MOVIMENTS ÀNGEL BLANC CEL
PRÒLEG En
la primera part d’aquest llibre parlo dels moviments interiors, aquells que he fet, que faig o que faré, aquells moviments de lluita, de soledat, de pau, de llibertat i de poesia. En una segona part parlo dels moviments artístics o contraculturals que m’han influenciat en l’art, com ara el dadaisme, el futurisme o el surrealisme i sobretot el moviment hippy i el moviment punk, moviments tan diferents l’un de l’altre però que han lluitat pel mateix, la llibertat. Aquest llibre és una revolució interior, doncs he fet molts canvis en el meu cor, gràcies a la influència de les tres arts que més m’agraden: la poesia, la pintura i la música. Sóc fan dels poetes catalans i els de la generació del 27, l’ídol per a mi és Lorca. Sóc fan dels pintors surrealistes, el màxim és Dalí. I també sóc fan del punk rock amb Patti Smith com a referència. Aquestes tres arts són les que estimo i de les que m’agrada fer-ne poesia. Si hagués nascut en un altra època potser seria membre del Bromley Contingent, perquè
5
sempre he buscat alguna cosa diferent, algun moviment, una mica de rebel·lia. Sempre m’ha impressionat la història dels Sex Pistols, perquè van crear una cosa nova totalment diferent de tot el establert fins aquell moment, el mateix em passa amb els surrealistes com Breton o els de l’expressionisme abstracte com Jackson Pollock, en Jack the Dripper. Adoro la creativitat, allò que neix de sobte i no saps de quin lloc prové, allò que es converteix en una autèntica revolució, aquella guspira d’imaginació que t’impacta i et fa canviar els esquemes de la vida. Això és tot el que he buscat, una forma, una manera, un estil i el que m’he trobat és amb una poesia gris i resumida. La meva poesia és senzilla i plana, de vocabulari pobre, doncs, dista molt dels grans poetes, però aquí l’important és la rima, la sonoritat, és una petita cançó. Són poemes curts com les cançons dels Ramones, plens de somnis com la pintura surrealista. Per a mi la poesia és com un videoclip de Lady Gaga o un quadre de Dalí, tot un món, un univers on viure, on sentir-se un mateix, un alliberament dels sentiments, cada poema és una història, un edifici a construir, una llavor que serà
6
arbre, un sentiment que provoca emocions, un tresor, una barqueta feta de paraules navegant per les aigües del cor, imatges, expressió, un conte per entendre la vida, una busca de les coses bones, bellesa, tendresa, la part més amable de les vides i del que no és vida, naturalesa, la part divina dels mortals, una senzilla combinació de lletres per explicar experiències, la poesia és el tot i el no-res, és la manera de veure la vida bella, sensacions, sentits, un raonament sobre l’existència, filosofia de carrer, una novel·la sobre la relació entre cor i raó, moltes coses, massa coses per explicar-les totes, bé, això és per a mi la poesia, és així, un coixí, un sofà, una taula, un objecte valuós, o el més abstracte, una eina per transmetre, un llapis, un paper i algú que escriu, la visió del poeta, la seva virtut o els seus bonics defectes, és el tren que et porta fins on tu vulguis anar.
7
PRIMER MOVIMENT moviments interiors
9
POSA-HI TOTS ELS SENTITS
Flors de paper, olors en paraules, que es llegeixen amb els dits. Posa-hi tots els sentits. Mirades a lletres, per escoltar com sonen, prova els seus fruits. Posa-hi tots els sentits.
11
JARDINS D’UTOPIES
Dorm amb mi l’esperança, de trobar un nou camí, jardins d’utopies marcades de grana, i el negre de la nit. Els moviments del meu cor, rojos, grocs i violetes, roses quan es pon el sol, sota els pits dels poetes. Són eterns i viuen lliures, dins de rius i estanys, és la rebel·lia de sentir-me, un xic estranger i estrany. Els moviments del meu cor, mil mirades cap a l’infinit, jardins d’utopies marcades de grana, i el negre de la nit.
12
L’ESPELMA
Les ombres han desitjat cels, els estels van caient al sòl, plens de purpurina i sal. Les drogues maten, les guerres també, plou, martells i destrals. M’adormiré mentre tot mor, i no podràs fer res per canviar el món, quan l’aire no tingui pietat de ningú, duré l’espelma fins a la tomba. Tothom es va espantar, quan van inventar la bomba. Caic lentament en histèria, el dia dels enamorats, també hi ha misèria.
