9 minute read

La seqüela

Next Article
In vino veritas

In vino veritas

La pell de cranc

L’aroma del cafè i el que estava veient em va dur a un estat d’excitació que no podia dissimular, només se’m va ocórrer dir que havia de marxar, que la mare m’estava esperant.

Advertisement

Pilio Piris

Vell mecànic jubilat que un dia va descobrir el plaer d’escriure. Ara per ara ho intenta amb prosa i poesia, pensa que algun dia se’n sortirà.

M’agrada fer immersions, entrar a les botigues que encara hi queden de llibres i papers antics, de vegades buscant quelcom en concret o altres pel plaer de remenar a la cerca d’inspiració en el que altres han escrit. En una de les visites em vaig trobar una llibreta on hi havia diferents relats, un dels relats l’autor el titulava «La pell de cranc», no puc dir qui va ser el qui els va escriure, a la llibreta no hi ha cap nom. La història comença en un bar de mercat, entre conills penjats als ganxos, cols i naps, just al costat de la peixateria «La pell de cranc». No puc dir on era el mercat, però el puc imaginar, tots els mercats se semblen entre ells i el relat en dona prou pistes.

Era un dia d’estiu, la calor accentuava la mescladissa de les olors habituals de qualsevol mercat, per quan va succeir tot, déu meu com passen els anys, jo en tenia setze i sempre que podia rondava pel mercat per guanyar-me quatre rals per comprar llibres. No tenia feina fixe al mercat, hi era per si algú volia ajut per dur la compra fins al cotxe, al carro o a casa. Ella era puntual com un rellotge, cada divendres parava a «La pell de cranc», un dia comprava un cap roig, l’altre anfós o raons o crancs. Aquell dia ja portava les senalles plenes per haver comprat altres queviures, va fer una mirada al seu voltant i es va quedar mirant-me fixament, —m’ajudes a portar tot això fins el Buick negre que hi ha aparcat a fora?— és clar, sí senyora. A la tercera o quarta setmana em va convidar a pujar al cotxe, —m’ajudaràs a entrar-ho a la casa. Em pagava bé. Tot allò excitava la meva ment juvenil a molts estadis, la casa era un palauet, (jo vivia a una casa de seixanta metres quadrats amb tres germans i la mare), on tot era espaiós amb els sostres molts alts i una biblioteca on els prestatges de llibres omplien totes les parets, allà era on la senyora em convidava a seure, al poc apareixia amb una cafetera, s’omplia la tassa i mentre se’l prenia em mirava fixament, la mirada penetrant de la dona i l’olor de cafè m’entabanaven fins el punt de no saber contestar a les preguntes que em feia, de qui era jo, la meva família, què en pensava de la vida. He de confessar de prest que aleshores en sabia ben poc de sexe, just el que havia après dels amics, ferme una palla sense sentir culpa. Un dia em va preguntar si mai havia vist una dona nua, m’ho va preguntar mentre mossegava un caqui que havia agafat d’una safata que tenia a sobre d’una petita tauleta, el mos va fer esclatar el caqui, un suc viscós li va regalimar entre els llavis i mentre separava parsimoniosament el caqui de la boca després del primer mos, uns fils de la mateixa fruita mantenien la connexió entre els llavis i la fruita, era moment on jo no formava part de l’escena, m’ignorava. L’aroma del cafè i el que estava veient em va dur a un estat d’excitació que no podia dissimular, només se’m va ocórrer dir que havia de marxar, que la mare m’estava esperant. La setmana següent va ser molt llarga, jo no sabia qui era aquella dona, ni que volia de mi, vaig pensar en no aparèixer més per La pell de cranc i concloure la situació, però alhora vaig descobrir que era com un imant, sentia una forta atracció per aquell personatge enigmàtic que se m’apareixia en somnis, que quasi sempre acabaven humits per una suor que la febre de sexe em feia brollar per tot els porus del cos. Va arribar el divendres, i avui encara no sé com va ser que estava assegut al bar del costat de «La pell de cranc», mentre en prenia un cafè amb llet va aparèixer ella, no em va mirar ni em va dir res, un cop haver comprat i carregar amb les senalles agafar el camí de sortida del mercat. Un impuls que no vaig poder controlar em va fer saltar del seient. —Senyora, puc ajudar? Ella em va mirar de dalt a baix amb

ulls inquisidors, es va fer un silenci espès, aclaparador, em va semblar que tot el mercat, tota la gent del mercat havia callat de cop.

—L’altre dia vas sortir corrent. Potser et vas sentir ofès? —va somriure, mentre em deia —Va, carrega el peix i la fruita i ho portem a casa. L’aroma de cafè tornava omplir la biblioteca, era una aroma excitant, res a veure amb el cafè de malta que prepara ma mare. —En vols?, —vaig dir que sí, ella va continuar dient.— Entenc el que et va passar, tu no saps qui soc, ni què vull de tu, no sé el que imagines, ets molt jove, però tens un cos molt ben fet, molt proporcionat i és el que m’interessa, potser no havia de preguntar-te si mai havies vist un cos de dona nu o potser t’havia de donar més temps, no ho sé. —Jo volia replicar, fer el valent, no em va deixar. —Em presentaré, em dic Anna Duarte, soc nascuda a l’Argentina, el meu marit té trenta-sis anys més que jo, és diplomàtic i ara està fora uns mesos por substituir un company que està malalt. Per passar temps em dedico a pintar i a cuinar, sempre que puc convido a sopar els amics. No em sentia atabalat, ningú mai m’havia dit res del meu cos, ni tant sols havia tingut una conversa íntima, em sentia tranquil fins i tot orgullós de poder parlar amb aquella dona. Li anava a dir qui era jo, però em va tallar. —Sé qui ets. Després del cafè, va agafar un caqui, com havia fet l’altre dia i el va mossegar, era tot un ritual, que vaig entendre quan va dir: —El cafè és l’orgasme, i la dolçor del caqui la calma que l’acompanya. Em va convidar a entrar a l’estudi on pintava, tot eren pintures de cossos nus, de dones, d’homes, de vells i joves, de nens, de parelles, quasi tots d’una bellesa extraordinària, mentre m’estava mirant una de les pintures on apareixia un home, no sé com dir-ho, diferent, l’Anna se’m va apropar per preguntar-me què em semblava allò que m’estava mirant, no vaig contestar, no sabia què dir, va ser ella qui va respondre per mi, —és la mateixa bellesa que la de les altres pintures, tot depèn del ulls que se’l miren. —Et vull pintar, vull pintar el teu cos. Va desaparèixer un moment, en tornar sols portava una bata quasi transparent. —És el meu vestit de feina —em va dir. No sé explicar el que sentia mentre ella delicadament em despullava, em trobava immers entre la por i l’orgull per ser pintat per l’Anna, va ser quan vaig sentir aquelles paraules que se m’han quedat gravades al cervell. ”La nuesa és l’expressió màxima de la bellesa...saps qui ho va dir això?” No vaig contestar, no ho sabia. ”Un tal Pedro Pablo Rubens, un gran pintor.” Vaig posar nu durant durant vuit setmanes, cada divendres. Al quadre sols li mancaven els elements externs que l’havien d’acompanyar. —Vols un cafè? Sèiem sobre una estora, nus, prenen el cafè. Varem fer l’amor junts per primera vegada, va ser ella que m’oferí el caqui, el vaig mossegar i ens varem quedar abraçats fins que el dia va perdre la llum. L’Anna va marxar, el marit havia estat destinat a un país del Golf Pèrsic. D’això feia quasi un any quan vaig rebre el quadre que havia pintat del meu cos nu, amb una frase escrita al darrera de la tela “Recorda sempre que aquells sabors i aquells abraços van existir”. No he sabut mai més de l’Anna.

Sempre em quedarà el dubte de si l’autor de la història la va viure com es descriu o va ser fruit de la seva imaginació.

Canción de verano en otoño

En el porche encontró una bandeja de fresas con chocolate. Esta vez no se dirigió hacia el interior de la casa. Cogió uno de los frutos y lo saboreó hasta que lo desnudó de chocolate.

Gemma Blàndez Trujillo

Per mi, l’escriptura és de vegades terapèutica, d’altres una activitat d’exploració. En tot cas, sovint no és tan important el producte final sinó la mateixa recerca.

Cada mañana levantaba dos palmos la persiana de la ventana del dormitorio, como a Rut le gustaba. Dejaba preparado el café a las siete en punto. Después salía a comprar el pan y el periódico, y desayunaba junto a la ventana que daba al jardín. Media hora más tarde preparaba el almuerzo para los dos, aunque ella ya no estaba... Acababa guardando su ración en la nevera y la aprovechaba para otro día. Después de veinte años, Miguel se veía incapaz de cambiar de rutinas. Entre los dos habían forjado un mundo estable de liturgias sencillas, de escenas estáticas sacadas de un cuadro religioso, de besos en la mejilla tanto en el saludo como en la despedida. Incluso cuando Rut permanecía inconsciente y sedada en la camilla del hospital, Miguel le dejaba un libro en la mesilla como era costumbre, puesto que a los dos les gustaba leer por la noche antes de ir a dormir. Pero Rut no volvió a retomar su pasión lectora y se fue poco a poco una noche de lluvia serena.

Después de un año, Miguel seguía anclado en esas íntimas rutinas como aquel niño que está aprendiendo a caminar y, llevado por la inercia, es incapaz de detener sus pasos. No habían tenido hijos. Después de las condolencias interrumpidas, los pésames torpes y las visitas familiares, la casa se había sumido en un hondo silencio. Por las noches, Miguel abría el armario de la ropa y elegía una prenda de Rut. Todavía podía percibir su olor, y aquella cálida esencia parecía devolverle vagamente el cuerpo de su mujer.

Su hermano le llamaba a veces por teléfono explicándole las últimas novedades que habían acontecido en el pueblo: “El alcalde va a ampliar el parque de la plaza de Abastos”, “Se ha instalado en el pueblo una antigua vecina”, “La tienda de plásticos está a punto de cerrar ya que los hijos no quieren seguir con el negocio”. Miguel lo escuchaba siempre fatigado, sin prestar demasiada atención, pero también agradecido de escuchar una voz que rompiera el denso silencio de la casa.

Aquella mañana se dirigía a comprar el periódico como tenía por costumbre, pero al salir encontró en la puerta una pequeña cazuela de barro de color rojizo con asas. Miró hacia todos los lados, pero no consiguió ver quién le había dejado aquello en la puerta. Cuando la recogió del suelo, notó que estaba todavía caliente. La llevó a la cocina y la destapó lentamente como si fuera a aparecer

This article is from: