Memòria Viva nº 6 (val)

6

2014

Publicació del projecte Patrimoni del Programa d’Extensió Universitària. Universitat Jaume I de Castelló

6

2014

Publicació del projecte Patrimoni del Programa d’Extensió Universitària. Universitat Jaume I de Castelló

Memòria Viva.

Publicació del projecte Patrimoni del Programa d’Extensió Universitària.

Universitat Jaume I. Fotografia de portada: Cova Remigia (La Montalbana-Ares del Maestrat) Servei d’Activitats Socioculturals Vicerectorat de Cultura, Extensió Universitària i Relacions Institucionals. Universitat Jaume I Àgora. Universitat Jaume I 12071 Castelló de la Plana Telèfon: 964 72 88 73 patrimoni-peu@uji.es Edita: Servei de Comunicació i Publicacions Correcció lingüística: Servei de Llengües i Terminologia Imprime: Innovació Digital Castelló S.L.U. ISSN: 1889-6359 Depòsit Legal: CS 161-2009

6

2014

Pàg. 7

Editorial

SUMARI

Ángel Portolés Górriz. Coordinador projecte Patrimoni. Universitat Jaume I

Pàg. 9

Presentació

Wenceslao Rambla Zaragozá. Vicerector de Cultura, Extensió Universitària

i Relacions Institucionals. Universitat Jaume I

Patrimoni. Laboratori d’Investigació del Patrimoni a les Àrees Rurals

01. Les visites tècniques del projecte Patrimoni

Ángel Portolés Górriz. Coordinador projecte Patrimoni. Universitat Jaume I

Pàg. 11

Projectes en el territori

Pàg. 14 02. “Cirat medieval”

A.C. “Las Salinas” de Cirat Pàg. 18 03. El grup de Patrimoni de Costur segueix treballant

Pàg. 21

Grup d’estudi del patrimoni de Costur

04. Crònica de la primera campanya d’excavació arqueològica en el jaciment del “Monte Calvario” A.C. “Conde de Vallterra” de Montán

Pàg. 25 05. El cinema a Vilanova d’Alcolea

Comissió de patrimoni de Vilanova d’Alcolea

Pàg. 30 06. El “Llibre de Passos” de Vilanova d’Alcolea (1846 – 1847)

Pàg. 34

Comissió de patrimoni de Vilanova d’Alcolea

07. Un any en el projecte de recuperació de la cultura del vi a Viver Grup de recuperació de la cultura del vi a Viver

Pàg. 42 08. La nostra història oral

Grup del voluntariat de Sot de Ferrer i col·laboradors locals Pàg. 44 09.El 45 aniversari de la biblioteca municipal de Sot de Ferrer

Grup del voluntariat local de Sot de Ferrer

En profunditat

Pàg. 46

Pàg. 51

10. Del recurs al producte: la gestió del patrimoni cultural en l’Alfàs del Pi (Alacant) Carolina Frías Castillejo

11. Acostament al patrimoni local d’Osona, el cas de Santa Magdalena de Vilarestau Abraham Giraldés Queralt, Maria Martínez Ramírez i Pau Menéndez Molist

Pàg. 57 12. El projecte pedagògic del Centre de Cultura Tradicional - Museu Escolar de Puçol:

una iniciativa exemplar de salvaguarda comunitària del patrimoni des de l’escola al Camp d’Elx

Luis Pablo Martínez Sanmartín Pàg. 66

13. Molins fariners hidràulics a la província de Castelló. El cas particular de la xarxa hidràulica al riu Molinell Raquel Rambla Moliner

4/5

EDITORIAL Un patrimoni que és de tots Ángel Portolés Górriz. Coordinador del projecte Patrimoni «—Que no ho saps, Wendy?, quan el primer xiquet va riure per primera vegada, les seues rialles es van trencar en milers de trossos que es van escampar pertot, i així va ser com van aparèixer les fades. I per això hauria d’haver-hi una fada per cada xiquet i cada xiqueta. — Hauria d’haver-hi? Potser no és així? —No. Ara els xiquets en saben molt i prompte deixen de creure en les fades, i cada vegada que un xiquet diu “No crec en les fades”, en algun lloc hi ha una fada que mor.»

Peter Pan i Wendy, J. M. Barrie Des dels despatxos i les taules de treball pareix clar. Forma part dels nostres arguments més recurrents i ha de figurar en cada un dels nostres projectes, notícies i discursos. Un patrimoni que és de tots. Un patrimoni que és de tots. Un patrimoni que és... I així fins a l’infinit. I ens ho creiem. Almenys sobre el paper i de portes enfora.

Però, el model tradicional dels projectes que s’estructuraven en apartats estancs ha sigut ja superat. Perquè les accions ja no serveixen de res si no estan relacionades entre si. I si no comptem amb la gent, el nostre flamant projecte serà tinta, paper i pols. I tot demana fer que cada projecte, cada activitat, siga sentida i tinguda com a pròpia per tots. Des del principi. I que no es parle de públic i de segments. Que es passe a un model d’implicació ciutadana basada en la informació, la formació i el coneixement. Passant a ser de destinataris únicament a somiadors de projectes.

Versus un patrimoni allotjat únicament en les estances més sagrades dels nostres més respectats centres del saber i el coneixement, immòbils, cal preguntar-se si seria millor optar cap a un model més horitzontal en el qual puguem comptar amb un patrimoni viu i present en el nostre territori i en la nostra vida. I en aquest model, la socialització del patrimoni és una de les claus amb què hem de comptar i que parteix de la necessitat de tornar el patrimoni als seus titulars i de fomentar accions i escenaris en què el patrimoni cultural puga tenir presència, cabuda i respecte.

I de poc serveix per a aquest model de desenvolupament de projectes, una gestió a l’ús. Perquè les coordinacions de projectes a la manera clàssica no funcionen. Ja no connecten amb la gent.

I la implicació ha de portar els projectes a un altre nivell en què tot passe per l’honestedat i la coherència.

Els temps de les enganyifes versió projectes màgics de desenvolupament cultural immediat del territori, ja no tenen cabuda. Ara toca treballar a poc a poc. Amb cura. Comptant amb tots i desplaçant i fins i tot fent desaparèixer el centre perquè l’estructura siga molt més flexible i trontolle amb el vent. I caiga. I es puga tornar a alçar sempre que faça falta. I ressorgisca novament enfortida perquè no es tracta del nombre de claus que posem sinó de la qualitat, la complexitat i el disseny de les unions.

6/7

6

2014

Presentació Wenceslao Rambla Zaragozá. Vicerector de Cultura, Extensió Universitària i Relacions Institucionals. Universitat Jaume I

Patrimoni és un projecte que naix i es desenvolupa, dins del Programa d’Extensió Universitària del Servei d’Activitats Socioculturals de l’UJI, a partir de la demanda de persones interessades a conèixer el seu patrimoni. Es tracta d’un procés col·lectiu de revalorització del patrimoni cultural i de dinamització ciutadana en entorns rurals. Amb aquesta iniciativa es pretén fer visible el valor i les possibilitats que té com a recurs per a la societat i el territori, a fi de formar una ciutadania crítica i responsable amb el seu patrimoni, i compromesa amb el rescat, la protecció, la defensa i la difusió del mateix.

Al llarg dels ja 12 anys del projecte Patrimoni -que pretén desenvolupar una xarxa horitzontal de participació real al voltant del patrimoni cultural- s’ha perfilat fins a configurar un projecte de treball i investigació complex i articulat a partir de grups en el territori. Grups responsables i crítics amb la realitat que els envolta.

Precisament el conjunt d’aquests, que s’ha generat en el marc del Projecte Patrimoni, constitueix un dels valors primordials, atès que reforça l’horitzontalitat del projecte i el caràcter obert i participatiu, al mateix temps que suposa un immillorable punt de partida per a treballar en el coneixement, la interpretació i la difusió d’un patrimoni cultural que entenem com a recurs per al desenvolupament del territori i com a generador de processos d’apoderament individual però, sobretot, col·lectiu.

I dins d’aquest marc de col·laboració, apareix el número 6 de la revista Memòria viva, realitzada amb les valuoses aportacions dels grups de Patrimoni que ens conten i reflexionen al voltant dels seus darrers treballs i que ens

Wenceslao Rambla

8/9

permeten a tots, coneixedors del Projecte i nouvinguts, comprendre la profunditat d’aquest projecte de la Universitat Jaume I i la importància que té com a generador de reflexió i diàleg amb les comarques marcades pel patrimoni i que comencen a somniar i a creure en aquest recurs com a eina de desenvolupament sostenible.

A més de tractar els al·ludits Projectes en el territori, aquest número 6 compta amb el text de Carolina Frías Castillejo, què ens parla de l’exemplar cas de gestió cultural d’Alfàs del Pi (Alacant), i el de Luis Pablo Martínez Sanmartín, qui ens presenta el projecte pedagògic del Centre de Cultura Tradicional-Museu Escolar de Puçol, el qual entre altres

6

2014

reconeixements, compta amb el de «Millor pràctica de salvaguarda» de patrimoni cultural immaterial de la UNESCO i que van participar en les darreres Jornades d’Investigació del Patrimoni Cultural.

També, dins d’aquesta línia d’En profunditat, comptem amb les investigacions aportades per Abraham Giraldés Queralt, Maria Martínez Ramíez i Pau Menéndez Molist sobre l’Acostament al patrimoni local d’Osona, el cas de Santa Magdalena de Vilarestau; així com la investigació realitzada per Raquel Rambla Moliner sobre els Molins fariners hidràulics a la província de Castelló. El cas particular de la xarxa hidràulica al riu Molinell.

Patrimoni

Laboratori d’Investigació del Patrimoni a les Àrees Rurals

01. Les visites tècniques del projecte Patrimoni Ángel Portolés Górriz. Patrimoni. Universitat Jaume I

El desenvolupament d’un context comú és l’essència del projecte Patrimoni. La culminació del procés que es va iniciar amb la demanda d’una sèrie de persones interessades en una formació per conèixer i difondre el seu patrimoni cultural en l’àmbit intern i extern, s’enriqueix amb l’exigència dels grups per a elaborar punts d’unió, espais on poder compartir experiències però també, espais on formar-se i on poder continuar amb els seus itineraris. La definició de la xarxa d’intercanvi i participació es fonamenta en quatre recursos: la jornada anual de catalogadors, la programació de visites tècniques, el web del projecte i la revista Memòria Viva.

Les visites tècniques al territori tenen com a objectiu fonamental conèixer millor un determinat aspecte, bé patrimonial, etcètera, amb una perspectiva tècnica, és a dir, aprofitant la visita per a trobar punts d’interès que es puguen utilitzar en els projectes locals dels grups de Patrimoni. En aquest sentit, les visites són guiades i acompanyades per tècnics que ens ajuden a interpretar millor el que estem veient i que ens proporcionen tot el necessari per a comprendre el rerefons present en tot projecte amb les seues llums però, a més a més, amb totes les dificultats sorgides, superades o en lluita.

Les visites tècniques s’adrecen als membres dels grups de manera general, tot i que hi ha vegades en què la visita s’obri a col·laboradors i interessats en el projecte i en la jornada plantejada i permeten als grups compartir experiències,

problemàtiques i accions desenvolupades. Dins de la planificació general, Patrimoni programa dues visites tècniques anuals; una a la primavera i una segona a la tardor. En 2013, s’han programat dues visites: Patrimoni rural abandonat (25 de maig de 2013) i Valltorta – Gassulla (26 d’octubre de 2013).

1. Patrimoni rural abandonat (25 de maig de 2013)1 Aquesta visita va tractar d’analitzar, acompanyats per Àngel Albert Traver, arquitecte i especialista en patrimoni tradicional, les diferents tipologies constructives tradicionals presents al nostre territori, el seu estat de conservació i el seu valor com a recurs interpretatiu fonamental per a entendre el nostre passat, present i futur.

El punt de partida d’aquesta visita va ser la col·laboració d’Àngel Albert a les Jornades d’Investigació del Patrimoni Cultural de l’any 2012 i les visites tècniques programades en el marc de Patrimoni per conèixer el patrimoni tradicional de la província.

Juntament amb la preparació de la ruta i dels continguts, aquesta visita es va definir a partir de l’entrada “Patrimoni rural destruït”, publicada al blog d’Arsipe el 28 de març de 2013: 1 Flickr de la visita tècnica “Patrimoni Rural Abandonat”: https:// www.flickr.com/photos/87737534@N04/sets/72157633828948055/

10/11

Patrimoni

Patrimonio Rural destruït

“(…) Perduda la utilitat amb què van ser creats, adquireixen una dimensió estètica que ens posa en relació amb la naturalesa, el pas del temps i la nostra immortalitat. Com a mitjà per a comprendre el pas del temps i la fragilitat dels nostres béns culturals. Laboratori a escala real per a analitzar les solucions arquitectòniques utilitzades, les modificacions i reparacions d’urgència aplicades i el resultat que aquestes van donar. Per a poder conèixer millor els materials, la seua resistència, la seua evolució. L’abandó i la destrucció com a recurs interpretatiu”. (extracte de l’article “Patrimoni rural destruït” a Arsipe2) A partir d’aquest text com a punt de reflexió, i amb totes les converses prèvies, coneixements i experiència d’Àngel Albert Traver, es va dissenyar una visita tècnica molt interessant per la coneguda com “Vega del Moll” de Morella, a la comarca dels Ports de Castelló. A la vesprada, ens vam traslladar a Ares, a la comarca de l’Alt Maestrat i vam visitar l’església i el museu.

La jornada al territori va servir als assistents per a conèixer un patrimoni en perill, amb uns problemes de conservació i manteniment molt greus, i junts vam analitzar tota una sèrie 2 «Patrimonio rural destruido» http://www.arsipe.com/patrimoniorural-destruido/

6

2014

Cova dels Civils (Tírig)

de possibilitats per a, d’una banda, frenar el seu estat i degradació i, d’una altra, intentar aprofitar la seua potència com a recurs interpretatiu del paisatge, el territori i la cultura.

2. Valltorta-Gassulla (26 d’octubre de 2013)3 Com a continuació de la comunicació que ens va oferir l’Associació d’Amics Valltorta-Gassulla a la VIII Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural (20 de juliol de 2013), aquesta associació ens va convidar a conèixer alguns dels més destacats exemples del patrimoni pictòric dels abrics prehistòrics del nord de Castelló.4 La visita va començar a la Montalbana (Ares del Maestrat), punt d’inici de l’ascensió cap a la cova Remígia, coneguda com un dels abrics amb pintures rupestres més importants de tot l’arc mediterrani i el cingle de la cova Remigia. Després 3 Flickr de la visita tècnica “Valltorta-Gassulla”: https://www.flickr. com/photos/87737534@N04/sets/72157637592029305/ 4 https://www.facebook.com/AmicsValltortaGassulla

01. Patrimoni Cultural del dinar, la visita es va traslladar cap a Tírig, on el grup va poder gaudir de la cova dels Civils i, per acabar, del museu de la Valltorta.5

l’acompanyament tècnic dels membres d’Amics de ValltortaGassulla ens va servir per a analitzar les problemàtiques i dificultats en l’articulació i socialització d’aquest patrimoni.

Tal com apareix al blog de l’Associació Cultural Las Salinas de Cirat, “Aquestes activitats ens servixen com a jornades de trobada amb altres associacions que ens permeten intercanviar experiències amb altres pobles”.6

En definitiva, una visita tècnica amb molta reflexió que ens deixa molta il·lusió i moltes finestres obertes per a conèixer millor el nostre patrimoni i els projectes culturals que hi trobem darrere.

Des d’un punt de vista tècnic, la visita a Valltorta-Gassulla ens va mostrar la complexitat i dificultats presents en el patrimoni cultural. Per una banda, ens trobem davant d’un patrimoni amb majúscules, de primer ordre tenint en compte el seu valor artístic i sociològic que té i amb tots els reconeixements internacionals possibles (Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica, Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO) que el cataloguen com a únic. D’altra banda, 5 Podeu trobar la notícia al blog de l’Associació Cultural Las Salinas de Cirat, membres del Grup de Patrimoni de Cirat i que ens van acompanyar en la visita: http://salinascirat2010.blogspot.com.es/2013/11/ visita-del-grupo-patrimoni-valltorta.html 6 http://salinascirat2010.blogspot.com.es/2013/11/visita-del-grupo-patrimoni-valltorta.html

Cova Remígia. La Montalbana (Ares del Maestrat)

12/13

Projectes en el territori

Mercat medieval

6

2014

PROJECTES EN EL TERRITORI 02. “Cirat Medieval” Associació Cultural “Las Salinas” de Cirat

L’any 2013 va ser l’any de “Cirat Medieval”. Ha sigut l’any on s’ha fet realitat el gran objectiu que l’Associació Cultural Las Salinas de Cirat havia perseguit des dels seus orígens: l’obertura al públic en general i per a tots els ciraters en particular, de la nostra emblemàtica “Torre del Conde”. Sens dubte, hem d’agrair a l’ajuntament de Cirat el seu suport i consentiment per a poder fer realitat aquesta iniciativa.

Al voltant d’aquest esdeveniment tan important, l’objectiu que l’Associació es va plantejar va ser donar a conèixer i posar en valor tots els edificis i racons medievals que encara perduren en el poble, i per a això es va organitzar una recreació de l’època medieval a Cirat i s’han preparat activitats i visites culturals.

En primer lloc, vam visitar les ruïnes del castell. El castell de Cirat es troba en un penyal a 517 m d’altitud. És una fortalesa d’origen àrab, de planta irregular, en la part més elevada de la qual es troba un recinte principal, on encara s’aprecien restes d’interessants dependències, entre elles, les relatives a l’aljub central i una sala lateral, i al voltant, restes d’antigues muralles. En un terreny un poc més elevat sobre l’aljub o relacionat amb aquest es troba la torre principal o torre de l’homenatge.

La següent activitat que vam realitzar va ser a la plaça Major, davant de la “Torre del Conde”. Allí ens van explicar la història de la nostra torre i les seues dependències.

Visita a la Torre del Conde de Cirat

14/15

Projectes en el territori

La “Torre del Conde” de Cirat, coneguda pels ciraters com “la cárcel”, és una torre defensiva de finals del segle XIII o principis del XIV. La planta baixa, amb una volta de mig canó, va ser en el seu inici un aljub. En la primera planta es poden observar tres dependències. La sala principal on es trobava el menjador i la llar de foc, la sala del senyoriu, anunciada per l’escut dels Vilarig, i un dormitori xicotet al costat de la sala del senyoriu. Els Vilarig van ser els senyors feudals i comtes que van posseir el senyoriu de Cirat, Pandiel i el Tormo.

Al llarg de la història la torre ha tingut diversos usos. Originàriament es va fer servir com a torrassa defensiva, després com a traster, com a dipòsit de queviures, com a presó i fins i tot com a corral per a guardar els bous.

Castell de Cirat

“La Torre del Conde de Cirat”

6

2014

Després d’aquest acte, es va inaugurar l’exposició de fotos “Torres i castells en terres castellonenques” del Sr. Vicente Forcada Martí i es va obrir la torre del Comte, per a veïns i públic en general, per primera vegada a Cirat.

Junt amb aquestes activitats de patrimoni històric realitzem altres amb molta participació popular, com van ser una xarrada col·loqui, una desfilada ambientada en l’època medieval i un mercat històric en el nucli antic de la població.

02. Cirat

Desfilada

Conferència “La Torre del Conde de Cirat” | Mercat medieval | Desfilada

16/17

Projectes en el territori

Visita a la Bassa Roja

Catalogant la Bassa Roja

Esmorzar a la Bassa Roja

6

2014

03. El grup de Patrimoni de Costur segueix treballant Grup d’estudi del patrimoni de Costur

El projecte de treball que vam encetar l’any passat “L’aprofitament de l’aigua al terme de Costur”, té com a objectiu general: posar en valor el patrimoni cultural, social, material..., de Costur, agafant com a eix vertebrador l’estudi de la cultura de l’aigua i fer que aquest tinga una funció social.

Aquest objectiu ens marca el camí que hem de seguir. Sabem que hem d’anar aprofundint en cada element que forma el patrimoni; aquest fet ens exigeix una formació que ens done a conèixer noves teories que orienten el seu estudi, la restauració o la intervenció més adequada, si fóra necessari.

Del llibre de Javier Maderuelo, Paisaje y patrimonio, transcrivim aquests paràgrafs: “…Esto supone interpretar algunos restos físicos que carecen de monumentalidad, caminos, bancales, abrevaderos, molinos y tantos elementos anónimos que han tatuado los lugares, como signo de una caligrafía que ha sido escrita sobre el territorio” “El territorio debe ser un texto más para el historiador…”

Ens agraden aquestes citacions perquè expressen amb senzillesa i profunditat el nucli del nostre treball i ens fan visualitzar el nostre terme junt amb les tradicions que té arrelades, com la rúbrica de la història pròpia, la dels nostres pares, avis i besavis.

Durant l’any passat vam realitzar diverses actuacions pràctiques que vam compaginar amb la definició del projecte teòric: 1. Ens vam adherir al projecte “Adopta una bassa”, dirigit pel grup Roncadell, un equip de professionals reconegut per la Conselleria de Medi Ambient que es dedica des de 1987 a l’estudi i defensa de l’entorn. Dins de les seues activitats es troba aquest projecte que aporta les claus per al desenvolupament d’una metodologia per a la custòdia de petits punts d’aigua per part d’entitats i particulars, tots voluntaris. I té com a objectiu apropar la gent a l’entorn natural i afavorir el respecte cap a les basses i els seus habitants.

