COL·LECCIÓ ARQUITECTURES, 1
L’ARQUITECTURA POPULAR DE PENÍSCOLA Manual de restauració del centre històric Pepa Balaguer • Luis Vicén
B E N I C A R L Ó
2 0 1 0
Edició promoguda per l'Ajuntament de Peníscola
Amb la col·laboració de Conselleria de Cultura i Esport Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge Col·legi d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana
Primera edició setembre de 2010 © Textos: Pepa Balaguer Dezcallar. Luis Vicén Banzo © Fotografies: Pepa Balaguer Dezcallar. Luis Vicén Banzo. Arxius fotogràfics diversos. © Il·lustracions: Balaguer-Vicén. Arquitectes. © D’aquesta edició Onada Edicions Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló Tel. 964 47 46 41 www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com © Disseny i maquetació: Ramon París Penyaranda. Paül Peralta. Luis Vicén Correcció lingüística: Manuela Fernández. Rosa Maria Camps Cardona ISBN: 978-84-96623-89-7 Depósito legal: BI-2219-2010 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
ÍNDEX
PRESENTACIONS . . . . . . . . . . . . . . . 9 PRÒLEG . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1 Introducció i objecte del manual . . . . . . 19 2 L'habitatge popular peniscolà. Valors i tècniques constructives. . . . . . . . . . . . . . . 25 L'habitatge popular peniscolà . . . . . . . . . L'estructura . . . . . . . . . . . . . . La coberta . . . . . . . . . . . . . . La distribució . . . . . . . . . . . . . La façana . . . . . . . . . . . . . . .
26 28 29 30 31
3 Normativa del Pla Especial de Protecció. Guia d'utilització . . . . . . . . . . . . . L'ordenança reguladora de l'edificació . . . . . . Les cobertes . . . . . . . . . . . . . Les façanes . . . . . . . . . . . . . . • composició de les façanes . . . . . . . . . • buits . . . . . . . . . . . . . . . . • materials i textures . . . . . . . . . . .
39 41 43 51 52 61 63
Ordenança particular del patrimoni arquitectònic catalogat . . . . . . . . . . El patrimoni catalogat. L'edificació residencial . Quadre resum dels graus d'intervenció . . . Llistat d'edificació residencial catalogada . .
87 88 91 92
. . . .
L'Ordenança Gràfica. La normativa dibuixada . . . 95 condicions de parcel·la i de volum . . . . . . 100 condicions de paraments de façana i mitgeres . . . 101 condicions de paraments de coberta . . . . . . 102 nivell de catalogació i grau de protecció . . . . 103
4 Recomanacions sobre retolació i mobiliari comercial . . . . . . . . . . . 107 Retolació . . . . . . . . . . . . . . . . 108 Condicions generals . . . . . . . . . . . 108 Disposició de rètols sobre la façana . . . . . . 110 Disseny i materials. Exemples . . . . . . . 114
Tendals, para-sols i estructures para-sols . . . . 118
Mobiliari . . . . . . . . . . . . . . . . 122
EPÍLEG . . . . . . . . . . . BIBLIOGRAFIA, CRÈDITS I AGRAÏMENTS .
. . . . . . 125 . . . . . . 130
PRESENTACIONS Andrés Martínez Alcalde de Peníscola
En els últims anys Peníscola ha experimentat canvis importants. Després d'un període de fort desenvolupament turístic, que va marcar el final del segle passat, la nostra ciutat es projecta cap al futur amb la consciència que la història i el paisatge són, al mateix temps, font del seu atractiu turístic i patrimoni de tots: peniscolans i visitants. Després de l’aprovació recent del Pla Especial de Protecció del Conjunt Històric-Artístic de Peníscola era necessari donar a conéixer als ciutadans la part del Pla que més directament podia afectar les seues activitats, com són les ordenances de l'edificació. Aquest va ser el primer objectiu de la publicació: l’elaboració d'un manual que, posat a la disposició de tots els propietaris del nucli antic, facilitara la comprensió i l'aplicació de la normativa del Pla Especial. La normativa de l'edificació té com a objectiu la millora de la qualitat ambiental i de les condicions d'habitabilitat en el nucli antic, i tal com correspon a un centre històric, amb l’adequat respecte cap a les condicions arquitectòniques tant dels seus monuments com de les edificacions privades. D’ací va sorgir un segon objectiu: donar a conéixer les característiques de l'arquitectura popular de Peníscola, que ha servit de base a la normativa i que, encara avui, roman com a testimoni d'un passat que volem conservar. La publicació d'aquest llibre és, doncs, el resultat del compromís de l'Ajuntament de Peníscola amb la conservació del nostre patrimoni arquitectònic i un pas més en una aposta decidida per aprofundir en el coneixement i la valoració de la nostra cultura.
