Rescat 38 by Direcció General del Patrimoni Cultural

ANY 2021 EDITORIAL

El pla de conservació del conjunt arqueològic de Tàrraco Pàgina 2

ENTREVISTA

José Luis Prada Pérez Pàgina 3

INNOVACIÓ I RECERCA

El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona Pàgina 10

La vil·la romana dels Munts 14

30 34

Context històric i arqueològic Intervencions de conservaciórestauració Pla de conservació Estudis previs de les pintures murals

El criptopòrtic

Les termes meridionals

L’avantcambra del mitreu

Consolidació de la Tartana 58

La gran cisterna

El sostre - descobriment

El sostre - estudi previ

INNOVACIÓ & RECERCA

VIL·LA ROMANA DELS MUNTS

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

EDITORIAL

EL PLA DE CONSERVACIÓ DEL CONJUNT ARQUEOLÒGIC DE TÀRRACO El Conjunt Arqueològic de Tàrraco comprèn catorze monuments romans que es troben a la ciutat de Tarragona i a la comarca del Tarragonès. L’any 1966, es van protegir com a bé cultural d’interès nacional, i l’any 2000 el conjunt va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO (Ref. 875) en la categoria de lloc cultural. En aquesta declaració s’assenyala que les restes arqueològiques compleixen els criteris següents: Testimoniar un important intercanvi de valors humans al llarg d’un període de temps o dins d’una àrea cultural del món, en el desenvolupament de l’arquitectura, tecnologia, arts monumentals, urbanisme o disseny paisatgístic. Es considera que les restes romanes de Tàrraco són d’una importància excepcional en el desenvolupament i disseny urbanístic romà, i que va servir de model per a les capitals provincials de la resta del món. I també aportar un testimoni únic o excepcional d’una tradició cultural o d’una civilització existent o ja desapareguda. Es considera que Tàrraco proporciona un testimoni eloqüent i sense parangó d’una etapa significativa a la història de les terres mediterrànies a l’antiguitat.

El valor cultural atorgat al Conjunt Arqueològic de Tàrraco exigia un pla de conservació que plantegés les necessitats de cara a una correcta conservació del conjunt, que detectés les urgències i que plantegés, en definitiva, la necessitat d’un compromís de les administracions, de cara a la planificació dels recursos necessaris per dur a terme també la conservaciórestauració d’aquest valuós llegat. D’acord amb això, l’any 2015 el CRBMC va impulsar i dirigir un Pla de Conservació que elaborava un diagnòstic i preveia en

RESCAT

termes generals les actuacions necessàries per a cadascun dels monuments, sense entrar en la redacció de projectes executius específics. Com a resultat de la diagnosi, s’establiren tres nivells d’urgència: molt urgent, urgent o poc urgent, en base al grau d’alteració que determinen diversos paràmetres referits a la inestabilitat dels materials constitutius, com ara trencaments i deformacions; separacions i despreniments; pèrdues de matèria; alteracions superficials; colonització biològica, i afectació i adequació d’intervencions anteriors, entre d’altres. Per a cada monument es va determinar una valoració econòmica força aproximada, referent als estudis previs i a l’elaboració del projecte. En l’elaboració del Pla hi han participat Pere Rovira, Aleix Barberà i l’empresa Arcovaleno Restauro, SL. El Pla no incideix en els aspectes estructurals o arquitectònics, així com tampoc en possibles intervencions arqueològiques. Des del Servei de Patrimoni Arquitectònic es va dur a terme, posteriorment, un altre document de diagnosi de les necessitats, que tracta específicament els aspectes arquitectònics. Els dos plans es complementen. En aquest butlletí Rescat hem volgut destacar la feina feta en els últims anys a la vil·la romana dels Munts, però es important ressaltar que també es duen a terme intervencions en altres monuments i jaciments del conjunt arqueològic, sempre d’acord amb el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), o amb l’Ajuntament de Tarragona quan es tracta dels monuments o jaciments vinculats a la gestió municipal. D’altra banda, és important destacar la coordinació amb altres unitats del Departament de Cultura, com la Subdirecció del Patrimoni Arquitectònic, Arqueològic i Paleontològic. Àngels Solé, directora del CRBMC

ENTREVISTA

Ruth Sadurní Codina, llicenciada en Química per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i diplomada en Conservació i Restauració per l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya (ESCRBCC) en l’especialitat d’Arqueologia

Foto: Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya (ESCRBCC)

JOSÉ LUIS PRADA PÉREZ Va néixer a Barcelona el 1954 i té una llarga trajectòria professional en els àmbits de la docència, la recerca i l’assessoria científica en diversos projectes de conservació i restauració. Va estar present durant el procés de formació de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya (ESCRBCC) des del 1991 fins al 2020, any en què es va jubilar. El 1995 va finalitzar una tesi doctoral sobre la conservació de monuments, que va dirigir Rosa Maria Esbert, de la Universitat d’Oviedo, i posteriorment va entrar a formar part d’un grup de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) dirigit per Aureli Álvarez. Va participar, com a investigador, a l’Institut de Ciències de la Construcció Eduardo Torroja —que pertany al Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC)—, en projectes europeus, sobre materials de construcció i innovacions dins del marc de la conservació monumental. Entre els anys 2001 i 2004 va ser professor associat al Departament de Mineralogia i Cristal·lografia de la UAB. .

JOSÉ LUIS PRADA PÉREZ: 30 ANYS DE DEDICACIÓ A LA DOCÈNCIA I A LA RECERCA EN LA CONSERVACIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL DOCTOR EN CIÈNCIES GEOLÒGIQUES PER LA UNIVERSITAT DE BARCELONA, PROFESSOR DE L’ESCRBCC I PROFESSOR ASSOCIAT A LA UAB. HA ESTAT CONSULTOR CIENTÍFIC EN PROJECTES DE CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ DE LA UNESCO, EN LA CATALOGACIÓ D’ESPAIS ARQUEOLÒGICS I EN DECLARACIONS DE PATRIMONI MUNDIAL CULTURAL DE LA HUMANITAT, COM LES ESFERES DE PEDRA DE COSTA RICA (ANY 2014), UN GRUP DE MÉS DE 500 PETROESFERES SITUADES, PRINCIPALMENT, AL SUD DE COSTA RICA, A LA PLANA AL·LUVIAL DEL DELTA DEL RIU DIQUÍS. HA ESTAT, TAMBÉ, CONSULTOR CIENTÍFIC EN ALTRES PROJECTES A BARCELONA, A SANT PAU DEL CAMP I AL MONUMENT DE LA PLAÇA D’ESPANYA, I A LLEIDA, AMB LA MURALLA. A TARRAGONA HA TREBALLAT EN LA DIRECCIÓ CIENTÍFICA DE PROJECTES DE RESTAURACIÓ, COM L’ARC DE BERÀ, LA PEDRERA DEL MÈDOL I L’AQÜEDUCTE I LA MURALLA DE TARRAGONA. A MÉS, HA DIRIGIT LES TESIS DOCTORALS DE MANUEL IGLESIAS, DE NÚRIA GUASCH I DE LUZ POCOSTALES, EN L’ÀMBIT DE LA CONSERVACIÓ I RESTAURACIÓ. José Luis, ens pot explicar una mica com es va produir l’acostament d’un geòleg al camp del patrimoni cultural? Tot ve d’un curs que va impartir Rosa Esbert sobre la conservació monumental. Ella va ser la primera que em va animar a fer aquest tipus de tesi. Aquest camp encaixava amb dues coses que, en el terreny personal, eren molt importants per a mi: d’una banda, les humanitats, un tema que em ve per part de la meva mare, formada en filosofia i

centrederestauracio.gencat.cat

lletres i molt aficionada al patrimoni i a la cultura, i de l’altra, el vessant científic. Què va fer que impartís classes a l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya? Tot va succeir quan feia de consultor del monument de la plaça d’Espanya (Barcelona). Va ser allà on se’m va proposar fer una comissió de serveis per a l’ESCRBCC. En

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Mascaró maia fet en morter putzolànic de sílex. Tikal (Guatemala). Foto: José Luis Prada

—

un primer moment, hi vaig entrar quasi com a restaurador, i les primeres classes que vaig impartir van ser sobre materials de restauració. Al cap d’uns anys, Xavier Figueras, aleshores director de l’Escola, juntament amb el Departament, em va poder assignar una comissió més a mida, com a professor de Ciències Naturals, Geologia i Biologia. Aquella plaça especial, que ara està extingida, em va permetre entrar com a professor a l’Escola, en comissió de serveis. Què remarcaria després de tots aquests anys impartint classes a l’Escola? El més important és que entre tots vam crear un professional que no existia, ja que, en aquell moment, la conservació i la restauració encara era una especialitat dins de la Facultat de Belles Arts de Barcelona. També s’impartia a l’Escola de la Diputació. Tot i així, no hi havia un professional amb perfil real dedicat exclusivament a la conservació del patrimoni, amb coneixements pluridisciplinaris que incloguessin les tres àrees de coneixements (la de restauració, la humanista i la científica). Això va permetre, amb l’ajuda de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Madrid (ESCRBC), crear una sèrie d’escoles arreu d’Espanya. Per a mi és una gran satisfacció haver pogut participar a crear un nou perfil de conservador-restaurador de patrimoni de béns culturals i que ara sigui important de cara a la conservació i la restauració del patrimoni.

RESCAT

—

Serveis de Microscòpia Electrònica a la Facultat de Belles Arts i Disseny de l’Institut Tecnològic d’Atenes (https:// www.uniwa.gr/) durant l’estància d’un Erasmus per als professors. Foto: Joan Escudé

—

Com valora la formació científica en conservació i restauració, i cap on creu que hauria d’anar? Considero que és un dels puntals bàsics. Vaig treballar en un projecte europeu per crear un màster en conservació científica, en el qual participessin diferents branques de la ciència i que tingués l’objectiu de formar un professional científic que servís com a assessor i component de projectes d’intervenció de grans obres, així com de projectes de recerca. Va ser en aquell moment, durant la creació del màster, que es va debatre el perfil del científic conservador. El que es venia a dir és que es necessiten dos professionals que no s’han de confondre: d’una banda, hi ha la ciència que ha de conèixer un conservador restaurador, format a les escoles i facultats i, de l’altra, hi ha el científic conservador que, a partir de la seva formació científica, ha d’assolir la informació humanística i interdisciplinària suficient per poder assessorar en el camp de la conservació i la restauració. Puc dir que, així com el primer ja s’ha desenvolupat totalment a Europa, el segon és un perfil que encara no s’ha acabat de constituir prou. Com valora la interdisciplinarietat i la formació actuals entre els científics i el patrimoni cultural? Queda molta feina per fer. És un dels aspectes que vam discutir durant la creació del màster amb Matteini i altres investigadors. El que ell veia, sobretot, era que el científic està molt ancorat a la universitat, al laboratori i als projectes. Cal que el científic pugi a la bastida, vagi a l’obra i al jaciment arqueològic per poder participar i dialogar amb la resta de l’equip. Tot això fa que el perfil del científic conservador sigui el d’algú que s’ha de continuar formant. No n’hi ha prou amb la formació acadèmica com a científic pur. Moltes vegades, com a científic, pots obtenir unes anàlisis i uns resultats que fan que facis unes interpretacions “horribles”, i és el documentalista o l’historiador el que et permet interpretar aquests resultats, el que aporta informació sobre les fases d’intervenció o el que t’indica que una determinada decoració pertany a una escola diferent. Sense aquesta documentació, la interpretació científica de les anàlisis no és possible o és errònia. Això es tradueix en una reeducació del científic i en una integració a partir d’un procés que es pot aconseguir amb l’experiència laboral o mitjançant màsters, i d’un procés d’aprenentatge en un equip de

recerca. Una cosa és que hi hagi diferents professionals de diferents formacions, i una altra, que es formi un equip que treballi en col·laboració. Per aconseguir-ho, cal que el restaurador tingui una formació científica i que el científic tingui una formació humanística i de restauració, i crec que aquest aspecte encara s’ha d’acabar de completar. Com ha vist l’evolució de les ciències aplicades a la conservació del patrimoni cultural durant tots aquests anys? Al principi era molt decebedor. Et contractaven per dir que ho havien fet, però no tenia cap incidència a l’hora de dur a terme la intervenció. D’aquesta inèrcia, avui dia, encara en queda una mica. Sovint, l’estudi científic arriba quan ja s’hi està intervenint. Hi ha un problema en el desfasament entre la fase analítica i la fase d’intervenció, i ho he viscut de manera dramàtica. Després, de mica en mica, es van anar introduint les anàlisis en el procés d’intervenció. Feia la visita d’obra amb l’arquitecte i aquest et feia més o menys cas, tot i que no tots te’n feien; de fet, eren una minoria els que sí que te’n feien. Molt poques vegades he tingut l’èxit de poder-hi intervenir i de veure-hi els resultats de la meva discussió. Hi ha casos en què vaig preveure que allò es degradaria i no ho he pogut evitar; al cap dels anys la realitat m’ha donat la raó. És trist perquè el patrimoni s’ha envellit o deteriorat. És una evolució inconclusa, tot i que sembla que tendeix a millorar. Què es pot fer per fomentar que tots els projectes de conservació i restauració incloguin les anàlisis? D’una banda, la direcció d’obra i l’arquitecte o el responsable del museu han de canviar de mentalitat. S’han d’adonar que, sense la informació científica, els errors poden ser importants. De l’altra, els mateixos científics han d’aprendre a intervenir-hi i han de saber com d’útil pot ser aquesta informació. Des de la ciència hem d’aprendre el que humilment podem fer dins de determinats processos de conservació, i aquí hi ha d’haver un diàleg entre la direcció d’obra i la seva execució. També cal que els pressupostos es facin d’una altra manera. Hi ha d’haver un lapse de temps entre els preestudis i la intervenció, ja que els processos d’anàlisis necessiten temps i ha de ser assumible.

centrederestauracio.gencat.cat

Quins són els problemes principals, des del seu punt de vista, pel que fa a la conservació del patrimoni històric? Primerament, cal acceptar una certa derrota davant del temps; sabem que no podem evitar que el deteriorament avanci i que la conservació és una lluita en la qual és complicat vèncer. En segon lloc, hi ha l’agressivitat antròpica. En l’era en què vivim, la conservació del patrimoni està en perill, perquè, no només degenera el clima i la contaminació, sinó també l’ús. Tot això provoca un desgast i obre un debat complex sobre com es pot conservar el patrimoni i fer-lo sostenible. Contra el temps no hi ha vacuna i moltes vegades el que s’ha de fer, i és molt dur dir-ho, són tractaments pal·liatius i intentar alentir el procés i fer-lo més assumible. Antigament, se substituïen les coses amb més facilitat. En les intervencions actuals, s’intenta conservar i s’hi apliquen productes i tractaments que encara no són suficientment exitosos i que, en alguns casos, creen lesions que abans no hi eren. Som en un punt d’inflexió molt complex, en què s’ha d’investigar i s’han de dedicar recursos econòmics i voluntat política en aquest sentit. Hi ha hagut un interès comercial a vendre productes sense saber ben bé quines conseqüències hi hauria. Hem passat per una fase de difusió comercial molt contraproduent, que ha creat la reacció contrària: no intervenir-hi. S’ha de buscar l’equilibri, fer pedagogia i aprendre dels errors. Quins dels treballs en els quals ha participat destacaria o de quins ha gaudit més? L’aqüeducte de Tarragona, tot i que ha estat una “pedra de ronyó”. Hi ha hagut moltes decepcions i serà una obra que

—

Observació per microscòpia òptica petrogràfica al laboratori de l’Escola. Foto: ESCRBCC

—

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

Diari Diumenge, 31 de maig de 2015

TARRAGONA |

PATRIMONIO | LA ARQUEOLOGÍA SOSTENÍA QUE SE CONSTRUYÓ EN LA ÉPOCA DE AUGUSTO Y NO SE EQUIVOCABA

La ciencia desvela la edad precisa del Pont del Diable Por primera vez se usan técnicas de laboratorio para certificar el año de construcción de este monumento de Tarraco JORDI CABRÉ

¿Cuándo se construyó el Pont del Diable? Hasta la fecha, todas las interpretaciones históricas y arqueológicas de este acueducto de 217 metros de longitud –que sortea el barranco de Els Arcs– apuntaban al mandato de Augusto (63 aC a 14 dC), el emperador que hizo de Tarraco la capital de su Imperio de facto. Lo cierto es que las hipótesis estaban bien encaminadas. Por primera vez en un monumento de Tarraco, la datación tiene una aportación analítica de sus materiales gracias al trabajo minucioso de un equipo de investigadores de diferentes áreas (geólogos, biólogos, químicos y restauradores) pertenecientes al grupo interuniversitario GRAPAC-CETEC-Patrimoni (Grup de Recerca Aplicada al Patrimoni Cultural-Centre de Tecnologia per a la Conservació del Patrimoni) adscrito a la Universitat Autònoma de Barceclona (UAB) y al Institut Químic de Sarrià (IQS-URL). También ha contado con la ayuda del doctor Jorge Sanjurjo, de la Unidad de Geocronología del Instituto Universitario de Geología-Servicios Centrales de Investigación de la Universidad de A Coruña.

Muestras recogidas «Nuestro encargo por parte de la empresa responsable de la restauración, EMR ( Estudios y Métodos de Restauración), fue la de datar el monumento a partir de los materiales que lo configuran. Por ello, recogimos muestras de argamasa, básicamente morteros de cal. Unos estaban situados en la base de los pilares de los arcos, otros entre las juntas de los sillares y finalmente también se extrajeron muestras en la canalización, el specus», explica José Luis Prada, responsable científicotécnico de esta investigación. La restauración del Pont del Diable «fue una gran oportunidad», explica la concejal de Patrimoni, Carme Crespo. «Nuestro objetivo es velar por el mantenimiento y la restauración del patrimonio y necesitamos por ello una investigación constan-

RESCAT

te para saber de dónde venimos y adónde vamos», añade la edil. Las analíticas efectuadas en este material «señalaron que la construcción del acueducto sería hace unos 2.000 años, con un margen de error de un siglo», apunta Prada. Ello confirma las hipótesis que el acueducto de les Ferreres (otra de las denominaciones que tiene) podría haber sido ordenado durante el mandato de Augusto para suministrar agua del río Francolí a la parte baja de la ciudad, donde había las termas de Tarraco. «Es la primera vez que un monumento de Tarraco puede datarse en base a los resultados de

Las pruebas indican que se construyó hace 2.000 años con un margen de error de cien años El acueducto se utilizó hasta el siglo IV porque se han detectado reformas de esa época los análisis de laboratorio de los materiales empleados en su construcción, en concreto por Radiocarbono (C14) y Luminiscencia Inducida (OSL)», explica Prada.

Técnica novedosa romana Una de las sorpresas agradables del periodo de investigación fue la técnica novedosa de construcción. «Los romanos construían generalmente con sillares de piedra sin mortero de junta, técnica denominada –al seco–, pero en esta construcción sí se utilizó este material para diversas funciones», explica Prada. Por ejemplo: en la cimentación de base de algunos de los pilares encajados en la roca, entre los sillares para facilitar su colocación; para rellenar aquellas partes de la roca que pudiera quedar

afectadas a causa de un golpe o el trasporte, y se utilizó también en el specus que constituía la canalización del agua». Cada uno de los morteros analizados, debido a su diferente uso y localización, tiene una composición diferente. Precisamente en los de cimentación de los pilares, el mortero es una mezcla más heterogénea, de aspecto granuloso y con presencia de tierras. Este factor hizo más complejo aplicar los análisis para datación por Carbono 14 de la cal y por Luminiscencia (OSL) de los minerales. «No obstante gracias al minucioso estudio de su composición mineral y de su granulometría se pudieron obtener resultados que han proporcionado una edad coherente con los obtenidos por los estudios arqueológicos sobre la edad del monumento», explica el geólogo. El equipo de investigación interuniversitario GRAPAC-CETEC-Patrimoni (UAB-IQS) también encontró un tipo de mortero más ‘joven’ en el canal, correspondiente a la parte norte del acueducto, fechado en el siglo IV, «lo que indica que su uso para el trasvase de agua duró muchos siglos y que durante estas etapas necesitó reparaciones», concluye José Luis Prada.

Las piedras y su calidad Otra de las hipótesis que aporta este estudio científico es la posibilidad de que la construcción del acueducto, para sortear el barranco de Els Arcs, se hiciera simultáneamente en diferentes puntos y que el material utilizado tuviera diferentes canteras de procedencia. «Hemos comprobado que la piedra no es uniforme en todo el Pont del Diable y que tiene diferente calidad o resistencia al deterioro, aunque todas sean rocas calcáreas», explica el científico. La roca utilizada en la zona más cerca de la autopista, en la parte sur, es un material de mayor calidad y su estado de conservación, hoy en día, sigue siendo óptimo. «Es una roca extraída de la zona de Les Coves, de gran resistencia», explica Prada.

El acueducto romano que sortea el barranco de Els Arcs tiene una longitud de 217

Los investigadores de este proyecto.- Núria Guasch Ferré, licenciada en Geología; José Luis Prada Pérez, doctor en Geología y Marta Badia Cortada, licenciada en Geología. Los tres son investigadores de GRAPAC/CETEC-p (UAB/IQS(URL). FOTO: J.CABRÉ Por contra, la piedra calcárea que predomina en la vertiente norte, más cerca al barrio de Sant Salvador i Sant Ramon, es un material más heterogéneo, poroso y arenizable, extraída del Mas dels Arcs y zonas colindantes y «a simple vista ya se ve que su erosión es más significativa», añade el experto. Por ello, tanto los ar-

queólogos como el equipo de geólogos apuntan a que la construcción podría ser simultánea en diferentes grupos de trabajo y con el material más próximo a la construcción de pilares y arcos.

