El Portarró 29

hivern-primavera 2011

el portarró29 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

índex El Portarró Hivern-primavera 2011 Col·laboren en aquest número: Mercè Aniz Montes Jaume Comas Ballester Josep Maria Rispa Pifarré Gerard Giménez Meritxell Centeno Magí Roser Melero Vilella David Escur Prat Maria Pou Palau Jordi Canut Bartra Maria Farré Domech Claudi Aventín-Boya Jordi Vicente Canillas Jesús Tartera Orteu Cos d’Agents Rurals de l’Alta Ribagorça Fotografies, mapes i dibuixos: Arxiu del Parc Nacional Arxiu Ankli Alfons Raspall Campabadal Ricard Novell Agramunt Empar Carrillo Ortuño Roser Melero Vilella Rafa Pelayo Colodrero Meritxell Centeno Magí Claudi Aventín-Boya Correos España Planchuelo Arquitectos Manel Rocher González Cos d’Agents Rurals de l’Alta Ribagorça Correcció lingüística: Laia Pueyo i Farrero Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

3 Presentació

4 Les aigües més velles dels Pirineus 7 Producció sostenible d’àrnica: recol·lecció o cultiu?

10 L’entrevista: Els Ankli, precursors del termalisme 16 Noticiari 21 Coneguem el Parc - L’herba de la gota, una planta carnívora!

- La merla d’aigua 23 L’essència de les paraules: En el nom dels estanys 27 Caminem pel Parc - De Llessui a Cabdella per la collada del Triador 29 Publicacions

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 696 189 · Fax 973 696 154 Casa del Parc Nacional d’Espot C/ de Sant Maurici, 5 · E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 624 036 Centre d’Informació de Llessui Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua Antigues escoles, s/n · E 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 621 798 · Fax 973 621 803 Centre d’Informació de Senet La Serradora C/ del Port,10 · E 25553 Senet (Alta Ribagorça) Tel. 973 698 232 · Fax 973 698 229 Pàgines web: www.gencat.cat/parcs/aiguestortes http://reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.es pnaiguestortes.dmah@gencat.cat

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

3

presentació 2010 ha estat un any molt intens pel Parc! En el marc de les celebracions i actes diversos de l’Any de la Biodiversitat, s’ha continuat treballant, com els darrers anys, en la protecció, conservació i difusió dels valors naturals i culturals que fan del territori pirinenc un dels ecosistemes naturals més importants del sud d’Europa.

Una de les apostes més innovadores que hem tirat endavant, tal com avançàvem a l’anterior número, ha estat la posada en funcionament del Bus del Parc, un servei de transport públic que ha permès millorar i intensificar els moviments intercomarcals no solament dels habitants dels pobles de la zona d’influència socioeconòmica del Parc sinó dels visitants que feien travesses per l’interior del Parc. Senderisme i transport públic han esdevingut, doncs, un binomi singular i efectiu que ha possibilitat que prop de 3.000 persones hagin utilitzat aquest servei durant l’estiu. Camina pel Parc i torna en bus ha estat, doncs, un eslògan d’èxit.

El reforçament i intensificació de les línies de recerca científica i investigació també ha estat un altre gran pas qualitatiu i quantitatiu en la gestió del Parc. Com? Amb la celebració a la vall de Boí de les primeres jornades del Node LTER-Aigüestortes. Científics d’arreu del territori espanyol van exposar durant uns dies els darrers descobriments i avenços en camps com la climatologia, la contaminació atmosfèrica, els ecosistemes aquàtics... tots ells sota un mateix objectiu: conèixer i gestionar millor l’anomenat

canvi global que està afectant també els Pirineus.

En aquest nou número, i van 29, parlarem del termalisme tant pel seu valor turístic com també pel geològic, amb un article i una entrevista. Descobrirem dues flors espectaculars: l’àrnica, explicant les seues virtuts medicinals i la drosera, una de les carnívores més petites de l’alta muntanya pirinenca. La merla d’aigua ens aproparà a un dels ocells més singulars dels nostres cursos d’aigua alhora que podrem caminar, pas a pas, entre Llessui i la Vall Fosca.

L’Essència ens plantejarà un dilema lingüístic: el ser o no ser dels estanys. Per acabar, les darreres novetats bibliogràfiques tancaran la revista.

2010 com dèiem ha estat intens! Simposi, congrés, bus del Parc, aiguats! Durant la segona setmana de juny un episodi de pluges fortes i continuades així com la fusió accelerada de les darreres neus van provocar, per una banda, el creixement i desbordament dels principals rius i barrancs del territori del Parc i, per una altra, la destrucció o deteriorament d’algunes infrastructures bàsiques com camins, ponts, passarel·les que ens van obligar a treballar, durant moltes setmanes després, per reparar-les o substituir-les.

Les forces de la natura, de nou, ens mostraren que segueixen impertorbables les seves lleis. Unes lleis que els éssers humans tantes i tantes vegades ens entestem a oblidar. Serà el 2011 un bon any per a millorar les relacions amb el nostre bonic i maltractat planeta? Esperem que així sigui!

4 ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

les aigües més velles dels pirineus Un curs sobre hidrogeologia i termalisme organitzat el passat mes de juliol per la UdL (Universitat de Lleida), en coordinació amb el Conselh Generau d’Aran i els balnearis de Caldes, Tredós i Les, va posar de manifest l’alt valor mineromedicinal de les aigües de Caldes de Boí i d’altres aqüífers de l’entorn del Parc Nacional.

Una de les dades que s’ha revelat en aquest curs és que el complex i apassionant procés de formació de les aigües termals implica un intens circuit des de l’entrada de les aigües cap a les entranyes de la Terra, fins a la seva expulsió de nou a l’exterior, que té lloc en un recorregut de milers d’anys i de quilòmetres. En aquest sentit, els diversos geòlegs i tècnics que van impartir el citat curs han establert que les aigües de Caldes de Boí són les més velles dels Pirineus, amb més de 16.000 anys; les dels Banhs de Tredós superen els 11.000 anys; Arties i Les estan entorn als 10.000 anys, mentre que d’altres aqüífers dels Pirineus tenen edats similars o inferiors a aquests últims.

Els sistemes hidrogeològics de l’entorn del Parc són similars però d’aqüífers diferents, que donen com a resultat un important nombre de deus o emanacions d’aigües, amb composicions químiques distintes, i amb propietats medicinals i aplicacions molts diverses.

Però, abans d’explicar l’interessant viatge geològic que experimenten les aigües per arribar a tenir una temperatura i composició química particular, que les fan distintes d’altres aigües superficials, cal aclarir alguns conceptes i esvair alguns tòpics que porten a confusions. Es denominen termals les aigües subterrànies que presenten una temperatura 4º superior a la temperatura mitja dels aqüífers superficials de la zona; i són minerals aquelles que posseeixen una concentració anormalment alta d’algunes substàncies químiques dissoltes. Si hi ha una combinació de les dos característiques, temperatura i concentració de minerals, tenim aigües termominerals. I si se’ls reconeix oficialment, a unes i altres, unes propietats curatives, més o menys reals, reben el nom de medicinals i de mineromedicinals.

Els sistemes termals dels Pirineus es troben als massissos granodiorítics post-hercínics (emplaçats fa quasi 300 milions d’anys). Les vies generals de sortida de les aigües són les falles perifèriques dels massissos granodiorítics o bé la zona de contacte entre el batòlit granodiorític i les roques paleozoiques que els envolten. Tot i això, localment també hi poden intervenir d’altres materials intrusius que poden actuar com a línies de permeabilitat o com a barreres impermeables. En general però les surgències presenten un model de fons de valls, generades per línies de fractures importants sobre les quals es desenvolupa el sistema termal principal, que es ramificarà en arribar a la superfície, amb una xarxa de fracturació secundària que donarà lloc a diverses surgències difuses. L’exemple més espectacular és el de Caldes de Boí, amb les seves 37 fonts diferents; i les temperatures poden anar des dels 28º de l’aqüífer d’Espot als 67º de la d’Escaldes, a Andorra. Però malgrat aquesta complexitat i varietat de fonts, la composició química de les deus dels Pirineus es caracteritza per la seva homogeneïtat i la seva composició química. En termes generals, ens indica que presenten una circulació i un equilibri amb materials granítics, sense influències dels materials paleozoics, com esquistos i calcàries, que envolten als batòlits granítics.

La transformació que les aigües experimenten per a arribar a tenir les esmentades propietats i classificacions és, doncs, un procés hidrogeològic amb elements comuns però on cada aqüífer té la seva pròpia història. La velocitat de recorregut de les aigües, més el nivell de contacte amb els materials i les característiques dels propis materials són també factors claus que contribuiran al resultat final de la composició química i propietats de les aigües.

Els bellíssims estanys Gémena, a 2.270 metres d’altitud, per exemple, són el punt de recàrrega de l’aqüífer de Caldes de Boí, tant pel que fa a l’entrada d’aigües glacials dels propis estanys com d’aigües meteorítiques o de pluja.

A partir d’aquí, aquestes aigües, amb característiques químiques especials ja pel sol fet de venir majorment dels

ß

les aigües més velles dels pirineus

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

glaciars del Quaternari, comencen un intens recorregut per les roques i materials geològics de l’escorça i la litosfera, que els aniran aportant les característiques químiques i de temperatura fins a convertir-les en aigües termominerals (per la seva temperatura i composició química). En el cas de Caldes de Boí van rebre ja fa anys el reconeixement oficial de mineromedicinals per les seves propietats excepcionals. Les aigües que menen dels 37 deus o fonts de Caldes, cadascuna amb propietats diferents i que s’exploten actualment al balneari, han tardat 16.000 anys a fer aquest recorregut fins a les entranyes de la Terra i tornar a la superfície, convertides en aigües sulfurades, ferruginoses o carbonatades, segons la composició química, amb temperatures també diferents i que oscil·len entre els 4º i els 56º. L’excepcionalitat de Caldes de Boí radica també justament en aquesta varietat d’emanacions que li van merèixer entrar al llibre Guinness dels rècords mundials.

En el cas de l’aqüífer de Tredós, el punt de recàrrega són els estanys del circ de Colomès, i l’emanació natural, en uns prats subalpins darrere del balneari dels Banhs de Tredós, és un discret pou d’aigua que emana de sota terra i on es poden observar les bombolles que produeix la pressió de sortida de l’aigua. Als Banhs, igual que fan d’altres balnearis, utilitzen una canalització ubicada just a sobre de l’aqüífer per conduir les aigües termals cap als jacuzzis, la piscina i d’altres instal·lacions a través de les quals s’aprofiten les aigües i les seves propietats segons els diferents tractaments o recomanacions.

Per poder realitzar totes aquestes activitats entorn a un aqüífer calen moltes gestions i permisos abans de poder-los explotar. Així ho va explicar Walter Jorge Ankli, propietari d’aquests dos balnearis i també del de les Termes de la Baronia de Les, als assistents al curs de termalisme esmentat, en rebre’ls a les seves instal·lacions. Ankli va advertir de les dificultats per les quals passa actualment aquest sector, no solament per la complexitat de gestions i tràmits sinó per la “competència deslleial d’altres centres de wellness que han adoptat el nom de centres

5

Bagnères de Luixon

termals sense tenir ni estar ni tan sols a prop de cap aqüífer d’aigües termals o minerals”. El propietari dels tres balnearis va destacar també que el balneari de Caldes de Boí és un dels pocs de l’Estat espanyol que ja fa anys que està reconegut com a mineromedicinal, i el de Les està en tràmits de rebre aquest reconeixement.

L’analítica de les aigües termals mostra una sèrie de propietats que no tenen les aigües d’aixeta, i que vénen determinades per un complex procés, com ja s’ha explicat, on intervenen diversos factors com els materials amb què han estat en contacte, els temps i la distància de recorregut fins a les capes més profundes de la litosfera. Cal tenir clar, però, que per ser aigües minerals han de tenir almenys 1 gram/litre de sals, a més dels metalls que li donaran la denominació final. Segons la major concentració de cada metall seran: sulfurades o sulfúries (mal anomenades sulfuroses!), quan predomina el sofre; sulfatades, quan hi predomina un composat oxidat del sofre; bicarbonatades, el principal component aniònic de les quals és el bicarbonat; clorurades, amb més presència d’ions de clor; ferruginoses, amb més d’1 g/litre de ferro polivalent; radioactives, que poden emetre radiacions ionitzants degut al seu contingut en radon (i les propietats de les quals s’ha qüestionat molt); oligominerals o de baixa mineralització; i acrotermals, que no arriben a tenir 1 g/litre minerals però estan fortament magnetitzades, com és el cas de l’aigua de Veri, a Bissaurri, o la de les Viles del Turbó, de mineralització baixa i molt recomanada per als ronyons.

Als banhs d’Arties, als de Tredós, a les termes de Les i a l’aqüífer d’Espot trobem aigües bicarbonatades-sòdiques.

Aquestes aigües, on el component aniòtic principal és el bicarbonat, que poden ser també clorurades o sulfatades, estan recomanades per al tractament d’afeccions gastrointestinals. En el cas de Tredós, igual que a d’altres aqüífers dels Pirineus com Escaldes, Senillers, Dorres o Sant Tomàs, la presència de granit dóna com a resultat aigües bicarbonatades sòdiques. Mentre que en els casos d’Arties i d’Espot, tot i la presència de calcàries en la

Banhs de Tredós

6

ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

les aigües més velles dels pirineus primera i d’esquistos en la segona, dóna com a resultat aigua bicarbonatada clorurada-sòdica en tots dos casos; i als banys de Les la presència d’esquistos dóna, en canvi, agua bicarbonatada-sulfatada sòdica, la mateixa composició bàsica que a les aigües de Caldes de Boí, on en canvi predomina el granit. De nou, Caldes de Boí apareix com un cas excepcional on, tot i la predominància de granit (com també succeeix a Tredós), la composició de les aigües és clorurada-sulfatada sòdica, especialment indicades per al tractament de afeccions de les articulacions, com artritis, reumatismes i artrosis, i també per afeccions pulmonars, com bronquitis.

En els balnearis reconeguts com a mineromedicinals, els tractaments amb aigües termals són molt diversos i alguns dels més antics, com el de Luishon (Pirineus francesos) disposen de complexos amb aparells molt especialitzats.

Els banys (aplicats de forma progressiva durant 15 a 21 sessions de un màxim de 30 minuts cadascuna) són la forma més coneguda d’utilitzar les aigües, i s’utilitzen per a tractament d’afeccions somàtiques i dermatològiques.

Però hi ha d’altres usos com les inhalacions, els colutoris bucals o les irrigacions rectals i vaginals, a més de les inhalacions. En el cas de les aigües bicarbonatades, sulfatades i magnèsiques també es poden fer tractaments per hidropinoterapia, en què es beuen en concentracions inferiors als 5 grams/litre i s’utilitzen principalment com a laxants.

També es poden utilitzar amb instil·lacions, per al tractament de rinitis i otitis. La balneoteràpia en balnearis amb aigües mineromedicinals combina i utilitza totes aquestes formes d’aplicacions. Per la seva banda, la talassoteràpia utilitza els banys amb aigua de mar, a més de tractaments amb algues, sorra de platja i el sol.

Però tot i les reconegudes propietats i indicacions de les aigües termals, amb les seves diferents composicions i

temperatures, cal tenir en compte que també tenen algunes contraindicacions o casos en els quals no es poden utilitzar, i val la pena esmentar-les: cremades recents a la pell; ferides obertes; caquèxia; malalties en estat agut, infectocontagioses i malalties malignes; tirotoxicosis; diabetis mellitus greu; colitis ulcerativa greu; psicopaties i neurosis greus; malalties cardíaques descompensades; nefroesclerosis; HTA maligna; infart de miocardi en fase aguda; diàtesis hemorràgiques; eritrosedimentació superior a 50 mm; epilèpsies. És per aquest motiu que els balnearis reconeguts com a tals disposen sempre de la presència i assessorament d’un metge, sent un altre factor que distingeix un balneari d’un centre de wellness o spa.

Els banhs d’Arties estan actualment sense ús, però amb un projecte de construcció d’un balneari i hotel de luxe, dissenyat pel prestigiós arquitecte japonès Isozaki, i per a la seva explotació s’ha creat una mena de consorci entre diversos propietaris del Pallars i de la Val d’Aran. A l’aqüífer hi continua brollant aigua bicarbonatada-clorurada sòdica, a una temperatura de 43º i una pressió de 0’75 litres per segon, a prop del Camin Reiau entre Arties i Garòs.

En canvi, l’aqüífer d’Espot, amb les mateixes propietats d’aigua que el d’Arties, està actualment sense ús i sense cap projecte conegut per a la seva explotació, malgrat la seva bona ubicació a cavall entre el l’entrada del Parc Nacional pel sector de l’estany de Sant Maurici i les pistes d’esquí d’Espot Esquí. Els altres balnearis estan reconeguts com a ús lúdic, excepte el de Caldes de Boí i les Termes de la Baronia de Les, que estan en procés de rebre també el reconeixement de mineromedicinals.

Meritxell Centeno Magí Periodista ambiental i vocal de l’Associació de Guies del Parc a l’Aran

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

7

producció sostenible d’àrnica: recol·lecció o cultiu?

Poca gent de muntanya no coneix o no ha sentit mai parlar de l’àrnica, “la margarida groga, però la bona!”, que correspon a l’espècie botànica Arnica montana (L.). I és que aquesta planta, d’importants propietats medicinals i de distribució restringida, és una de les més estimades als Pirineus i a la resta de muntanyes europees.

La popularitat de l’àrnica ve d’antic. Durant l’edat mitjana a les muntanyes del centre d’Europa era utilitzada com a remei abortiu i pels dolors menstruals, i fins i tot se li atribuïen propietats màgiques. Però principalment la fama de l’àrnica com a planta medicinal és deguda a les seves propietats antiinflamatòries i analgèsiques externes, que es coneixen des del segle XVI i són degudes a un grup de substàncies químiques presents en la planta, les lactones sesquiterpèniques.

Avui dia encara es poden trobar cases pirinenques on no falta l’ampolla amb flors d’àrnica macerades en anís, rom, aiguardent o directament alcohol etílic, o bé en oli, i així tenir el conegut “alcohol” o “oli d’àrnica” a punt per fer fregues en cops, torçades, esquinços, articulacions adolorides o pel reuma.

L’àrnica no només és usada de forma tradicional. Des del segle XIX aquesta planta gaudeix d’un ús mèdic consolidat i, de fet, actualment és una de les plantes més valorades en el mercat fitoterapèutic i cosmètic, tant a nivell nacional com internacional, principalment perquè les fonts d’aprovisionament d’aquesta espècie són cada vegada més minses.

Una de les causes de la davallada en la disponibilitat de matèria primera és l’abandonament del medi i de la vida rural, que ha comportat la pèrdua de l’activitat recol·lectora, sovint associada a una activitat agrària tradicional i al pastoralisme.

I una altra causa important a tenir en compte és la disminució de les poblacions silvestres d’aquesta espècie.

L’àrnica és una planta típica dels prats de pèl caní (Nardus stricta L.) que creix en terres àcides i humides habitualment per sobre dels 1.600 m i amb un nivell de nutrients al sòl pobre o molt pobre. Les seves arrels, mitjançant la simbiosi amb micorrizes, són capaces d’utilitzar aquests escassos nutrients i facilitar que en aquest ambient pobre, l’àrnica sigui més competitiva que altres espècies més exigents en nutrients. Quan augmenta el nivell de nutrients al sòl, altres espècies es desenvolupen més fàcilment que l’àrnica i aquesta acaba desapareixent.

En les últimes dècades, els canvis en els usos del sòl i la intensificació del maneig i fertilització dels prats de dall han comportat que les poblacions silvestres d’àrnica de la majoria de països europeus on creix de forma natural hagin disminuït i encara no s’hagin recuperat. Aquesta reducció, tant pel que fa al nombre de poblacions com pel que fa al de plantes, s’ha agreujat amb la recol·lecció en el medi natural, de vegades excessiva, ja que s’arrencava tota la planta sense cap mena de control ni mesura.

Això ha comportat que actualment l’àrnica es consideri amenaçada en diversos països europeus i que formi part de la llista d’espècies d’interès comunitari (Annex V de la Directiva Habitats), cosa que implica que cal conèixer el seu estat de conservació i, en cas necessari, prendre mesures per a la seva gestió. L’any 2009 es considerava que l’estat de conservació de l’àrnica era “desfavorable – inadequat” pel conjunt de la Unió Europea, i en alguns països, com ara Espanya, es desconeixia encara el seu estat de conservació.

Davant aquesta davallada de la quantitat de planta disponible, el mercat d’àrnica ha buscat matèries vegetals

8

ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

producció sostenible d’àrnica: recol·lecció o cultiu? substitutives, com ara l’àrnica mexicana (Heterotheca inuloides Cass.) o l’àrnica americana (Arnica chamissonis Less.), que s’han fet un lloc important en el sector cosmètic, però no en el sector fitomedicinal, on l’àrnica reconeguda és únicament l’espècie Arnica montana i la resta d’espècies es consideren adulteracions. És per això que l’interès per part d’empreses del sector fitomedicinal per disposar de flor d’àrnica (Arnica montana) es manté constant. I en sectors com l’homeopatia, la demanda en concret és de producte silvestre recol·lectat del medi natural.

Actualment hi ha dues fonts d’aprovisionament d’Arnica montana: l’aprofitament silvestre, que és la més habitual, i el cultiu, que es coneix força bé a nivell tècnic però està limitat a petites àrees productives pel fet que té uns requeriments alts en mà d’obra.

Tenint en compte l’estat de conservació actual d’àrnica a Europa, qualsevol aprofitament que es pugui plantejar d’aquesta espècie ha de ser necessàriament sostenible, és a dir, que el fet de recol·lectar les flors d’àrnica ha de permetre mantenir o millorar la quantitat de plantes que hi ha al medi natural i en cap cas l’ha de fer disminuir.

Inicialment això implica conèixer el recurs disponible, responent a preguntes com “quantes plantes tenim?”, “quantes flors es poden collir?”, “com es reprodueix?” o “com es pot afavorir el seu desenvolupament?”. Però també requereix conèixer les possibles zones de recol·lecció permeses, així com respectar i aplicar unes normes bàsiques a l’hora de recol·lectar. En el cas de l’àrnica es recomana: - Collir només la meitat de les plantes que tenen tija de flor.

- Collir només 1 flor per cada tija de flor.

Per poder valorar les possibilitats de produir àrnica en volums comercials i de forma sostenible als Pirineus, durant l’any 2009 es va realitzar un estudi prenent com a referència la zona d’influència socioeconòmica (ZIS) del Parc Nacional1, donat que és una de les zones de distribució natural de l’àrnica a Catalunya on l’espècie hi està

més ben representada. En aquest estudi es van analitzar 4 aspectes bàsics que podien limitar el desenvolupament de l’activitat productiva: 1) característiques del recurs en estat silvestre.

2) característiques del mercat de flor d’àrnica a nivell nacional.

3) possibles condicionants legals, des de la protecció de l’espècie i de l’entorn fins als requeriments del producte final, i 4) condicionants socioeconòmics de la zona d’influència del Parc Nacional.

Els resultats de l’estudi descarten la recol·lecció silvestre sostenible com a possible font d’aprovisionament de matèria primera, principalment per la seva baixa productivitat, però també per possibles limitacions a nivell legal pel que fa a les àrees on seria possible dur-la a terme dins la zona d’influència socioeconòmica d’Aigüestortes, ja que els diferents usos que es poden fer d’aquest territori estan regulats.

Segons els resultats obtinguts, es pot dir que tot i que a Aigüestortes és freqüent trobar àrnica, habitualment creix en rodals dispersos o en petites àrees de menys de 1’5 ha. En aquestes zones, la densitat és de menys de 500 plantes florides per hectàrea, i la major part d’aquestes plantes només tenen 1 flor. Amb això i en condicions de recol·lecció silvestre sostenible, és a dir, collint només la meitat de les plantes florides i només 1 flor per planta, per a Aigüestortes s’estima un rendiment teòric de només 70 g/ha de flors en sec, valor que queda molt lluny dels 5 kg/ha d’altres zones tradicionalment recol·lectores o dels 550 kg/ha que s’obtenen quan es cultiva l’espècie. Amb el rendiment obtingut, si es considerés tota la superfície de la zona perifèrica de protecció del parc, és a dir, més de 26.700 hectàrees, només es podrien arribar a collir uns 21 kg de flors d’àrnica en sec a l’any!

Per una altra banda, a partir de l’anàlisi del mercat nacional, es va estimar que el consum d’Arnica montana al mercat espanyol al 2009 era de l’ordre de 1.000 kg a l’any.

1. Estudi promogut pel Centre de Desenvolupament Rural Integrat de Catalunya i realitzat gràcies al finançament rebut per Obra Social Caja Madrid i al suport tècnic de l’Àrea de Productes Secundaris del Bosc del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i de la Unitat de Farmacologia i Farmacognòsia de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i amb la col·laboració del Parc Nacional.

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

9

producció sostenible d’àrnica: recol·lecció o cultiu?

