’any de les llengües indígenes i des de la Revista volem contribuir a la difusió i respecte a la diversitat lingüística. No hi ha llengües de primera ni llengües de segona; en aquests moments en què parlem tothora de la biodiversitat i del respecte a l’ecologia, què millor que respectar les més de cinc mil llengües que hi ha al Món! No donem la importància que té la mort d’una llengua, quan mort, es mor una manera de veure, interpretar i sentir el món. Hem de tenir present que els parlants han tingut la necessitat d’expressar certs anhels, pors, sensacions,etc. Com ens diu en David Valls Botet en: Les llengües de la gran anaconda, als Països Baixos han creat la paraula gezelligheid per referir-se «a la calidesa d’estar amb els éssers estimats» o a l’illa de Pasqua amb manabamáte, per descriure «la falta de gana que tens quan estàs enamorat» i així podríem continuar amb altres llengües. Quan parlem de llengües sempre ens ve al cap la importància que tenen pel nombre de parlants o bé llur importància en les relacions comercials o polítiques. El corrent d’opinió generalitzat és que cap estudiant no pot sortir del sistema educatiu sense uns mínims d’anglès, i pel que fa als polítics igual i és cert, l’anglès s’ha convertit en la llengua franca, com ho va ser el llatí fins al segle XVII. Un altre tema que és sobre la taula és el del gènere; tema conflictiu avui dia. Per influència de l’anglès hem adoptat un sistema feixuc que és posar sempre masculí i femení sense rtenir en compte que en català tenim un gènere gramatical que anomenem masculí que no té marca i sí que en té el femení, generalment amb una a. Com ens diu en David Valls «quan parlem de persones, el gènere masculí serveix per classificar el sexe masculí, però també serveix per classificar un grup heterogeni de persones, on hi hagi homes i dones, de forma inclusiva. El gènere femení serveix per classificar el sexe femení però no és inclusiu. No podem parlar en femení referit a un grup de persones heterogeni». Bé, reflexionem –hi i, si podem utilitzar mots sense marca, doncs millor com és el cas de tothom que tendim a oblidar-nos-en. No voldríem acabar aquest editorial sense agrair la col·laboració desinteressada dels alumnes que han fet possible un any més que poguem explicar per a tothom el què hem fet al llarg del curs; especialment hem d’agrair a la Manuela Mateos que ens ha cedit una obra per il·lustrar la portada de la revista que teniu a les mans.
1
PROJECTE: “ARTISTES A LES ESCOLES”
M
anuela Mateos va néixer a Barcelona, però fa 34 anys que viu a Sant Quirze del Vallès.
És una enamorada de la seva professió, mestra, perquè diu que és molt enriquidora. Entre les matèries que més li agradava impartir estaven les ciències naturals i la plàstica; d’aquí li ve la passió per l’aquarel·la. Des que es va jubilar, es va engrescar en l’objectiu d’aprendre a pintar amb aquesta tècnica.
Per tal de conèixer millor l’artista i treballar-ne l’obra, a l’Escola hem fet activitats diverses.
L’exposició de l’obra es va inaugurar el dia 1 d’abril i va romandre fins l’1 de juny. L’espai, com és habitual, ha estat la segona planta; el racó de l’artista, ubicat al replà de l’escala, mostra la biografia de l’artista i una obra representativa (l’espai restarà fins el proper artista).
Els alumnes de les proves d’accés a Grau Superior li van fer una extensa entrevista.
L’alumnat de català s’ha inspirat en les seves obres per elaborar textos creatius; els podeu llegir a l’apartat Creació Literària de la Revista.
L’artista va impartir un taller d’aquarel·la els dies 3 i 4 d’abril, a la Setmana Cultural.
Amb tot els treballs realitzats s’ha fet un àlbum recordatori com a obsequi per a l’artista.
2
Fulles tardor 2011
Com neix la teva vocació de pintora? De sempre m’ha agradat molt dibuixar i la natura. Quan jo era mestra m’agradaven molt les assignatures de ciències naturals i de plàstica. De quin quadre et sents més orgullosa? Ui, orgullosa és molt difícil. Però en tinc alguns dels quals hem sento orgullosa, perquè han quedat macos, tot i que no és el que jo vull per pintar, perquè he copiat un quadre d’un artista. M’agradaria que hem sortís de dins, delicat i transparent. Concretament podria anomenar un d’un mar que vaig pintar en un quart d’hora, i vaig aconseguir el que jo volia. De quin quadre no desprendries mai i per què?
et
La majoria que faig els regalo i, si
alguna vegada he regalat algun que m’ha agradat molt, el torno a fer, perquè he gaudit fent-lo. De fet, ja ho he fet amb dos quadres. Què vols transmetre o expressar a través de la pintura? No vull transmetre res, sinó que experimento jo. No penso en la persona que el mirarà sinó en el que estic fent. Ho faig per gaudir i passar-m’ho bé. Què t’inspira a l’hora de pintar? T’ha costat molt agafar l’ull de pintora? M’inspira la natura, bàsicament. Des que he començat a aprendre a pintar, vaig pel carrer mirant el cel, les flors, les pedres, els ocells... I veig els tons, els colors, la llum i les ombres. No sóc pintora abstracta en absolut, tot i que a vegades jugo amb els colors.
3
No, això és molt fàcil, quan comences a aprofundir en la pintura. El difícil és plasmar en un dibuix allò que vols expressar. I sempre t’ho passes bé? No, a vegades m’enfado. Tinc un quadre d’una rosella tota vermella i he gaudit, però m’he enfadat com no us ho podeu imaginar. He agafat una esponja mullada, ho he netejat i he tornat a pintar perquè hi havia molta pintura. És un diàleg que portem a vegades entre l’artista i l’obra. De totes les tècniques humides, per què l’aquarel·la? Per la transparència, és molt fluida i etèria per la manera de barrejar els colors. Pintar amb aquarel·les és molt difícil “sobre tot per a mi “ i tinc tendència a pintar com si fos una reproducció exacta.
L’aquarel·la no permet gaire cosa. La seva difi cultat precisament és que no permet gaires modificacions, un cop has pintat hi ha colors que no els pots treure. No és com l’oli, que pots pintar a sobre, sinó que l’aquarel·la sempre és transparent, llavors segons quin color has utilitzat ja has begut oli. Si tornessis a néixer, mestra o pintora?
Nua d’esquena 2012
series
Mestra sempre. Això ho tinc clar, ha sigut una feina molt cansada però maca amb diferència respecte qualsevol altra. Alguna persona t’ha transmès aquesta afició? He anat a diversos cursos d’aquarel·la, i hi ha una persona que realment com a professional és un déu, la Montse Morros. És una persona que ensenya molt bé les tècniques de l’aquarel·la. Hi ha algun artista més a la família? Sí, comparteixo aquesta afició amb el meu germà, que és pintor, però no m’ho ha transmès ell. Pinta amb unes altres tècniques, com grafit i oli. I ....Suposo que a la família deu haver-hi quelcom, perquè tinc una germana que és una artista amb qualsevol altra tècnica que no sigui la pintura, ja sigui combinar colors per fer mitges, roba per fer patchwork, té un gust especial. Vens els teus quadres? Si els vens, com et sents en perdre una obra? No, però a vegades hem fet exposicions, com aquest Nadal que vam fer-ne una anomenada “30x30” per les mides dels quadres i també pel preu, jo hi vaig exposar dos quadres i justament ahir els vaig regalar a una amiga... I no, de la mateixa manera que
“Pintar persones és molt difícil” et dic que no m’importa regalarlos, tampoc m’importaria vendre’ls, però no s’ha donat el cas. Quina diferència de sensacions i sentiments tens en pintar naturalesa o retrats de persones? Ja et dic que pintar persones és molt difícil; mira, jo tinc tres nets i he pintat a dos. Vaig aconseguir fer un bon retrat una vegada, però em va costar moltíssim perquè pintar persones, si no les
4
coneixes és fàcil, però si la coneixes saps que aquesta persona té unes expressions que són molt difícils de reproduir a un retrat. Mira, l’altre dia un noi que es dedica a fer retrats va fer-me’n un; em deien que hi sortia molt bé...però no era jo, com si no tingués la meva essència. Crec que és de les coses més difícils que hi ha. Treballes amb models? Sí, he fet cursos amb models i és
de les coses amb què m’ho passo millor. Saps què passa? Si pinto ràpid quedo més contenta de com queda, però si retoco i torno a retocar és quan l’espatllo del tot. La meva professora em deia que no toqués res. Penseu que les sessions amb models són de deu o quinze minuts, amb la qual cosa has de fer els dibuixos ràpids, és difícil, però ho passo realment bé. Pintes per encàrrec? encàrrec no és forçar inspiració?
