Butlletí <<Rescat>> núm. 34 del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Català by Direcció General del Patrimoni Cultural

34 EDITORIAL

Conservar l’art públic Pàgina 2

ENTREVISTA

Salvador Butí Papiol Nati Salvadó Cabré Pàgina 3

CONSERVACIÓ–RESTAURACIÓ

Tres estàtues d’època romana del fons del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona Pàgina 12

La conservació de la portalada de Santa Maria de Ripoll Pàgina 16

Quatre relleus neoclàssics policromats de Can Boles (Amer, Selva) Pàgina 42

ACTUALITAT

Nanorestart Final Conference, a Dinamarca Pàgina 46

UN LLIBRE PER LLEGIR

Conservation des peintures modernes et contemporaines Basic Condition Reporting Pàgina 47

CONSERVACIÓ-RESTAURACIÓ

LA PORTALADA DE SANTA MARIA DE RIPOLL

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

EDITORIAL

CONSERVAR L’ART PÚBLIC L’escultura pública forma part del paisatge urbà des de l’antiguitat. Els carrers de l’antiga Roma eren un veritable museu a l’aire lliure, i de fet van ser els primers a protegir l’art de manera oficial. Ja al segle ıv, en època de Constantí, es va crear el càrrec públic de curator statuarum, per al manteniment de les estàtues situades a la via pública. Des d’aleshores, l’art públic ha patit arreu i sovint, processos d’espoli, de destrucció i d’abandó. En el decurs del segle xıx els estats prenen consciència de la importància de conservar el patrimoni, però en el cas de l’escultura pública i de l’art públic en general, no serà fins al segon terç del segle xx, que els ajuntaments i les institucions titulars d’aquest patrimoni iniciaran els primers passos per elaborar inventaris i catàlegs. Aquests documents, però, normalment no inclouen la informació relacionada amb la conservació del bé, i encara menys disposen de plans de conservació, elaborats per conservadors–restauradors qualificats, que permetin dur a terme periòdicament les actuacions necessàries per a la seva correcta conservació preventiva i restauració.

Encara és força habitual que la conservació i el manteniment de l’escultura pública estigui en mans de les brigades municipals, supervisades —en el millor dels casos— pels arquitectes municipals o —amb molta sort— pel conservador del museu municipal, en el cas que n’hi hagi. Això implica tractaments de neteja i intervencions que moltes vegades no són compatibles amb la conservació del bé a llarg termini. Davant d’aquest escenari, des del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) estem duent a terme un projecte pilot que ens permeti definir un model, a partir d’uns criteris i uns protocols, que pugui servir per al conjunt de les institucions titulars d’art públic del país. És important que l’art públic estigui inclòs en catàlegs que siguin figures de protecció legal, i que la seva conservació preventiva i les intervencions que s’hi hagin de fer, estiguin com a mínim a l’alçada dels esforços que es fan ens els altres béns que conformen el patrimoni cultural català. Àngels Solé, directora del CRBMC

—

Tècnic del CRBMC durant l’examen del grup escultòric Diàleg, obra de Pep Codó (1993), fet amb basalt de la roquera de Castellfollit. Són dos caps de grans dimensions que volen simbolitzar el diàleg que propicia l’espai del Centre Cultural de Sant Cugat del Vallès. Les mides són: 2,50 x 2 x 1,5 m i 3 x 2,70 x 0,90 m.

—

RESCAT

ENTREVISTA

Ricardo Suárez, químic del CRBMC

SALVADOR BUTÍ PAPIOL / NATI SALVADÓ CABRÉ Científics del Grup de Recerca d’Anàlisi de Materials de Patrimoni Cultural (AMPC), de la UPC. Universitat Politècnica de Catalunya.

EINES CIENTÍFIQUES PER APROFUNDIR EN EL CONEIXEMENT DE LES OBRES D’ART LA VINCULACIÓ D’AQUESTS DOS CIENTÍFICS APASSIONATS DE L’ART AMB EL CENTRE DE RESTAURACIÓ DE BÉNS MOBLES DE CATALUNYA (CRBMC) VE DE LLUNY, DE QUAN AQUEST ENCARA ESTAVA UBICAT A LES DEPENDÈNCIES DEL MONESTIR DE SANT CUGAT DEL VALLÈS Salvador Butí Papiol és llicenciat en química per la Universitat de Barcelona, l’any 1976, i doctor en Química per la mateixa universitat, l’any 1998. Químic analític de formació, ha treballat en l’estudi dels equilibris en medis no aquosos i hidroorgànics. Des de fa uns anys, la seva recerca se centra en els materials de patrimoni cultural. Actualment, és catedràtic de l’Escola Universitària del Departament d’Enginyeria Química de la UPC. Universitat Politècnica de Catalunya, a l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Vilanova i la Geltrú. Nati Salvadó Cabré és llicenciada en química per la Universitat de Barcelona, l’any 1990, i doctora en Química per la mateixa universitat, l’any 2001. Va fer la seva tesi doctoral sobre la caracterització de materials en la pintura de Jaume Huguet. La seva recerca s’ha centrat des d’un primer moment en el patrimoni cultural, especialment en el camp de la pintura. Actualment, és professora agregada del Departament d’Enginyeria Química de la UPC. Universitat Politècnica de Catalunya, a l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Vilanova i la Geltrú.

Els primers contactes de la Nati i el Salvador amb el Centre van començar, amb certa continuïtat, des que el restaurador Joaquim Pradell i Ventura (Badalona, Barcelonès, 1921 — Barcelona, Barcelonès, 27 de juny de 2011) hi restaurava alguna de les taules del retaule del Conestable, de Jaume Huguet. Posteriorment, a més d’impartir-hi algun curs i alguna conferència, cap a l’any 2006 ambdós van elaborar, des del seu Grup de Recerca d’Anàlisi de Materials de Patrimoni Cultural (AMPC), de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), el document Proposta de creació d’un laboratori d’anàlisi de suport a la restauració, que se’ls va encarregar des del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat.

www.centrederestauracio.gencat.cat

Aquest Grup de Recerca en Anàlisi de Materials de Patrimoni Cultural (AMPC) centra la seva activitat en l’estudi de materials d’interès històric, arqueològic, artístic i del patrimoni cultural, mitjançant tècniques d’anàlisi química i amb la utilització de grans equipaments científics. A partir del coneixement de la composició dels materials, es poden explicar els mecanismes químics dels processos d’envelliment i alteració, cosa que resulta d’interès primordial en el camp de la conservació i la restauració. Després d’aquell primer document de proposta, a més de col·laborar en l’assessorament del laboratori del CRBMC, han participat en l’estudi analític d’algunes peces (sobretot temes puntuals), com per exemple: la majestat de Beget; el retaule de la Flagel·lació, de Martín Bernat, del

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

Salvador. Els meus inicis com a investigador no tenien res a veure amb l’anàlisi de patrimoni. Durant anys em vaig dedicar a assignar valors de pH a solucions estàndard de referència en medis no aquosos. En un moment determinat, em vaig adonar que els temes que treballava la Nati, a qui ja coneixia de feia temps, eren molt més interessants, tenint en compte el meu interès de sempre per la història i l’art. Això va comportar un canvi radical en la meva activitat de recerca. Vam decidir formar el nostre propi grup de recerca a la UPC, juntament amb la Trinitat Pradell. Vist amb perspectiva va ser una excel·lent decisió.

—

Durant un experiment a Anglaterra, l’any 2001. D’esquerra a dreta, Emmanuel Pantos (científic del Daresbury Laboratory, Synchrotron Radiation Source, Anglaterra), Nati Salvadó i Trinitat Pradell. Foto: Arxiu del Grup de Recerca d’Anàlisi de Materials de Patrimoni Cultural (AMPC). UPC

—

segle xv, de l’antiga Fundació Gòdia, també dirigit per la filla de Joaquim Pradell, Trinitat Pradell, i la Creu de Sant Joan, de l’església de Sant Joan de les Abadesses. A més, van participar, juntament amb la química del CRBMC en aquells temps, Núria Oriols, en el llibre Presa de mostres de policromies, dins de la col·lecció Museus– Documentació, editat pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, l’any 2008. Què ha motivat que us dediqueu a l’estudi de materials de patrimoni cultural? Nati. El meu interès per l’art ve de fa molts anys. Sempre m’ha agradat el treball manual, el treball creatiu... i també he tingut un gran interès per l’art, especialment per la pintura. La relació entre ciència i art crec que m’ha permès tenir un millor coneixement de l’art. És una manera diferent d’entrar a les obres. I una vegada tens més informació dels materials, de com estan organitzats, de com interactuen, et tornes a mirar l’obra des d’una certa distància, la reconeixes i la valores més. De fet, sempre he fet recerca sobre temes de química (anàlisi de materials) aplicada a patrimoni cultural. Vaig començar fent la tesina a la Universitat de Barcelona (UB) sobre un quadre de la sèrie de Sant de Francesc, d’Antoni Viladomat, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

RESCAT

Com van ser els inicis? Nati. Quan vaig començar els primers treballs, aquí pràcticament no hi havia ningú que es dediqués a temes de pintura. Al Museu d’Art de Catalunya (actual MNAC) hi havia el químic Antoni Morer, que em va facilitar poder estudiar l’obra de Viladomat. I així, va ser com vaig iniciar des d’un principi les metodologies d’estudi, tant d’escollir i aplicar les tècniques d’anàlisi, com de maneres de preparar i manipular les mostres, des del Departament de Química Inorgànica de la Universitat de Barcelona i amb l’ajuda del professor Miquel Seco. En aquell moment, les cerques bibliogràfiques eren més complicades; ara és molt més fàcil accedir a les publicacions internacionals i també es publica més. Més endavant, ja quan iniciava la tesi doctoral, vaig entrar en contacte amb en Marius Vendrell, que dirigia un equip a la Facultat de Geologia de la UB, i que ja tenia experiència en temes de patrimoni. En Màrius va esdevenir codirector de la meva tesi, juntament amb en Miquel Seco, de

—

DURANT EL TREBALL DE LA TESI VAIG SER MOLT CONSCIENT DE LA NECESSITAT DE LA COL·LABORACIÓ INTERDISCIPLINÀRIA, TANT EN L’ÀMBIT DE LES CIÈNCIES COM EN EL DE LA RESTAURACIÓ I DE LA HISTÒRIA DE L’ART Nati Salvadó Cabré

—

la Facultat de Química. Durant el treball de la tesi vaig ser molt conscient de la necessitat de la col·laboració interdisciplinària, tant en l’àmbit de les ciències com en el de la restauració i de la història de l’art. Recordo molt, per exemple, les converses i ajuda del restaurador Joaquim Pradell. Posteriorment, i a la UPC, d’on ja era professora, vam formar el grup de recerca d’Anàlisi de Materials de Patrimoni Cultural. Com que la meva tesi s’havia centrat en l’estudi de l’obra de Jaume Huguet, en els primers temps del grup vam focalitzar la nostra recerca en retaules d’època gòtica.

—

Salvador Butí a la línia d’espectroscòpia d’infraroig al Daresbury Laboratory, Synchrotron Radiation Source, l’any 2004. Foto: Arxiu de l’AMPC (UPC)

—

Va ser fàcil formar un grup de recerca d’aquest àmbit a la vostra universitat? Salvador. Ens vam haver d’explicar bastant. És un tema que els semblava molt allunyat dels que serien més propis d’enginyeria. A la pràctica, acabem fent anàlisi de materials i aplicant tècniques habituals. El grup de recerca el vam començar pràcticament de zero, i encara que d’entrada pugui semblar un problema, en realitat va ser un repte il·lusionant, ja que de mica en mica hem anat muntant el nostre propi laboratori, hem fet col·laboracions, etc. Nosaltres, per exemple, que hem anat centrant la recerca en l’àmbit de la pintura i de les policromies, hem mantingut sempre contacte amb el CRBMC i el MNAC, i hem anat tenint col·laboracions més puntuals o amb més o menys continuïtat amb museus, com ara el Museu Marítim de Barcelona, amb l’Escola d’Art i Disseny de Tortosa, amb diferents grups de restauració i, més recentment, amb el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). Pel que fa a l’ús de tècniques instrumentals dins de la nostra universitat, a més dels equips que tenim en el propi laboratori, a l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Vilanova i la Geltrú (EPSEVG), i els que té la Trinitat al Campus Diagonal–Besòs / Escola d’Enginyeria de Barcelona Est (EEBE), que hem anat adquirint a base de projectes competitius, també hem establert col·laboració amb el Centre de Recerca en Ciència i Enginyeria Multiescala de Barcelona, equipat amb instrumental científic. Per tant, en aquests moments tenim accés a una gran diversitat de tècniques d’anàlisi i a alguns aparells particularment bons.

www.centrederestauracio.gencat.cat

—

Conferència impartida per Salvador Butí i Nati Salvadó: « Il·luminar per conèixer: un viatge a l’interior de les pintures», dins la Setmana de la Ciència, i en el marc de l’Any Internacional de la Llum i les Tecnologies associades a la Llum 2015. Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Vilanova i la Geltrú (EPSEVG) de la UPC. Foto: Serveis de promoció. EPSEVG (UPC)

—

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Nati Salvadó a la línia de difracció de raigs X BM16 a l’European Synchrotron Radiation Facility (ESRF), a Grenoble, l’any 2009. Foto: Arxiu de l’AMPC (UPC)

—

Nati. Nosaltres dos ens hem centrat a estudiar pintures i policromies, però la Trinitat treballa més en temes de ceràmica, vidriats i vidre, en col·laboració amb la geòloga Judit Molera, de la Universitat de Vic (Uvic). Plegades formen un equip amb diferents experteses que es complementen. Quina és la vostra aportació a l’art i a la història de l’art? Salvador. El nostre treball proporciona un altre camí d’accés per apreciar les obres d’art, ja que conèixer com es duen a terme aquestes i les tècniques i materials emprats permet entendre millor les obres, valorar-les en el seu context històric i comprendre com han evolucionat amb el pas del temps. Nati. És important tenir certa sensibilitat de què tens entre mans, moltes vegades peces úniques, de valor històric i artístic. Amb el pas del temps vas adquirint un profund bagatge de coneixement de les tradicions

—

A NOSALTRES ENS INTERESSA MOLT TRANSMETRE QUE ELS OBJECTES MATERIALS ESTAN EN CONSTANT EVOLUCIÓ, QUE NO SÓN FRUIT D’UNA MESCLA DE SUBSTÀNCIES I PROU, SINÓ QUE AQUESTES TENEN REACTIVITAT Salvador Butí Papiol

— RESCAT

tècniques i dels materials utilitzats en l’elaboració de les obres d’art. Aportem informació de quins materials contenen les obres, de com estan distribuïts, de quines impureses hi ha associades...Tot això ens ajuda a conèixer i interpretar l’origen dels materials i la tecnologia utilitzada. De vegades trobem substàncies que no són les originals, sinó les que s’han produït amb el pas del temps per la reactivitat química dels materials originals, entre ells o amb el medi. I també els materials introduïts en anteriors intervencions. Tot això contribueix a l’aspecte o percepció de l’obra actual. Quin és l’encaix del vostre treball en la conservació i coneixement de l’art? Salvador. Trobar un llenguatge en el qual tots ens puguem sentir còmodes. Això suposa que cada part sàpiga formular les preguntes de forma adequada, per tal que puguin ser ben enteses i les respostes també vagin en aquesta línia. Per això cal una predisposició a superar els argots que s’utilitzen en cada àrea i respectar i valorar la feina que fa cadascú. A nosaltres ens interessa molt transmetre que els objectes materials estan en constant evolució, que no són fruit d’una mescla de substàncies i prou, sinó que aquestes tenen reactivitat. Entendre la reactivitat que hi ha en una pintura és obvi que ha d’ajudar a la seva conservació o a com afrontar una intervenció. Nati. És un esforç a diferents bandes, entre químics, físics, geòlegs, etc. i restauradors i conservadors; cada cop està més establert que cal treballar plegats, i cadascú

sap a on pot i on ha d’arribar. Conjuntament estem fent coses molt interessants. Això porta, per exemple, a qüestionar de vegades que s’hagin de fer determinades anàlisis. Cal conèixer molt bé quines dades es poden obtenir per dirigir bé un estudi. No tot s’ha d’analitzar, ni sempre s’han d’aplicar totes les tècniques. Quina és la vostra feina des de la universitat en aquest camp? Nati. La nostra feina ha de ser principalment de recerca, establir noves metodologies d’anàlisi, aconseguir bons resultats amb la mínima quantitat de mostra o intervenció sobre les peces, i fins i tot introduir noves tècniques d’anàlisi i millorar procediments. Intentar comprendre la reactivitat química que s’ha produït en les capes pictòriques. Aquesta recerca ens permet trobar mètodes simples per aplicar-los de forma més generalitzada. Lògicament, això també pot ser una aportació per a altres camps de la ciència. Salvador. A la universitat es pot treballar amb projectes a llarg termini, mentre que els laboratoris de centres de restauració i museus han de respondre més a les necessitats immediates. El nostre criteri és que el conjunt de museus i grups de restauració tinguin accés a laboratoris on es puguin fer les anàlisis més bàsiques, per donar resposta a les necessitats més immediates i habituals. Com a universitaris també tenim una funció pedagògica, que en aquest cas es tradueix a clarificar els conceptes químics perquè siguin utilitzats de forma correcta i estricta, i a la vegada pràctica, útil i comprensible. Per exemple, hi ha conceptes, com és el del pH, àmpliament utilitzat pels restauradors en mètodes de neteja, que és complex i que no sempre és ben interpretat. També forma part de la nostra feina formar investigadors, principalment a través de programes de doctorat i cursos de formació. En aquest context vam dirigir la tesi doctoral, sobre l’envelliment de resines, de Victòria Beltran, que va treballar un temps al laboratori del CRBMC.

