Girona (Descobrir Catalunya)

Descobrir Catalunya 166

Catalunya

YA GUAN DA A A T S E unA A GIRON PÀG. 96

a vida a n o b e d s or instanitutat encisad en una c ARRIBA EL TEMPS DE LES PAPALLONES Anem de safari per rebre la primavera ESCAPADA A L’ALGUER passejar, gaudir de la natura I menjar al racó català de Sardenya HORITZONS D’AIGUA A L’ILLA DE BUDA La punta més remota del delta de l’Ebre

4,95€ Número166

www.descobrir.cat

Plaers de girona • Temps de papallones • Illa de Buda • L’Alguer

El teu paÍs com mai NO l’has vist

Rutes per pobles amb encant: Bellprat, Calonge i Farena AGENDA d'exposicions de març

Gaudir a

Girona PROPOSTES PER GAUDIR DEL MASSÍS A L’HIVERN Reportatge fotogràfic Oriol Clavera

A la fageda de la vall de Santa fe hi ha la font de Passavets, una de les més populars i conegudes del montseny. des d’aquí comença una ruta de fort pendent fins al turó de l’Home (1.706 m).

48

49

escapades al montseny PRESENTACIÓ

Muntanya de contrastos Diuen que el Montseny era el far que guiava els vaixells i que el seu nom prové de ‘monte signo’. Avui el paper de far el fa en un altre sentit: guia aquells qui vulguin viure en un entorn natural de privilegi, però amb el compromís d’establir-hi una relació de respecte per la terra i la natura.

Text Jordi Tura Cartografia Blauset

E

l Montseny és la muntanya dels contrastos. Difícilment en cap altre lloc del nostre país aquest concepte seria més escaient. Amb més de 1.700 metres d’altitud, els seus cims principals (el turó de l’Home, les Agudes i també el Matagalls, que no hi arriba de ben poc) no són ni de bon tros les muntanyes més altes de Catalunya, però llevat dels Pirineus i els seus contraforts, a les terres catalanes tampoc no hi ha cap altre cim més alt que ells. Per això es diu que el nom Montseny (monte signo) li ve del fet que els antics mariners l’utilitzaven per guiar-se en els seus viatges de tornada cap a terres del Principat. És una muntanya que des de molt antic ha estat envoltada per les principals vies de comunicació que han vertebrat el nostre país i amb importants ciutats molt a prop: Vic, Granollers i també Barcelona. Una realitat que no va alterar alguns fets, com que, fins ben entrat el segle xx, pagesos de les zones altes del massís pugessin els seus carros desmuntats a l’esquena de matxos de bast per

50

poder treballar les terres, carros que els carreters tornaven a muntar a les finques de destinació, ja que no hi havia carreteres o camins prou amples per on pujar-los sencers.

La muntanya va viure durant segles de la ramaderia i l’explotació forestal, però en la darrera centúria ha conviscut amb importants canvis econòmics i socials, als quals ha sobreviscut: industrialització a les zones baixes i planes properes, pressions urbanístiques i terciarització de l’economia. Fets que tampoc no han impedit —amb l’ajuda del parc natural— que la muntanya i molta de la seva gent (alguns arribats en les darreres dècades) continuïn vivint del seu privilegiat paisatge, un paisatge únic per la seva biodiversitat, reflex al mateix temps de la vitalitat dels seus pobladors i de la relació que les dones i els homes de la muntanya han tingut tradicionalment amb el seu entorn natural.

Jordi Tura. Director del Museu Etnològic del Montseny, la Gabella. Isidoro Ruiz. Fotògraf i antropòleg social. Publica reportatges de viatges en revistes nacionals i estrangeres.

Montseny

S U MA R I DOSSIE R

62 ı

AIGUA PER TOT ARREU Ja sigui viva, embassada, envasada o feta neu, l’aigua regna per tot el Montseny. El massís no seria el mateix si no fos per les seves aigües i en aquest article les coneixerem en tots els seus estats, amb històries i propostes que ens porten a descobrir el veritable tresor del parc natural. Us convidem a passejar fins a la font de Passavets, a conèixer la riquesa de la riera d’Arbúcies, a visitar pous de neu i a fer un bany de salut a la Garriga, entre d’altres activitats.

72 ı

un massís amb el rebost ple Restauradors, pagesos, ramaders i productors artesans del parc natural del Montseny fan possible una cuina tradicional que aprofita, condensa i potencia totes les aromes del massís.

Entre les diferents propostes, hi trobareu la nostra selecció dels restaurants on gaudireu de la millor cuina del Montseny.

També hem inclòs a l’article una guia breu dels establiments i masos on comprar les menges i productes artesans que s’elaboren al parc natural.

82 ı

a la vora del foc A pagès, la cuina és un espai de conversa i decisió. Mentre s’hi espellofen les mongetes o es trien els bolets, la gent de la casa parla de quins camps cal sembrar i quants animals hi ha per vendre. A la cuina de pagès, hi passa la vida. N’hem visitades algunes i ens hi han explicat com transcorre el temps als terrals del Montseny mentre arriba el futur. I us indiquem cinc dels millors allotjaments rurals on perdre-us un cap de setmana!

92 ı

traient el nas entre el fred Hi ha flors que no s’esperen a la primavera per presentar les seves formes al món i animalons que no es passen el temps de la neu dormint en un cau: gràcies al fred els arriba la vida. Visitar el Montseny a l’hivern és trobar-se amb un llit blanc en moltes ocasions, però també el moment per conèixer una flora i una fauna difícils de veure en altres èpoques de l’any.

51

ESCAPADES AL MONTSENY dossıeR PORTAdA

DALT D’UN CIM ESQUERPAT I DE DIFÍCIL ACCÉS S’ALÇA L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA, QUE TREU EL CAP SOBRE LA BOIRA DE LA PLANA

El turó de Tagamanent, al municipi del mateix nom, fa 1.058 m i està coronat per les restes d’un castell i per l’església romànica de Santa maria, restaurada el 1986.

A l’esquerra de la fotografia, al fons, es veu montserrat.

52

53

ESCAPADES AL MONTSENY dossıeR PORTAdA

Les Agudes és un dels cims culminants del montseny, amb 1.706 m.

A la fotografia apareix amb la cresta dels Castellets, una panoràmica que es pot veure des de la carretera que va d’Arbúcies a Espinelves.

54

UNA MUNTANYA ENFARINADA, UNS NÚVOLS DRAMÀTICS I UN DIA GRIS: ÉS L’ESCENARI PERFECTE PER ALS ‘CIMS BORRASCOSOS’ D’EMILY BRONTË

55

ESCAPADES AL MONTSENY dossıeR PORTAdA

Ramon de Montaner, un editor de Barcelona, va comprar la vall de Santa fe a la família Alfaras de Sant Celoni. montaner hi volia aixecar un hotel i com que no hi havia electricitat, va fer construir una presa, que va resultar insuficient. El 1920 s’hi va començar a fer un segon pantà, l’actual pantà de Santa fe. l’hotel, que encara és obert, és al costat de l’ermita.

56

ENMIG DEL JARDÍ NATURAL QUE ÉS EL MONTSENY APAREIX AQUEST ESTANY ARTIFICIAL, TAN BEN INTEGRAT QUE 57

ESCAPADES AL MONTSENY dossıeR PORTAdA

La riera de Passavets porta aigua a la fageda que envolta i abraça la font de Passavets, a la vall de Santa fe.

58

L’AIGUA ÉS SEMPRE PRESENT AL MONTSENY: RIERES, FONTS I SURGÈNCIES LI DONEN VIDA, TEXTURA I SONORITAT

59

ESCAPADES AL MONTSENY dossıeR PORTAdA

QUIN FRED QUE HI FA! L’HIVERN SE SOLIDIFICA SOBRE LES FULLES VERDES EN FORMA DE GOTES D’AIGUA GLAÇADES

Quan el fred colla, les matinades són glaçades i l’aigua queda petrificada com el cristall. Aquest fenomen es veu perfectament en aquestes fulles de cols del veïnat de Can mollera, al municipi d’Arbúcies.

60

61

lluçanès ‘slow’ artesania

Capital de la gastronomia LA CIUTAT ES REINVENTA CONSTANTMENT sobre la base de la cuina tradicional La ciutat ha fet un salt de la cuina tradicional a la més innovadora, però sense descuidar les arrels i el producte de proximitat. Noves propostes gastronòmiques que acaben d’obrir les seves portes s’uneixen a les de tota la vida per convertir Girona en parada obligatòria per a bocafins i tastaolletes.

Text Salvador Garcia-Arbós

A

Girona, mai no s’hi havia menjat tan bé com ara. En la primera meitat del seu llaaarg mandat com a alcalde de Girona (1979-2002), Joaquim Nadal va expressar el seu gran desig de tenir un gran restaurant a la ciutat. El seu model era el Motel Empordà, obert a Figueres per Josep Mercader, pare de la cuina catalana moderna i mitificat per Josep Pla. Figueres era aleshores l’envejada capital gastronòmica de Catalunya i de l’Empordà. I fins ben entrats els anys noranta, els gironins

LOREM IPSUM DOLOR La riera de Me d vsdrlès és un dels indrets natuvs vsrals més importants del dfbdf bLluçanès, però n’hi ha bdf molts altres.

68

1 | DiVinum General Fournàs, 2 872 08 02 18

no van deixar d’emigrar per menjar a fora de casa.

Hi faltaven restaurants burgesos, més enllà de la cuina popular i casolana dels esmorzars de forquilla i ganivet. Aquesta cuina tradicional ja la tenien a casa. A Girona, mai no hi ha fallat el proveïment: bones pastisseries, fleques compromeses amb el pa, bones carnisseries, matèria primera de primera —de les hortes del Ter i de l’Onyar— i gent amb ganes de pagar el millor peix de la Costa Brava —sardina, sonso i verat, o corball, gambes o rap. El deliciós llibre El que

2 | Can Marquès Pl. de Calvet i Rubalcaba, 3 972 20 10 01 www.canmarques.com

L’Amparo Ibáñez va viure its l’època d’or dels pet però mercats alternatius, petir avui se li fa difícil com amb els preus de països. la mà d’obra d’altres re Decora peces de vid que ven a un reduït grup de.

69

lluçanès ‘slow’ artesania

L’Amparo Ibáñez va viure its l’època d’or dels pet però mercats alternatius, petir avui se li fa difícil com amb els preus de països. la mà d’obra d’altres re Decora peces de vid que ven a un reduït grup de.

L’Amparo Ibáñez va viure l’època d’or dels pet its mercats alternatius, però avui se li fa difícil com petir amb els preus de la mà d’obra d’altres països.

Decora peces de vid re que ven a un reduït grup de.