Donat que no seria recomanable realitzar un aprofitament silvestre sostenible, el cultiu d’àrnica en petites superfícies seria una bona alternativa productiva per tal de donar resposta a aquest nivell de consum, que es pot considerar relativament baix. Cultiu per diverses raons: perquè es coneix bé en altres països i fins i tot aquí existeix una experiència a Taüll; perquè els rendiments que es poden obtenir són majors i més fàcils d’aconseguir que en recol·lecció silvestre; perquè es pot disposar d’un producte final homogeni; i perquè es pot oferir una continuïtat d’aprovisionament, cosa que permet gestionar millor la matèria primera. I petites superfícies perquè les necessitats de mà d’obra del cultiu i del processat de la matèria primera són altes, de manera que petites produccions són més adaptables a la realitat del sector agrícola i ramader de la zona, poc habituat a assumir riscos econòmics excessivament elevats.

Altres recomanacions derivades de l’estudi són la producció ecològica i l’elaboració de productes finals, ja que això permet aconseguir productes d’elevada qualitat i amb un valor afegit més gran.

Si es volgués establir un cultiu d’àrnica a la zona d’influència socioeconòmica d’Aigüestortes, o a qualsevol altra zona dels Pirineus, seria convenient que s’utilitzés material vegetal local, és a dir, provinent de llavors de les muntanyes properes a les parcel·les de cultiu. D’aquesta manera s’evita la introducció de material vegetal forani més o menys seleccionat, que a la llarga podria desplaçar els genotips locals i, per una altra banda, les parcel·les de cultiu poden esdevenir una mena de “reserves d’àrnica local”.

Això vindria reforçat pel fet que la flor d’àrnica local és de bona qualitat medicinal i que les llavors i rizomes tenen una bona capacitat de germinació i de rebrot.

Aquests factors són bàsics per a poder plantejar la posada en cultiu de qualsevol espècie medicinal. A partir d’aquí, és necessari plantejar i tutorar convenientment un mínim procés de domesticació, que hauria de servir per testar i conèixer els rendiments potencials dels genotips locals en les condicions de les parcel·les de cultiu de la zona, que poden variar respecte a les de l’entorn d’on són originaris.

A banda de la posada en cultiu, cal fer una consideració final sobre l’aprofitament silvestre. I és que, poc o molt, cada any hi haurà alguna família, grup d’amics o algun coneixedor de les herbes, que pujaran a collir flor per preparar la seva ampolla d’oli o d’alcohol d’àrnica.

Aquesta recol·lecció d’”autoconsum” és difícil de prohibir o de regular, però sí que es pot seguir i millorar si cal.

Convindria establir un mètode de seguiment periòdic que permetés, en primer lloc, conèixer en quina situació es troben actualment les poblacions silvestres d’àrnica.

En segon lloc, aquest seguiment hauria de permetre determinar de forma senzilla l’evolució de l’estat de conservació de les poblacions silvestres actuals i, en cas que fos necessari, prendre les mesures oportunes per a millorar-lo. Igualment seria molt convenient conèixer bé els recol·lectors i saber com es cull l’àrnica actualment, per poder corregir possibles pràctiques que puguin resultar negatives per a la conservació d’aquesta planta tan estimada.

Roser Melero i Vilella Tècnica de l’Àrea de Productes Secundaris del Bosc del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

10

entrevista els ankli,

precursors del termalisme És difícil imaginar que a finals del segle XIX un balneari de la categoria del de Caldes de Boí no interessés a ningú però la veritat és que solament una persona va apostar per uns banys amb probablement les aigües més velles dels Pirineus. Així, els banys termals passarien de mans de la Diputació de Lleida al besavi de l’actual propietari, Walter Jorge Ankli, que conjuntament amb la seua germana Maria José i altres familiars, formen part d’una apassionant història que es desenvoluparà entre els enllaços de famílies de la Ribagorça i Suïssa, i els esdeveniments de diverses etapes molt agitades de la pròpia història del país. En aquesta entrevista Tito Ankli ens desvetlla alguns dels secrets de les 37 fonts d’aigües mineromedicinals que li han merescut entrar al Llibre Guinness de Rècords Mundials, i també ens dóna detalls fins ara no revelats

sobre personatges famosos i fets històrics que han tingut lloc a Caldes en les darreres dècades. Uns temps en què Franco s’allotjava a la Farga amb un seguici que omplia totes les golfes i quadres mentre els ministres i enginyers redactaven els famosos Planes de Desarrollo. Uns temps en què els germans Bultó feien la primera pujada motoritzada a la zona a cavall d’una Montesa quan encara no hi arribava la carretera actual o es pescaven les truites més grosses a l’estany de Dellui. Uns temps en què també es van prendre grans decisions que afectarien el futur de la Vall de Boí, com la ubicació de les pistes d’esquí, amb una primera proposta, mai executada, del seu propi pare, Walter Ankli, a Llubriqueto i amb un telecabina que havia de pujar a les pistes des del mateix Balneari... Uns temps que val la pena redescobrir!

ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

11

Família Bultó amb monteses a Caldes (principis dels 50)

els ankli, precursors del termalisme On comença la vinculació de la teua família amb els Banys de Caldes?

El meu besavi, Federico Vallmitjana, joier a Barcelona, els compra a la Diputació de Lleida al 1896. Ho fa en una subhasta en què sortien lots de propietats que havien estat desamortitzades durant aquell segle XIX als capellans.

Subhastes anteriors havien quedat desertes ja que arribar en aquells temps a la vall de Boí no era gens fàcil. La carretera més pròxima era a 2 dies i havies de travessar el port de Rus per arribar a Caldes. No interessava a ningú!

Però abans de la compra, qui gestionava els Banys?

L’Església. Hi havia una institució que es deia la Consòrcia, formada per gent dels pobles de la zona i capellans del Bisbat de la Seu d’Urgell. Els monjos que vivien aquí ja feien funcionar una espècie de balneari molt rudimentari on els malalts venien i pagaven el que podien. La vida dels monjos era molt austera. Als bancals de darrere del Balneari, que avui són plens d’avellaners, hi sembraven patates –extraordinàriament bones– i blat. Hi ha fotos antigues on veus el blat assecant-se. I d’aquesta agricultura de subsistència malvivien. Imagineu com devia ser, en aquells temps, passar l’hivern sense electricitat.

A la mort de Federico Vallmitjana... deixa 3/5 parts del Balneari a la meua padrina Ignacia Vallmitjana i les altres 2/5 parts als altres dos fills. Ignacia es casa amb Celso Joaniquet, fill de Forcat, un noi diuen molt guapo que l’anava a festejar, a cavall, creuant pel port de Gelada. Es casen a Barcelona, se’n van a viure a Madrid on ell treballa d’advocat i tenen una filla, la meua mare, Maria José Joaniquet, que es casarà amb el suís, el meu pare Walter Ankli.

Com arriba el teu pare a Espanya?

Havia començat a treballar molt a prop del poble d’on era originari a Suïssa, Zullwil, vora Basilea, en una fàbrica primer com a aprenent i després com a tècnic. Més endavant l’envien a Barcelona per solucionar uns problemes tècnics, s’enamora d’un país que considera políticament estable i comença el seu petit negoci poc abans de la guerra, creant a Montcada i Reixach, a Mas Rampinyo, l’empresa

Aismalíbar (1934). Demana diners prestats a uns parents perquè no tenia capital però llavors esclata la guerra.

Sobreviu a la mateixa i el boom econòmic comença poc després.

Per què es produeix aquest creixement tan espectacular de l’empresa en acabar la guerra?

Perquè venen uns materials que solament fabriquen ells: plaques de coure per circuits elèctrics, cables i aïllants, fils esmaltats... El meu pare tenia una capacitat de treball i una intel·ligència fora del normal.

Una autèntica fàbrica de somnis!

Efectivament l’empresa té, més enllà de la part productiva, una part d’obra social innovadora pels temps que corrien. Construeix habitatges pel personal i crea un club social com a espai d’oci pels empleats. L’empresa creix i creix... i arriba a tenir un equip de bàsquet, el Club Baloncesto Aismalíbar de Montcada, per on passaran jugadors tan famosos com Emiliano o Nino Buscató, i que durant la dècada dels 50 i dels 60 estarà entre els millors equips d’Espanya. Fins i tot l’any 1959 l’empresa serà el patrocinador oficial de la Vuelta Ciclista a España amb un material plàstic que farà furor els anys següents: la fòrmica.

La primera visita a la vall de Boí es produeix als anys 50.

Si, ell puja cap als Pirineus i la vall de Boí li recorda molt i molt el seu país, Suïssa. Compra les 2/5 parts dels germans de la meua padrina amb la qual cosa la totalitat del negoci queda en mans de la padrina i d’ell. Comença llavors a invertir en el Balneari i fa aquest edifici on es trobem ara mateix, l’Hotel Manantial (1956) i les piscines. Es milloren els banys que estaven molt descuidats i es fa, en general, una inversió fortíssima que no es justificava per la rendibilitat sinó més bé per l’amor a l’art i a una situació financera còmoda. Al meu pare li agradaven molts les obres i venia tots els dissabtes, l’encantava!. S’aixecava a les 5 del matí i arribava al Balneari, al més aviat possible, feia el seguiment de les obres amb els arquitectes i enginyers, menjava i se’n tornava cap a Barcelona amb el xofer. I així es va anar ampliant i modernitzant el Balneari.

ß

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els ankli, precursors del termalisme De quins altres projectes sents parlar al teu pare?

De fer una estació d’esquí però no on hi ha actualment Boí-Taüll sinó aquí dalt, a la vall dels estanys Roi. És una vall ampla i en un primer moment es va pensar a construir un telefèric que uniria el Balneari amb el pla de la Sallent però evidentment mai no es va arribar a fer. A principis dels anys 70, Joan Ventosa –propietari encara de totes aquestes muntanyes–, l’Automòbil Club de Catalunya i el meu pare volien desenvolupar un altre projecte d’estació d’esquí però la ubicació no va ser l’adequada. Els primers pilars dels remuntadors es van ficar a Torllussà però poc després es van traslladar a l’actual emplaçament. L’indret adequat, però, hauria estat la vall del port de Rus, una vall ampla i llarga, sense arbres, però es va descobrir massa tard. L’accés hauria estat per aquella corba tan obaga que hi ha després del Pla de l’Ermita i després amb un telefèric, cap a dalt! Per a mi era el lloc ideal i també ara quan es va parlar d’ampliar l’espai esquiable de l’actual estació.

Crec que s’hauria convertit en una de les millors estacions d’Espanya de llarg! Però la pressió dels verds perquè no es fes res, ja que era Preparc, va parar definitivament un projecte on no hi havia construccions d’envergadura.

Coneixes altres projectes de l’estació d’esquí abans del definitiu?

Sí, vam fer una nova societat, de la qual vaig ser conseller des del primer dia i que va treballar en un altre projecte molt bonic i imaginatiu, potser no molt realista, de com havia de ser l’estació d’esquí. Es plantejava la construcció d’un seguit de pletes, tipus Baqueira, amb casetes petites, de caire elitista, però quan es va presentar a la Generalitat van dir que allò no responia a un turisme social i es va optar per construccions, tipus moscovita, de grans edificis. Per tant, no van acceptar el projecte de les pletes amb casetes i el resultat és el que poden veure avui, el Cuc, edificis de molt poca qualitat, cosa que ha acabat repercutint negativament en l’esdevenir de l’Estació. La veritat és que mai va ser rendible i quasi tothom hi va perdre diners. Encara en

12

Hotel Manantial

sóc accionista minoritari a pesar que la col·laboració amb el Balneari és escassa. Pensar que l’estació termal faci la competència a l’estació d’esquí, o a l’inrevés, és un error.

Com més empreses fortes hi hagi al territori, més vida!

Durant l’època de les hidroelèctriques, el teu pare no hi va veure també un nou terreny per diversificar els negocis?

No! L’ENHER era una empresa de l’Estat i més d’un plet vam tenir amb ells. Nosaltres teníem un salt d’aigua per fer-nos l’electricitat, amb un canal que arribava des del riu, però quan hi havia una tronada era un desastre: entrava massa aigua, el canal s’omplia de troncs, i de vegades se’ns havien arribat a fondre quasi totes les bombetes del Balneari. ¡Un calvari! Molts anys després vam aconseguir que se’ns compensessin aquests drets. Cal tenir present que als anys 50 nosaltres érem pràcticament autosuficients. Al principi de la temporada compràvem 200 corders, ens fèiem el pa, teníem tocinos que s’engreixaven de les sobres del menjar dels nostres clients i que veníem a final de temporada...

Tinc un record meravellós i molt entranyable d’aquella època, dels estius que passàvem a Caldes! Era una aventura constant! Sortida de Barcelona a les 9 del matí, dinar a Balaguer i arribada al Balneari per la tarda. Ens marejàvem 20 vegades –els Brucs, la Panadella...– i quan arribàvem a la vall de Boí i es veia Cardet, ens obligaven a posar-nos el jersei fins que arribàvem a Caldes.

Franco va estar al Balneari?