Las cavidades internas El mismo estudio geológico de los materiales originales y las

Diari Diumenge, 31 de maig de 2015

| TARRAGONA

PATRIMONIO | HAN TRABAJADO DURANTE CINCO AÑOS UN GRUPO DE INVESTIGADORES DE DIFERENTES ÁREAS

ANÀLISI PER JOAN

MENCHÓN Arqueòleg municipal

Les analítiques als monuments

ealitzar analítiques en els monuments no és una cosa nova. Ja fa una colla d’anys que en el Patrimoni de Tarragona s’està treballant d’aquesta manera. Als anys 50 del segle XX l’arqueòleg i químic José Sánchez Real analitzava reïnes de les àmfores trobades dins la Muralla. Als anys 80 i 90, les primeres ceràmiques romanes eren objecte d’estudis de termoluminiscència i difracció de raigs X. I no van tardar els estudis a la Muralla, la Catedral, la pedrera del Mèdol, la Torre dels Escipions i ara al Pont del Diable. La caracterització petrogràfica ha permès veure com a Tàrraco arribaven marbres de tota la Mediterrània, granits de Turquia o que la pedra d’Alcover s’exportava a diferents indrets de l’Imperi. Intervenen geòlegs, biòlegs, químics, restauradors de béns culturals, enginyers, arquitectes, aparelladors, arqueòlegs i vells oficis com els picapedrers com especialistes en la talla de la pedra. Els morters, la pedra, els pigments, les pàtines, les pintures... de murs, parets, capelles, pintures han estat objecte d’estudi i ens han deparat sorpreses i també interrogants. Les anàlisis ens diuen per exemple que cal conservar els líquens del Pont del Diable perquè protegeixen el monument. La salabró de la mar, els nitrats i fosfats malmeten la pedra, o un dels millors materials per la rehabilitació dels monuments és precisament el tradicional morter de calç. Matèries orgàniques com l’oli o la clara d’ou s’usaven en patinar i impermeabilitzar la pedra; i fins i tot per endurir els carreus primer es submergien en aigua de calç. En el cas del Pont del Diable s’ha anat més enllà de les pato-

metros para llevar agua del Francolí a la parte baja de la metropoli. FOTO: LLUÍS MILIÁN prospecciones geofísicas con georadar llevadas a cabo por la empresa SOT Prospecció Arqueològica –que se hicieron durante esta última fase de restauración del Pont del Diable–, han descubierto diferentes cavidades internas que hay en el monumento, originadas por las filtraciones de agua de lluvia y las procedentes del canal del Pont del Diable, monumento que forma parte de la lista del Patrimonio de la Humanidad de la UNESCO, desde el año 2000.

Garantías de futuro La restauración presentada en sociedad en septiembre de 2011 (con una inversión de más de 1,5 millones de euros) ya tuvo en cuenta la impermeabilización del specus para evitar que la lluvia y las filtraciones siguieran erosionando la piedra y aumentan-

do la fragilidad de este monumento. «Las técnicas y los materiales de restauración utilizados durante esta última intervención se seleccionaron especialmente para que no fueran agresivos. Es decir para que no generaran nuevas sales que cristalizaran en el interior de los materiales, ni provocaran ataques químicos de tipo ácido. En definitiva que fueran compatibles física y químicamente con la naturaleza de las piedras originales. Esta forma de actuación permite por tanto garantizar la estabilidad y frenar el deterioro del monumento. «Es importante que el criterio científico permita a partir de ahora en Tarraco que las restauraciones estén acorde con la identidad geológica de los materiales que configuran el monumento», concluye Prada.

Realitzant la cartografia gràfica dels morters. FOTO: GRAPAC-CETEC-PATRIMONI logies i tractaments. Amb revolucionaris mètodes de laboratori, tot indica que es va construir al segle I. Això fa pensar la seva possible relació amb la construcció de les termes portuàries;

❞

L’arqueòleg i químic José Sánchez analitzava reïnes d’àmfores de dins la Muralla als anys 50

o el seu funcionament fins l’Antiguitat Tardana gràcies a la datació del morter impermeable de l’specus. S’obren preguntes i nous interrogants que el temps respon-

drà. El creuament d’aquestes dades amb l’estudi geològic, de l’estàtica del monument, de la tècnica constructiva donaran importants resultats. El cert és que en intervencions en el Patrimoni Històric com el cas del Pont del Diable, l’actuació interdisciplinar i la posta en comú de les estudis analítics proporciona uns fruits molt més interessants que treballar de forma aïllada. La inversió pot semblar una despesa elevada, però certament és un percentatge petit en el volum d’una obra de restauració. I per contra, els resultats ens proporcionen una informació essencial per conèixer la història del monument, com les seves patologies i en conseqüència els tractaments a aplicar.

—

Article del Diari de Tarragona del 31 de maig del 2015 sobre la restauració monumental de l’aqüeducte de Tarragona.

—

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Estudi per tinció selectiva de morters al laboratori de l’Escola. Foto: ESCRBCC

—

es criticarà en molts aspectes, però és que fins i tot jo voldria que se’n fes més difusió. S’hi van fer tasques conservatives, algunes de les quals van fracassar i d’altres van intentar conservar alguna cosa. Cal dir que quan algú intenta conservar un patrimoni monumental, sobretot si és a l’aire lliure, s’ha de considerar un altre factor que fins ara no s’havia tingut en compte, i és tot l’ecosistema que viu dins del monument, els líquens, les algues, les plantes, els ocells, etc. Tot això també forma part d’un patrimoni que és dins del monument i que l’acompanya. Fer compatible el patrimoni natural i que pugui coexistir amb el patrimoni arquitectònic o arqueològic és un debat complex. Evidentment, no s’ha d’arribar a extrems, però sí que s’ha d’entrar en el que s’ha de conservar. Una cosa que a mi m’ha semblat molt dràstica és l’eliminació dels líquens de qualsevol tipus d’edifici, sense plantejar-se que aquest recobriment biològic és un patrimoni importantíssim per entendre l’evolució del clima a la Terra o per saber quina determinada afectació té el monument per la contaminació. Aquest fet el vaig investigar molt a l’aqüeducte de Tarragona i en vaig extreure una lliçó molt important sobre aquest difícil diàleg entre el patrimoni arquitectònic, la història i la mateixa natura. També cal destacar les esferes de Costa Rica, que em van donar la capacitat meravellosa de veure com era el mecanisme del patrimoni a escala mundial, i em vaig adonar que l’arrel que fa que un patrimoni es conservi és la mateixa gent. Les esferes eren al “pati” d’una escola i eren els nens els que es dedicaven a intentar netejar-les i mantenir-les. Eren l’orgull dels nens i de l’Ajuntament. Tot allò em va fer veure que, per molta declaració de patrimoni de la humanitat que hi hagi, si no hi ha la implicació de les persones o de la població, la conservació és impossible. I tornant a la docència, què es podria fer per acostar més la ciència al món de la conservació i la restauració? Cal una bona oferta de màsters per facilitar que l’alumne que s’ha format en àrees de ciències se senti atret pel camp de la conservació del patrimoni. Cal que les mateixes institucions governamentals s’hi impliquin per integrar els científics dins d’aquest camp. Crec que és una assignatura pendent a tot Europa. I relacionat amb aquests temps, com ha afectat o pot afectar la crisi de la COVID-19 la docència? Què podem treure d’aquesta experiència? Hi ha dos aspectes que són diametralment oposats i que posen en dubte diferents maneres de veure la docència. D’una banda, la presència. Queda demostrat que la docència telemàtica té un cert límit: l’alumne té un procés d’aprenentatge. No som màquines; som éssers humans. Som animals socials i necessitem la comunicació directa. A més, la nostra capacitat d’absorció del llenguatge i dels coneixements és molt diferent. No vol dir que tot hagi de ser presencial i que res no pugui ser telemàtic. Segurament, s’arribarà a una síntesi o a una espècie de combina-

RESCAT

—

Promoció d’Arqueologia. 26 d’octubre del 2006. Foto: Joan Escudé

—

ció, en què cada professor i escola buscaran la seva manera de fer. Evidentment, hi ha classes que no es poden fer si no són presencials: els tallers, els laboratoris, etc. Hi ha determinats tipus d’ensenyaments o de coneixements que s’han de transmetre amb aquesta connexió social. D’altra banda, les noves eines telemàtiques són recursos molt interessants, que ofereixen molta agilitat de treball, i ho són sobretot entre els professionals, pel que fa a la recerca i a l’intercanvi. Crec que les xarxes encara s’han d’explotar. Amb més experiència, sabrem veure la part que ens convé i la que no, però la presència sempre ha de tenir un lloc, i no solament en la part pràctica, sinó també en la mateixa comunicació del coneixement. Té alguna anècdota curiosa que ens pugui explicar? Ui! N’hi ha moltes. Des de reaccions per a les quals prepares tot el protocol i que no surten perquè alguna cosa del reactiu estava caducada, fins a anècdotes en un sentit totalment contrari, com el fet que molts alumnes que he tingut han anat derivant cap a la recerca. Això ha estat una sorpresa que no esperava. Alguns restauradors s’han volgut apropar al camp científic i s’han convertit en investigadors. Una generació que, a poc a poc, ha anat creixent. Les primeres promocions no tant, però a partir de certa “base crítica” s’han començat a produir doctors, doctorats i recerques a Espanya, Itàlia i França, per part d’alumnes que han fet màsters i que posteriorment s’han dedicat a la recerca. Aquest fet ha estat molt gratificant i no m’ho esperava. I també relacionat amb aquesta pregunta, què s’emporta després de tots aquests anys d’ensenyament? Una immensa satisfacció. He arribat més lluny del que esperava. És com que un posa una veu, un crit, i de cop es troba un eco. El fet que cada cop hi ha generacions i més generacions... després de vint i tants anys; ja són centenars les persones que han passat per la meva docència i que estan en el camp de la restauració i, fins i tot, en el de l’ensenyança. És molt gratificant, com a professor, tenir una continuïtat. Diguem que tinc fills científics i conserva-

centrederestauracio.gencat.cat

dors que superen el mestre. De fet, en el fons, un bon mestre el que vol és que l’alumne el superi, perquè, en definitiva, és com una mena de paternitat científica, és a dir, és algú que has ajudat a fer un pas i que va més enllà. Això també és la cadena humana de la ciència i en aquest aspecte he tingut una gran satisfacció. Què és el que més trobarà a faltar després de tots aquests anys? El que més trobaré a faltar serà el contacte amb els alumnes i els professors, que era meravellós. Trobaré a faltar el contacte humà i, en segon lloc, pujar a la bastida, tocar la pedra i trobar-me amb exalumnes treballant. Ha estat una fase de la meva vida molt maca. Espero que quan passi la pandèmia pugui reprendre una mica aquest contacte. Ha estat un privilegi donar classes a l’Escola, amb alumnes que tenen moltes ganes d’aprendre. Ells agraeixen molt aquest aprenentatge i el fet d’avançar en els seus coneixements. Vull remarcar que és molt important dedicar-te al que t’agrada. Si descobreixes que gaudeixes fent alguna cosa, intenta conservar-la, perquè és un tresor per a tota la vida. No hi ha res pitjor que treballar en allò que no t’agrada; desgasta molt, més del que la gent es pensa. Tenir el privilegi de dedicar-te al que t’agrada val molt la pena. Reflexionem-hi! I ara, un cop jubilat, té algun pla de cara al futur? M’agradaria escriure. Tinc molta informació científica acumulada que m’interessaria difondre, per donar a conèixer aspectes de la conservació que es van fer en un determinant moment. I també tinc el hobby d’escriure literatura. M’agradaria, també, dedicar-me a escriure contes i relats, ja que em satisfà molt. Moltes gràcies, José Luis, per tots aquests anys de dedicació en el camp del patrimoni i en la formació dels conservadors restauradors, entre els quals m’incloc. Ha estat un gran plaer. Vaig aprendre moltíssim de vostè i em consta que tothom el recorda amb una gran estima.

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

INNOVACIÓ & RECERCA

MÒNICA BORRELL GIRÓ

El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT). Tàrraco a l’abast de la gent Presentació El patrimoni de Tàrraco se sol identificar amb la part alta de la ciutat de Tarragona i amb els grans monuments, com la muralla, l’amfiteatre, el circ o l’aqüeducte. Però Tàrraco va ser una realitat molt més rica. Una ciutat pont per a la conquesta romana de la península Ibèrica i que va impactar enormement sobre el seu territori més immediat. Segurament per aquests motius, la història de Tàrraco ha estat sempre viva amb més o menys intensitat. La ciutat medieval es va construir, en part, a partir del desmuntatge de la ciutat romana, de manera que en tenim testimonis a les actuals parets i fonamentacions dels seus edificis. Aquesta presencialitat i monumentalitat del patrimoni va afavorir que, al segle XVI, la història clàssica fos posada en relleu. I malgrat que aquesta memòria no s’ha esborrat mai del tot gràcies a personalitats i circumstàncies diferents al llarg dels temps, també ha patit menyspreu, espoli i especulació. I és que la nostra pròpia activitat de vegades és el pitjor enemic de la nostra memòria. Des de mitjan segle XIX , el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) ha tingut un paper central en aquesta realitat del patrimoni romà del territori de Tarragona: en la creació de la col·lecció de referència, en la preservació i gestió del patrimoni i en el coneixement de la nostra història de fa 2.000 anys enrere com una realitat més complexa que la preservació dels grans monuments. La llarga formalització d’un museu Els orígens del museu se situen cap a 1835, en una època en què l’activitat constructiva i especialment l’explotació de la coneguda com Pedrera del Port treia a la llum i permetia preservar tresors, com el mosaic dels Peixos, a costa de destruir el traçat de la ciutat romana. El Museo Arqueológico Provincial va néixer el 1844 i va créixer debatent-se, d’una banda entre

RESCAT

—

Seu del Museu a l’edifici de l’Ajuntament, situat a la plaça de la Font. S’hi reconeix el lampadari i el mosaic de la Medusa, en primer terme. Foto: ©Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya

—

Mònica Borrell Giró, directora del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT)

la creació de col·leccions particulars i de l’altra la constitució de les Comissions provincials de monuments i els museus provincials associats. També va tenir diverses ubicacions fins que, l’any 1960, sent director Samuel Ventura, s’inaugura el museu a la que serà la seu definitiva a la plaça del Rei, a un edifici de nova planta dissenyat per Francesc Monravà, arquitecte municipal de Tarragona, amb un projecte museogràfic supervisat per Manuel Jorge Aragoneses. No hem d’oblidar que l’any 1930 es va inaugurar el Museu de la Necròpolis Romana-Cristiana, resultat de l’activitat científica i l’empenta de mossèn Serra i Vilaró. Amb la creació de l’estat de les autonomies, el museu mantindrà la titularitat estatal i mitjançant els acords dels anys 1981 i 1982 la gestió serà transferida a la Generalitat de Catalunya. Amb el pas del temps, el museu anirà assumint la gestió del patrimoni arqueològic de la Generalitat a Tarragona, com és el cas, l’any 1995, del traspàs del teatre romà, els jaciments dels Munts i de Centcelles, la Torre dels Escipions i l’Arc de Berà. Al llarg d’aquests anys hi ha hagut canvis d’adscripció –fins formar part avui en dia de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural–, però el MNAT quedarà constituït i definit per la diversitat de seus i patrimoni que engloba: el Museu Arqueològic, el Museu i Necròpolis Paleocristians i l’edifici dels serveis centrals, de titularitat estatal; i el Teatre romà de Tarragona, la Torre dels Escipions, la Vil·la romana dels Munts (Altafulla),

centrederestauracio.gencat.cat

—

Actualment, el MNAT el formen el Museu Arqueològic, la Necròpolis paleocristiana, el teatre de Tàrraco, la vil·la romana dels Munts, la vil·la romana de Centcelles (Constantí), l’Arc de Berà i la Torre dels Escipions. Foto: ©Arxiu MNAT

—

el conjunt monumental de Centcelles (Constantí) i l’Arc de Berà (Roda de Berà). Un patrimoni declarat BCIN i que l’any 2000 va ser inscrit com a patrimoni mundial formant part del Conjunt Arqueològic de Tàrraco, alhora amb les muralles, el circ, l’aqüeducte, l’amfiteatre, els fòrums provincial i colonial, el recinte de culte imperial i la pedrera del Mèdol. Moments de canvi Actualment, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona encara un intens procés de canvi que té com a motor la reforma de la seu a la plaça de Rei. L’abril del 2018, el Museu Arqueològic es va tancar per tal d’emprendre una fase de reforma arquitectònica a càrrec del Ministerio de Cultura y Deporte, titular del museu, i museogràfica, a càrrec de la Generalitat de Catalunya. Actualment, es pot veure una exposició de síntesi Tàrraco/MNAT al Tinglado 4 del Port de Tarragona, seu temporal del museu durant el període d’obres. Si bé aquestes inversions són el punt de partida d’una nova etapa, en la base hi ha una reflexió i una revisió del programa museològic en

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

la seva globalitat, que té la voluntat de posar el museu al servei de la ciutadania, dels visitants i dels turistes, perquè puguin colpir el significat i el llegat d’aquest passat, que és una de les arrels de la nostra societat actual. I en aquest procés partim d’unes bases sòlides, les col·leccions del museu i el patrimoni disseminat pel territori de Tàrraco. Un dels punts forts i element distintiu del MNAT és la seva col·lecció, reflex de la Tàrraco romana, capital de la província de la Hispània Citerior. Una col·lecció emblemàtica i molt citada, que permet, juntament amb el conjunt de les seus del MNAT, construir un discurs global sobre Tàrraco i el seu territori des del segle III aC fins al segle VIII. La nova exposició permetrà un recorregut avançant en el temps al llarg de deu segles, descobrint una capital romana, des dels orígens fins a la seva redescoberta arqueològica. Com si esdevinguéssim visitants en el temps, podrem recórrer els excepcionals espais públics de la ciutat, copsar el reflex del poder de Roma, i endinsar-nos en els àmbits de la vida quotidiana de la diversitat dels seus habitants, el valor i riquesa del seu territori, la província més extensa de l’Imperi, amb els exemples de les més riques vil·les de les elits de Tàrraco. La nova exposició vol ser testimoni de l’impacte, l’evolució, la complexitat i l’herència de la cultura romana a Tarragona, un espai significatiu i rellevant per a la diversitat del nostre públic. De la col·lecció al territori Alhora, la nova exposició té la voluntat de mantenir el diàleg amb la resta del patrimoni mundial, especialment amb les seus del mateix MNAT, a Tarragona i al territori. A Tarragona, actualment s’està treballant al teatre de Tàrraco. El teatre, juntament amb el circ i l’amfiteatre, era un dels edificis d’espectacles que havia de tenir una ciutat feta a imatge de Roma. El teatre va ser el primer a construir-se, entre el fòrum local i el port, una de les zones de la ciutat amb més vida i dinamisme. La història d’aquest espai és molt irregular, però recentment ha estat objecte d’una actuació de restauració amb la recreació de la càvea com element més singular. L’objectiu, però, és recuperar la seva vinculació amb l’entorn urbà i abordar-lo, no només per la singularitat monumental, sinó perquè explica una de les zones més dinàmiques de la ciutat: el port i el seu barri portuari. Una evolució molt diferent és la que va tenir la Necròpolis paleocristiana. Si bé a principis del segle XX mossèn Serra i Vilaró va treure a la llum

RESCAT

—

Exposició Tàrraco/MNAT, a la seu temporal del MNAT al Tinglado 4. Foto: ©Gemma Jové (MNAT)

—

una de les necròpolis romano-cristianes més extenses conegudes aportant una interessant informació i una col·lecció epigràfica excepcional, la urbanització recent de sectors adjacents, com el PERI, van permetre recuperar àrees d’aquesta ciutat i així cosir la Tàrraco monumental intramurs amb uns amplis i dinàmics suburbis –on es va acabar configurant aquesta extensa necròpolis cristiana–, la zona portuària i les vies de comunicació que enllaçaven gents, idees i mercaderies cap a l’interior de la Península. La Necròpolis s’integra doncs en el relat global de la Tàrraco romana. En aquest context, i situada en la via que conduïa cap al sud i cap a l’interior de la Península, a tocar del Tulcis, l’actual Francolí, es conserva un singular testimoni del mon tardoantic. Centcelles és conegut per l’extraordinari mosaic que decora la sala central, i tot i que encara ara no hem donat

resposta a les preguntes que es plantegen els especialistes, ens trobem davant un testimoni de l’ocupació i explotació de l’ager de Tàrraco. I si al sud situem aquest singular patrimoni, al nord de Tarragona tenim un altre element que ens recorda novament la ubicació de les àrees funeràries als camins d’entrada de la ciutat. És la coneguda com a Torre dels Escipions, un monument funerari bastit a peu de la Via Augusta, via que tenia una fita emblemàtica, l’avui conegut com a Arc de Berà. És en aquest sector al nord on situem també la vil·la dels Munts. Deuria ser una zona amb una intensa activitat, agrícola, d’extracció de recursos petris, de trànsit marítim i viari. També un entorn privilegiat on, una vil·la agrícola és transformada en una vil·la sumptuària, probablement vinculada al poder imperial. Com veureu en aquesta publicació, la vil·la destaca per

centrederestauracio.gencat.cat

l’excepcionalitat de les restes conservades –musivàries, pictòriques i arqueològiques– i des de fa anys es treballa de forma integral en el seu estudi i difusió i en un pla de conservació preventiva impulsat pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. En aquests moments des del MNAT estem focalitzats en una actualització i síntesi de la recerca arqueològica duta a terme al jaciment dels Munts amb l’objectiu de posar a l’abast de la comunitat científica una informació clau per a l’estudi de la romanitat i alhora assentar les bases d’un projecte de futur. Aquesta actualització de la recerca és alhora cabdal per a l’acció de divulgació, com la renovació de recorreguts i elements de presentació i mediació, així com per al projecte educatiu, actualment en revisió i replantejament per a la globalitat del museu, i que tindrà als Munts la seva implementació.

