TERESINA NO SAP CANTAR Jesús Serrano Pons
Il·lustracions de Jordi Alfonso Transcripció musical de Núria Ferré
Conten els més vells del Delta, expliquen les iaies més grans, que hi va haver un temps força antic quan sardines i gats encara eren amics. A la vora de la desembocadura, molt propet d’un petit mar, entre llacunes, tomateres, caragols de la boqueta roja, carxoferes i arrossars, hi vivia una granota menuda, tafanera i una mica… peculiar. Teresina la cridaven, els amics i familiars. Era verda, lletja i coixa, però, per menys de cinc rals, improvisava una tonada que a tots els feia ballar. Tothom la coneixia gràcies al seu barret alt i es tractava amb confiança amb els cantadors més importants. Pots trobar més informació de les paraules marcades en roig al Glossari del final del llibre.
Lo Canalero, Boca de Bou, Perot i Carrinya eren alguns dels seus amics més destacats. Però va arribar un mal dia quan l’enginy se li va esgotar i cap tonada al cap li venia… Ai mareta meua!… Tenia la ment en blanc!
Va pensar una bona estona, pensa que pensa, pensa que pensaràs…, i, després de cruspir-se tres mosques grosses i verdes que li volaven pel costat, va decidir fer un gran tomb per les terres del voltant. La Teresina, a corre-cuita, va preparar un petit farcell amb les coses que considerava més importants: un barret, una guitarra, un mocador per als constipats, un coixí per descansar i dues papaterres ben sucoses per tal d’apaivagar la fam.
Amb la panxa ben plena i somrient de bat a bat, la nostra granoteta el seu llarg viatge va decidir encetar. Recuperar la inspiraci贸 perduda era una tasca fonamental!
Al cap d’una bona estona pegant bots i fent salts va trobar-se el camí barrat per dos formidables taus. Eren uns germans trapelles que menjaven i dormien al cordó d’un arrossar. Uns rosegadors inquiets amb les cues més llargues que la Teresina havia vist mai. Amb les orelles ben alçades i un xic bocabadats van escoltar la història que la granota els va contar i tots dos, a la vegada, una cançó de bressol que la seua mare els cantava van voler-li corejar. “Son sonetes vine aquí, a la vora del coixí. Si son sonetes venia les ratetes dormirien…”
Mentre repetien aquella bonica tonada es van arrupir ben juntets formant un embolicat farcell de potes i orelles, de cues i dents, fent nonetes de seguida com quan eren menudets. La Teresina, en veure’ls dormir tan relaxats, va decidir no fer soroll per no despertar-los i, de puntetes, va finalment marxar.