BIBLIOTECA TAULA DEL SÉNIA [sèrie maior], 2
Els annals del monestir i convent de Benifassà de Joan Miquel Gisbert
Els annals del monestir i convent de Benifassà de Joan Miquel Gisbert Manolo Andreu [coord.] | Victòria Almuni | Sandra Escamilla Ferran Grau | Tere Izquierdo | Manuel Milián
BIBLIOTECA TAULA DEL SÉNIA [sèrie maior], 2
B e n i c a r l ó ,
2 0 1 0
Amb el suport de
Direcció de la col·lecció Miquel Àngel Pradilla
Primera edició desembre de 2010 © Textos Archivo Histórico Nacional, Colección Códices y Cartularios, CÓDICES, L.533. Manolo Andreu Vidal, Victòria Almuni Balada, Sandra Escamilla, Ferran Grau Verge, Teresa Izquierdo, Manuel Milián Mestre © Imatges Joan Adell Ortigues, Manolo Andreu Vidal, Albert Rot Albarca © D’aquesta edició Onada Edicions Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Apt. de correus 390 12580 Benicarló Tel. 964 47 46 41 www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com © Disseny de la col·lecció Ramon París Peñaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa M. Camps Cardona Paper interior Creator Silk de 200g ISBN: 978-84-15221-01-2 Dipòsit legal: BI-3.174-2010 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth. PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
6
Índex Salutacions [Núria Ventura, Víctor Gargallo i Felipe Codina] . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
Llindars [Manolo Andreu, Sandra Escamilla i Tere Izquierdo] . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
Annals Introducció [Victòria Almuni i Ferran Grau] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21 Transcripció dels annals del monestir i convent de Benifassà . . . . . . . . . . . . . . 27
Corol·lari La resurrección de las piedras [Manuel Milián] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 149
autors
Victòria Almuni Balada (La Sénia, 1962). Llicenciada en Història, especialitat d’Història de l’Art. Doctora i catedràtica d’institut a l’IES Manuel Sales i Ferré. Ha treballat sempre al voltant de l’estudi i la difusió de la història i el patrimoni de les Terres de l’Ebre. Forma part del Centre d’Estudis Seniencs del qual és la presidenta. Membre del consell de redacció del suplement “Plecs d’Història Local” de la revista Avenç, ha escrit diversos articles i llibres i ha participat en diversos treballs relacionats amb la seua matèria i amb la de didàctica de les Ciències Socials. Està cursant un màster en noves tecnologies aplicades a l’educació. Manolo Andreu Vidal (La Sénia, 1946). Mestre d’Educació Primària, actualment jubilat. Estudiós d’aspectes culturals vinculats al territori i aficionat a la fotografia. Sandra Escamilla Pérez (Thionville-França, 1980). Llicenciada en Humanitats per la Universitat Jaume I, ha cursat el màster en Història i identitats hispàniques en el Mediterrani occidental (s. XV-XIX) de la Universitat Jaume I i Universitat de València. Actualment, és professora a l’IES Gençana de Godella. Ferran Grau Verge (Tortosa, 1960). Llicenciat en Història general per la Universitat de Barcelona, secció Tarragona. Professor i catedràtic de l’IES Manuel Sales i Ferré. És soci fundador del Centre d’Estudis d’Ulldecona, entitat des de la qual ha coordinat durant molts anys la revista Raïls. Membre també del Grup d’Estudis Rossell. 750 Aniversari, ha escrit diversos articles en publicacions periòdiques i és autor i coautor de diversos treballs i llibres relacionats amb els mons de la didàctica de les ciències socials i de la història.
8
Tere Izquierdo Salom (Tortosa, 1974). Llicenciada en Filologia Catalana, actualment és professora de llengua catalana i literatura a l’Institut Mare de Déu de la Candelera, de l’Ametlla de Mar (Baix Ebre). És coautora de llibres de llengua catalana i literatura de 1r, 2n i 3r d’ESO, d’Edicions Baula. En l’àmbit de l’assessorament lingüístic, entre altres revistes i llibres, cal destacar, el de l’obra L’hivern del Tigre, d’Andreu Carranza (Editorial Planeta). Manuel Milián Mestre (Forcall-els Ports, 1943). Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, es dedica al periodisme col·laborant a El Noticiero Universal (1966-1970), Tele/eXprés (1970-1973), Diari de Barcelona (1975-1980) i fou membre fundador i directiu d’El País (1974-1977). També ha col·laborat a Las Provincias i La Vanguardia. També ha compost un llibret d’òpera, El misteri dels temps, amb Carles Santos. I ha rebut la Creu de Santa Llúcia, medalla de la ciutat de Morella.