13
SOLDAT DE LA SOLEDAT
Soledats estrangeres, omplen el poble sense nom, de la meva ment, i jo caic en el de sempre, plorant serps negres, com a lament. El moviment dels meus ulls, durant l’eclipsi de lluna, és d’admiració, la natura és aquell mirall, on descobrir les ales, de l’emoció. Soldat de la soledat, sóc, quan cauen els meus somnis, en l’enderroc.
14
LLUITES
El sol em crema, em desfà, aquest estiu de llunes plenes, i somnis enfonsats en el sofà. He perdut la lluita i trist, el meu cor canvia de color, del groc fluorescent al gris. Guerra en la terra, saps, no porto cap bandera, he perdut massa vegades, a l’espera. Sé que la ràbia creix en els pobles, els rics cada cop més rics, els pobres cada cop més pobres. L’ànima fàcil d’omplir, amb somriures es combat quelcom, i aquí tens el meu somrís.
15
QUAN ESCLATA EL MÓN
Quan va esclatar tot, jo mirava cap al cel, buscant aquella resposta, fent inventari dels estels. Quan es va punxar la bombolla, jo, ja era pobre, però ric en esperit. He plorat mil guerres ximples, en mocadors de colors, en banderes, he viscut les penes de barri, i el sentir-se ben petit. Quan la vida és trista, somio danses d’ànima, estripo amb la mirada aquesta pàgina, i escric.
16
CEL DE PAPER
Quan l’ombra dels carrers t’arriba, i et cobreix de fosca soledat, quan la nit és més nit que mai, la teva mirada és trista, i enfocada cap a l’espai. Cor, he pogut escriure el teu nom en el cel. T’he pogut escriure, amb la tremolor dels dits, oblidant tots els dolors, que l’amor em va posar, en la mirada, un vel. Cor, he pogut escriure el teu nom en el cel.
17
PLORAR I SOMRIURE
Sons de foc i aigua, regalimen des dels ulls, baixant per les galtes, arribant als llavis. També ploren els més savis, i els incultes com jo. Camins de vent i tons grocs, apareixen per casualitat, sota el nas, aquella boqueta, s’estira fins a l’horitzó. Els ximples també riuen, els ximples com jo.
18
HI HA UNA MIRADA
La meva poesia ha estat la música, adorant els mites, quan escrivia en els carrers, cançons petites. En la sorra de la platja, arrossegant els meus dits, haikus mal escrits. La meva poesia ha estat la natura, la pluja d’agost, perdre la nit com la tristesa, i estimar el bosc. Sóc l’arbre immòbil, i dins la meva saba, hi ha un poema, hi ha una mirada.
19
TERRA MEVA, VAIG PERDENT
Podries volar sense ales,
quan et demani perdó, terra meva, vaig perdent, la teva claror. Ressonaren els timbals, en festes de pobles contents, jo, vaig perdent arrels, estels, i se’m fonen els fonaments. Mentre tot va enrere, tu avances fràgil però decidida, jo, tanco els ulls i emprenc, la lluita per la vida. Segur que el futur és dur, però no estic preocupat, si tinc la suavitat dels llavis. -El passat va ser un mur, que s’havia de saltar.Diuen, els avis.
20
NUA D’IRA
Sóc el lleó sense ullals, en aquesta guerra de guerres, presoner de la no-violència. Tot va virulentament ràpid, com avions fent d’ocells, sense seny, ni paciència. Dormiré per somiar, i apareguis en el somni, nua d’ira. Caminarem pels jardins, amb la pau dels centenaris, mentre Déu ens mira.
21
SILENCIS VERDS
Camina descalç per l’asfalt, el somni vermell de runes, el dolor cus estels foscos, i derrotes comunes. No em separo mai del rellotge, que marca els meus moviments, un passeig pel cel groguenc, omple de calma les meves arrels. He cridat llibertat tantes vegades, que ha perdut significat, i ara visc en silencis verds.
22
AIRE I AIGUA
La gran selva plora, i les escombraries es van acumulant, el gran oceà trist, llença onades mortals. Ja no t’importa l’aire, ja no t’importa gaire. Massa déus, per estimar-ne un de sol, i el mirall trencat que sóc, diu que t’estima molt. Ja no t’importa l’aigua, si tan sols és una paraula.
23
PAISATGES DE REBEL·LIA
Cels de colors llampants, i sols grisos com la pedra, fan dels meus paisatges, melangia de lletra. Cels de colors llampants, i llàgrimes de cuir, vitralls bruts d’esglésies abandonades. Versos descolorits, nits d’agulla, en paisatges de lluna fosca. Sento com s’acosta, aquella gran revolta.
24
SOMIO MOVIMENTS
Abans es respirava aire i ara fum, revolucions industrials, maten zones verdes.
Somio sense prendre haixix, és així, somio. De fons sona Kaka de luxe, reneix en mi, una nova onada, plena d’esquerdes. Somio moviments des del coixí, és així, somio. Els colors es barrejaven atrevidament, en la paleta d’aquell pintor, pintor que vam perdre. Somio i el somni és torna gris, és així, somio. (El pintor que vam perdre és Jean Michel Basquiat.)
25
SILENCIS ÀRTICS
Les llunes cauran, en els meus ulls adormits, i em tornaré de foc. Silencis àrtics, freds, són temps per raonar, i entendre-ho tot.
26
EPITAFI D’UN REVOLUCIONARI
Cau la lluna dels miracles, en l’horitzó verdós, sento com perdo nostàlgia, d’aquest món meravellós. He estimat, mare naturalesa, però he odiat, situacions de pobresa. La desigualtat dels pobles, i jo tan superb, cau la lluna dels miracles, en l’horitzó verd. En els camps de cotó, en els camps de concentració, he mort esclavitzat per la teva repressió. Però ara ja no! Però ara ja no! He aprés a convertir, en lluita la ferida, cau la lluna dels miracles, reneix la vida.
27
POETA DE CARRER
M’allibero si escric ximpleries, l’inculte sota la pluja de paraules, ple de complexes, ple de gàbies. No t’he estudiat, no t’he analitzat, sóc poeta de carrer, he crescut, sense escut, sense poesia sàvia. Només sóc cor i imaginació, mai sabré escriure amb el cap, sóc paraules quotidianes, i no aquelles que la mare no sap. Un desgavell més, de Martorell ciutat, somiant, somiant.
28
LA GRAN ESTAFA DE LA POESIA
L’inculte sota la pluja de paraules, meitat rateta, meitat llangardaix, buscant l’anarquia dels poemes, en un simulacre, en un assaig. No sé escriure, no fa un bon dia, és la gran estafa de la poesia. El negre més negre de la nit, és tresor, és relíquia, un català de pobre vocabulari, de versos del color de la xirivia. No sé escriure, ni en sabré, sóc la gran estafa de la poesia.
29
ACCIONS
Observar un quadrat, com a costum, i oblidar els estels, rere la capa de fum. És el que fem. Parlar a distància, sense mirar-nos als ulls, tancar en els punys, futurs. És el que fem. No ens perdem en el bosc, perdem el bosc, una guerra contra nosaltres, la de tots contra tots, on sempre perdem. Això és el que fem.
30
JARDINS DE PLÀSTIC
Anem regant jardins de plàstic, anem plorant guerres que no acaben, vivim en el gris del ciment, esperant aquest moment. La llum del sol ens dirà, que esperem un demà més humà. Sóc un paper amb una poesia, esperant a què m’escombris, un maniquí més en la tenda, esperant a què em compris. La llum del sol ens dirà, que esperem un demà més humà.
31
L’ESTÈTICA DELS MOMENTS
Samarreta estripada, i plena d’agulles imperdibles, així és com se’m presentava, el futur dins d’un calaix. Cau un llamp en el faig, tu no t’espantes, jo me’n vaig. Flors i molts colors, el símbol de la pau, és el que m’escau, un passat ple d’emocions, i Jesucrist en una visió. La gent parla a la plaça, uns tenen massa, d’altres no tenen casa.
32
CAPSES TRIANGULARS
Mans al descobert, secrets que volen, capses triangulars, emmagatzemades, guarden escultures de pedra, en posici贸 fetal, dormen esperant, la teva trucada. Gossos de vidre, gats de porcellana, vampirs en la teulada.
33
PLORS SECS D’UNA CRISI (Dedicat a la generació del gris.)
Les lletres d’una nova onada, resumint els desitjos en una sola paraula, pau, tot va canviant de formes, menys la guerra i el cel, blau. Una nova poesia neix, en els plors secs d’una crisi, gratant el cel, les ciutats plenes, de grans i alts edificis. Una nova poesia neix, senzilla i plana, en la generació del gris, la qual, colors demana.
