RELAT era la millor d’aquells pitets, pits i pitram, ai, caram! I totes feien goig, la verge jove, i la mare bregada, les impulsives, les afectives, les intel•lectuals o les beates. Passives? No ho creia pas. Més aviat li semblava que aquells éssers deixaven de ser mers recipients sexuals reproductius per esdevenir éssers profundament espirituals d’una sensualitat sofisticada. I llavors en 9BV/Penques va decidir que les dones eren desitjables del tot. —Déu! Ja he triat! M’agraden les dones! Vull una dona. Si pot ser amb algun sacsonet! —Però, cap de trons, que no veus que no pots comparar? Au, beu de l’altra copa, baix de sostre! En 9BV/Penques per no fer un lleig al Creador i, més aviat desmenjat, prengué l’altra copa. Aquesta era més pesant, més calorosa, i la calor se li encomanà a les mans. Displicent, es va acostar la copa de broc estret i allargat als llavis i feu un glop amb recança. Aquest vi era més fort, tenia més cos, i li cremà la gola. I veié homes armari, tan grans eren els seus cossos massissos, acollidors, de fortalesa continguda, entre l’agressió i la tendresa, amb amples espatlles on repenjarhi els braços, ben estirats, fins arribar al seu clatell, i de puntetes, tanta era la seva alçada. I els esquelets de grans proporcions, eren guarnits de musculatura, sobretot als braços, per gaudir d’abraçades contra el pit de pèl fi que continuava cos avall. I vistos de front eren deliciosament rectes, i plans, tret d’aquelles joguines capricioses en el seu créixer i decréixer, en posar la mà com qui cull un fruit, que tenien entre les cames. I el 9BV/Penques es fixà en la petjada ferma dels peus grossos, les seves passes decidides que li produïen torbació i tremolor en la proximitat. I s’adonà que els homes també tenien natges, rodones i musculoses, que omplien la roba d’una
manera meravellosa i que eren la temptació perfecte per a unes mans trapelles, atrevides, amb ganes de gresca viril. Encaparrats o simples? Matussers o traçuts? Tant era, eren una delícia, bombons d’un noranta per cent de cacau, quasi pur, quasi amargant, farcits del millor praliné. En 9BV/Penques deixà la copa de metall mentre rumiava. No sabia per quina tendència decantar-se: li agradaven els homes i li agradaven les dones. Déu l’havia posat en un destret, expressament, segur. Es va sentir temptat de demanar a Déu que no el fes triar, però Déu feia cara de pomes agres, de fet, se’l veia tot impacient. Així, que li etzibà: — Bé! Has triat? —Doncs veuràs, Déu, en primer lloc vull felicitar-te. Les teves creacions són encertades de totes totes. Déu, estufat, va respondre: —Psè, veuràs, és que Jo quan m’hi poso... —Per això he pensat, que si no et fa res, Déu omnipotent, vull dones els dilluns, dimecres i divendres. Els dimarts, dijous i dissabtes vull homes. —Esclar! Decisió salomònica. I els diumenges, llest? —Però, Déu. Tu el setè dia vas descansar! Saps què? Jo crec que els diumenges anant tot solet a missa ja faig el fet. No trobes? —Que tinc el cel guanyat, trobo, Jo! .
11