Un la
Et dic que en tinc de quinze minuts, i en puc tenir alguns que m’hi he estat dues, quatre, sis, vuit o deu hores.
amb la professió o amb la pintura? Amb la meva professió, sens dubte.
Són moltes, no? Sí, són moltes. Quan pintes un quadre, el comences i l’acabes o el vas fent de mica en mica? Sí, és clar. Una setmana, una sessió; una altra setmana, una altra sessió, o al dia següent. Quan pintes un quadre no saps el temps que t’hi estaràs?
No, però estic pendent de pintar els meus nets, encara que tinc por, ha! ha! ha!, perquè a un d’ells ja el vaig pintar i, com et comentava, és molt difícil; encara que a la gent li agradi el retrat, jo no faig cas, a mi no m’agrada, ha! ha! ha!
No sé quant de temps trigaré, a no ser que diguis: “Mira, faig una prova”; i potser que contenta que estic, i he trigat mitja hora.
Quan trigues a pintar un quadre?
Amb què t’has sentit més plena,
Tens algun ritual o mania? No, tinc poques manies, jo, en tot.
5
Fins aquí l’entrevista, però la Manuela, aquesta mestra jubilada que fa art amb aquarel·la, es mostra encuriosida i s’interessa per l’estrany grup que l’entrevista: -Em pensava que serieu uns nanos més joves...- observa la Manuela, després ens pregunta què estem estudi ant. Li expliquem que ens preparem per a la prova d’accés a grau superior. Entre anècdotes i riures va anar acabant la trobada. Ara, només ens queda esperar l’exposició.
La inauguració de l’exposició de la Manuela Mateos es va celebrar l’1 d’abril a les 19h, i va ser tot un éxit de públic. Va iniciar els parlaments la directora del Centre, la Yolanda Corral; va continuar el comissari de l’exposició, en Jordi Coder, per explicar-nos què ha volgut transmetre amb el disseny de l’exposició. La Manuela Mateos continuà parlant de la seva obra i per què tria l’aquarel·la; finalment, va intervenir el tercer tinent d’alcalde, Albert Falgueras. L’exposició ens endinsa a la Natura, temàtica principal de l’artista. Aquesta exposició romandrà a l’escola fins l’1 de juny.
6
Dins l’Escola es crea un espai, “El Racó
de
l’Artista”,
destinat
a
conèixer l’artista amb informació relacionada sobre el seu art. S’hi inclou la biografia i un quadre que
tria
representatiu
l’artista de
com
l’obra.
a
Aquest
espai es reemplaça el curs següent amb el proper artista. L’espai està emmarcat dels colors de la natura, element inspirador de la Manuela Mateos.
7
TALLER D’AQUAREL·LA
La Manuela Mateos va oferir un taller d’aquarel·la per tal d’ensenyar aquesta tècnica pictòrica humida. El va realitzar els dies 3 i 4 d’abril, a les 17 hores, com a activitat de la Setmana Cultural.
8
CREACIÓ LITERÀRIA A l'estudi de casa meva sempre dibuix
hi
havia
molt
bonic
un a
la paret. Era una pintura que, un amic pintor de la meva mare, li havia regalat feia temps. Els meus pares sempre deien
que
aquest
dibuix algun dia tindria m
o
valor
l
t
d
perquè
e
aquest
pintor s'havia fet molt Òliba
famós.
2017
Aquest
dibuix
m'agradava
a
mi
molt,
formava part del meu entorn i em feia sentir sempre molt relaxat. Quan em cansava d'estudiar me’l quedava mirant. Era una òliba, no és l'animal més maco, però el dibuix era preciós. El color predominant era el blanc, per tant era d'una lluminositat meravellosa, i mirar-lo em proporcionava una gran pau. Sempre havia pensat que quan marxés de casa li demanaria a la meva mare que me’l regalés. Econòmicament a casa les coses es van torçar. Jo ja tenia 17 anys. Una tarda, vaig arribar de l'institut i havia d'acabar unes feines. Vaig anar a l'estudi i vaig començar a treballar. De sobte, em giro i la paret on hi havia el dibuix era buida. Encara que estava pintada de color blanc semblava fosca, sense la meva amiga l’òliba. Vaig sortir de l'habitació preocupat, i li vaig preguntar a la mare on era el dibuix. La mare em va dir que havien preguntat quin valor podia tenir aquell dibuix amb el pas dels anys. El van valorar en 80.000 euros i el van vendre a un amic que era col·leccionista de quadres. Això els arreglava els seus problemes econòmics. Em va fer molta pena, però per altra banda vaig saber que les bones energies que sempre havia sentit mirant aquella meravella s'havien fet realitat habitació,
vaig
estar
molt
agraït
per
i, encara que no vaig poder estudiar més en aquella la
pau
que
m'havia
transmès
sempre
i
finalment
per l'ajuda que havia suposat pera la meva família. Estimada òliba, vola molt alt.
Carme Alcaide
9
Em demanen que expliqui un conte inspirat en la imatge que tinc davant. Com puc interpretar la profunditat d’un ulls tan clars, el que poden haver vist al llarg d’una vida? El que sí que es veu és una mirada plena de nostàlgies, de moments viscuts, records bons i dolents, que han anat marcant i deixant en el rostre els senyals inesborrables de les antigues rialles, llàgrimes,
il·lusions
aconseguides,
desenganys
i
pèrdues importants amb què la vida ens va posant a prova i preparant per al que va venint. Maite Talló
Àvia russa 2012
Al fons, entre la boira que sobrevola l’estany, es veuen uns arbres, semblen suspesos a l’aire però els seus troncs s’enfonsen a l’aigua fins l’infinit. M’atanso remant lentament a fi de no destorbar la pau d’aquest lloc, el silenci m’envolta, no se sent res, ni tan sol els ocells però, de cop i volta, veig alguna cosa que sorgeix de l’aigua, un espectre en forma de dona, que ràpidament desapareix sota les aigües. Un cop passat l’ensurt, m’adono que és la Dona d’aigua de la que tant he sentit a parlar.
Maria Rosa
La Natura transmet tranquil·litat, bellesa i plasticitat.
10
Òscar Fuello
La senyora Maria arròs recollia, estava enfangat perquè plovia.
Lourdes Capdevila
Arrossar 2015
Aquesta dona, la Maria Cinta, és una arrossaire del Delta de l´Ebre. És l’única dona de la seva família que es dedica a treballar els camps d’arròs dels seus avantpassats, com una forma de vida que no vol que es perdi, és del clan dels Lluch-Porres. Es va casar amb un expert arrossaire i es mare de dues filles. És una lluitadora nata . Com fa més de 40 anys, eren les dones que carregaven el pes de la precarietat i qui més s’esforçaven per tirar endavant la família i els correus. El seu objectiu és que es preservi un estil de vida antiquíssim. La iniciativa forma part de l´aposta per la innovació i arribar a nous mercats que permetin donar sortida i ampliar la comercialització de l´arròs «Arrossaires del Delta».
Magda López
11
Tinc un ram de tres peònies, Que el meu fill m´ha regalat, Fan l’olor de les colònies Que sempre m`han agradat.
Els seus colors m’enamoren Tons pastels temperats Quan em poso a contemplar-les El temps em passa volant.
Pilar Garcés
La serenitat del seu color m’arriba al cor.
Paki López
12
De la boira grisa, em vaig espantar. Correguí sense parar fins que vaig plorar.
Pilar Vila
La llum del Sol fa bonics els colors del sòl.
Remei Renom Arbreda boira 2011
Llac nevat 2011
Obrim la finestra de bon matí, i aquella nit un mantell blanc ens ha cobert el terra, baixem i començem a caminar en l'immensitat, les fredes aigües blaves es confonen amb el cel... Un gran silenci ens envolta, només s´escolta el murmuri dels ocells, després d'hores i hores, arribem a la nostra esperada fita.
13
Magda Picola
1969: L’ÉSSER HUMÀ ARRIBA A LA LLUNA
J
o no recordo si era el vint o el vint-i-u de juliol,
Aquella nit vam fer moltes reflexions sobre el futur.
però sí recordo que era de nit i que la notícia
Arribar a la Lluna sempre havia quedat como una
la vam rebre per un dels amics amb qui a les nits
possibilitat i, aquella nit, es van aclarir tots els
ens reuníem al carrer per fer petar la xerrada,
dubtes; les reflexions es van centrar en com seria el
sempre era al mateix lloc, carrer Navas de Tolosa
món a partir de llavors.
amb Juan de Garay, era el nostre “Club dels
El que sí que per nosaltres era important i cada
estels”; durant la setmana planificàvem on aniríem
vegada en parlàvem més era de com ens aniria la
diumenge, que si a tal club o a tal discoteca, que
vida a nosaltres perquè ja començàvem a ser
si m'agrada tal noia o que vaig darrera d’aquesta
conscients que els anys ens portaven a pensar que
altra.
havíem de formar una família. Quan es tornava
Jo era bastant privilegiat perquè amb vint-i-un
del servei militar era el punt de passar de "La
anys ja estava llicenciat del servei militar: com
joventut hippie i esbojarrada” a la de forjar-te un
tenia el carnet per navegar, automàticament
pervenir i formar una família.
quedava inscrit per fer el servei militar a Marina, i
I així va ser, tots els de la "Colla" a dia d’avui
per incorporar-me als vint anys, un any i mig abans
continuem amb les parelles que vam formar en
que la resta de companys. Dic que era privilegiat
aquell moment.
perquè era a qui sempre li demanaven informació sobre com era el servei militar ja que era el "Veterano ".
Oscar Fuello
14
Salou, 20 de juliol de 1969 Diumenge al vespre
E
l dia havia estat calorós, feia dos dies que
De sobte, tallaven la pel·lícula ... ara, ara, ara...no,
érem a Salou de vacances. Després de
falsa alarma. En moments determinants del film,
a
aquell
com quan la Doris Day portava la camisa del
corresponsal de Televisión Española a Amèrica,
pijama del Rock Hudson i semblava que havia de
aquell del tupè tant exagerat, va dir que ens
passar quelcom, altra vegada la tallaven... ara,
mantinguéssim atents a la programació.
ara, ara... res de res, falsa alarma una altra vegada.
sopar,
la
tele,
el
Jesús
Hermida,
I així tota la nit.
Més o menys, a mitja nit, emetrien en directe com un astronauta trepitjaria per primera vegada la
Sort del pare. Tots vàrem anar caient, morts de son i
superfície de la Lluna. Va dir que, segurament, seria
no vam poder veure res. El pare ens ho va explicar
el comandant Neil Armstrong, però que no ho
l’endemà al matí.
podia assegurar. Tota la família, com badabadocs, pendents de la
Teresa Altimira
tele. Mentre, passaven la pel·lícula “Confidencias a medianoache”. No sé perquè, però el Rock Hudson aquella nit semblava més guapo que mai i la Doris Day apareixia com la més simpàtica del món.
Lluna i núvols 2014 Manuela Mateos
15
N
eil Alden Amstrong va ser el primer humà que va trepitjar la Lluna el 6 de maig del 1969.
Ell era a la Lluna, jo mentrestant era al menjador de casa amb el sopar a taula, amb els meus quatre germans i els meus pares. La meva mare tenia molt interès perquè ho veiéssim tots junts. Vam estar tots molt contents de veure en directe aquest moment tant important i emotiu.
R
Mercè Ferran ecordo un 20 de juliol de 1969 molt feliç, estava molt contenta perquè havia nascut la meva filla Mònica, que llavors tenia just 11
anàvem tots els anys, ja que sempre he gaudit molt els
F
estius a la platja.
mestres, dos homes per als nois, dues dones per
mesos. Estàvem gaudint de l'estiu a la platja, a la Costa Brava, on teníem una parcel·la al càmping Cala Gogo. Hi
a cinquanta anys de l'arribada de l’home a la lluna. Jo tenia dotze anys i
anava a l'escola del poble, hi havia cinc
Aquell 20 de juliol, tothom estava expectant a
a les noies i la més jove per als més petitons.
l'arribada de Neil Armstrong a la Lluna.
Va ser una data important; hi havia gent que
Al bar del càmping, havien muntat una pantalla de
deia que era mentida, i jo esperava que hi
cinema per a què tots poguéssim veure aquell increïble
trobessin vida. No ho vaig veure perquè no
moment, ens semblava a tots impressionant el moment
tenia televisió a casa.
que anàvem a veure, el primer home arribant a la Lluna. va ser un moment molt emocionant per a mi, i un moment inoblidable per a la història de la humanitat. Carme Beltran
Lluna i núvols 2014 Manuela Mateos
16
Mar Ferrer
L’HOME A LA LLUNA
É
s de nit, estem al juliol, fa calor, les finestres
tinc sort, els pares dormen a l’habitació del costat i
estan obertes, no hi ha sorolls. Al meu entorn,
no he de mirar la televisió a la cadira. Potser es farà de dia, però no surten. Passen les hores.
dos bufets, una taula, quatre cadires, un rellotge de paret (el meu amic quan les hores es fan eternes) i
De sobte, s’obre la porta de la nau, apareix una
dues butaques d’escai verd.
escala i el que sembla un ser humà amb vestit
La televisió és encesa, blanc i negre, estic a
d’astronauta salta a la superfície lunar. He assistit a
l’espera. He tingut sort, m’han deixat quedar
una fita històrica. Em sento important, segur que al
desperta davant la pantalla, els he convençut que
barri tothom dorm menys jo.
no aniré tard a dormir, però sé que això s’allargarà,
Però........... i si tot fos mentida?
la càpsula està tancada, només s’escolten les veus dels tècnics i del comentarista de torn.
Teresa Valls
Estic nerviosa, això si, asseguda a la butaca. Avui
E
bandera americana. l dia que l'home va trepitjar la lluna per
Els comentaris eren de tota mena, que si era veritat,
primera vegada, ja treballava, tenia 17
que si no ho era.
anys.
Jo no vaig ser conscient de la importància del fet.
Recordo que tothom comentava el tema, com alguna cosa irreal, la televisió era en blanc i negre, em sembla que va ser de matinada; jo vaig veure a
Ana Maria
les notícies com baixaven de la nau i saltaven a causa de la manca de gravetat, com clavaven la
17
É
s per
a mi
una redacció una mica
retransmetre, era l'única cadena que existia i el
complicada, doncs tan sols tenia dotze
locutor va ser el periodista Jesús Hermida. Tots
anys, quasi tretze.
estàvem atònits mirant les imatges i no volíem anar a dormir. L’endemà tothom en parlava.
Gairebé no recordo el que vaig fer, sí recordo que ens vam aixecar a no sé quina hora de la nit
Després de tants anys, el juliol en farà 50, ho veus
doncs es transmetia a l’hora exacta que passava.
com un impossible, de fet, s’han fet molts
Vaig veure amb els meus pares i germà quan el
comentaris, que allò no va ser cert, que tot es va
Neil Armstrong, crec que es deia, sortia de la
fer en un macro plató als EUA.
càpsula espacial, baixava les escales gravitant,
De totes maneres el record que tinc és molt maco i
molt maco, a mi també m’agradaria baixar les
penso que vaig ser una privilegiada per haver-lo
escales així.....fins que arribant a terra va trepitjar la
vist.
Lluna.
La frase de Armstrong va ser mítica, va dir: “Un
L’empremta de la seva bota va quedar marcada
petit pas per a l’home i un gran pas per a la
per a la història. Caminava botant, això també
humanitat.
m’agradaria poder fer-ho, ha de ser molt divertit, i el que va ser molt maco va ser veure reflectida en el seu casc la càpsula. Michael Collins es va quedar a la càpsula. El
Isabel Bernàldiz
passeig va ser fantàstic i també històric, TVE ho va
Lluna en el mar 2014 Manuela Mateos
18
CATA QUÈ? CATALUNYA! árboles o en cuevas con tapa rabos, arco y flechas. Un día iba con una amiga negra caminando y una mujer le dio un codazo. Otra vez me atropelló una con un carrito de la compra en un supermercado, no sé si fue casual pero refunfuñó. También me pasó encontrarme con alguien que no quiere hablar contigo por no hablar catalán, pero han sido en casos excepcionales, contados con los dedos de una mano. Por lo general, la gente ha sido muy amable. Lo que más me sorprendió fue su cultura, que tuvieran su propia lengua, sus costumbres y sus fiestas. Y que todo esto, que es parte de su origen, historia e identidad, lo quieran defender. Su gente la vi más reservada y aparentemente más fría. Sin embargo, me parecieron más honestos y sinceros.