Ell s’estava a la Farga però se’l va convidar a visitar el Balneari i ho va fer en més d’una ocasió. Els que si menjaven i dormien eren els que van acompanyar i treballar en la elaboració dels famosos Planes de Desarrollo del ministre Laureano López Rodó: altres ministres i polítics, militars, governadors, alcaldes de ciutats importants com Madrid...

A més a més, el lloc estava molt ben protegit per prevenir possibles atemptats donades les muntanyes dels voltants.

Cada cop que venia Franco l’Hotel era envaït per un exèrcit de soldats, que moltes vegades dormien amuntegats a les golfes del Caldes com si fos la guerra.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

13

els ankli, precursors del termalisme Quins records tens d’Aigüestortes?

Quan era permès, la carretera del Portarró l’havia pujat en moto, quan ningú et deia res. Però sobretot recordo que pujàvem a Aigüestortes amb el meu pare en camió, carregats de menjar i de truites comprades a pescadors d’allí, i podíem ser 20 o 30 dinant. Anar a pescar a Dellui era meravellós. Hi havia unes truites immenses, molt grans!

Ara imagino que deuen ser monstruoses!

Què en saps dels orígens del Parc?

Jo crec que es va crear per fer la punyeta al Ventosa!

Tampoc tenia molt sentit que ell fos el propietari d’una finca tan gran. Sembla ser que el propietari anterior era el Conde Delamarre i com durant molts anys no havia pagat els impostos, algú altre els va pagar i es va quedar amb la propietat d’aquelles valls i muntanyes. Nosaltres també vam haver de pleitejar –el meu padrí era advocat– amb els Ventosa per determinar on començava i on acabaven les nostres propietats... Era una finca de mils d’hectàrees, que en aquells temps ningú imaginava el valor que acabaria tenint, propietat d’un comte francès que no venia mai. Jo coneixia la finca mil vegades millor que ells perquè m’havia enfilat per totes les muntanyes i pics. Era absurd tenir una finca així!

Quan vau adquirir els Banys vau trobar documents antics de valor històric?

Tinc una col·lecció de mapes antics de Catalunya i la Mare de Déu de Caldes ja surt en alguns d’antiquíssims. Quant a la utilització de romans dels Banys és probable que fos així ja que eren molt afeccionats al termalisme i molt a prop d’aquí, durant les obres hidroelèctriques de mitjans del segle XX, es van trobar monedes d’emperadors dels primers segles de la nostra era. Ara bé, dir com diuen alguns, que Pompei es va banyar aquí... és molt dir. Evidències arqueològiques clares no n’hi ha però per sobre de l’hotel Caldes es troba una edificació molt antiga amb un bany d’aigua calenta. Té 2.000 anys? Ho dubto! En canvi als banys de Les, a la val d’Aran, sí que vam trobar una pedra dedicada a la deessa Lex. El termalisme a la val d’Aran, a Bagnères de Luishon –com el seu nom indica– és més evident i continuat així com en altres banys del vessant atlàntic dels Pirineus. Cal recordar, per exemple, que de

París a Luishon hi havia un tren a l’any 1850 que els permetia arribar en un dia i mig.

El segle XIX es clau pel desenvolupament del termalisme!

Tota aquesta zona del sud de França, des de Pau fins aquí, es va posar de moda durant l’època del colonialisme anglès i francès. Per què? Perquè els militars i els funcionaris que treballaven a l’Índia, a l’Àfrica... quan tornaven al seu país venien fins aquí per fer salut i recuperar-se. ¡Molts balnearis eren la Marbella o el Torremolinos del moment!

A més hi venien també personatges de les millors famílies i més riques del món: prínceps russos i altres aristòcrates europeus. Solament cal veure, per exemple, a Luishon, les cases o palauets que encara hi ha avui en dia, el Casino, l’hotel de Superbagnères que quan es va fer devia ser espectacular de veure’l. Tota aquesta zona tenia comunicació directa amb la capital d’Europa, que era París. I també estava ple d’anglesos! Els agradava més el clima sec dels Pirineus que l’humit d’Anglaterra.

Quin és el moment que Caldes comença a coneixes?

Venir a la vall de Boí, abans de la construcció de la carretera als anys 50 del segle passat, era com anar avui en dia a peu a l’Afganistan. Els primers excursionistes francesos, els viatges organitzats des del Centre Excursionista de Catalunya, les missions arqueològiques de descoberta d’un romànic en perill de desaparèixer o ser venut per quatre pessetes van ser les primeres incursions a un territori desconegut. En els llocs on es concentrava la gent, hi havia més possibilitats de propagació de malalties. Per això, esglésies i ermites s’encalaven per eliminar gèrmens i bacteris, el que va ajudar a protegir el ric patrimoni romànic existent. Parlant de malalties, al ser una vall tancada, hi havia un problema molt greu de consanguinitat, és a dir, la genètica no es renovava molt. Un fill del meu besavi va venir amb el famós pintor Nonell i l’artista es va dedicar a fer una sèrie de pintures, que va titular “Los cretinos de Boí”, on es reflexa aquesta problemàtica genètica recurrent, en aquells temps, en moltes valls pirinenques. Amb la construcció de la carretera de la vall de Boí arriba també sang nova d’Andalusia, Galícia, Extremadura i quasi et diria es forja com una nova raça. És un moment fonamental en la història recent de la Vall!

ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

14

Walter Ankli

els ankli, precursors del termalisme Com veus, a partir de llavors, el termalisme?

Com un fenomen espectacular! La varietat d’aigües que tenen els Banys és brutal i per això avui en dia estem al llibre Guiness de rècords! És un lloc, on les muntanyes escarpades de pissarres i granits que ens rodegen, són plenes de clivelles profundes per on l’aigua entra i surt, amb períodes de circulació de cents i a vegades de mils d’anys. Aigües que van absorbint minerals en quantitats molt petites, el que les fa diferents d’altres que són més pluvials o que tenen un període de contacte amb els minerals molt curt. Les fonts les trobem als dos vessants de la vall del Balneari però més abundants a la solana que a l’obaga, i els diferents ramals es van barrejant amb aigües menys profundes. Les més ferruginoses deuen venir dels estanys Roi i les muntanyes que els envolten. Tanmateix, el termalisme, avui en dia, es troba en un moment crític!

Per què?

L’aparició del fenomen d’hotels amb spa ha enverinat l’ambient ja que es presenten com a falsos balnearis.

Molts són balnearis urbans amb aigües que no són bones per molt depurades que estiguin. S’ha creat una gran confusió, la pròpia Administració no ha fet el suficient per resoldre el problema i ens toca lluitar constantment per explicar-ho. L’aigua ha d’estar declarada mineromedicinal, un procés llarg, complicat i costós; s’ha de demostrar que les aigües serveixen per curar malalties i no pots tenir un Balneari sense metge! Per complicar-ho més, estàs sotmès a les competències de la Confederación Hidrográfica de l’Ebre, de l’Agència Catalana de l’Aigua i com l’aigua és un bé miner també intervenen els de Mines. És com si fos or, plata, petroli... com que està sota terra!

Tots aquests falsos balnearis, en canvi, no tenen aquests seguiments tan feixucs. Juguen al mateix però enganyant la gent dient que fan salut. No és veritat! Faràs esport, serà divertit però no faràs salut! Aquí les aigües sulfuroses està demostrat que són bones per la pell, amb el fang et fan menys mal les articulacions, les estufes naturals. Això és de veritat, aquí fas salut!

Quines diferències hi ha amb els banys de Tredós i els de Les? A Les tenim unes termes en les quals precisament estem ara en aquest procés feixuc de declaració com a aigües mineromedicinals. L’aigua és sulfurosa, molt sulfurosa, situada a 300 metres de profunditat. Surten uns 16.000 litres l’hora a 3.5 kg de pressió. Fins i tot fem un tractament amb caviar! Els de Tredós estan situats en un lloc meravellós, a la vall d’Aiguamòg. Quan el vaig comprar, estava totalment abandonat i vaig tardar tres o quatre anys a arranjar-lo. És també aigua sulfurosa que surt de forma natural.

Estàs també darrere del nou projecte de recuperació dels banys d’Arties?

No! Estic molt cansat de les dificultats que hi ha en aquest país per tirar endavant un negoci com és un Balneari. Crec que en primer moment hi era gent de la pròpia Val d’Aran i també del Pallars interessats a tirar endavant el projecte però no es van posar d’acord i finalment ho van vendre a un grup d’inversions que volen fer un hotel de luxe i altres actuacions immobiliàries. Però de moment no hi ha res! Si ho hagués comprat jo ja estaria en marxa, això segur. Vaig estar molt a prop de fer-ho!

La planta embotelladora quan es fa?

A l’actual sala polivalent és on els meus padrins van construir la primera planta embotelladora. Al seu moment es van portar molts camions de terra per anivellar el terreny.

L’aigua de Caldes, envasada a la font del Bou i transportada en cavalleries ja s’havia venut a Barcelona als anys vint en una oficina al passeig de Gràcia. Sortia anunciada a la revista del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).

Quin és, per tant, el futur dels balnearis i del termalisme als Pirineus?

La situació, com deia abans, és complicada per aquesta competència deslleial dels spa. L’Administració hauria de saber diferenciar bé un balneari d’altres negocis termals.

Per exemple, en fulletons de publicitat sota el títol de wellness barreja balnearis amb spas. Nosaltres no volem estar amb ells; som un producte diferent i de qualitat.

ß

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els ankli, precursors del termalisme Quins projectes tens pel Balneari?

Un és crear una sala de convencions per capacitat per vora 180 persones perquè fa falta a una vall com la nostra.

D’altra banda, sóc molt afeccionat als cotxes i m’agradaria portar-ne alguns aquí (ara els tinc a Les) per fer un museu important però de nou l’Administració no ha estat per la labor. Per això, si ens donen una subvenció per arranjar els garatges del costat de la carretera portaria alguns d’aquests cotxes i motos dels nostres avantpassats per donar un atractiu més a la vall.

Una visió de futur de la vall de Boí...

El problema ara són les pistes. Ara bé, el Balneari sempre hi serà! És únic! En conec i n’he visitat molts però com aquest no n’hi ha cap! Ens hem recolzat, doncs, en el termalisme, en el romànic, en les pistes, en el territori. Hem de millorar la integració paisatgística de les infrastructures hidroelèctriques amb aquests paisatges espectaculars. També l’excursionisme amb tot terreny ben fet i regulat seria un atractiu turístic molt important. Un circuit meravellós és per la muntanya de Durro i sortir a les pistes d’esquí.

I del Parc Nacional en concret?

Doncs que quan no era Parc Nacional es conservava més natural perquè no venia tanta gent! Un exemple pràctic: si ens miréssim el Parc a vol d’ocell sembla que, quan acaba l’estiu, ha nevat. Són els mocadors de paper que la gent utilitza durant la visita. Per què no hi ha més lavabos a les zones més visitades? Per què no es pot anar en cavall pel Parc si ha estat un sistema de transport tradicional fins no fa gaires anys? Què no és natural el cavall? No hi han estat sempre? Són coses difícils d’entendre! Fins i tot crec que s’hauria de deixar pescar de forma controlada, com un atractiu turístic, en alguns estanys! A més aquestes truites, de forma natural, no hi eren en molts d’aquests estanys. Les hi van portar! Les truites sempre han tingut depredadors: els óssos, les llúdrigues o els pescadors s’encarregaven de regular la seva població. Ara si no es permet la pesca acabarem tenint veritables monstres! Crec a més que el Parc s’hauria d’ampliar cap a la val d’Aran; se’m fa estrany que el circ de Colomès no sigui Parc Nacional!

15

Estany de Llebreta

Uns darrers secrets per acabar. Una muntanya...

Comalesbienes perquè es veu Caldes, exactament, des del pic de Comalesbienes; des de la Punta Alta, no es veu! És una muntanya que està sola. I la Punta Alta és un pic pic!!!

Una travessa!

Des dels banys de Tredós fins a Caldes pel port de Colomès, no pel port de Caldes ni pel d’Arties. Pel de Colomès! I de Tredós a Caldes i no a l’inrevés perquè quan corones el port i veus sota teu l’estany Negre i els altres estanys, és una passada total!

Un animal!

Un animal que he vist molt poques vegades: el gat fer!

L’única vegada que n’he vist un ha estat, aquí baix, vora la cascada de la Sallent. Els galls fers també són divertits de veure. No acabo d’entendre aquesta mitificació que era tan difícil caçar-los ja que molts cops els he vist de molt a prop, per exemple, per la zona de Llubriqueto. Recordo un altre dia que me’n va sortir un al Long de Tredós, de pràcticament les cames. I també la truita, la truita de veritat! No la fario d’ara sinó la fario d’abans. No sé si encara en deu quedar alguna!

Un refugi!

El que hi havia al costat del Ventosa i Calvell! Jo vaig fer un contracte amb l’ENHER pel qual me’l llogaven per 50 anys però el Parc Nacional no estava per la labor. Estava situat en un lloc molt bonic. En canvi em sembla molt bé que hagin tret la Residència de Cavallers perquè s’havia convertit en un lloc brut i lleig de la vall.

La família Ankli no hi ha dubte que ha suposat un punt d’inflexió clau en el desenvolupament del termalisme als Pirineus en els darrers 100 anys. Un termalisme tradicional i autèntic que lluita desesperadament davant nous productes i ofertes de lleure relacionades amb l’aigua. Tanmateix Caldes, el Balneari, els Banys... són avui en dia el referent més important del turisme de salut de l’alta muntanya pirinenca envoltat, a més a més, d’un entorn natural i cultural únic com és la vall de Boí.

Josepmaria Rispa Pifarré i Meritxell Centeno Magí

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

16

Teix en fruit

noticiari Nous teixos a la vall de Besiberri Els darrers mesos, el Parc i el Cos d’Agents Rurals de l’Alta Ribagorça han fet diverses prospeccions al bosc de Besiberri cercant poblacions aïllades de teixos (Taxus baccata) citades en antigues tales de fusta de la zona. El resultat de la recerca ha estat de 22 individus i 1 arbrissó. La feina però no es dóna per acabada ja que encara queda molt bosc per explorar i és probable que es trobin més arbres. Antigament, el teix es va explotar de forma excessiva, donada la bona qualitat de la seva fusta, per la qual cosa és espècie protegida des de 1984. L’existència del teix és rara en aquestes contrades i acostuma a créixer de forma aïllada, així que rarament forma poblacions amb nombrosos individus. Aquest aïllament, junt amb el fet de ser una espècie dioica, és a dir, que els òrgans reproductors femenins i masculins es troben en individus separats, dificulta la pol·linització i, per tant, la supervivència d’aquest arbre singular. Com a curiositat cal destacar-ne la seva toxicitat, ja que totes les parts de l’arbre són tòxiques excepte l’aril, un fals fruit de color vermell que atreu a espècies com el tord o la geneta que, menjant-se’l, acaben sent dispersors de llavors.

Primera campanya de juniors rangers Els 11 joves participants del programa Junior Ranger, de l’IES del Pont de Suert, han acabat molt satisfactòriament les activitats que s’han anat desenvolupant des de l’inici de l’estiu. Aquestes han permès mostrar les tasques de les diferents unitats de funcionament del Parc (ús públic, vigilància, medi natural,...) i en alguns casos fins i tot participar-hi activament com és el cas de la campanya de retirada de deixalles, dirigida per la brigada de manteniment o l’inici del seguiment de l’estat de conservació d’una

petita població de teixos al sector de la vall de Barravés.

Cada activitat s’ha dut a terme en una vall diferent del Parc, portant així als joves a un millor coneixement del territori a peu. A finals d’agost, 4 junior rangers van participar en una trobada al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà on van explicar la seva experiència a un grup de joves empordanesos interessats a engegar el mateix programa. Amb aquestes primeres passes dels nostres voluntaris esperem anar obrint un nou camí cap a la participació directa dels joves de la comarca en el Parc i l’aportació d’una nova visió del paisatge que els envolta.

Dia mundial dels ocells Enguany hem tornat a celebrar el Dia Mundial dels Ocells amb una nova proposta d’activitats relacionades amb el món de les aus, obtenint uns resultats de participació força satisfactoris. El dia 2 d’octubre es va celebrar a la vall d’Àssua, coincidint un any més amb la fira ramadera de Llessui, una activitat infantil protagonitzada per un conte d’ocells amb ombres xineses i un taller de fimo (plastilina), amb la participació d’una trentena de persones, entre pares, mares i nens. El dia 9 d’octubre es va realitzar un itinerari ornitològic, des de la Casa del Parc d’Espot, pel poble i bosc de Son i des del centre d’informació de Senet altres dos: un de nivell d’iniciació i un altre d’avançat, per diferents sectors de la vall de Barravés . Les tres rutes, amb prop de 30 participants, van estar guiades per ornitòlegs experts amb l’objectiu de detectar la presència d’aus de la zona ja sia per identificació del cant o per observació directa. Cal destacar que els participants dels itineraris de Senet van tenir la sort de presenciar l’espectacle del dia: el pas migratori de milers d’orenetes cuablanca (Delichon urbica) i vulgar (Hirundo rustica) que, volant baix, fugien del fred cap al sud!

ß

noticiari

ß

Segell del Parc La Fábrica Nacional de Moneda y Timbre ha editat al llarg de l’any 2010 una sèrie dedicada als espais naturals de l’Estat espanyol. A principis d’octubre van aparèixer al mercat filatèlic els tres darrers segells de la col·lecció, que inclouen un del Parc, representat per una imatge de l’estany de Llebreta i un safrà de muntanya. La sèrie difon diferents àrees protegides de la geografia espanyola declarades d’interès especial pel seu alt valor ecològic.

Juntament amb el Parc, la col·lecció consta d’onze segells més del Parque Natural de las Sierras de Cazorla, Segura y Las Villas, el Parque Nacional de Garajonay, l’Espacio Natural de Doñana, el Parque Nacional de Picos de Europa, el Parque Nacional de Monfragüe, el Parque Nacional de Sierra Nevada, el Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido, el Parque Nacional del Teide, el Parque Natural Lago de Sanabria, el Parque Nacional del Archipiélago de Cabrera i el Parque Natural de Cabo de Gata - Níjar. Cada segell, amb valor de 0,45€ té una tirada de 320.000 exemplars i la sèrie s’han editat també en format llibre.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Les millors fotos de 2010 Una de les activitats més veteranes del Parc, el concurs de fotografia, es va resoldre a finals de novembre en la seva 17a edició. Amb 102 participants i un total de 212 fotografies presentades, el jurat format pels fotògrafs Antoni Añó, Jep de Moner i la directora-conservadora del Parc, Mercè Aniz, va decidir els guardonats d’aquest concurs. El joc de

17

bitlles i les tradicionals falles de Regina Rodrigues van ser mereixedores del primer premi, seguides pels paisatges boscosos d’Elisenda Casals, que es va endur el segon premi. La fotografia d’un apagallums va donar a Juani Ruz el tercer premi, mentre que la trilogia Flora d’Elisa Nuñez queda guardonada amb el quart premi. Una impressionant fotografia d’uns Encantats reflexats a Sant Maurici otorgà a en Manuel Mata el cinquè premi. Els accèsits Els Encantats (millor foto de fauna o flora) i Els Minairons (millor fotografia d’activitats tradicionals o costums de l’àrea d’influència) van ser per a Carlos García i Joaquim Valls respectivament per les fotografies: Realitats, estrelles silvestres (trilogia) i No hi manca de res. En el programa d’activitats d’enguany s’indiquen els llocs i les dates d’exposició de les fotografies premiades i una selecció dels participants. Per a més informació podeu consultar l’acta del concurs i els pseudònims dels participants a la pàgina web del Parc.

Se celebra el VI Simposi d’Espais Naturals Protegits de Muntanya i Qualitat Sota el lema Biodiversitat i qualitat per conviure amb la natura es va celebrar una nova edició del Simposi d’Espais Naturals Protegits de Muntanya i Qualitat. Enguany va ser Espot el poble amfitrió de ponents i assistents els passats dies 13, 14 i 15 d’octubre. Va comptar amb més de 15 ponències al llarg de tres jornades. Cada jornada comptava amb una taula rodona monogràfica amb presentacions específiques sobre participació ciutadana,

noticiari

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

plans de desenvolupament en espais naturals protegits i el sector primari en el desenvolupament sostenible dels espais naturals de muntanya. Amb l’objectiu de reunir aquells agents implicats en la gestió d’aquests espais, ja siguin experts o del territori, el programa del Simposi va fer incidència en experiències sobre la qualitat de la visita en parcs nacionals de l’Estat espanyol, plans estratègics, de participació i de desenvolupament i nous mecanismes de finançament. Es va posar èmfasi en aquelles actuacions que reverteixen en desenvolupament i benefici a la població de les zones d’influència dels espais naturals protegits. També aprofitant la celebració aquest 2010 de l’Any Internacional de la Biodiversitat, es van presentar projectes de conservació de la natura que esdevenen nous sistemes de desenvolupament rural. El simposi vol esdevenir un medi de promoció, difusió i coneixement de noves possibilitats a l’hora d’aplicar mitjans per a la sostenibilitat sense renunciar al desenvolupament rural dins del marc de conservació dels espais naturals protegits i els recursos naturals. Més endavant i com a conclusió final es publicaran, en format llibre, les actes d’aquesta sisena edició del Simposi.

Taüllorgànics premiada Aquesta empresa de Taüll dedicada a la producció comercial d’àrnica i altres espècies vegetals ha obtingut un dels 20 premis que el Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino concedeix dins de la convocatòria de premis a l’Excel·lència en la Innovació per a Dones Rurals.

Cal recordar que el Parc Nacional, a través de la seua línia d’ajuts a la zona d’influència socioeconòmica, ha subvencionat aquests projectes. Donar l’enhorabona a Anna Sirvent

Llengua de cèrvol

i tot el seu equip per aquest premi que és un recolzament més a la seva tasca innovadora envers l’aprofitament sostenible dels recursos, en aquest cas, botànics de la Vall.

Noves espècies vegetals Dues noves espècies han estat localitzades els darrers mesos en el territori del Parc. Una, Epipogium aphyllum és una espècie molt rara d’orquídia que ha estat inclosa al annex I del decret de la flora amenaçada de Catalunya amb la categoria d’espècie en perill d’extinció. Es tracta d’una espècie que s’alimenta de matèria orgànica, com els fongs, sense clorofil·la i gairebé sense fulles, pròpia dels boscos de faig o avet. És una espècie poc aparent, amb requeriments ambientals molt especials i que a més no floreix cada any. L’altra, Phyllitis scolopendrium, més coneguda com a llengua de cèrvol, herba melsera o herba freixurera, és una falguera de fulles senceres i lanceolades d’un color verd brillant mol vistós que viu en racons ombrívols i humits. Un cop més, el Parc ens continua sorprenent amb la descoberta de noves espècies que reforcen encara més la diversitat vegetal de l’alta muntanya.

Jornades sobre seguiment ecològic a llarg termini en espais naturals Els dies 20, 21 i 22 d’octubre de 2010 es van celebrar les “Jornadas sobre seguimiento ecológico a largo plazo en espacios naturales. El papel de la investigación y la gestión”. Les Jornades es van realitzar a Ca de Simamet, la casa del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a Boí. El node LTER-Aigüestortes, en què el Parc hi participa, s’ha encarregat de l’organització. Les institucions que han patrocinat les Jornades són l’Organismo Autónomo Parques Nacionales, la xarxa LTER-Spain, el

18 Participants de les Jornades del Node LTER- Aiguestortes al Portarró d’Espot

Camí del refugi Josep Maria Blanc

noticiari

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Millora d’un tram del camí del refugi Josep Maria Blanc al refugi de la Colomina Aquest camí és d’un tram del GR-11-21, que també forma part de l’itinerari Camins Vius, així com de la ruta

19

Carros de Foc. És un camí força freqüentat. En el tram entre la presa de l’estany Negre de Peguera i l’estany de la Coveta, d’uns 1.000 m. el camí passa per una força escarpada, que el feien perillós i difícil, més ara quan s’ha incrementat força la freqüentació i també que el perfil de les persones que ara fan aquest camí, no és exclusivament l’excursionista experimentat de fa uns anys. La millora del camí ha consistit en realitzar graons de pedra per facilitar el pas de punts difícils i en 2 llocs s’hi han instal·lat passamans de ferro per poder assegurar-se amb les mans.

Nou museu del pirineisme Durant el mes de desembre ha obert les seues portes Pyrenmuseu, el primer museu del pirineisme a la val d’Aran.

Situat al poble de Salardú, i en concret al refugi Rosta, aquest nou equipament ens ofereix, més enllà de menjar i allotjament, un apassionant recorregut pels segles XIX i XX de la mà dels primers exploradors i pioners del Pirineus.

Schrader, Gourdon, Estasen, Soler i fins i tot Alfons XIII són alguns dels personatges sobre els quals trobarem documentació escrita i gràfica de gran interès.

