In vino veritas

El concurs

Entre les fumaroles que començaven a sorgir dels fogons i el vapor d’aigua que ja entelava els vidres dels finestrals, les seves fesomies em resultaven difuses, només he pogut sentir els seus nervis barrejant-se amb els nostres.

Joan Carles Libori

Traïdor a la meva formació en lletres, he treballat sempre com a informàtic tot i que ara ja fa unes quantes actualitzacions del windows que no escric ni una línia de codi. Trobo molt més divertit escriure històries.

Sempre he pensat que beure’s una tassa de til•la era com mastegar les arrels d’un vell roure a trossets, des del primer glop hi pots trobar tota la fusta i l’aroma terrosa que la defineix. Avui, més que mai, necessito la seva calma abraçant-me l’estómac. Em conec i sé que tot el que ha passat em costarà d’empassar. Quan fa uns dies em va trucar i em va preguntar si volia fer de jurat del seu concurs gastronòmic, vaig dir que sí sense pensar-m’ho. Haig de reconèixer que em va fer molta il•lusió. Fa temps que escric sobre la feina de la Mar Pons, és una xef brillant, innovadora, fa cuina tradicional amb uns tocs esbojarrats de modernor que, en els últims anys, li han valgut els elogis de molts dels seus companys de professió. Tot i l’experiència que et dona fer crítica, aquest matí, quan m’he aixecat per venir al concurs, els cuquets de l’estómac se’m menjaven viva. Has d’estar a l’altura, m’he dit, has de ser sincera i no buscar refugi en els tòpics ni en els referents televisius, has d’arriscar, Raquel. Tan bon punt he arribat al restaurant tot han estat facilitats, la Mar ja ens esperava, amb ella érem tres els jurats. En un no-res, després de presentar-nos a tothom, la xef ens ha acompanyat a veure treballar els sis cuiners finalistes. Entre les fumaroles que començaven a sorgir dels fogons i el vapor d’aigua que ja entelava els vidres dels finestrals, les seves fesomies em resultaven difuses, només he pogut sentir els seus nervis barrejant-se amb els nostres. Tot plegat era tan dens que es podia haver tallat amb un ganivet. La Mar, amb aquella veu rogallosa que només et donen els anys de manar, ens ha fet asseure a tots al voltant de la taula de les amanides per explicar-nos la dinàmica del concurs. Un sistema fàcil si t’organitzaves bé. Els tres jurats havíem de repartir cent punts entre els candidats, basant-nos en el menú, els ingredients, i el més difícil de tot: basant-nos en la vista, l’olfacte i el gust. Ha estat llavors quan he escoltat la seva veu al meu costat per primer cop i el cor se m’ha accelerat tot d’una. Era una de les finalistes, duia una jaqueta blanca de cuinera que se li ajustava a la gola com un collaret i li emmarcava el rostre. Rosa hi duia brodat amb fil d’or. Era una noia molt jove, amb la pell de xocolata, plena de sol. El que més destacava eren els seus ulls, vellutats, de cirera picota, com tintats per les llàgrimes d’un vell reserva del Penedès. La tenia tan a prop que la seva fragància m’envoltava. Feia una olor dolça, de fruits vermells, de móres de marge. Només de tant en tant, un fil de vainilla blanca li revoltava l’aroma i a mi em feia trontollar el pols. Lentament, mentre parlava, com si res no estigués passant, el seu braç nu ha tocat el meu colze. De seguida ens hem adonat l’una de l’altra. Cap de les dues, però, no s’ha fet enrere. Les nostres pells s’han mantingut en una lleugera tangència, ínfima, però prou intensa per sentir com cremàvem, tant que fins i tot els mugrons se m’han eriçat de sobte. Amb tot, després d’aquell breu contacte i del discurs de la Mar, ella s’ha perdut tot el matí per dins la cuina i jo no l’he tornat a veure fins a unes hores més tard. Passades les dues, l’hora límit, els tres jurats ja érem a taula. Un a un, els finalistes han començat llavors a mostrar-nos el resultat de la seva feina. Des de la proposta més tradicional a les opcions més arriscades, la passió els desbordava els ulls quan ens en parlaven: la definició de cada plat, la seva justificació. Jo esperava amb ànsia la intervenció de la Rosa, em delia per tornar-la a veure, però ella havia de ser l’última concursant en intervenir segons el programa. Entre tast i tast els jurats havíem acordat mantenir-nos aïllats i no compartir cap comentari que ens pogués fer ballar el cap, no ho farem fins al final del concurs, ens hem dit. Ha estat així, fins que, per sorpresa, la Mar Pons ha trencat el silenci. Just quan el cinquè concursant sortia de la sala, ella ha intervingut: —Disculpeu-me, però, aquest lluç semicurat era una delícia —ha afirmat, aclucant els ulls com si volgués assaborir de nou l’experiència— No me’l puc treure del cap. L’aire d’oli de ruca que l’acompanya t’esclata en arribar al paladar i arrodoneix tots els sabors en un de sol: el del mar. No trobeu? Molesta per aquella intromissió inesperada, he assentit amb educació però sense cap convenciment. De fet, plat i cuiner m’havien resultat insulsos. Era evident que el meu paladar no havia combinat bé ni el lluç, ni la ruca. El cuiner tampoc no me l’havia pogut empassar. Un homenot petit i gras, que amb prou feines ens havia deixat quatre frases a mig construir sobre la seva feina. Uns segons més tard, amb l’incident ja oblidat, la Mar ha donat pas a la darrera concursant: Endavant Rosa, passa, ha dit forçant una mica la veu. Us presento a la Rosa Clarà, una cuinera, prometedora. Durant els deu minuts següents no he pogut fer res més que badar. Mentre escoltàvem el seu entusiasme i tastàvem els seus plats, jo no deixava de preguntar-me com es podia ser tan preciosa i tan brillant alhora, només els aplaudiments finals de la Mar m’han tornat a connectar al concurs. Just en aquell moment, quan ja tornava a ser conscient d’on era, m’he disculpat. Havia d’anar al lavabo, he dit. Coses de dones, hauran imaginat. M’hi he tancat a dins i esverada m’he repassat de dalt a baix, per sort, encara era sencera. Malgrat tot, en aquell moment era jo qui no es podia treure del cap aquella pell de xocolata, aquella veu, aquell arròs melós de llamàntol que ens havia proposat per començar. Mentre recordava el seu punt, el seu condiment, un calfred m’ha travessat de cop i volta el ventre i, en el mateix instant, el seu tremolor s’ha fos en una espurna de desig que, inesperat, ha encès a foc viu tot el meu sexe. Embadalida, m’he descobert mirant-me fixament al mirall, i llavors, ha passat. M’he descordat la cremallera i el gafet