L
a primera vez que vine a Cataluña fue en el año 1991, y me sorprendió ver la gran cantidad de obras a causa de las futuras olimpiadas. A su vez me llamó la atención la antigüedad de sus edificaciones, la organización del transporte público y la población demográfica (que es mucho mayor aquí).
Me pareció una sociedad más avanzada en cuanto a mentalidad y más cosmopolita.
Alguna vez me encontré con alguna persona que no tenía ni idea de dónde quedaba Perú, incluso hubo gente que me dijo que si vivíamos en los
Q
Claudia (Perú)
uan vaig arribar a Sabadell fa gairebé quaranta anys, el que més em cridà l'atenció va ser la barreja de gent, no de països com ara, sinó de comunitats.
Jo treballava a una fleca fent magdalenes, els amos eren molt catalans i m’agradava molt sentir-los parlar català; és més, moltes paraules les vaig incloure al meu vocabulari. Mar Ferrer
19
comercios que se dedica a la hostelería o venta de comida, uno tiene una gran variedad de ofertas y la mayoría de muy buena
calidad,
comedor
de
soy
muy
embutidos
y
quesos y aquí he podido saciar esos antojos. Pero lo más importante para mí y
mi
esposa
ha
sido
la
adaptación que ha tenido mi hija
de
21
años;
ella
en
Venezuela nunca había salido de casa sola ni en transporte público por el alto nivel de
U
inseguridad del país, y aquí va sola a su Universidad, coordina con sus amigas salidas y no cuenta con nosotros para el traslado.
na gran curiosidad fue que se hablaba catalán, algo que desconocía; el otro
Algo que yo nunca pensé que iba a ocurrir antes
factor que extraño de mi país natal es el clima,
que nuestra hija se graduara en la universidad, el
porque en la ciudad donde vivía varía entre 22°C
que se haya puesto a trabajar en sus vacaciones
hasta unos 34°C durante todo el año, del resto
de agosto, que ella misma se haya pagado sus
no tengo ninguna otra cosa negativa a qué
viajes
hacer referencia, pero estos dos factores no han
Valencia, Sevilla, este país le ha brindado esa
impedido que me sienta de lo mejor aquí.
oportunidad.
Me ha llamado mucho la atención el respeto que
El que uno pueda estar hasta altas horas de la
se tiene hacia el peatón, el que tenga la
noche fuera de casa y sienta que nada le va a
preferencia en los sitios donde no haya semáforos
pasar, es algo que valoramos mucho; hoy en día
que lo indiquen, para mí es un gran avance en la
yo estoy en la calle y ya no ando pendiente de
humanización
ciudadanía
Inglaterra,
Madrid,
que me van a robar el móvil, el no tener 6 llaves para llegar a mi casa, porque ahora no tengo
transporte público y el buen estado en el que se
que abrir una reja de seguridad y una puerta
encuentran las unidades de transporte; el saber
cada una con dos o tres cerrojos, son muchas las
que uno puede administrar bien su tiempo porque
ventajas que encuentro en esta ciudad.
puntualidad
del
hacia
Portugal,
el
la
la
Italia,
de
ciudadano,
de
a
sistema
cuenta con una ciudad bien planificada a nivel
El que casi todas las gestiones las pueda hacer
de transporte público es para mí un gran paso
por internet me ayuda a administrar mejor mi
hacia adelante el haber escogido este destino.
tiempo en el momento de tramitar cualquier
También me llama la atención el número de
gestión en organismos públicos, igualmente la
20
certeza de que si compro algo por internet le
Estoy muy agradecido de la buena acogida que
puedo hacer seguimiento, y los tiempos son muy
me han dado en este país, del buen trato que he
precisos.
recibido de la gente y de todas las oportunidades que tengo a mi disposición para emprender un
En definitiva, creo que la vida ha cambiado para
nuevo rumbo de mi vida y la de mi familia.
mejor en todos los aspectos para mi familia y para mí:
seguridad,
salud,
educación,
cultura,
transporte y pare de contar.
L
Juan Vicente
a primera visita a Catalunya va ser l'estiu
són millors. Em va agradar tot. Belles construccions
de 2015. El meu marit (en aquella època
amb un interessant interior, mar, sol, platja ... En
encara era el meu nuvi) em va convidar a
aquella època vaig pensar que aquest seria el
Espanya per passar unes vacances, ja que ha
país on voldria viure i crear un futur millor.
viscut aquí durant molts anys. Vaig fer vacances i
I ara, uns anys més tard, ens vam casar i, després
hi vaig venir.
d'això, he vingut a viure a Espanya amb el meu
Em vaig enamorar d'aquest país. Aquest va ser el
marit. Ara estic aprenent espanyol i català. I en el
meu primer viatge a Europa en tota la meva vida,
futur vull aprendre i treballar com a farmacèutica.
per la qual cosa es va fer especial per a mi. Són
És difícil, però espero que tot funcioni per a mi.
sentiments inoblidables i emocions d'alegria. Estic
Aquesta és la meva història sobre la vida a
contenta aquí. Les impressions van ser positives,
Catalunya. Estic feliç de viure aquí.
perquè aquí tot era molt diferent del meu país. El clima és més càlid, la gent és molt amigable, les
Tania Pozhar
carreteres són bones, les condicions per a la vida
D
e mi llegada a Catalunya debo decir que para mí representó un cambio muy
grande en muchos aspectos, pero todos positivos. Aquí comencé a trabajar en el textil, tuve la posibilidad de poder vivir en un lugar muy diferente en cuanto a costumbres, idioma…. y todo esto es enriquecedor. En 1964 no se hablaba tanto catalán como ahora,
pero
jamás
he
tenido
problemas
lingüísticos. Me encantó su gastronomía y Catalunya en sí. Pere Cobacho
21
EL RACÓ DE LA POR VIVIMOS EN TUS SUEÑOS
boca... y, por suerte, de nuevo vuelvo a estar en
Los sueños...
mi cama…
Algunos, en ocasiones, tienen la suerte de disfrutar de ellos, pero cuando no es así y esos sueños se
Sudando y temblando de miedo pienso: “Menos
convierten en pesadillas, despertar es lo único
mal, solo fue una pesadilla”; tomo un poco de
que deseas, pero... y si no pudieras despertar…
agua del vaso que tengo en la mesita y al soltarlo... ¡no puede ser!, con toda claridad
Son las tres de la mañana, un susurro, algo
escucho la melodía aterradora:
parecido a una canción me ha desvelado, un escalofrió recorre mi cuerpo, me incorporo y escucho una melodía que procede del cuarto
“Ding-dong-ding-dong
contiguo al mío, donde duerme mi abuela, temblando, me dirijo hasta dicho cuarto a la vez
en tus sueños estarán
que ese susurro o melodía extraña toma forma de
y tu vida segarán...
canción que parecen entonar unas niñas... estoy justo en la puerta del cuarto de mi abuela, siento
Ding-dong-ding-dong
pavor, pero aun así abro la puerta y mientras lo
Maya y Laura aquí están,
hago espeto un:
destriparte es lo que harán...