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

INNOVACIÓ & RECERCA

JOSEP ANTON REMOLÀ VALLVERDÚ

La vil·la romana dels Munts: el context històric i arqueològic LA VIL·LA ROMANA DELS MUNTS, SITUADA A UNS 12 KM AL NORD-EST DE TARRACO, ÉS EL RESULTAT D’UNA COMPLEXA SUCCESSIÓ D’EDIFICACIONS Introducció La vil·la romana dels Munts, situada a uns 12 km al nord-est de Tarraco, és el resultat d’una complexa successió d’edificacions generades al llarg de més de set segles d’ocupació estable pràcticament ininterrompuda (segles I aC-VII). En els prop de dos-cents anys d’existència de la vil·la altoimperial dels Munts, el seu període de major esplendor i desenvolupament arquitectònic, l’edificació va patir successives transformacions que, unides a les construccions corresponents a edificacions precedents i posteriors configuren una realitat arquitectònica de complexa interpretació i articulació. Una complexitat, intuïda en les primeres campanyes d’excavació, que s’ha vist confirmada en les darreres intervencions arqueològiques, que són la base en què es fonamenta una primera proposta hipotètica de l’evolució arquitectònica de les vil·les que es van anar succeint en època romana i tardoantiga. A partir del seu abandonament, en un moment incert del segle VII, una part important de les restes van ser desmuntades per la intempèrie i, principalment, la mà humana. I així va ser fins a finals de la dècada dels 60 del segle XX , quan el Museu Arqueològic Provincial, sota la direcció P.M. Berges (1970, 1977), va iniciar un extens programa d’excavacions, que va afectar parcialment la plataforma superior i el jardí, i de forma gairebé íntegra el triclinium i estances annexes, el dipòsit “Castel”, els banys meridionals i els anomenats “banys de la platja”. La principal base documental disponible correspon a les excavacions dutes a terme pel Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), sota la direcció de F. Tarrats, entre els anys 1995 i 2007 (Tarrats et alii 1998, 2000, 2008; Tarrats/Remolà 2007).

RESCAT

—

Planta esquemàtica de la vil·la romana dels Munts. Foto: ©Arxiu MNAT

—

Josep Anton Remolà Vallverdú, conservador i responsable de l’Àrea de Col·leccions i Recerca del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT)

La vil·la d’època d’August (s. I dC) Tot i que es coneixia l’existència d’una fase del segle I dC a partir de l’estudi de les TSI, TSSG i TSH (Tarrats 2003), la primera constatació estructural es va produir l’any 2004 a l’extrem oriental del corredor de la planta semisoterrània, per sota del nivell de preparació del mosaic. Les estructures documentades, arrasades per a la construcció de la vil·la del segle II dC, corresponen a una premsa que s’afegeix a la ja identificada al sud-est en les excavacions de finals de la dècada dels 60 del segle XX . A partir de la caracterització de la tècnica constructiva, una anàlisi preliminar de les estructures visibles permet, amb prevencions, identificar estructures associables a aquest edifici, estenent-se cap el sud fins a l’emplaçament dels posteriors banys meridionals de la vil·la del segle II. També s’aprecien estructures prèvies a la construcció del segle II en la plataforma superior. També cap el nord es documenten estructures adscribibles, sense una evidència estratigràfica clara, a aquest edifici del segle I dC. La vil·la d’època d’Adrià (s. II dC) Entre finals del segle I i inicis del II la vil·la precedent és enderrocada per preparar el terreny per a una nova edificació de major envergadura i complexitat formada per una successió jerarquit-

centrederestauracio.gencat.cat

—

Vista aèria de la vil·la romana dels Munts. Foto: ©Arxiu MNAT

—

zada de construccions que urbanitzen gran part del vessant meridional del turó dels Munts. El projecte, amb uns eixos orientats nord-est / sud-oest, mostra una disposició similar a la que presenta el nucli urbà de Tarraco i la vil·la precedent. El conjunt s’articulava necessàriament en terrasses que regularitzaven el pendent que s’estenia des de la platja d’Altafulla fins al replà. El projecte de construcció d’aquesta vil·la va ser un procés complex, ja que ens decantaríem per plantejar l’existència d’un projecte inicial que, en el decurs de la seva execució, va experimentar una notable modificació que va ampliar considerablement l’extensió i la monumentalitat contemplats en el projecte original. Ens centrarem en la segona fase, que és el projecte finalment executat i al qual corresponen la major part de les restes conservades. Durant l’execució o, si més no, amb l’obra sense finalitzar, el projecte va experimentar una profunda modificació. L’estructura ja alçada no va rebre cap mena de tractament decoratiu, ni a les parets (placat o pintura mural) ni al paviment. Les modificacions van afectar el conjunt de l’edificació, que s’estén cap el nord fins al vessant nordoriental de la plataforma superior i cap al sud, fins a la mateixa línia de platja. Pel que fa a l’edifici principal, el canvi més notable documentat és la substitució del pòrtic de connexió amb

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Detall del corredor pavimentat amb mosaic que articulava la planta semisoterrània de l’edifici principal de la vil·la. Foto: ©Arxiu MNAT

—

RESCAT

els banys meridionals per un criptopòrtic amb corredor i estances annexes. Una planta semisoterrània que incrementava la superfície habitable, però que suposava un impediment a la previsió inicial de situar en aquest punt les cisternes que havien d’abastir a l’edifici de banys en construcció. Va caldre un replantejament general del sistema d’abastiment d’aigües. Seria, hipotèticament, amb aquest canvi de projecte quan es construirien noves infraestructures hidràuliques com les documentades en el replà superior (“Tartana”), possiblement relacionades amb l’abastiment de la planta principal de l’edifici, o en el vessant nordoccidental del mateix, l’anomenat dipòsit “Castel”). També amb la construcció del criptopòrtic podria relacionar-se la gran cisterna/nimfeu situada en el jardí, entre l’edifici principal i els banys meridionals, i destinada a abastir d’aigua aquest darrer equipament. La planta noble de l’edifici principal s’obria a una galeria porticada des de la qual es podia contemplar el jardí i el mar. A través de la galeria s’accedia a un seguit d’estances destacades de les quals, hipotèticament, procedeixen els fragments de pintura mural amb representació de corones agonístiques amb tituli picti en grec inserides en una escenografia arquitectònica. De la galeria procedirien, molt probablement, els quadres en opus vermiculatum amb la represen-

tació de les Muses i un retrat masculí. També de la planta principal procedeix un extens conjunt estatuari en què destaca clarament la representació d’Antinoo, l’amant divinitzat per Adrià. Les restes millor conservades corresponen a la planta semisoterrània de l’edifici principal, connectat amb la superior a través d’unes escales que enllaçaven amb un corredor cobert decorat amb un mosaic geomètric al terra i pintura mural a les parets. Des del corredor s’accedia a un conjunt d’estances (principalment cubicula, amb avantcambra i cambra) decorades amb pintura mural. Una de les estances de la planta semisoterrània va ser transformada en cisterna per ordre d’Avitus i Faustina, una actuació commemorada per una inscripció pintada sobre una representació del deu Oceanos. Aquest Avitus és sens dubte el Caius Valerius Avitus documentat a partir de la troballa del seu segell personal dins d’un pou de la plataforma superior. A través de la epigrafia sabem que aquest personatge va ser traslladat a Tarraco, on va ser designat duumvir, des de la seva Augustobriga (Muro de Ágreda) natal per ordre de l’emperador Antoní Pius a mitjan segle II dC. A l’altre extrem de l’esmentat corredor, un altre tram d’escales enllaçava amb un altre corredor perpendicular que donava accés a un gran triclinium decorat amb excepcionals mosaics i set fontetes a la sala principal. El criptopòrtic

enllaçava amb un pòrtic que continuava recte fins a l’edifici dels banys meridionals. Un altre tram de pòrtic perpendicular conduïa fins al mitreu, una de les edificacions més excepcionals i enigmàtiques del conjunt. El mitreu destaca per les seves grans dimensions, similars a les del mitreu delle Terme di Caracalla (Roma), i la seva ubicació en àmbit rural. Aquesta religió mistèrica d’origen oriental acostumava a tenir grups d’adeptes reduïts localitzats, principalment, en campaments militars i ciutats. El santuari es compon d’una pronaos, una gruta o caverna i una aula de culte. La funció de la pronaos no queda clara: àmbit de reunió dels adeptes, vestidor (apparatorium) i lloc de preparació de la parafernàlia pròpia del cerimonial, cuina per preparar els àpats rituals... Dins de la caverna o speleum tenia lloc el banquet ritual en què el déu celebrava la fi de la seva missió a la terra abans de pujar al carro i emprendre el viatge al cel. La celebració consistia en un àpat en el qual els set graus iniciàtics (Corax, corb; Nymphus, “nuvi”; Miles, soldat; Leo, lleó; Perses, persa; Heliodromus, corredor del sol i Pater, pare) actuaven segons el paper assignat. Els iniciats en els tres primers graus actuaven més com a servents que com a veritables partícips en els misteris. Al fons de la caverna s’alçava sobre un podi l’aula de culte tripartida que hauria acollit la representació de la tauroctonia, punt culminant de la doctrina mitraica.

centrederestauracio.gencat.cat

—

Vista general de l’edifici dels banys meridionals. Foto: ©Arxiu MNAT

—

Els banys meridionals des de l’atri d’accés. Foto: ©Arxiu MNAT

—

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Piscina/nimfeu del frigidarium dels banys meridionals. Foto: ©Arxiu MNAT

—

RESCAT

De l’exuberant iconografia que caracteritzava els santuaris mitraics, tant en els paviments i revestiments com en el mobiliari, a penes se n’han recuperat lleus indicis. Destaca clarament un fragment de grup escultòric en marbre de Luni/Carrara amb la representació de dues figures, una de dimensions similars al natural i una de menor dimensió, ambdues cobertes amb sengles mantells. A l’edifici dels banys meridional s’accediria a través d’un corredor que conduïa fins a l’atri. Des d’aquest s’accedia a una gran sala coberta en cúpula i luxosament decorada. Des d’aquest espai de representació s’iniciava el ritual termal, amb diverses estances amb piscines calefactades i fredes. Destaca la gran natatio i la piscina/ nimfeu del frigidarium. Al costat de la natatio un corredor decorat amb pintures representant un jardí conduïa fins a les latrines, situades al costat dels forns que escalfaven l’aigua i l’aire. De la magnificència decorativa d’aquest edifici en són testimoni els escassos indicis de mosaic, les restes de revestiment marmori i el conjunt escultòric recuperat: estàtues d’Esculapi, d’Hygea i d’Eros, una possible representació de la deessa Fortuna, un scutum profusament decorat amb iconografia de significat cosmològic amb restes de l’avantbraç d’una figura masculina, etc. La major part es pot datar en el segle II, entre Adrià i els antonins. Des d’un dels extrems dels banys meridional era possible

continuar el recorregut fins als anomenats “Banys de la platja”, una font monumentalitzada amb piscina d’aigua dolça a peu de platja. Al nord de la vil·la, es localitza una gran pedrera que molt probablement va tenir en aquest moment el seu punt àlgid d’extracció. A l’oest s’estenia una extensa àrea d’enterraments en ús entre finals del segle III i VII. L’inici de la necròpolis sembla coincidir amb un episodi crític que posa punt i final a la vil·la altoimperial. Devers el tercer quart del segle III la vil·la pateix un assalt testimoniat per la troballa, a la planta semisoterrània, d’un cadàver amb marques d’objecte tallant en el crani i indicis d’un incendi que va afectar l’edifici principal, tot i que no va arribar a col·lapsar. Les restes, parcialment calcinades, corresponien a un individu adult (30-40 anys) que duia un cartutx amb 15 sestercis i una llàntia del tipus Dressel 20 a la mà dreta. Podem conjecturar, amb un cert grau de convenciment, una possible relació amb la situació general de Tàrraco i de la meitat occidental de l’Imperi a finals del segle III. En temps de Galiè (ca. 260), contingents francs van travessar els Pirineus i van arribar fins a Tarraco, on una part va capturar vaixells ancorats en el port de la ciutat per dirigir-se cap al nord d’Àfrica, mentre que una altra part va romandre al territori durant un període de dotze anys (Eutropi, Aureli Victor, Eusebi-Hieró i Orosi).

La vil·la tardoromana (s. V dC) Al llarg del segle IV la vil·la va continuar la seva activitat però amb profunds canvis tant quantitatius com qualitatius. A nivell hipotètic, el deteriorament de l’edifici principal podria haver afavorit el desplaçament de la funció residencial cap a l’edifici de banys. En aquest període continuaria el desenvolupament de la necròpolis iniciat a finals del segle precedent. A principis del segle V sembla detectar-se novament activitat constructiva. En concret, la restauració del pòrtic de la galeria de la planta principal (i estances annexes?), malmesa en els incidents de finals del segle III. En aquest moment correspondrien una part significativa del conjunt d’elements arquitectònics i decoratius recuperats en els nivells d’enderroc conservats a la planta semisoterrània: capitells, fustos de columna, capitells de lesena, etc. En un moment imprecís, aquesta part de l’edifici col·lapsa però la vil·la tardoromana continua fins a la fi de l’Antiguitat Tardana.

Bibliografia

P.M. Berges (1970), “Informe sobre ‘Els Munts”, Boletín Arqueológico, IV, 105-112, Tarragona, 140-150.

—

Els banys meridionals des del passadís que conduïa a les latrines. Foto: ©Arxiu MNAT

—

P.M. Berges (1977), “Nuevo informe sobre els Munts”, Estudis Altafullencs 1, Altafulla, 27-47. F. Tarrats (2003), “La terra sigillata i les primeres fases d’ocupació de la vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès)”, Revista d’Arqueologia de Ponent 13, 315-335. F. Tarrats, J.M. Macías, E. Ramón, J.A. Remolà (1998), “Excavacions a l'àrea residencial de la vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès)”, Empúries, 51, 197-225. F. Tarrats, J.M. Macias, E. Ramón i J.A. Remolà (2000), “Nuevas excavaciones en el área residencial de la villa romana de ‘Els Munts’ (Altafulla, Ager Tarraconensis), estudio preliminar”, MM 41, 358-379, Tafel 64-67. F. Tarrats, J.A. Remolà (2007), “La vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès), J. A. Remolà (coord.), El territori de Tarraco, vil·les romanes del Camp de Tarragona, Forum 13, Tarragona, 95-117. F. Tarrats, J.A. Remolà, J. Sánchez (2008), “La vil·la romana dels Munts (Altafulla, Tarragonès) i Tarraco”, Tribuna d’Arqueologia 2006, 15, 213-228.

FITXA CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: material arqueològic i paleontològic | OBJECTE: jaciment | MATERIAL / TÈCNICA: diversos | DATA / ÈPOCA: romana, del s. I aC fins al s. VII dC | LOCALITZACIÓ: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT). Vil·la romana dels Munts, Altafulla (Tarragonès) | CATALOGACIÓ: Conjunt arqueològic de Tàrraco declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Any 2000. Catalogació BCIN 2044-ZA

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

INNOVACIÓ & RECERCA

PERE ROVIRA

Les intervencions de conservació-restauració en el jaciment dels Munts RECORDO VAGAMENT LA PRIMERA VEGADA QUE VAIG ARRIBAR ALS MUNTS, CAP A FINALS DE 1998, acompanyant en Josep M. Xarrié i l’Eduard Porta. A mitjan anys 90, sota la direcció de Francesc Tarrats, les excavacions s’havien reprès a la vil·la romana d’Els Munts, i el Centre de Restauració hi feia una visita per veure i valorar l’estat de conservació de les pintures murals que havien sortit durant l’excavació a les estances de l’ambulatio. A l’entrada del recinte, en aquell moment pel cantó de l’hortus, hi havia dos bidells vestits de funcionaris, asseguts en dues cadires de platja, al peu d’un garrofer, que vigilaven el jaciment, aleshores molt desprotegit. No era una casualitat ni una extravagància administrativa, sinó una realitat que demostrava la importància del jaciment, i del que allà s’hi estava trobant d’ençà de les darreres excavacions dels anys 70. Qualsevol lloc de la vil·la respirava luxe i confort. Arreu apareixien restes de les pedres que l’havien ornamentada, procedents de tots dels racons de l’imperi romà, i que donaven fe de la categoria i de la importància d’aquest conjunt arqueològic. Una realitat que en aquell moment no ho semblava, però que a mesura que s’hi ha anat excavant i restaurant s’ha fet molt evident. En aquella primera visita, ens vam centrar a la zona de la domus per veure les noves pintures murals descobertes de la zona del criptopòrtic i el seu gran mosaic. Una de les directrius que algú havia donat als arqueòlegs era que de seguida que descobrissin les pintures murals les protegissin amb una gasa adherida amb resina Paraloid® B-72, en aquell moment el “mannà” salvador i conservador del patrimoni. La recomanació no era pas dolenta, i a ulls de restaurador obeïa a un criteri concret de subjecció puntual, per evitar risc de despreniment. Però aquesta especificitat mal entesa va suposar l’aplicació de la protecció a tot el conjunt

RESCAT

pictòric, independentment de la zona, i va convertir tot el conjunt en una espècie de regal embolicat. Malgrat això, l’autèntic problema va ser que aquestes teles enganxades amb resina van estar massa anys sobre els frescos, a part que es van col·locar sense netejar degudament la superfície dels murals de les restes de terra. El que havia de ser una protecció provisional es va allargar en el temps, i va crear un problema afegit a la pròpia alteració d’uns frescos a l’exterior. La barreja de resina acrílica amb restes sòlides dipositades en superfície forma una espècie de pel·lícula dura i resistent, difícil de retirar a mesura que la resina es va fent insoluble, i que alhora no deixa transpirar de forma natural les parets pintades. Així doncs, una de les primeres accions a fer immediatament hauria d’haver estat treure les teles (algunes de les quals ja començaven a desprendre’s) i sobretot la resina, que condicionava l’estabilitat i l’estètica del fresc. La seva retirada, anys més tard, no va comportar l’eliminació total del Paraloid®, ja que per la seva

—

Vista parcial de la galeria i les estances inferiors de la domus, sota la coberta

—

Pere Rovira, conservador-restaurador, coordinador de l’Àrea de Pintura mural, Escultura en pedra i Jaciments

forta adhesió encara va continuar per tota la superfície. Tot això, a la llarga, ha comportat que algunes parts estiguin esbalaïdes i generin alguns aixecaments, deguts a l’efecte barrera que fa la transmissió d’humitat interior-exterior en combinació amb la presència de sals. Tota aquesta problemàtica va comportar la seva restauració en diverses ocasions, a fi que no es degradessin més. Malgrat tot, les sals contingudes en els murs han seguit sortint i sortint irremeiablement. Un dels estudis més recents que hem portat a terme des del CRBMC ha estat valorar el comportament de les sals i la seva retirada, així com la neteja de restes de resina mitjançant la metodologia de gels de Wolbers, tema que ja s’explica en un altre article. Una de les primeres accions per a la conservació del jaciment, i segurament la més destacada d’ençà de la represa de les excavacions, fou la col·locació d’un sostre provisional a la zona de la domus, que protegia en bona part les seves restes. Aquesta gran acció preventiva, la primera en un jaciment al descobert a Catalunya, alliberava del desgast de la pluja els paraments més alts i voluminosos trobats mai en un jaciment del nostre país, i permetia alhora conservar les parets originals, el mosaic i les pintures murals. Evidentment, això evitava

centrederestauracio.gencat.cat

—

Una part dels mosaics extrets de l’ambulacre i dipositats als magatzems del MNAT

—

l’arrencament dels mosaics i de les pintures murals, accions massa habituals en les campanyes arqueològiques del passat. Però el que va ser una bona protecció provisional, a la llarga també va acabar suposant un problema, derivat d’aquesta mateixa provisionalitat. El material d’uralita de què està feta la coberta del teulat s’ha de retirar, per norma, tot i que puntualment ja s’ha anat substituint per les alteracions que ha patit. El següent problema més gran que va aparèixer és que la pluja que recull la teulada decantava massa aigua sobre el cantó del criptopòrtic, ja que no hi havia canaleres que portessin l’aigua lluny de les estances, el que provocava molta humitat i afloraments de sals, agents que han malmès el mosaic i els murals d’aquella zona. De fet, el perímetre de protecció del teulat està al límit (sense marges) dels elements de la domus que vol conservar, mentre que altres parts d’aquesta queden totalment fora, com el peristil i el triclini, del qual ja es van arrencar i traspassar els mosaics, que esperen a la reserva per poder tornar algun dia al seu lloc. El que es pretenia en el seu moment amb el teulat era protegir aquelles parts arqueològicament més importants i més ben conservades de la domus, potser amb l’esperança d’ampliar el cobriment en una altra etapa. Però els anys van

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Vista general de la coberta que cobreix una part important de la domus

—

Les zones de recolzament de l’estructura de la teulada vella també han condicionat la conservació del lloc que ocupa, cosa que no passarà amb la nova teulada, ja que el recolzament estarà lluny de la casa

—

passar i això no es va fer. L’estructura metàl·lica de sustentació també s’ha envellit. Tot i que està estable s’ha anat oxidant. I les múltiples bases de sustentació de ciment incloses dins de les parets originals també les han deteriorat, bàsicament perquè eren de tàpia. També han anat sortint goteres pròpies del desgast i que necessiten ser reparades ràpidament per evitar els bassals d’aigua i les consegüents alteracions que en deriven. El sistema hidrològic complex que presenta tota la vil·la fa que la conservació dels seus elements sigui més difícil, tot i que el vessant on s’ubica tendeix cap a la mar. Probablement, quan la vil·la estava activa els moviments de l’aigua estaven controlats i degudament encaminats, cosa que feia que no hi haguessin els problemes lògics d’un jaciment descarnat.