—

La restauradora Teresa Sala, del Museu Marítim de Barcelona, i Nati Salvadó en ple procés de presa de mostres de policromia d’un exvot model d’embarcació, l’any 2015. Foto: Arxiu de l’AMPC (UPC)

—

Salvador Butí i Nati Salvadó en ple procés de presa de mostres al Museu Marítim de Barcelona, l’any 2017. Foto: M. T. Sala. Museu Marítim de Barcelona

—

Nati. I ara estem dirigint la tesi doctoral de la Núria Oriols, química del MNAC, sobre pintura mural romànica. Ens sorprèn que encara hi ha molts aspectes a saber de les tècniques i dels materials. I està resultant ser un estudi molt interessant. Comenteu algun tema de la vostra recerca que considereu interessant... Salvador. Tots ho han estat prou, d’interessants, però si n’he de ressaltar algun, és l’estudi de compostos de reacció, i especialment dels carboxilats, tant de sabons com de resinats; és una de les matèries a les quals hem dedicat més esforços. En aquest tema hem estat bastant pioners en l’estudi de la reactivitat en pintura al tremp d’ou, molt centrat en la pintura gòtica sobre taula. Per

www.centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

D’esquerra a dreta, Trinitat Pradell, Nati Salvadó, Herman Emerich (científic de la línia BM01 del Sincrotró ESRF), i Salvador Butí, en un experiment a l’ESRF Grenoble, l’any 2009. Foto: Arxiu de l’AMPC (UPC)

—

cert, que està a punt de sortir un llibre dedicat a sabons de metall en l’art, en el qual hem tingut l’oportunitat de participar amb un capítol, de resultes d’unes jornades que van aplegar especialistes internacionals, i que es va celebrar al Rijksmuseum d’Amsterdam. Nati. Un altre tema interessant, amb el qual hem treballat molt, és en l’alteració de fulls de plata (que són de gruixos per sota d’un micròmetre!). També en els seus recobriments amb resines, el que coneixem com a colradures. Precisament, sobre aquest tema hem estat treballant, conjuntament, amb la restauradora Carme Clemente, de l’Escola d’Art i Disseny de Tortosa, el conjunt de retaules de la catedral de Tortosa, que va ser la seva tesi doctoral, i que vaig codirigir. Per a mi ha estat un bon exemple de col·laboració interdisciplinària molt profitosa.

—

PER ESTUDIAR UN PROBLEMA D’ALTERACIÓ D’UNA PEÇA EN CONCRET, INICIALMENT INTENTEM TENIR-NE LA MÀXIMA INFORMACIÓ, COSA QUE INCLOU LA SEVA HISTÒRIA I LA SEVA LOCALITZACIÓ Nati Salvadó Cabré

—

Quina és la vostra metodologia de treball? Salvador. Depèn de si es tracta de resoldre un problema de conservació, de contextualitzar una obra d’art històricament, de millorar una tècnica analítica...

mostres. Sempre s’inicia amb una observació d’aquestes al microscopi òptic, pas previ per decidir quines són les tècniques d’anàlisi més adequades i fer-ne la preparació adient. De les dades que s’obtinguin de les anàlisis dutes a terme donarem una resposta que ha de ser vàlida per a tota la peça. Amb l’explicació de les dades obtingudes, i un cop comentades i valorades amb els conservadors– restauradors, es poden acotar i establir els mètodes de conservació més adequats.

Nati. Per exemple, per estudiar un problema d’alteració d’una peça en concret, inicialment intentem tenir-ne la màxima informació, cosa que inclou la seva història i la seva localització. A partir d’aquí, moltes vegades (no sempre!) fem una proposta de presa de mostres; aquesta sempre és el punt clau, ja que cal que sigui prou representativa i el mínim d’invasiva. És en aquesta fase que la col· laboració i l’ajuda de conservadors–restauradors és clau. A partir d’aquí comencen les estratègies d’anàlisi de les

Salvador. És interessant remarcar que moltes vegades un estudi suggereix una nova proposta de recerca més àmplia. L’alteració d’un material concret pot suggerir de fer un estudi sistemàtic i més ampli. És difícil de definir una metodologia específica, perquè no sempre ens basem amb anàlisis de rutina, sinó que cada cas sol ser ben diferent. A vegades, ens interessa més identificar els materials, posem per cas els pigments; d’altres, el que realment ens interessa és comprendre quina reactivitat s’ha

RESCAT

—

Trinitat Pradell i Nati Salvadó durant la preparació de mostres, l’any 2017. Foto: Arxiu de l’AMPC (UPC)

—

D’esquerra a dreta, Victòria Beltran, Nati Salvadó, Salvador Butí i Trinitat Pradell en un experiment al sincrotró Diamond, a Anglaterra, l’any 2014. Foto: Arxiu de l’AMPC (UPC)

— produït entre els pigments i els medis aglutinants: per exemple com es produeixen sabons si els medis contenen àcids grassos. Però aquí hi pot entrar en competència la presència d’una resina que també pugui reaccionar amb el pigment, i el problema es pot anar fent més complex. Tenint en compte que en general les mostres de pintura són de molt petites dimensions, amb superposició de capes heterogènies de fins a poques mil·lèsimes de mil· límetre de gruix, necessitem tècniques que ens permetin focalitzar molt, generalment associades a la microscòpia. Les tècniques que nosaltres utilitzem més són la microscòpia òptica, la microscòpia electrònica, les espectroscòpies d’infraroig i Raman i la difracció de raigs X. I s’utilitzen tècniques no invasives? Salvador. D’entrada és difícil definir què entenem per tècnica no-invasiva, tècnica no-destructiva. Cada tècnica et permet obtenir una informació, de vegades limitada; és per això que habitualment cal aplicar diverses tècniques, que ens donen informació complementària. N’hi ha que es poden utilitzar directament, in situ, sobre la peça; l’abast de la informació que es pot obtenir és diferent de la que es pot obtenir a partir d’una micromostra. Cal saber valorar bé quina informació ens interessa per resoldre el problema. Una bona presa de mostra pot ser molt menys invasiva que l’anàlisi directa sobre la peça. Depèn, cal valorar-ho. Una bona estratègia d’anàlisi de mostres, que contempli la possibilitat d’aplicació de diverses tècniques complementàries, pot aportar una gran quantitat d’informació. Això vol dir aplicar també algunes tècniques que no destrueixin la mostra. A més, cal recordar que tota mesura requereix interactuar amb la matèria, amb més o menys incidència.

www.centrederestauracio.gencat.cat

I per què utilitzeu tècniques instrumentals que utilitzen llum sincrotró? Nati. La complexitat d’alguns problemes ens va conduir a buscar solucions mitjançant la utilització de la llum sincrotró. I aquí m’agradaria destacar, que l’ajuda d’en Manolis Pantos, que era científic del Sincrotró de Daresbury, a Anglaterra, va ser vital. Ara ja jubilat, és una persona amb un gran entusiasme i que ens va encoratjar i facilitar molt la feina. Va contribuir molt a promoure i afavorir les reunions entre usuaris de tècniques associades a la llum sincrotró i aplicades a l’estudi del patrimoni cultural. Un sincrotró és un tipus particular d’accelerador de partícules, per exemple electrons. Quan els electrons gi-

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Nati Salvadó durant la presa de mostres d’un retaule, a les instal·lacions del CRBMC. Foto: Lourdes Domedel

—

ren a grans velocitats, en una trajectòria circular, emeten llum de molts tipus en la direcció del seu moviment; és a dir, tangent a la trajectòria circular dels electrons. La llum emesa, l’anomenada llum sincrotró, és la que s’utilitza en el que es coneix com línies de llum, on hi ha acoblades les tècniques instrumentals. La llum sincrotró requereix de grans instal·lacions, amb elevats costos econòmics. Així, les anàlisis que hi podem fer han d’estar molt ben planificades, justificades i han de ser irresolubles amb altres tècniques convencionals. Per les característiques de la llum sincrotró, molt brillant i molt col·limada, podem tenir més informació i de més qualitat de les micromostres, que amb la utilització de fonts de llum convencionals, com ara la difracció de raigs X o l’espectroscòpia d’infraroig. Nosaltres, principalment l’utilitzem en temes de recerca molt específics. L’accés a un sincrotró és restringit i cal preveure’l amb molts mesos d’anticipació. Únicament té sentit en projectes d’investigació de mitjana i llarga durada. Quins són els principals problemes que us trobeu? Nati. Per sort, en el nostre país tenim molt de patrimoni, però per contra som pocs els qui ens dediquem de forma específica a aquest camp. Cal dir que requereix d’una gran especialització. Hi ha manca de recursos per formar especialistes, doctorands, i això dificulta la creació d’equips de treball. Cal tenir present que si bé la nostra feina específica és clarament de l’àmbit de les ciències, també comparteix aspectes d’humanitats i no forma part de cap pla estratègic prioritari.

RESCAT

—

DES DEL VESSANT PURAMENT TÈCNIC, UN DELS HÀNDICAPS MÉS IMPORTANTS SOL SER LA MANCA DE REFERÈNCIES DE MATERIALS ENVELLITS. EL PAS DEL TEMPS NO ES POT SIMULAR NI IMPROVISAR Salvador Butí Papiol

—

Salvador. Des del vessant purament tècnic, un dels hàndicaps més importants sol ser la manca de referències de materials envellits. El pas del temps no es pot simular ni improvisar. I no totes les restauracions i intervencions han estat ben documentades. No es podran valorar els efectes per l’ús d’alguns materials d’intervenció, fins que hagi passat prou temps, i això pot ser molt llarg. No sempre es disposa de prou informació. Com divulgueu la vostra recerca? Salvador. A diferents àmbits. Per una banda, a través de conferències, cursos i publicacions de caràcter més local i divulgatiu Per l’altra, publiquem els aspectes més científics i innovadors en revistes especialitzades en l’àmbit de la química, la física i dels materials, a nivell internacional. També participem regularment en congressos d’àmbit internacional. És a partir d’aquí que es valora la nostra feina i que podem competir amb els altres grups de científics, per accedir a recursos. També ens dóna la possibilitat de

—

Salvador Butí, Nati Salvadó i Carme Clemente a les instal·lacions del CRBMC. Foto: Lourdes Domedel

—

participar en projectes competitius per utilitzar instrumental de grans infraestructures com és la llum sincrotró. Hi ha molts grups de recerca com el vostre? Nati. No gaires. Som pocs i en general amb no massa recursos, especialment de personal. No obstant això, gràcies a la col·laboració amb altres grups de recerca (no necessàriament del mateix àmbit) i a projectes multidisciplinaris, hi ha xarxes per compartir instrumental i experiències. A Europa, per fomentar l’intercanvi i la cooperació de la recerca en aquest àmbit hi ha el consorci IPERION CH que agrupa instituts i laboratoris de recerca, centres de conservació, museus i universitats. A nivell internacional, hi ha alguns grups i alguns laboratoris de museus amb bones infraestructures i recursos, però també hi ha molts treballs d’aquest àmbit que no es publiquen, i això de vegades fa difícil valorar realment el que s’està fent. S’han dut a terme molts estudis puntuals, poc contextualitzats, en els quals els objectes d’art són l’excusa de l’anàlisi, i que acaben servint de ben poc. Creiem que és un enfocament erroni. Però, per sort, això ha anat canviant, i de mica en mica hi ha més congressos

www.centrederestauracio.gencat.cat

especialitzats i grups de recerca que es dediquen exclusivament o gairebé a temes d’aquests. Fins i tot, congressos o jornades amb temes molt específics, amb un gran nivell científic. També hi ha publicacions molt interessants i d’alt nivell. Quina opinió teniu sobre les intervencions que es fan sense un estudi analític previ? Salvador. Es poden fer, involuntàriament, errors irreparables. Tal com hem dit, no sempre s’han de fer anàlisis, però sí que s’ha d’estudiar bé el problema. Caldria facilitar l’accés a tots els equips de restauració d’un laboratori de referència ben equipat en tècniques i personal. Avui dia, amb la informació que tenim, hauria de ser inexcusable no fer una valoració amb una mirada des del coneixement dels materials. Nati. S’ha d’anar trobant la manera de facilitar-ho, que hi hagi laboratoris i equips de professionals formats que hi pugin donar resposta, amb una bona coordinació amb els tempos en què vagi avançant la intervenció. Aquí les institucions públiques haurien de fer-hi un esforç. També hi ha un paper important a fer des dels estudis de l’àmbit de la restauració, i fins i tot també des de la història de l’art, per donar a conèixer la importància de la ciència i del coneixement científic en les obres d’art. Moltes vegades, no es pot deslligar l’avenç tecnològic de la creació artística. I tampoc es pot deslligar la conservació d’una obra, del coneixement i comportament dels materials.

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

CONSERVACIÓ–RESTAURACIÓ

ARQUEOLOGIA

Conservació-restauració de tres estàtues d’època romana del fons del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona ACTUALMENT, EL MNAT ÉS IMMERS EN UN PROCÉS DE REMODELACIÓ I ACTUALITZACIÓ que ha comportat el moviment i el trasllat de pràcticament la totalitat del fons exposat al públic. Introducció Mentre duri aquesta actuació de remodelació, bona part dels objectes es mostren de manera temporal en un espai del Port de Tarragona, entre els quals es troba el conjunt d’estàtues que ens ocupa. Aquestes escultures formaven part de la decoració del frons scaenae del teatre de Tàrraco, construït en època d’August. Les peces es van trobar en aquest lloc durant les excavacions arqueològiques de principis del segle xx. Per tal restaurar-les en un espai amb l’equipament adient, les peces es van traslladar al laboratori de Pintura mural i d’Escultura de pedra del CRBMC, on s’han dut a terme els tractaments de conservació–restauració necessaris, per tal de millorar el seu estat de conservació i llegibilitat. Descripció Es tracta de la representació de membres de la família imperial, dos d’ells vestits amb toga i l’altre amb abillament militar. Les estàtues, tallades en marbre de Carrara, superen la mida natural i havien estat policromades. Estat de conservació Les escultures han perdut les parts que, en un origen, s’havien tallat en blocs independents, com ara els caps, el braços i les mans. En els encaixos corresponents a les extremitats es conserven part de les espigues de ferro usades per millorar les unions, que es presenten oxidades. Pel que fa a la part estructural, cal comentar l’existència de pèrdues de matèria, fissures i fractures. S’han detectat regalims de les resines

RESCAT

—

L’estàtua del cuirassat durant la seva exposició al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT). Foto: Pau Arroyo

— —

Un dels peus del cuirassat abans de la intervenció. S’observa una capa de brutícia de naturalesa greixosa. Foto: Pau Arroyo

—

Pau Arroyo Casals, conservador–restaurador de béns culturals (Lesena, Servei Integral al Patrimoni, SLU).

—

Cartografia de deterioraments, de la policromia i de materials aliens del cuirassat. Ortofotografia: Jaime Salguero. Dibuix: Francisco Justicia

Restes de pigment vermell Restes de pigment blau Reintegració volumètrica Restes d’adhesiu Taca d’òxid

—

Pern Fractura Restes de pintura Alteració cromàtica Marques de ratlladures

—

Macrofotografia de les restes de pigment blau localitzat a l’estàtua del cuirassat, obtinguda amb un microscopi digital a 50x. Foto: Ares Pérez

—

El cuirassat després de la intervenció de conservació– restauració, i un cop instal·lat a l’exposició temporal al Tinglado 4 del Moll de Costa del Port de Tarragona. Foto: Pau Arroyo

—

Detall del mecanisme de fixació de l’estàtua del cuirassat per la part superior, amb el cargolam. Foto: Pau Arroyo

—

Detall del sistema de suport del cuirassat per la part inferior, el qual sustenta els 550 kg que pesa aquesta part de l’escultura. Foto: Pau Arroyo

— www.centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Neteja de la superfície de marbre del togat (núm. inv. 45601 / CRBMC 13388) amb una solució de quelants. Foto: Pau Arroyo

—

El togat (núm. inv. 45601 / CRBMC 13388) després de la intervenció de conservació– restauració al Tinglado 4 del Moll de Costa del Port de Tarragona. Foto: Pau Arroyo

—

Durant la col·locació en sentit vertical de l’estàtua togada (núm. inv. 45601 / CRBMC 13388) mitjançant l’ús de la grua pont del laboratori 1 del CRBMC. Foto: Adrià Arroyo

—

La part central de l’estàtua togada (núm. inv. 7584 / CRBMC 13386) durant el procés de neteja. Foto: Pau Arroyo

— RESCAT

sintètiques usades per unir els fragments, reintegracions d’escaiola i, a la superfície, la presència generalitzada de dipòsits de brutícia. L’estat de conservació de les restes de policromia és variable segons l’estàtua, tot i que la major part s’ha perdut, especialment en un dels togats i en el cuirassat. Referent a la pèrdua de matèria, cal indicar que un dels togats i el cuirassat no disposen de part de les extremitats inferiors, de manera que requereixen d’uns elements de suport per tal de poder-los exposar en posició vertical. Intervenció de conservació–restauració L’actuació ha consistit a fer diversos tractaments a les escultures. S’ha dut a terme una neteja general de la superfície de les obres, primer en sec i després amb una solució preparada amb quelants. Segons els casos, el producte s’ha aplicat amb turundes de cotó o bé mitjançant fulls de paper absorbent. També ha calgut eliminar les reintegracions d’escaiola i les restes d’adhesiu (generalment en forma de regalims) usats en una antiga intervenció, per unir els fragments de l’estàtua cuirassada.

