Escriptures 5. L’home de Melbourne Juli Capilla
8. El camí de les merles Toni Gómez 9. Alfabet per a adults Gerard Vergés 10. La memòria del ferro Quimantú Segura 11. Les ulleres de Bartleby Josep Ballester 12. Viure amb els ulls Joaquim Carbó 13. Sala de miralls Feliu Formosa 14. Dietari de Porto Jaume Benavente 15. Tessel·les Marta Pessarrodona 16. Prop del cor Maria Rosa Morera 17. Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012) Ramon Ramon
17 A Dins el camp d’herba hi ha tota mena de brosses: sensacions i pensaments, memòries i anhels. Ara una anècdota, ara una abstracció, ara la família, ara uns estranys: tot forma part d’un jo que, esperonat per T. S. Eliot, s’atreveix a pertorbar l’Univers. Hi apareixen llocs localíssims, com ara Catarroja o Peníscola o Oriola, i llocs igual de localíssims, com ara Cambridge o Dublín. I també hi trauen el cap els llibres, perquè els llibres s’empelten amb tot i ho empesten tot: són l’amor i són l’odi, són la vida que més desconcerta la mort.
Ramon Ramon
7. Al pas dels dies Quadern d’entretemps Toni Mollà
Dins el camp d´herba (dietari 2009-2012)
6. Des de la foscor Jordi Pàmias
17
Dins el camp d´herba
(dietari 2009-2012) Ramon Ramon
Ramon Ramon va nàixer l’any 1970 a Catarroja (l’Horta). Ha publicat els llibres de poemes següents: A tall d’incendi (1991), Primavera inacabada (1995), Contra el desig (1999), Cor desmoblat (2004) i Simfonia per a un estat de coma (2011). Així mateix, ha estat inclòs en diverses antologies, com ara Dotze poetes joves valencians (2000) i 21 poetes del XXI (2001).
Ramon ramon
14/4/14
13:08
PĂĄgina 7
Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012) Ramon Ramon
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 8
Col·lecció dirigida per Xulio Ricardo Trigo
1a edició, abril 2014
© Del text, 2014 Ramon Ramon © D’aquesta edició, 2014 Perifèric Edicions C. Sèquia de Montcada, 13 46470 Catarroja (València) Tel. 609 426 131. Fax: 961 270 038 e-mail: periferic@periferic.es web: www.periferic.es http://perifericedicions.blogspot.com/ Disseny col·lecció: El gos pigall, SL Dibuix de la coberta: Manuel Baixauli Maquetació: Estudi ARO Impressió: Guada Impressors ISBN: 978-84-92435-65-4 Dipòsit Legal: V-1012-2014
Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si se n’esmenta la procedència.
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Pรกgina 11
A Marieta
Do I dare Disturb the univers? T. S. ELIOT
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Pรกgina 12
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 13
Any 2009
24-VIII El meu pare se m’apareix segant enmig d’un camp d’alfals en arribar la tardor. Només li veig l’esquena. Una esquena peluda, nuosa, d’una musculatura irregular, la que es nodreix del treball, l’antítesi dels gimnasos. Mentre sega, jo el seguesc a una distància prudencial, un límit que mon pare em marca amb severitat. Qui sega amb dalla arrana l’espai circularment, com una mitja lluna, i així que bada perd la perspectiva. Anar-li al darrere és un perill. Un fill no pot seguir tan a prop un pare. Deu ser cap a la fi dels anys 70 del segle XX. No tinc encara els deu anys i el meu pare és un gegant. És a poqueta nit, les vaques ja han estat arreglades: munyides, amb els pessebres plens de pinso i palla. Aquest any el meu pare ha pogut comprar una fanecada d’alfals, que segarà, deixarà assecar i guardarà a la pallissa per a un hivern que sempre escasseja. El meu pare sega amb convicció. La dalla zumzeja compassadament, lluu des de la fosca, però no és la mort. Per a mi la dalla és un símbol de vida plena. Després d’una
13
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 14
llarga estona, el meu pare s’atura, es dreça, planta la dalla, trau de la butxaca una pedra d’esmolar, del tall ixen les espurnes. El meu pare alena, descansa un segon, mira el que li queda per segar i em mira a mi. No recorde paraules, ni somriures, ni gestos de tendresa. Només la seua mirada de còmplice m’és indestructible. En els moments crucials em mirava així, com qui revela un secret alhora de feblesa i força: quan va morir el seu pare, quan em va veure per primera vegada amb una dona, quan amb una rialleta es burlava dels milhomes, quan sabia que el càncer se l’enduia i jo fingia indiferència... Els seus ulls blavíssims m’atrapaven com un agram que s’enfonya en la terra. Pense en la mort, en la meua mort. Pense en si tindré temps, enmig de l’espasme, per a una visió final. Pense en si tindré sort i aquesta última imatge serà la del meu pare segant l’herba al capvespre. El seu cos en moviment, un espai musculós sense simetria, que no s’exhibeix, esplendorós només per sobreviure. Una esquena que sua, que es desencaixa i s’acobla rítmicament, mentre la dalla guanya la terra. La figura de la vida serà un instant només. Tant se val si després perd els contorns, si s’esfuma o es retorç com aquells cossos de Bacon que s’autodevoren, que van menjant-se a si mateixos fins a la informitat, fins a un color que abrasa. Jo tindré al meu costat una mirada de còmplice. Ho sé. Ja la note. Jo ja hauré entrat sense por dins el camp d’herba.