IMPRESCINDIBLES

Els nous i els de sempre La plaça de Sant Agustí (o de la Independència) té la concentració d’oferta gastronòmica més alta de la ciutat. Al Barri Vell, hi emergeix una nova zona, que comença a la plaça del Vi i s’estén fins cap al carrer de la Força. Al cap i a la cua, hi destaquen dues enoteques: la Plaça del Vi 7 i la DiVinum.

Al carrer dels Mercaders, un davant de l’altre, hi ha l’Occi i el Nu. El primer és el bistrot en què Sergi Ballús cuina una oferta de mercat insuperable, amb menús diaris rodons, una carta de vins molt interessant i un bistec tàrtar de bandera. A l’altra banda de carrer, des del 2011 Pere Massana hi té obert el Nu, un espai més informal que el Massana, amb racions per picar i en què destaquen el sashimi, el tataki, les carns al punt, els plats de petit format i un altre bistec tàrtar de competició. A prop del Museu del Cinema i de Santa Clara, hi excel·leix la cuina japonesa del jove Christian Sorensen a l’Est. A prop de la Rambla, a les Voltes d’en Rosés, hi ha Cal Ros, on Jordi Ribas fa uns arrossos fantàstics i tracta amb delicadesa la cuina tradicional. I, si és per arrossos, convé visitar L’alqueria, al carrer de Ginesta, en un carreró de la plaça de Catalunya. Uns passos més cap al sud, al costat del mercat del Lleó, hi ha Can Marquès, d’on recomanaria la llengua de vedella estofada amb bolets per esmorzar, per dinar i per sopar —fundat el 1920, Eugeni Sànchez Marquès ha recuperat des del 2011 els esmorzars de forquilla i ganivet. Una mica més lluny del centre, però a prop de l’estació del ferrocarril, hi ha el Racó del Pernil, famós pels seus ibèrics, però que excel·leix pel seu menú diari i, sobretot, pel seu rostit i les patates rosses.

3 | Racó del Pernil Pl. del Poeta Marquina, 5 972 21 36 56 www.racodelpernil.com

70

4 | Occi Mercaders, 3 972 22 71 54 www.restaurantocci.com

es menjava a casa (Riurau Editors, 2010), de Carles Ginès, és la crònica i el receptari de la bona cuina de cadascú a casa seva. I un bon record de Girona.

Les nissagues de bocafins i tastaolletes van descobrir, per fi, racons nous de casa seva. El 1986 van arribar el Celler de Can Roca i el Massana. El Celler va obrir al final d’agost i el Massana, al setembre. Girona començava a incorporar-se en els circuits gastronòmics. El 1995 va arribar la primera estrella Michelin; el 2002, la segona. El 2007, la tercera; i dos restaurants amb estrella. I el 25 de

5 | Antiga Casa Bellsolà Av. de Sant Francesc, 3 972 20 25 99

6 | Vinomi Sant Joan Bosco, 59 972 20 72 18

7 | Tornés Migdia, 51 972 20 74 33 www.tornes.cat

novembre del 2009, la quarta, la tercera del Celler de Can Roca, celebrada com una Champions. Aquell 2009 la revista anglesa Restaurant Magazine

El Flautis fa gralles i sacs de gemecs, però el més venut són els petits penjolls de gaita ja havia situat Can Roca com el cinquè dels cinquanta millors restaurants del món. El 2010 van pujar fins a la quarta posició, i el 2011, fins a la segona. El 2011, després del tanca-

8 | Plaça del Vi 7 Pl. del Vi, 7 972 21 56 04

ment d’El Bulli, el Celler s’ha situat en posició de lideratge.

Un quart de segle després de la seva discreta fundació en una barriada, el Celler de Can Roca ha posat Girona al mapa de les capitals mundials de la gastronomia. Segons la llista The World’s 50 Best Restaurants, l’establiment dels germans Joan, Josep i Jordi Roca és el millor i més complet: té un equip espectacular, en què les seves figures poden desenvolupar el seu virtuosisme a qualsevol posició. Fins i tot, rep reconeixements de París: La Revue du vin de France l’ha guardonat amb el

9 | El Celler de Can Roca Can Sunyer, 46 972 22 21 57 www.cellercanroca.com

71

L’Amparo Ibáñez va viure l’època d’or dels pet its mercats alternatius, però avui se li fa difícil com petir amb els preus de la mà d’obra d’altres països.

Decora peces de vid re que ven a un reduït grup de.

lluçanès ‘slow’ artesania

Museu Arqueològic

Pont d’en Gómez

eR

Plaça de la Independència

é

72

t

Pujad a de

bert a

15 12

C.

4

C. d e

dels

Es

del

C. de P la

s A 16 beu rad

8

7 10 20 21

2

ne

mè

ca

les

c

da

St. M

artí Plaça de Federico de Fellini la L le bre

i Ca rgo l

N

50 m

5 11

dut els forns de llenya, però té millors fleques que molts pobles.

