butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
ß
7
producció sostenible d’àrnica: recol·lecció o cultiu? Poca gent de muntanya no coneix o no ha sentit mai parlar de l’àrnica, “la margarida groga, però la bona!”, que correspon a l’espècie botànica Arnica montana (L.). I és que aquesta planta, d’importants propietats medicinals i de distribució restringida, és una de les més estimades als Pirineus i a la resta de muntanyes europees. La popularitat de l’àrnica ve d’antic. Durant l’edat mitjana a les muntanyes del centre d’Europa era utilitzada com a remei abortiu i pels dolors menstruals, i fins i tot se li atribuïen propietats màgiques. Però principalment la fama de l’àrnica com a planta medicinal és deguda a les seves propietats antiinflamatòries i analgèsiques externes, que es coneixen des del segle XVI i són degudes a un grup de substàncies químiques presents en la planta, les lactones sesquiterpèniques. Avui dia encara es poden trobar cases pirinenques on no falta l’ampolla amb flors d’àrnica macerades en anís, rom, aiguardent o directament alcohol etílic, o bé en oli, i així tenir el conegut “alcohol” o “oli d’àrnica” a punt per fer fregues en cops, torçades, esquinços, articulacions adolorides o pel reuma. L’àrnica no només és usada de forma tradicional. Des del segle XIX aquesta planta gaudeix d’un ús mèdic consolidat i, de fet, actualment és una de les plantes més valorades en el mercat fitoterapèutic i cosmètic, tant a nivell nacional com internacional, principalment perquè les fonts d’aprovisionament d’aquesta espècie són cada vegada més minses. Una de les causes de la davallada en la disponibilitat de matèria primera és l’abandonament del medi i de la vida rural, que ha comportat la pèrdua de l’activitat recol·lectora, sovint associada a una activitat agrària tradicional i al pastoralisme.
I una altra causa important a tenir en compte és la disminució de les poblacions silvestres d’aquesta espècie. L’àrnica és una planta típica dels prats de pèl caní (Nardus stricta L.) que creix en terres àcides i humides habitualment per sobre dels 1.600 m i amb un nivell de nutrients al sòl pobre o molt pobre. Les seves arrels, mitjançant la simbiosi amb micorrizes, són capaces d’utilitzar aquests escassos nutrients i facilitar que en aquest ambient pobre, l’àrnica sigui més competitiva que altres espècies més exigents en nutrients. Quan augmenta el nivell de nutrients al sòl, altres espècies es desenvolupen més fàcilment que l’àrnica i aquesta acaba desapareixent. En les últimes dècades, els canvis en els usos del sòl i la intensificació del maneig i fertilització dels prats de dall han comportat que les poblacions silvestres d’àrnica de la majoria de països europeus on creix de forma natural hagin disminuït i encara no s’hagin recuperat. Aquesta reducció, tant pel que fa al nombre de poblacions com pel que fa al de plantes, s’ha agreujat amb la recol·lecció en el medi natural, de vegades excessiva, ja que s’arrencava tota la planta sense cap mena de control ni mesura. Això ha comportat que actualment l’àrnica es consideri amenaçada en diversos països europeus i que formi part de la llista d’espècies d’interès comunitari (Annex V de la Directiva Habitats), cosa que implica que cal conèixer el seu estat de conservació i, en cas necessari, prendre mesures per a la seva gestió. L’any 2009 es considerava que l’estat de conservació de l’àrnica era “desfavorable – inadequat” pel conjunt de la Unió Europea, i en alguns països, com ara Espanya, es desconeixia encara el seu estat de conservació. Davant aquesta davallada de la quantitat de planta disponible, el mercat d’àrnica ha buscat matèries vegetals
