Aprendre de lletra Records d’escola
Biblioteca Mont-rogenca, 2
Amb el suport de de la Diputació de Tarragona, Tu ajudes 2011 i l’Ajuntament de Mont-roig del Camp
Primera edició juliol 2012 © Textos Grup de treball de la fototeca del Centre d’Estudis Mont-rogencs © Fotografies Grup de treball de la fototeca del Centre d’Estudis Mont-rogencs © Fotografies de coberta i contracoberta Ferran Rom Clariana © D’aquesta edició Onada Edicions i Centre d’Estudis Mont-rogencs, 2011
Editen Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 • 12580 Benicarló • 964 47 46 41 www.onadaedicions.com • onadaedicions@gmail.com Centre d’Estudis Mont-rogencs Carrer Mare de Déu de la Roca, 3 bis • 43300 Mont-roig del Camp Adreça a internet cemont-rogencs.blogspot.com • secrecemont@gmail.com Disseny i maquetació Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta, Òscar París Paper interior Creator Silk de 200g de Torras Correcció lingüística Rosa M. Camps Cardona ISBN 978-84-15221-54-8 Dipòsit legal CS-216-2012 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Paper certificat provinent de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades
Dedicat a la Sra. Magdalena Serra Vernet, col·laboradora que fou del Centre d’Estudis Mont-rogencs.
Justificació Assumpció Pellicer Presidenta del Centre d’Estudis Mont-rogencs
A
mb molt de gust us presentem el nou catàleg de fotografies antigues que la Fototeca del Centre d’Estudis Mont-rogencs ha preparat. És el resultat de l’exposició Aprendre de lletra, records d’escola, de la qual vam gaudir l’agost de l’any 2010, amb motiu del centenari de l’edifici de les antigues escoles —l’antic ajuntament, avui Casa de Cultura Agustí Sardà—, edifici inaugurat com a escola l’any 1910. És gràcies a la col·laboració inestimable de socis, veïns i amics del Centre d’Estudis Mont-rogencs que vam poder reunir cent vuitanta fotografies, de les quals hem pogut escollir i editar aquest catàleg. Per a l’avinentesa que ens ocupa vénen a tomb les paraules de l’historiador Francesc Riba i Mestre, extretes del capítol X de la Història de Mont-roig intitulat “Circumstàncies i creixement de Mont-roig”, on fa referència a la prosperitat del municipi: “La vila no tenia permís per a despendre del fons del Comú el salari per a una mestra de minyones o costurera, fins que l’any 1798, el dia 28 de juliol, va aconseguir de poder-hi destinar 130 lliures cada any, però havia de ser una persona que reunís les condicions necessàries. El dia 23 de juny de 1801 s’aconseguí un altre permís del Consell Suprem per a poder augmen-
tar el salari del mestre de minyons que, de cent lliures anuals que se li assignaven fins aleshores, passà a 400 lliures, també anuals, segons consta en la carta del Sr. Intendent d’aquell mes i any, i a més la casa franca.”