Més apartat del rovell de l’ou comercial hi ha Tornés, un dels establiments més elegants i llaminers de la ciutat: una pastisseria de factura impecable i acolorida, amb una cafeteria al costat. Més que una cafeteria, una granja de requisits que fan salivera, com ho havia estat la mítica Granja Móra. I al centre, al costat de

11 | L’Alqueria Ginesta, 8 | 972 22 18 82 www.restaurantalqueria.com

Do

ors 0

3

Puja

Plaça de Sant Domènec

Plaça de l’Oli

18

la Lli

Ramb la de

C.

na

Museu d’Art

ou

anta C lara

r de S

Carre

Museu del Cinema

13

Joa

BARRI VELL

Museu d’Història dels Jueus Centre Bonastruc ça Porta

1

Pont de les Peixateries Velles

ina

r i Mora sep Ferrate

10 | Can Boix Santa Eugènia, 10 972 20 09 20

s Horte les r de e r r Ca

CALL JUEU

Pont de Sant Agustí

19

Re

Jo Carrer de

14

steries

Clav nselm

e la

Catedral

a ns

Plaça dels Lledoners

Car rer d ’Arg ente Me ria rca C. d e le der les s Vo s Fer lte s d’en Rosés rete Ca rre r ies rd Velle els s Ciu tad ans

I

Balle

’A

me

e les

er d

Jau

ar

C a rr

lch

l’Ony

n ra G

a Vi

de

Fo

ig d

Plaça dels Apòstols

er d

am on

17

a ll i g

sse

Museu d’Història de la Ciutat Carrer de la Força

.d

el G

Pa

Plaça de la Catedral

Carr

Av

Col·legiata de Sant Feliu

de S ant

Plaça de Jaume Vicens Vives

Plaça dels Jurats

Plaça de Sant Feliu

Pont de Sant Feliu

El Flautis fa gralles i sacs de gemecs, però el més venut són els petits penjolls de gaita laboradors i dels que hi han fet pràctiques han desenvolupat el seu negoci a Girona. Dos establiments nous: un és el Sweets, pastisseria d’Abraham Balaguer i Irene Santos, al carrer de la Creu, a l’Eixample; l’altre és el Plaça del Vi 7, la proposta del sommelier Roger Viusà al Barri Vell.

I en aquest corrent revolucionari, els germans Roca han afegit una altra proposta a l’inventari: la gelateria dels germans Roca, postreria, gelateria, pastisseria, embrió d’un nou concepte. Una botiga dolça, al carrer de Santa Clara, un dels eixos comercials de la ciutat, just al davant de la pastisseria Castelló, on Julià Castelló ha fet una aposta pel ressorgiment del xuixo, i de Casa Moner, on tot el pa és de farina biològica i que ja ha crescut amb quatre botigues per la ciutat.

També es troba pa bo a Can Boix i a l’Antiga Casa Bellsolà. Girona ha per-

Monestir de Sant Pere de Galligants

6

Por t al N

9

s aleja Can osé eig J Pass

Premi a la Millor Carta de Vins de l’Any 2011. Ha estat el primer cop que aquest premi s’atorga a fora de la República Francesa.

El Celler també és planter de cuiners i sommeliers, i té una influència enorme en la cuina d’aquest començament del segle xxi, tant localment com en el conjunt del planeta. Han influït en Girona d’una manera subtil. Els germans Roca són professors a l’Escola d’Hostaleria i Turisme de Girona i alguns dels seus excol·

la plaça del Vi, els amants dels salons de te en tenen un de modernet, La Vienesa, una pastisseria-aparador on es poden tastar les creacions d’Antoni Viñas, mestre xocolater de Sant Feliu de Guíxols.

Girona ja exerceix una mena de capitalitat gastronòmica i els gironins s’ho creuen. Es multipliquen els bars que fan el cafè ben fet, sobretot gràcies a l’apostolat de

12 | la Vienesa.

Pujada del Pont de Pedra, 1 | 972 48 60 46 www.lavienesa.cat

13 | Casa Moner Santa Clara, 46 972 42 73 43 www.casamoner.com

L’Amparo Ibáñez va viure l’època d’or dels pet its mercats alternatius, però avui se li fa difícil com petir amb els preus de la mà d’obra d’altres països.

Decora peces de vid re que ven a un reduït grup de.

73

el priorat del vi HISTÒRIA

lluçanès ‘slow’ artesania

L’Amparo Ibáñez va viure l’època d’or dels pet its mercats alternatius, però avui se li fa difícil com petir amb els preus de la mà d’obra d’altres països.

Decora peces de vid re que ven a un reduït grup de.

L’Amparo Ibáñez va viure its l’època d’or dels pet però mercats alternatius, petir avui se li fa difícil com de us pre els b am països. la mà d’obra d’altres re Decora peces de vid que ven a un reduït grup de.

ho sabíeu?

El mític mercat del Lleó És de Trivial gironí demanar el nom oficial de la plaça del Lleó. O preguntar on es troba la plaça de Francesc Calvet i Rubalcaba (Girona, 1766 - Barcelona, 1841), personatge que va ser síndic de Girona i diputat per Catalunya a les corts de Cadis (1810). La plaça era als afores, al costat del baluard de Sant Francesc, a sobre del qual es va erigir un monument en honor als gironins caiguts en els setges del 1808 i 1809. El 1944 s’hi va construir el mercat. I el Lleó del capdamunt del baluard era un bon referent. El mercat és el rebost de la bona cuina de Girona. Cada cop menys proveeix per a cuina de mercat diari i més per a clients de caps de setmana. Llàstima que tanquin a la tarda.

Nota perquè no hi hagi confusions: el lleó d’aquesta plaça no s’ha d’escalar per res del món: és alt i perillós. La columna que es puja té una lleona al capdamunt, a la qual es besa el cul i és en una altra punta de la ciutat, a la plaça de Sant Feliu, en una zona de bars i de bon ambient.