RESCAT

De fet, moltes de les canalitzacions i desaigües originals de la domus podrien seguir funcionant si el seu recorregut no es veiés estroncat per oclusions i moviments de terres, el que facilitaria aquest drenatge necessari. La pròpia morfologia constructiva de la domus, integrada a la lloma i que n’aprofita el pendent, provoca que les aigües provinents de la zona superior es filtrin cap al seu interior i que facin el lògic recorregut descendent, un problema que el teulat provisional per si sol no pot solucionar. D’aquesta manera, l’aparició de focus d’aigua en dies de pluja intensa acaba per comportar també un deteriorament del lloc, cosa molt habitual en jaciments arqueològics. Atesos els problemes que originava l’aigua en el jaciment (moviment d’aigües i drenatges), un dels objectius principals del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) va ser preveure el

cobriment de tot el jaciment amb una nova coberta. El nou projecte per a aquesta el va desenvolupar el despatx de l’arquitecte Estanislau Roca (RC Arquitectura i Projecte Urbà, SCP), i es va fer a nivell de conservació seguint les directrius donades pel CRBMC, a fi de preservar completament els elements continguts en el jaciment. El projecte inicial era realment espectacular, i permetia fer tot el recorregut del jaciment des d’una passarel·la alçada, a l’hora que quedava protegida tota la zona. La idea inicial també era que el sostre fos modular i que es pogués anar repetint en cada zona, de forma consecutiva, fins a tapar tot el jaciment. Això hagués permès diversificar el cost de tot el conjunt i distribuir-lo en diversos anys, segons les possibilitats. Però la realitat econòmica del Departament de Cultura ens va fer despertar, pel que es va haver de modificar la intenció inicial del MNAT i del CRBMC de cobrir tot el jaciment, i fer una cobertura parcial per a la zona de la domus. Aquesta gran actuació està previst fer-la properament, i serà la substitució del teulat provisional per un de nou, amb una dimensió més gran (però no completa) i amb marges suficientment amples per protegir més bé, com a mínim, les pintures i el mosaic. Aquest teulat tindrà també l’apuntalament de les estructures fora de l’àmbit de la domus i un drenatge canalitzat de les aigües que reculli la teulada, que es dirigiran principalment cap als desaigües originals que ja tenia la domus. El nou projecte, tot i ser més modest i sense modulacions, segueix sent un bon projecte, amb la finalitat de protegir les restes. Ara bé, malgrat els esforços ingents del Museu, de moment només s’ha canalitzat l’aigua del teulat vell, que ja ha contribuït a millorar la conservació en general. Aquesta dura realitat contrasta amb la resta de l’estat espanyol i d’altres països, que cobreixen molts del seus jaciments, si més no els més importants. Amb allò en què havíem estat pioners ara ja estem a la cua. El Departament de Cultura prefereix invertir els pocs diners que té per a jaciments arqueològics a aixecar muralles fictícies i a construir decorats teatrals, per al gaudi i la recreació del turista acostumat a sèries de Netflix, en comptes de tirar endavant projectes seriosos de preservació dels jaciments. Les recreacions mentals no ens faran pas doctes a ulls de la ciència i de la història; ni més rics. Això sí, el turista tindrà el parc temàtic ideal per quedar satisfet de la visita. De moment, ens veiem obligats a posar una altra “tireta” al patiment del jaciment: una coberta parcial a la domus de la vil·la residencial més important de la península Ibèrica. Més val això que

centrederestauracio.gencat.cat

res. Però és quedar-se a mig camí. A tots els jaciments, els costos derivats del manteniment i de la conservació-restauració, amb una contínua pèrdua i desgast d’elements de forma irreparable, i amb la majoria de mosaics i pintures murals oblidats a les reserves perquè no poden retornar al seu lloc, superen de llarg el cost que implica fer una coberta. I qui dia passa any empeny. Dum Roma deliberat, Saguntum perit. Els darrers estudis encarregats l’any 2020 pel MNAT a Flumen, SL per a la millora del drenatge superficial del jaciment donen una diagnosi molt clara del comportament hidrològic i hidràulic, tant en l’escorrentiu com en l’arrossegament i deposició de sediments, així com unes propostes d’actuació per reduir l’efecte de la inundació i les consegüents erosions. Tot i saber la realitat que ens envolta, la millor recomanació que assenyala l’estudi per a la preservació del jaciment és el seu cobriment total. Mira per on! També diu que es pot optar per cobriments puntuals en zones que no tenen un drenatge natural, com seria la zona de la domus, el mitreu, el dipòsit de l’hortus i alguna estança dels banys meridionals. Igualment, s’apunta la necessitat de construir petites

—

Mapa de les zones amb més risc d’alteració. Il·lustració: CRBMC

—

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

motes i canvis de pendents, a fi de canalitzar les aigües superficials amb seguretat i evitar que es dipositin sobre elements visibles. Dur a terme aquestes accions serà primordial de cara a la conservació del jaciment, i així també poder engegar actuacions de conservació-restauració amb garanties d’estabilitat a llarg termini. Tornant al fil inicial d’aquest article, una de les coses importants que també vam veure aquell dia va ser el mural decoratiu al fresc, que presidia la font que estava ubicada en una de les habitacions que donava a l’ambulatio. La construcció d’una cisterna i una font era una actuació prou important perquè s’erigís en honor del déu Oceanus, i que hi constessin els noms dels factorum d’aquesta construcció: Caius Valerius Avitus i Faustina, els senyors de la casa. La descoberta d’un document tan excepcional va condicionar que es fessin una sèrie de valoracions sobre la seva preservació, i es va determi-

RESCAT

nar que el millor seria arrencar el frontal i portar-lo a un interior, una decisió que potser actualment no prendríem. La intervenció va comportar un arrencament a stacco d’aquest mural, la primera gran actuació in situ del CRBMC al jaciment. Aquell arrencament va se molt laboriós, ja que es va fer en vertical, i es va aprofitar la secció de la paret per dalt. El CRBMC va transportar el mural arrencat a un suport moble inert, a fi que es pogués contemplar dins del Centre d’Interpretació dels Munts. De la zona del criptopòrtic de la domus cal destacar la intervenció sobre el llarg mosaic de tessel·les, que és l’únic de la vil·la que encara es manté en el lloc original. Aquest espectacular mosaic va ésser intervingut en neteja i consolidació, per tal que no es degradés més, sobretot pel que fa als punts amb aixecaments amb pèrdua de tessel·la, els llocs d’embassament d’aigua (derivats de la penetració de l’aigua de pluja a

—

Disseny del que havia de ser la nova teulada en el primer projecte, però que no s’ha pogut portar a terme per manca de recursos econòmics. Disseny: RC Arquitectura i Projecte Urbà, SCP

—

La qualitat de les pintures murals que ornamentaven les estances es fa difícil de conservar davant la presència d’humitat

—

centrederestauracio.gencat.cat

l’interior de la zona residencial) i a les tessel·les argiloses que es desfeien. Les restauracions es van fer en diversos anys, i les van dur a terme diversos professionals especialitzats, sota la supervisió del CRBMC. Actualment, malgrat les necessitats, ja no es faran noves actuacions per al seu manteniment fins que no es col·loqui la nova teulada. Malauradament, la resta de mosaics de la vil·la foren arrencats i col·locats en plafons petits suportats amb ciment, com se solia fer habitualment, guardats a la reserva. La intenció és que algun dia, quan hi hagi coberta, es puguin retornar als espais originals, a fi de donar-los un sentit i sobretot la visibilitat que ara no tenen. La línia d’actuació del CRBMC al jaciment, encetada amb la pintura mural de l’Oceanus i el mosaic del criptopòrtic, la van seguir les diverses restauracions en pintura mural, centrades sobretot als àmbits de la casa residencial i de la galeria d’accés a les termes (ambulatio). Totes aquestes actuacions han servit per preservar aquestes restes pictòriques, importantíssimes per veure la decoració del jaciment. Tal i com ja es veurà en els diversos articles d’aquest monogràfic les intervencions acaben xocant sempre amb els problemes d’humitat i de les condicions ambientals, i sobretot amb el de les sals presents de forma natural en el jaciment. Cal destacar l’important que ha estat anar consolidant en aquests anys tots els paraments amb pintures murals.

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Pintura mural de l’Oceanus, després de la restauració

Mapa topogràfic dels escorrentius observats (fletxes vermelles) i punts de les principals incidències (triangles numerats). (Flumen, SL. Font: ICAC)

—

Ubicació de la cisterna i la font on apareixia l’Oceanus que van fer construir els amfitrions de la casa. Foto: Pere Rovira

— RESCAT

Les darreres intervencions s’han centrat a estudiar les alteracions que pateixen les pintures murals de la domus, alhora que s’han anat fent feines de manteniment, amb la retirada de les noves sals solubles emergents i de la microbiota, i a seguir consolidant els morters i pintures afectats. Un treball que ha tingut una especial incidència aquest últim any, a causa de la quantitat de pluja que ha caigut. Una de les troballes més espectaculars que es van fer durant les excavacions a la domus ha estat el sostre enteixinat amb policromia al fresc, que es va localitzar en una de les estances secundàries (núm. 4700), de moment una peça que, per les seves característiques, és única a l’imperi. Es van recuperar els múltiples fragments que el formaven, i es va iniciar la seva recomposició el 2006. Actualment, s’hi està treballant, per a l’any 2022 poder-lo presentar en exposició totalment restaurat. Una meravella artística i d’una gran complexitat tècnica pel que fa a la seva restauració. Els banys meridionals (o termes) representen una part molt important del jaciment, amb molts espais conservats, on també s’ha actuat per consolidar les restes de pintura mural i morters de les piscines i accessos, així com per recuperar parcialment les parts derruïdes del terra de la

centrederestauracio.gencat.cat

piscina d’aigua calenta (caldarium). Com a la resta d’estances i espais del jaciment, només se n’ha fet una part, i cal seguir treballant en la seva restauració i manteniment. Darrerament, també s’han centrat els esforços en el mitreu, l’espai de culte de la vil·la, d’una qualitat comparable al de les termes de Caracal· la, a Roma. És una estança molt important i força malmesa, que no està inclosa de moment en el recorregut, ja que encara està en procés de restauració. Aquesta àrea, construïda com una ala annexa, perpendicular al deambulatori, requereix de continues intervencions en la consolidació dels morters i la restauració de les pintures murals dels paraments conservats. També, com passa en altres àmbits del jaciment, necessita de la consolidació de les terres perimetrals i d’un drenatge adequat per tal que les aigües no el malmetin més. Igual que a tot el jaciment, després d’una excavació, l’aflorament de noves estructures construïdes provoca el seu continu desgast, ja que han quedat despullades de protecció. Es fa molt necessari posar ordre al moviment d’aigües pluvials, a fi d’evitar corriments de terres, especialment greu al mitreu. I són el pas previ necessari abans de la restauració definitiva dels morters i de les pintures murals. De moment,

—

El mosaic de la galeria després del tractament de restauració

—

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Inici del muntatge dels fragments del sostre recuperats en l’excavació de l’habitació núm. 4700. Foto: Misi Bruned

—

— s’han consolidat puntualment les zones amb morters i pintures murals, en espera d’una restauració global de tot aquest espai, que ha d’incloure la recol·locació de carreus i elements caiguts, i la preparació del terra per ser transitable, si això és possible. Altres elements singulars del jaciment, com els dipòsits i les cisternes, també han estat objecte d’intervenció, en aquest cas la cisterna gran de planta rectangular anomenada “Castel” i del dipòsit anomenat “La Tartana”. Les cisternes han estat elements essencials per a la vida de la vil·la i dels seus conreus, i la seva conservació serveix per explicar-ho, a part de fer veure l’excel·lent nivell constructiu que tenien els romans. Les restauracions de les cisternes se centren sobretot a reposar els morters de junta i a consolidar els lliscats de morter de calç que recobrien les seves parets, a part de retirar les plantes superiors i fer els tractaments biocides necessaris per tal que no es degradin. Les actuacions arquitectòniques dins de l’àmbit museogràfic que s’han fet en el recorregut del visitant sempre han tingut dues orientacions molt clares. Per un costat, marcar una línia de pas més o menys segura, amb un terra prou ferm que sigui apte per caminar, a fi d’evitar sortides de marge que puguin malmetre les excavacions i els mateixos visitants. Per altra banda, senyalar els diferents àmbits i donar una visió endreçada del jaciment en tots els seus espais. És important que aquestes actuacions no facin malbé els elements ni les estructures originals, ni que tampoc condicionin l’estètica arqueològica, motiu pel qual hem treballat conjuntament amb l’arquitecte i l’arqueòleg. La inclusió de nous elements com els parterres de fusta i les baranes de protecció ajuden a preservar el conjunt i faciliten el recorregut de les persones. De fet, és important procurar que els nous elements aportats al jaciment ajudin a la seva conservació, sobretot l’adequació dels accessos que han de

RESCAT

Aspecte de la piscina d’aigua freda (frigidarium), a l’aire lliure, abans de la intervenció

—

facilitar la circulació de les aigües pluvials. La darrera actuació d’aquest tipus, projecte redactat per l’arquitecte Miquel Orellana, es va centrar sobretot a la zona del deambulatio i a la de les termes. Tot i algunes llicències en la reintegració d’alguns elements arquitectònics, el recorregut pel jaciment és lògic i comprensible, i abraça quasi tot l’espai descobert. El gran enemic del jaciment són tots aquells agents de degradació d’origen biològic que conviuen en ell, pel que cal aplicar una bona conservació preventiva, que no es pot deixar mai de costat. Com a factor de conjunt, un dels objectius principals per al manteniment del jaciment (com el de tots els jaciments arqueològics al descobert) és fer un bon programa preventiu i de manteniment anual, per minimitzar l’impacte de la vegetació i de la microbiota sobre totes les estructures i elements descoberts. Tot i que en un ambient exterior la minimització dels elements biològics segueix sent una quimera, cal ser insistent i constant en el

—

Aspecte general del mitreu abans de la intervenció

—

Piscina d’aigua calenta (caldarium) amb una reconstrucció parcial del sistema de calefacció

— —

La zona del deambulatori en direcció als banys,amb el nou paviment que hi facilita l’accés

—

Cisterna gran, anomenada “Castel”, amb colonitzacions biològiques derivades de la seva ubicació a l’exterior. Foto: Sílvia Llobet

— —

Augment de plantes superiors a la zona del mitreu. El control del creixement de la biota passa per un manteniment continuat del jaciment. Foto: Sílvia Llobet

—

tractament de la biota, i procurar que aquesta no excedeixi el punt en què la seva proliferació pugui condicionar la conservació del conjunt, sempre amb respecte al medi ambient. Les intervencions que es descriuen en aquest monogràfic són un petit apunt del que s’ha fet i del que s’haurà d’anar fent en els propers anys. Per més que s'hi treballi, un jaciment d’aquestes característiques sempre tindrà actuacions pendents, però volem que les que fem no condicionin el futur. Carpent tua poma nepotes.

FITXA CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: material arqueològic i paleontològic | OBJECTE: jaciment | MATERIAL / TÈCNICA: pintura mural | DATA / ÈPOCA: romana, del s. I aC fins el s.VII dC | LOCALITZACIÓ: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Vil·la romana dels Munts, Altafulla (Tarragonès) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 14145 | CATALOGACIÓ: Conjunt arqueològic de Tàrraco declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Any 2000. Catalogació BCIN 2044-ZA

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

INNOVACIÓ & RECERCA

M. JOSÉ GRACIA TARRAGONA

Pla de conservació preventiva de la vil·la romana dels Munts ABANS D’ENTRAR A PARLAR DEL PLA DE CONSERVACIÓ PREVENTIVA, CONSIDERO NECESSARI RECORDAR LES DEFINICIONS DELS TERMES BÀSICS SOBRE ELS QUALS ES FONAMENTA LA NOSTRA TASCA. SÓN UNS TERMES QUE UTILITZEM CADA DIA, I ÉS IMPORTANT TENIR-LOS PRESENTS.

La norma UNE-EN 15898, de març de 2012, defineix la conservació com «les mesures i accions destinades a salvaguardar el patrimoni cultural dins el respecte al seu interès patrimonial, incloent la seva accessibilitat a les generacions presents i futures. La conservació comprèn la conservació preventiva, la conservació curativa i la restauració.»

RESCAT

 La conservació preventiva es defineix en aquesta norma com «les mesures i accions dirigides a evitar o minimitzar en el futur una lesió o dany, un deteriorament i una pèrdua i, en conseqüència, qualsevol intervenció invasiva.»  La conservació curativa és descriu com «les accions aplicades directament sobre un bé per aturar el deteriorament i/o lesions o danys.»  Restauració: «accions que es fan sobre un bé estable o estabilitzat, destinades a millorar el seu reconeixement, comprensió i/o ús, dins del respecte al seu interès patrimonial i als materials i tècniques utilitzats.»

M. José Gracia Tarragona, conservadora–restauradora. Coordinadora de l'Àrea de Conservació Preventiva del CRBMC

—

Durant els treballs de seguiment i documentació de l’estat de conservació del jaciment. Foto: M. José Gracia

—

Abans i després de les tasques d’eliminació de plantes superiors. Foto: M. José Gracia

—

L’any 2011, amb l’aprovació del Pla Nacional de Conservació Preventiva, es fixa el significat del principi de conservació preventiva, que passa a ser un criteri fonamental sobre el qual establir les metodologies i actuacions. La definició s’amplia i la conservació preventiva es considera: «una estratègia de conservació del patrimoni cultural que proposa un mètode de treball sistemàtic per identificar, avaluar, detectar i controlar els riscos de deteriorament dels objectes, col·leccions i, per extensió, qualsevol bé cultural. El seu objectiu fonamental és eliminar o minimitzar aquests riscos, actuant sobre l’origen dels problemes, que generalment es troben en factors externs als béns culturals, i evitar amb això el seu deteriorament o pèrdua i la necessitat de dur a terme dràstics i costosos tractaments aplicats sobre els propis béns.» Des dels seus inicis, la conservació preventiva ha fonamentat els seus principis en l’intercanvi de coneixement, d’informació científica i de formació. L’estratègia de conservació preventiva adoptada l’any 2011 contempla aspectes com la sostenibilitat, l’optimització de recursos i l’accessibilitat al patrimoni. L’objectiu final és controlar els riscos i actuar sobre l’origen del problema, no sobre els seus efectes en els béns. És un canvi de tendència fonamental. Es va implantant lentament com a

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

vinculades a la conservació de l’espai, que ajudarà també a establir un calendari, donar prioritat i pressupostar les diverses necessitats del jaciment, amb coordinació d’esforços i recursos. Actualment, la pandèmia ha alentit el ritme de treball, però no l’ha aturat. Neix amb una voluntat d’estandardització, d’utilitzar metodologies i terminologia internacionalment reconegudes en matèria de conservació, i amb l’objectiu de fomentar la transferència de coneixement i la difusió, per poder aplicar les experiències apreses per professionals i gestors a altres jaciments i viceversa. Per arribar a bon terme, necessita de la implicació de tots els agents vinculats al jaciment. Cal generar equips interdisciplinaris, metodologies racionals i aconseguir una assignació pressupostària continuada. L’objectiu és desenvolupar una estratègia consensuada, i establir prioritats basades en estudis i dades corroborades i comptabilitzades (no només observació i experiència). Treballem amb l’objectiu d’assolir una gestió integrada per a la conservació del jaciment. Quin és el mètode de treball del Pla de Conservació Preventiva (PCP)? La metodologia de treball per desenvolupar un PCP es fonamenta en 4 fases: 1. Documentació: anàlisi del bé cultural i del seu context. 2. Anàlisi de riscos: identificació, valoració, definició de prioritats i proposta d’intervencions urgents.

—

Detall de la col·locació de l’aparell de control de dades d’humitat i de temperatura. Foto: M. José Gracia

—

RESCAT

estratègia en les polítiques i plans generals, i aquesta línia ascendent i imparable d’implantació arriba també als nostres jaciments. Des del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, conscients de la importància i de la necessitat d’aquest canvi, treballem des de fa ja uns anys en el desenvolupament d’estratègies de conservació preventiva, que avancen de forma paral·lela a les tasques de conservació curativa i de restauració que ja es venien duent a terme. Ens trobem en un estat molt inicial, i progressem a pas lent però segur. Des de l’any 2019, s’està treballant en l’elaboració del Pla de Conservació Preventiva del jaciment de la vil·la romana dels Munts. El Pla vol ser una eina per coordinar totes les tasques

3. Disseny i implementació de procediments i protocols: propostes de funcionament; procediments de treball sistemàtics; protocols de manteniment; mecanismes de detecció i resposta davant d’emergències, i proposta de mesures correctores (curatives i preventives). 4. Verificació Com ja he comentat, estem en una fase molt inicial del Pla. Treballem de forma paral·lela en les fases 1 i 2. D’una banda, estem endreçant la informació existent: documentació gràfica, informes, estudis i anàlisis, tot vinculat a la conservació i la restauració del jaciment. De l’altra, s’està fent el diagnòstic de l’estat de conservació i l’avaluació de riscos, i es conceptualitza l’eina amb la qual integrar i interrelacionar tota aquesta informació. L’avaluació de riscos i la identificació dels agents de deteriorament és fonamental. Poder

reconèixer la probabilitat que aparegui un deteriorament davant d’un agent d’alteració concreta (risc) i el control d’aquests agents permetrà evitar els danys i anticipar-se, i reduir així les intervencions sobre els elements. En aquest sentit, s’ha iniciat una monitorització per fer el seguiment dels agents detectats i els danys que poden generar. A banda, durant els darrers anys s’han destinat recursos per fer un seguit d’estudis complementaris, entre els quals destaquen: 1. Fotogrametria del criptopòrtic i de les 6 habitacions de la domus contigües a aquest, i mapatge de patologies i zones amb risc. 2. Estudi de sals: • Determinació de la composició mineralògica de les eflorescències, mitjançant difracció de raigs X amb un difractòmetre X’pert Pro MRD i amb un programari específic de mesura. 3. Estudi i identificació dels morters: • Estudi granulomètric • Determinació de la composició mineralògica del conglomerant i de l’àrid fi (fracció de mida inferior a 0,063 mm) • Determinació del grau d’hidraulicitat d’un conglomerant • Determinació de la porositat oberta, densitat aparent i relativa de cada morter segons la norma UNE-EN 83980:2014 • Assessorament i propostes per a nous morters de restauració 4. Estudi per identificar el material més adequat per retirar les capes de protecció aplicades a les pintures murals (majoritàriament Paraloid® B72) 5. Estudi de la conductivitat dels murs • Mesura de la conductivitat dels murs mitjançant discs d’agarosa • Mapatge de les dades preses sobre les ortofotografies dels murs estudiats

Per la seva banda, des del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) s’ha dut a terme un estudi sobre les aigües pluvials, de gran importància, atès que l’agent de deteriorament amb efectes més nocius sobre el jaciment en aquests moments és l’aigua. Els seus efectes són la principal causa, directa o indirecta de la majoria de patologies detectades. També existeix el projecte de nova coberta, llargament reclamat, i que sembla que finalment es farà, tot i que de forma parcial. Tot aquest coneixement servirà per elaborar un rigorós programa de manteniment. El programa implicarà la redacció d’un seguit de documents que serviran per organitzar les accions periòdiques que cal dur a terme, i que asseguraran el control sobre les actuacions implementades. Aquest programa inclourà, a més, protocols referents als usos i a la gestió del públic, a la seguretat, al control de vegetació, etc. Evidentment, les propostes de conservació preventiva no aturen la resta de projectes previstos, i en paral·lel es continuen fent tasques de conservació curativa i de restauració. Necessàriament, la conservació preventiva va vinculada a la curativa, atès que per prevenir alguns riscos i per millorar la resistència a l’agent de deteriorament, cal intervenir, en ocasions, sobre elements i/o estructures. S’han fet diverses intervencions d’urgència per estabilitzar elements del jaciment, a les quals se sumen treballs de restauració als revestiments murals i al mosaic conservats al criptopòrtic. Les necessitats d’actuació són generals per a tot el jaciment, però de moment els esforços s’han centrat sobretot a actuar a la zona del criptopòrtic i a les habitacions adjacents de la domus, amb intervencions puntuals també en el dipòsit conegut com «la Tartana» i en el mitreu. Continuarem treballant en el desenvolupament del Pla, i esperem augmentar també els recursos econòmics, materials i de personal.

