8 minute read
Producció sostenible d’àrnica: recol·lecció o cultiu?
ß
Advertisement
Poca gent de muntanya no coneix o no ha sentit mai parlar de l’àrnica, “la margarida groga, però la bona!”, que correspon a l’espècie botànica Arnica montana (L.). I és que aquesta planta, d’importants propietats medicinals i de distribució restringida, és una de les més estimades als Pirineus i a la resta de muntanyes europees. La popularitat de l’àrnica ve d’antic. Durant l’edat mitjana a les muntanyes del centre d’Europa era utilitzada com a remei abortiu i pels dolors menstruals, i fins i tot se li atribuïen propietats màgiques. Però principalment la fama de l’àrnica com a planta medicinal és deguda a les seves propietats antiinflamatòries i analgèsiques externes, que es coneixen des del segle XVI i són degudes a un grup de substàncies químiques presents en la planta, les lactones sesquiterpèniques. Avui dia encara es poden trobar cases pirinenques on no falta l’ampolla amb flors d’àrnica macerades en anís, rom, aiguardent o directament alcohol etílic, o bé en oli, i així tenir el conegut “alcohol” o “oli d’àrnica” a punt per fer fregues en cops, torçades, esquinços, articulacions adolorides o pel reuma. L’àrnica no només és usada de forma tradicional. Des del segle XIX aquesta planta gaudeix d’un ús mèdic consolidat i, de fet, actualment és una de les plantes més valorades en el mercat fitoterapèutic i cosmètic, tant a nivell nacional com internacional, principalment perquè les fonts d’aprovisionament d’aquesta espècie són cada vegada més minses. Una de les causes de la davallada en la disponibilitat de matèria primera és l’abandonament del medi i de la vida rural, que ha comportat la pèrdua de l’activitat recol·lectora, sovint associada a una activitat agrària tradicional i al pastoralisme. I una altra causa important a tenir en compte és la disminució de les poblacions silvestres d’aquesta espècie. L’àrnica és una planta típica dels prats de pèl caní (Nardus stricta L.) que creix en terres àcides i humides habitualment per sobre dels 1.600 m i amb un nivell de nutrients al sòl pobre o molt pobre. Les seves arrels, mitjançant la simbiosi amb micorrizes, són capaces d’utilitzar aquests escassos nutrients i facilitar que en aquest ambient pobre, l’àrnica sigui més competitiva que altres espècies més exigents en nutrients. Quan augmenta el nivell de nutrients al sòl, altres espècies es desenvolupen més fàcilment que l’àrnica i aquesta acaba desapareixent. En les últimes dècades, els canvis en els usos del sòl i la intensificació del maneig i fertilització dels prats de dall han comportat que les poblacions silvestres d’àrnica de la majoria de països europeus on creix de forma natural hagin disminuït i encara no s’hagin recuperat. Aquesta reducció, tant pel que fa al nombre de poblacions com pel que fa al de plantes, s’ha agreujat amb la recol·lecció en el medi natural, de vegades excessiva, ja que s’arrencava tota la planta sense cap mena de control ni mesura. Això ha comportat que actualment l’àrnica es consideri amenaçada en diversos països europeus i que formi part de la llista d’espècies d’interès comunitari (Annex V de la Directiva Habitats), cosa que implica que cal conèixer el seu estat de conservació i, en cas necessari, prendre mesures per a la seva gestió. L’any 2009 es considerava que l’estat de conservació de l’àrnica era “desfavorable – inadequat” pel conjunt de la Unió Europea, i en alguns països, com ara Espanya, es desconeixia encara el seu estat de conservació. Davant aquesta davallada de la quantitat de planta disponible, el mercat d’àrnica ha buscat matèries vegetals
ß
substitutives, com ara l’àrnica mexicana (Heterotheca inuloides Cass.) o l’àrnica americana (Arnica chamissonis Less.), que s’han fet un lloc important en el sector cosmètic, però no en el sector fitomedicinal, on l’àrnica reconeguda és únicament l’espècie Arnica montana i la resta d’espècies es consideren adulteracions. És per això que l’interès per part d’empreses del sector fitomedicinal per disposar de flor d’àrnica (Arnica montana) es manté constant. I en sectors com l’homeopatia, la demanda en concret és de producte silvestre recol·lectat del medi natural. Actualment hi ha dues fonts d’aprovisionament d’Arnica montana: l’aprofitament silvestre, que és la més habitual, i el cultiu, que es coneix força bé a nivell tècnic però està limitat a petites àrees productives pel fet que té uns requeriments alts en mà d’obra. Tenint en compte l’estat de conservació actual d’àrnica a Europa, qualsevol aprofitament que es pugui plantejar d’aquesta espècie ha de ser necessàriament sostenible, és a dir, que el fet de recol·lectar les flors d’àrnica ha de permetre mantenir o millorar la quantitat de plantes que hi ha al medi natural i en cap cas l’ha de fer disminuir. Inicialment això implica conèixer el recurs disponible, responent a preguntes com “quantes plantes tenim?”, “quantes flors es poden collir?”, “com es reprodueix?” o “com es pot afavorir el seu desenvolupament?”. Però també requereix conèixer les possibles zones de recol·lecció permeses, així com respectar i aplicar unes normes bàsiques a l’hora de recol·lectar. En el cas de l’àrnica es recomana: - Collir només la meitat de les plantes que tenen tija de flor. - Collir només 1 flor per cada tija de flor. Per poder valorar les possibilitats de produir àrnica en volums comercials i de forma sostenible als Pirineus, durant l’any 2009 es va realitzar un estudi prenent com a referència la zona d’influència socioeconòmica (ZIS) del Parc Nacional 1 , donat que és una de les zones de distribució natural de l’àrnica a Catalunya on l’espècie hi està més ben representada. En aquest estudi es van analitzar 4 aspectes bàsics que podien limitar el desenvolupament de l’activitat productiva: 1) característiques del recurs en estat silvestre. 