MEMÒRIA VIVA 1 (val)

1

2009

Publicaci贸 del projecte Patrimoni

1

2009

Publicació del projecte Patrimoni del Programa d’Extensió Universitària. Universitat Jaume I de Castelló

Memòria Viva.

Publicaciódel projecte Patrimoni del Programa d’Extensió Universitària.

Universitat Jaume I. Servei d’Actividat Socioculturales Vicerectorat de Cultura. Universitat Jaume I Edifici Rectorat i serveis centrals Campus del Riu Sec 12071 Castelló de la Plana Telèfon: 964 72 88 73 peu@uji.es Edita: Servei de Comunicació i Publicacions Correcció lingüística: Servei de Llengües i Terminologia ISSN: 1889-6359 Depòsit Legal: CS 161-2009 Imprimeix: Innovació Digital Castelló S.L.U.

1

2009

pág.

7

01. Presentació Margarita Porcar Miralles. Vicerectora de Cultura. Universitat Jaume I. Albert López Monfort. Coordinador del Programa d’Extensió Universitària.

Universitat Jaume I.

pág.

9

El projecte Patrimoni

pág.

9

02.

pág.

15

Projectes en el territori

pág.

15

03. Dos exemples de difusió del patrimoni: la Jornada Europea del Patrimoni i les jornades de Valorització del Patrimoni Rural. Grup d’Ares del Maestrat.

pág.

21

pág.

25

05. Projectes i activitats culturals relacionats amb el patrimoni. Associació cultural de Montán Compte de Vallterra.

pág.

31

06. L’ecomuseu de Pina de Montalgrao i les primeres jornades temàtiques “El ciclo del cereal”. Equip de voluntaris de Pina de Montalgrao.

pág.

39

07. La festa de Sant Antoni i la recuperació de la prosa. Grup de Patrimoni de San Vicente de Piedrahita.

pág.

41

08. Els ponts i l’entorn del riu Sènia (tram del Castell i Sant Rafel del Riu). Grup “Los Taulons”. Sant Rafel del Riu i el Castell (Tarragona).

pág.

49

09. Tres activitats culturals del projecte del voluntariat cultural de Sot de Ferrer. Grup de voluntariat de Sot de Ferrer.

pág.

53

10. Record del matacerdo a Teresa. Associació per les tradicions de Teresa.

pág.

59

En profunditat

pág.

59

11. Les implicacions del patrimoni: La pelegrinació de les Useres a Sant Joan de Penyagolosa. Àlvar Monferrer i Monfort.

pág.

65

12. Desenvolupament del projecte cultural de la Font de la Figuera. Vicente Biosca Cirujeda.

pág.

71

A contrallum

pág.

71

13. Construccions de pedra seca als voltants del riu Sènia (el Maestrat i el Montsià) i de l’assegador reial que el creua. Fotografies realitzades per MANEL.

El projecte Patrimoni, Laboratori d’Investigació del Patrimoni a les Àrees Rurals com exemple de coordinació i gestió participativa del patrimoni cultural. Ángel Portolés Górriz, coordinador del projecte.

04. Memòria d’activitats culturals. Associació Cultural El Salze. La Salzadella.

4/5

1

2009

El Programa d’Extensió Universitària va cobrint etapes i avança en aquest procés de desenvolupament cultural del nostre territori.

L’espiral participativa segueix el seu moviment, lentament, constantment i amb projecte de futur.

En aquest moment, el PEU s’especialitza oferint serveis de proximitat, amb un alt component de treball directe amb els responsables dels projectes, també ha sigut el moment de reactivar una apassionant tasca de creació de coneixement, on els veritables protagonistes són els tècnics i les persones que formen els equips de treball.

Estem, per tant, en un moment d’alta especialització i concentració de recursos materials i intel•lectuals que ens està facilitant la il•lusionant tasca de generar creació col•lectiva a partir de la praxi i establir les bases d’un ambiciós observatori per a la realitat sociocultural rural de Castelló.

En aquest context estratègic, situem el projecte Patrimoni, laboratori d’investigació del patrimoni en àrees rurals, una aposta per la recuperació i la posada en valor del patrimoni cultural dels nostres pobles, una aposta per la investigació rigorosa que sistematitze el treball dels grups locals, una aposta per la difusió d’un instrument al servei del desenvolupament rural; però, sobretot, el projecte Patrimoni és una aposta per una metodologia de treball que genera sinergies de compromís amb el territori, complicitats, crea identitat i on els veritables protagonistes són, sempre, els que des del compromís amb el seu poble, estan treballant per un futur millor.

La revista que ara presentem és el resultat d’aqueix treball, constant, metòdic, il•lusionant, és el fruit de la il•lusió de tots i totes les que estan treballant en els seus pobles perquè una part de la seua memòria continue viva per sempre.

Programa d’Extensió Universitària Vicerectorat de Cultura

6/7

Taller d’història oral a Vallibona.

1

2009

Jornada de Patrimoni a Bell-lloc. Representants dels grups de la Salzadella, Teresa, Sant Rafel del Riu i Albocàsser.

02. El projecte Patrimoni, laboratori d’investigació del patrimoni a les àrees rurals com a exemple de coordinació i gestió participativa del patrimoni cultural Ángel Portolés Górriz. Coordinador del projecte Patrimoni

El projecte Patrimoni pretén racionalitzar les necessitats i accions emmarcades entorn del patrimoni cultural dins del Programa d’Extensió Universitària de la Universitat Jaume I de Castelló. Conjuntament amb aquesta finalitat planteja, a més, la creació i consolidació d’una xarxa provincial que integre tots els agents implicats i que fomente la informació, la comunicació i la participació per mitjà de la proposta de posada en marxa de punts de trobada i d’espais d’intercanvi.

Aquest projecte pretén desenvolupar una estructura sòlida que articule tant l’oferta com la demanda d’activitats per a així fixar les bases perquè es realitzen accions formatives que dinamitzen el patrimoni i reflexionen sobre els beneficis culturals, socials, identitaris i econòmics que poden generarse a partir d’uns projectes respectuosos, sostenibles i coherents amb l’entorn i la realitat del nostre àmbit rural.

El patrimoni cultural constitueix el referent material i immaterial que ens permet fomentar entre el grup la cohesió social i el sentit de pertinença. El nostre patrimoni està constituït per totes i cada una de les manifestacions i produccions culturals realitzades per l’ésser humà que desenvolupa vincles i relacions de dependència, convivència i dominació amb altres individus i amb l’entorn on desenvolupa la seua història diària.

La UNESCO i la Dècada Mundial per al Desenvolupament Rural posaven l’èmfasi en la necessitat de reafirmar una identitat cultural rural, distinta i variada, la qual cosa suposa protegir i preservar les característiques especials d’aquesta cultura i fer-les compatibles amb models econòmics rendibles.

Des de fa ja més de 15 anys, la Universitat Jaume I de Castelló desenvolupa tota una sèrie de programes i iniciatives orientades a portar la universitat al conjunt de pobles i ciutats de la província. El Programa d’Extensió Universitària és el programa on es troba aquest projecte i pretén aproximar la cultura al ciutadà, no sols a l’estudiant que es matricula en la universitat, sinó al conjunt de la població, amb una política cultural integral d’acompanyament, reforç i participació en activitats i projectes.

1. El destinatari del projecte El Programa d’Extensió Universitària està dirigit a la franja de població formada per aquelles persones majors d’edat que resideixen en poblacions menors de 5.000 habitants i presenten una determinada inquietud o sensibilitat cap a continguts patrimonials i culturals. De manera especial, Patrimoni es dirigeix a tots aquells que han realitzat algun

8/9

El projecte PATRIMONI

tipus de formació sobre patrimoni en el marc del PEU i desitgen posar en pràctica els continguts teòrics apresos.

Junt amb aquest perfil de població, aquest projecte es dirigeix, a més, a aquells grups actius que ja exerceixen activitats culturals en els seus municipis i que, a pesar de no conèixer l’oferta de formació del PEU, hi podrien estar interessats en conèixer i interaccionar amb els grups de Patrimoni.

Com a programa obert, que s’adapta a les necessitats formatives del participant, aquest projecte es recolza en un ampli grup de professionals format per tècnics especialistes i docents que participen en el programa tant directament (amb la impartició de cursos) com indirectament (per mitjà d’assessoraments puntuals, tutories, consultes, etc.).

2. Context del projecte Aquest projecte posseeix una dimensió provincial, ja que s’emmarca dins del Programa d’Extensió Universitària, el seu radi d’acció són aquells pobles amb un nombre d’habitants menor de 5.000 habitants. La província de Castelló s’articula, tant políticament com administrativament, entorn d’una marcada dicotomia entre el litoral i l’interior, és al primer on es troba una forta concentració de recursos, riquesa i població. Enfrontat amb aquest litoral, representat per poblacions com ara Borriana, Vila-real, Castelló, Benicarló o Vinaròs, ens trobem un interior format per una gran quantitat de petits nuclis rurals on predominen els moviments migratoris cap al litoral per qüestions de comunicació, treball i serveis i on es conserva una bona part de la riquesa cultural i mediambiental de la nostra província.

El nombre de municipis que participen en el Programa d’Extensió Universitària de la Universitat Jaume I és de 117 i, pel que fa al nombre d’habitants, se situen entorn als 85.000.

Entre aquests totals trobem un ampli mosaic de realitats socials, econòmiques, culturals, polítiques i lingüístiques que exigeix, de l’investigador i el participant, el seu coneixement com a fonament perquè la intervenció en el territori siga possible i eficaç1.

3. Patrimoni, laboratori d’investigació del patrimoni a les àrees rurals Aquest projecte arranca de l’experiència que en aquests últims anys han aportat els cursos de catalogació del patrimoni cultural que s’han realitzat en el marc del Programa d’Extensió Universitària i de la seua capacitat per a prolongar-se en el temps per mitjà del compromís dels seus participants en la realització de projectes altruistes centrats en la recuperació i catalogació patrimonial a escala municipal entorn de béns locals relacionats amb la història oral, les tradicions, l’arquitectura rural o la fotografia antiga.

Actualment, Patrimoni compta una xarxa formada per vuit projectes repartits per la província de Castelló que, individualment, treballen en les seues poblacions per tal de donar a conèixer el seu patrimoni entre la població i que, grupalment, realitzen reunions i trobades en el marc del projecte per a programar accions i formació conjuntes per a millorar cada un dels seus projectes. Junt amb aquests grups, Patrimoni també compta amb tota una sèrie de persones interessades a rebre la formació que s’imparteix i a conèixer l’evolució del projecte.

Patrimoni ofereix, als grups existents, tota una sèrie de possibilitats que els permeten realitzar els projectes culturals en els seus municipis: ofereix formació a la carta especialitzada en temes que van des de la gestió fins a la realització d’activitats, el treball en grup o la catalogació del patrimoni. Ofereix seguiment, assessoria i tutories de projectes culturals. Facilita l’establiment de xarxes de col·laboració intergrupal amb la programació de trobades.

Ofereix als projectes creats un canal on donar a conèixer les seues activitats. Finalment, ofereix la possibilitat de realitzar a nivell municipal convenis que reforcen la relació entre la universitat, el grup i el municipi.

1 A la província de Castelló conviuen el valencià i el castellà. Tot i que en alguns casos podem parlar de bilingüisme, la major part de la província és monolingüe i amb comprensió oral i lectora de l’altra llengua. Per al docent és imprescindible conèixer i parlar ambdues llengües tant per una qüestió de funcionalitat com de respecte de la identitat cultural dels participants.

Per als participants en els projectes, la convivència d’ambdues llengües forma part de la riquesa de la província i s’assumeix com a fonament per a poder establir les relacions entre els grups, les reunions i les activitats que es plantegen.

1

2009

Quan ens enfrontem amb aquesta dificultat teòrica hem de pensar que aquest tret ens ofereix una immillorable oportunitat ja que, en essència, busquem la creació d’una estructura des de la qual els interessats en el patrimoni puguen formar-se i interrelacionar-se, independentment del seu origen o llengua materna.

02. El projecte PATRIMONI Taula 1. Els projectes en el territori: poblacions participants i àrea de treball.

Població on desenvolupen el seu projecte

Temàtica del projecte

Albocàsser

Recuperació de patrimoni immoble i de tradicions.

Montán

Recuperació de tradicions, jocs, oficis i gastronomia.

San Vicente de Piedrahita

Recuperació de tradicions i gastronomia.

Sant Rafel del Riu

Recuperació de patrimoni immoble i de tradicions.

Teresa

Recuperació de tradicions, jocs, oficis i gastronomia.

Sot de Ferrer

Recuperació de tradicions i oficis.

La Salzedella

Recuperació de tradicions, jocs, oficis i gastronomia.

Pina de Montalgrao

Recuperació de tradicions, jocs, oficis i gastronomia.

4. Línies estratègiques Per a dur a terme aquest projecte plantegem el desenvolupament d’una metodologia basada en la implicació de cada un dels grups ja creats en el procés de desenvolupament i avaluació d’activitats. L’èxit o el fracàs d’un determinat projecte es troben, en gran mesura, relacionats amb el grau d’implicació i participació aconseguida. Per tal de fomentar aquest aspecte, des de Patrimoni plantegem l’organització de reunions prèvies amb els destinataris per a comunicar el projecte i presentar les activitats realitzades amb els grups i destinataris.

Per a arribar al màxim nombre de tècnics i grups municipals, aquest projecte utilitza els canals d’informació i difusió que ens ofereix el Programa d’Extensió Universitària per mitjà de la introducció d’aquest projecte entre els punts a tractar en els fòrums de trobada dissenyats pel programa per als tècnics2. Patrimoni també reforça la seua presència per mitjà de la publicació d’articles i la difusió de les activitats en els mitjans de comunicació.

Per a reforçar el projecte i augmentar tant el seu impacte com la seua repercussió es busca la implicació d’altres institucions perquè, per mitjà de convenis i col·laboracions, cedisquen les seues infraestructures, fons i recursos.

2 El principal fòrum de tècnics de cultura provincials és la Mesa Tècnica, que és un espai integrat pel conjunt de tècnics de la zona PEU i pels coordinadors de les diferents àrees del programa. Entre les seues funcions destaca la de programar la proposta anual d’activitats i dur a terme el seu seguiment i avaluació.

Perquè participen en l’exercici d’activitats s’invita tècnics especialistes en patrimoni.

Totes aquestes estratègies conformen un programa d’activitats consensuat entre els grups i els participants del projecte que afavoreix i fomenta la seua cooperació, l’intercanvi d’informació i coneixement i l’accés a les noves tecnologies destinades al treball en xarxa.

5. Què ofereix Patrimoni?

Des de la primera formació sobre catalogació del patrimoni impartida en el marc del PEU i fins a l’actualitat, el projecte ha anat adquirint una major complexitat a tots els nivells, que ha generat en una configuració com l’actual, on distingim quatre punts fonamentals de formació i acció.

Cada un d’aquests punts ha sigut conseqüència de la demanda dels participants i de l’evolució dels seus projectes.

5.1. Formació nivell 1. L’aproximació al patrimoni i a la catalogació Es tracta d’una formació, agrupada en tallers de sis o vuit hores i cursos de vint, dissenyada per a oferir als participants continguts generals d’aproximació al patrimoni cultural i on se’ls proposa la catalogació com a eina per a dur a terme aquesta comesa. Junt amb els continguts teòrics, en aquesta formació es busca la implicació dels participants per mitjà de la programació de debats i exercicis pràctics contextualitzats en les poblacions dels assistents.

10/11

El projecte PATRIMONI

Des de 2002, els cursos i tallers sobre patrimoni i catalogació han sigut demandats en poblacions de les comarques castellonenques de: Ports, Baix Maestrat, Alt Maestrat, Plana Alta, Plana Baixa, Alt Millars i Alt Palància.

5.2. El projecte de catalogació en el municipi i el seu seguiment En el marc de la formació s’anima els assistents a la realització de projectes de catalogació real del patrimoni en les seues localitats i se’ls ofereix assistència i seguiment per part de l’equip docent. Es tracta de petits projectes on els participants dels tallers i cursos posen en pràctica els coneixements adquirits.

projectes culminen aquesta primera fase de catalogació amb la presentació dels resultats a nivell municipal i amb el disseny i realització d’activitats culturals sorgides del material recopilat com, per exemple, exposicions fotogràfiques i etnogràfiques o la publicació de textos en els programes de festes de la població.

La visualització del treball dels grups en la població i la comunicació de la seua identitat de grup de difusió del patrimoni, comporta l’aparició de nous col·laboradors i simpatitzants per a posteriors activitats i projectes.

Finalment, el posicionament del grup en la vida cultural del municipi el legitima com a productor d’accions i dinàmiques participatives susceptibles de ser assumides, patrocinades o finançades per entitats privades, institucions públiques o pel mateix ajuntament3.

En el moment en què un grup interessat es constitueix, estableix un compromís amb el Programa d’Extensió Universitària i manifesta la seua responsabilitat de dur a terme un projecte. Des de la coordinació del programa, se li designa un tutor que presta un servei d’assessorament i guia al nou grup en matèria de catalogació, organització del grup i definició del projecte on aquest s’emmarca. Els contactes entre les parts es duen a terme per mitjà de reunions presencials en el territori, telefonades i correus electrònics.

La finalitat dels projectes en el territori i de la seua tutoria és la confecció d’un catàleg que arreplegue els béns patrimonials estudiats i que aquest element servisca de punt de partida per a posteriors activitats i projectes relacionats amb el patrimoni cultural. En aquest sentit, de vegades els

Curs de Catalogació del Patrimoni en la comarca de l’Alt Millars.

1

2009

3 Per tal d’obtindre aquesta col·laboració, és decisiu que els grups es constituïsquen en associació cultural.

Jornada de Patrimoni a Albocàsser. Febrer de 2008.

02. El projecte PATRIMONI Taula 2. Tutories de projectes de l’any 2008

Nom del grup

Descripció de la tutoria

Grup de Sot de Ferrer

Documentació de l’exposició El matacerdo inclosa dins de les activitats de l’Estiu Cultural.

Grup de Montán

Documentació de tradicions, oficis i receptes de cuina.

Grup de Sant Rafel del Riu

Organització interna del grup i catalogació d’immobles.

Grup de Teresa

Suport de l’activitat de recuperació d’oficis perduts

5.3. Formació nivell 2. Tallers especialitzats i formació a la carta.

El Programa d’Extensió Universitària planteja la importància de fomentar una formació contínua i especialitzada. D’acord amb aquesta idea, Patrimoni planteja cada any una renovada oferta formativa als seus grups i, en el marc de les reunions periòdiques i assemblees, programa i ofereix accions concretes que permeten als participants l’accés a continguts relacionats amb les seues necessitats.

La formació de nivell 2 parteix de la necessitat dels grups d’ampliar la perspectiva dels seus projectes, una vegada obtinguts uns coneixements bàsics, i de començar a enfocarlos cap als grans reptes de l’activitat cultural: el treball en grup i la gestió del temps, la visualització del projecte, la programació d’activitats, la cerca del destinatari o la motivació de la població.

5.4. Formació nivell 3. Trobades entre els grups

on poder donar a conèixer els seus projectes i on poder compartir, amb altres grups i participants interessats, la seua evolució, resultats i dificultats. Atenent aquestes propostes, des de la coordinació s’ha dissenyat i posat al servei dels grups la pàgina web del projecte, en la qual els grups tenen el seu espai i on poden penjar les seues notícies i activitats4.

Al contrari que en els altres dos nivells de formació presentats, en aquest estadi la formació es planteja en forma de reunions de treball entre els grups, visites tècniques i planificació de jornades i activitats conjuntes. A partir del consens dels grups s’han establit dues reunions anuals itinerants en les quals es tracta l’actualitat del projecte i es plantegen noves propostes i col·laboracions.

Conjuntament amb aquestes reunions, Patrimoni ja fa tres anys que realitza una jornada amb ponències i experiències externes per a formar als grups. La Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural, té un caràcter anual i es realitza a Castelló. El tema principal de la jornada, així com els ponents que hi participen, es consensua en la reunió ordinària del primer trimestre de l’any.

Com a complement a tot l’anterior, els grups de Patrimoni van demandar la cerca i creació d’espais i punts de trobada 4 La pàgina del projecte és: http://patrimoni.uji.es/ .

Jornada de Patrimoni a Montán. Setembre de 2008.

Participants del projecte en la III Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural.

12/13

El projecte PATRIMONI

6. L’avaluació del projecte

del projecte fruit, moltes vegades, de la dificultat d’ajustar i traslladar el marc teòric a la realitat dels grups d’acció en el territori.

Tot projecte necessita la realització d’un seguiment continu que ens permeta valorar resultats i processos. No es tracta de quantificar únicament resultats finals sinó que pretenem realitzar una anàlisi completa, una radiografia del nostre projecte i de cada un dels recursos utilitzats per a, d’aquesta manera, programar-lo de forma més coherent, eficaç i eficient.

L’avaluació d’aquest projecte es du a terme, a més, per mitjà d’una avaluació semestral completa que és el punt de trobada de totes i cada una de les parts. La seua funció és la d’articular les distintes avaluacions i, en funció dels resultats, actuar. Finalment, l’avaluació d’aquest projecte es completa, junt amb la dels coordinadors, membres del projecte i autoritats polítiques i acadèmiques, amb la implicació dels tècnics del territori i dels participants del projecte. La seua participació en el procés d’avaluació és fonamental per a determinar quines estratègies són encertades i quin és el profit de les activitats programades. En aquest sentit, cada una de les activitats dissenyades inclou una valoració final dels assistents i una enquesta anònima on s’avalua tant l’activitat en concret com el programa en general.

En aquest projecte s’utilitza una avaluació periòdica que permet al grup de control realitzar els ajustos necessaris.