FITXA CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: material arqueològic i paleontològic | OBJECTE: jaciment | DATA / ÈPOCA: romana, del s. I aC fins el s.VII dC | LOCALITZACIÓ: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Vil·la romana dels Munts, Altafulla (Tarragonès) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 14145 | CATALOGACIÓ: Conjunt arqueològic de Tàrraco declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Any 2000. Catalogació BCIN 2044-ZA

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

INNOVACIÓ & RECERCA

ALEIX BARBERÀ-GINÉ, SÍLVIA LLOBET, SÍLVIA MARÍN, JAIME SALGUERO i PERE ROVIRA

Estudis previs per a la conservació de les pintures murals decoratives de la vil·la romana dels Munts. La problemàtica de la conservació de pintures murals in situ en ambient exterior LA VIL·LA ROMANA DELS MUNTS ÉS UN DELS JACIMENTS ROMANS MÉS IMPORTANTS DE CATALUNYA, i presenta estructures d’ocupació que van des del s. I aC fins el s.VII dC. Es tracta d’una vil·la rica, profusament decorada amb mosaics i pintures murals, destinada a l’oci de les elits de la propera capital de Tàrraco. Es compon de diversos sectors: la zona residencial pròpiament dita (amb habitacions, triclini, peristil, etc.), la zona dels banys, una zona enjardinada o hortus, un mitreu, un ambulacre que connecta els diversos sectors i una àrea industrial amb diversos dipòsits d’aigua. L’àrea residencial, d’època alt imperial, consistia en un gran peristil i un edifici de dues plantes, de les quals tan sols s’ha conservat parcialment la zona semi-subterrània o criptopòrtic, formada per un passadís amb estances annexes. En aquest espai és on es conserva el grup de pintures murals romanes més importants conservades actualment in situ a Catalunya. Antecedents La zona residencial de la vil·la es comença a excavar als anys 90 del segle passat, i és quan es descobreix aquest grup de pintures murals que decoren un ampli i llarg passadís i cinc de les estances annexes del criptopòrtic. Durant l’excavació, i per protegir les pintures, es van bisellar amb diversos tipus de morters, i es van

RESCAT

protegir amb la col·locació de teles adherides amb resina, seguint la pràctica habitual. Per altra banda, i conscients de la importància del conjunt descobert, es va col·locar una coberta provisional per protegir-les de les precipitacions. Tot i aquesta, al cap de poc temps ja es començaven a veure senyals importants de degradació, associada a la presència de sals solubles que, per la seva acció disruptiva, estaven disgregant tant el mosaic com les pintures murals. Puntualment, s’han dut a terme diverses intervencions de restauració amb la intenció d’estabilitzar el conjunt, però fins a dia d’avui no han sigut capaces de garantir la conservació de les pintures murals ni d’aturar-ne la degradació. A finals de 2018, en vista de l’acusada i constant degradació del conjunt, es planteja la necessitat d’elaborar un projecte i estudis previs que permetin conèixer exactament l’origen de les degradacions que afecten les pintures, i proposar solucions degudament contrastades. Aquest estudi ha inclòs l’aixecament en 3D, mitjançant fotogrametria de tot el conjunt; l’obtenció d’ortofotografies; l’elaboració de mapes d’alteració; l’extracció i l’anàlisi de mostres (tant de les pintures com dels indicadors d’alteració); proves de neteja; proves de dessalatge i la recerca documental i catalogació de les intervencions anteriors. L’equip de professionals que hi ha

Aleix Barberà-Giné, conservador–restaurador de béns culturals Sílvia Llobet, conservadora-restauradora de béns culturals (Àbac, SL) Sílvia Marín, conservadora–restauradora de béns culturals Jaime Salguero, conservador–restaurador de béns culturals Pere Rovira, conservador–restaurador, coordinador de l’Àrea de Pintura Mural, Escultura en pedra i Arqueologia

—

Vista general del criptopòrtic de la zona residencial de la vil·la romana dels Munts, on s’han conservat les pintures murals i el mosaic. Foto: Silvia Marín

—

Detall de la superfície degradada de les pintures murals. La presència d’una resina en superfície exposada a la intempèrie provoca petits arrencaments i pèrdues de capa pictòrica. Foto: Aleix Barberà-Giné

— intervingut, sota la direcció del CRBMC, ha estat: Aleix Barberà-Giné, M. José Gracia, Sílvia Llobet, Silvia Marín, Antònia Navarro, Pere Rovira, Jaime Salguero i Ricardo Suárez. Aixecament 3D amb fotogrametria i mapes d’alteració La fotogrametria va permetre documentar completament l'estat de conservació del conjunt en aquell moment, i dur a terme l’estudi i anàlisi dels danys, tant de les pintures de les estances com del mosaic. Per a l'aixecament 3D es van prendre un total de 4.953 fotografies amb la càmera Sony a7RII, amb sensor CMOS de mida full frame i 42,4 megapíxels, objectiu Sony Zeiss Planar T fe 50 mm, llum natural indirecta, escales mètriques per poder dimensionar els danys i carta de color SpyderCheckr per a la gestió de color i exposició. Es van obtenir models fotogràfics 3D independents de les sis estances policromades, de la cisterna, de les estances annexes, dels murs pintats del criptopòrtic i del mosaic. De cadascun es guarda un original en format OBJ, de 30 milions de cares aproximadament, per tenir una referència detallada a nivell volumètric i així poder controlar l'aparició de futures alteracions, com poden ser separacions de capes de preparació, deformacions superficials o ensorraments de murs.

centrederestauracio.gencat.cat

En el cas del mosaic, es va fer, a més, un model digital d'elevacions (MDE) i tractaments de llum rasants virtuals, per tal d’estudiar les deformacions del relleu i el desgast de les tessel·les del mosaic en zones molt concretes. Alhora, es va generar també un model fotogràfic 3D de tot el conjunt arqueològic, per obtenir una documentació general i actualitzada, lliure de la coberta actual que el protegeix. A partir de les diferents fotogrametries, es van obtenir ortoimatges a escala i en alta qualitat (0,3 píxels per mil·límetre) de cadascuna de les pintures de les estances, així com del mosaic.

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Model fotogramètric obtingut de manera individualitzada per a l’estança 4600. Autor: Jaime Salguero

— —

Un dels mapes d’alteració fets a partir de les ortofotografies obtingudes mitjançant fotogrametria, en un dels paraments de l’estança 4600. Autor: Jaime Salguero

—

Llegenda Desgast de capa pictòrica Pèrdua de capa pictòrica Pèrdua de capa de preparació Eflorescències de sals solubles Atac biològic

Això va permetre tenir una documentació exacta i quantificable de les pèrdues i desgast de les diferents capes de la pintura mural, determinar zones en perill, aparició d'eflorescències i de sals solubles o atacs biològics. Aquesta valuosa documentació gràfica obtinguda va permetre elaborar uns mapes d'alteracions molt precisos, que van possibilitar veure globalment aquestes patologies i localitzar les àrees més afectades del conjunt. D'aquesta manera es van poder estudiar les possibles causes que haurien provocat l'aparició de sals solubles i la consegüent deterioració de les pintures murals i de les tessel·les del mosaic.

RESCAT

Caracterització analítica de materials Amb l’objectiu de caracteritzar els morters emprats en la fabricació de les pintures murals, del mosaic del criptopòrtic i de les pintures d’una habitació de la domus, així com per conèixer la composició mineral de les nombroses eflorescències que es documenten en aquesta zona, es va encarregar un primer estudi al Laboratori de Materials de l’Escola Politècnica Superior d'Edificació de Barcelona (EPSEB-UPC). Es van prendre mostres de tres punts d’eflorescències: d’una tessel·la ceràmica del mosaic, de la zona mitja del mur est del criptopòrtic i de la pintura mural d’una de les habitacions de la

—

Espectre FTIR de l’anàlisi d’eflorescències salines comparades amb el patró de sulfat de sodi. Amb difracció de raigs X es va corroborar que la forma cristal·lina es correspon amb thenardita

domus. Com que el jaciment es troba al costat del mar, en un inici es podia considerar que serien clorurs sòdics. L’estudi d’eflorescències s’ha fet amb difracció de raigs X, i els resultats apunten a la presència de carbonats de sodi sobre el mosaic i pintura mural del criptopòrtic, en concret termonatrita (Na2CO3H2O), gaylussita (Na2Ca(CO3)25H2O) i trona (Na3H(CO3)2(H2O)2). Tot i això, les anàlisis van determinar que gairebé la totalitat de les sals solubles presents eren thenardita (Na2SO4), un tipus de sulfat de sodi molt higroscòpic i especialment agressiu, perquè pot augmentar fins a 400 vegades el seu volum durant la seva cristal·lització, amb els canvis d’humitat ambiental. Aquesta dada ens introduïa un tipus de sal molt més agressiva que el clorur sòdic. També, en l’estudi dels morters de preparació de les capes pictòriques, tant del criptopòrtic com de la domus, s’han identificat clorurs, en concret halita NaCl. L’estudi de la granulositat dels morters s’ha fet per disgregació de via seca i tamisat, i la determinació de la composició del conglomerant mitjançant difracció de raigs X i anàlisi tèrmica gravitatòria. S’ha confirmat que el conglomerant és calç aèria i que els àrids són de composició mixta, silícica i calcària, de formes anguloses i de mida màxima de gra de 8 mm. La dosificació en pes del morter de les pintures del criptopòrtic és d’1:4 i el de la pintura de l’habitació de la domus és d’1:2. Per altra banda, el morter de preparació del mosaic presenta unes característiques similars, tot i que la dosificació en pes és d’1:3. Des del laboratori d’anàlisis fisicoquímiques del CRBMC, davant del greu problema de sals que

centrederestauracio.gencat.cat

Detall de l’efecte disruptiu sobre la capa pictòrica que genera la presència de sals solubles en el suport. Els cicles constants de cristal·lització de les sals disgreguen les pintures murals. Foto: Aleix Barberà-Giné

es documentaven en la totalitat d’estructures conservades a la vil·la, es va ampliar el mostreig i estudi. Es van analitzar 38 mostres d’eflorescències de la domus, del peristil, dels dipòsits Castel i Tartana i dels banys meridionals, sent la presència de sulfat de sodi molt generalitzada, tot i que el carbonat de sodi i els clorurs també s’identificaven arreu. Alhora, es van prendre 11 mostres de la terra de l’entorn del jaciment, que es van identificar com carbonat de calci, aluminosilicats i clorurs. Estudi del contingut de sals solubles Una de les causes de degradació que compromet més greument la conservació de les pintures murals és la presència de sals solubles en el suport i el seu efecte disruptiu cíclic. Abans d’iniciar una nova intervenció de conservació, es va considerar necessari dur a terme un estudi per identificar els tipus de sals solubles i avaluar la seva distribució en els paraments, per comprovar el nivell d’impacte que la seva presència tenia en la integritat de les pintures. Per a l’estudi del contingut en sals solubles als paraments convé tenir present que es tracta d’una aproximació complexa per diverses raons. Primer de tot, perquè el contingut en sals solubles varia en funció de les condicions

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

ambientals i l’origen d’aportació de les sals. En segon lloc, perquè el contingut de sals també canvia en funció de les característiques intrínseques del parament, com la porositat, la composició o possibles materials afegits en intervencions prèvies, de manera que no dóna una resposta homogènia i regular en tota la seva superfície. I, en darrer terme, perquè qualsevol mètode per obtenir un valor de contingut de sals solubles tindrà limitacions tècniques en relació amb els equips emprats, el grau de dissolució de les sals que s’extreguin i altres condicionants tècnics i metodològics. Essent conscients d’aquestes limitacions, la intenció de l’estudi va ser obtenir dades sistemàtiques i comparables, que poguessin aportar coneixement sobre els patrons de distribució de les sals en el mur i que es poguessin repetir en el temps. La possibilitat d’extracció de valors quantitatius, tot i que relativitzats pels factors prèviament mencionats, permetrien avaluar la relació entre l’estat de conservació de les pintures i la concentració puntual de sals localitzades en cada punt d’anàlisi. La metodologia emprada per obtenir el valor de sals solubles es basa en els tests de conductivitat amb agarosa. Les anàlisis es van dur a terme amb l’aplicació de discs d’agarosa Panreac® al 5% en aigua desionitzada, que es van deixar actuar durant 20 minuts sobre la superfície de les pintures, prèviament humitejada amb una gota d’aigua desionitzada. L’extracció quantitativa de sals solubles es va analitzar amb el conductímetre Horiba® LAQUAtwin EC11. Les anàlisis es van fer de manera sistemàtica a cada 30 cm del parament, però la distància s’hagués pogut modificar en cas de considerar-ho necessari. Els valors obtinguts es van abocar en taules, i per tal

RESCAT

—

Mostra del mètode de treball per a l’anàlisi de contingut en sals solubles. Es va dividir tot el parament amb una retícula de 30 centímetres amb cordill, i es van aplicar discs d’agarosa a les interseccions, que després de 20 minuts s’analitzarien amb conductímetre. Foto: Aleix Barberà-Giné

—

Mapa estadístic de color amb els resultats de conductivitat dels paraments de l’estança 4600, en el qual s’observa la distribució desigual de la concentració de sals als paraments. A sota, s’indiquen els punts de mesura per tenir una referència que permeti la repetibilitat. Autor: Jaime Salguero

—

LECTURES CORREGIDES DE CONDUCTIVITAT - HABITACIÓ A

de facilitar la interpretació dels resultats, també es van fer mapes estadístics de color per facilitar el seguiment i la comparació amb els mapes d’alteració. L’ús de mapes estadístics de color és un sistema gràfic d’identificació que, a part del valor quantitatiu de sals (que és el que canvia en funció de les diverses variables esmentades), ens aporta les àrees de més risc, és a dir, amb major concentració de sals. Malauradament, la utilitat d’aquesta metodologia de treball va ser corroborada tan sols al cap de tres mesos, quan es van identificar noves pèrdues de pintura dins del programa sistemàtic de control i avaluació del conjunt. Totes les alteracions que es van produir en els següents mesos van coincidir amb les àrees que s’havien identificat prèviament com d’especial risc. Així doncs, d’aquesta manera podem anticipar les zones més sensibles dins d’un

—

Taula amb els resultats de conductivitat per a l’estança 4600 del criptopòrtic. Els valors tenen el de conductivitat corregit (resta del valor inicial de conductivitat de l’agarosa). Autor: Aleix Barberà-Giné

— centrederestauracio.gencat.cat

763

663

433

783

1073

463

303

563

6873

773

783

793

433

743

883

1043

3073

4573

1593

903

923

5773

1493

833

573

1863

1413

503

953

933

953

8953

763

733

533

523

3173

383

553

683

993

933

923

693

343

813

2173

393

313

643

433

673

643

443

833

763

443

1223

963

673

343

423

523

343

283

303

1083

533

443

523

833

543

613

563

453

603

973

1013

933

423

353

413

513

373

1073

433

613

433

6573

723

783

363

393

523

273

1773

1343

863

393

243

1133

1573

4073

933

1473

833

363

1743

1973

2373

733

1633

633

2273

763

2073

1173

653

543

3473

1223

1043

643

633

393

463

503

543

403

193

433

1433

453

853

553

393

873

823

1493

313

323

493

393

503

433

513

323

853

573

523

473

513

603

833

903

203

673

303

263

713

363

253

593

553

353

1343

753

203

313

318

213

5073

623

323

353

193

303

6373

613

663

493

563

713

3473

993

413

403

633

1823

423

203

403

683

433

163

243

1973

523

393

313

6573

473

3273

733

643

493

1593

663

693

* Valors on s’han restat els 127 µS/cm 2 del gel d’agarosa abans d’haver-lo aplicat.

TOTAL : 209 MESURES

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

Dipòsits superficials

Concrecions

Capa de Paraloid B 72

Capa pictòrica: policromia al fresc o al sec Capa de preparació: morter de calç

—

Esquema estratigràfic de les capes de superfície sobre les pintures murals. Autor: Aleix Barberà-Giné

—

FTIR spectrum sample calcium carbonate pattern Paraloid® B72 pattern

mateix mur i definir prioritats d’intervenció en base als valors relatius obtinguts. Per altra banda, també ens permet fer un seguiment a llarg termini sobre l’evolució de la distribució del contingut de sals solubles, si es repetís l’operació en diferents èpoques o abans i després d’una intervenció de dessalatge. Per altra banda, per valorar l’efecte a temps real sobre les pintures es va col·locar una càmera fotogràfica que enregistrés les pintures durant 20 dies en un vídeo time-lapse, amb captura de dades configurada cada 5 minuts. En el vídeo obtingut es pot observar com les sals cristal· litzen en eflorescències sobre la superfície de les pintures i es tornen a dissoldre gairebé immediatament en cicles periòdics diaris. En els moments més càlids i secs del dia es formen les eflorescències, mentre que en els moments més humits i freds se solubilitzen. Aquest seguiment visual es complementa amb la col·locació d’una estació climàtica per a la mesura de la temperatura i la humitat relativa tant ambiental com en superfície. D’aquesta manera es podrà conèixer exactament en quins rangs ambientals es comença a produir la cristal·lització de les sals i, per tant, la degradació de les pintures. En relació amb la procedència d’aquestes sals, que és fonamental per al seu posterior tractament, es va descartar que poguessin provenir del mar, ja que la thenardita no és una sal habitual en l’aigua marina, i es va descartar també el seu origen del subsòl amb l’extracció i anàlisi de

RESCAT

múltiples mostres del terreny. En cap dels punts analitzats del subsòl del jaciment es va identificar la presència de sulfats de sodi. Per altra banda, es van analitzar els morters aplicats en intervencions anteriors. En la gran majoria tampoc s’hi van identificar sulfats de sodi, però en algun d’ells s’hi va observar guix, és a dir, sulfat de calci. Seria possible que diversos morters afegits en intervencions anteriors, ja fossin de ciment o de calç, poguessin haver tingut guix incorporat en una certa proporció. Tal i com s’ha trobat en la bibliografia especialitzada, és possible la formació de sulfat de sodi en solucions de sulfat de calci i clorur sòdic, per les constants de formació i estabilitat dels diversos productes en solució aquosa. El sulfat de calci és parcialment soluble en aigua i en presència de clorur sòdic marí pot formar sulfat de sodi. Per tant, a dia d’avui, la principal hipòtesi és que les sals que afecten les pintures es troben directament relacionades amb l’aplicació de materials afegits en intervencions anteriors, en presència d’aerosol marí. La sal identificada (thenardita), per la seva solubilitat i morfologia, és molt més agressiva i degradant que no el clorur sòdic, i per això s’han observat danys tan accelerats i mantinguts en el temps. Per tal de ser efectiu, qualsevol tractament destinat a resoldre l’afectació de sals hauria de preveure la substitució de tots els morters afegits amb anterioritat, que poguessin ser susceptibles de tenir guix en composició.

—

Anàlisi d’una mostra de la capa pictòrica que identifica la capa de vernís com a Paraloid® B72

—

Estudi de neteja Les proves de neteja s’executen sobre l’estança 4600 i pretenen assolir la remoció de les diverses capes de superfície que presenten actualment les pintures murals, però posant especial èmfasi en la retirada de les restes de materials impropis aportats en intervencions anteriors. La presència d’una capa gruixuda de resina que recobreix les pintures murals obstrueix la porositat del morter i afecta la correcta circulació de vapor. És lògic pensar que pugui ser un factor que agreugi els danys produïts per les sals. Per altra banda, a sota de la capa de resina n’hi ha una de concrecions que recobreix de manera irregular les pintures. Per tant, a l’hora d’assolir una neteja completa de la superfície es requereix d’una doble aproximació, que inclou tant la remoció de la resina com l’eliminació de les concrecions i d’altres capes de brutícia.

D’altra banda, es decideix provar un quelant eficaç per segrestar ions calci d’una sal carbonàtica, com és el CaCO3, gràcies al seu pKf Ca-DTPA 10,9. Es duen a terme dues solucions amortidores amb quelant DTPA: una amb un pH capaç de facilitar la remoció dels carbonats, tant per quelació (pK3) com per dissolució (pH 4,5), i una altra amb un pH de seguretat, per als carbonats constitutius de l’obra (pH 8,5), però amb capacitat quelant (pK4). Ambdues solucions són, sens dubte, sistemes que podrien ser eficaços en la neteja de la capa de carbonats i de terra carbonatada típicament arqueològica, i que es troba sota la capa de Paraloid® B-72.

