Walks — Paula Barjau Gilboy by olivia.bx

WALKS Paula Barjau Gilboy 14909812 Treball Final de Grau en Belles Arts 2014 / 2015 Universitat de Barcelona Tutora: Dra. Mireia Feliu Fabra

a Ashar, Adil, Ghow i Simon a la meva famĂlia i amics

Índex Statement 4 Presentació 6 Introducció 7 Referents 10 WALKSs 16 Conclusions 30 Bibliografia i webgrafia

Annex 34

Statement El projecte neix d’una experiència personal. En canviar-me de ciutat, entro en contacte en un entorn on hi ha persones cegues. Des d’aquell moment m’adono de la meva incapacitat de relacionar-me amb la discapacitat. L’objectiu del projecte és reflexionar sobre com la societat ens ensenya a tractar amb condescendència les persones que no entren dins el marc del que ella ens marca com normal —això és, una persona caucàsica, heterosexual i no discapacitada— i com per culpa d’aquesta herència cultural fem de la seva discapacitat la seva identitat. Fent un exercici d’inversió de rols, m’he deixat guiar per quatre persones cegues per recorreguts de la seva quotidianitat completament desconeguts per mi, per saber com perceben el món i fer caure la barrera que existeix entre ells i jo, construida pels meus prejudicis. D’aquests quatre passejos han resultat quatre sèries fotogràfiques combinades amb textos, en les quals la ceguesa s’esvaeix i es presenten quatre identitats diferents de quatre persones, cadascuna d’elles amb les seves fortaleses i debilitats.

Statement The idea of the project came up as a result of a personal experience I have had after moving into a new city, where I entered into a social and work setting where there were blind people. There I realized my own inability in relating to disability. The aim of the project is to reflect on how society teaches us to treat condescendingly people who do not fit into societyâ&#x20AC;&#x2122;s standard notion of what it is to be normal â&#x20AC;&#x201D;white, heterosexual and not disabled, and also how, because of this cultural heritage, we turn their disability into their identity. Reversing roles, I let myself to be guided by four blind people on one of their daily routes completely unknown to me to learn how they perceive the world in order to tear down the barrier existing between them and me, built with my own prejudices. These four walks have resulted in four photographic series combined with texts, in which blindness has vanished, and which show four different identities of four people, with their own strengths and weaknesses.

Presentació Durant els dos últims anys d’estudis, el meu principal interès ha estat la tendència de la societat a dirigir com ens hem de comportar, com hem de relacionar-nos amb l’entorn i amb la resta dels humans o com hem d’aprofitar el nostre temps, entre d’altres molts aspectes. Les obres que he realitzat han estat sempre pensades amb una mirada postmoderna, tot utilitzant el recurs de l’apropiació. M’interessa molt el fet de la reinterpretació d’obres ja fetes, donar nous significats descontextualitzant imatges. Per altra banda, el gènere i la dona han estat els temes motors dels dos projectes que veurem a continuació. Com a resultat de ser una dona de l’era de la tecnologia i víctima del constant bombardeig d’informació i de referents que marquen els nostres rols, van néixer XX i After Barbie. Tot i que en un context i amb una formalització completament diferents, WALKS segueix il·lustrant com la societat crear rols i marca les nostres relacions socials.

XX reflexiona sobre la dona en el context de la llar i com la dona és utilitzada per la publicitat. L’interès de l’obra rau a evidenciar les contradiccions en què la societat obliga a viure la dona. XX són uns packs de punt de creu amb imatges feministes famoses de la història. El producte sembla que vol encoratjar les dones a rebel·lar-se, però aquesta rebel·lió és només una il·lusió, perquè per a gaudir de la imatge final la dona ha de quedar-se a casa cosint

After Barbie

La peça es compon de 5 nines Barbie caracteritzades com a 5 artistes que han dedicat la seva carrera a reflectir la problemàtica de la dona amb la societat. L’obra After Barbie està en la mateixa línia que XX i també vol reflectir la contradicció en què viu la dona. Sembla que tenim entre mans Barbies feministes, però el que tenim és només una il·lusió perquè la nina en si segueix representant els mateixos estereotips sexistes de sempre, només canvia l’embolcall.

Introducció Com perceben les persones cegues? Aquest projecte neix amb la intenció de respondre aquesta pregunta. Vaig plantejar-me-la arran de conèixer l’Ashar, que és cec. Gràcies a ell, uns mesos després vaig entrar a treballar a un restaurant si més no peculiar: tots els cambrers són visualment impedits i la sala del restaurant on es menja és completament a les fosques. En el meu primer dia, no sabia com fer per introduir-me al seu cercle ni com dirigir-me a ells. Era com si el fet d’estar parlant amb algú que no em pogués veure em fes perdre totes les meves habilitats de comunicació. De sobte, em vaig trobar analitzant cada paraula i frase que deia quan intentava mantenir una conversa amb ells. Sempre pendent de no fer referències a la vista i cuidant al mil·límetre les paraules que feia servir. També, vaig notar que em sentia intimidada per la seva discapacitat i això no em permetia acostar-me a ells d’una manera natural. Els tractava amb paternalisme. Paral·lelament, els caps del restaurant em van proposar fer uns retrats de cadascun dels cambrers del restaurant per a decorar un dels passadissos del local. Ells ni es van plantejar el que aquell projecte podia suposar per algunes de les persones retratades. Primer de tot, significava fer un dibuix d’una persona que no el veuria mai i, en segon lloc, significava que havia de demanar als meus companys unes fotografies per a fer servir de base, que ells tampoc no havien vist mai. Això em va fer pensar. Volia poder dur a terme el projecte d’una manera que ells també s’hi sentissin identificats. La meva primera idea va ser incorporar el tacte als retrats per tal que, en tocar-los, com a mínim poguessin reconèixer formes. El retrat seria de línia molt senzilla i esquemàtica i, gravat en Braille per sobre la línia, s’hi llegiria la descripció del retratat. La descripció del cabell a la zona del cabell, la descripció del perfil dibuixant el contorn de la cara, i així 10

amb tots els trets. Quan l’anessin llegint recorrerien tot el retrat i s’hi establiria una relació física entre l’obra i ells. L’inconvenient d’aquesta opció era que el text estaria redactat, bàsicament, amb paraules i referències visuals que les persones cegues no poden interpretar perquè no formen part del seu imaginari. La segona opció era més escultòrica. Volia treballar el relleu de les cares amb textures utilitzant tècniques mixtes. Però també la vaig abandonar ràpidament quan, en demanar l’opinió a l’Ashar, em va dir: «Tanca els ulls i palpa’t la cara. El nas, les galtes, els ulls, es converteixen en relleus estranys que, sense tenir una referència visual, no donen una idea real d’allò que és una cara». Les dues idees havien caigut pel seu propi pes perquè no havia sabut veure el problema d’arrel: pretenia fer art per a cecs a partir de la realitat d’una persona que veu, sense entendre com perceben ells el món. L’obra els tractava amb paternalisme, com ho estava fent jo. La manera en què havia de treballar era deixar de pensar des del meu punt de vista i deixar-me guiar pel seu. Finalment, per a trobar una resposta a la pregunta que plantejo al principi d’aquesta introducció, vaig decidir que havia d’invertir els rols que ens vénen assignats per la societat i em vaig deixar guiar pels meus companys cecs per uns recorreguts familiars per a ells i desconeguts per a mi. El resultat ha estat 4 sèries de 5 fotografies on reinterpreto aquells recorreguts.

Referents Javier Téllez

Téllez és un videoartista d’origen veneçolà, nascut l’any 1969. Els protagonistes dels vídeos i pel·lícules de Téllez són pacients d´hospitals psiquiàtrics d’arreu del món. El més important per a l’artista és com treballa en col·laboració amb els pacients, no les obres en si, que no aspiren a ser terapèutiques pels malalts, sinó que se centrenen la seva desestigmatització. Obra relacionada Letter on the blind, for the use of those who see (2008). Aquesta pel·lícula es basa en una faula d’origen hindú que il·lustra la incapacitat de l’home per entendre tot el que l’envolta. Téllez crea la seva pròpia versió de la faula convidant set cecs a tocar un elefant. En aquest petit film en clau de documental, cadascun dels protagonistes s’acosta a l’animal i el palpa. A mesura que transcorre l’acció anem sentint la veu en off d’aquests explicant les sensacions que els provoca tocar l’animal per primera vegada. Interès per aquest treball M’interessa com es relaciona amb els protagonistes de les seves obres, el diàleg que estableix amb ells tractant-los de tu a tu i el seu afany per intentar canviar la visió que la societat té dels malalts mentals.