2. El nostre grup va començar a treballar en quatre basses naturals del nostre terme: la Bassa Roja, la Bassa Blanca, la Bassa dels Morrals i la del Cabeço.

3. Vam fer la catalogació de les basses abans esmentades (setembre 2013).

4. Vam col·laborar amb la Plataforma No a la Contaminació Secció Costur amb l’organització de dues activitats: a) Un concurs de fotografia de la Bassa Roja. b) Recuperar la tradició d’anar a la Bassa Roja el segon dia de Nadal.

18/19

Projectes en el territori

Bassa Roja

Bassa Blanca

Amb aquestes activitats posàvem fi a la lluita que durant mesos vam mantenir per aconseguir que no es fera una mina en el paratge natural de la Bassa Roja. Es fa públic que l’expedient de la mina es tanca al Ple de l’Ajuntament de Costur del dia 10 d’octubre de 2013, que va aprovar per unanimitat la rescissió del contracte amb l’empresa CAPLANSA. Les activitats que hem planificat per a aquest any i en les quals ja hem començat a treballar són:

Bassa dels Morrals

Extracte del fullet que es va preparar Ens conta la gent major que fa alguns anys era tradició anar el segon dia de Nadal a la Bassa Roja a fer margallons. Els joves anaven a peu a la Bassa Roja i una vegada allí cada grup es buscava un lloc per dinar, per fer margallons, per divertir-se, per festejar...

Seguirem aquesta tradició en l’actualitat, traslladant la data al dissabte més proper al segon dia de Nadal. Anirem a peu a la Bassa Roja, anant pel camí que va pel costat del Mas de Gaetano i tornant per la pista de les Oliveretes. Passejarem i gaudirem d’aquest espai públic recuperat i provarem les “coquetes d’herbes de la Bassa Roja”.

6

2014

1. Acabar de perfilar el projecte teòric.

2. Continuar amb el seguiment de les basses.

3. Marcar tres rutes senderistes seguint punts d’aigua naturals del terme de Costur (fonts, basses, pous...) tenint també en compte altres elements del patrimoni que trobem pel camí (corrals, parets, arbres centenaris...). Pot ser el principi d’un treball que enllaçarà senders i patrimoni.

4. Fer un fullet explicatiu d’aquestes rutes.

5. Proposar idees per a la Mostra Cultural de l’Alcalatén 2015 a Costur, dins de la línia del nostre projecte.

6. Participar en un curs dels que oferta el PEU. - Interpretació del paisatge (Per aprendre a conèixer el nostre terme i tots els elements que en formen part).

7. Participar en el Congrés Internacional Regadiu, Societat, Territori.

Esperem que la il·lusió amb què estem treballant puga, a poc a poc, involucrar més gent i ajudar a descobrir i valorar la riquesa que tenim dins dels 20,90 km2 de terme municipal.

04. Crònica de la primera campanya d’excavació arqueològica en el jaciment del “Monte Calvario” A.C. “Conde de Vallterra” de Montán

El Monte Calvario és un assentament del segle VII AC, que correspon a l’edat de ferro i que és molt conegut per experts i interessats en la història des de principis del segle XX. Entre els dies 1 i 12 de juliol de 2012 es va realitzar la primera campanya d’excavació arqueològica d’aquest jaciment de Montán (Alt Millars). Els treballs han sigut promoguts per la Diputació Provincial de Castelló i l’Ajuntament de Montán, en codirecció entre l’arqueòloga del Servei d’Arqueologia, Amparo Barrachina, i David Vizcaino, a més del treball tècnic de Manuel Burdeus.

1. La presència ibera a Llevant Abans de centrar-nos en els treballs arqueològics realitzats durant el mes de juliol del passat any a la superfície del Monte Calvario de Montán, realitzarem un recorregut pels distints poblaments ibers que van habitar l’est peninsular i que, d’una forma o una altra, van configurar el marc i substrat del què finalment seria l’origen de la nostra població.

Seguint l’ordre en què apareixen situats en el marc geogràfic peninsular, començarem descrivint:

Llercavons Poble del Mediterrani que habitava part de les actuals províncies de Tarragona i Castelló.

Pròxim a l’actual Tarragona es trobava l’aldea de Cesse, poble que pertanyia als cosetans, tot i que en molt poc de temps es van fondre amb els ilercavons.

Sedetans Assentats en el Llevant, part de Castelló, València i Alacant. Els sedetans i xicotets grups d’arsetans van ser els primers aborígens que es van fondre amb els ibers. La seua ciutat més important va ser Arse i es coneixen emissions de monedes amb el nom d’Arse cap al 120 AC. Turboletes Va ser el primer poble de la península a formar-se per la unió de celtes i ibers i per tant es creu que és el primer poble celtiber igual que els seus veïns els olcads. La seua ciutat més important va ser Túrbula, actual Terol i confosa amb l’altra Túrbula de la què parla Ptolomeu en la Bastetania, que no ha sigut trobada.

20/21

Projectes en el territori

Campanya d’excavació arqueològica en el jaciment del “Monte Calvario” de Montán

Edetans Edetans és el gentilici de les persones que van viure a Edeta.

I es coneix així tant els ibers edetans com als romans de la ciutat de Leire (actual Llíria).

Amb una superfície aproximada de 8.545 km2, l’Edetania ocupava el sud de les províncies de Castelló i les dues terceres parts septentrionals de la província de València. Els seus límits van ser al nord el riu Millars (Udiva), a l’oest les serres de Javalambre i Gúdar i la vall del riu Cabriol, al sud el riu Xúquer (Sucro) i a l’est el mar Mediterrani.

2. Els vestigis materials i documentals com a evidència de l’esdevenir de la història Una vegada repassades les distintes poblacions preromanes que van habitar l’est peninsular i que per la seua localització es van poder circumscriure a la zona de l’Alt Millars, és fàcil deduir que algunes famílies, cercant llocs pròxims a l’existència d’aigua i fàcilment defensables en la part alta de les llomes, fixaren la seua residència en el què avui és el Monte Calvario, on sabem de l’existència d’un poblat iber, per les restes de ceràmica trobades als seus voltants. No obstant això, hem de destacar que pocs són els vestigis que fins a nosaltres han quedat visibles per al seu estudi. José Fornas Gil, en el seu llibre publicat el 1908 i titulat Descripción histórica y topográfica de la Villa de Montán, ens parla d’un atuell de ceràmica en forma d’àmfora que va ser trobada plena de cendra en Solano de Gausa i que semblava de procedència grega. També s’han trobat restes de diversos utensilis de caça (puntes de fletxa i destrals de sílex) als voltants del nostre terme.

6

2014

De l’època romana, el més destacable per a la història del nostre poble ha sigut la troballa d’una làpida funerària romana corresponent a la segona meitat del segle I. De la gran importància d’aquest descobriment, dóna compte l’article publicat en el Butlletí de la Reial Acadèmia de la Història en el número 55, any 1909, folis 284-287 amb el títol de “Nuevas inscripciones de Carmona y Montán”, i que l’eminent acadèmic i expert en epigrafia el Pare Fidel Fita, esmenta amb gran detall. Últimament s’han trobat vestigis a través de restes de ceràmica d’una possible vila romana als voltants de les partida de Tras de Llosar i la Villarroya, dades que de moment estan en estudi.

A principis del segle XI, ha d’atribuir-se l’entrada dels àrabs a Montán, i a aquests pertanyen les obres que es van fer en el penyal, el castell de Montán i la talaia del pic de la Cueva de Cirat.

Adolfo Miralles confirma aquesta idea de l’ocupació de Montán pels àrabs quan diu que «les riberes del Palància es van poblar d’àrabs, així com els marges del Belcaire (riu Uxó) amb el castell d’Uxó a la Vall d’Uixó i les vessants del riu Betxí amb les dos Sueras. Llavors es van edificar prop del Millars o els seus afluents, la Pobla, Tales, Campos de Arenoso, la Font de la Reina, Zuela (sic), Montán, Barraques, Aranyuel, Figueres, Montanejos i molts altres poblats, fins a 170 grups habitats, de llinatge musulmà, que citen els senyors Cacho i Bellver, tenint en compte les indicacions respectives de Beuter, Viciana, Diago, Escolano, Estada, Cavanilles, Mares, Madoz, Miralles del Imperial, Mundina, Segura Barreda i altres fonts d’estudi.»

04. Montán

Campanya d’excavació arqueològica en el jaciment del “Monte Calvario” de Montán

En realitat, a partir de l’entrada dels àrabs és quan comencem a posseir dades més abundants i de major garantia que en períodes anteriors, i possiblement fins a l’arribada d’aquests, Montant estaria format per distints caserius disseminats en el seu terme. És per això que Sarthou Carreres, en la seua Geografia del Regne de València, diu que «l’origen conegut de Montán és de temps dels àrabs.»

Del castell àrab de Montán poques restes han quedat conservades fins als nostres dies. Direm que l’emplaçament de l’antic assentament islàmic se situava en una zona “encastellada” i fàcilment defensable. Encara és observable, al perímetre murallat, la presència d’un tram de llenç de muralla. De la seua original fisonomia, el recinte conserva el característic camí en rampa i replec a la part alta, el qual ha quedat fossilitzat en la trama urbana actual com a vestigi de l’original sistema ofensiu i d’accés.

Aquests passos d’ús militar es caracteritzen per la seua complexitat i dificultat, ja que fan verdaderament difícils les pràctiques d’assetjament sobre el recinte murallat.

3. La carta arqueològica i el jaciment del Mont Calvari de Montán Després de fer un breu recorregut pels distints pobles que van habitar la nostra vila, es va plantejar la necessitat realitzar un estudi més ampli i exhaustiu per a recollir i catalogar les distintes peces trobades en el terme i efectuar una carta arqueològica on assenyalar tots els punts on aparegueren restes i foren susceptibles d’un posterior estudi.

La realització del Catàleg de Béns i Espais Protegits Arqueològics de Montán l’any passat va afavorir que es tornara a considerar la importància d’aquest jaciment, que compta amb una superfície de quasi 2.000 metres quadrats construïts i uns materials realitzats a mà i al torn de gran interès.

Entre els dies 1 i 12 de juliol de 2012 es va realitzar la primera campanya d’excavació arqueològica d’aquest jaciment de Montán. El principal objectiu plantejat en aquesta campanya ha sigut la comprovació de l’existència d’estructures, així com la confirmació de la seua estratigrafia i cronologia.

Els resultats obtinguts fins al moment confirmen l’existència d’estructures en un bon estat de conservació, la qual cosa ha permès l’excavació parcial d’una habitació en el part alta del turó. En aquesta s’ha localitzat un banc corregut adossat a les parets així com nombrosos fragments de ceràmica realitzada a mà. Encara que en superfície s’ha recuperat un nombre important de ceràmica al torn relacionada amb àmfores fenícies.

4. La importància de donar a conèixer el nostre patrimoni La primera campanya d’excavació ha posat de manifest la importància del jaciment, el bon estat en què es troba i la necessitat de continuar els treballs en futures campanyes, per facilitar-ne la recuperació i posada en valor amb la finalitat que puga ser visitable en un futur i que passe a formar part del ric patrimoni del nostre poble.

Cal destacar l’interès despertat entre els veïns de Montán que han participat molt activament en aquesta primera campan-

22/23

Projectes en el territori

Grup de treball

ya d’excavació i que ha aportat el seu treball voluntari. Un interès que es va veure confirmat durant la jornada de portes obertes en la qual una quantitat important de visitants van acudir per a conèixer l’avanç dels treballs.

Com a resultat de l’èxit obtingut, l’Ajuntament de Montán ha sol·licitat de l’IVAJ un camp de treball per a l’any 2014, l’aportació de mitjans humans del qual facilitarà la labor de continuïtat dels treballs iniciats i els resultats de la qual beneficiaran i enriquiran el nostre patrimoni cultural.

Enguany, com a colofó, ha eixit publicat l’excel·lent treball realitzat per Amparo Barrachina, David Vizcaino i Eva Bravo amb el títol El destino quiso que se erigiera aquí… Evolución histórica del municipio de Montán, desde la Prehistoria a la Edad Moderna, el començament del títol del qual fa referència a l’inici de la traducció de la inscripció llatina de la lapida funerària del segle I DC trobada a Montán. Aquesta publicació és el resultat de molts anys de treball en què s’ha dipositat tot el coneixement i afecte per a donar a conèixer a la vila de Montán la seua carta arqueològica.

6

2014

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA GARCIA. F. (2012): Historia de Castellmontán, Crónicas de una Villa. Ayuntamiento de Montán. pp. 27 - 31 FORNAS. J. (1908): Descripción Histórica y Topográfica de la Villa de Montán. València. pp. 9-15 HERRERO. V. (1970): La Villa de Montán. Sogorb. pp. 29-34 MIRALLES. A. (1868): Crónica de la Provincia de Castellón de la Plana. Madrid FITA. F. (1909): Boletín de la Real Academia de la Historia, núm.

55, <<Nuevas inscripciones de Carmona y Montán>>. Madrid. pp. 284-287 BARRACHINA A., VIZCAINO D., BRAVO E. (2011): El destino quiso que se erigiera aquí.... Evolución histórica del municipio de Montán, desde la Prehistoria a la Edad Moderna. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló. Núm. 29

05. El cinema a Vilanova d’Alcolea Comissió de patrimoni de Vilanova d’Alcolea Maria Amparo Calduch, Magí Espinach i Josep-Miquel Ribés La història dels pobles s’escriu amb l’ajuda de persones que fan memòria del seu passat i del de molta altra gent. Pel que fa a l’audiovisual, els records s’acompanyen d’imatges en moviment lligades a moments viscuts. Per això, calia fer una recerca d’una part no menys important de la història del cinema a Vilanova d’Alcolea, un cinema que va començar sent ambulant i amb el pas dels anys es va establir al municipi. Fins i tot van haver-hi dos cines a la vegada, encara que només en va sobreviure un. Després, a poc a poc, les televisions es van fer accessibles per a totes les butxaques. El boom social per excel·lència podia ser adquirit per tothom i així, poder gaudir, individualment o en família, d’una pantalla des de casa i el més important, des de la comoditat d’una bona cadira de braços. Aleshores, quan Vilanova es va quedar sense cine, a finals dels 70, una associació cultural va decidir comprar una màquina per a recuperar la màgia del setè art a la Casa de la Cultura, on encara avui dia es fa alguna sessió de tant en tant, però aquesta vegada en format digital.

A Vilanova d’Alcolea, el cinema va arribar per primera vegada de manera ambulant. Sabem, gràcies al llibre que va escriure mossèn Carlos Calaf Rovira (1910-2001), que quan ell era xiquet, i per a les festes patronals del mes d’agost, es va projectar a la placeta de Sant Antoni una pel·lícula. Un dels cinemes ambulants més recordats entre la gent de la localitat era el d’un matrimoni que pareixia francès que amb un carro anaven pels pobles entretenint grans i menuts. Jaumet de

Fotliceba oferia diversió amb alguna projecció cinematogràfica sobre la vela del carro que feia de pantalla a la plaça Arnau de Vilanova o plaça de l’Ajuntament. Si les pel·lícules no eren sonores, les comentava amb tota mena de detalls. Recorria tot el poble tocant una trompeta i anunciant: “Aquesta nit a la plaça hi haurà cinema, una pel· lícula de cops de puny, tirs i polsegueres i guanyarà el valent. I a continuació, una empalmà de guerra.”

A la mitja part, Jaumet passava una mena de colador entre els assistents i al crit d’“Escopiu al plat” cadascú feia el seu donatiu. A vegades aquest se substituïa per una tira de números per a una rifa.

Així doncs, mentre el cinema ambulant apareixia per Vilanova ocasionalment, el poble veia com s’ampliava l’oferta d’oci amb l’obertura de sales de projecció. La primera estava situada a l’anomenat Tívoli, carrer d’Amunt, núm. 74. Pels anys 20, un matrimoni que venia de França va comprar el solar i van posar en marxa el negoci. Encara que els primers anys va funcionar com a cine amb la projecció de pel·lícules no sonores, el Tívoli fou més prompte una sala d’espectacles fins al 1935.

Si els films s’acompanyaven d’intertítols, aquelles persones que no sabien llegir es posaven a prop de qui en sabia per escoltar mentre llegien en veu baixa.

24/25

Projectes en el territori

El cinema que va arribar a funcionar també a Vilanova mentre ho feia el Tívoli fou el Cine Primitivo, que estava situat la placeta de Sant Antoni, núm. 11. Abans era un molí d’oli dels anomenats de giny, en els quals la premsa era una gran palanca que pujava i baixava i era moguda per un cargol de fusta. Manuel Bort Soria, propietari del molí, va fundar el cinema cap a l’any 1920. Encara que també es realitzaven representacions teatrals, les projeccions que apareixien a la pantalla eren, evidentment, no sonores. Per problemes econòmics, el senyor Manuel va haver de vendre el cine per a poder acabar de pagar la compra del molí. Així doncs, el dia 7 d’octubre de 1929, Severo-Bautista Gómez Calbo va comprar el local. Finalment, l’1 de setembre de 1932, Ignacio Saura Tena va adquirir el cinema.

L’oferta va començar amb espectacles teatrals i projeccions de cinema mut com ara Fanfan y Claudinet (1912). Al primer pis de l’edifici hi havia un cafè on es despatxaven llimonades, cacaus, tramussos i xufes. Mentre el país es trobava sota la Segona República (1931-1939), la competència més forta que va rebre en aquests anys el Primitivo arribava des del Centre Republicà del carrer Major, on principalment es feia ball.

El Primitivo va anunciar la seua primera pel·lícula sonora després de l’incendi que hi va haver dins la cabina el dia 23 de

gener de 1943. Com que la màquina no va resultar molt afectada, la van reparar i adaptar per a projectar pel·lícules sonores com ara Torbellino (1941). No obstant això, el negoci no anava massa bé i l’any 1945 Ignacio es va associar amb dues persones més per a obrir a Torreblanca el cinema Metropol, on es va traslladar la màquina del Primitivo de Vilanova.

Un bon dia, per a ser més exactes el 10 de febrer de 1947, el veí Vicent Sabater Saura va decidir comprar a Ignacio la casa on es trobava el vell cinema, tot i que el va escripturar a nom d’una de les seues dues germanes, Felicitas. Ignacio li’l va vendre per 52.500 pessetes. Abans d’obrir les portes a la gent oferint entreteniment, s’emmagatzemaven palmes. Sabater comprava les palmes que després les dones vilanovines transformaven en cabassos per a la taronja, els quals, posteriorment, subministrava als germans Gallén de Borriana. I no seria fins a l’any 1951 quan al Primitivo es van començar a fer representacions teatrals i de varietats. A una fotografia antiga de Manel Campos es pot llegir el rètol de la pissarra del cine que deia: “Hoy a las 11:30 noche, despedida de la Compañía Brisas de Baleares y Aragón”. El dia 17 d’abril de 1954, Don Casimiro Melià Tena certificava que Vicent Sabater donava d’alta amb el número 3828 al cinema a la Delegació Provincial d’Indústria de Castelló.

Detall d’una fotografia on apareix el balcó del Cine Primitivo ple de gent una vesprada de bous de plaça en les festes d’agost

6

2014

05. Vilanova d’Alcolea 1 i 2 Aptes 3R Majors de 18 anys

3 Majors de 14 anys 4 Altament perillosa

El mossèn penjava al cancell de l’església un cartell amb el títol del film i la seua classificació. Tots els films de Sara Montiel foren classificats amb 3R.

Entrada del Cine Primitivo de l’any 1972

Les primeres sessions s’omplien de pel·lícules no sonores en blanc i negre. Un pianista acompanyava els films de Charles Chaplin, Charlot, entre d’altres. Les pel·lícules van passar a ser sonores quan a principis de l’any 1954 Vicent se’n va anar a Barcelona a comprar una màquina Ossa model VI de 1950 per 18.000 duros (90.000 pessetes). La màquina era molt bona, tant que li va costar més diners que el mateix edifici del cine.

Posteriorment, va adquirir l’òptica necessària per a projectar en Cinemascope, cosa que els espectadors consideraven una gran meravella. Pel que fa a la distribució, la taquilla estava situada a la dreta de l’entrada i a continuació hi havia unes escales per a pujar al galliner i a la sala de projeccions on estava la màquina. Aquest cinema tenia cabuda per a unes 250 persones. La gent seia sobre bancs de fusta de llistons o sobre cadires en un espai que estava inclinat a manera de rampa per a garantir una bona visió. Al fons estava l’escenari, davall del qual es trobaven els camerinos, i la paret del fons feia de pantalla. Del sostre penjava un gran ventilador.

El preu de les primeres entrades de les quals tenim constància va ser de 12 perres (0,60 pessetes). Com a curiositat cal dir que les entrades per a El último cuplé (1957) van costar 4 o 5 pessetes. L’any 1962 el preu va pujar fins a 7 pessetes i es va mantenir fins a l’any 1969. El 1972, quan el cinema va tancar les seues portes, les entrades costaven 10 pessetes. Els xiquets i les xiquetes pagaven 2 pessetes, i posteriorment 2,5.

