tecnològic en la TERCERA edat Darwinisme

JUAN RUIZ i MARZAL

L’era digital avança a una velocitat vertiginosa i cada dia és més comú a l’hora de realitzar un pagament, buscar un restaurant o posar-nos en contacte amb una altra persona. No obstant això, com es desemboliquen els nostres majors davant aquestes situacions?

La imparable digitalització provoca que tràmits que sempre s’han dut a terme de manera presencial, ara es realitzen a través d’una pantalla. Un exemple d’això és el que ocorre amb els bancs, que insisteixen a utilitzar el telèfon intel·ligent amb les apps i la targeta bancària prescindint d’un intermediari que forme part de l’entitat bancària. Quines conseqüències té en les persones majors? Perquè un clar exemple es repeteix constantment a principis de mes. És freqüent trobar a una persona d’avançada edat enfront del caixer tocant repetidament en la pantalla pretenent dur a terme una transacció que no dona els seus fruits mentre mira cap enrere adonant-se que la cua que hi ha després d’ell no fa més que incrementar-se. Això succeeix a les ciutats, però què hi ha de les zones rurals? És un fet que hi ha persones que requereixen d’atenció presencial per a fer fins i tot les gestions més bàsiques. Hi ha pobles que ja no disposen d’oficina bancària perquè les han tancades i només existeix l’opció del caixer. Moltes d’aquestes persones no tenen els mitjans per a desplaçar-se als pobles confrontants ni tampoc els coneixements per a bregar amb el caixer perquè mai l’han necessitat. Hi ha gent que encara no disposa de targeta de crèdit si més no i això és una realitat.

Aquest fet no sols es repeteix amb els bancs, sinó que també es torna més habitual a l’hora de sol·licitar una cita telemàtica per a la declaració de la renda, per a poder veure al teu metge, per a la compra d’un bitllet de transport, per a realitzar pagaments en línia, per a inscriure’s en les activitats esportives organitzades per l’Ajuntament, per a manejar les múltiples funcions de les apps quan t’instal·les una alarma o fins i tot per al control de les noves televisions intel·ligents. A Barcelona, per exemple, per a comprar bitllets senzills dels autobusos es requereixen ja de targetes d’usuari.

La vulnerabilitat i la situació de dependència d’aquelles persones que no són capaces d’adaptarse a aquests canvis impulsen encara més l’exclusió social, perquè no estar preparat per a aprofitar els avantatges que ofereixen les noves tecnologies és un detonant per a un major aïllament social i la reducció de l’autoestima. No és el propi maneig de les eines digitals l’única dificultat, sinó ser capaç de memoritzar les infinites contrasenyes de cadascuna de les aplicacions. No és d’estranyar que hi haja majors (i no tan majors) que no es vegen amb la capacitat de recordar-les en el moment oportú, sense parlar ja d’aquelles persones que comencen a tindre problemes de visió o d’audició.

Existeixen nombrosos factors que dificulten l’adaptació tecnològica de les persones de tercera edat com les limitacions físiques, l’elevat cost de la majoria de dispositius quan els ingressos econòmics són escassos, el desconeixement i maneig de la tecnologia i la sensació de desfasament, entre altres. No hem d’oblidar tampoc que en internet no estem tots i els hi ha que tenen problemes d’accessibilitat. A pesar que els fills i nets són els que carreguen amb el paper d’ajudar tecnològicament als pares i avis, hi ha gent que no té a ningú i està completament sola.

Per a aconseguir minimitzar aquesta bretxa digital és important secundarse en amics, familiars o altres coneguts, intentar formar-se en les noves tecnologies a través de cursos, tutorials i vídeos explicatius o fins i tot a través de clubs, centres cívics o acadèmies; aconseguir suport institucional i que l’accessibilitat dels dispositius siga més senzilla, com molts telèfons estan incloent actualment. No obstant això, és tot un repte intentar ensenyar-los davant l’aclaparador avanç tecnològic.

Tot i això, la digitalització té dues cares, no tothom s’adapta de la mateixa forma, els hi ha que sí han sigut capaces d’anar adaptant-se en major o menor mesura a aquests canvis. A més, la seua presència té nombrosos beneficis com, per exemple, la seua contribució per a mitigar la soledat i estar en contacte continu amb els nostres sers estimats, per a mantindre’s actiu i obtindre informació d’interés, per a millorar la qualitat de vida o fins i tot per a conéixer noves persones. Així mateix, la tecnologia pot aprofitar-se per a la seua cura. Alguns exemples són la teleassistència per a vetlar per la seua seguretat i salut, la domòtica senzilla per a poder interactuar de manera intel·ligent amb la llar, la comunicació i l’entreteniment, per a millorar el benestar propi a través d’aplicacions esportives i de nutrició o per a enfortir les capacitats cognitives.

En definitiva, és clar que la tecnologia no és nociva en si mateixa, però és necessari posar-la a l’abast de tots i oferir els mitjans necessaris per a desembolicar-se de manera beneficiosa, la seua imposició sense alternatives només propícia que fem un pas arrere en el creixement cívic col·lectiu.

Bibliografía

Atenzia. (17 de junio de 2020). Las nuevas tecnologías para los ancianos y mayores: ¿Cómo podemos ayudarles? Cantero, R. (22 de enero de 2022). El SOS de los mayores: “La tecnología nos excluye”. Activos.

Wayalia. (22 de septiembre de 2021). Adaptación tecnológica de los ancianos

Weli. (25 de enero de 2022). Reconciliarse con la tecnología en la tercera edad.