Cafès Cornellà —i voldria suposar que l’exigència de la clientela també compta. Creixen les botigues de requisits gastronòmics, d’entre les quals cal destacar els formatges

El Flautis fa gralles i sacs de gemecs, però el més venut són els petits penjolls de gaita de La Noucentista, hereva de Can Puig, fundada el 1934, a la Rambla i avui situada a l’Eixample, al carrer

Mercat del Lleó. Pl. de Calvet i Rubalcaba (també coneguda com la plaça del Lleó) De dilluns a dissabte, de 8 a 14 h.

14 | Pastisseria Castelló Santa Clara, 45 972 20 32 81 www.pastisseriacastello.cat

74

15 | Est Restaurant Pl. de Josep Pla, 18 (passadís del carrer Nou) 972 91 16 88

16 | Nu Abeuradors, 4 972 22 52 30 www.nurestaurant.cat

17 | Massana.

Bonastruc de Porta, 10 972 21 38 20 restaurantmassana.com

18 | Cal Ros Cort Reial, 9 | 972 21 91 76 www.calros-restaurant.com

Migdia. I els vins del Vinomi, a l’antiga destil·leria modernista de Joaquim Vich al barri del Pont Major.

El Vinomi és un altre invent: és botiga de vins, requisits i complements, però també és un espai per tastar i fer àpats complets.

Els dissabtes hi ha parades de productes artesanals a la Rambla, cada any es programen un fotimer d’activitats gastronòmiques. Dos esdeveniments són biennals: els anys senars se celebra el Fòrum Gastronòmic, de ressò mediàtic internacional, nascut a Vic el 1999 i arribat a Girona el

19 | La Gelateria dels germans Roca Santa Clara, 50 972 22 21 57 (Celler de Can Roca)

2007; els anys parells s’organitza el TecnoFòrum. Ressaltaria, sobretot, el Firatast, perquè passarà a la història com una activitat pionera en la difusió de les delicadeses gastronòmiques a escala popular. Nascut el 1995, any amb dues edicions, el Firatast se celebra cada any al mes de novembre. I cada any amb rècord de tastets. Per a molts és la primera experiència gastronòmica, una mena d’iniciació.

Xavier Sust. Periodista. És autor dels llibres Secrets de Catalunya i Guia inútil de Catalunya, i també de les entrevistes de la revista Cuina.

20 | Formatgeria La Noucentista Migdia, 22 972 20 18 46

21 | Sweets De la Creu, 43 972 41 41 91

75

PLAERS DE GIRONA HISTÒRIA

Els signes externs de la bona vida de la ciutat, encimbellada durant anys en els rànquings del benestar, estan tamisats pel caràcter introvertit dels seus habitants.

Portes enfora, doncs, fem un recorregut històric pels racons vinculats a les classes benestants.

Text Gerard Bagué

E Esplendor de portes endins LA HISTÒRIA DEL PODER I LA RIQUESA A LA CIUTAT 70

Les pintures del sostre del Teatre Principal són obra d’Eusebi Lucini, membre d’una nissaga d’escenògrafs d’origen italià. La decoració és la mateixa des del dia que es va inaugurar la sala, el 29 d’octubre del 1860.

l viatger que recorre el passeig elevat que corona l’antiga muralla de Girona no pot evitar convertir-se en tafaner privilegiat d’alguns endreçats patis burgesos i imaginar-se una exquisida vida benestant en un casalot senyorial del Barri Vell. A peu pla, engolit per les fondes clivelles dels carrerons que s’enfilen a la catedral, aquests espais de placidesa domèstica a l’altra banda dels insondables murs de pedra li semblen impossibles, gairebé un somni.

El gironí no és amant de la faramalla: el súmmum de l’opulència s’expressa passejant per la Rambla i prenent una xocolata a L’Antiga abans d’ocupar la llotja del Teatre Municipal. El caràcter reclòs ja s’insinua en el triangle de vèrtexs elevats on començà a créixer la ciutat.

Al segle primer abans de l’era cristi71

A la catedral hi ha l’escultura i el sepulcre d’Ermessenda, la comtessa que va fundar el monestir de Sant Daniel [pàgina següent, a baix]. Carrers empedrats com el de Calderers [a l’esquerra] ens condueixen a l’edat mitjana, època en què es va aixecar l’església i el campanar de Sant Feliu [a la dreta].

ana Girona ja tenia les primeres muralles. La ciutat romana no s’expandeix amb la mateixa llibertat que a Tarragona. Aquí no hi haurà circ, ni teatre ni amfiteatre.

La plenitud medieval impulsarà l’art romànic: la torre Carlemany, el claustre de la catedral o els banys àrabs. La clerecia ja és important en el segle x, cada vegada amb més dominis i rendes, però el poder civil i religiós es confonen. La comtessa Ermessenda, la dona amb més poder a la Catalunya del segle xi, compra per cent unces d’or el convent de Sant Daniel al seu germà Pere, que era bisbe de Girona gràcies a la influència de la germana. Els diners s’inverteixen en la catedral romànica.

El monestir de Sant Daniel és part del llegat que va deixar la comtessa Ermessenda La rèplica d’alabastre d’Ermessenda que va esculpir Guillem Morei és, segons l’assagista nord-americà George Steiner, un dels cims de l’art gòtic i la prova que “la bellesa absoluta és la convidada de la mort”.

72

PLAERS DE GIRONA HISTÒRIA

Steiner s’obsessionà amb una boca que sembla respirar, insinuar un somriure: la millor plasmació del somni etern que és morir. El monestir de Sant Daniel, l’única comunitat de monges benedictines que resideix al mateix lloc des que es va fundar, és part del llegat de la comtessa. Les monges encara cultiven l’hort, però s’han adaptat als nous temps amb estudiants a dispesa.

Etèria i misteriosa El call jueu representa l’esplendor immaterial. És l’origen d’una Girona etèria i misteriosa que va començar a desenterrar el poeta Josep Tarrés i que més endavant, amb l’empenta municipal, floriria amb el Museu d’Història dels Jueus. Bonastruc de Porta, “els mots del qual eren com brases ardents”, il·luminà aquest període amb el seu saber i s’exilià ja de vell sense veure els brots d’intolerància cristiana que sovintejarien al call i que acabarien amb el decret d’expulsió del 1492.

A partir del segle xiv, Girona no s’escapa de la davallada. La crisi urbana i les pestes delmen la població, que fins al xix no tornarà a les xifres medievals. Però el poder reli73

qui és qui

Guies que fan història De la mà de la comtessa Ermessenda, el rabí Bonastruc de Porta, l’arquitecte Rafael Masó i l’empresari Josep Ensesa, podem fer un retrat del poder, la riquesa i el benestar de Girona al llarg de la història. Ells són els nostres guies pels carrers, cases i barris més rellevants de cada període.

En travessar el pont de Pedra [a dalt], s’accedeix a la Rambla, que cada dissabte s’omple de parades de flors i plantes i de gent passejant [a baix]. Dins la Girona vella hi ha també casals nobles que ens parlen de l’època d’esplendor de la burgesia. Al carrer de les Ballesteries hi ha la casa de Rafael Masó [al mig], l’arquitecte que va construir residències i fàbriques per a la burgesia del segle xix.

Comtessa Ermessenda

Bonastruc de Porta

Rafael Masó

Josep Ensesa Pujadas

Carcassona, 975 - Sant Quirze de Besora, 1058

Girona, 1195 - Palestina, 1270

Girona, 1880-1935

Sarrià de Ter, 1865-1940

De nom hebreu Mossé ben Nahman o Nahmànides, el gran rabí de Catalunya va fer de metge i prestador, però sobretot guanyà fama com a filòsof, estudiós de la teologia i autor d’escrits religiosos del judaisme.

Autor de la mostra més antiga de poesia cabalística peninsular.

La seva casa del carrer de la Força es convertí en centre d’irradiació del saber ancestral de la càbala.

Arquitecte, poeta i polític catalanista. Exponent del modernisme i el noucentisme.

Deixà empremta a la ciutat amb obres com la Farinera Teixidor —seu del diari El Punt-Avui, al carrer de Santa Eugènia— o la casa Batlle, al carrer Nou. Va ser regidor municipal i va guanyar diversos Jocs Florals. Revalorà els artesans de la ceràmica, la forja, el vitrall o la fusta. Va reformar la casa familiar de l’Onyar, al carrer de les Ballesteries, aviat visitable com a Fundació Masó.

El propietari de la Farinera Montserrat diversificà amb èxit els seus negocis (àcid tartàric, promoció immobiliària, vehicles, tabac, sucre, etcètera) fins a esdevenir prohom de la burgesia catalana. La nissaga industrial, educada a l’estranger, continuaria amb Josep Ensesa Gubert (1892-1981) i Josep Ensesa Montsalvatge (1917-2003).

L’arquitecte Masó els dissenyà la casa Ensesa a Girona —actualment és l’Escola Municipal de Música, al carrer de Barcelona— i la urbanització de s’Agaró, a Sant Feliu de Guíxols.

Una dona amb poder, caràcter, dots de govern i religiositat estricta. Esposa, mare i àvia de comtes. La mort del seu espòs, el comte de Barcelona Ramon Borrell, li va permetre governar com a regent els seus comtats.

Participà en pugnes familiars pel poder. Amb estrets lligams eclesials, va impulsar la catedral i el nou monestir de Sant Daniel.

El seu excepcional sepulcre a la catedral endolceix la seva imatge.

giós encara és prou fort per impulsar la construcció d’una catedral excepcional amb la volta gòtica (acabada el 1604) més ampla del món. La sensibilitat renaixentista no disposa

El gòtic és auster però espectacular: la volta de la catedral és la més ampla del món d’un poder econòmic capaç d’impulsar grans edificis. El gòtic és auster, com la Pia Almoina (s. xiv). El campanar de Sant Feliu s’aixeca a mitjan segle xvi i a l’interior de la col· 74

legiata, el bisbe Tomàs de Lorenzana hi fa construir, el 1782, una esplèndida capella neoclàssica dedicada a sant Narcís, patró de Girona.

En el segle xix, la desamortització de béns de l’Església i l’inici d’una incipient industrialització marquen noves regles. Les influències i el poder ja no són a mans de comtes o bisbes, sinó d’empresaris, polítics i prohoms. L’incipient proletariat no genera aquí conflictes socials i unes poques famílies porten les regnes. L’arquitecte Rafael Masó és el màxim exponent de les noves tendències artístiques: el modernisme i el noucentisme. Deixa emprem-

ta a molts edificis de la ciutat: cases Salieti, Ensesa o Corominas. Al seu costat, creadors com l’escultor Fidel Aguilar, el compositor Xavier Montsalvatge o els escriptors Prudenci Bertrana o Miquel de Palol i Felip.

Els encàrrecs dels nous edificis procedeixen de la burgesia industrial, com la que encarna Josep Ensesa Pujadas, empresari d’èxit gràcies a la Farinera Montserrat o Els Químics. Alguns dels bells casalots aïllats construïts aquests anys han estat restaurats, adaptats a nous usos. Al carrer dels Ciutadans es pot contemplar el model d’habitatge urbà de les classes dominants 75

PLAERS DE GIRONA HISTÒRIA

Des de la muralla medieval, que s’assentà sobre la romana, es tenen unes vistes magnífiques de Girona, amb l’església de Sant Feliu, la catedral i els patis i tribunes de les cases benestants, construïdes per una burgesia que es divertia al Teatre Municipal amb les òperes i les sarsueles.

76

d’aquesta època, un model constructiu que Josep Pla satiritza: “Aquests senyors haurien pogut viure millor.

Hi ha cases llòbregues, humides, enormes, d’una grandiositat desproveïda de gràcia”.

El Teatre Municipal, amb el segon escenari més gros de l’Estat després del del Liceu, s’inaugura el 1860.

Anys després comencen a caure les muralles que encotillen la ciutat. El poder de deixar empremta constructiva ha passat, en el segle xx, a mans de les institucions. Edificis històrics han estat remodelats per complir funcions culturals o acadèmiques: La Mercè, Les Àligues o Sant Domènec.

I per acabar, una pregunta: per què no ens sedueixen els edificis del present? Per què no els trobem bonics? L’arquitecte i poeta Joaquim Español pensa que té a veure amb la pressa: “La velocitat a què ha crescut la ciutat contemporània ha esborrat la parsimònia amb la qual es van fer les ciutats antigues i aquesta lentitud era l’origen de la seva bellesa”.

Gerard Bagué. Periodista, escriptor i realitzador audiovisual. Professor associat de la Universitat de Girona.

77

Viure en una postal ELS VEÏNS DEL BARRI VELL MOSTREN LA CARA INTERIOR DE LA FAÇANA TURÍSTICA

Milers de visitants fotografien cada dia casa seva, sense saber-ho, buscant la imatge més pintoresca de Girona. Però lluny dels flaixos, els residents del nucli antic formen una comunitat discreta, quasi familiar i, sobretot, gelosa de la seva intimitat. Ens ho expliquen les famílies de les cases on hem entrat.

Text Eva Vázquez

CASES DE L’ONYAR, CARRER BALLESTERIES

Navegant per un canal de silenci

D

es de fa cinquanta anys, des del menjador tenen una vista privilegiada de tots els ponts que travessen l’Onyar, des de la plaça de Catalunya fins al barri de Sant Feliu. A Narcís-Jordi Aragó, nebot de l’arquitecte Rafael Masó, li agrada explicar que, just a l’altura de casa seva, recognoscible pels mosaics de color de mel, el riu agafa una mica de corba que afavoreix que tinguin aquesta visió eixamplada del curs fluvial, i que sovint, sobretot si les aigües baixen remoroses per la pluja, sembla ben bé que l’edifici sencer s’hagi posat a navegar.

Però no els cal pas mirar per la finestra per saber que tenen el riu a tocar: a cada moment en senten la presència, aquesta seva gran aportació d’“haver creat dins la ciutat un canal de silenci”. És cert: cap soroll no destorba la quietud d’aquesta casa on han viscut secularment els avantpassats i descendents de Masó, plena de 78

records i fantasmes amables, “espectres de companyia”, en diu la pintora Mercè Huerta, que assegura que conviu amb naturalitat amb l’esperit de l’oncle Joan assegut plàcidament a la butaca, potser classificant encara rareses botàniques i estudiant alemany.

Han viscut envoltats de retrats, mobles i porcellanes, i estovalles brodades, i gruixuts llibres de lleis, i una penetrant olor d’impremta del taller que hi havia hagut a baix, fins que fa quatre anys van cedir-ho tot a la Fundació Rafael Masó i es van traslladar al pis de dalt, sempre damunt l’Onyar.

El Barri Vell, igual que la casa, és com un pol magnètic del qual els costa allunyar-se i, en tot cas, no hi ha hagut mai cap distància, ni a la feina ni al mercat, que no poguessin fer tranquil·lament a peu. Per poc que se’n separin, però, sempre que entreveuen l’embocadura del pont de Pedra, no poden evitar animar-se l’un a l’altre: “Mira, ja arribem al poblet”.

79

LLEVANT DE MALLORCA GASTRONOMIA

ESCALES DE SANT MARTÍ, PUJADA DE SANT DOMÈNEC

Un carrer que canvia de color

V

iu just al replà abans que les escales de Sant Martí es bifurquin i creïn un dels efectes escenogràfics més retratats de tot Girona, molt abans i tot que el personatge JeanBaptiste Grenouille hi empaités una de les flairoses víctimes d’El perfum. El fotògraf Josep Maria Oliveras hi va anar a raure als anys setanta, tornant de París, fastiguejat dels pisos diminuts i els lloguers caríssims.

Recorda que, quan el propietari va obrir la porta per ensenyar-li la casa, va anar de poc que no caigués d’esquena, marejat per l’amplitud de l’espai. Llavors, el Barri Vell era encara un lloc una mica tenebrós que “feia olor de col bullida” i, pels carrers estrets, hi passaven cotxes en totes dues direccions.