34
GENERACIÓ DEL GRIS
El color de les ciutats, ens ha fet ser així, la guerra contra ningú, ens fa perdre l’enemic, la crisi de la pau, ens ha vestit amb aquest abric. I no ens afecta el fred, de qui empeny el gallet, contra la llibertat de tots, que se’ns dóna des de ben petits. No perdrem l’oremus, però sí, una part del cor, enfonsats en una tristesa melancòlica.
35
Aquest llibre està dedicat a la generació del gris, aquells joves tristos per la situació del món; aquells a qui la guerra els entristeix, aquells esperits joves als quals els hi han negat el futur i a tots aquells que senten dins els seus cors alguna mena de rebel·lia. Em sento part d’una generació a la qual li falten els colors i és ben grisa com les seves ciutats, sempre he expressat tristesa en els meus poemes, doncs el món em fa sentir així. Vaig llegir, renec vilatà, el poema gris d’en Pep Garcia i Gallofré, i vaig pensar que devem ser la generació del gris, la generació dels pobles grisos, la dels poemes grisos, la del gris que ens imposen, la que somia colors. Si haig d’escollir un color per descriure el món, és el gris. Sempre m’ha agradat separar els poemes per colors i que titulés amb el gris el seu poema em va inspirar a escriure la generació del gris.
37
SEGON MOVIMENT moviments exteriors
39
PILA DE LLIBRES
Vam perdre la por, vam recuperar l’amor, en aquella ciutat grisa, i plena de vidres. Vam trobar la pau, rodejats d’una pila de llibres. Vam viatjar sense moure’ns, cap a altres móns, ens vam tornar més bons, ens vam tornar més lliures. Vam trobar la pau, rodejats d’una pila de llibres.
41
SINESTÈSIA
Vaig fer vida de poeta maleït, vaig escoltar el negre del vent, vaig veure el seu soroll, sortint de l’abisme. Vaig recordar la cara dels déus, i jo tan petit, tenia aquella sinestèsia del simbolisme. Tocant els estels, la vida és dolça, més dolça que mai. (Inspirat en el simbolisme.)
42
CREU DE PLATA
Dalt del gratacel, els cotxes són formigues, vista de drac i foc a la boca, (aquest fum no és meu.) Cel verd i sol blanc, la ciutat trista, plora, llàgrimes àcides. Vestit de pallasso gris, entremig de tant soroll, no escoltes la meva veu. Dalt del gratacel, jo també ploro, i guardo en la mà, de plata, una creu. (Inspirat en el gènere musical, Emo.)
43
SOMIEJANT
He nascut sense escut, perquè em puguis ferir, sóc màrtir del poema. Mil guerres sense bandera, he sobreviscut, gràcies a la teva alegria. El clarobscur del cel, pinta el meu cor d’imaginació, verda línia de l’horitzó, és el meu somieig. Els ulls em fugen, cap a la coberta d’un llibre, de color beix.
44
UN NOU PAISATGE
Robots fets per robots, fabriquen un nou paisatge, clons de clons, envien a l’espai un missatge. Pau a l’univers. Arbres mecànics, fruites de plàstic, flors a les boques de les serps, clons de clons, envien missatges, a tots els passatgers. Pau a l’univers. (Inspirat en el futurisme.)
45
TRES FANALS
Tres fanals sota la pluja, dos, són els meus ulls, l’altre, és la lluna.
46
SOLS ARTIFICIALS, NIT SENSE ESTELS
Gran ciutat, pobre poble, el cel del color del cafè, sols artificials, nit sense estels, plens de fum i deixalles, enveja, traïcions i baralles. Torna a ser l’indi, un pinzell que et pinti, flors a la galta esquerra, símbols de la llibertat, d’aquesta trista terra. L’última flor arrencada, per les mans d’una lluna entremaliada. (Inspirat en els hippies actuals.)
47
DOL
Dol, em sento com la pluja, em sento com el sol. No sé si la vida em durà, a trobar-li un milió de sentits, només sé que ara vull això, de tocar els sentiments amb els dits, agafar-me al cor per no caure, i gronxar-me en la seva veritat, buscar dins meu alguna cosa, que no estigui trencada per la meitat. Dol, em sento com la pluja, em sento com el sol.
48
EL TRET DE SORTIDA
Escric a la meva manera, amb la pistola de Joan Brossa, disparo a l’aire, el tret de sortida. (Donant grà cies a la poesia visual.)
49
ESTELS EN LA CINTURA
Cementiri de poemes,
dins del meu cor ensinistrat, per saber exaltar, revolucions interiors. Màgia dels folls, es respira pels carrers, estrambòtic i robòtic, poeta del no-res. Silencis negres de dol, formes de la natura, viure amb els estels, lligats en la cintura. Van ser els dadaistes? Van ser els futuristes? Van ser els surrealistes? Qui em va empènyer a les paraules tristes? Va ser l’anarquisme, va ser el pessimisme, va ser el narcisisme.
50
FANTASMAGÒRIC
Les ciutats plenes de pols verda, han abandonat els museus, per la nit tot és llum, i els esperits, fan escoltar les seves veus. Fantasmagòric paisatge. Sorra negra i vent esbojarrat, és ben freda la nostra platja, petxines blanques com a record, mostres del vell viatge. Fantasmagòric paisatge. (Inspirat en el rock gòtic.)
51
DEESSA DEL PUNK
Patti Smith és per a mi, el que Rimbaud és per a ella.
52
TRÀNGOL
Tornarem a mirar la lluna, per veure si ens hem deixat res, els àngels somiadors ens busquen, perquè ens vam perdre. Entre el fum i la cendra, d’aquelles negres fogueres, vam ser bruixes i bruixots, i ningú ens va entendre. Tornarem a fugir del cel, mirant la terra plana, així, oblidarem la vida. Passarem el tràngol, patirem en la tremolor, de la nostra boja febre.
53
EL NOU SURREALISME
El nou surrealisme del nou artista,
plora papallones negres, quan la tristesa plou sobre els carrers, carrers, on ens vam perdre. El nou surrealisme del nou artista, duu gira-sols lligats en el turmell, porta la pau com a bandera i escut, i la revolució d’haver nascut. El nou surrealisme del nou artista, escriu mil sisos en la sorra del desert, esperant l’espectacle del miracle, retroba allò que s’ha perdut. Corn de rinoceront i milions d’abelles, flames quan brames sense sentit, són estels foscos per cosir. Ara té ales, ara és una perdiu, el nou surrealisme del nou artista, trenca l’ou i surt del niu.
54
QUATRE GATS (A Picasso)
Vam anar al museu Picasso, i no érem quatre gats, vam passejar pel blau, i els seus racons. Ho reconec, em va impactar, les meninas em miraven, i jo no podia treure els ulls, d’aquells móns.
55
PEIXOS EN EL DESERT
Bec set i menjo gana, cada dia més a prop teu, cadenes i lligacames, porta el meu record, un collaret amb una creu, per no perdre la fe. Avui que tots som peixos, en el desert de l’alè.
56
NOU I MODERN
He imaginat com John Lennon, he investigat la meva anarquia, com John Lydon, he buscat revolucions, i nous moviments. És nou i modern, passaran tres dies, i serà clàssic i etern, i és tan antic, que torna el seu moment, reneix i escric. Van dir: Renovar-se o morir.
57
GIRA EL DISC
Gira el disc, va cantant Alaska, un cigarret entre els dits. Torna a ser jove, les ungles pintades de negre, i una cresta de gall. Som-hi! Barreja’t en el ball. (Inspirat en la movida madrilenya.)
58
BOCÍ DE BOCINS
Bocí de bocins, tortuga poruga, gratacels enmig del desert, l’últim crit d’avorriment. Un ocell en el meu cabell, una guerra ximple dins meu, sis, set, vuit, nou i deu. Timidesa i sense pressa, tocar el cel amb els ulls, un mes de maig, un més en el juny. Flor de tots els colors, carruatge pel viatge, i observar el paisatge.
59
EL MEU ESTIL
Vaig cercar el meu estil, no n’hi ha, set manifests dadà, en les meves mans. Vaig trobar la pau, amb el seu surrealisme, i en sortir del cau, em va caure l’estel. Mil sorres negres, volcans de gel. Vaig pensar en el futur, ja és aquí, sortint del fang, sempre he estat una mica punk. La mel és més dolça que la sang.
(L’últim vers, la mel és més dolça que la sang, és en honor a Dalí, l’admiro molt.)
60
SOMIO EN PINZELLADES (A Frida)
Síndrome Stendhal, en veure les pintures de Frida Kahlo, sento el dolor. Raig de lluna, que cau sobre els teus ulls, alimenta la meva ànima, em dóna força en l’impuls. Ja no sé com explicar amb paraules, el que somio en pinzellades.
