La televisió... de la NOSTÀLGIA?

LLUÍS PÉREZ i TORDERA

“Es el Grand Prix, es el Grand Prix, el programa del abuelo y del niño”. La lletra d’esta coneguda sintonia televisiva és, tal volta, la millor definició de quin era el plantejament de la televisió convencional, aquella que va perdurar fins a finals de la dècada dels anys 90 o, inclús en certa forma, també en la primera dècada del segle XXI: una plataforma d’entreteniment familiar.

Cada dia, després de sopar, la mal nomenada “caja tonta” reunia al seu voltant a tots els components de la família - pares, iaios, fills e, inclús, a les mascotes - per asseure’s junts, compartir moments de companyonia - ara convertits en records i nostàlgia -, divertir-se i relaxar-se abans d’emprendre el camí cap al llit, el descans i l’endemà.

L’exitós Grand Prix era el programa familiar estrella de les nits d’estiu. Les dades ho reflectixen, ja que el programa es va emetre durant 14 temporades ininterrompudes

(1995-2009) enfrontant dos pobles d’Espanya, que competien en tota una sèrie de proves pensades per entretenir a grans i menuts. És sols un exemple - el més remarcat per a qui escriu, nascut l’any 1990 - dels tants i tants programes televisius pensats per a tota la família: el mític 1,2,3 i la inoblidable Rigoberta, la carabassa; el Juego de la Oca o ¿Qué apostamos?, que tenia a tot el país pendent de qui acabaria, al final de la nit, remullantse sota l’aixeta de la famosa dutxa del programa.

Hi havia poca oferta, pocs canals televisius. Televisió Espanyola, amb els seus dos dials, va mantenir l’hegemonia fins a l’aparició de les televisions autonòmiques (en la dècada dels 80) i, més tard, d’Antena3 i T5 a gener i març de 1990, respectivament. I, també, hi havia pocs televisors; era estrany tindre’n més d’un per vivenda. Així que els canals s’esforçaven per tractar d’atraure a tot tipus de públics.

Ixe enfocament familiar es reproduïa, indiscutiblement, a les sèries que incloïen trames per a tots els segments de públic. Médico de familia, Farmacia de Guardia, Los Serrano, Cuéntame cómo pasó... totes elles protagonitzades per un nucli familiar, similar al que estava a l’altra banda de la televisió en la vida real.

Ixe model televisiu, no obstant, és cosa ja del passat. La irrupció de la televisió per satèl·lit i la TDT van dinamitar la reduïda oferta televisiva, obrint un ventall quasi infinit d’opcions on elegir, tot a l’abast del comandament de la televisió. Això va provocar, a més a més, que els canals començaren a especialitzar-se cap a un determinat segment d’audiència amb canals esportius, femenins, de cinema, de telenovel·les o culturals.

Amb una oferta tan variada, el públic va començar a buscar productes del seu interès: per què decantar-se per una proposta genèrica podent escollir una d’específica i concreta? Paral·lelament, els nombre d’aparells, de televisors, es va multiplicar ocupant llocs tant diversos com la cuina i, principalment, els dormitoris; un fet letal per al consum televisiu en família. Cadascú té ja la seua televisió per consumir allò que vol, de forma individualitzada, sense compartir moments, records i diversió en família.

L’arribada i popularització de les plataformes de continguts audiovisuals - Netflix, Amazon Prime o HBO - ha provocat l’estocada final al consum televisiu en companyia, ja que cada usuari pot escollir què consumir, quan i sense anuncis; almenys, fins al moment. Ens hem convertit en audiències individuals i solitàries.

És millor este nou model? Simplement, és diferent. És cert que s’ha trencat la socialització que oferia la televisió en directe, però la qualitat dels productes audiovisuals ha viscut un salt qualitatiu de la ficció sense precedents. Productes com Los anillos del poder o La casa de papel eren inimaginables fa sols una dècada.

Vol dir això que la televisió està morta? Significa que ésta ha perdut la seua mirada familiar? Clar que no; la televisió encara té vida i molta (al parer de qui escriu). En primer lloc, perquè continua tenint el poder del directe - està arribant, també, a les plataformes -, de convertir-se en un referent quan ocorren fets de rabiosa actualitat - un accident, una catàstrofe o episodis climatològics adversos; episodis que disparen les audiències televisives - o esdeveniments de gran impacte social, com el Mundial de Futbol de Qatar o el tercer lloc de Chanel a Eurovisió. I, a més a més, per l’alta competència que en té, la televisió s’ha esforçat en millorar la qualitat dels seus continguts, en quant a realització, il·luminació i recursos tècnics, especialment, en les propostes de prime time.

I, en segon lloc, la televisió continuaen menor mesura que fa dos dècades - tractant de congregar a la família reunida. Un exemple clar és Tu cara me suena, el format de Gestmusic, que s’ha convertit en el programa espanyol més exportat a tot el món. Cada setmana, l’espai d’imitacions reflectix el seu caràcter familiar a través de la seua selecció de cançons: sempre inclou temes actuals i, també, clàssics d’artistes dels anys 60 i 70, pensant com el Grand Prix en “el abuelo y el niño”.

És un dels pocs formats que són hereus d’ixa televisió que, difícilment, tornarà; d’ixes nits en família que omplin els records dels mil·lènials i de les generacions anteriors; d’ixos moments de diversió, emocions i sorpreses rient amb les persones més estimades. Perquè la televisió, la “caixa tonta” és culpable de fomentar mals hàbits - distraccions, sedentarisme o sensacionalismeperò, també, durant dècadas, ha sigut un sinònim de “felicitat compartida”.