MEMORIA VIVA 2

2

2010

Publicaci贸 del projecte Patrimoni

2

2010

Publicació del projecte Patrimoni

del Programa d’Extensió Universitària. Universitat Jaume I de Castelló

Memòria Viva.

Publicaciódel projecte Patrimoni del Programa d’Extensió Universitària.

Universitat Jaume I. Fotografia de portada: camp d’oliveres en el terme de Benlloch Autor: Arturo Esteve Comes.

Servei d’Actividat Socioculturales Vicerectorat de Cultura. Universitat Jaume I Edifici Rectorat i serveis centrals Campus del Riu Sec 12071 Castelló de la Plana Telèfon: 964 72 88 73 patrimoni-peu@uji.es Edita: Servei de Comunicació i Publicacions Correcció lingüística: Servei de Llengües i Terminologia ISSN: 1889-6359 Depòsit Legal: CS 161-2009 Imprimeix: Innovació Digital Castelló S.L.U.

2

2010

Pàg.

7

Editorial

Pàg.

9

01. Presentació

Mantinguem viva la memòria.

Albert López Monfort. Coordinador Programa d’Extensió Universitària.

Pàg.

12

Projectes en el territori

pág.

12

02. Amb ànims de dinamització cultural. Associació de Veïnes i Veïns del Barri Castell (Ulldecona).

pág.

15

03. Presentació del llibre La Ruta del Agua. Associació Cultural de Montán “Conde de Vallterra”.

pág.

18

04. Sabers ecológics camperols. Ecologie Paysanne: Un projecte de cooperació entre diferentes associacions europees per a recuperar, estudiar i valorar els coneixements empírics de les comunitats rurals en relació als usos i la gestió del territori que ocupen. Marcelino Herrero. Mas de Noguera.

pág.

25

05. Fitxa del Molí Bordales. Grup de catalogació del patrimoni “los Taulons”.

Sant Rafel del Riu.

pág.

28

06. Exposició cultural “Tresors a les nostres cases. El més extraordinari de la quotidianitat”. Projecte del Voluntariat Local de Sot de Ferrer.

pág.

31

07. Exposició cultural “Temps de canya i espart”. Projecte del Voluntariat Local de Sot de Ferrer.

pág.

35

08. “La Ruta dels llavadors” y la “ La ruta dels forns de calç” de Sot de Ferrer.

Projecte del Voluntariat Local de Sot de Ferrer.

pág.

39

09. El Mural commemoratiu dels 400 anys de la carta de poblament de Sot de Ferrer i El mural de la Hermandad. Projecte del Voluntariat Local de Sot de Ferrer.

pág.

42

10. Recorregut pel projecte Patrimoni de Teresa. Associació Cultural per les Tradicions de Teresa.

Pàg.

46

En profunditat

pág.

46

11. Les oliveres monumentals de la província de Castelló. Arturo Esteve Comes.

Pàg.

53

Taula de treball

pág.

53

12. El saber popular dels nostres refrans. Lluc Ohian Mas Arregui.

4/5

EDITORIAL Conèixer per a valorar, per a difondre, per a conservar, per a aprofitar… Ángel Portolés Górriz. Coordinador projecte Patrimoni.

En el nostre patrimoni cultural resideix l’ànima dels nostres pobles, de les nostres cases, de nosaltres mateixos. Les fotografies, objectes quotidians o edificis tradicionals reflecteixen un temps distint, quan tot era, si és possible, un poc més complicat i on la lluita en moltes cases no era per tindre un electrodomèstic més “modern” sinó per poder menjar o pagar els deutes, arrendaments o al metge.

Temps de paraules en què la història s’explicava al voltant del foc, del safareig, a la plaça major o esperant el torn per a regar hortalissa o fruiters. Trossos de quotidianitat que sintetitzen el nostre passat i la nostra història. Fragments que ens parlen de models i sistemes passats però cada dia més actuals, que poden ajudar-nos a plantejar un futur distint, més sostenible i respectuós amb el nostre entorn.

Memòria Viva planteja una casuística àmplia, formada per persones inconformistes davant la passivitat de molts de nosaltres davant l’alarmant pèrdua patrimonial provocada pels canvis i la falta d’ús, pel desconeixement, la ignorància o la mala fe. El número 2 ens aproxima a 11 treballs que ens reporten activitats culturals que formen part de projectes més amplis amb finalitats compartides relacionades amb el coneixement, la conservació i la difusió del patrimoni cultural local.

6/7

2

2010

01. Mantinguem viva la memòria Albert López Monfort. Coordinador Programa d’Extensió Universitària.

El Programa d’Extensió Universitària (PEU) de la Universitat Jaume I i la resta de universitats de l’Estat espanyol comparteixen el repte de fer present la universitat en el territori i instrumentalitzar el fet cultural com a vehicle de comunicació i apropament a la realitat social. Aquesta és una de les missions que assumeix la universitat i ho fa participant plenament de les directrius que promouen institucions com ara la UNESCO. A la Declaració de 1998 de la UNESCO sobre l’educació superior s’adjudica a la universitat la competència de contribuir a comprendre, interpretar, preservar, reforçar, fomentar i difondre les cultures nacionals i regionals, internacionals i històriques, en un context de pluralisme i diversitat cultural.

la creació i difusió del pensament crític i del foment de la cultura entre la comunitat universitària i la societat en el seu conjunt, per a la consecució d’una formació integral de la persona en el procés d’educació permanent. Entre els seus objectius estableix la cooperació al desenvolupament, la transformació social i cultural, la creació i difusió d’hàbits i

També s’assumeixen les recomanacions recollides en la LOU, que determina que entre les funcions de la universitat està la difusió, la valorització i la transferència del coneixement al servei de la cultura, de la qualitat de vida i del desenvolupament econòmic i també la difusió del coneixement i la cultura a través de l’extensió universitària i la formació al llarg de tota la vida.

Els vicerectorats responsables dels programes d’Extensió Universitària reunits a Alacant (2001) determinaren que la universitat, mitjançant l’Extensió Universitària, té com una de les missions fonamentals erigir-se en promotora de

Albert López Monfort. lV Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural.

8/9

formes culturals crítiques, participatives i solidàries, així com una formació permanent, oberta i plural.

d’altres pobles i cultures. El respecte al patrimoni és la porta al diàleg cultural2.

La Universitat Jaume I a més dels objectius tradicionals (docència, i investigació) assumeix la missió de dedicar especial atenció a l’estudi i desenvolupament de la cultura així com a participar en el progrés i desenvolupament de la societat. Aquesta declaració d’intencions quedaria desenvolupada en el ideari i model estratègic del que s’anomena extensió universitària.

La Universitat Jaume I es va adherir a l’Agenda 21 de la Cultura3 l’any 2006 i va assumir, entre altres, el compromís d’establir instruments legals i implementar accions de protecció del patrimoni cultural per mitjà d’inventaris, registres, catàlegs i tota mena d’activitats de promoció i difusió com ara exposicions, museus, itineraris, etc. Amb aquesta acció s’alineava amb la resta de ciutats i governs locals del món i reforçava l’aposta pel patrimoni amb la creació del Laboratori d’Investigació del Patrimoni a les Àrees Rurals de Castelló.

El Programa d’Extensió Universitària planteja un treball a llarg termini que comença l’any 1992 amb un pla de treball i unes fases estratègiques dissenyades tenint en compte els principis fonamentals que regeixen les polítiques culturals: • • • •

la promoció de la identitat cultural la protecció de la diversitat cultural el foment de la creativitat i la consolidació de la participació ciutadana.

A més a més, ha anat creant els canals que faciliten la interlocució entre els diferents agents culturals implicats en el procés i definint les accions que ajuden a l’acompliment dels objectius estratègics.

El projecte Patrimoni és, sens dubte, una aposta clara i contundent per la multiculturalitat i les identitats culturals locals definides però mai excloents, com deia Adam Kuper1: La identitat no és només un assumpte personal. Ella necessita ser viscuda en el món, en un diàleg amb altres.

El jo interior descobreix el seu lloc en el món en participar de la identitat d’una col·lectivitat (per exemple, una nació, una minoria ètnica, una classe social, un moviment polític o religiós). Aquesta identificació moltes vegades és expressada en termes místics exaltats. La identitat es concreta per mitjà de la participació en la cultura. La identitat cultural es dóna la mà amb la política cultural. Una persona només pot ser lliure en el terreny cultural apropiat, on els seus valors siguen respectats. Qualsevol nació, per tant, ha de ser independent.

En una societat multicultural les diferents cultures han de ser respectades, i també estimulades. La supervivència cultural representa el resultat d’aquesta política.

Una gestió del patrimoni històric amb criteri i perspectiva pot esdevenir lloc de trobada al si de la comunitat i agent dinamitzador que facilite la participació de la ciutadania en el procés de reinterpretació del patrimoni com a punt de partida per a la preservació i/o construcció de les identitats dels nostres municipis. Conèixer el nostre patrimoni ens ajudarà a desenvolupar una consciència més encertada de les nostres arrels i ens permetrà comprendre la riquesa 1 ADAM KUPER, Cultura. La versión de los antropólogos, Paidós, 2001

2

2010

Des del Programa d’Extensió Universitària entenem el patrimoni en la línea de la Declaració de Mèxic sobre las polítiques culturals: 23. El patrimoni cultural d’un poble comprèn les obres dels seus artistes, arquitectes, músics, escriptors i savis, així com les creacions anònimes, sorgides de l’ànima popular, i el conjunt de valors que donen un sentit a la vida. És a dir, les obres materials i no materials que expressen la creativitat del poble: la llengua, els ritus, les creences, els llocs i monuments històrics, la literatura, les obres d’art i els arxius i biblioteques.4 Amb la convicció que allò que fèiem era important i necessari i amb una metodologia de treball participativa, plural, respectuosa amb les dinàmiques locals, el projecte avançava generant sinergies i dinàmiques de treball que molt prompte donaven els primers resultats.

Més enllà de les dades objectives i del recompte d’accions dutes a terme al llarg d’aquest període, cal destacar l’articulació d’una xarxa de grups locals implicats i compromesos amb el seu patrimoni, il·lusionats amb el treball que fan i capacitats per a generar coneixement i compartir-lo amb la resta.

La publicació Memòria Viva representa un punt d’inflexió en aquest procés i fa visible una part important del treball dels grups, fins ara anònims, que formen part del laboratori.

La segona edició de la revista consolida el treball fet fins ara i incorpora a la dinàmica de treball dels grups locals un 2 Identitat i patrimoni: http://portal.unesco.org/geography/es/ev.php-URL_ID=9230&URL_ DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html 3 http://agenda21culture.net 4 http://portal.unesco.org/culture/es/ files/12762/11295424031mexico_sp.pdf/mexico_sp.pdf

nou compromís: l’elaboració de documents amb rigor que recullen l’experiència del treball fet. La importància d’aquest fet va molt més enllà del fet puntual de la publicació d’un article, el veritable valor resideix en la presa de consciència que allò que fan té valor ja no sols per a ells i elles sinó també per a altres que comparteixen el mateix àmbit d’interès. Memòria Viva fa possible que siguen ells i elles els veritables protagonistes del procés i que el seu treball s’incorpore als circuits habituals d’estudi i investigació del patrimoni.

Estem, per tant, davant d’una experiència capdavantera de les universitats de l’Estat. Estem aplicant una metodologia de treball innovadora que busca generar històries i que es concreta en les fases següents: 1.

Identificació. Els coneixem, sabem qui són, a que es dediquen, quines són les seues inquietuds i els fem saber que volem que ens coneguem i que interactuen amb nosaltres.

2.

Qualificació. Els reconeixem, els escoltem, ens interessen els seus projectes i els seus problemes i volem compartir aquest projecte. Acordem amb ells i elles, facilitem els canals per a generar el reconeixement mutu i cohesió de grup.

3.

Seguiment. Ens relacionem, a la universitat, o al seus pobles i encetem un procés d’acompanyament de creixement conjunt. És el moment de dissenyar conjuntament l’itinerari formatiu.

4.

Capacitació. Els formem, els tutoritzem i es capaciten per a desenvolupar les seues tasques seguint criteris científics i homologats. Però, també és el moment de donar-se a conèixer al municipi i ampliar el suport local al seu projecte.

5.

Projecció. Obrir-se al món, posar en valor tot el treball fet, retornar a la població el resultat del seu treball, aconseguir el reconeixement social i projectar el seu treball més enllà. És el moment de valorar els primers resultats, acceptar el protagonisme i exercir el lideratge.

Amb aquesta seqüència arribem a la publicació Memòria Viva i continuem avançant, mantenim el nostre compromís, i provoquem la sinergia entre tots els grups que des del territori aporten el seu esforç per a mantenir viva la memòria dels nostres pobles.

10/11

Logo associació barri El Castell

Primera exposició de maquetes de carros per Andrés Verge –veí del Castell– i d’arreus del camp per Paco Gavaldà –veí de Rossell.

2

2010

PROJECTES EN EL TERRITORI 02. Amb ànims de dinamització cultural Associació de Veïnes i Veïns del Barri Castell (Ulldecona)

Ulldecona és una població, tocant a la província de Castelló, amb cinc barris a més de 4km del nucli principal. El Castell és un d’aquests barris. Està a 9km d’Ulldecona, a 6’5km de La Sénia, i separat de Sant Rafael del Riu (Castelló) pels 50 metres que ocupa el pont que creua el riu Sénia (obra de la 2a República, com va ressenyar el grup Los Taulons en la revista anterior).

Aquesta distància del nucli ha fet que tradicionalment les inversions als barris no foren molt significatives per part de l’Ajuntament; per aquest motiu, i també per a donar a conèixer la veu dels habitants del barri en temes d’urbanisme, conservació i catalogació del patrimoni, i dinamització cultural va néixer l’Associació de Veïnes i Veïns del Barri del Castell, a l’abril de 2004.

Des del principi, una part fonamental de l’Associació va ser la recuperació de les festes tradicionals com a excusa perquè la gent es trobés en un ambient distès i gaudís de les activitats comunes. Així, aviat es van recuperar la foguera de Sant Joan comunitària, amb musiqueta i coca i xocolata desfeta, a un preu simbòlic per a pagar les despeses del menjar... També la castanyada es va recuperar, amb espectacle de pallassos i castanyes torrades (tot això gratuït), es va continuar una iniciativa privada del Pare Noel com associació (a diferència dels Reis, el Pare Noel al Barri del Castell, reparteix les joguines casa per casa). També, aprofitant les festes majors,

s’han fet cada any caminades populars, amb entrepà, aigua, pica-pica final i algun detall (des de samarretes a gorres) gratuïts. La caminada l’hem enfocat com una excusa per tal que hi puga participar gent de qualsevol edat i aprofitar per a visitar algun indret curiós, o desconegut, o interessant, sempre amb una explicació divulgativa a l’hora de l’entrepà i a l’indret escollit. No cal dir que tant la caminada con la foguera han estat exemple perquè d’altres pobles començaren a fer activitats similars. Fa tres anys es van començar a fer, per festes també, exposicions: començant per una de maquetes de carros de la zona, que elabora artesanalment una persona del Barri, juntament amb maquetes d’eines agrícoles que fa una persona de Rossell. La segona exposició va ser una sobre construccions de pedra en sec, part de la qual va ser cedida per la Universitat Jaume I de Castelló, i part de fotografies de construccions de la zona. L’any passat va ser de fòssils de la col·lecció particular de Manuel García Sanz i aportacions de col·leccionistes de la zona, complementada amb pintures de Joan Callergues...

A les exposicions es fa emplenar un qüestionari, que dóna dret a alguna sorpresa, després d’un sorteig (sol ser un dinar per a dues persones en un restaurant del Barri), que resulta ser un bon incentiu per a acudir-hi i emplenar el qüestionari.

També per a festes s’han organitzat jocs tradicionals infantils.

Aquest abril va ser el segon any que es va organitzar el Concurs de Narrativa Breu i Poesia, amb premis per a tres categories (fins a 10 anys, d’11 a 17 anys, i a partir de 18

12/13

Projectes en el territori

anys), els premis són vals que s’han de gastar en llibres al quiosc del Barri, i els treballs queden exposats uns quinze dies al mateix quiosc, previs a Sant Jordi, sent la mateixa gent que llegeix els treballs, qui els vota i tria, per tant, els guanyadors: no hi ha jurat, ja que el què es pretén és fomentar la lectura dels treballs per part de tothom, cosa que un jurat no aconsegueix; i també que els lectors senten els premis com a seus. Després de l’escrutini, el dia de Sant Jordi, els premiats llegeixen públicament els seus treballs, i la resta de concursants reben un lot de llibres que prèviament s’ha sol·licitat a l’Ajuntament d’Ulldecona i a la Diputació de Tarragona, i un detall del quiosc del Barri; amb la qual cosa, no queda cap participant del concurs sense premi (no cal dir que, des del primer any, el nivell de participació ha estat molt important). Aquest any, la novetat va consistir en una introducció a la votació per part de M. Josep Margalef, poeta d’Amposta, i la signatura d’exemplars de la seua obra.

Entre d’altres actuacions es va aconseguir, després de les mesures corresponents, que un xop de vora el riu, dins el Barri, fos inclòs dins el catàleg d’arbres monumentals de Catalunya, amb la corresponent placa indicativa, i la promesa de protecció de l’exemplar i de l’entorn d’aquest.

Totes aquestes activitats les portem a terme un grup reduït de persones, sense cobrar cap mena de quota a ningú, ni rebre cap mena de retribució per la feina feta. Totes les activitats són finançades per la subvenció anual que la Diputació de Tarragona reparteix entre les entitats de la demarcació.

La filosofia que ens mou és recuperar espais per a la festa o la trobada comunitària que fomenten la cultura i el coneixement de l’entorn i, de fet, hi ha gent de l’Associació que també participa amb el grup d’estudi i recerca Los Taulons, de Sant Rafael del Riu, i d’altres que col·laboren amb altres entitats de diferent mena. Suplim la manca de ingressos amb molta imaginació i moltes ganes de fer coses, per insignificants que pareguen, ja que una actuació, per xicoteta que semble, sempre genera una llavor intangible que tard o d’hora germinarà en una nova generació de veïns, que seran els encarregats de defensar i enriquir el patrimoni cultural i natural que ens sustenta.

El futur serà allò que sembrem avui.

Associació de Veïnes i Veïns del Barri del Castell

Activitats de l’Associació: contacontes, màgia, clown, concurs literari Sant Jordi, exposició de fòssils i visita al camp solar dels Valentins (Ulldecona) 2

2010

03. Presentació del llibre “La Ruta del Agua”.

Associació Cultural de Montán “Conde de Vallterra”

Si haguérem de seleccionar entre les moltes i diverses activitats realitzades per la nostra Associació Cultural de Montán Conde de Vallterra durant l’any 2009, sens dubte la més rellevant i la que més repercussió ha tingut a nivell popular ha sigut la publicació del llibre La ruta del agua, editat per l’Excm. Ajuntament de Montán i escrit pel membre de la dita associació Faustino García Chirivella.

Una de les característiques més importants de Montán és el seu gran patrimoni hídric. No és difícil escoltar passejant pels carrerons i racons del poble, així com per les senderes i paratges naturals del seu entorn, el bell murmuri de les aigües. Tant en els dos llibres escrits sobre el poble – un, a principis del segle XX, pel prevere el senyor José Fornas Gil i l’altre, en la dècada dels cinquanta, pel també prevere el senyor Valeriano Herrero-Herrero - parlen de la proliferació de fonts i tolls en el terme de Montán, i se n’arriben a contar més de cinquanta, algunes amb propietats terapèutiques i medicinals. També les anomenen en les diferents enciclopèdies editades en l’apartat sobre Montán. No obstant això, en cap obra escrita es fa un estudi exhaustiu sobre les dites fonts, en els aspectes més amplis, com ara la seua localització, anàlisi de les aigües, situació jurídica, plans, fotografies. etc.

Ens hem de remuntar a l’any 2003 quan, a través d’una iniciativa proposada per la Universitat Jaume I de Castelló en

el seu Programa d’Extensió Universitària, es van organitzar un cursos de catalogació del patrimoni cultural per a la preservació i fomentació de les zones rurals. A ells vam acudir els membres de l’Associació Cultural que, juntament amb els pobles de Montanejos, la Puebla de Arenoso i Cirat, constituïm el Fòrum de l’Alt Millars. En el dit curs vam aprendre a confeccionar fitxes, creant una plantilla estàndard on reflectir amb exactitud el nombre més gran possible de dades dels elements a catalogar. Així va nàixer la idea de reflectir en fitxes catalogades, les més de 40 fonts i tolls que existeixen al nostre poble i el seu terme. L’any 2009 va sorgir la idea d’arreplegar totes aquestes fitxes i donar-les a conèixer a la població de Montán mitjançant l’edició d’un llibre.

Com que una de les grans riqueses d’un poble són les seues tradicions que, segle a segle, han anat forjant el caràcter i la història de les seues gents, vam veure oportú unir en un mateix llibre la seua riquesa hídrica i les seues tradicions populars. Per a això seguint el format de les fitxes de catalogació i amb l’extraordinària col·laboració de les gents de Montán, vam anar arreplegant les distintes tradicions populars, com ara la gastronomia, oficis oblidats, indumentària, folklore, música popular i sacra, jocs etc.

La finalitat del llibre ha sigut arribar a la major quantitat de gent possible perquè la nostra riquesa hídrica i les nostres

14/15

Projectes en el territori

tradicions queden reflectides per escrit i siguen font de consulta per a futures generacions i no quede en l’oblit el gran patrimoni cultural que té el nostre poble.

1. La Ruta del Agua El llibre s’inicia amb una descripció àmplia sobre Montán que ens fa la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana editada en 1973 per Graphic3, S.A. Com a breu ressenya indicarem que Montán pertany a la comarca de l’Alt Millars, partit judicial de Sogorb, a una distància de 73 km de la capital de la província, amb una superfície de 32,3 km2 i una altitud de 576 m. En l’últim cens es reflectix una població de 453 habitants.

Com a curiositat es descriu també el relat que sobre Montán ens fa l’il·lustre botànic el senyor Antonio Josef Cavanilles en les seues Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia, editat en la impremta reial l’any 1797.

El botànic Cavanilles ens conta que “Montán cae al noroeste de la Reyna a distancia de una legua muy corta, en que se emplea hora y media por los muchos cerros que se transitan.

Desde ellos mirando al sur se ven las faldas septentrionales del monte Pina, y los montes que unidos con él siguen hasta la sierra de Espadán, cubiertos enteramente de pinos: también se ven de quando en quando en dichos montes interrupciones y barrancos por donde corren los arroyos en

busca del Millares. Los cerros que se hallan en el camino son por lo común de yeso, y apenas cultivados, especialmente los de la Reyna. Se aumenta el cultivo en el término de Montán, y en vez de pinos, coscoja, enebros y maleza, se ven ya dilatados viñedos, alternando con sembrados, y en las lomas gran número de higueras. A estos campos sin riego se suceden en las cercanías de Montán hermosas huertas en las cañadas que dexan los montes o los cerros, y en ellas crecen nogales, cerezos, moreras, maíces, cáñamo y otras producciones análogas a terrenos de riego. Hallase Montan en sitio baxo sobre una cuesta a la orilla de un barranquito de poco agua que corre hacia el oriente, y a la izquierda del riachuelo de su nombre, que desde los montes Cerdaña y collado de las Arenillas, baxa y riega gran parte de 60 jornales, a que se reduce la huerta de este pueblo, cuyos vecinos labradores en numero de 230, cogen 32 cántaros de vino, 1 libra de seda, 800 cahices de trigo, 150 de maíz, 2 arrobas de frutas, 600 de higos, mucha hortaliza y como 100 arrobas de cáñamo.”

En l’apartat “Fent un poc d’història”, ens situem de ple en la història de Montán des dels seus inicis, amb els primers pobladors que es van establir en les seues terres, ibers de les tribus turboletes i edetans que van rivalitzar amb els romans que s’endinsaven en les riberes del riu Idubeda o Udiva, tal com es coneixia a l’actual riu Millars, fugint de la invasió dels cartaginesos. De l’època ibera, tenim constància d’un poblat en la part alta de la muntanya del calvari i restes de ceràmica i puntes de fletxes.

De l’època romana l’únic vestigi que ens queda és una làpida funerària del segle I amb una inscripció que relata la mort d’un xiquet anomenat Marc a la edat de tres anys, i de l’època àrab, ens queden restes de muralla del castell que al seu dia van fortificar per a defensa de la seua població morisca.

El 1238 Jaume I va conquerir València, i després va fer altres conquistes en l’interior. Aquests exèrcits els manaven cavallers com ara Pedro Jiménez de Vallterra que, després de finalitzar la conquesta, van sol·licitar al rei part de les terres, i van nàixer d’aquesta manera els senyorius que canviarien la forma d’administració de les terres. Després de l’expulsió dels moriscos, Jaume I va repartir a Pedro Jiménez de Vallterra el castell de Castellmontán amb les seues rendes, l’Alqueria i la Vilanova.

Portada del llibre.

2

2010

Després del decret d’expulsió dels moriscos el 1609, es va repoblar el Senyoriu de Montán amb 28 famílies i 9 monjos servites vinguts de la Provença francesa. Els frares van ser allotjats a la casa del comte, que van formar el primer convent de servites en la població. El 1756 i pel fet que la primera casa abadia s’havia quedat xicoteta, van construir l’actual convent, que es va convertir en el principal nucli

03. Montán

Font.

Acte de presentació de “La ruta de l’aigua”.

d’estudi i cultura de la comarca fins a la desamortització de Mendizábal el 1835. En les guerres carlines va ser un important fortí de defensa de les tropes del general Cabrera fins a la seua conquesta i quasi destrucció per les tropes del general Van Halen.

avantpassats. També cal destacar aquells oficis que al seu moment van ser importants per al desenvolupament del nostre poble i que han anat perdent-se amb el córrer dels temps. Es completa l’obra amb una sèrie de jocs populars que realitzàvem quan érem xiquets, vestits populars utilitzats pels nostres majors i l’artesania del boixet, així com un recorregut pel folklore musical i sacre de la nostra població. Acabe el llibre amb la bibliografia utilitzada i els agraïments a les persones que directament o indirectament hi han participat.

Entrant de ple en el fons de la qüestió i per la finalitat del qual s’ha escrit aquest llibre, faig una relació de rutes de les distintes fonts que existeixen a Montán i el seu terme, classificades per barrancs i senderes, detallant la forma d’arribar-hi, i s’inclou un mapa descriptiu per a facilitar la seua localització, anàlisi de les aigües, propietats medicinals, protecció legal, règim jurídic i de propietat, fotografies i totes lse dades es poden facilitar relatius a les fonts.

En una segona part, i no menys important, es relaciona el significatiu patrimoni cultural del nostre poble, molt ric en tradicions populars, amb el desig de poder preservar-les per a futures generacions.

En tractar les tradicions populars he volgut dividir-les en cinc apartats: • Gastronomia de Montán • Oficis oblidats • Jocs populars • Artesania i indumentària • Música popular i sacra En cada un d’aquests es fa un recorregut ampli i detallat, destacant en primer lloc les distintes receptes culinàries aportades per gent del poble i recollides dels seus

2. La presentació del llibre El dissabte dia 5 de desembre, es va presentar en la Casa de la Cultura de Montán, el llibre titulat La ruta del agua.

L’acte va tenir lloc a les 19 hores amb la presència de l’alcalde, Antonio Fornas, i de tots els regidors, així com del coordinador del Projecte Patrimoni de la Universitat Jaume I de Castelló, Ángel Portolés. Va iniciar la presentació el senyor Portolés, valorant la presència del Grup Patrimoni de Montán en totes les jornades de treball per a la conservació del patrimoni cultural en les zones rurals i felicitant l’autor per l’extraordinari treball realitzat en aquest llibre.

Una vegada finalitzada la presentació, l’autor va firmar exemplars del llibre als assistents a aquest acte i es va clausurar amb l’actuació del grup de música popular “El Mirallo”, i tothom va poder gaudir de la seua música i d’un xicotet refrigeri que els va obsequiar l’Asociación Cultural de Montán Conde de Vallterra.

16/17

Projectes en el territori

Ramaderia tradicional.

2

2010

La gesti贸 del territori.

04. Sabers ecológics camperols.

Ecologie Paysanne: Un projecte de cooperació entre diferentes associacions europees per a recuperar, estudiar i valorar els coneixements empírics de les comunitats rurals en relació als usos i la gestió del territori que ocupen Marcelino Herrero. Mas de Noguera. Equip Coordinació Ecologie Paysanne

Durant centenars d’anys, les comunitats rurals van desenrotllar coneixements i pràctiques en relació als usos i la gestió del territori que ocupaven. Aquests sabers constituïen la base pràctica i formativa d’agricultors, ramaders, recol•lectors o caçadors que habitaven les zones rurals. Comprenien des de tècniques concretes de les distintes activitats, fins a normes d’ús i gestió dels sistemes agrosilvopastorils.

Aquests coneixements empírics, que es transmetien generació rere generació de manera oral, estan avui en perill.

En efecte, en l’últim mig segle hem assistit a un canvi de grans proporcions en el medi rural. El món quasi inalterable i previsible dels nostres avis ha canviat amb la rapidesa dels nous temps. L’emigració, la mecanització i, en general, tots els canvis socioeconòmics viscuts en les últimes dècades, van portar a l’abandó de moltes de les activitats d’aquest àmbit, i es van produir profundes transformacions culturals de les societats rurals i de les formes de vida d’aquestes. Com a conseqüència d’això, gran part d’aqueix patrimoni immaterial, fins a aquest moment imprescindible en la relació de les persones i de les comunitats amb el seu territori, deixà, a poc a poc, de ser valorat. Va entrar en un procés de desaparició, facilitat per fets com la desestructuració de la família tradicional on els avis tenien un paper primordial de transmissió de coneixements cap als néts. No per repetit deixa de ser gràfic l’exemple de

com la televisió va substituir les vetllades en les que els majors transmetien històries i coneixements, fins llavors imprescindibles per a la vida al medi rural.

I, no obstant això, tot aqueix patrimoni de sabers basats en l’observació i l’assaig, en l’aprenentatge basant-se en encerts i errors, continua sent útil i necessari: Avui en dia i de cara al futur ens enfrontem a greus problemes ecològics amb gran transcendència social, per posar alguns exemples: avanç de la desertificació, els efectes de l’agricultura i ramaderia intensiva, la pèrdua de biodiversitat, l’ús i el repartiment de l’aigua, els efectes de la desforestació o moltes de les conseqüències del canvi climàtic. En la gran tasca de buscar solucions a aquests problemes i reptes ecològics que tenim plantejats, també podem trobar inspiració i ensenyances en els sabers camperols.

Necessitem urgentment salvar aqueixa herència, ja que aquests sabers desapareixen ràpidament junt amb les comunitats i les persones que els han conegut i practicat.

Fer-ho és salvaguardar una part important del nostre patrimoni i retre homenatge als nostres avantpassats, a generacions d’habitants rurals massa ignorats per la història.

Així mateix, ha d’aprofitar per a dignificar no només el paper actual dels agricultors davant de la societat com a creadors i gestors dels agrosistemes; també per a reivindicar l’alt valor social i ambiental de les tasques que estan desenrotllant, del seu paper històric i de la importància dels seus coneixements.

18/19

Projectes en el territori

El projecte Ecologie Paysanne naix conscient d’aquesta urgència d’actuar i de la necessitat de la conservació i la valoració d’aquests coneixements. Pretén que siguen recollits en una enciclopèdia de sabers camperols, que contribuïsca al desenrotllament sostenible i a trobar solucions que ajuden a resoldre les problemàtiques ecològiques a les que ens enfrontem.

4.

Aprofitarem l’oportunitat que ens dóna aquesta publicació per a presentar aquest projecte en el qual treballem en els últims anys diverses persones des de distints llocs europeus.

6.

5.

Fases i desenrotllament del projecte

Ecologie Paysanne ha tingut, des del seu naixement, dues etapes, tal com s’explica tot seguit.

1.

1. Ecologie Paysanne. Primera etapa.

El projecte comença a desenrotllar-se l’any 2000 organitzat per Forum Synergies amb cinc participants que van proposar els següents temes d’estudi: •

Geyser (França): Multiús extensiu del «saltus» i gestió de la coberta vegetal per a retindre aigua i previndre inundacions.

2010

3.

4.

•

In Loco (Portugal): Sistemes agroforestals a la Serra de Calderao. Horts familiars.

6.

•

Comunita Montana Val Pellice (Itàlia): Interacció de la fauna salvatge amb l’agricultura i silvicultura. Gestió de l’aigua en agrosistemes alpins.

•

ARGE (Àustria): Maneig de sistemes agropastorils.

Diversitat i cultura.

•

Grup d’Estudis Ambientals (Mèxic). El maneig dels boscos i les selves per les comunitats indígenes

Els objectius principals amb els quals va nàixer són els següents: 1. Recuperació del saber tradicional lligat a la gestió del territori i dels agrosistemes.

2. Divulgació i promoció d’aquests coneixements a fi de donar-los a conèixer tant al públic científic com al públic general.

3. Posada en valor d’aquests coneixements i de la cultura i valors que representen. Tant entre els habitants del medi urbà com entre els habitants del medi rural i dels propis agricultors.

2

2.

Mas de Noguera (Espanya): Diversificació en àrees muntanyoses de la Comunitat Valenciana, maneig de l’aigua en àrees de secà i xicotets regadius. Sistemes agroecològics a l’horta del litoral valencià.

•

Creació de fonts d’informació viables útils per a investigacions de caràcter científic, divulgació o com a base per a noves activitats de caràcter agrari, ambiental, recreatiu o social.

Creació d’una enciclopèdia camperola de sabers ecològics. Col·lecció de publicacions en diferents formats sobre aquests coneixements, des de xicotetes unitats de maneig a grans agrosistemes.

Dignificar el paper dels posseïdors d’aquests coneixements: agricultors, ramaders, recol·lectors i, en general, dels habitants rurals.

5.

Elaboració d’una metodologia de treball: Selecció de fonts documentals a estudiar i d’individus a entrevistar.

Disseny de qüestionaris i altres elements necessaris per a la implementació del projecte.

Estudi i catàleg de fonts de dades documentals: Visites a arxius, biblioteques i altres centres que puguen recollir material documental de qualsevol tipus (gràfic, escrit, sonor, etc.) que puga ser d’interès per al desenrotllament del projecte i les investigacions d’aquest.

Disseny, elaboració i manteniment de bases de dades amb la informació recollida en l’estudi de fonts documentals.

Campanyes d’entrevistes a agricultors, ramaders i altres gestors tradicionals dels agrosistemes.

Estudi, catalogació, anàlisi i integració en bases de dades de la informació recollida en la campanyes d’entrevistes (gravacions, material gràfic, etc.)

Difusió i publicació dels resultats del projecte: La campanya de difusió del projecte ha d’iniciar-se durant la fase prèvia a fi de donar a conèixer el projecte i establir contactes amb possibles col·laboradors.

Diverses circumstàncies, unit al caràcter voluntari dels treballs, van tenir com a conseqüència uns anys de poca activitat del projecte. Fins que l’any 2009 es van mantenir diverses reunions i es va iniciar un procés per a donar al projecte un nou impuls, i fruit d’això és l’etapa que a continuació es presenta.

2. Nova etapa 2010 – 2011.

L’any 2009, dos dels antics socis d’Ecologie Paysanne, Geyser i Mas de Noguera, amb el suport de Forum Synergies, comencen una nova fase del projecte que, mantenint els objectius inicials, vol incidir especialment en els següents: •

Reforçar l’acció de grups locals que treballen sobre el saber camperol a Europa i accentuar la contribució d’aquest al desenrotllament sostenible.

04. Ecologie Paysanne • • •

Augmentar la qualitat i l’interès dels treballs de recol·lecció realitzats pels grups locals.

Augmentar la visibilitat dels treballs realitzats per aquests grups i la transmissió del saber camperol.

Afavorir les accions de desenrotllament sostenible que se suporten en aquests sabers.

En aquesta fase es pretén enfortir el projecte, així com experimentar i fomentar l’intercanvi entre grups locals a l’Europa de l’Oest (Espanya, França) i de l’Est (Romania i altres països dels Carpats).

Al compartir mètodes de treball, al comparar els resultats obtinguts i al posar en comú els instruments de difusió en aquests tres països, Ecologie Paysanne pretén fonamentar les bases i desenrotllar una xarxa europea de grups locals implicats en la salvaguarda i la promoció d’aquest patrimoni europeu immaterial poc considerat i, no obstant això, essencial per al desenrotllament sostenible.

El projecte compta amb un primer suport econòmic de la Fondatión de France i aportacions dels grups que hi participen.

Grups que hi participen: • • • •

Coordinació: Geyser, Civitas i Mas de Noguera Espanya: Grup Patrimoni de l’UJI, Ecomuseu Pina de Montalgrao, CRIE, TRESERRE, la Gavilla Verde i Mas de Noguera.

França: Geyser, CPIE Velay, Sup’Agro Florac, PNR Verdon.

Romania: Civitas Foundation, Àgora Foundation

Programa d’activitats 2010-2011.

Les principals activitats programades són les següents: • Identificació i\o presa de contacte amb els grups locals; definició de les temàtiques de treball (en funció de les realitats locals, s’estudiarà la possibilitat de triar una temàtica comuna als tres països).

• Elaboració de mètodes comuns de recol·lecció, de tractament i de valoració dels sabers empírics, que tinguen en compte els mètodes ja utilitzats al si d’Ecologie Paysanne, actualitzar-los i completar-los amb les aportacions dels nous socis i grups locals.

• Organització de sessions de formació dels grups locals referents a la recol·lecció dels sabers camperols i a la valoració d’aquests, posant-los especialment en relació amb les necessitats actuals en matèria de gestió dels recursos i del desenrotllament sostenible.

• Reunions de coordinació entre socis: una primera reunió per a posar en comú els mètodes de treball i per a preparar la formació dels grups locals; la

segona reunió de coordinació tindrà lloc en acabar el segon taller d’intercanvi (2011) i permetrà detallar les propostes de difusió i valoració.

• Organització tallers internacionals d’intercanvi i seguiment. Se celebrarà un per país: • Romania: data prevista: 27-28 de setembre, en el marc del Festival Fruiter d’Odorhei. Principals temes: Metodologies i presentació de treballs realitzats, valoració i difusió dels sabers llauradors.

• França: data prevista: primavera de 2011. Un dels temes previstos és el futur d’Ecologie Paysanne.

• Espanya: data prevista: tardor de 2011.

Presentació dels resultats obtinguts i disseny de la nova època amb la participació de nous grups i temes de treball.

En cada un dels tres tallers participaran: els socis del projecte i els representants dels grups locals del país d’acollida, així com cinc persones dels altres dos països.

• Difusió i valoració dels treballs dels grups locals a través de: • La posada en línia en el lloc Web d’Ecologie Paysanne dels treballs realitzats pels grups locals.

Cada soci decidirà quina informació recol·lectada per altres socis vol traduir.

• L’organització d’una activitat local que valore davant de la societat els sabers estudiats.

• Una experiència pilot col·lectiva de valoració i salvaguarda de sabers a través de «centres» de referència; en aquests centres de recursos i d’investigació, seria possible observar, experimentar, practicar aquests sabers tradicionals referents a la gestió dels ecosistemes. I desenrotllar aplicacions pràctiques per al futur del saber camperol. Durant aquests dos anys de projecte, una acció pilot es durà a terme en aquest sentit pel Mas de Noguera i comprendrà: un espai físic-centre de documentació del saber camperol; la posada en pràctica d’alguns sabers camperols recollits en el marc d’Ecologie Paysanne, amb personesrecursos capaces de transmetre’ls i l’organització, durant el segon semestre de 2010, d’una trobada teoricopràctica amb el conjunt de les persones i organitzacions vinculades a Ecologie Paysanne.

A més de les accions locals i de la trobada comuna difusióvaloració, es podran difondre les activitats en esdeveniments organitzats per Forum Synergies així com en xarxes sòcies com CURE (www.cureforsustainability.eu) o PREPARE (www. preparenetwork.org) per a donar a conèixer el programa, els avanços d’aquest i atraure nous socis.

Així mateix, cada soci aprofitarà els seus propis canals de difusió i la seua participació en diversos esdeveniments per a presentar el treball realitzat en el marc d’Ecologie Paysanne.

20/21

Projectes en el territori

3. Temes de treball proposats.

Els treballs proposats per a aquesta nova etapa d’Ecologie Paysanne són els següents: Romania: Civitas Foundation (regió dels Carpats) La biodiversitat com a ferramenta de millora de les pràctiques de gestió del territori: el paper de les varietats tradicionals d’arbres fruiters en un ús millorat i sostenible de la gestió de condicions mediambientals: Durant un estudi previ, realitzat per la Fundació Civitas en 2009, les reunions celebrades amb els habitants rurals van posar de manifest el fet que, a més dels boscos, els recursos naturals més importants per a les comunitats locals són les varietats tradicionals d’arbres fruiters i les espècies silvestres dels boscos.

recol•lecció i transmissió de determinats coneixements desenrotllats per les societats llauradores sobre la naturalesa.

L’acció s’inicia amb el supòsit que els sabers ecològics camperols poden contribuir al desenrotllament sostenible.

De fet, aquest coneixement es va desenrotllar en un context anterior a l’«era del petroli», el reconeixement d’aquest té sentit avui en dia quan l’agricultura necessita una major independència energètica i un limitació de la contaminació de l’aigua i el sòl (pla Ecophyto 2018 a França).

A través d’una xarxa «Savoirs agro-écologiques ruraux», coordinada per SUP’AFRO Florac, en la qual participen distints professors i instituts d’ensenyança agrícola es pretén dotar d’eines metodològiques a professors i estudiants per a la recol•lecció de sabers tradicionals, portar accions experimentals per a la seua valoració en el context de l’agricultura actual i plantejar una reflexió didàctica sobre els modes de transmissió d’aquests sabers complexos a futurs aprenents.

El maneig tradicional i les pràctiques d’ús d’aquests recursos naturals són encara molt diversos, i majoritàriament desconeguts per les generacions joves. Aquest ha estat el punt de partida del projecte denominat Els Fruits de la Tradició de la Regió d’Odorhei (FRUTRAD) (que se centra només en la valoració dels arbres fruiters de vergers).

Partint del treball realitzat en el projecte FRUTRAD, s’han seleccionat algunes comunitats d’estudi per a treballar en el marc d’Ecologie Paysanne. El treball se centrarà a mostrar, difondre i compartir les experiències sobre coneixements específics dels agricultors sobre pràctiques de gestió de determinades condicions ecològiques.

Es pretén, així, donar a conèixer les oportunitats de valor afegit d’aquests coneixements, com el paper potencial de la biodiversitat en un major ús i gestió sostenible de les condicions ambientals.

Es planteja també que contribuïsquen a augmentar els ingressos econòmics de les xicotetes empreses rurals per mitjà de l’ús sostenible de les riqueses naturals, especialment les varietats de fruites locals i les espècies silvestres dels boscos.

França: SUP’AFRO Florac El paper dels sabers camperols en l’evolució de l’ensenyança agrícola a França cap a un desenrotllament sostenible.

L’acció té com a objectiu impulsar en la formació agrícola una reflexió sobre el paper que pot exercir l’observació,

2

2010

La gestió de l’aigua.

04. Ecologie Paysanne França: CPIE Du Velay (regió del Massís Central) Percepcions, sabers i pràctiques de la població en relació amb l’aigua i els mitjans aquàtics de la conca alta del riu Loira: inclusió en futurs plans de gestió de l’aigua.

En la fase preparatòria a l’elaboració del Pla d’Ordenació i Gestió de l’Aigües (SAGE) de la conca alta del riu Loira, la necessitat enfortir el vincle amb els habitants ha estat plantejat moltes vegades. De fet, la gestió de l’aigua requereix un enfocament col•lectiu i la participació de tots els interessats, principalment els habitants del territori.

Per tant, s’ha iniciat una acció l’objectiu de la qual és conèixer i tindre en compte les percepcions, coneixements i pràctiques de la població en relació amb l’aigua i els mitjans aquàtics en aquesta part de la conca del Loira.

Perquè la construcció del SAGE no es limite al punt de vista d’especialistes en gestió de l’aigua, es planteja incloure les dades arreplegades en el marc d’aquesta acció, en les reflexions dels membres del Comitè d’Elaboració del SAGE, per a complementar el diagnòstic i les estratègies. Aquest treball també contribuirà a enfortir el sentit de pertinença al territori de la conca del Loira.

Temes d’estudi proposats a Espanya Treserre, Grup Patrimoni UJI, Mas de Noguera, Ecomuseu Pina, la Gavilla Verde.

La masia com a sistema agroecològic.

Les masies, com a unitats d’explotació, han comptat tradicionalment amb un sistema integrat de l’ús dels recursos al que podríem denominar agrosilvopastoril.

Generalment, les masies comptaven, al nostre territori, amb xicotetes zones de regadiu, camps de cultiu de secà, muntanya per al pasturatge i zones de bosc. Tot això exigia una gestió diversificada que en xicoteta mesura reflecteix els usos dels recursos del territori al qual pertany.

El present projecte preveu tres apartats: 1. L’estudi dels sistemes de gestió de la masia tradicional a les zones d’interior.

2. L’estudi del Mas de Noguera com a exemple de masia tradicional i l’aplicació actual dels coneixements tradicionals a la llum de les noves necessitats i realitats.

El Mas de Noguera com a sistema agroecològic.

3. El Mas de Noguera com a centre de recursos i demostratiu dels coneixements empírics camperols i

l’aplicació d’aquests a necessitats actuals. Es pretén que aquesta experiència siga ampliada a casos europeus..

L’objectiu és poder comptar amb un centre experimental que en la pràctica preveja els coneixements tradicionals de gestió integral d’una masia, adaptats i amb noves aportacions, en funció de les necessitats actuals. La vocació és divulgadora i educativa dirigida a la població en general i, en especial, als xiquets rurals, així com als joves europeus.

Usos i recursos silvestres en xicotetes comunitats rurals de muntanya Durant els últims anys hem treballat la gestió que una comunitat rural de muntanya com la de Pina de Montalgrao fa del seu territori. Així, des d’una perspectiva global s’han estudiat els usos del territori en relació a la ramaderia i l’agricultura. Falta, per a poder comptar amb una visió integrada dels coneixements camperols d’aquesta comunitat, l’estudi dels usos silvestres. En especial, els relacionats amb l’explotació del bosc, xicoteta mineria (per a construcció local) i productes alimentaris. Aquest estudi es realitzarà també a unes altres poblacions de muntanya.

Gestió i regulació dels usos de l’aigua en els xicotets regadius mediterranis.

L’aigua és un recurs regulat en el litoral mediterrani des de temps immemorials, atesa la seua escassetat i la sequera d’aquest clima. Encara que els sistemes de regadiu de les principals hortes han sigut bastant estudiats, no ocorre el mateix amb els humils regadius d’horts familiars. La crisi agrària i l’abandó de l’agricultura a les zones d’interior ha propiciat la pèrdua dels coneixements empírics lligats al maneig de l’aigua, sobretot dels petits regadius en zones de secà. Aquest projecte té com a objectiu la recuperació d’aquests coneixements, les tècniques del maneig de l’aigua en petits regadius, així com els seus sistemes de regulació.

Gestió integral i cicles ramaders en territoris de mitjana i alta muntanya. Àmbit d’estudi: Relació entre ramaderia —especialment d’oví— i territori. Estudi de les relacions complexes entre la ramaderia i la resta d’activitats. Àmbit territorial: Serranía de Conca i interior valencià.

Objectiu: Recuperació de la gestió complexa dels territoris serrans relacionada amb els ramats. S’espera que servisca tant per a posar en marxa noves explotacions amb races tradicionals com per a ajudar en l’obtenció de rendes addicionals a les ja existents (marques de qualitat, subproductes, cicles d’aprofitaments de recursos compartits, beneficis ambientals relacionats amb els ramats, economies

22/23

Projectes en el territori

d’escala, aprofitaments turístics i culturals).

Objecte: Estudi de la gestió tradicional ramadera en la zona, amb especial insistència en la recuperació de les races tradicionals i els aprofitaments alternatius dels ramats.

Un altre dels punts forts de l’estudi serà determinar quin era el paper dels ramats en el manteniment de la qualitat ambiental en la zona.

Recursos: Personal de l’empresa, voluntaris associats a l’associació la Gavilla Verde i personal que coopera en projectes lligats a l’associació.

Hàbitats riberencs en mitjana i alta muntanya. Àmbit d’estudi: Estudi de la gestió integral del territori a les valls estretes del litoral mediterrani on s’estableix una complexa relació entre les estretes hortes fluvials i els veïns espais d’alta i mitjana muntanya. Àmbit territorial: la Vall del Túria i diverses valls de la Serranía de Conca i de l’interior valencià.

Objectiu: Recuperació de la gestió complexa d’aquests territoris caracteritzats per una notable biodiversitat on contrasta l’ús intensiu en les zones d’horta davant de l’extensiu a les zones de muntanya. S’espera que servisca tant per a posar en marxa noves explotacions agropecuàries com per a ajudar en l’obtenció de rendes addicionals en les ja existents (marques de qualitat, subproductes, cicles d’aprofitaments de recursos compartits,

recol•lecció, activitats cinegètiques i de pesca, beneficis ambientals relacionats amb els ramats, economies d’escala, aprofitaments turístics i culturals).

Objecte: estudi de la gestió tradicional d’aquests territoris fent especial insistència en la gestió complexa de territoris biodiversos i en els aprofitaments alternatius tradicionals (pesca, caça, recol·lecció de fruits i plantes, fusta, llenya, carboneig, etc.) avui en dia abandonats, però que poden ser d’utilitat avui en dia (produccions agroalimentàries, biomassa, etc.).

Com s’ha comentat anteriorment, Ecologie Paysanne pretén, en aquesta etapa acabada d’iniciar, fonamentar les bases i desenvolupar una xarxa europea de grups locals implicats en la salvaguarda i la promoció d’aquest patrimoni europeu.

Ens agradaria col•laborar amb les persones i col•lectius sensibilitzats amb la bella labor de conservar i donar valor a aquests sabers que ens arrelen amb la història de les nostres comunitats. I si així ho desitgen, ens sentirem gustosos d’acollir-los en Ecologie Paysanne. És molt el que queda per fer i el temps va reduint les possibilitats que els sabers de la gent del camp puguen ser conservats.

Equip Coordinació Ecologie Paysanne Marcelino Herrero - Mas de Noguera marcelinoh@criecv.org

El mas com a explotació integral.

2

2010

05. Fitxa de catalogació del Molí Bordales Grup de catalogació del patrimoni “los Taulons”. Sant Rafel del Riu

FITXA DE CATALOGACIÓ DEL PATRIMONI IMMOBLE 0. Identificació de la catalogació Catalogador / autor: LOS TAULONS. Data de catalogació: 25-06-2008.

1. Identificació de l’element Fotografia.

Nom propi: PONT DEL MOLÍ BORDALES. Tipus de construcció: pont d’una arcada sobre el pas estret del riu.

L’aparell és de maçoneria de pedra menuda amb carreus sense enquadrar a la base.

Autor: desconegut.

Cronologia: ?

Número de registre: 002 Signatura: TC (002) 2008 Localització: Coordenades: X=0274847/ Y= 4498970.

Municipi: Sant Rafel del Riu / El Castell.

Pont del Molí Bordales sobre el riu Sénia.

24/25

Proyectes en el territori

Comarca: Baix Maestrat / Montsià.

Precisions per a la localització: CV-100 Sant Rafel del Riu - Rossell, Km 1.5 (Per La Banda De Castelló) i TV3322 - Ulldecona - Sénia Km 10.

Descripció: des del Barri del Castell, a 1,5 Km aprox., en direcció a La Sénia, trobem el que va ser «el Molí Bordales», actualment convertit en el Restaurant «L’Antic Molí». A 200 m, dalt d’aquest, es troba el camí que condueix al pont medieval, que du el nom de Pont del Molí Bordales. Podem accedir-hi també per la banda de Sant Rafel del Riu direcció a Rossell, a 0.8 km. A mà dreta es troba el camí rural Molí Bordales.

Aquest camí enllaçava amb el camí dels Pals i amb el camí la Fusta.

Dimensions: El pont és un camí de 13 metres que comunica la banda de riu terme d’ El Castell-Ulldecona (Montsià) amb la banda que pertany a Sant Rafel del Riu (Castelló). Un únic arc semicircular de 9 m. d’ample i 6.50 m. d’alt.

L’amplada de la volta per la base és de 3.70 m.

Els 2 pilars que el sostenen mesuren 3.20 metres d’amplada i 3.20 metres per la part de dins. Ús / funció: Primitiu: passar el riu i unir les terres valencianes i les catalanes. Al seu costat hi havia el Molí Bordales (fariner).

Actual: pas rural amb ús moderat, de pagesos, principalment.

Futur: es podria arreglar el pont i el molí i fer una ruta pel riu Sénia.

Estat de conservació: hi ha esquerdes al material de construcció, que es poden vore per sota de l’arc.

Observacions: només queda el pas del pont, l’arcada. Les baranes s’han fet malbé.

Protecció existent: cap.

2. Context: Entorn: el riu Sénia i camps erms avui dia, antigues hortes “el bancalot” i una pinada jove “el bosc del temps”- particular. Dins la zona projectada com a Parc Natural de Sant Rafel del Riu. A la vora hi ha la peixera del Molí Castell i el Molí Bordales (avui Restaurant l’Antic Molí).

Correspondència: amb el Molí Bordales, peixera del molí i el camí del Molí Bordales.

Molí Bordales (restaurant l’Antic Molí) i la peixera del molí després de fortes pluges (juny 2008)

2

2010

05. Sant Rafel del Riu 3 . Informació complementària Molí Bordales Cronologia: construït en època moderna.

Notícia de l’autor: Família Bordales, provinents d’Astúries Règim jurídic i de propietat: Tipus de propietat: privada.

Propietaris: actualment, Vicent Guimerà, amo del Restaurant l’Antic Molí”.

Bibliografia: ARABOGUES, Plan de Gestión Integral del Río Sénia. Ed. Mancomunitat taula del Sénia, 2007.

Informació documental: escriptures de propietat del Molí Bordales, per Paco Balada Andrés.

Descripció complementària: els elements d’interès són l’edifici i la peixera.

4. Estudi dels usuaris i les seves característiques: Usos socials: antic molí fariner. Ús de temps lliure: Història oral: antigament des del Molí Bordales al Molí l’Om feien la ruta del “Paseo” , les parelles de”novios” anaven al cine. Els joves es banyaven al toll de baix del pont, des del qual es tiraven a nedar nus i... s’amagaven quan passaven les dones a segar l’aufals.

Estudi d’oficis relacionats amb el projecte: 5. Informació complementària Al Molí Bordales també feien pinzells de margalló, graneres...

6. Elements d’interès al voltant del pont: Molí (Restaurant) i la peixera del Molí Castell (resclosa o pantanet per emmagatzemar aigua que dóna origen als canals , l’aigua dels quals, feia moure el molí).

7. Recull fotogràfic Propietat del grup de catalogació “Los Taulons” (2008).

Imatges de l’arc per sota. Detall del deteriorament actual (2009)

Vista des de baix al riu Sénia

26/27

Proyectes en el territori

Recreació d’una habitació de matrimoni.

2

2010

06. Exposició cultural “Tresors a les nostres cases.

El més extraordinari de la quotidianitat”.

Projecte del Voluntariat Local de Sot de Ferrer. Grup de Patrimoni

Aquesta exposició és el primer acte de la celebració del 400 Aniversari de la carta de poblament de Sot de Ferrer i és el resultat de la col·laboració i participació de tota la població, que ens ha aportat fotografies i roba antigues de finals del segle XIX i principis del XX.

En els dies assenyalats, les seues millors robes podien anar acompanyades amb l’ús de corbates, llacets, mocadors, rellotges amb cadena, botons, botons de puny o agulles.

Els sacerdots, els músics i els joves, durant el servei militar, portaven els vestits representatius de la seua ocupació.

Amb aquesta exposició pretenem posar en valor les fotografies i robes que guardem en les còmodes i calaixos de les nostres cases. A més del valor que tenen per a nosaltres per formar part de la nostra família i haver sigut utilitzades pels nostres parents i per nosaltres mateixos, aquests vestits i aixovars ens parlen d’una forma de vida molt diferent de l’actual que ha de ser arreplegada, protegida i coneguda per tots nosaltres.

1. Com vestien els homes?

Les dones vestien faldes llargues, que podien ser llises o prisades, i vestits. Els colors que més predominen en la roba de les dones són els foscos, i el negre era el més utilitzat per ser el color més sofrit per a les tasques quotidianes, un color elegant per a les ocasions especials i el del dol. Un dels elements més utilitzats per les dones era el davantal, que protegia la falda o vestit. Depenent de les circumstàncies, trobem davantals de cada dia i altres de mudar. Per al cos la dona vestia gipó, bruses, jersei, toqueta o mocador i per al cap mocador o toca. Per a les festes, sobre les bruses i vestits vestien mantó de Manila o mocador.

A més dels pantalons i la camisa usaven faixa, per a protegir-se els renyons, i jupetí, jaqueta o brusa. En el cap podien portar gorra, barret, boina o mocador i com a calçat portaven espardenyes blanques, de beta negra, d’espart i, ocasionalment, sabates o botes. Depenent del fred, podien portar damunt una manta, bufanda o jaqueta.

Les xiques joves utilitzaven colors més vius per a la roba.

Les bruses i vestits apareixen en moltes de les fotografies amb randes, entredosos, gorgeres, sacsons, colls i cintures ajustades. En algunes bruses veiem la “mànega pernil”, que era el puny estret fins al colze i després fins al muscle més ample.

2. Com vestien les dones?

28/29

Proyectes en el territori

3. Nuvis i núvies, marits i mullers Entre les fotografies recollides, trobem moltes que tracten de l’època del casament i del festeig. Les núvies i els nuvis s’enviaven “fotos de petició” on vestien les seues millors gales. Es tracta de records per a la parella i, en algunes ocasions, van acompanyats amb xicotets escrits romàntics.

Una vegada casats, la foto oficial ens mostra la feliç parella on destaca la núvia amb el seu elegant vestit que rares vegades és blanc.

4. Xiquets i xiquetes En les fotografies els xiquets i xiquetes apareixen acompanyats dels seus pares i familiars (avis, oncles…) o posant amb joguets, pilotes, tricicles o bicicletes. Pel que es referix als vestits, els xiquets i joves van amb pantaló curt o llarg i camisa o jersei i les xiquetes porten vestits. Per a protegir-se del fred, abrics i bufandes. A l’escola, els xiquets i xiquetes porten pitet blanc amb els noms brodats i llaç.

Faldes i vestits de dona.

Roba de xiquet.

5. Vestits de comunió Moltes de les fotografies arreplegues es refereixen a les fotos de la primera comunió. Ells porten vestits amb pantaló curt o llarg amb jaqueta i les xiquetes vestits amb randes, brodats, llaços i vel.

2

2010

Vestits de casament d’home i de dona.

07. Exposició cultural “Temps de canya i espart” Projecte del Voluntariat Local de Sot de Ferrer

A manera de presentació.

La utilització als nostres pobles, i concretament a Sot, de l’espart i la canya, amb el vímet com a recurs natural ha sigut durant molt de temps la forma més habitual per a la realització d’objectes, dels quals se servien per a portar a terme la majoria de les faenes quotidianes els nostres predecessors no molt llunyans. L’ús majoritari d’aquests materials es deu, sobretot, a ser uns dels més autòctons de la nostra comarca, si bé el vímet no molt abundant i poques vegades cultivat, ha sigut tradicionalment importat (província de València, Conca, etc.) i han tingut, com no podria ser d’una altra manera, una gran importància en l’economia domèstica de la nostra societat rural, en convertir-se en elements imprescindibles per al desenvolupament dels treballs tradicionals.

La troballa més antiga de l’ús de l’espart està datada arqueològicament en l’Eneolític (3.000 anys abans de Crist). Els ibers ja feien cordes i calçat amb espart, la qual cosa fa suposar que en els poblats situats al terme de Sot ja s’utilitzava. Fenicis, grecs, romans, cartaginesos, visigots, musulmans… tots ells han utilitzat l’espart aportant noves tècniques o usos i la seua importància ha sigut determinant fins a la dècada dels setanta ja en ple segle XX, on l’aparició d’altres materials com ara el plàstic i el cautxú, van fer que en pocs anys desapareguera tota una cultura material d’aquest

element. Tot el que s’acaba de dir és transportable a la cistelleria, si bé es creu que el seu inici és anterior, perquè ja apareixen representacions de cistelles en pintures rupestres.

1. Esparteri.

Són moltíssims els tipus d’objectes fabricats amb espart però, excepte el grup de les cordes, dos són els oficis que més importància han tingut en la nostra comarca: els seroneros (els que feien sàries) i els espardenyers (espardenyers). Els seroneros solien comprar la “llata” ja feta encara que, a vegades, la feien ells mateixos. Es dedicaven a cosir-la per a fabricar els objectes desitjats on predominaven les sàries, cabassos, estores, espartets, etc., i també feien les vores i les anses i fins i tot les cordes per a cosir, tot això confeccionat d’espart. Les ferramentes més usuals eren agulles, tisores, didals de cuiro, la mitja vara i la maça de picar.

Els espardenyers, igual que els seroneros, compraven o feien ells mateixos la baina que, en aquest cas, era de cinc malles i d’espart picat. A aquest tipus de llata també se li cridava “sola”. En el banc d’espardenyer es cosia la sola de l’espardenya amb l’agulla espardenyera, després, amb una agulla més xicoteta i corda molt fina que solia ser de dos ramals, es confeccionava la puntera, en algunes ocasions

30/31

Projectes en el territori

s’agafava “estirada” i a vegades s’ha utilitzat un pal on s’enrotllava i es tirava d’ell. D’aquesta manera, “la mà patia menys”. Una vegada arreplegat es deixava assecar durant uns dies. El transport, si era de poca quantitat, es realitzava sobre l’esquena, utilitzant algun recipient com una sària xicoteta. Si la quantitat era major es transportava a lloms de la cavalleria. En les poblacions on abunda molt l’espart, solien anar quadrilles que collien l’espart a destall i en acabar la jornada portaven la matèria primera a pesar a la romana.

L’espart així agafat s’anomena “espart cru” i depenent de l’ús posterior que se li anava a donar calia posar-ho a remull en basses durant quaranta-nou dies depenent de la població o submergit a la sèquia lligat amb una corda i una pedra damunt. Amb aquests procediments s’aconseguia que l’espart macerara i s’ablaniren els teixits per a després, escorregut i eixugat a l’ombra, es poguera picar amb la maça i així soltar les fibres i aconseguir més flexibilitat, molt important per a certs treballs. A aquest espart se l’anomena “espart cuit”.

Vista de l’exposició. confeccionada amb fil de pita, i la talonera. Per a realitzar aquest treball se solia utilitzar uns motles anomenats en algunes parts “alçadors”, que servien per a donar la forma a les diferents passades de corda.

Amb l’arribada de l’automòbil va sorgir un nou tipus d’espardenya que utilitzava el cautxú de les rodes ja desgastades com a sola. Una altra forma de fer espardenyes va ser amb sola de cànem amb cara i talonera de lona o amb tall complet de tela. Per a la unió d’aquests elements s’utilitzaven uns cavallets que, pressionant com unes pinces, tenien agafades les soles, la qual cosa permetia tenir les mans lliures per a poder cosir. Altres ferramentes utilitzades en aquest ofici eren agulles, didals especials per a la palma de la mà també anomenats guants, tisores, fus o punxó de fusta, una maça xicoteta i allargada de fusta, podall xicotet molt obert, mesurador de peu, etc.

Cal dir que el cultiu del cànem per a aquests usos en la nostra comarca fa molts anys que va desaparèixer.

2. Agafar i preparar l’espart.

En els mesos de juliol i agost és quan s’anava a les muntanyes a agafar l’espart. L’espartera o atocha (tochera) es cria de forma espontània encara que també es plantaven i no necessita cures especials, si bé es podia llaurar amb l’aladre i netejar un poc al voltant amb l’aixada. L’espart

2

2010

3. La allar.

Pocs eren les estones lliures que la gent del món rural disposava ja que normalment s’utilitzaven totes les hores del sol treballant en el camp i a boca de nit quasi tot el món tenia algun animal que “atendre”. Així i tot, en els moments al costat fel foc, fins i tot després d’haver sopat, era habitual, en les cases amb menys mitjans econòmics, fer-se ells mateixos el seu propi calçat o algun tipus de recipient per a diversos usos. També feien fundes per a ferramentes, folraven carabasses o botelles de vidre que després servien per a contenir líquids. Açò suposava un bon estalvi i en alguns casos en què el fruit del treball es venia posteriorment, un forma de guanyar-se els diners.

4. L’espart a casa.

Segurament a molts de nosaltres ens serà fàcil encara recordar el so sec que, quasi sempre en els dies de pluja, produïa la maça en colpejar l’espart sobre una pedra, el “vimenerar” de la casa o un tronc. Aquesta era una de les faenes complementàries que la gent realitzava a les seues cases els dies que per alguna causa no podien exercir el seu treball habitual i també en les estones lliures.

Una vegada picat l’espart i també amb “espart cru” es procedia a realitzar els diversos tipus de cordes, garjoletes i llates que a Sot comunament se’ls anomenava “guita”, “fascal”, “jareta” i “llata”. A partir d’aquests trenats es confeccionaven els diferents utensilis que volgueren obtenir: sàries, cabassos, estores, etc.

07. Sot de Ferrer

Pelador de canyes.

A vegades, en alguna casa, es reunien diverses dones per a fer “baina” o “llata” i després vendre-la a “tant la vara” a espardenyers, seroneros, etc., que solien acudir a les cases a comprar-la o en el mercat del dijous a Sogorb. Si l’“espart cru” estava una poc sec a l’hora de treballar-ho, per a poder fer-ho amb més facilitat, es deixava a remull en un cossi o en una pila gran tota una nit, la quantitat que es pensava gastar l’endemà.

5. Cistelleria.

La cistelleria com a especialització ha sigut un ofici bastant desenvolupat a Sot; n’hi havia una fins fa poques dècades.

Era ací on es feien banastells, cistelles, canastres en les seues diferents formes i grandàries. En els últims anys va haver-hi dos recipients que per la seua importància en l’agricultura d’aquest poble, estaven en quasi totes les cases: la cistella d’agafar cireres i la cistella on “bolcar-les” per al transport.

Un altre estri molt comú era la cistella d’anar al forn a comprar el pa. Podríem dir que l’últim recipient que va permetre o va mantenir viu l’ofici, gràcies a la gran quantitat que se’n necessitava, va ser la cistella usada en l’exportació de la creïlla.

La tècnica utilitzada per a la fabricació d’aquests objectes era l’entrecreuament o teixit de diversos materials. Els banastells estaven fets totalment de vímet menys les anses que eren

de fusta. En les cistelles i canastres el bàsic era fer el cul, la vora i les anses de vímet, utilitzant la canya partida per a teixir el cos, combinant-ho moltes vegades amb més vímet.

Els pilars de subjecció de l’entramat també eren de vímet.

En alguns casos i a fi d’economitzar, en els culs s’utilitzava sarja, sent aquesta de menor qualitat que el vímet però més barata ja que es cria al costat del riu i no calia comprar-la. Les ferramentes habituals en la cistelleria eren el podall, partits de vímet, la maça, tisores, l’agulla, partidors de canya, la peladora i diverses mesures.

6. Tallar, pelar i partir canyes.

La canya és un element molt abundant a la comarca del Palància. El seu hàbitat natural són les riberes dels rius, barrancs, etc., on troben la humitat necessària per al seu creixement. A Sot hi ha molts canyars al costat del riu. La canya es talla a l’hivern utilitzant una aixada encara que també s’ha usat el podall. A vegades calia netejar el canyar d’esbarzerars i mala herba. Després de tallades les canyes es podia cremar el canyar perquè brollaren les noves canyes en sòl net.

Els cistellers solien comptar amb canyars propis, però també compraven canyes a altres persones, bé en costals

32/33

Projectes en el territori

ja agafades o la producció d’un canyar i ells el tallaven. Les canyes s’agrupaven en tres categories: les més grosses o de primera en costals de 25 canyes, les mitjanes o de segona en costals de 50 i en costals de 100 per a les més primes o de tercera. Aquests costals es lligaven amb garjoleta i es posaven a assecar de forma vertical sobre un ribàs.

després es transportava en cavalleries i es deixava assecar.

L’anomenat vímet blanc no és més que el vímet pelat i es feia doblegant un de gros en forma de “V” i pressionant aquest vímet mentre es feia passar un altre pel centre per a llevar-li la pell. A més d’aquest mètode hi ha una ferramenta específica per a aquesta tasca.

El transport es realitzava en carros. Es portaven a l’era o on es poguera instal·lar la peladora i les pelaven. Una vegada netes i pelades amb uns instruments anomenats partidors es badaven les canyes en tires per a després teixir el cos de cistelles, canastres, etc. El lloc triat per a partir les canyes podia ser el mateix on s’havien pelat, en un lloc ampli on es pogueren emmagatzemar o en la mateixa cistelleria.

Per a poder utilitzar el vímet el cisteller havia de posar-ho a remull durant vuit o deu dies en unes basses que tenia per a tal efecte. D’aquesta manera el vímet aconseguia la flexibilitat necessària per a poder treballar amb ell. Una vegada escorregut ja estava preparat per al seu ús.

7. Agafar i mesclar vímet.

La comarca de l’Alt Palància no és molt rica en la producció de vímet, de fet podem dir que a penes hi queden unes quantes vimeneres. Antigament, el vímet va ser cultivat pels mateixos cistellers per a ús particular, tenint una o unes quantes plantes en la seua horta o al costat de la sèquia, perquè requereixen bastant humitat. Cal dir que en les cistelleries on tenien diversos treballadors i per tant la producció era major, el vímet solia ser comprat. En la comarca han existit intents de cultivar en gran quantitat, també a Sot, amb no molt satisfactoris resultats, per la qual cosa assíduament el vímet ha sigut importat d’altres zones.

Des del mes de gener i fins a abril o maig s’agafava el vímet; amb les típiques tisores de podar per a les branques més fines i amb la tisora de podar vinya per a les grosses.

Per a netejar-lo de fulles o rijos s’usava un podall xicotet i

Cistelleria.

2

2010

8. Fibres i materials vegetals.

Des de temps immemorials l’home ha utilitzat les matèries primeres que tenia al seu abast per a satisfer les seues necessitats materials de la vida quotidiana. Una part molt important en el desenvolupament d’aquest procés l’han tingut les fibres o materials de procedència vegetal. A Sot no ha sigut d’una altra forma i, juntament amb les ja citades, n’hi ha hagut altres que, amb major o menor profusió, han sigut aprofitades.

Una de les matèries vegetals utilitzades és la palma, poc corrent a Sot i que s’ha usat principalment en l’elaboració de graneres. Una altra és la boga (volta) que s’utilitzava en la fabricació i reparació de culs de cadires. També s’ha utilitzat el baladre per a la confecció de cortines per a les quals també s’ha utilitzat el jonc en la seua fabricació. La pitera s’ha utilitzat per a l’obtenció de cordes, la broida també per a graneres, la sarja en cistelleria...

Fent “jareta”.

08. “La Ruta dels llavadors” y la “ La ruta dels forns de calc” de Sot de Ferrer.

Projecte del Voluntariat Local de Sot de Ferrer

1. La Ruta dels llavadors.

Estem a l’octubre de 2009 i l’ajuntament de Sot de Ferrer ha restaurat els llavadors de la població, després de rebre una subvenció del Fons Europeu. Han fet el pis de rajola de pissarra. Les parets s’han lluït amb ciment i pintura acolorida i els sostres, que eren de bigues de formigó, amb una coberta de teula àrab. S’han pintat de blanc i les bigues de color fusta. Perquè no s’obliden els noms d’aquests llavadors, es va decidir fer les plaques de ceràmica, que s’hi han col·locat després de la restauració. Els cartells s’han fet de ceràmica antiga, pels voluntaris de patrimoni de Sot de Ferrer.

Sempre ens ha picat la curiositat el fet que hi haguera, a la nostra població, tal quantitat de llavadors sent uns 458 habitants. Hi ha en total de quatre llavadors públics i un de privat, separats entre si.

Al costat del molí del senyor es troba el primer llavador del terme i és d’ús privat. Era de gran utilitat per a les persones que vivien en el molí, ja que es trobava fora de la població.

Transcorreguts uns 200 metres sèquia avall, trobem el segon dels llavadors: el de l’Inchidor, que té una sola tramada per a llavar, està mirant a un hort de tarongers i hi toca el sol de la vesprada. Està situat al carrer de Sant Pere. La baixada

al llavador, que estava abandonada, s’ha arreglat gràcies al grup del voluntariat i tot el poble que va voler participar en el Dia de l’Arbre del 2009. Es van plantar plantes aromàtiques i altres arbustos autòctons. L’Ajuntament va realitzar prèviament unes jardineres amb fustes de via de tren i hi va instal·lar el regatge gota a gota.

Seguint el curs aigües davall de la sèquia, a esquenes del Palau del Senyor de Sot de Ferrer i interposat al traçat de la sèquia, que ha de sortejar al molí per la seua fatxada exterior, hi ha el Molí del Palau, que, segons refereixen algunes persones del municipi, també va ser serradora i almàssera.

Passat el molí del Palau del Senyor, sempre mirant cap al riu, veiem l’horta de Sot de “bajo casa”, regada per aquesta sèquia, i així arribem al tercer llavador. El llavador de la Rocha de la Escuela està situat a l’eixida de la plaça de l’Església cap al riu. És un camí que porta a l’antiga palanca (passarel·la que servia per a creuar el riu), antic accés a la població.

La diferència d’aquest llavador amb els altres és que la seua aigua es desvia de la sèquia Mare a un abeurador i cau al llavador. És rectangular i té accés per a llavar per tres costats.

Després segueix per una arruixadora per a abastir les hortes que es troben més avall. En aquest llavador la restauració ha

34/35

Projectes en el territori

2

2010

Llavador de La Soledad.

Llavador de la Luz.

sigut més costosa ja que la teulada estava molt deteriorada i l’han hagut de fer nova, utilitzant bigues de fusta, amb la teula i ho han lluït igual que els altres. Conten que, per la seua forma, podia ser el llavador públic més antic de la població i està molt prop del Palau del Senyor i del nucli antic.

la població, fins a arribar al següent, que s’anomena llavador de la Soledad. En aquest carrer vivia una senyora que l’usava molt sovint, perquè el seu casa estava davant així que hi passava moltes hores.

Ara ens n’anem pel carrer de la Mare de Déu de Fàtima, al costat del llavador, que té la sèquia que rodeja la meitat de

Antigament, les dones passaven unes bones estones quan baixaven a llavar. Hi havia tertúlies, com les que tenen els homes a les tavernes, encara que un poc més fructíferes, ja que les dones se n’anaven a casa amb una faena feta.

Llavador de l’Inchidor.

Llavador de la Rocha de la Escuela.

08. Sot de Ferrer Es parlava de tot, tant familiarment, com de política, de xafardejos del poble, etc., com ara!

Eixim del llavador pel “puentecico de Juan Antonio” i arribem a l’entrada del poble, carrer de València, 2, lloc on va estar emplaçat El Molinete. Avui, sobre els seus fonaments s’alça una obra nova per a ús residencial i com a magatzem de fruita. Excepte el peixera (canal per a prendre l’aigua i conduirla on és aprofitada) no queden més restes de la seua antiga funció com a molí fariner. Un poc més avall hi va haver un altre molí fariner que, quan va ser abandonat, van continuar utilitzant la seua peixera modificat per a portar l’aigua fins a la fàbrica de llum construïda uns metres més avall.

Pugem fins al carrer del Progrés i ens dirigim cap avall fins a arribar al final del nostre recorregut, que és el llavador de la Luz. S’anomena així perquè a sota hi ha una antiga fàbrica de llum abandonada. Ara s’ha netejat tota la part de fora i s’han trobat rodes de pedra de molí en el terra de la costera.

Aquest llavador està obert per les quatre parts. El sol del matí toca a les esquenes i el de la vesprada a la cara. Per això és perfecte per a l’hivern.

També s’ha posat al descobert l’antic llavador que està més baix de nivell que el que han restaurat. No té sostre, és d’una sola tramada i l’utilitzaven per a llavar la roba dels que

estaven malalts, principalment els que tenien la lepra, així no contagiaven la resta de la població. També hi ha davall del llavador de la Luz una antiga almàssera de propietat privada.

Del Molí de la Fàbrica de Llum, només queda l’estructura del pou. Al costat del molí anterior, com ja explicàvem, es conserva part dels murs que van acollir la fàbrica de llum de Sot de Ferrer. Per les restes que s’han mantingut en el transcurs del temps, l’aigua procedia de la mateixa sèquia Mare de Sot de Ferrer i la peixera era la mateixa que la de l’antic molí fariner que hi havia uns metres més amunt. La fàbrica va estar operativa fins als anys 40 i 50 del segle XX, i va subministrar electricitat als municipis de Sot de Ferrer i Sagunt.

Els molins de farina, serradores, almàsseres i fins i tot la fàbrica de la llum usaven l’aigua perquè les seues maquinàries funcionaren, per això amb tals recursos tan prop i, pel que es veu, molt abundants en aquella època, es van fer tants llavadors, un en cada barri de la part sud de la població.

La història segueix sèquia avall, però la nostra arriba fins ací, dins del nucli urbà de la població.

2. La ruta dels forns de calc de Sot de Ferrer Aquest és un projecte que va sorgir del grup de medi ambient del voluntariat de Sot de Ferrer. L’any 2008 el dit grup va acordar amb l’Ajuntament recuperar el Navajo León i a més netejar els camins. Van començar els treballs a l’estiu i es van concloure sobre setembre, amb un gran èxit de participació.

Els navajos i aljubs d’aquesta població estan situats en muntanyes de pedra calcària, ja que es van construir per la necessitat de tenir aigua, tant per al bestiar, com per a les persones que treballaven fent calç als forns.

Els forns de calç són circulars, amb una sola entrada, fets de pedra. Els forns rebien el nom de la muntanya en què estaven situats o el malnom de l’amo de la finca en què es trobaven. Servien per a fer calç per a pintar o per a obrar a les cases. Consistia a posar pedra calcària amb llenya i es feien cremar durant uns quants dies. No es podia apagar durant el procés, per això els treballadors es quedaven a dormir als refugis de la muntanya i per aqueix motiu necessitaven l’aigua prop. Des que van començar els treballs del voluntariat, s’ha parlat amb persones majors de la

Forn de calç.

36/37

Projectes en el territori

població perquè ens contaren les històries dels forns i dels navajos, les seues funcions, els noms, etc.

L’any 2009, transcorreguts vuit mesos des del seu començament, s’han trobat vuit forns a bastant distància uns dels altres, dos en les sendes del Navajo León, quatre en el barranc Lobo i dos al Serbogar.

S’ha netejat tota la ruta de la senda i senyalitzat amb pintura i pals tot el recorregut. S’ha parlat amb els tècnics de la Generalitat Valenciana per a incloure-la en la xarxa de senderisme de la Comunitat Valenciana i així unir-la a la via d’Ojos Negros, el recorregut de la qual transcorre per la Baronia (Camp de Morvedre, província de València) i l’Alt Palància fins a Barraques.

En la muntanya del Serbogar també se situen bevedors d’animals, un corral antic de bestiar i la cova de la Moneda, a l’interior de la qual hi ha restes arqueològiques, estalactites i estalagmites, atès que es troba en una muntanya calcària.

En la part alta de la muntanya hi ha una esplanada des d’on es pot divisar: al nord Segorbe, la part alta de Soneja i Castellnovo, a l’oest Azuébar i el seu castell i la serra

Forn de calç del Barranc Lobo.

2

2010

d’Espadà, a l’est tota la ribera del riu Palància, al seu pas per Sot de Ferrer, amb la serra Calderona al fons, i mirant al sud veiem la Baronia més o menys fins a Estivella.

En aquesta muntanya hi ha plantes d’espart i algunes flors autòctones. Els més ancians del lloc ens han contat que els que es dedicaven a treballar amb l’espart, pujaven en l’època de la sega a tallar-lo, per a després assecar-lo i així tenir per a tot l’any. Ara i llavors sorgia de forma natural. És molt bonic de veure i de tocar.

Després de recorregudes la majoria de les sendes del nostre terme, hem deduït que, per a arribar als forns de calç, el terreny no era molt bo i, com que pujaven amb cavallerisses, les sendes es van fer amb revolts i eixamplant-les en alguns trams.

Com a iniciativa perquè la gent conega el seu terme i per a ensenyar la història del nostre poble, tant a joves, com als nostres majors i a tots els nostres visitants i recordar el que s’hi ha viscut, es va realitzar una excursió per la ruta del Navajico León i es va explicar als assistents com s’ha recuperat la zona.

Forn de calç del “Picacho”.

09. El Mural commemoratiu dels 400 anys de la carta de poblament de Sot de Ferrer i El mural de la Hermandad Projecte del Voluntariat Local de Sot de Ferrer

1. El Mural commemoratiu dels 400 anys de la carta de poblament de Sot de Ferrer.

Per a commemorar l’aniversari de la carta de poblament, atorgada fa 400 anys, el 6 de gener de 1610, el voluntariat va proposar a l’Ajuntament, que va acceptar la idea, pintar un mural ceràmic que representara el moment històric viscut pels nostres avantpassats.

Acceptat el suggeriment per part dels representants municipals, els primers passos els dediquem a buscar la informació documental necessària per a realitzar el treball.

Imatge que s’ha de representar, tècnica, materials, etc.

Com a referència mes vàlida i pròxima, comptàvem amb la publicació “Repoblar para vivir. Sot de Ferrer” de Francisco J. Carot Guerrero, on vam trobar tota la informació necessària per a començar, a més de l’ajuda, consells i suggeriments de l’autor.

Amb açò i la informació d’altres llibres i publicacions que reflectien el moment i en els quals descobrim motius com ara vestimentes de l’època, tipus de lletres, dibuixos, matisos de colors, etc., comencem els primers esbossos del dibuix. Sobre un format de 2,20 x 2,40 metres, vam anar dibuixant les figures, noms i detalls que després

traslladaríem als 132 taulells que finalment componen el mural.

La tècnica triada va ser el “socarrat”. Consisteix a blanquejar la base del taulell de fang, i una vegada que s’ha assecat, col·locar damunt el paper amb el dibuix i amb l’ajuda de calcs intermedis es va remarcant sobre el dibuix i es va traspassant la figura a la rajola. A continuació numerem les peces, per a facilitar la seua posterior composició, i comencem la pintura de cada peça amb els colors que ja estaven definits en el dibuix original i que tenim a la vista.

Els tons utilitzats són principalment el negre i el roig. Una vegada pintats, quan s’han assecat un poc, fem els retocs necessaris per a finalitzar-los.

El pas següent consisteix en la cocció al forn per a donar-los consistència i conformar el que serà l’obra ceràmica final.

Finalment, seguint la numeració que prèviament havíem marcat, fem la composició completa del mural ja acabat i la col·loquem, amb obra, en una les parets de l’interior de l’edifici de l’Ajuntament. Acabem reomplint les juntes dels taulells i fen un últim abrillantat amb cera.

Fins ací el resultat i l’explicació pel que es referix a la part tècnica i de creació.

38/39

Projectes en el territori

Calcant el mural.

El contingut del mural Quant al seu contingut, en el mural es representa l’escena de l’acte de jurament per part dels 46 nous pobladors del lloc, davant de Jaume Ferrer, Baró de Sot i senyor de la baronia, la figura del qual queda reflectida en el centre del mural. A la seua dreta els testimonis Miguel Ximénez i Miguel Moltó, agricultors i habitants de la ciutat de València, Pere Joan Medina, ministre que està nomenat perquè amb veu alta convoque els veïns, vassalls, habitants i nous pobladors que estiguen presents en la baronia i Jaume Cristòfol Ferrer, notari de la ciutat de València, que ho recull en acta pública.

El mural commemoratiu del 400 anys es troba a l’Ajuntament de Sot de Ferrer.

2

2010

A la seua esquerra i fent ús de la facultat que se li ha atorgat, nomena perquè administre justícia en aqueix any, Bartholomeu Mario; jurats, Joan Martínez de Miguel i Bartholome Juste; lloctinent de justícia, Domingo Ximeno; mustacas o majordom, Ramón Porta; fabriquer de l’església, Joan Belarte, i com a sequier Sebastián Gozalbo. Al voltant d’aquests personatges apareixen els noms de la resta dels nous pobladors. Queda així resumida molt simplement l’escena de l’acte central que va conformar l’entrega de la carta de poblament de Sot.

09. Sot de Ferrer Com a epíleg i final d’aquesta presentació, totes les persones que, d’una manera o d’una altra, hem participat en aquest treball, volem donar les gràcies, especialment als representants del municipi, perquè açò ens ha permès fer el que realment ens agrada i ens ha donat la satisfacció de sentir-nos partícips d’aquests actes tan històrics que avui commemorem com a poble.

Vam agafar una idea, paper, llapis i fang i molta il·lusió i treball i... reflectim història. Gràcies per haver-nos deixat gaudir i ser feliços.

2. El mural de la Hermandad.

Realitzat en corda seca, tècnica ceràmica que consisteix a fer un perfilat en negre en el contorn de tot el dibuix i omplir els espais restants del color que corresponga. Es necessita esmalt ceràmic ben gruixut per a un bon resultat després de la cocció i per això es donen 5 mans de color.

Aquest mural també l’ha pintat el voluntariat de Sot i s’ha col·locat en l’edifici de l’antiga Hermandad, ara restaurat, i que s’està utilitzant com a contenidor cultural.

Pintant el mural.

Mural col·locat en l’edifici de l’antiga Hermandad.

Els últims retocs.

40/41

Projectes en el territori

Exposició “El matacerdo”.

2

2010

Exposició els oficis perduts. El ferrer.

10. Recorregut pel projecte Patrimoni de Teresa Associació Cultural per les Tradicions de Teresa

Avui ens presentem com «Associació per les Tradicions de Teresa». Però no sempre hem estat una associació. Amb el projecte Patrimoni de l’UJI, l’any 2006, va començar el nostre camí. Un grup de dones del poble va assistir al curs sobre «Tradicions orals» que va oferir l’Ajuntament i que es va impartir en el marc del projecte Patrimoni de l’UJI. Aquestes dones van plasmar, en una sèrie d’escrits, la festa de Sant Isidre: què era i com es feia l’«espujá», la figura i el treball del sereno i la de l’agutzil… Els textos que es van recollir es van publicar en les pàgines del programa de festes patronals de Teresa de 2007 amb la idea que perduraren i de difondre’ls a la població. Per una temporada, després d’eixir al carrer els programes de les festes, se sentia parlar en els rogles de gent «...em recorde que mon pare deixava quatre pedres en la porta de casa perquè ens despertara el sereno...», «...des del llit, sabia l’hora en què vivia, perquè li la sentia cantar al sereno...».

Quan es van acabar els cursos, ens reunim i pensem que teníem molts records de situacions que no existeixen actualment, com el matacerdo per a sobreviure en els llargs i durs hiverns. Oficis com el ferrer o el sereno. Treballs a casa de fabricació per a obtindre productes com el sabó, el lleixiu, melmelades o colònia d’espígol. Jocs infantils en el carrer amb el cèrcol, el Churro-Va, etc. Festejos com l’«enhariná» dels capots per Carnestoltes o ballar al carrer amb la música

de la rondalla. Anar al «lavadero» a rentar la roba en les sèquies que passaven pels carrers del poble... Usos, costums, tradicions i jocs que els joves d’avui desconeixen i que, si no els recollim, correm el risc que es perden. En definitiva, pensem que seria bo despertar en nosaltres i en els nostres majors els records, reproduir-los i ensenyar-los als joves perquè coneguen quelcom del seu passat.

Amb els cursos i les nostres reunions ens plantegem què fer amb tot el que teníem. La idea va ser organitzar una exposició. I el tema seria el matacerdo. El grup Patrimoni ens protegia amb tutories per a mantindre’ns en un cert rigor i va dissenyar uns panells que, col·locats en els diferents escenaris creats, informaven amb textos i fotos, que havíem arreplegat, el que allà es representava. Amb aquest tema es va participar en les Jornades de Patrimoni de Castelló, al juny de 2008, consolidant-se, així, el grup Patrimoni de Teresa.

I amb tota aquesta activitat ens van sorgir un munt de necessitats, com la de tindre una cobertura legal, a quin lloc reunir-nos per a preparar les sessions de treball, amb quins mitjans econòmics fer front a les despeses que la nostra activitat ens ocasionava... Ja estàvem molt prop d’una solució: ja estàvem preparades per a muntar l’«Associació Cultural per les Tradicions de Teresa»!

Així doncs, l’1 de desembre de 2008, firmàvem l’acta constitucional de l’Associació, constituïda per 17 sòcies,

42/43

Projectes en el territori

A continuació, va sorgir el projecte «Els oficis perduts», del que podem mencionar les següents característiques: • •

És la primera activitat exercida per l’Associació i que es troba dins del marc dels nostres objectius.

Està basada en els records dels nostres majors i en el dels joves que van arribar a viure’ls.

Preteníem recollir informació dels qui els van exercir, com eren, on es realitzaven, quins instruments o productes utilitzaven i fer un llistat amb tots aquells oficis que al poble de Teresa han existit i que avui han desaparegut o s’han transformat com el ferrer, el treball amb espart, les cortines que es feien a casa amb joncs, xapes, canuts o canyes, els oficis del barber i els seus utensilis antics, el sereno, l’agutzil, l’evolució del paper del vàter (de la pedra al d’usar i tirar) i un xicotet racó dedicat a l’escola amb els llibres i llibretes, els mapes, la bola del món, el regle, l’inspector, etc.

Ací, amb la musa de la inspiració del nostre costat, va sorgir un guió, un vestuari, un escenari incomparable, va nàixer la xicoteta obra teatral «Un dia de classe amb Doña Concha».

Aquesta xicoteta, però estimada obra, l’hem representat durant l’exposició, en les festes del poble i en les jornades de teatre amateur de Viver, amb gran entreteniment i diversió de tots nosaltres i dels nostres majors fent-los tornar a la seua infància.

Exposició els oficis perduts. Espai de l’escola. totes dones de diferents generacions, que acordem anomenar a la nostra associació: «Associació Cultural per les tradicions de Teresa». Preparem els estatuts, designem l’òrgan provisional que constituïm amb una presidenta, una secretària, una tresorera i dues vocals i, després de presentar la documentació pertinent, vam ser donades d’alta en el Registre d’Associacions de la Generalitat Valenciana i en el del poble.

Els fins de la nostra associació són diversos, però destacaríem: • • • •

2

2010

Fomentar el desenrotllament local del municipi a través de l’estudi i la conversació de les nostres tradicions i del nostre patrimoni.

Deixar constància per a les generacions futures, del passat cultural del nostre poble, dels seus orígens a través de les tradicions i del patrimoni Mantindre i revalorar el patrimoni.

Adoptar mesures per a protegir el patrimoni estudiat.

Es va realitzar durant la festivitat d’Any Nou i Reis, perquè és una època en què el poble s’ompli de gent, en la que els xiquets estan de vacances, els homes i les dones del poble reben els seus familiars i altres aprofiten els dies festius per a passar-los amb tranquil·litat al poble. El programa va ser el següent: 06:00 h. Recorregut pel poble representant la figura del sereno, abillades amb ponxo, garrot i fanal, cantant en els cantons «Las ocho y sereno», «las siete y nublado», i cridant a la porta a l’hora que indiquen les pedres col·locades al llindar de la porta.

08:00 h. Tradicional esmorzar de confraternitat.

10:00 h. Recorregut pel poble representant la figura de l’agutzil, fent un pregó amb la trompeta. Avui ha evolucionat i no pregona pels carrers. En el pregó s’anunciava l’exposició d’oficis perduts i es convidava tot el poble a assistir.

12:00 h. Inauguració de l’exposició d’oficis perduts.

Es recullen escenes del barber, del ferrer, de cortines representatives d’una època, de l’evolució del paper del vàter, el treball i els útils aconseguits amb l’espart, el racó del sereno, de l’agutzil i «un dia a l’escola».

10. Teresa Actualment, en 2010, estem muntant la pròxima exposició (que segurament ja haurà passat quan aquesta revista arribe a les teues mans) de l’1 al 3 d’abril al pati de l’Ajuntament de Teresa, carrer Major, número 3 i que es titula «Les nostres bodes. Records de la boda de la meua tia Pilar». El text està basat en els records de Trinidad Pérez de 88 anys i dedica un record a com es casaven els nostres pares, com eren els seus vestits, el convit, els regals, el viatge de nuvis...

L’exposició és la culminació d’un procés. Tractem el tema a triar, els mitjans amb què comptem, parlem i escrivim els records de les persones que poden contar-nos històries o records, muntem tutories amb Patrimoni... Per a, al final, tindre un títol, una data i un programa i si la musa de la inspiració segueix amb nosaltres, llavors continuarem durant molt de temps amerant de records les nostres vides i les d’aquells que ens donen suport i estan al nostre voltant o la d’aquells altres que ens visiten any rere any.

El programa és el següent: El Dijous Sant, 1 d’abril Matí: Pastada de coques segons receptes de les nostres majors i cocció al forn del poble.

Vesprada: Muntatge de l’exposició de les nostres bodes.

Mercedes Zorío Viña Presidenta Associació Cultural per les Tradicions de Teresa Teresa, 31 de març de 2010

El Divendres Sant, 2 d’abril 08:00 Xocolatada per a les associades.

11:00 Inauguració de l’exposició de les nostres bodes amb invitació als assistents d’un xocolatet amb la coca pastada.

Dissabte, 3 d’abril 11:00 Obertura de l’exposició 13:00 Clausura de l’exposició 13:00 Preparació de la paella de bodes 14:00 Menjar per a les associades de la paella realitzada

Les amigues de la núvia freguen les paelles utilitzades en les noces d’Amparo i Bernardo. 1965.

Espai de l’exposició “Les nostres bodes”.

44/45

En profunditat

Canet Lo Roig. Olivera en la “Font del Vilagros.

Fotografies d’Arturo Esteve.

2

2010

EN PROFUNDITAT 11. Les oliveres monumentals de la província de Castelló1 Arturo Esteve Comes

Les costes del mediterrani espanyol van ser visitades, des dels primers temps, per marins i mercaders fenicis i grecs. Hi van fixar els seus establiments comercials a fi d’intercanviar matèries primeres i productes manufacturats amb els indígenes assentats en el litoral i en les seues proximitats.

La presència històrica dels grecs està documentada a partir del segle IV d. C. per Ruf Fest Aviè en la seua Ora Marítima, que es fa ressò d’un fragment conservat del Periple Marsellès.

En aquesta se cita l’oli d’oliva com un dels productes d’intercanvi. No era, per descomptat, l’important comerç que es desenvoluparia en l’època romana però, la seua sola existència, suposa un incipient cultiu de l’oliverar, així com la indústria necessària per a obtenir l’oli a partir de l’oliva.

pobre rendiment, encara es conserva en els nostres dies i així, és possible veure en els camps oliveres amb enormes troncs però amb escàs fullatge productiu, al costat d’altres joves de grans copes. En una catalogació encara no acabada trobem una cinquantena llarga d’exemplars que superen els 8 metres de diàmetre en el perímetre del seu tronc, a l’altura de 1,30 metres del terra, i més de 500 que tenen entre 6 i 8

En el cas concret de la província de Castelló hi ha oliveres que podrien haver sigut contemporanis d’aquestes remotes etapes. Són, sens dubte, peus d’ullastres empeltats amb diverses varietats d’espècies cultivades i amb una datació anterior a la conquesta romana de la península. Una de les possibles causes de l’antiguitat d’aquests arbres és que, en algunes comarques de les nostres terres, les oliveres no se substitueixen en envellir i disminuir la seua producció, sinó que es conserven indefinidament. La tècnica, molt criticada per botànics de la talla de Cavanilles, atès el seu 1. Article original en castellà. Traducció a càrrec del Servei de Llengües de la Universitat Jaume I.

Arturo Esteve Comes. lV Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural.

46/47

En profunditat

metres. La mida de més de 8 metres de circumferència ens indica que són oliveres que poden ser contemporànies i fins i tot anteriors a Cèsar o Pompeu i les que fan entre 6 i 8 metres, van escoltar, sens dubte, la crida dels muetzins a la preceptiva oració religiosa feta des dels alts minarets.

El creixement d’una olivera i la grandària del tronc depenen de molts factors i, entre aquests, no menys important que el pas dels anys és el tipus de sòl, les condicions climàtica i l’atenció del llaurador. Per tot això, determinar l’edat d’un vell exemplar no és una tasca senzilla. El tronc original, en molts casos, fa centenars d’anys que va desaparèixer. Queda el cep i, amb seguretat, la que cosa veiem són rebrots de l’arbre primitiu. La mida del tronc és, per tant, una solució de compromís: encertada en alguns casos, desencertada en la majoria. Mètodes científics més fiables són impracticables, en pla massiu, atès el seu elevat cost.

Però, “per al que sap llegir”, per a l’atent observador, hi ha signes indirectes, eloqüents, del fet que ens trobem davant d’arbres que van arrelar en aquests paratges en temps immemorial. Crida l’atenció el traçat anàrquic i irregular dels vells oliverars, on no es guarden distàncies ni, segons pareix, ordre ni concert. És com si hagueren sigut deixats a l’atzar, posats al capritx d’una naturalesa tan refractària a les línies rectes. I aquest és, segons la nostra opinió, el punt clau de la qüestió. No són plantacions fetes en terrenys lliures i prèviament aclarides d’arbres i de mala herba, sinó empelts de varietats cultivades aprofitant els ullastres que creixien salvatges des de temps immemorial. El ja esmentat clergue Antonio Josef Cavanilles en Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia ens diu sobre aquesta qüestió: “(…) De ahí es que los plantíos se hacen escogiendo en el monte los azebuches más robustos (...)”.

Per tot el que portem dit, és obvi assenyalar que ens trobem amb espècies arbòries cultivades, perfectament adaptades al terreny i a la climatologia local, capaces de suportar les baixes temperatures de l’hivern, les tòrrides calors i les llargues sequeres dels mesos d’estiu. Són arbres que, com les muntanyes, les valls, els tossals i les planes del seu entorn, han sigut modelades a través dels segles per les pluges, els vents, les pedres, les gelades, les sequeres, les inundacions i, en una paraula: per la Naturalesa. Amb ella ha estat sempre present la mà de l’Home amb els mètodes de cultiu, les podes, els procediments de recol·lecció (batudes, pentinats, etc.). Ambdós, Home i Naturalesa, han anat modelant aquestes singulars escultures vives.

El trasllat d’aquests venerables patriarques des de les nostres terres a altres llocs és, en la majoria dels casos, la seua sentència de mort. Per a trasplantar-los hem de mutilar el 95% del brancatge i el 100% de les arrels superficials.

2

2010

Després els portaran a un lloc amb distinta composició de sòl, amb distint règim de pluges, de brises, de temperatures, de climatologia en general. No es tindrà en compte l’orientació geogràfica original ni l’entorn en què vivia i va prosperar. L’olivera esgotarà les seues últimes reserves vitals en un desesperat intent per arrelar en una terra estranya i, en la majoria dels casos, hostil. I així, a poc a poc, consumides les seues últimes energies, al cap d’uns anys, veurem la nostra olivera -pobra nina trencada!- seca, amb les branques nues i el tronc escorçat mostrant-nos el costat més patètic de la seua tragèdia i una més que eloqüent mostra de l’estultícia humana.

1. Les oliveres monumentals de la província de Castelló.

Com a conseqüència de les característiques naturals de l’olivera i de les tècniques ancestrals de cultiu dels nostres llauradors, s’han conservat vells exemplars que, juntament amb la seua indubtable utilitat agrícola, constitueixen vertaderes obres d’art realitzades, tal com ja hem comentat per l’Home i la Naturalesa.

En moltes de les comarques de la nostra província ens trobem exemplars extraordinaris d’un valor botànic incalculable i d’una bellesa plàstica indescriptible. Vertaders boscos-museu a l’aire lliure! Caminar sota les seues frondes ens fa sentir traslladats a un món de màgia, a un bosc encantat envoltats de gegants, on en qualsevol moment podem veure, amb nosaltres, els personatges que van poblar els contes fabulosos de la nostra infància.

Per això, en principi, sorprèn el desconeixement que tenen molts dels nostres conveïns d’aquesta riquesa regional.

Pocs els han visitat, no obstant la seua proximitat, i alguns ens comenten que ni tan sols n’havien sentit parlar.

Són persones, que de vegades, et parlen amb una certa familiaritat de les platges del Carib, de les Seychelles o de la Polinèsia, fins i tot del cercle polar però que ignoren que a la seua província, al seu costat, es troba la major i millor col·lecció d’oliveres mil·lenàries i monumentals del món.

Tot açò em porta a la memòria els comentaris que em feia un vell amic que havia nascut a Segòvia, al peu del seu meravellós aqüeducte. Em contava la nul·la importància que en la seua infància i primera joventut donava a aquell monument, testimoni i, en part, còmplice dels seus primers passos, dels seus primers jocs, de les seues primeres maldats, de les seues primeres picardies i de les seus primeres desfetes.

Va ser després, en eixir de la seua ciutat i viure en altres llocs, en veure el monument fotografiat i elogiat en la història

11. Oliveres de l’art, en sentir els comentaris d’admiració de professors, arquitectes i historiadors, quan va començar a adonar-se de la importància extraordinària d’aquella esplèndida obra de l’arquitectura civil romana i així va aprendre a valorar-la, a estimar-la i a respectar-la.

També als habitants de Castelló ens passa alguna cosa semblant amb les oliveres mil·lenaris i monumentals de la província.

Els nostres arbres, de gran port i d’incalculables anys, no són: ni els més vells ni els més grossos del planeta. Els primers hem de buscar-los als làrixs mil·lenaris de Xile i els segons entre les sequoies gegants de Califòrnia que, com el famós General Sherman, arriben als 82,6 metres d’altura i 26 metres de perímetre, entre els baobabs de Somàlia que sobrepassen els 60 metres de contorn, i ambdós en l’ancià i gegantí “arbre del mannà” de Sagole (Sud-àfrica) on trobem el Matusalem de tots els arbres del planeta: un baobab de 5.000 anys d’antiguitat i amb un tronc de 44 metres de circumferència.

Però en tots els exemples esmentats, i en molts altres que podria posar, el seu desenvolupament ha sigut sense el concurs humà. No són arbres cultivats, el seu creixement no depenia de les sàvies i atentes cures del llaurador. La maldestra mà de l’home, en aquests casos, només ha servit per a portar-los a la quasi total aniquilació, i el que podem contemplar avui en dia no són sinó les vergonyants restes del que van ser abans de l’arribada del blanc colonitzador i civilitzador.

No és aquest el cas de les nostres oliveres. Aquestes han sigut plantades o empeltades en peus d’ullastres silvestres per l’home, dels quals ha tingut cura l’home, i l’home n’ha utilitzat els fruits, la fusta, la resina, les fulles, les flors, el pol·len, el nèctar i les arrels per a l’alimentació, per a construir les cases, per a l’enllumenat dels temples i de les llars, per a guarir les malalties, per a fabricar sabons i perfums i per a les cerimònies religioses. Ambdós, home i olivera, han viscut en una meravellosa simbiosi des de temps immemorial. Ells han contribuït, juntament amb els cereals, els llegums i la vinya a l’esforç heroic dels nostres avis per subsistir, per tirar endavant els seus fills i per omplir tot allò que possibilita l’esdevenidor vital de l’ésser humà tant en la seua individualitat com en la seua col·lectivitat.

Aquests arbres que creixen als nostres camps han sigut, ho són encara, companys inseparables de desenes de generacions d’agricultors. Muscles amics en què van plorar els pesars i les tristeses; que els van acompanyar en les alegries, en els afanys, en els recels i als quals van confiar les esperances, les frustracions, els egoismes i les misèries.

Sant Jordi. Oliveres d’en Muntell.

Testimonis silenciosos d’un succeir humà ple de guerres i de paus, d’amargures, de malalties, de triomfs, de derrotes i de traïcions. Molts dels nostres avantpassats van donar els seus primers passos amb ells, es van resguardar sota les seues frondes, les branques els van protegir de la pluja i dels rajos del sol; van aprendre a viure i a morir al seu costat; a confiar, a dubtar, a oblidar, a vegades a somiar. Encorbats per la vellesa han buscat la seua ombra protectora pensant que el pas dels anys pareix no afectar-los: impertorbables, solemnes, grandiosos i eterns. Tal com em deia un llaurador de Canet lo Roig mirant un vell exemplar: -Tinc 70 anys i aquesta olivera sempre ‘he coneguda igual, com si el temps no haguera passat per ella-. I el temps sí que ha passat però: Què representa la vida d’una persona per a un arbre que ha vist, des de la seua privilegiada talaia, l’esdevenidor ininterromput de més de 1.500 anys?

Estimar aquests arbres és estimar-nos nosaltres mateixos.

Respectar aquests arbres és respectar-nos nosaltres, els nostres avantpassats, els nostres fills. No som més que una anella en una llarga cadena. Trencarem per sempre aquesta unió entre el passat i el futur? Si així ho fem: què pensaran de nosaltres les futures generacions, els nostres fills, els nostres néts? I el que és, si és possible, més important, què pensaríem de nosaltres mateixos una vegada que els haguérem aniquilat?

Aquestes oliveres, Patrimoni de la Humanitat per pròpia definició, tenen uns amos. Són persones que van heretar o van adquirir els terrenys i els arbres que hi creixien.

Propietaris que els han cuidat i els han mantingut fins als nostres dies. Sobre ells recau la greu responsabilitat de seguir cultivant-los, de seguir conservant-los per a

48/49

En profunditat

Artana. Olivera al costat de l’Ermitori de Santa Cristina

La Jana. Olivera en “La Villa Romana”

les generacions futures. En aquesta comesa no poden ni han d’estar sols. No n’hi ha prou amb l’acció puntual de qualsevol associació cultural o benèfica, la dedicació més o menys interessada de particulars o la bona voluntat de persones sensibles a aquests problemes. No n’hi ha prou. El manteniment i la conservació d’aquest patrimoni correspon a totes les persones, és responsabilitat de tots i tots hem de contribuir al seu sosteniment. És molt fàcil jutjar amb severitat, carregats de raó, la desaparició d’un exemplar, però en aquesta tragèdia hem participat tots. Tots som responsables per ignorància, per desídia, per egoisme.

Potser el menys culpable siga el llaurador a qui se sonda en la seua part més vulnerable: la seua debilitat econòmica.

Sotmès per part dels “compravendes” i de tota la seua cohort d’intermediaris i comissionistes a una pressió insuportable que, en molts casos, ha donat lloc a la venda i desaparició dels exemplars més bells i longeus. I tot per a satisfer el capritx passatger d’una frívola societat de consum que, en el súmmum de la seua estupidesa, es permet trasplantar-los a parcs i rotondes, i retallar-los donant-los formes grotesques com si de la seua desgràcia, que és la nostra, volguérem mofar-nos.

i en la mundial. Entre aquestes, ajudar els llauradors amb infraestructures adequades: accessos als camps, obres que eviten l’erosió dels sòls, regatge gota a gota en els llocs en què siga necessari, estudis d’edafologia, tipus d’abonaments i la seua aplicació, estudis de plagues i forma de combatreles. Ensenyar-los a obtenir un millor aprofitament dels camps, de les collites, amb noves tècniques de recol·lecció, transport, i d’obtenció i conservació de l’oli. Afavorir-ne la comercialització com un bé culinari de primer ordre, donar-lo a conèixer a la comunitat internacional i en especial a la Unió Europea. El nostre oli, que ja era considerat pels romans com el de millor qualitat i a Espanya com la primera productora del món, és exportat majoritàriament a granel perquè altres països l’envasen, l’etiqueten i el venguen com propi.

Les autoritats regionals han donat un primer i esperançador pas amb la promulgació de l’esmentada llei del patrimoni arbori monumental. El seu articulat ha de desenvolupar-se arbitrant mesures que facen possible que el llaurador puga seguir cuidant-los i conservant-los sense demanar-li un esforç heroic. I no em referisc a simples ajudes monetàries, que també, sinó a mesures eficaces previstes en la legislació de la Comunitat Valenciana, en l’espanyola, en l’europea

2

2010

Açò, que és així en general, pot arribar a ser especialment sagnant en el cas de l’oli de les oliveres mil·lenàries. El producte, segons investigacions recents, té un grau d’afruitament superior als olis normals. Això, juntament amb la quasi exclusivitat de producció a nivell mundial, hauria de suposar una comercialització per canals exclusius d’altíssima qualitat i preus al mateix nivell. ¿Esperarem que ho envasen massivament en altres latituds amb el consegüent desprestigi del producte i pèrdua de la seua identitat i de la seua rendibilitat?

Però no sols les autoritats tenen responsabilitats. També nosaltres, els particulars, tenim moltes coses per fer i, segurament, moltes més que deixar de fer. No hem de xafar els camps, especialment després de les pluges i en època de la collita. No hem de pujar-nos als arbres –quan ho fem

11. Oliveres

La Pobla Tornesa. Oliveres i mil·liari en la Via Augusta.

Sant Mateu. Olivera. Partida Enduronet.

produïm danys irreparables en l’estructura vital i correm el risc de trencar les branques i tenir un accident. No hem de tirar llandes, ni botelles, ni papers, ni plàstics, ni cap deixalla.

No hem de permetre la caça en les seues proximitats –els perdigons disparats en l’oliverar produeixen la tuberculosi de l’olivera per l’impacte directe i una forta contaminació en els sòls. Hem de visitar les oliveres, admirar-les, fotografiarles, delectar-nos amb aquestes meravelloses i irrepetibles escultures naturals, amb aquests quadres únics d’una bellesa plàstica indescriptible. Hem de consumir els seus productes, fomentar en els més menuts l’amor i el respecte per aquests venerables patriarques dels nostres camps, però en anarnos a les nostres llars, res ha d’indicar que hem passat per allí. L’oliverar i el seu entorn han de romandre nets sense aquestes empremtes que, tan sovint, delaten la presència de persones per a les quals el camp és com un enorme femer on es poden tirar impunement qualsevol classe de fems i deixalles.

En municipis com ara Traiguera, Xert, la Jana, Culla i La Salzadella, per citar-ne alguns que tenen innumerables oliveres monumentals, no disposen de cap exemplar amb nom propi. A Canet lo Roig, amb una de les millors col·leccions de la zona, tan sols una té aquesta distinció: “L’Olivera del Notari” que, curiosament i segons m’han comentat, mai ha sigut propietat de cap notari i ni tan sols ha existit aquesta professió en la família dels amos.

2. Oliveres amb nom propi.

Hi ha a la nostra província oliveres que són conegudes per un nom que les distingeix de totes les altres. Són casos molt aïllats, ja que, entre els diversos milers d’exemplars monumentals de què disposa la província poc més d’una vintena tenen aquesta condició de catàleg.

D’aquestes podem dir, sense por d’equivocar-nos, que: són totes les que estan encara que no estan, ni de lluny, totes les que són.

El nom és, per tant, una curiositat addicional que denota l’estima que es té per aquests exemplars però que en absolut desmereix, en res, aquells que no en tenen.

COMARCA DE L’ALCALATÉN Terme municipal de l’Alcora Olivera del Castell Terme municipal de Llucena Olivera de les Torrixeles Terme municipal de Benafigos Olivera de la Caguera COMARCA DEL BAIX MAESTRAT Terme municipal de Canet lo Roig Olivera del Notari Terme municipal de Sant Jordi Oliveres d’En Muntell

50/51

En profunditat

COMARCA DE LA PLANA ALTA Terme municipal de Borriol Olivera de Sabuquedo

COMARCA DE LA PLANA BAIXA Terme municipal d’Onda Olivera del Corral del Figuero

Terme municipal de Castelló de la Plana Olivera de la Pau

Terme municipal de Suera Olivera de la Campana Olivera de l’Alpegar

Terme municipal de la Pobla Tornesa Olivera del Corral de Llopis

Terme municipal de Vall d’Uixó Olivera de Vinambrós

Terme municipal de Sant Joan de Moró Olivera de Fideli Terme municipal de Vall d’Alba Olivera de la Pelejana (greument ferida per un incendi) Olivera la Morrudeta Olivera de Sant Cristòfol Terme municipal de Vilafamés Olivera del Burro (en estat de greu abandonament) Olivera del Mas del Clot Olivera del Frare

Traiguera. Olivera. Partida Albagues-Greguinals.

2

2010

COMARCA D’ALT PALÀNCIA Terme municipal d’Altura Olivera del Camino de la Murta Terme municipal de Sogorb Olivera la Morruda Terme municipal de Figueroles Olivera del Xato

Vilafamés. Olivera. Partida del Clot.

TAULA DE TREBALL 12. Quatre gotes de cultura popular Lluc Ohian Mas Arregui

En aquest treball he pretès recuperar un poc de la nostra cultura popular i és que, segons el meu parer, aquesta és un dels grans motors que permeten l’evolució de les cultures. I és que, encara que semble un paradigma, pot ser que siga allò tradicional, el que ens fa evolucionar. Tot depèn, en qualsevol cas, del concepte d’evolució al que es faça referència. Tant és així que m’atreviria a afirmar que és possible sintetitzar tota la nostra cultura en uns quants d’aquests pensaments curts, i és que proverbis, refranys, dites, aforismes... són imprescindibles per l’estudi de la nostra cultura ja que, com afirma Francesc Bofill el en pròleg a L’art de la ment: «Per escàs que sigui el bagatge cultural d’una persona, no hi falta mai alguna dita, citada amb afició pel seu usuari per inspirar o excusar la seva manera de fer. [...] En resseguir aquest seguit de frases, aparentment esparses, fruit del pensament i l’enginy de molts homes i dones d’arreu i de tots els temps, es dibuixa un pensament col·lectiu que configura un tot. »1

D’aquesta manera em propose intentar explicar el sorgiment o l’origen d’alguns d’aquests refranys característics de les nostres terres (en aquest cas tots els refranys s’utilitzen al voltant de les Terres del Ebre i el nord del Maestrat) ajudantme de diferents diccionaris i reculls i intentant trobar, a partir d’aquests, el sentit més acurat del refrany, intentant fer-ne una recerca fins al seu sorgiment.

Degut a la brevetat del recull no he pogut reflexionar, ni molt menys, sobre el recull com a representant de la nostra cultura o societat, sinó que la tria més bé respon a gustos personals on, això sí, he intentat encabir diferents temes paradigmàtics de les diferents cultures humanes, com l’organització del temps i les festes, la mort, les relacions entre sexes... D’aquesta manera espere arribar, a partir dels diferents elements que he tingut al meu abast, a la comprensió d’una petita part de la nostra cultura i societat expressada des de temps llunyans en la tradició popular.

El saber popular és més aviat un saber pragmàtic que, a partir de rimes o cançons (aquestes solen estar relacionades amb el sentit mnemotècnic de la seua forma, molt més fàcil de recordar) ens expressa les pautes per la nostra vida diària, que junt amb un saber molt més culte o elaborat, s’han anat traslladant de generació en generació en la parla del dia a dia.

1 Francesc Bofill, 2002: pàg.7.

52/53

Taula de treball

Vocabulari paremiològic Degut a la gran quantitat de termes que s’utilitzen en els estudis paremiològics m’he vist obligat a fer un petit recull de paraules relacionades amb aquests per a intentar aclarir certs dubtes que es poden produir en un estudi d’aquest tipus.

2.

3.

4.

5.

6.

Institut d’Estudis Catalans - Dita f. Sentència, opinió.

7.

- Frase feta f. Frase que presenta un alt grau de fixació, el significat de la qual no pot ésser deduït del significat dels seus components.

8.

- Refrany m. Frase que, en sentit directe o al·legòric, i generalment de forma sentenciosa i el·líptica, expressa un pensament a manera de judici en què es relacionen almenys dues idees.

- Dita tòpica f. Dita referida a les diferents branques de la geografia: rius, muntanyes, poblacions, clima o produccions, entre d’altres.

- Proverbi m. Màxima, dita, d’ús popular, antiga, especialment que conté un ensenyament.

- Locució f. Forma particular de llenguatge.

Altres fonts - Demofilologia f. Ciència que estudia la literatura oral.

- Corranda f. Cançó popular breu, sovint improvisada.

- Etnopoètica f. Branca del folklore que estudia les manifestacions artístiques de base verbal que produeix la gent.

Carme Oriol, en el seu llibre ens distingeix els gèneres etnopoètics següents: 1.

2

2010

Rondalles: rondalles d’animals; rondalles meravelloses; rondalles no meravelloses (religioses, d’enginy, de gegants beneits); contarelles (bertranades, contarelles de beneits, facècies, contarelles de mentides); rondalles formulístiques; antirondalles.

Mites.

Llegendes: llegendes del passat; llegendes contemporànies i pseudollegendes; llegendes etiològiques i tradicions explicatives.

Relats sobre experiències reals: succeïts i pseudosucceïts; anècdotes; relats d’experiències personals.

Acudits.

Fórmules: motius locals; refranys i fraseologia en general; endevinalles; enigmes; fórmules de fonació (entrebancallengües, xibolets, mimologismes); fórmules rimades.

Cançons: cançons llargues o narratives; cançons curtes (de ronda, de treballada, de captar, de bressol, etc.); cantarelles.

Gèneres etnopoètics no orals: folklore de fotocòpia; epistolografia; dedicatòries; grafits; folklore en línia.

El bastó.

12. Refrans populars

Recull de refranys «Si en vols més, para el cabàs.»

D’aquest refrany en trobem mostres a diversos pobles del sud de Catalunya i al nord de Castelló. A Alcanar, en concret, trobem una cançó popular en la qual el refrany actua com a últim vers.

spasa, Tirant, c. 27. Y de bastons d’alzina s’aixeca un alzinar, Canigó. [...] A la burra i la dona, la verga la fa bona (Tortosa).3 Del Diccionari etimològic: Joan Coromines. S’utilitza dona (DOMNA) forma concreta del clàssic DOMINA (mestressa, senyora). «A força de ser usat generosament per parlar amb consideració o galanteria, caient fembra més i més en descrèdit, es generalitzà, des dels últims temps medievals l’ús de dona com a simple contrast amb home».4 Bastó, per la seva part, deriva de la forma del llatí vulgar BASTONE.

«Set cabassos, catorze anses, anar i vindre són dos solcs, si són grosses n’entren poques, si en vols més, para el cabàs.»

Cançó popular canareva.

En el Diccionari etimològic de Joan Coromines trobem l’accepció, la procedència de la paraula cabàs com a: del llatí vulgar CAPACEUM, és una mescla entre CAPAX (que té cabuda), i CAPERE (agafar); ens apareix, per primer cop en 1249, en la publicació de la Lleura de Cotlliure, que obligava als pagesos a fer el pagament impositiu «d’una càrrega de cabassos» certs dies de l’any.

Al Diccionari català, valencià, balear: Alcover. «si en vols més, para el cabàs». Ho diuen per enumerar una sèrie de fets, per indicar que encara se’n podien retreure més.2

«Dones i burro, animal de bastó»

(Versió enregistrada en una conversa amb un avi del poble) Aquest refrany el vaig sentir per primera vegada a casa d’un amic, parlant amb el seu avi. Tot i això, trobem diferents versions esteses al llarg de les comarques de l’Ebre i Castelló, així com també a gairebé la resta del territori catalanoparlant. «Qui no escolta la raó, escolta el bastó» (Manresa, Tarragona). Aquí s’aprecia un ús similar del mot bastó, pel que és molt probable que ambdós refranys tinguen una etimologia similar.

Extret del Diccionari català, valencià, balear d’Alcover.

Tros de llenya llarguer que serveix per tupar. Ipsam batallam apud scutos et bastons, doc. A. 1062 (Bol. Ac. B. L., vi, 384).

Si’s combaten entre els dels colps sagnens de colteyl o de pedra o de bastó, doc. A. 1201 (Miret Templers 546). Per moltes injuries quel Rey te faça, axí darte de ma o de bastó o

Sant Antoni.

«A sant Antoni, un pas de dimoni»

En les Calendes. Impressions sobre mites, festes i celebracions catalanes, de Bienve Moya, vaig trobar una explicació de les celebracions que es duien a terme pels territoris propers als Ports el dia de sant Antoni i que ens proporciona una possible correspondència entre aquestes i el refrany.

Aquesta reputació d’energumen del sant –recordem que és anomenat «el magne»– és la clau de les santantonades que se 3 Alcover. 1988: Pàg. 359, 360.

2 Alcover. 1988: Pàg.768.

4 Joan Coromines. 1980: Pàg.174, 175.

54/55

Taula de treball

celebren en diversos indrets del Maestrat, el Matarranya i els Ports, comarques de llengua catalana a cavall entre València, el Principat i l’Aragó.[...] Els dimonis de les santantonades del Maestrat són esperits primitius, vesteixen de color blanc amb símbols de bruixes estampats de colors verd, vermell, negre: gripaus, serps, dracs...[...] Durant tota la nit de vigília aquests diables-xiurells acompanyen a una comitiva on, a part d’ells, participen sant Antoni i sant Pau. Els dos sants duen lligats a una corda un «diable» gros. [...]

Tota la comitiva de sants, dimonis i musics ressegueixen carrers i places empaitant-se entre ells –fent veure que torturen els sants– i convocant els veïns a convidar-los (pastes i vi), cosa que succeeix força sovint.[...] totes elles terminen a la plaça de la vila, on dies abans els joves han construït una «barraca» feta amb tres alts troncs de pi i coberta amb branques de sabina, bruc i dels mateixos pins. [...] Al final, els diables mateixos encendran la «barraca», on en el seu interior –i mentre cala– els més agosarats del poble demostraran la seva valentia penetrant-hi i aguantant fins que s’ensorri [...] Acabant tot amb un allargassat «Visca Sant Antoni», que des del mig del mar es contesta amb un altre no menys entusiasta: Digueu visca Sant Antoni Amb so mocador pes coll.

I amb so des picarol Farem fugir es dimoni!5 Del Diccionari català, valencià, balear: Alcover. Trobem, en el Diccionari d’Alcover, referència directa al refrany.

Vulgarment no es coneixen més que dos sants anomenats Antoni: sant Antoni Abat o de Viana, i sant Antoni de Pàdua. El primer és representat amb un porc a baix d’ell, i per això el poble li diu sant Antoni del porquet (Cat.) o sant Antoni des porc (Mall.). La seva festa se celebra dia 17 de gener, i per això l’anomenen també sant Antoni de Gener. És un dels sants més populars; el tenen per protector del bestiar, i especialment l’invoquen perquè guardi de mort i malalties els porcs que engreixen. [...] També creuen que guarda de caigudes i de prendre mal.

Molts de pobles el tenen per patró, i per la seva festa fan coques [...] “A Sant Antoni, un pas de dimoni” (Calaceit, Vinaròs, Maestrat); “Per Sant Antoni, una 5 Joan Amades. 1989: Pàg. 36, 37.

2

2010

passa de dimoni” (Men.): vol dir que el dia creix una passa de dimoni, mentre que per Nadal ha crescut “una passa de pardal” (Men.).6 En relació a aquest sentit podem apuntar també dues dites típiques del territori català referents a l’allargament dels dies com «a santa Llúcia, un pas de puça» i «a Nadal, un pas de pardal». Sembla clar que les tres dites fan referència a la durada dels dies a partir d’aquestes dates tot i que trobem que «malgrat que a partir de la referència al Nadal l’allargament és força comprensible, no ho és tant que a santa Llúcia (abans del solstici d’hivern i quan encara el dia s’està escurçant) es faça referència que el temps de claror s’allarga, encara que de forma gairebé imperceptible («un pas de puça»)»7. Fet que, d’altra banda, podríem relacionar amb el fet que el refrany date d’abans de la reforma gregoriana (1582), quan el dia de santa Llúcia gairebé coincidia amb el solstici d’hivern d’acord amb el calendari posat en practica per Juli Cèsar l’any 45 aC.

«De l’any de la picor» Aquest és un refrany molt estès al llarg de la desembocadura de l’Ebre i el nord de Castelló, encara que probablement l’ús s’estengue al llarg de tot el territori de parla catalana en altres versions que respondrien a un mateix o similar procés de formació.

Extret del Diccionari català, valencià, balear: Alcover. «De l’any de la picor: de temps molt antic.»8 En el Costumari català: Joan Amades ens explica la possible procedència d’aquest refrany: Segons la gent vella de Prat del Compte, a la Terra Alta, abans l’any començava per la sembra i acabava per les veremes i no es contava per números. Com les persones, cada any tenia el seu nom propi pres de la circumstància que l’havia distingit i determinat. Cada any, després de les veremes, s’aplegava la gent més vella i de més consell del poble i decidia el nom que li calia donar a l’any que acabava. [...] La nominació dels anys per una caracterització especial que ha substituït en certa forma, fins ben ençà; recordi’s l’any de la picor (1470), el de la vinguda del francès (1808)...9 6 Alcover. 1988: Pàg. 723.

7 Raül Marcos. 2005: Pàg. 104.

8 Alcover. 1988: Pàg. 565.

9 Joan Amades. 1989: Pàg. 487.

12. Refrans populars Del Diccionari de refranys i frases fetes: Joana Raspall. De l’any vuit. «Molt antic [...] Les seves idees són de l’any vuit, més velles que l’anar a peu [...] de l’any de la picor, antiquades, remotes.»10

«Avui en flors, demà en cucs» Aquest és un refrany típic de Tortosa i els pobles circumdants i l’he volgut afegir per tenir constància de la forta tradició popular de temes i tòpics relacionats amb la mort derivats, la majoria d’ells, de l’època medieval.11 Extret del Diccionari etimològic: Joan Coromines. «Se cita ja en Llull un cas de cuc=verm dels cadàvers.»12 Aquest és gairebé sens dubte l’origen de la accepció de la paraula cuc que donà lloc a aquest refrany.

«Si el dia 3 o 4 d’abril el puput no ha vingut, o s’ha mort o s’ha perdut» Aquest refrany fa referència a la temperatura del mes d’abril, en que generalment fa bon temps però, al tractar-se d’un mes primaverenc, poden venir també tempestes o freds tardans; fenòmens nocius per a aquest tipus d’aus pròpies de zones temperades. Així, si el puput, que és una au pròpia de les zones temperades, no ha aparegut encara a principis del mes d’abril; implicaria que s’han patit inclemències que n’han impedit l’arribada.

Del Diccionari català, valencià, balear: Alcover: on ens expressa l’ús habitual de refranys i dites populars referents al més d’abril degut a la seva importància per a l’agricultura: L’abril és un dels mesos més crítics per a l’agricultura; sol ésser poc plujós, i les seves aigües són molt profitoses. Aquestes circumstàncies i altres que concorren en el mes d’abril i li donen gran importància agrícola, són expressades dins el llenguatge popular amb tota una multitud de refranys i locucions.13

10 Joana Raspall. 1992. Pàg. 94.

11 Són típiques de la cultura medieval les al·lusions a la mort, tant en la cultura popular com en les elits, arran de les primeres plagues de la pesta negra (1438) que donaren un bon nombre de tòpics relacionats amb la mort. (Vegeu Coplas a la muerte de su padre de Jorge Manrique).

Colla de dimonis

Bibliografia AMADES, J. (1980). Folklore de Catalunya. Costums i creences, Barcelona, Selecta, 2a.

AMADES, J. (1982). Folklore de Catalunya. Cançoner.

Cançons. Refranys. Endevinalles. Barcelona, Selecta, 3a.

AMADES, J. (1989). Costumari català: El curs de l’any.

Barcelona, Salvat Editores, SA. ALCOVER. (1988). Diccionari català, valencià, balear. Palma de Mallorca, Ed. Moll.

COROMINES, Juan. (1980). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona, Curial Edicions Catalanes.

BOFILL, Francesc. (2002). L’art de la ment. Proverbis cites i aforismes contundents de tothom, d’arreu i de tots els temps. L’Anoia, Editorial Mediterrània.

MARCOS, Raül. (2005). El cel i el temps en la cultura popular.

Tarragona. Ed. L’Agulla de cultura popular.

MARTÍ i RASPALL, Joana. (1992). Diccionari de locucions i de frases fetes. Barcelona, edicions 62.

MOYA, Bienve. (1996). Calendes. Impressions sobre mites, festes i celebracions catalanes. Tarragona, El Mèdol.

ORIOL. Carme (2002). Aproximació a l’etnopoètica. Teoria i formes del folklore en la cultura catalana. Cossetània. Valls.

12 Joan Coromines. 1980: Pàg. 1077.

13 Alcover. 1988: Pàg. 55.

56/57