— —

Imatge del togat (núm. inv. 7584 / CRBMC 13386) al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, abans del trasllat al CRBMC per a la seva restauració. Foto: Ramon Maroto (CRBMC)

—

Durant l’escaneig de la part inferior del togat (núm. inv. 7584 / CRBMC 13386), per tal de fabricar un element de suport a partir d’una fresadora numèrica. Foto: Pau Arroyo

—

Imatge virtual del suport adaptat a la forma de la zona de fractura de l’estàtua (núm. inv. 7584 / CRBMC 13386) en el lloc on calia col·locar-lo, per garantir l’estabilitat de l’obra. Foto/imatge virtual: Francesc Montero

FITXA

—

L’element de suport una vegada fabricat i instal·lat, durant el procés de muntatge de l’escultura a l’exposició de de la T4 del Port. Foto: Pau Arroyo

—

Les reintegracions d’escaiola d’un dels togats també s’han eliminat. Aquestes operacions s’han fet mecànicament i, en el cas de l’adhesiu, prèviament s’ha aplicat un dissolvent mitjançant apòsits, amb la finalitat d’estovar-lo. La policromia existent a la toga d’una de les peces s’ha netejat amb goma d’esborrar i esponja vulcanitzada de fum. En casos puntuals, s’ha consolidat la policromia amb una solució de resina acrílica. Els elements metàl·lics s’han netejat mecànicament, amb l’aplicació posterior a la superfície d’un inhibidor i una mà de resina acrílica. També ha estat necessari unir diversos fragments petris, cosa que s’ha fet amb resines sintètiques. Ha calgut reintegrar algunes llacunes, fissures i juntures de les parts fracturades. En aquest cas, s’ha emprat un morter format per pols de marbre i un aglomerant sintètic. Sistemes de suport Ha calgut dissenyar i produir uns elements de suport adaptats a les característiques de dues de les peces, per poder-les mantenir en posició vertical. En el cas de l’escultura cuirassada, s’ha construït una estructura metàl·lica que la subjecta sense la necessitat d’introduir-hi cap pern. Pel que fa al togat, s’ha elaborat un element amb resina d’alta resistència, a partir d’un model en 3D, el qual s’ha mecanitzat amb una fresadora numèrica.

CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: escultura | OBJECTE: 3 estàtues | MATERIAL / TÈCNICA: marbre tallat amb restes de policromia | DESCRIPCIÓ: 2 personatges amb toga i un amb cuirassa | DATA / ÈPOCA: segle ı | DIMENSIONS: CRBMC 13386 / Inv. MNAT 07584: Togat. Possiblement August. 283 x 85 x 52 cm | CRBMC 13387 / Inv. MNAT 45602: Cuirassat. 200 x 94 x 47 cm | CRBMC 13388 / Inv. MNAT 45601: Togat. Possiblement Claudi. 200 x 76 x 40 cm | LOCALITZACIÓ: (MNAT) Museu Nacional Arqueològic de Tarragona , (Tarragonès) | PROCEDÈNCIA: Teatre romà, Tarragona (Tarragonès) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 13386 (togat, possiblement August), 13387 (cuirassat) i 13388 (togat, possiblement Claudi) | NÚM. D’INVENTARI: respectivament, 07584, 45602, 45601 | COORDINACIÓ: Pere Rovira | RESTAURACIÓ: Adrià Arroyo, Pau Arroyo, Francisco Justícia i Ares Pérez | ANY DE LA RESTAURACIÓ: 2018

www.centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

CONSERVACIÓ–RESTAURACIÓ

ESCULTURA POLICROMADA

La conservació de la portalada de Santa Maria de Ripoll LA PORTALADA DE RIPOLL ES CONEIX POPULARMENT COM LA BÍBLIA DE PEDRA per la seva iconografia extraordinàriament complexa. INTRODUCCIÓ

Aquest monument és un autèntic llibre il·lustrat de caràcter propagandístic, en el qual es relaten en baix relleu alguns passatges del Nou i sobretot del Vell Testament, i amb referents iconogràfics procedents de la Bíblia de Ripoll (BARRAL 1973) custodiada a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, i de la Bíblia de Roda, custodiada a la Biblioteca Nacional de França, i feta també a Ripoll.

RESCAT

Arquitectònicament, és el portal d’entrada a l’església del monestir, que, per realçar la façana principal, es va ornamentar segons la sumptuositat de l’edifici, i que en aquest cas rememora els arcs de triomf romans. Per conèixer el seu estat de conservació, a part d’identificar els materials que la formen, cal saber-ne la història, i els fets que l’han acompanyat i que, sobretot, han repercutit en la seva superfície escultòrica. La datació i l’autoria de la portalada encara avui dia són molt discutides. La construcció se situaria entre 1140 i 1160, i seria obra d’un taller

Patrícia Amat i Rudi Ranesi, conservadors–restauradors de béns culturals Pere Rovira, conservador–restaurador, coordinador de l’Àrea de Pintura mural i Escultura en pedra del CRBMC M. José Gracia, conservadora–restauradora, especialista en conservació preventiva del CRBMC

d’artistes (anomenat taller de Ripoll) que es relacionen amb el taller de Gilabertus de Tolosa (WERNER GOLDSCHMID 1939). Segons els historiadors de l’art, aquesta mà és especialment visible en les figures de sant Pere i sant Pau, derivades de la figures-columna de la catedral de Saint-Etienne de Tolosa (CAMPS 2009), i amb l’escultura de la Llombardia de les primeres dècades del segle xıı (CAMPS 2014). La construcció en forma d’arc de triomf i el gran desplegament d’imatges la fan única a Catalunya, ja que els altres dos referents similars, la portala-

—

Fotografia general de la portada, anterior a la intervenció. Foto: Josep Giribet. Calidos®, 2012. Agència Catalana del Patrimoni Cultural Enllaç a la gigafoto que permet veure i ampliar els nombrosos detalls: http://www.calidos.cat/portfolio/ portic-de-santa-maria-de-ripoll/

—

Fotografia general de la portalada posterior a la intervenció. Foto: CRBMC, 2017

—

da del monestir de Sant Pere de Rodes i la façana de la catedral de Vic, han desaparegut (LORÉS 2007). Amb característiques similars, cap altre monument ni a Catalunya ni a Espanya té un nivell de preservació com aquest, ja que s’està tractant com si fos un objecte de museu, dins d’un espai i amb un ambient controlat. I dins d’aquest context és com s’han desenvolupat tots els aspectes referents a la seva restauració. ANÀLISI TÈCNICA. COMPOSICIÓ

La portalada de Ripoll és una gran escultura policromada de pedra. Com a volum, aquesta és un paral·lelepípede rectangular compost per blocs tallats de pedra en forma de baix relleu i muntats a trencajunts, en filades de carreus (de set registres horitzontals) disposats com un mur acoblat a la paret principal de l’església, amb un reblert de pedres i morter de calç. De fet, aquesta portalada de pedra va substituir la porta primitiva del temple, datada a l’entorn de 1032 (LORÉS 2007), que presentava un acabat decoratiu de pintura al fresc, tal i com s’observa en les restes conservades de la part superior (BARRAL 1973).

—

The west façade of Santa Maria d’Agramunt Church, after restoration of the portal and rose window. Photo: Catalunya Medieval. Ricard Ballo, 2017

—

www.centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Gravat de J.C. Langlois on s’observa l’estructura del pòrtic a principis del s. xvııı (entre 1811–1826). Surt editat al llibre: Voyage pittoresque et militaire en Espagne. Catalogne, de J.C. Langlois (Colonel Jean-Charles) 1789–1870. Paris, Engelmann & Cie., 1978 (reproducció de l’obra de 1830). Peu de foto original: “Vue du couvent de San Benetto a Ripoll”

—

Dibuix de J. Berga i Boix, de 1867. Foto: Fons fotogràfic de la família Plana Berga. Arxiu Comarcal del Ripollès

—

L’estructura en forma d’arc romà fa que se sustenti a plom sobre si mateixa. Com que no està integrada dins de la paret principal de l’església, no rep els moviments de l’edifici, el que li atorga una estabilitat autònoma. Aquest aspecte segur que va contribuir a la seva conservació durant els terratrèmols i els esfondraments esdevinguts pel conjunt monàstic. Tècnicament parlant, la portalada està constituïda per unes quatre-centes cinquanta peces de pedra sedimentària de dimensió molt diversa, i amb un gruix de 45 cm de mitjana. Mesura 7,14 m d’alçada per 11,54 m de llargada, amb 1,02 m d’amplada en els externs i 1,93 m de fons en el buit de l’entrada, el que dóna un volum afegit a l’entrada de 90 m3. En la seva construcció es van emprar uns 30 m3 de pedra sedimentària, que dóna una superfície visible esculpida de 80 m2 i un pes de 70 tones, aproximadament. La pedra de la portalada és un gres bastant uniforme de la Formació de Bellmunt (eocè), d’una floració pròxima al monestir, encara que no s’han documentat les antigues pedreres. Podem observar diversos components i textures en les peces, amb

RESCAT

fraccions molt argiloses, presència de quars, mica i calcita, amb diverses mides de clastos, que podem classificar en tres tipus de pedra (VENDRELL 2004): • Gres homomètric (de gra fi amb bandes argiloses) de color vermellós • Gres calcarenita (de gra gruixut) de color gris • Gres heteromètric (de gra mitjà) de color vermellós ANTECEDENTS. ESTAT DE CONSERVACIÓ I CAUSES DEL DETERIORAMENT

El conjunt presentava un grau de diagènesi baix (poca compactació del sediment), amb una transformació puntual de calcita en dolomita, el que propiciava una contracció del volum del gra, la consegüent obertura de la porositat intergranular, la pèrdua de propietats mecàniques i, al mateix temps, contribuïa a la colonització biològica. Amb el pas dels anys, l’envelliment dels materials i l’entorn humà propicien el desgast i la pèrdua de la capa de policromia, amb el que la pedra es despulla i aflora a l’exterior, i s’inicia un procés irreversible de degradació, ja que la policromia, a part d’una funció decorativa, té una funció bàsica de protecció de la pedra tallada.

La construcció d’un atri o pòrtic davant de la portalada, entre 1280 i 1310, representa un factor fonamental per a la seva conservació. El fet que només un segle més tard a la seva construcció la portalada ja disposés d’una coberta protectora, que ha perdurat fins avui, ha facilitat la conservació dels seus materials compositius. Si l’atri no hagués existit, actualment no hauríem pogut generar un espai òptim de conservació, com aquest, que es basa en el propi espai arquitectònic. Probablement sense aquesta construcció la portalada de Ripoll no existiria. És evident que el deteriorament de la pedra de la portalada ja estava determinat per la debilitat de la roca sedimentària que la forma, per la seva ubicació en un ambient exterior de clima humit i extrem, per la proximitat de les aigües d’una sèquia i per la contaminació d’origen industrial. Però també van contribuir a la seva degradació, i majorment, les alteracions antròpiques amb mutilacions en l’escultura, derivades dels incidents socials que van acompanyar la història de Catalunya a partir del segle xvıı. Però sobretot la seva degradació es va deure als anys d’abandonament del monestir entre 1835 (que hi va haver el saqueig i l’incendi) i 1861, any en què comencen les primeres actuacions de conservació de les ruïnes, sota la tutela de la Comissió de Monuments de Girona i de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. Tot i que es

va aturar aquesta intervenció el 1868, per motius econòmics, és important destacar que es va poder dur a terme la reparació de la coberta de l’atri. La portalada va estar sense la protecció del teulat de l’atri uns vint-i-cinc anys, entre 1840 i 1865 (LLAGOSTERA 2012), encara que hi ha imatges en què es veu que al final d’aquest període s’hi va col·locar una petita teulada, per protegir-la provisionalment. En aquest període la portalada va anar perdent la capa de policromia, que feia de barrera protectora, i en entrar en contacte directe amb l’ambient exterior la pedra es va començar a deteriorar, i es va agreujar el seu estat de conservació. Quan l’estat cedeix de nou la titularitat del monestir al Bisbat de Vic el 1885, el bisbe Morgades promou la reconstrucció i la recuperació del monestir de la mà de l’arquitecte Elias Rogent, actuació que finalitza el 1893. Encara que l’edifici estigués en ruïnes, es du a terme una restauració integral de l’arquitectura del monestir, també com a necessitat de mantenir la memòria històrica catalana i tornar-li el culte. La portalada i dues ales del claustre es mantenien encara al seu lloc, sense modificar-se, ja que no s’havien ensorrat. A la portalada només s’hi van fer les reintegracions d’alguns fragments perduts, a part de la reconstrucció de la coberta de l’atri. Al llarg del segle xx, el conjunt monàstic segueix la seva activitat només com a església

—

El monestir en ruïnes cap a 1877, abans de la restauració d’Elies Rogent (fotografia de Marc Sala, per il·lustrar el llibre Santa Maria de Ripoll, de Josep M. Pellicer). La foto correspon a la primera sèrie de 12 imatges de l’àlbum confegit pel fotògraf Marc Sala el 1878 (n’hi ha una segona edició, de 18 fotos, de gener de 1880), que es venia amb el llibre de Josep M. Pellicer, Santa María de Ripoll, Girona, 1878

—

www.centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

parroquial, i la portalada s’erigeix de nou com a entrada principal de l’església. L’alteració de la portalada s’accentua a partir de principis del segle xx, i especialment a partir de 1930. La construcció de fàbriques al costat del monestir, el creixement de la població i la remodelació urbanística de la ciutat van afavorir poc la seva conservació; contràriament, tot això en facilitava la degradació. La importància de la portalada era evident per a les administracions, tal i com es constata durant la Guerra Civil espanyola, quan es van fer múltiples esforços per conservar-la. Però també cal destacar els deterioraments produïts per les nombroses restauracions desafortunades que es van fer durant la segona part del segle xx a tot l’àmbit de la portalada. Era una època de deliris conservatius a nivell europeu. Fins als primers estudis científics i arquitectònics seriosos a la dècada dels 60, dirigits per Alejandro Ferrant (arquitecte de la quarta zona del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, que comprenia Catalunya, País Valencià i Mallorca), no es determina la realitat de l’estat de conservació de la portalada ni la possibilitat de frenar el seu deteriorament.

RESCAT

—

Reconstrucció del teulat del pòrtic (entre 1886–1893). Foto: Arxiu Comarcal del Ripollès

Vista de la façana del monestir de Santa Maria de Ripoll, abans de 1944. Foto: Valentí Fargnoli. INSPAI, Centre de la Imatge. Diputació de Girona

Els estudis apuntaven directament que la causa de la degradació de la pedra, ja per si feble, era la humitat deguda a diversos factors: a la circulació d’aire entre la portalada i el claustre; als canals pluvials i als desaigües obturats; al paviment de l’entorn del portal, que està situat per sota del paviment de la plaça, i a la seva disposició a la intempèrie i, conseqüentment, a la condensació electrostàtica. Les sals solubles eren una de les causes de la degradació de la pedra, especialment el sulfat de calci. Aquest guix podia provenir de diversos llocs i tenir diverses causes. De fet, s’apuntava a orígens tant dispars com les aigües del canal, l’arrebossat de guix, l’emmotllament que es va fer el 1929, un subproducte de l’atac bacteriològic o l’enderroc i la rejunta de la part superior. Totes aquestes causes a l’entorn de les humitats, conjuntament

amb les característiques intrínseques de la pedra, van originar diferents processos fisicoquímics de degradació. D’una banda, l’alta porositat de la pedra facilitava l’absorció d’aigua i la dissolució del carbonat de calci present en la pedra (AUGUSTI 1964). Per l’altra, l’aigua era absorbida per les argiles presents en la composició de la pedra que, amb l’augment de la seva mida, creaven tensions a l’interior i ocasionaven disjuncions al suport. Aquestes microfissures causaven un increment de volum, causat per les baixes temperatures i per

la congelació de l’aigua absorbida per la pedra. Així mateix, el contacte dels feldspats i les miques amb l’aigua generaven la hidròlisi necessària per produir caolinita i clorita entre els plans d’estratificació, i generaven per tant més argiles; es completava i reiniciava així el cicle descrit (VENDRELL, GIRÁLDEZ 2016). Tots aquests processos formen un cercle continu de degradació que es manifesta amb la descohesió del suport petri i amb una disjunció de les capes més externes de la roca. En aquell moment, es consideren diversos procediments a nivell arquitectònic, basats en la necessitat d’aïllar la portalada de l’exterior i també de la zona del claustre. També es proposa de separar la portalada de la paret per crear una ventilació, a part de dur a terme els processos de consolidació habituals, amb productes sintètics aplicats directament sobre la pedra. A part de les intervencions arquitectòniques, totes les accions directes de restauració sobre la portalada (proposades per especialistes com Paul Coremans) en base a la cera i al sofre, a impermeabilitzants i consolidants sintètics, i en base als recents silicats, es veien en clau pessimista, ja que hom era conscient que només eren un fre provisional a la seva degradació. Fins i tot els mètodes més afins al material petri, com la polvorització amb calç diluïda (proposat per Selim Augusti, director del Centre de Restauració de Nàpols), no evitaven la creença que el destí de la portalada era inevitablement la seva desaparició. Després de moltes dissertacions, estudis i proves directes (algunes absurdes) sobre la portalada, sense resultats positius, quedava