61
IT I ALA
Un crit des de dins del pit, s’ha dit del dit, que senyala l’ala, del mosquit esclafat per la pala, l’acústica de la sala, és d’un so atrevit, que fins i tot l’arbre avorrit, es desperta contra la tala.
62
TRETZE VERSOS
Fragments dispersos, tretze versos, onada de flames tòxiques, arbre de fruites exòtiques, aguanto la respiració. Un moment de calma, poesia de l’ànima, llegenda impossible, alguna cosa tangible, en la meva imaginació. Cançons negres i tristes, part de les teves conquestes. Imperi o revolució?
63
TZARA
Trèvol, estigma, lletania, mesurar, plom, còrnia, ebonita, periscopi, soterrar, obrir el diccionari, i escriure a l’atzar. (Inspirat en el dadaisme, fet a sort com ens explicava en Tristan Tzara.)
64
EL GRUNGE (A Kurt Cobain.)
Això és el grunge de la literatura, sona esgavellat però t’esperona, una senzilla cantarella, sona. T’estimo i tu esculls, tinc el teu nom tatuat en els meus ulls. No tinc una melena rossa, ni una carona maca que sedueix, però escric tal com surt del cor, com feia en Cobain, en la vida, tots som una mica Kurts. T’admiro sense ensurts, tinc el teu nom tatuat en els meus ulls.
65
BIGOTIS
Com els bigotis a la Mona Lisa, d’en Marcel Duchamp, faig riure. Com els bigotis d’en Dalí, en honor a Velázquez, sóc lliure. Alguns horrorosos com els de Hitler, alguns de bonics com els de Cantinflas, tot per ser com els gats, he pintat bigotis en tots els miralls.
66
1977
Van perdre la batalla, i ha quedat per l’eternitat, aquell so enganxós. Potser van guanyar, i no ens vam adonar, del seu encert. Tot va començar en el 1977, com esclata una bomba, va emergir en els nostres cors, aquella fosca revolució. I ara tot ha quedat com una moda, com una broma, som fadrinesa, i no en sabem res. Un disc més en la col·lecció, de tot el que ens han pres. (Inspirat en el punk.)
67
GENERACIONS
El meu cor ple d’estels, de lluna negra i somnis eterns, no oblida mai, la generació del 27. Exiliat de la realitat, visc fantasies i utopies, on sóc poeta del fred, sé que mai oblidaré, la generació del 27.
68
IMPRESSIONS
Impressió, sol naixent, la llum que ens cal, quan somio et veig pintant, un paisatge. Esmorzant en el bosc, tu, jo i ella nua, i el somni em desapareix, de forma salvatge. Ets Monet, ets Manet, i pintes com els àngels, em trec el barret, davant d’aquest miratge. (Inspirat en l’impressionisme, encara que Manet no va ser estrictament impressionista.)
69
POETA POP
Jo vull ser un poeta pop, al ritme de les onades, amb els tentacles em moc. Jo vull ser un poeta pop, poso la tinta de cop, la mar ĂŠs el meu lloc. Jo vull ser un poeta pop, parlar de res parlant del tot. (Inspirat en el pop art.)
70
EL MOVIMENT DE LES FULLES
El moviment de les fulles, caient dels arbres vells, em recorda a quan vaig caure, en la tempesta trista, caminant per un carrer贸 fosc, perdent de vista, el meu cor en el final.
71
DADÀ, LES OBRES MESTRES
S’ha escrit, s’ha representat, s’ha interpretat, s’ha esculpit, s’ha pintat, i s’ha cantat. Les obres mestres, no poden parar la guerra, les obres mestres, destrossades i escampades pel terra.
72
MASSA HIPPY
Les notícies són tan agressives, salta sang de la pantalla, i em taca, la guerra no para, no sé perquè, un bàndol ataca a l’altre, perquè l’altre l’ataca, serà que el diners veuen, a la injustícia molt maca. I li demano a l’aire, que la pau revifi, potser no entenc el món, potser sóc massa hippy. Visqui sempre l’amor! Que sigui el que es digui, potser no entenc el món, potser sóc massa hippy.