“¿Quien anda ahí?”.... Mi cara se vuelve blanca, mi corazón late con tanta intensidad... no puedo
Ding-dong-ding-dong...”
creer lo que veo, la cama esta tintada de rojo, el cadáver de mi abuela yace en ella y lo que parecen dos niñas están arrodilladas en la cama
-¡No, noooo! ¡Ahhh!
mirándolo... No me salen las palabras, pánico es lo que siento
-¡Hola!... ¿¡Hola!? ¿Estás ahí? Sí, tú, ¿cómo te
y, en ese momento, las cabezas de esas niñas
llamas?...mmm... ¿No dices nada?... jijijiji... Bueno,
giran sobre su cuerpo y parecen mirarme, digo
no pasa nada, esta noche estaremos contigo, ¿!
parecen porque las cavidades de sus ojos están
verdad Laura!?...
vacías, la piel blanca como la nieve, igual que sus vestidos y una extremada delgadez que marca todos los huesos de
sus caras. No puedo
“Ding-dong-ding-dong...”
moverme, solo sale un grito desgarrador de mi
Angel GS
22
MI PEOR PESADILLA Cuando era niña sufría una pesadilla que se
Mientras avanzaba hacia la luz, esta retrocedía y
repetía noches tras noche; estuve varios años con
se alejaba; yo corría desesperada en el intento de
el mismo sueño inquietante. Han pasado casi
alcanzarla pero mi cuerpo empequeñecía a
treinta años desde entonces y sigo acordándome
medida que avanzaba, y el vacío oscuro de la
como si fuera ayer.
habitación se hacía grande, inmenso, como si el espacio y la habitación de una niña hubieran
Tendría unos nueve años más o menos, por
mutado, la luz se alejaba y yo cada vez
aquella época compartía habitación con mi
era más pequeña, siempre despertaba en el
hermana pequeña, recuerdo que dormíamos en
intento de alcanzarla.
la habitación más alargada de la casa. La cama de mi hermana estaba situada al entrar al cuarto
Sobre todo lo que más recuerdo era la sensación
a mano derecha con los pies mirando hacia el
con la que despertaba, era como la típica
cabezal de la mía, yo dormía al fondo de la
escena de una película de terror donde chica
habitación, bajo la ventana.
descubre al asesino con hacha en mano, y esta quiere huir despavorida pero sus piernas no
Recuerdo que en mi sueño aparecía yo tumbada
reaccionan ante el miedo y, cuando echa a
en mi cama, estaba todo muy oscuro, casi negro;
correr, sus piernas se vuelven pesadas como si de
una pequeña luz que brillaba con fuerza llamaba
arena movediza se tratara.
mi atención, esta hacia que me incorporara de la cama; una sensación de curiosidad me invadía,
Por suerte con los años he dejado de recodar los
parecía
sueños, tanto los malos como los buenos, quizás
descubrirse
en
la
pared
que
sea una pena pero sé que están ahí.
estaba más próxima a los pies de mi cama. Mi impulso, acércame a ella.
Míriam GS
23
ON SÓC?
Són les dotze de la nit i me'n vaig a dormir, estic
costa, el cos em pesa molt i quasi no puc
cansada i m’adormo aviat, però de cop em
moure’m i, quan aconsegueixo arribar, miro per la
desperto i em sembla sentir soroll; vull encendre el
finestreta i oh!! quin horror, no són humans, són
llum i no el trobo; decideixo llevar-me a les
monstres i em miren; es posen a riure i diuen que
fosques i començo a mirar en la foscor, tot al meu
són uns extraterrestres que han vingut a la terra
voltant és diferent, no conec res i no sé on sóc.
per menjar-se a tots el humans.
Veig un passadís amb una llum al final, vull anar
Arrenco a córrer, sento molta angoixa, estic
cap allà però no puc; què està passant?
suada però haig de sortir i escapar d’aquests
No puc avançar, els peus sembla que els tingui
monstres, corro, corro i arribo a un penya-segat i,
clavats al terra; déu meu, què passa? Tinc por, de
quan miro cap a avall, veig la buidor de l’infinit.
cop veig que la llum s’apropa i em va reduint
Sento un timbre i no sé d’on ve; m’adono que és
l’espai, cada vegada m’oprimeix més, no puc
el despertador i vaig agafant consciència que tot
respirar, m'està ofegant, faig un salt cap el costat i
ha estat un malson; em relaxo i em preparo per
em trobo a l’exterior.
començar el nou dia.
Tot és fosc, no hi ha cases, ni pisos, ni arbres, no hi ha res. Al fons veig els llums d’un cotxe que Neus Mas
sembla de la policia, vaig corrent cap allà, em
OSCURIDAD
Una pequeña luz entraba por mi habitación.
Estaba
Estaba muy cansada, tanto que no podía
atrapada en un bucle donde solo sintiera miedo.
desconcertada,
como
si
estuviera
moverme de la cama.
Un aire caliente recorrió mi cuello, había alguien a mi lado, tumbado en la misma cama que yo, no
Los ojos me pesaban, quería volver a dormirme
quería girarme, estaba paralizada del miedo, solo
pero, justo antes de cerrarlos, mi mirada reparó en
pedía que alguien viniera a ayudarme, que me
una pequeña silueta justo delante de mí. La veía
sacara de ese lugar, pero no vino nadie.
borrosa por tenerlos casi cerrados. Un escalofrío
Solo oscuridad…
pasó por mí cuerpo, sentí miedo, mucho miedo. De repente, la silueta comenzó a rodear la cama,
Raquel GS
acercándose cada vez más a mí. Cerré los ojos con fuerza deseando que, al abrirlos de nuevo, desapareciera. Y así fue, cuando volví a mirar, ya no había nada. Pero aún sentía miedo; ¿por qué no me podía mover?
24
LA PESADILLA DE NAVIDAD
La Navidad ha llegado a la ciudad, llenando
los niños se despertaron y corrieron hacia el árbol,
todo de luces de colores, con muñecos de nieve
pero no se encontraron ningún regalo. ¿Qué ha
y muchos árboles de Navidad, la calle llena de
pasado con Papá Noel? ¡No ha dejado ningún
niños cantando villancicos, felices, riendo y
regalo en ningún hogar de la ciudad!
jugando en la nieve. Las familias reunidas en sus
Pero lo peor no acaba ahí, cuando fueron a
hogares comiendo turrón, los niños ilusionados
buscar a sus padres para reclamarles, llorarles o
escuchando las historias de Navidad, que sus
consolarse porque no se habían encontrado sus
abuelos les cuentan con tanto amor.
regalos tan esperados por Navidad, se dieron
Al lado de las chimeneas con el fuego encendido
cuenta de que también habían desaparecido sus
para calentarse del frío, están los árboles de
padres, el terror había llegado con la Navidad,
Navidad llenos de decoración y muchas luces de
todos
colores, todos los niños de la ciudad esperan a
encontrado sin regalos y, lo que es peor, sin sus
que llegue la noche mágica, la noche de
padres.
Navidad.
los
niños
de
la
ciudad
se
habían
Esos niños crecerían sin padres y perderían la
Por fin ha llegado la noche tan esperada por
ilusión de ese día tan especial. Esa noche el
todos los niños, papá Noel pasará por todos los
fantasma de la Navidad se había apoderado de
hogares de la ciudad dejando los regalos, que
los
tanto esperan los niños con emoción e ilusión. Los
despertaron, se dieron cuenta de que todo había
padres acompañan a sus hijos a la cama viendo
quedado en una pesadilla.
sus caras de ilusión, podrán dormir todas la noche
sueños
de
los
niños
pero,
cuando
se
Suerte que acabó todo en una pesadilla, y la
plácidamente sin ninguna pesadilla que los
Navidad por fin había llegado para todos los niños
pueda acompañar con brujas o fantasmas, ruidos
de la ciudad.
u oscuridad, ya que se dormirán emocionados pensando en los regalos que se encontrarán cuando despierten.
Lucía GM
Pero la pesadilla llegó en la mañana de Navidad,
25
UN MILLÓN DE PUERTAS
Nada me lo impedía así que seguí avanzando y, una vez dentro del pasillo, quise probar qué había dentro de la primera puerta. Para mi sorpresa no
Qué decir de los sueños, todo el mundo tiene
había nada, solo la continuación hacia otro
sueños, imágenes en nuestra mente guardadas
pasillo de las mismas dimensiones, aunque algo
inconscientemente que se manifiestan desde lo más profundo de nuestro ser cuando dormimos. No tienen nada de malo, algunos son incluso placenteros, aquellos donde nos gustaría no ser
me pareció extraño y es que, justo después de
despertados; pero también está la otra cara de la
atravesar la primera puerta, empecé a sentirme
moneda, las pesadillas, cosas que nos aterran y
muy solo y cuestionarme si alguien estaría cerca
no queremos ser víctima de ellas. Esto es lo que os vengo a contar, la más terrible de mis pesadillas,
de mí en aquel castillo.
aquella con la que espero no volverme a
Andaba loco esperando encontrarme a alguien
encontrar cada noche al apagar la luz.