—

Intervenció de 1964, durant l’aplicació de la resina amb sulfatadora. Foto: J.M. Cabrera Garrido

—

Intervenció de 1964, durant la protecció de la portalada amb plàstics, per a una lenta evaporació del dissolvent de la resina. Foto: J.M. Cabrera Garrido

—

www.centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

clar que l’important era conèixer exactament la composició de la pedra i l’estat actual de conservació. A part, evidentment, de valorar que la intervenció sobre la portalada també requeria una intervenció arquitectònica anàloga del seu entorn immediat. Per això, el 1963 es crea, per ordre ministerial, una comissió multidisciplinària vinculada al Patronat d’Investigació Científica i Tècnica Juan de la Cierva, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). Aquesta comissió conclou que donades les característiques de la pedra, la principal causa de deteriorament de la portalada és l’aigua amb alts continguts de sals solubles, juntament amb els canvis de temperatura i els seus efectes. Van recomanar d’aïllar la portalada del subsòl, per evitar l’absorció d’humitat per capil·laritat, amb la introducció d’una capa de plom, coure o polietilè (com ja s’estava fent en algunes restauracions a nivell europeu), i també forçar la ventilació per la part posterior del mur, i eliminar, a través d’ella, les sals. LA RESTAURACIÓ DE 1964 I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES

No serà fins el 1964, quan a través del aleshores recentment creat Institut Central de Conservació i Restauració de Madrid (l’actual Instituto del Patrimonio Cultural de España. IPCE), que es du a terme la gran restauració, sota la direcció d’Alejandro Ferrant i José M. Cabrera Garrido, la qual li donarà l’aspecte actual que ha condicionat la seva conservació fins ara. Els seus dos objectius

RESCAT

principals seran consolidar el material petri i minimitzar l’impacte de la humitat. Un dels aspectes més fonamentals fou determinar quin consolidant seria el més adequat per cohesionar la pedra. A partir de les proves de laboratori dutes a terme pel CSIC, es va considerar que el consolidant més adequat era el Mowilith® 50 (dissolt al 2,5% en acetona i toluè), però els assajos a la portalada no van ser satisfactoris, ja que l’índex de contrac ció de la resina vinílica provocava despreniments (1968, Cabrera Garrido). Davant la fragilitat de la superfície de la pedra, Cabrera opta per posar una altra resina, en aquest cas Bedacryl® 112X (al 2,5% en toluè), un metacrilat de metilè que s’havia utilitzat en tractaments similars a Bèlgica, i que l’havia conegut durant la seva formació l’any anterior. Tot i que els assajos que s’havien fet no eren òptims, la resina complia la funció de frenar la disgregació superficial i no donava cap coloració, com sí que passava amb altres consolidants, especialment amb els derivats de la calç. En tot cas la pressió mediàtica i política, així com la necessitat imperiosa d’actuar, van precipitar la decisió d’utilitzar una resina que no era garantia d’una estabilitat clara en el futur. Atesa la disgregació de la superfície pètria, es va optar per fer una preconsolidació amb el mateix Bedacryl®, però sense netejar la pols, ja que hi havia el risc que s’eliminés part de la superfície esculpida. Si per un cantó no es perdia relleu escultòric, per l’altre es facilitava que la pols es barregés amb la resina, fent que el to del color fos més fosc. Posteriorment, es van donar 8 capes

—

Fotografia de la portalada, datada de febrer de 1963; es poden apreciar amb diferents tons algunes de les proves de consolidació. Foto: J. Sanz, MAC–Girona

— —

Nou tancament del pòrtic, construït entre 1994 i 1995. Foto: CRBMC, 2008

—

de resina fins a aconseguir que la pedra adquirís certa duresa i consistència. L’any següent de la restauració, es va comprovar que l’estat de la portalada era bo, que la resposta davant de la humitat havia estat com s’esperava, i que no havien tornat a aparèixer eflorescències salines. Es creia que la problemàtica de la pedra residia en la cristal·lització de les sals a la superfície de la pedra (clorurs, sulfats i nitrats) amb una concentració molt elevada (33,7%), agreujada per la influència nociva de la sèquia que passava per davant. Per això, a partir d’aquell moment es va elaborar un pla d’actuació centrat en tasques d’arquitectura i obra de paleta, a fi de minimitzar els mecanismes de degradació provinents de l’exterior. Molts especialistes internacionals van considerar que recobrir la portalada amb una resina orgànica agreujava el problema de conservació, davant de la incompatibilitat del material aplicat amb el material original. Creien que s’havia d’incidir en la recuperació de l’àcid silícic del gres. Malgrat tot, el

Bedacryl® s’havia quedat molt en superfície en no haver-se netejat prèviament la brutícia, i segons la zona presentava gruixuts molt variables. Només cinc anys després, l’any 1969, s’alertava del mal estat de conservació que presentava de nou la pedra de la portalada. A les zones més baixes (fins a 1,5 m), la superfície de la pedra començava a disgregar-se amb facilitat i apareixien noves eflorescències salines per efecte de la humitat. Per falta de finançament no s’havien fet encara les actuacions necessàries per aïllar adequadament la portalada de l’ambient exterior. Ja era evident que la solució passava definitivament pel tancament de l’atri amb finestrals i per l’operació urbanística de sanejament de l’entorn del monestir. Així doncs, i donades les circumstàncies, el 1971 es fa una segona actuació a nivell de restauració sobre la portalada, en la qual s’insisteix de nou en la fixació, neteja i consolidació de la superfície escultòrica, i en l’extracció de sals solubles. A la part física es treballa en el sanejament i en

FITXA CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: escultura | OBJECTE: portalada | MATERIAL / TÈCNICA: gres, morters de calç i policromies | DESCRIPCIÓ: conjunt arquitectònic i escultòric, amb relleus policromats | DATA / ÈPOCA: romànic, segle xıı | DIMENSIONS: 7,14 x 11,54 m | LOCALITZACIÓ: façana occidental de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll (Ripollès) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 3550 | COORDINACIÓ: Pere Rovira | RESTAURACIÓ: Equip de conservadors–restauradors: Patri Amat, Albert Gaset i Rudi Ranesi (direcció tècnica i cap d’equip), Eva Bermejo, Violant Bonet, Silvia Bottaro, Maria Cardenal i Sònia Murcia | DOCUMENTACIÓ: Patri Amat i Rudi Ranesi (memòria). Patri Amat (cartografies) | FOTOGRAFIA: Patri Amat, Ramon Maroto (CRBMC) i Verònica Moragas (Flare, SCP) | ANYS DE LA RESTAURACIÓ: 2016–2017

www.centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

la ventilació del revers (s’obren canals de ventilació), en l’aïllament dels costats amb el mur, en l’estabilització de l’estructura i en la subjecció a la paret per la part superior. També es fa l’exploració arqueològica del davant, i sobretot la intervenció se centra en la impermeabilització de la coberta i en la col·locació de finestres a l’atri, actuacions que ja es dugueren a terme l’any 1972. CAP A L’ESTABILITAT: EL TANCAMENT DE L’ATRI

A partir de 1978, la Generalitat adquireix totes les competències de Cultura i la preservació dels seus monuments, entre els que hi ha el monestir i la portalada de Ripoll, amb la qual mantindrà fins avui una implicació directa en la seva conservació, primer a través del Servei de Patrimoni Arquitectònic i després des del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC). A la dècada dels 80, continuen les preocupacions recurrents a l’entorn de la portalada. El 1985 les cobertes de la basílica i de l’atri segueixen sent preocupants pel seu mal estat i seran novament reparades a instàncies del Servei de Monuments de Girona. També va ser molt important la nova canalització de la sèquia, que es va allunyar definitivament de la portalada, ja que encara l’afectava greument.

RESCAT

Periòdicament s’anaven fent diversos treballs de manteniment de la portalada per part dels tècnics del CRBMC. Però la degradació de la pedra continuava irremeiablement, sobretot davant de l’evidència dels estudis petrològics fets a la Universitat de Barcelona, per M. Vendrell i M. García (VENDRELL, GARCÍA 1992). Les conclusions són alarmants. L’alteració provocada pel creixement de cristalls de guix a l’interior de la pedra la causen la humitat ambiental i la rosada. Crea disrupcions en la superfície i en la resina, i provoca la pèrdua de petits fragments de la superfície de la pedra. A més, la capa de resina accentua la caiguda de fragments de major grandària. Evidentment, això implicava adoptar mesures de conservació preventiva que comencessin pel control de les condicions climàtiques de l’interior de l’atri: supressió de les humitats que encara afectaven el parament de la paret interior; aïllament de l’atri, i impermeabilització de la coberta, ja que la protecció actual amb finestrals no era suficient. Així doncs, davant de les evidències i de la pressió mediàtica, el 1994 el Servei de Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura, amb el cap de servei, Antonio Navarro, al capdavant, inicia un projecte de conservació preventiva de

—

Plànol del bloc A10: degradacions. Foto: Arcovaleno Restauro, SL i Patri Amat, 2013

—

Plànol del bloc A10: policromies, pàtines i intervencions. Foto: Arcovaleno Restauro, SL i Patri Amat, 2013

—

la portalada absolutament atrevit i innovador, a fi de mantenir un clima interior estable, amb una humitat i temperatura adequades als materials de la portalada. A través dels seus tècnics es dissenya un tancament més modern i absolutament estanc, amb filtratge de la llum UV solar, i amb un sistema de climatització i filtratge d’aire regulat, amb les dades ambientals constantment visibles per control remot. Amb aquesta gran actuació de conservació preventiva es va aconseguir estabilitzar i frenar la degradació de la pedra. Això va permetre dur a terme, amb certa tranquil·litat, diversos seminaris, estudis i anàlisis per determinar l’estat de conservació real de la portalada i la dels seus materials compositius, així com elaborar un estudi planimètric exhaustiu de les seves degradacions, amb fotografies científiques d’alta qualitat. Tot amb la finalitat de determinar amb seguretat el procés de restauració a materialitzar, davant de l’evident alteració de la resina. Paral·lelament, es va seguir amb les tasques de manteniment i restauració puntuals a càrrec del aleshores Servei de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, amb Josep Maria Xarrié al capdavant.

www.centrederestauracio.gencat.cat

EL CONEIXEMENT EXHAUSTIU DE L’OBJECTE

Entre 2002 i 2016 es van fer una sèrie d’estudis científics, necessaris per iniciar amb coneixement el camí cap a la conservació–restauració de la portalada. El primer estudi, dut a terme l’any 2002 pel CRBMC, representa la primera aproximació a l’estat de conservació actual de la portalada, en el qual ja s’identifiquen les alteracions esdevingudes al monument al llarg de la història, i la majoria dels seus materials compositius (PORTA, ARTIGAU 2002). Posteriorment, el 2004, es feia una anàlisi científica exhaustiva del material constitutiu (VENDRELL, GIRÁLDEZ 2008), a part de diversos assaigs de neteja i de tractaments superficials. També es proposaven certes mesures referents a millorar la conservació preventiva i suggeriments sobre els processos de conservació–restauració necessaris per estabilitzar el monument. Els anys 2008 i 2010, el mateix equip analitzava qualitativament el nivell de radiació ultraviolada que traspassava els filtres dels vidres de l’atri, i posteriorment feia una anàlisi crítica de les intervencions fetes a la portalada. Paral·lelament, i promogut pel director dels Serveis Territorials de Cultura, Miquel Sitjar, els tècnics del Departament de Cultura de la Generalitat, conjuntament amb el Bisbat de Vic i l’Ajuntament de Ripoll, feren reunions periòdiques

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

a Ripoll per valorar de forma global la conservació del monument, a partir de la informació que existia sobre la portalada (Olga Bas, Esther Colls, M. Àngels Espona, Dani Font i Pere Rovira), seguint la línia d’actuació marcada pel Pla Director fet pel CRBMC el 2008 (ROVIRA 2008). En aquest marc, concretaren que les primeres intervencions s’havien de fer a l’entorn arquitectònic i ambiental de la portalada per assegurar l’estabilitat del continent, molt abans d’intervenir en restauració directament sobre la pedra. Però també es va considerar imprescindible que a curt termini, i després de les anàlisis pertinents, s’hauria de fer una actuació en conservació–restauració per eliminar la major part de resina afegida que malmetia i embrutia la portalada, així com restaurar l’espai interior de l’atri. Per aquest motiu, i dins el marc del programa Romànic Obert de col·laboració entre la Fundació «la Caixa» i el Departament de Cultura, l’any 2010, el Servei de Patrimoni Arquitectònic va dur a terme la reparació de la coberta de l’atri, mentre el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) estudiava l’estat de conservació de la pedra dels seus arcs, que estaven molt alterats, ja que es troben a la intempèrie. De fet, la pedra degradada de l’atri era (i és) una mostra de com estaria la portalada si no tingués un entorn estable i protegit. Una altra actuació bàsica que va permetre aquest programa va ser la renovació de la maquinària de climatització, que ja estava obsoleta. D’aquesta manera, es garantia la climatització interior uns 20 anys més, en un cicle combinat de funcionament continu i alternatiu de dos aparells d’aire condicionat. Totes aquestes intervencions

RESCAT

—

Duent a terme els tests de neteja. Manuel Iglesias i Rudi Ranesi. Foto: Patri Amat, 2015

—

Rostre de la Maiestas Domini després de la intervenció. Foto: CRBMC, 2017

—

van ser fonamentals per a la conservació preventiva de la portalada, i a partir d’aquí ja es podia començar a pensar en un projecte de conservació–restauració. Seguint aquesta dinàmica, l’any 2011, la directora del CRBMC, Àngels Solé, planteja al delegat de patrimoni del Bisbat de Vic, Mn. Josep Maria Riba, la necessitat urgent de dur a terme la restauració de la portalada, amb la condició de fer els estudis previs necessaris i redactar un projecte de conservació–restauració que tingués el consens científic i institucional imprescindible per a una intervenció d’aquesta envergadura. En primer lloc, es va crear una comissió institucional, formada per Mn Josep Maria Riba, delegat de patrimoni del Bisbat de Vic; Jordi Munell, alcalde de Ripoll; Albert Piñeira, diputat de Monuments de la Diputació de Girona, i Àngels Solé, directora del CRBMC. Aquesta comissió va decidir dur a terme el simposi internacional “La portalada de Ripoll: creació, conservació i recuperació”, per discernir i compartir els coneixements sobre el bé,

a l’entorn de dos eixos: la conservació i la restauració i la història artística del monument. Es va nomenar una comissió científica, amb l’objectiu de definir el programa del simposi i els ponents, formada per Lluís Bayona (Servei de Monuments de la Diputació de Girona); Jordi Camps (Museu Nacional d’Art de Catalunya); Manel Castiñeiras (Universitat Autònoma de Barcelona;, Francesca Español (Universitat de Barcelona); Dani Font (Bisbat de Vic); Rudi Ranesi (Arcovaleno Restauro, SL); Pere Rovira (CRBMC); Marc Sureda (Museu Episcopal de Vic), que també en va ser el coordinador; Màrius Vendrell (Universitat de Barcelona i responsable de Patrimoni 2.0), i Judit Verdaguer (Museu Episcopal de Vic). A les conclusions del Simposi les aportacions a nivell de conservació eren molt clares, i es va començar a valorar la necessitat de dur a terme una restauració integral més d’acord amb els cànons actuals de conservació–restauració. Havien passat més de 50 anys des de la gran restauració de Cabrera, i els materials incorporats havien

www.centrederestauracio.gencat.cat

—

Fotografia amb llum ultraviolada. S’observa la fluorescència blanca de les capes que contenen blanc de plom i oli de llinosa. Foto: CRBMC, 2016

—

envellit, la resina s’havia enfosquit, la pols s’havia integrat a la resina i apareixien petites alteracions que no s’havien estabilitzat. A més, els estudis evidenciaven la presència de policromia medieval a les capes subjacents de les restes pictòriques conservades i que es volien recuperar. De l’any 2012 al 2015, el CRBMC va dur a terme diversos estudis previs, imprescindibles per caracteritzar els materials de la portalada. Per tenir-ne el màxim coneixement, es va fer un altre estudi analític, de fet un refós dels anteriors estudis, que tenia com a objectiu principal una anàlisi més detallada de la resina i de la poli-

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

cromia existent, així com un estudi estructural i constructiu (VENDRELL, GIRÁLDEZ 2012). Juntament amb altres anàlisis de la resina fetes al laboratori del CRBMC pel químic Ricardo Suárez, l’any 2013, es concloïa que la resina, encara que alterada, en aquest ambient es mantenia inerta i estable, i que només s’havia de retirar de manera superficial, ja que seguia tenint una funció de cohesió del gra de sedimentació de la pedra, un aspecte molt important a tenir en compte. CAP AL PROJECTE DE CONSERVACIÓ–RESTAURACIÓ

Des del CRBMC ja es començava a pensar en un projecte de conservació–restauració amb dos objectius clars: neteja d’elements envellits i recuperació estètica de la portalada. Amb aquest objectiu, el 2014, a part del reportatge fotogràfic exhaustiu i de l’ortofotografia del conjunt, es dibuixen els mapes d’alteració peça a peça a una escala que detalla totes les alteracions evidenciades, a fi de tenir un coneixement precís de les alteracions de la portalada, que mai abans s’havia fet (AMAT, R ANESI 2014). Finalment, i per assegurar la definició d’un bon projecte de conservació–restauració, es fan els estudis de neteja, per determinar la viabilitat de