Fotografia cedida per Manel Rocher

ß

Comité Diversitas i l’Associació per al Desenvolupament de la Ribagorça Romànica. Les jornades van comptar amb prop de 70 assistents convidats, entre els quals hi havia representants de bona part dels parcs nacionals espanyols, així com d’altres àrees naturals protegides. Així mateix, hi havia representació de tots els nodes que, hores d’ara, formen la xarxa LTER-Spain i d’altres llocs que han manifestat interès a adherir-se a ella. Finalment, també van participar investigadors que, tot i no estar lligats formalment a LTER, treballen en temes relacionats amb la recerca ecològica a llarg termini. Els dos objectius d’aquestes Jornades eren, d’una banda, aprofundir en la relació ciència-gestió en els espais naturals, posant de manifest les necessitats de cadascuna d’elles i les possibles aportacions mútues i, d’una altra, donar a conèixer els continguts científics de la proposta de LTER-Spain en matèria de seguiment ecològic.

noticiari

ß

Grup de muntanya del Cos d’Agents Rurals (GSM) En compliment del Pla rector d’ús i gestió, el grup de muntanya del Cos d’Agents Rurals (GSM) ha desmuntat les vies i els accessos al Forat del Graller (Ribera de Sant Nicolau) i el barranc de la Sallent (Ribera de Caldes), ambdós al sector d’Aigüestortes. Primer es va començar amb el Forat del Graller, aprofitant el cabal mínim d’aigua possible, comprovant a més a més el mal estat de les instal·lacions; així mateix, al barranc de la Sallent hi havia també reunions en molt mal estat. Un cop realitzades les dues operacions es va procedir a senyalitzar exteriorment, de forma ostensible, la desaparició de les instal·lacions. Recordeu que no està permesa la realització d’activitats aquàtiques o subaquàtiques en estanys, rius i barrancs tant del Parc Nacional com de la zona perifèrica.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Aiguats del mes de juny Els forts aiguats dels dies 9 i 10 de juny van ocasionar l’augment i desbordament dels cabdals de la gran majoria de rius i barrancs de tot el Parc provocant nombrosos danys, entre d’altres, a les infrastructures dels sectors de Caldes, Aigüestortes, Peguera i serra del Rei (Llessui). L’afectació més important va ser a la Noguera de Tor, on es va endur diversos ponts com el de Riumalo, que va deixar el refugi Ventosa i Calvell amb un accés a peu molt complicat; el ponts d’accés a Besiberri i Colieto, també per la zona de Caldes; i altres afectacions en pilars, parets, escolleres, captacions d’aigua, pistes i camins Durant els mesos de juny i octubre s’han anat duent a terme les actuacions necessàries per tal de restablir aquestes infrastructures.

Instal·lació d’una estufa de pèl·lets a l’Ecomuseu dels Pastors de Llessui L’edifici de les escoles de Llessui acull, des de fa uns anys, el centre d’informació del Parc i una de les exposicions més visitades del Parc sobre el món de la ramaderia.

Fins ara la calefacció d’aquest edifici de dues plantes i 300 metres quadrats era mitjançant radiadors elèctrics de baix consum. Per tal de millorar l’escalfament del centre, utilitzar fonts d’energia més sostenibles, reduir l’emissió de CO2 i reduir la despesa energètica, s’hi ha instal·lat una estufa de pèl·lets. Són petits cilindres formats a base d’estella de fusta assecada i premsada. Aquestes estufes tenen l’avantatge sobre les de llenya, que són més netes, s’autoalimenten i són programables, per la qual cosa són més adequades per locals públics com el nostre. Aquesta

20

Grup de muntanya del Cos d’Agents Rurals

actuació ha estat un objectiu prioritari del sistema de gestió ambiental implantat al Parc Nacional.

Projecte del nou centre de visitants del Parc a Espot El passat 13 d’octubre i coincidint amb la inauguració del VI Simposi d’Espais Naturals Protegits de Muntanya i Qualitat va tenir lloc la presentació del projecte del nou centre de visitants del Parc que s’ubicarà en aquest poble del Pallars Sobirà. La construcció d’aquest centre comptarà amb el finançament del Organismo Autónomo Parques Nacionales dins del seu programa Estrella dirigit als diferents espais que conformen la Xarxa de Parcs Nacionals i que contempla accions puntuals i extraordinàries que pretenen dotar als parcs nacionals d’infrastructures d’acollida als visitants en els seus principals accessos.

En l’acte, que va comptar amb la presència de la directora general de Medi Natural, Núria Buenaventura, del President del Patronat, Joaquím Llach i de la directora adjunta del Organismo Autónomo, Elena Cebrián, es van donar a conèixer les línies bàsiques del projecte que té previst iniciar-se al llarg de l’any 2011.

La presentació va ser seguida amb molt interès per un gran nombre de veïns d’Espot i de la resta de pobles de la vall que van omplir de gom a gom la sala d’actes de la Casa del Parc.

El Parc premiat El Patronat del Parc ha rebut de la Generalitat de Catalunya un dels premis del Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE), en el marc de la cinquena edició del Premis a la Fidelitat, que premia les empreses, institucions i personalitats que més han col·laborat durant l’any en les tasques que porta a terme per tot el territori català. CIRE és una empresa pública de la Conselleria de Justícia que s’ocupa de la reinserció de persones privades de llibertat, a través de la formació professional ocupacional i del treball productiu. Els Premis a la Fidelitat els lliura el seu Consell Assessor que agrupa a les entitats empresarials, patronals i sindicals de Catalunya.

El Parc ha realitzat, els últims anys, dins de l’itinerari Camins Vius, dos projectes d’adequació de senders per a persones amb mobilitat reduïda. Enhorabona a tots els que han fet possible que els Pirineus siguin més accessibles a tots aquells que ens volen visitar i gaudir dels seus valors naturals i culturals únics.

21

flora

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

coneguem el parc

l’herba de la gota,

una planta carnívora!

Parlar d’una planta carnívora desperta la imaginació i ens fa imaginar plantes terribles i voraces! Però la dròsera (Drosera rotundifolia) passa del tot desapercebuda per a la gran majoria dels visitants, malgrat que es pot trobar en alguns indrets per on cada any hi passen milers de persones, com ara la vall de Gerber o el camí que va del planell d’Aigüestortes a l’estany Llong.

Tot plegat, la planta fa 4 o 5 cm de diàmetre i les fulles, que surten totes juntes d’una roseta basal, són de la mida d’una llentia. Són d’un color verd clar però com que estan totalment recobertes de pèls de color vermell, la planta vista en el seu conjunt té aquest to vermellós... En el moment de la florida, al bell mig de la planta creixen 4 o 5 floretes de color blanc que poden fer que l’herba arribi als 10 cm d’alt. Fins tot sabent perfectament en quines tolles viu cal ajupir-se ben bé per cercar-la detingudament entremig de les herbes i molses entre les quals s’amaga, fins que triomfalment algú crida: “Mira, aquí està, ja l’he trobat!”

Els ambients aquàtics tenen una gran importància qualitativa dins del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Ja ho veieu, només en el nom ja surten dues vegades. Així doncs, al Portarró núm. 9 vam parlar d’espècies adaptades a viure prop de les fonts i als rierols d’aigua corrent. Als números 16 i 24 vam centrar-nos en les plantes que suren als estanys. Avui volem explicar alguna cosa d’una de les espècies de les mulleres, les aigüestortes o els patamolls com en diuen per aquí dalt.

Moltes de les plantes carnívores conegudes viuen en llocs molt humits. Així que podem suposar que aquest excés d’aigua deu tenir-hi alguna cosa a veure. Potser és perquè als aiguamolls hi ha molts mosquits? No és això! Aquests ambients són extraordinàriament pobres en nutrients.

D’entrada molts sòls de l’alta muntanya granítica ja són prou pobres i de tendència àcida, ja que el granit és una roca molt insoluble i sense calç. Però si a més hi ha molta

aigua circulant, el terra és contínuament rentat i l’aigua s’endú els pocs ions de sals minerals que hi pogués haver.

A més, les baixes temperatures inhibeixen la degradació i mineralització de les restes vegetals, creant una mena de carbó vegetal, la turba, que és molt pobre en nutrients.

Les plantes necessiten matèria inorgànica per viure (sals minerals) i no matèria orgànica (humus). La turba està bàsicament formada pels esquelets d’una molsa –l’esfagne–que fa com una mena d’esponja i té una gran capacitat de retenció de líquids. La seva textura la fa molt apropiada per a servir de suport a la terra vegetal que venen en jardineria, barrejada amb adobs. Això fa que molta gent pensi equivocadament que la turba és molt rica i bona per a les plantes. Res més allunyat de la realitat.

Els aiguamolls de muntanya també s’anomenen mulleres.

Les plantes que són capaces de sobreviure en aquests ambients tan pobres són totes elles molt especials i presenten adaptacions molt curioses. En cas de la dròsera, o herba de la gota, com que no pot viure del que obté del terra prefereix caçar l’aliment directament. Per poder capturar les preses les plantes insectívores han de parar un parany prou atractiu per atreure les seves víctimes. Els pèls cridaners glandulars i enganxosos que hi ha repartits per la superfície de les fulles són una trampa mortal per als insectes que es veuen atrets per aquests colors llampants.

Un cop es paren a sobre, lentament la fulla es va cargolant sobre el cos del pobre imprudent i més i més pèls s’hi enganxen fins que acaba irremeiablement atrapat. Amb l’ajut d’uns potents enzims digestius l’insecte es desfarà allà mateix, proporcionant a la planta els nutrients que tan difícilment podria obtenir de l’entorn.

Per sort per a nosaltres, no existeixen plantes carnívores com les dels “tebeos”, capaces d’engolir una persona d’una sola mossegada!

Gerard Giménez

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

22

ß

coneguem el parc

fauna la merla d’aigua El nostre Parc Nacional té un element principal i aglutinador de la biodiversitat: l’aigua. El propi nom de l’espai natural fa referència a aquest fonamental element. Però ja se sap, a l’alta muntanya hi ha moltes menys espècies vinculades en aquest medi en comparació als rics i diversos aiguamolls litorals o zones humides d’interior, espais (protegits o no) que acullen gran quantitat d’ocells, tant de sedentaris, com d’estivals, com hivernants com sobre tot, als fluxos migratoris. La hivernada de les aus migratòries a Pirineus es fa francament difícil, per no dir impossible, a causa principalment de les temperatures extremes que imposa l’altitud. Fins i tot la ruta migradora pel mig de la serralada no és extraordinària, malgrat existent. Com gairebé sempre, hi ha però alguna excepció. La merla d’aigua (Cinclus cinclus) és un ocell bonic i especialitzat totalment vinculat al medi aquàtic. És una espècie sedentària, és a dir, roman tot l’any entre nosaltres i comença el cicle reproductor a mitjans de març, quan encara s’assoleixen temperatures extremes.

Una vegada finalitzat aquest període, la merla d’aigua, tant la població reproductora com els joves de l’any inicien una mena d’incursió altitudinal, tot explotant els riuets i estanyets més alts del Parc. Pot arribar a fer fins a dos postes però a les nostres latituds tan sols en fa una. Construeix un niu rodó amb força material de confort com ara molses i líquens, sempre al costat de l’aigua i fa una posta d’entre quatre i sis ous. Un factor limitant per a la seva presència és el grau de congelació de l’aigua. En casos extrems pot arribar a fer petits moviments aigües avall a l’espera del

corrent de riu sense gelar-se: tard o d’hora arribarà aquest lloc al curs alt dels nostres rius.

La seva alimentació es fonamenta en larves i insectes que captura magistralment a l’interior de l’aigua! Fins i tot arriba a caminar pel fons de l’aigua tot aixecant les petites pedres a la recerca de les seves preses. El més probable però és veure-la nedant i capbussant-se de manera molt ràpida. Es troba a totes les capçaleres dels rius i barrancs del Parc Nacional (el Flamicell, ambdues Nogueres i la Garona) i s’ha detectat la seva reproducció segura a totes les conques hidrogràfiques del nostre espai natural. Prova de la seva relativa abundor és el fet de tenir diversos noms locals. D’aquesta manera se la coneix com a tòrdera d’aigua a la Ribagorça, com a aigüerola en aquesta mateixa zona i ambdós Pallars (també a Andorra) i finalment té dos noms locals a la Val d’Aran: torda d’aigua i aiguaròla.

El Parc Nacional assoleix una molt important població de merla d’aigua malgrat l’existència de nombroses obres hidràuliques. Es desconeix ara per ara la seva repercussió envers la població de l’espècie al mancar recerca sobre aquest interessant tema però molt probablement estigui afectada per aquest fet. És una gran indicadora de la qualitat mediambiental pels requeriments d’aigües netes, fresques –per no dir fredes– i oxigenades que necessita i que fan del nostre Parc un excel·lent refugi avifaunístic també d’ocells aquàtics.

Jordi Canut i Bartra

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

23 l’essència de les paraules

en el nom dels estanys Preludi Des de fa mil dècades, molt abans de l’anomenat Diluvi Universal i de la suposada construcció de l’Arca de Noé, als Pirineus, hi havia dues tribus que es discutien per tenir la raó sobre com s’havien de batejar aquelles magnífiques piscines naturals d’aigua que s’havien originat durant la darrera glaciació. Una era la tribu dels estanys; l’altra, la dels llacs! Ambdues tribus defensaven, de fet, el mateix amb paraules diferents. L’aigua era el seu element vertebrador però alhora aquesta mateixa aigua els generava, quan es trobaven a la reunió tribal que se celebrava cada any a les muntanyes encantades, discussions acarnissades sobre si s’havia de dir així o aixà, o sia, estany o llac.