Javier Téllez Fotograma de Letter on the blind, for the use of those who see, 2008 16 mm film passat a HD video 27:36 minuts en búcle 13

Referents

Artur Zmijewski

Zmijewski és un artista visual nascut a Varsòvia l’any 1966, que tracta d’una manera molt radical, crua i punyent la vulnerabilitat del cos davant la malaltia. La majoria de les seves obres reflecteixen una obsessió pel procés degeneratiu del cos humà i es qüestionen com a tema de fons el que és normal i el que no ho és. Obra relacionada Blindly (2010). Pel·lícula on l’artista demana a un seguit de persones cegues que pintin, sobre un paper disposat a terra i amb el material que els dóna l’artista, una representació a mida real d’ells mateixos, un paisatge i l’animal que Zmijewski els indica. Ell es retira i els observa, i els cecs queden totalment exposats a les seves mancances. Interès per a aquest treball Zmijewski no dóna cabuda al diàleg amb els protagonistes de les seves obres, que són només un instrument per a transmetre les seves idees. Ell es posiciona com a artista en un nivell superior dirigint l’obra, evidenciant la discapacitat dels altres.

Artur Zmijewski, Fotograma de Blindly, 2010 Video, color i so, 18 min 41sec 15

Referents

Sophie Calle

Escriptora i fotògrafa francesa nascuda a París l’any 1953. Les obres de Calle, on combina sempre imatge i narrativa, es caracteritzen per abordar la intimitat de les persones i la seva pròpia. Obra relacionada The blind (1986). Calle demana a una sèrie de persones nascudes cegues que expliquin què representa per a elles la bellesa. Al costat de l’explicació, es mostra una fotografia feta per Calle que il·lustra el text. The Last Image (2010). L’artista demana a persones que han perdut la vista sobtadament que descriguin l’última imatge que van veure. Igual que a l’obra anterior, acompanya el relat d’una o més fotografies que l’il·lustren. Interès per a aquest treball Vaig sentir-me identificada amb la manera de treballar de Calle, pel fet d’utilitzar l’art per a resoldre necessitats personals.

Sophie Calle Aveugle au revolver, 2010 De les sèries: La Dernière Image Una fotografia en color sota una tapa de plexiglass, tres fotografies en color en un marc de metall, i un text en marc de metall 17

WALKS 19

Fotografies descartades del projecte

Metodologia Passeig

El primer mètode pensat consistia a portar-los a fer un recorregut desconegut per a ells perquè anessin explicant el que percebien. Aquest mètode, però, implicava la meva posició privilegiada, ja que sabia en tot moment on érem i on anàvem. Si la finalitat del projecte era deixar-me guiar per a ells, els rols s’havien d’invertir. Finalment, vaig reunir 3 companys del restaurant amb qui tenia més afinitat i a l’Ashar, i els vaig demanar que em citessin on i quan ells volguessin per a fer un passeig per un recorregut que ells volguessin, un recorregut que normalment fessin sols i que tinguessin molt interioritzat. Abans de començar el recorregut, només vaig voler saber el punt de partida. No m’interessava el destí perquè no volia estar condicionada i caure en la tendència de guiar-los jo en un moment determinat. Només els havia d’acompanyar, no els havia de guiar en cap moment. Ells em portarien del punt d’origen al punt de destí. Per a centrar-me només en l’experiència de passejar amb ells, vaig decidir no dur la càmera de fotografiar. Volia escoltarlos i conversar amb ells sense cap altra distracció. A més a més, vaig dur una gravadora de veu digital, que em permetia enregistrar totes les converses sense interrompre el seu flux natural i poder reproduir més tard cada mot. Amb l’Ashar, vam passejar durant uns 20 minuts repartits en tres trams: des de l’oficina on treballa a la parada on agafa l’autobús per tornar a casa, el recorregut en autobús i des de la parada on baixa fins al portal de casa seva. Amb l’Adil, vam passejar durant uns 25 minuts i vam anar des de la porta del gimnàs a la porta de casa seva. Amb en Ghow, vam passejar durant uns 40 minuts i vam anar des de la porta de casa seva fins a l’estació del metro que el porta al restaurant.