RESCAT

—

Plànol de la localització i identificació dels morters. Foto: Arcovaleno Restauro, SL i Patri Amat, 2017

—

retirar les resines mitjançant la tècnica del làser i la microprojecció d’abrasius (IGLESIAS 2015). La conclusió és que cap sistema de neteja pot retirar la resina de manera generalitzada per si sol, i que s’han de combinar alternativament el sistema químic, el mecànic i el làser. Però, a part de retirar la resina, també es volia insistir en les restes de policromia conservades. Les evidències a la mateixa portalada, les anàlisis fetes i els estudis recents en objectes semblants, determinaven que la portalada era una obra policromada de dalt a baix, com qualsevol altra escultura d’època romànica. Segurament amb una policromia de colors vius, de gamma àmplia i tonalitat uniforme. Senzillament llampant i al gust de l’època, tant llunyà d’aquest romànic gris i terròs, de pedra crua degradada, que ara visualitzem. Les restes de la capa de policromia conservades a la portalada es veien en forma d’una capa

—

Plànol de la localització de les intervencions. Foto: Arcovaleno Restauro, SL i Patri Amat, 2017

—

negra, neta i uniforme, la darrera decoració pictòrica de la portalada, i ja feien intuir la possibilitat que se sobreposessin a restes de policromia de certa antiguitat medieval. Tota la informació aportada en aquests anys d’estudi va permetre tenir plena consciència de l’estat de conservació de la portalada. Se’n recopilava tota la informació existent, amb la finalitat de conèixer tots els factors i causes d’alteració que havien tingut influència en la seva conservació, i s’estudiaven les possibles tècniques de neteja. El 2015, de comú acord amb el Bisbat de Vic, es presentava a la comissió de Patrimoni de Girona un projecte de conservació–restauració de la portalada de Ripoll, redactat per Pere Rovira amb la col·laboració d’Aleix Barberà. Un projecte amb una idea clara de netejar la portalada i donar unitat estètica al conjunt, amb l’eliminació d’elements alterats, concretament la resina, i aturada dels

www.centrederestauracio.gencat.cat

processos de degradació. I sobretot amb un límits molt clars: no sostreure més enllà del possible amb les tècniques actuals de conservació–restauració. Senzillament dignificar l’objecte amb el màxim respecte a l’original, deixar per al futur tot allò invasiu que actualment no podem eliminar, i deixar la portalada amb la suficient estabilitat com per no condicionar-ne el futur. Això sí, jugant en un entorn ambiental favorable a aquest tipus d’intervencions. Per tenir un bon consens entre els professionals conservadors–restauradors, aquells que estan vinculats al patrimoni i la comunitat científica, la direcció del CRBMC va proposar el 2014 la creació d’una comissió d’experts, per tal de validar tots els estudis previs que s’havien fet, i valorar la viabilitat del projecte de restauració proposat. La comissió d’experts la formaven Patri Amat (conservadora–restauradora), Concha Cirujano (Instituto del Patrimonio Cultural de España. IPCE), Manuel Iglesias (Universitat de Barcelona), Lorenzo Lazzarini (Universitat de Venècia), Rudi Ranesi (Arcovaleno Restauro, SL) i Pere Rovira (CRBMC). Una comissió que faria seguiment del procés de conservació– restauració que es volia iniciar. Pere Rovira

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Procés de neteja amb fotoablació de làser. Foto: Patri Amat, 2016

—

aquest motiu, caldrà parar atenció a les diverses actuacions que la portada ha tingut en diferents períodes, i posar l’accent en els aspectes més pròpiament tècnics. OBJECTIUS, CRITERIS I LÍNIA D’ACTUACIÓ

LA RESTAURACIÓ DE LA PORTALADA DE RIPOLL. ESTUDIS PREVIS

Per a la història de l’art, la portalada de Ripoll constitueix una obra escultòrica d’importància cabdal en l’àmbit romànic. Potser és l’element que millor representa la càrrega simbòlica i ancestral de l’esperit de l’art català en el seu origen. Això, juntament amb la seva fragilitat intrínseca, derivada de la qualitat del gres que la compon (pedra de Bellmunt), i per les diferents vicissituds que el monument ha patit al llarg del temps, han fet, com anticipava Pere Rovira en les pàgines anteriors, que la portalada fos objecte d’una sèrie d’intervencions de restauració a partir dels anys 60 del segle passat, i banc de proves i experimentació de diverses tècniques de consolidació . Per aquesta raó, la portada de Ripoll ha esdevingut, també, un monument emblemàtic per a la història de la conservació–restauració de la pedra. En aquest sentit, doncs, la nostra intervenció no només s’ha encaminat a complir els criteris comuns a totes les intervencions conservatives (segons el codi deontològic en conservació–restauració i les cartes internacionals), sinó que també ha vingut determinada per un marcat enfocament específic, derivat de les pròpies característiques i història de l’obra. Dit d’una altra manera, no es pot entendre la restauració de la portalada de Ripoll des del punt de vista conceptual sense tenir en compte els criteris i materials que han regit les anteriors intervencions de conservació–restauració que el monument ha rebut al llarg de la seva història. Per

RESCAT

Calia, en primer lloc, discriminar els materials que feia falta conservar i els que s’havien de remoure, per tal de complir amb el doble objectiu de la màxima conservació de l’historia del monument i el principi de la recuperació de la unitat estètica de l’obra d’art. En aquest sentit, i atès que la climatització de l’atri ja garantia una relativa estabilitat dels materials constitutius, sense cap mena de dubte, el principal objectiu de la intervenció s’havia de centrar a recuperar la càrrega expressiva i la capacitat comunicativa de la portalada, per tal de poder tornar a gaudir de la seva bellesa (visiblement compromesa en el moment de començar la intervenció). D’acord amb aquest objectiu, la intervenció passava necessàriament per alliberar la portalada del “pes” dels materials que al llarg del temps s’havien anat superposant a la pedra amb la intenció de “salvar-la”, però que havien acabat per interferir en la correcta lectura del monument escultòric. Així doncs, s’havia d’invertir la lògica de les actuacions anteriors. El principal repte consistia, llavors, a trobar el just equilibri i la síntesi entre la remoció i la conservació. Els estudis previs, centrats en el diagnòstic i mapatge de les alteracions que afectaven la portalada i també en la identificació dels materials afegits sobre la pedra (morters, pàtines i consolidants), havien parat especial atenció a definir tècnicament les línies mestres dels processos de neteja. Fruit d’una col·laboració marcadament interdisciplinària entre professionals de diversos àmbits, els estudis previs —que més tard es veurien complementats per les aportacions d’un comitè d’experts, i sobretot per la pacient labor dels restauradors que han intervingut sobre el monument, que han calibrat i combinat les diferents metodologies d’actuació per aconseguir el millor resultat— determinaven que el nivell de neteja idoni no era l’eliminació integral dels consolidants

antics (operació per altra banda inviable). La neteja “suau” ja garantia un resultat prou satisfactori des del punt de vista estètic, i s’evitaven així riscos per a la pedra, ja que la funció dels consolidants es mostrava encara parcialment vigent. Els assaigs de neteja havien determinat la viabilitat de dos sistemes de neteja: la microprojecció de partícules abrasives i la neteja física amb tecnologia làser. Ambdues tècniques podien assolir resultats satisfactoris i respectuosos amb els materials originals si s’aplicaven dins d’uns determinats barems de pressió, energia i distància del suport. Com veurem més endavant, cadascun dels sistemes de neteja s’adequava millor a un determinat context, segons les necessitats de cada zona. A més, la comprovació en el curs de les obres de la solubilitat en acetona de la resina Bedacryl® (aplicada com a consolidant de la pedra per Cabrera l’any 1964), va possibilitar que s’afegís un tercer sistema de neteja: la remoció química de resines, pàtines artificials i brutícia mitjançant l’aplicació d’apòsits d’acetona i turundes de cotó. La definició de les metodologies a seguir representava només un primer pas, ja que, com hem esmentat, també calia definir l’abast de la retirada dels materials, dins del marc de la legitimitat conceptual de la intervenció. Era necessària, per tant, una reflexió critica sobre la remoció selectiva, donada la irreversibilitat de l’operació de la neteja. Les decisions preses envers els morters de reintegració ens poden servir d’exemple per comprendre millor aquest punt. Les reparacions fetes sobretot a partir de finals del segle xıx, amb l’objectiu d’estabilitzar la pedra i d’omplir les llacunes, interferien de manera notable en la lectura

dels relleus, ja que sovint desbordaven i sobrepassaven l’original. Altres reparacions modernes estaven fetes amb ciment pòrtland. Així que, fos per motius estètics o per incompatibilitat amb els materials originals, calia retirar ambdues reintegracions matèriques. Tanmateix, la presència de morters de calç, també de restauració però significativament més antics (possiblement d’època gòtica), plantejava un altre tipus de reflexió. D’una banda, és possible que els morters en qüestió s’haguessin aplicat per curar les ferides provocades pel terratrèmol del dia de la Candelera de 1428. Era necessari, per tant, considerar la seva antiguitat i també el seu lligam amb un esdeveniment transcendent per a l’història del monestir. D’una altra banda, també era rellevant que els morters eren de bona qualitat, que resultaven estèticament integrats al conjunt i que encara complien amb la seva funció de farciment de les juntes obertes entre els blocs lítics dels ordres superiors de la portalada, desplaçats pel terratrèmol. En aquest cas, doncs, es va optar per la seva conservació. Una reflexió similar concernia a la lectura de les reintegracions amb material petri. Aquestes

— —

Retirada de la capa monocroma negra amb microprojecció. Foto: Verónica Moragas, 2016

— www.centrederestauracio.gencat.cat

Dissolució de la resina amb acetona, amb l’ajuda de pinzells i turundes de cotó. Foto: Patri Amat, 2016

—

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

corresponien a les obres fetes per Elies Rogent a partir de la segona meitat del segle xıx, i tenien com a objectiu la recuperació de les formes arquitectòniques de la portalada. Afectaven sobretot la cornisa de l’ordre superior del monument, parcialment perduda durant els anys d’abandó del monestir, seguit dels fets de 1830. Aquestes reintegracions, alhora que testimonis d’una intervenció històricament significativa, s’havien dut a terme amb la mateixa pedra de Bellmunt, amb cura i fidelitat a l’original, de manera que ajuden a la lectura de la portalada i contribueixen a la recuperació de la unitat expressiva de l’obra d’art. Per tot això, també calia conservar-les. No es va valorar de la mateixa manera la conservació de les pàtines artificials presents arreu de les superfícies arquitectòniques i escultòriques. Aquestes pàtines, que pretenien emmascarar els defectes de les intervencions anteriors, estaven aplicades de manera força barroera i arbitrària; alteraven l’aspecte de la pedra original, i interferien de manera notable en la comprensió de l’obra. Més complexa resultava, en canvi, la valoració sobre la necessitat de conservar o no la capa monocroma de color negre, d’època relativament moderna, que trobem parcialment conservada a la zona central de la portalada. Les anàlisis dutes a terme l’any 2012 per Patrimoni 2.0 havien determinat que es tractava d’una pintura amb aglutinant orgànic, feta amb molta perícia. Es descartava així de manera definitiva la hipòtesi fins aleshores més repetida: que es tractés de restes del negre de fum, dipositades sobre la pedra a causa de l’incendi de 1830.

Aquesta policromia negra però, tal i com van confirmar les fotografies fetes amb llum ultraviolada i les anàlisis de les estratigrafies, ocultava, en part, altres restes de policromies antigues, com les carnacions dels rostres i mans de les figures principals. La presència d’aquestes policromies ocultes, doncs, imposava la necessitat de reflexionar sobre si era procedent o no retirar la capa monocroma negra, i retornar a la llum les policromies antigues. Per poder prendre una decisió al respecte, en primer lloc calia determinar si la retirada de la capa negra era tècnicament possible, sense perjudicar les policromies subjacents. En aquest sentit, es van fer, en primer lloc, les pertinents proves de solubilitat del color, sense obtenir resultats satisfactoris. En canvi, sí que van donar bons resultats els assajos per microprojecció d’abrasius. S’obria, doncs, la possibilitat de recuperar les policromies antigues a partir d’un sistema mecànic sense riscos. A banda de l’aspecte tècnic, però, també calia valorar la viabilitat conceptual de la intervenció. D’una banda, s’havia de sospesar la irreversibilitat del procés, és a dir, l’eliminació de la capa negra com a testimoni d’una intervenció feta amb intencionalitat estètica, en una època incerta i amb una finalitat encara avui dia desconeguda. D’una altra banda, s’havia de valorar l’oportunitat i la importància de recuperar la policromia antiga, i per tant la unitat suposadament primigènia de l’obra. Finalment, es va optar per una opció intermèdia, que consistia a eliminar el color negre només allà on quedaven tapades les policromies més antigues (concentrades en els rostres i les mans

CRONOLOGIA Any 838

Privilegi pel domini de les aigües del riu Freser, construcció de la sèquia de Santa Maria o Molinar 888 Consagració de la primera església 1032 Consagració de la quarta església per l’abat Oliva Entorn 1150 Construcció de la portalada 1280–1310 Construcció del pòrtic 1359–1362 L’abat Jaime Vivers va erigir la capella de Sant Vicenç a l’extrem occidental del pòrtic 1377 Noves portes d’accés al temple pagades pel sagristà N. Umbrells 2–3 febrer 1428 Terratrèmol de la Candelera que provoca l’ensorrament de la nau central i un dels campanars 31 octubre 1410–1 desembre 1439 Reconstrucció gòtica de la nau central per l’abat Dalmau de Cartellà 15 maig 1432? S’inicien les tasques de reconstrucció de l’església? 1463 Invasió i saqueig del cenobi per les tropes de Pere Rocabertí

RESCAT

11–17 juny 1794 Incursió de les tropes revolucionaries

franceses i saqueig del temple i de la tomba de Ramon Berenguer IV 1826–1830 Remodelació del temple al gust neoclàssic, amb la reducció a tres naus per José Morató, i l’enguixat de l’interior 9–11 agost 1835 Incendi i saqueig del monestir pels miquelets liberals, decapitació de sant Pere i part del cap de sant Pau (i possiblement una gran part de fragments d’altres figures) 27 maig 1839 Atac a la vila de Ripoll pels carlins Entorn 1840 Pèrdua de la coberta del pòrtic 1846 Col·lapsa la torre del palau de l’abat 1847 Es derrueix la galeria nord–est del claustre Entre 1852 i 1855 Col·lapsa la nau principal i la nau de l’evangeli 1850 Primera inversió al monestir de 8000 rals de la Comissió Central de Monuments de Madrid 1861 S’ensorra l’últim fragment de la volta 24 setembre 1861 Primer pressupost per a la restauració de la coberta del pòrtic i del campanar per Elies Rogent

del Crist en majestat i els àngels), i conservar-lo en altres indrets de la portalada, allà on no es conservaven pintures subjacents. D’aquesta manera, es mantenia oberta la possibilitat que en un futur es pogués estudiar la presència d’aquest color negre en la portalada. Com veurem més endavant, la decisió d’eliminar almenys parcialment la capa monocroma negra es pot considerar encertada, a jutjar pels bons resultats obtinguts: es van poder recuperar no només les carnacions, sinó també els detalls de les celles i els llavis vermells de les figures, així com la dauradura de la barba i dels cabells del Crist. També altres detalls, rics i inesperats van aparèixer en el rostre de Crist: les línies negres que apareixen a les galtes, just per sobre de la barba, perfilen el rostre i en ressalten els trets somàtics; i les volutes aparegudes a la zona del coll, pintades en un color fosc, reforcen l’efecte de l’ombra del sol de tarda, projectada pels rínxols de la barba. D’aquesta manera, pintura i escultura tornen a dialogar com en origen, i ens permeten apreciar de nou la bellesa arquetípica, com d’icona arcaica, de la figura del Crist; un rostre sense edat, que expressa alhora joventut i saviesa, determinació moral i misericòrdia cap a qui el contempla, igual avui com ja ho havia fet durant l’edat mitjana. INTERVENCIÓ DE CONSERVACIÓ–RESTAURACIÓ

Una vegada definits els criteris generals i específics que van regir la restauració, a continuació descrivim les diverses fases de treball dutes a terme, així com els procediments i materials utilitzats.

Eliminació de la pols superficial En primer lloc, es va dur a terme una neteja suau de les superfícies, que va consistir a eliminar mecànicament la brutícia superficial i les restes de sediments no adherits. La intervenció es va fer mitjançant l’aspiració controlada i amb l’ajuda de pinzells i paletines toves de diferents mides. Aquesta fase inicial va permetre una primera aproximació a l’obra, amb la identificació precisa de les alteracions existents, la detecció dels punts més febles i la localització de les possibles restes de policromia. Les noves dades recollides van complementar les informacions plasmades a les cartografies d’alteracions elaborades durant l’estudi previ sobre l’estat de conservació de la portalada, que es va fer l’any 2014. Neteja mecànica de la part superior de la portalada Tant la part superior de la portalada com el reble interior de l’estructura arquitectònica presentaven una gran acumulació de pols, sediments, sutge, excrements d’aus, elements aliens, etc. Amb l’ajuda d’aspiradors i paletines es van extreure, en primer lloc, els dipòsits acumulats a l’interior del reble, amb suma cura de no eliminar cap resta de material que pogués aportar informació sobre la construcció de la portalada. Posteriorment, es van netejar els excrements i dipòsits adherits a la part superior del conjunt, mecànicament amb bisturí i/o escalpel, en sec i amb l’ajuda d’una solució hidroalcohòlica (1:1) per estovar les concrecions. Amb aquesta neteja van aparèixer unes incisions que identifiquen les peces de la cornisa substituïdes durant la restauració d’Elies Rogent (1865–1893).

