Caminant pel País. Els camins de la memòria

AJUNTAMENT DE

SUECA

Caminant pel

País Els camins de la memòria

Josep Camilleri i Juanjo Bou

Primera edició, juliol 2014

A totes les persones que han fet possible Caminant pel País.

© Del text, 2014 Josep Camilleri © De les fotografíes, 2014 Juanjo Bou © D’aquesta edició, 2014 Perifèric Edicions C. Sèquia de Montcada, 13 46470 Catarroja (València) Tel. 609 426 131. Fax: 961 270 038 e-mail: periferic@periferic.es web: www.periferic.es blog: http://perifericedicions.blogspot.com/ Disseny i fotografia de portada: Mayte Martínez / maytemar.com Maquetació: Mayte Martínez / maytemar.com Impressió: Grafo ISBN: 978-84-92435-67-8 Dipòsit Legal: V1394-2014

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si se n’esmenta la procedència.

Primera edició, juliol 2014

A totes les persones que han fet possible Caminant pel País.

© Del text, 2014 Josep Camilleri © De les fotografíes, 2014 Juanjo Bou © D’aquesta edició, 2014 Perifèric Edicions C. Sèquia de Montcada, 13 46470 Catarroja (València) Tel. 609 426 131. Fax: 961 270 038 e-mail: periferic@periferic.es web: www.periferic.es blog: http://perifericedicions.blogspot.com/ Disseny i fotografia de portada: Mayte Martínez / maytemar.com Maquetació: Mayte Martínez / maytemar.com Impressió: Grafo ISBN: 978-84-92435-67-8 Dipòsit Legal: V1394-2014

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si se n’esmenta la procedència.

íNDEX

LES OLIVERES MIL·LENÀRIES..................................................................................................... 16 ELS MOLINS D’ARES................................................................................................................... 26 LES FONTS DEL DESERT DE LES PALMES.................................................................................. 38 LES TRINXERES DE VILLAMALUR............................................................................................... 46 EL RÀPITA ................................................................................................................................... 56 EL CASTELL DE CASTRO ............................................................................................................. 68 LA PENYA “CORTADA”............................................................................................................... 76 EL CAVALL BERNAT..................................................................................................................... 90 EL CASTELLAR DE MECA............................................................................................................ 102 EL BARRANC DE TARONGERS.................................................................................................... 116 EL MONTCABRER ....................................................................................................................... 126 EL CAMÍ DE LES JOVADES.......................................................................................................... 140 LA GRANADELLA ........................................................................................................................ 150 LA FONT ROJA ............................................................................................................................ 160 BÈRNIA........................................................................................................................................ 172

PRÒLEG De xiquets, Josep i jo passàvem els estius molt a prop de Les Palmeres, una urbanització de Sueca que va créixer als anys seixanta a vora mar, com tantes altres arreu del territori valencià. Llegíem els noms dels carrers i no ens deien res: riu Millars, Serpis, Montlleó. Molts anys després vam saber que els havia posat Fermí Cortés, un entranyable advocat valencianista, amic de Joan Fuster, quan era regidor de l’ajuntament franquista perquè volia rescatar-los de la ignorància.

Som –com molts– d’eixa generació de valencians que aprenguérem a situar la Tierra de Campos però no sabíem res de la Marina, els Ports o la Vall d’Albaida; dels que ens coneixíem els afluents del Duero però ningú no ens havia parlat del Xúquer, el riu que passava molt a prop de casa nostra.

Ens vam criar amb una geografia aliena i la nostra semblava no tenir importància. Va ser Al Tall qui va començar a retornar-nos el nom de les coses.

L’any 1977 una de les seues cançons ens donava la primera –i la millor– lliçó de geografia valenciana. Es tracta de Darrer diumenge d’octubre:

Darrer diumenge d’octubre,

Ribera i de l’Horta, de terra plana, del país de l’aigua. Respectuosos amb el

el camí ja és ben sabut,

nostre passat, compromesos amb el nostre present i amb ganes de gaudir

eixiu a la carretera

d’un futur farcit de curiositat. La curiositat de xafar indrets incògnits, de

que cal aplegar-se al Puig.

conéixer la petita història d’aquells paratges, les petjades humanes als racons

La Marina i la Ribera,

més remots i, per descomptat, la gastronomia humil, saborosa i diversa de

l’Horta, els Ports i la Safor,

les comarques valencianes del nord i del sud, de la mar i de terra endins.