14
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 15
26-VIII M’ature, esbufegant, a la part del darrere del cementeri. La paret llisa, emblanquinada cada cert temps per esborrar les pintades i els grafits esporàdics, es daura amb els últims raigs del capvespre i projecta la sensació de calma. Ací acabe la meua jornada setmanal de fúting per un carril bici bonyegut, mal senyalitzat, que uneix els afores d’uns pobles que ja són els afores de València. Açò era l’Horta valenciana, un paisatge per a poetes i pintors de casino, per a polítics de perolada. Mentre els llauradors hi treballaven, els prohoms els observaven i preparaven un suflé identitari per a generacions futures. Ara l’Horta és un escaquer d’especulacions urbanístiques. Comence a respirar millor, després d’uns vuit quilòmetres de cursa. Em torque la suor, alce el cap i de sobte les veig. Les vaqueries de la meua família, avui improductives, encara fan un turonet darrere el cementeri. Em recree mirant-les. Són unes quadres d’algeps i rajola fabricades atrotinadament a mitjan anys 70, quan per raons d’higiene pública es va obligar els vaquers a traslladar el bestiar fora vila. Jo les recorde en color, rodejades de tarongers i séquies d’aigua clara. Avui són ermes, grises, pol·luïdes com un esparadrap brut en un genoll ple de repelons. Als anys 90 es va construir una circumval·lació per desembossar el trànsit cap a València i han quedat a l’altra banda de la carretera. Els cotxes, que passen veloçment, em recorden que és un perill travessarla. És temerari tornar al passat.
15
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 16
Córrer per aquest carril bici no és agradable: hi ha massa pol·lució i les vistes ja no són campestres. Flanquejat per cultius de baix rendiment o abandonats, algun casalot en runes, algunes fàbriques avui en crisi, gasolineres fosforescents i torres elèctriques d’alta tensió que els dies de molta calor xerriquen com rates, els pocs arbres que hi ha semblen gargots: ginjolers embordonits, àlbers empolsegats i les figueres, que no saben morir i rebenten l’asfalt. Hi ha trams del carril bici que coincideixen amb vells camins rurals i s’hi veuen alguns pinets que simulen l’atmosfera d’antiga via romana. Diuen que la Via Augusta corria ben a prop d’on jo córrec. M’agrada pensar-ho: sentir-se dins un marc històric és confortant. Quan la natura és desolada, una història gloriosa és un bon rèquiem. Perquè els paisatges on vaig créixer ja són natura morta. A tot el País deu haver-hi nostàlgics com jo d’un entorn més respirable, menys depredat. M’he dessuat mirant les vaqueries. M’hauria d’afanyar cap a casa per dutxar-me. Recordar més d’uns quants minuts és deformar la memòria i aquest paisatge constipa. Me’n torne vorejant la paret del cementeri fins a la porta d’entrada. És oberta i hi corre un oratjol que agraeixen els dos enterramorts que, escarxofats en cadiretes de platja, riuen d’alguna cosa. Alce el cap. La façana del cementeri de Catarroja és àridament bella. Per primera vegada m’adone que hi és gravat l’any de la seua inauguració: 1889. Aquest any en fa cent vint. Supose que aquestes efemèrides no les deu celebrar ningú.
16
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 17
1-IX El retorn a l’editorial després de les vacances ha estat plàcid, sense cap daltabaix anímic, d’una quietud estranya, trista. Cada any l’editor Vicent Olmos, tan bon punt hi entre em saluda afablement, intercanviem quatre mots sobre els nostres respectius viatges i potser comentem alguna notícia política o cultural que ha remogut —com les gallines remouen el terra— aquest sòpit país. Però tot s’esdevé molt ràpid, a penes uns minuts de cortesia quequejada. De seguida Vicent Olmos és pur nervi: aquest llibre és urgent, aquest article ho és més, corregeix primer això però primer allò. És el foc de l’editor. O el gas. Un editor de tremp és una atmosfera de gasos enrarits: orgull intel·lectual, passió per la cultura, negoci sostenible... tot en lluita dins una mateixa cambra. Els qui s’hi acosten s’ofeguen o aprenen a respirar. Cada 1 de setembre, doncs, he de posar a prova els meus pulmons. Per això vagarege una mica abans d’arribar a la feina. Com que visc a cinc minuts caminant de l’editorial, m’he d’inventar la lentitud. Per fortuna travesse un bulevard on els comerços també tornen a engegar-se al setembre i m’hi entretinc com un nouvingut al poble. Fins que arribe al quiosc on compre el diari i enfile l’avinguda que em durà a l’editorial no sense haver llegit un parell d’articles palplantat a les cantonades. Però aquest matí no em calia cap gimnàstica. L’editorial era tot calma. La imatge de Vicent Olmos
17
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 18
davant l’ordinador era la d’un home abatut, envellit, cansat del propi somni. Res de nervis, com si la sang li fluís d’una vena tallada. Quan l’editor es mostra tan humil és mal auguri. Fins m’ha allargat clarament la mà per encaixar, un gest d’amistat que la meua timidesa —o esquerperia— sol evitar i que avui no ha pogut fer-ho. Aquest mes l’editorial —com moltes altres empreses— no podrà pagar puntualment els seus treballadors, i Vicent Olmos, que és complidor, pateix. “Ens deuen vora 40.000 euros, però no tenim un gallet al banc. Trauré diners meus i us pagaré”. Ell sap que tinc una hipoteca que és una sangonera i necessite cobrar prompte. Però m’hi he negat rotundament. Els deutors de l’editorial són les administracions públiques i, per llei, tard o d’hora pagaran. Al capdavall nosaltres som l’anècdota. És intranscendent que a una editorial petita que publica en català —sobre història, política, assaig...— la recreme una crisi econòmica que està collant els més desfavorits. L’economia de Vicent Olmos, a més, no depèn de la seua editorial. Per diners, per salut i per honor —el de qui fa més de vint anys que gaudeix de la seua odissea sense fer cas de sirenes— hauria de tancar aquest ingrat negoci. Però hi ha qui està orgullós dels seus somnis i no jubila mai el rem. A pesar que aquest país, culturalment, és una mar grossa innavegable.