Romualdo Forner Regidor d'Urbanisme de l'Ajuntament de Peníscola
Salvaguardar l'herència patrimonial d'un entorn de gran fragilitat com és el Conjunt Històric-Artístic de Peníscola ha estat l'objectiu fonamental d'aquesta Regidoria del Nucli Antic, que ha posat en marxa diferents estratègies, entre altres, l'aprovació d'un Pla Especial de Protecció del Conjunt Històric-Artístic, el qual recull normes tècniques constructives amb una doble finalitat: la de protegir el llegat patrimonial que suposa l'habitatge tradicional peniscolà i la d'establir propostes de rehabilitació dels diferents entorns ambientals. Paral·lelament a l'aprovació d'aquest reglament constructiu es preveia necessària la divulgació didàctica del fet rehabilitador i proteccionista, amb la finalitat de conscienciar la totalitat dels peniscolans i les peniscolanes. Era necessari crear un Manual de restauració senzill, en què amb un llenguatge clar i concís es recollira el contingut en sentit positiu davant de qualsevol situació de rehabilitació o reconstrucció d'un habitatge en el nucli antic. La sensació derivada de la lectura d'un compendi normatiu, pressuposa en moltes ocasions una exaltació del prohibit, però no arriba a satisfer la necessitat del
ciutadà respecte a la comprensió del permés, és precisament en aquest aspecte on el Manual de restauració ha d'intervenir, aportant totes aquelles propostes de solució per a les diferents alternatives constructives permeses. Així mateix, s'estableixen recomanacions sobre retolació i mobiliari urbà: rètols, tendals, para-sols, taules, cadires, etc., que de ben segur redundaran en hàbits comercials més satisfactoris i saludables millorant substancialment l'ambient urbà propi d'un nucli antic. Aquest Manual de restauració, per tant, està pensat per a propietaris i propietàries del nucli antic, comerciants, tècnics i per a tots aquells ciutadans i ciutadanes que sense ser propietaris, estan enamorats d'aquest meravellós entorn i ens honren habitualment amb la seua presència. Acollim amb respecte aquest cúmul de propostes i utilitzem-les com a eina de disseny per a donar curs a la nostra imaginació en els nostres projectes de futur. Ja n'hi ha prou de propostes simètriques, de plagis d'altres
llocs, d'elements impropis, sentim-nos orgullosos d’allò que és nostre i avancem conjuntament potenciant el respecte al nostre patrimoni i reforçant-lo. En aquest llibre no espereu descobrir-hi cap invent, perquè només hi trobareu un llegat de diferents modus operandi coneguts per tothom. Si vols rehabilitar o reconstruir el teu habitatge, si vols reformar o condicionar el teu local comercial, deixa't portar per les diferents propostes d'aquest manual i allibera la imaginació a l'hora de combinar els diferents elements. Aquest serà el teu projecte i amb tota seguretat serà respectuós amb l'entorn patrimonial peniscolà i generós amb la diversitat. Obriu-lo i gaudiu-ne.
manual de restauració del centre històric
11
12
l'arquitectura popular de penĂscola
PRÒLEG Arturo Zaragozá Catalán Arquitecte inspector de Patrimoni de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana.