Vall d’Albaida, la Costera, la Plana de Castelló.

Amb el lema Conéixer la terra és estimar el país ens vam posar en marxa.

Pensàvem –i pensem– que una manera d’encomanar la nostra estima per la terra dels nostres avis era que la gent coneguera la riquesa, la bellesa i la

Albocàsser, Elx i Alzira,

diversitat que amaguen les comarques valencianes. Les vistes des de dalt del

Carcaixent, Sagunt i Alcoi,

Cavall Bernat, el Montgó o el Benicadell. La flor de l’ametler al mes de febrer.

Ontinyent, Carlet, Gandia,

Les cireres de la vall de Laguar a la primavera. El bany refrescant a la cala de

Almassora i Vinaròs.

la Granadella al setembre o el silenci i la frescor d’un senderol per un barranc amagat al mes de maig. La conversa amable amb una persona que acabes de

El Garbí i el Puig Campana,

conéixer mentre fas camí. Un esmorzar amb olives xafades, cacaus, salmorra

el Montgó i el Montcabrer,

i dos glops de vi de la bóta. La satisfacció íntima de fer cim...

Calderona, Bèrnia, Aitana, Montot i Benicadell.

I, en acabar, una olleta de blat picat, un gaspatxo o una paella compartida amb els companys de marxa. Sensacions úniques i irrepetibles. Senzilles.

Atàviques.

Al Tall ens ensenyà que els valencians també teníem una geografia. La

Sensacions que Josep i Juanjo ens descobrien cada mes. Que ens anticipaven

nostra, la d’un país petit i allargassat com una llonganissa de Pasqua, la del

quan Josep, dies abans, penjava la seua personal, íntima i particular Crònica

país de les valencianes i els valencians. Amb ells començàrem a conéixer

per a ociosos, que prèviament havia fet amb Juanjo. I també, sovint, amb

el nostre territori, a retrobar els mots: les comarques, les serres, les

Rosa Mari, Marisa, Ada i Eugene.

muntanyes...

Josep ens revela matisos amagats en un mur de pedra seca fet amb la

I això, bàsicament, és el que ens va moure a un grapat de gent a crear

paciència infinita dels llauradors d’abans; en l’olor penetrant de la humil

Caminant pel País, el desig de conéixer casa nostra. Gent de Sueca, de la

pebrella o l’elegant flaire del romaní; en el tronc retorçut pels anys d’una

Darrer diumenge d’octubre,

Ribera i de l’Horta, de terra plana, del país de l’aigua. Respectuosos amb el

el camí ja és ben sabut,

nostre passat, compromesos amb el nostre present i amb ganes de gaudir

eixiu a la carretera

d’un futur farcit de curiositat. La curiositat de xafar indrets incògnits, de

que cal aplegar-se al Puig.

conéixer la petita història d’aquells paratges, les petjades humanes als racons

La Marina i la Ribera,

més remots i, per descomptat, la gastronomia humil, saborosa i diversa de

l’Horta, els Ports i la Safor,

les comarques valencianes del nord i del sud, de la mar i de terra endins.

Vall d’Albaida, la Costera, la Plana de Castelló.

Amb el lema Conéixer la terra és estimar el país ens vam posar en marxa.

Pensàvem –i pensem– que una manera d’encomanar la nostra estima per la terra dels nostres avis era que la gent coneguera la riquesa, la bellesa i la

Albocàsser, Elx i Alzira,

diversitat que amaguen les comarques valencianes. Les vistes des de dalt del

Carcaixent, Sagunt i Alcoi,

Cavall Bernat, el Montgó o el Benicadell. La flor de l’ametler al mes de febrer.