73
LA LLIBERTAT ÉS EL CULTE
Guerres per diners i diners per guerres, uns amb tant i altres tan poc, la llibertat és la cultura del món, però hi ha qui no la respira cap segon. No em queixo per mi, no m’enfado, sabor, els arbres no protesten, els animals tampoc, les grans riqueses són en l’amor. Si aquest és el joc on perdre o guanyar, sóc, massa hippy per entendre, massa punk per acceptar.
74
ES VA ACABAR L’ESTIU
Fa temps que no trobo la clau, que obre les portes del castell, fa temps que no veig un cel blau, caient el sol en el vermell. Pels qui busquen la pau, i tenen l’amor com a mestre, diuen que l’art ens ajuda i que, Jimi Hendrix era extraterrestre. Fa temps que es va acabar l’estiu, on tothom s’estimava, ara la vida ha anat canviant, potser no com l’esperaves. Pels qui busquen la pau, i l’amor lliure, recordo el que ens va passar, i em poso a escriure. (Inspirat en el moviment hippy.)
75
L’AGULLA IMPERDIBLE
Destrossar-ho tot, estripar-ho, i tornar a començar, fer-ho tu mateix, sabent que no tens futur, i que la injustícia creix. Viure ràpid, buscant, l’anarquia en la poesia, que fa de mirall, i una estètica fosca, i plena de metall. (Inspirat en el moviment punk.)
76
POMES EN EL CISTELL
El modernisme i el noucentisme, queden lluny, i s贸c massa fan del moviment punk, que va morir jove. Buscar茅 una treva, a les meves guerres interiors, saps, aniria a la fira del folls, amb la vaca cega. Amb les flors en el cabell, i pomes en el cistell, un hippy m茅s, demanant pau, i sort per tothom. Capficat o marginat, en el meu propi m贸n.
77
VOCABULARI POBRE
La pell se m’estira, la de l’ànima, l’aranya recorre el cos, d’aquesta antiga pàgina. Vocabulari pobre, dins la serp, l’obra, el verí em matava, però vaig reviure. Quadres d’artistes pop, em fan somriure, potser he buscat en els poemes, llibertats de tota mena. La pell se m’estira, la de l’ànima, l’aranya recorre el cos, d’aquesta antiga pàgina.
78
BARROC
D’una perla deformada, neix el teu nom.
79
RECORDS D’ITÀLIA A ANGLATERRA
Somio, i en el meu somni, toques el violí sota la lluna, quatre estacions, passen pel meu cor entristit. Recordo, i en el meu record, toques la lluna amb els dits. Ja saps que sóc, una mica rococó, i em carrego de dramatisme, potser és perquè el futur, el tinc lluny de tu, en només una mirada. Pentinat bob i scooter, ets la mod més maca.
80
L’ART ÉS A PUNT DE MORIR
Llençant a les escombraries, el més profund dels cors, o venent un quadre, per no sé quants milions. L’art és a punt de morir, però sempre reviu, és en un desert de sensibilitat, impulsat per la set. Què veus quan mires un quadre? El què val? O el què transmet?
81
UNA MIRADA AL MÓN
Una mirada al món, amb el cor negre i trencat, s’han fos tots els fanals, i el carrer és fosc, tan fosc com les teves ninetes. Una mirada al món, des dels altres planetes. Un planeta blau, ple de guerres idiotes, una explosió d’odi i rancúnia, una cançó sobre les pistoles, que de l’amor s’allunya. Una mirada al món, des de la lluna.
82
L’ÚLTIMA GOTA DE PETROLI
Hi haurà una altra guerra, perquè ha nascut un altre negoci, tot està ben negre, amb l’última gota de petroli. Hi haurà una altra guerra, perquè ha nascut un altre odi, serà inevitable que ningú mori, per l’última gota de petrol
83
© Andreu Gaset Martín
I.S.B.N.: 978-84-16174-03-4 Edita:
Sota el pseudònim d’Àngel Blanc Cel hi ha Andreu Gaset Martín (1987). Poeta gris i esquizofrènic, punk de cor i de somnis surrealistes. Busco el pop art en la poesia, mostrant imatges de la cultura popular com ara cantants, pintors, o poetes. Parlant dels moviments artístics del segle XX, amb una poesia podríem dir en forma de cançons minimalistes, senzilla i trobant en la rima el més rellevant de l’obra. Vaig escriure el meu primer llibre POEMES LLUNÀTICS amb el cor, i ara, faig el mateix en aquest. Espero que t’agradi la meva rebel·lia irrevocable i sentis el mateix que he sentit jo a l’escriure. Viatja lliure pels meus poemes!
86