A) Proves de neteja aquosa superficial Per treballar de manera estratificada i controlada, s’opta primerament per valorar una possible neteja aquosa de la capa més superficial de brutícia, abans d’emprendre la remoció de la resina acrílica. Cal dir que una neteja aquosa prèvia acostuma a facilitar la posterior acció dels dissolvents, en el cas d’haver d’eliminar un estrat sensible als dissolvents orgànics (l’absència de brutícia superficial sobre la resina facilita un millor contacte directe entre aquesta i els dissolvents). A partir de la presa de mesures de pH i de conductivitat a l’àrea on es volen fer les proves de neteja de la brutícia superficial, s’observa que la zona presenta un pH superficial de 7.1 i una conductivitat de 650 µS/cm2. Es requereix una solució amortidora capaç de remoure la brutícia superficial (bàsicament formada per restes de terra d’excavació i eflorescències salines), però que no malmeti el substrat pictòric. Com que es tracta d’un suport carbonàtic, l’elecció d’un quelant com el citrat sòdic (de pKf Ca-Citrat 4.68), a més de l’elecció d’un pH neutre o lleugerament alcalí (dins del rang de seguretat de la pintura mural i en harmonia amb el pH d’aquella zona del mur) haurien de ser un sistema de neteja segur. Igualment, es testen altres solucions tampó suaus, sense acció quelant, com per exemple l’acetat sòdic. En aquest cas, es baixa el pH de la solució fins a 5,5 per si calgués remoure crosta carbonàtica o altres sals insolubles, en els punts amb menys presència de resina acrílica (zones que semblen tenir una major presència de carbonats superficials aliens a la capa pictòrica).

centrederestauracio.gencat.cat

—

Zona on s’han practicat els primers testos de solubilitat de la capa de resina amb diferents mescles de dissolvents: 1, acetona (Fd 47); 2, acetona 75% i etanol 25% (Fd 44); 3, isoctà 30% i acetona 70% (Fd 63); 4, alcohol benzílic (Fd 48); 5, acetona 50% i alcohol benzílic 50% (Fd 48); 6, xilè (Fd 83). S’observa clarament com entre les diverses mescles, l’acetona deixa la superfície saturada, mentre que amb la resta de combinacions es retira el Paraloid® amb més profunditat, i deixa al descobert la capa de concrecions superficials. Foto: Aleix Barberà-Giné

—

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

FTIR spectrum sample Paraloid® B72 pattern

—

Anàlisi amb espectroscòpia FTIR d’una mostra de la capa pictòrica que s’havia netejat amb acetona per remoure la capa de resina. Els pics d’aquesta són clarament identificables amb les anàlisis, de manera que es conclou que queda una gran quantitat de residus amb aquest mètode de treball

Tot seguit es detallen les proves dutes a terme: A. Buffer (solució amortidora de pH) acetat sòdic 0,5% pH 5,5: remou escassament la brutícia superficial. B. Buffer (solució amortidora de pH) citrat sòdic 1% pH 7: remou molt eficaçment la brutícia superficial. C. Buffer (solució amortidora de pH) citrat sòdic 1% + DTPA 4% pH 4,5: remou eficaçment la brutícia superficial i sembla que elimina restes de sediments carbonatats als llocs on hi ha poca o nul·la presència de resina. Tot i així no sembla afectar la capa pictòrica ja que no observem remoció de color. D. Buffer (solució amortidora de pH) borat sòdic 1% + DTPA 4% pH 8,5: remou eficaçment la brutícia superficial i sembla que elimina restes de sediments carbonatats als llocs en què hi ha poca o nul·la presència de resina. Tot i així no sembla afectar la capa pictòrica, ja que no observem remoció de color. E. Repetició de B (citrat sòdic 1% a pH 7) sobre una zona amb poca o nul·la presència de capa de resina: remou molt eficaçment la brutícia superficial alhora que no remou color ni ataca la superfície original. F. Repetició de D (borat sòdic 1% + DTPA 4% pH 8,5) sobre una zona amb poca o nul·la presència de capa de resina: remou molt eficaçment la brutícia superficial i també les crostes carbonàtiques, alhora que no remou color ni ataca la superfície original. Com a conclusions per a aquesta primera neteja de brutícia superficial, la solució amortidora de citrat sòdic a l’1% i a pH 7 és efectiva i innòcua per a la pintura mural. Fins i tot, de cara a la proposta final de neteja es podria rebaixar la concentració del buffer a un 0,2 - 0,5% fins assolir una conductivitat isotònica amb la superfície a l’entorn dels 800 µS/cm2.

RESCAT

—

B) Proves de solubilitat amb dissolvents La resina va ser identificada amb FTIR com a Paraloid® B-72 i l’aproximació a la seva remoció, segons la lògica habitual, es basa en l’ús de dissolvents. Segons la pràctica comuna per a la remoció de resines, els primers tests es van basar en l’ús de dissolvents (veure taula) per determinar el seu rang de solubilitat en base a la combinació de diverses mescles d’isoctà, acetona i etanol, i l’assaig amb altres dissolvents habituals. Resultats de la remoció de resina amb dissolvents Dissolvent

Satura

Remoció

Evaporació

Color

Acetona

Sí

Superficial

Molt ràpida

S’enduu roig

AE1

Més efectiva

Ràpida

S’enduu roig

IA7

Més efectiva

Moderada

S’enduu roig

Alcohol benzílic

Més efectiva

Molt lenta

S’enduu roig

Acetona : BeOH

Més efectiva

Lenta

S’enduu roig

Xilè

Més efectiva

Molt lenta

S’enduu roig

El Paraloid®B-72 encara mostrava una elevada reversibilitat en els dissolvents en els quals és habitualment soluble. En base als tests inicials es va observar que, si bé l’acetona obtenia uns resultats estètics aparents més satisfactoris en comparació amb altres mescles de dissolvents, probablement fos perquè no acaba de retirar completament el Paraloid®B-72. De fet, l’anàlisi amb espectroscòpia FTIR de mostres netejades amb acetona mostraven encara senyals molt significatius de resina. Totes les altres mescles de dissolvents

—

Observació amb microscopi digital Dinolite® (x10) abans i després de remoure la capa de resina amb dissolvents en lliure. S’observen punts brillants de restes que pel mètode de treball no s’han pogut retirar. Foto: Aleix Barberà-Giné

aconsegueixen retirar de manera més eficaç la resina, i deixen al descobert un tel blanc de concrecions, probablement carbonàtiques, i un resultat visual menys satisfactori. Cal esmentar que totes les mescles de dissolvent assajades s’enduen en major o menor grau una mica de color a la zona dels vermells foscos, probablement perquè la naturalesa del pigment les fa més sensibles. S’hauria d’avaluar la possibilitat de tractar aquestes zones de manera individualitzada. Segurament aquesta remoció de color no es degui al fet que el dissolvent pugui ser agressiu per a la capa pictòrica, sinó perquè l’aplicació original de Paraloid® B-72 va fixar partícules pulverulentes que, en retirar-les, marxen amb els dissolvents. A nivell macroscòpic, la remoció de la resina amb utilització de dissolvents semblava un mètode efectiu i relativament ràpid. Tot i això, l’observació de mostres amb microscopi digital va corroborar que, malgrat haver retirat la major part de la resina superficial, encara hi havia residus en porus i fissures. El risc de trobar residus en zones de difícil accés o, fins i tot, el perill que la resina repenetrés en el sistema porós de la pintura mural es va corroborar amb anàlisis

—

Procés de treball per fer una prova de neteja amb emulsions polimèriques de goma xantana. Foto: Aleix Barberà-Giné

— centrederestauracio.gencat.cat

—

FTIR. D’aquesta manera, vam constatar que convenia apostar per una altra metodologia de treball. La següent consideració podria ser l’ús de dissolvents en gel, però els tradicionals solvent surfactant gels no són estables en superfícies iòniques. Per tant, tenint en compte la gran quantitat de sals presents a les pintures, es van haver de descartar. A més a més, també impliquen per a la seva remoció l’ús de dissolvents en lliure (és a dir, dissolvents que no s'apliquen ni gelificats ni en emulsions, com, per exemple, aquells aplicats amb turunda o pinzell). C) Neteja amb emulsions gelificades Finalment, es va apostar per una remoció de la resina mitjançant emulsions polimèriques. Es va descartar l’ús d’emulsions tradicionals per l’elevat contingut de tensioactius que incorporen en la seva formulació, que serien un residu afegit sobre la superfície de l’obra, cosa que volíem evitar. L’ús d’una emulsió podia oferir molts avantatges per resoldre la neteja concreta de les pintures murals dels Munts: – Es podria aconseguir la remoció de la resina sense que repenetrés en el sistema porós de la pintura mural. – Es podria assolir en un sol procés tant la remoció de la resina com de la capa de concrecions, si es formula la fase aquosa a tal efecte. – Es podria reduir dràsticament l’ús de dissolvent emprat, si es treballa de manera molt més segura, tant per al medi ambient com per als professionals. – Ens permet fer un esbandida aquosa del producte de neteja i, per tant, una neteja bàsicament aquosa per retirar la resina. – Atès que el producte de neteja és una emulsió sense tensioactius, s’evitaria la presència de possibles residus derivats de la intervenció.

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Vista amb llum rasant d’una prova de neteja amb emulsions polimèriques, en què s’observa la retirada satisfactòria de la capa de resina i de les concrecions superficials, amb la utilització, principalment, de mètodes aquosos amb l’addició de tan sols un 10% de dissolvent. Foto: Aleix Barberà-Giné

—

Per a la fase aquosa de l’emulsió, es va dissenyar una solució de borat sòdic a pH 8,5, amb l’addició de DTPA, amb una conductivitat total a l’entorn de 3.000 μS/cm2. Aquesta solució es troba en un rang de pH segur per a la conservació de les pintures murals al fresc, però amb l’addició del quelant és lleugerament capaç de retirar concrecions carbonàtiques de poc gruix presents sobre la capa pictòrica. Aquesta fase aquosa es gelifica posteriorment amb un 2% de goma xantana Vanzan®. Per a la fase solvent de l’emulsió es poden considerar diverses opcions, sempre i quan siguin immiscibles en aigua. La primera opció que es va plantejar va ser una mescla 1:1 d’acetona i alcohol benzílic, ja que són dissolvents que en petites quantitats tenen escassa toxicitat. La proporció de dissolvent en la fase aquosa era a l’entorn del 10% i l’emulsió que en resulta s’aplica suaument a pinzell sobre les pintures murals. El temps d’aplicació s’allarga si es treballa amb aquest

—

Observació amb microscopi digital Dinolite® (x13) abans i després de remoure la capa de resina amb emulsions polimèriques. S’observa una superfície més regular a nivell de neteja i sense residus apreciables de Paraloid®. Foto: Aleix Barberà-Giné

—

RESCAT

mètode, ja que per petites àrees d’uns 10 centímetres quadrats es podrien requerir al voltant de 5-10 minuts. Finalment, el producte de neteja s’esbandeix amb una altra solució tampó. A nivell analític, es va comprovar, tant amb microscopi digital com amb espectroscòpia FTIR, que els resultats obtinguts amb aquest mètode de treball eren més satisfactoris que el treball amb dissolvents en lliure, ja que en aquest cas gairebé no s’observaven restes de resina. Una altra opció de dissolvent que es va assajar fou l’ús de Rhodiasolv Iris®, un producte considerat “green solvent” per l’empresa fabricant, i que té una elevada capacitat solvent per a diversos tipus de resines. Es tracta d’un èster dibàsic, basat en els àcids dicarboxílics de cadena alquílica ramificada curta. Concretament, és un glutarat de dimetil 2-metil (nom INCI: Dimetil Metilglutarat, número CAS: 14035-94-0), presentat per Solvay com a alternativa verda a molts compostos orgànics clorats. Segons els paràmetres de solvència de Hansen (δH = 5,0; δP = 8,7) s’aproxima molt a la solubilitat de l’acetona, la N-metil-2-pirrolidona, l’etil acetat i la metil etil cetona, entre d’altres. Les emulsions que incorporaven tan sols entre un 5 i un 10% d’aquest dissolvent presentaven la mateixa eficàcia de neteja, però amb un temps de treball molt més curt, inferior als 5 minuts. La capacitat de remoció de la resina és evident a nivell macroscòpic i microscòpic, tal i com ho corroboren les anàlisis de laboratori.

FTIR spectrum sample cleaned with BeOH emulsion Paraloid® B72 pattern

—

Anàlisi amb espectroscòpia FTIR d’una mostra de la capa pictòrica que s’havia netejat amb una emulsió polimèrica amb un 10% de fase solvent (acetona 50% - alcohol benzílic 50%). No s’observen restes de resina

—

Mostra d’una zona netejada amb una emulsió polimèrica amb tan sols un 10% de fase solvent i esbandida aquosa. Amb un sol procés es pot retirar tant la capa de resina com el tel de concrecions carbonàtiques i brutícia superficial. Foto: Aleix Barberà-Giné

—

Conclusions L’estudi previ amb la participació de múltiples perfils professionals ha sigut determinant per entendre l’estat de conservació de les pintures i l’origen de les causes i factors de degradació que presenten. L’aixecament en 3D del conjunt i l’ús de planimetries d’alteracions ens permet determinar un estat inicial de conservació de les pintures murals i marcar les pautes per a la seva conservació-restauració. Aquest retrat de l’estat de conservació del jaciment, que ja s’està fent des de fa molts anys, és una pauta essencial per fer el seguiment de la degradació del conjunt al llarg del temps. A nivell de neteja, l’ús d’emulsions és un sistema més eficient a l’hora d’eliminar capes de resina sobre pintures murals, perquè minimitza l’ús de dissolvents i evita la repenetració de la resina a l’interior dels porus. Ens permet, al mateix temps eliminar la resina i les capes de concreció o brutícia superficial. De fet, a dia d’avui, l’elecció per sistemes en base aquosa és la solució més sostenible, segura i ecològica. La

retirada d’aquesta resina col·locada ja fa molts anys és molt important per mantenir la correcta transpiració dels murs i evitar més alteracions per la ingerència de les sals solubles presents en tot el jaciment. En relació als estudis de continguts de sals, la metodologia per obtenir les lectures de conductivitat amb discs d’agarosa és efectiva, i la combinació amb mapes estadístics de color ens permet determinar les zones de major risc en un parament. Aparentment, la presència de sulfat de sodi, principal causa de degradació, es deu a la formació d’una nova sal, per la combinació del guix present en alguns morters i el clorur sòdic de l’aerosol marí. Per això, qualsevol tractament de dessalatge haurà de preveure l’extracció de tots els morters d’intervenció susceptibles de contenir guix. A nivell estratègic, la presència generalitzada d’aquestes sals en tot el jaciment és una realitat, i es considera una prioritat atès el seu elevat efecte de degradació sobre els murals i el mosaic, i es confirma com d’un dels principals reptes a nivell de conservació en els propers any.

FITXA CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: material arqueològic i paleontològic | OBJECTE: jaciment | MATERIAL / TÈCNICA: pintura mural | DATA / ÈPOCA: romana, del s. I aC fins el s.VII dC | LOCALITZACIÓ: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Vil·la romana dels Munts, Altafulla (Tarragonès) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: diversos | CATALOGACIÓ: Conjunt arqueològic de Tàrraco declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Any 2000. Catalogació BCIN 2044-ZA

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

INNOVACIÓ & RECERCA

RUDI RANESI

Les pintures murals i el mosaic del criptopòrtic de la vil·la romana dels Munts EN AQUEST ARTICLE ES DESCRIU LA INTERVENCIÓ DE CONSERVACIÓ-RESTAURACIÓ DELS REVESTIMENTS CONSERVATS al criptopòrtic de la vil·la romana dels Munts: les pintures murals dels paraments laterals i el mosaic del paviment, l’únic conservat al seu lloc sense haver estat arrencat. La vil·la romana dels Munts és d’època alt-imperial, i presenta una gran riquesa arquitectònica i decorativa. El criptopòrtic es troba a la seva part residencial, construïda al vessant sud d’un turó orientat cap al mar. Es

RESCAT

tracta d’un corredor semisoterrat, amb una planta en forma d’L oberta cap a ponent, que donava accés a les estances privades de la domus. In situ, s’hi conserven els elements decoratius objecte de la restauració: les pintures murals al fresc i el paviment en opus tessellatum, que constitueixen els vestigis decoratius més significatius del jaciment dels Munts. El conjunt del criptopòrtic presentava, abans de la intervenció, un estat de conservació dolent o molt dolent, variable segons les zones. Les restes conservades estaven afectades per

—

Vista general del criptopòrtic després de la intervenció

—

Rudi Ranesi, conservador–restaurador de béns culturals. Arcovaleno Restauro, SL

—

Vista parcial de les pintures murals del mur sud del criptopòrtic abans i després de la intervenció. Es pot observar la recuperació de l’arquitectura pintada, que consisteix en un sòcol marbrejat i en panells decoratius rectangulars que alternen disposicions horitzontals i verticals

—

patologies que alteraven el conjunt a nivell conservatiu i estètic. Les principals alteracions eren causades per les condicions ambientals, la proximitat del mar i un ambient humit i salí; l’exposició a l’aire lliure determinava la presència generalitzada de dipòsits de pols, brutícia i sediments, així com de restes animals com excrements i nius d’insectes. Però sobretot el factor hídric és la principal causa d’alteració del conjunt; ja sigui per l’acció física directa o per efecte de les humitats de capil·laritat. Els trencaments de les planxes de fibrociment de la coberta han estat recurrents al llarg dels anys, malgrat que s’hagin reparat novament en el decurs de la present intervenció. Aquesta deficiència ha afectat el paviment i el coronament dels murs, que s’han vist erosionats en els punts de caiguda de les goteres. La presència d’aigua ha anat acompanyada per la formació de concrecions, endurides i carbonatades, i per l’aparició d’una gran quantitat d’eflorescències salines. També pel creixement biològic, que produïa alteracions diverses, com el creixement radicular de plantes superiors o la producció d’àcids, la formació d’oxalats i alteracions cromàtiques. La intervenció s’ha dirigit a millorar les condicions de conservació del conjunt, mitjançant l’estabilització i la consolidació de les alteracions. La recuperació de la dimensió estètica ha estat l’altre eix d’intervenció. En aquest sentit, s’ha posat especial atenció a les operacions de neteja i als sistemes de presentació final, que han variat segons les zones i els elements, però amb el manteniment de la coherència i la unitat del conjunt.

centrederestauracio.gencat.cat

Els processos d’intervenció s’han portat a terme de manera alterna o simultània, segons les necessitats de cada zona, i amb un tractament diferenciat per als diversos elements i materials constitutius: les pintures murals al fresc i el mosaic compost de tessel·les de pedra i ceràmica. Les operacions han començat amb una neteja mecànica per eliminar la pols i els dipòsits no adherits. Aquest mateix procés també ha servit per eliminar parcialment la resina acrílica de les pintures, i ha estat seguida per la neteja química mitjançant acetona, aplicada per impregnació mitjançant paletina i paper Japó. Les concrecions mitjanament endurides s’han eliminat amb l’acció combinada de bisturí, llapis de fibra de vidre i esponges Wishab®. A continuació, s’ha aplicat un producte biocida per reduir l’agressió biològica, i s’han eliminat en la mesura del possible les arrels de plantes presents a l’interior dels morters d’intonaco. Per treure les sals solubles, s’han retirat mecànicament les eflorescències i s’ha fet l’aplicació puntual d’apòsits d’aigua desionitzada en les zones en què les sals es trobaven carbonatades. Els morters descohesionats s’han consolidat mitjançant la injecció de morters hidràulics. En el cas de les pintures, la restitució de les pèrdues de matèria s’ha centrat a bisellar el perímetre, a segellar les fissures i esquerdes i a massillar les llacunes que alteraven la continuïtat visual de les superfícies decorades; les reintegracions cromàtiques s’han fet amb aquarel·la, mitjançant veladures o tratteggio, en funció dels casos. Pel que fa al mosaic, s’han recol·locat les tessel·les despreses, i per a la reintegració de les zones de

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Planimetria i mapatge d’un tram de les pintures murals del mur sud. Autoria: Caridad de la Peña

—

Alteracions

Intervenció

alteracions superficials

eliminació morters afegits

Concrecions calcàries Eflorescències salines intervencions anteriors

Morters afegits

consolidació

trencaments i deformacions

Fissures/esquerdes

Injecció zones buides amb PLM Adhesió de fragments amb PLM

separació i despreniments

reintegració

Descohesió. Bosses d’aire Disgregació morters Disgregació pintura (pulverulència/aixecaments) pèrdua de matèria

Pèrdua (policromia/morter)

RESCAT

Eliminació morters (bisells/zones massillades de llacunes)

Matèrica. Morter de calç Cromàtica. Retoc amb aquarel·la

—

Planimetria i mapatge d’un tram del mosaic del paviment. Autoria: Caridad de la Peña

—

Alteracions alteracions superficials

Eflorescències salines Concrecions carbonatades Calcinacions/ennegriments separació i despreniments

Tessel·les disgregades o desgastades Tessel·les aixecades Pèrdues/morters antics

Intervenció neteja

Eliminació de concrecions i morters afegits consolidació

Silicat d’etil Morter de calç i sorra i tessel·les aixecades reintegració

Morter de calç i sorra i tessel·les noves

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Vista parcial del mosaic del paviment del criptopòrtic abans i després de la intervenció

—

RESCAT

—

Detall d’un nus salomònic que forma el dibuix geomètric del mosaic del paviment

—

pèrdua se n’han incorporat d’altres que procedien del mateix mosaic i que es conservaven al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT). La intervenció descrita ha donat grans resultats per al conjunt del criptopòrtic, però es fa evident la necessitat d’un manteniment constant, per evitar la nova degradació dels materials constitutius.

