[modistes i tallers de costura ISABELITA, LA MADRILENyA COSIDORA

Isabelita, la nostra mare, va néixer a Madrid l’any de 1930 Era la petita de cinc germans, tots nois. Per circumstàncies familiars desgraciades -que aquí no referiré- no va poder pròpiament freqüentar una escola en condicions A Isabelita, que així era com l’anomenaven tots els qui vivien en aquell casalot de la Calle de Zorrilla on pràcticament va criar-se, situat ben bé darrera del Congrés dels Diputats de la capital, la van fer anar a una escola regentada per una mestra, la senyora Valentina Velarde, que era filla d’un militar, a la Calle del León. La Isabelita va freqüentar els alliçonaments pertinents a casa d’aquella mestra que la va ensinistrar, a ella, a la seva cosina Ana i altres nenes de diferents edats en algunes coses; li va ensenyar de llegir, li va regalar alguns llibres i en una ocasió fins i tot li va prometre una capsa de pintures -si feia bondat- estris que sí, ulteriorment van fer la felicitat d’aquella criatura A casa de la mestra hi va aprendre de llegir i escriure. I sobretot hi va aprendre de dibuixar La nostra mare, des de l’edat de la infantesa i l’adolescència tingué una extraordinària passió per dibuixar nines de paper, que després de donarlos color, ella mateixa s’encarregava de retallar I va ser així com Isabelita, òrfena de mare i quasi de pare, va aprendre algunes beceroles per defensar-se a la vida i aquelles nines retallades en paper o en el millor dels casos amb cartró van despertar-li la imaginació Van ser aquells dibuixos de colors retallats que li van fer volar enllà, enllà, la imaginació i viure històries fantàstiques i delicioses, amb els contes que llegia amb aquella santa mestra de santíssima paciència amb altres nenes del barri cèntric de Madrid, víctimes innocents dels estrips de la infausta Guerra Civil Per sort i ja de més grandeta, la Isabelita, quan deuria de tenir entre els quinze i els setze anys, la van fer anar a aprendre de cosir a casa d’una modista que li deien Doña Blanca, on també hi treballava un sastre D’aquell taller de cosir, sastreria i botiga, situada a la Carrera de San Jerónimo, nº6, fundada l’any 1885, se’n deia El Paraíso, establiment de cert renom a la capital, de manera que en aquella casa hi va aprendre amb molta afició, soltesa i perícia l’art de fer vestits, tant per a grans com a petits També va instruirse a fer faldilles, cossets i armilles Per a ella, el fet d’anar a cosir va representar-li un cert alliberament perquè allà en aquella botiga-taller de costu- res hi va aprendre un art i s’alliberava -almenys per unes hores- de ser la ventafocs d’aquell pis tan gran, al qual ens hem referit, cèntric i sempre ple d’homes Anar a cosir volia dir per ella, que per algunes hores del dia s’alliberava de la tirania de la seva tia, i li permetia de transitar lliurement pels carrers de la capital i apreciar la palpitació dels dies, bo i creuant places i avingudes i aturar-se a badar en alguns dels aparadors d’aquella capital de la postguerra. A la casa de la modista, la nostra mare hi va adquirir molts coneixements perquè posà els cinc sentits en aquelles nobles tasques A més a més tenia el valor afegit que aprenia del que feia i com ho feia la mestressa de les modistes o dels pacients i delicats treballs que observava del sastre mateix La feien anar a portar algunes peces de roba acabades en algun pis o casa de gent adinerada Rebia propines i l’encarregada li donava algunes monedes perquè pogués agafar el tramvia, però Isabelita es guardava els diners del bitllet del tram per a comprar-se algun entrepà o algun pastisset en alguna pastisseria No cal ni subratllar la gana que es passava a Madrid després del conflicte bèl lic espanyol Malgrat tot, en aquell casalot de la Calle de Zorrilla les coses no van canviar

La casa El Paraíso, tan acreditada y conocida de toda España, avre de nuevo su local, después de una gran reforma en su organización e instal lació El Paraíso, fundado en 1885, fué la firma más en boga en Madrid. El paraíso invita al público en general a visitar sus cuatro magníficas secciones: Vestidos y abrigos (alta costura), Lencería fina, Sastrería de lujo para caballero, Camisería moderna y novedades. Todos los días desfile de modelos (por rigurosa invitación)

La M S Lujosa Y Variada Colecci N De Modelos Exclusivos

Llegenda de propaganda de l’anunci aparegut a les pàgines del diari ABC de l’any 1946 de la casa de Confecció El Paraíso de Madrid, Carrera de San Jerónimo, 6, on va treballar la nostra mare Isabel Gutiérrez-Ravé pitança, en el seu temps lliure, la mare cosia i un dia l’encarregat de la fàbrica, el Sr Maseda, la va veure cosir i li va dir si li faria uns davantals per als seus fills, a la qual cosa la mare hi accedí de molt bon grat Sempre aprofitava el temps per a cosir i per guanyar-se alguna propineta

Quan la nostra mare amb divuit anys va emigrar de Madrid a Catalunya per causes familiars -que ara i aquí no venen al cas- ella va continuar cosint. Es feia vestits per ella. En la seva vida sarrianenca i gironina sempre va cosir Quan treballava a l’empresa Optimus o a Can Pla de les ràdios, a la carretera de Barcelona de Girona, al migdia, quan amb altres noies s’havien cruspit la corresponent carmanyola de la

Anys després, quan va treballar a Sarrià de Ter a la secció de dones de la Fàbrica de paper Torras, en el seu temps lliure, confeccionava també camises de dormir per a les noies de la fàbrica Segurament es tractava, no de guanyar algun diner, que també podria ser, o tal vegada la cosa era de fer-se favors entre noies La nostra mare sempre va cosir Va fe també alguns vestits i ves tits jaqueta per a noies de Sarrià Quan ja va casar-se les noies que accedien a matrimoni -en aquells temps del franquisme- no els era permès de continua treballant a la fàbrica, va seguir cosint Jo de menu det sempre la vaig veure cosint i atenent les feines de la llar, que eren moltes Sempre la vam veure treba llant; feia de tot, cortines «visillos» Ens feia moltes coses de la robeta: panta lons curts, camises, vesti dets i els uniformes per a les noietes que anaven al col legi de les monges Dominiques de l’Anunciata al Pont Major Ens ho emprovava tot i ens ho confeccionava amb gran amor de mare La meva germana Bet recorda que li va confeccionar un «pitchi», un abric que va estrenar per les Fires de Girona Si tenia un abric que ja no era moda però la roba era bona, el girava i en podia fer un vestit jaqueta o una faldilla o un altre abric. La confecció de pantalons va ser tal vegada el que menys se li donava bé La meva germana recorda que, com que no tenia una talla gaire comuna, la nostra mare treia els patrons de la revista alemanya Burda i acabava resolent un modelet poc comú Ma germana recorda que li deia:

-Mama, m'agrada això que he vist a la revista i a vegades aprofitava algun retall de roba que tenia o anàvem a Girona a comprar a Cal Rei, o a Can Llens i d'altres que ara no recordo