Salutacions
E
l monestir de Santa Maria de Benifassà, des que va ser fundat el 1229 fins a la desamortització el 1835, va ser un dels centres d’organització política, econòmica i social al nostre territori. Més tard, es van inventar les fronteres actuals, però la realitat supera aquesta línia divisòria en molts casos i el convent és sentit encara ara part central de les nostres comarques, siguem d’una comunitat o d’una altra. La nostra és una història comuna i així ho demostra el valuós treball que teniu a les mans, Els annals del monestir i convent de Benifassà, transcrit per Sandra Escamilla dins el programa Salari Jove del Servef per a la Mancomunitat de la Taula del Sénia. Un document històric que ens ajuda a comprendre part del nostre present i que té una importància cabdal. La història s’escriu la majoria de vegades a molts quilòmetres de distància de casa nostra i, per això, allò que tenim més a prop és el que més desconeixem. Aquest treball també vol trencar aquesta barrera i ajudar en la mesura del possible que coneguem el nostre passat col·lectiu. En aquest cas, més de 500 anys, que els abats del convent van escriure i recopilar amb tota mena de detalls i que ara, per sort, han pogut arribar a les mans de tothom. Núria Ventura Brusca Presidenta de la Fundació Rei Jaume I i de la Mancomunitat Taula del Sénia
9
S
i d’una cosa hem de sentir-nos orgullosos tots els habitants de la Tinença, ha de ser del monestir de Santa Maria de Benifassà. Primer, per donar nom i una identitat pròpia a la nostra terra, la Tinença de Benifassà, i segon per haver-nos acompanyat al llarg del temps i ser testimoni de les nostres vivències. Des d’aquestes terres, Jaume I va començar a escriure la seua llegenda, i com a mostra del seu agraïment va fundar aquest monestir l’any 1233. Poc després es van atorgar les cartes de poblament als set pobles que actualment coneixem a la Tinença: el Ballestar, Fredes, la Pobla, el Boixar, el Coratxà, Castell de Cabres i Bel. I com no podia ser d’una altra manera, la història d’aquests pobles ha anat sempre molt lligada a la vida del monestir de Benifassà, i és que durant segles la zona va estar regida sota les ordres dels diferents abats que van anar passant pel santuari. En aquest llibre es mostra bona part d’aquesta història. Una història que va ser manuscrita durant anys per cronistes i monjos en els Annals del monestir i que gràcies a la transcripció que s’ha realitzat avui en podem gaudir. Tot això no seria possible sense el constant treball que ha fet la Mancomunitat de la Taula del Sénia. M’agradaria agrair el seu esforç per mirar sempre de mantenir i enfortir les tradicions, la cultura i el folklore de les nostres comarques, i una clara mostra d’això ha estat la transcripció d’aquesta magnífica obra que teniu a les mans. El conjunt arquitectònic del monestir i convent de Santa Maria de Benifassà, declarat monument nacional l’any 1931, té un important valor patrimonial i històric. L’església de planta romànica amb característiques del gòtic primitiu, el claustre amb el seu pati interior, la sala capitular, el refectori o el palau de l’abat són alguns dels elements que valen la pena visitar. En l’actualitat, els dies de visita són els dijous de 13 a 15 hores, i únicament se’n pot visitar l’església, el temple situat sobre l’antiga cisterna i el refectori. No obstant això, s’intentarà que el seu horari de visita s’amplie, ja que aquesta joia guarda en el seu interior tota l’aroma de la història de la Tinença de Benifassà. Víctor Gargallo Bel Alcalde de la Pobla de Benifassà 10
É
s un plaer presentar esta publicació en què se’ns acosta a la història de la nostra Comunitat a través d’un treball de transcripció dels documents dels abats del monestir de Santa Maria de Benifassà. El treball elaborat ens oferix una àmplia visió al llarg de més de tres-cents anys dels successos quotidians i extraordinaris de la Tinença de Benifassà, a través de la mirada dels silenciosos cronistes del convent. La tasca àrdua d’escrivania i de recopilació realitzada pels religiosos es completa ara amb el treball dut a terme per una jove llicenciada en Humanitats. Amb això es facilita encara més l’accés a les dades contingudes en els manuscrits per a gaudi de la nostra societat i incentiu a noves línies d’investigació sobre este territori. El treball ha sigut impulsat per la Macomunitat de la Taula del Sénia en el marc del programa Salari Jove subvencionat pel Servef, la finalitat del qual és oferir als joves valencians una primera experiència professional a fi de millorar les seues futures possibilitats d’ocupació mitjançant la realització d’obres o servicis d’interés general. Resulta molt satisfactori comprovar que és la treballadora mateix qui destaca la importància de l’oportunitat brindada, tot transmetent un entusiasme sobre el treball realitzat que ratifica la idoneïtat del programa d’ocupació impulsat per la Generalitat per als nostres joves. Com a vinarossenc i responsable dels programes d’ocupació, la presentació d’esta publicació suposa una doble satisfacció pel fet de presenciar que una xicoteta part d’este programa ha donat com a fruit un treball que permet un major apropament a la història de la nostra comarca. Confie que el resultat obtingut siga aprofitat perquè estudis futurs aprofudisquen en el tema. Felipe Codina Bellés Director general d’Ocupació i Inserció Generalitat Valenciana/Servef
11
Llindars Manolo Andreu
Coordinador del llibre
C
om a coordinador de la publicació em pertoca explicar a grans trets quin ha estat el procés per poder arribar a la materialització del llibre que teniu a les mans. El desencadenant primer d’aquest projecte va ser quan Julio Allepuz, un senienc amant de la cultura i especialment de la del nostre territori, em va proporcionar una còpia manuscrita de Los anales del convento de Benifasá, text escrit en 1805 per Joaquín Chavalera, monjo del mateix convent. Aquesta obra narra la història del monestir de Benifassà des de la seua fundació fins pràcticament l’exclaustració dels monjos, com a conseqüència de les lleis desamortitzadores de Mendizábal, que van comportar la desaparició del monestir. És, per tant, una història completa d’aquest monestir que tanta importància política, social, econòmica i religiosa va tenir en la tinença de Benifassà i en els territoris de la rodalia. Malgrat aquesta importància, l’obra de Joaquín Chavalera, encara que era coneguda i utilitzada per molts especialistes en l’estudi del territori, sempre ha circulat manuscrita, mai no ha estat impresa, la qual cosa ha implicat un desconeixement veritable del territori. L’oportunitat de publicar-la i posar-la a l’abast de tothom va venir quan Juan José Royo, membre de la Fundació de la Taula del Sénia, em va fer arribar la notícia que la Fundació, en el marc de la seua tasca de promoure la cultura de la zona, tenia la voluntat de donar suport a la publicació anual d’edicions que tracten sobre algun aspecte del territori de la seua influència. Ell mateix va proposar a la Fundació la publicació de l’obra de Chavalera, petició que es va aprovar. I així Jaume Antich, gerent de la Taula del Sénia, va posar fil a l’agulla i va aconseguir del Servef la concessió d’un Salari Jove, que va permetre la contractació de Sandra Escamilla, llicenciada en Humanitats, per tal de transcriure en format digital el manuscrit de Joaquín Chavalera. Pràcticament conclusa aquesta tasca, el projecte fa un gir inesperat. La recerca per Internet d’informació sobre Benifassà i l’obra de Chavalera porta al coneixement de l’existència, a l’Archivo Histórico Nacional, de dos manuscrits ja digitalitzats del llibre de la fundació i dotació del monestir de Benifassà, escrits amb data final de 1596 per Joan Miquel Gisbert, monjo de Benifassà, primer arxiver i després notari del monestir, que va recopilar i transcriure al català els documents existents a l’arxiu del monestir fins 1596, quan va ser elegit abat. Aquesta obra també restava inèdita i aquesta documentació és la que tradueix del “lemosín al castellano” Joaquín Chavalera per redactar la primera part de la seua obra. 13
Davant d’aquesta troballa es pren l’acord per part de la gerència de la Fundació i l’assessorament dels editors d’Onada Edicions, Miquel Àngel Pradilla i Ramon París, de donar prioritat a la publicació, com a font primera que són, dels manuscrits de l’abat Gisbert i deixar per més endavant la publicació de l’obra pròpiament dita de Chavalera. La comesa de fer la transcripció digitalitzada dels documents de l’abat Gisbert ha anat a càrrec de Sandra Escamilla. Un cop realitzada aquesta tasca, Tere Izquierdo, llicenciada en Filologia catalana, ha portat a terme una actualització ortogràfica i, quan la coherència del text ho exigia, gramatical i lèxica. Una intervenció lingüística que ha volgut adequar la lectura del text català renaixentista a un català més entenedor per a un lector actual, però respectuós amb els trets lingüístics que donen al text el regust del català del Renaixement, l’època en què va escriure l’abat Gisbert. També s’ha considerat oportú acompanyar el text de l’abat Gisbert amb una introducció i un corol·lari. De la primera, se n’han ocupat Victòria Almuni i Ferran Grau i, del segon, Manuel Milián. La inclusió d’aquests textos contextualitza i enriqueix la publicació que el lector té a les mans. Un altre aspecte en què s’ha tingut molta cura ha estat el fotogràfic. Les imatges que acompanyen l’escrit han estat realitzades en gran part per Joan Adell, Albert Rot i Manolo Andreu, i deixen testimoni del fet que molts dels llocs anomenats en el llibre encara tenen avui en dia presència en el territori.
14
Sandra Escamilla
Transcriptora del text manuscrit
A
quest treball és fruit del programa Salari Jove que gràcies a la Mancomunitat de la Taula del Sènia he pogut desenvolupar al llarg de vuit mesos. La tasca que he dut a terme ha sigut transcriure el document dels annals del monestir de Benifassà. Aquest treball m’ha permés gaudir d’una experiència inoblidable, ja que gràcies a aquests documents he fet un repàs de la història dels nostres territoris, que inclou una àmplia línia cronològica des del 1233 fins al 1835, any de la desamortització dels monestirs. La meua feina ha consistit a transcriure els documents que els abats del monestir de Benifassà anaven escrivint dia a dia. Als lectors els sorprendrà la descripció que feien aquests escrivents de la seua realitat, és a dir, de la vida que coneixien, amb una naturalitat en la descripció de fets i llocs que fa que els lectors ens apropem molt més al món que ens descriuen, ja que, per exemple, la toponímia és quasi idèntica a la que coneixem actualment dels territoris que formaven part de la Tinença de Benifassà. És admirable que els abats tinguessen una consciència històrica i fessen una descripció tan meticulosa de tot el que els rodejava. En aquests documents trobareu des de dades polítiques, econòmiques, socials molt importants, fins i tot a dades meteorològiques o de salut pública, com per exemple, les grans epidèmies de pesta negra que van assolir bona part del territori del monestir al voltant de l’any 1348. Finalment, vull afegir que ha sigut tot un plaer poder dur a terme una tasca que m’ha ajudat a conéixer millor tot el que ha ocorregut al llarg de set segles en els nostres territoris, en paral·lel al que succeïa dins del marc dels territoris d’occident. És a dir, als lectors us ajudarà a comprendre com es van viure els canvis de monarquia, les guerres, les crisis econòmiques i socials als territoris de Benifassà, que més tard van desenvolupar-se al llarg de molts anys en tots els territoris d’occident i fins i tot dins de les corones d’Aragó i Castella, i posteriorment de la monarquia hispànica. Espero que aquesta publicació servisca per a cridar l’atenció dels investigadors històrics ja que es poden obtenir moltes vies d’investigació a partir d’aquests documents, que han de ser aprofitades perquè tinguem més consciència de la nostra història i cultura.
15
Tere Izquierdo
Responsable de l’actualització ortogràfica del text
A
ssessorar lingüísticament un text en què la variació històrica de la llengua n’és la principal característica ha sigut un repte, com a filòloga. Un text del segle xvi, transcrit per un monjo —o un monge— amb qui comparteixo el poble que ens ha vist nàixer, Tortosa, i l’estima per un territori, la tinença de Benifassà. Després d’una primera lectura silenciosa del document transcrit i d’una segona lectura paral·lela entre la transcripció i el manuscrit original juntament amb el coordinador del llibre, Manolo Andreu, tot just estava en lo abecé (frase feta que recull en la seua opus magna el lexicògraf traiguerí Pere Labèrnia) del treball pròpiament filològic. S’havien de prendre decisions des de diferents nivells d’estudi lingüístic: l’ortogràfic, el de la morfologia nominal i verbal, el lèxic, el sintàctic… Tot amb una finalitat: que la lectura del manuscrit dels abats del monestir de Benifassà fos planera i entenedora. Però, alhora, tenia present que adequar el text per tal de donar-li una fisonomia massa actual en desvirtuava l’essència: el model de llengua del segle xvi, un període amb moltes vicissituds pel que fa al camp de la llengua i la cultura nostrades. El manuscrit, m’atreveixo a dir, és una joia lingüística; per tant, s’havia de respectar-ne el model de llengua i deixar fluir l’aire lingüístic del moment en què l’abat Gisbert transcriu. Així és com s’han pres una sèrie de convencions, algunes de les quals, grosso modo, comento tot seguit. En l’àmbit ortogràfic, i a cavall amb el morfològic, cal destacar l’ús de l’article apostrofat l’ davant de noms en singular —tan masculins com femenins— començats per vocal. En tota la resta de casos de noms masculins, s’ha mantingut l’article en forma plena lo, propi de la llengua medieval. Les paraules s’han adequat a les regles d’accentuació de la llengua. Les e respecten l’ús de l’accent tancat propi de les Normes de Castelló del desembre de 1932. És general l’ús de l’article en forma plural davant de dos o més noms en singular, això és: los sobredits bisbe i capítol, dits bisbe i prior, als abat i convent, per als veguer i batle de Tortosa… Trobem, sovint, determinants posposats als noms que acompanyen, això és, cases ningunes, veïns ninguns, rastre ningun… S’ha respectat l’ús de la conjunció copulativa e (procendent del llatí ET) amb variació amb la forma actual i. S’han mantingut diferents formes recollides al Diccionari català-valencià-balear, altrament conegut com l’Alcover-Moll. En reprodueixo alguns mots, dels molts que 17
s’han hagut de buscar per tal de verificar-ne la diferent forma ortogràfica a l’actual o fer-ne la consulta lexicogràfica per constatar que la paraula transcrita al manuscrit es troba recollida al DCVB i, per tant, no és necessari canviar-la per una altra. La majoria de vegades es troba l’abreviatura ant., és a dir, forma antiga. En són exemples: pretenció, perturbar, gasto, ferma, fel, atràs, totavia, ademés, monge, pertinència, fadiga, quiscun (en l’expressió, sobretot, quiscun any), pabordre (en variació amb paborde), casi, modo, culturar i el derivat nominal culturació (en el sentit d’atendre, cultivar), pereós, vellea, manutenència, dicernir, javalí, cervo, la claustra (en variació amb lo claustre), segretari, enterar, interim, pròmens, atrobar, sanct i sancta, querimònia, menaça i menaces, obs, en l’entretant, atentar, real (en el sentit de reial) rescriure, tesorer, llegítim, moço, soplicar, alcançar, enujar, cubert, barato, bonico, iglésia, acàs, montanya, trassa, acullir, crosa, pertinància, utilar, esmersar, defensió, avehïnat, contento, soto, cativeri, pessa, embaixador, demasia, consensu, auctoritat, sacristà, artiaca, demoni, entegre, puagre, miger, pijor, rael, carnicer, magestat (en variació amb majestat), menobre, menobreria, llavòs, arroïnar (en variació amb arruïnar), atorgar, lleuda, defugi, calitat, sacrament, delliberació, lo sendemà, verbo, dissapte, vestiari (en el sentit de vestuari), exceptat (en el sentit d’exceptuant), haveries, paor, cobro, tunc, camarer, mortització, tremuntana, pixell, ahí, ennomenar, cupdícia, jussà, despedir (en el sentit d’enviar), derroc, rahó, anex, ort (en variació amb hort), apertament, ses vices (recollit en f. pl. en el sentit de “funcions delegades”)… Tot i que l’infinitiu sossegar es troba al DCVB, el substantiu sossego s’ha trobat al Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, de Labèrnia (t. 2, del 1840). El mot favor es troba en femení: molta favor. Quant a la morfologia verbal, és general l’ús de la forma fonc (fou), tot i que s’ha convingut ortogràficament a traure la hac final com en aquelles paraules que també la presentaven. Altres formes verbals són: traïa, tingam, trobam, manam, honoram,sapiau, tingau, legira, paria, dexaven, dix, tròpia, vullen, vené, pendre… L’imperfet de subjuntiu en verbs de la primera conjungació presenta les formes acabades en -às: posàs, rebràs, fundàs, portàs, adveràs… A partir de la segona part del text trobem escrites formes de la primera persona del singular del present d’indicatiu en verbs de la primera conjugació en -e, i, de fet, sovint, acompanyades del pronom personal tònic jo: jo dubte, així com sense morfema de primera persona també n’hi ha algunes: deman (jo). L’ús del verb haver en el sentit de tindre es troba diverses vegades en el manuscrit: que sancta glòria haja, declarà que l’església de Tortosa haja tots los molins… S’ha convingut a traure la preposició a davant de complement directe: proveí lo veguer de Tortosa i lo justícia de Morella, no deixaven de molestar l’abat en sens pretencions, cita els justícia i jurats de Morella… 18
Cal destacar el manteniment de la preposició en davant d’infinitiu (no temporal): I fonc molt curiós en comprar llibres, prosseguint en beneficiar i augmentar… És general l’ús preposicional de per en el verb elegir seguit del nom del càrrec: fonc elet en abat, elegiren en Papa… S’ha convingut a inserir la conjunció que davant de subordinació: vol e mana que sien entesos…, los manà que tornassen, declarà que l’església de Tortosa haja tots los molins… Destaquen alguns hipèrbatons o alteracions de l’ordre sintàctic: per aquella culturar, amb el complement davant de l’infinitiu. Trobem l’infinitiu davant del verb conjugat: en ella guarde i guardar faça, que són i seran i fer-se podran… Tal com va deixar escrit fa quasi cinc-cents anys l’abat Gisbert, esperem que la transcripció, l’adequació i la lectura del manuscrit permeta que “hi haja memòria en l’esdevenidor”.
19
Croquis del territori de la tinença del monestir de Benifassà. Reelaboració a partir d’una estampa de Josep Cavanilles en 1795
20
Introducció Victòria Almuni i Ferran Grau
L
a història del monestir de Benifassà és la de gairebé vuit segles al llarg dels quals les pedres que el conformen n’han vist de tots els colors. Si haguéssem de triar tres o quatre moments clau d’aquesta història, hauríem de parlar del moment de la fundació per part de Jaume I el 1233, de l’exclaustració esdevinguda el 1835 durant la desamortització i de la restauració i la instal·lació de la comunitat femenina cartoixana el 1967. També caldria fer referència a l’abadiat de Miquel Joan Gisbert (1586-1604), al llarg del qual es van refer i bastir de nou sectors importants de l’edifici. Pel que fa al nombre de claustrats components, els números han estat canviants al llarg del temps. La primitiva comunitat estava formada per onze monjos i l’abat; el 1316 n’hi havia vint-i-sis entre monjos, llecs i donats, etc. Són molts els estudiosos que han dedicat els seus escrits al monestir de Benifassà. La majoria han utilitzat la informació dels Annals de Benifassà que ara es publiquen. Els annals són un tipus d’escrit històric que registra els fets cronològicament, any per any. En alguns moments es confon amb la crònica. La tradició de compilar annals al continent europeu la introdueixen missioners britànics entre els segles viii i ix. Els ordes religiosos, tan monàstics com mendicants, han estat una font immensa de producció documental. L’orde del Cister és probablement la que ha demostrat
més rigor i pulcritud a l’hora de crear i guardar documentació. La documentació se solia guardar als arxius monàstics o conventuals i sempre hi havia algun moment en què algun frare lletrat en decidia fer la compilació, especialment de les cròniques anuals. No podem obviar que gran part de la cultura hispana de l’època medieval es va refugiar als monestirs del nord de la península, situats en el territori que s’anava conquerint a l’islam, com és el cas del convent de Benifassà. Els Annals de Benifassà van ser escrits per Miquel Joan Gisbert (1586-1604) i Joaquín Chavalera (1815-c.1819), tots dos arxivers i després abats del monestir. Van utilitzar documents de tipologia diversa conservats a l’arxiu. Gisbert va fer un regest dels pergamins, va elaborar una llista de les butles papals i els privilegis més importants i, en definitiva, va organitzar tots els documents existents fins a l’època. Va escriure en llemosí la història del monestir des de la seua fundació fins a la prelatura del seu antecessor. El document compilador original es conserva a l’Archivo Histórico Nacional. Chavalera va catalogar i modernitzar l’organització de l’arxiu, a la vegada que traduïa l’obra de Gisbert, la completava amb informació extreta de testaments i la continuava fins al 1808. Va afegir també un índex de tot l’arxiu. L’original es conserva al Col·legi de Jesuïtes de Sarrià. 21