1865 Reparació de la coberta de l’atri amb disseny d’Elias Rogent 1866 Construcció de la fàbrica tèxtil contigua a la portalada 1867 Primeres fotografies del Monestir 12 març 1878 Acord de la Comissió Provincial de Monuments de Girona amb F. Graells per a l’alineació de la fàbrica i el desdoblament i construcció d’un sifó a la sèquia de Santa Maria, davant de la portalada 1885 Cessió al bisbe de Vic, Josep Morgades, de les restes del monestir de Ripoll 21 març 1886 S’inicien les obres de restauració d’Elies Rogent 1 juliol 1893 Consagració de la basílica pel bisbe Morgades 1928–1929 Intent d’emmotllament de la portalada 1938 La generalitat construeix un mur de pedra per protegir la portalada 1955 Enllosat de la plaça del monestir 26 setembre 1959 Publicació article a El Ripollés “La portada en peligro”, que crea alarma social

www.centrederestauracio.gencat.cat

Octubre 1959 Symposium Internacional de Restauración Monumental (Madrid–Barcelona)

Gener–maig 1961 A. Ferrant obre un pou a l’extrem dret i un

altre al costat esquerre de la portalada, per comprovar la humitat per capil·laritat. S’exploren quatre cales al mur de l’església fins arribar a l’interior del reble (1,80 m d’espessor) Juny 1961 M. Chamoso Lamas i A. Sanmartín du a terme proves de consolidació amb cera i sofre, previ escalfament de la pedra Octubre 1961 Proves de consolidació amb hidròxid de calci diluït, per S. Augusti, i extracció i anàlisis de la pedra de Ripoll 1962 Marc Weber aplica un resina acrílica al bloc F3 24 febrer 1962 Estudi analític de Selim Augusti: Relación sobre la naturaleza, el estado y las condiciones del material de piedra que constituye la materia prima de la portada y del claustro de la basílica del monasterio de Santa María de Ripoll

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

Eliminació de morters i beurades de calç Una de les actuacions de major envergadura va ser la retirada de bona part dels morters afegits al llarg de la història. La majoria d’aquests els havia analitzat Patrimoni 2.0, l’any 2012, i es podien dividir en dos grans grups: els morters de calç, situats als registres superiors, i els morters situats als laterals i al registre més baix de la portalada, majoritàriament de ciment pòrtland. Com s’ha explicat a l’apartat de criteris, es va eliminar el ciment pòrtland, així com també aquells morters de calç que resultaven estèticament dissonants i que s’havien aplicat de manera matussera, per sobre del suport original. Tots els morters, tant els retirats com els conservats, es van identificar i cartografiar per al seu coneixement. Es van retirar de manera mecànica, amb mitjans manuals (bisturí, escalpel, cisell, escarpa i martell), i en els punts en què la consistència dels morters era més important es van emprar també eines de funcionament pneumàtic (microescarpes i vibroincisors). Gairebé tots els morters retirats s’havien aplicat abans de la intervenció de consolidació amb Bedacryl® de l’any 1964. Per aquest motiu, la seva eliminació va deixar al descobert aquelles zones en les quals no havia penetrat la resina acrílica; en alguns indrets es va detectar, de manera molt localitzada, una pèrdua de cohesió de la matriu rocosa, amb la consegüent disgregació de la pedra. Un altre element a destacar arran de la retirada dels morters va ser l’aparició de petits punts blancs a la pedra, identificats per Patrimoni 2.0 com eflorescències salines. Es tractava d’afloraments de guix que es trobaven disseminats per la portalada, i que es podien relacionar amb

Juny 1962 Francis J.L. Dorl fa proves de consolidació a unes

mostres d’un procediment experimental a cimacis del claustre i punts “no compromesos” de la portalada Agost 1963 Dr. Iñigo Leal du a terme una anàlisi de l’estat de la portalada. S’inicia l’estudi bacteriològic Setembre 1963 Es crea per Ordre Ministerial una comissió de 8 especialistes vinculats al Patronat d’Investigació Científica i Tècnica “Juan de la Cierva” per estudiar la disgregació de la portalada i fer assaigs de consolidació: Cabrera i S. González-Babé Novembre 1963 Vogt proposa una neteja amb fluatos Kessler, consolidació amb àcid fluosilísic i posterior impregnació amb silicats alcalins Gener 1964 Artur Kratz visita Ripoll i fa un informe on recomana desmuntar la portalada i impregnar el buit amb silicats i fluats. 22 gener 1964 Es publica Estudio de la infección bacteriana de la portada del monasterio de Santa María de Ripoll, de B. Iñigo Leal

RESCAT

l’activitat metabòlica del creixement de bacteris, possiblement desenvolupats gràcies al mitjà orgànic de la resina. L’assessorament científic va determinar, però, que el guix no suposava un factor de degradació potencial, ja que es trobava en una quantitat limitada, i el control ambiental de la portalada n’impedia el seu desenvolupament. Tampoc els bacteris suposaven un perill per a la pedra, ja que se’n garantia la correcta eliminació mitjançant la retirada de la resina superficial amb dissolvents. L’eliminació dels materials afegits va permetre, a més, la descoberta d’alguns detalls constructius força interessants i fins ara desconeguts: es van trobar falques o tascons de fusta, així com marques de situació de peces, que apunten la possibilitat que, en algun moment de la història, s’hagués desmuntat la cornisa superior de la portalada, almenys parcialment. Per últim, també es van retirar els elements metàl·lics que es trobaven encastats a la pedra com, per exemple, els perns que s’inserien al cap del Crist en majestat, i que devien subjectar un fragment de restauració avui desaparegut. Retirada de la brutícia adherida i de la resina superficial El 1964, la preconsolidació de la pedra que va fer Cabrera es va iniciar amb l’aplicació de quatre capes de Bedacryl® 122X al 2,5% en toluè. Posteriorment, es va dur a terme una neteja amb pinzells suaus, però una part de la brutícia ja havia quedat involuntàriament consolidada. Per aquest motiu, la superfície de la portalada presentava acumulació de brutícia i dipòsits, adherits a la resina de manera heterogènia i variable

11 maig 1964 Gregorio Ramón Cebrián i el Sr. Guevara fan un

procés de consolidació a la portalada, identificat per Patrimoni 2.0 com a silicat de sodi i potassi Maig 1964 Agustín Rafart du a terme una prova consolidació a una mostra amb un vernís en què aplica una pàtina d’acabament amb cera d’abelles i trementina 6–25 novembre 1964 Instituto Central de Conservación y Restauración: 1a fase: neteja i consolidació de la portalada amb Bedacryl® 122X 8–10 novembre 1965 Simposi a Madrid sobre l’alteració dels materials petris utilitzats en els monuments Juliol–setembre 1971 ICCR 2a fase: Subjecció de la portalada, neteja de la part posterior, impermeabilització de la coberta i eliminació d’humitat capil·lar Febrer–març 1973 ICCR 3a fase: Tancament del pòrtic amb vidres i ventilació artificial controlada 1988–1992 Treballs de manteniment, control i neteja de la portalada pels tècnics del SRBM

segons les zones. Per un costat, hi havia blocs amb poca resina superficial i amb poca o moderada brutícia adherida a la resina. Per altra banda, altres zones presentaven una gran quantitat de residus epidèrmics de resina, a més de considerables acumulacions de dipòsits i sediments adherits a la resina. Els primers assajos de neteja, que es van fer sobre la portalada l’any 2015, s’havien dirigit a la retirada de la brutícia, mitjançant dos processos (físics i mecànics), que van donar resultats prou satisfactoris: • La neteja física i termomecànica mitjançant la tecnologia làser (fotoablació), aconseguia eliminar els dipòsits adherits a la resina Bedacryl®122X, sense afectar la resina. • La neteja mecànica mitjançant la microprojecció d’òxid d’alumini, per impacte i/o fricció de les partícules abrasives, aconseguia eliminar els dipòsits adherits al Bedacryl®122X, amb afectació superficial de la resina. Val a dir però que, tot i que l’estudi de neteja s’havia fet de forma exhaustiva, no era completament representatiu de totes les variables presents a l’obra: els diversos graus i intensitats de brutícia, l’estat variable del suport petri, la presència de materials afegits en intervencions anteriors, etc. Per aquest motiu, durant els primers estadis de la intervenció es van anar calibrant les tècniques de neteja, en funció dels diferents indrets de la portalada. En tot moment, la intervenció de neteja va comptar amb el seguiment científic fet pel Dr. Manel Iglesias, i no es van sobrepassar els barems establerts en els estudis previs.

Durant els assajos es va constatar que l’acetona permetia solubilitzar les pàtines cromàtiques i els excessos de resina acrílica. L’anàlisi científica va confirmar que es produïa una retirada parcial de la resina, i s’eliminaven només els excessos en superfície. Així doncs, finalment es van establir tres sistemes de neteja. L’elecció d’un mètode o altre la van determinar les característiques de la superfície a netejar: l’estat de conservació de la pedra abans de 1964, la quantitat de resina superficial, la quantitat de brutícia i dipòsits, i la presència o no de pàtines. Tot i que en determinades zones els diferents sistemes de neteja es van combinar entre si per tal d’aconseguir un resultat homogeni, generalment es va establir que:

Injecció de morter fluid, per tal d’estabilitzar un fragment amb moviment. Foto: Patri Amat, 2016

—

1. La neteja física amb làser (fotoablació) donava un bon resultat en aquells blocs amb pocs excedents de Bedacryl® 122X en superfície, i amb poca

1992 Institut Cartogràfic fa un registre fotomètric i dibuixa la

portalada 1992 Col·locació de termohigròmetres 1992 Estudi de l’estat de conservació de M. Vendrell i M. Garcia: Portada Romànica de Ripoll. Estat de conservació i mecanismes de degradació 1993 Treballs de manteniment, control i neteja de la portalada pels tècnics del Servei de Restauració de Béns Mobles (SRBM) 1993 Servei de Patrimoni Arquitectònic s’ocupa de la seva conservació, gestió i manteniment 1994–1995 SPA: Nou tancament del pòrtic i instal·lació d’un sistema de climatització, refrigeració, deshumidificació i filtratge d’aire 1996 Treballs de manteniment, control i neteja de la portalada pels tècnics del SRBM 1996 Restauració del lleó del costat esquerre, eliminació d’un pern de ferro: J. Pey (MNAC)

www.centrederestauracio.gencat.cat

—

1997 Seguiment anual dels paràmetres ambientals per Patrimoni UB

2000 Col·locació d’un filtre de raigs UV al tancament de vidre 2002 Estudi de conservació i intervenció de restauració per

E. Porta i M. Artigau: Estudi de conservació de la Portada de Ripoll 2002 Intervenció de restauració: dessalatge de la figura E9, retirada d’elements aliens, consolidació amb Paraloid® 5%, instal·lació de datalogger Octubre 2004 Estudi de conservació de la portalada. Patrimoni UB: La portada Romànica de Santa Maria de Ripoll. Antecedents històrics i analítics, estat de conservació, assaig de neteja, suggeriments de restauració, propostes de futur 2007 Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) s’ocupa de la seva conservació, gestió i manteniment

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

o moderada brutícia adherida a la resina. Aquesta neteja es va fer amb l’aparell làser Nd:YAG (1064nm) Q-Switch®, model Art Laser-Lambda SpA. Els paràmetres utilitzats van variar entre els 200-250 mJ d’energia, els 20-30 Hz de freqüència, els 45-55 cm de distància, i sempre amb un temps d’exposició inferior als 10 s/cm2. El seguiment científic del procés va assegurar que, d’aquesta manera, no se superava en cap cas la fluència de 1,21 J/cm2, el límit màxim que s’havia establert durant els estudis previs, per tal de garantir que el suport petri no resultés alterat.

l’estudi de M. Iglesias: una distància de projecció de 10 cm, un angle de 90°, una pressió màxima de 2 bar i un temps aproximat de 2 s/cm2. L’àrid emprat va ser l’òxid d’alumini de granulositat 63 µm. Amb la microprojecció, però, les superfícies quedaven lleugerament blanquinoses a causa del trencament superficial de la resina i del consegüent canvi en la reflexió de la llum. Aquest emblanquinament no resultava problemàtic, ja que s’aconseguia revertir fàcilment amb l’aplicació d’acetona per nebulització, és a dir, a base de dissoldre o fluïdificar de nou la resina restant.

2. La neteja mecànica amb microprojecció d’òxid d’alumini, en canvi, resultava més adequada en aquelles zones en què existia una gran quantitat de Bedacryl® 122X en superfície, sempre i quan es tractés d’una zona en la qual el suport petri es trobés ben cohesionat. És el cas de la zona de les arquivoltes, on la pedra es trobava poc degradada, però presentava molts excessos de resina, el Bedacryl® 122X formava un film superficial de diversos mil·límetres i, fins i tot, s’apreciaven regalims puntuals. En aquesta situació, la neteja làser no resultava adequada, ja que provocava una alteració cromàtica a la superfície resinosa, i li proporcionava una tonalitat gris-verdosa. En canvi, la microprojecció d’òxid d’alumini permetia la retirada parcial de la resina en superfície, de manera eficient, ràpida i sense risc per al suport petri, ja que aquest era força consistent. L’aparell que es va utilitzar per a la projecció va ser el microabrasímetre CTS 1. En aquest cas, els paràmetres emprats van ser els recomanats per

3. La neteja fisicoquímica amb acetona, per últim, va resultar molt útil en les zones on calia retirar importants excessos de Bedacryl® 122X en superfície, així com grans quantitats de brutícia adherida. Aquest sistema es va usar sobretot en els plans horitzontals i en les zones on la pedra es trobava més disgregada. El resultat era molt similar a l’obtingut amb la microprojecció, si bé amb l’acetona s’obtenia una millor retirada de la resina dels espais intergranulars. Aquesta neteja es va fer seguint dos mètodes d’aplicació del dissolvent: amb l’aplicació d’apòsits de cotó o mitjançant la pentinada de les superfícies amb pinzells suaus i turundes de cotó impregnats d’acetona. En algunes zones, quan a sota de la resina hi restaven concrecions de brutícia, la neteja química es va complementar amb una de posterior feta amb làser. Per últim, com veurem tot seguit, la neteja amb acetona també va resultar eficaç per a la retirada de les pàtines cromàtiques inadequades que presentava la portalada.

Abril 2008 Anàlisi qualitativa del filtratge de radiació UV.

Patrimoni UB: Anàlisi qualitativa de la capacitat de filtrat de la radiació ultraviolada dels vidres del nàrtex de la portada de Santa Maria de Ripoll Juliol 2008 CRBMC: Redacció del projecte del Pla de Conservació de la Portalada 2009 Serveis Territorials de Girona i CRBMC: Miquel Sitjar inicia la Comissió de Seguiment del Pla director de la portalada de Ripoll, que s’ocuparà de dur a terme el Pla Director Febrer 2010 Anàlisi crítica d’intervencions anteriors. Patrimoni UB: Anàlisi crítica de les intervencions de restauració en la portada de Santa Maria de Ripoll 2010 CRBMC: Renovació de la maquinària del sistema de climatització, refrigeració, deshumidificació i filtratge de l’aire (Programa Romànic Obert) 2011 Renovació de la coberta del pòrtic 2012 CRBMC – Arcovaleno Restauro, SL: proves de neteja amb làser

RESCAT

2012 Estudi de l’estat de conservació de la portalada de

2013 2013 2014 2015 2015 2016

Patrimoni 2.0: Santa Maria de Ripoll, Portada. Estudi dels materials de formació, acabat i decoració, estat de conservació, intervencions antigues i suggeriments de conservació CRBMC i Arcovaleno Restauro, SL: Neteja superficial i diagnòstic complet de la portalada Simposi Internacional de la Portalada de Ripoll Creació d’un comitè d’experts per estudiar i valorar un projecte d’intervenció a la portalada Manuel Iglesias: du a terme Anàlisis dels paràmetres de neteja amb làser i microprojecció d’abrasius dels materials petris de la portalada de Santa Maria de Ripoll Per part del CRBMC: Redacció d’un avantprojecte de la proposta d’intervenció conservació–restauració de la portalada Restauració de la portalada per part d’Arcovaleno Restauro, SL, sota la direcció del CRBMC

—

Bloc B6 amb el segellament de totes les obertures. Foto: Patri Amat, 2016

—

Blocs B4/B5 amb l’aplicació del morter de farciment. Foto: Patri Amat, 2016

— Eliminació de pàtines Per a la retirada de les pàtines es van utilitzar diversos sistemes: • Als blocs substituïts de la cornisa, en què la pàtina presentava una capa de preparació, l’eliminació de la pàtina s’aconseguia de manera satisfactòria amb sistemes mecànics, mitjançant bisturís, escalpels i petites eines pneumàtiques. • Als blocs en els quals la mateixa pàtina estava directament aplicada sobre la pedra original va caldre la neteja fisicoquímica amb acetona, amb l’ajuda d’una turunda de cotó per remoure la capa de pintura. Retirada d’altres consolidants Els diferents productes consolidants presents sobre la pedra, fruit de les diverses proves de consolidació fetes abans de la restauració de 1964, es van tractar individualment en funció de la seva naturalesa: destacaven les proves dutes a terme amb cera, amb hidròxid de calci o amb silicat de sodi i potassi. 1. Intervenció als blocs amb cera El juny de 1961, Sanmartín havia fet una prova de consolidació de la pedra mitjançant l’aplicació de cera amb sofre, previ escalfament de la superfície de la pedra amb un bufador de soldador. Aquest procés, a més de produir un canvi de coloració a l’epidermis de la pedra, va suposar un elevat grau de penetració de la cera al material lític. Aquesta situació va determinar que l’eliminació de la cera, una vegada retirada la resina superficial amb acetona, es pogués fer només de manera

www.centrederestauracio.gencat.cat

parcial, mitjançant l’extracció dels excedents de cera superficials, a punta de bisturí. Tot seguit, els esforços es van adreçar a mitigar les alteracions cromàtiques i a igualar les superfícies, mitjançant una neteja selectiva amb làser que va permetre netejar aquells punts en què la cera havia enfosquit la pedra. 2. Intervenció als blocs amb hidròxid de calci També, l’any 1961, Selim Augusti havia dut a terme proves amb hidròxid de calci a alguns capitells del claustre, amb bon resultat. Posteriorment, va in-

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

concloure que es tractava de clorur de sodi i sulfat de calci, per la qual cosa es va practicar un procés de dessalatge. Durant la present intervenció, el sistema per a la remoció del silicat de potassi va ser la microprojecció d’òxid d’alumini, amb el mateix aparell i paràmetres que els ja descrits anteriorment.

—

Utilització de l’esponja per donar textura al morter d’acabat. S’elimina la calç a favor de la sorra. Foto: Patri Amat, 2016

—

dicar que s’apliqués aquesta metodologia també a la portalada, però una poc encertada actuació de l’operari va fer que l’aigua de calç s’apliqués massa densa, cosa que va provocar que la calç, per l’assecament de l’hidròxid de calci, restés en superfície, i va formar una pel·lícula blanca amb aspecte de beurada de calç. Això va originar que, en diferents moments, s’apliquessin pàtines de color per tal d’integrar les zones afectades. En aquest cas, també es va procedir, primerament, a diluir amb acetona la resina acrílica que restava en superfície. Una part de la capa d’hidròxid de calci es va dissoldre conjuntament amb la resina, però restaven nòduls de calç en els espais buits de la pedra. Aquests es van retirar mecànicament amb bisturí i escalpel. 3. Intervenció als blocs amb silicat de sodi i potassi La intervenció de G. Ramón Cebrián, l’any 1964, havia consistit a aplicar silicat de sodi i potassi. Aquest producte, molt emprat com a consolidant de pedra durant la dècada dels 70, s’havia dipositat en superfície i havia format una capa opalescent i dura. Per aquest motiu, posteriorment a la seva aplicació, va rebre diferents pàtines per tal d’harmonitzar el conjunt. De fet, ja el 1965, Cabrera donava testimoni de l’aparició de crostes blanques a la superfície de la pedra. A partir de la dècada dels 80, es va constatar la irrupció d’eflorescències salines. Durant la intervenció d’E. Porta i M. Artigau, les anàlisis van

RESCAT

Recuperació de les policromies La capa monocroma de color negre, estudiada per Patrimoni UB, l’any 2012, consistia en una pintura formada per pigment negre carbó, possiblement barrejat amb calcita, guix, argiles i quars; un aglutinant orgànic d’origen animal (determinat per la presència de fòsfor), i un assecant de plom. Descartada l’antiga idea que es tractava d’un color negre produït arran del fum, fruit de l’incendi de 1830, resultava evident que aquesta capa, malgrat les incògnites existents a l’entorn de la seva datació, s’havia aplicat amb intenció decorativa. També resultava de vital rellevància el fet que la capa monocroma ocultava, en part, altres policromies més antigues, possiblement originals, i per tant de major interès per al coneixement i per a l’estètica de la portalada. Aquests punts, com ja s’ha mencionat anteriorment, se situaven a l’entorn de les carnacions dels personatges centrals i a l’aurèola de Crist. Pel que fa a les policromies antigues, les anàlisis van concloure que les carnacions estaven fetes amb blanc de plom, vermelló i blanc d’Espanya (calcita) o guix, amb un oli assecant com a aglutinant. Per la seva banda, la fotografia científica amb llum ultraviolada confirmava aquestes zones, a través de la fluorescència que es produeix per la reacció del blanc de plom quan s’aglutina amb l’oli de lli. També es va analitzar la dauradura dels cabells, la barba i l’aurèola de Crist. La barba i els cabells en presentaven una feta al mordent, composta per làmines d’or, mordent de blanc de plom, resina d’arbre i oli. L’aurèola, en canvi, estava feta amb una làmina metàl·lica formada per un aliatge d’estany i plom. Al damunt d’aquesta làmina s’hi va detectar la presència d’un mixtió posterior, compost per blanc de plom, verdet, carboxilats de coure, caolinita, calcita i un oli assecant. La qüestió de les policromies la va estudiar amb deteniment la comissió d’experts, que va concloure que la capa negra s’havia de conservar, en tant que testimoni de la intencionalitat decorativa d’una època, però que caldria eliminar en aquelles zones on es constatava la presència d’una capa policroma anterior. Una vegada establert aquest criteri, les proves encaminades a dissoldre la capa de pintura negra

es van iniciar amb el test de dissolvents, tant de Cremonesi com de Wolbers, però en cap dels dos casos es van obtenir resultats satisfactoris. Aquest fet va dur Lorenzo Lazzarini (membre de la comissió d’experts) a pensar que l’aglutinant de la pintura podria ser la caseïna. Partint d’aquesta hipòtesi, les proves de neteja es van redirigir a sistemes físics i mecànics: La neteja amb làser va permetre obtenir uns resultats extraordinaris a la zona dels cabells i barba de Crist: va resultar un sistema eficaç, innocu i respectuós amb el substrat a conservar. L’anàlisi científica d’aquesta neteja va confirmar que la capa daurada no quedava afectada, malgrat que quedaven algunes restes de color negre a l’interior de les clivelles. Però aquesta neteja física no es podia utilitzar a les zones amb carnacions o peltre, ja que el làser produeix l’ennegriment dels pigments o materials que contenen plom. A les carnacions i a la dauradura de l’aurèola, doncs, el sistema més adequat va resultar ser la microprojecció d’òxid d’alumini de granulositat 63 µm, feta amb el microabrasímetre d’alta precisió. L’aparell utilitzat va ser de la marca MESTRA, model MR-1. En aquest cas, els paràmetres que es van fer servir foren la distància de projecció de 10 cm, l’angle de projecció de 90°, la pressió de 0,3-0,6 bar, i un temps aproximat de 4 s/cm2. Estabilització i reintegració del suport L’estabilització i la reintegració del suport, orientades a la millora de les condicions de conservació i a la lectura de l’obra, es van regir pel criteri de mínima intervenció: es va restringir al màxim l’aplicació de productes sobre la pedra; es van evitar les reconstruccions innecessàries, i es van utilitzar els materials més afins possibles als materials originals. 1. Consolidació del substrat petri La retirada de morters afegits i en part sobreposats al suport petri havia deixat al descobert, de manera molt localitzada, la disgregació arenosa d’alguns fragments de pedra. Aquests punts, generalment molt pròxims a les juntes, s’han consolidat amb la finalitat de restituir la cohesió del suport lític. Un cop valorades diferents opcions, es va considerar que la més idònia per tal d’assegurar la continuïtat de materials era consolidar aquestes petites zones de la pedra amb la mateixa resina acrílica emprada el 1964. De fet el Bedacryl®122X present en l’obra presentava encara un òptim estat de conservació, i mantenia una alta solubilitat després de 50 anys.

www.centrederestauracio.gencat.cat

—

Reintegració cromàtica dels morters. Foto: Verònica Moragas, 2016

—

Aquesta resina acrílica, composta per metacrilat de n-butil, al 40% en xilè, i soluble en hidrocarburs aromàtics, èsters i cetones, va donar bons resultats en les proves que es van fer: s’absorbia ràpidament, presentava un assecatge òptim i una consolidació eficaç. La metodologia de consolidació emprada va ser, doncs, l’aplicació per impregnació (a pinzell) d’una dissolució de Bedacryl®122X al 2% en xilè, en diverses aplicacions successives (en una sola sessió) fins a la nova cohesió de les partícules disgregades. 2. Estabilització de fragments i disjuncions Alguns fragments de pedra presentaven cert moviment, de manera molt puntual i localitzada. Per tal d’estabilitzar aquests fragments i evitar-ne el despreniment, es va injectar un morter fluid de calç hidràulica, prèvia humectació amb una solució hidroalcohòlica, per tal de farcir els espais buits i/o esquerdes. A més, tot el conjunt de la portalada presentava nombroses disjuncions de la capa superficial de la pedra, en forma de pel·lícules, escames, plaques o butllofes de diferents dimensions. Tots aquests punts s’havien de segellar per impedir el despreniment de matèria, i també per prevenir els dipòsits de pols, origen d’altres degradacions. Totes aquestes zones amb petites obertures es van tancar mitjançant l’aplicació d’un morter hidràulic de granulositat molt fina, aplicat amb petites espàtules, prèvia humectació del substrat. Aquest morter va rebre un acabat amb esponja, per tal de retirar la calç superficial i proporcionar-li una textura i un cromatisme similars a la pedra original, mitjançant la barreja d’àrids.

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

3. Adhesió de fragments Alguns petits fragments de pedra corresponents a antigues adhesions fetes en restauracions anteriors es van desadherir durant el procés de neteja química amb acetona, per dissolució de les resines emprades. Aquests es van tornar a readherir amb la resina Mowital® B 60HH, un polímer vinilbutiral molt utilitzat per encolar i consolidar ceràmiques, que presenta molt bones característiques de reversibilitat, resistència a l’envelliment, transparència, ràpida adhesió i mínima retractabilitat. 4. Reintegració volumètrica Pel que fa a les reintegracions fetes a la portalada, encaminades a millorar la dimensió estètica del conjunt, es van evitar en tot moment les reconstruccions de fragments. Aquestes es van limitar al tancament de juntes entre els blocs i al segellament d’obertures, per tal d’afavorir la continuïtat volumètrica del conjunt. Segons la profunditat de la zona d’obertura, es van emprar un o dos tipus de morters, aplicats a espàtula i amb prèvia humectació del substrat. En aquelles juntes o espais vuits amb una fondària considerable es va aplicar, en primer lloc, un morter de farciment. Donades les condicions ambientals controlades en les quals es troba la portalada, es va considerar que aquest morter de farciment havia de ser força tou i porós, per tal de facilitar la transpiració de la pedra. Per aquest motiu, el morter es va formular mitjançant una composició mixta entre calç hidràulica i calç aèria, amb l’afegit de pumicita com a part de la composició d’àrids. Com a morter d’acabat, se’n va utilitzar un d’un color base, també amb un acabat amb esponja, que pogués harmonitzar correctament amb els diferents tons de pedra que es troben arreu de la portalada. 5. Reintegració cromàtica Per últim, els morters de reintegració, a causa de la varietat tonal present arreu del monument, van rebre un tractament integrador a base de veladures cromàtiques, per tal d’harmonitzar el conjunt i millorar-ne la lectura. Aquestes veladures es van refer amb una solució d’alcohol i acetona (1:1), barrejada amb pigments naturals (ocre havana, ombra natural, siena torrada, teula i negre marfil). Aquesta veladura es va aplicar o bé a pinzell o bé per nebulització (sobretot en les llacunes de dimensió considerable). Patri Amat i Rudi Ranesi

RESCAT

CONSERVACIÓ PREVENTIVA I MANTENIMENT

La intervenció de conservació–restauració duta a terme i descrita a l’apartat anterior era necessària i ha permès no només recuperar estèticament la portalada sinó estabilitzar-la i rectificar algunes de les intervencions anteriors. Però la conservació d’aquest monument no finalitza aquí, sinó tot el contrari: des d’aquest moment s’inicia una etapa en la qual es dóna prioritat a les accions de conservació sobre les de restauració. La conservació preventiva té com a objectiu reduir i minimitzar el deteriorament de les col· leccions patrimonials mitjançant una metodologia de treball sistemàtica, per identificar, avaluar i controlar els riscos que les afecten. La seva estratègia fonamental consisteix a identificar, avaluar, detectar i controlar els riscos de deteriorament de qualsevol bé cultural, per tal d’eliminar-los o minimitzar-los, mitjançant l’aplicació d’esforços continuats en el temps. S’actua sobre l’origen del problema, que generalment es troba en factors externs al propi bé cultural, i s’evita el seu deteriorament o pèrdua. L’àmbit d’intervenció és, per tant, global. En el cas de la portalada de Ripoll, un cop finalitzada la intervenció de conservació–restauració duta a terme entre setembre de 2016 i febrer de 2017, calia definir l’estratègia a seguir en matèria de conservació preventiva. Aquesta estratègia implicava la necessitat de tenir en consideració conceptes com la sostenibilitat —mitjançant l’optimització dels recursos tècnics, humans i pressupostaris— i l’accessibilitat, entesa com l’acostament dels béns culturals a la societat. Des del CRBMC, diferents professionals es van involucrar en el recull i tractament de la informació, i es va elaborar el Pla de Conservació Preventiva (PCP), que defineix els objectius de conservació a curt, mitjà i llarg termini. El PCP esdevé una eina de gestió del bé i d’aquells elements del seu entorn més immediat, des del punt de vista de la conservació. Un cop feta l’avaluació de riscos, el Pla estableix una proposta d’accions per al seguiment i el control d’aquests, i els seus corresponents protocols (seguiment de l’estat de conservació, neteja de l’espai, ús de l’espai per a visites culturals, seguiment de les condicions ambientals, etc.). El Pla també defineix l’ordre d’actuació per solucionar els problemes o riscos puntuals que es puguin haver detectat. Els diferents protocols de manteniment tenen com objectiu la programació de tasques periòdiques de manteniment i la sistematizació dels processos, per tal d’obtenir un millor control i seguiment. El recull de dades i el control sistemà-

tic permetrà anar duent a terme avaluacions amb l’objectiu final d’optimitzar resultats i recursos i, per tant, de millora de la implementació del Pla de Conservació Preventiva, que és un document viu i obert, i per tant en constant revisió. Com a primer pas per a un bon funcionament, s’ha definit l’estructura administrativa i l’estructura tècnica que garantiran el bon funcionament de la metodologia establerta en el Pla. Queda pendent la seva implementació pràctica i la dotació dels recursos necessaris. Entre les actuacions a fer hi ha: el manteniment periòdic del bé i l’espai, amb la retirada de la pols que s’hi diposita i la revisió del seu estat de conservació; el control de la il·luminació, tant natural com artificial; el control del flux de visitants, i la millora de les mesures de seguretat per evitar possibles riscos. Hi ha també una tasca important i que es vincula directament a la conservació del bé: la divulgació i el coneixement. Només amb el coneixement, la col·laboració i el compromís del públic és possible dur a terme amb èxit una bona conservació preventiva. El bon ús de qualsevol bé patrimonial, el respecte i la convicció que és de tots, és un eina fonamental per a la seva preservació. A partir d’ara, és responsabilitat de tots posar en funcionament l’engranatge i les mesures que permetin conservar aquest bé i gaudir-ne durant molts anys més. La conservació és tasca de tots.

CAMPS, J.,“Toulouse, Gilabertus i el seu reflex en l’escultura romànica a Catalunya”, Quaderns del MEV, III, 2009, p. 33-34.

M. José Gracia

VENDRELL, M.; GARCIA , M., Portada Romànica de Ripoll. Estat de conservació i mecanismes de degradació. Barcelona: Patrimoni–UB, 1992.

Bibliografia AMAT, P.; R ANESI, R., Estudi de l’estat de conservació de la portalada de Ripoll: examen organolèptic. Plànols i anàlisi de les degradacions, alteracions superficials, pàtines i policromies i intervencions anteriors., març de 2014. AUGUSTI, S., “Relación sobre la naturaleza, el estado y las condiciones del material de piedra que constituye la materia prima de la portada y del claustro de la basílica del monasterio de Santa María de Ripoll”, Informes y Trabajos del Instituto Central de Conservación y Restauración, núm. I, Ministerio de Educación Nacional. Dirección de Bellas Artes, 1964., p. 18. BARRAL, X., “La sculpture à Ripoll au XIIe siècle”, a Bulletin Monumental, t.131, n.4, 1973. p. 316. BARRAL, X,. “Le portail de Ripoll. État des qüestions”, Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 4, maig 1973, p. 153.

CAMPS, J., “L’escultura romànica en pedra i fusta”, a PÉREZ GONZÁLEZ, J.M. Enciclopèdia del Romànic a Catalunya, Barcelona: Fundació S. M. la Real, MNAC, 2014, p. 124. IGLESIAS, M., Anàlisi dels paràmetres de neteja amb làser i microprojecció d’abrasius dels materials petris de la Portalada de Santa Maria de Ripoll (Ripollès). Fase 1; Fase 2; Discussió, i Conclusions, Barcelona, desembre de 2015. LLAGOSTERA , A., “Vicissituds. Portada romànica de Ripoll” a ALIMBAU, S.; LLAGOSTERA , A.; ROGENT, E., i ROGENT, J. Pantocràtor de Ripoll. La portada romànica del monestir de Santa Maria. Ripoll: Patronat del Monestir de Santa Maria de Ripoll, Ajuntament de la Comtal Vila de Ripoll, Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, 2009, p. 844. LORÉS, I., “La decoración escultórica en el monasterio de Santa María de Ripoll”, a GARCÍA , J.A.; TEJA , R. (coord.). Los grandes monasterios benedictinos hispanos de época románica (1050–1200), Aguilar de Campo: Fundación S. M. la Real, 2007, p. 176. PORTA , E. I ARTIGAU, M., Estudi de conservació de la Portada de Ripoll. Sant Cugat: Servei de Restauració de Béns Mobles (SRBM), 2002. ROVIRA , P., Proposta de Pla Director per a la conservació de la Portalada de Ripoll, SSTT Cultura Girona–CRBMC, 2008. ROVIRA , P., “Història de la conservació i la restauració de la portalada de Ripoll”, a SUREDA, M. (cur.), La portalada de Ripoll. Creació, conservació i recuperació, Viella, Roma, 2018 (pp. 141-163). VENDRELL, M.; GIRÁLDEZ, P., Santa Maria de Ripoll. Pàtines, pintures i creixement de guix: estudi de diverses mostres, Barcelona: Patrimoni 2.0, 2016.

VENDRELL, M.; GIRÁLDEZ, P.; LLUVERAS, A.; TORRENTS, A., La portada Romànica de Santa Maria de Ripoll. Antecedents històrics i analítics, estat de conservació, assaig de neteja, suggeriments de restauració, propostes de futur, Barcelona: Patrimoni UB. Recerca aplicada al Patrimoni Històric, Universitat de Barcelona, 2004. VENDRELL, M.; GIRALDEZ, P., Anàlisi qualitativa de la capacitat de filtrat de la radiació ultraviolada dels vidres del nàrtex de la portada de Santa Maria de Ripoll, Barcelona: Patrimoni–UB, Universitat de Barcelona, 2008. VENDRELL, M.; GIRÁLDEZ, p.; MERINO, L.; BOULARAND, S.; SENOUCI, S.; VADILLO, A., Santa Maria de Ripoll, Portada. Estudi dels materials de formació, acabat i decoració, estat de conservació, intervencions antigues i suggeriments de conservació, Barcelona: Patrimoni 2.0, 2012. WERNER GOLDSCHMID, “Toulouse i Ripoll. L’origen de l’estil Gilabertus”, a The Burlington Magazine, n. 432, març de 1939, vol. 74, p. 104-105, 108-111 i 114).

CABRERA GARRIDO, J. M., Informes y Trabajos del Instituto de Conservación y Restauración de Obras de Arte, Arqueología y Etnología. La conservación de la portada de Santa María de Ripoll, n. 5, Valencia: Instituto de Conservación y Restauración de Obras de Arte, Arqueología y Etnología, 1965.

www.centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

CONSERVACIÓ–RESTAURACIÓ

ESCULTURA POLICROMADA

Restauració de quatre relleus neoclàssics policromats de Can Boles (Amer, Selva) ELS QUATRE BAIXOS RELLEUS d’inspiració neoclàssica, es trobaven a l’edifici de l’antiga casa de Can Boles, un gran casal on abans s’hi alçava el Palau de l’Abat i part del claustre del monestir de Santa Maria d’Amer. Introducció Els quatre plafons daten de començament del s. xıx. Possiblement es van col·locar durant el període d’entre 1813–1835, quan l’abat Jaume de Llanza i de Valls va reformar el cor del monestir i la capella de l’abat de la mateixa població. Cadascun representa una escena bíblica tallada en baix relleu: Melquisedec beneeix Abraham, Sacrifici d’Isaac, Jael executa Sisserà, i Judit mata Holofernes. En tots els casos trobem l’escena

—

Relleu amb la representació de la Benedicció de Melquisedec a favor d’Abraham abans de la restauració

— —

Relleu amb la representació del Sacrifici d’Isaac abans de la restauració

—

RESCAT

completa amb els personatges principals tallats en relleu, reforçats amb una pàtina aplicada puntualment. Els quatre plafons van acompanyats de marcs daurats amb or fi, amb diverses motllures. Estat de conservació Durant la seva recollida es va constatar que l’estat de conservació estructural era estable, malgrat la presència d’esquerdes, taques d’humitats, grans dipòsits de pols i mostres d’haver patit l’atac d’insectes xilòfags. Pel que fa a la policromia, es van detectar intervencions anteriors, amb repintades generalitzades a tota la superfície, de factura grollera, tal com es veu a partir de les restes de pèls de pinzell i acumulacions de pintura, a més de regalims.

—

Relleu amb la representació de la Mort de Sisserà per part de Jael abans de la restauració

—

Relleu amb la representació de la Mort d’Holofernes a mans de Judit abans de la restauració

—

Laia Duran, conservadora–restauradora de pintura i escultura sobre fusta.

—

Estratigrafia amb llum ultraviolada a 500x d’una mostra extreta del relleu de la Benedicció de Melquisedec a favor d’Abraham

—

Secció transversal d’una mostra de fusta d’alba dels marcs (Populus, sp.)

—

A partir d’aquest examen, es va decidir fer una anàlisi estratigràfica de la superposició d’estrats pictòrics, per tal de determinar les capes de repintades i la capa pictòrica original, i així poder dur a terme una neteja que servís per recuperar l’aspecte original de les obres. Les anàlisis dutes a terme en el laboratori fisicoquímic del CRBMC han donat com a resultat l’estratigrafia de capes següent: 1. capa superficial: cera 2. capa de repintada: sulfat de bari i blanc de plom + resina sintètica 3. policromia original: blanc de plom amb substància proteica + resina natural en superfície 4. capa de preparació original: guix + cola animal (CaSO4 + 2H2O) 5. suport: fusta de frondosa: alba (populus,sp.) Procés de conservació–restauració Després del tractament de desinsectació a la cambra d’anòxia del CRBMC i de la neteja en sec per aspiració de la pols acumulada, s’han fet proves per determinar la qualitat de les capes subjacents, seguint el protocol de neteja del CRBMC; inicialment s’ha fet amb preparacions aquoses i després amb dissolvents, en els casos necessaris. Primerament, s’ha observat una fina capa de cera, que s’ha eliminat mitjançant l’aplicació d’isooctà i escalfor puntual en algunes zones. A continuació, s’ha descobert la capa de repintada, una pintura plàstica sintètica molt gruixuda, en què es veien clarament les restes dels pinzells adherits amb la mateixa pintura. Segons les anàlisis, es tractava d’un sulfat de bari i blanc de plom, per tant de factura moderna. Després d’eliminar-la amb un gel d’IE8, s’ha arribat a la capa original, de major qualitat. Es tracta d’un tremp de cola que imita un marbrejat. Entre ambdues capes, però, n’hi ha una altra de coloració més fosca, molt fina, que es tracta d’una resina natural.

www.centrederestauracio.gencat.cat

— —

Relleus durant el procés d’eliminació de les repintades

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

En unes zones puntuals, hi havia també taques provinents d’uns regalims, que s’han eliminat amb una solució aquosa amb quelant fort, gelificada amb Vanzan® NF-C. Durant la fase de presentació final, s’ha aplicat massilla de pasta de fusta en els forats dels xilòfags, i s’han retocat puntualment les zones que presentaven pèrdues per tal de donar homogeneïtat al conjunt, que s’ha fet amb pintures a l’aigua, prèvia envernissada de l’obra. El mateix s’ha dut a terme amb els marcs, que presentaven un alt grau de desgast a les zones de dauradura, reintegrades en aquest cas amb pols natural de mica aglutinada amb vernís de retoc, prèvia massillada de les pèrdues amb pasta tradicional. A continuació, s’ha dut a terme una envernissada final, per tal d’harmonitzar tot el conjunt i protegir les reintegracions cromàtiques. Per acabar, i com a mesura de conservació preventiva, s’ha decidit cobrir el revers dels relleus amb una tela sintètica de pH neutre, per protegir la part no visible durant l’exposició de les obres. També s’han dotat els relleus d’uns suports amb visos que facilitaran l’exposició de les obres i repartiran el seu pes d’una manera equilibrada.

—

Durant la intervenció dels relleus als tallers del CRBMC

—

Relleu amb la representació de la Mort d’Holofernes a mans de Judit després de la restauració

—

FITXA CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: escultura sobre fusta | OBJECTE: 4 plafons. Baixos relleus tallats i policromats, amb marc daurat | MATERIAL / TÈCNICA: pintura al tremp i dauradura | DESCRIPCIÓ: representació d’escenes bíbliques: Sacrifici d’Isaac, Benedicció de Melquisedec a favor d’Abraham, Mort de Sisserà per part de Jael, i Mort d’Holofernes a mans de Judit | AUTOR: desconegut | DATA / ÈPOCA: finals segle xvııı – principis segle xıx | DIMENSIONS: 131 x 171 x 10 cm c/u | LOCALITZACIÓ: edifici de Can Boles, Amer (Selva) | PROCEDÈNCIA: edifici de Can Boles, Amer (Selva) | PROPIETARI: Ajuntament d’Amer (Selva) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 13260 | NÚM. D’INVENTARI: 3 d’ells tenen números d’inventari de béns municipals: 000644, 000646 i 000647 | COORDINACIÓ: Pep Paret | RESTAURACIÓ: Laia Duran, amb la col·laboració dels becaris de l’especialitat de Pintura i Escultura sobre fusta del CRBMC: Olga Íñigo, Núria Jutglar, Trini Linares i Guillem Masalles. També han fet treballs de reintegració volumètrica i cromàtica dels marcs els alumnes en pràctiques: Marta Carbonell, Xènia Cuberes i Clara Masana | ANYS DE LA RESTAURACIÓ: 2017–2018

RESCAT

—

Relleu amb la representació de la Benedicció de Melquisedec a favor d’Abraham després de la restauració

—

Relleu amb la representació de la Mort de Sisserà per part de Jael després de la restauració

—

Revers del relleu amb la representació del Sacrifici d’Isaac abans de la restauració

—

Relleu amb la representació del Sacrifici d’Isaac després de la restauració

—

Revers del relleu amb la representació del Sacrifici d’Isaac després de la restauració, i amb la col·locació d’una tela sintètica, com a mesura de protecció

— www.centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

ACTUALITAT

Nanorestart Final Conference, a Dinamarca Els dies 29 i 30 de novembre de 2018 tenia lloc al Museu Nacional de Dinamarca, a Copenhaguen, una conferència internacional sota el títol «Nanomaterials for the restoration of works of art» com a colofó final i clausura de Nanorestart (www.nanorestart.eu). Allí s’hi van citar les diverses institucions, empreses i professionals que han conformat el projecte, per donar a conèixer els resultats i les línies d’investigació futura. Donava el tret de sortida l’alma mater de Nanorestart, el Dr. Piero Baglioni, de la Universitat de Florència, i s’hi van presentar els diversos productes desenvolupats durant el projecte, per part dels investigadors i professionals que els han creat i testat en obres reals. Altres dels ponents destacats de les jornades van ser Bronwyn Ormsby (Tate Museum, London), Antonio Mirabile (freelance) o Marta Oriola (Universitat de Barcelona). L’objectiu general de la iniciativa finançada amb fons europeus era sintetitzar nous materials basats en la nanotecnologia, adreçats a la conservació i la restauració d’una àmplia gamma de materials artístics, especialment

RESCAT

emprats en les obres modernes i contemporànies. Les principals línies d’investigació eren quatre: • La neteja de pintures contemporànies i superfícies plàstiques • L’estabilització de llenços i capes pictòriques de l’art contemporani • La remoció de materials moderns no desitjats • La millora de les capes de protecció per a obres d’art, tant en museus com a l’exterior Com a resultats tangibles per a la pràctica de la conservació–restauració, ja hi ha productes comercials que han nascut en el marc de les línies de recerca i desenvolupament de Nanorestart, com ho són la nanocalç, diverses formulacions de microemulsions o nous gels químics. Properament, s’espera que també entrin a escena nous productes per a la inhibició i protecció de metalls o per a la consolidació de llenços, entre d’altres. Aleix Barberà, conservador–restaurador de béns culturals

UN LLIBRE PER LLEGIR

La conservation des peintures modernes et contemporaines Alain Roche. París: CNRS Editions, 2016, 284 p

Las obras de arte contemporáneo, en especial la pintura, siguen entrañando a día de hoy un reto para la disciplina de la conservación–restauración, pese a los constantes avances científicos e investigaciones, que se desarrollan desde su nacimiento, a consecuencia del prematuro y singular deterioro de dichas piezas. A través de esta publicación, Alain Roche —junto a su laboratorio LARCROA— ha querido arrojar nuevas esperanzas sobre la conservación preventiva de la pintura contemporánea, con el fin de prolongar la vida material de la misma. Este libro se estructura en diferentes apartados, en los cuales se presenta un estudio pormenorizado del comportamiento físico-mecánico de los elementos constituyentes de las principales obras que se agrupan bajo esta categoría, como son la pintura —al óleo, al temple, a la cera y acrílicas— sobre tela o papel. Con ello, busca conocer el origen de las alteraciones que dan lugar a la degradación de las obras, a partir de la interacción con el medio en el que se encuentran, ya sea de forma temporal o permanente. De este modo, ha podido determinar anticipadamente el envejecimiento mecánico de la pintura, un útil que permite al conservador saber qué medidas preventivas tomar y cómo intervenir. Para obtener esta información, el equipo se ha servido de diferentes herramientas: diagramas de sensibilidad a la humedad y a la temperatura, el valor de variación mínima de tensión y una función polinómica, la cual permite relacionar las dos primeras. En definitiva, el autor plantea la correcta conservación de este tipo de obras, interviniendo sobre las condiciones climáticas del espacio donde se encuentran. Sin embargo, como ya prevé él mismo, esta operación no siempre es posible, por lo que propone una serie de alternativas efectivas más accesibles y reales. Como se da a entender, el trabajo tiene un alto contenido de conocimientos concernientes al ámbito de la física y de la mecánica —propio de las publicaciones del autor—, por lo que está dirigido a un público profesional especializado en la conservación y la restauración de pintura de caballete.

Basic Condition Reporting. A Handbook Deborah Rose Van Horn, Heather Culligan and Corinne Midgett (Ed.) Rowman & Littlefield, 2015, 134 p.

De lectura ràpida, permet obtenir una idea general dels conceptes que s’han de tenir en compte a l’hora de fer la valoració de l’estat de conservació d’una obra. Interessant com a document introductori al tema dels condition, neix amb la voluntat per part de The Southeastern Registrars Association (SERA), de ser un document que serveixi com a guia per als museus americans, de cara a treballar amb una terminologia i mètode comuns. La necessitat d’unificar criteris i metodologies és present a tots els països, i aquest document ho evidencia. En aquest sentit, qualsevol iniciativa per a aconseguir-ho ha de ser ben valorada. El llibre introdueix el lector en els objectius d’un bon condition report, metodologia per examinar una peça i emprar un vocabulari comú per a documentar-ne l’estat. Els autors estructuren els condition en base als materials i a la tipologia dels objectes, i generen formularis mostra per a 14 categories; dins de cadascuna hi ha un glossari de termes i instruccions sobre què i com ha d’aparèixer a l’informe. En resum, el llibre és millorable, però serveix com a document base. No tot és extrapolable al nostre context, i en el moment de fer la traducció i trobar el terme equivalent en la nostra llengua, tornen a sorgir alguns dels problemes que els autors han intentat solucionar.

Maria José Gracia, conservadora de béns culturals

Daniel Morales, conservador–restaurador de bienes culturales

www.centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

CRBMC. CENTRE DE RESTAURACIÓ DE BÉNS MOBLES DE CATALUNYA C. Arnau Cadell, 30 – 08197 Valldoreix Tel. 935 902 970 – Fax 935 902 971 crbmc.cultura@gencat.cat www.centrederestauracio.gencat.cat www.facebook.com/RestauraCat www.instagram.com/restaura.cat

EDITA Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya DIRECCIÓ Àngels Solé CONSELL DE REDACCIÓ Esther Gual, Josep Paret, Àngels Planell, Pere Rovira,

Mònica Salas, Àngels Solé i Maite Toneu COORDINACIÓ GENERAL Àngels Planell TEXTOS Els seus autors CORRECCIÓ DE TEXTOS Àngels Planell i Maria Ferreiro FOTOGRAFIES Ramon Maroto (CRBMC) i els seus autors DOCUMENTACIÓ Maria Ferreiro, Àngels Planell i Mònica Salas LABORATORI D’ANÀLISIS FISICOQUÍMIQUES I FOTOS D’ANÀLISIS Ricardo Suárez LABORATORI DE RAIGS X Esther Gual DISSENY GRÀFIC ORIGINAL ciklic FOTO DE PORTADA Fotografia amb llum ultraviolada de la portalada de Santa Maria de Ripoll. Foto: CRBMC, 2016 DIPÒSIT LEGAL B-13.856-2012 ISSN EDICIÓ INTERNET 2013-3251 Títol Clau: Rescat (Barcelona, Internet) Títol abreviat: Rescat (Barc., Internet)

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura