dossier [modistes i tallers de costura ANGELINA BADIA SIMON

(PonT Major, 1937)

Assumpció Vila

L’Angelina és l’única filla del matrimoni de Pere Badia de cal cadirer del Pont Major i de la Rosa

Simon de Sarrià de Ter De petita va anar al col legi de les monges Dominiques del Pont Major i ja l’any 1956, es va treure el títol del sistema Martí a l’acadèmia de modistes de D Maria Jose Cuffi de Girona, títol que li va permetre fer de mestra d’altres aprenentes

El primer taller de costura el va posar a l’entrada de la casa del carrer del Pont Major, 16. Es va casar amb en Pere Boada Artau, l’any 1958, fuster ebenista de Girona i varen tenir tres fills, la Ma Àngels Boada (1960), la Montserrat Boada (1962-

1992) i l’Emili Boada Badia (1977)

Entre les seves ajudantes hi havia la Pura García, de ca l’esparter, la Francesca Vila, de can Geis, i la Carme Carabellido

Quan es varen traslladar al pis de dalt de la fusteria del carrer Joan Bosco, núm 62, el 1975, ja no va tenir les modistes que l’ajudaven, només va mantenir a la Constància Muñoz i, els anys que anava a treballar a la botiga de Girona, també només hi anava la Constància

L’Angelina cada any anava a la desfilada que organitzava els magatzems can Gratacós a l’hotel Majèstic i els magatzems Santaeulàlia de Barcelona D’allà es proveïa d’algun patró original i les teles les triava dels mostraris dels comercials que passaven amb la maleta de mostres de roba

Com a modista, l’Angelina era molt apreciada: tallava els patrons, emprovava, prenia mides, aconsellava les clientes a triar una tela i un determinat patró tot depenent del vestit que es volia fer Després ja feia la primera prova amb les teles encarades i embastades, abans de passar a màquina Emprovava al seu dormitori, on hi tenia un gran mirall que a les clientes els servia per veure com quedava el vestit pel darrera. Una vegada passat a màquina, abans d’acabar el coll i els punys, es tornava a emprovar i, al final, el darrer retoc, amb els acabats, els botons i cremalleres Les mides de cada clienta les tenia anotades en aquelles llibretes del sistema Martí, totes juntes enfilades

Quan hi havia un casament, la feina es complicava: el vestit de núvia, de seda, o de seda salvatge, amb cua, llaçades, pedreria, acabats i adornaments, els vestits dels familiars, tots de festa Podia durar mesos fins que no tenia tot el parament fet

D’aquest taller en tinc un record molt nítid D’adolescent, el mes de juliol, quan no anava a col legi o a colònies, vaig anar al taller del carrer del Pont Major, on hi recordo moltes modistes, potser sis, al voltant del cosidor, ple de fils de colors i fils d’embastar, xerrant, passant revista i fent puntades Vaig aprendre a cosir botons amb cama, vores a mà, sobrefilar, embastar i poca cosa més, ja que no em deixaven tocar la màquina de cosir ni tampoc hi vaig tenir interès Quan es varen canviar d’habitatge hi anava bàsicament com a clienta i a buscar la meva mare que hi solia anar cada tarda per ajudar i fer la nostra roba Cada vega- da que els comercials portaven la maleta, l’Angelina trucava les clientes per recordar-los que podien passar a triar, sobretot si tenien pensat alguna festa en concret.

A banda de les robes de can Gratacós i de can Santaeulàlia, tenia la revista de la casa Ellegance de Paris, i es procurava teles de modistes d’alta costura com Ungaro Aquelles peces, bàsicament sedes, eren clarament originals A Girona hi trobava la roba més senzilla, els forros, els cotons, a can Reixach, a cal Rei, a ca l’Eloy, però també hi podia anar a buscar una crepe de seda georgette Els botons, com tothom, a La Moda de Girona De Barcelona més d’una vegada li havia portat un encàrrec urgent de can Gratacós els divendres, abans d’agafar el tren de tornada I també recordo haver anat a fer algun encàrrec a Girona, a casa una senyora que vivia dalt de l’Ajuntament que era brodadora o a dalt del pis de la Torras Hostench, a l’edifici dels sindicats, on hi havia l’Aurora, que era modista i sargidora

Per fer els patrons utilitzava un paper cel lulosa transparent que normalment li procurava el meu pare, uns finals de bobina d’una cel·lulosa de 35g que li duraven molt temps.

Encara conservo molta roba feta per ella, de teles de gran qualitat, amb la seva etiqueta personal Modas Badia, Gerona Acostumava a deixar a cada banda de la costura quatre centímetres, que han servit per anar acomodant la peça Les robes no s’esquinçaven mai, passaven senceres a les meves cosines més joves, o si no es podien eixamplar, a alguna amiga a qui li esqueia

Va començar a deixar de cosir cap a 2010, quan la vista ja li fallava i també tant la Constància com la Joaquima varen deixar d’anar a ajudar-la Cap a 2016 la malaltia d’Alzheimer ja es va fer evident n

Ngela

Elisa Llenas Torrent