Darrere la senzilla i didàctica aparença d’aquest manual passa desapercebuda una meditada i, entre les administracions públiques valencianes, una quasi inèdita decisió: adoptar un nou instrument per a la conservació de l’arquitectura vernacla. Per aquest motiu, és oportú recordar, encara que siga molt ràpidament, l’itinerari seguit pel modern interés cap a l’arquitectura tradicional, popular o vernacla. Igualment, cal assenyalar-hi el trajecte de la seua necessària posada en valor. El món que desapareix El modern interés per l’arquitectura popular va nàixer, indirectament, de la mà de l’etnologia i dels estudis del folklore. Aquests estudis estaven estretament units a la recerca d’una identitat social i al naixement dels nacionalismes coetanis. Els estats nació del segle xix van cercar-ne els antecedents en les cultures altes. Quan aquestes pareixien insuficients, van explorar, alternativament, les cultures campestres, folk, preexistents. Curiosament, encara que Anglaterra va contribuir a aquests estudis amb la veu folklore (de folk, poble, i lore, ciència), el desenvolupament dels estudis etnològics com a disciplina acadèmica va assolir el seu zenit en els països que estaven en procés de consolidar-se com a estats nacionals: Alemanya, Suècia, Noruega, Finlàndia o Irlanda. L’interés per l’arquitectura popular, fins als anys trenta del segle xx, va estar en mans de folkloristes de diverses disciplines. Però en aquesta època va suscitar un sorprenent i sobtat interés entre els arquitectes. El moviment modern d’arquitectura va nàixer reaccionant contra els historicismes i contra allò castís. Aquest moviment va professar, en canvi, una considerable devoció cap a l’arquitectura vernacla. A Espanya, els arquitectes que més es van identificar amb el movi-
ment modern, com José Luis Sert o Fernando García Mercadal, van ser els que amb major força van estudiar i es van inspirar en l’arquitectura popular. Aquest últim va ser l’autor d’un clàssic de la investigació i divulgació de l’arquitectura popular a Espanya: La casa popular en España, publicat el 1930. En aquest llibre pot llegir-se (pàg. 27) … ninguna pretensión estética, ninguna pretensión escolástica, ni de estilos inspiró al aldeano; solo el propio bienestar y uso adecuado de los materiales del suelo, y los sistemas constructivos de ellos derivados. Els grans mestres de l’arquitectura del moviment modern es van caracteritzar pel seu interés per l’arquitectura popular. De fet, en van rebre part importat de la seua inspiració. Els quaderns de viatge de Le Corbusier estan plens de croquis i notes sobre les arquitectures populars dels països que va visitar. Per a aquest arquitecte, el compliment de l’adaptació funcional en grau súmmum, el principi de l’economia i la claredat geomètrica les feia tan interessants com l’avió o la moderna nau que les posava al seu abast. Si per a Le Corbusier la casa era la màquina d’habitar, la casa popular era, evidentment, la màquina perfecta. Una altra de les moltes cites possibles que podríem afegir respecte a l’interés dels arquitectes del segle xx per l’arquitectura popular és la de l’últim dels grans mestres del moviment modern, Louis Kahn. Aquest va prologar l’obra Villages in the Sun del seu deixeble Myron Goldfinger. L’esmentat llibre està precisament dedicat a l’arquitectura popular mediterrània. Cap als anys seixanta del segle xx l’arquitectura popular va despertar un nou i generalitzat cicle d’interés. Una inacabable llista de publicacions que va començar en aquests anys així ho assenyala. Aquest fenomen ha de posar-se en paral·lel amb una altra sèrie de fets que succeeixen en aquests anys. D’una banda, pot esmentar-se el nou interés sorgit per l’estudi de la vida quotidiana com a subjecte de la història. Aquests estudis
manual de restauració del centre històric
13
havien sigut iniciats per l’escola francesa dels Annales. Els hàbits de vida, el vestit, l’habitatge i, en definitiva, la cultura material en la història van cobrar un interés inesperat. Paral·lelament, un altre fenomen ha sigut assenyalat. Martine Segalen ha indicat com a França, a partir dels anys 1970 i 1980, es produeix un interés per un passat el rastre del qual ha desaparegut (o està a punt de desaparéixer). Aquest moviment, a través d’associacions molt dinàmiques, va obligar el patrimoni a sortir del seu nínxol de les Belles Arts, per declarar patrimoni tant el molí com el forn comunal, i les mines i fins i tot un rentador de carbó. Conseqüentment, l’evidència de ser els últims testimonis d’un món que desapareix està al darrere d’aquesta gran quantitat d’inventaris i de catàlegs d’arquitectura popular que es publiquen en tot el món. Dos llibres-idea semblen donar-hi el tret de sortida: l’exposició del Museu d’Art Modern de Nova York, Arquitectura sense arquitectes, realitzada en 1964-1965 i el seu catàleg corresponent, i la segona d’aquestes publicacions és els llibre d’Amos Rapoport Habitatge i cultura. El primer mostrava l’existència d’una arquitectura fora de la història acadèmica de l’arquitectura; el segon distanciava l’arquitectura popular del determinisme climàtic o geològic amarrant-la, en canvi, a arrelades tradicions culturals. El caràcter de l’arquitectura Però, com es tutela una arquitectura la principal característica de la qual consisteix en l’adequació a uns modes de vida ja desapareguts? Freqüentment, dues actituds han estat contraposades. La primera consisteix a adoptar un vocabulari reduït, pres de l’arquitectura popular, encara que no sempre la del lloc, i sense atendre especialment a la sintaxi. Aquesta postura dóna com a resul-
14
l'arquitectura popular de peníscola
tat el que freqüentment s’ha anomenat “estil comissió”, potser per ser aplicat, però no vigilat, per les antigues comissions de Belles Arts. La segona postura, nascuda dels criteris del moviment modern en arquitectura, entén com un “fals antic” la utilització d’un vocabulari d’un altre moment. Ser testimoni de la nostra època justificaria qualsevol solució contemporània. Els moderns tancaments metàl·lics i les grans obertures de vidre quedarien plenament avalats en un centre històric. Enfront d’aquestes actituds, o clixés, el text fonamental en aquesta ocasió, la Llei del Patrimoni Cultural Valencià, en els articles 38 i 39, parla de criteris d’intervenció. Aquesta Llei, referint-se a centres històrics, indica que “cap intervenció no podrà alterar el caràcter arquitectònic o paisatgístic de la zona ni pertorbar la contemplació del bé". El Diccionario de la Real Academia de la Lengua defineix “caràcter” com el conjunt de qualitats i circumstàncies pròpies d’una cosa, d’una persona o d’una col· lectivitat, que els distingeix per la seua manera d’obrar, de la resta. Evidentment, per actuar en un centre històric haurem de conéixer bé el caràcter d’una arquitectura. Haurem d’actuar amb la mateixa lògica que utilitzem quan sabem que és necessari conéixer bé el llatí per a la interpretació d’un text llatí. Per tant, només coneixent el vocabulari i la sintaxi de l’arquitectura popular, podrà utilitzar-se el seu llenguatge, encara que siga per a construir edificis amb noves funcions. Però segurament, haurem d’anar més enllà de la Filologia. Curiosament, el concepte de caràcter, utilitzat pel nostre legislador, ha estat desenvolupat recentment per l’arquitecte i professor Francesco Doglioni. Aquest expert en restauració de monuments ha assenyalat com aquesta idea trasllada a l’arquitectura traces de la persona humana –com el caràcter, la personalitat i, en últim terme, el paper social. Amb aquesta idea s’expressa, potser, el desig de considerar en l’arquitectura
una presència animada. En els edificis d’un conjunt històric quasi podríem llegir el pensament, l’experiència, la història dels afectes i dels abandonaments. Sense que açò duga a una deriva intimista, portaria a viure la restauració, o renovació dels edificis, com en una novel·la psicològica. Ha d’assenyalar-se la importància de comprendre aquest missatge per a poder tenir en compte i intentar que l’arquitectura del passat es visca com una presència animada i no sols com un decorat. Que la història estiga present en tots els edificis del conjunt. Dit d’una altra forma, és evident que les formes de vida d’altres èpoques no poden mantenir-se. Però tampoc no és necessari trencar amb dissonàncies el conjunt