Els molins d'Alcanar. Inventari i descripció del procés de producció.

ELS MOLINS D’ALCANAR: INVENTARI I DESCRIPCIÓ DEL PROCÉS DE PRODUCCIÓ MARIA HELENA FIBLA REVERTER Llicenciada en Geografia i Història Serveis educatius i culturals del Museu Comarcal del Montsià helrev@yahoo.es

TONI FORCADELL VERICAT Llicenciat en Geografia i Història Professor de Secundària tonarrof@gmail.com

JORDI ARASA CENTELLES Llicenciat en Geografia i Història Professor de Secundària jarasa@uoc.edu

1.- INTRODUCCIÓ.

Al llarg del segle XVIII el camp català va iniciar un destacat creixement demogràfic que associat a una major demanda de productes agraris va provocar una expansió de les terres de conreu. Les poblacions situades al voltant del riu Sénia també van experimentar aquest creixement demogràfic i agrari. Al llarg de segle i mig, el poble d’Alcanar, va passar de tenir uns 700 habitants a començaments del segle XVIII, a tenir-ne més de 3400 a mitjans del segle XIX. La resta de poblacions del territori també van incrementar de forma notable, cadascú en la seua mesura, el seu nombre d’habitants. Aquest creixement, però, no va estar exempt de conflictes. Amb la creixent demanda de productes agrícoles els pobles de la vora del riu Sénia, que durant segles havien mantingut un complex equilibri per l’aprofitament de les aigües del riu, van iniciar una sèrie d’enfrontaments pel control d’aquest important recurs. Al llarg de la segona meitat del segle XVIII es van promoure una sèrie de plets que van enfrontar la Sénia, Ulldecona, Alcanar i Vinaròs i també a persones particulars com és el cas del propietari del molí Hospital, Joan B. Loustau. L’increment de les terres de regadiu a la vora del riu qüestionava el model d’aprofitament del cabal hídric del riu Sénia tan per a usos industrials com agraris, que s’havia mantingut en vigor des de feia segles. Però, el creixement agrari més important es va produir a les terres de secà. Durant el segle XIX es va continuar arrabassant maleses, desermant camps i fent créixer els cultius d’olivera, garrofers, vinya... És el moment en que es consoliden les colonitzacions agràries de les planes de les nostres terres (Santa Bàrbara, Masdenverge, La Miliana, Els Valentins...) iniciades dècades ans. Tot i que encara no tenim estudis aprofundits de l’evolució econòmica d’aquesta societat rural, disposem d’algunes dades amb les quals es pot intuir un augment de la producció d’oli durant la segona meitat del segle XIX i començaments del XX. Segons Madoz, als anys 40 del segle XIX, Alcanar comptava amb sis molins d’oli. A finals del segle XIX, gràcies a la documentació municipal, es constata que el nombre de molins d’oli havia passat a divuit. I finalment, durant les primeres dècades del segle passat van arribar a existir al poble d’Alcanar una trentena de molins d’oli.

La majoria d’aquests molins pertanyien als integrants de l’oligarquia local que feia dècades que controlava bona part dels mitjans de producció i de transformació dels productes agraris. Els principals terratinents d’oliveres del municipi ani-

ran disposant de molins on produir el seu propi oli. D’altres propietaris més modestos, acabaran unint els seus esforços de manera col·lectiva i formaran una societat per tal de poder construir i mantenir el seu molí. L’aparició de noves tècniques en la mòlta de les olives i el creixement del sector exportador d’aquest oli, facilitarà l’expansió d’aquest sector a les nostres terres amb la creació de diferents empreses relacionades amb la provisió i el manteniment de tota la maquinària que necessiten els molins. Vàries poblacions del territori viuran un creixement del sector i al capdavant, la ciutat Tortosa, que es convertirà en el centre industrial d’aquesta transformació i comercialització de l’oli.

2.- FUNCIONAMENT D’UN MOLÍ 2.1.- El molí fariner1 Els molins fariners, en general, funcionaven amb energia hidràulica. Els que hi havia situats a la vora del riu, prenien l’aigua directament del riu per mig de peixeres2, mentre que els que es trobaven situats dins de la població, obtenien l’aigua a través de la sèquia mare d’Alcanar que conduïa l’aigua des del riu fins a la població, per a usos domèstics, agrícoles, ramaders i industrials 3. L’aigua entrava al molí a través del cup, que era un conducte vertical pel qual l’aigua anava a parar a una sala anomenada carcavà del molí, regulada per mig d’una comporta que tenia a la part inferior. En aquesta sala, la força de l’aigua quan sortia feia girar unes rodes horitzontals que, alhora, feien girar les distintes moles que tingués el molí. Des del carcavà s’obria una obertura que era la sortida de l’aigua.

2.2.- El molí d’oli Els conreus d’oliveres de la zona d’Alcanar no eren monovarietals, sinó que tenien conjunts de diversos tipus d’oliveres en la mateixa propietat: morruda, nanes, patrones, sevillenques, fargues, arbequines,... El rendiment de les olives era, més o menys d’un 35 % fins a un màxim de 50 % d’oli, depenent del tipus d’olives, de l’època de recollida i de la climatologia de l’any. Fins la segona meitat del segle XX, la recollida de l’oliva es realitzava a mans, amb l’ajuda de les ungles

1

No ens estendrem en la descripció dels molins fariners perquè ja compten amb una ampla bibliografía elaborada pels mateixos autors, concretament sobre els molins fariners del riu Sénia, mentre que manquen estudis sobre els molins d’oli d’Alcanar.

2 La peixera podem definir-la com una parada d’aigua, situada dintre del riu, travessant-lo perpendicularment de part a part.

