Un cor trencat by Perifèric Edicions

Un cor trencat

PORTADA NOVA COR3:Maquetación 1 09/09/14 13:21 Página 1

27. El meu món en quatre estacions María Ángeles Chavarría i Josep Lluís Doménech 28. Més enllà del mar Enric Lluch 29. A cor obert Manel Joan i Arinyó 30. L’altra jo Cathy MacPhail 31. Un cor trencat Marcos Morales 32. Pel·lícula verge. Contes perversos Jordi Sierra i Fabra 33. Això era una volta... Jordi Raül Verdú

Marcos Morales Peláez (Riba-roja de Túria, 1994), és estudiant en el Grau de Biologia de la Universitat de València i ha guanyat diversos premis de literatura breu. Amb Un cor trencat, la seua primera novel·la, ha aconseguit el IXè Premi Benvingut Oliver de Narrativa Juvenil de l’ajuntament de Catarroja.

Premi narrativa juvenil Benvingut Oliver 2013

26. Jo sóc aquell que em dic Empar Talens i Grau

Una mescla de passió amorosa, música en valencià i literatura universal desemboca en el misteri de les pàgines d’aquest llibre hipnòtic que ens farà recórrer els racons més fascinants de la nostra terra de la mà dels seus protagonistes. El secret d’un llibre per escriure amb les cobertes blaves com la mar, la presència inconcreta d’ombres d’un caràcter literari i l’essència d’un amor adolescent marcaran la història de dos joves que descobriran al capdavall quin és el secret que s’amaga en una brusa tacada.

Marcos Morales

25. El Club dels Quatre Secrets Francesc Gisbert

narrativa

perifèric

Títols de la col·lecció

cor trencat Marcos Morales perifèric edicions

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 4

1a edició, setembre 2014

Un cor trencat va rebre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa Juvenil organitzat per l’Ajuntament de Catarroja i amb el suport de Florida Universitària en la convocatòria de 2013. El jurat estava format per Jesús Figuerola, Francesc Rodrigo i Albert Hernández.

© Del text, 2014 Marcos Morales © D’aquesta edició, 2014 Perifèric Edicions C. Sèquia de Montcada, 13 46470 Catarroja (València) Tel. 609 426 131 Fax: 961 270 038 e-mail: periferic@periferic.es www.periferic.es Disseny col·lecció i maquetació: Estudi ARO Fotografia portada: Enrique Algarra Impressió: Guada Impressors ISBN: 978-84-92435-71-5 Dipòsit Legal: V-1837-2014

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si se n’esmenta la procedència.

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 5

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 7

cor trencat Marcos Morales

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 8

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 9

«Demane disculpes a totes aquelles ànimes que no apareixen en aquest llibre»

Gràcies a Ivan, a Rosa, a la meua família i a Aitana, per fer que la història torne a començar.

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 10

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 11

Capítol I Taques i records

Cec en un camp d’arena; ones, dunes d’arena fina es deixen caure en els poals mig plens. Tinc els peus enfonsats davall d’ella, de l’arena; i davall d’ella, que em somriu amb els ulls xicotets que se li amaguen en la cara; davall d’ella, de Marta, d’ella. Dreta, al meu costat, ompli el poal roig d’ansa groga i la deixa caure damunt els meus peus que ja no es veuen davall la mar d’arena, que ja no es veu davall d’ella. Em gite mentre ella continua amagant-me amb els poals d’arena, el cel blau adverteix de la proximitat d’un estiu calorós i el sol des d’allà dalt em somriu calfant-me la cara. Davall el pitet de fines línies blaves corre una miqueta d’aire sufocant la calor que hi ha en la meua pell, les mànigues arromangades fins als colzes aconsegueixen alleugerir la calor que sent. El meu cos, en forma de creu, estovat en aquella arena, davall d’ella, davall de Marta, amb els braços sostenint-me el cap mentre el sol continua calfant-me la cara. Amb els ulls tancats arribe a veure la llum que aconsegueix passar-hi a través. Escolte omplir els poals, la cridòria dels altres xiquets que juguen en aquell parc, al pati d’a-