Metodologia

Passeig

Amb en Simon vam passejar uns 45 minuts i vam fer una volta pels carrers més propers a casa seva. L’Ashar, l’Adil i en Ghow van escollir els recorreguts en funció del que ells havien de fer durant aquell dia, mentre que en Simon va escollir un camí per ensenyar-me el seu barri.

Fotografies

Una primera temptativa va consistir a tornar, el l’endemà del passeig, amb la càmera al lloc on m’havien citat; refer el recorregut tot recordant les seves paraules per a intentar destriar les frases més significatives i il·lustrar-les en una fotografia. La meva intenció era fer correspondre les frases escollides amb l’objecte concret a què feien referència. Cada sèrie de fotografies havia de ser presa als carrers concrets pels quañs havíem passat. L’arbre del cual em parlaven havia de ser l’arbre que havia vist. Això em limitava perquè només em fixava amb la part física i no em permetia abstreure sensacions. Amb aquest mètode només vaig aconseguir fotografies literals i sense interès. Necessitava tenir una visió més abstracta. Per a treballar amb més llibertat, vaig deixar de pensar en les paraules dites durant les caminades i vaig sortir amb la càmera a passejar tot reflexionant en les sensacions que m’havien produït. Vaig treballar i reinterpretar aquelles sensacions fent fotografies sense buscar objectes concrets. Aquest nou mètode em va resultar molt més fluït i sincer. Vaig decidir fer una sèrie de 5 fotografies de cada passeig amb una càmera digital Canon 450 D en un total de 4 sessions.

Metodologia

Textos

El mètode de treballar les gravacions ha seguit una evolució paral·lela al de les fotografies. En un principi, vaig anar destriant frases concretes que m’avoquessin a una imatge concreta del passeig, per anar al lloc i fer la fotografia. Però això era massa simple i literal. Quan vaig decidir no fer fotografies d’objectes concrets, sinó representar sensacions, vaig haver de canviar també la manera de treballar les gravacions. Vaig deixar de buscar una frase per un objecte i em vaig centrar a escollir un microtext que representés sensacions. Com les converses han estat enregistrades en anglès, el text de l’obra es presenta en anglès i en català. Mantenir la llengua original és important perquè la manera d’expressar-se de cadascun dels protagonistes és un tret que caracteritza la seva identitat i, a més a més, és la llengua en què he treballat des del principi.

Formalització

4 sèries de 5 fotografies en blanc i negre de 40 x 35 cm + un text en blanc i negre, en impressió digital

Obra final Adil

«Jo no sóc molt… Com que abans podia veure, saps? Doncs, jo no sóc tan professional de la ceguesa. Noto aquesta paret aquí, i és el meu senyal. Per a mi aquest recorregut són els arbres i les fulles, les irregularitats sota els meus peus».

L’Adil encara no ha perdut la vista del tot. Reconeix ombres i colors molt bàsics. Durant el passeig, va fer referència a alguns elements que sí que podia veure, com ara els colors molt brillants, les fulles d’un tapís d’heura que cobria una paret o petites estructures de mobiliari urbà. Això va fer que estigués molt condicionada a l’hora de sortir a fer les fotografies. Finalment, vaig decidir que representaria la seva manera de veure. Totes les fotografies fan referència a objectes concrets del camí, però per a donar-les-hi el caràcter identitari vaig decidir fer-les desenfocades. La feina de postproducció va consistir a passar-les a escala de grisos i ajustar els nivells i el contrast, a banda d’això el borrós és original de la fotografia.

Obra final

Ashar

«Per aprendre un camí correctament, primer cal entendre’l. Vull dir que és fàcil voltar sense saber on vas, però si el que vols és fer alguna cosa, has d’aprendre què pot passar si t’equivoques o si prens el carrer que no toca».

L’Ashar va perdre la vista a quinze anys, per tant, encara parla molt amb el lèxic de les persones que hi veuen. En aquest passeig, es van barrejar, d’una banda, l’Ashar, amic afectuós, i, de l’altra, la City, paisatge fred i hostil. Aquesta sèrie combina, doncs, dos mons per a mi oposats: les imatges amb les textures més càlides, orgàniques i amb moviment parlen de l’Ashar, mentre que les més fredes, geomètriques i dures parlen de l’entorn de tons predominantment grisos. És en aquesta sèrie on he treballat més el reenquadrament en bé de la subtilesa de les imatges, per a fer-les més suggerents. He volgut donar la mínima informació perquè cadascú pugui imaginar el fil conductor que les uneix.

Obra final

Ghow

«Hi ha una gran comunitat d’hindús i gent vinguda de Sri Lanka en aquest barri. Hi ha un munt de botigues hindús i de Sri Lanka… És curiós com la gent s’ajunta amb els de la seva pròpia comunitat».

Amb en Ghow no vam parlar mai de quan va pedre la vista. En aquest cas, vam fer el passeig acompanyats de la Sasi, la seva dona, que no és cega. Tots dos són de Sri Lanka i fa uns 7 anys que viuen a Anglaterra. La caminada va ser tranquil·la i gairebé no ens vam creuar ningú. A més, vam fer tot el camí pel mateix carrer, una recta molt llarga. Com que no vam haver de parar tanta atenció a la ruta, la conversa es va desviar i ells em van acabar fent més preguntes sobre la meva vida a Barcelona i la meva família que jo a ells. Al final, em van parlar de la comunitat on vivien, ja que el barri és una comunitat de persones originàries de Sri Lanka. Al cap d’uns dies, en sortir de casa per a fer les fotografies em sentia molt perduda i indecisa sobre com abordar la sèrie. Finalment, vaig pensar que els canvis tan abruptes en les superfícies que es trepitgen a les grans ciutats com Londres (gespa i ciment, textures de diferents tipus de rajoles a les voreres, les llambordes de la calçada) representaven molt bé les diferències culturals que viu en Ghow.

Obra final

Simon

«També escolto coses, alguns sorolls que surten de les botigues, olors i tota aquesta mena de coses. Sento les veus de la gent, accents diferents que vénen de les botigues».

En Simon va perdre a vista a tretze anys. El passeig que vam fer va ser circular, un tomb pel seu barri començant i acabant pel mateix punt. Vam recórrer l’avinguda per on li agrada passejar quan vol estirar les cames i on hi ha totes les botigues i restaurants que freqüenta. La sèrie vol ser un retrat d’una persona social i extravertida, a qui li agrada sentir-se part d’una comunitat, com és la del seu petit tram de carrer. A més a més, vol ser un retrat del seu barri, del dia a dia de les travessies on cada dues passes em va fer aturar per a dir-me davant quina botiga ens trobàvem i els noms i nacionalitats dels botiguers. Això em va facilitar molt la feina. Les fotografies, en aquest cas, es van fer gairebé soles.

Conclusions El projecte neix d’una necessitat personal d’aprendre a relacionar-me amb la discapacitat de la mateixa manera que ho faig amb la capacitat. Així com l’obra de Javier Téllez té per finalitat «curar» l’espectador, aquest projecte ha estat un exercici per a «curar-me» a mi. Una teràpia particular. No ha estat fàcil. ¿Per què? En primer lloc, la societat està configurada principalment per un tipus de persones entre les quals no tenen cabuda els discapacitats. Fins no fa gaire els transports no estaven habilitats per a persones amb mobilitat reduïda, els carrers no estaven assenyalats per a invidents, les pel·lícules no estaven subtitulades per a sords, les escoles no estaven preparades per a rebre nens amb discapacitats físiques, en general. En conseqüència, gran part de les persones amb discapacitat ha estat privades d’utilitzar els espais públics en la mateixa mesura que les persones sense discapacitats. Això fa que pensem que la realitat de les persones per a les quals la societat està configurada és l’única i la vàlida. En segon lloc, només veiem la discapacitat, el que fa que anul·lem la resta de la persona. Veiem sords, en comptes de persones que a banda són sordes; veiem muts, en comptes de persones que a banda són mudes; veiem cecs en comptes de persones que a banda són cegues. Fem de la seva discapacitat la seva identitat. Aquest context social té tanta incidència que, tot i voler evitar-ho, a les primeres fases del projecte seguia caient en aquesta dinàmica. Tot el projecte estava plantejat entorn la discapacitat no entorn la necessitat de conèixer una altra realitat: com es mou un invident per la ciutat; no, com percep un invident la ciutat. Trobo les primeres fotografies literals i sense caràcter, i els textos representatius insuficients. Reduir el discurs a frases i objectes feia que els passejos perdessin les diferents atmosferes que cadascun d’ells m’havia transmès. Cada pas-

seig m’havia obert universos completament diferents. Potser els paisatges no canviaven en gairebé res —mateixa ciutat, mateixa arquitectura—, però la manera d’explicar-los sí. Em vaig adonar que cada sèrie de fotografies demanava un estil que casés amb la identitat de cada persona amb qui havia passejat. Vaig sortir una altra vegada. Aquest cop, fent l’exercici d’abstracció per a crear amb cada una de les sèries quatre identitats diferents. Les de les quatre persones amb qui havia estat passejant, que l’única cosa que tenen en comú és que són cecs.

Bibliografia i webgrafia Esferapublica, Sophie Calle habla de su obra. Online video clip. Youtube, novembre 2013. Web. [última consulta: maig 2015] https://www.youtube.com/watch?v=NYBqfvj4yWE Projecte de l’ Escola Municipal d’Art de Terrassa, La ceguesa. juny 2007. Web [última consulta: maig 2015] http://www.artidisseny.com/tai/pdf/tai12.pdf Saramago, J., Assaig sobre la ceguesa, 2008. Edicions 62. Bacelona. Shora (Samper, Esther), La controvertida experiencia de recuperar la visión, 11 octubre 2011. Artícle Web. [última consulta: maig 2015] http://blogs.elpais.com/la-doctora-shora/2011/10/la-controvertida-experiencia-de-recuperar-la-vision.html Sophie Calle, “Modus Vivendi”, 20015. La Virreina. Barcelona Taller 33, Javier Téllez. Online video clip. Youtube, octubre 2013. Web. [última consulta: abril 2015] https://www.youtube.com/watch?v=f_heDvqKeIg Waldir Barreto, Art Matters: Javier Téllez. Online video clip. Youtube, febrer 2011. Web. [última consulta: abril 2015] https://www.youtube.com/watch?v=qrv0RHYlj4c

Annex

Extractes dels passejos

Adil English

I feel this wall here, so this is my signal. I’m not very … because I could see before, you know? So I’m not that professional on being blind. When I hear sirens, that confuses me because I don’t know whether I’m allowed to cross or not. When I’m at the traffic light, when it goes green I don’t know if it’s going to go behind or in front, you know? The police car, the ambulance … Sometimes, I’m a bit naughty, I stand here and I get bored and I would cross. This bit is quite easy, but there’s a part where it turns a little bit, and I sometimes I end up going right into the park. So I have to be very careful. For me I can see some bushes or something on the right. I can see some greenery. The thing is my brain will tell me it’s green because it’s trees. Yeah I think that’s green. Is it green? I can see that there is some trees on your side, but I don’t count them. I can feel that there’s some dots under my feet, so I cross over. OK, I’m still not confused yet. OK, dots under the feet, trees on the other side … That’s cool. I never used to know what this dots where for when I first lost my sight, I though they where drains. Then I can hear the noise from the bridge, I can see it’s getting darker, the echo is changing now, so I know I’m under the bridge. I need to make sure I’m near the wall, although there is a barrier here, isn’t it? It gets quite narrow. For me this walk is about trees and leaves, the bumps under my feet...

Adil Català

Noto aquesta paret aquí, i és el meu senyal. Jo no sóc molt… Com que abans podia veure, saps? Doncs, jo no sóc tan professional de la ceguesa. Quan sento sirenes, això em confon perquè no sé si puc travessar o no. Quan sóc al semàfor, quan es posa verd, no sé si són darrere o davant, saps? La policia, l’ambulància... A vegades, sóc una mica dolent, sóc aquí parat, m’avorreixo i creuo. Aquest tros és força fàcil, però hi ha un lloc on gira una mica i, a vegades, acabo anant de pet al parc. Així és que he d’anar amb molt de compte. Penso que puc veure alguns arbustos per aquí o alguna cosa a la dreta. Puc veure fullam. La cosa és que el meu cervell em diu que és verd perquè són arbres. Sí, crec que això és verd. És verd, oi? Puc veure que hi ha arbres al teu costat, però no els compto. Noto que hi ha uns punts en relleu sota els meus peus, i creuo per sobre. Bé, encara vaig pel bon camí. Bé, punts sota els meus peus, arbres a l’altre costat... Vaig bé! No sabia perquè servien aquests punts abans de començar a perdre la vista. Pensava que eren desguassos. Llavors, sento el soroll del pont. Noto que l’entorn s’enfosqueix, la ressonància canvia i sé que sóc sota el pont. M’he d’assegurar que sóc a prop de la paret, encara que hi ha una barrera aquí, oi? Es torna força estret. Per a mi aquest recorregut són els arbres i les fulles, les irregularitats sota els meus peus...