3 Ens referim al tipus d’indústria que tractem en aquest article: els molins.

de llanda. Aquest sistema de recollida no era el més adient, perquè l’oliva perdia les seues qualitats. S’esperava a recollir-la quan ja havia caigut al terra, i per tant, es recollia barrejada amb impureses, a més a més, que la pluja la podia desmillorar4. Després de la recollida, es dipositava a les golfes de les cases particulars, on de vegades s’hi estaven fins a dos mesos. Després es carregaven en sacs i es portaven al molí on es tornaven a dipositar, i de vegades, al molí no entraven fins al cap d’un o dos dies. Tot aquest sistema era inadequat i es facilitava la fermentació i la fortor de l’oli que s’obtindria. Actualment, l’oliva es fa caure de l’arbre quan està semimadura, de manera que no presenta impureses, i es recull amb màquines de plegar manuals o arrossegades mecànicament. Quan les olives arribaven al molí, començaven un procés que consistia bàsicament en la mòlta i la premsa.

Al segle XIX, els molins s’anomenaven de “sang”, ja que l’energia que els feia funcionar era la força de l’animal; un matxo enganxat a un balancí que sortia de la mola vertical donava voltes al voltant de la solera per fer-la moure. Amb el temps, la força de sang s’anà substituint per l’energia elèctrica.

En la mòlta, les olives eren aixafades per tal d’obtindre una pasta que es premsava, obtenint el producte desitjat: l’oli. El sistema tradicional de mòlta era el de moles. Una pedra circular, una mola, d’aproximadament 1,80 metres de diàmetre i uns 45 cm. d’amplada, col·locada en posició vertical, triturava les olives a sobre una altra gran mola, més ampla, situada horitzontalment, que s’anomenava solera. Les olives s’abocaven en una gronsa, un recipient de fusta que es trobava a la part central de les moles, per on anaven queien per a què aquestes les trituressen5. A partir de mitjans del segle XX, alguns molins es proveïren de dos moles verticals, fet que augmentava la força de la mòlta. Les moles eren concèntriques i de diferent mida. No feien el mateix recorregut, sinó camins circulars paral·lels; on acabava el recorregut la mola interior, que era més gran, començava el recorregut la mola exterior. La interior era la que feia la primera aixafada,

Les olives que havien estat en contacte amb la terra banyada per la pluja es deien “sabateres”.

En un principi, les olives s’abocaven directament a la gronsa, però, més tard, amb l’arribada de l’electricitat, una sèrie de conductes amb espirals interiors, conduïen les olives a una tolva cilíndrica (embut) que les deixava anar a la gronsa petita.

4 5

trencava les olives, i l’exterior feia la remòlta, quan trobava l’oliva ja aixafada.

Més tard, un únic molí d’Alcanar, el Molí de Tadeo o del Calbo, tindrà el darrer sistema de moles, les curres, moles còniques de grans dimensions, no tan altes com les anteriors, però més amples.

Després de la mòlta es passava al premsat. La pasta que s’obtenia després de la mòlta es repartia entre cofins, peces circulars d’espart, en forma de cabàs pla, amb una revora que impedia que la pasta sobresortís, i aquests passaven a ser premsats, col·locant-se un damunt de l’altre. Aquesta disposició era el que s’anomenava una “parada6”: la quantitat de cofins superposats que es podien premsar cada vegada.

El primer sistema de premsat fou la premsa de giny, utilitzada ja pels romans. El giny era una gran i llarga barra de fusta7, que per un extrem estava subjecta a un gran cargol, acoplat a una pedra molt gran i pesada, anomenada lliura 8. L’altre extrem del giny es trobava travat en una estructura de pedra vertical. Sota la part central de la barra del giny, i a sobre d’un plat de pedra, es muntava la parada.

A partir d’aquí, dos ó tres hòmens movien unes palanques situades a sobre la lliura que feien baixar la barra de giny, la qual permetia el premsant de la pasta dels cofins, obtenint-ne l’oli. Al mateix temps, es col·locaven falques a l’altre extrem del giny, per tal que no pugés, mantenint així la pressió sobre la parada. El plat de pedra situat a la part inferior de la parada tenia una petita canalització que conduïa l’oli a una pica de pedra picada, i des d’aquesta passava a una altra pica de les mateixes característiques. D’aquesta manera l’oli s’anava depurant.

El sistema del giny evolucionà amb la premsa de barra, que consistia en què uns hòmens movien cap avant i cap enrere una barra d’uns dos metres de llargada que feia girar el cargol que abaixava un plat per anar premsant la parada de cofins. Aquesta premsada acabava amb al força que es feia amb una gruixuda corda que es tensava amb l’ajuda d’un volant o roda d’engranatge.

6

Mesura que equivalia a 45 barcelles a Alcanar.

7 En alguns casos la barra estava formada per més barres, fins a un nombre de quatre.

8 La lliura tenia un pes de 400 roves, és a dir 4600 quilograms aproximadament.

El darrer sistema de premsa que van utilitzar la majoria de molins d’oli d’Alcanar va ser la premsa hidràulica. En aquest nou sistema, la pasta que s’obtenia després de la mòlta, passava a una batedora, un recipient on dos pedres barrejaven la pasta amb aigua obtenint una mescla homogènia, que després es repartia entre els cofins. Una parada era l’alçada de la premsa, i entre cofí i cofí es col·locava la quantitat de pasta d’una barcella. Els cofins estaven damunt unes vagonetes que anaven per uns rails. Per col·locar la vagoneta a la premsa, es baixava la seua base per sota del nivell del terra. Mentre a la premsa s’exprimia la pasta, en una altra vagoneta es preparava una altra parada. La pasta era premsada mitjançant un pistó que pujava la pila de cofins fent pressió sobre el sostre de la premsa. Les premses treballaven a un pressió màxima de 400 atmosferes.

L’oli que s’obtenia anava a parar a una sèrie de piques de decantació on, per densitat, l’oli quedava a la part superior i l’aigua s’anava eliminant amb les impureses. L’oli sense aigua ni cap altra impuresa era el que passava a emmagatzemar-se als trulls, dipòsits oberts al terra amb l’interior enrajolat. Per altra banda, unes aixetes obertes a les piques grans, conduïen l’aigua amb impureses al trull de morques9. D’una parada s’obtenien entre 8 i 12 cànters d’oli. Els cànters eren de bronze, i cada cànter eren 16 litres.

2.2.1 – El treball dels moliners

A banda del control de la maquinària, els moliners realitzaven altres feines com determinar la graduació de l’oli. La qualitat de l’oli depenia del tipus d’oliva, però el pagès cobrava depenent del grau/hectolitre que tenia l’oli que s’obtenia de les olives que havia portat. Per determinar el grau, es realitzava un procés químic en què s’utilitzaven unes solucions preparades que s’adquirien als laboratoris Vergés de Tortosa. En una proveta graduada es ficaven uns cm3 d’oli que es mesclaven amb alcohol i fenoftalguina, després s’afegia hidròxid de sodi i s’agitava fins que reaccionava la base amb l’àcid. Al reaccionar es tornava de color vermellós, indicant que encara s’havia d’afegir més solució d’hidròxid; s’havia de neutralitzar-la més, fins que desaparegués el color vermell. Els cm3 d’hidròxid de sodi que s’havien d’afegir marcaven el grau d’acidesa de l’oli: 1 cm3 d’hidròxid

9

La morca era el residu líquid de l’oliva premsada, i n’era molt característica la seua forta olor.

equivalia a 1 grau d’acidesa. Un oli de molt bona qualitat podia tenir una graduació entre 7 ó 8 dècimes i una mica més d’1 grau.

Els molins tenien una llar de foc, que al segle XX era substituïda per una estufa, que funcionava amb la sansa com a combustible. La calentor que s’obtenia amb la llar o estufa afavoria l’elaboració de l’oli, a més, els moliners solien menjar al mateix molí10 ja que els torns de treball acostumaven a ser de moltes hores seguides.

Hi havia anys que la temporada de mòlta començava a Tots Sants i acabava al maig, a festes de Sant Isidre. Al desembre, gener i febrer es solia moldre les 24 hores del dia on el molí no parava, i s’establien torns de treballadors formats per un moliner i un ajudant i algú més dels propietaris del molí. Però, entre els mesos de març i abril, només es treballava quatre dies a la setmana, i al maig, tres, perquè ja no hi havia tanta feina. Els treballadors solien ser fixos a cada molí, però en la època en què l’activitat va anar de baixa, els treballadors de les terres dels propietaris dels molins també ajudaven als molins, i inclús entre molins, es cedien treballadors.

Cada any es cridava el picapedrer per tal que repiqués les moles ja que la seua superfície s’allisava. Cal tenir en compte que les moles havien de ser rugoses per poder triturar l’oliva. El picapedrer picava cada mola cada dos anys. Un any picava la solera, mentre que l’any següent picava les moles verticals o mòbils.

D’aquesta manera sempre hi havia una superfície rasposa per triturar, perquè les moles llises no tenien el mateix rendiment. Una mola solia durar tota la vida del molí, tot i que, de vegades, es podia produir un trencament excepcional d’una de les moles.

Alguns molins, a l’estiu, complementaven la producció d’oli amb la del vi. Tenien trulls i premsa per xafar el raïm i obtindre el vi, separats dels de l’oli. Era una tasca que podia durar un mes i mig, aproximadament. La resta de molins dedicaven el temps d’entre campanyes a la neteja i al seu manteniment.

10

Eren habituals menjars com sardines, anguiles en pataca, carn en pataca, vi, pop, botifarres, cansalada, abadejo, allioli...

Els molins d’oli van anar deixant de funcionar per diferents motius: la producció va anar minvant, el cost de la mà d’obra necessària era elevat i els preus de l’oli no evolucionaven. A més, la gran gelada de 1956 va provocar que molts garrofers i oliveres s’arrenquessin i es substituïssin per cítrics, què amb menys esforç tenia uns majors rendiments. Tots aquests factors van accelerar l’abandonament del conreu de les oliveres i conseqüentment el dels molins d’oli.

3.- ELS ÚLTIMS MOLINS D’ALCANAR Els molins que avui en dia es conserven són un interessant patrimoni industrial que ens dóna testimoni d’una activitat econòmica i agrícola que ocupà directa o indirectament, bona part de la població canareva, i que la transformació del camp canareu en conreus de cítrics, a la segona meitat del segle XX, va anar fent abandonar. Molts d’ells han desaparegut, la majoria transformats en vivendes particulars o magatzems. Però, uns pocs, conserven gran part de la seua maquinària.

3. 1.- Molins fariners11 Els molins fariners, al segle XVIII es regien segons l’antic costum del dret de moltura (que consistia a pagar la mòlta en espècie, és a dir, amb una quantitat de gra). Els situats al riu deixaren de funcionar a principis de segle XX. Mentre que els que hi havia situats dins de la població o a la vora, van funcionar fins poc després de la Guerra Civil. A partir d’aquell moment, per moldre el blat, la població d’Alcanar duia el blat amb carros als molins fariners d’Ulldecona, La Sénia ó Bítem.

Falta en la següent relació de molins un que, segons els amillaraments d’Alcanar de la segona meitat del segle XIX, estava situat al carrer del Mar, 2, propietat en part de la vídua de José de Miguel Fibla Forcadell (moliner de professió), que més tard passa a mans de Joaquín Fibla Roy. Per altra banda, existeix documentació que ens parla de l’interés que al 1820 tenen uns socis d’Alcanar i d’Ulldecona (Joan B. Poy, Josep Castell, Miquel Chavalera, Doménec Reverter i Nicolau Costas) per ubicar un molí fariner a la partida de les Coves de Terrasola. Igualment, el 1821, també volen instal·lar un altre molí fariner a la mateixa partida, Ignasi Aiguavives i Rafel Reverter. No tenim coneixement de quins terrenys eren anomenats amb el nom de Coves de Terrasola, però pensem que podria tractar-se de la zona on actualment es troba el carrer del Mar. És possible que les dues iniciatives esmentades no tinguessin el mateix resultat esperat, ja què 50 anys més tard, pel que fa al primer grup de socis, només tenim referències de que Josep Castells fora propietari del molí fariner del Lluco. Però del segon grup, només sabem que el Marquès de las Atalayuelas (família Aiguavives) era propietari d’un molí d’oli ubicat al carrer del Mar, mentre que Innocenci Reverter (fill de Rafel Reverter) tenia un altre moli d’oli al carrer Sant Bru. 11

3.1.1. Molins al riu Sénia Molí de les Canals. Molí hidràulic situat al terme municipal d’Ulldecona, tot i que l’utilitzà majoritàriament la població d’Alcanar, a qui es va arrendar en diverses ocasions, de la mateixa manera que a l’Ajuntament d’Alcanar. Funcionava com a bé del comú. Actualment es troba enrunat.

Molí de les Caixetes. Molí hidràulic situat a la Partida Planes Altes del terme municipal de Vinaròs. Actualment en mal estat de conservació, estaria compost per una sèrie d’edificis annexats formant un gran complex industrial. Sols es conserva en bon estat la sala de moles i el cup.

Molí dels Horts o de la Barrera. Molí hidràulic que el 1820 tenia arrendat l’Ajuntament d’Alcanar, tot i que es trobava al terme municipal de Vinaròs. Funcionava com a bé del comú.

Molí ó molinet del Poll. Situat a la Partida de les Deveses, al terme municipal de Vinaròs, poc més avall del pont del Riu de la Sénia. Tot i estar en un altre terme municipal, era la població d’Alcanar qui anava a moldre en aquest molí fariner hidràulic. Actualment, es troba en molt mal estat de conservació.

Molí del Lluco. A prop de la desembocadura del riu, a la Partida de la Martorella.

Les restes dels murs del molí que es poden veure són d’obra de maçoneria. El cup és esglaonat i de forma pentagonal coronat amb una estructura rodona. La part superior d’aquest està construïda amb maons, i a diferents alçades sembla que intercalen capes de maons amb carreus de pedra. La paret del cup que dóna a l’interior de l’edifici estava emblanquinada. Possiblement és el molí de Sòl-deRiu que apareix anomenat en diversos documents fins al segle XIX. Comptava amb un terreny de conreu i una casa allí mateix, on vivien els propietaris del molí.

A la segona meitat d’aquest mateix segle XIX, la vídua de José Castell, antic propietari habitant d’Ulldecona, el ven a Melchor Ulldemolins Queralt d’Alcanar, que també era propietari d’un molí d’oli situat a l’actual Carrer Hug de Folcalquer.

3.1.2. Molins al nucli de població Carrer de l’Alcalde Sanmartí, 32. Molí de Peret del Vell. Construït el 1785 per Dídac Reverter. A la segona meitat del segle XIX, era de propietat compartida, i al llarg del temps foren algunes dels seus propietaris Antonio Sancho Gil, Felipa Sancho Reverter i Juan Bautista Sancho Reverter (després també ho serà Juan

Sancho Suñer). Aquests també eren propietaris d’un molí d’oli situat a l’actual Carrer Felip Pedrell. Aquest molí fariner era un molí hidràulic alimentat per l’aigua que arribava a través de la sèquia mare que prenia l’aigua del Riu de la Sénia.

En els últims moments de funcionament s’hi aixafava el raïm en uns trulls.

Carrer Verge de Montserrat, 29. Molí de Teresa la Molinera. Molí hidràulic que prenia l’aigua de la sèquia mare que omplia una bassa que es trobava a la cantonada entre l’actual Carrer Sunyer i el mateix Carrer Verge de Montserrat.

Aquesta zona estava sense urbanitzar en aquells temps i era coneguda com la Baixada del molí. Després de fer funcionar el molí, l’aigua tornava al riu a través d’una altra canalització, després de regar els horts d’aquesta zona. Era un molí de farina, sèmola, guixassos, ...

Carretera de l’Àngol. Molí del Marquès. Molí fariner que també va moldre arròs.

Molí de grans dimensions i de molta importància durant el temps en què va funcionar. Actualment, es troba molt transformat.

3. 2.- Molins d’oli12 A principis del segle XX, en algunes finques, els propietaris s’instal·laven premses de giny, que feien funcionar al mateix lloc de collita de l’oliva. Es té constància de l’existència d’aquest tipus de premses a la partida de les Melilles (Baix Maestrat). Però aquestes premses, amb la pujança dels molins d’oli de dins de la població, van deixar de funcionar.

Carrer d’Hug de Folcalquer, 7. Molí de César. Casa-molí propietat de César Beltrán Fibla a finals del segle XIX. La casa tenia l’entrada per la replaceta del carrer Major, mentre que el molí donava al carrer Hug de Folcalquer. Actualment, tant la casa com el molí s’han transformat en noves vivendes. Molí de sang que deixà de funcionar a la primera meitat del segle XX.

12

Als amillaraments consultats de la segona meitat del segle XIX consten tres molins amb adreces que no tenen la seva correpondencia actual, dificultant la seva ubicació: - Carrer del Mar, 13. Molí de propietat compartida a meitats iguals entre José Rubio Forcadell (de Miguel) i Joaquín Sancho Ulldemolins, i anteriorment de Bautista Ulldemolins. És possible, però que es correspongués amb l’actual adreça del Carrer del Mar, 7.

- Carreró de la Fàbrica, 18. Mariana Beltran Badoch n’era la propietaria.

- Carrer de Vinaròs, 8. De propietat compatida, Vicente Subirats n’era un dels propietaris.

Tampoc no estan referenciats en aquest llistat els molins que pogueren haver en masos de la serra i a la plana.

Carrer d’Hug de Folcalquer, 10. Molí propietat de Melchor Ulldemolins Queralt, a la segona meitat del segle XIX (anteriorment d’Antonio Queralt). Actualment s’ha transformat en una vivenda particular, però conserva part de l’embigat, la llar de foc, arcades, espais rebaixats a les parets laterals i engerres d’oli. Molí de sang que deixà de funcionar a principis del segle XX. Carrer de Sebastià Anglès, 3-5. Molí d’oli de propietat compartida entre Vicente Boria Subirats i José Boria Reverter, a la segona meitat del segle XIX, que en un principi havia sigut de Joaquín Costas. Actualment, s’hi troba un edifici nou de vivendes. Molí de sang que no arribà a instal·lar l’electricitat i que deixà de funcionar poc abans de 1930.

Carrer Felip Pedrell, 19. Molí del Ros, o de Monyicot. Molí d’oli de propietat compartida entre José Agustín Badoch Sanz, Agustín Rubio Mariano i Antonio Sanz Rubio, a la segona meitat del segle XIX (anteriorment d’Andrés Rubio “Mayor”). Actualment, s’ha transformat en una vivenda particular. Molí de sang que deixà de funcionar a la primera meitat del segle XX. Carrer Felip Pedrell, 32. Molí de Pío o de Trabal. A la segona meitat del segle XIX és de propietat compartida entre Joaquín Boria Subirats i Pío Gil Ulldemolins.

Actualment es troba completament transformat en un nou edifici. Molí de sang que deixà de funcionar a principis del segle XX. Carrer Felip Pedrell, 33. Molí dels Faixeros. A la segona meitat del segle XIX és de propietat compartida, i al llarg del temps alguns dels seus propietaris seran José Agustín Sancho, Antonio Sancho Gil, Ramona Sanz Sancho, Felipa Sancho Reverter i Juan Bautista Sancho Reverter (després també ho serà Tàrsila Sancho Suñer), que també seran propietaris d’un molí fariner situat a l’actual Carrer Alcalde Sanmartí. Molí d’oli que més tard també es dedicarà a la producció de vi. Després de la Guerra Civil, Andrés del Ratat, complementà les activitats amb la mòlta de pinsos afegint un molí més petit. A la part interior de l’edifici quedà el molí d’oli sense ús, a la part central hi havia els trulls i una sèrie de botes per al vi, i a la part exterior el molí de pinsos. Deixà de funcionar a mitjans del segle XX. Carrer Méndez Núñez, 49. Molí de Nasio. Construït el 1884, pertanyia a Ignacio Fabregat Gil, i actualment es troba totalment transformat. Després d’haver instal·lat l’electricitat, durant els anys posteriors a la Guerra Civil, cap al 1945, per

temor a la fiscalia o a la policia que controlava “l’estraperlo”, el propietari va tancar el molí. Les premses eren de diferent mida i es mesuraven per la capacitat anomenada “peu”. Les premses d’aquest molí eren de quatre peus cadascuna.

Un peu són 12 barcelles d’olives, per tant una parada estava formada per 48 barcelles que equivalien a uns 528 kg d’olives.

Carrer Méndez Núñez, 69 (cantonada amb el carrer Almenara). Molí de la Barquera. A banda de la producció d’oli també es dedicà a la premsa de raïm.

Transformat actualment en un nou edifici, deixà de funcionar a la segona meitat del segle XX. Carrer Fàbrica, 8 cantonada amb carrer del Mar, 16. Molí de Rafael Balada i altres a principis del segle XX, i de Francisco Rubio Forcadell, Francisco Rubio Sancho i Amalia Rubio Sancho a la segona meitat del segle XIX (anteriorment d’Andrés Rubio i Jorge Beltran). Conegut i anomenat amb el nom de La Fàbrica, donava nom a la partida on es trobava. Ocupava la part superior del carrer que avui en dia porta el seu nom (Carrer Fàbrica). Molí de sang.

Carrer del Mar, 17. Molí de Carcellé. Edifici que ha tingut diversos usos al llarg del temps, construït el 1799. A la segona meitat del segle XIX era propietat del Marquès de las Atalayuelas. Connectava amb el Carrer Bruch, on es realitzava mòlta de sèmoles, mentre l’edifici principal del Carrer del Mar, es destinà a molí d’oli i també de verema. Deixà de funcionar a la segona meitat del segle XX. Carreró del Mar, 2. Molí d’oli que deixà de funcionar a la primera meitat del segle XX. És possible que s’anomenés Molí del Retó.

Carreró del Mar, 8. Molí del Coio. Actualment conserva bona part dels elements que conformaven el molí al segle XIX. Molí de sang que deixà de funcionar a la primera meitat del segle XX. Carrer Rentadors, 8. Molí de la Jueza. Possiblement a la segona meitat del segle XIX hi havia un molí propietat d’Agustí Reverter Ulldemolins, que anteriorment havia estat de Francisco Reverter Subirats. Molí de sang que deixar de funcionar a principis del segle XX. Carrer Verge de Montserrat, 1013. Molí del Magre. A la segona meitat del segle XIX era de propietat compartida a parts iguals entre Bautista Gil Rubio i Francisco

13

Tres molins, el del carrer Fàbrica, 8, el del carrer Rentadors, 8 i el del carrer Verge de Montserrat, 10, es trobaven paral·lels i situats a la vora d’on passava la Sequia Mare d’Alcanar. Aquest fet era motivat per obtenir aigua fàcilment i a la vegada com a desguàs.