FITXA CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: arqueologia i pintura mural | OBJECTE: pintures murals i mosaic del braç nord-est del criptopòrtic de la vil·la romana dels Munts | MATERIAL / TÈCNICA: pintures murals al fresc sobre intonaco de calç i sorra (paraments laterals) i mosaic en opus tessellatum (paviment) | TÍTOL / TEMA: revestiments decoratius; arquitectures pintades en panells decoratius (pintures murals) i decoracions geomètriques (mosaic) | DATA / ÈPOCA: mitjan segle ı primera meitat segle ıı. Època romana alt-imperial | DIMENSIONS: braç nord-est del criptopòrtic: 27,50 x 3,50 m | LOCALITZACIÓ: paraments laterals (pintures murals) i paviment (mosaic) del criptopòrtic situat al sector sud-est del jaciment de la vil·la romana dels Munts, Altafulla (Tarragonès) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 10028 (pintures murals) i 10027 (mosaic) | RESTAURACIÓ: Arcovaleno Restauro, SL. Rudi Ranesi (coordinador), Davide Belfiore, Sílvia Bottaro, Maria Cardenal, Neus Casal, Lorenzo Masi i Tina Núñez. Neus Casal i Caridad de la Peña (documentació) | REPORTATGE AUDIOVISUAL: Verònica Moragas | ANY/S DE LA RESTAURACIÓ: 2015-2016 | CATALOGACIÓ: Conjunt arqueològic de Tàrraco declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Any 2000. Catalogació BCIN 2044-ZA

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

INNOVACIÓ & RECERCA

RUDI RANESI

La conservació de les grans termes meridionals de la vil·la PRESENTEM LA INTERVENCIÓ DE CONSERVACIÓ-RESTAURACIÓ DELS REVESTIMENTS I DECORACIONS ORNAMENTALS conservats en 11 àmbits de les termes meridionals de la vil·la romana dels Munts. L’actuació de conservació-restauració es concep com a part de la restauració integral del conjunt dels banys meridionals, prevista en fases posteriors. Aquest conjunt està situat a l’extrem sud-oest del jaciment de la vil·la romana dels Munts, i son les termes més significatives d’època romana alt-imperial de la península. L’accés principal es feia des de l’ambulacre porticat que comunicava les termes inferiors amb la domus, a l’entorn del qual s’articulava la zona residencial de la vil·la. En els espais s’hi conserven nombroses estructures arquitectòniques, corresponents als murs de tancament de les estances, i les piscines que formaven el recorregut termal,

—

Vista general de la piscina natatòria i del frigidari després de la intervenció. Foto: Verònica Moragas

—

RESCAT

diferenciat entre la zona calenta i la zona freda. També es conserven restes dels elements de sosteniment de les cobertes, així com escales, canalitzacions, fonts d’aigua, claveguerams, forns i hipocausts. Els revestiments decoratius, que antigament recobrien les superfícies murals i els paviments, es conserven in situ de manera força fragmentària, però donen mostra de la sumptuositat i la riquesa decorativa del conjunt. A les parets destaquen sobretot les restes de pintures murals al fresc, però també els enllosats de pedra d’Alcover i els aplacats de marbres de diverses coloracions (que provenien de pedreres d’arreu de l’imperi). Al terra es conserven restes dels paviments amb soleres ceràmiques i algunes restes dels mosaics policroms en opus tessellatum, així com els revestiments hidràulics de gran qualitat.

Rudi Ranesi, conservador–restaurador de béns culturals. Arcovaleno Restauro, SL

—

Procés de neteja, sanejament i reordenació de la solera ceràmica del caldari. Foto: Lorenzo Masi

— —

—

Les pintures murals conservades a l’extrem sud-oest de l’ambulacre (zona d’accés a les termes), després de la intervenció. Foto: Verònica Moragas

—

Les tasques de conservació-restauració s’han centrat principalment en la neteja i sanejament dels espais, en l’estabilització del procés de degradació que patien els materials i en la millora de la lectura dels vestigis arqueològics. S’ha actuat sobretot en els revestiments de diversa naturalesa, que es conserven en paraments i paviments, i puntualment també en les pròpies estructures murals. Si bé les operacions bàsiques han estat similars en molts aspectes, a grans trets s’ha fet un tractament diferenciat entre les estructures amb els elements de construcció visibles (carreus i maons) i els paraments amb revestiments conservats (com ara arrebossats, morters en opus signinum, aplacats de marbre, tessel·les dels mosaics, enllosats de pedra i pintures murals). Les fases més importants de la intervenció es poden resumir en la neteja, la consolidació i la reintegració matèrica. En tots els casos s’han utilitzat materials compatibles i afins als originals. Els procediments i les metodologies d’aplicació, així com la composició exacta dels materials, han vingut determinats pels resultats de les proves prèvies dutes a terme a l’inici de l’obra.

Procés de recomposició de la canal de l’aigua que procedeix del sector nord del jaciment, i que la conduïa fins a la zona termal. Foto: Maria Cardenal

—

Les intervencions que s’hi han fet hauran d’anar acompanyades necessàriament per un constant manteniment de tota l’àrea, per tal de poder contrarestar els efectes determinats per l’exposició del conjunt a les condicions atmosfèriques i ambientals a l’exterior.

FITXA CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: arqueologia | OBJECTE: conjunt termal: paraments, paviments i revestiments diversos, pintures murals, mosaics i aplacats | MATERIAL / TÈCNICA: estructures murals de pedra calcària local semblant a la del Mèdol; opus caementicium, opus vittatum, opus incertum i opus quadratum. Revestiments: pintures murals al fresc, aplacats de marbre i de pedra d’Alcover, mosaics en opus signinum i opus tessellatum. Marbres, maons i rajoles ceràmiques, morters de calç i sorra i/o ceràmiques triturades | TÍTOL / TEMA: revestiments decoratius | DATA / ÈPOCA: època romana (final segle I - mitjan segle II fins al segle IV) | DIMENSIONS: paraments: 1.256 m2; paviments: 1.860 m2 | LOCALITZACIÓ: costat sud-oest de la vil·la romana dels Munts, Altafulla (Tarragonès) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 12565 | RESTAURACIÓ: coordinador: Rudi Ranesi (Arcovaleno Restauro, SL), Neus Casal (documentació), Carlos Alías, Maria Cardenal, Gianpiero Lauriola, Lorenzo Masi i Melitón Sánchez | FOTOGRAFIES: Verònica Moragas | ANY DE LA RESTAURACIÓ: 2016 | CATALOGACIÓ: Conjunt arqueològic de Tàrraco declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Any 2000. Catalogació BCIN 2044-ZA

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

INNOVACIÓ & RECERCA

SÍLVIA LLOBET

Treballs de conservació i restauració a l’avantcambra del mitreu EL MITREU ÉS UN EDIFICI DE GRANS DIMENSIONS, construït entre els segles II i III i dividit en diferents espais. En primer lloc, hi ha un corredor d’accés, seguit per una avantcambra destinada a espai de recepció i als preparatius del banquet ritual. A través d’aquesta, s’accedia a la gruta on es desenvolupaven els ritus iniciàtics i el banquet, que s’ajustava a les característiques arquitectòniques d’aquests recintes de culte: planta rectangular, corredor central i dues banquetes adossades als murs on estirar-se per menjar. Finalment, l’aula de culte tripartida, de la qual només es conserven les fonamentacions, però que devia estar presidida per una imatge de la mort ritual del brau, per part de Mitra. Antecedents Entre el anys 2004 i 2005 es van excavar la major part d’estructures del mitreu, i a partir d’aquí es van fer diverses campanyes d’urgència, bàsicament centrades a bisellar els revestiments murals de la l’avantcambra i de les banquetes de la gruta. Atès que perillava la conservació de les restes, l’any 2019, des del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) i del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) es decideix engegar els treballs de conservació i restauració d’aquest sector, per l’avantcambra. L’avantcambra, espai de recepció del mitreu És tracta d’un àmbit de planta trapezoïdal de 29 m2. El mur nord-oest era la façana visible des del pòrtic, i fou construït amb un sòcol de pedres irregulars lligades amb morter d’argila i alçat de tovot, tot revestit amb pintura mural tant a l’interior com a l’exterior. Les restes murals conservades a l’interior ens mostren un sòcol de fons blanc i uns filets rojos que delimiten un seguit de panells. Pel que fa al mur nord-est, només visible per la part interior, identifiquem entre pilars un mur també fet amb pedres, més regulars i lligades

RESCAT

amb morter de calç. Les restes de pintures murals presenten també un sòcol blanc i uns filets rojos que delimiten uns panells i interpanells de fons ocre. Finalment, una banqueta d’uns 60 cm d’amplada recorria els murs, tot i que actualment tan sols es conserva davant de la porta d’accés a la gruta, i se’n preserven els revestiments murals, que segueixen a grans trets la decoració dels altres. Estat de conservació L’estat de conservació general de l’avantcambra era dolent. Els agents de degradació eren nombrosos, ja que les estructures es troben exposades als agents climàtics, sent el més important l’aigua de la pluja. El jaciment s’estén pel vessant occidental del cap Roig, que es projecta vers l’oest formant un replà regular, on es va instal·lar el nucli central de la vil·la, que creix en pendent fins a connectar amb els banys meridionals a través d’una ambulatio, al sud de la qual es construeix el mitreu. Aquest, rep l’impacte de les escorrenties de l’aigua, les quals causen problemes de rentatge dels revestiments i de descalçament dels murs. La no cobertura de les estructures provoca també el desenvolupament de biocolonització, com és el creixement de plantes superiors, de microorganismes, així com danys produïts per la presència d’insectes i altres artròpodes. A banda, l’exposició a la radiació ultraviolada afecta la conservació de les pintures murals. Els murs, sobretot els construïts amb morter d’argila, presentaven problemes estructurals, com la pèrdua del morter de lligament i el desplaçament i despreniment d’elements; en els revestiments parietals s’observaven problemes de fissures, despreniments, llacunes, separació entre capes i disgregacions. En els revestiments del mitreu s’identificava en superfície una capa concrecionada que es va analitzar al laboratori d’anàlisis fisicoquímiques

Sílvia Llobet, conservadora-restauradora de béns culturals. Àbac Conservació-Restauració, SL

—

Ortoimatges del mur nord-oest de l’avantcambra del mitreu. Les superiors mostren el mur per la banda interior abans i després de la intervenció. La inferior, l’estat de la banda exterior després de la intervenció. Foto: Jaime Salguero

—

centrederestauracio.gencat.cat

—

Ortoimatges del mur nord-est de l’avantcambra del mitreu abans i després de la intervenció. Foto: Jaime Salguero

—

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Detalls de l’estat de conservació del mur nordest, amb les restes de pintura mural, i una vista del nordoest per la banda exterior. La imatge dreta mostra l’estat de la façana sud i la banqueta en la zona d’accés a la gruta. Foto: Sílvia Llobet

—

del CRBMC. Segons els resultats, hi havia carbonat de calci, un compost argilós i altres aluminosilicats (terres). Alhora, es constatava la presència de sals solubles en la totalitat d’elements, que també es van analitzar i identificar com a guix, carbonat de calci i sulfat de sodi. Actuació de conservació i restauració a l’avantcambra S’han iniciat els treballs amb la documentació fotogramètrica per documentar l’estat de conservació, elaborar l’estudi dels danys i la cartografia. El primer procés conservatiu ha estat el tractament biocida, seguit per la neteja mecànica dels murs, centrada a eliminar les plantes i els dipòsits terrosos, sent una tasca laboriosa en el mur nord-oest, per la gran quantitat de materials constructius i decoratius que es trobaven a sobre i al voltant de l’estructura, i que ha calgut recopilar i embalar. També s’han raspallat les sals solubles.

RESCAT

Abans de consolidar els murs, s’ha fet l’estudi dels diversos morters originals i s’han seleccionat els materials més apropiats per elaborar els morters de restauració, en aquest cas calç hidràulica i com a àrids sorra de riu rentada, sauló, còdols i picadís ceràmic. Tots els elements lítics que s’han afegit per qüestions de reforç estructural, i per millorar la lectura del conjunt i totes les pedres fixades, s’han col·locat sobre una malla de fibra de vidre interior com a material de separació. També s’han reintegrat tots els morters de junt perduts i les zones inferiors del murs descalçades. Els revestiments murals s’han netejat, se’ls han eliminat les sals solubles i els microorganismes i s’han fixat novament al mur amb un morter de calç amarada i picadís ceràmic. Per a la fabricació dels morters de bisellament i de reintegració s’ha emprat calç amarada i, com a àrids, sorra de riu, sauló i còdols per a les capes de preparació, mentre que per a la capa superior s’han utilitzat àrids més fins, com pols de marbre de diverses tonalitats.

—

Detall de la reintegració dels morters de lligament perduts del mur nord-oest exterior. Foto: Sílvia Llobet

—

Els elements lítics de les zones d’accés i dels llindars de les portes s’han intervingut amb neteges mecàniques i tractaments biocides, i s’han fixat els petits despreniments i reintegrat totes les esquerdes, les juntes i les zones inferiors descalçades. Finalment, s’ha recuperat el nivell de circulació de l’interior de l’avantcambra per evitar l’acumulació i la circulació indeguda d’aigua de la pluja, i alhora protegir les parts baixes dels murs i millorar-ne la presentació. S’ha col·locat una tela de polipropilè coberta fins amb 50 cm de pedra triturada, que s’ha contingut amb un perfil flexible de PVC en la zona del llindar d’accés a la gruta. Propostes de futur El treballs de restauració iniciats a l’avantcambra és previst que continuïn a la resta d’estructures conservades del mitreu, per tal de garantir la salvaguarda futura del recinte de culte. A banda, des de 2019, el CRBMC està treballant en l’elaboració del Pla de Conservació Preventiva de la Vil·la dels Munts, que ha d’incloure els treballs de conservació preventiva, la seva programació i l’avaluació dels riscos i mesures de correcció d’aquests. Sense tot això serà molt complicat poder preservar totes les estructures conservades d’aquest conjunt únic.

—

Detall de la consolidació de revestiments murals interiors. Foto: Sílvia Llobet

—

FITXA CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: material arqueològic i paleontològic | OBJECTE: pintura mural | MATERIAL / TÈCNICA: morter de calç i pedra | DESCRIPCIÓ: murs laterals del mitreu | DATA / ÈPOCA: romana, entre els s. II i III dC | DIMENSIONS: 29 m2 | LOCALITZACIÓ: vil·la romana dels Munts, Altafulla (Tarragonès) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 10029 | COORDINACIÓ: Pere Rovira | RESTAURACIÓ: Àbac Conservació-Restauració, SL: Sílvia Llobet, Maria Molinas, Gemma Piqué, Jaime Salguero i Gemma Torra, i els becaris del CRBMC: Xavier Martínez, Marina Ramisa i Olga Schmid | ANY DE LA RESTAURACIÓ: 2019 | CATALOGACIÓ: Conjunt arqueològic de Tàrraco declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Any 2000. Catalogació BCIN 2044-ZA

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

INNOVACIÓ & RECERCA

AGIT SERRANO

Consolidació de la Tartana LA VIDA BENESTANT I LUXOSA QUE GAUDIEN CAIUS VALERIUS AVITUS I LA SEVA ESPOSA FAUSTINA a la vil·la requeria l’emmagatzematge de grans quantitats d’aigua, per tal de cobrir les necessitats de la residència. La Tartana és el nom popular que reben les restes de la cisterna d’aigua, atès que recorda la coberta d’un carruatge. És el que queda d’una construcció amb volta de canó i planta quadrangular, que possiblement formava part d’un conjunt amb més dipòsits. Es troba relativament apartada de la zona residencial i està construïda amb pedres irregulars i còdols rejuntats amb morter de calç. Aquesta construcció és molt peculiar i identifica el jaciment, sobretot perquè encara conserva la volta sencera. Dels quatre murs complets que formaven la suposada estructura quadrangular en queden dos de sencers, que són els que sostenen la volta de canó; els altres són restes d’una alçada variable segons el segment conservat, d’un màxim de 90-100 cm. Aquests murs han perdut tot el revestiment exterior.

RESCAT

—

Restes de l’antiga cisterna (coneguda popularment com la Tartana). Foto: Agit Serrano

—

Com ja és conegut, els romans empraven l’opus signinum com a revestiment impermeabilitzant. El trobem a l’interior, en el paviment i en fragments a les parets. A l’exterior, les restes són molt minses, però les podem localitzar en el mur oposat al mar i en bona part del perímetre cobert per la terra del terreny que l’ha protegit. Aquestes restes exteriors donen pistes per reconèixer que es tractaria d’una sèrie de dipòsits annexats. En els murs que sostenen la volta hi ha una antiga intervenció feta durant la segona meitat del segle XX amb pedres i ciment, que no compleix els criteris de restauració actuals, però que molt probablement han permès que la volta es conservi actualment com la veiem. Pel que fa a l’estat de conservació de la volta, exteriorment el morter de junta estava molt perdut, fins al punt que hi havia zones en les quals la falta d’aquest havia provocat el despreniment de la pedra que forma la coberta. En molts casos, aquesta pèrdua s’ha traduït en l’esfondrament parcial de la volta. La part interior d’aquesta

Agit Serrano, conservadora-restauradora de patrimoni. A&M Patrimoni, SCP

—

Vista d’un dels fragments d’opus signinum de l’interior de “la Tartana”, ja consolidat perimetralment. Foto: Agit Serrano

—

Estat de les pedres de l’interior de la volta. Foto: Agit Serrano

—

estava molt degradada: hi faltava morter de junta i el que es conservava estava molt erosionat. Les pedres patien tanta alteració en la seva composició, que en tocar-les es partien i queien. Requerien una consolidació urgent. La nostra actuació s’ha centrat en la consolidació perimetral de les restes de l’opus signinum i en la rejunta amb morter de calç, per reforçar l’estructura, tan debilitada, que sosté una volta molt deteriorada. Aquesta actuació ha estat el pas previ per fer la restauració i la consolidació de tot el volum construït, que encara conserva la volta. FITXA CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: material arqueològic | OBJECTE: restes d’una cisterna d’aigua | MATERIAL / TÈCNICA: pedra i morter de calç amb alguna intervenció anterior feta amb ciment | TÍTOL / TEMA: coneguda popularment com la Tartana | AUTOR: desconegut | DATA / ÈPOCA: segle II dC | DIMENSIONS: planta quadrangular: 6 x 5 m (mides exteriors) amb murs d’uns 0,40 m de gruix | LOCALITZACIÓ: vil·la romana dels Munts, Altafulla (Tarragonès) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 14038 | COORDINACIÓ: Pere Rovira | RESTAURACIÓ: Manuel Domínguez i Agit Serrano (A&M PATRIMONI, SCP) | ANY DE LA RESTAURACIÓ: 2020 | CATALOGACIÓ: Conjunt arqueològic de Tàrraco declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Any 2000. Catalogació BCIN 2044-ZA

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

INNOVACIÓ & RECERCA

RUDI RANESI

La gran cisterna de la vil·la romana dels Munts o “dipòsit Castel” EN EL SECTOR NORD-EST DEL RECINTE DE LA VIL·LA ES TROBA LA CISTERNA MAJOR per a la recollida de l’aigua de pluja, també anomenada «dipòsit Castel», que formava part del sistema de canalitzacions de la vil·la rústica, d’època anterior a les pintures de l’àrea residencial. La seva planta és rectangular i està repartida interiorment en vuit compartiments separats per forts murs, comunicats entre si a través d’arcs de mig punt. És una estructura massissa i de gran robustesa. Els murs de formigó romà tenen un notable espessor, en aquest cas de 55 cm. Estan revestits per morters hidràulics de signinum, de fins a 4 cm de gruix, fets en calç, sorra i elements

RESCAT

ceràmics trencats, de diferents mides. Al sòcol perimetral, entre el paviment i les estructures verticals, hi ha una mitja canya considerable que servia per impedir l’acumulació de brutícia a les cantonades, seguint una tècnica comunament utilitzada en el mon romà. Malgrat que es tracti d’una estructura sòlida, l’estat de conservació del conjunt presentava moltes deficiències en el moment de començar les feines. Aquestes es concentraven en els revestiments, tant de les parets com dels pilars de la cisterna, ja que els morters estaven parcialment despresos del suport i presentaven importants bombaments i separacions, que sovint

—

Vista parcial de la cisterna abans de la intervenció. Foto: Rudi Ranesi

—

Rudi Ranesi, conservador-restaurador de béns culturals. Arcovaleno Restauro, SL

—

Vista general de la cisterna abans de la intervenció. Foto: Rudi Ranesi

— centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Planta de la cisterna major dels Munts

— —

Detall d’un mur de la cisterna en el qual s’aprecia la pèrdua de revestiment d’opus signinum. Foto: Rudi Ranesi

—

s’havien transformat en pèrdues de matèria. Al mateix temps, era molt evident la presència d’agents biològics en forma de líquens, algues i plantes superiors, que podien acabar debilitant les estructures i els materials constitutius. També eren freqüents els nius d’insectes i animalons (com sargantanes), així com eflorescències salines. La intervenció duta a terme va consistir, fonamentalment, en una actuació d’urgència, per tal de solucionar els problemes més greus i evitar la pèrdua posterior de revestiments originals. Per una qüestió pràctica i pressupostària, es va decidir, per part de la direcció del Museu Arqueològic de Tarragona, que s’intervingués en la zona més baixa del paviment i en el primer metre i mig d’alçada de les parets (que era la zona més accessible i també la més deteriorada). Es va començar la neteja de les superfícies amb raspalls i escombres, i després es va continuar amb aspiradors i paletines, per eliminar els elements dipositats al terra, com fulles seques, pols i pedres caigudes des de l’exterior. Es va aprofitar la neteja per recuperar el material original descohesionat, que havia caigut al terra, per tal de reutilitzar-ho en les successives fases de reintegració. Es va aplicar biocida Biotin® T, de la casa

RESCAT

—

Fase de neteja amb aigua, esponges i raspalls. Foto: Rudi Ranesi

—

Extracció d’elements biològics del terra de la cisterna. Foto: Rudi Ranesi

—

Fase de consolidació amb injeccions de morters hidràulics. Foto: Rudi Ranesi

—

CTS, per eliminar els elements biològics, i es van extreure les sals tant en sec com mitjançant apòsits d’aigua destil·lada. La neteja més profunda es va fer amb solució hidroalcohòlica i raspalls però, puntualment, va caldre també aplicar-hi apòsits d’AB57. La consolidació dels revestiments es va fer amb injeccions de morters hidràulics PLM ® de CTS, a totes les zones que presentaven perill de caiguda. Les reintegracions d’esquerdes i fissures es van fer amb morters de calç i àrids de diferent tipologia, i sempre que es podia es feia amb materials reaprofitats, recuperats amb anterioritat. En un cas puntual, a la base d’un pilar, ha calgut arrancar una part del revestiment, per tal de poder-lo recol·locar al seu lloc original, readherir-lo i apuntalar-lo fins a l’assecatge del morter. La intervenció duta a terme preveia planificar un manteniment periòdic, per tal de conservar els objectius assolits en la intervenció, però malauradament els problemes econòmics no ho han fet possible.