allí para aplacar esas soledad, así que abrí la
Era una noche como otra cualquiera, yo llegaba
segunda puerta con la que me crucé. Nada era
cansado de la rutina, cenaba y me iba a dormir
distinto, otro enorme pasillo lleno de puertas pero
para volver a ella al día siguiente. Así que me
ahora, aparte de sentirme solo, sentía que iba a
dispuse a apagar la luz y cerrar los ojos. Como
dejar de respirar, que me estaba poniendo
siempre me pasa, me quedé dormido antes de
enfermo y que iba a sufrir un dolor indescriptible;
darme cuenta; en un momento aparecí en una
así que debía salir de ese castillo antes de que la
especie de salón de castillo que, si bien no era
cosa fuera a peor: cogí la primera puerta que vi y
muy diferente a sueños anteriores que había
abrí sin dudar tan seguro de mi mismo de que allí
tenido, algo en mí me decía que no estaba en un
estaría alguien esperándome y diciéndome “Aquí
lugar donde fuera a disfrutar; quien sabe, quizás
está la salida”; pero como estáis imaginando eso
sería por esas enormes escaleras que subían
no sucedió, seguía en los mismo pasillos otra vez
hacia un pasillo que parecía interminable o por
con más puertas solo, sin respirar y ahora me
esa tenue luz que iluminaba el lugar, que no era
sentía atrapado.
más que el reflejo de una luna llena con un color
¿Qué podía hacer? No podía salir de allí, y mis
sangriento y amenazador.
sensaciones cada vez eran más intensas. En este
Como en cualquier sueño, me decidí a avanzar
punto ya no era consciente de que todo estaba
por el único camino que había, ya que era
siendo un sueño: la soledad, la claustrofobia y la
consciente de que mi alarma me despertaría
falta de aire se estaban haciendo tan reales que
antes de que pudiera sentir cualquier tipo de
lo único que quería era escapar. Corrí, busqué
sufrimiento, o eso pensaba. Acabando de subir
una salida; desesperado, empecé a abrir puertas
esas viejas y sucias escaleras, encontré ese
como un loco, sabía que una de ellas me sacaría
enorme e interminable pasillo, me llamó la
de esa terrible situación; los síntomas que me
atención que habían muchas puertas iguales que
aterrorizaban
no podía contar ya que era como cuando miras
cruzaba una de esas macabras puertas.
al cielo intentando encontrar su fin.
26
aumentaban
cada
vez
que
Después de haber cruzado, según mi sensación,
el más profundo infinito. Grité lo más fuerte que
más
por
pude y fue en ese momento, cuando ese tono
rendirme… así que me agaché y me preparé
que tanto odiaba empezó a sonar para esta vez
para cualquier cosa que pudiera venir en ese
alegrarme. Estaba en mi cama, más sudado que
instante, pero cuando volví a levantar la cabeza,
en una noche de lujuria.
de
un
millón
de
puertas
estaba
allí estaba, una enorme puerta roja medio
Habían pasado las 8 horas más terroríficas de mi
abierta. Eso tenía que ser, no podía equivocarme,
vida, respiré hondo, levanté la mirada apuntando
tenía que ser la salida.
hacia la puerta cerrada de mi habitación. De
Me incorporé de nuevo con un salto desesperado
nuevo tenía que atravesar una puerta, pero esta
y volví a correr, esta vez a hacia esa grandiosa
vez para hacerle frente al tan hermoso y, a la
puerta roja y, cuando llegué, sin pensar la abrí y la
misma vez, tan cruel mundo real.
crucé al instante. Para mi sorpresa, no había Iván GS
nada, ni pasillos ni puertas ni siquiera había luz, y esa puerta roja por la que había cruzado ya no estaba, había desaparecido. Estaba cayendo en
27
REALITAT...O MALSON?
Era a un túnel, tot estava molt fosc, només es veia
-me del meu objectiu; vaig arribar a aquell raig de
un raig de llum al final amb una silueta.
llum i el vaig travessar.
Estava molt cansada, les cames em pesaven
Vaig mirar enrere i ja no hi havia res. Tornava a
molt, no sabia fins on corria, corria molt ràpid,
haver-hi llum, silenci, tranquil·litat, tot semblava
necessitava sortir d’aquella foscor. Estava fugint?
haver tornat a la normalitat. Em vaig girar i el vaig
No ho sé. Rere meu veia unes figures que seguien
veure. La imatge més angoixant que havia vist
els meus passos, intentava despistar-les perquè
mai. Estirat en un llit, moltíssimes benes rodejaven
marxessin, vaig saltar obstacles, vaig amagar-me
el seu cos, tubs i agulles a les venes, ferides a la
darrera d’uns murs, els llançava pedres i tot el que
pell.
trobés pel camí, però era impossible aturar-les.
Em vaig quedar bocabadada amb llàgrimes als
Havia de mirar endavant, necessitava arribar,
ulls. Vaig apropar-me per acariciar-li la cara. No
però on? Tot es va tornar fosc, la gent amb qui em
podia parar de fer-me preguntes del que havia
creuava es transformava en aquelles tenebroses
passat. Va obrir els ulls, la seva mirada dolça de
figures, m’estaven perseguint, tenia por.
sempre es va convertir en una mirada de patiment. El vaig abraçar i, a poc a poc, el seu
Començava a tenir fred i em trobava malament,
cor va deixar de bategar, just en aquell moment
els músculs em feien mal, cada cop corria menys
em vaig despertar.
fins i tot em marejava. Vaig caure a terra. Em van atrapar, tots al meu voltant, sentia l’escalfor de les
Vaig seure a la vora del llit, amb el cor encongit i
seves mans. Ja em tenien, ja era seva, què em
bategant a mil per hora.
volien fer? Em sentia dèbil. En aquell moment vaig
Em vaig eixugar les llàgrimes i el vaig mirar adormit
recordar que estava corrent buscant alguna cosa
al meu costat, es va despertar i seguia tenint
que em faltava.
aquella mirada dolça que tant m’agrada.
Em vaig posar dempeus i, amb les poques forces
Era tot un malson, quina sort.
que tenia, vaig començar a córrer de nou, aquells esperits continuaven darrere meu. Em sentia indefensa, no tenia lloc on protegir-me, només
Alba GS
escoltava les veus i els crits d’aquells éssers que desitjaven el meu cor. Però no, el meu cor li pertany a ell. A poc a poc anava sentint els batecs del seu cor, m’estava apropant, la seva olor, sentia una petita brisa freda que xocava amb mi, m’empenyia però no podia deixar que m’arrossegués allunyant
28
MI PEOR PESADILLA Todavía recuerdo, como si de ayer se tratara, la
toqué una de ellas, vi lo que le había ocurrido a
mayor pesadilla que he tenido nunca.
esa “gente” cuando lo eran, y lo que me iba a suceder a mí si seguía su camino; aún así tenía
Es estúpido el cómo recordamos las cosas ligadas a los sentimientos, pues lo que más vivo tenemos
curiosidad por saber dónde habían ido, que
en nuestra mente respecto a los sueños y los
había pasado con ellos, de pronto un estruendo
recuerdos viene atado al terror, al amor y a los
en mis pensamientos: ”Siéntate”.
sentimientos primarios que más nos impactan. Sin
Y así lo hice, obedecí sin saber porqué, quizás
más preámbulos, voy a proceder a contar la
para saciar mi curiosidad, quizás por la imposición
pesadilla, aquella que recordaré toda mi vida.
de dicha voz, solo para presenciar como se
Vagaba yo por el desierto, solo, sin víveres, a la
levantaba
la
arena
formando
una
cúpula
tierna edad de diez años. No sentía hambre ni
alrededor de dichas ruinas, como me inmovilizaba
calor, solo curiosidad al vislumbrar lo que a mi
el miedo, como la estatua que yo sentía que me
juicio parecían unas ruinas.
vigilaba cobraba vida y, con un movimiento rápido, engullía todo a excepción de la mesa y
Paredes deshechas entre la arena, una mesa de
las sillas.
arcilla en el centro, cuatro sillas de madera de las cuales tres de ellas estaban ocupadas por figuras
De esta forma descubrí el destino de esa gente y
de arenisca antropomorfa, y cuatro majestuosas
a la misma vez el mío propio: una especie de
estatuas
que
bicho humanoide con una sonrisa literalmente
delimitaban lo que quizás en otro tiempo fuera un
sobre la cabeza se dedicaba a plantar sonrisas
patio interior.
que sacaba de su cesto bajo suelo fértil,
de
piedra
resquebrajadas
seguidamente las regaba y de ahí brotaba otro
Me paseaba por dicho escenario observando
“monstruo” semejante a él.
con detenimiento las estatuas, que habían sufrido en
su
mayoría
un
desgaste
importante
Lo mismo pasó conmigo.
a
excepción de una; ésta me daba la sensación de
Quizás por eso intento plantar una sonrisa en
que vigilaba mis movimientos como si estuviera
cada rostro cercano pues, aún en tiempos
esperando algo.
turbulentos, una sonrisa alimenta siempre el alma paredes
de otros, y de estos otros nacen otras sonrisas,
derruidas, esa mesa intacta que había ganado su
aportando un poco más de luz en una realidad
batalla contra el tiempo y el inclemente calor del
que puede llegar a ser tan oscura como el vacío.
Seguí
curioseando
esas
extrañas
desierto, y me acerqué a las figuras de arena. Percibía que éstas escondían algo, un secreto Èric GS
que yo no debía descubrir, pero lo hice. Cuando
29
Vuelve
a
de
250
Metallica, esa canción que tengo asignada como
vez
tono
yo?
de
sonar
“Nothing
despertador
por
else ser
matters” una
balada
tranquila, que en el silencio de la noche moleste
empleados, y otra la
misma
pregunta:
¿seré
Comienzan las negociaciones y, como si de fichas
lo menos posible.
de un juego se tratase, bajamos las cifras de los
Me levanto, es de noche todavía y me dedico a
despidos a cambio de bajadas de condiciones
preparar mis cosas para empezar un nuevo día.
laborales, hablamos entre nosotros y hacemos
Mientras voy preparando la cartera, el bocadillo y
todo tipo de conjeturas, hablar por hablar
mirando si todavía tengo alguna moneda para
intentando sacar algo en claro, como si de
poder echar en la máquina de café del trabajo,
nosotros dependiera. Así, durante varios meses,
me doy cuenta ¡otra vez! Otra vez el mismo
minando poco a poco mi moral y la de mis
sueño, esa pesadilla que últimamente se repite
compañeros.
constantemente y me hace hacerme la misma
Es Navidad y continúan las mismas pesadillas
pregunta ¿seré yo?
sobre el futuro, sé que el desenlace está cerca y
Sigo el mismo ritual de cada mañana desde hace
estoy deseando que pase, que pase algo para
diez años, miro a mi hijo en la cama durmiendo y
bien o para mal, pero que terminen esas
pienso: qué grande está, si hace cuatro días era
pesadillas.
un enanito que teníamos que pasear de arriba
protagonista de la película “Los lunes al sol”, y me
abajo del pasillo para que pudiese dormir, todas
acuerdo de aquel cuento de la cigarra y la
esas noches de insomnio por culpa de sus
hormiga.
bronquitis. Ahí estaba, hecho un hombrecillo
Me
pregunto
si
seré
como
el
Érase una vez en un país donde vivía una cigarra
durmiendo tranquilamente.
y una hormiga, la hormiga era muy trabajadora y
Cojo la cartera y cierro lentamente la puerta,
la cigarra no, le gustaba cantar y dormir mientras
enciendo el motor del coche y hago el mismo
la hormiga hacia sus labores. Pasó el tiempo y la
recorrido de siempre, ese recorrido que al llegar a
hormiga trabajó y trabajó todo el verano; ahorró
destino parece que el coche haya ido solo, como
cuanto pudo y, cuando llego el invierno, la
en piloto automático. ¡Buenos días, chavales! Se
hormiga se moría de hambre y de frío mientras la
percibe un ambiente de preocupación, todos
hormiga tenía de todo. La cigarra llamó a la
con
mismas
puerta de la hormiga que le dijo: “Cigarrita,
preocupaciones. Miramos las noticias donde
cigarrita, si hubieses trabajado como yo ahora no
explican lo que ya sabemos, la empresa ha
pasarías hambre y frío”; y la hormiga no le abrió la
puesto sobre la mesa de negociación un ERE para
puerta.
la
incertidumbre
y
las
30
Sí, me veo un parecido con la cigarra aunque me
estómago se relaja. Pienso, no puede ser, me he
considero muy trabajador y, la hormiga, esa
librado, estaba convencido que sería uno y no,
empresa que a pesar de tener obligaciones por
no es así, siento alivio pero a la vez una gran rabia
haber chupado cuanto ha podido del gobierno
por mis compañeros que no han tenido la misma
ahora se atreve a chantajearle.
suerte, me siento mal pero a la vez egoístamente aliviado.
¡Hoy es el día! Ha salido la lista, esa lista donde nuestro presente laboral puede cambiar y que el
Continúo trabajando como la cigarra, pero por
futuro no parece que augure grandes cambios
muy duro que trabaje siempre seré cigarra, así
positivos. Sabemos que un compañero del comité
que pienso: tengo que prepararme lo máximo
de empresa vendrá con la dichosa lista y los
posible para la posible llegada de otro duro
nominados en ella. Se abre la puerta del taller:
invierno.
¡ahí está! se dirige hacia un compañero y le dice: “Lo siento, estás en la lista”. Desde mi puesto de trabajo veo como se acerca
Ivan GM
a mi zona y, con solo una mirada, sé que no, mi nombre no está en el maldito papel; siento un gran alivio y cómo el nudo que tenía en el
que és un mal somni. Tot va començar quan jo estava a casa sola, asseguda al sofà, l’assecadora donava voltes assecant la roba i, de sobte, em vaig sorprendre somniant o només estava esvaïda. El cas és que vaig veure que la gent no s’estimava, hi havia massa crits, massa apatia, la gent no somreia, els pares i fills no es miraven perquè no sabien què dir-se, no hi havia cap motiu per riure. Les persones s’havien convertit en depredadors. A la Terra tot era brutícia, els rius, els mars, els boscos tot estava ple d’envasos de plàstic, roba vella i una infinitat d’escombraries. I llavors la Terra va començar a defensar-se, van començar les grans tempestes, els tsunamis, els volcans van començar a rugir, esclatant; i finalment van escopir tot el foc que portaven dintre. I així va començar el final de l’actual era, la Terra
UN MALSON (UN DIA FATAL)
es va engolir tota la civilització incívica. I es va dirigir
cap
a
un
nou
començament,
amb
l’esperança d’alguna cosa millor.
Un malson seria que la Terra arribés al moment que s’hagués de defensar dels habitants que la
Perquè la Terra mai no morirà, es regenerarà i
poblen.
apareixerà un nova era amb un nou sistema de vida.
Vaig somniar o només ho pensava, encara no ho
Paqui Gemar
sé, és tan terrible i trist, que m’inclino més a pensar
31
ENCARA NO?!
Sant Quirze, vint-i-dos de novembre de 2018
dur perquè mai m'hi havia acostumat.
Per fi! Arriba el gran dia que feia temps que
Comença el mes de gener i estava molt
somiava. Després de 40 anys treballant a la
contenta,
m'ho
mateixa empresa, arribo a un acord per jubilar-me
que
pensava.
abans de fer els 60 anys. Vaig estar uns quants
fer algunes activitats, però sense estressar-me si
mesos negociant amb l'empresa, per fer les coses
més no el primer any, i així va arribar el mes de
legals i beneficioses per a mi.
febrer.
em
estava
prenent
millor
del
decidir
mirar
per
Vaig
L'empresa,
Un matí arriba el carter a casa i m'entrega una
haig de reconèixer que s'ha portat molt bé i els
carta certificada de la Seguretat Social. La
companys millor encara. Em vam preparar una
sorpresa va ser quan vaig llegir que hi havia un
festa amb ball, perquè saben que m'agrada molt
error
ballar, molts regals i sobretot l’estimació que
prejubilar perquè s'havien fet malament alguns
m'han fet sentir.
passos legals per part de l'empresa i que havia de
Arriba
el
gran
dia,
Nadal.
aquesta
va
ser
un
transició,
bon que
moment no
és
que
no
em
podia
tornar a treballar i a cotitzar fins els 65.
Per descomptat que vaig plorar un "mogollón". Nadal
i
Quasi vaig caure al terra de la impressió que vaig
per
tenir.
gens
M'arreglo
ràpidament,
agafo
fàcil, perquè per una banda ho desitges però per
el cotxe i me’n vaig cap a l'empresa per parlar
altra penses que serà difícil després de tants
amb ells…
anys acostumada a la rutina d'anar cada dia a
De sobte sento la veu del meu marit que em diu:
fer una feina que m'agradava, i en la que he
"Lleva’t ja que s'està fent tard per anar d'excursió,
tingut sempre molt bon ambient; però per l’altra
hem quedat amb els amics".
banda et treus de sobre l'estrès i la pressió del treball que comporta i, sobretot, matinar. M'havia de llevar a les 5 del matí. Això per a mi era el més
Carme Alcaide
32
SOMNI
Els dies passen un darrera l’altre com un rellotge
cultures,
que no s’atura, després d’una llarga jornada de
muntanyes, ciutats, coneixem persones que viuen
feina amb reunions, gent que es mou amunt i
encara com a nòmades, nens que juguen amb el
avall amb un neguit sense parar, ja tinc ganes de
primer que troben al carrer.
descansar.
conèixer
gent,
travessem
valls,
De sobte em desespero, no m’ho puc creure, ja
És l’hora d’anar a dormir, tanco els ulls i els somnis
hauria de ser avui a la feina, tinc un munt de
em porten per aquell univers que tots volem
coses per fer i no pot ser que me n’hagi oblidat,
descobrir, caminant i caminant per aquell món
arribaré tard, quan tardaré a arribar-hi? Haig d’
que no s’acaba mai:
avisar ja i comença un gran neguit, els mòbils no funcionen, no hi ha cobertura.
Obro l’armari, miro, repasso, què haig de dur????
Quan, de sobte, obro els ulls estirada al llit i em
La maleta amb roba, calçat, paraigua per si ens plou
algun
dia,
documentació,
veig al mirall del dormitori.
mapes
No pot ser, tot això ha estat un GRAN SOMNI, em
d’orientació i una llarga llista que no s’acaba mai.
rento la cara i adéu a aquells moments d’angoixa
Emprenc aquell viatge que dia a dia he preparat
passats.
per poder gaudir de tot allò que m’apassiona. Agafo el cotxe i em dirigeixo a l’aeroport per agafar
l’avió,
una
cua
inacabable,
bitllets,
documentació, control de duanes i, al final, l´avió
Anònim-57
s’enlaira en direcció a terres desconegudes, comença l’aventura. Em trobo amb més gent que els mouen les mateixes inquietuds, descobrir nous països, noves
33
UN DIA DE PLATJA Tot això em va passar de veritat un estiu, quan les
començà a bordar desesperat, corria de l’aigua
meves filles eren petites. Feia molta calor i vam
a la tovallola, cridant la meva atenció. Vaig mirar
anar a la platja, al Delta de l´Ebre.
i
Sorpresa! Vam trobar una platja enorme, de sorra
l’emportava el corrent. No hi havia ningú per
el
matalasset
s’allunyava
mar
endins,
se
fina daurada i neta. Semblava una platja de
demanar ajuda.
pel·lícula. Què estrany, no hi havia ningú. Així que
Vaig cridar avisant el meu marit; en adonar-se’n,
vam muntar la nostra paradeta a la vora del mar.
la meva filla gran i el seu pare, van nadar agafats
Portàvem un matalasset gegant, semblava una
al matalasset traient-lo fora del corrent. Després
illa amb una palmera i tot.
d'una bona estona de lluita, ho van aconseguir,
Les filles eren petites, set i nou anys. Les dues
van sortir del corrent.
sabien nedar bastant bé. Com no, també
Després m’han explicat que això és normal en els
portàvem el nostre gos. Sultan, un gos ros i
deltes, per la unió de l'aigua del riu amb l'aigua
petaner.
del mar. Per això la platja era buida.
El
vam rescatar
quan
l'anaven
a
sacrificar, tan sols tenia tres mesos. A partir d’aquí
Vam passar una mala estona però, gràcies al gos
va ser el protector de la nostra família.
que ens va avisar, tot va quedar en un ensurt.
Les nenes jugaven dins de l'aigua amb el matalasset i amb el meu marit. Jo prenia el sol Nieves Roca
damunt la tovallola amb el gos. De sobte, el gos
MAR EMBRAVIDA Em demanen que expliqui un malson. No tinc clar
nivell de natació, només podia anar a per una. La
si ha de ser un fet somiat o viscut. En qualsevol
gran cridava més i la menor s’estava escolant per
cas, quan perdura a la ment durant anys, crec
sota l’armilla (que li anava gran). El pare lluitava
que es converteix en un malson.
amb la barca que, sense obeir el seu motor,
Un dia d’un preciós estiu de fa molts anys, en una
semblava entossudida a tirar-se’ls a sobre.
platja de la nostra costa catalana, hi arribaren
Hi ha algú que pugui jutjar la ment d’aquella
una parella amb dues criatures d’uns 3 i 6 anys. La
mare en aquell moment?
família es disposà a fer un passeig per aquella mar gran a motor. Les
Quan van arribar a la sorra rebolcadament i per
criatures equipades amb les pertinents armilles
etapes (l’última la barca), no eren conscients del
salvavides.
temps transcorregut... hores.., molts minuts…
Quan es trobaven a uns 100 metres de la platja, la
Crec que en aquella platja no faltà qui se’ls mirà
mar començà a embravir-se molt de pressa.
pensant: – “Que bé s’ho han passat jugant a
Davant la impotència per dominar l’embarcació,
l’aigua amb la Zodiac!”.
tranquil·la, amb una Zodiac
la mare, amb bon o mal criteri, decidí anar a demanar ajuda i es tirà a l’aigua. Quan havia fet
Anònim
uns 30 metres, es girà i va veure a les dues criatures a l’aigua, a la mateixa distancia d’ella, però separades uns 5 metres l’una de l’altra. Aquella mare era molt conscient que, amb el seu
34
La Setmana Cultural apropa la cultura, en el sentit més ampli de la paraula, als alumnes de l’Escola. Com no podia ser d’una altra manera, ha estat un èxit de participació. La Revista Sant Jordi n’és l’aparador.
Enguany, el cartell ens l’ha fet el fotògraf Ramon Serrano.
L’1 d’abril es realitzà un taller de fotografia, especialtzada en viatges, a càrrec del fotògraf Ramon Serrano.
35
El 2 d’abril vam fer una visita guiada a la Torre Bellesguard de Gaudí. La Torre Bellesguard o Casa Figueres és un edifici projectat per Antoni Gaudí i Cornet, i construït entre 1900 i 1909 al peu de la muntanya del Tibidabo. La casa ha estat oberta a visites guiades des del setembre de 2013, després de molts anys d'haver estat tancada al públic.
El 3 d’abril, l’Associació d’Alumnes i Amics de l’Olivera ens va delitar amb un vermut.
36
El 4 d’abril vam fer la ruta “Els Americanos”, a Sitges. A la ruta dels "Americanos" (o els "Indians") vam gaudir d’un passeig per l'arquitectura dels “Americanos” sitgetans que, des de finals del segle XVIII fins a meitat del segle XIX, van emigrar a Cuba. En tornar a Sitges, van construir cases amb trets arquitectònics característics.
A la mateixa sortida vam visitar el Museu Maricel, que mostra un itinerari artístic complet des del segle X al realisme i figuració de la primera meitat del segle XX.
37
Vam
finalitzar
la
sortida
amb un dinar a Vilanova.
El
5
d’abril
vam
visitar
l’exposició “La revolució de l’Art”, al Museu Picasso.
38
INICIEM UN NOU PROJECTE: PFI PROGRAMA DE FORMACIÓ I INSERCIÓ D’AUXILIAR DE MUNTATGE I MANTENIMENT D’EQUIPS INFORMÀTICS
Aquest PFI es destina a joves de 16 a 21 anys que no hagin acreditat l’ESO. Amb aquest nou programa es proporciona als alumnes la possibilitat d’incorporar-se de nou al sistema educatiu per continuar
estudis
de
formació
professional
i
l’aprenentatge imprescindible per accedir al mercat de treball, amb millors possibilitats d’obtenir una ocupació qualificada i duradora. La formació consta de 1.000 hores de formació que es complementa fent pràctiques a empreses del sector tecnològic. És una formació integral que proveeix l’alumnat de competències
transversals
essencials
per
al
desenvolupament global de l’alumne.
El projecte que s’ofereix a l’Olivera és innovador per dos motius:
☞
Per primer cop s’integra l’orientació professional en el currículum, és a dir, no es fan accions
orientadores sinó que l’orientació és present a totes les competències (matemàtica, lingüística, tecnològica...)
☞ Diversos serveis municipals hi participen fent aportacions de diferent caire al projecte. A continuació, us mostrem un petit recull fotogràfic del curs:
39
El 22 de febrer van visitar el Museu de la Ciència i de la Tècnica Terrassa,
de
Catalunya,
per
veure
a
una
exposició sobre l’evolució de la informàtica des dels orígens fins a l’actualitat.
Repte a
Mates:
Construir la torre d’espaguetis més alta i estable
40