Les produccions cinematogràfiques s’anunciaven en una pissarra que es penjava a la façana del cine. Els rètols es preparaven durant la setmana i el diumenge al matí es penjaven juntament amb els cartells i els quadros, fotografies de fotogrames de les pel·lícules que s’encaixaven en un bastidor de fusta damunt de la porta d’entrada del cine. La gent que eixia de missa o que passava per allí s’arrimava per a veure quina pel·lícula es projectaria a la vesprada.

L’època de Vicent Sabater al capdavant del Primitivo fou una època de censura. Les autoritats del moment visualitzaven els films en sessions restringides per analitzar el contingut.

Totes les pel·lícules venien classificades amb un codi numèric que, segons recorda la gent, volia dir:

Els rotllos de les pel·lícules, degudament empaquetats dins de sacs lligats, arribaven amb el cotxe de línia o amb l’ordinari. La projecció es feia cada diumenge cap a les cinc de la vesprada i, ocasionalment, també a la nit, tot i que alguna vegada i pels primers anys, els dissabte hi havia sessió i fins i tot programa doble. Les sessions començaven amb música.

Un picú (pickup) connectat als altaveus de la sala feia sonar discos d’Antonio Machín, Antonio Molina o Juanita Reina. La cançó que donava l’avís del començament de la projecció era Manolo de mis amores d’Estrellita de Palma. A continuació es projectava el NO-DO (Noticiero Documental), que arribava als cines amb un parell d’anys o més de retard. Respecte a les pel·lícules, a Vilanova arribaven quan ja havien passat per les sales cinematogràfiques de les grans ciutats, per això els anys de producció no coincideixen amb els d’exhibició.

El primer film que es va passar al Cine Primitivo va ser Los ángeles perdidos (1948) l’any 1954. L’últim va ser Sucedió a las doce y media (1969) l’any 1972. Amb aquesta pel·lícula es tancava una part de la història del cinema del nostre poble, però uns anys més tard, en naixia una de nova gràcies a un nou projecte.

Les sessions tenien descans per a facilitar el canvi de rotllo de la pel·lícula. Aquest moment era aprofitat per alguns espavilats per a vendre llimonades que subministrava la fàbrica de Carbónicas Vaquer de les Coves de Vinromà. Així era com pel corredor s’escoltava “Gaseosas Gual en este local” o pel galliner “Gaseosas Calquero en este gallinero”.

El Cine Primitivo va funcionar fins al desembre de l’any 1972 degut al període de dol familiar per la mare de Vicent, Felicitas i Amparo. Aquest tancament temporal, finalment, va esdevenir definitiu, perquè la reobertura suposava unes despeses considerables si pensem que el local s’havia d’adaptar a les mesures de seguretat i higiene dels anys 70. Diuen, i és cert, que tot allò que comença s’acaba algun dia. Juan Albert Porcar fou l’últim operador del Cine Primitivo, però el primer del de la Casa de la Cultura.

La junta directiva de l’Associació Vilanovina de Cultura (AVC), amb Carles Borràs Saura com a president, el dia 10 de novembre de 1978 aprovava la compra de material cinematogràfic per a l’antiga caserna (popularment “el quartel”) com ara el projector, accessoris i butaques amb un pressupost de 230.000 pessetes. El 27 de març de 1979 es va presentar una petició d’ajuda econòmica a la Delegació del Ministeri de Cul-

26/27

Projectes en el territori

Gràcies a fotografies com aquesta que foren preses durant les festes d’agost, podem documentar que al Cine Primitivo s’anunciava la pel·lícula El pescador de coplas (1954)

tura de Castelló per a condicionar la planta baixa de l’edifici situat al carrer Sant Josep, núm. 43 (actualment carrer de la Torre, núm. 45). Les obres es van fer immediatament i el mateix any 1979 es va comprar un projector portàtil de 35 mm de la marca Cinematografía Marín S.A., model MP-30, amb l’ajuda de 91 persones que van avançar 109.300 pessetes.

L’activitat cinematogràfica es va tirar endavant amb la creació d’un cineclub on les entrades eren invitacions però realment es cobraven.

El dia 22 de juliol de 1979 es va projectar la primer pel·lícula a la inaugurada Casa de la Cultura. El film es titulava OVNI. Los diablos rojos atacan la Tierra (1974) i la recaptació va ser de 7.600 pessetes. Segons els comptes d’aquell any, els ingressos de taquilla van ser de 201.630 pessetes.

La principal subministradora de pel·lícules era la CB Films S.A. de València, que portava els films que es compraven per lots en divendres i els recollia en diumenge a les deu de la nit.

6

2014

La promoció de les pel·lícules es realitzava amb cartells grans que es penjaven a la plaça. Els quadros van ser substituïts pels fotocromos, de lloguer en un principi i comprats posteriorment, que s’enganxaven amb cinta adhesiva a la finestra de la Casa de la Cultura. Les sessions es feien el dissabte a la nit i el diumenge de vesprada.

Gràcies a la Transició, la censura va desaparèixer i el país va reviscolar, per això el dia que més gent va assistir al cine va ser el 29 d’agost de 1981 quan es va projectar El último tango en París (1972) i es van recaptar 22.000 pessetes, molts diners per a un poble amb no tanta gent com altres pobles del voltant.

Com mostren els llibres de compres, la programació va continuar amb regularitat fins gener de 1982 amb Taffy. Cazador en la jungla (1965) com a última pel·lícula projectada el dia 6 amb la recaptació de 3.500 pessetes. A partir d’aquest any, la programació va ser ocasional i extraordinària, com la que es va fer per a l’Any Internacional de la Joventut (1985).

05. Vilanova d’Alcolea Com a fet de gran interès històric i cultural, cal fer menció de l’estrena el dia 20 de gener de l’any 1985 del documental Sant Antoni. Solstici d’hivern (1984). Aquest projecte naixia del treball conjunt que van decidir tirar endavant l’Associació Vilanovina de Cultura i l’Associació Cultural l’Eixarment de Vilafamés. El film és un documental etnològic, sonor i a color, de 20 minuts de duració, rodat en súper 8 l’any 1984 a partir d’un guió de Carles Borràs Saura. Toni Mestre va posar veu als textos de Carles Borràs i Longi Gil. Els responsables de la filmació van ser Joan M. Ahís, Longi Gil i Paco Canales. També hi van col·laborar Juan Albert, Xavier Allepuz, Maria Lázaro, Ricardo Torlà, Ximo Vidal, Ferran Verdoy i Álvaro Saura. Sant Antoni.

Solstici d’hivern recull la celebració de la festa a Vilanova d’Alcolea i acaba sent un homenatge a un poble i a la seua gent.

Amb el pas del temps, el súper 8 original va perdre qualitat i la Filmoteca Valenciana el va restaurar fa uns anys i en va fer una còpia en suport DVD. El documental s’estrenava al cine de la Casa de la Cultura el dia 20 de gener de 1985, diumenge de Sant Antoni, a les cinc i mitja de la vesprada. La darrera projecció pública parcial es va fer durant l’homenatge que se li va retre a Carles Borràs a les Jornades Culturals de la Plana de l’Arc celebrades l’any 2004 a Vilanova d’Alcolea.

El 10 d’octubre de 1989, la Junta de l’AVC va acordar estudiar la possibilitat de tornar a posar en funcionament la màquina, malgrat la mancança de qualitat de les projeccions, per a passar algunes pel·lícules al Nadal. El 2 de gener de 1990 també es va voler fer alguna visualització, però no consta que s’arribara a cap acord. Les darreres projeccions de l’Associació Vilanovina de Cultura es van fer al setembre de l’any 1991 amb una màquina de súper 8.

Pati de butaques de la Casa de la Cultura on es poden veure al fons dues finestretes que formaven part de l’antiga cabina (2005)

Per a tancar aquest recull de la història del cinema a Vilanova d’Alcolea, que abasta quasi un segle i que s’arriba a escriure amb l’ajuda de persones que fan memòria del seu passat i del de molta altra gent, només vull afegir que avui dia el poble encara pot gaudir del cinema. La renovada i ampliada Casa de la Cultura és una alternativa a la comoditat de la televisió de pantalla plana i sofà tou de cada casa dels veïns i les veïnes de Vilanova, gràcies a la programació ocasional que duu a terme l’associació de joves (AVIA). I és que, no vos pareix ben bonic poder seure a una butaca, esperar que els llums s’apaguen i preparar-se tot seguit perquè la pel·lícula va a començar al teu poble?

28/29

Projectes en el territori

Portada del Llibre de passos de Vilanova dâ&#x20AC;&#x2122;Alcolea

6

2014

06. El “Llibre de Passos” de Vilanova d’Alcolea (1846 – 1847) Comissió de patrimoni de Vilanova d’Alcolea Josep Miquel Ribés Pallarés, Magí Espinach Briansó

Introducció Camí és una paraula que presenta diverses accepcions que abasten des de la via per on es transita fins a referències metafòriques (camí de salvació, per exemple).

devindre la via Augusta. L’itinerari d’Antonino i els vasos de Vicarello, també anomenats Apollinares, detallen les etapes d’aquesta via; a la província de Castelló anava de nord a sur per Intibili, Ildum (l’hostalot de Vilanova d’Alcolea situat a l’assut) i Sebelaci. La distància la marcaven amb mil·liaris que es col·locaven a la vora del camí i tenien la funció de senyalitzar

Des d’una perspectiva estrictament física, el camí –com a lloc terrestre pel qual es va– presenta dues distincions: o fa menció a la terra trepitjada per on es passa habitualment o és una via construïda per transitar d’un indret a un altre.

Pel seu estat i amplària els camins poden ser: camí de ferradura, que és tant estret que sols permet el trànsit de persones, genets i animals amb càrrega; camí de cabres, per on és difícil transitar; camí de pas, molt estret per on només pot passar una persona; camí de carros; el camí ral (real) posava en comunicació les poblacions de certa importància abans de les carreteres i estava construït per l’estat; el camí de cordel era el nom donat per La Mesta castellana (activa del segle XIII al XIX i pionera en el control i manteniment dels camins) als camins de 45 vares d’amplària utilitzats pel bestiar per anar d’un lloc a un altre i per fer la transhumància anual.

La principal i més antiga via que travessà el nostre terme fou la via Heraclea o via Ibèrica que en època romana va es-

Corral de l’Empeirat al pas

30/31

Projectes en el territori

les distàncies entre aquests (1 milla = 1481 metres). El mil·liari trobat a Indum està exposat a l’entrada de l’Ajuntament de Vilanova d’Alcolea. Amb el pas del temps, la via Augusta ha estat anomenada de diferents maneres: Camí d’Anníbal, Camí de Sant Vicent Ferrer, Ruta de l’Espart, Camí dels Templaris i Francesos i Camí de Barcelona o València i també ha tingut un ús ramader.

L’altra via ramadera per excel·lència del nostre terme és el pas, el pas real (ral) al llibre, que baixava de Terol per Mosquerola, Vilafranca, els assagadors d’Ares del Maestrat, Albocàsser, Vilanova d’Alcolea (assut, corral de l’Imperiat, Malladetes i corral... covetes) i arribava a Torreblanca. El Consell d’Albocàsser de l’any 1389 fa referència al camí de Vilanova, segurament el pas.

Les rutes de transhumància, mitjançant passos anomenats assagadors, connectaven zones de pastura d’hivern i estiu. El Llibre de passos de Vilanova d’Alcolea esmenta cinc assagadors principals: Assagador a la Bassa d’en Trepellí.

Assagador de la Carrasqueta.

Assagador del Collet.

querola i al XIX de Puertomingalvo. En tot cas l’activitat ramadera a Vilanova es manifesta en els nombrosos corrals que encara avui deixen veure les parets derruïdes entre la malesa.

A la província de Castelló els caps de bestiar van baixar dels 350.000 al segle XVI a 177.000 l’any 1765. Vilanova d’Alcolea era un dels centres principals i va assolir fins a 40 raberes entre ovelles i cabres.

El cens de l’any 1510 ens dóna la informació següent: Locs de la Sgesia Vilafamés Les Coves de Vinromà La Serradella Vilanova d’Alcolea Cabanes Bell-lloc

Cases 123 94 14 37 198 61

Bestiar 5.747 5.386 1.306 1.725 6.727 1.835

Viles e lochs del Braç Militar La Serra d’en Galceran Borriol La Pobla Tornesa

Cases Bestiar 43 5.926 89 823 26 1.508

Assagador del Peiró i Rejolar.

El Consell de Vilanova, 1671-1673, tenia herbes i corrals arrendats a gent de Mosquerola segons els protocols notarials de Joan d’Hostal. Al segle XVII venien a Vilanova pastors de Mos-

Antoni Josep Cavanilles, a les Observacions associa la ramaderia amb el benefici de les terres sense cultiu i dels extensos, alts i apartats terrenys de muntanya, és a dir, amb allò que s’anomenen “montes blancos” (al Llibre de passos de Vilanova d’Alcolea trobem el monte blanco del Collet del Bichorro). El mateix Cavanilles diu textualment:

Corral de la Malladeta o Mallà al pas

Bassa d’en Trepellí. Desapareguda en la construcció de l’aeroport al 2003

Assagador dels Comuns.

6

2014

06. Vilanova d’Alcolea Des de la primera pàgina es va posar de manifest una quantitat i qualitat d’informació tant gran que no podia quedar-se al calaix, que havia d’estar a l’abast de tot el poble i dels investigadors i investigadores amb interès en aquest tema. S’havia de donar a conèixer, s’havia de publicar. I és per això que estem preparant-ne l’edició per a les properes Jornades Culturals del Pla de l’Arc que se celebraran a Vilanova d’Alcolea el proper mes d’octubre.

El Llibre de passos de Vilanova d’Alcolea va ingressar a l’arxiu municipal amb la resta de la documentació de la Cambra Agrària quan les cambres es van extingir i els ajuntaments van assumir les seues competències.

Corral de Rediu. Rabera de Batiste Ibàñez “Chaparro”, penúltim pastor de Vilanova

“Molt de bestiar d’Ares, Vistabella,Vilafranca, Morella i molt més de les serres fredes d’Aragó baixa a hivernar i a criar a les muntanyes d’Albocàsser, la Serra, les Coves, Alcalà, Vilanova, Torreblanca, la Salzadella, Cervera, Benicarló, Vinaròs, Peñíscola, Rossell”.

Les ordinacions de la Serratella inclouen una normativa general sobre la pastura dins del terme i especifiquen els quatre espais anomenats per fer-ho: monte blanco, redonda, bovalar i quarto. En la majoria de municipis existien zones comunals destinades al pasturatge, els bovalars. El bovalar de Vilanova d’Alcolea, perfectament identificat al llibre i conegut actualment per tota la gent es troba al camí del Bovalar que s’inicia tocant el cementeri.

Per altra banda, un aspecte rellevant en alguns camins és la seua sacralització amb elements arquitectònics i escultòrics situats en punts estratègics. A Vilanova tenim el Peiró reconstruït i situat a l’entrada del poble venint de l’assut i hem descobert un altre al llibre situat a la Vilavella del qual no se’n té cap referència. Per altra banda, queden restes, la base, de la capelleta de sant Cristòfol, situada a l’entrada del poble venint de Castelló, i de la capelleta de sant Xoxim situada al camí de la Capelleta, a la partida de les Forques.

El llibre Vam tindre coneixement del Llibre de passos de Vilanova d’Alcolea per part de Manolo Solsona, exalcalde de Vilanova d’Alcolea i gran coneixedor del terme. L’agutzil Vicent, que coneixia la seua existència, el va rescatar de l’arxiu i Francisco Oller, l’alcalde actual, el va posar a la nostra disposició sense restriccions.

El llibre recull la descripció dels camins o passos, assagadors, abeuradors, mallades, comuns i altres del terme municipal de Vilanova d’Alcolea; el nom i el cognom (de vegades els dos cognoms) dels propietaris o hereus dels terrenys limítrofs i també informació rellevant i importantíssima sobre toponímia: amplària dels camins i noms de masos, corrals, basses, molins, freginals, sorts, etc.; sobre antroponímia: identificació de propietaris com a fills o filles de... (nom del pare) o amb el seu renom o malnom són altres continguts que fan del llibre en conjunt un tresor únic per als vilanovins i vilanovines.

Fins ara, hem transcrit l’original del llibre amb la màxima fidelitat possible i estem preparant un estudi introductori per contextualitzar el contingut del llibre, fer-lo entenedor i posar en valor tota la informació que conté. La introducció també contindrà un estudi toponímic amb el corresponent mapa on es cartografiaran els camins ramaders i tota la toponímia que hi apareix a les descripcions dels camins i un estudi de l’antroponímia.

El nostre compromís i el nostre objectiu final és donar a conèixer aquesta obra, tota la informació que inclou i aprofundir en l’estudi i en la interpretació del passat ramader local i comarcal que tanta importància va tenir a les comarques septentrionals del País Valencià.

Llibre de passos de Vilanova d’Alcolea.

Primera pàgina

32/33

Projectes en el territori

Grup de catalogaci贸 de la cultura del vi a Viver

6

2014

07. Un any en el projecte de recuperació de la cultura del vi a Viver Grup de recuperació de la cultura del vi a Viver

El 2013 un grup de persones de Viver vam començar, acompanyats pel projecte Patrimoni de la Universitat Jaume I de Castelló i amb el suport de l’Ajuntament de Viver, un projecte cultural d’aproximació, coneixement i difusió de tot aquest enorme patrimoni cultural relacionat amb el vi de què podem, encara avui en dia, trobar importants vestigis al nostre poble.

•

Volem conèixer-lo i donar-lo a conèixer tant a la ciutadania com a les autoritats per a la seua valoració, conservació i l’ús públic.

•

Volem inventariar i catalogar tots els espais, edificacions i utensilis amb valor històric i artístic relacionats amb el cultiu de la vinya i l’elaboració del vi.

Després d’uns quants anys participant en les activitats, visites i jornades de Patrimoni, l’any passat va ser el moment en què es va constituir un grup de treball a Viver, interessat a inventariar els cups de vi del municipi. A partir d’aquest punt de partida i amb el suport de Patrimoni, hem ampliat el nostre projecte cap a una catalogació i posada en valor del patrimoni material i immaterial del vi i de tot el procés tradicional des del camp fins a la taula.

•

Volem que siga divulgat i conegut per tots els ciutadans perquè ho consideren com quelcom propi i de valor històric, arquitectònic, artístic i paisatgístic.

•

Invitem tothom a participar en aquesta tasca de recuperació cultural aportant idees, coneixements o informació sobre objectes o edificacions relacionades amb la cultura del vi a Viver.

1. El Grup de Recuperació de la Cultura del Vi a Viver

2. Coneixent la cultura del vi a Viver: els treballs del 2013

Els components del Grup de Recuperació de la Cultura del Vi a Viver:

El nostre treball s’organitza en reunions dels membres del grup per a anar recuperant el patrimoni material i immaterial del vi. Junt amb aquestes reunions, el grup és acompanyat pel nostre tutor de Patrimoni.

•

Creiem que el patrimoni cultural del nostre poble és un bé comú de tots els veïns de Viver.

Quedem per a netejar els cups i també per a recopilar tradicions, cançons i les formes tradicionals de preparar, cuidar i

34/35

Projectes en el territori

produir el vi. Hem parlat amb molta gent de Viver per a poder tindre senyalitzat en un pla de Viver més de setanta cups de vi i cinc destil·leries. Hem arreplegat i trobat objectes materials relacionats amb la vitivinicultura i amb l’ajuda i suport de l’Ajuntament hem netejat els cups de la Rocha Palmera i de Ragudo.

Dins de l’apartat immaterial, hem arreplegat una part molt important dels processos tradicionals de preparació del terreny i cultiu tradicional, s’ha arreplegat la construcció tradicional dels cups de vi i s’han recopilat refranys, anècdotes i un cada vegada més complet vocabulari relacionat amb el vi.

2.1 La recuperació del procés del vi Un dels treballs en què s’ha centrat el grup de Viver és la recuperació de tot el procés d’elaboració del vi, i hem començat per la preparació del terreny i els tractaments de la planta i del fruit fins al moment previ a la verema.

Per a recopilar tota aquesta informació hem realitzat entrevistes orals tant internes (membres del grup) com externes (a veïns de Viver que coneixen el tema).

La preparació del terreny per a plantar la vinya i els tractaments que s’han de fer El treball per a posar en condicions el terreny on calia plantar les vinyes començava a l’estiu, quan es llaurava el terreny.

Posteriorment, es replantejava el camp al marc real, d’aquesta manera tots els ceps serien equidistants i facilitaven el cultiu.

Recollint història oral

6

2014

Això es feia amb una corda marcada cada metre i mig o dos metres amb una «flor» (nus o tros de cinta); una canya o una cadena servien de mesura entre cada «flor» i ací s’introduïa un trosset de canya per a indicar el lloc on posteriorment es plantaria la sarment corresponent.

Per a plantar les vinyes es tenien en compte les fases de la Lluna. En quart creixent de gener s’introduïen, amb una barrina, en el lloc corresponent cada una de les sarments que prèviament havien estat ficats en aigua. Una vegada plantada, es xafaven els voltants de la sarment per a compactar el terreny.

Posteriorment, es tornava a llaurar i es deixava un solc obert al voltant del cep per a després excavar una orla (mitja lluna).

Aquest procés s’anomenava excavar el cep, d’aquesta manera l’aigua de pluja feia bassa i s’aprofitava.