—

Fase de neteja de la zona de la mitja canya. Foto: Rudi Ranesi

—

FITXA CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: material arqueològic i jaciments | OBJECTE: cisterna major. Revestiment hidràulic en opus signinum | MATERIAL / TÈCNICA: intonaco de calç, elements ceràmics triturats i sorra: opus signinum (paviment, parets laterals i columnes) | TÍTOL / TEMA: cisterna major, també coneguda per «dipòsit Castel» | DATA / ÈPOCA: època romana; mitjan segle I i primera meitat segle II | DIMENSIONS: 21,50 x 5,5 x 3,5 m, dividit en vuit parts comunicades entre si amb arcs | LOCALITZACIÓ: costat nord-est de la vil·la. Sector més elevat del jaciment de la vil·la romana dels Munts, Altafulla (Tarragona) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: s/n | RESTAURACIÓ: Arcovaleno Restauro, SL. Rudi Ranesi (coordinador), Davide Belfiore, Renzo Saporetti i Manuel Uzandizaga | ANY DE LA RESTAURACIÓ: 2008

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

INNOVACIÓ & RECERCA

MISI BRUNED

Descobriment, recuperació i primera intervenció en el sostre dels Munts EL SOSTRE FORMA PART DE L’HABITATGE DE CAIUS VALERIUS AVITUS, DUUMVIR DE TÀRRACO, I DE LA SEVA DONA, FAUSTINA, personatge prou important per entendre les característiques i la qualitat de les tècniques emprades en l’execució de la decoració. Fins ara no se’n coneix cap d’aquestes característiques anterior a les pintures de l’àrea residencial. El sostre es va localitzar en una de les estances secundàries de la domus núm. 4700 durant les excavacions d’aquesta, i es trobava en un estat molt dolent, per no dir ruïnós, degut a l’incendi que va provocar la seva caiguda i destrucció. Es va trobar molt fragmentat i barrejat amb restes estructurals de l’habitacle, però conservava la seva policromia, ja que aquesta estava feta amb la tècnica del fresc amb acabats de pintura a la calç. Tot i que la seva estructura inicialment costava d'entendre, té la forma d’enteixinat amb cassetons; la superfície és plana i disposada en plànols longitudinals, tranversals i tangencials, en tres relleus o nivells diferenciats. Presenta 6 cassetons: 2 de forma quadrangular i 4 de forma poligonal (octogonals), a diversos nivells. El suport sobre el qual se sustenta està elaborat en diverses capes de remolinat d’un gruix considerable. Aquestes originalment estaven fetes directament a sobre d’un sostre fet, suposadament, d’encanyissat i fusta, amb cordes i claus. Quan el sostre es va desprendre per un incendi, va caure al terra, i allà es va quedar fins a la seva descoberta, moment en què encara conservava la seva ubicació a la cambra. Primerament, especialistes en pintura romana van datar el material per cromatisme, informació iconogràfica i ubicació. Així mateix, una sèrie d’anàlisis ens van confirmar que es podia datar cap al segle II dC. Vist això, va ser el moment de plantejar la intervenció. Les caixes, amb tot el material, es van

RESCAT

Misi Bruned, conservadora-restauradora de béns culturals. GAM Restauració, SCP

—

Recepció de caixes a les dependències dels Serveis Centrals del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Foto: Misi Bruned

—

Durant l’ajuntada dels fragments. Foto: Misi Bruned

— —

Revers. S’observen les marques de l’encanyissat i del cordatge. Foto: Misi Bruned

—

centrederestauracio.gencat.cat

traslladar als Serveis Centrals del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), a Tarragona, a l’espai preparat per rebre tots els fragments i l’equip de restauradors. Ens vam trobar amb fragments fets amb la tècnica de la pintura al fresc amb acabats a la calç, amb suport de dues capes de guix (guix, sorra i còdols de pedra). El material no presentava cap focus d’humitat, però hi havia zones amb alteració de la capa pictòrica, a causa del foc, així com calcificacions i adhesions de matèria inorgànica, sals solubles i carbonatacions puntuals. Per altra banda, hi havia també fissures superficials i escletxes més profundes, deformació dels estrats superficials respecte al suport, a més de cantonades amb disgregació de capa de preparació. I el que sap més greu: pèrdues importants de parts originals. L’estructura del morter de suport era inestable i sense cap humitat continguda, cosa que provocava descohesió i disgregació interna. La intervenció de restauració es du a terme en diferents etapes. En el moment de l’excavació, els fragments es van classificar per colors, segons capa pictòrica, textures i restes d’adhesius, però tenint present que els gruixos dels morters no sempre van ser elements orientatius, ja que molts suports s’havien perdut. Primerament, vam començar a muntar el trencaclosques, treball amb moltíssima dificultat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Un dels cassetons, presentat. Foto: Misi Bruned

—

Durant l’elaboració dels calcs, en els quals es marcarà tota la informació de cadascun dels fragments. Foto: Misi Bruned

—

Eliminació dels adhesius. Foto: Misi Bruned

— RESCAT

que requeria de la intervenció d’un equip de restauradors i arqueòlegs especialitzats. A continuació, es van fabricar uns taulells modulars mòbils i amb perfils de 15 cm d’alçada, en els quals s’anaven introduint els fragments, damunt d’arena sintètica, que feia de coixí per subjectar les peces. Aquesta intervenció era tan complexa, i a més no teníem cap informació sobre un sostre d’aquestes característiques, que es va prendre la decisió de treballar les peces de cap per avall, per tal de trobar algun punt de connexió. Quan es va trobar, es va entendre que era un sostre decoratiu a tres nivells, més conegut com cassetons . Seguidament, es van fer calcs en lamines d’acetat, en els quals es va marcar cada fragment i la seva col·locació. A continuació, es va agafar tota la informació referent a les alteracions de la capa pictòrica, sobretot les produïdes pel foc, la direcció del les cordes de l’encanyissat, els tipus de morters, etc. Per altra part, es va començar a treballar en els fragments, per tal d’aturar la degradació. Inicialment, se’ls va netejar de la pols i de les restes de terra per separat, de forma individual. Per poder treballar-hi i manipular-los sense perjudicar-los, s’uneixen amb adhesiu reversible Imedio® (nitrat de cel·lulosa 28% i acetat d’etil 72%) i es reomplen les petites llacunes amb morter (1 de calç hidràulica + 3 d’arena despresa del propi morter original + sepiolita + Primal® AC 33). Un cop afegits alguns fragments, es fa una primera neteja mecànica i amb dissolvents (àcid cítric al 8% a la capa pictòrica, on la capa de concrecions és fina, i amb AB 57 als colors més estables de la capa pictòrica, a excepció del vermell. Algunes parts de morter necessitaven l’aplicació d’un consolidant que penetrés bé, pel que es va emprar Tegovakon® V (monocomponent

—

La neteja del pigment vermell va requerir un procediment més delicat. Foto: Misi Bruned

—

— a base d’èsters d’àcid silícic), amb un magnífic resultat; i també el Fakolit® 34 (base silicat) que s’utilitzà als morters de gran gruix. La capa pictòrica molt pulverulenta d’alguns fragments es va consolidar amb Paraloid® B72 al 3% amb acetona. Per tal de tenir una visió final del sostre s’utilitzà arena sintètica neutra per reomplir les llacunes i tenir una unitat visual del conjunt, en espera de la seva restauració definitiva.

Treball final. Les llacunes es van reomplir de sorra sintètica. Foto: Misi Bruned

—

FITXA CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: pintura mural | OBJECTE: sostre | MATERIAL / TÈCNICA: suport de pedra i morter de calç, amb policromia al fresc i acabats al sec | TÍTOL / TEMA: sostre d’una habitació de la domus núm. 4700 | DATA / ÈPOCA: segle II dC DIMENSIONS: planta quadrangular de 16,10 m2 | LOCALITZACIÓ: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT). Serveis Centrals. Tarragona (Tarragonès) | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 9900 | COORDINACIÓ TÈCNICA: Pere Rovira | COORDINACIÓ RESTAURACIÓ: Misi Bruned (col·laboradora del MNAT) | RESTAURACIÓ: Lorena Andino, Mireia Calaf, Núria Deu, M. Antònia Moreno, Margalida Munar, Clara Payàs, Elisenda Pedrosa, Luciana Pocostales i Cristina Pujante | ARQUEÒLEGS: Carmen Guiral (Universitat Nacional d’Educació a Distància. UNED), Julien Boislève (Centre d'Étude des Peintures Murales Romaines. CEPMR) i Verònica Provenzale | ANY/S DE LA RESTAURACIÓ: 2006 | CATALOGACIÓ: Conjunt arqueològic de Tàrraco declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Any 2000. Catalogació BCIN 2044-ZA

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

INNOVACIÓ & RECERCA

ALEIX BARBERÀ-GINÉ

Estudi previ per al sistema de muntatge del sostre dels Munts EL SOSTRE PROCEDENT DE LA VIL·LA DELS MUNTS ÉS PROBABLEMENT UNA DE LES OBRES MÉS NOTABLES D’ÈPOCA ROMANA CONSERVADES A CATALUNYA. Es tracta d’un unicum que permet aproximar-nos al coneixement i a l’estudi d’aquesta tipologia d’elements constructius i a la seva decoració. Antecedents És el sostre d’una de les estances de la zona del criptopòrtic de la vil·la, que va col·lapsar durant la segona meitat del segle II dC, a causa d’un incendi que va provocar l’enderroc de part del braç nord de l’ambulatio i estances annexes (F. Tarrats i J.A. Remolà (2007), «La vil·la romana dels Munts» (Altafulla, Tarragonès), J. A. Remolà (coord.), El territori de Tarraco, vil·les romanes del Camp de Tarragona, Forum 13, Tarragona, 95-117). Aquesta circumstància que en va ocasionar la destrucció, al mateix temps va permetre la seva conservació, ja que va restar sepultat durant segles, fins a la seva descoberta durant l’excavació arqueològica de l’estança 4700, a finals dels any 90 del passat segle XX . Els fragments es van extreure, documentar i dipositar en caixes als magatzems del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT). Després d’una primera intervenció de conservació-restauració, per part d’un equip encapçalat per Misi Bruned, l’any 2006 es van poder localitzar i muntar bona part dels fragments per recompondre el sostre sobre un llit provisional de sorra. Es va fer una primera neteja de la superfície, i es van adherir part de les peces més petites. D’aquesta manera, es va aconseguir contemplar de nou el sostre en tot el seu conjunt. Es tracta d’una obra executada en morter de calç, que pel revers conserva perfectament l’empremta de l’encanyissat sobre el qual s’aplicava la primera capa d’arrebossat. Presenta un marc quadrat amb una franja central en un primer nivell, i després dues franges simètriques de cassetons a un nivell inferior. Aquesta distribució atorga molta profunditat i relleu al conjunt. Cadascuna de les franges de

RESCAT

—

Identificació de l’anvers (esquerre) i el revers (dreta) dels fragments sobre els quals es va fer el primer estudi de digitalització del sostre amb escàner làser de braç articulat. Foto: Aleix Barberà-Giné

— —

Ortofotografia orientativa per al coneixement de l’obra, que es va obtenir a l’inici de l’estudi del sostre, en base a una fotogrametria a partir d’unes imatges de telèfon mòbil. Foto: Aleix Barberà-Giné

—

Aleix Barberà-Giné, conservador–restaurador de béns culturals

cassetons s’organitza en tres unitats rectangulars, que al seu interior tenen unes motllures octogonals als extrems i quadrades al centre, per emmarcar unes figures femenines. Tota la seva superfície està policromada al fresc o amb acabats al sec, amb motius geomètrics i figuratius, i les capes de preparació que formen el sostre estan elaborades en gruixos variables, per aconseguir els diferents nivells i motllures. La valoració de les diferents possibilitats de sistemes de muntatge En el moment que es planteja el sistema de muntatge definitiu , es valora la importància històrica que té per al seu estudi tant l’anvers com el revers de l’obra. Els detalls de les empremtes de l’encanyissat són un testimoni de la tècnica constructiva que convé conservar, així com tot el gruix de morters que formen la seva estructura. És per això, que es va plantejar una primera possibilitat d’estructura en què cadascun dels fragments del sostre reposés en un contramotlle de l’obra, obtingut directament del revers del propi sostre i que, per tant, s’hi adaptés perfectament. Tot i que es tractava d’un sistema que contemplava la mínima intervenció i l’estricta reversibilitat, les grans dimensions del sostre, el seu elevat pes i el gran nombre de fragments que

centrederestauracio.gencat.cat

el componen suposaven una intervenció complexa. Però el fet que el reversos dels fragments siguin molt irregulars i tinguin pèrdues feia inviable plantejar un motlle d’aquesta superfície, ja que les peces quedarien encaixades sense tenir sortida i es correria el risc d’ocasionar desperfectes a l’obra original. És per això que aquesta opció va quedar descartada. Alternativament a aquesta solució tradicional, es valora la possibilitat d’emprar tecnologies 3D per al disseny del mateix sistema de presentació, en base a un nou suport que s’adapti al revers del sostre i en permeti sostenir cadascun dels fragments, però aquest cop imprès en 3D. La proposta consisteix, essencialment, a muntar el sostre cap per avall, digitalitzar-ne el revers i imprimir un contramotlle a mida. La principal diferència seria que, en aquest cas, no cal aplicar cap producte directament sobre l’obra. Per valorar la viabilitat d’aquesta opció, s’opta per fer un petit assaig sobre alguns fragments del sostre. Es decideix digitalitzar el revers d’una petita àrea d’aquest, que correspon a un total de 28 petits fragments, molts dels quals adherits, que formen un total de 9 unitats diferenciades. Entre les diverses opcions per a la digitalització 3D s’escull l’escàner làser de braç FARO® 7-Axis Design ScanArm 2.5C amb sonda làser FARO PRIZM Laser Line Probe i separació de punts de 40 micres, amb una precisió d’almenys

RESCAT

Sumari

Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya

—

Durant el procés de digitalització 3D amb l’escàner Faro® Design ScanArm. Foto: Aleix BarberàGiné

— 75 micres. Es va escollir aquest equip per aconseguir la màxima precisió geomètrica possible i la dimensió real del model, ja que qualsevol variació, per petita que fos, podia comprometre el resultat final. El model obtingut es va processar digitalment per poder-lo imprimir en 3D, amb impressora Ender3 Pro amb material PLA, a una resolució de capa de 0,1 mm, i es va sol·licitar la creació d’un motlle del revers fresat, amb control numèric sobre espuma de poliestirè d’alta densitat, per valorar si s’aconseguia un bon encaix. Per a això, es va sol·licitar pressupost a diverses empreses de fresatge per control numèric ,per a la impressió del contramotlle en una resolució a l’entorn d’1 mm, tenint en compte

el gran nivell de detall i geometria del revers. Els pressupostos que es van presentar excedien en escreix el que seria raonable si s’havia d’executar el mateix procés a tota la superfície del sostre. La conclusió principal a la qual s’arriba és que aquesta metodologia de treball seria completament reversible i garantiria la mínima intervenció sobre el sostre. Ens permetria tenir documentat en 3D el revers de l’obra per a consulta científica, i al mateix temps muntar cadascun dels fragments al seu emplaçament original, sense necessitat de cap adhesiu ni morter. Tot i això, la seva aplicació en un revers extremadament irregular i de tant gran format, a dia d’avui implica uns costos de producció desproporcionats per al resultat que es pretén. Finalment, la solució que es va presentar contemplava la digitalització amb fotogrametria del sostre, tant del revers com de l’anvers, per fragments o unitats. D’aquesta manera, es garanteix la documentació i l’accessibilitat a la informació històrica que ofereix el revers de l’obra. Per altra banda, es proposava l’aplicació d’una capa mínima de morter de calç per regularitzar el revers dels fragments, amb una interposició de paper japonès per minimitzar-ne l’adhesió i facilitar-ne una eventual extracció. L’objectiu era crear una superfície regular pel revers, que permetés sustentar el sostre en diversos conjunts de fragments. La capa de morter de calç hauria de ser del mínim gruix possible, per estabilitzar i unir els diversos fragments, i que aquests es poguessin manipular per al seu muntatge sobre un llit d’espuma en estructura d’alumini.

—

Model 3D obtingut amb fotogrametria durant la darrera fase de la restauració del sostre, per part de l’empresa Arcovaleno Restauro, SL. La fotogrametria s’ha obtingut a partir d’imatges de la fotògrafa del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, Gemma Jové.

—

El model es pot visualitzar al següent enllaç: https://sketchfab.com/3d-models/sostre-dels-munts -d05-57750e18d85f45068179c5e279353af9

FITXA CLASSIFICACIÓ GENÈRICA: material arqueològic | OBJECTE: sostre | MATERIAL / TÈCNICA: suport de pedra i morter de calç policromat al fresc o amb acabats al sec | TÍTOL / TEMA: sostre d’una habitació de la domus núm. 4700 | DATA / ÈPOCA: segle II dC DIMENSIONS: 4,60 x 3,50 m aproximadament | PROCEDÈNCIA: vil·la romana dels Munts, Altafulla (Tarragonès) | LOCALITZACIÓ: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (Tarragonès). Serveis Centrals | NÚM. DE REGISTRE DEL CRBMC: 9900 | COORDINACIÓ: Pere Rovira | ESTUDI: Aleix Barberà-Giné | CATALOGACIÓ: Conjunt arqueològic de Tàrraco declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Any 2000. Catalogació BCIN 2044-ZA

RESCAT

UN LLIBRE PER LLEGIR

Diagnóstico por imagen en bandas no visibles sobre patrimonio cultural. Una aproximación a la imagen infraroja, ultravioleta, fluorescencias y análisis de imagen José Manuel Pereira Uzal Llibres a petició: José Manuel Pereira Uzal (Ed.) Com a químic, a vegades és complicat parlar de conceptes tècnics amb alguns professionals, sense que et mirin com si parlessis en un altra llengua. Sovint, paraules com radiació electromagnètica, longitud d’ona (λ), espectre característic, hotmirror, reflectografia, desplaçament de Stokes, imatge multiespectral, entre d’altres, resulten tan desconcertants com un criptograma. El llibre, autopublicat per l’autor, explica de forma entenedora les bases físiques de l’espectre electromagnètic no visible, és a dir, aquell que els nostres ulls no poden captar. Trobarem informació sobre l’instrumental implicat en la captació d’imatges, com els sensors utilitzats en diversos rangs de l’espectre electromagnètic; conceptes bàsics de les càmeres DSLR modificades (aquelles càmeres comuns que es poden modificar per aconseguir la sensibilitat completa del sensor en l’espectre electromagnètic); elecció de lents; calibratge, i fonts de llum disponibles. Pel que fa als fonaments de les imatges en bandes no visibles, Pereira ens introdueix als conceptes representatius de les imatges en la regió de l’infraroig i de l’ultraviolat, la termografia i la captura multiespectral, tot acompanyat de gràfics representatius i d’imatges a color. Desitgem que Books on demand GmbH (BoD) hagi respectat en tot moment la gran qualitat i la dedicació que ens consta que José Pereira diposita en la seva feina, i volem agrair-li la redacció d’aquest llibre en castellà.

La conservación del arte contemporáneo Sonia Santos Gijón: Ediciones Trea, SL, 2017, 95 p. Sonia Santos dóna classes al Departament de Pintura i Conservació-Restauració de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Complutense de Madrid, i és doctora en Belles Arts en l’especialitat de Conservació i Restauració. En aquesta publicació ens parla del repte de conservar l’art contemporani. El llibre està dividit en dues parts: a la primera tracta el tema dels criteris, pedra angular de tota intervenció, i en la segona fa un repàs a la problemàtica de la conservació-restauració dels polímers sintètics i dels metalls. El que m’ha semblat més interessant del llibre, i que m’hauria agradat que es tractés de forma més ampliada, és que il·lustra amb casos reals problemes de diferents criteris que ens planteja la diversitat de tipologies de l’art contemporani. Per exemple, conservar una peça d’eat art ens obliga a resoldre unes determinades qüestions que poden ser molt diferents a les d’una videoinstal·lació o d’una escultura a l’aire lliure, etc. Santos posa en evidència que, sovint, els criteris tradicionals d’intervenció entren en conflicte amb la voluntat de l’artista, i ens explica amb casos pràctics com s’ha resolt en determinades situacions. També introdueix, molt de passada, el tema importantíssim dels drets d’autor, que cal conèixer i tenir sempre present en un intervenció d’aquest tipus. A la segona part, ens parla de la conservaciórestauració de béns culturals fets amb polímers sintètics i amb metall, per centrar el tema en dues categories matèriques molt presents en l’art contemporani. Descriu els materials, explica les causes de la seva degradació i exposa alguns exemples de tractaments de conservaciórestauració. Esther Gual, conservadora de béns culturals. CRBMC

Ricardo Suárez, químic del CRBMC

centrederestauracio.gencat.cat

RESCAT

CRBMC. CENTRE DE RESTAURACIÓ DE BÉNS MOBLES DE CATALUNYA C. Arnau Cadell, 30 – 08197 Valldoreix Tel. 935 902 970 – Fax 935 902 971 crbmc.cultura@gencat.cat https://centrederestauracio.gencat.cat www.facebook.com/RestauraCat www.instagram.com/restaura.cat

EDITA Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya DIRECCIÓ Àngels Solé CONSELL DE REDACCIÓ Esther Gual, Josep Paret, Àngels Planell, Pere Rovira,

Mònica Salas, Àngels Solé i Maite Toneu COORDINACIÓ GENERAL Àngels Planell TEXTOS Els seus autors CORRECCIÓ DE TEXTOS Àngels Planell i Incyta Multilanguage FOTOGRAFIES Ramon Maroto (CRBMC) i els seus autors DOCUMENTACIÓ Maria Ferreiro, Àngels Planell i Mònica Salas LABORATORI D’ANÀLISIS FISICOQUÍMIQUES I FOTOS D’ANÀLISIS Ricardo Suárez LABORATORI DE RAIGS X Esther Gual DISSENY GRÀFIC ORIGINAL ciklic FOTO DE PORTADA Sostre d’una de les estances de la zona del criptopòrtic de la vil·la dels Munts. Ortofotografia orientativa per al coneixement de l’obra. Foto: Aleix Barberà-Giné DIPÒSIT LEGAL B-13.856-2012 ISSN EDICIÓ INTERNET 2013-3251 Títol Clau: Rescat (Barcelona, Internet) Títol abreviat: Rescat (Barc., Internet)

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura