17
del parc nacional d’aigßestortes i estany de sant maurici
hivern primavera 2005
butlletĂ
el portarrĂł
0ari 5 ers v i c an al air p on nac
El Portarró
índex 3
Presentació
4
Espais protegits i models de desenvolupament
6
El canyet de Llebreta, un suport a la conservació del trencalòs
8
Entrevista: Jaume de Parramon, un pallarès emprenedor!
Hivern - Primavera 2005 Col·laboren en aquest número:
Mercè Aniz i Montes Jaume Comas i Ballester Josep Maria Rispa i Pifarré J o s e p G i l a b e r t i Va l l d e p é r e z Arcadi Castilló i Cadena Jordi Canut i Bartra Gerard Giménez Pérez
12
Noticiari
Núria Batalla i Barado
Coneguem el Parc
C l a u d i o Av e n t í n B o y a J e s ú s Ta r t e r a O r t e u Rosa Maria Massana i Lluch
14 15
• La tora blava
16
Caminem pel Parc
• El voltor comú
Fotografies:
Arxiu del Parc Nacional Gerard Giménez Pérez
• Era Arribèra de Rius
Casa Parramón (Peramea) Luis Miguel Mencía Gutiérrez Cristóbal García López
18
Publicacions
Disseny i maquetació: Aran Dissenyadors Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:
Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet · C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Te l . 9 7 3 6 9 6 1 8 9 · F a x 9 7 3 6 9 6 1 5 4 Casa del Parc Nacional d'Espot Prat del Guarda, 4 • E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Te l . / F a x 9 7 3 6 2 4 0 3 6 Pàgines web: El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors.
w w w. p a r c s d e c a t a l u n y a . n e t / a i g u e s t o r t e s . h t m w w w. m m a . e s / p a r q u e s / l a r e d / a i g u e s / i n d e x . h t m Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.mma.es
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
3 presentació El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici compleix 50 anys des de la seva implantació en el territori. Comença a ser una història llarga que, a poc a poc, va consolidant una manera de fer i de gestionar. L’equip actual de gestió va començar a treballar als voltants del 1990 , desprès d’una època força turbulenta i de gran participació social que finalitzà amb la segona Llei 22/90 de Reclassificació. Gairebé han passat quinze anys, un instant a la natura, quan recentment ha estat publicada la Sentència del Tribunal Constitucional 194/ 2004, de 10 de novembre, sobre la gestió dels parcs nacionals. Aquesta analitza dos aspectes de la legislació vigent des de 1989: els instruments de planificació, i l’organització i la gestió dels parcs nacionals. I el més sorprenent és que estableix com a model de gestió de la resta de la xarxa de parcs nacionals espanyols, el model d’Aigüestortes. Estem executant el segon Pla rector d’ús i gestió, dintre del marc del Pla director de la Xarxa, i aprovat per una comunitat autònoma. El dia a dia del Parc es porta des del Departament de Medi Ambient i Habitatge. L’òrgan de participació, el Patronat, està adscrit al mateix Departament i el president és nomenat pel president de la Generalitat. La Comissió de Coordinació és l’òrgan de col·laboració i participació de les dues administracions. Fins ara tenia poques competències i no gaire definides però a l’espera de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre el Pla director i el seu contingut segurament sofrirà una forta transformació o desapareixerà com les comissions mixtes.
Així que després de 25 anys de les transferències de la Administració de l’Estat a la Generalitat de Catalunya, en matèria de la gestió d’espais naturals, s’ha tornat a obrir un debat a la societat de si els parcs nacionals poden ser gestionats per les comunitats autònomes o realment han de canviar de nom. I els problemes de dotació pressupostària i recursos humans s’arrosseguen des de l’acta de la primera Junta del 26 de maig de 1956, malgrat que actualment disposem de dues cases del Parc, a Boí (Alta Ribagorça) i a Espot (Pallars Sobirà), així com tres centres complementaris d’informació a València d’Àneu (Valls d’Àneu), Estany Gento (Vall Fosca) i Llessui (Vall d’Àssua). Hem arribat al segle XXI i la nostra societat està canviant molt ràpidament. L’administració va darrere de les demandes socials. El món de la tecnologia, de les comunicacions, de les classificacions... Ara a més de la declaració com a parc nacional, en rep d’altres com ZEPA (zona d’especial protecció per a les aus), LIC (lloc d’interès comunitari de la Xarxa Natura 2000) i zona Ramsar (conveni internacional de zones humides). Està clar que, si desprès d’aquesta curta història com a parc nacional, ha arribat fins a nosaltres ben conservat, hem de ser capaços de modernitzar la seva gestió, deixar de mirar enrere i caminar cap un futur on aquest espai natural d’alta muntanya, poc alterat, pugui ser la peça més valuosa del nostre patrimoni natural i cultural. I sempre poder sortir a passejar per sentir-lo! Mercè Aniz i Montes Directora-conservadora
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
4 espais protegits
i models de desenvolupament Amb una major o menor intensitat, segons les comarques o les valls, no hi ha dubte que el turisme ha estat i és el factor més determinant en el procés de recuperació socioeconòmica de les comarques pirinenques en els últims anys. Els espais naturals, el patrimoni romànic, els esports d’aventura, la gastronomia, el patrimoni etnològic i, sobretot l’esquí, han estat els motors d’una economia emergent que trastoca profundament les bases de l’economia tradicional, fonamentalment agroramadera. No crec que hi hagi massa desacord respecte d’aquesta afirmació; altra cosa és l’impacte que pugui tenir sobre el medi, sobre la població i sobre la perdurabilitat d’aquestes activitats per a les generacions futures, i si aquesta perdurabilitat serà major o menor en funció dels diferents models de desenvolupament turístic implantats. En el darrer any, el debat sobre els models turístics (perquè ara i no en fa cinc?) s’ha situat en el primer pla de l’opinió pública, amb un debat en el que intervenen polítics, mitjans de comunicació, tècnics i plataformes locals d’arreu del territori. El debat, intens i multiespectral, té sempre un clar punt de confluència: el de la seva sostenibilitat o insostenibilitat en l’horitzó del temps. Aquest és el punt on volen incidir aquestes ratlles, valorant especialment la incidència de dos elements que apareixen en totes les situacions i models: els espais naturals –i el territori en sentit ampli- i la població, com a actors i gestors d’aquestes activitats. A risc de ser reduccionista, penso que, en síntesi, es pot parlar de dos grans models de desenvolupament turístic pirinenc: el vinculat a l’esquí alpí i el relacionat amb les activitats de natura, en el sentit més ampli de la paraula. El primer, el de l’esquí, implantat (o en procés d’implantació) a la majoria de comarques, és el que té mes capacitat de generar riquesa econòmica a curt termini, no tant per