Més endavant, Riba i Mestre diu: “L’any 1802, l’Ajuntament llogà un metge municipal [...]”. Malauradament no disposem de cap altra informació sobre aquesta qüestió. L’historiador reusenc Pere Anguera en el llibre Història dels pobles del Baix Camp (1989) ens remet a les dades de Riba i Mestre. Sigui com sigui, és evident que, a començaments del segle xix, els governants de Mont-roig ja tenien cura dels temes educatius i formatius dels infants del poble. Casualment, les fotografies més antigues que ens han fet arribar són dues fotos de la mateixa professora amb dos grups d’alumnes. Són grups de nenes amb la seva mestra, de la darreria del segle xix, concretament del 18 de setembre de 1889. Són fotos no documentades, només sabem el nom d’una alumna que no hem sabut identificar. Com a document gràfic ens mostra la indumentària en el vestit i el calçat, el pentinat i el polissó de la professora, tot molt interessant i entenedor. Mirar aquesta fotografia amb atenció vol dir veure, gairebé, el pensament de les
7
nenes i les carones d’angoixa, sorpresa i ensurt davant d’un fotògraf i una màquina que, de segur, no havien vist mai. També són molt interessants les fotos de la primera dècada del segle xx, entre les quals volem destacar les de 1904: d’una banda, un grup de nens amb el mestre Emili Soler i, de l’altra, un grup de nenes del mateix any. Entranyables són les fotografies del col·legi de les germanes carmelites teresianes, així com les fotografies de mestres: donya Conxita, el Sr. Roig, el Sr. Monné, el Sr. Clariana, etc. De cada una d’elles, en podríem parlar abastament, tot i que no ho farem. Sí que direm, però, que hi podem trobar aquelles fisonomies que ens trasllada al Mont-roig d’avui i reconeixem en els infants de la fotografia els mateixos trets de la fesomia dels seus familiars actuals. Demanem als lectors que siguin indulgents amb les mancances d’informació en les fotografies més antigues. També, per la utilització de renoms o noms de casa; hem volgut ser fidels a les fonts d’informació. En alguns casos reproduïm fidelment la informació rebuda. Els nostres informadors generalment són persones d’edat avançada: deixeu-nos dir que no hi ha suficients elogis que expressin l’agraïment immens a la confiança que han dipositat en la Fototeca del Centre d’Estudis Mont-rogencs. Us recomanem que no tingueu pressa a mirar aquest llibre, feu-ho detingudament; estem segurs que tantes vegades com el fullegeu hi sabreu veure coses noves i potser reconèixer algun parent o amic. És ben veritat que “una imatge val més que mil paraules”. Donem les gràcies a la secció de la Fototeca del Centre d’Estudis Mont-rogencs per la tasca empre-
8
sa, el temps, la dedicació i la cura que posen en la seva feina, un treball que ens permet visualitzar imatges de fa molts anys. La secció està formada per Joan Guillem, M. Pilar Poves, Albert Puñet, Ferran Rom, M. Rosa Tost i Simó Gras Olivé. Els animem a no defallir i a seguir treballant.
Presentació del recull Emili Soler
L
a fotografia és una congelació del passat. Un art o una forma d’expressió que no admet imaginacions ni trampes. La història i la literatura permeten tot tipus d’interpretacions subjectives, i malgrat l’esforç dels bons historiadors, és molt difícil saber amb certesa quina és la realitat que realment va passar en un determinat esdeveniment històric. Els uns diuen blanc, els altres negre i, al final, no desllorigues res amb certesa plena. Passa allò que diu “res no és veritat ni mentida, sinó que depèn del color del vidre amb què es mira”. Però en la fotografia històrica és al contrari. El que ha enfocat l’objectiu de la màquina i vist la retina del fotògraf, se’ns mostra exactament com va passar. Una fotografia val més que mil paraules, es diu sovint, i no és desencertat, malgrat els avenços informàtics. La publicació ara del recull de fotografies escolars de Mont-roig del Camp, amb motiu del centenari (2010) de l’edifici de les escoles, mostra el nostre passat a través d’imatges. El poble i els seus ciutadans hi apareixen amb els trets tan característics d’aquestes contrades, amb detalls ben explícits de la manera de ser i de viure dels nostres avantpassats. Es converteix la brillant publicació en una espècie de viatge pel temps mostrant-nos personatges característics de la vila, el nostre patrimoni cultural i artístic, la vida agrícola, social, corporativa i escolar. La sempre única ermita de la Mare de Déu de la Roca. Els temps difícils, els carruatges, la verema, l’escola, ens mostra de manera visual la vida de la vila feta de records gràfics.
Aquest recull fotogràfic de grups escolars i els seus mestres també contribueix a la comunicació entre el fotògraf i el visualitzador de les seves obres. Els lectors es transporten al temps passat tot gaudint de com eren les persones i els indrets, abans que el pas del temps engrogueixi el paper fotogràfic. Aquelles fotografies tan interessants per a la nostra curiositat, que ens mostren quan érem infants, amb pantalons curts i amb cara de no haver trencat mai un plat. Tot això ens acosta i ens integra a la societat que reflecteixen les fotografies. Mont-roig ha estat un poble que ha gaudit d’un desenvolupament important en els darrers anys. Va passar de la mula al tractor en un no res. Les edificacions importants, el desenvolupament cap a la costa a Miami Platja l’ha transformat considerablement. I com més canvia, més s’aprecia la importància històrica de les fotografies antigues que ara presentem. Per tant, és tot un encert la publicació d’aquest recull per iniciativa del Centre d’Estudis Mont-rogencs i l’editorial Onada Edicions, que ens permet fer una bona lectura de la nostra passada història. Per la qual cosa, cal felicitar tot l’equip que ha fet possible aquesta edició tan acurada de les fotografies que, a més, tenen el mèrit d’haver estat facilitades pels arxius fotogràfics de les famílies de Mont-roig, i conreades per l’equip redactor del treball per tal d’esbrinar els noms i els cognoms dels nens i les nenes de moltes d’elles.
9
Agustí Sardà i Llaberia: pedagog i polític republicà Eduard boada i aragonès
A
gustí Sardà i Llaberia (Mont-roig del Camp, 1836 – Madrid, 1913). Pedagog, polític i advocat. Procedent d’una família de classe treballadora, Agustí Sardà fou un intel·lectual amb fermes conviccions republicanes i federals. Es distingí per la seva austeritat, constància, voluntarisme i passió pel món de l’educació. Devia tenir 17 anys quan marxà a estudiar a Madrid, on obtingué diversos títols acadèmics. Entre altres oficis, treballà com a advocat, veterinari i periodista. El 1863 fundà un cercle pedagògic. Exercí com a professor titular de les escoles normals de Pamplona —d’on fou secretari i obtingué una càtedra el 1865— i de Madrid —d’on fou director durant una vintena d’anys. El 1909 fou nomenat professor numerari de l’Escuela Superior del Magisterio de Madrid. Realitzà diverses conferències, excursions, viatges per tal de conèixer i comparar altres sistemes educatius, així com intervencions en congressos internacionals. Redactà diversos programes acadèmics. Estigué fortament vinculat a la Institución Libre de Enseñanza, d’on fou accionista i consiliari. Sardà tingué com a referents els principals intel·lectuals vinculats a l’institucionisme: Nicolás Salmerón, Francisco Giner de los Ríos, Luis Simarro, Federico Rubio i Manuel Bartolomé Cossío. Tingué una dilatada vida política i associativa, amb responsabilitats en diversos organismes ofi-
cials: com a secretari en el Ministerio de Gracia y Justicia, com a conseller en el Consejo de Instrucción Pública o com a vocal en la Junta para el Fomento de la Educación Nacional. El 1870 patí un breu exili a París. Fou secretari particular d’Estanislau Figueras. Escollit diputat pels districtes de Pamplona i Falset durant la legislatura 1873-1874 i senador per la província de Tarragona durant les legislatures 1903-1904, 1905-1907, 1907-1908 i 1910-1911. Visqué els darrers anys marcat per una afecció hepàtica i morí a Madrid el 1913 víctima d’un atac cerebral. Cal destacar les publicacions Estudios pedagógicos (1892), Tratado teórico-práctico de armonía (1905), Las islas Filipinas (1881) i La isla de Puerto Rico: estudio histórico y geográfico (1889), que ha esdevingut una font d’historiografia clàssica per a la història del país caribeny. La seva obra, però, fou eminentment pràctica, basada en l’exemple, tant en l’àmbit públic com en el privat. A Mont-roig del Camp és especialment recordat per ser, juntament amb el mestre Emili Soler, l’impulsor de l’edifici de les antigues escoles públiques (1910), obra de l’arquitecte tarragoní Ramon Salas. Aquest edifici —el 2000 convertit en casa de cultura— porta avui el nom de l’il·lustre mont-rogenc, de la mateixa manera que un dels carrers principals de la vila.
11
Els nostres records d’escola M. Teresa Freixas i Guinjoan
A
rran de la petició que ens ha fet el Centre d’Estudis Mont-rogencs d’aportar dels nostres arxius les fotografies que teníem de l’estada a l’escola, hem construït entre tots aquest llibre, on queden plasmats els nostres records de l’escola i dels amics amb qui vàrem compartir aquells anys, uns dels millors de la nostra vida, on vàrem iniciar la nostra educació que és la que ens ha proporcionat els mapes o els punts de referència que ens ajuden a entendre aquest món tan complex i canviant, però sobretot ens dóna la brúixola que ens permet navegar-hi. Són els mestres els qui han omplert de contingut aquells anys en què vam anar a l’escola, a la nostra escola de Mont-roig. Aprofitant aquesta edició, vull incloure-hi aquelles dades trobades en documents que m’han arribat a les mans i que són el suport d’esdeveniments que molts de nosaltres hem viscut i dels quals, si no els escrivim i no els recordem, se’ns van oblidant els detalls. També és un bon moment per posar de manifest reflexions i vivències construïdes al llarg dels anys sobre el sentit de l’educació i la importància que té per al desenvolupament de la persona. Amb aquest llibre de fotografies i tot el que inclou, ajudem a construir la nostra història. Per començar, l’edifici més emblemàtic de l’educació a Mont-roig és el que anomenem la casa de la vila o les escoles velles. La seva construcció està documentada en una carta de pagament que fa la Societat Col·lectiva anomenada Pedro Aragonés y
Cía., on figuren els socis Emili Soler, José Ferré, José Munté i Juan Sabater, que autoritzen el seu president, Pedro Aragonés Nolla, a percebre de l’Ajuntament de Mont-roig la quantitat de quatre mil siscentes vuitanta-nou pessetes i cinquanta cèntims pel pagament a compte de l’obra que dita Societat ha realitzat a l’edifici escolar que es construeix a la vila de Mont-roig. Així mateix, s’autoritza el Sr. Aragonés perquè entregui tres mil nou-centes pessetes al constructor Juan Capafons. Hi ha també constància de moltes cartes de pagament, la primera de les quals data de 1904. Aquest edifici noucentista ha acollit les escoles de nois i noies del poble, així com el mateix ajuntament de Mont-roig durant molts anys. Com que el terme de Mont-roig és molt extens i sempre hi ha hagut masies habitades durant tot l’any, per tal d’escolaritzar els nois i les noies que vivien a les Pobles, Aixermades i altres masos, es van adaptar unes classes al Mas d’en Romeu i més tard, l’any 1951, es van traslladar a l’escola mixta de les Pobles, situada a la cruïlla de la carretera de la mar i la nacional 340. És al juny de 1974 quan s’inicia la construcció del centre d’EGB Mare de Déu de la Roca. És un centre de setze unitats i que s’adequa a les necessitats del moment. L’acte de recepció de l’obra definitiva es va fer el 12 de novembre de 1980, al qual assistiren Alejandro Banyares Vázquez, delegat provincial d’Ensenyament; Josep Grau Barberà, arquitecte i director
13
de l’obra; Josep M. Vilella Sanzo, director i aparellador, i l’alcalde de Mont-Roig Josep M. Aragonés Roca. També durant molts anys les germanes religioses de la congregació de les carmelites missioneres teresianes van escolaritzar els nois i les noies de Mont-roig al col·legi Sant Joan de la Creu, del carrer del Bisbe Macià, número 5. Va ser l’abril de 1939 quan es va reobrir el col·legi amb la germana Concepció de Jesús Roca Font i el 2 de juny de 1939 es va autoritzar el funcionament del centre. La comunitat estava formada per les germanes Magdalena del Naixement de Jesús Solé Vila, Dolores de la Purificació Benet Curto, Isabel de Jesús Puig Ávila, Licinia de la Trinitat Fernández Revilla i Francisca del Cor de Maria Robledo Canosa. Cal fer una menció especial a algunes directores com la germana Carme Balcells Companys, la germana Pilar Roy Marzo, la germana Mercedes Català Alsina i la germana Eladia Lauchares Díez, que en va ser la darrera directora, ja que el dia 1 de setembre de 1988 es va tancar el centre. Com es pot veure ja en aquests anys, el poble de Mont-roig va tenir una bona oferta de places escolars tan pública com privada religiosa, les quals donaren resposta a les demandes d’ensenyament obligatori i no obligatori. Les germanes preparaven el comerç amb ensenyaments de mecanografia i taquigrafia, i els mestres de les escoles públiques preparaven nois i noies en els estudis de batxillerat per poder examinar-se per lliure a l’Institut Gaudí de Reus. Tota aquesta oferta era possible per la bona resposta de les famílies de Mont-roig, que havien fet una aposta per l’educació dels fills, que continuaven els estudis postobligatoris al poble, o a
14
Reus i Tarragona per fer el batxillerat i poder arribar a estudiar una carrera. Són els mestres que hem tingut al llarg de la vida els que han fet de pont entre la família i el món, i ens han acompanyat en el procés educatiu de cadascú. L’informe per a la UNESCO de la Comissió Internacional sobre l’Educació per al segle xxi diu que l’educació s’inicia a la família. Aquesta és la que fa de lligam entre la part afectiva i la part cognitiva de la persona, i també assegura la transmissió dels valors i de les normes. És indispensable un veritable diàleg entre pares i ensenyants, perquè el desenvolupament harmoniós dels infants sigui una obra conjunta i complementària. Un ensenyament harmoniós de les persones es reconeix perquè se sosté en quatre pilars al llarg de la vida de cada individu. Diu l’informe que el primer pilar és “saber”, tenir coneixements perquè la persona comprengui el món que l’envolta, com a mínim en la mesura en què li calgui per viure amb dignitat, tenir sentit crític i capacitat de judici autònom. Aprendre a conèixer vol dir tenir exercitats l’atenció, la memòria i el pensament. Són els pares i després els mestres que han d’entrenar els infants amb anades i tornades entre el concret i l’abstracte. Són el mètode deductiu i l’inductiu, sovint qualificats d’antagonistes, els que s’han de combinar per conèixer l’entorn. El procés d’aprenentatge del coneixement, és a dir, adquirir les eines de la comprensió, no s’acaba mai, es pot enriquir de totes les experiències al llarg de la vida. El segon pilar és “saber fer” per poder actuar sobre l’entorn. La capacitat de comunicació, de treballar amb els altres, de dirigir i de resoldre conflictes esdevé cada vegada més important, per tant el
coneixement de la tècnica s’ha de completar amb l’aptitud per les relacions interpersonals. Són els pares i després els mestres els que inculquen aquestes qualitats amb el seu modelatge. No és en el que diuen sinó en el que fan, on rau l’efectivitat de l’aprenentatge. El tercer pilar és “saber viure junts” per participar i cooperar amb els altres en totes les activitats humanes. L’escola i la família han d’ajudar a descobrir la diversitat de l’espècie humana i la interdependència entre tots els éssers humans del planeta, algunes disciplines s’hi presten especialment, com ara la geografia humana, les llengües i literatures estrangeres. La descoberta de l’altre passa necessàriament pel coneixement de si mateix i per donar a l’infant i a l’adolescent una visió justa del món. L’educació, tant en l’àmbit familiar com a l’escola, ha de facilitar a l’infant, en primer lloc, que descobreixi qui és. Només així es podrà posar realment al lloc dels altres i podrà comprendre les seves reaccions. Desenvolupar aquesta actitud d’empatia a l’escola és productiu de cara a tots els comportaments socials al llarg de la vida. El quart pilar és “saber ser” més que mai. L’educació té el paper essencial de donar a tots els humans la llibertat de pensament, de criteri, de sentiment i d’imaginació que necessitem per a desenvolupar els nostres talents i controlar tant com puguem el nostre destí. La diversitat de les personalitats, l’autonomia i l’esperit d’iniciativa, fins i tot el gust per la provocació, són garanties de creativitat i d’innovació. En aquest sentit, l’educació és, en primer lloc, un viatge interior en el qual les etapes corresponen a
les de la maduració continuada de la personalitat i una construcció social interactiva. És obvi que els quatre pilars de l’educació que acabem de descriure no s’han d’ancorar definitivament en una fase de la vida, sinó que s’han de repensar, completar i interpretar al llarg de tota la vida i en un entorn educatiu cada cop més ampli. Per acabar, voldria recordar una de les Faules de La Fontaine, “El pagès i els seus fills”, en la qual el pagès diu: “Guardeu-vos de vendre l’herència que ens van deixar els pares perquè hi ha un tresor amagat a dins”. L’educació o tot el que la humanitat ha après sobre si mateixa readaptant una mica les paraules del poeta que elogiava el treball, podríem fer que digués: “Però el pare tingué la saviesa d’ensenyar-los abans de la seva mort que l’educació és un tresor”, Jacques Delors. Tarragona, 29 de setembre de 2011 M. Teresa Freixas i Guinjoan
Alumna de les escoles de Mont-roig, mestra, directora d’un centre públic i, des de l’any 1987, inspectora d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
15
Agraïments Adelaida Aguiló Ferré M. Teresa Aguiló Solé Rosa Alabart Alsina M. del Carme Aldabó Soriano M. Dolors Aldabó Soriano Roca Anglès Merlos M. Carme Anguera Olivé Conxita Aragonès Guinart Lola Aragonès Riba Josep M. Aragonès Rofes Josep Badia Mendoza Montserrat Bargalló Guillemat Maria Bargalló Puñet Carmina Bargalló Vidiella Joaquim Blanch Munté Miquel Bonet Aragonès Rosa Cabré Martí Frederic Canaldes Boronat Rosa M. Casas Julve Carmina Clariana Capafons Gemma Clariana Capafons Josep Clariana Capafons M. Lídia Cortés Gassó Francesc Dalmau Pujol Mercè Ferrè Toda M. Teresa Freixas Guinjoan
Remei Gras Olivé Simó Gras Olivé M. de la Roca Grifoll Parés M. del Carme Guinjoan Tuset Joan Guillén Salmerón Ana López Ruiz Josep M. Martí Vidiella M. Pura Martori Carreras Ramon Martori Carreras M. del Carme Matas Nogués M. Mercè Mendoza Aguiló Carmina Mestre Pellicer Anna M. Mestres Pena Familia Monné-Guasch Pepi Morán Cárceles Maite Nogués Teigell M. Dolors Nolla Escoda M. Dolors Oliva Solé Roca Olivé Faulo Assumpció Pellicer Solé Montse Pentinat Quintana Roser Peris Cardona Josep M. Pujals Farrus M. Lourdes Pujol Bargalló Josep M. Ramon Martori Maria Rofes Algueró
Enric Roig Huguet Ferran Rom Clariana M. Roca Sabaté Ferraté Jaume Sabaté Grifoll Pilar Savall Ramon Gloria Savall Solé Josep M. Serra Martí Magdalena Serra Vernet Emili Soler Calucho Vicenç Toda Gassó Joana Tuset Aleu Josep M. Tuset Pascual Teresa M. Virgili Salsench
17