18
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 19
4-IX Truquen a la porta de casa. És divendres a la tarda, un dels pocs moments de la setmana en què em relaxe a la butaca amb una lectura frugal, sovint poesia. Avui m’acompanyen els epigrames de Cal·límac. De nou el timbre. Trac el cap pel balcó, però la teuladeta de la llinda m’impedeix de reconèixer l’inoportú. Òbric remugant. Encara no he baixat l’escala que ja el distingesc. Amb xancletes, bermudes i samarreta de tirants, aquest home baixet i desnerit que m’entra a casa podria ser un personatge dels seus còmics. De pell bruna, arrugada —de més de setanta anys—, amb ulleretes de Lennon que enjogassen la mirada, l’homenet em somriu com sempre, amb un pèl d’ironia que és un tret facial que se li activa en començar la conversa. És el meu veí Rafa Reinoso, exbanquer desencantat de la banca des de fa molts anys, avui dibuixant de còmic. A la mà duu el paperet i per això timideja, per bé que sempre li insistesc que és un plaer corregir-li els textos de les vinyetes. Però comprenc el seu rubor cada volta que em lliura una historieta. Deu ser incòmode ser corregit per algú molt més jove que potser se’n riu —com alguns del veïnat— d’aquesta dèria de dibuixar per a xiquets. Rafa Reinoso edita les seues històries a Camacuc, una revista infantil que no sé com sobreviu —qüestions de llengua a part— en un món ple de canals televisius i videojocs per a infants. Reinoso encara ho té més costerut: entre dibuixos animats de sofis-
19
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 20
ticació japonesa, provocatius cartoons nord-americans i els Harry Potter dels darrers temps, les seues historietes deuen semblar insulses. A les escoles de Franco, Reinoso va viure l’exaltació dels tradicionals espanyols Iriarte i Samaniego i, per contagi, se li han enganxat els tics del vell Isop. Els seus personatges són animalets entremaliats que acaben rebent la garrotada. Però la moral de Reinoso no és de veritat absoluta: ni rigor intolerant ni llums d’idealista. Com un il·lustrat humil, creu que el món és perfectible només a partir de perdonar-nos les febleses. Jo tem que els seus petits lectors trobaran les seues històries massa ingènues, perquè s’han —ens hem— acostumat a un humor espectacular, de colors intensos, que es nodreix en contextos de violència extrema. No sé si en una cultura d’expressivitats vertiginoses la candidesa és el millor corrosiu contra la injustícia. Ara bé, aquest homenet que ara s’esfuma de ma casa com un salt de granota no té res de càndid. Ni és cap jubilat que s’entreté fent dibuixets, com ell mateix es qualifica. Reinoso és un dissident que es fa fort per mitjà d’un art, un art que es calla perquè coneix els límits de les pròpies forces. Quan pel carrer el veig amb el seu caminar pausat i una mica garrell alçant la mà per saludar-me, tinc la sensació que em diu: “I tu què saps!” I jo què sé... Tanque la porta de casa pensatiu, puge a l’estudi i reprenc la lectura de Cal·límac: “Les meves mans, bé prou que ho sé, estan buides de béns; però, Menip, no em contis, en nom de les Gràcies, el meu propi somni a mi...”
20
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 21
4-IX Llig a The International Herald Tribune que, amb motiu de la cimera del G-20 a Pittsburgh, s’hi han desplegat mesures de seguretat tan estrictes que la ciutat està pràcticament presa per la policia. L’horda radical dels que porten passamuntanyes fa basarda: avui ja no trenquen quatre aparadors, avui s’organitzen. Internet n’és la barricada —tremoleu, capitalistes, que un fantasma recorre la Xarxa que vosaltres inventàreu. Per això tanquen les escoles, els comerços, el transport públic... els prostíbuls? S’acordonen les ciutats i els ciutadans s’evacuen. Com m’agradaria ser a Pittsburgh! No sóc un esquerrà tan radical, però això de tallar carrers i avingudes em trasllada a l’adolescència, a les nits de bou embolat, a la tensió d’estar sempre preparat per córrer. La pega és que en les tauromàquies del G-20 no hi ha barreres segures on poder veure passar el bou sa i estalvi. A Pittsburgh, el jaç més segur és la garjola. Les autoritats han deixat en llibertat condicional un ramat de delinqüents menors —d’anar per casa, res d’assassins— a fi de fer lloc a les presons per als pollosos que protesten. La gent de Pittsburgh ja pot respirar tranquil·la. Dins de casa, és clar. Fora de casa, entre els del G-20, que no volen limitar les remuneracions i bonificacions als alts financers, i la xusma que deu passejar-s’hi ben contenta sense entendre per què li han donat solta, ni els antidisturbis se salvaran que els furten la cartera.
21
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 22
28-IX Sope sol. Ho faig capcot, de pressa, quasi ennuegant-me, com l’home de camp que tot just interromp una estona la faena. No sé fer un àpat assossegadament sense companyia. Indiferent al mormol televisiu —a aquestes hores els noticiaris ja es repeteixen—, és la pluja, que ha fuetejat tot el dia, la que m’abstrau. El corralet de casa, darrere meu, és una cantarella aquàtica: l’albelló, la canaleta, els taulells del sòl, les plantes, en tot repica l’aigua amb estil andalusí. Em gire i hi veig el termos, les baietes, les graneres, l’escaleta metàl·lica, que s’apilen al corral i m’espatllen l’ensomni d’al-Àndalus, que es ratlla com un CD. A Peníscola també plou —m’ho acaba de dir per mòbil la meua dona— i la mar, alzinada, és una descàrrega de tridents contra el rocam del castell —pobre papa Luna, condemnat a bellíssim souvenir! Ahir, en canvi, Peníscola ens entebeïa dins un diumenge assolellat. La platja del Nord, picada com la d’un Sorolla, acollia els últims topless de la temporada, i la línia de costa, fins a Benicarló, s’exhibia descaradament com una natja oliada. A la fi de setembre es buiden passejos, restaurants, apartaments, i ens podem jubilar dins el paisatge. Nosaltres hi anàvem a veure l’escola on han destinat la meua dona. Comença a fer de mestra i haurem d’aprovar els exàmens que imposen les distàncies geogràfiques. El col·legi, a pesar que és nou, espaiós i està situat prop d’un barranc que l’agermana amb la
22
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 23
natura —les antigues marjals—, té l’aspecte esblaimat d’una nau industrial. Diria que els seus barracons estan fets de contenidors sobrants de qualsevol port. Gaudim d’una tecnologia punta que ho prefabrica tot, i que salva més d’un govern que, quan ja és a punt d’incomplir la paraula, t’alça una escola en quatre dies i la inaugura com l’estrena cinematogràfica de la setmana. Excessiva és ja la pluja. L’espigó del portet de Peníscola deu semblar una cascada. Al corralet de casa el soroll és de riera: les plantes escarxofades, els petits testos tombats, els geranis són pasta de confeti i una orquídia que tenim és una canya pelada. El pati andalusí és una andròmina. De sobte tallen la llum una bona estona. La tenebra és intensa. Me n’alegre pels qui no volen veure que el món és ple de barraques.
6-X Avui The York Times informava sobre les violacions en massa que la darrera setmana ha comès l’exèrcit a Guinea-Conakry. Aprofitant que es reprimien els opositors al règim, la soldadesca s’ha desfogat de valent. Els testimonis de les dones violades són esgarrifosos. El diari els il·lustra amb una foto —feta ocultament amb mòbil— en què es veu, en plena llum del dia, una munió de soldats arremolinantse sobre una dona. Esperen el seu torn així com qui espera, en fila índia, a recollir el ranxo. No cal escandalitzar-nos: ells no són els monstres, sinó les
23
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 24
flames d’una situació monstruosa. Si més no des de La Ilíada, la soldadesca ha estat la cara d’un fracàs, no el cervell que no vol evitar-lo. Cap país de la Història no pot parlar del seu exèrcit sense avergonyir-se. Tant se val si són els soldats russos alliberant Berlín dels nazis, o les tropes angloamericanes ara mateix a l’Iraq i l’Afganistan, o els angelicals soldadets de l’ONU —els nostres— en missions neutrals, de pau: a tots els ve la trempera davant un indefens. Els atavismes, no cal explicar-nos-els massa: amb el permís del senyor Rousseau, tots som trempera natural si les mans de la cultura no la tempren. I un exèrcit és, en essència, incultura. Poden ser necessaris, estalviar mals pitjors, defensar les democràcies. Però els codis deontològics militars, obsolets en si, dinamiten qualsevol intent d’ètica. L’honor, la valentia, l’esperit de sacrifici, etc., no són sinó retòrica enllaunada que, als quarters i al front, es trau la careta i esdevé terror. És impossible humanitzar un soldat i, com més noble és la idea que ho intenta, més salvatgement es contradiu.
11/13-X Davant la mar de Peníscola, abans que el sol creme a la testa i el passeig s’òmpliga de passavolants, li busque el pols al món dins un parell de diaris. No solc llegir entre tanta claredat i em desconcentre. Des del banc on m’assec, la mar sembla tan calmadament horitzontal que, com un paisatgista ambulant, me la podria endur plegada dins una carpeta. Al castell,
24
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 25
on les roques són sempre garfides per l’onatge, avui la mar tot just les llepa. Potser és un paisatge massa típic, massa vist, però envigoreix. Si més no és lenitiu en uns temps de corrupció política, d’indecències periodístiques, de servilisme de la ciutadania. La democràcia espanyola és una rambla nocturna plena de putes, macarrons i gent que es pixa a les cantonades, i tots hi acabem fent pudor. Contra la corrupció, doncs, el paisatge —pense ingènuament, com si el paisatge no fos una argila històrica que pren forma entre les nostres mans. Passarem a Peníscola el pont vacacional que va del 9 al 12 d’octubre: del dia dels valencians al dia de la Hispanitat, del fastig a les nàusees. Cal fugir, com siga, de les pàtries oficials, perquè tots els anys vomiten els mateixos discursos d’estètica bullida, d’una simbologia tan descolorida com l’escombreta d’un vàter: a València exalcen una bandera que en el fons representa una identitat no més profunda —però incívica si s’escau— que la d’un seguidor de futbol; a Madrid despleguen un prêt-à-porter militar indistingible del dels anys 70. Simbologies esgrogueïdes, d’hemeroteca, però gens innòcues: d’una banalitat que fa basarda. Contra els símbols —em repetesc—, el paisatge. Quan el sol posa en mànega curta tot Peníscola, marxem d’excursió cap al delta de l’Ebre. Són unes terres en què m’enyore: m’és estrany el riu, pletòric, d’esquena ampla, que s’escorre a glops sobre l’Amposta, la Ràpita, Deltebre..., però reconec a l’acte la semblança de l’entorn amb l’Albufera de València.
25
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 26
Una semblança que arriba fins al caràcter de la seua gent. Aquests paratges ressusciten el meu pare: me l’imagine trescant per aquests arrossars acabats de segar, devorant un suquet amb la mateixa inelegància que l’amo d’aquest restaurant de Riumar, parlant més o menys el mateix català que el guia turístic —si un pescador taujà pot ser-ho— d’aquesta barca que ens passeja per l’illa de Buda. Són gent abrusada per un sol que es reflecteix en aigües no massa profundes, on t’has d’afanyar si no vols quedar-te clavat al fang. Improvisem una ràpida visita a Tortosa. Fa uns anys hi vam passar uns dies i ara experimentem la mateixa sensació que aleshores: Tortosa és una ciutat monumentalment rica però malgirbada. En un carrer que s’enruna, s’hi planta sòlid un palau gòtic; una placeta bruta, humida, amb la pedra rosegada, es contorça dintre una altra plena d’aire i llum on les façanes de les cases semblen noves. La Tortosa històrica necessita una restauració homogènia, sense jerarquies. És lamentable que la Suda, l’antic castell àrab, avui parador de turisme, llambrege per als visitants que roden la moneda i tot just a tocar, a les seues faldes, al barri del Rastre hi haja cases a punt de caure. Poblat pel gros de l’emigració nord-africana —que a Tortosa és molt nombrosa—, em fa pensar que aquesta és la raó de la descurança. Tot i això, la Tortosa monumental millora. Fa uns cinc anys, els volts de la catedral era un pedregam poc visitable. Avui travessem el portal dels Romeus segurs de pujar a una sòbria però bella carrossa
26
Ramon ramon
14/4/14
13:08
Página 27
arquitectònica. I la modernista casa Grego, construïda el 1908 per Monguió i Segura, ja està prou restaurada com per admirar-ne subtileses, sobretot les filigranes de les llargues balconades. Quant a la façana barroca de la catedral, no sembla tan abandonada. Vertiginosa sobre el carrer, com una pitrera enjoiada que s’ofereix però no s’inclina, encara no li han reconstruït l’escalinata i la porta d’entrada resta abocada al buit. Cal alçar la vista i esglaonar el coll una mica, adolorir-lo, per situar-se en una bona perspectiva. Potser perquè és d’un Barroc primerenc, de principi del XVII, sense massa llepolies, la façana s’integra sense estridències en l’entramat de carrers... De sobte un grup de visitants s’atura al costat nostre i, després d’una llambregada, continua passejant amb indolència. Se’n ressaga un home d’uns quaranta anys que, mentre parla pel mòbil, es mira la façana com qui repassa els menús al McDonald’s. De fet tria el menú que sempre està d’oferta. I li diu a qui l’escolta pel telèfon: “La misa bien, pero en catalán. A mi me daba igual, porque yo he entrado a la catedral a mear.” Iconoclàstia pura, escaient per celebrar aquests dies d’Hispanitat. Que els alcaldes de Tortosa no s’encaparren a restaurar res. L’art millor conservat, i el més rendible, és el runam d’una democràcia en què els gossos tenen dret a pixar on els dóna la gana.
27