Ă€ngel Blanc Cel
SĂłc les plomes per al gat
Ă€ngel Blanc Cel
SĂłc les plomes per al gat
© Àngel Blanc Cel
Edita:
I.S.B.N.: 978-84-17068-57-8 Impreso en España Reservados todos los derechos. Ninguna parte de esta publicación ni de su contenido puede ser reproducida, almacenada o transmitida en modo alguno sin permiso previo y por escrito del autor.
PRÒLEG
Sóc les plomes per al gat és una metàfora del sentiment de ser una presa, de ser apetitós per ser caçat i devorat, també és una metàfora de la mort, doncs hi ha molts poemes sobre la mort en aquest poemari i també sobre la mort del món, la fi del món, doncs les plomes seria el món i el gat seria aquest sistema que no funciona o funciona només per a uns, per a l’elit. El món és atrapat per les urpes d’un poder que és clar, vol alimentar-se. L’ocell i el gat dos animals totalment urbans, dos éssers de ciutat, com la meva poesia en la qual els paisatges són de ciment i asfalt. L’ocell és símbol de llibertat, de pau en alguns casos, i és que aquest poemari parla de la llibertat, un terme tan diferent per a cada persona, i és aquí on deixo la meva versió, la que penso, la que sento. També parla de la poesia i de la bogeria, la poesia perquè la persegueixo des de ben jove i he publicat sis poemaris en els quals he anat aprenent una mica a escriure. Parlo de poesia perquè és el que em diverteix, em considero poeta perquè escric des de l’ànima, no perquè domini el llenguatge, perquè no és així, senzillament ho aboco tot en els poemes.
–5–
Parlo de bogeria perquè em van diagnosticar esquizofrènia i visc amb la malaltia, malgrat que porta dolor, necessito escriure sobre el tema per sublimar. La poesia m’ajuda molt en el meu trastorn perquè escrivint em reconec i m’accepto tal com sóc, així, amb aquest mal crònic. Ara estic estable i puc escriure sense pensaments boirosos. Aquest poemari el vull dedicar a tots i a totes els que lluiten per la llibertat, perquè potser és una utopia però crec que tothom vol sentir-la, també sé que comença en un mateix, que s’ha de fer una revolució interior per trobar-la, i jo escric per això, per sentir-me lliure. Si ets un d’ells espero que t’agradi aquest poemari.
Visca la poesia! Visca la poesia lliure!
–6–
LA MORT, L’AMOR, L’ESTIU
De la mort què puc dir? Si ja l’han remenat tants poetes i de l’amor tan sols uns versos el tinc al cel i no hi arribo el tinc en tu, però a diferents carrers, i ens perdem a la ciutat sense trobar-nos el cabell i això que el tenim tenyit de colors vius. La mort, l’amor, l’estiu, és igual, simplement llegiu!
–7–
VAN MATAR EL POETA
Van matar el poeta, amb la trista ràfega de repressions i ara només pot escriure des del més-enllà somnis del no-res. A mi també em matareu si algú escolta la meva veu? Si llegeixes aquest poema, recorda, que la poesia era viva, no pas morta. Van matar el poeta, i el seu cos es deslliga del món no sabrem on és la mirada infinita del que escrivia sense límits. A mi també em matareu si algú em llegeix mentre seu? Si alguna vegada t’has sentit cel i has escrit el teu jardí rebel, no dubtis, continua.
–8–
PASSEJARÉ PEL MÓN DESTRUÏT
A les cinc esperaré per tu que el món acabi de morir-se per fer el crit de l’indi en guerra. No recordaré mirades a l’art ni haver escoltat mai a Nirvana, passejaré pel món destruït amb pijama. Serà el cel qui protestarà, no pas jo i escriuré poemes per a ningú. A les sis ja m’hauré avorrit de sentir el so del vent violent i buscaré petxines a la platja. No recordaré haver estat a Figueres mirant el quadre Poesia d’Amèrica ni com sonava una guitarra elèctrica. Serà el cel qui s’ofegarà, no pas jo i seuré en un banc d’una estació comptant els trens que no passen.
–9–
HE ESCRIT ALS MEUS OSSOS
Penetro dins la monja la qual és la teva pau, m’endinso en el dimoni de la creu, m’amago rere paraules cavernoses quan plou. Sento el que senten les parets i els murs de carrers foscos de viles antigues on la guerra era viva però ja no es mou. Viuré sota la lluna que m’has llençat com viuen els déus en els quals ningú hi creu, viuré arrossegant-me per camins verdosos. Seré qui robarà la moneda del cant penedint-me d’haver robat els poemes que jo mateix he escrit als meus ossos. La clau que obre el meu frenopàtic és la de l’ésser més gris i llunàtic.
– 10 –
EL NU
Li deien el nu, perquè sempre anava vestit amb l’aire d’un poema.
– 11 –
FRONTERES DE L’ESPERIT
La imatge no viu als ulls, la mort la tinc als cabells, visc en una lluna de poemes en la qual dormo sense cos. El meu país potser és Nutopia, i els carrers se’m fan fronteres de l’esperit, de nit, les dents ja no tremolen, omplo el buit, negre, espès, tan bèl·lic com el petroli. M’he desfet de l’odi, enemic odiós, he alliberat la meva vida d’alienat en una teulada d’un edifici de la foscor. Ara l’ombra rellisca pels turmells i no em cal amagar-me del monstre, si ja he ballat a cegues amb la por.
– 12 –
ÚLTIMAMENT
Nena, he perdut la pena, he desintegrat la cadena, m’he desfet de la nit, en la qual escopia a la lluna plena. Nen, he perdut el tren i el meu cor es ven, però tinc els versos nets com una patena. I l’amor, el sexe o la ment ni m’estimen ni em follen ni pensen en mi últimament. Hauré de sortir de l’escriptura i regalar llençant la meva poesia que no frena.
– 13 –
SOMNIS DE LLIBERTAT
Quan el coixí sigui de platí i només somiïs la mà oberta recorda el teu nenúfar dolç i digues si el poeta fa camí. Demà serem fèlids sense urpes, decadents ninots de paper brut i oblidarem els clàssics ulls d’una fotografia en blanc i negre. Hi ha un mur que s’esquerda, esternudo amb el pebre, pobre intent de febre. Quan el coixí t’atrapi com la serp i somiïs gàbies d’acer, desperta lluitant per ser lliure, a la teva llengua hi ha la clau de la porta, obre un nou món de plaer.
– 14 –
PENSAMENTS DE DICTADORS
Per ser feliç, destrossaré la muntanya, posaré una fàbrica i embrutaré el cel. Per ser feliç, faré la guerra en un altre país. Per no deixar de somriure, cremaré o prohibiré tot el que vulguis escriure. Per ser feliç, faré que visquis una vida gris. Per no deixar de riure amb els meus, viuràs sempre sota els meus peus i netejant-me les sabates. Per ser feliç, em creuré l’amo del món, i els demés seran unes pobres rates.
– 15 –
LES VINT-I-CINC
Els murs van decidir marxar per no empresonar llibertats roges, el rellotge segueix marcant les vint-i-cinc, espera, ja vinc, amb les paraules boges. Els somnis es van tenyir de calaveres, ossos per terra, monedes voladores, el telèfon segueix sonant, ningú l’agafa, espera, ja vinc, amb un ram de roses. El perfum, la llum tènue, la nit, el silenci, el gemec, el crit, la selva, el desert, el prat, el temps que has estimat.
– 16 –
LLIBERTATS LÍQUIDES
La llengua estripada de l’indi llepant la lluna negra d’un desig i el meu peu que tremola de por quan la llibertat descansa i no es veu. Quan la llibertat dorm i no és veu, no és veu de poetes delirants ni de obrers, obrers que mereixen un cel ja quasi utòpic, és quan la mort cultural cau als carrers. La llengua estripada de l’indi clamant pluja, reclamant l’esperit d’un animal i el meu pit de granota desitja la pau sense sang que el granit esquitxa. Seré líquid, seré un poema que goteja, com la bruixa que transforma el seu cos, com el sexe ambigu d’una campana que toca les dues quan la nit s’ha fos. Em desfaig del maig perquè estimo molt el juliol, i a tu t’estimo sencera, no pas només un tros.
– 17 –