Annex

Ashar English

So the way I learnt this route was doing it a couple of times with someone who could see. And also there’s signs where you can pay attention to, so for example when the course drops down like that, I take a left there and I always double check by hearing this metallic sound. Here, because this part of the street is very narrow I usually hit people with my stick, so that’s a good sing too. When I am going to this point I use my stick against that wall and then I come to that gate (hits the gate hard). That’s a big sound. And this is an office that we are coming up here. And you can give them a good scare by tapping their windows. And now … I know this is a pretty easy road as it’s pretty shapeful. Now there’s lots of… This road is quite interesting because some of the floor is quite uneven, so I know if I’m going too much to the left hand side. So it’s a god way you know you keep in the straight line. And then there is a little road here, you can tell because of the kerb which is nice because sometimes the kerb is … Oh, windy! When the building line drops away you can hear there is more wind there is more space and ... Ups, there is a tree on the right hand which you have to watch out for … Hahaha … Cause, yeah, you do not want to be hit by that. And then, yeah, I use mainly the left hand side to feel the wall. This indicates where about of the street you are if you were not paying attention. Sometimes you need to check. Like I said before I use the floor also. I cross over this little alley. You can tell because the floor is different. And then there is another little road which … you see on the left the little crossing, the bumps on the floor? I’ll show you more later. I turn here … To find my house I just need to find this wooden fence here. So I make sure I don’t try to get in somebody else’s house.

Annex

Ashar Català

Així és que vaig aprendre aquest camí fent-lo un parell de cops amb una persona que hi veu. A banda, hi ha senyals que pots tenir en compte. Així, per exemple, quan la superfície va cap avall així, prenc l’esquerra i sempre comprovo sentint aquest soroll metàl·lic. Aquí, com aquesta part del carrer és molt estreta, normalment dono cops a la gent amb el bastó. I això també és un bon senyal. Quan sóc a aquest punt, faig servir el bastó contra la paret i llavors arribo a aquesta tanca (colpeja fort la tanca amb el bastó). Uf això sona fort, eh? I això és una oficina. I pots anar espantant la gent colpejant les finestres amb el bastó. I ara... És un camí força fàcil perquè té molts relleus… Ara hi ha molts… Aquest camí és molt interessant perquè part del terra no està ben anivellat i noto si me’n vaig massa cap a l’esquerra. Així que és una bona manera de saber que vaig pel bon camí. Aquí arribem a un carrer petitó. Se sap per la vorera. Això està bé perquè a vegades la vorera és... Oh, quin vent! Quan acaba la línia d’edificis es nota més vent hi ha més espai i... Ups! Aquí hi ha un arbre a la dreta... S’ha de vigilar… Hahaha... Perquè, és clar, no vols xocar amb això. Llavors… Normalment, faig servir sobretot la mà esquerra per tocar la paret. Això indica on ets del carrer si t’havies despistat. A vegades, s’ha de comprovar. Com t’he dit abans, faig servir el terra també. Creuo per aquest petit carrer… Ho sé perquè el terra és diferent. I hi ha un altre carrer petit que… Veus aquella cruïlla, els relleus del terra? Ja te n’ensenyaré d’altres. Aquí giro… Per trobar casa meva, només cal trobar aquesta tanca de fusta, aquí. Així és segur que no em fico a casa de ningú altre.

Ghow English

From my home, here’s my outside home. From here I’m gonna go to Rayers Lane station, OK? That’s how I take the road if I’m on my own, or if there’s nice weather. Is it recording? OK ... So, just going straight we’re going to pass a crossing here ... And we’re gonna turn left when we get to the other side. Before Sasi came, I learnt this route with my mobility trainer, she taught me the road and how to get to the local shops, to the station and so on. Also, I used to have a guide dog, and the guide dog people trained me some city road as well. If I want to find my house when I come from the station. I’ve got a wireless ring, a bell ring. I just have to press a little button and it sounds. When I had a guide dog he would take me to the house anyway. This neighbourhood ... is a quiet neighbourhood where I’m living at the moment. It’s like a countryside almost. It’s quite an expensive area. (Ghow’s talking to the recorder) Sorry! Flowers! Just stopping at the flowers because Paula and Sasi are contemplating. And you can hear that we’re getting to a busiest road, in this side of the road there are shops and pubs here. Nice Sri Lanka restaurant, you can smell it. There’s a big Indian and Sri Lankan community in this neighbourhood. There’s a lot of Indian and Sri Lankan shops, it’s funny how people just gather around with people of their own community. And that’s it, here we are Rayers Lane station!

Ghow Català

Ens trobem a la porta exterior de casa. Des d’aquí aniré fins a l’estació Rayers Lane, d’acord? Així és com faig el camí quan vaig solo quan fa bon temps. Estem gravant ja? D’acord… Bé, anem rectes i creuarem un pas zebra … I quan creuem girarem cap a l’esquerra. Abans que la Sasi vingués, vaig aprendre la ruta amb el meu entrenador de mobilitat, ell em va guiar i ensenyar el camí i com arribar a les botigues locals, a l’estació i aquestes coses. Abans també tenia un gos guia i els qui van entrenar el gos guia també em van ensenyar a mi. Si vull trobar casa meva quan torno de l’estació, tinc un comandament a distància amb un timbre. Només cal que premi un botonet i sona. Quan tenia el gos guia era ell qui em portava fins a la porta de casa. Aquest barri… És un barri tranquil on visc ara. És gairebé com viure al camp. És una zona força cara. (En Ghow parla a la gravadora) Perdó! Flors! Ens hem aturat davant les flors, perquè la Paula i la Sasi volen contemplarles. Ara un pot sentir que ens acostem a un carrer més concorregut. En aquest carrer hi ha botigues i pubs. Hi ha un restaurant Sri Lanquès molt bo, pots olorar-lo des de lluny. Hi ha una gran comunitat d’hindús i gent vinguda de Sri Lanka en aquest barri. Hi ha un munt de botigues hindús i de Sri Lanka… És curiós com la gent s’ajunta amb els de la seva pròpia comunitat. I, ja està, ja hi som a l’estació Rayers Lane!

Simon English

I have to be very present. My head’s got to be clear. I’ve got to concentrate. I’ve got to think about where I’m going. What I do is … I have to paint a picture in my mind of as much detail as I can. The more places I’ve been to, the more places I visit, the better my pictures are of where I go and where I’ve been. And for some kind of reason they stay in my mind, they stay there. So that’s what I do, I make a picture in my mind, paint it draw it, I don’t know how you would describe it ... mentally. And I do it with colors, because I can imagine colors, of buildings, bus stops, people, and different shops. What colors they might be, green, yellow, blue … I have to concentrate from walking uphill, downhill, curves … Bus stops, lamp posts, bins … I know where they all are, because I’ve walked into them. So when I know here they are I know I can avoid them. So I listen for things as well, for certain sounds coming out of a shop, smells, and all this kind of things. I listen to the voices of the people, different accents from the shops. As I lived here just over two years I got to meet lots of lovely people.

Simon Català

He d’estar molt al cas. El meu cap ha d’estar clar. M’he de concentrar. He de pensar on vaig. El que faig és... He de dibuixar una imatge al meu cap tan detallada com pugui. A tants més llocs he anat, tants més llocs he visitat, millor són les imatges d’on vaig i d’on he estat. I, per alguna raó, queden a la meva ment, es queden allà. Això és el que faig. Em faig una idea mental, la pinto, la dibuixo. No sé com ho descriuries... mentalment. I ho faig en colors, perquè puc imaginar colors, d’edificis, parades d’autobús, gent, botigues. Dels colors que podrien ser: verd, groc, blau... He de concentrar-me per fer les pujades, les baixades, les corbes... Parades d’autobús, fanals, papereres... Sé on són totes perquè hi he xocat. Així és que quan sé on són, sé que les puc esquivar. També escolto coses, alguns sorolls que surten de les botigues, olors i tota aquesta mena de coses. Sento les veus de la gent, accents diferents que vénen de les botigues. Com fa tot just poc més de dos anys que visc aquí, estic coneixent molta gent fantàstica.