Mals pensaments

I si no trobaves el teu gust d’entre tota aquella selecció, havien escrit amb lletres grosses la següent frase lapidària: “entra, tria el que més t’agradi i si no trobes el que vols, nosaltres te’l preparem al moment”.

Roser Cerdà

Els bons i els dolents han existit sempre. De petita hi creia, de gran, també. Per això llegeixo, per comprendre més. També escric, és un plaer. Ho seguiré fent.

La Virtudes tenia mals pensaments. La culpa no era del tot seva, no. La culpa la tenia la botiga que havia obert portes just davant casa seva. Això no ho podia explicar als pocs amics que encara li quedaven perquè, per a ells, la Virtudes era un pes pesant, i mort. No feia gaire honor al seu nom, perquè de virtuts, ben poques!. No era lletja, però tampoc feia res per destacar, ni que fos una mica, els seus ulls blaus i la boqueta tan ben dibuixada. Tampoc feia res per aprimar-se. Menjar s’havia convertit en un dels pocs plaers que tenia, i això l’angoixava molt. Quan no volia donar voltes als problemes que anaven sorgint es consolava mirant la botiga del davant, parapetada rere les cortines de la finestra de la seva habitació. Salivejava de gust mentre obria els ulls com plats, intentant llegir des de la distància, els noms que, a parer seu, descrivien tan bé les exquisideses que s’exposaven rere els vidres del comerç: a primer cop d’ull, i ben llampant, es podia llegir un rètol amb una pregunta molt suggerent: “T’agradaria gaudir de l’acidesa de les llimones del Carib? I la Virtudes s’imaginava al Carib, estesa damunt la sorra fruint del suc de les llimones salvatges. Si seguia mirant, al costat mateix del rètol, una fotografia mostrava una boca mig oberta amb els llavis vermells i molsosos, dels quals lliscaven unes gotes d’un suc ataronjat que publicitaven com a: “fruit de la passió”, elaborat amb maracujà i mango. La Virtudes, mentre ho llegia, podia notar també com li baixava pels llavis aquell suc tan incitador. Hi havia moltes més fotografies. Totes feien menció de la qualitat dels productes oferts i dels diferents sabors i textures: n’hi havia de tota mena de fruites, principalment les més rares i exòtiques, de caviar (negre o vermell), de cava (dolç, semi o brut, a escollir), de flors (roses i pensaments). Podies gaudir del plaer de la xocolata blanca o negra, del cafè sol, tallat, amb llet o acompanyat de licors (whisky, anís o conyac), d’infusions (més o menys tranquil•litzants) i també cabia la possibilitat de demanar-ne un fet de sabors extrets de menjars elaborats: truita de patates (amb ceba o sense), de gaspatxo, de samfaina i.... d’allioli (més o menys picant). Tots els productes tenien tres mides per triar: petita (principiants), mitjana (normal) o extra gran (pels més agosarats). I si no trobaves el teu gust d’entre tota aquella selecció, havien escrit amb lletres grosses la següent frase lapidària: “entra, tria el que més t’agradi i si no trobes el que vols, nosaltres te’l preparem al moment”. A la Virtudes se li va fer un nus a la boca de l’estómac. Ja tenia clar què volia demanar però pensava, angoixada, que la mida extra gran potser no li cabria a la boca de pinyó, però si més no, s’havia d’intentar. S’imagina per un instant obrint l’embolcall a poc a poc, abaixant el paper fins a deixar a la vista el seu contingut meravellós, sublim, posant- se’l a la boca i començant a lliscar els llavis amunt i avall llepant-lo, de mica en mica, ara un costat, ara l’altre, assaborint les textures, barrejant amb la llengua tots els sabors, i deixant pel final les mossegades. Tremola de plaer, el cor li batega més de pressa i l’empeny cap a la porta. Agafa unes monedes d’una revolada i, un cop al carrer, entra cames ajudeu-me,

a l’establiment. A l’altre cantó del taulell, l’atén, amb un gran somriure, un xicot que està per acabar de xumar-se els dits. —Què posem, guapa? —Un polo de llimona, gràcies! Quan surt, llepant amb fruïció el seu gelat, no s’adona que, una mica més avall, a la mateixa vorera, ha obert les portes un sex shop.

Diversitat gustativa

Quan arribava a casa, desobeïa tota mesura higiènica i em llepava els dits, un per un, i m’imaginava que eren els seus llavis rebregant-se amb els meus; la sal es mantenia adherida a ells com aquell amor inconfessable al meu cor.

Anna Segimon

Quan el paper en blanc m’absorbeix, resums i escenes em porten de la mà per ficcions factibles i realitats disfressades de fal•làcia

—Estimats oients, comencem una nova edició de “A les palpentes”, com cada nit el vostre locutor i amic, Sandro, des de Q3 ràdio, és aquí per escoltar tot allò que us vingui de gust compartir amb nosaltres. Avui parlarem de sabors. Quin és el sabor que us enravena el paladar? Sou més de dolç o de salat? Gaudiu amb l’àcid o us atrau l’amarg? Quin és el gust que encén en vosaltres la voluptat i us porta fins al clímax gustatiu? Les línies són obertes; si us sentiu més còmodes, podeu fer servir un àlies. Sona Sabor salado de Los Ronaldos. —Endavant amb la primera trucada. Bona nit, amb qui parlem? —Bona nit, Sandro, em faré dir Mr.Chips. —Molt bé, Mr. Chips. Quin és el sabor que t’obre les portes del paradís? —Veuràs, Sandro, a mi el que em perd son les patates fregides de bossa, les patates del xurrero, en dèiem abans. Bé, doncs, quan jo tenia catorze anys, els meus pares i jo sortíem els diumenges al migdia a fer el vermut. Alguns dies se’ns afegien els nostres veïns, un matrimoni i el seu fill, que tenia un parell d’anys més que jo. El noi, al ser més gran, no em feia gaire cas i se li notava molt que venia per força. Jo feia infructuosos intents de conversar amb ell; buscava temes que ens poguessin acostar: el barça, el darrer LP que havia escoltat o— jo era un lletraferit repel•lent en aquella època —un llibre que m’hagués impactat. Res no esquerdava la muralla d’indiferència que el noi alçava per contenir la meva verborrea. Només hi havia un moment en que em sentia més a prop seu: quan els adults ens passaven la bossa de patates que havíem de compartir. Sempre era jo qui l’obria, l’aguantava entre tots dos i li oferia primer a ell per a que fes els honors. Ell feia el ronso, però no podia dissimular que es moria de ganes de sentir com la patata salada cruixia entre els seus incisius. Jo observava de cua d’ull com la mantenia captiva entre el paladar i la llengua i, abans no se l’empassava, deixava que es desfés a la seva boca, ben amarada de saliva jove i delerosa. De vegades, els nostres dits, moguts per un pèrfid atzar, coincidien a la boca del paquet i es nuaven, àvids de continuar amb aquell plaer, lubricats d’oli i somnis càlids. Aleshores, ens partíem un somriure, que era tímid sota el borrissol incipient del meu llavi púber, però agosarat a la faç del meu company, ja estrenada en l’art de l’afaitat. Quan arribava a casa, desobeïa tota mesura higiènica i em llepava els dits, un per un, i m’imaginava que eren els seus llavis rebregant-se amb els meus; la sal es mantenia adherida a ells com aquell amor inconfessable al meu cor. —Us vau besar de debò, Mr.Chips? —Sí, uns anys més tard i, en comptes de salabror, hi vaig trobar el més dolç dels plaers. —Moltes gràcies, amic oient. Passem a la següent trucada. Sona sabor a mi de Los Panchos —Bona nit, Sandro. En cercles íntims em diuen Aristòtil. —Pel filòsof? —Ha, ha, no, home, no, per Onassis, el multimilionari. No et diré que estigui tan forrat com ell, encara, però dóna’m temps, ha, ha, ha. —De quin sabor ens vols parlar, Aristòtil? —Del sabor dels calés. —No sé si això és ben bé el que proposàvem. —Et ven asseguro que els diners tenen sabor, amic meu. Per a la gent que en té pocs son amargs com un glop de cicuta que et mata a poc a poc, i pels que en tenim de sobres són com l’ambrosia més fugaç i additiva que mai hagis tastat; mai no en tens prou d’aquest delit, en vols un glop més i un altre, i encara un més. En el meu cas, son àcids quan els combino amb el poder, saborosos quan els degusto en forma d’àpats gourmet, agredolços quan els gasto en ètica burlada, picants amb les perversions ocultes, dolços quan m’asseguren l’èxit, i la llibertat que em regalen és salobre com l’oceà. Hi ha persones que se’ls tornen agres al cap d’un temps de posseir-los; no saben conservar-los com cal. Els diners, son uns amants exigents, necessiten dedicació, no es poden gastar en cinc minuts, pim pam i fins després. Volen que estiguis per a ells, que els diguis com en son de desitjables, que els expliquis en què els vols gastar, com ho faràs, a on els portaràs, no els agrada que els menystinguis mentre esperen a les teves mans que la transacció es dugui a terme. Si segueixes el ritual i no et precipites, el resultat és molt més satisfactori. Jo obtinc el que vull aconseguir: un cotxe, una joia, una dona guapa, i ells amplien la familia, es multipliquen als meus comptes de les illes Caiman. I allà estan, sempre disposats, sempre a punt, sempre delerosos de rebre’m, de sortir amb mi a degustar el món. —Has pensat mai a compartir la teva fortuna amb algú que ho necessiti, Aristòtil? —Vols dir si faig caritat? I tant, amic meu; res no em deixa tan bon sabor de boca com ajudar a qui ho necessita. A més, desgrava que dona gust, ha, ha. Sona Sabor, sabor de Rosario. —Em diuen que tenim una altra trucada. Una dona, és així? —Sí, hola Sandro. Em diré Himawari. —Un nom japonès, oi? —Sí, sóc una fanàtica de la cuina asiàtica, bé, i de tota mena de cuina exòtica i experimental. Has sentit a parlar del cinquè sabor: l’umami? Molta gent no sap ni que existeix; significa: gustós, exquisit, suculent. Jo el vaig descobrir a Tokio. Hi