de dalt, i he deixat que la faldilla em caigués a terra, sobre els peus. M’he tret les calces i, sense baixar la mirada, m’he tocat. Mentre m’asseia a terra i les natges nues sentien la fredor de la pissarra, el record del seu civet de senglar amb ceps m’ha torbat, la carn es desfeia a la boca. M’he llepat els dits pensant-hi i m’he tocat de nou amb una cadència cada vegada més accelerada. Més forta, més ràpida. Molt calenta. Al final, he creuat amb força les cames amb les mans entremig i m’he deixat endur pel plaer, pels sabors. Una esgarrifança, que m’ha travessat l’esquena de dalt a baix, hi ha posat fi. Després de dues hores de tasts i valoracions, havia arribat el moment de la deliberació. No hi ha hagut dubtes, tots tres jurats teníem una decisió unànime. La Rosa ens havia captivat. La seva joventut, la seva eloqüència i, per sobre de tot, les propostes que ens havia deixat sobre la taula ens havien convençut. Era l’hora d’anunciar el nom del guanyador. Sobre tancat, públic, fotògrafs, i la Mar escurant-se la veu: —...i el guanyador és... —ha anunciat mentre estripava el sobre per la part de dalt i n’extreia un paper de dins com si fos un tresor que hagués de protegir—: Josep Sandoval, amb el seu magnífic lluç semicurat amb oli de ruca. Enhorabona, Josep! Els flaixos, els aplaudiments i l’abraçada entre guanyador i xef, han ofegat la meva veu. Ningú no ha mirat enrere, ningú no ha imaginat l’engany. No diguis res, m’he dit amb un nus a la gola. Ni tan sols m’hi he atrevit quan, entre grapejades, els he vist sortir del restaurant mentjant-se les boques. Has d’estar a l’altura, no has d’arriscar, aquest és un món molt petit, Raquel.

Sangria

I a més de quedar per sopar, també podríem anar al cinema, o a ballar, o quedar per esmorzar o dinar. Amb tu sí que estic a gust, ino amb el tòtil del meu home. Crec que haurem de demanar-ne una altra, on és el cambrer?

Mònica Ruiz

La sort que el meu pare m’ensenyés a llegir de molt petita em va canviar el món: indrets, personatge i fantasies inimaginables; emocions captivadores. Escriure em permet ser la creadora d’aquests mons per descobrir, i expressar amb les meves pròpies paraules tot el que els llibres em transmeten a mi.

Que bona que és! Me’n beuria un litre d’una tirada. Avui em sobra el menjar, no em ve de gust; només vull beure i gaudir de la companyia de la meva amiga. Guaita-la com xerra. Sempre m’ha sorprès la naturalitat amb què m’explica els seus problemes, de vegades m’agradaria poder fer el mateix; però prefereixo escoltar-la, em sento embolcallada per la seva veu càlida i greu. Xerra, Dora, xerra... que jo t’escolto. —Saps, carinyu?, al final he aconseguit que en Pep em passi la manutenció dels nens el dia cinc de cada mes, que ja era hora! El mes passat... Doncs jo mataria per poder passar-li la manutenció al meu marit. No hi ha manera que s’adoni que ja no el vull, que em fa nosa més que servei. Però em manca valentia. Mira la Dora, ella sí que es va atrevir, i amb dos nens a sobre! I jo que no en tinc, no goso a dir res al sapastre que tinc a casa, i encara el mantinc; en el fons em fa pena: amb quaranta-cinc anys i a l’atur. Però què dic? Massa bé que s’ha acostumat, que fa dues setmanes va rebutjar una feina en un magatzem perquè deia que s’esllomaria. Si només havia de conduir un toro! On és el teu got, que te’l torno a omplir. —Així que al final només ens veurem un moment cada quinze dies, quan li toqui quedar-se amb els nens, perquè diu que... Això voldria jo, veure’l només un moment cada quinze dies, quan ens toqués passar-nos el gos. I tu i jo, Dora, podríem quedar més sovint, i no només un cop al mes, com fem ara. Quan tu no tinguessis els nens i quan jo no tingués el gos. I a més de quedar per sopar, també podríem anar al cinema, o a ballar, o quedar per esmorzar o dinar. Amb tu sí que estic a gust, i no amb el tòtil del meu home. Crec que haurem de demanar-ne una altra, on és el cambrer? —Sort que s’ha ofert per pagar les ulleres de la nena. Sí, sí... al final ha de dur ulleres; pobreta meva, amb els ulls tan macos que té... Els teus. Té els teus ulls, Dora, grans i foscos; preciosos. Llàstima que tingui els llavis prims de son pare i no els teus, tan molsuts i melosos. Oh! Aquí arriba el cambrer

amb una altra gerra. —Neeenes! Què feeeu aquí, tan soooles! —Hòstia! Quin ensurt! La pija de la Melània m’ha atacat per l’esquena i m’ha deixat sorda amb aquesta veu de lloca que té. —Hola, Melània. Què hi fas, per aquí? —La Dora, com sempre, és un cel amb tothom. Sí, guapeta, que carai fas en aquest bareto, que és tan lluny de la teva idiosincràsia elitista? El perfum de la Melània em tapona els narius mentre es passeja al voltant de la taula fins a col•locar-se darrere la Dora. —Fas una olor molt bona. —A saber quantes ampolles t’hi has abocat.— I vas molt elegant -li dic amb un somriure forçat. Va embotida en un vestit negre d’escot pecaminós i això em fa ser conscient que la majoria d’ulls del local estan posats a la nostra taula. —He quedat aquí amb unes velles amigues de l’institut. —I amb un moviment de cap perfectament estudiat fa voleiar la cabellera exuberant.— Tenim un sopar d’antics alumnes —diu mentre amb les mans frega amorosament les espatlles de la Dora. —Aquí? —li pregunto. Així, abans de sopar pots magrejar de gust la Dora, oi? —Uix! Nooo, neneta, aquí no. -Ara maganya els cabells de la Dora, que riu divertida.— Aquest només és el punt de trobada. El sopar és a Barcelona, en un hotel a prop de la Gran Via. —És clar —dic, i no puc evitar la ironia:— Al Majestic o al Palace? —Oh! Doncs no recordo el nom. —I se li escapa una rialleta nerviosa. Segurament perquè més que a un hotel es deu acostar més a un hostal. M’està traient de polleguera; si torno a veure aparèixer els unglots llargs i vermells d’aquesta meuca emergir dels rínxols de la meva Dora... els hi arrenco! —Si fins i tot t’has fet la manicura, noia. Et queda molt bé —li dic perquè n’aparti les urpes. —Oi que sí! Les noies del saló d’estètica del centre són unes professionals. Mira, Dora, mira quina suavitat. —El que em faltava, aquesta es creu amb dret de gratar tot el cos de la Dora, doncs no fa lliscar els dits pels seus braços! —Moníííssimes —faig aguditzant la veu. Només falta una lletra a sobre de cadascuna on es pugui llegir «insaciable».― Deixa-me-les veure de prop. —Però les seves mans no arriben al meu abast. —Ui! Noies us deixo, que veig que les meves companyes ja són a fora. —Quina sort que has fet, penso mentre deixo anar el ganivet. La Melània, a mi, em fa dos besets fugaços, però tot seguit envolta el clatell de la Dora amb les dues mans i li estampa dos sonors petons a les galtes. —Adéu, preciosa. Cuida’t. —D’una revolada travessa les taules deixant el local embalsamat de perfum, i abans de sortir per la porta es gira i pica l’ullet a la Dora. Una cremor incipient em comença a pujar per l’estómac i se m’ericen els pèls de tot el cos. Què carai em passa? Aquests pensaments tendenciosos no quadren amb la meva persona. Deu ser la sangria. —Que afectuosa que és aquesta amiga teva. —Em sento com si m’haguessin fotut una pallissa sense saber-ne el motiu. —Sí, la Melània és així —m’explica—, des que anàvem juntes a l’escola que sempre ha tingut aquest caràcter efusiu. No puc evitar mirar-me la Dora amb atenció: la Melània li ha deixat els cabells desmanegats i alguns rinxols li cauen sobre la cara, a prop dels ulls. Així et veus molt atractiva, estimada Dora. —Em sembla que per aquesta nit ja n’he tingut prou, de sangria —dic sorpresa pel meu últim pensament. —Segur? —em diu la Dora inclinant el cap, i els cabells li tapen els ulls. Allargo la mà per apartar-los-hi i la cremor de l’estómac se’m transforma en un aleteig de papallones. —Doncs no, no n’estic segura...— que sigui la sangria.