La dolçaina màgica Joaquina Barba Plaza
<*& =%
#* >&
::$;& 98%
&
7(8
!"#$%&'()*+&, -*&.*#/$#&0%&12&*3456
!"#$%&'()*+,-..
Primera edició novembre 2011 © Text Joaquina Barba Plaza © Il·lustració de coberta Noelia Conca Francés © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona
ISBN: 978-84-15221-29-6 Dipòsit legal: BI-2742-2011 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat. Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org
Per al meu fill.
La història que ara llegireu a mi me la contaren quan jo era menuda. Però, no us penseu que va passar ahir o l’altre dia, no. Jo parle de fa molt de temps; quan no hi havia cotxes i els carros tirats pels animals eren els amos i senyors de camins i sendes. Qui me la va contar? Espereu que ho pense… No, el meu iaio no va ser, però sí el iaio d’un amic. Així que, sense enrotllar-me més, començaré a parlar-vos d’Hipòlit, el protagonista del conte.
9
Que si era molt gran? Doncs no. Era un xiquet de dotze anys, però tenia pensaments ben madurs per a la seua curta edat. De ben menut es va adonar que la família era molt pobra. I des d’aleshores sols volia fer-se gran per poder treballar i portar a casa alguna monedeta que els ajudara a comprar farina o un raig d’oli. També el preocupava molt que els seus germans menuts no tingueren roba d’abric a l’hivern. Per aquest motiu, va deixar d’anar a l’escola aviat i va decidir d’anar-se’n a treballar de pastoret. Sí, sí, teniu raó! Però no crideu que no n’hi ha per a tant! És cert que ara els xiquets i les xiquetes no podeu deixar els estudis quan voleu, sols quan acabeu l’ESO, però quan Hipòlit era menut quasi ningú podia anar a l’escola. En aquell temps hi havia molta pobresa i els xiquets i les xiquetes havien de treballar per ajudar els pares. I així va ser com Hipòlit va deixar d’anar a l’escola a penes sabent llegir i escriure
10
poc i amb dificultats. I no és que no volguera saber-ne, això sí que no! Però la illusió d’ajudar la família, el va fer feliç. Que si va sentir llàstima de deixar l’escola? És clar que sí! Ja ho he dit adés. A ell anar-hi li encantava, perquè s’estimava molt Pep, el seu mestre. Sí, encara que us semble estrany! Apreciava especialment aquell bon home que, a més d’ensenyar-los lletres i números, els ensenyava música. Es pot saber de què us rieu? Ja sé que vosaltres també apreneu música a l’escola, però és que l’escola d’abans no era com la d’ara. No hi havia un mestre que ensenyara especialitats com música i educació física, idiomes o informàtica. No, en l’època en què Hipòlit estudiava les coses eren ben distintes. Moltes poblacions no tenien ni escola, era en la mateixa casa del mestre on aprenien. Sols hi havia un mestre per a tots els pobles dels voltants i els alumnes havien de caminar molt per poder arribar-hi.
11
La mare d’Hipòlit, en assabentar-se que el fill treballaria de pastor, va pensar que li faria falta un sarró per portar el menjar. Va decidir quedar-se aquella mateixa nit a la vora del foc cosint-li’l amb la tela del vestit d’una de les filles, que ja no es podien posar de tan rentat i apedaçat com estava. La dona quasi no va poder cosir perquè no parava de plorar i havia de mocar-se tothora. Per què plorava? Quina pregunta! Doncs, perquè el fill era molt menut i perquè pasturaria tot sol per muntanyes i camins desconeguts. Pensava com passaria les nits fosques i fredes de l’hivern i se li arrupia el cor. No parava de plorar i repetir-se que d’un poble de pastor no es podia esperar una altra cosa més que els fills acabaren sent pastors. A la fi, quan el cel començava a clarejar i els primers pardalets ja se sentien, la mare va acabar de cosir el sarró. L’omplí amb l’única llesqueta de pa que quedava a la casa i un tros de formatge.
12
A Hipòlit aquell dia li va costar espolsar-se la son. Ja feia una estoneta que caminava i encara sentia l’escalfor de l’abraçada de sa mare. En la mà, fermament estreta, duia la navalla que li havia donat com a present. Abans que a ell, va pertànyer al seu iaio matern, que no va conéixer, però del qual sabia moltes coses boniques que sa mare li havia contat. Semblava que el seu avi també va ser pastor i amb aquella navalla tallava figures de fusta que li regalava a la filla quan tornava de pasturar el ramat. Estrenyia amb força la navalla i pensava en els seus germans que encara dormien al llit. El cor li feia mal en pensar que no els veuria en molt de temps. Sabia que el ramat que havia de pasturar era nombrós, i que l’amo tenia el costum d’eixir amb ell i quedar-se, xafant les muntanyes de les rodalies, molts dies. No li explicaren quins serien els camins a recórrer, però li deixaren ben clar que en la primera eixida aniria acompanyat de l’amo. Aprendria així els costums dels pastors i els refugis on podia
13