2) característiques del mercat de flor d’àrnica a nivell nacional. 3) possibles condicionants legals, des de la protecció de l’espècie i de l’entorn fins als requeriments del producte final, i 4) condicionants socioeconòmics de la zona d’influència del Parc Nacional. Els resultats de l’estudi descarten la recol·lecció silvestre sostenible com a possible font d’aprovisionament de matèria primera, principalment per la seva baixa productivitat, però també per possibles limitacions a nivell legal pel que fa a les àrees on seria possible dur-la a terme dins la zona d’influència socioeconòmica d’Aigüestortes, ja que els diferents usos que es poden fer d’aquest territori estan regulats. Segons els resultats obtinguts, es pot dir que tot i que a Aigüestortes és freqüent trobar àrnica, habitualment creix en rodals dispersos o en petites àrees de menys de 1’5 ha. En aquestes zones, la densitat és de menys de 500 plantes florides per hectàrea, i la major part d’aquestes plantes només tenen 1 flor. Amb això i en condicions de recol·lecció silvestre sostenible, és a dir, collint només la meitat de les plantes florides i només 1 flor per planta, per a Aigüestortes s’estima un rendiment teòric de només 70 g/ha de flors en sec, valor que queda molt lluny dels 5 kg/ha d’altres zones tradicionalment recol·lectores o dels 550 kg/ha que s’obtenen quan es cultiva l’espècie. Amb el rendiment obtingut, si es considerés tota la superfície de la zona perifèrica de protecció del parc, és a dir, més de 26.700 hectàrees, només es podrien arribar a collir uns 21 kg de flors d’àrnica en sec a l’any! Per una altra banda, a partir de l’anàlisi del mercat nacional, es va estimar que el consum d’Arnica montana al mercat espanyol al 2009 era de l’ordre de 1.000 kg a l’any.
9ß
Donat que no seria recomanable realitzar un aprofitament silvestre sostenible, el cultiu d’àrnica en petites superfícies seria una bona alternativa productiva per tal de donar resposta a aquest nivell de consum, que es pot considerar relativament baix. Cultiu per diverses raons: perquè es coneix bé en altres països i fins i tot aquí existeix una experiència a Taüll; perquè els rendiments que es poden obtenir són majors i més fàcils d’aconseguir que en recol·lecció silvestre; perquè es pot disposar d’un producte final homogeni; i perquè es pot oferir una continuïtat d’aprovisionament, cosa que permet gestionar millor la matèria primera. I petites superfícies perquè les necessitats de mà d’obra del cultiu i del processat de la matèria primera són altes, de manera que petites produccions són més adaptables a la realitat del sector agrícola i ramader de la zona, poc habituat a assumir riscos econòmics excessivament elevats. Altres recomanacions derivades de l’estudi són la producció ecològica i l’elaboració de productes finals, ja que això permet aconseguir productes d’elevada qualitat i amb un valor afegit més gran. Si es volgués establir un cultiu d’àrnica a la zona d’influència socioeconòmica d’Aigüestortes, o a qualsevol altra zona dels Pirineus, seria convenient que s’utilitzés material vegetal local, és a dir, provinent de llavors de les muntanyes properes a les parcel·les de cultiu. D’aquesta manera s’evita la introducció de material vegetal forani més o menys seleccionat, que a la llarga podria desplaçar els genotips locals i, per una altra banda, les parcel·les de cultiu poden esdevenir una mena de “reserves d’àrnica local”. Això vindria reforçat pel fet que la flor d’àrnica local és de bona qualitat medicinal i que les llavors i rizomes tenen una bona capacitat de germinació i de rebrot. Aquests factors són bàsics per a poder plantejar la posada en cultiu de qualsevol espècie medicinal. A partir d’aquí, és necessari plantejar i tutorar convenientment un mínim procés de domesticació, que hauria de servir per testar i conèixer els rendiments potencials dels genotips locals en les condicions de les parcel·les de cultiu de la zona, que poden variar respecte a les de l’entorn d’on són originaris. A banda de la posada en cultiu, cal fer una consideració final sobre l’aprofitament silvestre. I és que, poc o molt, cada any hi haurà alguna família, grup d’amics o algun coneixedor de les herbes, que pujaran a collir flor per preparar la seva ampolla d’oli o d’alcohol d’àrnica. Aquesta recol·lecció d’”autoconsum” és difícil de prohibir o de regular, però sí que es pot seguir i millorar si cal. Convindria establir un mètode de seguiment periòdic que permetés, en primer lloc, conèixer en quina situació es troben actualment les poblacions silvestres d’àrnica. En segon lloc, aquest seguiment hauria de permetre determinar de forma senzilla l’evolució de l’estat de conservació de les poblacions silvestres actuals i, en cas que fos necessari, prendre les mesures oportunes per a millorar-lo. Igualment seria molt convenient conèixer bé els recol·lectors i saber com es cull l’àrnica actualment, per poder corregir possibles pràctiques que puguin resultar negatives per a la conservació d’aquesta planta tan estimada.