Reverter Rubio (Magre), i anteriorment, de Miquel Nolla. Actualment s’hi troba una vivenda particular de nova construcció. Molí de sang que deixà de funcionar a la primera meitat del segle XX. Camí Ample, 18. Molí de Tadeo o del Calbo. Propietat de Tadeo Ulldemolins en els darrers temps del seu funcionament. Als amillaraments del segle XIX apareix referenciat amb l’adreça del carrer Sant Francesc, 2914 i n’era propietari Agustí Gil Gimeno. Aquest molí és l’últim que va funcionar a la població fins a principis del segle XXI. Té les restes de l’estructura d’una llar de foc al costat esquerre de l’entrada, i de l’estructura on es col·locava el giny, a la part interior de la dreta del molí. També es dedicà a l’elaboració de vi. Molí de sang que després s’electrificà.

Carrer General Prim, 37. Molí de Vailet. Deixà de funcionar abans de la Guerra Civil. Molí de Sang.

Carrer General Prim, 47. Molí de Pauleta. Amb la Guerra Civil, va deixar de funcionar. El va construir Jordi Reverter i van seguir amb l’activitat les seues descendents: Maria Reverter Barberan (filla), Nieves Sancho Reverter (néta) i les seues besnétes, Nieves i Luz Divina Reverter Sancho, veieren acabar la seua activitat. Conserva bona part de tota la seua maquinària. Molí de sang que després s’electrificà.

Carrer Sant Bru, 22. Molí d’O’Connor. Manuel Lías Chulià n’era el propietari a la segona meitat del segle XIX, i abans ho havia estat Innocenci Reverter Monter (inicialment de Rafael Reverter). Era el molí particular de la família O’Connor, que molia la producció de les seues oliveres, i després la comercialitzava. Finalitzà la seua activitat durant la Guerra Civil Espanyola. Conserva alguns elements del molí relacionats amb el seu funcionament al segle XIX. Molí de sang.

Carrer Sant Josep, 8-10. Molí de Joan de Ferrana, de Borrasca o de Joan de Gil. Comptava amb una gran bàscula on pesaven les barriques d’oli15, el producte elaborat al sortir del molí, però també, la producció dels camps, els animals, la mel. Era la bàscula privada més gran de la població, juntament amb la bàscula pública16. Als anys 40, el fill del moliner, Juan Bautista Gil Sancho, modernitzà el sistema de producció. A l’hivern es dedicava a l’elaboració d’oli i a l’estiu, a la

L’edifici del molí fa cantonada entre el Camí Ample i el Carrer Sant Francesc.

Les barriques eren uns grans dipòsits circulars de ferro que s’utilitzaven per transportar l’oli. Pesaven tant, que era habitual portar-les d’un lloc a un altre, rodolant.

16 La bàscula pública es trobava situada a l’inici del Carrer Major des de la Plaça Major.

14 15

part de darrera del molí, una trituradora premsava el raïm i es produïa vi de la verema. Va funcionar fins la segona meitat del segle XX. Molí de sang que després s’electrificà.

Carrer Sant Josep, 11, cantonada amb Carrer Cervantes. Molí d’oli, que a mitjans del segle XX, es dedicà a l’obtenció de vi del raïm de la verema, abans de deixar de funcionar. Conserva una pedra sortint de la paret de la façana del Carrer Cervantes que s’utilitzava com a suport per descarregar els carros.

Carrer Sant Josep, 20-22. Molí dels Bardins o de Garrell. Funcionà fins als anys 50. Actualment s’ha transformat en una vivenda particular. Molí de sang.

Carrer Almenara, 35. Molí de Francisco Fabregat. Conserva part del sostre i el terra original, al mateix temps que la major part de tota la maquinària, en bon estat de conservació. Molí elèctric.

Carrer Ramón y Cajal, 3. Molí de la Sunyera. Propietat de Joaquín Ramón de Suñer i Viala a la segona meitat del segle XIX (abans era de Mariano Suñer Magriñá). Actualment s’ha transformat en un local comercial. Molí de sang que deixà de funcionar a la primera meitat del segle XX. Carrer Ramón y Cajal, 15. Molí de Parra. Instal·lat a finals del segle XIX per Antonio Reverter Sorolla. Actualment ha esdevingut un magatzem, amb la mola del molí enterrada sota el paviment. Conserva els revoltons a la catalana del sostre. A la banda lateral dreta es trobava la premsa manual, mentre que a la banda esquerra es trobaven alguns trulls. Molí de sang que deixà de funcionar a la primera meitat del segle XX. Carrer de les Parres, 7. Molí de Josep, el Cacauer. Avui en dia ha esdevingut un magatzem i vivenda particular. Deixà de funcionar a mitjans del segle XX. Carrer Gutemberg, 2. Molí d’Agustí de Pino o de Sorolla. Molí d’Agustín Reverter Fabregat, el seu pari i el seu sogre, José Roig de Morralla, que va ser qui inicià l’activitat a la primera meitat del segle XX. La mateixa família tenia a la cantonada entre el Camí Ample i el Carrer Gutemberg, una casa on tenien uns trulls on es trepitjava el raïm17. Molí elèctric que funcionà fins la segona meitat del segle XX.

A la part de darrera d’aquesta casa , els trulls de vi es reconvertiren en un recollidor d’oli subterrani enrajolat que, en forma d’olla, recollia l’oli que pugués sortir amb motiu d’algun desperfecte o trencament de les engerres que guardaven l’oli elaborat al molí de Pino.

17

Carrer Loreto, 24. Molí de Ferrana. Deixà de funcionar a la primera meitat del segle XX. Molí de sang.

