Les aventures del Quim
Aquest és un projecte d’AFAPAC: Associació de Familiars Afectats de Patologies del Creixement
1a edició: abril 2017 Revisió de text: Sílvia Ruiz i Magda Montañés Col.laboració: Montserrat Garcia Agraïments subvenció a ONCE Edita:
ISBN: 978-84-17068-13-4
Les aventures del Quim Autora: Ester Vives Il·lustrador: Jesús Guzmán Terrassa 2017
Hola, em dic Quim i tinc 9 anys. Avui és un dia súper especial perquè vaig de convivències, bé, de fet marxem tota la classe, tots estem molt impacients perquè es faci l´hora! Anem al Montnegre a una casa de colònies situada al mig del bosc. Passarem junts tota una nit i estic convençut que serà genial!
·6·
–Apa nois, som-hi! Ja tenim l’autocar a punt -diu l’Anna la nostra mestra- Aneu pujant! Sense pressa i sense empentes! Estic una mica nerviós i tinc papallones a la panxa. Quina sort! M’assec al costat del meu millor amic, l’Albert. Jo estic a la banda de la finestra, m’encanta veure passar el paisatge! Al darrera nostre la Paula i l’Aaron, els meus companys de viatge són fantàstics! La Paula és una noia molt eixerida i m’agrada molt jugar amb ella a l’hora del pati. L’Aaron està fet un trapella, quan estem junts sempre ens ho passem pipa maquinant petites entremaliadures, encara que de vegades ens acaben renyant.
·8·
Ja estem arribant! La nostra mestra, l’Anna, organitza les habitacions. –Nois, grups de sis en sis per ordre de llista! Aaron, Albert, Paula, Quim, Li Xuan i Belinda, anireu a l’habitació número 6. Et presento als que no coneixes: La Belinda és una mica manaire però sempre a punt i amb molt bones idees. La Li Xuan és nova a l’escola i fins fa no res vivia a la Xina. Entén molt poc el català però és molt simpàtica i li encanta fer gimnàstica, a totes hores va fent salts amunt i avall. La seva mare, la Sedayan Xuan, va guanyar una medalla d’or de karate als Jocs Olímpics de Barcelona 92. L’Albert és el forçut de la colla, alt i decidit, a tota hora disposat a ajudar-me quan ho necessito. –Gràcies Albert per agafar-me la maleta! –l’he agraït amb una xocada de mans.
· 10 ·
En arribar a l’habitació veiem que té un balcó molt gran. En un tres i no res deixem les bosses a terra i sortim a treure el cap. –Quines vistes! –exclamo. –Caram! Quin penya-segat més brutal! Fa molta por! –diu la Belinda. –Renoi, si no te fi! –afegeix l’Aaron– Si algú caigués, no el trobaríem mai, no es veu el fons. –Ets un exagerat! A mi no em fa tanta de por! –li responc jo. –Nois és hora de dinar! –ens recorda la Paula– Deixeu aquest penya-segat i anem marxant cap al menjador que arribarem els últims.
· 12 ·