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 12

quella escola, i continue amb els ulls tancats. En ells veig una llum roja, una llum roja que amb l’escalfor del sol en la cara fa que em vaja adormint a poc a poc en aquella mar d’arena. Una ombra fosca apareix en el color roig dels ulls i l’escalfor desapareix de la cara a poc a poc. Els òbric lentament i veig que estic davall d’ella, davall d'un petit munt d'arena que hi ha a sobre de les meues cames, soterrat davall d’ella, davall de Marta que em somriu asseguda damunt meu. La seua cara es desdibuixa pels rajos del sol que s’escapen de darrere del seu cap, però reconec el seu somriure. Un somriure de dents blanques desalineades que ixen de la boca i t’encisen cada vegada que les veus. —T’he soterrat els peus —somriu mentre em mira des de dalt i assenyala les meues cames amagades. —Ja ho veig. Somric mentre alce el cap per mirar-me els peus. Xicotetes taques verdes ixen contínuament allà on mire. Tinc la mirada encara una miqueta estranya per haver estat tombat en l’arena amb la cara mirant cap al sol. Les seues dents imperfectes em somriuen mentre que les ratlles de llum, que s’escapen cada vegada que es mou, retallen la seua figura. M’agafa les mans i les neteja en el seu pitet de ratlles roses i blanques somrient mentre s’embruta la roba d’arena. Són els seus ulls negres, o la son que encara tinc, que em fan endinsar-me en un somni despert. Continue mirant-la mentre somriu damunt meu; jo li somric també i li faig un senyal just on té el cor, amb el dit índex, dibuixant-hi un senyal que no vull que s’esborre mai i li dic: —Tens una taca al pitet. Ella abaixa lleugerament el cap sorpresa, avergonyida, com si s’haguera destrossat la seua perfecció que encara preval en aquell pati, i mira el senyal imaginari que he fet al seu cor, on no hi ha cap taca, només línies blanques i 12

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 13

roses. Li faig un xicotet colp amb el dit al nas, lleu, més lleu que un acaronament, més tendre que un bes. Un colp en el qual havia dibuixat el camí des del seu cor net fins al seu nas, i des del meu índex fins a ella. —Has caigut. Ric i ella s’agafa ràpidament el nas mentre enrogeix sense voler, tant que fins i tot es tapa la cara perquè no la veja. És com si li haguera furtat alguna cosa, com si l’haguera despullat d’alguna cosa que no sap massa bé què és, tal vegada la vergonya, i ara es tapa per tal que no la veja mentre encara ric, nadant en la meua mar de somnis d’arena de realitat. —Eres un babau, Jaume. Em colpeja els muscles intentant tirar-me cap enrere i estovar-me a l’arena, mentre riu en la calor del nostre menut col·legi sense que ningú s’assabente de la nostra existència. Continuem rient quan ja a terra girem i donem voltes, i jo, ara damunt de Marta, li aguante el canells perquè no es moga. —I ara què? Somric fent-li una ganyota i ella intenta desfer-se de mi, però cedeix finalment i somriu, estovada amb el sol a la cara, i jo damunt d’ella. La solte i em gite al seu costat, les nostres respiracions accelerades s’intenten tranquil·litzar mentre el somriure no ens deixa respirar, el forcejament ens ha fet suar més encara i ara l’arena s’apega als nostres cossos banyats. Em gire, la seua pell morena sembla reblanir-se amb el sol, igual que la xocolata. Li faig un bes, un de xicotet a la galta que fa sabor de sal de l’arena; dolç, amb sabor de xocolata de la seua pell, i ella es gira per mirar-me. —Dis-me alguna cosa bonica —es queda mirant-me amb els seus ulls negres, que són el reflex de la por que sent en tindre-la prop. 13

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 14

—Jo no en sé, d’això —li dic mentre les nostres veus es topen en el camí de l’un i l’altre. —Per què no? —pregunta, estranyada per la resposta. —Perquè jo no en sé parlar, d’això. M’alce i sostinc el meu cos amb les mans, que s’enfonsen a poc a poc en l’arena, m’agenolle i ella em mira estranyada, encara estovada a terra. Pose l’índex a l’arena, el mateix amb què havia dibuixat al seu cor, i el moc, i s’embruta en el seu passeig, acaronant el seu cos fi fet d’or que ningú veu, que rellueix davall del sol i el trac en acabar. —Jo sé escriure. Davall la meua ombra, la figura d’un cor es veu dibuixada amb lletra d’arena i llapis de dit; amb les vores mal fetes i la cal·ligrafia amorfa dels sentiments dels quatre anys impregnada en la seua forma. Marta alça una miqueta el cos per veure millor la figura que he dibuixat i amb els ulls ben oberts de la sorpresa em diu: —De major seràs escriptor. —Per què? —pregunte jo amb els ulls clavats en el reflex dels seus. —Perquè saps escriure la paraula amor. Posa les mans damunt del cor que acabe de dibuixar i les hi deixa marcades; jo faig el mateix i ens tornem a gitar sobre el nostre cor de mans per veure com el fullam dels arbres comença a moure’s per un lleu vent calent que calfa les nostres mirades que es dormen l’una al costat de l’altra. Quan darrere d’ella veig l’ombra d’un arbre que es mou, amagant-se de totes les mirades curioses menys de la meua, intente cridar-la perquè ho veja, però és inútil, ja dorm i mai vorà l’ombra en què vaig aprendre a escriure la paraula amor.

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 15

Capítol II Una altra vegada somiant

La platja del Saler acarona lentament la vesprada que ja cau a les ones taronja del reflex del sol tènue, moribund, que es perd en la foscor de la seua inexistència. Assegut, envoltat de dunes, somie recordant el vell pati de l’escola i les meues aventures de pala i poals d’arena. Que lluny queden ara que la mire somriure, no massa lluny de mi, no massa prop dels meus pensaments, deixant-se acaronar pel vent capritxós que juga amb el seu cabell negre que em fa perdre’m en un món desconegut que vull explorar; en el repertori dels olors del seu coll, en la col·lecció de sabors del seu cos de sal, en la seua mirada negra feta de vidre i arena. Agafe grapats d’arena i els deixe volar al vent de la mar que els durà a platges d’illes inhòspites, desconegudes, on ningú no es ningú i l’arena corre per fer passar el temps mort en les ones que les banyen. Mentrestant la mire, i no la deixe de mirar, i el seu nom recorre el meu cap, i el seu record evoca un silenciós «Marta» que conserva l’eco en la meua memòria. —Una altra vegada somiant?

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 16

Sent un colp sec en la banda posterior del coll i el riure divertit de Vicent que seu al meu costat amb cura per no punxar-se amb cap cosa. —A veure quan t’hi llances d’una vegada i li dius a la xicona que t’agrada, que a la pobra la tens a pa i aigua —el seu somriure és contagiós, fins i tot la manera de parlar que té fa gràcia. —El dia que tu em demanes eixir, li ho demanaré jo a ella —li dic somrient mentre faig com si li llançara un bes a l’aire. —Ho sent però és que a ell no li agraden els homes amb ulleres —Sara apareix de darrere seu i li dóna un bes—. Què feu que ja esteu renyint? —Res, ací el pardal, que estava somiant una altra vegada —Vicent es gira cap a Sara mentre li ho explica i s’acomoda entre els seus braços, mentre ella juga amb els seus cabells. —Una altra vegada, Jaume? —pregunta fent cara d’avorriment. —No estava somiant res, només estava... —Què passa xics? —Miquel apareix pegant colps de peu a una pilota de futbol. —Res, el xiquet que està una altra vegada fantasiejant amb Marta —aclareix Sara mentre Vicent intenta mossegar-li els dits amb els quals l’acaronava. —Una altra vegada? —pregunta sorprés mentre comença a fer tocs amb la pilota—. Xe, demana-li eixir ja, que dus mitja vida enamorat d’ella. Al final te la furtaran. —Sí, ja li ho he dit jo, que al final la xiqueta volarà, però ell ni cas —especifica Vicent, que ara s’ha gitat deixant el coll sobre els genolls de la seu xica. —Que jo no estava fantasiejant, ni somiant ni res —mentisc, però és el que cal fer en aquests casos—, jo només estava ací meditant sobre les meues coses.

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 17

—Sí, ja! —contesten els tres alhora mentre fan una llarga riallada que crida l’atenció dels pocs que encara hi ha vora la mar. —I què estaves meditant, com fer-li besos? —diu Vicent mentre riu com tots. —Vicent, no sigues roí! —riu Sara, mentre l’intenta escarmentar— Que el xic és paradet. —Aquest no és paradet, és una esfinx, que no es mou ni a pedrades! Vicent s’agafa la panxa mentre riu com si s’anara a partir per la meitat i els altres intentem amagar el somriure que se’ls escapa entre les dents, fins i tot a mi. —Que no, de de veres, que només estava pensant. —I què pensaves? Tots ens girem de sobte, la seua veu m’ha glaçat la sang i els seus ulls negres em registren com si fóra un bagul on es guardaren velles històries per revelar. De sobte, me n’adone que he de contestar i caic en la realitat. —En records, pensava en records. Marta em mira somrient i darrere seu veig el món de petjades que ha deixat a la platja. M’he quedat encisat pel seu gest, per la seua expressió en fer la pregunta i pels seus ulls en rebre la resposta. —Bé, xiquets —diu Vicent mentre s’alça espolsant-se l’arena—, qui ve a passejar? —Jo! —diuen Sara i Miquel alhora mentre alcen els braços demanant anar-hi. —Jo no —diu Marta mentre seu al meu costat i deixa la bossa damunt l’arena. —Jo tampoc —dic sense deixar de mirar-la i escoltant lleugerament com trenca el seu cos la mar en caure en forma d’ona. —No, si jo ja sabia que tu no vindries... —xiuxiueja

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 18

Vicent maliciosament mentre em mira. Sara li fa un pessic al braç i li fa cara de desaprovació—. Ah! D’acord, ja pare. Marta somriu mentre veu com Sara du a Vicent d’un braç com si fóra un xiquet de dos anys, i els tres s’allunyen mentre els colps de pilota de Miquel s’escolten cada vegada més llunyans. No sé què dir-li, no sé parlar, m’han emmudit els nervis que ara em fan mirar la mar infinita que es perd i es difumina amb un blau més fosc mentre el sol ens calfa l’esquena. —I bé, quins records són eixos? —pregunta Marta mentre encara mira cap als nostres companys que s’allunyen i es perden en l’arena. —Res, ximpleries de quan era menut —conteste ràpidament abaixant la mirada per por a que puga endevinarhi alguna cosa. —I quines ximpleries eren? —insisteix mentre em clava els ulls perquè no em puga escapar de la seua pregunta. Intente eixir-ne d’alguna manera, però és inútil, a ella no li puc mentir, li he de dir la veritat. —Un de quan estàvem a preescolar, quan jugàvem al parc d’arena i jo et vaig dibuixar un cor. Amague el meu sentiment de vergonya en el clot que intente excavar amb les mans a la terra que es veu cada vegada més humida, quan veig que el seus ulls s’il·luminen i s’obrin perquè els puga veure millor, o per poder veure’m millor ella. —Encara te’n recordes d’això? —pregunta amb un somriure que li creua la cara—. Creia que te n’havies oblidat. Somric, ella també se’n recorda, no sabia que se’n recordara, tal vegada signifique alguna cosa, tal vegada no. Amagats entre les dunes del temps, els dubtes comencen a desaparèixer i els somriures cada vegada són més forts quan ja no hi ha ningú a la platja, excepte ella i jo.

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 19

—Per cert, quan marxes cap a Castalla? —pregunta replegant-se el serrell que li ha caigut damunt dels ulls. —Demà, les festes de moros i cristians començaren ahir i els meus pares volen estar allà uns quants dies. A més celebraré el meu aniversari allà amb tota la família; tornaré per al començament del curs. Amaga els ulls com si una pena invisible s’hi haguera instaurat i juga amb l’arena que li taca els peus d’arena. I ara les gavines vénen a sobrevolar la mar, cada vegada més fosca, fent-se confondre amb l’escuma blanca que desitja tenir ales per volar amb elles. —Odie que sigues de Castalla —diu amb un somriure trist. —Per què? —la resposta em sorprén. Amaga la mirada com si es penedira del que ha dit i mira lluny, a cap lloc. —Perquè sempre he de donar-te el teu regal d’aniversari abans d’hora —somriu i fa una ganyota mentre es gira per buscar en la bossa. Trau una cosa embolcallada en un paper de regal—. Tin, feliç aniversari. —Gràcies —dic sense saber què dir. Intente obrir l’embolcall amb cura de no esgarrar-lo, a poc a poc. —Oh, em poses dels nervis —posa la mà al damunt del paper i l’esquinça totalment— Ho veus? Ja està —somric, i ella encara sosté el paper esquinçat a la mà quan el veig, amb trossos de paper que encara li pengen—. Què? T’agrada? La seua pregunta anhela la resposta que jo encara no done. Hi passe la mà per damunt, és vell, antic, té les vores trencades, la tela blava que el cobreix comença a desaparèixer pels costats, però encara així està en bon estat. Mire ràpidament l’interior i gire els ulls nerviós cap a ella. —M’encanta, on l’has trobat? —passe la mà per damunt del llom, de tacte aspre, que té unes lletres gravades, escrites, que sobreïxen. 19

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 20

—A València, en una xicoteta llibreria que hi ha al costat de l’estació del Nord, només de veure’l em vaig recordar de tu. El llibreter em va dir que és màgic. És un llibre, un llibre blau tret d’un somni, d’un conte, d’un llibre; un llibre tret d’un llibre. Un llibre amb els costats trencats i desgastat que ha aparegut de les entranyes de València i ara roda a les meues mans. Mire les lletres que havia sentit en passar les mans pel llom i les veig borroses, difuminades, pel pas del temps. —Quin és el títol? No aconseguisc veure’l —pregunte quan la trobe penjant del reflex dels meus ulls. —Títol? —pregunta sorpresa—. No té títol, és a dir, no hi ha res escrit, te l’he regalat perquè l’escrigues tu —obri el llibre i em fa veure els fulls en blanc del cos—. Només hi ha una xicoteta inscripció al començament feta a mà —passa els fulls ràpids, igual que fa la tardor per a arribar a l’hivern, i ella per a arribar al principi d’eixa història de fulls en blanc—. Ho veus? —em diu mentre assenyala la inscripció amb el dit. Enmig de la pàgina, un grapat de lletres s’arremolinen construint paraules i aquestes, frases, amb una cal·ligrafia dolça, digna dels més grans escriptors, i hi trobe un enigma que no arribe a entendre: «Qui les tinga hi podrà escriure la seua pròpia història i el millor de les històries escrites és que es poden tornar a viure». —Entens què vol dir? —li pregunte intrigat. —No —contesta mentre no aparta els ulls de la inscripció. És fascinant com un grapat de paraules poden captar la nostra atenció sense dir-nos res. —Encara així —reprenc el meu argument. Li agafe la mà i li la duc fins al llom del llibre, no perquè el llija, sinó perquè en senta el títol, per fer-li’l sentir—, notes com sí que hi ha alguna cosa escrita.

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 21

El tacte aspre del llibre contrasta amb la suavitat de la mà de Marta, tendra, amb tacte d’arena, de platja, de sal. La solte i deixe que ella recórrega el camí infinit de les lletres borroses en aquell llom. Du una brusa fina que es deixa dur a la voluntat del vent mentre el seu cos la reté i els seus cabells comencen a embravir-se quan l’aire juganer els fa voletejar lliurement. —Sí, ho note —diu quan lleva la mà del llibre—. Per què li posaria algú títol a un llibre que no arribaria a escriure? —No ho sé. Tal vegada volia que l’escriguera algú altre —dic pensatiu. —Bé —diu ella enèrgica mentre s’alça—, ara és teu, tu li pots posar el títol que vulgues i escriure aquesta història de fulls en blanc —em presta la mà per alçar-me. La poca llum que queda s’ha perdut en el reflex de la mar capritxosa, que l’ha engolida, i ara la fa restar en l’obscuritat del seus misteris, de les seues històries no contades. Alce el meu cos arenós abandonant l’escalfor del meu seient d’arena, on es queden les nostres petjades, que el vent esborrarà, per fer el camí de tornada a casa. —Anem a veure on està la resta —diu mentre replega la bossa de l’arena i comença a seguir el camí de les petjades dels altres. La mire caminar des de darrere i somric confonent-la amb la sirena d’algun conte o la bruixa d’un altre, quan les ones ja han tancat el seu cant i les gavines descansen fins l’endemà. —Marta —dic quan encara no és massa lluny per no escoltar-me. Es gira i la mire, mire el seus ulls menuts i la seua boca fina contestant-me. Alce la mà i li assenyale el cor, just on anys abans havia dibuixat un cor invisible.

COR TRENCAT DEF:9 Herència perduda 02/09/14 09:49 Página 22

—Tens la brusa tacada. Abaixa la mirada avergonyida, igual que anys enrere, per trobar la marca neta del seu cor, sense res que la puga tacar. Aguante el somriure fins que la veig alçar la mirada cabrejada per haver caigut en l’engany. —T’odie! —diu mentre fa la volta i camina sense mirar-me. Em quede acaronant el llibre que m’acaba de regalar i pense que aquest en podria ser un començament, mentre la veig desaparèixer com en els somnis, com si somiara; una altra vegada somiant.