Ontinyent, Carlet, Gandia,

Les cireres de la vall de Laguar a la primavera. El bany refrescant a la cala de

Almassora i Vinaròs.

la Granadella al setembre o el silenci i la frescor d’un senderol per un barranc amagat al mes de maig. La conversa amable amb una persona que acabes de

El Garbí i el Puig Campana,

conéixer mentre fas camí. Un esmorzar amb olives xafades, cacaus, salmorra

el Montgó i el Montcabrer,

i dos glops de vi de la bóta. La satisfacció íntima de fer cim...

Calderona, Bèrnia, Aitana, Montot i Benicadell.

I, en acabar, una olleta de blat picat, un gaspatxo o una paella compartida amb els companys de marxa. Sensacions úniques i irrepetibles. Senzilles.

Atàviques.

Al Tall ens ensenyà que els valencians també teníem una geografia. La

Sensacions que Josep i Juanjo ens descobrien cada mes. Que ens anticipaven

nostra, la d’un país petit i allargassat com una llonganissa de Pasqua, la del

quan Josep, dies abans, penjava la seua personal, íntima i particular Crònica

país de les valencianes i els valencians. Amb ells començàrem a conéixer

per a ociosos, que prèviament havia fet amb Juanjo. I també, sovint, amb

el nostre territori, a retrobar els mots: les comarques, les serres, les

Rosa Mari, Marisa, Ada i Eugene.

muntanyes...

Josep ens revela matisos amagats en un mur de pedra seca fet amb la

I això, bàsicament, és el que ens va moure a un grapat de gent a crear

paciència infinita dels llauradors d’abans; en l’olor penetrant de la humil

Caminant pel País, el desig de conéixer casa nostra. Gent de Sueca, de la

pebrella o l’elegant flaire del romaní; en el tronc retorçut pels anys d’una

olivera mil·lenària. Matisos que Juanjo copsa amb la mirada amatent de la seua càmera inseparable, amb l’amor fidel per la nostra terra.

El llibre fa un passeig pels Camins de la memòria, per eixos paisatges que semblen suspesos del fil del temps, quasi inalterats. Senderols costeruts, cims invencibles, panoràmiques inabastables, arbres portentosos... I, darrere de tot, els senyals de la història, les cicatrius que l’ésser humà ha anat llaurant en el territori: un castell inexpugnable, una nevera bella i prodigiosa, un molí amagat en un racó inversemblant, una trinxera inquietant encara. Són testimonis muts de les persones que hi passaren, que hi treballaren, que hi van viure. Vides anònimes lligades a pedres silencioses que formen part del nostre passat.

Les cròniques de Josep i les fotos de Juanjo ens conviden a obrir els ulls, els sentits. A gaudir d’uns paisatges ancestrals. A recórrer els camins de la nostra memòria. A estimar el País.

JOAN BALDOVÍ

olivera mil·lenària. Matisos que Juanjo copsa amb la mirada amatent de la seua càmera inseparable, amb l’amor fidel per la nostra terra.

El llibre fa un passeig pels Camins de la memòria, per eixos paisatges que semblen suspesos del fil del temps, quasi inalterats. Senderols costeruts, cims invencibles, panoràmiques inabastables, arbres portentosos... I, darrere de tot, els senyals de la història, les cicatrius que l’ésser humà ha anat llaurant en el territori: un castell inexpugnable, una nevera bella i prodigiosa, un molí amagat en un racó inversemblant, una trinxera inquietant encara. Són testimonis muts de les persones que hi passaren, que hi treballaren, que hi van viure. Vides anònimes lligades a pedres silencioses que formen part del nostre passat.

Les cròniques de Josep i les fotos de Juanjo ens conviden a obrir els ulls, els sentits. A gaudir d’uns paisatges ancestrals. A recórrer els camins de la nostra memòria. A estimar el País.

JOAN BALDOVÍ

LES OLIVERES MIL. LENÀRIES

16

17

LES OLIVERES MIL. LENÀRIES

16

17

1

LES OLIVERES MIL. LENÀRIES Temps aproximat: 2 hores 30 minuts 9,55 quilòmetres Maig 2009

CRÒNICA PER A OCIOSOS No volem fer una crònica llarga perquè hi ha més a veure que a llegir; però sí que ens agradaria fer un parell d’aclariments.

El primer és que no és una marxa a l’ús. Al nostre ús i costum. Més bé es tracta d’una passejada entre bancals d’oliverars, alguns abandonats i d’altres, la gran majoria, molt ben conreats. Escombrats.

Ermita de Santa Isabel

18

19

1

LES OLIVERES MIL. LENÀRIES Temps aproximat: 2 hores 30 minuts 9,55 quilòmetres Maig 2009

CRÒNICA PER A OCIOSOS No volem fer una crònica llarga perquè hi ha més a veure que a llegir; però sí que ens agradaria fer un parell d’aclariments.

El primer és que no és una marxa a l’ús. Al nostre ús i costum. Més bé es tracta d’una passejada entre bancals d’oliverars, alguns abandonats i d’altres, la gran majoria, molt ben conreats. Escombrats.

Ermita de Santa Isabel

18

19

El segon és que no es veuen paisatges sinó arbres, per a mi els éssers vius més impressionants que existeixen. Els vegetals extrauen de la terra les substàncies que

Plantar-se davant d’un d’aquests exemplars i copsar el que significa transcendeix la mera visió de tronc i branques, de fulles i fruits.

els ajuden a fabricar el seu aliment. Sense ells els animals, simplement, no existiríem.

Per tant, cal no tenir pressa. Es tracta de passejar, d’entrar als camps per admirar

Els arbres són el gran monument de la natura i alguns perllonguen la seua

aquestes catedrals de la natura. Qui s’afanye no es divertirà, ja que contemplar com el temps ha donat forma a les oliveres i capir la seua grandesa demana, almenys,

vida al llarg de mil·lennis.

20

21

El segon és que no es veuen paisatges sinó arbres, per a mi els éssers vius més impressionants que existeixen. Els vegetals extrauen de la terra les substàncies que

Plantar-se davant d’un d’aquests exemplars i copsar el que significa transcendeix la mera visió de tronc i branques, de fulles i fruits.

els ajuden a fabricar el seu aliment. Sense ells els animals, simplement, no existiríem.

Per tant, cal no tenir pressa. Es tracta de passejar, d’entrar als camps per admirar

Els arbres són el gran monument de la natura i alguns perllonguen la seua

aquestes catedrals de la natura. Qui s’afanye no es divertirà, ja que contemplar com el temps ha donat forma a les oliveres i capir la seua grandesa demana, almenys,

vida al llarg de mil·lennis.

20

21

uns minuts de tranquil·litat.

Les formes i la textura semblen esprémer el terreny per donar un fruit del qual nosaltres en traurem l’oli: l’essència de la terra.

L’eixida serà a les 7:30 del matí (està molt lluny) del lloc de costum. En arribar a Canet Lo Roig buscarem un barranquet de canyes per anar primerament, travessant per davall del pont de la carretera, a veure la font de la Roca i unes sénies que hi ha en el trajecte. Després desfarem camí i en tornar a l’altra banda del pont continuarem el barranquet abans esmentat. Aquest duu aigua i l’haurem de creuar repetides vegades. És tot verd i “arreu del camp hi ha vermell de roselles”, com cantava Raimon.

Ens dirigirem cap a l’ermita de Santa Isabel, entre camps d’horta, avellaners, cirerers i granges. Allí esmorzarem en un indret que assenyalen uns majestuosos plataners d’ombra. La sénia de Marimon, restaurada, és un exemple magnífic dels antics sistemes de reg.

Després d’esmorzar buscarem la direcció de les Oliveres Mil·lenàries (SL-V58).

El camí comença per carretera, amb olor de camp adobat, però prompte es torna pista de terra. En arribar a la font de la Fontanella, el camí es divideix. No hi ha pèrdua possible, ja que si seguim les indicacions, qualsevol d’elles, ens retornen, de bell nou, a Canet lo Roig.

Nosaltres proposem un itinerari que podreu seguir si ens acompanyeu, però sou ben lliures de seguir-ne un altre.

Si trobeu persones treballant és prudent i demostra bona educació demanarlos permís per entrar i veure les oliveres. No tindreu problema i serà profitós, si no els molestem massa, escoltar com parlen i el que ens diuen.

Nosaltres parlàrem amb una persona que utilitzava un llenguatge ben ric en matisos per a referir-se a les activitats que estava realitzant: esporgant i

22

23

uns minuts de tranquil·litat.

Les formes i la textura semblen esprémer el terreny per donar un fruit del qual nosaltres en traurem l’oli: l’essència de la terra.

L’eixida serà a les 7:30 del matí (està molt lluny) del lloc de costum. En arribar a Canet Lo Roig buscarem un barranquet de canyes per anar primerament, travessant per davall del pont de la carretera, a veure la font de la Roca i unes sénies que hi ha en el trajecte. Després desfarem camí i en tornar a l’altra banda del pont continuarem el barranquet abans esmentat. Aquest duu aigua i l’haurem de creuar repetides vegades. És tot verd i “arreu del camp hi ha vermell de roselles”, com cantava Raimon.

Ens dirigirem cap a l’ermita de Santa Isabel, entre camps d’horta, avellaners, cirerers i granges. Allí esmorzarem en un indret que assenyalen uns majestuosos plataners d’ombra. La sénia de Marimon, restaurada, és un exemple magnífic dels antics sistemes de reg.

Després d’esmorzar buscarem la direcció de les Oliveres Mil·lenàries (SL-V58).

El camí comença per carretera, amb olor de camp adobat, però prompte es torna pista de terra. En arribar a la font de la Fontanella, el camí es divideix. No hi ha pèrdua possible, ja que si seguim les indicacions, qualsevol d’elles, ens retornen, de bell nou, a Canet lo Roig.

Nosaltres proposem un itinerari que podreu seguir si ens acompanyeu, però sou ben lliures de seguir-ne un altre.

Si trobeu persones treballant és prudent i demostra bona educació demanarlos permís per entrar i veure les oliveres. No tindreu problema i serà profitós, si no els molestem massa, escoltar com parlen i el que ens diuen.

Nosaltres parlàrem amb una persona que utilitzava un llenguatge ben ric en matisos per a referir-se a les activitats que estava realitzant: esporgant i

22

23

esllemenant. Diferenciava entre tallar les branques inútils i supèrflues i llevar els brots que solen ser perjudicials per a la planta.

No hi ha res com parlar, res com mirar i escoltar per veure i aprendre.

No hi ha res com passejar per aquests camps per fer un viatge en el temps.

Hi ha tres fonts, a banda de la primera que hem esmentat a l’inici de la crònica: una a l’ermita, l’altra al començament pròpiament dit de l’itinerari i la darrera ja al poble, la font de la Canal, en finalitzar el recorregut. A la part central, on podrem admirar les oliveres, no n’hi ha cap; així és que cal dur aigua en quantitat suficient perquè pot fer calor i cal anar protegits amb barrets i cremes, quan ja s’acosta l’estiu.

DISTÀNCIA

TEMPS

DESNIVELLS

KM

MOVIMENT

A. MÀX

A. MÍN.

9,55

2h 30’

368

260

DESNIVELL ACCUMULAT + ACCUMULAT 108

117

113

400 m 350 m 300 m 250 m 200 m

24

0

1

2

3

4

5

25

6

7

8

9

9,55 km

esllemenant. Diferenciava entre tallar les branques inútils i supèrflues i llevar els brots que solen ser perjudicials per a la planta.

No hi ha res com parlar, res com mirar i escoltar per veure i aprendre.

No hi ha res com passejar per aquests camps per fer un viatge en el temps.

Hi ha tres fonts, a banda de la primera que hem esmentat a l’inici de la crònica: una a l’ermita, l’altra al començament pròpiament dit de l’itinerari i la darrera ja al poble, la font de la Canal, en finalitzar el recorregut. A la part central, on podrem admirar les oliveres, no n’hi ha cap; així és que cal dur aigua en quantitat suficient perquè pot fer calor i cal anar protegits amb barrets i cremes, quan ja s’acosta l’estiu.

DISTÀNCIA

TEMPS

DESNIVELLS

KM

MOVIMENT

A. MÀX

A. MÍN.

9,55

2h 30’

368

260

DESNIVELL ACCUMULAT + ACCUMULAT 108

117

113

400 m 350 m 300 m 250 m 200 m

24

0

1

2

3

4

5

25

6

7

8

9

9,55 km