l’activitat en sí mateixa, sinó per aquelles que porta associades indefectiblement: la construcció i les immobiliàries. Activitats que requereixen un constant i intensiu consum de sòl a costa, moltes vegades, dels espais agraris més productius (serà per aquesta raó que les noves urbanitzacions es bategen amb el nom de pletes?). El segon, per contra, parteix d’un aprofitament més extensiu i variat dels recursos naturals; té majors efectes difusors sobre el territori, però els rendiments econòmics que genera no són, a curt termini, tant elevats com els del primer model. El debat actual, com dèiem, és intens, i es planteja cada vegada més en termes excloents i antagònics: o apostes per la cultura del totxo, o ets un ecologista radical que vols uns Pirineus verges, com fa cent anys (quant, per cert, ja l’havien modelat antigues generacions). La realitat però, acostuma a ser més complexa i no hi ha cap territori pirinenc en el que no coexisteixin les estacions d’esquí –en funcionament o en construcció- amb el turisme d’aventura i de natura, i és precisament aquesta coexistència la que ha fet possible el redreçament efectiu de l’economia pirinenca de la que parlava a la introducció. Si més no, aquest és el cas de les quatre comarques pirinenques noroccidentals, l’Aran, l’Alta Ribagorça i els dos Pallars. Qui no reconeix el paper dinamitzador que en l’economia pallaresa han jugat les estacions d’esquí? Trobaríem veïns d’Espot o de la vall de Boí que no reconeguessin els impactes positius del Parc Nacional d’Aigüestortes o del romànic sobre les seves economies? Tanmateix, aquest plantejament de coexistència dels dos models només pot ser perdurable si es desenvolupen amb criteris de sostenibilitat, i si la població local i les seves institucions que la representen hi tenen la màxima implicació. Es dirà que en el primer model, la població hi té poc a dir, ja
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
espais protegits i models de desenvolupament que les iniciatives acostumen a ser foranes i lligades al capital financer més que als inversos locals. En alguns casos és així (salarització, feines poc qualificades) però en d’altres la població local hi té molt a dir i a decidir. Especialment, les seves institucions locals, definint el seu model de creixement (tipologies d’allotjaments desitjades, volum de sol urbanitzable, etc.) i traduint les seves determinacions al planejament urbanístic, fet clau per a definir i reforçar un o altre model de creixement. En aquest sentit, es pot optar per afavorir unes modalitats d’allotjament que consumeixen menys sòl urbà, possibiliten un major nivell d’ocupació i generen més llocs de treball estables, -com els hotels petits i mitjans, les cases de pagès (RCP) i els aparthotels-, o bé inclinar-se per la potenciació de la segona residència, consumint contínuament espai urbanitzable, més aigua, més serveis i generant pocs llocs de treball, més enllà del moment de la seva construcció. Un altre element d’intervenció de les administracions locals que hauria de ser clau seria el de definir polítiques d’habitatge –inexistents fins ara a la majoria de municipis pirinencs- que contrarestin els efectes perniciosos de la segona residència sobre els preus de residència permanent i evitar, d’aquesta forma, l’expulsió de sectors socials amb pocs recursos cap a altres àrees del territori. Pel que fa al segon model, la participació de la població local presenta una major potencialitat, alhora que contribueix d’una forma més clara a garantir la sostenibilitat del territori. Destacarem dos aspectes bàsics: la diversitat dels recursos a valoritzar i la seva potencialitat en la pràctica totalitat del territori pirinenc. Quan al primer factor, la relació de recursos és amplia, variada i de qualitat. La seva relació seria inacabable, però val la pena citar els més representatius: els espais protegits (Parc Nacional d’Aigüestortes, Parc Natural de l’Alt Pirineu, i altres), la xarxa de senders (cada cop amb més rutes practicables a les 4 comarques i mes projectes, com el Camí de l’Aigua, el projecte Camins Vius,) l’extens i ric patrimoni romànic religiós i civil, el patrimoni etnològic (amb els ecomuseus de les Valls d’Àneu i del Senyor d’Arrós, les serradores i els nous projectes museístics de la vall d’Àssua i de Durro, la
5
recuperació de les explotacions mineres del Baish Aran o de la vall de Barravés), l’artesania (fusta, tèxtil..) i la producció agroalimentària (embotits, licors, formatges, carn ecològica, melmelades, bolets..), la gastronomia, amb el fenomen específic dels restaurants (cada cop més abundants) ubicats en petits pobles, als que la bona cuina ha contribuït a regenerar físicament i demogràficament..; els esports d’aventura i especialment els lligats al recurs aigua (ràfting, piragüisme, pesca, projecte Collegats-Terradets..) No menys important és el segon aspecte: el de la potencialitat de tot el territori pirinenc en participar d’aquest model turístic, fet que li dona una potencialitat gairebé il·limitada: de l’aridesa prepirinenca del Monstsec, Sant Gervàs o Boumort, als estanys de Certescan, Montcortés o Gerber, el tuc de Molières, el Montardo o la pica d’Estats. Dels congostos de Montrebei, Collegats o Terradets a les valls de Ruda, d’Àrreu o de Besiberri . De la presa d’Escales al pantà de St Antoni o Estany Gento, i al bell mig de tot, el Parc Nacional d’Aiguestortes i Estany de Sant Maurici, veritable pal de paller d’aquest banc de recursos naturals. Aquest dos elements, varietat de recursos i potencialitats de tot el territori, són la clau per entendre l’important augment de pirinencs que els darrers anys s’han convertit en emprenedors turístics. Uns emprenedors l’èxit dels quals depèn de la seva qualificació com a professionals, però també del seu compromís personal en cuidar i preservar el territori ja que, en definitiva, és la seva matèria primera de treball. Resumint, i lluny de visions catastrofistes sobre el futur dels Pirineus, es pot afirmar que els recursos que aquest massís ofereix, poden seguir sent durant anys i anys el motor de la transformació de la societat i l’economia pirinenca. Com s’ha vist, hi ha diferents models i estratègies per fer-ho i per garantir-ne la sostenibilitat. En totes elles apareix com a condició bàsica la implicació de la població local, dels pirinencs, de les seves associacions i les seves institucions de govern en la gestió responsable d’aquest territori. Per tant, de nosaltres depèn! Arcadi Castilló i Cadena Geògraf
6 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
el canyet de llebreta,
un suport a la conservació del trencalòs
L’any 1986, davant l’estat crític de les poblacions de trencalòs (Gypaetus barbatus) als Pirineus (a Catalunya en quedaven unes 5-6 parelles entre l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà), les administracions responsables de la conservació de l’espècie van engegar un seguit de programes per tal d’aturar-ne primer la devallada i afavorir-ne, a continuació, la recuperació i expansió. Una de les actuacions que primer es va dur a terme va ser la creació d’una xarxa de canyets, amb la finalitat d’augmentar els recursos tròfics disponibles per a les parelles adultes que encara nidificaven i reduïr la mortalitat juvenil ocasionada per la manca d’aliment. Uns indrets particularment interessants per a l’ubicació dels canyets van ser els espais naturals protegits, donat que la prioritat d’aquests espais per conservar-ne els valors naturals permetien situar-hi els canyets amb garanties d’una mínima intervenció de l’home. Obviament l’indret per situar-ne un a l’Alta Ribagorça va ser al Parc Nacional, al sector de l’estany de Llebreta, i des d’aleshores i fins l’actualitat els guardes i agents rurals l’hem mantingut en funcionament.
Durant els primers anys d’activitat, al canyet s’hi van abocar animals sencers, majoritàriament baixes dels ramats de l’entorn del Parc, però també animals salvatges com senglars o isards que es trobàven morts. Dos episodis importants d’epizootíes, la malaltía de les vaques boges i la febre aftosa, van obligar a extremar les precaucions en les aportacions d’animals al canyet, fins al punt que des de fa sis anys únicament s’hi aboquen restes d’animals, principalment potes, provinents d’escorxador i amb totes les garanties sanitàries, i conills procedents del centre de Vallcalent, aquests quan el poll ja ha nascut per la seva fácil digestió i valor nutritiu. Aquesta situació ha fet cambiar inclús el concepte de la paraula canyet, abans associat a lloc on es dipositaven els animals morts amb l’únic objectiu de desfer-se’n els ramaders i estalviar les males olors, tot i que de retruc se’n aprofitava la fauna salvatge, per transformar-se en punts d’alimentació suplementària, específics per al trencalòs. El canyet del Parc Nacional és probablement un dels
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
7
el canyet de llebreta, un suport a la conservació del trencalòs més petits en volum d’aportacions de tota la xarxa, amb una mitjana de 900 kg de restes a l’any, quantitat petita si la comparem per exemple amb els 4.000 kg del canyet del Parc Nacional d’Ordesa o els 3.800 kg del port del Cantó, a cavall entre el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell. Els individuus que majoritàriament gaudeixen del menjar d’aquest canyet són la parella de la vall de Boí, encara que no és estrany veure-hi de tant en tant algún jove o subadult erràtics procedents d’altres indrets de la serralada pirinenca. D’altra banda, ni de bon tros totes les potes i restes que s’hi aporten se les menja el trencalòs. Al pic de l’hivern, amb gran dificultat per part de totes les espècies per trobar menjar, uns quants kg de potes i altres restes
com conills són una oportunitat inestimable per a guineus, fagines, corbs i fins i tot en alguna ocasió l’àliga daurada. El seguiment que fem cada any del canyet ens ha permès observar que totes aquestes espècies en fan també bon ús. Tot i que sortosament la població de trencalòs està en recuperació i que cada cop hi ha més parelles i territoris ocupats, es fonamental encara el manteniment d’aquests canyets o punts d’alimentació suplementària. El del Parc Nacional tornarà a funcionar aquest hivern per tal de colaborar, en la seva mesura, a la recuperació d’aquesta espècie emblemática dels Pirineus. Pep Gilabert i Valldepérez Agent rural del Parc Nacional (Vall de Boí)
entrevista jaume parramon, un pallarès emprenedor! Un altre diumenge d'hivern ha arribat a la seva posta de sol. La primavera, estimada per alguns i temuda per altres, és cada cop més a prop de les nostres sabates. I diuen en algunes cases dels Pallars, com ca de Parramon de Peramea, que contra el fred no hi ha millor remei que treballar, treballar i... treballar! Tots hauríem d’aprendre una mica de les paraules amables i clares d’aquest home de muntanya, d’aquesta família, d’aquesta casa amb més de 500 anys d’història a les seves esquenes. Unes esquenes, per cert, sofertes però emprenedores...!!! Jaume, bona nit! Dis-me, com arribes a isto món? Home, a “isto” món, que dius tu, arribo a Tremp, curiosament, un dia de la festa major del meu poble. Es veu que vaig decidir que ja era hora de sortir i, aprofitant la gresca que hi havia al poble, vaig començar a donar patades a la mare i avall. Era al ple de l’estiu, per la Mare de Déu d’Agost. Parla’ns una mica d’aquests primers anys de la teua vida. En aguell moment a casa érom pare, mare, padrina per part de pare, el pastor i un llogat per les vaques i altres feines. Dos anys després va arribar la meua germana Tresa. A casa teníem, doncs, vaques, ovelles, eques. Una mica de tot! com feien abans totes les cases. Era l’evolució que hi va haver entre el temps de les mules i el temps de les vaques de llet. I així anar fent! T’agradava anar a estudi? Els primers records que tinc és que mare, que era la mestra de les nenes del poble, perquè hi havia col·legi de nens i de nenes, em volia fer anar a escola amb el mestre de nens i jo preferia anar d’amagat al tros. Tenia uns tres anys i mig quan pare va comprar el primer tractor a terços amb els dos tiets de ca de Sossís i de ca de Rafel.
I jo cada dia... a veure treballar el tractor! A vegades m’amagava a la llenyera i quan mare havia marxat cap a l’escola, me’n anava cap a un bancal des d’on veia el tractor. Fins que mare va descobrir-ho tot i es va acabar l’aventura! De Peramea vaig passar a estudiar a la Pobla i després a Lleida. Crec que ha estat la única vegada que m’he enyorat a la meua vida i va ser per la boira. Va ser terrible! No la suportava!! Què passa pel teu cap cada cop que marxes de casa? Res! Jo sempre he sigut una persona que m’agradat marxar de casa. Vull dir, m’agradava el meu poble però també anar a qualsevol lloc amb gent totalment desconeguda. No tenia cap problema! Als quatre anys marxava amb parents propers; als sis anys vaig descobrir la mar a Menorca amb qui seria la meua futura tia Joana. Va ser una experiència espectacular! Era una cosa tan gran, tan enorme, tanta aigua que és que realment et quedaves com embadalit. Ostres tu! Miraves cap a l’horitzó i esperaves veure sortir un vaixell, una illa, l’Àfrica... El mar era tan pla! Es veia tan tranquil!! Als 9 i als 11 anys, amb el meu tiet Ramon de Cadis, vaig tenir també una altra experiència inoblidable. Em va portar a visitar una estació de cable submarí de Telefònica a Conil de la Frontera, on parlaven amb els Estats Units i va ser impressionant! Vaig decidir que de gran volia ser “algo de telecomunicacions”. Ja no volies ser pagès? No! Qualsevol cosa menys pagès! M’agradaven molt les carreres tècniques, l’electrònica, la electricitat, l’arquitectura.. Així que marxo a estudiar a Barcelona i vaig començar “telecos”. Però va ser una experiència molt negativa (vagues, una escola que es queia a trossos,
9 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
8 jaume parramon, un pallarès emprenedor! manca de pressupostos i curs perdut). I vaig acabar fent Econòmiques! També va influir que vaig començar a fer atletisme i això em prenia moltes hores. Què fa un noi com tu fent un esport com aquest? Suposo que la forma física dels nens de muntanya, que van corrent a tot arreu tot el dia, fa que tingues unes aptituds una mica per sobre dels altres. Fer curses en pista, en un primer moment, ho considerava una tonteria, perquè això de córrer donant voltes i arribar cansat al lloc d’on havies sortit, no deixava de ser una cosa xocant per a mi. Però amb el temps va acabar sent més que una afició: va passar a formar part de la meua vida! Aguestes coses com moltes d’altres, les fas quan toca o no les fas i sobretot ets un privilegiat de puguer-les viure. T’ajuden a assumir les teues limitacions i valorar l’esforç per aconseguir fites. Quan decidisses tornar cap a casa? A quart d’Econòmiques! Els companys de la facultat començaven a decidir els seus camins i jo vaig decidir finalment “fer de pagès”. A casa meua tenia una empresa, una empresa agrícola i que com ja la tenia mig muntada doncs que més volia. Els companys de classe se’m miraven amb cara rara així com dient: què diu aguet? Acabes la carrera, doncs, i ... me’n torno a casa; tenia 26 anys. Jo hi anava amb una doble il·lusió: per una banda, fer costat a pare en el desig de conservar la casa i l’explotació; i, per una altra, amb les meues ganes de canviar coses. S’havia de modernitzar tota l’explotació! A temps passat, lo que recordo es el que tenia que haver patit el meu pare amb jo, perquè li vaig canviar totalment la manera de fer. A casa meua eren molt treballadors, sempre ho han sigut. Això crec que és un vici de família! A partir d’ara, a més a més, ens acostumem també a viure amb el risc: crèdits, inversions, granges, maquinària. Una cosa darrera l’altra! Esperar un any per fer-ho era perdre un any! Però, a més a més, com aquell que no vol, t’emboliques en altres coses... És una manera de ser! Vull dir, és la sensació de dir que el que no està sempre ocupat està una mica mort. Has de jugar a totes les coses que t’interessin; has d’entrar al joc! Per exemple, mentre fèiem les excavacions per la granja, després d’una tronada molt forta que va netejar la terra, van començar a sortir restes de ceràmica, que van resultar ser d’un poblat de l’Edat del Bronze que hi havia pels voltants. Estava entre sorprès i assustat! Jo coneixia un arqueòleg així que el vaig trucar, va pujar i va començar a mirar. Van excavar durant dos anys però, tot i això, vam poder continuar les obres. També una cosa que trobàvom a faltar jo i més gent del poble era la falta d’activitats culturals. Per això, vam fundar un grup cultural que es diu “Lo Vent de Port” i durant l’any organitzem exposicions, xerrades, concerts, activitats per la canalla, visites guiades a la
vila closa de Peramea, excursions, cinema a la fresca, etc... També, a casa vostra, remenant per les esgolfes, vas fer més descobriments culturals, no? Sí, sí! Suposo que quan vas a fora i tornes, ho valores tot més perquè tens una altra manera de veure la vida; lo que altra gent considera trastos vells o paperots, tu ho consideres un petit tresor. Vam trobar molts documents sobre la història de la casa i que actualment estan dipositats a l’Arxiu Comarcal de Sort. De moment ja han servit perquè algun historiador descobreixi noves fites de la història del Pallars. Penseu que el document més antic és del 1534!. És un privilegi conèixer els teus avantpassats des del segle XVI. Hi ha alguna descoberta històrica de la família destacada? I tant! Recordo quan miràvem la televisió i feien coses de la fam de l’Àfrica que la meua padrina deia: “Aquí a m’aguesta casa hi va haver un home que en va passar molta de gana, però que molta. Més, més que aguestos! (referintse als d’Àfrica)”. I no sabia dir-nos res mes. Curiosament, entre els documents de la casa vam trobar un Carlos Montaner i Vilanova, que va participar a la guerra del Francès i al full de llicenciatura del servei militar posava: “...participó en la campaña-sitio al castillo de Figueras”. O sigui, va estar assetjat al castell durant quatre llargs anys! La meua padrina dive: “Fixa’t si passava gana que es menjava les soles de les sabates i per una rata en pagaven un duro!” Passen uns quants anys i patapam, més idees noves! La residència casa de pagès i la fabricació de formatges! Aquests nous projectes estaven molt lligats al drama que va suposar per tot el Pallars Sobirà el tancament de Lleteries La Seu. Va fer que molta gent del sector de la llet perdessin la il·lusió per la feina i pleguessin. Alguns vam pensar que el millor era fugir cap endavant i calia, per tant, buscar un valor afegit de la llet, que seria ... fer formatge! I si finalment la llet fallava, vaig veure molt clar que el turisme era un sector en expansió. Al nostre municipi, Baix Pallars, no hi havia cap residència casa de pagès. Casa nostra era molt gran i vaig creure que per aquí hi havia futur. En una primera fase, vaig reconvertir el cap de casa en residència casa de pages; després vam arreglar tots els baixos, que per sort els meus pares havien conservats intactes. Hi havia tots els espais tradicionals de les cases d’abans (trull, celler, forn de pa, graners). Va ser com un nou repte, un nou repte personal! L’acte que més il·lusió em va fer va ser la seua inauguració amb una exposició de pintura de Miquel Seguer i un concert de música clàssica amb un sextet de cambra i que tothom ho pogués disfrutar. Va ser un poc un homenatge per agrair el que els avantpassats havien conservat...
11 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
10
Acabes de dir que el sector de la llet estava fotut però tu vas comprar més vaques de llet. Això és el que t’ensenyen a fer a la carrera? Ja,ja,ja! Home, suposo que sí, que aplicava alguna teoria econòmica que vaig estudiar. A pesar de la crisi de Lleteries, em semblava que era un sector amb futur. Nosaltres havíem començat la inversió per aquí i no es tractava de plegar poc després de començar! No havíem dit tot el que podíem dir amb la llet! Jo sempre he pensat que la llet te més futur que la carn. Per què? Hi ha més competència al sector de la carn. El problema principal de la llet és la constància de la feina. El sector de la llet t’obliga a pensar més com a empresari que com a pagès! A veure, sempre et pots equivocar d’inversió; això és el que en diem els economistes “cost d’oportunitat”. Vam decidir tirar per la llet amb totes les conseqüències. I amb el tema del formatge, el mateix. Una sèrie de cases del Pallars que teníem idees bastant semblants vam tirar endavant la formatgeria: casa Badiot i casa Campà de la Bastida; casa Vilanova de Pujol; casa el Rei de Pujalt; natres, a més d’un veterinari i un mestre formatger. És una experiència molt interessant i molt engrescadora. Et canvia tota l’orientació de la teua activitat. T’obliga està al corrent de moltes coses! Per exemple, d’on ve el nom de “Tros de Sort”? Té diferentes connotacions; primer, és un nom simètric, comença i acaba igual, ja que “tros” és “sort” al revés. Per una altra banda, vol dir que un tros de formatge també et pot donar sort, o que al menjar-ne ten endurs un tros d’aquesta terra. Per cert el nom, és anterior a la loteria, així que potser som naltres qui hem donat sort a la bruixa d’or! Ja,ja,ja! Vam començar fent cinc classes de formatge: el típic formatge serrat, el tupí amb la recepta de l’avi Tunica de la Plana de Montros, de la Vall Fosca, un tipus pirinées, un roi i un brie... Ara fa poc hem tret un brie farcit de ceps, un altre de tòfona i una altre de “ous de truita” força bons. També fem, en petites quantitats, formatge fresc i mató. Hem anat fent ampliacions des del començament i potser la més important ha sigut la construcció de l’agrobotiga , l’obrador, les càmeres de refrigeració, per a la qual hem rebut ajuts des del Parc Nacional. Una maquinària amb capacitat per a produir més! La intenció d’integrar agrobotiga i formatgeria es comercial i pedagògica ja que permet
veure l’elaboració dels productes per un finestral. Posats a fer i a dir, la política municipal i comarcal també deu formar part de la teua vida, no? Tot està lligat amb les inquietuds que tens. Tothom pot aportar alguna cosa i senzillament ho intentes fer. Saps, el que més em sorprèn després de quasi 20 anys de haver tornat al meu poble és que, en el fons, jo crec que a la ciutat no ens entenen. Tothom s’omple la boca del que s’ha de fer a la muntanya però els diners, que hi ha son els que hi ha, en general son per a la ciutat. Contra això i per canviar certes mentalitats és per lo que intentes lluitar però és molt difícil, perquè al final la gent està on està!! Com veus la vida a la muntanya, la vida al Pallars? Jo crec que, com tot, anirà a més. Ens hem d’acostumar a que les coses sempre han canviat i, per tant, continuaran canviant. El mercat és el que mana i contra això l’únic que pots fer es adaptar-te. Has de ser prou dinàmic sinó estàs perdut. Per exemple, el principal problema que hi ha a la ramaderia de muntanya és la incertesa que sempre acompanya al sector, i la falta de competitivitat. Per altra banda, el turisme puja i al sector agroalimentari, que crec que té molt futur, les lleis existents no ens ajuden res. En pro de la seguretat alimentària total es fa quasi impossible tirar endavant negocis relacionats amb productes artesanals petits o familiars. El senderisme, com a activitat econòmica sostenible i harmònica amb el territori... té moltes possibilitats. Això es evident! Quan estava al Consell Comarcal precisament vam posar en marxa les rutes de senderisme existents en l’actualitat. Però hem de recordar que és el mercat el que ho demana. Hi ha un patrimoni natural i cultural molt valuós que, més enllà dels esports de riu i d’hivern, cal donar a conèixer per tal de generar riquesa a la gent que vivim a la muntanya. És el que vaig pretendre quan vaig arreglar els baixos de casa. És el que jo anomeno “agroturisme cultural”. Son altres atractius que la gent ha de conèixer fora de la voràgine de l’esquí, el ràfting o el descens de barrancs. Crec que també hi ha un altre turisme al que li poden agradar altres coses! Què o qui és per tu la muntanya? Per una banda, és un repte; i per una altra, és grandiositat! És una sensació de tranquil·litat mentre disfrutes de paisatges als teus peus. El pagès, a més, té la satisfacció de treballar en aquest paisatge. Pots llaurar, sembrar i al cap
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
jaume parramon, un pallarès emprenedor! d’un temps recollir una collita. Transformes el paisatge! Sóc dels que sempre he pensat que el medi natural està perquè l’home el pugui gestionar, el pugui gestionar bé, però perquè el pugui gestionar! La gent de muntanya, en general, han estat bons gestors del territori fins ara. També és cert que la febre dels diners ho pot fer perdre tot! Si es posen limitacions per perservar el paisatge, el patrimoni, la fauna, etc, cal ser generosos i donar abans compensacions perquè sinó la gent percep que perd oportunitats! En aquest context, creus que els espais naturals protegits serveixen per recolzar aquesta gestió més harmònica del territori? És molt positiu que hi siguin, això per descomptat, perquè moltes vegades ens permeten veure l’evolució de la natura per si mateixa. L’únic que penses es si ha de ser tan estricta. També entenc que quan es dóna una categoria de protecció determinada a una zona, hi ha una massificació de gent que la vol visitar, que obliga a ser força estricte. És la gran contradicció de les polítiques de protecció! En tot cas, a vegades tinc la impressió que hi ha normes que me les sento imposades per la gent de fora. No veus prou generositat vers el món rural! Per exemple, jo sóc un pagès que m’agrada sembrar la terra, m’agrada veure créixer la collita, m’agrada recollir-la i oferir als meus animals un aliment de primera qualitat però quan tot és a punt i entren els senglars i t’ho destrossen, els acaçaries a mossades!! Qui et compensa d’això. La solució és no sembrar? El pagès ha d’esser competitiu en la seva feina per subsistir en el sector. Parlant de bitxos feréstecs, quina opinió et mereix un animal tan mític de les nostres muntanyes com l’ós bru? Ara t’explicaré una anècdota que vaig viure quan es va decidir la reintroducció de l’ós bru als Pirineus i que pot contestar en part la pregunta. Va pujar al Pallars un director general per explicar-nos les avantatges que portaria de cara al turisme i tot això. Van fer una xerrada força interessant a l’escola d’Isil i ja quan s’acabava l’acte, es va aixecar un home d’uns 90 anys, de mans treballades i pell curtida, i va dir: “Mira que... No som ni amos de casa nostra. Tota la meua vida intentant fotre fora aquest collons d’animal i ara que ho havíem aconseguit, el tornen a deixar anar.” Jo crec que s’hauria de pogué compaginar tot. És important que es preservi el territori, el patrimoni natural i cultural existent però també ha de haver-hi mecanismes correctors o les compensacions corresponents quan es limita la capacitat de desenvolupament de la gent que hi viu. Parlem una mica del Parc Nacional. Què és el que més t’impressiona d’ell? Les seues vistes. La imatge que jo recordo més fantàstica és la que hi ha des del pic de Ratera. Veure la quarantena llarga d’estanys naturals que hi ha als teus peus... T’hi quedaries allí! No tornaries a baixar! Altres miradors espectaculars son el pic de la Mainera, el Montsent! D’estanys hem van sorprendre molt els de la Mainera, amb tota la Cresta de l’Avió pel davant. També em va agradar molt la travessa dels estanys de Cabdella pel coll dels Gavatxos cap al Portarró i
Espot. La muntanya, la veritat, és que la disfrutes tota! Els colls, les muntanyes, les crestes, els riuets, els salts d’aigua... És com si t’alliberessis de tot i no pensessis amb res! I pel país, que creus que significa? Que genera activitat socioeconòmica és evident perquè les 300 o 400 mil persones que passen cada any pel Parc, mengen i dormen als nostres pobles. Per altra banda, crec que hi podria haver més implicació entre les empreses de la comarca, els establiments i el Parc Nacional, i viceversa. No sé exactament quin hauria de ser el marc de col·laboració. Per exemple, nosaltres a l’agrobotiga hem pensat passar als nostres clients, algun audiovisual del Parc, per si ve gent que no el coneix. La idea es oferir la comarca en estat pur! A vegades nosaltres mateixos som ignorants del que tenim. La gràcia del país, per a mi més que als fons de les valls, està pels caps de les muntanyes, on hi ha poca gent. I per tu, que significa Peramea? És molt difícil de definir el teu poble. És el teu espai vital, te’l sents molt teu! És el teu espai des de sempre! Com qualsevol sentiment, es difícil d’explicar-ho! Quan veus els documents aguells que vam recuperar i que a darrera hi ha tota una història d’una sèrie de gent que han anat evolucionant, han mantingut la casa, que han fet coses, d’alguna manera et crea la sensació de dir, ostres!, has de continuar-ho!! Pallarès, català o totes dues coses? Et pots arribar a entendre amb tothom però jo em considero català. Català es ser català! Si tu analitzes la història del Pallars veuràs que, d’alguna manera, casi casi et diria que el sentiment de catalanisme està molt arrelat amb el que va ser el comtat del Pallars. Va ser l’últim comtat català que va conquerir Ferran el Catòlic per annexionar-lo a la Corona d’Aragó i a Espanya, lluitant contra el famós comte Hug Roger III. El coneixement de la teua història et porta a situar millor els teus sentiments. Per tant, et sents català en la mesura que et sents pallarés. Per acabar, un desig... Un desig! M’agradaria que la gent que vivim a la muntanya sapiguèssim triar la millor opció pel nostre territori, que fóssim capaços d’orientar el país perquè la gent hi pugue viure bé, perquè els nostres fills hi tinguin oportunitats i no els hi passi com a bona part de la meva generació, que un dia van tindre que marxar i ja no van tornar. El potencial més fort del país és la gent amb idees i han de pogué quedar-se. Són la clau de futur perquè el territori tiri endavant!! Han passat dues hores, quasi volant, mentre enragonàvem de les nostres coses! Suposo que podríem parlar dues hores més i noves idees aflorarien del cap d’en Jaume, un home que ha estat capaç de transformar i adaptar casa seua a les necessitats d’un nou segle i d’una nova forma d’entendre la vida a la muntanya. Que així sigui per moltes generacions més! Josep Maria Rispa Pifarré
13
12
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
La flor de neu apareix per fi
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
noticiari LA FLOR DE NEU APAREIX PER FI Feia ja molt de temps que un dels objectius de camp, entre els botànics que ens visitaven, era la comprovació científica de l’existència de la flor de neu (Leontopodium alpinum) dins de l’àmbit del Parc Nacional i aquest fet, per fi, s’ha produït. Els biòlegs Artur Lluent, Albert Petit i Sara Orgué de la Universitat de Barcelona van localitzar-la aquest estiu, al sector d’Aigüestortes, als peus d’una tartera calcària. En primer lloc, felicitar-los ja que des dels temps d’en Font I Quer (i inclús per abans) s’havia perdut la seua pista; en segon lloc, animar-los a continuar en la descoberta de noves localizacions; i per últim, treballar amb il·lusió per una convivència pacífica entre la flor de neu i els visitants del Parc Nacional. ELIMINACIÓ DE LA LÍNIA ELÈCTRICA DE SANT MAURICI En el darrer número de “El Portarró” ja vam comentar que hi havia el projecte d’eliminar la línia elèctrica que subministrava la energia necessària per a realitzar les operacions de regulació de la vàlvula de sortida d’aigües de l’estany de Sant Maurici. Doncs bé, durant aquesta tardor s’han realitzat les tasques de desmantellament d’aquesta infrastructura, fet que dóna un nou i millor aspecte al paisatge del Parc. Aquesta acció s’emmarca dins d’un projecte més ampli que pretén a mig termini l’eliminació de totes les línies a l’interior del Parc i que contempla actuacions tan importants i ambicioses com l’eliminació de l’existent a la vall de Peguera. NOU MIRADOR DE SANT ESPERIT Durant aquest darrer estiu hem instal·lat en un lloc més accessible, el nou mirador de Sant Esperit. Situat a uns 5 minuts de la caseta d’informació d’Aigüestortes, ens ofereix una excel·lent panoràmica de la ribera de Sant Nicolau. Per fer possible el seu ús per a tothom, s’ha construït una passarel·la adaptada d’uns 80 metres que
Nou mirador de Sant Esperit
ens apropa amb molta facilitat i seguretat fins on es troba la plataforma del mirador, on un plafó ens descobreix la fesomia i els noms i alçades de les muntanyes que ens envolten. Aquest mirador ve a substituir-ne un d’anterior amb una complicada accessibilitat i juntament amb el de la cascada de Sant Esperit, el Portarró, estany de Sant Maurici i Fogueruix, constitueixen punts panoràmics excepcionals que ens permeten gaudir del Parc amb ulls d’ocell.
Voluntaris de SEO-BirdLife
noticiari citat i a les infrastructures adaptades en espais naturals a les persones amb disminucions físiques, aquest any es va centrar d’una manera específica en les tècniques específiques d’atenció a les persones amb dificultats visuals. El curs va comptar amb l’assistència de 25 persones, la majoria d’elles guies interpretadors del Parc i va ser impartit per en Miquel Albert Soler professor de didàctica multisensorial de les ciències i per David Huguet, tècnic esportiu especialista en accessibilitat a la muntanya per a persones amb disminucions visuals. Tots dos pertanyen a la Fundació Joan Amades (ONCE) de Barcelona, que va col·laborar amablement en l’organització del curs conjuntament amb el CENEAM (Centro Nacional de Educación Ambiental). VOLUNTARIS DE SEO-BIRDLIFE Per tercer any consecutiu, el Parc Nacional ha acollit el camp de treball dels voluntaris de l’entitat SEO-BirdLife per a la realització de tasques de conservació i seguiments poblacionals de fauna salvatge. Ells treballs han continuat aportant informació valuosa sobre la reproducció de dues de les espècies d’ocells més emblemàtics del Parc. De perdiu blanca han estat localitzats 43 adults amb 10 polls de 4 llocades. Respecte al gall fer, a la conca de la Noguera Ribagorçana, 21 gallines acompanyades de 15 polls mentre que al Pallars han estat 19 femelles amb 14 polls. Uns resultats francament esperançadors, sobre tot a l’Alta Ribagorça, on la població es troba en una delicada situació. Tanmateix van participar en l’arranjament del pontet de Rus a la ribera de Riqüerna, a l’entrada de la zona perifèrica per la Vall Fosca.
EL 50 ANIVERSARI COMENÇA A CAMINAR Tenim el 50 aniversari gairebé a tocar!. El compte enrera ja ha començat i un munt d’iniciatives, projectes i il·lusions s’amunteguen sobre la taula i auguren un any ple d’esdeveniments. Això no hauria estat possible sense la ajuda i participació de nombroses entitats publiques i privades de l’entorn del Parc que han participat d’una manera activa i desinteressada en la Comissió creada per tal de programar les activitats d’aquest aniversari. Volem aprofitar aquest espai per agrair la seva dedicació i les aportacions fetes mentre esperem que aquest aniversari contribueix a crear lligams més intensos entre tots els qui d’una manera o altra tenim el Parc com a punt de trobada, per tal de que aquesta celebració contribueixi a marcar una nova etapa en la gestió d’aquest espai natural dels Pirineus. La participació i la comunicació hauran de tenir un paper fonamental a partir d’ara, més que mai!
VELLS SENDERS, NOUS CAMINANTS! El senderisme és una activitat en augment arreu del món. Cada vegada hi ha més persones que hi veuen una manera íntima i personal de viure en contacte amb la natura. El suport físic d’aquesta activitat és una xarxa de camins tradicionals que constitueixen un patrimoni cultural i històric que cal preservar. Com rehabilitem i conservem aquest patrimoni, i quina gestió turística se’n pot fer, són algunes de les qüestions tractades en el Seminari “Rehabilitació de camins i turisme de senders” que va tenir lloc a la Torre de Capdella (Pallars Jussà) els dies 1 i 2 de juliol organitzat per la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA) i l’Escola de Turisme i Direcció Hotelera de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el suport del Parc a través del projecte Camins Vius. En aquest seminari que va comptar amb més d’un centenar d’assistents es van exposar algunes de les experiències més significatives tant a nivell nacional com internacional realitzades en el camp del senderisme.
EL PARC A ULLS CLUCS! Dins de la programació de cursos, enguany va tenir lloc els dies 18 i 19 de novembre el curs “Atenció a persones amb disminucions físiques al medi natural”. Aquest curs va ser una continuació del que va tenir lloc en les mateixes dates de l’any 2003 també a la Casa del Parc de Boí. A diferencia de la primera edició en que el curs va estar dedicat sobretot a la introducció del món de la discapa-
GUIES AL TEIDE Per primera vegada els guies interpretadors de tots els parcs nacionals de l’Estat s’han reunit de l’11 al 15 d’octubre en un congrés al Parque Nacional del Teide per posar en comú diversos temes que afecten directament a aquest col·lectiu i al món de la interpretació del patrimoni. Més de 80 guies interpretadors van intercanviar experiències i van obrir un interessant debat sobre diferents temes relacionats
amb la formació, condicions laborals i criteris d’avaluació del treball, tècniques i directrius d’interpretació als espais naturals, relació amb les àrees d’us públic, planificació, etc. Les conclusions definitives de la trobada, que es publicaran en dates pròximes, seran sense cap mena de dubte una aportació molt important i valuosa per part d’aquest col·lectiu a la gestió dels espais naturals. EUROPARC 2004 La federació que reuneix un gran nombre de parcs naturals i nacionals d’Europa, va celebrar una conferencia a Roses del 29 de setembre al 6 d’octubre passats. Representants de diversos espais naturals europeus van assistir a aquesta conferencia que va tractar temes tant candents com la pèrdua de la biodiversitat a Europa i la contribució a l’assoliment dels objectius fixats a la Convenció de Diversitat Biològica i a la Cimera Mundial sobre el Desenvolupament Sostenible de Johannesburg (2002). La federació va identificar quatre tasques prioritàries de cara al 2010: cooperació transfronterera, el treball amb la gent jove, la Carta Europea de Turisme Sostenible i la xarxa Natura 2000. Durant el “posconference” els assistents van efectuar visites per diversos espais naturals de muntanya entre ells Aigüestortes i Sant Maurici. En el nostre Parc, els representants dels espais naturals europeus, van dividirse en dos grups, mentre uns realitzaven la visita del planell d’Aigüestortes i més tard a diverses esglésies romàniques de la vall de Boí, els altres van efectuar la travessia des de la ribera de Sant Nicolau a la del Escrita, tot passant pel Portarró d’Espot. Més tard els integrants dels dos grups es van trobar de nou a Esterri d’Àneu per efectuar una visita a l’Ecomuseu. L’endemà tots els participants van continuar viatge cap el Parc Natural de l’Alt Pirineu. GUANYADORS DEL XI CONCURS DE FOTOGRAFIA El jurat del XI Concurs de Fotografia reunit el passat dia 1 de desembre a la Casa del Parc de Boí va fer públic les obres guardonades en l’edició d’enguany. El primer premi amb una dotació de 750€ ha estat per Luís Miguel Mencía Gutiérrez (Zaragoza) amb la trilogia “Centinelas en Ratera”, “Reino de Colomers” i “Colores en Mallafré”. El segon premi de 600€ ha estat per Cristobal García López (Reus) per la seva trilogia “Estany”. El tercer guardó amb 450€ va ser per a Eduard Benito Fernández (Barcelona) , per l’obra “Font de vida” , mentre que el quart i el cinquè premi han estat per a Carlos Mazón Arechederra (Móra d’Ebre) per l’obra “Vida a la tardor” i per “Blauets” de José Mena Álvarez (Castelló de la Ribera). Pel que fa als accèssits, l’especial “Els Minairons” ha estat atorgat a Sergi Morlana Navasis (Corbera de Llobregat) per l’obra “Una muntanya de somni” mentre que l’especial “Els Encantats” és per “La cena de las mariposas” d’Isabel Munuera Bassols (Torrelodones) Totes les obres presentades al concurs seran exposades a la Casa del Parc de Boí durant el mes de gener i febrer, i a la Casa d’Espot, els mesos de març i abril de 2005.
flora coneguem el parc
la tora blava L’acònit o tora blava (Aconitum napellus) és una flor típica de l’estatge subalpí, tot i que esporàdicament pot pujar cap a alçades superiors. Les seves flors, disposades a la part terminal de la planta, són d’un color blau intens més o menys violaci, i es caracteritzen per presentar un pètal superior en forma de casc, que protegeix la resta de la flor. Aquesta disposició dels pètals, fa que sigui pol·linitzada específicament per borinots ja que són insectes robustos, amb prou força per separar les peces de la corol·la i arribar així al nèctar que es troba amagat dins el casc. Val a dir que altres insectes més petits han trobat també la manera de fer-se amb el nèctar foradant la base del casc i xuclant aquest líquid que s’amaga dins la flor, encara que d’aquesta manera la planta no quedi pol·linitzada. La tora la podem trobar principalment en indrets ombrívols i frescos, poc o molt humits, com ara prop de saltants d’aigua, on reben esquitxos constants, o per les seves necessitats de nitrogen, és abundant també en indrets freqüentats pel bestiar. Precisament en les pastures, ens pot cridar l’atenció veure-la en ramets enmig dels prats per on encara que hi passi el bestiar, no la toca. Això és degut a una de les principals característiques que presenta aquesta planta, la seva elevada toxicitat. La tora és
considerada una de les plantes més tòxiques que es coneixen degut a que acumula alcaloides, principalment aconitines, que poden arribar a ser mortals fins i tot en dosis molt petites. Aquests alcaloides actuen principalment sobre el sistema nerviós, i n’hi ha prou amb el simple contacte perquè es produeixin alguns símptomes com ara el formigueig o la picor intensa. Aquestes propietats han fet que la tora hagi estat utilitzada al llarg de la història amb motius molt diversos, com ara enverinar les puntes de les fletxes que s’utilitzaven en les caceres de llops (d’aquí el nom vulgar de matallops blau), com a agent homicida o fins i tot en les execucions que es produïren a Europa durant l’Edat Mitjana. Tot i l’elevada toxicitat que presenta, gràcies a les seves propietats anestèsiques, també s’havia emprat com a calmant del dolor, aplicat externament en forma de cataplasma, o per combatre la gota o el reumatisme. Cal dir que a més de la tora blava, a l’alta muntanya podem trobar altres espècies d’acònits de flor groga com ara la tora pirinenca (Aconitum pyrenaicum) que presenten també una toxicitat comparable a la de la tora blava. Núria Batalla Barado Guia interpretadora d’Esterri d’Àneu (Valls d’Àneu)
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
15
fauna
el voltor comú
coneguem el parc
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
14
Sense cap mena de dubtes el rapinyaire més fàcil d’observar al nostre Parc Nacional i zona d’influència és el voltor comú (Gyps fulvus). Això no vol dir que es tracti de la més abundant si no que degut a la seva estratègia de recerca d’aliment fonamentada en grans desplaçaments sigui molt probable la seva detecció. En efecte, el voltor comú és un gran ocell carronyaire i la seva alimentació es fonamenta en les despulles dels caps de bestiar o de fauna salvatge com ara isards, cérvols, daines, cabirols i senglars, entre d’altres. Per tal de ser efectius en la recerca de l’aliment (escàs segons les èpoques i localitzat de manera molt puntual) el voltor comú es desplaça desenes de quilòmetres sense cap mena de problema. La seva adaptació al vol mitjançant l’aprofitament dels corrents de vent el fa possible, especialment, els corrents ascendents tèrmics. Aquesta espècie però no nidifica al Parc Nacional ni a la zona perifèrica de protecció i les colònies de cria més properes les trobarem a la Baixa Ribagorça i a la majoria de congostos dels Prepirineus interiors. Tot i això a l’actualitat es troba en clara expansió com a reproductor i ja s’han localitzat algunes parelles nidificants al curs alt de la Noguera Ribagorçana. El cicle reproductor comença ben entrat l’any nou, és a dir al llarg del mes de gener amb els vols nupcials característics i ben a prop de les cingleres de cria. De fet aquesta és una de les raons per les quals els penya-segats del Parc Nacional, freds i
gelats durant l’hivern, no acullen nius de voltor. Les postes (sempre d’un sol ou) es produeixen al llarg del mes de febrer i el procés de cria del pollet és molt lent (si bé no tant com el del trencalòs). Fins i tot al llarg del mes d’agost encara hi han joves que no han fet el seu primer salt del niu. Durant tota la tardor els joves, adults i no reproductors (arriben a la maduresa sexual entre els quatre i els cinc anys) romandran per gairebé la totalitat dels Alts Pirineus fent de perfectes escombriaires i, a més, de forma gratuïta. El seu paper als ecosistemes de muntanya és, doncs, fonamental i juntament amb altres carronyaires (anomenades aus necròfagues) com ara el trencalòs, l’aufrany, certs còrvids i els milans es dediquen a reciclar la matèria viva ja que, com és sabut, a la natura tot s’aprofita. Un dels millors espectacles de la vida salvatge, que encara es poden contemplar a les nostres muntanyes és precisament la neteja sistemàtica i jerarquitzada per part d’aquestes aus tan beneficioses per tal d’evitar la propagació de certes malalties infeccioses; així ha estat durant els darrers mil·lenis a casa nostra. Llarga vida, doncs, als voltors i altres carronyaires els quals formen part de una de les cultures i formes de vida més en perill del nostre territori, el de la ramaderia extensiva. Que perduri l’esmentada activitat secular és la nostra obligació en nom propi i, és clar, dels voltors! Jordi Canut i Bartra
era arribèra de rius (val d'aran) Encara qu’ei un des parçans mès transitadi deth Pirenèu des dera antiguitat per traginèrs, caçaires-pescaires e ramadèrs aué non deishe d’èster ua rota secondaria laguens dera periferia deth nòste Parc Nacionau. Mos trapam entre es tèrmes municipaus d’Arties (Naut Aran), Vielha (Vielha e Mijaran) e Vilaller dejà ena Alta Ribagorça, mès tota era nòsta excursión mos amiarà solet peth prumèr, ei a dìder, costat aranés e atlantic dera cadia pirenenca, çò que veiram reflectit en sòn clima mès umit per aguesta orientacion N-NE damb ua mieja de precipitacions annaus d’uns 240 dies d’aigua e nhèu sustot enes nautades a on mos moiram,entre es 1400 e 2300 mètres. Er apropament l’aram pera rota tradicionau un viatge ausquem remontat era Arribèra de Valarties -era val d’Arties- pendent 5 km ben gondronadi. Un còp arribat ath punt d’informacion deth Parc Nacionau e parcatge obligatòri (duberts solet ena sason d’ostiu) tà toti es veiculs, exceptat es autoritzadi, començam a caminar pera pista de terra principau enquiara fin d’aguesta direccion S-SO, de 3 a 4 km. Ei eth camin deth Pònt de Ressèc ath Pontet de Rius, despus de deishar ara querra es camins e arrius de Rencules e Restanca (1 ora). E aciu comence reauments non solet eth camin e era prumèra pujada fòrta mès tanben era Arribèra e Barranc de Rius en tot reseguir es merques ben pintades dera rota transpirenenca estatau GR-11. Auem passat des 1700 as 1900 m, ath prumèr planeret e as prumères enguardes superbes dera Sèrra, Pales e Basses de Rius. Aguestes darrères son dus petiti bacins d’ua antiga zòna lacustre acolmatada, çò que
diden es geològs ua bacina de subercatada glaciau damb eth lumedan malhocòs que barre aguest plan de nautada a on caushigam ua pocha umida (Festuca eskia) d’un soler espojòs e trende caracteristic tanben de toti es parçans umits. Açò provoque un tipus de flora e fauna pròpies coma era viola d’aigua (Pinguicula vulgaris), erba dera gota (Drosera rotundifolia), totes dues ath costat des basses e carnivores, eth blanhiu de montanha (Trifolium alpinum), e damb sòrt se phioden trapar endemismes coma bera saxifraga o beth liri des Pirenèus (Iris latifolia). Seguim costa ensus eth barranc doçament mès ara dera querra passam ara dreta der arriu enquià arribar ara darrèra pujada arribenta e passada era Barraca de Rius, tornam a crotzar er arriu tà trapamos ja ena gessuda o boca der Estanh de Rius a 2300 m (2 ores). Auem arribat as domènis dera nauta montanha e der estatge aupin, a on se trapen era màger part des estanhs pirenencs e tanben dera fauna mès representativa deth Parc Nacionau e deth nòste Pirenèu: er isard (Rupicapra pyrenaica), damb un milèr de poblacion establa, era marmota (Marmota marmota), portada des Aups pes francesi en 1948, er agla dorada (Aquila chrysaetos) o er ariango (Gyps fulvus). D’aciu mos podem apropar ar Estanh Tòrt de Rius, un des mes longui des lèu 200 estanhs deth Parc, direccion SE en 15’ o seguir eth GR-11 ara nòsta dreta der Estanh de Rius entà arribar en uns 30’ ath Pòrt de Rius, tanben coneishut ena cartografia des sègles XVII e XVIII coma Pòrt d’Arties, ua vintea de mètres per dessus der estanh. Claudio Aventín Boya Guia interpretador de Les (Val d’Aran)
TUC DE SARRAHÈRA PASSADA (2.629 m) DETH NEBOT
TUCA DE BETREN (2.518 m)
TUCA DERA AUBETA (2.484 m)
SERRA DE RIUS BASSES DE RIUS
BARRANC DE RIUS PÒRT DE RIUS A LA BOCA SUD DEL TÚNEL DE VIELHA
ESTANH DE RIUS
GR-11
PONTET DE RIUS
ARRIU DERA RESTANCA
GR-11
REFUGI DERA RESTANCA
CIRC DE RIUS ESTANH TÒRT DE RIUS TOSSAU DE MAR (2.772m)
TUC DE CONANGUES (2.783 m)
17 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
caminem pel parc
16
CAP A ARTIES
TUC DES ESTANHETS (2.887 m)
ESTANH DE MAR ESTANH DERA COLHADA
CANAU DE RIUS
PONT
POBLACIÓ
PAS BARRAT
PAS
PIC
PÀRQUING
MIRADOR
FUNICULAR
FONT
ITINERARI
REFUGI
PISTA
PARADA DE TAXIS
CURS D'AIGUA
CASETA D'INFORMACIÓ AIXOPLUC
CARRETERA
Durada: de 6 a 7 ores nar e tornar pera madeisha arribèra. Dues ores mens s’arribam en taxi pera pista restringida enquiath Pontet de Rius, jus en eth crotze deth camin ara Restanca. Desnivèu: 900 m. o 600 m. se hem era opcion anterior, de 1.700 a 2.320 aprox.. Dificultat: facila tecnicament e mieja o moderada fisicament. Tier compde des cambis fòrti de temps peth clima oceanic. De junh a seteme era mielhor epòca peth temps e flora-fauna. Guardatz: es enguardes as dus estanhs de mès de 20 Ha. Es pales de lauegi ath long dera pujada plea de tartèrs e era queiguda ara Val de Barravés des dera de Conangles en Pòrt de Rius.
AUTOR: GARCÍA i QUERA, Núria TÍTOL: Travessa dels Carros de Foc EDICIÓ: Sua Edizioak, 2004 FORMAT: 95 p.; 21 cm. L’èxit sense precedents que està tenint al Parc Nacional aquesta travessa entre els principals refugis de muntanya existents, ha portat a l’escriptora pallaresa Núria García Quera a elaborar aquesta exhaustiva guia on podem trobar informació sobre la ruta més clàssica, una altra d’alternativa a la més freqüentada, així com una breu descripció dels cims més importants que es poden contemplar i ascendir durant ambdós recorreguts. Val la pena llegir amb atenció els dos capítols inicials sobre la història dels refugis i dels primers excursionistes que arribaren al Parc Nacional. Tot plegat es complementa amb un mapa a escala 1:50.000 fet per en Miguel Angulo.
TÍTOL: La investigació al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. VI Jornades sobre Recerca EDICIÓ: Departament de Medi Ambient i Habitatge FORMAT: 24 cm Durant la tardor de 2003, es van celebrar a Espot (Pallars Sobirà), una nova edició d’aquestes jornades d’investigació que ja han arribat a la seva sisena edició. Estudiosos i investigadors d’arreu del territori peninsular van fer les seves presentacions sobre les tasques i descobertes més significatives en l’àmbit del nostre espai natural protegit durant aquests darrers tres anys. Sense cap mena de dubte, la gestió del Parc s’ha de recolzar en aquests avenços científics que ara posem a l’abast del lector.
TÍTOL: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Guia d’autoprotecció per al visitant EDICIÓ: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2004 FORMAT: 50 p.; 21 cms. Manual de prevenció i seguretat, disponible en llengua catalana y en llengua castellana, on es van donant consells i recomanacions als visitants que arriben fins el nostre Parc per tal d’evitar possibles accidents. Conèixer bé els accessos; tenir present quin és el millor moment i el millor equipament per a fer activitats a l’alta muntanya; quina ha de ser la nostra alimentació fonamental de cara a fer aquestes activitats; i com afrontar riscos naturals com una tempesta elèctrica, una allau, el vent, la boira, etc., son alguns dels seus objectius prioritaris. També trobarem nocions elementals de socorrisme i de primers auxilis així com telèfons i freqüències de ràdio d’emergència. Una guia, doncs, per gaudir amb prudència de la muntanya.
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
TÍTOL: La Red de Parques Nacionales de España EDICIÓ: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2004 FORMAT: 507 p.; 35 cm. Llibre de gran format, coordinat per Vicente García Canseco i Benigno Asensio Nistal que ens ofereix una àmplia visió de tots els parcs nacionals existents a l’actualitat a l’Estat espanyol. La història, la riquesa natural, la gestió i les implicacions socioeconòmiques son alguns dels aspectes més destacats. Mapes, gràfics i una excel·lent i acurada fotografia completen aquesta ambiciosa obra que, en paraules extretes del pròleg, vol ser també un homenatge a tota la gent que ha vetllat per la conservació dels espais naturals protegits.
19 el portarró
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
18
publicacions
el portarrรณ