coral de les arquitectures que les van acollir. El llenguatge o les tècniques del passat són capaces de noves expressions i posades al dia. Amb allò dit anteriorment, una actitud irrespectuosa amb el caràcter arquitectònic o paisatgístic no sols és impròpia i asocial, sinó que també quedaria fora de la llei. Amb tot, cal recordar que la qualitat de l’arquitectura no la dóna cap normativa. Si així fos, gaudiríem fàcilment d’un entorn millor del que tenim. Però el coneixement de les zones obscures de la legislació pot evitar desastres. L’aplicació exagerada d’un manual pot tenir el risc de convertir el centre històric en un parc temàtic de la història cultura. En l’altre extrem habita el fantasma de la modernitat mal entesa. L’adopció d’aquesta última idea esdevé en l’oblit, el caos i la pèrdua de la memòria. El manual de recuperació del centre històric de Peníscola no és una invenció totalment nova, de fet, recull moltes altres experiències anteriors. El mateix títol ve dels manuale de recupero italians que el professor Paolo Marconi va realitzar a Itàlia des dels anys noranta del segle passat. Entre nosaltres aquest manual ha coincidit a veure la llum amb el realitzat per al Racó d’Ademús pels professors Fernando Vegas i Camilla Mileto.
manual de restauració del centre històric
15
Com indica el professor Marconi en un dels pròlegs dels seus manuals, aquest "és un instrument de coneixement, però no sols és això, també és un punt de partida per a exercicis intel·lectuals progressius. Aquest manual intenta recollir el vertader missatge de la tècnica premoderna… i intenta provocar útilment la intel· ligència tècnica moderna". Però tot el que s’ha dit fins aquí no deixen de ser unes reflexions entorn a un marc teòric. Per a redactar el Manual de recuperació del Centre Històric de Peníscola es necessitava coneixement i voluntat. Si aquest Manual és un estupend exemple de com s’han de fer les coses és gràcies a l’equip d’arquitectes format per Pepa Balaguer i Luis Vicén. Els molts anys de treball als carrers del centre històric, a les murades i en el Pla Especial, els han permés un admirable coneixement de Peníscola i de la seua gent. La bona pràctica de la fotografia els ha facilitat l’anàlisi de l’arquitectura i el gust per l’excel·lència arquitectònica ha posat en el camí encertar en les normatives proposades. Igualment ha de felicitar-se l’Ajuntament de Peníscola. La voluntat d’impulsar una experiència d’aquest tipus és tan necessària com infreqüent. Seria injust no reconéixer l’afany del regidor d’Urbanisme, Romualdo Forner, d’estimular la redacció i publicació del manual. Tant de bo aquesta iniciativa s'imite prompte. Difícilment serà superada.
Nota bibliogràfica – Doglioni, Francesco. Nel restauro. Progetti per le architetture del passato. Marsilio, Venezia, 2008. – García Mercadal, Fernando. La casa popular en España. Gustavo Gili, 1981 (Espasa-Calpe, 19301). – Goldfinger, Myron (19691). Pròleg de Louis I. Kahn. Villages in the sun, Mediterranean community architecture. Rizzoli, 1992. – Marconi, Paolo. “Un manuale per l’architettura romana premoderna” en Del piccolo al grande restauro, colore struttura, architettura. Marsilio, Venezia, 1988, p. 181-205. – Rapoport, Amos. House Form and Culture, New Jersey, 1969 (ed. en castellà: Vivienda y cultura. Barcelona, 1972). – Rudofsky, Bernard. Architecture without architects. New York, 1964 (ed. en castellà: Aquitectura sin arquitectos, Buenos Aires, 1973). – Segalen, Martine. “Cuestiones de identidad y alteridad, la experiencia francesa del Patrimonio” en González Alcantud, José Antonio, Patrimonio y Pluralidad, Diputación de Granada, 2003, p. 41-62. – Torres Balbás, Leopoldo. “La vivienda popular en España” en Folklore y costumbres de España. Barcelona, 1933, p. 165-166. – Vegas, Fernando y Mileto, Camilla. Renovar conservando, manual para la restauración de la arquitectura rural del Rincón de Ademuz, 2007. – Zaragozá Catalán, Arturo. La arquitectura popular de piedra en seco como memoria cultural. Actas del VII Congreso Internacional de Arquitectura de Piedra en Seco, a càrrec de Vicente Meseguer Folch i Arturo Zaragozá Catalán. Peníscola, 2000.
16
l'arquitectura popular de peníscola
manual de restauraci贸 del centre hist貌ric
17
18
l'arquitectura popular de penĂscola
1. Introducció i objectiu d’aquest manual
manual de restauració del centre històric
19
Introducció El nucli antic de Peníscola va ser declarat Conjunt Historicoartístic el 1972. El 1998 es va redactar el Pla Especial de Protecció de tota l’àrea afectada per aquesta declaració i després d’un llarg període de tramitació, va obtenir l’aprovació definitiva per la Comissió Provincial d’Urbanisme el novembre de 2009. L’objectiu del Pla Especial era preservar els valors patrimonials del conjunt establint, d’una banda, actuacions de rehabilitació i requalificació ambiental per als espais i edificacions públiques i, de l’altra, mesures de protecció i regulació de l’activitat edificatòria privada. Les construccions de nova edificació en l’interior del recinte emmurallat en els anys anteriors a la redacció del Pla Especial, en ple període d’expansió turística, estava començant a modificar la imatge de la ciutat històrica, sobretot en la part més visible: el contorn edificat vora les muralles. Aquesta situació es reflecteix en l’Estudi del paisatge realitzat en la fase informativa del Pla Especial. La regulació normativa del pla tenia per objecte, en conseqüència, detenir el procés de deteriorament paisatgístic del conjunt, així com revaloritzar l’arquitectura popular peniscolana prioritzant les actuacions de rehabilitació de l’edificació existent sobre la substitució indiscriminada d’edificacions. La realització del Catàleg, inclòs en el Pla Especial, suposa un primer pas per a la revalorització de l’habitatge popular. S’hi estableixen determinats nivells d’intervencions possibles en les edificacions existents amb major interés tipològic, amb més restric-
cions per a les edificacions de major interés (Nivell 2) i permetent fins i tot la substitució condicionada en les de menor interés (Nivell 4). En aquests últims anys, fins a l’aprovació del Pla Especial, ha continuat l’activitat edificatòria privada, tant en la rehabilitació de cases com en l’edificació d’obra nova. Els projectes han hagut de ser aprovats per la Inspecció de Patrimoni de Castelló, d’acord amb la normativa vigent. En aquestes obres s’ha seguit d’una manera més o menys explícita la normativa del Pla Especial que, sense estar aprovat, ha servit de guia per a l’aprovació dels projectes i per a la redacció d’aquests. L’any 2007 es va redactar aquest manual que per fi surt a la llum després d’esperar l’aprovació definitiva del Pla Especial de Protecció. La realització d’aquest ha estat possible gràcies a Romualdo Forner, regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Peníscola, que amb gran estima per la cultura i la tradició de la seua ciutat natal l’ha impulsat, i també a Arturo Zaragozá, inspector d’arquitectura de la Direcció Territorial de Patrimoni que va ser qui en va proposar la redacció com a eina eficaç per a la protecció i restauració de la ciutat, i que ens ha donat suport en tot moment. A més, volem agrair a tot l’equip del Pla Especial de Protecció el seu treball valuós, que ha servit de base a aquesta publicació i en especial a Juan Bautista Simó, Alfred Ayza i Vicente Meseguer que, com a assessors del Pla, ens van transmetre el seu gran coneixement i interés pel patrimoni cultural de Peníscola.
manual de restauració del centre històric
21