Una bona definició del projecte és, sens dubte, una bona garantia perquè un projecte puga dur-se a terme, però pensem que és un bon complement el disseny d’una avaluació que estiga present en cada una de les fases del projecte i que analitze, de forma transversal i d’acord a l’organigrama establit, cada una de les competències i accions programades. A més, una bona avaluació periòdica permetrà descobrir a temps els imprevistos habituals propis Taula 3. Memòria d’activitats de Patrimoni en 2008.

2008 Febrer

Jornada de Patrimoni. Albocàsser (02/02/08).

Març

- Preparació dels continguts de la pàgina web.

- Avaluació de l’exposició El matacerdo a Teresa.

-Assistència al Congrés d’Interpretació del Patrimoni a Alacant.

Abril

- Preparació de la Jornada de Catalogadors.

- Preparació de la I assemblea de Patrimoni en les jornades de juny.

Maig

Inici de les tutories de projectes: Montán, Sant Rafel del Riu i Sot de Ferrer.

Juny

III Jornada de Catalogadors (21/06/08).

Juliol Agost

1

2009

Exposició Pedra Seca a Sant Rafel – Barri del Castell (26/07/08).

Exposició El matacerdo. Sot de Ferrer (23/08/08).

Setembre

Jornada de Patrimoni. Montán (13/09/08).

Octubre

Preparació de la revista de Patrimoni.

Novembre

Preparació de la revista de Patrimoni.

- Participació en les III Jornades de Valorització del Patrimoni Preindustrial de l’Aigua, Neveres i Salines de Muntanya a Ares del Maestrat.

Desembre

- Assistència al Congrés de la Professionalització de la Gestió Cultural a Toledo.

Formació i tutoria a Teresa. Acompanyament en l’exposició Els oficis perduts.

PROJECTES EN EL TERRITORI 03. Dos exemples de difusió del patrimoni: La Jornada Europea del Patrimoni i les Jornades de Valoració del Patrimoni Rural.

Josep Pascual Albiol i Sandra Onofre. Ares del Maestrat

La Jornada Europea del Patrimoni Des de l’any 1991 i, coincidint amb l’arribada de la tardor, milers de ciutadans de tota Europa són invitats a participar en la Jornada Europea del Patrimoni. Visites guiades, rutes, itineraris, exposicions... en definitiva, qualsevol manifestació que tinga com a referent el patrimoni cultural. La Jornada Europea del Patrimoni és una festa. A Ares també!

1. Un poc d’història A França ja fa molts anys que es convocava una jornada de portes obertes a tots els monuments i instal•lacions culturals. Des del mateix Ministeri de Cultura francès es va fer la proposta de fer extensiva aquesta iniciativa a la resta d’estats membres de la llavors denominada Comunitat Econòmica Europea. Aquesta proposta va ser acollida per uns quants països i molts d’ells van començar a organitzar activitats semblants. No serà fins l’any 1991 quan el Consell d’Europa, amb el propòsit de reforçar la cohesió europea, decideixi agrupar les diferents convocatòries proposades per tal d’instituir formalment la Jornada Europea del Patrimoni (JEP). Més recentment, l’any 1999, es va convertir en una acció conjunta i programada per la Unió Europea.

2. Els objectius La Jornada Europea del Patrimoni (JEP) té diversos objectius: • Sensibilitzar els ciutadans europeus respecte a la riquesa i diversitat cultural d’Europa.

• Fomentar el diàleg intercultural.

• Combatre el racisme i la xenofòbia i afavorir una major tolerància més enllà de les fronteres nacionals i reforçar el sentiment europeu de compartir una mateixa identitat.

• Sensibilitzar la societat i els responsables polítics sobre la necessitat de protegir el patrimoni.

• Invitar Europa a afrontar els nous desafiaments socials, polítics i econòmics que es presenten.

A més, en determinades ocasions s’emfatitzen les accions en aspectes puntuals: els joves i el patrimoni cultural, el patrimoni de l’aigua, etc.

3. Difusió a l’Estat Tot i que ja fa quasi 20 anys que es produeixen aquests tipus de convocatòries de caràcter europeu, en el nostre Estat la proposta no ha acabat de quallar. Des de la pàgina web del Ministeri de Cultura s’invita a la participació, però sense facilitar quasi informació ni procediments. Des d’algunes

14/15

Projectes en el territori

comunitats autònomes sí que s’ha pres més seriosament la proposta. Andalusia, el País Basc i especialment Catalunya han sigut les més actives.

L’Associació de Municipis i Comarques de Catalunya (AMC) ha assumit el pes específic de dirigir la convocatòria en el seu àmbit de competència territorial. Abans de l’estiu de cada any s’efectua un requeriment a cada municipi perquè concrete quin tipus d’activitat pensa programar.

Posteriorment, per al mes de setembre, s’elabora una agenda conjunta que es reparteix als diaris de més difusió de Catalunya. Al País Valencià les propostes han sigut de caràcter aïllat i intermitents. A mitjan dels anys 90 des de la pròpia Conselleria de Cultura es van programar algunes activitats. No obstant això, en els darrers anys, encara s’han sumat a la jornada uns quants municipis de la comarca de l’Horta.

4. Iniciatives a Ares L’establiment de xarxes de col•laboració cultural amb altres municipis i, especialment, amb municipis de Catalunya, ens va permetre conèixer de primera mà aquesta iniciativa. Les invitacions rebudes d’aquests municipis a participar en els actes programats ens van animar a preparar una iniciativa semblant des del propi Ajuntament.

Atés que, almenys des de l’Ajuntament, no es tenia cap constància de l’existència de cap tipus de convocatòria per part de cap institució valenciana d’àmbit superior que tinguera certa relació amb Europa (per exemple, determinats negociats de la Conselleria de Cultura, de la Diputació de Castelló, universitats, etc.), es van realitzar els contactes oportuns. Les respostes van ser totes negatives.

Fins i tot des de determinades àrees de l’administració es desconeixia aquesta proposta europea.

Així, quedava clar que la proposta únicament podria programar-se a títol particular per part de l’Ajuntament sense integrar-se en cap convocatòria conjunta amb altres entitats.

L’últim dissabte de setembre de l’any 2006 es va participar, per primera vegada, en les Jornades Europees del Patrimoni.

Una jornada de portes obertes a la nevera dels Regatxols va ser l’activitat programada. Tot i que el temps no va acompanyar, van ser nombroses les visites, especialment les que provenien de les àrees urbanes de Castelló.

L’any següent, 2007, i donat que dos centres excursionistes tenien programades activitats al terme d’Ares, es va programar conjuntament una visita guiada pel nucli urbà que va finalitzar novament a la nevera d’Ares. L’èxit

1

2009

de la proposta estava assegurat amb la presència dels excursionistes.

Ja més recentment, el passat 27 de setembre, la proposta va ser més ambiciosa. Es va programar una visita guiada a la cova Fosca, inclosa dins del Catàleg de Béns Patrimoni de la Humanitat. Situada en les proximitats de cova Remígia i, tot i no tindre pintures rupestres, és en aquest lloc on s’han produït les principals troballes de restes etnològiques del període del neolític de la zona. Atés que aquesta cova no està oberta al públic per a fer visites, aquesta va ser una ocasió única de poder conèixer de primera mà un dels principals punts d’interès cultural del terme d’Ares gràcies a la col•laboració del museu de la Valltorta i, més en concret, del seu director Guillermo Morote.

Posteriorment, en acabar la visita, la jornada va continuar amb una conferència sobre el Parc Cultural de la Valltorta on es van explicar totes les possibilitats i perspectives que aquest tipus de figures jurídiques de gestió del patrimoni poden presentar. Un sopar entre tots els assistents va servir per a finalitzar la jornada dins d’un context més festiu.

Tot i els esforços per donar la màxima difusió a l’activitat (entrevistes en mitjans públics de comunicació d’àmbit autonòmic i comarcal, distribució de tríptics pels establiments de la comarca, etc.), la participació, tot i ser nombrosa, va ser pràcticament d’àmbit local.

5. Una possibilitat de futur Si es valoren en el temps les tres edicions que s’han programat fins al moment, des de l’Ajuntament es considera convenient continuar amb la proposta. N’hi ha tres elements que fan que siga possible: • Una activitat de baix cost. Realment les despeses són mínimes i pràcticament totes dirigides a la difusió de l’acte. Segons el tipus d’activitat programada (conferència, visita guiada...) la col•laboració amb altres entitats o de persones expertes sensibles amb la matèria pot resultar fàcil d’aconseguir.

• Fàcilment organitzable. Amb els recursos propis de l’Ajuntament resulta assequible programar una activitat d’aquest tipus.

• Amb una certa repercussió. Atès que en aquesta època de l’any (normalment l’últim cap de setmana de setembre) ja ha finalitzat el cicle festiu dels municipis i encara no s’ha reprès amb normalitat l’activitat després del període estival, els mitjans de comunicació es fan cert ressò d’aquest tipus d’activitats. El mateix passa amb els possibles participants (veïns i visitants) ja que no són excessives les activitats programades des de diferents sectors que coincideixin en aquest temps.

03. Ares del Maestrat

Activitat programada en la Jornada Europea del Patrimoni.

Visita a la cova Fosca (Ares).

Ara bé, per al compliment dels objectius reals d’aquest tipus de jornades no és suficient ni viable una convocatòria d’àmbit local. Seria realment interessant que el màxim nombre possible d’ajuntaments (i també institucions privades) s’afegiren i convocaren per a la mateixa jornada qualsevol tipus d’activitat. Seria també valorable que des d’una institució d’àmbit superior es coordinaren les diferents iniciatives fins arribar a efectuar una proposta conjunta.

Entenem que seria molt positiu que des d’una institució d’àmbit superior (i per què no, des de la mateixa Universitat) es facilitara la participació, es recolliren les propostes presentades i es donara la difusió corresponent en una convocatòria conjunta.

Us animeu per al 2009?

Visita a la cova Fosca (Ares).

Jornades de Valoració del Patrimoni Rural a Ares del Maestrat Els passats dies 14, 15 i 16 de novembre es van realitzar a Ares del Maestrat les III Jornades de Valoració del Patrimoni Rural.

Des de l’any 2005, arran de la inauguració del Centre d’Interpretació de la Nevera, Ares del Maestrat forma part d’una xarxa europea de difusió del patrimoni rural d’interior.

L’anomenada Ruta Cultural del Gel i la Sal és una iniciativa de diferents institucions i entitats de Catalunya, el País Valencià i França per a posar en valor el seu patrimoni com a recurs per al desenvolupament econòmic i cultural. Agrupa un conjunt de pous de gel (neveres) i salines que han sigut restaurats, convertits en museus i en potencials destins de turisme cultural i educatiu.

Anualment des de la xarxa es realitza una trobada per a tractar qüestions relacionades amb el patrimoni. Si en els anys anteriors van ser municipis de Catalunya els encarregats de la seua organització, en l’última edició va ser el municipi d’Ares el que va prendre el relleu. La gestió del patrimoni i la seua rendibilitat econòmica i social van ser els aspectes més rellevants que es van tractar.

16/17

Projectes en el territori

1. Antecedents

2. La xarxa europea

L’any 2005 l’Ajuntament d’Ares del Maestrat va inaugurar la restauració i habilitació de la nevera dels Regatxols com a centre d’interpretació. Per les característiques arquitectòniques de la nevera (disposició en dues plantes, planta quadrada) i la seua particular situació (a la vora de la mola d’Ares, a 1 km del nucli urbà), aquest element patrimonial podria constituir un element de referència per al turisme d’interior, tant des del punt de vista cultural com educatiu. La restauració i habilitació van ser possibles gràcies a la col•laboració econòmica de la Conselleria d’Agricultura i a l’assessorament i assistència tècnica del Museu Valencià d’Etnologia que depèn de la Diputació de València.

Arran de la inauguració del Centre d’Interpretació de la Nevera, el municipi de Mazaugues (en la Provença, a uns 40 km de Marsella), que disposa d’una instal•lació semblant (una nevera situada en les proximitats del nucli urbà i un museu del gel en el mateix centre) va invitar l’Ajuntament d’Ares a exposar la seua iniciativa. Aquest ajuntament organitza anualment la Fira del Gel, un cap de setmana ple d’activitats de dinamització centrades en el món del gel i el seu comerç (fira, teatre, visites guiades, exposicions, tallers infantils, etc.). Les jornades finalitzen amb una sessió dirigida a la presentació d’altres estructures, instal•lacions o experiències semblants d’altres llocs d’Europa. És en aquest marc on, atés que també havien invitat alguns municipis de Catalunya i França, va sorgir la proposta d’establir una xarxa de dimensió europea per a donar a conèixer aquest patrimoni. Tècnics dels ajuntaments catalans de Tagamanent i Odèn van prendre la iniciativa i van establir els primers contactes amb municipis i entitats d’interior que disposaven d’instal•lacions culturals semblants. Així, des de llavors es realitza una trobada anual d’aquests municipis.

3. La jornada anual

Cartell de les III Jornades de Valorització del Patrimoni Rural.

Ares del Maestrat.

1

2009

Si l’any 2006 va ser el municipi de Tagamanent (el Vallès Oriental) i el 2007 el d’Odèn (el Solsonès), el 2008 va ser Ares qui va assumir el compromís d’organitzar la jornada.

L’últim cap de setmana d’octubre va ser la data que es va fixar en un principi. Per diversos problemes (coincidència amb altres jornades a Catalunya i impossibilitat d’assistència de determinats invitats), es va retardar la convocatòria per al segon cap de setmana. Si fins al moment les dues trobades anteriorment realitzades van servir per a donar a conèixer els elements patrimonials, les seues característiques arquitectòniques i històriques; a l’hora de preparar les últimes jornades es va valorar especialment la problemàtica relativa a la gestió i comercialització del patrimoni cultural que es dóna en les nostres comarques. En definitiva, la qüestió central que es volia tractar no era una altra que donar a entendre que pot resultar fàcil, en certa manera, accedir a ajudes per a la restauració i habilitació dels elements patrimonials, però resulta certament difícil trobar la fórmula adequada per a la seua gestió sostenible i perdurable tant des del punt de vista econòmic com des del comercial. L’objectiu bàsic de les jornades era, en definitiva, conèixer diferents formes de gestió, accions de promoció i comercialització del producte.

03. Ares del Maestrat

“La gestió del patrimoni rural, de l’oficina al poble”. Ponència de Joan Feliu en les III Jornades de Valorització del Patrimoni Rural.

4. La Jornada d’Ares Més de 100 assistents, entre tècnics, dirigents d’associacions i representants polítics d’entitats locals provinents de diferents municipis de Catalunya, el País Valencià, Aragó i França van estar presents al municipi des del dijous dia 14 fins al diumenge 16 de novembre. A la sala d’actes de l’Ajuntament i, amb les paraules de benvinguda de l’alcalde, Francesc Fuentes, van començar puntualment les jornades el divendres dia 14. Posteriorment, la jornada matinal va continuar amb les intervencions relatives al patrimoni cultural i la seua gestió per part dels representants dels municipis de Camarin, Tagamanent, Gerri de la Sal, Ares, Mazaugues, Solsona, comarca de la Hoya d’Osca i Vilanova de la Sal. La sessió va finalitzar amb la intervenció de la tècnica de la Diputació Foral d’Àlaba, encarregada del projecte de rehabilitació cultural El valle de Añana, la qual va mostrar les possibilitats de desenvolupament econòmic local que un projecte extremadament ambiciós com aquest pot arribar a generar.

Excursió etnològica guiada. III Jornades de Valorització del Patrimoni Rural.

culturals de la sal. Finalment, responsables de projecte Patrimoni de la Universitat Jaume I i del Museu Valencià d’Etnologia de la Diputació de València van donar a conèixer l’àmbit de les seues actuacions.

Per al dissabte 15 es va programar una visita guiada de caràcter etnològic a la mola d’Ares, la nevera dels Regatxols i el barranc dels Molins. Jorge Cruz (sotsdirector del Museu Valencià d’Etnologia), Pascual Boira (estudiós de les neveres i pous de gel), Benjamí Barberà (estudiós dels molins de les comarques de Castelló), Jordi Marín (veí d’Ares, expert en educació ambiental) i Guillermo de Felipe (responsable d’Acció Ecologista – Agró) van ser els encarregats d’oferir als més de 150 assistents explicacions diverses d’alguns dels principals elements patrimonials d’Ares. Després de dinar a la masia de la Montalbana, a la sala d’actes de l’Ajuntament, Pascual Boira va presentar la primera publicació específica relativa a les neveres i pous de gel de les comarques del País Valencià El comerç de la neu a Castelló de la Plana editat per l’editorial de Vinaròs Antinea. La presentació va finalitzar amb la signatura dels primers exemplars per part de l’autor.

Després de dinar, la jornada va continuar amb l’aportació de Joan Feliu (director del curs de postgrau Gestió del Patrimoni Local de la Universitat Jaume I) que va fer diferents reflexions al voltant de les possibles vinculacions econòmiques i socials que es deriven a partir de la restauració i habilitació del patrimoni cultural i la seua sostenibilitat. Emilio Iranzo, investigador de la Universitat de València, va fer efectiva la seua aportació sobre els paisatges

18/19

Projectes en el territori

5. Conclusions Per a finalitzar les jornades, representants de les organitzacions assistents es van reunir per a extraure les conclusions definitives.

Donada la diversitat de totes les ponències presentades, tant des del punt de vista geogràfic com des del punt de vista estructural (entitats privades o públiques, elements patrimonials de grans o petites dimensions, amb pressupostos elevats o escassos, etc.) resulta complex extraure unes conclusions bàsiques derivades de les jornades. Amb tot, els participants van valorar especialment la possibilitat d’establir vincles permanents de col•laboració entre entitats gestores del patrimoni cultural com a eina de treball i requisit per a poder optar a ajudes europees, i la necessària col•laboració especial de la iniciativa privada en la gestió del patrimoni cultural. Aquestes van ser dos de les qüestions més tractades.

1

2009

El municipi de Mazaugues (Provença – França) va acceptar l’organització de la pròxima edició de les jornades que es realitzaran a la tardor de 2009. Finalment, amb caràcter optatiu, per al diumenge 16, els assistents, en funció de les seues preferències, van poder visitar les neveres de Castellfort, el Forcall i la Mata o la ciutat de Morella.

Des de l’Ajuntament d’Ares es vol manifestar la satisfacció i valoració positiva que ha generat la realització d’aquestes jornades, especialment en l’aspecte econòmic (generació de demanda turística), cultural (promoció del patrimoni i la cultura propis) i social (intercanvi de coneixements i realitats).

04. Memòria d’activitats culturals. Associació Cultural “El Salze” Grup de Patrimoni de la Salzadella

L’Associació Cultural El Salze, va ser constituïda el 22 d’abril de 2007 i es va registrar en el registre d’associacions de la Generalitat Valenciana el 28 de maig de 2007, amb el número. CV-01-041190-CS. El seu objectiu fonamental és el de contribuir al foment de la vida cultural del municipi.

Actualment l’associació compta amb 190 socis i sòcies majors d’edat.

restaurats (40 unitats en total), a la que van assistir-hi 95 persones.

•

16 de desembre de 2007. Viatge cultural a València per a veure l’exposició de les pintures de Sorolla. Van viatjar-hi 60 persones.

•

31 de desembre de 2007. Nit de cap d’any: sopar de colles. Un total de 83 persones van celebrar l’arribada de l’any nou amb els seus familiars i amistats al Local de la Joventut.

•

26 de gener de 2008. Taller de pastissos: 15 socis/es van dedicar la jornada a preparar al voltant de 800 pastissos de carabassa, per a oferir-los a tot el poble i als visitants, amb motiu de les festes patronals de Sant Blai.

•

4 de febrer de 2008. Concurs de cócs i berenar per als socis i sòcies. Durant les festes patronals de Sant Blai.

Va haver-hi una aportació de 8 pastissos (cócs), amb decoracions diverses i enginyoses relacionades amb el poble. Es va triar el millor i se li va atorgar un premi.

•

8 de març de 2008. Dia de la Dona Treballadora.

Conferència sobre la situació de la dona actual i els orígens del Dia de la Dona, a càrrec d’una experta de la Direcció General de la Dona. També es va realitzar una petita exposició amb fotografies, ferramentes i objectes antics de cultiu.

Des de la seua creació, l’Associació ha organitzat i desenvolupat les activitats següents: •

•

7 d’octubre de 2007. III Trobada de Puntaires, amb la participació de 300 persones que van demostrar el seu saber fer i van exposar treballs 100% artesans.

9 d’octubre de 2007. Excursió a peu al Carreró de la Canal, lloc de gran interès paisatgístic en el terme de la Salzadella. Van participar-hi 60 persones.

•

15 d’octubre de 2007. Es va iniciar el curs de Restauració de mobles i altres efectes antics, amb la participació de 25 persones. Amb una durada de 30 hores.

•

31 d’octubre de 2007. Sopar de germanor i castanyada, amb una assistència de 140 persones.

•

6 de desembre de 2007. Clausura del curs de Restauració de mobles i altres efectes antics. Es va realitzar una exposició pública de tots els objectes

20/21

Projectes en el territori

Parada de l’associació cultural “El Salze”. I Fira de la Cirera, Art i Tradició.

•

•

Conferència sobre Tirant lo Blanc a càrrec de Josep Lluís Tàrrega, llicenciat en Filosofia i Lletres i Ciències de l’Educació.

•

7 i 8 de juny. Participació molt activa en la I Fira de la Cirera, Art i Tradició, amb una parada pròpia on els membres de l’Associació van mostrar el saber fer dels productes derivats de la cirera (cócs, melmelades, licors…). Els visitants de la fira van poder degustar tots els productes i van poder conèixer productes naturals com el sabó natural casolà i la manera de fer-lo.

