PIEL de FOTO #07

Page 1

Mònica Figueras Domènech

REVISTA GRATUÏTA DE FOTOGRAFIA DOCUMENTAL

abril 2011 #07


2 | PIEL de FOTO #07 | abril 2011

editorial PIEL de FOTO #07 revista de fotografia documental abril 2011 any 2

envia el teu reportatge a / envía tu reportaje a / send your reportage to reports@pieldefoto.org

www.pieldefoto.org

40 dies després… Aquest número us pertany a tots. Per si encara no ho saps, la seva impressió és possible gràcies a una campanya de crowdfunding amb el suport de 237 mecenes. Sembla que cridar als quatre vents la teva voluntat de seguir imprimint mantenint la mateixa filosofia, ha generat simpaties, entusiasme i incredulitat. En poques setmanes ens hem convertit en la primera publicació a Espanya a finançar i treure un número exclusivament a través d’una plataforma de crowdfunding. Amb el permís de l’admirable Casciari que va vendre per avançat més de 10.000 exemplars de la seva revista Orsai a través de la xarxa. Què hem aconseguit? D’entrada, un allau d’aparicions en mitjans fent-se ressò de la recerca desesperada de finançament i de l’èxit aconseguit. Encara estem sorpresos d’haver participat d’un projecte aliè, a cavall entre la gratuïtat, el voluntariat, la filantropia i el més pur romanticisme. La xarxa, és clar, està plena de nostàlgics del paper i de les bones històries gràfiques. Amb el nostre crowdfunding i la nostra revista sota el braç varem maniobrar a Sonimag. Vam ser taxatius i matemàtics rastrejant la freda nau del festival a la recerca de patrocinadors. Això sí, casolans i transparents, amb el nostre carretó ple de revistes. Sense donar-li més voltes a l’assumpte. El missatge, clar, brutal i contundent, no som reis del màrqueting: existeix un buit per a la fotografia emergent en aquest país que PIEL de FOTO intenta omplir amb el suport de milers de persones darrere. Vols participar d’aquest aura idealista, amic filantrop? Per sorprenent que sembli, algunes marques són sàvies i comencen a comprendre el valor d’aportar una mica més. Avís als fotògrafs: siguem prudents i gestionem amb seny aquest nou model de finançament, aprofiteu-ho! Potser no pagarem un altre número amb crowdfunding, però advertim que tornarem amb noves i sucoses propostes. Si els grans mecenes o el suport massiu no es perpetuen, amb el temps és possible que haguem de plantejar-nos altres opcions menys analògiques.

40 días después… Este número os pertenece a todos. Por si aún no lo sabes, su impresión es posible gracias a una campaña crowdfunding con el apoyo de 237 mecenas. Parece que gritar a los cuatro vientos tus ansías de seguir imprimiendo, manteniendo la misma filosofía, ha generado simpatías, entusiasmo e incredulidad. En pocas semanas nos hemos convertido en la primera publicación en España en financiarse y sacar un número exclusivamente a través del crowdfunding. Con el permiso del admirable Casciari que prevendió más de 10.000 ejemplares de su revista Orsai a través de la red. ¿Qué hemos conseguido? De entrada un aluvión de apariciones en medios haciéndose eco de la búsqueda desesperada de financiación y del novedoso éxito. Tan sorprendente nos parece todavía participar de un proyecto ajeno, a caballo entre lo gratuito, lo voluntario, lo filantrópico y el más puro romanticismo. La red está claro, está llena de nostálgicos del papel y las buenas historias gráficas. Con nuestro crowdfunding y nuestra revista bajo el brazo maniobramos en Sonimag. Fuimos tajantes y matemáticos rastreando la fría nave del festival en busca de patrocinadores. Eso sí caseros y transparentes, con nuestro carrito con revistas y nuestro pulpo. Sin darle más vueltas de tuerca al asunto. El mensaje, claro, bruto y contundente, no somos reyes del marketing: existe un vacío para la fotografía emergente en este país que PIEL de FOTO intenta cubrir y tiene el apoyo de miles de personas detrás. ¿Quieres participar de esa aura idealista, amigo filántropo? Por sorprendente que parezca, algunas marcas son sabias y empiezan a comprender el valor de aportar algo más. Aviso a fotógrafos: seamos prudentes y gestionemos con cordura este nuevo modelo de financiación, ¡aprovechadlo! Quizás no paguemos otro número con crowdfunding, pero, advertimos que volveremos con otras provechosas propuestas. Si los grandes mecenas o el apoyo masivo no se perpetúan, en el tiempo, es posible que tengamos que plantearnos otras opciones menos analógicas.

40 days later… This number belongs to you all. In case you still do not know, its printing is possible thanks to a crowdfunding campaign with the support of 237 sponsors. It seems that shouting loud your determination to exist, maintaining the same philosophy, has generated sympathy, enthusiasm and incredulity. In just a few weeks, we have become the first publication in Spain to fund and produce an issue exclusively through crowdfunding. With the permission of the admirable Casciari who sold in advance more than 10.000 copies of his magazine Orsai through the network. What have we achieved? To begin with, a torrent of appearances in the media echoing our desperate financial search and the new success achieved. It is still very surprising to us to have taken part in such a foreign project. Something between gratuity, volunteering, philanthropy and purest romanticism. The network is clearly full of paper and good graphic story nostalgics. With our crowdfunding and our magazine under the arm, we maneuvered around Sonimag. We were categorical and mathematical searching the cold premises of the festival for sponsors. All this, done home-style, with transparency, dragging behind us our trolley filled with magazines. Without giving it too much thought. The message; clear, direct and conclusive, we are not marketing masters: there is an empty space for the emergent photography in this country that PIEL de FOTO tries to fulfill with the support of thousands of people. Do you want to take part in this idealistic aura, philanthropic fellow? Surprising as it might sound; some companies are wise and begin to understand the value of contributing a little more. Warning to photographers: let us be prudent and manage with wisdom this new financial model, take advantage of it! Perhaps we will not pay another issue with such initiatives, but, we will be back soon with other profitable proposals. If big sponsors or massive support does not last, in some time it is possible that we will have to think about less analogical options.

equip

Coordinació Adriana Nicosia

Disseny d’imatge Federica Sala

Suplement A Contra Piel #02

Producció Clara Saperas

Disseny i producció gràfica Celeste Arroquy

PIEL de FOTO revista de fotografia documental

Taula d’edició Equip PIEL de FOTO Redacció Edgar Melo Anna Baeza Comunicació i premsa Anna Baeza Correcció anglès Aileen Corbett

Disseny web Carlos López de Pablo Àlex Cano Comunicació fotògrafs Lluís Salvadó Multimedia Nico Aguerre Comunicació web 2.0 Edgar Melo

Màrqueting Barbara Beltramello Juan Azpiazu Beitia Clara Cano En aquest número Dani Padró Mònica Figueras Domènech Yurian Quintanas Josu Trueba Leiva Sergi Bernal Doctor Nopo Agraïment especial Domingo Venero Barberán

Edició Alberto Arce Edgar Melo Textos Krasker Fotografía Diego Ibarra Sanchez Traducció català Bernat Camps Correcció anglès Aileen Corbett

Els articles firmats no expressen necessàriament l’opinió de PIEL de FOTO i els editors no assumeixen cap responsabilitat pel seu contingut i/o autoria. Es permet la reproducció total o parcial del material d’aquesta publicació que no porti el signe © (copyright), sempre que es citi el nom de la font (revista PIEL de FOTO), el número del que ha estat extret i el nom de l’autor.

c/ Ribes 63, 3º 1ª 08013 Barcelona, Espanya info@pieldefoto.org www.pieldefoto.org Impressió Imprintsa. Impressions Intercomarcals, S.A. Tiratge 5.000 exemplars Imprès a Espanya Dipòsit legal B37253-2009.


Rompiendo el estigma Dani Padr贸





www.danipadro.cat

L’acondroplasia, sovint anomenada nanisme, és la mutació d’un gen que es troba en la quarta parella de cromosomes, la qual provoca un canvi en un aminoàcid afectant a la formació de l’os. Les dades no són molt exactes però es calcula que afecta a 1 de cada 40.000 persones a Espanya. En l’actualitat molts adolescents afronten dures operacions amb l’esperança de superar les seves diferències, encara que sigui per uns pocs centímetres. El paper de la família i el contacte amb altres afectats és primordial perquè se sentin segurs i recolzats en tot el procés.

La acondroplasia, comúnmente llamada enanismo, es la mutación de un gen que se encuentra en la cuarta pareja de cromosomas, la cual provoca un cambio en un aminoácido afectando a la formación del hueso. Los datos no son muy exactos pero se calcula que afecta a 1 de cada 40.000 personas en España. En la actualidad muchos adolescentes afrontan duras operaciones con la esperanza de superar sus diferencias, aunque sea por unos pocos centímetros. El papel de la familia y el contacto con otros afectados es primordial para que se sientan seguros y apoyados en todo el proceso.

Achondroplasia, commonly known as dwarfism, is the mutation of a gene located in the fourth couple of chromosomes, which causes a change in an amino acid affecting the growth of the bone. The data is not very exact but it is estimated that it affects 1 in 40.000 people in Spain. Today, many teenagers face hard operations with the hope to overcome their differences, even if it is just by gaining some centimeters. The role of the family and the contact with other patients is crucial to make them feel safe and supported in all the process.


8 | PIEL de FOTO #07 | abril 2011

En honor a la patrona de l’Ametlla de Mar es celebren, al voltant del dia 2 de febrer, les populars festes de la Mare de Déu de la Candelera. Al marge d’actes i rituals religiosos les dones del poble, les caleres, són les seves principals protagonistes. Fidels a les seves tradicions, limitades a la seva fe i al seu conservadorisme, durant aquests dies troben la seva oportunitat per distingir-se i sobresortir. Al mateix temps es porta a terme una implacable competència de les aparences amb ostentació de joies, pells o banquets pantagruèlics.

En honor a la patrona de l’Atmella de Mar se celebran, alrededor del día 2 de febrero, las populares fiestas de la Virgen de la Candelera. Al margen de actos y rituales religiosos las mujeres del pueblo, las caleras, son sus principales protagonistas. Fieles a sus tradiciones, limitadas a su fe y a su conservadurismo, durante esos días encuentran su oportunidad para distinguirse y sobresalir. En paralelo se lleva a cabo una implacable competencia de las apariencias con ostentación de joyas, pieles o banquetes pantagruélicos.

In honor to the patron saint of l’Atmella de Mar (Tarragona), each year the popular festival of the Virgin of the Candelera takes place around the 2nd of February. Apart from acts and religious rituals, the women of the village, the caleres, are the main protagonists. Faithful to their traditions, limited to their faith and conservatism, during these days they find an opportunity to shine and stand out, carrying out a relentless competition with ostentation of jewels, animal furs or pantagruelic meals.


www.lamomola.cat

Mònica Figueras Domènech

CALERES


10 | PIEL de FOTO #07 | abril 2011

I tu què hi veus? Persones com tu interpreten una fotografia seleccionada d’un dels reportatges

Federico Demaria, doctorant en Economia Ecològica La pèrdua de la dignitat. La brutícia sol ser un indicador clar de pobresa urbana. La manca de sabates és suggeridora. La dona està en una zona industrial degradada, al terra sembla haver-hi restes d’obres. Però hi ha un detall que ens fa pensar que la dona segueix resistint: la mà esquerra tancada, existeix reacció, sembla dir: “he caigut però tornaré a aixecar-me”. Jose Manuel Fernández, dissenyador gràfic Em transmet desolació, tristesa, abandó. És com si aquesta dona estigués demanant una necessitat. M’imagino que és una treballadora comuna. Bondadosa? Actua com una captaire, encara que no vull encasellar-la. La dona està al terra, però sembla que s’aixecarà i llavors em quedo amb la pregunta: Què farà la dona, s’aixeca o no?

Valentín Silva, pintor Veig una dona que ha treballat tota la vida, es veu en els seus bessons i les seves cames fornides a simple vista. És una dona forta que va tenir una vida plena de dificultats. Està en aquesta posició des de fa una estona, no es rendeix, sinó que segueix avançant de genolls.

Emma Lopez Ruiz, fornera Aquesta dona està en el moment més crític de la seva vida. Mai va tenir una vida fàcil però ara ho passa pitjor que mai. S’ha abocat la gota que ha vessat el got. Ara suplica. Ja no li queden altres possibilitats. Està al final del seu trajecte. No té una altra sortida. Em transmet molta desolació, de debò.

Marta Fernandez Clemente, marinera educadora A aquesta dona l’acaben de violar! S’arrossega pel terra, amb la mà dreta demana ajuda als que estan al seu voltant. Amb l’esquerra s’aferra a si mateixa, intenta donar-se força per seguir endavant, per avançar, per aixecar-se. Pot ser que sigui fotografiada pel mateix agressor. Ell des de la seva posició de superioritat la mira i la segueix com per subratllar la seva momentània debilitat.

Jordi Relaño, contista És un pas per l’existència humana, alguna cosa així com una lluita per la supervivència. De vegades, es va de genolls i, en realitat sempre anem descalços, amb els peus nus. En cap moment veig sofriment. Simplement em suggereix el pas de l’ésser humà per la seva existència. De fet, sembla que està caminant, veig una trajectòria més que una posició. Una trajectòria humil i discreta.


Yurian Quintanas

PIEL de FOTO #07 | abril 2011 | 11

¿Y tú qué ves? Personas como tú interpretan una fotografía seleccionada de uno de los reportajes

Homenatge a John Berger “Una altra manera de explicar” Homenaje a John Berger “Otra manera de contar” Homage to John Berger “Another Way of Telling”

Alguns peregrins recorren els últims metres fins al santuari de Grabarka de genolls per agrair o demanar ajuda a Déu a través del sacrifici físic. Algunos peregrinos recorren los últimos metros hasta el santuario de Grabarka de rodillas para agradecer y pedir ayuda a Dios a través del sacrificio físico. Some pilgrims walk the last meters to the shrine of Grabarka on their knees to thank God for His help through the physical sacrifice.

Federico Demaria, doctorando en Economía Ecológica La pérdida de la dignidad. La suciedad suele ser un indicador claro de pobreza en la ciudad. La falta de zapatos es sugerente. La mujer está en una zona industrial degradada, en el suelo parece haber restos de obras. Pero hay un detalle que nos hace pensar que la mujer sigue resistiendo: la mano izquierda cerrada, existe reacción, parece decir: “he caído pero volveré a levantarme”.

Marta Fernández Clemente, marinera educadora ¡A esta mujer la acaban de violar! Se arrastra por el suelo, con la mano derecha pide ayuda a los que están alrededor suyo. Con la izquierda se agarra a sí misma, intenta darse fuerza para seguir adelante, para avanzar, para levantarse. Puede ser que sea fotografiada por el mismo agresor. Él desde su posición de superioridad la mira y la sigue como para subrayar su momentánea debilidad.

Jose Manuel Fernández, diseñador gráfico Me transmite desolación, tristeza, abandono. Es como si esta mujer estuviera pidiendo una necesidad. Me imagino que es una trabajadora común. ¿Bondadosa? Actúa como una mendiga, aunque no quiero encasillarla. La mujer está en el suelo, pero parece que se va a levantar y entonces me quedo con la pregunta: ¿Qué hará la mujer, se levanta o no?

Emma Lopez Ruiz, panadera Esta mujer está en el momento más crítico de su vida. Nunca tuvo una vida fácil pero ahora lo pasa peor que nunca. Se vertió la gota que colma el vaso. Ahora suplica. Ya no le quedan otras posibilidades. Está al final de su trayecto. No tiene otra salida. Me transmite mucha desolación, de verdad.

Valentín Silva, pintor Veo a una mujer que ha trabajado toda la vida, se observa en sus gemelos y sus fornidas piernas a simple vista. Es una mujer fuerte que tuvo una vida llena de dificultades. Está en esta posición desde hace un rato, no se rinde, sino que sigue avanzando de rodillas.

Jordi Relaño, cuentista Como en una película de zombis la ciudad está asediada y en cuarentena. La naturaleza se comió a la ciudad y la muchacha pertenece a una comunidad aislada. Recuerda lo que ha pasado hasta llegar allí y espera el momento en que la pesadilla acabe.

What do you see? Everyday people interpret a selected picture of one of the reports. Federico Demaria, Ecological Economy PhD student The loss of dignity. Dirt is usually a clear indicator of urban poverty. The missing shoes are meaningful. The woman is at a degraded industrial zone, there seems to be construction materials on the ground. But there is a detail that makes us think that the woman keeps on resisting: the clenched left hand, there is a reaction, it seems to say: “I have fallen but I will stand up again”.

Marta Fernandez Clemente, Marine Instructor This woman seems as though she has just been raped! She drags herself along the ground, asking for help with her right hand to those around her. With the left hand she holds on to herself, tries to give herself strength to go on, to advance, to rise. The picture could have been taken by her aggressor. He looks down on her and follows her path as to underline her eventual weakness.

Jose Manuel Fernández, Graphic Designer The picture transmits desolation, sadness, abandonment. As if this woman was begging for help. I imagine she is a common worker. Kindhearted? She acts like a beggar, although I do not want to typecast her. The woman is on the ground, but it seems she is going to rise and the question that comes to me is: Will she stand up or not?

Emma Lopez Ruiz, Baker This woman is in the most critical moment of her life. She never had an easy life but now it is harder than ever. It is at the last drop. Now she is imploring for mercy. She has no other chance. She is at the end of her journey. No way out. She transmits a deep desolation, really.

Valentin Silva, Painter I see a woman that has worked for all her life, you can tell by her calves and her strong legs at first glance. She is a strong woman, whose life was full of difficulties. She has been in this position for some time, but she does not give up. Instead, she keeps on walking on her knees.

Jordi Relaño, Storyteller It is a metaphor for our human existence, something like a fight for survival. Sometimes, we walk on our knees and, in fact, we always go barefoot. I don’t see suffering at all. It simply suggests the way of mankind through life. It seems she is walking, I see a path more than a position. A humble and discreet path.