Passava el temps i a finals del mes de març o principis d’abril brollava la vinya. Com a conseqüència, eren necessaris un altre tipus de tractaments: en la sarment, durant el primer any, es deixava un brot perquè es desenvolupara i en podes successives durant els mesos de gener i febrer (sempre en minvant perquè creixia menys la planta) es donava forma al nou cep. Aquest procés durava quatre anys, transcorreguts els quals la nova vinya donava els seus primers bagots.

Amb el pas del temps la vinya necessitava ser tractada per a protegir-la de plagues que anaven apareixent, depenent molt dels graus de temperatura i d’humitat de la zona on s’ubicava la plantació. Al seu dia van ser dues les substàncies que es van utilitzar com a mesura preventiva davant de les plagues que podien perjudicar les vinyes. En primer lloc, es va

Vinya

07. Viver

Cups de Ragudo

Interior cup de la Rocha Palmera

utilitzar sofre per a combatre l’Oídium i posteriorment, «caldo bordolès» (mescla de sulfat de coure i lletada de calç morta) per a combatre el Míldiu.

• • • • •

2.2 La construcció d’un cup de vi El cup és l’espai en què es xafava el raïm. Fins al moment, el grup ha localitzat 74 cups de vi (48 desapareguts i 26 existents en l’actualitat) al terme municipal de Viver.

Per a conèixer les seues característiques el grup ha realitzat entrevistes orals amb obrers que, al seu moment, van treballar fent i desfent alguns dels cups que hui encara podem trobar als nostres carrers i cases.

Materials utilitzats: • Pedra calcària de la mateixa mida que el gruix del mur del cup (de 60 cm a 1 metre).

Pedres calcàries netes, gres roig o tosca.

Cudols.

Argamassa (feta amb calç grassa i arena).

Rajoles de terrissa.

Taules de fusta.

La construcció d’un cup es realitzava de la forma següent: En primer lloc, es realitzava l’estructura exterior amb pedres netes calcàries, gres roig o tosca, reforçant sempre les arestes i completant amb pedres fins a obtindre murs de seixanta centímetres de grossària (mínim). En la base d’una de les cares del cup es col·locava una pedra molt grossa que tenia l’orifici per on s’extreia el vi (canella); continuaven fent la part interior del mur amb cudols, deixats caure sobre l’argamassa de manera que aquests no estigueren en contacte els uns amb els altres.

36/37

Projectes en el territori

Cup de la Rocha Palmera

Posteriorment es construïa la part interna del cup; per a això es feia un encofrat amb taules de fusta que al seu torn es revestia amb rajoles de terrissa, la base del cup també es recobria amb rajoles idèntiques als de les parets; una vegada col·locades totes les rajoles es repuntaven amb calç grassa (en algunes ocasions la calç grassa es mesclava amb sang d’animals per a aconseguir més impermeabilització). Per a finalitzar la construcció de la part interior del cup en els últims dotze centímetres es feia un escaló de deu centímetres de pla que permetia recolzar les taules de fusta sobre les quals xafaven el raïm les persones que feien el vi; a més de xafar el raïm amb els peus s’utilitzava «un tercer peu» o pal amb un extrem més ample.

Bajillo Banasto Barbao

Hem arreplegat tota una sèrie de paraules que ens han aparegut en algun moment del procés de producció i elaboració del vi. Igual que succeeix amb les «digendas» i amb tot el projecte, es tracta de llistats oberts que són completats i modificats en cada una de les reunions, trobades i entrevistes del grup:

Mesclar begudes alcohòliques.

Bimbreras

(Vimeteres) planta amb què es feien els banastells.

Bocana

Forat per on ix el vi del cup.

Brisera Caldo bordolés

Cántaro

Vocabulari del vi

Amugas

6

2014

Dues barres (generalment de savina) que se situaven a un costat i a l’altre de la cavalleria per a transportar els banastells.

Banastell, generalment de vímet, que s’utilitzava per a transportar el raïm.

(Barbat), sarment amb arrels que serveix per a plantar vinyes.

Barrechar

Brisa

2.3 Vocabulari

Recipient, utensili.

Cañizo Cepa

Brisa del raïm. Pellofa del raïm, després d’espremuda i treta tota la substància.

Espai on s’emmagatzemava la brisa, generalment orientat al sud.

Mescla de sulfat de coure i lletada de calç morta, utilitzada per al tractament de la vinya.

Atuell de fang utilitzat per a trasbalsar el vi, tenia deu litres de capacitat, el preu dels deu litres de vi era d’una pesseta a principis del segle XX. Teixit de canyes i cordell que servia per a posar a assecar el raïm i així obtindre panses.

Tronc de la vinya, del qual brollen les sarments i, per extensió tota la planta.

07. Viver Chafar (el raïm)

Xafar el raïm.

Cornalera

Tros de branca, amb forma de V invertida, situada a un costat i a l’altre de la part superior del banastell, sobre les quals es passava una corda per a subjectar aquest a les amugas de la cavalleria. Les cornaleres es feien amb branques de cirerer, olivera o figuera.

Pisadera Podadera

Portadera

Cubo

Cup. Recipient on es xafava el raïm.

Raspajo

Entrecavar

Cavar al voltant del cep.

Sacacubo

Esbafar

Evaporar-se el vi.

Solá

Esbordegar esporgar

(Aclarir) Llevar brots adventicis.

Escorrín Flor Fortor (del vi)

Garabato

Jarmiento Llorar (la vinya) Madre (del vi)

Mimbrera

Orla

El que queda en un recipient després de buidatge.

Nus o tros de cinta que es feia en una corda per a mesurar, en plantar les vinyes.

Ve determinada pels graus que té el vi.

Tros de branca (de fusta dura) de tres puntes, la del centre de major gruix que servia per a subjectar la càrrega.

Pal de fusta dura que forma garfi en un extrem.

(Sarment), brot desenvolupat de la vinya.

Saba que ix de la sarment, quan es poda molt tard la vinya.

Solatges del vi que se suposava que milloraven el vi que es tirava a la bóta on estava aquesta (mare del vi) Planta arbustiva de fulls lanceolats i estretes les branques del qual, llargues, primes i flexibles, s’empren en cistelleria.

Mitja lluna que es feia al voltant de cada cep per a retindre l’aigua de pluja.

Trasegar

Taules que cobrien el cup, sobre les quals es xafava el raïm.

Ferramenta acerada, amb tall corb i mànec de fusta que s’usava per a tallar els bagots.

Cada una de les caixes de fusta que es posen sobre l’aparell de la cavalleria per a portar el raïm.

Conjunt del peduncle i dels pedicels que sostenen el raïm. Rapa o barrusca del raïm.

Dia que es trasbalsava el vi.

Solatge d’un líquid, en el nostre cas del vi.

Transvasar vi d’un recipient a un altre, de manera que el sediment quede en el primer.

Vendemar

Veremar (recol·lectar el raïm)

Vino de directa

Vi d’una varietat de raïm de gra molt xicotet i negre. S’anomena així perquè el cep produïx el raïm d’una forma directa, sense necessitat d’empelt. Híbrids productors directes (actualment prohibits).

Vino flojo

Vi de pocs graus.

Vino picau

Vi un poc agre.

Vino de piqueta

Zabucar/ Amorgonar

Zarcillo

Vi que es mantenia en bones condicions durant aproximadament un mes Soterrar una sarment, arquejant-ho en forma de U, sense tallar-ho del cep mare, deixant fora un brot, perquè la part soterrada tire arrels i forme una nova planta, una vegada ha brollat, es pot tallar del cep mare.

Cada un dels òrgans llargs, prims i volubles que tenen certes plantes i que serveixen a aquestes per a agafarse a tiges o altres objectes pròxims, de naturalesa caulinar (pertanyent o relatiu a la tija) en la vinya.

Pámpano

Brot nou del cep.

Picase (el vi)

Agrir-se el vi.

Zofre

Sofre.

Picotiar (el raïm)

Menjar raïm agafant grans saltats, sense tallar el bagot de la vinya.

Zurco

(Solc) Clavill que es fa en la terra amb l’aladre.

Pinta la uva

Comença a prendre color

38/39

Projectes en el territori

2.4 «Digendas» «Digendas» és una paraula que s’utilitza a Viver per a referirse als refranys i expressions col·loquials. Com a grup de recuperació de la cultura del vi, el nostre treball s’ha centrat en la recuperació de les «digendas» relacionades amb la vinya, la vinya i el vi: “Poda prompte, poda tard; però la de març ja no val.”

“Vi que del cep va vindre, vi amb tanta candor que a un home, sense saber lletra, el va fer predicador.”

Per Sant Jaume i Santa Anna pinten el raïm i a la Mare de Déu d’Agost ja estan madures.

3. Donar a conèixer la cultura del vi (2013)

Un veí que no tenia descendents directes, en el seu testament va deixar escrit: “Als frares de Viver deixe totes les meues vinyes, que les caven, llauren i poden i veremen les meues nebodes.”

2013 ha sigut un any molt important per a nosaltres. Hem començat a arreplegar el patrimoni cultural del vi a Viver i també hem intentat donar a conèixer el nostre treball aprofitat moments importants per al poble i les ocasions que en Patrimoni hem tingut.

Tres festes hi ha l’any, que lluïxen més que la Lluna: sacacubo, matapuerco i el dia de la freidura.

“En la teua porta vaig plantar un pi i en la teua finestra un parral, de raïm de morenillo, moscatell i bobal.”

2014

Vi de revolandín, de revolandín de copín, de copín, de copín de copa el que no diga tres vegades vi de revolandín, de revolandín de copín, de copín de copín de copa no beu vi d’esta bóta.

“Bóta que abans vas ser xota, per eixes muntanyes de dalt, per eixes muntanyes de baix, ací ha vingut a pixar a la boca del tio Paco.”

Dones famoses a Viver (dècada 1940), per a beure vi: la tia Ranchera, la tia Marza i la tia Camuñas.

Les tres dones van fer una aposta que consistia a no mencionar la paraula vi en parlar d’ell: La tia Ranchera deia: Ai d’aquell!

La tia Marza afegia: no es pot passar sense ell…

La tia Camuñas concloïa: escotem-nos (paguem entre les tres) i anem per ell.

6

Coratjós licor el vi… criat entre verdes mates que a l’home més poderós el vas fer caminar a arrastrons, però t’emprenyaràs… que per molt que jo bega… a mi no m’emborratxaràs!

3.1. La Fira de l’Oli de Viver La presència i participació del Grup de Recuperació de la Cultura del Vi a Viver en la Fira de l’Oli, dels dies 8 i 9 de juny, ha sigut molt positiva. Hem ensenyat el nostre projecte de catalogació i difusió del patrimoni cultural i han sigut moltes les persones que han participat, oferint informació, objectes, etcètera.

Per a la Fira de l’Oli, el grup de Viver hem preparat, en el marc de les tutories de projectes de Patrimoni, tres panells per a donar-nos a conèixer com a grup i per a difondre la importància que per al poble va tindre el cultiu de la vinya.

Els capellans i taverners Són de la mateixa opinió, Com més batejos fan Més diners van al calaix.

A tota la gent que s’hi ha acostat se li ha explicat el projecte i els seus objectius. Un dels panells preparats arreplega el pla del nucli urbà de la població amb més de 70 cups senyalitzats. Sobre aquest pla, la gent ha pogut realitzar les seues aportacions i el resultat ha sigut la localització de nous cups, cellers i destil·leries.

Gràcies Senyor per aquest vi, Fruit de la vinya i del treball I servisca per a purificació dels nostres cossos I la salvació de les nostres ànimes.

A més de l’inventariat de les edificacions del vi, hem realitzat l’arreplega d’informació oral relacionada amb el vi, la seua elaboració, conservació i s’ha completat el vocabulari específic d’aquest treball i forma de vida tradicional.

07. Viver En concret, la difusió del projecte en la Fira de l’oli ha aconseguit: - Vocabulari relacionat amb el tema que ens ocupa.

- Dites populars de l’època.

- Localització exacta d’onze cups desapareguts, en alguns casos fins a l’any en què van ser destruïts.

- Localització exacta de tres cups que existeixen però que, en estar integrats en vivendes, es va tapar la part superior per a aconseguir una habitació.

- Localització exacta de dues destil·leries. En un cas, la persona que ha informat és nét de l’amo, i per això hem conegut el nom del titular de la destil·leria així com l’any en què va desaparèixer (1906).

- Localització exacta de dos cellers, dels quals un encara existeix i una de les seues parets és del cup, on està la canella per on eixia el vi.

- Dos banastells (que vam netejar i exposar en la fira).

- Una peça de pedra d’un cup amb la canella d’eixida del vi.

- Un contacte amb la Universitat Politècnica de València.

4. Els reptes per al 2014 Per a 2014 el repte del grup de Viver és completar el cicle del vi sense perdre de vista les evidències materials i tota la cultura immaterial oral que l’envolta. En aquest sentit, el grup continuarà amb la recollida oral del procés tradicional del vi: verema, transport, elaboració, productes i continuarà recuperant el vocabulari i història oral del vi Respecte a donar a conèixer el projecte, els treballs de neteja i desbrossat dels cups de la Rocha Palmera i de Ragudo ens permetran tindre un escenari per a poder plantejar visites que ens permeten donar a conèixer el nostre treball, grup i patrimoni cultural del vi.

3.2 La difusió del projecte de Viver en Patrimoni L’any passat el grup de Viver va participar en la VIII Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural (20 de juliol) presentant el nostre projecte i per al número 5 de la revista de Patrimoni vam escriure l’article «El patrimoni de la vitivinicultura de Viver» en el qual presentem el nostre projecte de recuperació de la cultura del vi i de la importància històrica del vi per a Viver.

El grup a la Fira de l’Oli de Viver

Grup de Patrimoni de Viver

40/41

Projectes en el territori

Fragments dels «trobos» amb la seua transcripció

6

2014

08. La nostra història oral Grup del voluntariat de Sot de Ferrer i col·laboradors locals

Aquest projecte comença arran d’una reunió de voluntaris de Sot de Ferrer en què es va parlar de recollir la història oral de la nostra població. Per a dur a terme aquest treball tenim dos punts de partida molt importants: el material recopilat per la Penya “del güen yantar” i el treball d’arreplega d’història oral realitzat per unes veïnes de la població.

La nostra història oral és fonamental per a conèixer millor el nostre poble. Ens conten anècdotes que ens aporten una informació preciosa i única. En aquest sentit, el nostre projecte realitzarà entrevistes als nonagenaris que encara tenim en la població perquè ens puguen ajudar a conèixer millor el nostre passat.

Fa uns onze anys, la Penya “del güen yantar”, que són un grup d’amics que es reunien els dimarts per a sopar, van començar a escriure dites, anècdotes, cançonetes, seguidilles, etc., del poble i des d’aquest punt de partida començarem la nostra investigació.

Refranys d’una senyora nonagenària de Sot de Ferrer:

Entre el material arreplegat per la Penya, hem trobat uns «trobos» de 1899, que són unes crítiques que es cantaven pels carrers de la població el dia dels Sants Innocents i que aquell any es van dedicar a l’alcalde del moment, que era Francisco Peiró Piquer.

“En el carrer sant Cristòfol, cantonada amb sant Miquel hi habita un subjecte que Déu ens lliure d’ell” “Arregla un vestit i passaràs l’any, Torna’l a repassar i el tornaràs a passar”

Com hem dit abans, a més de la història oral recollida per la Penya “del güen yantar”, el grup encarregat de dur a terme aquest projecte compta amb el treball realitzat per unes veïnes de Sot de Ferrer quan estudiaven i que està format per cançonetes, travallengües, dites i endevinalles de l’època.

42/43

Projectes en el territori

Biblioteca de Sot de Ferrer. Anys 80

Seleccionant llibres en la biblioteca Sot de Ferrer 2014

6

2014

09. El 45 aniversari de la biblioteca municipal de Sot de Ferrer Grup de Voluntariat local de Sot de Ferrer

Enguany es commemora el 45 aniversari de la biblioteca local i el grup de voluntariat ha volgut començar a posar en valor aquest patrimoni local. “….la biblioteca com un centre cultural on es pot llegir amb tranquil·litat, és un lloc on hi ha molts llibres: infantils, de primària, interessants, de terror, fantasia i d’aventures. Pots emportar-te llibres, pots usar ordinadors per a buscar informació de les coses, pots imprimir coses. La biblioteca és interessant perquè pots descobrir moltes coses” Escrit d’una lectora de 7 anys, sobre la biblioteca La biblioteca municipal de Sot de Ferrer és de gran interès tant per als veïns i veïnes de la població com per a tota la comarca, ja que compta amb un important nombre de llibres històrics locals i comarcals.

Des de la seua inauguració, la biblioteca prepara per al Dia del Llibre un fullet titulat “Aproximació a la nostra història” en què s’escriu sobre Sot i el seu patrimoni, cultura, entorn, i en el qual tenen el seu espai de participació les persones a qui els agrada escriure històries o poemes.

Com a part de la posada en valor de la biblioteca i amb motiu dels seus 45 anys, per a enguany el fullet ha arreplegat les entrevistes realitzades a la gent que va fundar la biblioteca i a alguns dels lectors que, durant aquests anys, han donat vida a aquest patrimoni que tenim a Sot de Ferrer.

Finalment, cal dir que aquest projecte és un treball ardu i costós però creiem que val la pena donar un poc del nostre temps. Agraïm l’esforç econòmic de l’Ajuntament i de tots els col·laboradors que estan fent possible que aquest bell patrimoni perdure per a les generacions futures.

Els treballs que s’estan realitzant per a la seua actualització i posada al dia, s’estan centrant a detectar els llibres repetits, obsolets i deteriorats, i a partir d’ací realitzar els ajustos necessaris.

A més, s’estan reorganitzant els temes i l’estructura pròpia de la biblioteca, es va a crear una nova base de dades que incloga els volums presents i es digitalitzarà el fons.

Seleccionant llibres en la biblioteca Sot de Ferrer 2014

44/45

En profundidad

Vista de la platja de l’Albir, el centre turístic de l’Alfàs del Pi

6

2014

EN PROFUNDITAT 10. Del recurs al producte: la gestió del patrimoni cultural en l’Alfàs del Pi (Alacant) Carolina Frías Castillejo. Ajuntament de l’Alfàs del Pi

Per què és necessari difondre el patrimoni? És difícil contestar a aquesta pregunta sense caure en reduccionismes, però en la gestió cultural sabem que allò que no es difon no es coneix i, per tant, no existeix. Les noves tecnologies de la informació i la comunicació proporcionen unes possibilitats molt interessants per a donar a conèixer els productes culturals, les activitats d’un museu i, sobretot, per a crear lligams d’unió amb els usuaris i el públic. L’Alfàs del Pi és un municipi de 22.000 habitants situat a la Costa Blanca, una de les àrees turístiques més importants de la Comunitat Valenciana. La seua transformació d’una població agrícola a una població turística i de serveis va començar a produir-se en la dècada de 1960 i es va consolidar en els anys 80, amb una influència notable de Benidorm en aquest procés. El model turístic implantat es basa en el sol i platja amb un perfil d’usuaris de famílies joves i de mitjana edat i persones jubilades. A aquests visitants eventuals hem de sumar una proporció important de residents estrangers que tenen la seua vivenda estable a l’Alfàs. Aquests residents, la major part de procedència anglesa i noruega, estan bastant integrats i estan considerats part de la població local a l’hora de programar les polítiques culturals i turístiques. És obvi que la realitat territorial del municipi configura una oferta turística tradicional de sol i platja.

No obstant això, en els últims anys s’està treballant en el posicionament dels productes culturals dins de la dinàmica turística municipal, ja que el patrimoni es concep com un recurs fonamental per a l’estructuració d’una destinació turística

de qualitat. S’ha posat en marxa un programa d’estratègies i activitats que amplien notablement l’oferta complementària a la platja per mitjà de productes turístics de caràcter cultural i natural. L’Alfàs del Pi no és l’única població que treballa en aquesta línia. Molts municipis de la Costa Blanca, tant de la costa com de l’interior, posseeixen un patrimoni molt ric i variat, amb béns únics molt potents que, no obstant això, estan en un segon pla davant de l’oferta de sol i platja. Determinades poblacions de la província d’Alacant, com ara la Vila Joiosa, Elx o Alcoi estan reconfigurant la seua oferta turística cap al patrimoni cultural, amb l’objectiu de reactivar els seus recursos patrimonials i potenciar el turisme cultural.

A l’Alfàs del Pi les àrees municipals de cultura, medi ambient i turisme treballen juntes en la planificació, execució i divulgació de diferents iniciatives amb l’objectiu d’oferir una imatge integral de la seua oferta cultural i natural, una imatge que s’aproxime més a la complexa realitat del municipi. D’aquesta manera, es pretén superar la simplificació tradicional de destinació turística centrada en la platja. Aquestes iniciatives es basen en unes premisses comunes, com són: • • •

Dur a terme actuacions arquitectòniques i museogràfiques adequades.

Unificar els criteris d’interpretació del patrimoni Evitar les activitats aïllades i potenciar la seua inclusió en campanyes o programes més amplis

46/47

En profundidad

Museu a l’Aire Lliure Vil•la Romana de l’Albir

Termes de la vil•la romana de l’Albir

•

quasi 30.000 visitants des de la seua obertura. En tan sols tres anys les actuacions han aconseguit recuperar un jaciment pràcticament abandonat i convertir-lo en un museu a l’aire lliure on s’estudia, conserva i divulga el patrimoni arqueològic de l’Alfàs del Pi.

• • • • • •

Coordinar les actuacions entre les diferents àrees de competència municipal i amb altres administracions públiques.

Implicar els empresaris locals Preveure un estricte pla de manteniment dels espais Planificar els horaris adaptats a la demanda dels usuaris en funció de l’època de l’any Dissenyar activitats durant tot l’any, no sols a l’estiu Programar activitats per a tots els públics, no sols per a escolars.

Comunicació constant amb els informadors turístics

Les àrees a què es dirigixen les polítiques de valoració del patrimoni són dues: el nucli urbà i la platja de l’Albir, però és en aquesta última zona on es localitzen els productes patrimonials més consolidats de l’Alfàs del Pi. Els treballs s’han centrat en dos elements: el jaciment arqueològic de la Vil·la Romana de l’Albir i el Parc Natural de la Serra Gelada.

El conjunt arqueològic de l’Albir és un dels jaciments tardoromans més importants de la Comunitat València. Les excavacions dutes a terme entre 1979 i 1993 van traure a la llum un assentament rural datat entre els segles II i VIII d.C. La seua fase més monumental correspon als segles IV i V d.C., quan aquesta zona era un vicus format per una vil·la senyorial i una àrea funerària en què destaca un mausoleu de planta rectangular. Els primers treballs van ser dirigits per l’arqueòleg José Guillermo Morote, qui va excavar la necròpolis, les restes mobles de la qual es troben dipositades en el MARQ. En 2008 es van reprendre les excavacions arqueològiques en col·laboració amb la Universitat d’Alacant i al març de 2011, després de l’execució d’un projecte de posada en valor de les termes de la vil·la, es va obrir al públic el Museu a l’Aire Lliure Vil·la Romana de l’Albir. El jaciment s’ha convertit en un dels elements patrimonials més rellevant de l’Alfàs del Pi, amb

6

2014

El Parc Natural de la Serra Gelada és un dels entorns més singulars i bells de la Comunitat Valenciana. Aquest espai posseeix uns valors naturals i culturals tan rellevants que va suposar que fóra inclòs en la xarxa de parcs naturals de la Generalitat Valenciana en 2005. L’àrea protegida comprèn els municipis de l’Alfàs del Pi, Benidorm i Altea, i està gestionat per la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient.

Fruit de la col·laboració entre l’administració local i autonòmica s’han executat projectes tan significatius com el Centre d’Interpretació del Far de l’Albir que, des de la seua obertura al públic a l’octubre de 2011, ha provocat una completa dinamització del parc natural quant a conservació dels seus béns patrimonials i a la realització d’activitats culturals i didàctiques (visites guiades, teatralitzades, exposicions, tallers, jornades de portes obertes, etc.) que tenen un gran suport dels usuaris. Des de l’obertura del Centre d’Interpretació s’han iniciat altres projectes, com ara l’excavació i restauració de la torre Bombarda, el disseny de la ruta interpretativa del camí del far o la posada en valor de l’aljub del far.

Amb l’objectiu d’obtindre la màxima difusió possible dels recursos i de les activitats evitem l’organització d’activitats aïllades per a englobar-les en campanyes turístiques integrals.

D’aquesta manera, les accions entorn del Museu de la Vil·la Romana i al Parc Natural s’emmarquen en campanyes com We Love Sundays Albir o Winter Sun, on es potencia amb una marca única tots els elements d’interès cultural, d’oci i de sol i platja en la platja de l’Albir. Festivals com ara Estiu Festiu incorpora cada estiu tallers didàctics i concerts de música clàs-

10. Alfàs del Pi

Far de l’Albir

Interior del Centre d’Interpretació del Far de l’Albir

Imatge promocional de la campanya We love Sundays

sica a la vil·la romana i la setmana cultural L’Alfàs amb Història dedica una setmana d’abril a divulgar un element històric de l’Alfàs amb l’organització d’actes i activitats didàctiques.

Les estratègies de desenvolupament local necessàriament han d’incloure projectes de posada en valor del patrimoni cultural i natural, ja que és un sector que permet un creixement econòmic sostenible en el sector serveis i en la generació d’ocupació. Aquesta concepció social del patrimoni, en la qual els béns patrimonials deixen de ser recursos per a convertir-se en productes turístics, és la que converteix el patrimoni en un motor de desenvolupament econòmic. Per tant, les iniciatives a què ens hem referit han de comptar amb un pla de divulgació. El primer pas que s’ha de dur a terme dins d’aquest pla és realitzar un diagnòstic inicial, establint el context social, les estratègies territorials i efectuant una anàlisi de la demanda existent en el municipi. En l’anàlisi inicial han de definir-se qui són els destinataris del producte, el context

Ruta #instalbir per a difondre la vil•la romana en Instagram

social en què s’emmarca el producte turístic i les estratègies territorials supramunicipals, tot això amb l’objectiu de conèixer la demanda dels usuaris potencials. Un bon projecte cultural ha de tindre en compte tant els visitants eventuals com la població resident: la implicació dels habitants del municipi en el projecte és necessària perquè tinguen una concepció positiva del patrimoni, s’hi identifiqueni el senten part de la seua història. A continuació, s’ha de comprovar la relació entre les demandes percebudes i l’oferta i modes de divulgació existents per a ser capaços de fixar les estratègies del pla de promoció. Una vegada determinades aquestes premisses es defineixen les accions divulgatives i s’implanten els sistemes de difusió.

48/49

En profundidad

El pla de promoció ha de partir d’un producte de qualitat, amb un projecte museogràfic innovador, atractiu i accessible en el qual es duga a terme un estricte pla de manteniment.

Aquest pla ha de tendir a la sostenibilitat, trencant la marcada estacionalitat de les visites turístiques dels destins de platja.

A més, és molt important integrar el producte en polítiques territorials que superen l’àmbit municipal, a fi d’aconseguir la màxima difusió possible. Sempre cal identificació del producte amb una marca de qualitat, la qual cosa s’aconsegueix planificant totes les activitats de divulgació. D’aquesta manera s’aconseguirà ampliar al màxim els grups de potencials visitants. Les accions divulgatives estan destinades a integrar les activitats programades en l’oferta turística del municipi.

La difusió d’aquestes accions es pot realitzar a partir de dos sistemes: difusió offline i difusió online. La difusió offline són les accions tradicionals empleades per a donar a conèixer un producte turístic o una activitat: cartelleria, premsa, campanya paraigua, fullets i guies, rodes de premsa i punts d’informació turística.

La difusió online, en canvi, empra uns mitjans digitals que en l’actualitat es troben en ple desenvolupament. Els webs corporatius, els blogs, però sobretot les xarxes socials, s’han convertit en unes eines imprescindibles en la divulgació del

patrimoni cultural i natural. La incorporació de tècniques de màrqueting en la divulgació del patrimoni ha portat a la generació de social media plan específics per a temes culturals.

Avui en dia, la majoria dels museus i serveis de patrimoni compten amb una estratègia de presència en les xarxes socials per a aprofitar aquest nou canal de comunicació. Les accions que permet desenvolupar una presència efectiva en les xarxes socials (principalment Facebook, Twitter i Instagram) són nombroses: promoure el coneixement del patrimoni natural i cultural, oferir informació de servei, segmentar i conèixer millor el nostre públic, monitoritzar la marca i, sobretot, a partir de la relació amb els seguidors, crear una comunitat cohesionada entorn del nostre producte de patrimoni cultural i natural.

Per a finalitzar, tornem a la qüestió plantejada a l’inici: per què és necessari difondre el patrimoni? En primer lloc, per a conscienciar el públic, tant local com visitant, del valor que té el patrimoni per al desenvolupament social i econòmic d’una comunitat. La salvaguarda dels nostres elements patrimonials no és possible sense un coneixement d’aquests valors per part de la societat que viu aquest patrimoni. A més, la difusió fa visibles als gestors culturals i potencia la seua labor en la gestió municipal, una labor que des de la nostra perspectiva es converteix en imprescindible, ja que els ajuntaments són els primers responsables de conservar, acréixer i divulgar el patrimoni cultural. Finalment, una adequada difusió permet formar una comunitat cohesionada entorn del patrimoni i dotar-la d’uns senyals d’identitat que la diferencien de la resta de municipis del seu entorn.

Perfil de Patrimoni l’Alfàs en Facebook

Perfil de @patrimonioalfas en Twitter

6

2014

Taller didàctic en el Museu de la Vil•la Romana

11. Acostament al patrimoni local d’Osona, el cas de Santa Magdalena de Vilarestau Abraham Giraldés Queralt, Maria Martínez Ramírez i Pau Menéndez Molist

1. Introducció Endinsant-nos en el terme municipal de Centelles, poble situat al sud de la comarca d’Osona, es troba el pla de la Garga, un altiplà situat en la capçalera del riu Congost de 640 a 800 metres d’altitud. En aquest replà rocós es varen construir diversos masos per al conreu de les terres, sent el Mas Cerdà el més rellevant, tant per les seves característiques, és un gran casal envoltat d’altres edificacions, com per ser el lloc de naixement d’Ildefons Cerdà, el creador de l’Eixample de Barcelona.

A escassos 150 metres de distància, es pot albirar amb facilitat un monticle cobert per vegetació que a priori sembla una petita elevació del terreny, però, de més a prop es poden apreciar un seguit de pedres que delimiten la silueta d’una estructura. Aquesta és l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, antiga església sufragània de molta importància en el territori entre els segles xii i xvii i que en segles posteriors aniria entrant en decadència fins al segle xix. La construcció d’una capella pròpia dins del Mas Cerdà feren caure en l’oblit l’antiga església.

La voluntat d’aquest acostament és fruit de l’interès per conèixer l’articulació del territori a l’època medieval, entenent que l’església hi tenia un paper clau dins del pla de la Garga.

Visió de l’església envoltada de vegetació

2. L’origen del poblament d’Osona A cavall de finals del segle viii i principis del segle ix, els francs varen conquerir els territoris catalans sota domini musulmà fins al riu Llobregat, els quals passaren a ser anomenats com la Marca Hispànica, o com la historiografia moderna anomena, la Catalunya Vella. Si bé el domini pràctic d’aquests territoris passaria als comtats catalans, vassalls dels francs, la realitat

50/51

En profundidad

del domini requeia en unes terres que es trobaven amb molt poca població. Les causes de la despoblació, en uns territoris que tampoc havien aconseguit elevades densitats de població en època romana, foren la inestabilitat política iniciada en els anys precedents a la caiguda de les províncies romanes, amb el consegüent domini dels visigots que finalitzà amb la conquesta musulmana.

La situació de la comarca d’Osona durant el segle viii és tota una incògnita, situació similar a la resta del territori. No hi ha gaires fonts documentals, tot i que les que es coneixen, situen la ciutat d’Ausona com l’eix del poblament. La dita ciutat, cap al 798, es troba deserta, probablement devastada per les contínues lluites frontereres (OLLIC, 1999). La desaparició d’Ausona va ser molt important: desorganitzava el poblament de la zona, es dissolien nuclis urbans d’importància i desapareixia la seva seu episcopal, l’Ausonitanae civitatis episcopus, la qual havia tingut una gran activitat i havia participat en els concilis visigots, de la qual cosa tenim constància gràcies a la firma del bisbe Wisefred: Ausonensis episcopus (OLLIC, 1999). La desarticulació total del territori féu que tant els carolingis com els musulmans consideressin el territori desert.

D’aquesta manera, uns preferirien obviar l’administració de les comunitats que quedaven, i els altres, fortificar i concentrar les seves defenses al voltant de Barcelona i Terrassa.

Les terres de la Cerdanya foren de gran importància estratègica per al domini carolingi i més tard per als comtats catalans.

La seva situació permetia vigilar la frontera musulmana a la vegada que mantenia oberta la via de comunicació amb el regne carolingi. L’any 798, el rei franc Lluís I ordenava la fortificació d’enclavaments a Osona i els deixava sota el comandament del comte Borrell, suposat comte de la Cerdanya i Urgell. Només amb aquest gest es pot veure la importància que els francs concedien al comtat de la Cerdanya, al qual se li atorgà la jurisdicció dels territoris d’Osona i del Berguedà. El canvi en l’estratègia de la conquesta del sud dels Pirineus per part dels carolingis portaria que aquests refermessin el seu domini sobre els territoris que abans havien passat per alt, per acostar-se a les terres musulmanes. Així es decidiria moure la capital del territori, abandonant la ciutat d’Ausona i construint una de nova, Roda, allà on hi havia hagut un poblat ibèric. L’Esquerda, com la coneixem actualment, es convertiria en un nucli fortificat que donaria seguretat a la població dels voltants i guanyaria en importància fins al segle xi, deixant en un discret segon pla la ciutat d’Ausona (OLLIC, 1999). Malgrat l’interès a reflotar el territori osonenc, no es va buscar la restauració de la seu episcopal i es va cedir la diligència religiosa al bisbat d’Urgell, el qual s’incloïa dintre del lideratge politicomilitar del comtat de la Cerdanya (MARTÍ, 2006).

L’estela ascendent del comtat pirenaic acabaria de manera sobtada amb la revolta d’Aissó de l’any 826, una revolta promoguda per la noblesa nadiua en contra de l’establiment d’un

6

2014

nou ordre dirigit per la noblesa franca. La principal zona de conflicte fou Osona, i la intervenció dels musulmans al costat dels revoltats, per evitar que l’imperi carolingi continués la conquesta de la península Ibèrica, agreujà el conflicte. La revolta acabà amb setges frustrats a Girona i Barcelona. Osona, com a territori de pas dels exèrcits, va ser devastada i saquejada, així com la ciutat de Roda, que va ser destruïda. De nou, el territori quedava despoblat i desorganitzat després de les primeres iniciatives del comte Borrell. Davant dels francs, el comtat de la Cerdanya, com un dels territoris implicats, va ser reprimit: els privilegis que se li havien concedit van ser suprimits i durant cinquanta anys estaria lluny de l’esfera política (MARTÍ, 2006).

L’any 878 Guifré el Pelós va ser nomenat comte de Barcelona i Girona, sent comte també de la Cerdanya i Osona. L’expansió de la casa comtal barcelonina arribava a tot el Berguedà i a zones del Bages, el Solsonès i l’Alt Urgell. Als nou territoris, la restauració de la seu episcopal de Vic o les fundacions monàstiques del Ripollès, serien el pal de paller per la consolidació dels dominis del comte. Però, un dels principals problemes continuava sent la despoblació de l’interior de Catalunya. La política comtal dels següents anys es basaria en la concessió de cartes de privilegis i franqueses i cartes de poblament per tal d’atreure habitants cap a l’interior. L’origen d’aquests repobladors és bastant divers, el bisbe Idalguer, el segon bisbe de la restaurada seu d’Osona, ho descriu com una varietat “[...] (d’)homes de diferents llocs i nacions”. L’historiador Ramon d’Abadal anava més enllà d’aquesta afirmació del bisbe i s’atrevia a proposar que gran part d’aquests repobladors provenien del nord: “Uns i altres extrets per Guifred, segurament, d’entre els seus fidels vassalls de la Cerdanya i del Conflent” (ABADAL, 1926-1952). I és que el comtat de la Cerdanya podria presentar un excedent poblacional com descriu Abadal en una altra obra “que una part important dels nous pobladors, sobretot del Ripollès, Lluçanès, Plana de Vic i Guilleries, procedien d’aquest brollador de la Cerdanya d’on sempre han sobreeixit gents cap a les terres de migdia” (ABADAL, 1965).

Si bé la presència de pobladors procedents del comtat de la Cerdanya va ser bastant notable, tampoc es pot afirmar amb rotunditat que van ser els únics a emigrar cap a altres terres, atès que probablement també haurien vingut a Osona serfs i esclaus del comtat del Conflent i de Girona. Tot i així, es pot seguir la seva línia d’expansió a partir de la toponímia del territori català, ja que el gentilici singular “Cerdà” és present arreu de tota l’anomenada Catalunya Vella, tant per donar nom a l’orografia com a construccions.

En el cas que ens centrem del sud de la comarca d’Osona, els indicis de presència de pobladors provinents de la Cerdanya els trobem en els diversos masos situats en els termes municipals de Centelles i Sant Martí de Centelles. El Mas de la Rovira dels Cerdans, el Mas dels Cerdans de Dalt, el Cerdà de la Garga, a més d’altres elements de menor importància com la Font dels Cerdans i la Costa del Cerdà, són estructu-

11. Osona

Mapa de Catalunya amb les ubicacions de la comarca d’Osona, Centelles, el pla de la Garga i la situació de l’església i els masos

res que les podem relacionar amb la presència comtal a través de l’abadessa Emma, la qual va consagrar les parròquies d’Aiguafreda i de l’Ametlla (MARTÍ, 2006).

La dispersió dels topònims en el territori obeeix a la participació de gent armada provinent de la Cerdanya que participava en les conquestes dels comtats catalans i després s’assentava a les terres conquerides i no tornaven als Pirineus. Rere les conquestes de Guifré el Pelós es pot apreciar l’aparició de nombrosos indrets amb l’onomàstica del comtat pirenaic (MARTÍ, 2006). La seva presència a Osona seria similar als casos del Berguedà i el Vallès, és a dir, la presència dels cerdans estaria determinada per establiments petits, sovint masos o cases pairals.

3. Situació territorial del Pla de la Garga L’església de Santa Magdalena de Vilarestau està situada al terme municipal de Centelles (Osona, Barcelona) a uns 13 km des del centre de la població. Centelles es troba en el lateral occidental de la vall del Congost, punt on s’inicia la plana de Vic cap al nord i es vigila l’accés des del Vallès Oriental. La vila està protegida per les defenses naturals de les muntanyes del Montseny a llevant, els cingles de Bertí a la banda meridional i a l’oest l’altiplà del Moianès amb la serra de Ponent, quedant

així closa però deixant-la estratègicament ben comunicada.

La seva extensió ha variat molt al llarg del temps. Des d’època medieval, Centelles formava part de la baronia que s’estenia gairebé des de Tona fins a Sant Miquel Sesperxes. Avui dia, el seu terme s’ha reduït dràsticament als 15,13 km2.

Al sud d’aquest terme municipal trobem el pla de la Garga, d’uns 13 km2, que limita al nord amb el Mas Llavina i la Font de Bofill, a l’oest amb la serra de Ponent on trobem l’antic nucli de Sant Martí de Centelles i el castell de Sant Martí, també anomenat dels Centelles, al sud amb el pla de Sant Miquel i els camps d’en Febrer, i per l’est amb un impracticable avenc de més de 200 metres de tall que el separa del nucli d’Aiguafreda.

La plataforma que ocupa el pla de la Garga té una altitud mitjana de 650 metres, amb un pendent ascendent d’orientació NOSE que arriba fins als 751 metres aproximadament a l’extrem meridional. El territori està format per margues grisoblavoses del període eocè de l’època terciària, però abunden molt en el terme les roques calcàries aprofitades com a material constructiu des de molt antic i també utilitzades per a la fabricació de calç (PLADEVALL, 1987). La vegetació està composta sobretot pel pi pinyer a les parts més baixes i abruptes, tot i que apareix alguna alzina a la part més elevada. El sotabosc és el típic de brucs i bolles, amb escassa presència de boix.

Durant anys s’hi han practicat tasques agropecuàries. En defi-

52/53

En profundidad

nitiva, per la seva situació i característiques topogràfiques, el pla de la Garga és un emplaçament privilegiat des d’un punt de vista de control del territori. Cal insistir en la seva àmplia superfície plana que permet el desenvolupament d’activitats econòmiques rellevants i facilita l’ocupació en hàbitat dispers, en aquest cas de masos.

L’estructura hidrogràfica està composta per la gran riera que circula per la banda nord, la riera blanca, que flueix cap al nord fins a desembocar al torrent de la Llavina, a l’altura del molí amb el mateix nom. Prop del Grauetell, per la banda sud de Sant Pau, sorgeix un torrent que circula cinglera avall fins a desembocar al riu Congost. La predisposició del terreny fa pensar que el pla de la Garga podria ser en època altmedieval un indret ocupat per pagesos i camps de conreu, i que això genera la necessitat de construir una església sufragània en algun punt connectat per una via de comunicació per arrelar els habitants, massa allunyats de l’església de Santa Coloma de Vinyoles, l’actual Centelles. Aquesta església sufragània es va bastir a 150 metres a la banda nord del Mas Cerdà.

4. Les vies de comunicació en el pla de la Garga Avui en dia l’entrada al pla de la Garga es fa mitjançant la carretera C-1413b, que enllaça Centelles i Sant Feliu de Codines, on un conjunt de camins i carreteres rurals donen accés als nombrosos masos i finques de l’altiplà. El camí més antic documentat és la via romana del Congost, que té un bon tram conservat des dels Hostalets de Balenyà fins a l’entrada al Congost passant per Centelles on desapareix a causa de la seva destrucció parcial per a la construcció de l’autovia C-17 i l’antiga variant N-152 (CABALLÉ, ESPADALER, TIÓ, 1988).

Aquesta via té una amplada mitjana de 3,40 metres amb una varietat d’estructures conservades com ara revolts peraltats, murs de contenció i trams empedrats. Ens demostra la importància d’aquest eix que ja comunicava la plana vallesana de la Laietània amb l’Ausatània en època ibèrica i que en època romana també s’aprofita (MENÉNDEZ i MOLIST, 2002). Tot i així, la via està datada del període imperial (amb refeccions medievals i modernes), contrastada pels mil·liaris trobats al Molí de les Canes dels segles iii i iv dC. En cap cas aquesta via passava pel pla de la Garga, però és vital analitzar-la perquè era la via que comunicava Barcino i Ausa, per tant, prou important per revelar el seu interès. A més, cal afegir que al peu del castell de Sant Martí de Centelles hi localitzem una antiga domus encara pendent d’excavar, i entre aquests dos punts en línia recta sobre el mapa hi trobem el pla de la Garga. La documentació medieval (OLIVER, 2011) parla d’un assentament primerenc anomenat Sentilias, amb uns orígens encara per determinar. Cal dir que la ubicació al pla és totalment factible, però en manquen restes arqueolò-

6

2014

giques. D’altra banda, a causa de les cingleres del Cerdà, es perd tota visibilitat del pla des de la via del Congost, les quals ofereixen una protecció natural a les activitats que s’hi duien a terme i als seus habitants.

5. Santa Magdalena de Vilarestau, una trajectòria documental L’any 1097 es consagra l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, sufragània de l’església de Santa Coloma de Vinyoles, situada a l’actual poble de Centelles. La fundació d’una nova església s’atribueix a l’alta densitat de població del pla de la Garga en aquella època i a la llunyania d’aquesta respecte de l’església parroquial de Santa Coloma de Vinyoles (FONT i RIUS, 1969).

La construcció d’una església durant l’alta edat mitjana i la parcel·lació de la sagrera del voltant, sovint sorgia de l’acord entre pagesos, eclesiàstics i senyors feudals (MARTÍ, 1988). La connivència per construir Santa Magdalena de Vilarestau es pot veure en el que resta de l’acta de consagració de l’església, on es relata que un nadiu de la zona, Saporat, sol·licita al bisbe Folch de Vic la consagració del nou edifici, el qual havia estat dotat de terres gràcies a Balasch i Adalgardis, dos prohoms de la zona (VIGUÉ, PLADEVALL, 1984-1998). Pladevall afirma que la capella hauria estat de planta rectangular de 13,20 metres de llarg i 3,50 metres d’ample. Segons les notes d’en Fortià Solà, al segle xvii l’església constaria de dos altars, per als quals s’ordenà construir dues creus, el de Santa Magdalena i el de la Verge del Roser (PLADEVALL, 1956).

A partir del 1040 es produí una major presència de l’església al medi rural. Durant els segles x i xi es percep un procés de divisió del territori mitjançant les parròquies i s’organitza, d’acord amb el braç eclesiàstic, l’espai de pagès. A la plana de Vic, a partir del segle ix, Guifré establí al comtat d’Osona, punt d’entrada als Pirineus pel nord, i al sud a la plana del Vallès, un repoblament basat en l’aprofitament d’antigues estructures territorials que es convertiren en una trama d’esglésies parroquials. La parròquia esdevingué, així, la cèl·lula d’enquadrament del treball pagès i les rendes.

L’expansió religiosa i la civil aniran de la mà. Un aspecte important d’aquesta parroquialització foren les sagreres, que suposaren espais de protecció però també de centralització de béns, facilitant el càlcul i el control sobre la producció i cobrament de rendes (MARTÍ, 1988).

La dotalia de Santa Magdalena de Vilarestau, de la qual no es conserva l’original, ens mostra algunes de les característiques bàsiques de les actes de consagració de l’època: fa referència al motiu pel qual es consagra, és a dir, la construcció d’un edifici de culte destinat a la població del pla de la Garga i voltants. La còpia que es conserva de l’acta inclou una petició al

11. Osona bisbe per anar-la a consagrar i la seva dotació amb alous; a més a més, s’esmenta els límits del perímetre de 30 passes de la sagrera i l’establiment de relíquies. D’altra banda, l’acta de consagració no tracta cap aspecte dels assistents a la consagració ni el ritu.

Tampoc parla sobre el fossar, de l’existència del qual en tenim constància per les visites pastorals del segle xvii. A més de l’acta de consagració, disposem de més informació sobre els béns mobles i el manteniment de la capella gràcies al llibre d’obra escrit el 1761 (Administració de l’Obra, 1761-1831).

La composició dels parroquians de Santa Magdalena de Vilarestau no presenten massa alteracions entre finals del xiv i un segle després, segons les notes manuscrites d’en Fortià Solà (Notes Fortià Solà, 1043-1863).

Les famílies dels masos Ferrer, Cerdà, Folrà, Espluga, Sunyer, Baulet, Montpar i Sabater apareixen en documents del 1376. Al cap de Estat actual de l’edifici 100 anys, continuen sent els mateixos, tot i que el Mas Ferrer, ja és sota domini del Mas Cerdà. Tanmateix, de totes aquestes famílies 6. El projecte: la recuperació de l’església del Mas Cerdà que acudien als oficis de l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, només tenien dret a enterrar-se al cementiri les tres grans famílies del pla de la Garga, els Cerdà, els Sunyer i els Montpar, que eren propietàries d’un gran nombre de terres i Durant els segles xix i xx el Mas Cerdà ha anat a la deriva desque mantindrien la seva hegemonia fins a principis del xix. La prés de ser venut per la néta d’Ildefons Cerdà i ha anat voltant per immobiliàries i propietaris privats, els quals no es preocuresta havien de fer-ho fora de l’espai consagrat i per aquest paren gaire per la conservació dels edificis. L’actual propietari, motiu, de mica en mica, passarien a enterrar-se al cementiri de conscient del valor patrimonial, però també pel seu valor siml’església de Santa Coloma de Vinyoles. bòlic, ha iniciat un projecte de restauració del Mas Cerdà, amb l’adequació dels edificis per donar-ne un ús social i cultural. AcA la visita pastoral de 1686 se li atribueixen a la sufragània tualment s’està duent a terme un projecte de museïtzació del tres cases, que segons el llibre d’obra deuen ser el Montpar, casal, on ja es fan esporàdicament visites guiades i es vol poel Sunyer i el Cerdà (Visites pastorals a Santa Magdalena de tenciar la senyalística i els accessos per incorporar el Mas Cerdà Vilarestau, 1536-1857). Aquestes tres famílies són les que cuia les rutes rurals i culturals que hi ha a la comarca d’Osona den de l’obra de Santa Magdalena fins al 1807, quan es deixen de fer els comptes de l’obra. Quan es produeix l’entrada En aquest sentit, l’abandonament de l’església de Santa Magdels francesos a Vic i a la comarca d’Osona durant la Guerra dalena de Vilarestau, la degradació i les inclemències del del Francès, es destrueixen els ornaments, altars i portes de temps, han provocat l’enrunament parcial de l’edifici, del qual l’església, i el 1831 només l’amo del Cerdà té cura de la capenomés resten un terç dels murs que es conserven en estat lla. El 1852, després de ser abandonada la capella per indigna, precari. La voluntat d’aquest acostament és fer un petit tast com cita el rector de Centelles al seu informe (Visites pastode la recerca que hem iniciat per poder, d’una banda, comrals a Santa Magdalena de Vilarestau, 1536-1857), i davant prendre l’articulació del pla de la Garga i com interactuaven l’absentisme dels propietaris del pla de la Garga, que segons entre si els seus elements i, d’una altra, adequar l’església Font i Rius l’any 1848 és total, Ildefons Cerdà, senyor del Mas perquè sigui coneguda en l’àmbit local i visitable, i pugui ser Cerdà, polític i enginyer del pla de l’Eixample de Barcelona, afegida a les visites i activitats que es duen a terme en el Mas envià a la seu episcopal de Vic una petició per traslladar el culCerdà. Per aconseguir-ho, s’ha fet una investigació d’arxiu i hi te de l’església a una capella que havia fet construir annexa a ha la voluntat de realitzar una intervenció arqueològica per l’edifici principal del Mas Cerdà. acotar tots els ítems que apareixen en la documentació, però que actualment s’han perdut.

54/55

En profundidad

7. Bibliografia ABADAL, R. (1926-1952). Catalunya carolíngia II. “Els diplomes carolingis a Catalunya”. 2 Vols. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.

ABADAL, R. (1965). Els primers comtes catalans. Edicions Vicens Vives. Barcelona.

CABALLÉ, A. ESPADALER, M. TIÓ, X. (1988). Memòria dels treballs d’excavació de la via romana del Congost (Seva-Centelles).

Generalitat de Catalunya.

FONT I RIUS, J.M. (1969). Goigs de Santa Maria Magdalena.

Col·lecció de Goigs “Santa Eulalia”. n.12, 2a edició, BNC, Barcelona.

LACUESTA, R. (Dir.) (2011). Estudi històric, arquitectònic, constructiu i funcional del Mas Cerdà de Centelles. Ajuntament de Centelles. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Centelles.

MARTÍ, R. (1988). L’ensagrerament: L’adveniment de les sagreres feudals. Faventia, n.10, p.153-182, Universitat Autònoma de Barcelona.

MARTÍ, R. (2006). “Els Establiments Cerdans en Catalunya Vella. Cavalls de Troia de la Política Comtal?”. Revista Internacional d’Humanitats. Num. 10. Universitat Autònoma de Barcelona. p. 5-14.

MENÉNDEZ, F. X.; MOLIST, N. (2002). “El camí antic de Barcelona a Vic: el seu pas pel Congost”. V Trobada d’Estudiosos del Montseny. Monografies del Montseny 33. Barcelona.

OLIVER, J. (dir.) (2011). Història i arqueologia del Castell de Sant Martí o dels Centelles. Ajuntament de Sant Martí de Centelles. p. 38-45.

6

2014

OLLICH, I. (1999). “Roda l’Esquerda, la ciutat carolíngia”. Catalunya a l’època carolíngia. MNAC, Barcelona. p. 84-88.

OLLICH, I. (1999). “Vic, la ciutat carolíngia”. Catalunya a l’època carolíngia. MNAC, Barcelona. p. 89-94.

ORDEIG, R. (1982). “Villae”, “viae” i “stratae” d’Osona, testimonis de l’antiguitat a l’època medieval. Ausa X/102-104. Patronat d’Estudis Ausonencs, Vic. p. 387, 400.

ORDEIG, R. (2006). “Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII)“. Anuario de estudios medievales. núm. 36. p. 387-392.

PADRÓS, C. Els camins antics i les vies romanes a la comarca d’Osona. Estat de la qüestió. Estudi inèdit.

PLADEVALL, A. (1956). “Romiatge a Sant Martí de Centelles, Sant Miquel Sesperxes i Bertí”. Ausa, núm. 18. Vic. p. 75.

PLADEVALL, A. (1987). Centelles. Aproximació a la seva història.

Eumo. Centelles.

VIGUÉ, J.; PLADEVALL, A (Dir.) (1984-1998) Osona II, V. 2, Catalunya Romànica. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. pp. 29-31.

Administració de l’Obra. 1761-1831. (AEBV 3.29. Capella de Santa Magdalena de Vilarestau).

Consuetes. 1599-1829 (AEBV 2.42. Arxiu Parroquial de Santa Coloma de Centelles).

Notes Fortià Solà. 1043-1863. (AEBV).

Visites pastorals a Santa Magdalena de Vilarestau. 1536-1857 (AEV 1233).

12. El projecte pedagògic del Centre de Cultura Tradicional-Museu Escolar de Puçol: una iniciativa exemplar de salvaguarda comunitària del patrimoni des de l‘escola al Camp d‘Elx Luis Pablo Martínez Sanmartín. Membre honorífic del Centre de Cultura Tradicional -Museu Escolar de Puçol La ciutat d’Elx compta amb tres distincions UNESCO: el Palmerar, inscrit en la Llista del Patrimoni Mundial l’any 2000; la Festa o Misteri d’Elx, proclamada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial l’any 2001 i incorporada a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat l’any 2008; i el projecte pedagògic del Centre de Cultura Tradicional-Museu Escolar de Puçol, seleccionat l’any 2009 com a projecte que millor reflecteix els principis i els objectius de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (des d’ara, la Convenció), fet que comportà la seua inclusió automàtica en el Registre UNESCO de Millors Pràctiques de Salvaguarda.

Malgrat la seua diversitat, els tres elements mantenen una estreta vinculació. Palmerar i Misteri constitueixen dos dels elements patrimonials que han esdevingut símbols primordials de la identitat local -el tercer és la Dama, físicament absent però iconogràficament ubiqua-, mentre que el projecte pedagògic desenvolupat des de l’any 1968 a l’escola pública unitària de la partida rural de Puçol, al cor del Camp d’Elx, ha esdevingut el més ric i divers dipositari de la memòria col·lectiva del poble d’Elx en el seu passat recent. Puçol, que contribuí substancialment a la bona marxa de la candidatura del Palmerar, il·lustrada en bona mesura per fotografies antigues recuperades pel projecte, custodia informació, en quantitat i qualitat, sobre els últims 150 anys d’història de la Festa d’Elx i dels seus protagonistes, a més de sobre qualsevol

altre aspecte de la cultura tradicional i popular i la vida quotidiana a la localitat.

El projecte pedagògic La candidatura que serví per al reconeixement UNESCO de Puçol descriu de manera sintètica el projecte en els següents termes: El projecte és de naturalesa pedagògica. El patrimoni natural i cultural, tangible i intangible, és la seua eina per a la integració de l’escola en el medi i l’educació en valors. Desenvolupat a l’escola rural pública unitària de Puçol (Elx) el 1968, el projecte ha reeixit en la integració del patrimoni en l’educació formal. Guiats pels professors i els col·laboradors externs, els nens exploren en una atmosfera de joc el ric patrimoni il·licità, en contacte amb els portadors de les tradicions, i contribueixen directament a la seua preservació. Els alumnes fan treball de camp per a la recollida d’informació, museografia i didàctica del patrimoni -entre ells i per als visitants-, estudiant i explorant el patrimoni per ells mateixos. El projecte ha ensinistrat gairebé 500 escolars i ha fet possible un Museu Escolar que compta amb més de 61.000 elements inventariats i 770 registres orals, preservant el patrimoni de la vida quotidiana i promovent la cartografia cultural dels recursos patrimonials locals. Mereix ser seleccionat pel seu caràcter pioner, democràtic, integrador i participatiu; per les seues

56/57

En profundidad

troballes metodològiques; pel seu potencial com a model; i com a evidència de la factibilitat de l’extensió de la preservació del patrimoni ‘de baix cap a dalt’ des de les escoles [original en anglés; traducció lliure de l’autor].

En efecte, aquest projecte pedagògic constitueix un exemple notabilíssim d’integració de l’escola en el medi i del patrimoni en el currículum escolar.

En primer lloc, és un projecte d’educació integral en valors; valors com ara l’afany per aprendre, l’autonomia i la responsabilitat personal, la solidaritat, la cooperació, l’altruisme, el respecte als altres, el treball ben fet i l’estima per la identitat pròpia. En aquest sentit, el patrimoni no és, ni de bon tros, l’única de les eines mitjançant les quals es formen els alumnes. La filosofia que informa el projecte s’incardina en tots els àmbits de la vida escolar, des del manteniment net i ordenat de les aules i els espais comuns de l’escola, fins a la vigilància i l’atenció als més petits, tot passant per la cura de la biblioteca, l’hort i el museu escolar, entre molts altres aspectes.

Cada any es distribueixen responsabilitats específiques entre els alumnes de més edat, com es pot veure a la següent fotografia, que reflecteix la distribució de tasques durant el curs escolar 2011-2012.

Aquest holisme pedagògic, on els alumnes més majors col· laboren activament com a monitors en el desenvolupament quotidià del projecte educatiu, és, en bona mesura, un producte de la mateixa naturalesa del centre, concebut com a escola unitària de primària, on un sol professional de l’educació s’enfronta al repte d’impartir totes les matèries a un grup d’alumnes de totes les edats, des dels nens que gairebé no han aprés encara a controlar el seu cos, fins als preadolescents. En aquest context, resulta lògic que el mestre es recolze en els alumnes de més edat per a desenvolupar amb èxit el procés educatiu multinivell, sistema conegut com a mètode mutu o lancasterià.

El projecte és també des dels seus inicis, com s’ha dit, un projecte d’integració de l’escola en el medi. Ben aviat, el patrimoni, en totes les seues formes (natural i cultural, material i immaterial), va emergir com la seua eina més potent i distintiva, transversal a totes les matèries, amb uns resultats que han anat molt més enllà de la comunitat educativa en sentit estricte per a abastar la totalitat de la població d’Elx. El treball de Puçol amb el patrimoni permet identificar la resta de característiques rellevants del projecte des d’una òptica pedagògica. Així, els protagonistes de l’acció de salvaguarda, en el sentit ampli de l’article 2.3 de la Convenció, són els escolars. Al llarg dels 46 anys d’existència del projecte, els escolars han practicat el treball de camp d’orientació etnogràfica, amb la presa de fotografies, la pràctica de l’entrevista oral i la recollida d’estris, i també el treball de caràcter museològic, amb la inventariació, l’estudi i catalogació, la museografia i la didàctica de les peces recollides; amb diferent èmfasi en un aspecte del treball o en un altre, segons el projecte i el seu medi han anat evolucionant.

El desenvolupament d’aquestes tasques s’ha vehiculat a través experiències característiques del “mètode Puçol”, com són els tallers intergeneracionals de transmissió de sabers tradicionals; la celebració amb participació de la comunitat de les festes tradicionals, amb recreació dels costums populars; o l’explicació de l’exposició permanent del Museu als visitants, ja siguen aquests altres escolars, investigadors, ciutadans d’Elx i poblacions veïnes o turistes forans. L’anàlisi d’aquestes activitats permet identificar altres de les peculiaritats que, en conjunt, singularitzen el projecte de Puçol, com són la participació activa de la comunitat -pares, familiars i veïns- en el procés educatiu; la transmissió directa de coneixements entre els custodis de les tradicions i els escolars; la participació activa de col·laboradors externs; o l’exercici per part dels mestres d’un rol orientador i mediador, més que no del rol clàssic d’ensenyant, unidireccional i jeràrquic.

Sense renunciar al treball amb la memòria ni a altres elements positius de la vella escola, com la bona cal·ligrafia, els escolars es beneficien de les virtuts de l’aprenentatge significatiu, amb l’estímul per al desenvolupament d’una actitud activa envers el descobriment del medi propi, mentre adquireixen destreses clau per la seua futura trajectòria vital, com ara saber treballar en equip o parlar en públic. El projecte, gestat en plena efervescència dels moviments de renovació educativa en el context de la Transició, guarda, doncs, una pregona afinitat amb les propostes de renovació pedagògica de Giner de los Ríos, Montessori, Dewey o Freinet.

Distribució de responsabilitats entre els escolars de més edat

6

2014

Cal, nogensmenys, tenir en compte altres tres trets distintius del projecte per a comprendre la seua robustesa i resiliència, factors que l’han permés sobreviure al llarg de més de quatre dècades, malgrat els canvis en l’entorn social, polític i econò-

12. Puçol mic, i malgrat les dificultats derivades del seu èxit. Aquests trets serien el compromís amb la comunitat, l’obertura a l’exterior i la defensa a ultrança de la independència del projecte.

Les següents pàgines abordaran la qüestió de com i per quines raons una petita escola rural es va convertir en la campiona de la preservació, transmissió i revitalització de les tradicions de la cultura popular local.

Els orígens Quan l’any 1968 el jove mestre Fernando García Fontanet s’incorporà a l’escola unitària de la partida de Puçol, el Camp d’Elx era un paisatge bellíssim que mancava gairebé de manera absoluta de les comoditats de la ciutat. Les carreteres estaven sense asfaltar, el clavegueram era inexistent i hi havia grans deficiències en el servei telefònic i el subministrament elèctric. L’escola s’havia construït anys enrere, de fet, en el context de l’esforç públic per pal·liar altre dels dèficits del Camp: la manca d’una xarxa adequada d’equipaments escolars, agreujada per l’explosió demogràfica dels anys seixanta.

El jove mestre reconegué immediatament la singularitat dels valors patrimonials del Camp i la necessitat de treballar per la seua conservació, en especial en comprovar l’impacte de la modernització de l’agricultura sobre els sabers i els costums agraris tradicionals; però era conscient que calia incardinar aquest esforç en el context de la lluita per la millora de les condicions de vida de la població rural. És així que l’escola inicià l’estudi -i la dignificació- del medi rural, alhora que s’involucrava de manera protagonista en les reivindicacions veïnals per la millora de les infraestructures i els serveis de la partida rural. La comunitat, al seu torn, cooperà amb entusiasme tant en les activitats escolars com en el manteniment i la millora de l’escola. A tall d’exemple, el primer condicionament del pati exterior i la tanca perimetral del col·legi va ser fet pels propis familiars dels alumnes; sense oblidar que els arbres que hui en dia protegeixen amb la seua ombra als escolars van ser plantats pels alumnes d’aquelles primeres promocions de Puçol.

Fins a dates recents, fer la seua pròpia història no ha estat una preocupació primordial per al projecte. Es tracta d’una nota comuna a les iniciatives animades pel voluntarisme, que amb prou feines sobreviuen i acostumen a consagrar a aquest objectiu tots els esforços. Historiar el projecte ha estat sentit com un objectiu prioritari, per primera vegada, en el context de la preparació de les candidatures per a l’obtenció del reconeixement internacional, ja que calia construir una narració coherent i creïble de la seua trajectòria. El treball de reconstrucció històrica està encara, però, lluny d’haver acabat. Fins que no es controlen els fons documentals més antics, tant els generats pel projecte com els generatsal voltant del projecte,

ni es duga a terme l’enquesta oral sistemàtica de la gent que el va viure en primera persona, les fonts seriades més fermes i accessibles per a la reconstrucció de la història del projecte són l’hemeroteca -buidada pel mateix centre però que no es remunta més enllà del 1982-, i el butlletí El Setiet -que vingué a succeir a partir de l’any 1992 el periòdic escolar Els escolars-; fons a les quals cal afegir uns pocs treballs monogràfics publicats per persones vinculades al projecte o que en són bones coneixedores i algunes propostes projectuals generades per Puçol que reflecteixen bé l’esperit del projecte pedagògic global. És per això que, ara per ara, desconeixem en quin moment exacte s’inicià el treball sistemàtic en la dimensió patrimonial del projecte pedagògic. Hi ha clars indicadors que el projecte estava ja plenament en marxa com a projecte d’educació integral en valors des de l’arribada de Fernando Garcia Fontanet a l’escola. En efecte, durant els anys setanta, l’escola de Puçol rebé per tres vegades el premi de la Diputació Provincial d’Alacant a l’escola més neta. D’altra banda, el testimoni de Don Fernando i el d’uns altres professionals de l’educació que conegueren els primers anys de treball a l’escola, permet defensar que la part patrimonial del projecte s’activà ben aviat, i ja es trobava en funcionament a mitjans dels anys setanta. Les experiències patrimonials prèviament assajades isqueren sens dubte reforçades de la participació de l’escola de Puçol en el projecte “L’escola i el seu medi. Utilització didàctica de l’entorn”, coordinat entre 1976 i 1978 per Manuel Rico Vercher al Centre Pilot “El Palmerar”, dins el programa EDINTE (“Programa de Ensayo y Difusión de Nuevas Técnicas Educativas”) de la Direcció General d’Educació Bàsica del Ministeri d’Educació.

Difusió, consolidació i expansió Significativament, la incorporació de l’escola a les lluites veïnals va permetre donar a conèixer el projecte de Puçol a la resta de la societat il·licitana, tot desfermant dinàmiques que provocarien una crisi de creixement vinculada al reconeixement del projecte per la ciutadania i les autoritats locals. L’esperit comunitari conferí notorietat al projecte. En efecte, les primeres notícies sobre Puçol a la premsa local, publicades entre 1982 i 1983, recullen la participació de Fernando García Fontanet, en nom de l’escola, en les reunions reivindicatives sostingudes pels líders veïnals de la partida rural amb els responsables municipals.

L’activisme del mestre i la incorporació de l’escola i el seu museu dins la relació de millores reclamades per la comunitat veïnal cridaren l’atenció dels periodistes. Els professionals de la informació començaren a visitar el col·legi i en publicaren articles on subratllaven no sols la qualitat dels fons museogràfics en constitució, sinó aspectes per a ells sorprenents -per eixir-se’n d’allò que hom podia esperar trobar en una es-

58/59

En profundidad

Una de les primeres notícies aparegudes a la premsa d’Elx sobre el projecte de Puçol

Una imatge de la mostra de Puçol a la FAIC de 1985

cola-, com ara que al centre sonava la música clàssica, o que els alumnes es feien càrrec de les tasques museogràfiques: trets propis d’un projecte d’educació integral en valors i integració en el medi orientat a l’aprenentatge significatiu. Els periodistes també subratllen que l’escola constituïa un centre primordial de sociabilitat per a la comunitat local: era el “pulmó”; era “col·legi, jardí i consistori de la partida rural”, segons publicà G. Pomata a les pàgines del diari Información. L’escola tenia sempre les portes obertes per a pares i veïns, i els alumnes s’hi estaven fins i tot fora de l’horari escolar.

La notorietat pública del projecte es va veure significativament impulsada per la participació activa en la Fira Agrícola, Industrial i Comercial (FAIC) d’Elx, d’ençà del 1985. Puçol hi muntà una mostra de la seua col·lecció museogràfica, que era presentada als visitants pels mateixos escolars. La FAIC constituïa un esdeveniment que concitava l’atenció de milers de persones, que tenien així la possibilitat de gaudir d’un tast del treball de l’escola amb el patrimoni local. Les cares dels visitants retratades per la premsa local reflecteixen l’entusiasme i l’empatia que en ells suscitava la contemplació de la seua pròpia cultura musealitzada, expressió que en aquest context cal entendre com a dignificada i revitalitzada.

Els reportatges periodístics publicats aleshores mostren que el projecte es trobava plenament constituït pel que fa al treball amb el patrimoni cultural a començaments dels anys vuitanta. També ens descobreixen que el bon treball dut a terme des de feia anys havia propiciat la donació per part dels llauradors de la zona de centenars d’eines agrícoles que havien caigut en desús. Puçol comptava ja amb un “Museu Escolar Agrícola”, per a l’habilitació del qual el mestre havia renunciat a la casa a què tenia dret, annexa a les aules. Les fotografies, d’altra banda, ens mostren els escolars enfeinats en tasques d’inventari, conservació, ordenació i custòdia del fons amb propòsit museogràfic.

El suport dels líders veïnals a les reclamacions de l’escola i el flux de béns mobles que alimentava la col·lecció en constitució, donats pel veïnat, són fenòmens portadors de significació. Sens dubte, constituïen una forma d’expressió del reconeixement que la població camperola, oblidada i menyspreada per les elits i la població urbana, retia a un projecte que dignificava i reconeixia els valors de la seua forma de vida, mitjançant la incorporació del seu estudi al projecte educatiu escolar.

6

2014

L’any 1986 el diari Información publicà, fins i tot, una sèrie d’articles sobre els treballs i els costums del Camp d’Elx signats pels escolars de Puçol. L’impacte positiu de les notícies de premsa i les visites a la FAIC es deixà sentir aviat. D’una banda, el nombre de les donacions començà a créixer de manera exponencial, i la seua procedència es diversificà. Ja no només ingressaven béns mobles de la partida rural de Puçol, sinó d’altres partides del Camp d’Elx i de la mateixa ciutat.

D’una altra, les autoritats educatives maldaren per estendre l’experiència de Puçol a la resta del Camp d’Elx. Així, l’any 1986 es creà el Centre d’Acció Educativa Singular (CAES) “Els Garrofers” a la partida d’Algoda, veïna a Puçol, sobre la base del projecte “Centre escolar del Camp d’Elx per a la integració al medi” redactat per José Pérez Albert i Fernando García Fontanet. L’escola de Puçol s’hi integrà gustosament.

En paral·lel, es produïren els primers reconeixements públics del projecte, atorgats per la premsa les associacions cíviques locals -el primer, el “Dàtil d’Or” atorgat l’any 1986 per l’Associació d’Informadors d’Elx-. Cada distinció atiava la fama del

12. Puçol projecte, impulsant les donacions. En la següent fotografia, amb la qual el diari Información il·lustrà la concessió a Puçol, l’any 1993, del premi “Il·licità del mes de febrer”, podem veure a Fernando García Fontanet compartint l’alegria de la distinció amb un grup d’alumnes i representants veïnals, fet que posa de manifest que els informadors eren conscients que el caràcter comunitari, participatiu i intergeneracional constituïa una singularitat del projecte que calia subratllar a ulls de l’opinió pública.

Crisi de creixement i autoafirmació del projecte L’èxit, però, estigué a punt de posar fi al projecte. Les tensions vinculades a l’èxit es deixaren sentir tant en la faceta museològica com en l’educativa del projecte.

El ritme creixent de donacions, entre les quals començaven a trobar-se peces de gran volum, com ara almàsseres d’oli, premses de vi o rodes de menar per a la producció artesanal de cordes de cànem, situà el projecte físicament al límit del col·lapse. L’escola no disposava ni d’espai físic ni de mitjans humans suficients per a fer front a les obligacions derivades de la cura de la col·lecció museogràfica i de l’atenció de les persones interessades a fer la seua visita.

Per tal de superar la situació, Puçol recorregué a la premsa, que sempre havia estat una bona aliada. Els diaris locals es feren ressò de les reclamacions de Fernando García Fontanet.

Els titulars, que transmeten l’angoixa del moment -“La tradición hacinada”, 1989; “El Museo Agrícola se encuentra en una situación de abandono que hace difícil su pervivencia”, 1991-, serviren per a crear un estat d’opinió favorable a la consolidació del Museu.

Amb tot, la solució més innovadora vingué de l’impuls de la institucionalització de la part cultural del projecte: el Museu Escolar. Encara que Don Fernando sempre diu a qui posa els peus en el Museu que “açò no és un museu; és una part del projecte pedagògic”, i que escola i museu formen un tot, a començaments de la dècada dels noranta semblà clar que la supervivència del Museu Escolar requeria el seu reconeixement institucional, de manera que poguera integrar-se en el Sistema Valencià de Museus, i gaudir de la tutela i les ajudes públiques als museus reconeguts.

El primer pas fou la constitució, l’any 1992, de l’Associació Museu Escolar Agrícola de Puçol, sense ànim de lucre lucre -titular de facto de les col·leccions, i de iure des de fa uns anys-, amb l’objectiu de “col·laborar en la conservació de les tradicions i la cultura del Camp d’Elx i en la seua difusió”. A continuació, se sol·licità el reconeixement oficial del Museu Escolar Agrícola de Puçol, que va ser reconegut per resolució

Premi atorgat a Puçol pel diari Información l’any 1993

del conseller de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana de 23 de juny de 1992 (DOGV núm. 1.851, de 31 d’agost de 1992). Des d’aquell moment, el projecte de Puçol pogué beneficiar-se de les ajudes atorgades per l’administració per a equipament de museus i l’inventari i la conservació de les seues col·leccions. Significativament, el mateix any la Diputació Provincial de València atorgà a Puçol el IV premi Maximilià Thous d’Investigació i Defensa del Patrimoni Etnogràfic Valencià.

El reconeixement oficial del Museu sens dubte conferí encara més legitimitat a les reivindicacions del projecte, i el fet és que l’any 1993 es va inaugurar un espai de 144 metres quadrats construït ex professo per l’Ajuntament d’Elx amb la finalitat d’allotjar l’exposició permanent del Museu, que va ser bastit en paral·lel a les edificacions preexistents -casa dels mestres i aules-. Aquell mateix any, l’Ajuntament d’Elx acordà atorgar finançament regular al projecte de Puçol; un finançament que no ha fet sinó incrementar-se amb el temps -3.000

60/61

En profundidad

Els alumnes de Puçol atenen a companys d’un altre centre a les instal•lacions inaugurades l’any 2001

euros l’any 1993; 6.000 euros l’any 1999; 30.000 euros l’any 2004-.

L’aposta municipal pel projecte va tenir la seua màxima expressió, sens dubte, en la inauguració, l’any 2001, de les noves instal·lacions del Museu. L’escola guanyà els 7.300 metres quadrats d’una propietat confrontant, on es va construir un gran espai diàfan de 886 metres quadrats amb planta en forma de “U” per a ús museístic, que va ser juxtaposat a les instal· lacions preexistents. L’ampliació del Museu, amb un cost d’uns 540.000 euros, beneficià clarament l’escola. En efecte, una part del museu va ser destinada a l’habilitació d’un espai multifuncional, on a més de poder dur a terme els tallers escolars, l’escola ha pogut oferir des d’aleshores servei de menjador, amb el consegüent benefici per als alumnes i les seues famílies. Sense oblidar mai que el Museu és un recurs pedagògic del centre educatiu, com també ho és l’extensa àrea d’horts escolars que envolta des d’aleshores el col·legi.

Aquesta no és l’única manera en què la part cultural del projecte pedagògic ha ajudat a l’escola. La vessant educativa del projecte també patí una crisi de creixement. La prometedora

6

2014

aventura educativa del CAES Els Garrofers es va veure al cap de pocs anys compromesa “por hechos ajenos al mundo educativo”, en paraules de Fernando García Fontanet. El mestre passà a centrar tots els esforços en el manteniment del projecte a l’escola de Puçol. L’any 1994 l’administració educativa impulsà el trasllat dels alumnes de cinquè curs d’educació general bàsica de l’escola de Puçol al CAES Els Garrofers. La situació arribà al límit. Don Fernando reaccionà amb l’enviament d’una missiva a les autoritats educatives autonòmiques i municipals, en la qual comunicava que si Puçol perdia els alumnes de major edat (els alumnes-monitors), el projecte pedagògic de l’escola no podria continuar, per la qual cosa el Museu Escolar tancaria les seues portes. A més a més, donà a conèixer la circumstància a la premsa. El resultat no es féu esperar. Gairebé l’endemà de la denúncia pública, des de l’Ajuntament d’Elx s’anuncià que els alumnes de cinquè no deixarien Puçol.

El fet és que Puçol és, vint anys després, una de les comptades escoles públiques unitàries que sobreviuen al Camp d’Elx. El museu, doncs, salvà l’escola. Un model d’escola.

12. Puçol

Reunió a Puçol de la Comissió de Seguiment del Pla Nacional de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (14.VIII.2013)

La lluita per la continuïtat del projecte Puçol inicià el nou segle amb infraestructures renovades i una dotació significativament millorada en finançament i recursos humans.

L’administració d’educació de la Generalitat presta des dels anys noranta un important suport al projecte mitjançant el reforçament de la plantilla docent, un capítol cabdal, encara que no tan visible com les obres d’ampliació i dotació del Museu. L’Ajuntament assignà personal propi per a l’atenció als visitants del Museu l’any 2004, i el manté en l’actualitat.

L’empresariat i la societat civil en general també col·laboren activament des dels anys noranta mitjançant el patrocini de projectes singulars, com són publicacions o exposicions. I darrerament, Puçol ha reforçat la seua col·laboració amb les universitats, singularment amb la Universitat Miguel Hernández d’Elx, la Universitat d’Alacant i la Universitat de Múrcia, que hi destinen becaris i promouen la difusió i investigació dels fons de Puçol.

La institucionalització del projecte no ha fet minvar el seu caràcter comunitari. Puçol continua tenint les portes obertes per als col·lectius cívics locals, i desenvolupa en les seues instal·lacions activitats socioculturals i formatives per a la comunitat local. La voluntat de servei a la comunitat s’estén ara, però, a tota la població del municipi -com reflecteixen les nombroses exposicions produïdes en col·laboració amb l’Ajuntament d’Elx i altres patrocinadors-, en paral·lel a l’ampliació de l’abast del treball etnogràfic dut a terme. Tant és així que l’any 2005, l’associació sense ànim de lucre adoptà com a nova denominació “Associació Centre de Cultura Tradicional-Museu Escolar de Puçol”, amb la missió de “defendre la cultura i les tradicions d’Elx” en general, clara mostra de l’autoconsciència de l’ampliació de l’abast del projecte, des del món agrari a la totalitat de la cultura tradicional i popular il·licitana,inclosa la ciutat.

En l’horitzó immediat es perfilava, amb tot, una greu amenaça que posava de manifest la precària situació del projecte, malgrat els espectaculars canvis experimentats. La continuïtat d’un projecte educatiu tan exigent en un centre públic

62/63

En profundidad

no deixa de constituir un petit gran miracle que parla de les seues virtuts, ja que els diferents mestres que han acompanyat Fernando García Fontanet a Puçol al llarg de les dècades no tenien cap obligació d’assumir-ho com a propi. Tanmateix, la imminent jubilació de Don Fernando, prevista per a l’any 2009, es perfilava com una amenaça potser definitiva per a la continuïtat del projecte. És en aquest context quan l’equip de Puçol acordà la persecució activa del reconeixement internacional com a estratègia orientada a l’assegurament del projecte. El 2009 es produí el reconeixement UNESCO i també l’atorgament d’una menció d’honor dels premis Europa Nostra en la seua categoria 4 (Educació, Formació i Conscienciació). Els reconeixements internacionals precipitaren l’atorgament de noves distincions de caràcter local i també internacional. El mateix any, la Generalitat atorgà a Puçol la Medalla al Mèrit Cultural. Dos anys després, l’Ajuntament d’Elx concedí al projecte la Medalla del Bimil·lenari. En 2014, Puçol ha estat guardonat amb el primer premi dins la Categoria 1 del IV Premi Iberoamericà d’Educació i Museus, i Fernando García Fontanet ha rebut, a títol personal, el premi al Mèrit en l’Educació, categoria C, insígnia excepcional d’or i placa. Amb tot, l’esdeveniment amb un simbolisme més potent ha estat, sens dubte, la reunió a l’escola de Puçol, el matí del 14 d’agost de 2013, de la Comissió de Seguiment del Pla Nacional de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial. Amb aquest acte, els tècnics i els responsables polítics del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport i les comunitats autònomes reconeixien el mèrit de la colossal obra duta a terme per la petita escola rural.

El projecte ha assolit un màxim de reconeixement, a escala local, autonòmica, estatal i internacional. Certament, la dosi extraordinària de legitimitat està ajudant Puçol a continuar endavant, fins i tot en el context d’aguda crisi econòmica que patim. Nogensmenys, la continuïtat encara no està assegurada, i és per això que Puçol treballa intensament en l’actualitat per la consecució del reconeixement de la seua singularitat com a projecte pedagògic, en el marc del sistema educatiu públic, perquè la clau de la continuïtat és, en aquest moment, fer possible la constitució d’un equip docent estable i compromés amb l’ideari i el mètode de Puçol.

Si el projecte no només vol so, sinó continuar creixent, haurà d’afrontar també, però, altres objectius. Fa temps que la seua part cultural, extraordinàriament desenvolupada, ja no es pot sustentar sols en el voluntarisme de la comunitat i els mestres. A hores d’ara, la seua continuïtat reposa en l’activitat gairebé a temps complet d’un grup d’uns pocs col·laboradors que es finança, en bona mesura, de les mateixes iniciatives impulsades per Puçol. La necessària estabilització de la plantilla cultural exigeix la millora del finançament ordinari del projecte, amb el desitjable corol·lari de la constitució d’un fons de reserva que puga facilitar fer front als daltabaixos i

6

2014

els endarreriments en els ingressos causats per crisis com la que patim.

La continuïtat del creixement de Puçol també requereix prestar atenció a les qüestions logístiques. D’ençà de l’obtenció dels primers reconeixements internacionals, Puçol ha atret l’atenció d’institucions culturals, educatives i de recerca dins i fora d’Espanya. Diverses experiències dutes a terme amb total èxit mostren l’enorme potencial de Puçol com a centre per a la formació, ensinistrament i capacitació en la salvaguarda comunitària del patrimoni i la integració del patrimoni en l’educació formal. És el cas del curs “El Patrimoni Immaterial”, organitzat l’any 2009 per la Subdirecció General de Protecció del Patrimoni Històric de la Direcció General de Belles Arts i Béns Culturals del Ministeri de Cultura, que inclogué Elx i Puçol en el seu programa, amb la participació de dotze experts en patrimoni del Brasil, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Hondures, el Perú i l’Uruguai; o el de la recepció, els anys 2010 i 2013, del segon i el cinquè For Juvenil Iberoamericà del Patrimoni Mundial, accions desenvolupades dins el programa ministerial “Patrimoni Jove”, amb el qual Puçol manté una estreta vinculació.

La potenciació d’aquesta línia de treball, tan interessant per a Puçol i per a una ciutat que compta amb tres distincions culturals UNESCO, es veuria facilitada si Puçol disposara a prop d’un espai propi on poder allotjar i mantenir els participants vinguts de lluny, i celebrar cursos i seminaris, com podria ser alguna de les cases tradicionals que envolten el centre. Cal tenir present que Puçol es troba al cor del Camp d’Elx, i que els establiments hotelers es concentren a la ciutat, a quilòmetres de distància.

El reconeixement internacional no sols ha contribuït a la supervivència del projecte, sinó que fa possible que Puçol puga efectuar significatives contribucions a la comunitat local, en la seua doble dimensió, rural i urbana. En un moment en què l’agricultura s’enfronta no ja a canvis històrics, sinó a un creixent risc de desaparició, Puçol constitueix un far que pot il·luminar i conferir visibilitat a les nombroses i creatives iniciatives impulsades al llarg dels últims anys pels regants, les associacions agràries i les empreses de producció d’aliments i restauració del Camp. Significativament, el Museu compta des de fa un parell d’anys amb una “Tenda gurmet del Camp d’Elx”, força reeixida, per a la venda i exhibició dels productes del Camp.

D’altra banda, Puçol, amb els coneixements i els fons atresorats, pot contribuir decisivament a la posada en valor del Palmerar d’Elx en condicions d’autenticitat -aspecte on Elx, de manera paradoxal, ha avançat ben poc des de la inscripció en la Llista del Patrimoni Mundial-. També pot cooperar pel que fa a la densificació de l’oferta cultural a la ciutat i a l’estímul de la visita de la gran reserva d’autenticitat del municipi: el seu

12. Puçol Camp. Aspectes estratègics per a la consolidació d’Elx com a destinació per al turisme cultural, a la vista de les dificultats de la posada en valor turística dels patrimonis de la humanitat locals -la del Palmerar resulta altament deficitària, mentre que el Misteri és, per definició, incompatible amb un turisme de masses-, i de la manca de caràcter del conjunt històric, força afectat per operacions de sventramento i substitució d’edificacions tradicionals per moderns blocs d’apartaments.

El cas de Puçol posa de manifest l’enorme potencial de l’educació com a plataforma de salvaguarda patrimonial, en especial quan l’escola s’obri a la comunitat local i es compromet amb ella. També fa evident la rendibilitat social i la sostenibilitat dels projectes de salvaguarda comunitària del patrimoni desenvolupats “de baix cap a dalt”, davant els riscs d’insostenibilitat de la tradicional gestió tecnocràtica del patrimoni “de dalt cap a baix”.

Vull, però, tancar aquest esbós del que és el projecte de Puçol i el que ha estat la seua trajectòria històrica assenyalant els riscs que, paradoxalment, amenacen els projectes comunitaris fonamentats en el compromís, quan aquests tenen èxit. L’èxit condueix fàcilment al creixement, a l’expansió de la seua missió, i la consolidació dels projectes en creixement exigeix indefectiblement el suport d’entitats públiques i altres actors socials externs. En aqueixos moments crítics, l’èxit a llarg termini depèn del manteniment de la credibilitat del projecte; funció, al seu torn, de la capacitat dels gestors per a mantenir-se fidels als seus ideals fundacionals. Puçol ho ha fet, i confie que puga continuar fent-ho per molts anys.

PER A SABER-NE MÉS El Setiet [Butlletí Informatiu del Centre de Cultura Tradicional – Museu Escolar de Puçol]. Disponible en: <http://www.museopusol.com/es/>

GARCÍA FONTANET, Fernando (2000a). “Pusol, una Escuela adaptada al medio”. En: DÍAZ BOIX, Vicente Miguel, MARTÍNEZ GARCÍA, Rafael, y PEIRÓ ALEMANY, María Dolores. La escuela en Elche. Una mirada histórica al mundo de la enseñanza.

Elx: Caja de Ahorros del Mediterráneo, p. 231-245.

MARTÍNEZ GARCÍA, Rafael (2004). “El proyecto educativo de la escuela de Pusol (Elche)”. En: LÁZARO FERNÁNDEZ, Yolanda, coord. Ocio, inclusión y discapacidad. Bilbao: Universidad de Deusto, p. 441-450.

MARTÍNEZ SANMARTÍN, Luis Pablo (2010). “Una iniciativa ejemplar de salvaguardia comunitaria del patrimonio: el proyecto pedagógico del Centro de Cultura Tradicional - Museo Escolar de Pusol (Elche, España)”. En: Coloquio Internacional sobre Patrimonio Inmaterial. Inventarios: Identificación, Registro y Participación Comunitaria (San Cristóbal de Las Casas, 19 al 21 de agosto de 2010). México DF: Instituto Nacional de Antropología e Historia, p. 127-150.

PEIRÓ ALEMAÑ, María Dolores (1995). “Museu Escolar Agrícola de Puçol”. En: RAMOS FERNÁNDEZ, Rafael, et al. Museus d’Elx. Elx: Ajuntament d’Elx, p. 29-37.

PEIRÓ ALEMAÑ, María Dolores (1994). “Filosofía para una escuela integrada en el medio”. En: Entregeneraciones. Exposición. Museo Escolar Agrícola de Pusol. Alacant: Museu Escolar Agrícola de Puçol, Ajuntament d’Elx i Caja de Ahorros del Mediterráneo, p.7-10.

PEIRÓ ALEMAÑ, María Dolores (1994). “Orígenes del Museo”.

En: Entregeneraciones. Exposición. Museo Escolar Agrícola de Pusol. Alacant: Museu Escolar Agrícola de Puçol, Ajuntament d’Elx i Caja de Ahorros del Mediterráneo, p. 12-18.

BROTONS GARCÍA, Baltasar (2003). “El Museo de Pusol”. En: Estampas campesinas. Elx: Segarra Sánchez S.L., p. 81-86.

Centre for Traditional Culture – School Museum of Pusol pedagogic project [candidatura UNESCO]. Disponible en: <http://www.unesco.org/culture/ich/index. php?lg=es&pg=00011&Art18=00306>

64/65

En profundidad

Situaci贸 dels molins del riu Molinell

6

2014

13. Molins fariners hidràulics a la província de Castelló. El cas particular de la xarxa hidràulica al riu Molinell Raquel Rambla Moliner

Els molins fariners són una part molt important del nostre patrimoni. Encara que, desgraciadament, hi ha molta gent que desconeix aquests enginys, gràcies als esforços que moltes associacions i particulars han fet, a poc a poc podem saber què són i per què són i van ser importants en la nostra història i civilització.

Ja des d’èpoques prehistòriques l’ésser humà va començar a transformar i adaptar els diferents elements de la naturalesa per a satisfer les seues necessitats. Així, després del paleolític, amb les seues societats de caçadors-recol·lectors, va sorgir el neolític, on el descobriment de l’agricultura va esdevenir tota una revolució.

Van ser cereals com ara el blat les plantes que primerament va conrear la humanitat (al voltant del 8000-7000 aC), i tan prompte com va començar aquest cultiu, van començar a crear-se els sistemes per a moldre el gra i transformar-lo en farina.

Al principi, la mòlta es feia manualment, mitjançant els anomenats molins de mà, i després van sorgir els molins de sang (on la força la feien els animals).

La següent evolució van ser els molins hidràulics. Ja el geògraf grec Estrabó va citar l’existència de molins accionats per aigua a Àsia Menor cap al segle I aC, molins molt pareguts als

que podem trobar a les nostres terres, de rodet horitzontal i eix vertical.

També l’arquitecte Vitruvi en el llibre X de la seua obra De Architectura, descriu un molí hidràulic, però aquest de roda vertical i eix horitzontal, que era un sistema que es va estendre per l’Imperi romà.

A la nostra península no hi ha dades de l’existència de molins abans de la conquista àrab del segle VIII, però això no vol dir que no hi existiren, ja que els mateixos àrabs en les seues fonts jurídiques descriuen com van perfeccionar les xarxes existents, creant els conjunts hidràulics que després van ser aprofitats pels senyors feudals dels regnes cristians.

Aquests senyors feudals van aprofitar i van continuar desenvolupant els enginys de l’època d’Al-Andalus: cada senyor disposava de diversos molins i rebia una part de la mòlta en espècie.

A mesura que passen els segles, aquestes primeres màquines hidràuliques van començar a transformar-se i a adaptar-se: van sorgir els batans, que van transformar-se en petites estacions hidroelèctriques.

Malauradament, aquesta gran indústria (es calcula que al segle XIX hi havia 22.000 molins a Espanya) va ser relegada al

66/67

En profundidad

segle XX per dues causes fonamentals: raons tecnològiques, d’una banda, i raons polítiques, d’una altra. Pel que fa a les raons tecnològiques, la més important va ser la invenció dels molins de cilindres, precursors de les fàbriques farineres, que utilitzaven motor dièsel, elèctric o màquines de vapor. A poc a poc van anar desapareixent els molins i només van quedant aquells situats a les comarques més allunyades de les ciutats.

Quant a les raons polítiques, destaquem la creació durant la Guerra Civil del Servei Nacional del Blat, que obligava els moliners a vendre a un cost molt baix tota la seua producció a l’Estat, que s’encarregava de repartir-la. Pocs anys després, en 1941, una nova llei va clausurar els molins. Molts encara van funcionar il·legalment —el temps de l’estraperlo— però molts altres van tancar a favor de les fàbriques farineres, molt més fàcils de controlar per part de l’Estat. No va ser fins al 1952 quan es va derogar aquesta llei, però ja havien passat anys i molts dels molins que van tancar no van tornar a obrir mai més.

1. Funcionament dels molins A la nostra província s’han catalogat quasi 500 molins hidràulics, la major part dels quals es troben abandonats. Tots tenen un funcionament paregut que podem resumir en els següents punts: A) Part exterior del molí A.1. L’assut: obstacle al llit del riu que té la finalitat d’elevar el nivell de l’aigua per conduir-la a les séquies.

A.2. La séquia: conducció des de l’assut a la bassa. En els molins d’un mateix riu és comú que hi haja una xarxa de séquies que condueixen l’aigua sobrant d’un molí al següent.

A.3. La bassa: dipòsit on s’emmagatzema l’aigua per tal de tenir la suficient energia potencial per a moure les rodes. A les zones de regadiu no hi ha bassa, simplement s’eixampla la séquia i es forma el partidor, on ixen les rampes que van als carcaus.

A.4. El pou o rampa: és el conducte vertical (pou o cup) o inclinat (rampa) que porta l’aigua des de la bassa fins al carcau.

B) Part interior del molí B1. Part superior o sala de moles. Recorregut de la farina Des de la tremuja (1) el blat passa a la canal (2), que condueix el gra fins a l’ull de la mola, on cau enmig de la mola volandera (3) i de la mola solera (4).

Una vegada el gra està mòlt ix pel farinal (5) i cau a la farinera (6).

B2. Part inferior o carcau (també anomenat carcabà). Recorregut de l’aigua L’aigua de la rampa o cup ix a pressió per la canal (9) i incideix damunt el rodet (8), fent-lo girar.

Després escapa pel terra del carcau fins a l’exterior.

6

2014

Però, els molins no consten només d’aquestes parts que esquemàticament hem enumerat, sinó que les trobem dins d’edificis propis de la tradició arquitectònica de les nostres comarques. Hem de tenir en compte que a la província hi ha molins que daten de l’edat mitjana que han sofert nombroses modificacions, i que per tant són part de la nostra arquitectura més tradicional. Molts d’aquests començaren sent només una sala de mòlta, i acabaren per albergar vivendes de dues o més famílies.

A Castelló podem trobar molins en quasi tots els pobles que coneixem, però hi ha conjunts molinars de gran bellesa i interès etnològic, com per exemple els molins del riu Molinell als termes de Culla i la Torre d’en Besora.

2. El conjunt molinar del riu Molinell El sistema hidràulic del riu Molinell està format per sis molins fariners de roda horitzontal, dels quals, cinc pertanyen al terme municipal de Culla i l’altre pertany al de la Torre d’en Besora. Estan disposats en sèrie i connectats entre si per mitjà de séquies que segueixen la línia del riu. Aquesta xarxa de séquies arreplega i condueix l’aigua fins a les diferents unitats hidràuliques que formen els molins, que estan construïts per damunt del nivell del riu. D’aquesta manera, l’aigua utilitzada per al seu moviment és recuperada a l’eixida i reconduïda novament; així no s’entorpeix el reg de les petites terrasses de cultiu que se situaven al voltant de cada un d’aquests enginys, que es regaven amb l’aigua de les di-

Funcionament del moli. Gráfic de J. Badia i Nuet

13. Riu Molinell

Croquis dels elements del sistema hidràulic.

ferents canalitzacions o séquies. Com es pot observar en el Molinell, aquestes construccions no sols allotjaven la maquinària de la mola i la neteja, sinó que eren també la casa del moliner i tenien annexos propis, com ara els corrals i el paller.

En cada un dels molins s’observa l’enginy a l’hora d’integrar tots aquests elements en les diferents construccions, tenint en compte la situació de cada un respecte del llit del riu i el terreny muntanyós. Al voltant de l’edifici es troben els altres elements: corrals, pallers, magatzems, etc. Els materials amb què es van construir els molins són els tradicionals de la zona, fàcils d’obtenir per les proximitats: fusta, pedra, argila i morter de calç. Seguint el curs del riu aigües avall, trobem: Molí Més Alt, Molí de Toni o Molí de l’Orde, Molí de Tòfol, Molí Molinet, Molí Teresa i Molí Colomer.

El primer que trobem és el Molí Més Alt. Ha sigut profundament modificat, i del molí original només queden drets els murs de la part de la sala de moles i la zona per on evacuava l’aigua (en la qual s’observen restes del que era l’edificació original de maçoneria i carreus de cantó, substituïda per una edificació de maó ceràmic que avui en dia alberga corrals).

A l’entrada de la masia es pot observar en el terra dues de les antigues moles. Aquest molí de rampa agafava les aigües mitjançant un assut que elevava el nivell de l’aigua fins a portar-lo per una séquia a la bassa, de gran longitud (75 m), i després no les retornava directament al riu sinó que la séquia continuava fins al següent molí.

El segon molí, el Molí de Toni, el va rehabilitar l’ajuntament de Culla. Data del segle XIII, i la seua morfologia és la típica de les construccions tradicionals del nord de Castelló: una crugia paral·lela a la façana principal. Aquest edifici conté també algunes singularitats, com ara l’arc de mig punt on es troba la sala de moles i els tres escuts de l’orde de Montesa. És l’únic molí on l’aigua cau per un cup o pou redó des de la bassa al seu carcau. Les aigües arribaven per la séquia que eixia del Molí Més Alt. El tercer molí, aigües avall, és el Molí de Tòfol. Hi ha indicis de la seua existència des del segle XV però hi trobem inscripcions del segle XVIII. El seu edifici impacta per la gran quantitat

Exterior i interior del Molí de Toni

Croquis dels elements del sistema hidràulic

de volums superposats. L’aigua arriba al molí per una séquia que arreplega, en primer lloc, l’aigua desviada per mitjà d’un assut al costat del Molí de Toni i, en segon lloc, la que procedeix del desaigüe d’aquest, que discorre al costat del camí d’accés. Aquesta séquia s’eixampla fins a donar lloc a la bassa de forma triangular de grans dimensions i que desemboca en

68/69

En profundidad

Exterior del Molí Tòfol

Croquis dels elements del sistema hidràulic

Exterior del Molí Molinet

Croquis dels elements del sistema hidràulic

la rampa. A continuació trobem un gran assut de pedra, on començava la séquia del següent molí.

ons a aquest fet: ens han dit que una bassa era utilitzada per a regar; també, que s’utilitzava una i quan es buidava es feia servir l’altra (però estan totalment comunicades, sense comportes); i finalment, que simplement tenia aqueixa forma per a poder fer un pont enmig de la bassa i passar a l’altre costat.

El cinquè molí i últim del terme de Culla és el Molí de Teresa.

Està conformat per una sèrie de volums d’una crugia, i data del segle XVIII. El seu estat de conservació amenaça ruïna, una de les cobertes s’ha enfonsat i el forn de pedra també està enderrocat, a més de tenir nombroses lesions. Malgrat açò, podem observar elements interessants, com ara els seus ràfecs de coberta pintats i la llinda de pedra de la porta principal on hi ha la inscripció 1772.

El quart molí és el Molí Molinet, que data del segle XVIII. Pel que fa la morfologia de l’edifici, és d’una crugia paral·lela a la façana principal, però té pallers i corrals annexos a l’edifici. El seu estat de conservació, malgrat les lesions produïdes per la humitat i la falta de conservació, és bastant bo i podem observar detalls interessants com ara els fumerals de la cuina o els mosaics de pedra de l’entrada. Podem observar com aquests edificis eren sinònim de riquesa a la zona, ja que hi havia estances separades per a dues famílies o una família i visitants, i hi havia fins i tot una capella a la planta més alta.

Pel que fa al sistema hidràulic, les aigües arribaven des de la séquia que començava just després del Molí Tòfol, arribaven a la bassa i queien al carcau per una rampa, i a continuació eixien una altra vegada al riu. En aquest molí observem una particularitat que no és corrent a la nostra província: hi ha dues basses bessones en comptes d’una. Hi ha diverses explicaci-

6

2014

Pel que fa al sistema hidràulic, agafa les aigües d’un assut que les arreplega uns metres després del Molí Molinet i les porta per una séquia d’uns 700 m fins a una gran bassa. L’aigua cau per una rampa fins al carcau, i per allí torna novament al riu.

13. Riu Molinell

Exterior del Molí Teresa

Croquis dels elements del sistema hidràulic

Ràfecs pintats

Exterior del Molí Colomer

Croquis dels elements del sistema hidràulic

L’últim dels molins del Riu Molinell és el Molí Colomer, que pertany al terme de la Torre d’en Besora. Aquest molí ha sigut rehabilitat i ara és una casa rural. La maquinària la van desmuntar. Tant la seua morfologia com el seu sistema hidràulic

són molt paregudes al molí anterior: consta de diverses edificacions d’una crugia i està situat en un meandre del riu, al marge dret. La séquia que li aporta l’aigua ve del Molí de Teresa, i és molí de rampa i d’una mola.

70/71

En profundidad

Tots aquests molins tenen una sèrie d’analogies, tant en el sistema hidràulic com en la construcció, que podem resumir a la següent taula: CARACTERÍSTIQUES CONSTRUCTIVES

MOLÍ ALT

MOLÍ TONI

MOLÍ TÒFOL

MOLÍ MOLINET MOLÍ TERESA

MOLÍ COLOMER

SISTEMA HIDRÀULIC

Molí de rampa

Molí de cup

Molí de rampa

Molí de rampa

Molí de rampa

Molí de rampa

ORIENTACIÓ

EST

NORD

SUD-SUD-OEST SUD

SUD-SUROEST

SUD- SUDOEST

ACCÉS

Camí asfaltat

Camí asfaltat

Camí de terra

Camí de terra (2)

Camí de terra

Camí asfaltat.

CIMENTACIÓ

Mur corregut, l’edifici s’adossa al nivell del terreny

Mur corregut, l’edifici s’adossa al nivell del terreny

Mur corregut, l’edifici s’adossa al nivell del terreny

Mur corregut, l’edifici s’adossa al nivell del terreny

Mur corregut, l’edifici s’adossa al nivell del terreny

Mur corregut, l’edifici s’adossa al nivell del terreny

ESTRUCTURA VERTICAL

Mur portant de maçoneria de pedra calcària de 55-65cm.

Mur portant de maçoneria de pedra calcària de 55-65cm.

Mur portant de maçoneria de pedra calcària de 55-65cm.

Mur portant de maçoneria de pedra calcària de 55-65cm.

Mur portant de maçoneria de pedra calcària de 55-65cm.

Mur portant de maçoneria de pedra calcària de 55-65cm.

ESTRUCTURA HORITZONTAL

-

Biguetes de Biguetes de Biguetes de Biguetes de Biguetes de fusta i revoltó fusta i revoltó fusta i revoltó fusta i revoltó fusta i revoltó d’algeps i reble. d’algeps i reble. d’algeps i reble. d’algeps i reble. d’algeps i reble.

-

A una aigua, pendent 25%.

Armadura de bigues de fusta i tegell. Teula àrab.

A una aigua, pendent 30%.

Armadura de bigues de fusta i canyís o taulers. Teula àrab.

A una aigua, pendent 30%.

Armadura de bigues de fusta i canyís o taulers. Teula àrab.

A una aigua, pendent 30%.

Armadura de bigues de fusta i canyís o taulers. Teula àrab.

-

FAÇANES

-

Sense revestiment després de la rehabilitació.

Esquerdejat de terra, emblanquinat de calç. Morter de ciment a les finestres.

Esquerdejat de terra, emblanquinat de calç.

Esquerdejat de terra.

Esquerdejat de terra, emblanquinat de calç

ESCALES

-

Massisses

Maó ceràmic.

Amb volta de rajola i calç.

Amb volta de rajola i calç.

-

REVESTIMENTS INTERIORS

-

Únic original: Paviment de cudols.

Paviments de terra. Pintura a la calç.

Paviments de terra, rajola i cudols. Pintura a la calç.

Paviments de rajola. Pintura a la calç

INSTAL·LACIONS

-

Aigua, llum, sanejament

Llum desmantellada

Llum desmantellada

No.

COBERTES

6

2014

Aigua, llum, sanejament.

13. Riu Molinell Amb aquest article hem fet un repàs a les característiques més importants d’aquest interessant conjunt molinar. Però cal tenir present que a la nostra província hi ha més de 400 molins fariners hidràulics, cadascun amb les seues característiques diferenciadores. Molts d’aquests es troben en estat de ruïna, abandonats, alguns literalment devorats per la vegetació. Als nostres pobles i ciutats no ens parem a valorar els treballs i les feines dels nostres avantpassats, els últims moliners van morint, i amb ells les seues històries i saviesa. Per tot açò ha de ser un deure de totes les persones sensibilitzades amb la nostra cultura, indústria i tradicions difondre i transmetre, dins de les nostres possibilitats, aquest pensar i no deixar caure en l’oblit aquest patrimoni preindustrial.

BIBLIOGRAFIA AGUIRRE SORONDO, A. (2001). Los molinos en el tiempo del estraperlo. III Jornadas de Molinología, Cartagena, 10-13 de octubre (en paper).

ALBERT TRAVER, A. (1994): «Una aproximació als molins fariners del Molinell de Culla», Imatges de Culla. Estudis recollits en el 750é aniversari de la carta de població (1244-1944), Culla, vol. II, p.659-674.

BARBERÀ I MIRALLES, B. (2002): Catàleg de molins fariners d’aigua de la Província de Castelló, Editorial Antinea, CAMARERO CASTELLANO, I. (2011): Los molinos hidráulicos de cereales en Al-Andalus: un estudio multidisciplinar a partir de fuentes jurídicas araboislámicas. Ed. Fundación Juanelo Turriano.

DEL REY AYNAT, M. (2010): Arquitectura rural valenciana. Ed. Galerada, Cabrera de Mar. RAMBLA MOLINER, R. Estudio tipológico y constructivo de los molinos del río Molinell (Culla). Raquel Rambla Moliner; tutor: Ángel Albert Esteve. Unitat Jaume I de Castelló. 2013.

72/73