•

•

1

2009

12 d’abril. Amb motiu de la proximitat del Dia del Llibre, l’Associació va organitzar un concurs de dibuix per als xiquets en el qual van participar-hi 31 xiquets. Es va obsequiar amb un berenar, una samarreta i un diploma als 31 xiquets i xiquetes que van participar-hi i al millor dibuix se li va concedir, a més, una copa.

El 27 de setembre. Taller de teatre on va participar un grup aficionat, procedent d’un taller de teatre de la localitat de Torreblanca; van assistir-hi 70 persones i es va preparar un berenar per a tots els assistents.

Per al dia 9 d’octubre es va organitzar una excursió cultural al museu de la Valltorta de la localitat veïna de Tírig. Van participar-hi unes 40 persones.

•

Amb motiu de la celebració del primer any d’activitats de l’associació, el dia 4 d’octubre es va celebrar un sopar popular per a tots els sòcies i sòcies, al qual van assistirhi 200 persones.

En aquests moments s’està preparant un catàleg sobre la memòria històrica del municipi. Aquest projecte es desenvoluparà en les següents parts, ordenades cronològicament: •

Conferència a càrrec d’un expert especialista en història (en aquests moments encara sense confirmar).

La temàtica haurà de servir per a fixar les bases per a establir un bon ambient de col•laboració en el projecte entre tota la població.

•

Campanya de sensibilització i informació sobre el projecte que es vol desenvolupar.

•

Recollida de fotografies i documentació pertinent.

•

Restauració dels originals.

•

Tractament informàtic de les fotografies.

•

Elaboració d’una fitxa i documentació de cada foto.

04. La Salzadella •

Disseny, elaboració i impressió d’un catàleg fotogràfic.

•

Disseny i elaboració de panells per a la seua disposició en futures exposicions.

•

Disseny i edició de tríptics i cartells per a presentar el treball.

•

Jornada de presentació del treball a tota la població, mitjançant una exposició que inclourà alguna activitat lúdica relacionada amb aspectes que es vegen reflectits en les fotografies i que representen alguna cosa singular i desconeguda (maneres de realitzar algun ofici, treball, indumentària, etc.).

Taller de formació de catalogadors.

En un futur immediat, l’associació, seguint en la línia de recuperar costums, tradicions i tot allò que forma part del passat cultural i històric, pretén fomentar i col•laborar en la creació d’un museu etnològic local. Aquesta entitat també desitja aportar la seua col•laboració a la Regidoria de Patrimoni i Promoció de l’Ajuntament, per a la configuració de La ruta de l’aigua, que consistirà a la creació d’una ruta centrada en els recursos relacionats amb l’aigua i establirà una comparació entre la vida del poble abans i després de les millores hídriques.

Taller de formació de catalogadors.

22/23

Proyectes en el territori

Grup de Patrimoni de Montán. Museu de Belles Arts de Castelló. Iª Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural.

1

2009

05. Projectes i activitats culturals relacionats amb el patrimoni Asociación Cultural de Montán Conde de Vallterra

L’Asociación Cultural de Montán Conde de Vallterra és una entitat sense ànim de lucre que pretén la recuperació i el manteniment del patrimoni cultural de Montán. L’associació porta desenvolupant el seu treball des de fa deu anys i organitza activitats culturals a Montán. Des de l’any 2004, amb l’entrada de nous socis a la junta directiva i la creació, dins de la pròpia associació, de la secció Amics de les fonts, camins i sendes, s’aborda i reprèn amb més força, la part més vinculada al tema del patrimoni. En parlar de patrimoni no ens referim només a l’arquitectònic, sinó també a l’etnològic, al relacionat amb els nostres costums i tradicions i al saber popular.

Un dels elements que caracteritza Montán és l’aigua. Al terme municipal n’hi ha nombroses fonts, més de 35, moltes amb propietats per a la salut. És fàcil sentir el so de l’aigua per tot el nucli urbà i en gran part del terme. N’hi ha una xarxa hidràulica d’especial rellevància dels temps de l’ocupació musulmana. Les fonts, a més, es troben ubicades en paratges naturals significatius, vinculats a la història de Montán i a la seua gent.

L’any 2003, es va realitzar als pobles de Montán, Montanejos, la Puebla de Arenoso i Cirat, un curs de Catalogació de Patrimoni organitzat per la Universitat Jaume I al qual va assistir-hi part de la junta directiva de l’associació.

D’aquest curs ha sorgit la inquietud per treballar en la

catalogació de totes les fonts del terme municipal, i per la creació d’un fòrum cultural denominat Alt Millars, el qual reuneix persones de la comarca interessades a preservar el patrimoni cultural de les zones rurals.

Projectes realitzats 1. Fitxes tècniques de catalogació de les fonts.

El primer projecte que va abordar la nostra associació amb la col•laboració de l’Ajuntament de Montán i el taller d’ocupació, va ser la senyalització, amb panells informatius, de les fonts, camins i llocs d’interès turístic amb la intenció de millorar i rehabilitar les fonts més importants i fer també menció de la fauna del nostre entorn i respectar el medi ambient. Es va sol•licitar ajuda a la Diputació de Castelló per a la realització de les distintes activitats i ens vam acollir al que estableixen les bases publicades en el Butlletí Oficial de la província número 39 del 30 de març de 2004, per les quals es regeix la concessió de subvencions a entitats privades per a la realització d’activitats culturals.

Com a conseqüència del curs de Catalogació del Patrimoni Cultural que va realitzar la nostra associació, s’han elaborat fitxes tècniques de les distintes fonts que existeixen al nostre terme, en les quals es detalla àmpliament la identificació

24/25

Proyectes en el territori

de l’element amb número de registre i assignatura, la seua localització i pla corresponent, funció i ús primitiu i actual, estat de conservació, anàlisi químic de les seues aigües, propietats medicinals i terapèutiques, protecció legal vigent, el seu entorn, règim jurídic i propietat, bibliografia i una àmplia documentació gràfica entre la que s’inclouen diverses fotografies de l’element descrit i, finalment, documentació oral en cas d’haver-ne.

2. Concurs infantil de dibuix i pintura Un dels projectes més ambiciosos i importants que ha iniciat la nostra associació i del que ens sentim summament orgullosos, és la celebració del Concurs Infantil de Dibuix i Pintura que, per quart any consecutiu, hem realitzat dins de la Semana Cultural de Montán, celebrada durant la primera setmana d’agost, i que reuneix una gran quantitat de xiquets amb un mateix fi, i sempre amb la font com a tema principal i que desperta en ells la vena artística. L’organització reparteix a tots els participants el material didàctic (carpetes, estotjos de pintures, paper i gorra per a cobrir-se del sol). Aquest concurs té cada any més acceptació i més participants, i tant pares com xiquets gaudeixen d’una jornada on es mesclen somriures, esforç i treball per a acabar amb un bon esmorzar i la satisfacció d’haver aportat el

Concurs infantil de dibuix i pintura.

1

2009

nostre òbol perquè els joves sàpien apreciar i respectar les seues fonts i el seu entorn. Al final de la Semana Cultural, es fa el lliurement de diversos regals als premiats, dins de les distintes categories que es confeccionen per edats.

3. Exposicions de ceràmica i pintura També dins de la Semana Cultural, la nostra associació ha anat celebrant diverses exposicions de pintura i ceràmica, on els artistes del nostre poble, Víctor López, Ampar Pérez, Bernardí Palacios, Lucía Ibáñez, Mª Carmen Moltó i el Sr. Rubiano, ens mostren les seues obres de gran valor artístic.

4. Fòrum Cultural de l’Alt Millars El dia 23 de juliol de 2005 vam convocar a la Casa de la Cultura de Montán, la conferència titulada L’aigua, font de patrimoni, organitzada per la Universitat Jaume I de Castelló, amb la col•laboració del Fòrum Cultural de l’Alt Millars, ARSIPE, Gestión del Patrimonio Cultural i l’excel•lentíssim Ajuntament de Montán, a la qual es va invitar les autoritats, veïns del poble, associacions culturals, tant de l’Alt Millars com de l’Alt Palància i resta de persones interessades en un tema tan important en el nostre entorn com és l’aigua.

Recuperació de la font de “la Sunsida”.

05. Montán Amb l’assistència de més de cinquanta persones, entre les quals es trobaven membres dels grups de Patrimoni de Caudiel, Altura, Puebla de Arenoso, Zucaina, Cirat etc., i en presència del coordinador del Programa d’Extensió Universitària de la universitat, Albert López Monfort, del professor Ángel Portolés i dels regidors de Cultura, Festes i Assumptes Socials de l’Ajuntament de Montán: Pilar Esteve, Miguel Ángel Guiñón i Josefina Navarro, es va iniciar l’acte amb la presentació per part de les autoritats universitàries i municipals. Va prendre la paraula de benvinguda la vicerectora de Cultura, Margarita Porcar i va agrair els assistents i autoritats en general la seua assistència.

Tot seguit va donar pas a la conferència que sobre L’aigua, font de patrimoni, va realitzar el professor de geohidràulica de la Universitat Jaume I de Castelló, Ignacio Morell Evangelista i que va ser seguida amb atenció per la importància del seu discurs relatiu als aqüífers de la zona i el seu interès en la conservació del medi ambient A continuació es va donar pas a les experiències realitzades pels grups de catalogació del Fòrum Cultural de l’Alt Millars.

En primer lloc van parlar Clotilde Fajardo i Faustino García en nom de l’Asociación Cultural de Montán Conde de Vallterra en la seua secció Amics de les Fonts, Camins i Sendes els quals van manifestar les seues experiències després del curs de Catalogació del Patrimoni Cultural que van realitzar i van exposar una fitxa tècnica de catalogació de la font de la Tejería. En segon lloc, van intervenir els representants de l’Asociación Cultural Ermitas Medievales de Arenós que formen part de Puebla de Arenoso i van exposar l’important treball que estaven realitzant en la restauració de l’ermita de la Mare de Déu dels Ángeles, pròxima al castell de la Viñaza. Finalment, es va projectar un documental sobre el municipi de Campos de Arenoso Campos nunca morirá que va impactar els assistents amb les imatges tan tristes i desoladores de la mort d’un poble en pro del progrés i en benefici de la presa d’Arenós, presa que recollia les aigües del Millars per a abastir la comarca. Imatges impactants i aborronadores de la gent de Campos, de com van abandonar les seues cases i les seues terres, que havien sigut tota la seua vida, camí d’altres llocs que els van acollir de bon grat.

5. Recuperació de la font la Sunsida A l’agost de 2007 moguts per l’interés per un petit regueró d’aigua que brollava en un lateral del camí vell que va de Montán a Montanejos, una vegada passada l’ermita de Santa Bàrbara i gràcies a la informació facilitada per Francisco Bayo Gayete i son pare Francisco Bayo Gil, en la qual ens indicaven que va haver-hi un temps en què allí mateix n’hi havia una font de la qual brollava aigua molt fresca i que s’anomenava font la Sunsida; vam iniciar el projecte de

recuperació d’aquesta font. En primer lloc els senyors Bayo, amb una excavadora, van fer un clot entre els arbustos i les argilagues. Posteriorment, el grup de l’associació va col•locar un tub per a canalitzar l’aigua que vam adornar amb unes teules del lloc i que vam deixar provisionalment per satisfer la set dels que per allí caminaren. Ens vam ficar en contacte amb el regidor de Medi Ambient, Javier Simón, al qual vam informar sobre el nostre projecte i el qual, a instàncies del senyor alcalde, Antonio Fornas, va manar que férem d’obra la font que nosaltres havíem iniciat i així completar de forma satisfactòria el treball de recuperació de la font per a l’ús i gaudi de tots els veïns i visitants de Montán.

6. Visita als llocs i paratges del terme Un dels punts assenyalats en els nostres estatuts, és la visita als llocs i paratges del terme de Montán per a, en primer lloc, donar-los a conèixer a les persones que encara no els coneguen i, en segon lloc, comprovar que no hi ha desperfectes als brolladors i fonts que puguen estar ocasionats bé pel pas del temps o per algun animal salvatge que recórrega les nostres muntanyes. A este efecte, a finals dels anys 2007 i 2008 hem organitzat diverses visites i hem invitat totes les persones que volgueren unir-s’hi a passar un matí gaudint de bells paisatges en plena naturalesa.

A l’agost de 2007 vam pujar a la cova de Cirat, bella cavitat amb una entrada enorme i unes vistes d’inusitada bellesa.

La cova constitueix un dels fenòmens espeleològics més importants del territori de Castelló atés el seu recorregut superior a 1 km i les notables dimensions de les seues galeries. A finals de la dècada de 1960 i principis de 1970, el tram proximal va ser explotat com a pedrera, amb la qual cosa es va destruir un jaciment arqueològic atribuït al bronze valencià. A l’octubre de 2007 vam visitar la font del Vergel, situada en el barranc del mateix nom que separa les altes penyes del Gollizno i Gallocanta. Al maig de 2008 vam anar a visitar la font del Nacimiento de la Peña Blanca, a la part alta del pic del mateix nom. Davall el penyal naix una aigua fresca d’excel•lent qualitat, en una font avui feta d’obra. A causa del difícil accés, es va construir una altra font al peu de la muntanya, a vora del camí que uneix Montán amb Torralba. Es va baixar canalitzada mitjançant una mànega des de la cima. No obstant això, val la pena pujar fins al naixement de la font per a contemplar les belles vistes que es veuen des de la cima.

7. Taller de catxirulos El dia 22 de març de 2008, la nostra associació va participar en el II Taller de Catxirulos organitzat per l’associació de dones de la vila de Montán a la Casa de la Cultura, Edifici Multifuncional, dedicat als més petits amb la finalitat de recuperar velles tradicions i encoratjar a que el treball de

26/27

Proyectes en el territori

Visita als llocs i paratges del terme. Cova de Cirat.

fabricació dels catxirulos no es perda. Especial agraïment als components de l’equip organitzador, Vicente, Amparo, Bernardí, Ampar, Mª Ángeles i tots els pares i mares que es van sumar a aquest acte.

8. Viatge cultural a València El dia 9 d’abril de 2008, amb motiu de l’exposició de pintura organitzada pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana i promoguda per Miguel Ángel Catalá i Luis Massoni, comissaris de l’exposició, l’associació de dones de la Vila de Montán juntament amb l’associació de jubilats i l’Asociación Cultural Conde de Vallterra, van organitzar una visita al museu del Centre del Carme a València, on s’exposava una amplíssima col•lecció d’obres del pintor Manuel Sigüenza Alonso, deixeble d’Ignacio Pinazo i contemporani de Joaquín Sorolla. Manuel Sigüenza Alonso va visitar durant diversos anys el poble de Montán i va saber plasmar als seus llenços la llum i bellesa dels seus paisatges i costums. Prova d’això la tenim en la diversitat de quadres que sobre Montán s’exposen al Museu.

9. Documental sobre el convent Servita de Santa Anna El dia 20 de maig de 2008, la productora de documentals Ema-Ema Videoproducciones, va iniciar a Montán el capítol corresponent al convent de frares Servites de Sant Miquel i Santa Anna, enquadrat dins de la filmació de documentals

1

2009

Visita als llocs i paratges del terme.

produïts per a Ràdio Televisió Valenciana, titulat L’herència monàstica i que amb aquest títol, tracta de donar a conèixer els convents ubicats a la Comunitat Valenciana i el seu ús en l’actualitat. Al matí es van realitzar diverses preses del convent i de la seua església, així com entrevistes sobre la seua història i projectes de restauració en les quals van intervenir Faustino García, com a representant de l’associació cultural, Javier Simón com a regidor de Turisme i Medi Ambient i Vicente Martínez com a regidor i veí d’una de les vivendes construïdes al convent. Durant la gravació va estar present Miguel Ángel Guiñón com a regidor de Cultura. L’equip de gravació va quedar satisfet pel tracte i la col•laboració del poble de Montán i va agrair a l’Ajuntament totes les facilitats prestades.

10. Làpida funerària romana del segle I i carta arqueològica de Montán El dia 4 de juliol de 2008 vam celebrar, als locals de l’Ajuntament, una reunió presidida pel regidor de Cultura, Miguel Ángel Guiñón, Faustino García, com a vicepresident de l’Asociación Cultural de Montán Conde de Vallterra i l’arqueòloga adjunta del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló, Amparo Barrachina Ibáñez, per a tractar la confecció d’una carta arqueològica del terme de Montán. En aquesta reunió es van marcar les directrius per a iniciar una primera fase en la qual s’efectuaria una prospecció del terreny dels llocs coneguts on pogueren aparèixer restes que donaren lloc

05. Montán a iniciar un treball més a fons que donara com resultat el traure a la llum restes de la nostra civilització més antiga.

Els treballs es realitzarien en primer lloc a la lloma de la muntanya Calvari, on es sap de l’existència d’un poblat ibèric.

Anteriorment, havíem tingut la visita del diputat de Cultura de la Diputació de Castelló, Miguel Ángel Mulet, durant la qual li vam recalcar la necessitat d’enviar al Departament de Restauracions de la Diputació de Castelló la làpida funerària romana del segle I, trobada en el nostre terme, donat l’estat de deteriorament en què es trobava i la gran importància que aquesta troballa té per al patrimoni cultural del nostre poble. La importància d’aquesta làpida funerària ens la descriu amb gran detall l’eminent acadèmic i expert en epigrafia el pare Fidel Fita, en l’article publicat en el butlletí de la Reial Acadèmia de la Història núm. 55 de l’any 1909 folis 284 i 287 amb el títol “Noves inscripcions de Carmona i Montán”.

11. Inventari etnològic de Montán El dilluns 22 de setembre de 2008 vam tenir la visita anunciada de dues antropòlogues de la Universitat Catòlica de València, que estan realitzant i completant l’inventari etnològic del terme de Montán per al Departament de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, en la seua secció d’etnologia. Les dos visitants, Pilar i María, van ser acompanyades per Miguel Martín Gil i Faustino García Chirivella, membres de l’associació cultural de Montán que les van portar a conèixer corrals de bestiar, casetes de pastor, pedreres de calcària, l’ermita de Santa Bárbara, el vell molí de l’albereda, el convent Servita, l’assegador Reial del pas, etc.

12. Tutoria de projectes.

D’acord amb el programa del projecte Patrimoni, iniciat per la Universitat Jaume I de Castelló en la seua Extensió Universitària, es van programar una sèrie de tutories, per als grups que les sol•licitaren i que servirien de suport per als projectes que cada grup duguera a terme. La nostra associació, va sol•licitar tutories per al projecte de recuperació de tradicions populars i li van ser concedides i aprovades.

La primera tutoria la vam realitzar el 5 d’abril de 2008 i va estar dirigida pel coordinador de Patrimoni Ángel Portolés.

En el transcurs de la reunió es va valorar la importància que tenen les distintes tradicions populars que conformen la personalitat d’un poble i es va parlar de la necessitat de recuperar aquelles que, per la seua antiguitat, han quedat en l’oblit i mantenir aquelles que encara es conserven, deixant constància escrita, mitjançant fitxes tècniques, de totes elles perquè, en un futur, servisca de recordatori a les pròximes generacions.

En acabar la reunió, que va transcórrer de forma cordial i molt amena, i que va servir com una primera presa de contacte, es van formar els distints grups de treball que en un futur centraran els seus esforços en completar el projecte, realment ambiciós, de deixar constància escrita de les distintes tradicions que existeixen al nostre poble.

La segona tutoria la vam celebrar el dia 28 de juny al saló de l’Asociación Cultural de Montán Conde de Vallterra, dins de la Casa de la Cultura de Montán (Edifici Multifuncional).

En aquesta reunió es van treballar les distintes fitxes que fins al moment s’havien confeccionat relatives a oficis i

Reunió del Projecte de Recuperació d’Oficis, Tradicions i Gastronomia.

28/29

Proyectes en el territori

gastronomia. El coordinador va comentar l’extraordinària labor que s’estava realitzant per part del nostre grup i va afegir la importància d’incloure fotografies, ja no sols dels elements i ingredients que componen la base de l’estudi que estem realitzant, sinó també de les persones que hi participen. Al llarg del matí, Miguel Martín ens va estar explicant diverses anècdotes i vivències que ens van fer recordar temps passats molt diferents dels actuals.

13. Jornada de Recuperació de Tradicions Populars.

El dissabte 13 de setembre va tenir lloc la jornada de Patrimoni a Montán, organitzada per l’Extensió Universitària de la Universitat Jaume I de Castelló i amb la participació dels grups de treball de Sot de Ferrer, Teresa, Pina de Montalgrao i Montán. La jornada es va iniciar amb la recepció dels participants a càrrec de les autoritats locals.

Després de l’esmorzar, on no va faltar una bona mostra de pastes de la població, el grup de Montán va exposar als assistents el seu projecte de recuperació de patrimoni cultural gastronòmic i etnogràfic.

Durant la projecció gràfica de les fitxes de tradicions populars, cada grup de treball va donar les explicacions necessàries per a l’elaboració de les fitxes. Els treballs es van dividir en quatre grups: gastronomia, jocs, folklore i oficis.

Dins de l’apartat de gastronomia, Amparo Milián va exposar la preparació del plat de creïlles amb caragols i pinyes de card. Lucía Ibáñez i Jesús Martín, ens van explicar com es prepara i elabora el formatge artesà de cabra. Juliana Ibáñez i Manuel Martín van explicar la tradició del matacerdo.

Josefina Navarro ens va donar una àmplia explicació de la típica olla de Montán. Finalment, Mª Carmen Cebrián ens va facilitar la recepta de l’arrop, un dolç nadalenc típic de la població.

En l’apartat de jocs, Amparo Milián, Vicente Martínez, Ampar Pérez i Bernardí Palacios ens van donar àmplia informació sobre el taller de catxirulos. Miguel Ángel Guiñón i Pilar Esteve ens van proporcionar una recopilació dels jocs tradicionals infantils.

En l’apartat de folklore, Isabel Guiñón, Carmen Guiñón i Carmen Cebrián van organitzar una exposició de vestits, indumentària i artesania popular.

En l’apartat d’oficis, María Ángeles Horta ens va ensenyar a fabricar sabó artesanal. Joaquín Martín i Adoración Lecha ens van facilitar informació sobre la fabricació d’algeps (guix). Miguel Martín i Lourdes Martín ens van donar molta informació sobre la destil•lació de l’espígol per a la fabricació d’essències.

1

2009

Una vegada finalitzada l’exposició del projecte es va produir la reunió de Patrimoni, on es va repassar l’evolució del projecte i les activitats realitzades al llarg de 2008, l’estructura, terminis i característiques de la publicació del primer número de la revista Patrimoni i la proposta de la declaració d’una temàtica anual per al projecte entorn de la qual es programe el 2009. Directament relacionat amb la recerca d’aquesta temàtica anual, es va plantejar el desenvolupament d’exposicions on intervinguen les poblacions per a documentar les característiques presents en la seua població amb l’objectiu de, entre tots, desenvolupar un material que mostre la casuística de la província amb els seus paral•lelisme i diferències.

Després de la reunió de treball es va fer una visita tècnica al claustre i a l’església de l’antic convent dels Pares Servites, en la qual es va poder analitzar l’evolució d’aquest immoble i la seua història fins a la seua situació actual. La visita va incloure la pujada a l’església annexa amb el cor, la sagristia i les voltes. La jornada va culminar amb un dinar per als participants on es va gaudir de la qualitat i varietat de la cuina d’aquesta població de l’Alt Millars.

06. L‘ecomuseu de Pina de Montalgrao i les primeres jornades temàtiques “El Ciclo del Cereal”.

Marcelino Herrero. Grup de voluntaris de Pina de Montalgrao

L‘ecomuseu de Pina de Montalgrao va nàixer fa aproximadament dotze anys, fruit de la iniciativa d‘un grup de persones de totes les edats, amb el suport de l‘Ajuntament i que comptava amb la col·laboració de gran part dels veïns del poble. Aquest article pretén contar quins són els plantejaments de l‘ecomuseu, el seu procés de creació al llarg d‘aquests anys, els mitjans de què disposa i, finalment, el que s‘ha realitzat en aquest últim any que, després d‘un llarg període d‘inactivitat, es concreta principalment en la celebració de la I Jornada Temàtica sobre l‘Activitat del Cereal, activitat que pot il·lustrar, d‘una forma pràctica els enfocaments i objectius d‘aquesta iniciativa del poble de Pina.

Pina de Montalgrao és un municipi de muntanya situat a la comarca de l‘Alt Palància, al límit provincial entre Castelló i Terol. Les seues 3.316 hectàrees se situen a una altitud superior als mil metres i supera els mil quatre-cents en alguns punts del seu terme (pic Pina). El clima és continental amb alguns matisos mediterranis. Les precipitacions oscil·len entre els quatre-cents i els sis-cents mil·límetres anuals.

L‘altitud, el clima, l‘orografia així com l‘estructura de les seues explotacions, ens presenten unes condicions difícils per a les activitats econòmiques tradicionals, molt centrades en l‘agricultura i ramaderia de subsistència. En realitat, els seus habitants en pocs casos es dedicaven a una sola activitat de la qual pogueren rebre els suficients recursos per a

viure, era prou comú que una família a més de dedicar-se a l‘agricultura i ramaderia, realitzara altres activitats com la silvícola o l‘apícola.

Per tal d‘entendre millor les iniciatives de conservació del patrimoni rural com la que ens ocupa, és convenient remuntar-nos als profunds canvis que van començar a produir-se al voltant de la dècada dels seixanta: l‘emigració i l‘abandonament del camp, el principi de la fi d‘un sistema socioeconòmic, cultural i de relació amb el medi natural que havia romàs pràcticament inalterable durant segles.

El cas de Pina pot ser representatiu de la majoria de petits pobles situats en zones rurals de muntanya. En pocs anys la seua població va quedar reduïda quasi a la meitat, van anar abandonant-se les seues activitats tradicionals, eines, tècniques, formes de fer i una sèrie de coneixements orals que representaven el patrimoni cultural d‘aquesta petita comunitat. Tot això, de forma gradual, va anar perdent la seua utilitat i va caure en l‘oblit i l‘abandonament.

Aquest principi de la fi del món rural tradicional va suposar, al cap d‘un temps, l‘inici de la presa de consciència de la necessitat de conservar el que estava en perill de desaparèixer, que es va considerar com un bé social i cultural mereixedor de ser conservat. Afavorit per l‘evolució de la idea de Patrimoni que, a més de les grans manifestacions

30/31

Proyectes en el territori

culturals, cada vegada contempla més les manifestacions pròximes a la vida quotidiana de la gent.

• •

1. L‘ecomuseu de Pina de Montalgrao 1.1. Antecedents És difícil assenyalar exactament els antecedents de l‘ecomuseu, segurament són molts que, com un trenat d‘il·lusions i voluntats, van anar confluint a mitjan dels anys 90 quan es va formar un grup de voluntaris entestats a conservar aqueix patrimoni que estava a punt de perdre‘s.

En poc de temps va agafar forma la idea d‘ecomuseu, el projecte del qual es va presentar a l‘Ajuntament i va aconseguir el seu suport. A partir d‘aquí vam entrar en un període d‘uns quatre anys ple d‘activitats i iniciatives, de les quals s‘assenyalen a continuació les més rellevants: •

•

•

Presentació del projecte per al reconeixement de l‘ecomuseu com a col·lecció museogràfica permanent, el qual va ser aprovat per la Conselleria de Cultura Educació i Ciència amb data 17 de gener de 1998.

Donacions per part de gran part de les famílies del poble de més de mil cinc-centes peces, entre les que s‘inclouen les primeres màquines amb què es va iniciar la mecanització del camp.

Curs de formació per a més de cinquanta persones del poble amb un ventall d‘edat que anava des d‘adolescents fins a jubilats.

Recuperació de tradicions.

1

2009

•

• • • •

Viatges amb la participació de més de cent vint persones per a visitar altres museus rurals.

Camps de treball al llarg d‘uns quants estius en els que van col·laborar al voltant de vint-i-cinc joves en la restauració i conservació de peces, així com en el seu inventari i catalogació.

Donació, per part de la cooperativa Mare de Déu de Gràcia, de l‘edifici del molí a l‘Ajuntament per al seu ús com a instal·lació de l‘ecomuseu.

Obres de restauració i adequació del molí i el forn.

Construcció de la nau-magatzem.

Muntatge de diverses exposicions temporals.

Posada en marxa d‘un sistema de visites amb guia.

1.2. Plantejaments generals de l‘ecomuseu

És important conèixer els principals plantejaments amb què va nàixer, ja que la idea d‘ecomuseu va suposar canvis amb els enfocaments dels museus etnològics tradicionals: •

•

•

Pretén reflectir la interrelació entre l’ésser humà i la naturalesa, entre la societat i el seu entorn. D‘aquesta manera el seu àmbit desborda la ubicació tradicional d‘instal·lació tancada per a ampliar-se a tot el territori.

Implica la participació activa de la població en un procés de reconeixement i retrobament amb la seua identitat i de millora de l‘autoestima.

Ofereix al visitant la reconstrucció dinàmica dels processos d‘intercanvi entre l’ésser humà i el seu territori: els usos agro-silvo-pastorils que han modelat el paisatge i han contribuït de forma important a crear

Segant el blat.

06. Pina de Montalgrao

•

•

•

el patrimoni cultural d‘aquestes terres. L‘ecomuseu pretén convertir-se en un intèrpret entre el visitant i el món rural i natural, i tot en els mateixos llocs i espais on es produïen aqueixos usos.

Per això es parla d‘un museu viu, on el visitant pot participar en demostracions i reconstruir fidelment processos i tècniques que d‘una altra forma caurien en l‘oblit.

En aqueix caràcter dinàmic, l‘ecomuseu ha de respondre a una demanda centrada en l‘oci, en el turisme cultural i l‘educació ambiental, amb una oferta variada: exposicions permanents i temporals, activitats demostratives, itineraris, tallers, trobades d‘estudiosos, investigació de tècniques, activitats rurals i d‘usos i gestió del territori.

Enfocament interdisciplinari que contempla distints punts de vista: socials, econòmics, mediambientals, culturals, etc.

Prenent com a base tot l‘anterior, que trenca amb la idea de museu com a espai físic tancat on s‘acumulen objectes o col·leccions aïllades, l‘ecomuseu de Pina de Montalgrao té una dimensió més ampla, on cada objecte es troba al seu lloc d‘origen o pertinença, cada tema s‘explica on es desenvolupava, cada tècnica o activitat s‘ubica en el seu espai; bé siga en edificis, bé siga en espais oberts com en el bosc o els camps de conreu.

Així comptem amb un patrimoni cultural que, encara que no és espectacular en la seua riquesa arquitectonicoartística, reflecteix tot el saber popular: com les persones responien en aquestes terres a les seues necessitats d‘acord amb el seu enginy i els sabers recollits en el patrimoni col·lectiu.

Pina de Montalgrao posseeix una sèrie de característiques pròpies: un urbanisme, uns edificis, un medi natural que la conformen, reflex viu del pas del temps, de la vida de l’ésser humà en aquestes terres, dels seus costums i la seua cultura; i el que es pretén és que aquests llocs, amb la seua història pròpia i els seus pobladors, servisquen d‘intèrprets d‘aqueix complex món d‘interrelacions entre aquesta comunitat i el seu entorn.

• •

Pel que fa al que podem anomenar instal·lacions i recursos, a més d’edificis com el molí, el forn, l’oficina i arxiu o la sala d‘exposicions; compta amb els recursos de tot el territori: corrals de bestiar, xarxa de vies pecuàries, petits horts familiars, paisatges, mines i forns d‘algeps, camps de conreu de cereal i altres, el pinar, els carrascars, les empremtes dels carboners, etc.

2. Les Jornades temàtiques A mitjans de 2007, després d‘un període de més de vuit anys d‘inactivitat, va començar una nova etapa de l’ecomuseu gràcies a l‘impuls de l‘Ajuntament i de l‘equip de voluntaris.

A aquest impuls es va sumar el taller d‘ocupació de Gestió de projectes i intercanvi en el medi rural (AMBITURA) promogut pel CRIE i AGUJAMA i finançat per l‘INEM que té, entre altres actuacions, la de desenvolupar el projecte de l‘ecomuseu i, en concret, la jornada temàtica del cereal.

Les jornades temàtiques responen als plantejaments de l‘ecomuseu abans relacionats i, al mateix temps, s‘han tingut en compte altres enfocaments de conservació i valoració del patrimoni rural: •

•

L‘ecomuseu està format per les col·leccions següents: • • • • • • • • • • •

El cereal El pasturatge L‘apicultura L‘explotació del bosc i la muntanya Construcció popular La casa Oficis Artesania popular Transformats agrícoles Transformats d‘origen animal

Arqueologia Llibres i documents antics

•

La conservació del patrimoni ha d‘anar acompanyada de la seua valoració, se li han de donar nous usos sense perdre la seua essència i s’ha d’adaptar a les necessitats actuals.

Si en general es tendeix a tenir cada vegada més en compte la relació entre el patrimoni cultural i la naturalesa, en el cas del patrimoni rural es fa imprescindible aprofundir en aquesta interdependència ja que, el patrimoni cultural dels habitants rurals respon en gran part a aquesta relació directa entre l’ésser humà i el seu entorn natural i a la influència mútua que s‘ha produït al llarg de segles. Per això, les activitats que es porten a terme en l‘ecomuseu i per tant les jornades temàtiques, se situen en el context natural al que pertany el recurs patrimonial.

La cooperació entre distints agents locals i la recerca d‘aliances externes enriqueixen i fomenten la conservació i valoració del patrimoni. Les relacions que s‘estableixen en el procés de recuperació i valorització del patrimoni, entre distintes generacions o entre els habitants locals i els visitants, genera una dinàmica i uns resultats que s‘allarguen en el temps.

Amb la participació dels habitants del poble i d‘entitats externes, s‘aconsegueixen dos dels objectius que ha de tenir qualsevol projecte de conservació i valorització del patrimoni. D‘una banda, involucrar els habitants

32/33

Proyectes en el territori

•

•

•

rurals que han de ser els protagonistes del procés de conservació i valorització del seu propi patrimoni, de transmetre el seu llegat històric, de ser intèrprets entre el territori i el visitant. D‘altra banda, també garantim la continuïtat del que s‘ha realitzat en fer visibles i reals els beneficis que per a la població local té la recuperació del seu patrimoni.

Així mateix l‘oferta d‘activitats de l‘ecomuseu ha de tenir en compte la seua història i situar el visitant en el procés històric, especialment de l‘últim segle, de la comunitat a la qual pertany el recurs.

Però no sols ha d‘abordar-se el passat, el que va ser. Les activitats que es realitzen en les jornades temàtiques han de reflectir el llegat cultural que representen, però també la realitat actual i el que poden ser en el futur des d‘una perspectiva dinàmica del medi rural i el seu patrimoni. Harmonitzar el que va ser, el que és i el que volem que siga des de l‘òptica del desenvolupament sostenible.

Remarcar la importància que l‘ecomuseu li dóna al patrimoni oral, als sabers dels habitants rurals transmesos de generació en generació des de temps

Segadors en un camp de blat.

1

2009

•

immemorials. L‘ecomuseu s‘ha dedicat de forma particular a la recuperació i conservació d‘aquests coneixements per dos motius principals: la urgència que obliga l‘avançada edat de les persones que els posseeixen i perquè, aquests sabers i formes de fer, expliquen i donen sentit a la resta del patrimoni rural.

Finalment, les jornades temàtiques es contemplen dins d‘un procés en què són, al mateix temps, estació de terme d‘un treball previ pacient i callat, així com principi de nous objectius i activitats. Tal com es veurà en el punt següent que es centra en la jornada del cereal ja realitzada.

3. La Jornada del Cereal Per a les primeres jornades temàtiques es va triar l‘activitat del cereal, ja que ha sigut i és el principal conreu de Pina.

Fonamental en el sistema de subsistència dels habitants del poble, ha marcat, a través dels seus treballs anuals, bona part del calendari laboral, social i cultural d‘aquesta petita comunitat. És per tant un recurs de gran riquesa i

06. Pina de Montalgrao complexitat, amb un cicle que ens trasllada des del senzill acte de la sembra al punt culminant de l‘enfornat del pa, amb múltiples relacions amb altres aspectes de la vida rural: la gastronomia, les festes, la transmissió de coneixements orals, la ramaderia, etc.

•

Un cicle i unes interrelacions que s‘han intentat reviure i mostrar en tot el procés de la Jornada del Cereal.

•

Com déiem anteriorment, encara que les jornades tenen la seua importància en si mateixes, formen part d‘un procés que, en aquest cas, no sols comprèn l‘any anterior, sinó que fins i tot es remunta als primers moments de l‘ecomuseu, quan ja es va dur a terme una important labor de restauració i catalogació d’eines i instal·lacions, així com de recuperació de la memòria oral i documental.

A continuació es presenta aquest procés dividit en tres apartats: activitats anteriors, programa de les jornades i treballs posteriors. Cal ressaltar la importància que ha tingut la col·laboració del taller d‘ocupació per a dur a terme totes les tasques que requereixen l‘organització d‘un esdeveniment d‘aquestes característiques.

•

Taller de balls tradicionals (23, 24, i 25 de juliol de 2008): Recuperació de jotes i danses tradicionals, seguidilla, fandango, polques, masurques.

Taller de cuina tradicional. Fonyada i enfornat (24 i 25 de juliol de 2008): Encesa del forn. Elaboració de pastes i pa per al dia de la jornada.

El cinema i el cereal (25 de juliol del 2008): Cinema d‘estiu amb la projecció de la pel·lícula La venganza.

3.2. Dia 26 de juliol de 2008: celebració de la Jornada del Cereal

3.2.1. Itinerari “El ciclo del cereal” Es van realitzar diversos itineraris guiats per a reviure les fases del cereal a través de distintes aturades on es trobaven les persones que feien o que fan aquesta activitat. L‘itinerari constava de les aturades següents:

3.1. Activitats anteriors.

L‘any anterior: •

• • • •

•

• •

Motivar i fomentar la participació de distintes entitats del poble mitjançant contactes i reunions: Ajuntament, associació de dones, Pinajoven, associació de jubilats, club de merles i Comissió de Festes.

Restauració de les peces que componen la col·lecció del cereal.

Adequació d‘instal·lacions: forn, molí, eres, sala d‘exposicions, etc.

A la tardor de 2007, sembra del camp del cereal.

A l‘hivern elaboració, per part de les dones del poble, de la fritada, un dels principals plats que componien el menú del menjar de la jornada.

Realització d‘entrevistes a la gent major sobre els seus coneixements relacionats amb el cereal. Transcripcions i tractament de la informació.

Recopilació de documentació i material gràfic sobre l‘activitat.

Elaboració de panells explicatius: dos en el molí, un en el forn i un del cicle complet amb totes les tasques del cereal al llarg de l‘any.

Els dies previs a la Jornada: •

Taller de recuperació d‘estris (del 7 a l‘11 de juliol de 2008): Restauració d‘estris de fusta i metall, amb l‘objectiu de recuperar-los per a la jornada del cereal.

Panels informatius del cicle del cereal. La trilla.

34/35

Proyectes en el territori

1a Aturada. Recepció de visitants Amb la intenció d‘organitzar tots els visitants es va instal·lar una parada al centre del poble que era el punt d‘inici de l‘itinerari; es formaven els grups als quals s‘assignava un guia que els acompanyava en les següents aturades.

7a Aturada. Fonyada i enfornat Última aturada on es va practicar la transformació de la farina en pa.

2a Aturada. Conreu i sembra Amb l‘ajuda d‘un panell explicatiu i un audiovisual, els grups rebien la informació relativa al conreu i la sembra. De camí al bladar es realitzava una interpretació paisatgística.

Exposició d‘estris i de fotografies antigues Es van exposar tots els estris que no es van poder ubicar als llocs corresponents de l‘itinerari i es va fer una exposició complementada amb la filmació de pel·lícules temàtiques i vídeos d‘altres jornades. A més, es van confeccionar uns quants panells fotogràfics amb el material recollit al poble.

3a Aturada. La sega Els grups amb el seu guia arribaven al bladar on trobaven els segadors en plena feina, segant i lligant les gavelles, d‘ells rebien les explicacions corresponents i podien provar a segar, lligar, etc.

4a Aturada. El tragí Recreació del procés de càrrega del blat al carro i la cavalleria, així com el transport des del bancal fins a les eres.

5a Aturada. La batuda i el ventat Una vegada el blat en l‘era, es descarrega el carro i s‘inicia la batuda i després l‘aventat per a separar el gra de la palla.

6a Aturada. La mòlta Els grups arribaven al molí on es va seguir en viu tot el procés de mòlta.

La trilla.

1

2009

3.2.2. Activitats complementàries

Parades de venda Productes típics de Pina de Montalgrao, tots elaborats amb cereal. Pans i dolços elaborats en el forn comunal i granissats de malta i cerveses especials.

Es va confeccionar un panell fotogràfic sobre tot el procés dels tallers realitzats anteriorment.

Parada d‘artesanies • Ceràmica • Artesania amb palla: un artesà de la palla realitzava demostracions i venia els seus productes. Al costat d‘aquesta parada n‘hi havia una exposició de peces de Pina elaborades amb palla. Fruit d‘aquesta demostració es va proposar fer un curs de cistelles de palla durant l‘any 2009.

• Elaboració de fideus

06. Pina de Montalgrao

L’aventat.

La mòlta del cereal.

•

Com s‘haurà pogut veure, amb la Jornada Temàtica sobre el Cicle del Cereal no sols es pretenia celebrar un dia divulgatiu i festiu, també es contempla com un bon motiu per a recuperar i conservar peces relacionades amb el cereal, adequar i millorar instal·lacions i espais, conservar i investigar els coneixements tradicionals a través d‘entrevistes, organitzar i tractar la informació, recopilar documentació escrita i gràfica. També es treballa en l‘elaboració de materials que recullen tots els coneixements recopilats i fons de l‘ecomuseu relacionats amb el cereal, a través dels panells realitzats per a la pròpia jornada i la futura publicació que esperem veja la llum durant el 2009. Finalment, no volem oblidar-nos del que suposa la celebració de la jornada pel que fa a relacions intergeneracionals, participació, identitat i creació de nous llaços amb el poble especialment per part dels joves i descendents del poble.

•

• • •

•

Jocs tradicionals: es va preparar un espai a la plaça per a recordar i practicar els jocs tradicionals: merles, canut, etc. Va ser dirigit per l‘associació Pina Jove.

Aprofitant l‘esdeveniment, l‘associació de merles de Pina va fer una competició al matí en la qual van participar 30 tiradors.

Dinar popular amb menú de segadors per a set-cents comensals.

Rondalla dels pobles: Al llarg de tot el dia. A la vesprada recreació de la tornada dels segadors a la plaça amb la rondalla.

Actuació del Grup Castelló en l‘era de la batuda amb balls i escenografia relacionada amb les activitats del cereal.

Ball-tancament de la jornada: després del sopar, ball tradicional a la plaça.

3.3. Després de les Jornades Queda pendent per a enguany sistematitzar tota la informació arreplegada sobre la temàtica del cereal en una publicació que contemple els distints aspectes dels sabers tradicionals relacionats amb el cereal.

Aprofitar l‘impuls i l‘èxit d‘aquestes jornades per a impulsar el funcionament de l‘ecomuseu, restaurar i adequar per a visites la casa rural del Tio Benardino i preparar futures jornades temàtiques (el pasturatge i l‘explotació de la muntanya).

36/37

Projectes en el territori

Formaci贸 del grup de San Vicente de Piedrahita.

1

2009

07. La festa de Sant Antoni i la recuperació de la prosa Grup de Patrimoni de San Vicente de Piedrahita

Aquest projecte és una de les activitats programades, amb uns objectius específics, dins d’un projecte més ampli anomenat Senyes d’identitat: una senda cultural en l’Alt Millars i té dos punts de desenvolupament. D’una banda, la recopilació de textos, documents, fotografies, etc. de la festa de Sant Antoni, una de les festes tradicionals que millor es conserven. D’altra banda, la recuperació de la prosa, que és un cant tradicional del folklore de San Vicente de Piedrahita, que té el seu moment rellevant dins d’aquesta festa.

4.

5.

B.- Recuperació de la prosa 1.

2.

3.

Es desenvolupa en els dos apartats següents: A.- Festa de Sant Antoni 4.

1.

2.

3.

Creació d’un arxiu històric: treball de camp i/o documental i recopilació de dades sobre la festa.

Elements clau en la celebració de la festa: • La tradició de la festa. La benedicció. Els clavaris.

La subhasta • La fonyada. El forn.

• La prosa.

Publicació del número u d’una sèrie de monogràfics sobre costums i tradicions dedicat, en aquest cas, a la festa de Sant Antoni i a la recuperació de la prosa1.

1 Encara no s’ha decidit si es farà de tota la festa o solament de la prosa per a donar-li major importància, ja que la tradició d’este cant es troba en un moment delicat degut a la dificultat de trobar un

Gravació en vídeo de tota la festa.

Edició d’un DVD amb el treball realitzat.

Creació d’un arxiu històric: treball de camp i/o documental i recopilació de dades sobre la prosa.

Ajudar a cohesionar la rondalla de la prosa que ja existeix.

Curs d’aprenentatge: classes de música i cant amb un grup de persones (adults i xiquets) interessades en la recuperació. Treball conjunt amb el grup que fins ara sap tocar el cant i amb els nous aprenents.

Gravació del cant de la prosa amb la rondalla actual i la nova, en la festa de Sant Antoni 2008.

Estat actual del projecte

En aquest moment s’han recopilat les dades i documents per a completar la informació que ja tenim sobre aquesta tradició. Pel que fa a la recuperació de la prosa, s’han realitzat assajos entre les rondalles amb el grup de recuperació de tradicions i folklore de Castelló, Ramell. Finalment, s’està treballant per a donar forma a tota la informació recopilada en un quadern sobre la festa de Sant Antoni i la prosa.

relleu que la continue.

38/39

Projectes en el territori

Fragment de: “Costums i Tradicions”.

Quadern número 1: Festa de Sant Antoni.

DISSABTE: La Benedicció Entrada la nit s’encén la foguera abans de la benedicció dels animals i de les volanderes2. Després de la benedicció, els que porten animals fan tres voltes a la processó darrere de sant Antoni abans d’entrar a la plaça a per la caritat. Quan s’acaba es canta la prosa, amb guitarres i bandúrries, a la porta de l’església. Després tot el poble puja a l’almàssera a menjar les volanderes i a ballar una altra vegada.

2 Volandera: es tracta d’una coca de la grandària de la palma de la mà que es fa amb aigua, oli, farina, llevat, llavoretes i sal. Abans, les xiques joves marcaven en secret cada coca amb la inicial del nuvi o del xic que els agradava.

1

2009

DIUMENGE: Al matí ix la rondalla i els clavaris i recórren els carrers a plegar per a la subhasta. Els veïns donen la voluntat: un pollastre, un conill, embotits, pastissos, cigrons, fesols, avellanes, potes de porc, beguda, regals sorpresa, aliments típics del poble, etc. Amb tot açò es fa la subhasta a la plaça.

Amb els diners que es trauen es fa el dinar per a tot el poble, carn de corder fregida amb pimentó i alls. Després del dinar es torna a donar una altra volta a la processó amb els animals i es porta el sant a casa dels clavaris que entren per a l’any que ve. Allí t’inviten a galetes, moscatell i aiguardent.

Després es fa una carrera amb els muls i al que guanya se li dóna un pollastre.

08. Els ponts i l’entorn del riu Sènia (tram del Castell i Sant Rafel del Riu) Grup “Los Taulons”. Sant Rafel del Riu i el Castell (Tarragona)

1. Introducció El grup basa el projecte a elaborar les fitxes dels diferents ponts que creuen el riu Sènia i el seu entorn en un tram definit.

Des de juliol de 2006, hem intentant aprendre tot allò relacionant amb la catalogació del patrimoni. Això ens ha permès crear un grup de gent que, amb un poc de temps lliure, amb una bona relació, harmonia entre els components i amb ganes de treballar, pretenen fer tot el que es puga per salvaguardar el nostre patrimoni.

Durant aquests anys hem vist com ha crescut en nosaltres la consciència de la defensa d’una quantitat d’informació que ens acosta positivament al passat. Aquesta consciència ens ha despertat un interès més gran per tot allò que hem heretat dels nostres avantpassats i que mereix ser cuidat. Ens referim a l’herència cultural, històrica, artística,

1

arquitectònica, monumental, arqueològica... En resum, al nostre patrimoni cultural.

El fet que els participants del grup visquem a la vora del riu Sènia, al marge esquerre del qual es troba la població del Castell (Tarragona) i al dret Sant Rafel del Riu (Castelló), i que aquest riu haja format sempre part de les nostres vides, ens va fer pensar que el nostre primer treball havia d’estar relacionat amb el riu, per la qual cosa ens vam plantejar començar pels ponts que comparteixen els dos pobles i que són quatre: el pont del Molí la Roca, el pont del Molí Bordales, el pont de Sant Rafel i el Castell i el pont del Molí de l’Om. Com per art de màgia, van sorgir grans vincles entre el riu i altres elements; vam trobar relacions entre Aixa, un molí que dóna nom al pont, les sèquies o dics, les vies de comunicació, els pobladors (oficis i treballs ), la industria (progressos tècnics, artesania ), etc.

1

1 El grup “Els Taulons” està format per: Estela Alabernia (Sant Rafel), Sulema Balada (Sant Rafel), Herminia cuartiella (Sant Rafel), Guadalupe Espinosa (barri Castell), Juan Fco. Fuentes (barri Castell), Manel Mas (barri Castell), Manola Pérez (Sant Rafel) i Àngles Puig (Sant Rafel).

A més, en el grup participen ocasionalment i per motius de treball donat que viuen fora de les poblacions les següents persones: Raquel Cuesta (Sant Rafel), Paquita Grau (Vinaròs), Àngel Gual (barri Castell), Jordi Monforte (Ulldecona) i Vicent Vericat (Vinaròs).

40/41

Projectes en el territori

Comptat i debatut, els ponts han fet possible que realitzem estudis multidisciplinaris ja que els hem contextualitzat amb el seu entorn natural: 1.

1

2009

Ens hem atrevit a fer algunes consideracions tècniques (com es van fer, quins materials es van emprar ), sociològiques (com es va organitzar el treball, qui va participar en la construcció ), geogràfiques (accessibilitat, marc geogràfic ), estètiques (sensacions, estils ), històriques (societat de l’època, esdeveniments ), etc.

2.

Ha resultat ser un marc idoni per a posar en pràctica diversos procediments relacionats amb l’observació i amb el treball de camp. Mesurar magnituds, realitzar croquis i esquemes, fotografies, guions de treball…

3.

Les actituds, els valors i les normes ens han fet reflexionar sobre ‘estat de conservació i el manteniment, i també sobre realitzar actes per a promoure la recuperació.

2. Context del projecte Com ja hem dit anteriorment, vam desenvolupar la investigació en el riu Sènia i en el tram comprès entre els termes de Sant Rafel del Riu (Baix Maestrat) i el Castell (Motsià).

2.1. El riu Sènia. És de règim mediterrani, naix a la Vallcanera, en la Tinença de Benifassà, en l’encreuament de tres províncies (Castelló, Tarragona i Terol), i de tres comunitats autònomes. Durant la major part del recorregut fa de línia divisòria natural entre Catalunya i València. Té una longitud de 44 km i rega unes 22.000 ha.

En l’actualitat, l’aigua (11hm3) es queda retinguda en l’embassament d’Ulldecona i rarament baixa aigua pel riu. L’any 2008, i com a conseqüència de les abundants precipitacions, el riu va portar aigua des del mes de desembre fins a finals de juny.

En resum, se’ns presenta un marc adequat que ens dóna la clau per a aproximar-nos a un altre temps i així poder conèixer els nostres fonaments culturals. El propòsit és intentar no oblidar aquests fonaments i conservar-los.

Algunes modificacions naturals al llarg del temps ens permeten parlar del riu en cabals majors a partir del segle XVIII, segle a partir del qual s’nstal·len els pobladors.

L’obstacle que representa transitar el cabal va propiciar l’aparició d’infraestructures com per exemple ponts. Al llarg

Cerca de notícies relacionades amb la construcció del pont de Sant Rafel del Riu. Visita del grup “Los Taulons” a l’Arxiu Municipal de Castelló.

Grup de catalogació al llit del riu Sènia.

08. Sant Rafel del Riu i El Castell

Grup de catalogadors.

del recorregut estudiat trobem tres ponts (possiblement medievals) molt interessants, que ja hem esmentat anteriorment: són el pont del Molí la Roca, el pont del Molí Bordales, el pont del Molí de l’Om i el pas del Canyaret.

Junt amb aquests tres ponts en trobem un quart que comunica les poblacions de Sant Rafel del Riu i el Castell i que constitueix una de les vies més transitades. La construcció d’aquest pont va ser impulsada durant l’època de la República, encara que va començar a construir-se l’any 1937. Antigament, com que el pont no existia, la comunicació s’efectuava a través del riu. Existien dos passos amb aquest fi: el pas dels carros i el pas dels “taulons”. D’aquí vam agafar el nom per a denominar el grup.

2.2. El Castell.

El Castell forma part del terme municipal d’Ulldecona. A més del nucli principal, que porta el nom de la vila, a Ulldecona n’hi ha altres cinc nuclis o barris, separats els uns dels altres,

amb característiques prou diverses i amb una consciència d’identitat pròpia.

En alguns documents antics (d’època medieval i posterior) aquest nucli, situat prop del riu Sènia, apareix com Platja del moli d’en Castell (probablement pels sediments deixats pel riu). La tradició oral l’anomena barri o molí de Calces.

De vegades també s’anomena els Molins, per la quantitat, relativament important, de molins que hi havia, relacionada una altra vegada amb la presència del riu.

Actualment hi viuen unes 300 persones durant tot l’any. És un nucli de comunicacions, allí s’encreua la carretera T-3319, que va des d’Ulldecona a la Sènia, amb la TV-3322, que va als Valentins. Quan es passa pel pont, a l’altre costat del riu (on està el municipi valencià de Sant Rafel del Riu), trobem les carreteres que van cap a Rossell, cap a Traiguera i la coneguda com “de Colell”, actualment carretera de Vinaròs. Entre la carretera i el riu, en direcció a Ulldecona, s’ha construït una nova urbanització habitada majoritàriament per ciutadans alemanys, anglesos, etc.

42/43

Projectes en el territori

L’agricultura i la ramaderia, a les que es dedicaven els primers habitants (ja hem esmentat la importància que van tenir els molins), s’ha canviat i són pocs els llauradors i ramaders que queden. La joventut treballa en l’indústria del moble local o en la població veïna de la Sènia.

Comptem amb una botiga, un quiosc, bars, restaurants, una empresa de jardineria i, recentment, en el terme de Valentins (un altre barri), un hort solar. El Castell disposa d’una torre campanar, però no té església ja que la seua és l’església de Sant Rafel del Riu. També disposem d’un consultori mèdic, un centre cívic i una pista a la vora del riu. Disposa de serveis d’aigua, clavegueram i aturada d’autobusos. Recentment s’ha construït el segon parc de bombers del Montsià davant de la urbanització Molí de l’Om. Les festes se celebren el primer cap de setmana d’agost, el patró és sant Joaquim.

2.3. Sant Rafel del Riu. La primera constància que es té del poble data de l’any 1830. Llavors formava part de la vila de Traiguera, la qual es troba a 11 km de distància. Sant Rafel del Riu va passar a ser un municipi independent l’any 1927. L’any 1949 el poble va passar a anomenar-se Sant Rafel del Riu, després d’haver tingut diversos noms, encara que tot el món el coneix per Sant Rafel o Sant Rafel del Riu. Està ubicat al nord de la província de Castelló, a la comarca del Baix Maestrat. Ocupa una extensió de 21,4 km2 i el terme s’estén des del riu Sènia fins a molt prop del riu Sèrvol.

Limita amb les poblacions de Canet lo Roig, Traiguera, la Sènia i Ulldecona. Actualment té 530 habitants. Es percep un descens de la població a partir dels anys 50 (l‘any de la segregació tenia 800 habitants).

Igual que passa al Castell, l’agricultura i la ramaderia, a les que es dedicaven els primers habitants (els molins van ser molt importants a la comarca), són una tasca cada dia més difícil de realitzar. La migració durant la dècada dels 60 va propiciar que actualment siguen molt pocs els llauradors i ramaders que hi queden. La joventut treballa en l’indústria, tant al local (hi ha tres fàbriques) com en la de les poblacions veïnes de la Sènia i Ulldecona. Hi ha comerços: perruqueria, ferreria, queviures, forn... També hi ha altres serveis bàsics per a la població com farmàcia, gasolinera, taller mecànic, caixa d’estalvis, oficina asseguradora, cafès i bars.

Els locals que fan funció de serveis socials són l’Ajuntament, el safareig, la pescateria pública, el complex poliesportiu, la casa civicocultural, la Cambra Agrària i les escoles (velles per als jubilats i noves per als xiquets).

1

2009

Les festes més destacades són al juliol, durant la festivitat de la Mare de Déu del Carme. El 24 d’octubre se celebra Sant Rafel. Aquests dos sants són els patrons del poble.

3. Descripció del projecte Amb aquest projecte pretenem valorar un espai natural que hem heretat i que creiem que cal cuidar, ja que es troba en molt mal estat de conservació. Per a nosaltres té un valor sentimental, simbòlic, artístic, d’ús... que volem transmetre a tots els veïns i també a les futures generacions.

El grup es reuneix una nit a la setmana per a traure conclusions i elaborar les fitxes; un dissabte al mes realitzem una eixida de camp, on es prenen mesures, fotografies, croquis... En el grup n’hi ha moltes afinitats, la qual cosa ens ha facilitat un bon diàleg, organització i fins comuns.

Econòmicament sufraguem les despeses nosaltres mateixos.

Aquests últims tres mesos han sigut de gran profit. Ens hem distribuït les tasques i així hem aconseguit un bon treball, encara que aquest siga molt i tardem a veure’l finalitzat.

Les nostres expectatives són poder fer una publicació de tot el material que estem recollint, que els polítics ens escolten i ens ajuden econòmicament (mantenir el patrimoni és una despesa molt important i fer una publicació també). Volem col·laborar com a entitat i formar part activa del discórrer de la vida del poble i de la comarca (participar en les festes, exposicions, concursos,...). Volem ajudar a potenciar els recursos que el riu ens dóna i traure el màxim profit.

Pretenem fer una gestió que ens puga expandir. Aquesta expansió es pot aconseguir si mostrem la zona al turisme i creem zones d’esplai, itineraris, senyalització... Finalment, volem obrir un diàleg amb tot el món que ens vullga escoltar i que estiga pròxim a nosaltres. Per tal d’aconseguirho, estem disposats a desplaçar-nos, a visitar organismes i polítics, a rebre informació, a fer entrevistes... En definitiva, a fer tot el que ens permeta superar-nos i ens ajude a realitzar el projecte.

Un altre tipus d’activitat que hem realitzat ha sigut la participació en el primer concurs de juliol de 2007, organitzat per la Mancomunitat de la Mesa del riu Sènia. El tema únic i comú, tant en fotografia, poesia i narrativa va ser El riu Sènia i el seu entorn1.

1 Ens vam identificar tant amb el tema que vam fer un relat de narrativa i dues col·leccions fotogràfiques amb el mateix tema central.

08. Sant Rafel del Riu i El Castell

FITXA DE CATALOGACIÓ DEL PATRIMONI IMMOBLE2 0. Identificació de la catalogació Catalogador / autor: “Los Taulons” Grup de Recerca i Catalogació.

Data de catalogació: juny 2008.

1. Identificació de l’element Fotografia: Nom propi: pont del “Molí la Roca”.

Tipus de construcció: pont medieval.

Autor: desconegut.

Cronologia: ?

Número de registre: 001 Signatura: TC (001) 2008 Localització: Coordenades: X=0273940 / Y=4499312.

Municipi: termes de Sant Rafel i la Sènia.

Comarca: entre Baix Maestrat (Castelló) i el Motsià (Tarragona).

Precisions per a la localització: carretera de Sant Rafel del Riu a Rossell km 1,9.

CV.-100. Pujant d’Ulldecona i passant pel Castell, la carretera T-3319 (d’Ulldecona a la Sènia).

Des de Sant Rafel del Riu direcció Rossell, km. 2 a mà dreta, es troba el lligallo reial o assegador Reial del Gall, es va fins a la vora del riu i allí es troba el pont i el molí de la Roca.

Descripció i dimensions: El pont és un camí o “calçada assegador Reial del Gall” de 2 metres d’amplària i 22,50 metres de longitud.

Els apartadors o accessos al pont per la part esquerra (la Sènia), fan una lleugera rampa de baixada. En l’eix del pont hi havia una barana o ampit de pedra en sec per a la seguretat del pas. Davall de la barana trobem la pila o columna de recolzament més ampla.

El pont té dos ulls semicirculars: El petit (lateral) mesura 3,70 m d’amplària x 2,70 m de llum.

L’altre ull (principal) mesura 7,20 m d’amplària x 8,50 m de llum. Té més diàmetre perquè coincideix amb el punt de major cabal.

La base de les arcades o ulls queda ancorada a la roca. El pont està construït amb pedra llaurada sense enquadrar a la base. Els arcs estan fets amb lloses de pedra, col·locades en forma de dovelles. Les impostes estan molt ben conservades. El pont està desgastat i sense marques o opa. Ús / funció: salvar el pas del riu per passar a l’assegador Reial i, actualment, unir dues comunitats.

Primitiu: salvar l’obstacle del riu.

Actual: pas rural en desús.

Futur: es podria arreglar el pont i el molí i fer una ruta pel riu Sènia.

2 Al final de l’article adjuntem un vocabulari que recull diferents termes especialitzats relacionats amb els ponts i les seues parts que apareixen en aquesta fitxa.

44/45

Projectes en el territori

Estat de conservació: Observacions: estat perillós. Es transita a peu. Està sencer.

Protecció existent: cap.

2. Context: Entorn: enmig del camp, al costat està el molí amb el seu mateix nom, i l’assegador Reial amb pedres marcades per les roderes de carro3, camps d’ametlers, el riu i una casa particular.

Correspondència: amb el molí i l’assegador Reial.

2.1. Informació complementària Molí la Roca (fariner) datat de 1587.

Règim jurídic i de propietat: pertany al senyoriu del Maestrat de Montesa (1587).

No tenim notícies fins a 1915 quan el venedor va ser Federico Plan Martorell, veí de la Sènia, qui va comprar la finca a María del Milagro Rodrígez de Valcárcel, comtessa de Torrefiel, recordada com a marquesa de la Roca. Els compradors van ser vuit veïns de Traiguera, domiciliats al barri rural del riu Sènia.

Es tractava dels germans Manuel i Rafael Arasa Balido i també els germans José Ramón i Luís Cuartiella Esteller, José Giner Arasa, Fco. Beltrán Pepió, Luis Ricart Adell, i Fco. Bonet García el qual es va quedar amb els drets d’aigua i amb la propietat del molí.

Molí “la Roca”.

Tipus de propietat: privada.

Propietaris: actualment propietat de la família Ortí Abella de la Sènia, l’últim moliner.

Bibliografia: Vidal Querol, Rodrigo. Molinos harineros y papeleros el río Sénia y sus personajes (1997).

Mancomunitat taula del Sènia. Arabogues. Plan de gestión integral del río Sénia.

Elements complementaris: adherit al molí la Roca hi havia una paridora de bestiar i una era.

2.2. Informació complementària Lligallo del molí la Roca (assegador Reial del Gall).

La xarxa de vies pecuàries, amb elements culturals annexos, formen un llegat històric d’interès capital únic a Europa. Els assegadors reials són els camins traçats pels ramaders que es dedicaven a la transhumància, o siga, el trasllat del bestiar a l’estiu i a l’hivern cercant les millors pastures, que s’han utilitzat des de l’època preromana a la península Ibèrica.

Aquest lligallo, es diu assegador Reial perquè creua unes quantes províncies. En aquest cas discorre pel terme municipal de Sant Rafel del Riu (Castelló), per la banda dreta del pont i continua pels termes del Castell, Ulldecona i la Sènia (Tarragona), i fa de línia divisòria entre els dos termes municipals.

3 Senyal que deixa impresa la roda d’un vehicle al terra.

1

2009

08. Sant Rafel del Riu i El Castell

Té una amplària legal de 75,22 metres i s’estreny a l’accés al pont. Al costat on es troba Sant Rafel del Riu, a causa de l’orografia del terreny, hi ha roderes de carro marcades a la roca durant el transcurs dels anys.

Cronologia: baixa edat mitjana

Roderes en el camí d’accés al pont.

Règim jurídic i de propietat: les vies pecuàries són béns de domini públic, de les comunitats autònomes i, conseqüentment inalienables, imprescriptibles i inexpropiables; regides per la Llei 3/1995,de 23 de març de vies pecuàries (“BOE núm. 71/1995, de 24 març de 1995”).

3. Elements d’interès al voltant del pont 1.

Existia una taverna, anomenada “Moixam”, en la carretera de la Sènia, enfront del molí la Roca, avui en dia coneguda com “Taverna de La Morena”, en ruïnes des de fa anys.

2.

Presa del molí la Roca (situada a l’altura del molí, ara desapareguda); s’observa encara una sèquia excavada en el terròs de la ribera.

4. Estructura i parts d’un pont (Vocabulari)

• • • • • • • • • • • • • •

Pedra en sec seca (maçoneria): obra de pedra unida amb morter o argamassa o algeps.

Carreu: pedra quadrangular d’aresta viva.

Arc o ull: cada una de les arcades del pont.

Dovelles: bloc de pedra en forma de falca que serveix per a formar arcs i voltes.

Ampit: barrera o barana de pedra situada a un costat i a l’altre del pont, per a la seguretat del pas.

Calçada: via o camí del pont que es travessa, normalment empedrada.

Pila: columna de reforç del pont.

Impostes: filera de carreus sobre els quals s’assenta la volta.

Apartador: espai als costats de la calçada, on s’apartaven les cavalleries i persones, per a deixar lliure el pas.

Llum: dimensió horitzontal de l’interior de l’arc.

Intradós: la volta o cara inferior de l’arc del pont.

Contrafort o estrep: ixent del mur del pont destinat al reforç de la seua estructura.

Opa: forat quadrat per a ficar els troncs que formaven la bastida en el moment de la construcció.

Tallamar: esperó del pont mitjançant la qual es trenca el corrent de l’aigua per a la protecció dels pilars.

46/47

Projectes en el territori

Muntatge de l’exposició “El Matapuerco”.

1

2009

Visites a l’exposició.

09. Tres activitats culturals del projecte del voluntariat cultural de Sot de Ferrer Grup de voluntariat de Sot de Ferrer

El terme municipal de Sot de Ferrer té una extensió de 8,60 km2 i es troba en la vall del riu Palància, que aquí comença el seu curs baix. Aquesta és l’última localitat que encara veu passar aigua pel llit en condicions normals. El nucli urbà es troba molt pròxim al curs fluvial a una altitud de 230 metres.

Entre les localitats limítrofes podem destacar Segorbe i Soneja a la província de Castelló.

Si bé durant el període musulmà hi ha documentació d’almenys, tres poblats en el terme de la localitat, l’origen d’aquesta població es deu a la reconquesta per part de Jaume I d’Aragó en 1245, que cedeix al senyor Hurtado de Lihori, familiar dels ducs de Llíria, aquest territori per paga dels seus bons serveis durant la campanya, i aquest li dóna el nom de Soto. Uns anys més tard, el senyor Hurtado edifica, en una superfície de 1.300 metres quadrats com a lloc d’esbarjo per a habitar amb els seus familiars, un magnífic palau d’estil gòtic primitiu amb ostentacions ogivals als finestrals de la façana.

Es diu per tradició que van baixar alguns dels habitants en el Camí Reial, tant moros com cristians (que serien molt pocs), a fundar el lloc invitats per l’amo del palau, que devia ser el primer senyor i poblador.

En les següents línies recollim els resultats de tres activitats realitzades en el marc del projecte del voluntariat cultural de Sot de Ferrer.

1. Exposició cultural. El matapuerco Participants: Grup del voluntariat de Sot de Ferrer, membres de Patrimoni i col·laboradors del municipi.

1.1. Descripció del projecte El grup de Patrimoni del voluntariat de Sot de Ferrer, va realitzar, a través de l’UJI, un curs de catalogació a l’hivern de 2008. D’aquest mateix grup va sorgir la idea de fer una exposició d’algun ofici, festa, etc., que es realitzara antigament. Després d’una reunió de les persones interessades, vam decidir que fóra el matapuerco, ja que, a Sot de Ferrer, es realitzava prou i es disposava de molt de material. Les dates triades van ser del 23 al 31 d’agost, dins de les activitats socioculturals de l’Estiu Cultural.

En aquest projecte s’ha pretès conjugar la nostàlgia dels nostres avantpassats, amb l’ensenyament a una pròxima generació. Aquesta exposició es va realitzar gràcies a la

48/49

Projectes en el territori

Recreació de la “porcatera”.

col·laboració i aportació de la gent de la població i a dues persones del grup del voluntariat que són grans aficionats a col·leccionar objectes antics. La difusió de l’exposició s’ha realitzat mitjançant cartells anunciadors, premsa, ràdio, televisió i bans.

Durant els tres mesos que vam trebar en el projecte es van recopilar dades, amb gent major de la població i vam localitzar objectes i fotos del poble. Per a l’exposició es van recrear totes les escenes, des de la cria, la matança, l’elaboració d’embotits i la venda de productes relacionats.

Donada la gran quantitat i varietat d’embotidores i capoladores (trituradores d’aliments) de distintes èpoques que es van trobar, una part de l’exposició es va centrar a presentar una mostra d’aquestes eines bàsiques en el procés de transformació i aprofitament de l’animal.

El resultat de l’exposició va ser excel·lent. A aquesta conclusió vam arribar per les felicitacions de les persones que van visitar l’exposició i pels comentaris que van quedar registrats al llibre de signatures.

1.2. Extracte de la informació arreplegada en la fase de documentació de l’exposició “No fa molts anys, encara era habitual a les llars dels pobles de l’Alt Palància i altres comarques d’Espanya, la cria i engreixament d’almenys, un porc; depenent en molts casos de les possibilitats econòmiques i del nombre d’individus que componien la unitat familiar.

La cria d’aquest animal, que es realitzava durant tot l’any per a la seua posterior matança i aprofitament carni, resultava

1

2009

de gran interès com a ajuda i suport per a l’economia domèstica.

Prèviament, quan l’animal tenia més de tres setmanes de vida, se’l capava per tal d’aconseguir que engreixara més i que, posteriorment, la carn no tinguera regust.

Els porcs s’alimentàven principalment a base de remolatxa, carabasses, creïlles, moniatos, segó, tercera, figues i sobres d’aliments. També formaven part de la seua alimentació habitual les panolles de dacsa i s’aprofitaven els canellots per a fer el llit de les porqueres o cortielles”.

2. Retolació dels carrers en ceràmica Participants: Grup de voluntariat de Sot de Ferrer i col·laboracions particulars del municipi.

2.1. Descripció del projecte En el marc del programa de voluntariat de l’Ajuntament de Sot de Ferrer es va proposar la realització de plaques noves per a la retolació dels carrers i es va decidir realitzar-les en ceràmica.

El projecte, dut a terme entre febrer i juliol de 2008, es va realitzar amb la pretensió de millorar l’aspecte de la població i per tal d’aconseguir-ho vam estar treballant en tipus de lletres i motius decoratius de distinta índole: fulles d’olivera, calvari, pont vell, etc. Una vegada reduïts els dissenys proposats a uns pocs es van pintar unes quantes plaques de

09. Sot de Ferrer

Pintant las plaques.

Exemple de placa on podem vore el disseny elegit de la signatura del notari.

prova amb les imatges més valorades i, una vegada cuites, el grup de Patrimoni va decidir, per unanimitat, utilitzar la imatge on apareixia la signatura del notari, coincidint amb el 400 aniversari de l’atorgament de la Carta de Poblament que se celebrarà el 2010. Durant els mesos de treball, ens vam repartir les diverses tasques com calcar, pintar, envernissar, etc.

que una de les tasques prioritàries seria la de documentar i recuperar la xarxa de sendes que existeixen al municipi.

Aquest projecte va estar dirigit per una persona que porta uns 15 anys dedicada al món de la pintura en ceràmica, també membre del grup del voluntariat de Patrimoni.

Actualment, les sendes ja no són tan utilitzades com abans i el seu estat és preocupant. Algunes estan ja abandonades i altres en procés d’abandonament, altres intransitables i algunes d’elles estan desapareixent de la memòria de gran part de la població, que fa tan sols uns pocs anys les utilitzava com a mitjà de comunicació entre municipis o simplement per a acurtar les distàncies des de les seues llars fins a les zones de treball en el camp.

3.2. Descripció del projecte

3. Recuperació de l’antiga senda i de l’aljub del “Navajico León” Participants: Regidoria de Medi Ambient i grup de voluntariat de medi ambient de Sot de Ferrer.

3.1. Introducció Dins del programa del voluntariat “Sot en Marxa” que, des d’octubre de 2007, es du a terme al municipi de Sot de Ferrer, va sorgir un nombrós grup de persones, per als escassos 450 habitants que resideixen al municipi, format per 28 voluntaris, interessats en el medi ambient. La principal activitat d’aquest grup és la de recuperar i donar a conèixer el nostre patrimoni natural i per a això es va pensar

El projecte consta de dues parts, una en la qual es pretenen realitzar actuacions de restauració en construccions limítrofs amb la senda del Navajo León, com són la recuperació de pedreres de calcària i antics refugis de llauradors i aljubs.

El més conegut i important en el nostre poble és el Navajo León, que recull i emmagatzema les aigües de pluja i el qual, des de la seua construcció, utilitzaven tant els agricultors, per a ús propi i per a abeurar als seus animals de treball, com la fauna de la zona com són porcs senglars, perdius, raboses i la resta d’espècies autòctones de la zona i que encara habiten l’entorn del Navajo.

L’altra part d’aquest projecte és la de recuperar els traçats de les sendes que creuen el terme de part a part. Es va decidir començar per la senda del Navajo León, ja que és la més popular en el nostre poble i porta a l’aljub conegut com Navajo León, que ben sovint és visitat per famílies

50/51

Projectes en el territori

acompanyades dels més petits ja que suposa un agradable passeig per les muntanyes de la part nord del nostre terme cap als pobles de Soneja i Azuévar i perquè allí poden trobar-se superficialment quarsos de diversos colors i pirites.

Per a realitzar aquest ambiciós projecte, dins del grup es van formar subgrups dedicats cada un d’ells a la labor que resultara satisfactòria per a cada grup. Un grup es va encarregar de recopilar informació sobre la ubicació dels distints aljubs i fonts de dins del terme i visitar-los, per a determinar quins eren prioritaris a l’hora de decidir on realitzar la restauració. Un altre grup es va dedicar a la recuperació del traçat de la senda del Navajo León i la seua connexió amb altres sendes a fi de crear en un futur una senda local homologada per la Federació Valenciana d’Esports de Muntanya i Senderisme. El tercer grup es va ocupar de recopilar informació i documentar els usos i costums dels distints elements patrimonials que hem rebut, com són els distints tipus de sendes (de ferradura, de carro, etc.), els punts de recollida d’aigües (clotxes, aljubs, fonts, etc.), les pedreres de calcària, els refugis, etc.

Neteja i habilitació de la senda del “Navajico León”.

1

2009

En aquests moments, després d’un any de treball i en col·laboració amb la Regidoria de Medi Ambient, s’ha sol·licitat una ajuda per a la conservació i manteniment de la senda del Navajo León així com per a la restauració del Navajo, que ens va ser concedida el passat mes d’agost. Junt amb aquest projecte s’ha restaurat la font del Sacristán i el seu accés, s’han recuperat els aljubs més deteriorats per a permetre emmagatzemar aigua durant aquesta tardor i s’han recuperat la senda del Terrero i la de Sant Antoni que, junt amb la del Navajo León, conformaran, en un futur pròxim, la primera senda local circular, des d’on s’aprecien unes meravelloses vistes del poble i el riu Palància al seu pas per l’emblemàtica muntanya de Sant Antoni, amb el seu característic calvari i la muntanya del Terrero, amb els seus cingles al riu, on es podran visitar les pedreres de calcària de la zona, etc.

Treballs de restauració i habilitació de l’entorn del “Navajico León”.

10. Record del matacerdo a Teresa.

Asociación por las Tradiciones de Teresa

“A Teresa, poble de l’Alt Palància, un grup de dones interessades en la recuperació de les seues tradicions, es proposen inaugurar el pròxim 28 de desembre una exposició que tractarà el tema del matacerdo. Està basada en els records de les nostres majors i de les joves que l’han arribat a viure. Es farà un recorregut pel procés del matacerdo a través de diferents escenes amb fotos i estris que s’utilitzaven. És un projecte que rep el suport tant de l’Ajuntament de Teresa com del programa de Patrimoni d’Extensió Universitària de la Universitat Jaume I de Castelló” Traducció de la notícia apareguda al periòdic Escavia Información. Desembre de 2007.

El grup de recuperació de tradicions de Teresa ha treballat per a recollir informació sobre el matacerdo. Aquest treball va culminar en una exposició que es va realitzar el 28 de desembre de 2006. Si bé avui dia encara es realitza el matacerdo, bé és veritat que ja no és el mateix. En el camí recorregut entre l’ahir i l’avui, s’han anat perdent molts elements entre els que cal destacar la mort de l’animal a les mans del carnisser i en ple carrer, la participació familiar, el paper dels xiquets i el tipus de menjars que es realitzaven.

Com a grup recuperador d’oficis perduts, el nostre objectiu és impedir que aquestes tradicions tan presents en el nostre poble es perden, per la qual cosa treballem per a documentar-les i presentar-les al conjunt dels nostres veïns perquè tots valorem i apreciem els nostres costums.

1. Introducció Teresa és un petit poble de l’interior situat a la comarca de l’Alt Palància a 630 metres d’altura sobre el nivell del mar. S’accedeix per l’autovia Mudèjar A23 i està a 80 km de València i a 76 km de Castelló. Es troba a la vora del riu Palància on es crea un entorn natural que el converteix en un lloc ideal per als passejos, la fotografia i, quan les temperatures ho permeten, per al bany en les seues aigües.

Les poblacions pròximes són Viver, Bejís i Torás (on naix el riu Palància). Aquesta localitat compta amb una població actual de 300 habitants que, en èpoques estivals, pot arribar als 2.000. El nucli urbà es va originar a partir d’una primitiva alqueria musulmana conquerida als sarraïns en l’època del rei Jaume I el qual la va cedir anys més tard a l’ordre militar

52/53

Projectes en el territori

Vista general de Teresa.

Asociación por las Tradiciones de Teresa.

de Calatrava amb dominis a Bejís. La proclamació com a municipi independent no va arribar fins a 1842, any en què es va segregar com a aldea de Bejís. Les velles cròniques narren que la denominació d’aquest petit municipi es deu a què fóra una de les ames de l’antiga gran masia que existia en el mateix lloc. Teresa va donar el nom al poble perquè va viure més anys que la seua germana María.

que ja no podíem fer-nos arrere, que hauríem d’avançar i arribar al final tot i els nostres dubtes i pors. Era el tret d’eixida! Disposàvem del tema; el matacerdo, de l’activitat: una exposició i del lloc on ubicar-la, perquè no vam dubtar que el millor marc on situar-la eren els baixos de l’Ajuntament.

2. El projecte de l’exposició del matacerdo El nostre projecte ha passat per diverses etapes: tutories per a dissenyar el treball, elecció del tema (el matacerdo), recopilació d’informació (què era i en què consistia), selecció de dades, plantejament de què fer amb tota la documentació que teníem, com organitzar-la i presentarla i l’avaluació de l’activitat proposada. Preteníem fer un recorregut pel procés del matacerdo a través de diferents escenes amb fotos antigues i estris que s’utilitzaven per a després mostrar-lo en el nostre poble a tot aquell que volguera venir a veure’l.

Volíem dirigir-lo tant als majors que ho havien viscut com als joves que no ho coneixien o només ho coneixien d’oïdes.

A través d’una mescla de visions, olors i sabors desitjàvem evocar en els majors els moments viscuts i en els joves que pogueren imaginar-se què és el que es feia i l’ambient en què es realitzava. Si ho aconseguíem, aquesta exposició seria per a nosaltres un èxit.

Quan va arribar a les nostres mans el número d’Escavia Información, vam veure la foto del grup i vam llegir l’article que havíem enviat, va ser quan vam prendre consciència

1

2009

En una de les sessions de tutories vam fer una llista dels materials que s’usaven, qui els tenia i/o qui podia deixarnos-els. Vam aprendre amb les majors del nostre grup a fer un canyís (utilitzat en diversos moments del matacerdo) i vam recollir fotos de les diferents fases de la seua execució.

Vam establir un dia per a recollir-ho tot, comprovar que no ens faltava res i deixar-ho a l’espera del dia del muntatge.

Una veïna del nostre poble ens va deixar les fotos. Eren fotos antigues d’un reportatge que uns familiars van fer quan van venir al matacerdo. La Universitat Jaume I va realitzar els panells amb les fotos i el text associat que vam recopilar dels records dels nostres majors.

Ja ho teníem tot! Teníem el document, el lloc, els estris i els panells, fins i tot un cartell anunciador de l’exposició que un amic ens va dissenyar. Ja estava tot a l’espera del muntatge!

“Aquesta nit no he deixat de pensar en l’exposició, i se m’ha acudit fer un allar1”.

Comentari realitzat per Visita, membre del grup.

1 Es tracta del lloc de la casa on es fa el foc a les cuines. En castellà seria “hogar” i en valencià “llar”.

10. Teresa 2.1. El disseny de l’exposició El disseny de l’exposició es va realitzar tenint en compte el procés del matacerdo, per la qual cosa es va planificar en diferents quadres que representarien moments concrets del procés i que estarien formats pels estris corresponents i per informació en panells de text amb imatges. El recorregut seria des de la cria del porc fins a la transformació i conservació de la carn, que era l’objectiu final del matacerdo.

Cada una de les escenes es va recrear amb molta imaginació i pocs mitjans. Per a la llar amb un grup de blocs es van fer les parets, la ximenera era un cartó pintat amb calç, i una cortineta de tela de quadres recorria l’estant de la llar.

Un cresol, una gerreta, una pell de taronja, un bufador, un calder… decoraven la llar.

També ens vam arribar a plantejar si les fotos del porc mort podrien ferir la sensibilitat d’algú i vam optar per deixar-les ja que en aquella època era costum matar els animals que es menjaven i que s’havien criat a casa. L’objectiu d’aquest quefer era tenir carn (la fritá2 i el pernil) en un poble molt allunyat de la capital, amb difícil comunicació (no existia l’autovia d’avui), durant el llarg i dur hivern.

col·laboradors i les fotos que teníem del canyís. La part de presentació de l’exposició estava formada per una foto del grup, el text del matacerdo, una foto panoràmica del poble i el cartell anunciador de l’exposició. Aquesta part parlava de l’exposició (el cartell anunciador), qui eren els que havien fet l’exposició (foto del grup), el poble on es feia (foto panoràmica) i l’explicació del matacerdo (text). Tot això sobre un fons de tela de sac.

La finestra situada a l’esquerra de la llar la vam transformar en un rebost amb un estant. Allà vam col·locar una ràdio de l’època, uns xatos de vi, unes tasses, i sobre l’estant una punta de punt de ganxo que pareixia de veritat però era un tros de paper de periòdic encunyat igual que els que jo havia vist a casa dels meus avis. Aquest rebost va cridar molt l’atenció dels visitants, era com estar a casa!

En un altre racó vam col·locar la paella de matacerdo on vam preparar la fritá, que vam donar a degustar a tot el que hi entrava. A més de servir com a al·licient per als visitants, la fritá va ajudar, junt amb la combinació d’olors que desprenien les mesures de paper amb les espècies que s’utilitzaven per a l’embotit, el sèu, l’embotit i la palla, a aconseguir l’olor d’aquells dies de matança.

L’entrada del recinte era com una espècie de replanell on vam col·locar el cartell de l’exposició, l’agraïment als 2 La fritá és un plat fet amb el fregitel·la de trossos de magre, cansalada i fetge amb alls.

Canyís realitzat per a l’exposició amb els ganivets de la matança.

Recreació de la llar.

54/55

Projectes en el territori

2.2. La inauguració.

“Queda inaugurada l’exposició Recordant el matacerdo a Teresa” La inauguració de l’exposició es va realitzar amb l’hissat del paper blanc (paper continu per a les taules) que cobria la part de la presentació. Va venir molta gent del poble, avis, pares, joves... Alguns dels majors ens van visitar els dos dies que va durar perquè «…volia veure-ho i llegir-ho tot, no perdre’m detall… ahir em vaig emocionar i no em va donar temps». Va haver-hi molta més gent de la que esperàvem, tots parlaven d’aquells temps, del que feien o deixaven de fer, van menjar fritá i van beure vi en barral, recordaven les persones que estaven en les fotos i que ja no es trobaven entre nosaltres. Els majors estaven emocionats! Tota la nostra preocupació va desaparèixer. Què més podíem demanar?

3. “Els records de la infància són un tresor preciós”3 Mercedes Zorío.

Asociación Cultural por las Tradiciones de Teresa Els meus pares ens portaven al poble de chicutas, a la meua germana i a mi, a passar les vacances de Nadal a la casa dels

1

2009

meus avis paterns. Dormíem a la planta segona. Allí no n’hi havia portes, només uns barandats al fons de la cambra, que separaven el llit dels meus pares dels dos lits nostres. Ens adormíem i sabíem que estavem calentetes i segures, amb l’ulular del vent que gronxava els arbres del riu i travessava les desmanegades portes de l’únic balcó d’aquella cambra.

Un matí ens vam despertar entre preocupades i curioses a causa d’una forta olor que ens arribava. Vam baixar molt lentament al primer pis, on dormien els meus avis i tot estava tranquil. Vam continuar fins aguaitar a l’escala que donava a la planta baixa. L’espectacle, davant els nostres petits ulls, era sorprenent: un tauler al capdavant de la paret ple de bosses que desprenien una olor embriagadora, olor que s’ha ancorat en els meus records d’infància. Vam saber més tard que eren espècies: pimentó roig, pebre blanc, pebre negre, bosses amb budillos4, sal... A nosaltres ens semblava una immensitat.

Al fons de la casa, en el foc encès a llenya, un enorme calder de coure desprenia la forta olor del que allí es cuinava: ceba. «Què passa mamà?» Ma mare, massa ocupada, ens va respondre «Res, que avui és matacerdo», i continuava, «l’àvia vos posa el desdejuni, porteu-vos bé!»

Era genial! Ma mare, dona estricta i amb geni, si donava aquestes explicacions en el poble era sinònim que no estaria pendent de nosaltres, no hi haurien ordres, podíem fer el que volguerem, i era matacerdo!

3 Les línies següents arrepleguen un sentimental recorregut pel matacerdo en una casa de Teresa fa alguns anys.

4 Són els budells de l’animal que es fan servir per a fer embotits.

Recreació del rebost amb les randes de paper.

Visitants de l’exposició. Part central de la mostra.

10. Teresa Van començar a venir els veïns, van posar una taula de fusta al carrer i van portar argilagues que van deixar en un muntó allí prop. Ma mare va apropar un enorme llibrell groc. El meu avi venia de la casica i portava un porc enorme que havien criat durant tot l’any amb menjar del calder.

El calder que estava al foc de la cuina de llenya des de bon matí l’omplien amb creïlles, naps, carabassa i hi afegien les deixalles o restes del menjar del dia, era el menjar del porc.

A nosaltres ens donaven, com a aperitiu, creïlles del calder i he de dir que ens encantaven. Un any què la meua germana estava molt prima i no volia menjar, la van deixar una temporada al poble amb els avis. Els meus pares quan la van recollir se la van trobar ben robusta, l’havien tret endavant a base d’encebar-la amb les creïlles del calder del porc.

Quan vèiem que entre diversos homes pujaven el porc de quasi 80 o 90 kg a la taula, tiràvem rocha amunt a amagarnos dels brams que el pobre animal feia quan el matàven.

Quan el silenci tornava, agusàvem l’oïda, i quan pressentíem que tot havia passat, baixàvem corrent, per a no perdre’ns res d’aquella, per a nosaltres festa, i per als majors un treball cansat per al que calia tindre-ho tot enllestit i que permetia omplir el rebost i els nostres estómacs en els llargs dies d’hivern.

56/57

En profunditat

Pujant a la Vilavella. Al fons, el poble entre la boira matutina.

Fotografies del pelegrinatge de les Useres a Sant Joan de Penyagolosa: Àlvar Monferrer.

1

2009

EN PROFUNDITAT 11.

Les implicacions del patrimoni: El pelegrinatge de les Useres a Sant Joan de Penyagolosa1 Àlvar Monferrer i Monfort

1

Aquesta intervenció tracta de la meua experiència com a investigador de la cultura popular, del folklore i del que denominem etnografia. Sense fer gran rebombori, amb el pas del temps, he aconseguit una sèrie de resultats, que vos presente en la documentació que teniu sobre les meues publicacions. Vaig començar molt prompte, quan encara no estava de moda. Ara, als pobles, hi ha associacions que treballen pel patrimoni i la cultura i publicacions en Internet molt interessants2.

Escorcollar la cultura popular és una cosa enormement divertida. Un exemple: a les Useres n’hi ha un refrany de quan dos parlen i un no vol fer cas. Llavors l’altre li diu: «Que d’on véns de la “foeta” o de la “bailaran”?». La “foeta” és un topònim genèric que fa referència a una partida del terme municipal. La “bailaran” és clarament la Vall d’Aran.

He treballat amb rigor, audàcia i constància. Sempre he donat molta importància a la curiositat i, la major part de vegades, només ha calgut preguntar, sense haver d’utilitzar més que paper i bolígraf per a anotar quelcom que m’ha cridat l’atenció, guardant i revisant de tant en tant, cercant als arxius, compararant i cercant en la llengua mateixa, la llengua parlada.

1 Transcripció de la ponència d’Àlvar Monferrer en la III Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural a Castelló de la Plana el 21 de juny de 2008 2 No feu molt de cas d’Internet. Tothom pot penjar-hi el que si li acudisca i, habitualment, aquestes pàgines no ténen cap rigor científic, això sí, existeix la possibilitat de trobar documentació i obres de referència, tant literàries com històriques o, simplement, de bona erudició. Penseu en els clàssics, els estudis sobre ells, les tesis doctorals o les grans biblioteques digitals que no podríem tindre al nostre abast sense Internet.

Àlvar Monferrer.

58/59

En profunditat

Aquesta dita sembla que ve de les terres pròximes a aqueixa comarca catalana. No n’hi ha documents que diguen d’on ve la gent de les Useres (l’Alcalatén) i, quan vaig comparar el seu folklore amb el del Pirineu i de l’Alt Urgell, vaig trobar similituds amb un poble d’aquella comarca que es diu Bescaran. Així doncs, jo crec que aquesta expressió és una resta arqueològica, dins de la parla, que ha passat de pares a fills.

El nostre deure com a investigadors ha de ser pensar, trobar i interpretar el que significa.

Jo sóc de les Useres, poble que té un patrimoni cultural sensacional, amb unes grans implicacions. Citaré alguns temes, perquè vegeu com es poden constituir, en cada poble, centres d’interès etnogràfic a partir dels quals es pot elaborar una gran quantitat d’informació. D’una simple processó, un simple pelegrinatge, si l’estudiem a fons, es pot traure una gran quantitat d’informació que va des de l’abadejo al congre salat i moltes altres coses, pel que fa a l’alimentació; de la roba dels pantalons texans a les vestimentes amb què van abillats o el barret que porten, pel que fa a l’indumentària; de l’Escola de Cant Pla de NôtreDame de París, del segle XII, fins als cants i precs propis del pelegrinatge. Trobem també costums que han existit a Tortosa (Baix Ebre), o a Llofriu (Baix Empordà)3 i en altres llocs. I podríem continuar citant exemples.

Les muntanyes de les Useres, com en tots els nostres pobles, sobretot els de l’interior, tenen unes parets gruixudes, dins de les quals n’hi ha construccions de pedra seca, com coves d’una petita alçària i d’un parell de metres de fondària.

Són quadrades, i dins es fan un poc més amples, i al sostre tenen un forat entre les pedres de dalt del tot. Aquestes parets són una de les últimes restes de la cultura pastoral que pràcticament ha desaparegut. Aquestes covetes tenen la peculiaritat que, si poses un plat al centre, a la part més interior, es liqua el vapor de la nit i reculls aigua; de tal manera que el pastor, al matí, sap que té un glop per a beure. De la mateixa manera, aquesta aigua es pot replegar en un cocó, un clotet on es diposita l’aigua. La nostra cultura, com totes les cultures populars del món, és filla de la necessitat, perquè els pastors construïen les covetes per a beure i van inventar l’artefacte per a tenir aigua.

3 Concretament la manera de comptar mil vegades, que són les que s’ha de repetir la jaculatòria “Jesús i Maria” per tal de poder estar segur de no morir a conseqüència d’un raig. Simplement, la dona que resava portava vint pedretes a les butxaques del davantal i passava el compte del rosari, que en té cinquanta. Per cada rosari tirava una pedreta al terra, de manera que, quan el passava vint vegades (20 x 50 = 1.000) els comptes eixien perfectes. Moreira (1979: 566) documenta el costum i la forma de comptar les mil vegades a Tortosa i Amades, a Llofriu (1983: III, 554).

1

2009

1. València és espectacle Josep Maria Morera, important director teatral, diu que una de les característiques principals del poble valencià és el fer espectacle, saber fer-lo. Aquesta peculiaritat, la trobem en els sermons de sant Vicent Ferrer, en els que hi ha fragments d’una gran vivesa teatral. Amb un exercici d’imaginació, podríem veure’l explicar des del púlpit, per exemple, com Zacarías es va quedar mut per no creure l’àngel enviat de Déu, quan li va dir que tindria un fill —sant Joan Baptista—, encara que la seua dona, Isabel, fóra eixorca, és a dir, estèril, per l’edat. És el sermó del dia de sant Joan i seria tot un gran espectacle.

Sor Isabel de Villena explica en la Vita Christi la baixada de Crist al limbe on es troba les ànimes dels justos. Entre ells troba a sant Joan i el besa en els llavis, actitud que actualment ens pot xocar, però llavors era normal.

Cite també un llibre en castellà, publicat en el segle XVI per un frare que imita a Juan de Mena al Laberint de les 300, que es titula la Carajicomedia, reeditat per Akal en facsímil. Es tracta d’una relació en vers de totes les prostitutes que hi havia a València en aquell moment, quan era la ciutat més alegre del Mediterrani, i dedica a cada una, un vers, del que fa una glossa, és a dir, un comentari en prosa, on explica les especialitats de cada una d’elles; per exemple, les beates, que cantaven en els cors de l’església, però que es dedicaven al negoci de la carn. Era la València del segle XIV i XV, on eren més lliures en el llenguatge que no pas nosaltres.

2. El pelegrinatge de les Useres a Sant Joan de Penyagolosa Una de les bases per a la investigació del passat i de qualsevol altre camp de les ciències humanes es troba en les interpretacions que cal fer dels fets recollits, sempre a partir del bagatge dels coneixements adquirits i amb l’aplicació del sentit comú i els mètodes científics de la validació i la comparació. Per exemple, es parla de com els pelegrins, en el seu camí, després d’haver pujat la costa de les Pedrisses, es paren i canten un respons pels difunts. Diu la llegenda que en aquell lloc va morir un pelegrí; no se sap ni qui ni quan. De la mateixa manera, en l’altre pelegrinatge, el de les dones, en tornar al poble pel camí del Molinar, quan creuen el riu, fan el mateix per una dona que va morir allí.

D’acord amb la documentació i bibliografia consultada, la comparació amb altres casos semblants ens porta a una hipòtesi segons la qual es tractaria, possiblement, d’una llegenda que amaga un fet històric: que en aquell lloc es troba el cementeri d’algun poblat antic i, cada vegada que es passa, n’hi ha un moment de record per als morts.

11. Les Useres / Sant Joan de Penyagolosa Un mes abans del pelegrinatge, els pelegrins es deixen créixer els cabells, la barba i les ungles, cosa que ara no és gens extraordinària, però abans sí que ho era. A les Useres n’hi ha una dita, quan algú es deixa la barba la gent li diu: «Que has d’anar de pelegrí?».

Els pelegrins emprenen el camí cantant el O Vere Deus i, enmig del silenci que s’imposa pel ritual, fins i tot durant les menjades, arriben a l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa.

Aquella nit es fiquen dins d’una estança denominada La Cova on hi ha una foguera de llenya de pi verd i estan rodejats pel fum. Els vapors de la resina del pi, junt amb l’esgotament, fa que els baixen les defenses del jo social i pensen en les coses que els preocupen i les posen de manifest. Per exemple, si estan a punt de renyir amb la dona, ho poden comentar al guia, que és un altre del poble que va amb ells. Li diuen la frase ritual: «Pare, puc parlar?», «Vèrbola, fill». Ixen fora de la cova i li conten les preocupacions. El guia els dóna consell. Aquest és el valor de la nostra cultura. Una cultura amb recursos de qualsevol classe, de la qual cosa un s’adona quan l’estudia.

L’endemà hi ha una cerimònia que és la part central del pelegrinatge: la cerimònia del perdó. Després de les dues misses, entren els pelegrins i el guia a la sagristia, i a la porta es posa un cantor, perquè ningú puga escoltar el que es diu i, fora també hi ha un altre cantor, perquè ningú fique el cap per la finestra. Paraules secretes que no es poden repetir fora. Paraules importants del mestre, del pare. Què serà el que diu?

2.1. El caràcter iniciàtic del pelegrinatge El pelegrinatge de les Useres és una cerimònia iniciàtica com tantes altres per tot el món, i de tipus social. Va haver-hi d’altres, com per exemple, la romeria a l’ermita de la Mare de Déu de Vallada, situada abans de baixar el Ragudo. Ara està en ruïnes i fins a la Guerra de la Independència es va fer una romeria que juntava a tres pobles, Barraques, Pina i El Toro (Alt Palància). Passaven el dia junts, es rellevaven el comandament, les despeses, etc. Són rituals antics dels nostres pastors que tenien la necessitat de reunir-se i d’arreglar els acords i els desacords d’una manera positiva.

Els agricultors, en canvi, tenen definida la seua propietat i no depenen tant dels acords amb els altres. Això passa també al Portell de Morella (els Ports), a una aldea que es diu Sant Marc de les Alberedes. Una processó ix de Sant Marc i una altra de l’ermita de Sant Joan de Cantavella (prov. de Terol) i s’ajunten en el pas del riu Sant Joan. Es canvien les imatges i els bastons dels alcaldes i passen el dia junts. Es tracta d’un ritual d’iniciació social que ha sigut recuperat després de molts anys que ja no es feia.

Un pelegrí camina descalç sobre el cami d’heura.

Tot ritual iniciàtic té tres moments: separació de la comunitat, transformació perquè la iniciació es duga a terme i reincorporació a la comunitat.

1. Separació: els pelegrins de les Useres se separen amb els senyals de la barba i, antigament, deixant-se el cabell i les ungles llargs. Ixen del poble i pugen a Sant Joan.

2. Transformació: a Sant Joan, en La Cova, han d’eixir un mínim de tres vegades durant la nit a l’església a resar i tornar. Dormen poc. L’endemà, baldats, es fan les misses corresponents i té lloc el moment central de la transformació: el guia explica el sentit del que fan, els renta els peus, els besa i els demana perdó per alguna possible ofensa. Després cada un fa el mateix amb el guia.

60/61

En profunditat

O vere Deus de les Useres

Les creus se saluden en l’entrada de Xodos.

En el segle XIX, el bisbe Vilamitjana va regular el pelegrinatge com de devoció particular i va aprovar la confradia que s’encarrega. Aquestes coses només passen quan hi ha conflictes. Aquesta vegada van ser els desacords entre els clergues de les Useres i l’organització dels pelegrins.

Moltes coses del passat no apareixen en la documentació escrita, de no ser per algun conflicte o la simple afició d’algú per deixar coses escrites.

2.3. El cant “O Vere Deus”

3.

Reincorporació. Ixen de l’ermitori i tornen al poble. Ara, als pelegrins, els anomenen “els sants”, quan tornen, ja complit el ritual. Antigament, els pastors netejaven una part del camí i posaven fulles d’hedra i plantes aromàtiques. Els pelegrins donen als pastors un trosset de pa perquè participen, d’alguna, manera en el pelegrinatge.

Amb l’hedra que posen als carrers del poble i que marca el camí de l’eixida, trobem un clar sentit de l’economia, perquè, una vegada han passat els pelegrins, les dones la recullen i la tornen a escampar per a la tornada.

2.2. El pelegrinatge a través del temps Els pelegrins s’han fet tots els anys, potser amb alguna excepció. L’any 1575, el bisbe de Tortosa va prohibir que pujaren, amb els pelegrins, les dones. El 1913, el bisbe de Tortosa va prohibir els pelegrinatges i el de València, també. La gent de les Useres va demanar que es tornaren a permetre. En un testimoni oral recollit, una dona explica que, abans de la guerra, sa mare li deia que la gent de Vistabella (l’Alcalatén) veia passar els pelegrins pel camí del Pla de la Creu i, un any, no en va passar cap. Per l’edat de la dona i de sa mare, potser l’any 1913 no es va fer. Açò, no obstant això, no té massa importància, perquè des d’aquell moment, sembla que no s’haja interromput més.

1

2009

Els Pelegrins de les Useres és una pregària de penitència on es canta el “O Vere Deus” que és un cant, normalment a tres veus, d’una melodia gregoriana traslladada a cant pla. Hi ha moltes variacions. El més senzill és el de Castelló de la Plana, que consta de deu notes en cada vers i és sil·làbic. Es canta en la romeria de la Magdalena en eixir de Santa Maria i es va repetint durant el camí, de tant en tant, alternant amb les lletanies dels sants. El de les Useres té vint-i-set notes i és melismàtic, és a dir, les vocals es repeteixen durant diverses notes. A les comarques de Castelló s’han recollit més de vint-i-cinc “O Vere Deus”. També es canta en alguns llocs de Catalunya i d’Aragó, a les zones limítrofes amb la província de Castelló, però és típic de la nostra terra. A la catedral de València, el cantaven quan feien el pelegrinatge a la Creu de Sant Jordi, en el Camí del Puig. També hi ha notícies a Alcoi (l’Alcoià), de processó de pregària: després dels terratrèmols del segle XVII, anaven a Cocentaina (el Comtat) a veure la Mare de Déu del Miracle. I també tenim les partitures d’Elx (Baix Vinalopó).

Cada poble el canta d’una manera, perquè la veu que agrada és la del tenor, el que arriba més alt. Si el cantor sap música enriqueix el cant. Passats els anys, apareixen les variacions que es van transmetent als nous cantors.

11. Les Useres / Sant Joan de Penyagolosa Hi ha un “Credo parisenc”, que s’anomena així, amb una tonada semblant. Potser, l’origen fóra, en el segle XII, a l’Escola de Cant Pla de Nôtre-Dame de París. La lletra sembla que procedeix d’Itàlia, com un respons de morts.

L’única documentació que he trobat és una tesi doctoral d’un franciscà americà sobre la música de les missions de Califòrnia. Potser el fundador d’aquelles missions, el mallorquí fra Juníper Serra, que va anar-hi amb valencians i catalans, va portar la música.

2.4. La cuina del pelegrinatge

Això sí, sempre d’una manera provisional, perquè hem d’estar oberts a altres possibilitats. Les coses es poden millorar i cal revisar sempre.

En definitiva, això és fer ciència, és fer etnologia i antropologia científiques.

Bibliografia Pelegrins i romeries en general: •

La cuina del pelegrinatge ha evolucionat des dels ingredients d’abans del descobriment d’Amèrica. A la salsa de l’abadejo li posen tot el que sobra que queda en fer l’arròs empedrao, i li afigen canyella. Es tracta de pervivències medievals. L’encisam és de tipus amarg, com els antics, i amb vinagre és molt bo. Els menjars dels pelegrins són, a més del pa i les olives, l’arròs empedrao, la salsa d’abadejo, els fesols bullits, les sopes amb el caldo dels fesols, l’encisam i els ous bullits o en truita.

2.5. La roba dels pelegrins

Pelegrins de les Useres: • •

Monferrer, A. (1985): La peregrinación de les Useres a Sant Joan de Penyagolosa. Les Useres, Ajuntament.

Monferrer, A. (1991): Els Pelegrins de les Useres. València, CVC (2a ed., 1994).

Pelegrinatge al Piló de la Creu o de les dones: •

Un altre detall és la roba dels pelegrins. En un llibre d’indumentària francès (Toussaint-Samat) apareix una referència a la roba de burell. És la que els teixidors feien quan ja havien tret la part bona del cànem. Roba pobra, fluixa, per als pobres llauradors, pastors i pelegrins i de color burell, és a dir, entre gris, morat, blau i marró, que evoluciona en funció de la incidència del sol i la pluja. En el segle XIX, a la Provença, Levi Strauss aprèn a teixir la roba, i ja a Amèrica, la reforça amb fibres més resistents i fa teles per a tendes de campanya per als miners buscadors d’or de Califòrnia.

Després, fabrica pantalons i jaquetes i naix la roba texana que avui en dia és uniforme de tota la gent.

Monferrer, A. (2002): «Los viajes rituales en Valencia y Cataluña: rogativas y peregrinaciones». En Beltrán, R. (ed.). Maravillas, peregrinaciones y utopías: Literatura de viajes en el mundo romántico. València, Universitat de València, 217-236.

•

Monferrer, A. (1986): «La peregrinación de les Useres al Piló de la Creu». Butlletí del Centre d’Estudis de La Plana. 6, 75-90.

Monferrer, A. (1989): La processó al Piló de la Creu, una pregària singular de les Useres. Les Useres, Ajuntament. Estudi d’una romeria penitencial.

3. Conclusió No hem fet més que donar exemples de com amb atenció i capacitat d’observació, amb preguntes, esquemes i fotografies, recollint els resultats en quaderns o altres mitjans per guardar la informació, podem aprendre moltes coses del passat de la nostra gent i de la nostra cultura. I aprofiteu la facilitat que hi ha ara amb la fotografia digital.

Si, a més, tenim una bona formació que ens puga donar idees, i comparem el que hem recollit amb el que puguem saber d’altres pobles i cultures, podrem fer interpretacions fructíferes que ens faran entendre millor les raons de perquè les coses eren així.

Pelegrí amb la vesta, el bordó i els rosaris.

62/63

En profunditat

Pelegrins com a ritual iniciàtic:

Confraries:

•

•

• •

Monferrer, A. (1986): «El ritual iniciático de Els Pelegrins de les Useres». Bulletí del Centre d’Estudis de La Plana. 7, 205-216.

Gennep, A. Van (1986). Los ritos de paso. Madrid, Taurus.

Turner, V.W. (1988). El proceso ritual. Madrid, Turner.

Monferrer, A. (2008): Las cofradías en Castellón y sus comarcas desde la Edad Media hasta finales del Antiguo Régimen. Castelló de la Plana, UJI.

Obres generals que poden ser útils: O Vere Deus de la romeria de la Magdalena (Castelló de la Plana):

•

•

•

Monferrer, A. (1994): «Calendario litúrgico y otras fiestas» i «La romería», en Festa, Historia de las fiestas de Castellón. Castelló, Levante de Castelló.

Cants dels Pelegrins de les Useres: •

•

Monferrer, A. (1995): (En col·laboració amb À. Monferrer Herrero) «Els cants litúrgics als romeries penitencials de la província de Castelló». 4a Jornades sobre Història, Art i Tradicions Populars del Maestrat. Butlletí del Centre d’Estudis del Maestrat, XIII, 49-50, p. 5-22.

Monferrer, A. (2007): “Sobre los cantos litúrgicos en las romerías penitenciales”. Comunicació per a la I Trobada sobre religiositat popular a Aragó, a la Iglesuela del Cid. Octubre de 2007. Pendent de publicació.

• • • •

•

•

Altres pelegrinatges de Castelló: • •

Monferrer, A. (1994): “Tres romiatges penitencials medievals de Castelló”. Revista de l’Alguer, V, 5, 55-70.

Monferrer, A. (1998): Catí i els Pelegrins de Sant Pere. València, CVC. (2a ed, 2000).

• • •

La cuina de les romeries penitencials: •

Monferrer, A. (2000): «La cuina de peregrinacions i romiatges penitencials». Dins Jornades municipals de Cultura Popular a la ciutat de Castelló. Castelló, Ajuntament, p. 237-268.

• • •

Construccions de pedra seca: •

Monferrer, A. (2006): «Aigua i construccions de pedra seca.

Les covetes de la Vilavella (les Useres): una tipologia nova del cocó?», en Jornades municipals d’Etnografia i Cultura Popular.

Ajuntament de Castelló. 2006. Pendent de publicació.

La València del segle XV: • • •

Varo, C. Carajicomedia. Text facsimilar. Edició, estudi i notes de.

Madrid, Akal.

Schib, G. (1975). Sermons de Sant Vicent Ferrer. Vol. III, a capellà de Barcelona, Barcino.

Almiñana, J. (1992). Isabel de Villena. Vita Christi. Edició de.

València, Ajuntament.

La roba: •

1

2009

Toussaint-Samat, M. (1994). Historia técnica y moral del vestido. 3 vols. Madrid, Aliança.

•

• • • • •

Amades, J. (1980). Folklore de Catalunya. Costums i creences, Barcelona, Selecta, 2a.

Amades, J. (1982). Folklore de Catalunya. Cançoner. Cançons.

Refranys. Endevinalles. Barcelona, Selecta, 3a.

Amades, J. (1982-1983). Costumari català: El curs de l’any.

Barcelona, Salvat, 5 vols. 2a Ariño, A. (1988). Temes d’etnografia valenciana: Festes, rituals i creences. València, IVEI. Ariño, A. (dir.) (1999). El teatre en la festa valenciana. València, CVC. Ariño, A. i Salavert, V.L. (dirs.) (1999-2002): Calendari de festes de la Comunitat Valenciana. 4 vols.: Primavera. Hivern. Estiu. Tardor.

València, Bancaixa.

Beltrán, R. (2007). Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal. València, Universitat.

Caro Baroja, J. (1979) Ensayos sobre la cultura popular española.

Madrid, Dosbé.

Caro Baroja, J. (1979). El Carnaval (Análisis histórico-cultural).

Madrid, Taurus, 2a.

Caro Baroja, J. (1979). La estación del amor (Fiestas populares de mayo a San Juan). Madrid, Taurus.

Caro Baroja, J. (1984). El estío festivo (Fiestas populares del verano). Madrid, Taurus.

Caro Baroja, J. (1988). Estudios sobre la vida tradicional española.

Barcelona, Península, 2a.

Caro Baroja, J. (1980). Temas castizos. Madrid, Istme.

Martínez, F. Palanca, F. (1991), Tems d’etnografia valenciana: Utillatge agrícola i ramaderia. València, Alfons el Magnànim.

Mateu, J. i altres. (1983). Temes d’etnografia valenciana: Poblament, arquitectura, condicions de la vida domèstica.

València, Alfons el Magnànim.

Moreira, J. (1979). Del Folklore tortosí. Tortosa, Cooperativa Gràfica Dertosense. 2a.

Pardo, F. Jesús-Maria, J.A. (s/d). La música popular en la tradició valenciana. València, IVM. Prat, J. Contreras, J. (1984). Els festes populars. Barcelona, La Llar del Llibre.

Torrent, F. (1990). La música popular, València, Alfons el Magnànim.

Velasco, H.M. (ed.) (1982). Tiempo de fiesta. Ensayos antropológicos sobre las fiestas en España. Madrid, Tres catorce dieciséis.

12. Desenvolupament del projecte cultural de la Font de la Figuera Vicente Biosca Cirujeda

El fonament d’aquest escrit es deu en gran mesura al nostre estimat amic Ángel Portolés Górriz, el qual em va demanar que el fera basant-me en la conferència que vam presentar a les III Jornades d’Investigació del Patrimoni Cultural de Castelló en la Llotja del Cànem de Castelló, en la qual explicàvem l’origen i el desenvolupament del projecte cultural de la Font de la Figuera a València. El coneixement que Ángel tenia del tema va sorgir arran de la visita que va realitzar a aquesta població durant la primavera d’enguany (2008), per a conèixer el poble i el seu Museu Historicoetnològic. Aquesta visita va despertar en ell un interès per conèixer el col·lectiu que està darrere del museu, aqueix corpus social necessari per a poder coordinar i realitzar el treball que allí s’exposava i que finalment el va portar a establir contacte amb qui subscriu mitjançant l’alcalde d’aquesta localitat, que el va posar en antecedents de com i qui havia realitzat aquest projecte. Ángel va veure allí un exemple aplicable als pobles de l’interior de Castelló, que estan iniciant una acció semblant i va advertir certa similitud de circumstàncies pel que fa a l’estat dels patrimonis culturals d’aquests pobles i a la urgent necessitat adoptar mesures de protecció, conservació i estudi.

En primer lloc i abans de començar a explicar l’origen i el desenvolupament del projecte cultural de la Font de la Figuera, crec que seria necessari presentar-me al mateix temps que també presentar, o almenys situar

Vicente Biosca i Juan José Leonardo, membres de l’associació cultural Amics de les tradicions de la Font de la Figuera, en un moment de la seua intervenció en la III Jornada d’Investigació del Patrimoni Cultural.

64/65

En profunditat

geogràficament el poble en qüestió, ja que és el principal protagonista: em dic Vicente Biosca Cirujeda, nascut a la Font de la Figuera, València, la meua activitat professional la realitze a València on visc des de fa ja molts anys; sóc membre fundador de l’associació cultural Amics de les Tradicions i el responsable de la direcció del museu que és en realitat una responsabilitat compartida amb diversos membres de l’associació que diguem som els més actius.

El municipi de la Font de la Figuera se situa al sud-oest de la província de València on conflueixen les províncies d’Albacete, a l’oest, amb el municipi d’Almansa, al sud la província d’Alacant amb el municipi de Villena, i dins de la seua província al nord amb els termes d’Ènguera i Moixent, i a l’est amb els de Moixent i Fontanars dels Alforins. La Font de la Figuera té en l’actualitat una població de 2.500 habitants i pertany a la comarca de la Costera. Xàtiva és la seua capital comarcal.

El projecte cultural de la Font de la Figuera presenta dos clars moments que ens ajuden a comprendre els seus inicis i la seua evolució posterior: El primer moment el trobem en l’actitud d’un grup de persones d’aquest veïnat i en les activitats que van realitzar entorn als anys 1994-1995 i següents, quan de forma individualitzada i amb la preocupació de protegir i conservar el patrimoni cultural de la localitat, van intentar recuperar-lo i traure’l de l’estat d’abandonament, ignorància i espoli que es trobava. Per tal d’aconseguir-ho van decidir agrupar-se i mostrar, mitjançant unes exposicions etnològiques, part del patrimoni que fins aleshoras s’havia rescatat. Aquestes accions van venir acompanyades d’estudis i publicacions en els programes de les festes patronals d’aquells anys, i van tenir un evident caràcter historicoartístic amb certs indicis reivindicatius. En aquestes publicacions apareixien notícies històriques, catalogacions dels edificis més representatius de la població, etc. L’objectiu era aconseguir mentalitzar la població, i que prenguera consciència de la necessitat de cuidar i protegir el nostre llegat històric i al mateix temps sol·licitar la creació d’un museu per a ubicar i gestionar part d’aquell patrimoni i conservar, així, la nostra memòria i la nostra història davant de la modernitat i els canvis d’hàbits que comporta.

Totes aquestes actuacions van aconseguir generar en la població una significativa resposta de reconeixement i il·lusió on es va veure també implicat l’Ajuntament local, que des d’aquell moment 1995-1997 a través de la seua alcaldessa, Mª José Penadés Ballester i diferents regidors, es van comprometre a posar els mitjans necessarias per a portar a bon terme aquell cabal d’il·lusió i optimisme, clarament expressat pel veïnat.

1

2009

La insospitada eficàcia d’aquestes actuacions va trobar en nosaltres, per fi, el seu moment quan la corporació municipal ens va proposar la cessió d’un antic celler de la seua propietat per a rehabilitar-lo i albergar al seu interior la futura col·lecció museogràfica. Ens va instar a consolidarnos com a grup estable, i a registrar-nos legalment com a associació cultural per a donar cos social al futur museu i encarregar-nos de la seua gestió, de formar la col·lecció museogràfica i per a aconseguir el suficient interès i representativitat local i que la Conselleria de Cultura ens reconeguera oficialment. L’associació cultural va neixer llavors, l’any 1997, amb el nom d’Amics de les Tradicions, i s’ocupava, entre altres qüestions, del buit que hi existia i de la falta d’atenció i protecció de tot el que representava la memòria històrica i patrimonial de la Font de la Figuera a través de la seua recuperació, conservació, estudi i difusió.

Pel que fa al segon moment del projecte cultural de la Font de la Figuera, és a dir, el seu desenvolupament fins al moment actual, convé advertir que el compromís i interès mostrat per l’Ajuntament des de llavors (1997), no va decaure amb el pas de les següents corporacions, més aïna es va incrementar i va trobar una afortunada continuïtat amb el següent alcalde local, Santiago Micó Ribera (1998), amb qui pràcticament vam assistir al desenvolupament de tot el projecte fins al moment present.

Des d’aquella perspectiva, interessa dir que en el curs d’aquests anys hem assistit a una convivència de mútua col·laboració i que s’ha generat una sana i entesa complicitat, si bé en els moments inicials (1998) del canvi de corporació va caldre precisar, matisar i discutir un conveni de col·laboració entre les dues parts i aclarir actuacions i responsabilitats. Allò, sens dubte, va possibilitar aquesta convivència.

Dos fronts d’actuació es van obrir en aquell moment: conformar la col·lecció museogràfica i rehabilitar l’antic edifici per al museu com a contenidor de la col·lecció. Pel que fa a la col·lecció museogràfica creiem que ha d’estar oberta, en contínua ampliació i ha de tindre en compte la representativitat local i del seu entorn. Aquest criteri és el que s’ha mantingut fins ara, però això no vol dir que calga arribar a generar un fons museístic excessivament gran ja que es pot ampliar selectivament.

En la recepció de la peces, trobem distints registres i formes d’adquisició; al principi es recollien els objectes per donació per part de familiars i coneguts i també per compra directa a particulars. Posteriorment i una vegada creada l’associació, les peces es reben per donació, donació en dipòsit, cessió temporal...

12. La Font de la Figuera

Primeres intervencions en el Celler de les Masseretes (finals de s. XVIII).

Cal assenyalar determinats casos en què la peça o conjunt de peces desperten especial interès per la seua significació local, llavors es realitza una taxació amb l’assessorament de l’associació i es negocia amb l’Ajuntament per a la seua adquisició. Una altra forma d’adquisició molt significativa, és la que es realitza en els “ecoparcs” municipals des de la seua aparició. És sorprenent la quantitat d’objectes d’interès que es tiren, de vegades per ignorància, altres fruit del consumisme i els canvis d’hàbits, de vida, etc.

Respecte a l’habilitació d’espais on exhibir, contenir i conservar part de la col·lecció museogràfica, en el projecte es contemplava des del principi la idea d’habilitar un antic edifici celler que oferira possibilitats de creixement en el seu entorn per a la seua futura ampliació en successives fases ja que la corporació municipal disposa d’uns terrenys adossats a edifici esmentat.

La restauració de l’antic celler, conegut popularment com Celler de les Masseretes (finals de s. XVIII) en al·lusió als seus anteriors propietaris, va començar a principis del mes de desembre de 1997. L’Ajuntament es va acollir a les ajudes de la Comunitat Europea a través del pla LEADER, coordinades pel Massís del Caroig d’Enguera.

Només iniciades les obres de l’antic edifici, i donat l’interès que la fàbrica estava despertant, va ser necessari replantejar el primer projecte d’execució d’obra i reorientar la seua intervenció cap a la conservació, restauració i respecte absolut a l’edifici en tota la seua integritat. Amb aquest fi es va ampliar la cobertura pressupostària en 1998. Les obres van finalitzar al maig d’aquell mateix any.

Vista principal del Museu.

Amb les obres de rehabilitació, l’edifici de planta rectangular va recobrar de nou la seua identitat i es va convertir en el veritable protagonista; ara es redescobria l’originalitat del seu interior, que destaca per la seua espacialitat en obtenir, sense quasi alterar la seua compartimentació, una unitat espacial que sorprèn i beneficia al visitant i aconsegueix que la seua mirada s’expandisca i que la comprensió visual siga fluida, fàcil i directa. Tot això es multiplica donat que la seua estructura arquitectònica (murs i pilars de suport de la coberta) presenta una accentuada verticalitat interior, ja que el sòl del celler està més baix que el ferm del carrer que té una pronunciada pendent i que en la seua correspondència amb l’interior de l’edifici, troba des del seu punt més elevat, situat a l’extrem opost a l’entrada, al costat curt de la seua planta, una disposició escalonada per a adapatar-se al medi que es resol amb tres nivells d’elevació: superior, mig i inferior als que dota d’una afortunada i senzilla funcionalitat que aconsegueix amb sorprenent claredat fer comprensible tot el procés de transformació del raïm a vi.

La superfície expositiva que s’aconsegueix amb l’esmentat edifici, és de 144 m2 aproximadament, i s’hi presenta una mostra temàtica de caràcter permanent sobre el vi, la seua significació històrica en la localitat i la seua comarca, el seu procés d’elaboració artesanal i els diversos estris que s’utilitzaven. El tema representa la principal activitat agrícola d’aquesta localitat, assentada en una llarga tradició.

Per un altre costat cal assenyalar dos esdeveniments que afecten de manera important el projecte cultural de la Font de la Figuera: un es refereix a la col·lecció museogràfica que va aconseguir el seu reconeixement quan es va aprovar

66/67

En profunditat

la resolució del 25 de febrer de 1999, on es reconeixia oficialment pel conseller de Cultura, Educació i Ciència, Manuel Tarancón i Fandos, la col·lecció museogràfica permanent de la Font de la Figuera (DOGV 21 d’abril de 1999). L’altre es refereix a la inauguració del Museu Històric Etnològic la Costanera, de la Font de la Figuera el dia 8 de setembre d’aquell mateix any que estava ubicat a l’edifici del Celler dels Masseretes que s’acabava de restaurar. Amb això es cobria una etapa molt important en el desenvolupament del projecte cultural d’aquesta localitat.

Les següents fases d’ampliació ens porten fins al moment present i donen complida resposta al constant interès i preocupació manifestats des de l’Ajuntament i l’associació que duen a terme el desenvolupament del projecte cultural que estem explicant.

1

2009

Aquest procés es va dur a terme amb l’aprovació de dos tallers de formació i ocupació quasi de forma consecutiva.

El primer taller va ser sol·licitat i aprovat en sessió plenària el 30 d’abril de 2001. Va començar el 20 de novembre d’aquell mateix any i va finalitzar el 19 de novembre de 2002. En aquest taller es van crear quatre especialitats: dos en restauració (fusta i ferro), una en obra i una altra per a guarderia de dia. En aquest taller es va ocupar a deu persones per especialitat que es trobaven en desocupació.

L’objectiu dels tallers era ensenyar l’especialitat com a ofici. Amb les pràctiques de l’especialitat de restauració es va aconseguir una acció directa en la restauració de les peces procedents de la col·lecció, amb l’assessorament de membres de l’associació i la direcció d’una persona qualificada (llicenciada en Belles Arts en restauració) que dirigia l’especialitat i a la qual ajudaven mestres oficials en fusteria i forja.

Donada l’envergadura que la col·lecció museogràfica estava prenent, es va fer necessària una ampliació de l’espai museístic per a poder disposar d’una major superfície expositiva i així mostrar una part important de la col·lecció mitjançant incorporacions temàtiques noves referents a la població, algunes en via de desaparició. Per tal d’aconseguirho, l’Ajuntament es va acollir a l’ajuda dels Fons Europeus, coordinats per la Conselleria d’Hisenda i va sol·licitar la creació de tallers de formació i ocupació. Amb estos tallers es va començar a habilitar l’espai annex a la part posterior de l’edifici museu, propietat de l’Ajuntament, que afegia una superfície expositiva de 520 m2 aproximadament.

El mateix va passar amb l’especialitat d’obra, on un arquitecte i un mestre oficial en obra van impartir les classes i la pràctica, i van orientar les pràctiques definitives a l’habilitació d’espais museístics ens els quals es van rescatar determinades tipologies arquitectòniques de llarga tradició local i que fins fa pocs anys encara eren freqüents en la població. Es va aconseguir així habilitar les noves superfícies annexes al museu amb determinats contextos: la casa popular i l’almàssera amb molí a sang i s’hi van exhibir les peces corresponents, sense trencar el diàleg de la peça amb el seu entorn.

La casa popular. La llar.

L’almàssera.

12. La Font de la Figuera

Detall de la destil•leria.

Donat l’èxit que va tenir el taller, el segon, que va ser aprovat en la sessió plenària de 4 de juliol de 2002, va començar la seua activitat el 19 de maig de 2003 i va finalitzar el 18 de maig de 2004. En aquest taller es van crear les especialitats següents: obra, restauració (fusteria i forja), lampisteria i electricitat i jardineria. L’Ajuntament es va acollir de nou a les ajudes dels Fons Europeus a través de la Conselleria d’Hisenda per a l’Escola Taller de Formació i Ocupació.

L’organització va ser pràcticament la mateixa; es va partir d’un director de l’escola taller que coordinava totes les especialitats, molts dels professors del primer taller van intervindre de nou i l’activitat, pel que fa als tallers que mantenen una relació directa amb el museu, es va seguir amb el mateix criteri. Pel que fa a l’habilitació d’espais, amb aquest segon taller es va completar pràcticament tota la disposició dels espais restants: es va realitzar la baixant que connecta el celler amb els espais annexos i és ací on es va recrear la primera tipologia de celler subterrani amb gerres en bancada d’obra que es va registrar en la població i que es va completar amb els efectes propis. Així mateix es va habilitar un celler rebost amb gerres en superfície com a dependència de la casa. També es va habilitar un espai adjunt per a exposicions temàtiques temporals i itinerants i un petit magatzem arxiu.

Finalment, a l’estiu de 2005 es va habilitar un nou espai on es reproduïa una destil·leria d’aiguardents i licors amb tots els seus estris i amb la qual es recollia l’últim testimoni que va estar vigent fins als anys 90. Amb la desaparició d’aquesta destil·leria es va acabar una llarga tradició assentada en aquesta població de setil·leries com a indústries subsidiàries derivades, d’altra banda, de la gran activitat vitivinícola que des de sempre s’ha registrat a la Font de la Figuera.

Amb tot el que s’ha exposat arribem fins a l’actualitat i cal indicar que tant des de l’Ajuntament com des de l’associació, la il·lusió per continuar treballant per a mantenir viva la memòria i el nostre patrimoni cultural no ha decaigut. Vos animem des d’aquí a que seguiu el nostre exemple en la mesura de les vostres possibilitats. Per a nosaltres saber que podem ser un exemple a seguir és ja una magnífica recompensa, moltes gràcies.

68/69

A contrallum

Olivera protegida per un cercle de pedres.

1

2009

A CONTRALLUM 13. Construccions de pedra seca als voltants del riu Sènia (el Maestrat i el Montsià) i de l’assegador Reial que el creua Fotografies de Manel

L’estiu de 2008, com a reforç de les accions de Patrimoni, es va instal•lar, en l’antiga escola del barri el Castell d’Ulldecona, l’exposició Pedra Seca, formada per una col•lecció de fotografies d’aquest tipus de construccions de la localitat de Vilafranca del Cid. Com a complement es va presentar, a tots els que es van acostar a visitar-la, una selecció de fotografies de construccions de pedra seca dels voltants del riu Sènia (comarques del Maestrat a Castelló i el Montsià a Tarragona) i de l’assegador Reial que el creua i uneix el delta de l’Ebre amb les serres altes de Terol.

Per a tancar aquest primer número de la revista vos presentem una mostra de les fotografies realitzades en la zona de transhumància descrita (Maestrat-Montsià).

Exposició de fotografies «Pedra seca». Barri el Castell. Ulldecona.

70/71

A contrallum

1

2009

Refugi de pastor en un mur de pedra seca.

Zona de bancals abandonats.

Barraca de pastor.

Maset i annex (ÂŤgaratgeÂť) per al carro.

13. Als voltants del Río Sénia

Maset i, al fons, cisterna exterior (la teulada inclinada afavoreix la recollida de l’aigua de pluja).

Murs de pedra seca (bancals).

Entrada a un gran corral per a bestiar.

Cisterna exterior («cocó» o «cossiol») per a recollir l’aigua de pluja.

73/73

A contrallum

1

2009

Escales (saltadora) en mur de pedra seca. Al centre del mur, un refugi de pastor.

Magatzem de pedres, on es dipositen les pedres que sobren per a aplanar els camps.

Mur de pedra seca i suport de pedres per a un olivera.

Balona. Cercle o semicercle de pedres que subjecten les arrels de l’arbre i impedeix que algun vent fort els arranque o els tombe.