Entre la tierra y el cielo

Yurian Quintanas




Moguts per la fe cada any milers de cristians ortodoxos es desplacen a la muntanya sagrada de Grabarka per a celebrar la transfiguració. Grabarka, també coneguda com “La muntanya de les 6.000 creus”, és el centre de culte de la comunitat ortodoxa a Polònia. Aquest santuari místic serveix als seus devots d’enllaç entre el món dels vius i el dels morts. En arribar al santuari molts pelegrins emplacen la seva creu a terra per a resar durant tota la nit amb l’esperança que aquesta acció porti salut per als seus i ajudi als avantpassats difunts a aconseguir la salvació. Movidos por la fe cada año miles de cristianos ortodoxos se desplazan al monte sagrado de Grabarka para celebrar la transfiguración. Grabarka, también conocido como “La montaña de las 6000 cruces”, es el mayor centro de culto de la comunidad ortodoxa en Polonia. Este santuario místico sirve a sus devotos de enlace entre el mundo de los vivos y el de los muertos. Al llegar al santuario muchos peregrinos emplazan su cruz en el suelo para rezar durante toda la noche con la esperanza de que esta acción traiga salud para los suyos y ayude a los antepasados difuntos a lograr la salvación. Moved by the faith, every year thousands of Orthodox Christians take a trip to the holy mountain of Grabarka to celebrate the transfiguration. Grabarka, also known as “The mountain of the 6000 crosses”, it is the main cult center of the Orthodox community in Poland. This mystic sanctuary serves to its worshippers as a link between the world of the living and the world of the dead. When arriving to the sanctuary many pilgrims set their cross on the earth to pray all night hoping that this action brings health to their relatives and helps their ancestors achieve salvation.



www.yurianquintanas.com


Km-0

Las mil caras de la dispersi贸n Josu Trueba Leiva


Maialen, Nekane, Oier o Ander són familiars de presos i preses del conflicte polític basc. Com la resta de famílies es veuen obligats a realitzar llargs viatges a presons repartides per tota Espanya i França. Els desplaçaments tenen una distància mitjana de 630 km i una despesa d’uns 300 euros setmanals. Sense cap altra opció encara que les condemnes hagin estat complertes en la seva totalitat. El 2006 es va aprovar la reforma, coneguda com “Ley Parot”, que suprimeix els beneficis sobre les penes i els manté a la presó durant 30 anys. Segons el Relator Especial de les Nacions Unides, Theo van Boven, “la dispersió no té cap base jurídica i s’aplica de manera arbitrària”.

Maialen, Nekane, Oier o Ander son familiares de presos y presas del conflicto político vasco. Como el resto de familias se ven obligados a realizar largos viajes a cárceles repartidas por toda España y Francia. Los desplazamientos tienen una distancia media de 630 km y un gasto de unos 300 euros semanales. Sin otra opción aún cuando las condenas hayan sido cumplidas en su totalidad. En el 2006 se aprobó la reforma, conocida como “Ley Parot”, que suprime los beneficios sobre las penas y los mantiene en prisión durante 30 años. Según el Relator Especial de las Naciones Unidas, Theo van Boven, “la dispersión no tiene ninguna base jurídica y se aplica de manera arbitraria”.

Maialen, Nekane, Oier or Ander are relatives and acquaintances of prisoners from the political Basque conflict. As many other families, they are forced to take long journeys to prisons spread out in different parts of Spain and France. The p enitentiaries are located at an average distance of 630km from the Basque Country and the trips costs them around 300 euros per week. They are left with no other option even when the sentences have been wholly fulfilled. The “Parot Law”, passed in 2006, suppresses the benefits of these prisoners and keeps them in jail for up to a duration of 30 years. According to United Nations Special Rapporteur, Theo van Boven, “The dispersion does not have any juridical base and is carried out in an arbitrary way”.


20 | PIEL de FOTO #07 | abril 2011


PIEL de FOTO #07 | abril 2011 | 21



www.km-0.net



DESENTERRANT EL SILENCI

Antoni Benaiges, UN MESTRE CATALÀ EN UNA FOSSA COMUNA DE BURGOS Sergi Bernal



PIEL de FOTO #07 | abril 2011 | 27



PIEL de FOTO #07 | abril 2011 | 29

Antonio Benaiges no era dels de «la letra con sangre entra». Va ser el mestre català de Bañuelos fins que l’any 36 va ser torturat i assassinat per les seves idees. Entre els veïns es recorda amb una aura llegendària. Va crear una escola d’adults i el seu propi mètode d’aprenentatge basat en la tècnica Freinet, imprimint un diari amb el material dels seus nens. Durant l’estiu del 2010 van exhumar 104 cadàvers a les muntanyes de Pedraja, entre els quals es pensa que podrien estar les restes del mestre. Encara molts veïns conserven i mostren com un tresor els quaderns que es van fer amb aquella impremta. Antonio no era de los de «la letra con sangre entra». Fue el maestro catalán de Bañuelos hasta que en el año 36 fue torturado y asesinado por sus ideas. Entre los vecinos se recuerda con un aura legendaria. Creó una escuela de adultos y su propio método de aprendizaje basado en la técnica Freinet, imprimiendo un periódico con el material de sus niños. Durante el verano del 2010 exhumaron 104 cadáveres en los montes de Pedraja, entre los que se piensa que podrían estar los restos del maestro. Todavía muchos vecinos conservan y muestran como un tesoro los cuadernos que se hicieron con aquella imprenta. Antonio was not of those ”spare the rod, spoil the child” teachers. He was the Catalan school teacher of Bañuelos until, in 1936, he was tortured and murdered by his ideas. Among the neighbors he is still remembered as a legendary figure. He created a school for adults and developed his own learning method based on the Freinet technique, with activities such printing a newspaper with the school materials of his pupils. During the summer of 2010, 104 corpses were exhumed in the mountains of Pedraja, among which are thought to be found the remains of the teacher’s body. Still today, many neighbors preserve and show like a treasure the fascicles which were printed with that press.

www.sergibernal.com


30 | PIEL de FOTO #07 | abril 2011

col·lectius

Doctor Nopo www.doctornopo.org

PIEL de FOTO revista de fotografia documental

Taller amb Navia

Doctor Nopo és una associació sense ànim de lucre que es va constituir a València l’abril de 2009 amb el clar objectiu de promoure de forma honesta la fotografia contemporània de qualitat. Fotografiar per comunicar, explicar, documentar i informar: fotografiar és la nostra manera d’estar al món. Les persones que treballem en Doctor Nopo estimem la fotografia i, per això, hem decidit dedicar els nostres esforços i energies a la seva difusió i promoció. Al setembre de 2010 va veure la llum el nostre primer títol com a editorial de llibres d’autor. El pequeño puente sobre el río, de Xiqi Yuwang, va ser escollit per iniciar aquest nou projecte. Voramar, de Pablo Casino, serà el nostre segon títol. La nostra principal activitat és donar visibilitat a projectes fotogràfics: per a això acompanyem als fotògrafs novells en el seu desenvolupament. Aquest treball es complementa amb la programació del nostre espai a través d’exposicions, tallers, trobades, taules d’edició, projeccions, la llibreria i la biblioteca, i altres activitats. Tot plegat per compartir la nostra passió per la fotografia. Partim del respecte per l’autor/a i la seva obra. Creiem en la gestió sincera i el treball fet amb honestedat i afecte. És la nostra forma d’entendre la fotografia.

Sala d’exposicions

Taller amb David Jiménez

Doctor Nopo es una asociación sin ánimo de lucro que se constituyó en Valencia en abril del 2009 con el claro objetivo de promover de forma honesta la fotografía contemporánea de calidad. Fotografiar para comunicar, contar, documentar e informar: fotografiar es nuestra manera de estar en el mundo. Las personas que trabajamos en Doctor Nopo amamos la fotografía, y por eso hemos decidido dedicar nuestros esfuerzos y energías a su difusión y promoción. En septiembre de 2010 vio la luz nuestro primer título como editorial de libros de autor. El pequeño puente sobre el río, de Xiqi Yuwang, fue el elegido para iniciar este nuevo proyecto como editorial. Voramar, de Pablo Casino, será nuestro segundo título. Nuestra principal actividad es dar visibilidad a proyectos fotográficos: para ello, acompañamos a los fotógrafos noveles en su desarrollo. Este trabajo se complementa con la programación en nuestro espacio, a través de exposiciones, talleres, encuentros, mesas de edición, proyecciones, la librería y la biblioteca, y otras actividades. Todo para compartir nuestra pasión por la fotografía. Partimos de la base al respeto por el autor/a y su obra. Creemos en la gestión sincera y el trabajo hecho con honestidad y mucho cariño. Es nuestra forma de entender la fotografía.

“El pequeño puente sobre el río”

Inauguració d’exposició

Doctor Nopo is a non-profit association constituted in Valencia in April 2009 with the aim of promoting, with honesty, high quality contemporary photography. Taking pictures to communicate, explain, document and inform: photography is how we stand in the world. We people who work at Doctor Nopo love photography and, therefore, decided to devote our efforts and energies to its promotion. In September 2010 we published our first title as independent book editors: El pequeño puente sobre el río, by Xiqi Yuwang. Voramar, by Pablo Casino, will be our second title. Our main activity is to give visibility to photographic projects and for this reason we accompany new photographers in their development. This work is complemented by the activities carried out in our space: exhibitions, workshops, meetings, editing sessions, projections and the bookshop and library rooms, among others. Everything to share our passion by photography. We work with premise that the authors and their work should be respected. We believe in the sincere management and the work done with honesty and affection. It is the way we understand photography.

información / informació / information

info@pieldefoto.org publicitat / publicidad / advertising

marketing@pieldefoto.org en vols més? / ¿quieres más? / want more?

www.pieldefoto.org


Aquest número ha estat possible gràcies a verkami.com i els nostres 237 mecenes: Este número de PIEL de FOTO ha sido posible gracias a verkami.com y a nuestros 237 mecenas: This PIEL de FOTO issue has been possible thanks to verkami.com and our 237 sponsors: Escuela EFTI, Madrid | Francesca Nocivelli | Jordi Saperas | Alessandro Nicosia | Alberto de la Cruz Briceño | www.victoriapenafiel.com | Ana Papiol | Daniel Belinchón | Andrea Grosso | Ion Sobera | Cristina De Middel | Lara P. Albuixech | Leticia Sáenz | Lucía Martínez | Magalí Homs i Ros | Santi Carneri | Adelita | www.andresgmellado.com | Agmimage | Alberto Arce | www.albertmasphoto.com | Albert Such | Aloio | Anna Traginer Espí | Antoni Gasull | Benjamin Julve Perez | BlankPaper Escuela | Ivan Villafaina | Cristina Riera Jaume | David Datzira | David Suñol | Gallina Fefo | doctornopo | Domingo Venero Barberán | Duna Fotografia | Davide Leggio | Edupein | www.egaldu.es | Elena Hermosa | Emma Dobon Casani | Franelamagazine | Eva Martínez Domínguez | Francesc Vera Casas | Francesca Zappia | Gina Martí | LenaenNegro | Iris Esteve Sánchez | Iván Navarro | G. Ayora | Juan Alonso | Juanjo Amate| Juanma Orta | Judith Prat | Julián Garnés García | kleidoscope | Javier Vila | Lalo | Alice Pozzoli | Lucrecia Baquero | Luis_CV | Marcelo Aurelio | Mariló Castillo | Martí Gasull | Andrés Rodríguez | Martí Pujadas Ferrer | Mónica | Lozano Mata | Montse Salgado | Muriel | Irene Peña | Neo | Nikopol | Noemí Conesa | Olga Ausderwolga | Olmo González | Oriol Clavera | Maria Pia | Isabel Cruz | DonantDades | Ricardo Quesada García | Quim Dasquens | Rafa Badia | Raquel Perez Alvarez | Rui Filipe da Cunha Freitas | Laura Serrano | Salvador Altimir | Santi Palacios | Sarah Youx | Judit i Senén | Silvia Omedes | Sol Latorre | Teresa | Revista Eines | AJ33 | Víctor Pàmies i Riudor | Javier Arcenillas | Xaume Olleros | Xavi Corbella | David Ramos | Abel | Ada | Albert Bonsfills | Alejandro Pellegrinet | Alex Espinós | Alice Monteil | Alvaro Minguito | Ana Pires | Àngel García | Anna Bosch | Anna Bads | Anna Lozano | Anna Montero Farrero | Arnaua | Arnau Ruiz de Villa | Javier Bernal | Bernat Camps | Borja Delgado Martín | Federico Sutera | Mireia Comas | Carla Carucci | Carlos Orive | Carme Muñoz | Diego | Clara Cano | C. Serrano | Conchi Martínez | Dani Codina | Dani Salvà | David Meseguer | Deibis | Divinonectar | www.obtura.org | Donatputx | Vallagrappa | Elena Milà Fortuny | www.eliogermani.com | Pere Bigas | Estela de Castro | Felipe Gallego | Fernando Laq | www.fotocoleccionista.com | www.fransimo.info | Manel Soria | Fulvio Capurso | Gastón | Artimaña | Graziana Gottero | Hèctor Arnau | Ilaria Schirato | TTi, Tecnología para la Transformación Interior | Irene Pons Julià | Jaime Jabalí | Javier Sánchez Salcedo | Javier Cañada | www.javiervallas.es | Juan Carlos Pascual | Flaker | Joaquin Gómez Sastre | Joaquin Tornero | Joinaman | Jordi Farrés | www.vientoproducciones.com | Jordi Boixareu | Tomás Montes | Zyrkus | Laia Homs | Lalo Marfil | Laura Vinacua | Vicenç Ferrer | Stefano Murari | Luis Montero | Lobolores | luceombra | Luca Giliberti | Luciano Fagioli | Lupe | Biel Calderón | Mar Juvinya | María Arce | Marcelo Palmeyro | Marcio Isensee | Marcus Hurst | Marta Ruiz | Martina | Marta Ruiloba | Bai | Miriam | Moritz Neumüller | Oscar Ciutat | Núria Farrés | Víctor | Olga Iranzo | Oriol | Alamany Sesé | Dando Datos | Oscar Palomares | Paco Elvira | Patricia Bobillo Rodríguez | Pau Castello Casellas | Juan Peces | Pedro Arroyo | Jose Haro | Pepo Subiranas Molist | Pili Lidón | Quim Farrero | Raúl Muniente | Rafael del Moral | Rafa Alcácer | www.elfotografoviajero.com | Rawmon| Renata Fortes | Ruskes | Eva Sagardoy | Samuel Rodríguez Aguilar | Sergi Bernal | Susana Carpinter | www.soniavillegas.com | Tanit Salvadó Ariño | Teo | Matteo Briganti | Tiago Casanova | Txell | Varuna Brull | Violeta Amargant Marzo | Vita Nipane | Xavi Herrero | Xavi Olivé | Xabier Mikel Laburu Seguim necessitant del vostre suport. Per participar del nostre projecte pots recolzar com a soci. Informa’t a www.pieldefoto.org

Seguimos necesitando de vuestro apoyo. Para participar de nuestro proyecto puedes apoyarnos como socio. Infórmate en www.pieldefoto.org

We continue to need your support. To participate in our project you can support us as a partner. Find out on www.pieldefoto.org


a contra piel

envia les tevas cròniques a / envía tus crónicas a / send your chronicles to acontrapiel@pieldefoto.org

extracte del suplement periodístic #02 | per a continuar llegint l’article complet anar a www.pieldefoto.org

Bengazi estuvo a punto de caer La anunciada exclusión aérea sobre Libia hizo estallar el júbilo en Bengazi. Se miró al cielo durante una noche incierta ante la posible salvación de la amenaza gadafista. Celebración y combates se entrelazaban en las calles por igual antes de la intervención internacional. Vivimos esa noche a través de un fotoperiodista. Su visión, su experiencia, sus riesgos. Por Krasker. Fotografía de Diego Ibarra Sanchez.

El 3 de abril de 2011, sobre las seis de la tarde, arribó al puerto de Bengazi un ferry turco procedente de Misrata con 240 heridos. En la ciudad fueron recibidos cómo héroes de guerra con disparos de kalashnikov y vítores. El barco lejos de ofrecer las atenciones médicas se caracterizó por ser una nave ambulancia.

I

Hay horas del día imposibles de catalogar. Grises y contradictorias. Sucede cuando todavía no es completamente de día ni completamente de noche. Cuando la luz es diferente mirando al este o al oeste. La madrugada de hoy es tan contradictoria como su luz. ¿Dormir o salir a la calle? Cuando se mezclan luz y sonido, los sentidos se pierden en un laberinto de confusión. En la capital de los rebeldes libios celebración y guerra se alternan e imponen el desorden. ¿Se celebra una guerra? ¿Se combate una celebración? Fotografías. Las dudas comienzan a abrirse paso a golpe de ráfagas de metralleta y bombadeos entre el puñado de periodistas extranjeros que hemos decidido quedarnos en Bengazi. Acabamos de saber que El Consejo de Seguridad de Naciones Unidas ha aprobado la restricción del espacio aéreo libio. Una medida que trata de limitar la capacidad de la aviación del régimen del Coronel Gadaffi de bombardear a la población rebelde. Se trata de un eufemismo que no engaña a nadie. Primero cubríamos una rebelión. Después una guerra civil. Ahora una guerra con implicación de ejércitos extranjeros. Sabemos que el conflicto se intensificará a partir de hoy. Pero a nuestro alrededor se celebra. Bengazi añade cada día capas a la cebolla. Las lágrimas

de una guerra que escribe su epílogo diario -el más real de todos- en cada hospital se mezclan con el sabor de la celebración de cada pequeña victoria del bando rebelde. La guerra que hace días se localizaba a kilómetros se aproxima sin pausa. El frente se encuentra a las puertas de la ciudad. Quizás dentro de la misma Bengazi. La espera se enfrenta a tiros contra el reloj. O es ahora o será demasiado tarde. O intervienen ahora o quizás no lo hagan nunca. La población lo pide. Varios países muestran su voluntad de dar un paso al frente. Sin juicios de valor. Mera descripción.

“Primero cubríamos una rebelión. Después una guerra civil. Ahora una guerra con implicación de ejércitos extranjeros.”

Pero más allá de un relato que gire en torno a las declaraciones y documentos aprobados por la comunidad internacional, nuestro trabajo es fijarnos en lo que sucede en la calle. En las personas que nos rodean. Santiago (Fourcade) comparte su opinión. El

El renacer del Islam en paralelo a un renacimiento del fotoperiodismo bélico. Con mutuas cruces negras y lamentos por las pérdidas. La llamada “primavera árabe” es la “oportunidad” para toda una generación de reporteros y fotoperiodistas de volver a informar con libertad sobre una guerra. Sin el control de un estado y no siendo un blanco más a batir. Krasker, es uno de esos fotógrafos freelance, firma con pseudónimo. No son protagonistas. Son las miradas profesionales, el matiz a las verdades y olvidos oficiales. Diego Ibarra Sanchez, miembro del colectivo Zphoto, por su parte, intentó con sus imágenes dar testimonio de las consecuencias directas de esta guerra. Se centró en las ausencias, en lo que se pierde. En dar voz a los que sufren, no a los que portan las armas y la destrucción en nombre de un dogma o un déspota.

piensa, porque lo ve, que la decisión de imponer la zona de exclusión aérea “se festeja como si todas las balas del mundo estuviesen en esta plaza y pudiesen desperdiciarse”. Y ese era el ambiente de la noche que Bengazi estuvo a punto de caer. Bengazi se hizo fiesta. Porque no cayó. Santiago toma declaraciones. “Dicen que acaban de destruir este edificio, ¡jajaja! Que los aviones están reventando todo”. Se lo dice Ahmed después de recibir noticias por teléfono. Noticias falsas. Ahmed y su hermano mayor coordinan el centro de prensa de los ‘rebeldes’ en un antiguo edificio gubernamental ubicado sobre la costa mediterránea de Bengazi. Tanto la llamada como el lugar en el que me ubico escapan de cualquier improvisacion. Un bando genera propaganda oficialista. Pura desinformación. Quienes luchan contra el gobierno se mofan de ella. Menosprecian el valor de la experiencia. Nosotros nos limitamos a mostrar lo que sucede. A separar la euforia del miedo. La preparación para la batalla de la celebración de la intervención internacional. Diferenciarlas, si es posible. Mezclarlas, si la realidad lo pide. Matizar, captar, reproducir, construir espejos en los que reconocer, semanas después, las sensaciones de la multitud que nos rodea. Continuará.


l e i p a r t n a co

per Krasker

Bengazi estuvo a punto de caer

Diego Ibarra Sanchez

· abril 2011 · #02 7 #0 TO FO DE L PIE TA VIS RE LA DE TIC SUPLEMENT PERIODÍS


2 | A CONTRA PIEL #02 | abril 2011

Bengasi va estar a punt de caure L’anunciada exclusió aèria sobre Líbia va fer esclatar l’alegria a Bengasi. Es va mirar al cel durant una nit incerta davant la possible salvació de l’amenaça gaddafista. Celebració i combats s’entrellaçaven als carrers de la mateixa manera abans de la intervenció internacional. Vivim aquesta nit a través d’un fotoperiodista. La seva visió, la seva experiència, els seus riscos. Per Krasker. Fotografia de Diego Ibarra Sanchez.

I

Hi ha hores del dia impossibles de catalogar. Grises i contradictòries. Passa quan encara no és completament de dia ni completament de nit. Quan la llum és diferent mirant a l’est o a l’oest. La matinada d’avui és tan contradictòria com la seva llum. Dormir o sortir al carrer? Quan la llum i el so es mesclen, els sentits es perden en un laberint de confusió. A la capital dels rebels libis celebració i guerra s’alternen i imposen desordre. Es celebra una guerra? Es combat una celebració? Fotografies. Els dubtes comencen a obrir-se pas a cop de ràfega de metralladora i bombardejos entre un grapat de periodistes estrangers que hem decidit quedar-nos a Bengasi. Acabem de saber que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha aprovat la restricció de l’espai aeri libi. Una

“Es celebra una guerra? Es combat una celebració? Fotografies.” mesura que intenta limitar la capacitat de l’aviació del règim del Coronel Gaddafi de bombardejar la població rebel. Es tracta d’un eufemisme que no enganya a ningú. Primer cobríem una revolta. Després una guerra civil. Ara una guerra amb l’implicació d’exèrcits estrangers. Sabem que el conflicte s’intensificarà a partir

d’avui. Però al nostre voltant es celebra. Bengasi afegeix cada dia capes a la ceba. Les llàgrimes de la guerra que escriu el seu epíleg diari -el més real de tots- en cada hospital es barregen amb el sabor de la celebració de cada petita victòria del bàndol rebel. La guerra que fa dies es localitzava a quilòmetres s’aproxima sense pausa. El front es troba a les portes de la ciutat. Potser dins de la mateixa Bengasi. L’espera s’enfronta a tirs contra el rellotge. O es ara o serà massa tard. O intervenen ara o potser no ho faran mai. La població ho demana. Diversos països mostren la seva voluntat de fer un pas endavant. Sense judicis de valor. Mera descripció. Però més enllà d’un relat que gira entorn a les declaracions i documents aprovats per la comunitat internacional, la nostra feina es fixarnos en el que succeeix al carrer. En les persones que ens envolten. Santiago (Fourcade) comparteix la seva opinió. Ell pensa, pel que es veu, que la decisió d’imposar la zona d’exclusió aèria “es festeja com si totes les bales del món estiguessin en aquesta plaça i es poguessin desaprofitar”. I aquest era l’ambient de la nit en que Bengasi va estar a punt de caure. A Bengasi es va fer festa. Perquè no va caure. En Santiago pren declaracions. “Diuen que acaben destruir aquest edifici, hahaha! Que els avions estan rebentant-ho tot”. Li ho diu Ahmed després de rebre notícies per telèfon. Notícies falses. Ahmed i el seu germà gran, coordinen el centre de premsa dels “rebels” en un antic edifici

governamental ubicat sobre la costa mediterrània de Bengasi. Tan la trucada com el lloc on m’ubico escapen a qualsevol improvisació. Un bàndol genera propaganda oficialista. Pura desinformació.

“Els dubtes comencen a obrir-se pas a cop de ràfega de metralladora i bombardejos entre un grapat de periodistes estrangers que hem decidit quedar-nos a Bengasi.” Els qui lluiten contra el govern es mofen d’ella. Menyspreen el valor de l’experiència. Nosaltres ens limitem a mostrar el que succeeix. A separar l’eufòria de la por. La preparació per la batalla de la celebració de la intervenció internacional. Diferenciar-les, si és possible. Barrejar-les, s la realitat ho demana. Matisar, captar, reproduir, construir miralls en els que reconèixer, setmanes després, les sensacions de la multitud que ens envolta.


A CONTRA PIEL #02 | abril 2011 | 3

II

Dormim a l’Hotel Wahat. És de nit y veiem un avió que avança cap a Bengasi. Els antiaeris disparen. L’avió canvia de rumb i de cop ve directe al nostre hotel. Les bateries que hi han a la teulada comencen a obrir foc, sense temps per allunyar-se, entrem a l’hotel i ens posem darrera de unes columnes mestres. Esperem escoltar les explosions en segons, passen un parell de minuts i no succeïx res. L’espera sempre és llarga. Massa. Tediosa i incerta. Consumida e batalles contra els rumors i intentant de contrastar la informació que no ens arriba, sempre per peces, normalment contradictòries. Decidim ocupar el temps buscant un lloc on prendre un cafè. Carrer i persones són sempre millor opció que l’habitació de l’hotel. Surto amb en Manu (Brabo). No sabem en quin moment començarà l’atac internacional. Ho sabem, és imminent. En un context de tanta incertesa no sabem el que pot passar després de cada moviment. Potser les tropes de Gaddafi entre a la ciutat. Potser l’atac aeri aconsegueixi frenarles. És possible que ja estiguin dins. Portem a sobre tot el que podríem necessitar. Càmeres,

“Primer cobríem una revolta. Després una guerra civil. Ara una guerra amb l’implicació d’exèrcits estrangers.” diners, una mica de roba. La situació pot canviar en qüestió de minuts. Serà avui. I no sabem en quina direcció. Primer els motors. El cel rugeix. El soroll s’acosta. No és la primera vegada. Però ara sí, comença el bombardeig. S’ha de reaccionar immediatament. A on ha passat? On està el Félix (Flores)? Primer el trobem a ell. Després al cotxe. A on aneu?. “El més a prop possible del lloc que han bombardejat”. Pel camí, obstacles que dificulten la circulació. S’esperava la entrada de les tropes terrestres acompanyades per tancs i la ciutat es bloquejava per no posar-los-hi fàcil. Cada barricada tanca el camí en dues direccions, als que intenten trencarla i els que queden bloquejats darrera d’aquesta. Els obstacles que pretenien evitar l’avanç de les tropes de Gaddafi ens impedeixen ara circular en direcció als afores de la ciutat. El tràfic s’”autoregula”. Malament. Alguns dels homes armats que colonitzen cada cantonada intenten ordenat la situació. Però ningú té més autoritat que el seu veí. Pur voluntariat. Triomfa la competència, a tota velocitat, per arribar els primers a tot arreu. Carrers taponats. Mars de gent. Els habitants de Bengasi miren al cel. Han escoltat la resposta de la comunitat internacional a les seves peticions. Ara intenten entendre-la. De conèixer en què consisteix. En cada embús, darrera de cada obstacle, amb cada aturada, saltem del cotxe per treballar. Velocitat. Silenci. Fotografia. Ens diuen que el lloc bombardejat més proper és l’aeroport. Perdem en Fèlix, que segueix pel seu compte. No ens deixen entrar a veure l’aeroport. Un company àrab sap convèncer els milicians que custodien l’accés i ens obre la porta a la feina.

La condició, fotografiar només allò que ells ens diguin. Un avió civil destrossat. Impactes sobre la pista d’aterratge. Poc més. I el telèfon que informe, de nou, d’un rumor. Han tombat un avió. No ho

“Potser les tropes de Gaddafi entre a la ciutat. Potser l’atac aeri aconsegueixi frenar-les. És possible que ja estiguin dins. Portem a sobre tot el que podríem necessitar.” hem vist. De qui? De Gaddafi, de l’OTAN? Un altre cop la batalla de la desinformació. Sortim de l’aeroport i un libi s’ofereix a acompanyar-nos en busca de l’avió. El trobem. El fotografiem. Era de Gaddafi. De tornada a l’hotel és difícil dormir. De fons, la guerra. Que s’acosta i s’allunya suficientment ràpid com per alterar el silenci de manera arítmica i impedir que ens traguem del cap el que passa allà fora. A les sis del matí desperto en Fèlix. Coincideix amb el moment en el que m’aixeco per anar al lavabo. Al final, la costum obliga i la son, encara perjudicat, sempre venç. Els trets sonen a prop, molt a prop. A les portes de l’edifici. Baixem el carrer per obtenir informació, pugem al terrat per allunyar-nos o ens quedem quiets? Eren les tropes de Gaddafi. Si un s’ho mira de prop, sembla que els rebels han aconseguit que les tropes de Gaddafi refacin el seu camí. Quan tanques els ulls i escoltes a la llunyania, el so de les bombes de l’OTAN n’és la culminació. A 100 metres del nostre hotel, n’hi ha un altre. Anem en buscar d’informació. Han detingut a 4 nord-americans del New York Times. El vestíbul és ple de periodistes amb l’equipatge preparat. Alguns marxen en aquest mateix instant. Fora de l’hotel els combats es succeeixen. En Manu i jo decidim sortir un altre cop a treballar. L’objectiu és arribar a la plaça central de Bengasi. Sortim amb cautela, cobrint-nos darrera de cantonades i columnes. Avançant cap al carrer principal que desemboca a la plaça mentre s’escolten els combats. Parem un taxi. Estan celebrant que els gaddafistes han estat expulsats i els combats han acabat. Però no és cert. Passa el temps. Silenci i soroll de nou. Temps,

“Cada barricada tanca el camí en dues direccions, als que intenten trencar-la i els que queden bloquejats darrera d’aquesta.” silenci, i soroll. Què és el soroll? Xiulets de RPG (llança granades), trets i explosions. Dos rebels es parapeten darrera d’un arbre responent a un foc d’origen indeterminat. No veiem el que hi ha a l’altra banda. Decideixo retratar algunes imatges. Corro des de la meva cantonada fins a la seva posició darrera l’arbre. Però no hi arribo. A mig camí sento una explosió. La sensació subjectiva és

tot el que passa a càmera lenta, la realitat és molt més ràpida. L’ona expansiva em desplaça i em tira al terra. Manu que encara està a la cantonada del principi, esperant per acostar-se a l’arbre que es troba darrera meu, em veu desaparèixer en una bola de fum. Quan aquesta es dissipa apareixo tirat al terra. Entrada la nit, el soroll comença de nou. Combat. No sabem ni qui ni ningú. Però succeeix. Per més que s’entestin a celebrar-ho, això no ha acabat. L’encadenament de rumors impedeix distingir, casi sempre, la celebració de la victòria del començament d’una nova batalla. Sortim de la ciutat. Anem al front. Félix, Manu, Santiago. Arribem a l’últim control de carretera abans de l’entrada de Ajdabiya. No hem tingut temps encara de baixar del cotxe quan comencen a disparar amb morters. Tots els vehicles emprenen la fugida. De la manera més desorganitzada i improvisada possible. Fugir no s’assaja. El nostre conductor canvia de sentit de circulació i comença a avançar, sortejant i esquivant a la resta de cotxes. Compto sis morters. Un cau a pocs metres. A la nostra dreta. De la velocitat, l’accident. Ens parem uns instants. Maniobres al volant fins que ens trobem a una distància segura. Fora del rang d’abast dels trets. Sense fotos. Últim dia al front amb en Santiago i en Manu. D’aquí a casa. Ens cauen 24 obusos. L’últim, certer, destrueix una pick-up i el seu llançacoets. Mata a dos soldats ferint-ne un parell més.

“La guerra que fa dies es localitzava a quilòmetres s’aproxima sense pausa. El front es troba a les portes de la ciutat. Potser dins de la mateixa Bengasi. L’espera s’enfronta a tirs contra el rellotge. ” El nostre taxista ha marxat. Tornem a l’hotel de Bengasi, alternant incòmodes furgonetes, entre llaunes de gasolina, explosius i municions. Ens parem en una gasolinera. Una forta explosió i el bany s’omple de fum. Surto. Espero trobar-me una gasolinera destruïda, però només veig a un rebel jugant amb el seu llançacoets.

Foto de portada: Mohammad prega al desert a primera hora del matí abans de dirigir-se al front. Els ànims dels rebels estan exaltats i la idea de prendre Sirtre sembla una realitat. Realitat truncada en poques hores després de l’avanç de les tropes de Gaddafi. El 28 de març els gaddafistes van fer retrocedir als rebels libis gairebé dos-cents quilòmetres en només 12 hores. Foto de contraportada: Una paret plena de fotografies i noms d’absents a Bengasi. Almenys 400 persones han desaparegut a la ciutat i alguns pobles de la regió des de mitjans de març, segons ha denunciat un portaveu d’organització humanitària Human Rights Watch, que ha confeccionat una llista amb els noms de les persones que estan perdudes, molts d’ells capturats pels homes de Gaddafi i que es creu que han estat portats a presons de Sirte o Trípoli.



Capvespre al front. Malgrat no tenir ni una organització marcada ni els mitjans necessaris per enderrocar Gaddafi, els rebels continuen a la carretera lluitant contra les tropes lleials al dictador. Els rebels han demanat també la col·laboració de l’ONU per combatre el que, segons ells són els atacs de mercenaris africans contractats per Gaddafi. Atardecer en la frontline. Pese a no tener una organización marcada y carecer de los medios necesarios para derrocar a Gadafi los rebeldes continuan en la carretera luchando contra las tropas leales al dictador. Los rebeldes han pedido también la colaboración de la ONU para combatir lo que, según ellos son los ataques de mercenarios africanos contratados por Gadafi. Sunset on the frontline. Despite not having a strong organization and lack the means to overthrow Gaddafi rebels continue on the road battling troops loyal to the dictator. The rebels have also called for UN cooperation to combat what they claim as being the attacks of African mercenaries hired by Gaddafi.


6 | A CONTRA PIEL #02 | abril 2011

Bengazi estuvo a punto de caer La anunciada exclusión aérea sobre Libia hizo estallar el júbilo en Bengazi. Se miró al cielo durante una noche incierta ante la posible salvación de la amenaza gadafista. Celebración y combates se entrelazaban en las calles por igual antes de la intervención internacional. Vivimos esa noche a través de un fotoperiodista. Su visión, su experiencia, sus riesgos. Por Krasker. Fotografía de Diego Ibarra Sanchez.

I

Hay horas del día imposibles de catalogar. Grises y contradictorias. Sucede cuando todavía no es completamente de día ni completamente de noche. Cuando la luz es diferente mirando al este o al oeste. La madrugada de hoy es tan contradictoria como su luz. ¿Dormir o salir a la calle? Cuando se mezclan luz y sonido, los sentidos se pierden en un laberinto de confusión. En la capital de los rebeldes libios, celebración y guerra se alternan e imponen el desorden. ¿Se celebra una guerra? ¿Se combate una celebración? Fotografías. Las dudas comienzan a abrirse paso a golpe de ráfagas de metralleta y bombadeos entre el puñado de periodistas extranjeros que hemos decidido quedarnos en Bengazi. Acabamos de saber que El Consejo de Seguridad de Naciones

“¿Se celebra una guerra? ¿Se combate una celebración? Fotografías.” Unidas ha aprobado la restricción del espacio aéreo libio. Una medida que trata de limitar la capacidad de la aviación del régimen del Coronel Gadafi de bombardear a la población rebelde. Se trata de un eufemismo que no engaña a nadie. Primero cubríamos una rebelión. Después una guerra civil. Ahora una guerra con implicación de ejércitos extranjeros.

Sabemos que el conflicto se intensificará a partir de hoy. Pero a nuestro alrededor se celebra. Bengazi añade cada día capas a la cebolla. Las lágrimas de una guerra que escribe su epílogo diario -el más real de todos- en cada hospital se mezclan con el sabor de la celebración de cada pequeña victoria del bando rebelde. La guerra que hace días se localizaba a kilómetros se aproxima sin pausa. El frente se encuentra a las puertas de la ciudad. Quizás dentro de la misma Bengazi. La espera se enfrenta a tiros contra el reloj. O es ahora o será demasiado tarde. O intervienen ahora o quizás no lo hagan nunca. La población lo pide. Varios países muestran su voluntad de dar un paso al frente. Sin juicios de valor. Mera descripción. Pero más allá de un relato que gire en torno a las declaraciones y documentos aprobados por la comunidad internacional, nuestro trabajo es fijarnos en lo que sucede en la calle. En las personas que nos rodean. Santiago (Fourcade) comparte su opinión. El piensa, porque lo ve, que la decisión de imponer la zona de exclusión aérea “se festeja como si todas las balas del mundo estuviesen en esta plaza y pudiesen desperdiciarse”. Y ese era el ambiente de la noche que Bengazi estuvo a punto de caer. Bengazi se hizo fiesta. Porque no cayó. Santiago toma declaraciones. “Dicen que acaban de destruir este edificio, ¡jajaja! Que los aviones están reventando todo”. Se lo dice

Ahmed después de recibir noticias por teléfono. Noticias falsas. Ahmed y su hermano mayor coordinan el centro de prensa de los ‘rebeldes’ en un antiguo edificio gubernamental ubicado sobre la costa mediterránea de Bengazi.

“Las dudas comienzan a abrirse paso a golpe de ráfagas de metralleta y bombadeos entre el puñado de periodistas extranjeros que hemos decidido quedarnos en Bengazi.” Tanto la llamada como el lugar en el que me ubico escapan de cualquier improvisacion. Un bando genera propaganda oficialista. Pura desinformación. Quienes luchan contra el gobierno se mofan de ella. Menosprecian el valor de la experiencia. Nosotros nos limitamos a mostrar lo que sucede. A separar la euforia del miedo. La preparación para la batalla de la celebración de la intervención internacional. Diferenciarlas, si es posible. Mezclarlas, si la realidad lo pide. Matizar, captar, reproducir, construir espejos en los que reconocer, semanas después, las sensaciones de la multitud que nos rodea.


A CONTRA PIEL #02 | abril 2011 | 7

II

Dormimos en el Hotel Wahat. Es de noche y vemos un avión que avanza hacia Bengazi. Los antiaéreos disparan. El avión cambia de rumbo y de repente viene directo a nuestro hotel. Las baterías que hay en el tejado empiezan a abrir fuego, sin tiempo para alejarse, entramos en el hotel y nos ponemos detrás de unas columnas maestras. Esperamos oír las explosiones en unos segundos, pasan un par de minutos y no sucede nada. La espera siempre es larga. Demasiado. Tediosa e incierta. Consumida en batallas contra los rumores y tratando de contrastar la información que nos llega, siempre por piezas, normalmente contradictorias. Decidimos ocupar el tiempo buscando un lugar en el que tomar café. Calle y personas siempre son mejor opción que habitación de hotel. Salgo con Manu (Brabo). No sabemos en qué momento va a comenzar el ataque internacional. Lo sabemos inminente. En un contexto de tanta incertidumbre no sabemos lo que puede suceder tras cada movimiento. Quizás las tropas de Gadafi entren en la ciudad. Quizás el ataque aéreo logre frenarlas. Es posible que ya estén dentro. Llevamos encima todo lo que podríamos necesitar. Cámaras,

“Primero cubríamos una rebelión. Después una guerra civil. Ahora una guerra con implicación de ejércitos extranjeros.” dinero, algo de ropa. La situación puede cambiar en cuestión de minutos. Va a ser hoy. Y no sabemos en qué dirección. Primero los motores. El cielo gruñe. El ruido se acerca. No es la primera vez. Pero ahora sí, comienza el bombardeo. Hay que reaccionar inmediatamente. ¿Dónde ha sido? ¿Dónde está Félix (Flores)? Primero le encontramos a él. Después al coche. ¿Dónde vais? “Lo más cerca posible del lugar que han bombardeado”. Por el camino, obstáculos que dificultan la circulación. Se esperaba la entrada de tropas de terrestres acompañadas por tanques y la ciudad se bloqueaba para no ponérselo fácil. Cada barricada cierra el camino en dos direcciones, a los que tratan de romperla y a los que se quedan atrapados tras ella. Los obstáculos que pretendían evitar el avance de las tropas de Gadafi nos impiden ahora circular en dirección a las afueras de la ciudad. El tráfico se autoregula. Mal. Alguno de los hombres armados que colonizan cada esquina trata de ordenar la situación. Pero nadie tiene más autoridad que su vecino. Puro voluntarismo. Triunfa la competencia, a toda velocidad, por llegar los primeros a todas partes. Calles taponadas. Mares de gente. Los habitantes de Bengazi miran al cielo. Han escuchado la respuesta de la comunidad internacional a sus peticiones. Ahora tratan de entenderla. De conocer en qué consiste. En cada atasco, detrás de cada obstáculo, con cada parón, saltamos del coche para trabajar. Velocidad. Silencio. Fotografía. Nos dicen que el lugar bombardeado más cercano es el aeropuerto.

Perdemos a Félix, que sigue por su cuenta. No nos dejan entrar a ver el aeropuerto. Un compañero árabe sabe convencer a los milicianos que custodian el acceso y nos abre la puerta al trabajo. La condición, fotografiar sólo lo que ellos

“Quizás las tropas de Gadafi entren en la ciudad. Quizás el ataque aéreo logre frenarlas. Es posible que ya estén dentro. Llevamos encima todo lo que podríamos necesitar.” nos digan. Un avión civil destrozado. Impactos sobre la pista de aterrizaje. Poco más. Y el teléfono que informa, de nuevo, de un rumor. Han derribado un avión. No lo hemos visto. ¿De quien? ¿De Gadafi, de la OTAN? Otra vez la batalla de la desinformación. Salimos del aeropuerto y un libio se ofrece para acompañarnos en busca del avión. Lo encontramos. Lo fotografiamos. Era de Gadafi. De regreso en el hotel es difícil dormir. De fondo, la guerra. Que se acerca y aleja lo suficientemente rápido como para alterar el silencio de manera arrítmica e impedir que nos quitemos de la cabeza lo que sucede ahí fuera. A las seis de la mañana despierto a Félix. Coincide con el momento en que me levanto para ir al baño. Al final, costumbre obliga y el sueño, aún perjudicado, siempre vence. Los disparos suenan cerca, muy cerca. A las puertas del edificio. ¿Bajamos a la calle para enterarnos, subimos a la azotea para alejarnos, nos quedamos quietos? Eran tropas de Gadafi. Si uno mira de cerca, parece que los rebeldes han conseguido que las tropas de Gadafi desanden su camino. Cuando cierras los ojos y escuchas a lo lejos, el sonido de las bombas de la OTAN le pone la guinda. A 100 metros de nuestro hotel, hay otro. Vamos en búsqueda de información. Han detenido a 4 norteamericanos del New York Times. El hall está lleno de periodistas con las bolsas preparadas. Algunos se van en ese mismo instante. Fuera del hotel los combates se suceden. Manu y yo decidimos salir de nuevo a trabajar. El objetivo es llegar a la plaza central de Bengazi. Salimos con cautela, cubriéndonos tras esquinas y columnas. Avanzando hacia la calle principal que desemboca en la plaza mientras se oyen los combates. Paramos un taxi. Están celebrando que los Gaddafistas han sido expulsados y los combates han terminado.

“Cada barricada cierra el camino en dos direcciones, a los que tratan de romperla y a los que se quedan atrapados tras ella.” Pero no es cierto. Pasa el tiempo. Silencio y ruido de nuevo. Tiempo, silencio, ruido. ¿Qué es el ruido? Silbidos de Rpg (lanzagranadas), disparos y explosiones. Dos rebeldes se parapetan detrás de un árbol respondiendo a un fuego de origen indeterminado. No vemos lo que está al otro lado. Decido ir a tomar unas imágenes. Corro desde mi esquina

hasta su posición tras el árbol. Pero no llego. A mitad de camino oigo una explosión. La sensación subjetiva es que todo se sucede a cámara lenta, la realidad es mucho más rápida. La onda expansiva me desplaza y me tira al suelo. Manu que aún está en la esquina del principio, esperando para acercarse al árbol tras de mí, me ve desaparecer en una bola de humo. Cuando se disipa aparezco tirado en el suelo. Entrada la noche, el sonido comienza de nuevo. Combate. No sabemos ni quien ni donde. Pero sucede. Por más que se empeñen en celebrarlo, esto no ha terminado. El encadenamiento de rumores impide distinguir, casi siempre, la celebración de la victoria del comienzo de una nueva batalla. Salimos de la ciudad. Vamos al frente. Felix, Manu, Santiago. Llegamos al último control de carretera antes de la entrada de Ajdabiya. No hemos tenido tiempo aún para bajarnos del coche cuando comienzan a disparar con morteros. Todos los vehículos emprenden la huida. De la manera más desorganizada e improvisada posible. Huir no se ensaya. Nuestro conductor cambia el sentido de circulación y empieza a avanzar, adelantando, sorteando y esquivando a los demás coches. Cuento seis morteros. Uno cae a metros. A nuestra derecha. De la velocidad, el accidente. Nos detenemos unos instantes. Maniobras al volante hasta que nos encontramos a una distancia segura. Fuera del rango de alcance de los disparos. Sin fotos.

“La guerra que hace días se localizaba a kilómetros se aproxima sin pausa. El frente se encuentra a las puertas de la ciudad. Quizás dentro de la misma Bengazi. La espera se enfrenta a tiros contra el reloj.” Último día en el frente con Santiago y Manu. De aquí, a casa. Nos caen 24 obuses. El último, certero, destruye una pick up y su lanzacohetes. Mata a dos soldados hiriendo a un par más. Nuestro taxista se ha ido. Volvemos al hotel de Bengazi, alternando incómodas furgonetas, entre latas de gasolina, explosivos y municiones. Nos paramos en una gasolinera. Una fuerte explosión y el baño se llena de humo. Salgo. Espero encontrarme una gasolinera destruida, pero sólo veo a un rebelde jugando con su lanzacohetes.

Foto de portada: Mohamed reza en el desierto a primera hora de la mañana antes de dirigirse al frente. Los ánimos de los rebeldes están envalentonados y la idea de tomar Sirtre parece una realidad. Realidad truncada pocas horas después tras el avance de las tropas de Gadafi. El 28 de marzo los gadafistas hicieron retroceder a los rebeldes libios casi doscientos kilómetros en apenas 12 horas. Foto de contraportada: Una pared repleta de fotografías y nombres de ausentes en Bengazi. Al menos 400 personas están desaparecidas en Bengazi y algunos pueblos de la región desde mediados de marzo, según ha denunciado un portavoz de organización humanitaria Human Rights Watch, que ha confeccionado una lista con los nombres de las personas que están perdidas, muchos de ellos capturados por los hombres de Gadafi y que se cree que han sido llevados a prisiones de Sirte o Trípoli.


Iman Ahmed, 15 anys, plora la mort del seu pare, Ahmad Sati, assassinat per tropes gaddafistes durant les primeres manifestacions a Bengasi.

Iman Ahmed, 15 años, llora la muerte de su padre, Ahmad Sati, asesinado por tropas gadafistas durante las primeras manifestaciones en Bengazi.

Iman Ahmed, 15 years old, she is crying after the death of her father, Ahmad Sati, Gadafist killed by troops during the initial demonstrations in Benghazi.

Al Katiba, palau des del qual es va gestar una de les forces privades més temudes per la població, les brigades africanes.

Al Katiba, palacio desde el que se gestó una de las fuerzas privadas más temidas por la población, las brigadas africanas.

Al Katiba Palace, where one of the most feared private forces developed; the African brigades.


Familiars de Hussein observen el cotxe en què viatjava Hussein el 20 de març 2011 després de ser tirotejat i cremat per les tropes de Gaddafi.

Familiares de Hussein observan el coche en el que viajaba Hussein el 20 de marzo 2011 tras ser tiroteado y quemado por las tropas de Gadafi.

Hussein’s relatives observe the car in which he travelled in on March 20, 2011, after being shot and burned down by the troops of Gaddafi.

Entre els murs d’Al Katiba s’oculta una tenebrosa presó secreta. Va ser un dels últims símbols del poder destruïts pels revolucionaris.

Entre los muros de Al Katiba se oculta una tenebrosa cárcel secreta. Fue uno de los últimos símbolos del poder destruidos por los revolucionarios.

Between the walls of Al Katiba hides a dark secret prison. It was one of the last symbols of power destroyed by the revolutionaries.


10 | A CONTRA PIEL #02 | abril 2011

Benghazi was about to fall The announcement of the no-fly zone over Libya sparked jubilation in Benghazi. The people looked at the night sky uncertain of the possible salvation from the Gaddafi threat. Celebration and fighting in the streets intertwined evenly before international intervention. We relive that night through a photojournalist. His vision, his experience, his risks. By Krasker. Photography by Diego Ibarra Sanchez.

I

There are many hours impossible to classify. Grey and contradictory. It occurs when it is not yet bright, though not entirely dark either. When the light is different facing east or west. Today’s morning is as contradictory as its’ light. Sleep in bed or go out onto the street? When light and sound mix, senses get lost in a labyrinth of confusion. In the Libyan rebels’ capital, celebration and war alternate and impose disorder. A celebration of war? A war against celebration? Photographs. Doubts spread like a burst of grapeshots or bombings among the bunch of foreign journalists who have decided to remain in Benghazi. We just learnt that The United Nations Security Council has approved the restriction of the Libyan air space. A measure that tries to limit the capacity of

“A celebration of war? A war against celebration? Photographs.” Colonel Gaddafi’s regime’s aviation to bomb the rebellious population. This is just a euphemism that does not fool anybody. First we covered a rebellion. Afterwards, a civil war. Now, a war with implication of foreign armies. We know that the conflict will escalate from today, but all around us, people celebrate. Benghazi adds another layer to the onion. The

tears of a war that writes its daily epilogue -the most real of all, in every hospital, join the flavor of the celebration of each small victory of the rebellious side. The far away war from days ago is getting closer at a fast pace. The frontline is at the entrance of the city, perhaps within the same Benghazi. The waiting confronts the clock with bullets. It is now or never. Either they take part now or perhaps they will never do it. The population demands it. Several countries show their willingness to take a step forward. Without value judgement. Mere description. Over and above a story about the statements and documents approved by the international community, our work is to pay attention to what happens on the street. To the people that surround us. Santiago (Fourcade) shares his opinion. He thinks, because he can see it, that the decision to establish the no-fly zone “is celebrated as if all the bullets of the world were in this square and could be wasted”. And that was the atmosphere of the night in which Benghazi was about to fall. Benghazi did party. Because it did not fall. Santiago records phone statements. “They say that they just destroyed this building, hahaha! That the aeroplanes are shattering everything.” These are the words from Ahmed after receiving news by telephone. False news. Ahmed and his older brother coordinate the press center of the rebels in an ancient government building located

on the Mediterranean coast of Benghazi. Not only this call, but also the place in which I am is completely controlled. One side generates official propaganda. Pure disinformation. Those who struggle against the government mock it, despising the value of experience. We merely

“Doubts spread like a burst of grapeshots or bombings among the bunch of foreign journalists who have decided to remain in Benghazi.” show what is going on, separating euphoria from fear. The preparation for the battle of the celebration of international intervention. We try to tell the difference between each other, if possible. To mix them, if reality demands it. Clarify, grasp, reproduce, build mirrors in which to recognize, weeks afterwards, the feelings of the crowd that surrounds us.


A CONTRA PIEL #02 | abril 2011 | 11

II

We sleep at the Wahat Hotel. It is nighttime and we see an aeroplane getting closer to Benghazi. The antiaircraft shoots. The aeroplane changes direction and suddenly comes straight to our hotel. The batteries on the roof open fire, without time to move away, we enter the hotel and hide behind some columns. We expect to hear the explosions in seconds. A couple of minutes go by but nothing at all happens. The wait is always long. Too much. Tedious and uncertain. Consumed in battles against rumors and trying to verify the information that arrives, always in small bits, usually contradictory. We decide to spend time looking for a place to have a coffee. Street and people are always a better option than a hotel room. I go out with Manu (Brabo). We do not know in which moment the international attack will begin, though we will very soon. In a context of such uncertainty we ignore what comes after each movement. Perhaps the troops of Gaddafi will enter the city. Perhaps the air attack is able to block them, it is possible that they are already inside.

“First we covered a rebellion. Afterwards, a civil war. Now, a war with implication of foreign armies.” We carry with us all that we could possibly need. Cameras, money, some clothes. The situation can change in a matter of minutes. It is going to be today, but we do not know in which direction. First the engines. The sky growls. The noise approaches. It is not the first time, but now, yes, the bombardment begins. It is necessary to react immediately. Where has it been? Where is Félix (Flores)? First, we find him. Then, to the car. Where do you go? “As close as we can get to the place that has been bombed”. Along the way, we are met with obstacles that make driving difficult. The entrance of terrestrial troops accompanied by tanks was expected and the city blocked itself to make it harder for them. Each barricade closes the way in two directions, to those who try break it and to the ones that remain trapped after it. The obstacles that pretended to avoid the advance of Gaddafi’s troops prevent us now from circulating towards the outskirts of the city. The traffic regulates itself. Wrongly. Some of the gunmen that colonize each corner try to put the situation under control, but nobody has more authority that their neighbour. Pure volunteering. Competition for being the first to arrive prevails at full speed. Blocked streets. Rivers of people. The inhabitants of Benghazi look to the sky. They have heard the answer to their demands by the international community. Now they try to understand it. To know what it consists of. In each traffic jam, behind each obstacle, with each stop, we jump out of the car to work. Speed. Silence. Photography. They say that the nearest bombed place is the airport. We lose Félix, who goes on on his own. They do not let us in to see the airport. An

Arab friend knows how to convince the militia who guard the access. They open up the door for us to work, though with conditions; we can only take pictures of what they want. A shattered civil aeroplane. Impacts on the runway. Little more.

“Perhaps the troops of Gaddafi will enter the city. Perhaps the air attack is able to block them, it is possible that they are already inside.” And the telephone informing, again, of a rumor. They shot down an aeroplane. We have not seen it. Whose plane? Gaddafi’s, NATO’s plane? Again, the battle of the disinformation. We leave the airport and a Libyan man offers himself to accompany us in the search of the aeroplane. We find it. We photograph it. It was Gaddafi’s. Back in the hotel it is difficult to sleep. The war in the background. Approaching and moving away fast enough as to disturb the silence in an arrhythmic way, preventing us from forgetting what happens out there. I wake Félix at six in the morning. Coinciding with this moment, I go to the bathroom. In the end, habits prevail and the sleep, still damaged, always wins. The shooting sounds are close, very close. At the doors of the building. Should we go down to the street to find out about it, go up on the roof to escape it or should we remain where are? They were troops of Gaddafi. If one looks closely, it seems that the rebels made Gaddafi’s troops walk away. When you close your eyes and listen to the faraway sounds, the explosion of NATO’s bombs puts the icing on the cake. 100 metres far from our hotel, there is another one. We go in search of information. They have arrested 4 North Americans from the New York Times. The hall is full of journalists with their bags packed. Some are leaving right now. Outside the hotel fights follow one another. Manu and I decide to go out again. The idea is to arrive to the main square of Benghazi. We go out with caution, hiding behind corners and columns. Advancing to the main street that leads to the square while we hear the fights. We stop a taxi. They are celebrating because Gaddafi’s troops have been expelled and the fight is over. But it is not true. Time goes by. Silence and noise again. Time, silence, noise. What is the noise? Grenade

“Each barricade closes the way in two directions, to those who try break it and to the ones that remain trapped after it.” launcher whistling, shots and explosions. Two rebels hide behind a tree responding to a fire of indeterminate origin. We do not see what is on the other side. I decide to go to take some pictures. I run from my corner to their position behind the tree. But I do not arrive. Halfway I hear an explosion. The subjective feeling is that it all happens in slow motion, while reality is much

faster. The blast shunts me and throws me to the ground. Manu who is still hiding at the previous corner waiting to reach the tree after me, watches me disappear in a ball of smoke. When it clears I appear lying down on the ground. Later that night, the sound begins again. Fight. We do not know who is behind it or where it comes from, but it happens. Even if they insist on celebrating, this is not over. The chaining of rumors prevents us from telling the difference, most of the time, between the celebration of victory from yet another battle beginning. We leave the city. We go to the front. Félix, Manu, Santiago. We arrive to the last road control before the entrance of Ajdabiya. Before we have time to get out of the car, they begin to shoot with mortars. All vehicles undertake flight in the most disorganized and improvised way. No rehearsal for escaping. Our driver changes direction and begins to move forward, passing and avoiding other cars. I count six mortars. One falls very close to us. On the right. Out of speed, the accident. We stop for a while. Maneuvering the steering wheel until we are at a safe distance. Out of reach from the shots. Without photos. Last day at the front with Santiago and Manu. From here, to home. 24 bombs fall over our heads.

“The far away war from days ago is getting closer at a fast pace. The frontline is at the entrance of the city, perhaps within the same Benghazi. The waiting confronts the clock with bullets.” The last, very precise, it destroys a pick up and its rocket launcher. It kills two soldiers and causes injuries to a couple more. Our taxi driver is gone. We go back to the hotel in Benghazi, alternating uncomfortable vans, among tins of petrol, explosives and ammunitions. We stop at a gas station. A strong explosion and the bathroom fills with smoke. I go out. I expect to find a devastated gas station, but I only see a rebel playing with his rocket launcher.

Cover photo: Mohamed prays in the desert early in the morning before heading to the front. The mood of the rebels were emboldened and the idea of taking SIRTRE seems a reality. Reality truncated after a few hours because of the advance of the Gaddafi troops. On 28 March, Gadafistas rebels drove the Libyans nearly two hundred miles in just 12 hours. Back cover photo: A wall full of photographs and names of those missing in Benghazi. At least 400 people are missing in Benghazi and some towns in the region since mid-March, according to a spokesman for humanitarian organisation Human Rights Watch. The organisation has compiled a list of names of people who are lost, many of them captured by Gaddafi men and are believed to have been taken to prisons in Sirte and Tripoli.


12 | A CONTRA PIEL #02 | abril 2011

www.diegoibarra.com


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.