Tot ha canviat, ara: no hi ha vehicles, ni olor de col, però continua tenint al davant el formidable enfilall d’heures del palau dels Agullana, vessant-se lànguidament per la façana, com un anunci permanent del pas de les estacions, i l’espectacular escalinata bifurcada, per on en dies de pluges torrencials baixa en cascada l’aigua acumulada de les muralles, i fins i tot algun cop s’hi ha vist les cadires del cafè Le Bistrot arrossegades corrent avall.

De tot el carrer, la seva és la casa menys vistosa, admet, però la més estratègicament situada per contemplar el magnífic quadre medieval que ofereix l’entorn i el frondós verger del palau. “Els veïns em cuiden el jardí”, diu amb humor. Aquestes plantes enfiladisses que verdegen a l’estiu i que a la tardor irradien una tonalitat vermellosa i vibràtil que miralleja als vidres del seu apartament, li transmeten la sensació de viure en “un carrer que periòdicament canvia de color”, un recer de calma, “civilitzat i irrenunciable”, on els veïns es reconeixen encara per l’ofici i pel nom i que de cap manera toleraria veure convertit en “un lloc museïtzat”.

80

81

LLEVANT DE MALLORCA GASTRONOMIA

EL CALL, CARRER DE LA FORÇA

Dins el paisatge de pedra

P

er Bet Capdeferro i Ramon Bosch, el Barri Vell és “una suma d’intervencions a escala molt petita que han acabat formant un cos homogeni”, com ho va ser el mateix procés de rehabilitació de la casa on viuen. La van comprar en estat ruïnós l’avi i el pare Capdeferro, i durant setze anys l’han estat rehabilitant pares, oncles i germans, tots ells arquitectes o mestres d’obres. Batejada com la Casa Collage per aquesta superposició d’esforços comunals i per la decidida voluntat d’integrar-hi el vell i el nou aprofitant tots els elements de l’edifici original, s’ha acabat convertint en una de les reformes més distintives del call, reconeguda amb el Premi Mies van der Rohe.

Aquí, hi tenen la casa i el despatx, i una poderosa sensació de pertinença i fidelitat al lloc, “aquest nucli fundacional de Girona que n’és alhora l’emblema i l’anomalia, un poble dins la ciutat”. Aquesta singularitat l’ha propiciada la voluntat de la gent que hi viu, afirmen, “la seva militància silenciosa i obstinada per preservar un espai que té fins i tot microclima propi”. Tenyint constantment el seu discurs de referències arquitectòniques, es declaren devots de l’especial configuració del barri, “plena de bonys i retorts”, en què cada casa és única, en què el conjunt no és sinó “una cadena d’excepcions”. Per això tenen la sensació de “viure en un paisatge” i d’orientar-s’hi com si fossin al bosc: “No diem pas que vivim al número tal, sinó allà on el carrer s’estreny, com podríem haver dit al costat d’aquell roure, igual que els esquimals es guien damunt la neu per indicacions narratives: aquell lloc on un dia van matar una foca”.

Fins i tot els veïns són com fites al peu del camí, punts de referència més eficients que cap codi postal. No és estrany, doncs, que acabin descrivint el barri com “una gran pedra gravada”.

82

83

EL PRIORAT DEL VI HISTÒRIA

Eva Vázquez. Periodista.

Redactora de Cultura del diari El Punt-Avui.

LA CATEDRAL

D

Jocs d’infants al campanar i les golfes

esprés de Josafat, no hi ha cap campaner més conegut a Girona que Pablo Torres, un carter de la Rioja que als anys setanta va arribar a la ciutat i que, a còpia de repartir el correu pel Barri Vell, el 1986 va guanyar-se la confiança del Capítol per tenir cura de la catedral. Comparteix la feina amb la dona, Ramona Mendoza, i el fill gran, Gustavo, un estudiant d’empresarials de vint-i-vuit anys, expert en animació digital, que afirma haver fet més vida dins aquests murs que al seu propi domicili. De fet, hi viuen quasi a dins, a les antigues dependències dels canonges, travessant un pontet al capdamunt de l’escalinata.

Des de ben petit, en Gustavo s’ha acostumat a enfilar la inacabable escala de cargol del campanar i a córrer pel trifori i les golfes de la catedral, jugant a fet i amagar o a indis i soldats. “Fins fa no gaire, encara hi trobava algun dels meus Clics de Playmobil extraviats”, explica. El que sí que hi ha encara és el 84

pupitre atrotinat que el seu pare fa anys va traginar fins a la torre perquè, posat que s’hi passava el dia, almenys aprofités alguna estona per estudiar.

Només recorda amb certa aprensió els espetecs inquietants de la fusta dels retaules, quan era més jove i havia de travessar tot sol de nit l’enorme nau gòtica per passar els forrellats. “Aquesta és una feina sobretot d’obrir i tancar portes”, aclareix, i que a vegades regala imatges fenomenals, com la de la seva mare segant l’herba del claustre romànic a l’estiu o la d’ell mateix llegint sota els arcbotants de l’absis. Des de dalt del campanar, davant una vista prodigiosa del nucli històric, afirma sense dubtar-ho que té més sensació de canviar de ciutat quan passa el pont de Pedra que no pas quan va de Girona a Salt. És tan clar que aquestes altures són els seus dominis, que algun amic li ha dit que és com “el gat del Barri Vell”, perquè se’n coneix fil per randa totes les teulades.

85