Carrer Arquitecte Gaudí, 27. Molí de Manxor o de Pere el Verd. A la primera meitat del segle XX, va ser el darrer molí amb moles que es va instal·lar a la població. Posteriorment s’ubicà el magatzem de garrofes conegut com la SEPAL. Molí elèctric que deixà de funcionar a la segona meitat del segle XX. Carretera Nova, 77-90. Grupo Sindical de Colonización 2136 Vírgen del Remedio (L’Almàssera). Creada a mitjans dels anys 50, dins de l’obra sindical posada en marxa per la política franquista; impulsada per uns pocs grans propietaris (Ramón Reverter i F. Aiguavives entre ells), una societat de petits i grans propietaris s’aventurà en la creació d’un nou molí més modernitzat que el molí tradicional, comprant terrenys per ubicar-la i construint un edifici nou. Tenia una maquinària molt moderna, provinent d’Itàlia. Les moles eren substituïdes per un trencador de martells, una batidora contínua preparava la pasta, i un sistema de centrifugació aconseguia obtindre l’oli separat de la sansa. Amb l’aparició dels insecticides, l’activitat es diversificà, instal·lant la venda d’aquests productes i oferint també el servei de fumigar amb cubes de la pròpia societat. No va tenir l’èxit esperat perquè es creà en un moment en què la producció d’olives era menguant, algunes reparacions requerien recanvis que s’havien de demanar a Itàlia, i la inversió que s’havia fet era molt gran i havia d’amortitzar-se. El 1963 aparegué l’actual Cooperativa Exportadora d’Agris d’Alcanar, creada per alguns dels mateixos propietaris de l’Almàssera, i poc a poc, s’anà abandonant el molí d’oli.

3. 3.- Molins de gra Carrer Colón, 52. Molí de Joan Gil (Quiticlic). Anava amb el sistema de martells, que consistia en un eix del què penjaven 16 martells de ferro colat, i al engegarse, l’eix girava i els martells voltaven agafant molta força. S’abocava el cereal o el blat i hi havia unes grives per tal de fer-ho més fi. Es molia per separat cada tipus de cereal o llegum, tret de si el pagès que ho portava, demanava que li molguessin junts diferents tipus de gra. Anava molt revolucionat i tendia a recalentar-se. Es molien garrofes, panís, blat, ordi, pèsols, pesoleres i faves i faveres seques quan ja no es podia vendre. I ho entregaven en saquets. Havia d’estar sec perquè si estava una mica tendre s’enganxava als martells. Es molia tot per

a farratges per als animals. També es molia la crosta de petxina per a les gallines, perquè té la propietat de fer la crosta de l’ou més dura, ja que les gallines grans a l’estiu tenen mancança de calç. Funcionà entre el 1958 i el 1970, fins que van arribar els pinsos compostos ja elaborats, que la gent comprava sense haver de moldre.

4.- CONCLUSIONS Aquest treball ha volgut ser un recull documental dels últims elements testimonis de l’activitat agrària industrial dels molins tant de farina, oli i gra. Una activitat que tingué una gran intensitat entre finals del segle XIX i principis del XX, i que substituí l’anterior indústria farinera.

La indústria farinera havia estat bé del comú, i la major part dels molins estaven situats a la vora del riu de la Sénia, alguns d’ells dins dels termes municipals de Vinaròs i Ulldecona, tot i que eren utilitzats per la població d’Alcanar.

Els molins d’oli eren de propietat privada, però la majoria d’ells compartida entre diferents propietaris, ja que tindre una indústria d’aquest tipus representava una forta inversió. Tot i això, a la primera meitat del segle XX alguns són de propietat única.

En general, els molins s’ubicaven a la vora de les principals vies de sortida de la població cap a les terres de conreu. Però a mesura que el nucli s’eixamplava quedaren absorbits pel mateix creixement, mentre se n’instal·laven de nous a les últimes zones urbanitzades.

Els molins de sang que no es van electrificar van deixar de funcionar a la primera meitat del segle XX, mentre que la gran majoria dels molins d’oli elèctrics deixaren de funcionar durant els primers anys de postguerra. Tot i això, alguns d’ells han conservat fins avui en dia bona part dels seus elements. Per això, seria interessant donar un ús didàctic d’aquest patrimoni industrial que ajudaria a preservar la seua memòria.

Agraïments:

 Anita (la Xamanta) i Ramón Sancho (Pitxina)  Antonio José Reverter Fabregat  August Sancho Grau  Batiste Beltran Forcadell  Cinta Nolla  Fernando Reverter Ulldemolins (Miguel del Calbo)  Francisco Fabregat Nolla  Joan Bta. Beltran Reverter  Joan Gil (Quiticlic)  Juanito Reverter  Nando Reverter Queralt  Nieves i Luz Divina Reverter Sancho  Ramón Monfort  Rosa Mari Forcadell Sancho  Rosa Reverter  Rosita Reverter Fabregat  Tere Prades Sancho  Teresa Nolla Fabregat

Bibliografía:  ARASA, Jordi.; FORCADELL, Toni.; MICHAVILA, Ivon: “Els litigis per l’ús de l’aigua. El sistema hidràulic del riu de la Sénia a l’època moderna”, El molins hidràulics valencians, Tecnologia, història i context social, Estudis Universitaris, 81 Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València, 2000.  BARÓ, P., BESTRATÉN, M., ESTRADA, J., GINÉ, J., OLIVAS, J., i OLLÉ, S.: Terres de l’Ebre, terres de l’oli. Ajuntament de Roquetes, i Amics i amigues de l’Ebre, 2000.  BEL I BELTRAN, Agustí: Alcanar. Edicions Cossetània, 2000.  BEL I BELTRAN, Agustí: “El desmantellament de la cosa pública”. Actes del II Congrés d’història d’Alcanar. Ajuntament d’Alcanar, 2003  BLAY, J., i ANTON, S. (directors): El patrimoni de molins de la demarcació de Tarragona. Anàlisis i estratègies d’intervenció. Diputació de Tarragona, 2001.

 CEP Centre d’Estudis Planers: El món de l’oli. Monogràfic. Ed.: CEP, 1998  FIBLA REVERTER, Mª Helena: “El Molí del Lluco”. Alcanar. Butlletí local.

Ajuntament d’Alcanar, juliol-agost 2010.  FIBLA, Helena, FORCADELL, Toni, ARASA, Jordi: “L’aprofitament del riu de la Sénia a Alcanar. Xarxa i artilugis hidràulics”. Actes del II Congrés d’història d’Alcanar. Ajuntament d’Alcanar, 2003  FORCADELL VERICAT, Toni: “El molí d’oli de Fabregat (Alcanar)”. Informatiu del Museu del Montsià, núm. 43. Gener-febrer 1997.  FORCADELL, Toni; ARASA, Jordi; MICHAVILA, Ivon: :"El Aprovechamiento de los recursos hídricos del río Senia (Tarragona)". Primeras Jornadas Nacionales sobre Molinologia, Santiago de Compostela, 1997.  Llibres d’Amillaraments municipals. Arxiu municipal de l’Ajuntament d’Alcanar.  TAL SUBIRATS, Carme: “Els molins d’oli”. Revista Favarium. Mas de Barberans, primavera 1998.  VINAIXA MIRÓ, Joan R.: El Trienni Constitucional al partit de Tortosa (1820-1823): aproximació històrica. Cossetània Edicions. Valls, 2003.

Localització dles molins fariners al riu Sénia i al a població d'Alcanar.

Font: elaboració pròpia.

1.

2. Creixement urbà de la població d'Alcanar cap el 1500, el s. XVIII, cal el 1900 i cap

el 1950. Font: elaboració pròpia.

Molins de la segona meitat del segle XIX (adreces acutals). D'oli: 1 - C. Hug de Folcalquer, 7; 2 - C. Hug de Folcalquer 10; 3 - C. Sebastià Anglès, 3-5; 4 - C. Felip Pedrell, 19; 5 - C. Felip Pedrell, 32; 6 - C. Felip Pedrell, 33; 7 - C. Méndez Núñez, 49; 10 – Carreró del Mar, 8; 11 – C. Mar, 16-cantonada C. Fàbrica, 8; 12 – C. Mar 17; 17 – C. Sant Bru, 22; 22 – C. Ramón y Cajal, 3; 23 – C. Ramón y Cajal, 15; 31 – C. Rentadors, 8; 33 – C. Verge de Montserrat, 10; 34 – Camí Ample, 18; 35 – Als amillaraments n’hi ha referenciat un al Camí de Vinaròs, 8 que no hem pogut constatar on seria exactament. Farniners: 30- Als amillaraments n’hi ha referenciat un al C. Mar, 2 que no hem pogut constatar on seria exactament; 36 – C. Alcalde Sanmartí, 32; 37 C. Verge de Montserrat, 29.

Font: elaboració pròpia.

3.

4. Molins

d'oli del segle XX. 1 - C. Hug de Folcalquer 7; 2- C. Hug de Folcalquer, 10; 3 - C. Sebastià Anglès, 3-5; 4 - C. Felip Pedrell, 19; 5 – C. Felip Pedrell, 32; 6 – C. Felip Pedrell, 33; 7 – C. Méndez Núñez, 49; 8 – C. Méndez Núñez 69-contonada C. Almenara; 9 – C. Arquitecte Gaudí, 27; 10 – Carreró del Mar, 8; 11 – C. Mar 16-cantonada C. Fàbrica, 8; 112 . C. Mar, 17; 13 – C. General Prim, 47; 17 – C. Sant Bru, 22; 18 – C. Almenara, 35; 20 c. Sant Josep 810; 21 – C. Sant Josep, 20 22; 22 – C. Ramón y Cajal, 3; 23 – C. Ramón y Cajal, 15; 24 – Carrer Parrers, 7; 25 – C. Gutemberg, 2; 26 – Camí Ample, 18; 27 – C. Loreto, 24; 28 – Carretera Nova, 77-90. Molí de pinsos: 19 – C. Colón, 52.

Font: elaboració pròpia.

5. El

molí congegut com de Borrasca, va ser el primer d'Alcanar a instal·lar dos moles concèntriques.

6. El molí de Tadeo va ser l'únic que va incorporar el nou sistema de moloes troncocóniques.

7. Trull del molí de Tadeo.

8. Cinta

transportadora de la sansa cap a l'exterior del MolĂ­ de Tadeo. Sistema modern de c Ă rrega dels vehicles de transport.

Eix que facilitava l'apilament dels cofins que conformaven una parada, situat a sore d'una vagoneta al MolĂ­ de Tadeo. Al costat, premsa hidrĂ ulica.

9.

10. Motor

elèctric del Molí de Tadeo.

11.

El molĂ­ de Pauleta nomĂŠs tenia unam olta vertical que conserva conjuntament amb la gransa de fusta original.

12. Llar de foc transformada que es conserva al MolĂ­ del carrer Hug de Folcalquer, 10.

13. Caragols que formaven part de l'antiga premsa de giny conservats al molĂ­ de CarcellĂŠ.

14. Arcades interiors del MolĂ­ de CarcellĂŠ, amb les moles a la part interior.

15. Mol铆 del Carrer贸 del Mar, amb elements propis del mol铆 com s贸n piques de pedra i una mola, i l'estructura on s'encaixava la premsa de giny.

16. Restes

de l'estructura de la premsa de giny del MolĂ­ d'O'Connor.

17. Si la premsa no tenia eix central, per apilar els cofins, calia que el treballador que muntés la parada fos mà qualificada, capaç de corregir posibles desviaments, tal com veiem en l’exemple del Molí de Fabregat.

18. El

MolĂ­ de Fabregat conserva en bon estat la major part de la seua maquinĂ ria.

19. La

paret lateral de la dreat i un pilar de l'eficici del molí de Fabregat conserven unes numeracions que feien referència als trulls, situats sota cadascuna de les numeracions.

20. La

batedora del MolĂ­ de Fabregat estava calefactada amb una estufa, un radioador d'aigua que amb unes canonades duien l'aigua calenta a dintre de la batedora.

21.

Carret贸 del Mol铆 de pinsos de Gil.