Les reunions acabaven sovint sense aclarir res.

Cada any, cada festa, cada reunió les nostres tribus lluitaven pel mateix. Som llacs o estanys? Se’ls ha de dir estanys o llacs? Fins i tot havia arribat a l’escena pirinenca una tercera tribu, originària del país de les neus perpètues, que potser per emprenyar o no, els anomenava de forma semblant: lacs o estanhs! La contesa lingüística va continuar viatjant, doncs, pels forats negres del temps fins els nostres dies.

Avui, per alguns, aquestes discussions no tenen més importància però per d’altres, sí! Els que utilitzen llacs o lacs són molts; els que pronuncien estanys o estanhs, pocs! Els llacs es fan escoltar més del que tocaria, diria un! però els estanys no volen quedar-se enrere. Uns estanys, per cert, profundament tossuts, reblerts de sediments històrics i d’aigüestortes per dir-se així! Fills d’una llengua pretèrita que enragonaven els pastors, els caçadors, els recol·lectors i alguns pescadors de les terres de Pirene.

Nus lingüístic Els estanys actuals són estanys, com dèiem, des de fa més de deu mil anys, pels capricis erosius de la darrera empenta glacial que va esculpir les muntanyes més modernes del món i dels Pirineus. Però on són el seus orígens lingüístics?

Probablement en una llengua, com dèiem, de la qual deriven totes les altres que avui parlem en aquest àmbit pirinenc, coneguda com vascona i vasco-aquitànica, després barrejada amb el llatí vulgar dels “nouvinguts” vint segles passats i que generà lo mot estany (de stagnum), nom català d’aquests cossos d’aigües de muntanya tan especials.

Altres formes d’estany serien estanh, étang, boum, ibón (aquests últims deriven de iba, aigua en francès medieval) i també estanyola-estanhòla o estanyol-estanhòt, aquest darrer més petit que l’anterior, segons recullen unes notes inèdites, de principis del segle passat, de Mossèn Josèp Condò, el Verdaguer aranès. Per l’Aran el poeta dóna una altra accepció curiosa a estanh: “trajecte eixamplat del riu”, en aquest cas, com a topònim d’un marge de la Garona al Baish Aran.

L’occità, el català, el pallarès, el ribagorçà, el benasquès... ens atrevim a dir que tots van tenir aquesta mateixa llengua mare! I aquí està la vertadera qüestió de tot plegat!

Algunes paraules de les llengües que s’enragonaven i s’enragonen als Pirineus han evolucionat però no de la mateixa forma que les que es parlaven i es parlen als territoris que rodegen els Pirineus.

Mentre uns transmetien de generació en generació els noms de les formes del relleu i les paraules més autèntiques de la parla quotidiana, mentre els padrins i els pastors feien tabola als més joves vora el foc com a mostra de

ß

ß

la identitat d’un país i de l’orgull d’una cultura ancestral, altres, això sí, sense mala intenció, es deixaven arrossegar per les estandarditzacions que, alguns cops, han fet avançar en el coneixement i la difusió d’una llengua però, en altres, l’han empobrit pel fet de simplificar en excés el vocabulari i fer-la així més propera a tothom! Quina contradicció, veritat! És la història de sempre! Indis contra pistolers! Colonitzats i colonitzadors! Noms autòctons i noms al·lòctons! Paraules de la llengua popular enfront d’altres aparentment més cultes. Estanys i llacs. Parlem dels estanys!

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

2

l’essència de les paraules en el nom dels estanys

Nus geogràfic i geomorfològic L’aigua ha estat i és l’element clau en el desenvolupament de la vida. Una aigua que s’ha expressat als Pirineus originant rius, barrancs, salts d’aigua, zones humides i sobretot estanys! Mil estanys, més de mil estanys, dels quals uns 200 es troben a la Ribagorça, l’Aran i els Pallarsos, del Jussà i del Sobirà, són els miralls autèntics on es reflexa, sobretot, la natura granítica i d’altres dels Pirineus.

Des del segle XIX hem tingut la sort de trobar estudis, publicats principalment a França, dels primers censos lacustres dels Pirineus. Ernest Jeanbernat (1874), Andre Delebecque (1898) i Ludovic Gaurier (1926) donaren una primera xifra aproximada d’uns 500 estanys! Altres pirineistes, a cavall dels dos segles, recolliren a casa nostra, els primers topònims com Emile Belloc (1894). Les primeres fotos foren obra de Maurice Gourdon i Eugène Trutat a Saborèdo i Colomès (1876-1899) mentre que els primers mapes dibuixats per Franz Schrader a l’Aran (1883) o els primers croquis d’un circ lacustre, obra de Juli Soler i Santaló a Colomès (1906) són joies del pirineisme fins fa poc desconegudes.

El Parc, com dèiem, compta amb gairebé 200 dels 1.035 estanys pirinencs censats a la tesi doctoral de Del Castillo (1992) amb un mínim de 0´5ha. i més de 4.000 comptant a partir de tan sols 0´05ha. aquestos considerats generalment com a basses. D’altres autors donaven uns 1.500 comptant a partir dels 50m. de diàmetre (0´25ha. diu Bourneton) o 1.070 segons Nussbaum. L’any 1934 ja va publicar, aquest últim, un primer estudi en alemany, editat a Berna, comentat en català dos anys després per un dels seus contemporanis, el geògraf Lluís Solé i Sabarís.

24

Quins són els orígens? Des del punt de vista d’un geomorfòleg, els estanys es formen a partir de la sobreexcavació glacial, o sia, l’erosió que les glaceres provoquen en indrets on el substrat rocós és més tou. També on s’ajunten vàries d’aquestes glaceres i on els materials geològics existents es van esfondrant fins a formar una cubeta o artesa que un cop plena d’aigua donarà naixement a aquests rosaris de superfícies líquides.

Quines històries s’expliquen? Les aigües lacustres sempre ens han amagat històries, llegendes i mites fantàstics com, per exemple, les truites gegants dels Roi de Llubriqueto.

Serps d’aigua com les de Gento a la Vall Fosca, que en explotar donaren color a les roques dels voltants.

Pobles sencers ofegats per l’avarícia dels mortals com a Montcortès al Pallars Sobirà o monstres de Ness, semblants a antics dinosaures marins, en terres escoceses.

Més reals i tràgiques són les restes de l’avió caigut a les crestes de la regió de Peguera cap al 1943 vora el Negre, un estany que supera els 100m. de fondària.

De qui son? Alguns estanys, malgrat ens pugui semblar estrany, porten els noms de cases dels pobles dels voltants del Parc, com passa a la Vall Fosca! Morera i Francí són cases de Cabdella. També n’hi ha que provoquen disputes entre pobles. Recordem sinó la darrera contesa territorial pirinenca en la qual estaven en joc alguns dels estanys més coneguts del circ de Saborèdo entre dos municipis, l’Alt Àneu i Naut Aran, de dues comarques veïnes però diferents, el Pallars Sobirà i la Val d´Aran, i que se solucionà amb l’arbitri del mateix govern català, en favor finalment dels aranesos. Per últim, d’altres més desafortunats tenen concessions centenàries que regulen el seu aprofitament hidroelèctric moltes vegades massa intensiu.

Quines formes i colors tenen? Els estanys són esclaus de les seues formes i del seus colors. Si es diu Redó o Llong serà per quelcom; si és Clot, Clòt o Clòto doncs similar al de Cubieso, o sia “enclotat”. Trescuro i Trullo són semblants, de tullo obscuro, toll fosc. Si són Mangades i Gémena suggereixen, el primer, les marcades giragonses de les seues ribes i, el segon, uns estanys bessons, del llatí stagna gemina. Si és un Negre, un Blau o un Roi, el color de les aigües i la llum hi tindran quelcom a dir; o Serull, derivat d’un hipotètic stagnum caeruleum, serà l’estany blau cel.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

25

l’essència de les paraules en el nom dels estanys No cal patir per Travessani que, de ben segur, deu estar entravessat a la vall principal mentre que el de Contraix es deu situar contràriament a la mateixa vall. El de Mariolo procedent de Meridiola, diminutiu llatí del migdia. El Morto, variant de Portu, remetria al port i no a la mort! Els d’Amitges deuen ser de més d’un poble, ramaderament parlant, el de la Colomina pot ser el mateix si surt de Condominia, plural de Condominium, o els de Mainera i Menhèra, derivat de Medius o Medianus com a paratge intermedi, mentre els Escondits vés a saber on s’amaguen!

A d’altres els agrada provocar perquè sí! L’estany de Llebreta no té res a veure amb les llebres, siguin grans o xiques, sinó amb una flor: el safrà bord o herba berenera!

L’estany de Dellui vinculat amb el basc ote-ili-oi, “argelagar”. O el de la Cogomella, derivat de cogoma, una classe de bolets. Els de Tumeneia farien al·lusió a les canaletes escarpades que trobem vora els dos estanys, encara que el nom popular, a la vall de Boí, és d’estanys Txelats (sic).

L’estany de Ratera no és l’estany de cap rateta com el de Monestero no pertany a cap monastèrio, però sí els de Monges i Cavallers referents pot ser al domini, el primer, dels monjos de Lavaix i, del segon, als senyors d’Erill.

Frescau podria derivar del llatí Fiscalis, del sobirà o de l’Estat mentre que al de la Coveta hi ha una abric que fou ocupat, per primer cop, fa 9.000 anys!

Estany Gento, de l’occità i català antic gent, equival a gentil, bonic. Altre hidrònim occità és el de la Restanca, que ve de resclosa, per fer baixar la fusta pels rius braus com el de Valarties. Al de la Roca, aquesta és present al mig de l’estany, com una esquena de balena, malgrat que

els més vells de Boí l’anomenen del Mamut. Altres són més evidents com l’estanh de Rius, lloc d’origen o naixement, encara que Franz Schrader -l’inventor de l’orògraf (1882)proposà d’anomenar-lo Lac Jeanbernat, com a homenatge al seu suposat descobridor malgrat que l’anglès Charles Packe i els francesos Henri Russell i Maurice Gourdon també hi arribaren.

Quins avui en dia han desaparegut i quins desapareixeran? Un estany és un estany, perquè la mare Gaia, aquest motor orgànic de la Terra, es manifesta en forma de glaciació cada 100.000 anys aproximadament. Els estanys, per tant, van i vénen. Com a superfícies d’aigua generalment d’origen glacial, apareixen i desapareixen. Es formen i se sedimenten fruit del treball incessant de les forces de la natura. Foren estanys, entre d’altres, les planes on s’assenten avui pobles com Vielha, Esterri d’Àneu, Barruera, Bono, Son o Estaís. A la serralada pirinenca es calcula que es van arribar a formar més de 92.000 estanys!!

Quina és la importància que tenen als Pirineus? Són l’essència del paisatge. Reserves naturals d’aigua engolides per les roques circumdants però contradictòries per ser, d’una banda, l’ecosistema preferit de molts organismes força desconeguts, bioindicadors de qualitat ambiental i, d’una altra, reservoris sorprenents de contaminants del present i del passat, de metalls pesants com el plom, el coure o el zenc que, via atmosfèrica, poden arribar del nord o del sud del planeta, o mobilitzar-se des del mateix sòl on s’han acumulat durant mil·lennis. No us impressiona l’escala continental, hemisfèrica i històrica de les precipitacions? I per què precisament la contaminació arriba amb

ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

26

l’essència de les paraules en el nom dels estanys més facilitat als sistemes muntanyosos com els Pirineus o els Alps? Més fred, més precipitacions! Més precipitació, més contaminació! Ditxosos estanys!

El gran ecòleg català Ramon Margalef –pioner i fundador del primer centre de recerca lacustre pirinenc– i els deixebles que ha deixat han dedicat els últims trenta anys a l’estudi d’aquests reactors biogeoquímics que són els estanys, capaços de llençar emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera alhora que depuren el nitrogen present en els cicles naturals. Una tasca, per tant, constant i immensa d’estudi científic i recerca aplicada que podem seguir i conèixer a través dels congressos, jornades i xerrades científiques que s’organitzen periòdicament al propi territori així com en centenars de publicacions que han vist la llum els darrers anys. U n equip humà multidisciplinari que està revelant l’altra cara de les aigües que circulen des dels circs glacials fins els fons de vall de les muntanyes pirinenques. Aigües que, com la sang dels humans, porten impresa l’estat de la nostra salut ecològica i del canvi global.

El gran Margalef... que va aportar, entre d’altres, una darrera caracterització dels estanys: “el fons d’un autèntic estany no rep llum suficient per ser tot ell cobert de vegetació.”

Desenllaç Quan tots els estanys d’Aigüestortes, de Sant Maurici i dels Pirineus hercinians i alpins hagin desaparegut de les nostres llengües i sobretot dels nostres paisatges,

des de Rodínia fins a Pangea, llavors, solament llavors, els trobarem a faltar!

Camot de Perot, un dels rodamons més coneguts de la vall de Boí, s’emprenyaria, amb raó, des de la cova envistes a la Noguera de Tor, si escoltés que als estanys els hi diem llacs. I continuaria espantant, amb més raó que mai, als nens i nenes dels pobles dels voltants de Boí. Les falles del solstici d’estiu mentrestant cremaran per quasi tots els pobles de la Vall, de juny a juliol, alhora que molts boinesos oblidaran que és un cassalot, on s’amaga el farradal o per on peix l’estrossinam!

El mestre Joan Coromines ja ho escrigué l’any 1982: “qui utilitzi o digui llacs dels Pirineus (...) comet un gran barbarisme, un estrangerisme, per calc del castellà i del francès, que traeix, ultra la ignorància, lamentable menyspreu i falta de respecte per la nostra llengua.”

En el nom dels estanys, anomenant-los així, és a dir, estanys o estanhs, abans o després de la propera glaciació! La tribu del país de les neus perpètues ho començarà a fer aviat. Deixem els llacs per a les valls més àmplies dels Alps, la plana o pels de mida molt molt gran!

En el nom dels estanys, anomeneu-los com ho feien aquells primers caçadors i pescadors! Tinguem una major sensibilitat toponímica envers el món físic que ens envolta. En el nom dels estanys dels nostres estimats Pirineus, anomenem-los així, estanys! Estanys, si us plau! Estanys, estanhs, estanys! Aquest és el seu nom! Descansin en pau els llacs!

Josepmaria Rispa i Claudi Aventin-Boya

ß

27 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

caminem pel parc

de llessui a capdella per la collada del triador La ruta que donarem a conèixer en aquest número del Portarró és una etapa de Camins Vius, una iniciativa de turisme de natura que va ser impulsada per DEPANA amb la col·laboració del Parc. Els camins que uneixen els diferents pobles són un patrimoni natural i cultural que cal conservar, són senyals d’identitat del nostre territori i per tant és important poder recuperar-los. Camins Vius ha rescatat de l’oblit molts d’aquests camins traçant una xarxa de senders que permet fer una ruta circular per la zona perifèrica del Parc Nacional.

Aquests itinerari té com inici Llessui, un petit poble situat al capdamunt de vall d’Àssua. Una vall caracteritzada per la manca de boscos i per les seves excel·lents pastures on cada any hi peixen uns 12.000 caps de bestiar. Una vall doncs, que gira al voltant del cicle anual de les ovelles.

Un cop arribats al poble de Llessui i abans de començar la ruta podrem visitar el centre d’informació del Parc i seu de l’ecomuseu Els Pastors de la Vall d’Àssua, on ens donaran tota la informació necessària per a fer aquesta i altres rutes per la zona. Al davant del centre d’informació trobarem una cartellera amb informació de Camins Vius, i des d’aquí ja podrem començar la ruta. Anirem direcció al poble i el travessarem fins passar per l’ubla de Cardós i l’antic hotel Mata, ara en desús, testimoni mut de l’antiga activitat turística de la vall durant els anys 60-80, quan molta gent pujava a esquiar a les pistes de Llessui.

Després de deixar endarrere l’antic hotel agafarem la carretera asfaltada que va fins a l’aparcament de l’antiga estació d’esquí. Al cap d’uns 10 minuts trobarem, a mà dreta, un camí empedrat amb trossos de murs de pedra seca en alguns trams, l’agafarem i ja començarem a guanyar desnivell. Aquests antics camins s’empedraven per tal que no es fessin malbé a causa de la neu, el fang i el pas continu de les peülles del bestiar.

Una mica més endavant, trobarem una sèrie de bordes (construccions situades generalment als afores del pobles i que servien per guardar l’herba que es fa durant l’estiu) en diferents estats de conservació; cal destacar entre elles la borda de Cardós. Un cop passades les bordes, anirem seguint la pista fins arribar al Pont de Lleveners que creua el riu Pamano, riu que neix als peus del Montsent i que dóna nom a una de les millors novel·les d’en Jaume Cabré, “Les veus del Pamano”.

Un cop creuat el riu i deixant endarrera els últims arbres que en trobarem en la pujada, clops i salzes, continuarem per la pista forestal fins que aquesta comença a zigzaguejar i agafarem un camí que va pel costat d’un preciós mur de pedra seca, on val la pena parar-s’hi i contemplar-lo una estona. El camí creua dues vegades la pista forestal.

L’anirem seguint no perdent de vista les marques de color groc i arribarem al Corral Nou, un tancat de pedra amb una petita cabana on abans es guardaven els ramats que venien de fora durant la nit. El camí continua guanyant desnivell i anirem descobrint pas a pas el caràcter ramader i desforestat d’aquesta vall. Quan sembla que comencem a estar una mica cansats ens trobarem amb la font de les Vistes, un lloc on antigament es trobaven els enamorats

de la vall d’Àssua i la Vall Fosca i amagats de les mirades indiscretes intercanviaven secrets i moixaines.

Passada aquesta font ens trobarem la pista forestal que va de Llessui fins a Espot. Una pista que fa de límit de la zona perifèrica del Parc Nacional i que antigament s’utilitzava com a cabanera o camí de transhumància per portar el bestiar de la Vall Fosca cap a Espot. Travessarem la pista i continuarem pujant pel mig de les pastures alpines fins al coll. En realitat tothom coneix aquest punt com la collada del Triador, però en realitat aquest coll es troba més cap al oest.

Des de la collada del Triador, punt de màxima altitud de l’itinerari amb 2.160 m, hi ha una espectacular vista de la Vall Fosca amb el riu Flamicell que la recorre en direcció sud. La morfologia d’aquesta vall, estreta, allargada i esquerpa fa que tingui poques hores de sol i d’aquí el seu nom de Fosca. En canvi per l’altre vessant s’obre la vall d’Àssua, amb un paisatge uniforme i extens d’herba i flors.

Dues valls veïnes però cada una amb la seva personalitat i sempre vigilades per la gran majestuositat del Montsent, muntanya emblemàtica d’aquesta zona.

A partir d’ara tot el camí que ens queda és de baixada. En l’encreuament de pistes que hi ha a la collada agafarem la pista de l’esquerra en direcció a Cabdella i la cambra d’aigües. Passat uns 300 metres seguirem el camí que surt a mà dreta i que progressivament es va separant de la pista forestal i ens aproparem a la canonada d’aigua de la Central de Cabdella.

Si no estem molt cansats, podrem fer una variació i des de la mateixa collada, en l’encreuament de les pistes, agafarem la pista de la dreta en direcció al refugi d’Espui, construcció feta per allotjar al pastor durant els mesos que la ramada està a la muntanya. Al costat del refugi hi ha el triador, corral que s’utilitza per separar la ramada a la tardor. Des el refugi agafarem el camí que surt a mà dreta i que va cap a la cambra d’aigües i d’aquí ja ens trobarem amb el camí que baixa pel costat de la canonada d’aigua.

A partir d’aquí el camí va fent ziga-zagues enmig d’uns prats paral·lels a aquesta canonada. Creuarem la conducció d’aigua i ens trobarem un cartell indicatiu que ens fa anar cap a la dreta. Entrem llavors en un bosc, l’únic paisatge forestal que trobarem en tot el recorregut. És però un paisatge poc natural doncs la majoria de pins han estat replantats per a fixar el pendent del terreny de les vessants i també per a complir amb els objectius de la política forestal de fa uns anys. Tot i això és moment de gaudir de l’ombra i la frescor que ens proporcionen aquests arbres després de fer quasi tot el camí a raig de sol. El bosc acaba en una zona de prats i al final arribarem a una carretera asfaltada, és la que va de Cabdella a Sallente. La creuarem i continuarem pel camí, travessarem el riu Flamicell i arribarem planejant a Cabdella, punt final de la ruta.

Esperem que us animeu a fer aquesta etapa de Camins Vius que us permetrà conèixer uns dels valors naturals i culturals més representatius dels paisatges pirinencs.

David Escur Prat i Maria Pou i Palau.

Guies interpretadors de Llessui i Llavorsí

TOSSAL DELS ALTARS 2.456 m COLL DEL TRIADOR

2

A ESPOT

FONT DEL TRIADOR FONT DE LES VISTES

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

28

CABDELLA RIU FLAMICELL

L-503 CANONADA CENTRAL DE CABDELLA

A ESPUI MONTSENT 2.883 m CAMBRA D’AIGÜES

BORDA DE CARDÓS

TOSSAL DELS ALTARS 2.456 m

VARIANT RIU PAMANO

COLL DEL TRIADOR

N

REFUGI D’ESPUI

A ESPOT LLESSUI

FONT DEL TRIADOR FONT DE LES VISTES

ITINERARI PISTA FORESTAL CURS D'AIGUA CARRETERA PONT PIC FONT REFUGI o CABANA PARADA DE TAXIS

BORDA DE CARDÓS

CASETA D'INFORMACIÓ AIXOPLUC POBLACIÓ PAS

RIU PAMANO

APARCAMENT

N

caminem pel parc

LLESSUI

Durada: 4 hores 30 minuts Desnivell de pujada: 760 m Desnivell de baixada: 1.040 m Dificultat: moderada Fixeu-vos en: Les construccions ramaderes de la vall d’Àssua i les infrastructures hidroelèctriques de la Vall Fosca. Cal destacar, també, la gran quantitat de bestiar transhumant fàcil d’observar, així com grups de voltors (Gyps fulvus), algun trencalós (Gypaetus barbatus) i xoriguer (Falco tinnunculus) i si teniu sort potser també podeu observar el voltor negre (Aegypius monachus).

ITINERARI PISTA FORESTAL CURS D'AIGUA CARRETERA PONT PIC FONT REFUGI o CABANA PARADA DE TAXIS CASETA D'INFORMACIÓ AIXOPLUC POBLACIÓ PAS APARCAMENT

29 publicacions ß ß

TÍTOL: Red de Parques Nacionales AUTOR: Red de Parques Nacionales EDICIÓ: Madrid: Trifolium, 2010 FORMAT: 1 DVD; 26 min.

Aquest DVD ens presenta la rica diversitat de fauna, flora i paisatge que hi ha a la xarxa de parcs nacionals d’Espanya. Amb imatges espectaculars, se’ns presenten els 14 parcs nacionals destacant les singularitats de cada un i presentant els valors pels quals Espanya és un dels països amb major índex de biodiversitat d’Europa. Quatre parcs són representatius dels ecosistemes de muntanya, dos parcs són una mostra de zones humides i altres personifiquen els boscos mediterranis així com ecosistemes marins i la varietat de l’arxipèlag canari. Per aquells que no els hagin visitat encara, aquest DVD pot ser un petit avançament del que hom es pot trobar en aquests espais naturals protegits, car cal recordar que l’objectiu bàsic de tot Parc Nacional és el d’assegurar la conservació dels seus valors naturals, fent-ho compatible amb l’ús i gaudi per part dels ciutadans.

ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

TÍTOL: Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: guía geológica AUTOR: Roberto Rodríguez Fernández EDICIÓ: Madrid: Instituto Geológico y Minero de España, 2010 FORMAT: 227 p.; 24 cm.

Aquesta guia és la clau per a descobrir els secrets d’aquest Parc Nacional situat al cor dels Pirineus. La darrera edat de gel va donar lloc a grans glaceres que van esculpir les roques granítiques formant pics salvatges, afilades arestes i valls profundes. Les roques nues ens mostren una història tortuosa, que s’expressa en forma de plecs impossibles com les calises d’Els Encantats o de cristalls que ens revelen l’origen magmàtic del Parc. La petjada actual d’aquest episodi gèlid són els centenars d’estanys, escampats per tots els racons, units per rius que discorren per suaus meandres o salten parets rocalloses formant sorolloses cascades.

Però aquesta guia també ens mostra per un costat com l’home, al llarg de la història, ja ha incidit sobre el paisatge geològic i, per altre, els fenòmens naturals que poden representar un perill i com evitar-los.

TÍTOL: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici AUTOR: Institut Cartogràfic de Catalunya EDICIÓ: Barcelona: ICC, 2010 FORMAT: 1 mapa.

Tercera edició del mapa del Parc corresponent a la sèrie Espais Naturals Protegits de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. A escala 1:25000, el mapa conté el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i inclou els principals senders i rutes dins del Parc. Editat amb la col·laboració dels quatre consells comarcals de la zona d’influència del Parc i el propi Parc, s’ha fet una revisió de topònims i correcció d’errors a banda de fer més acurades algunes dades com les alçades d’alguns pics.

El mapa es complementa amb un millor disseny dels símbols, indicant els centres d’informació del Parc i els itineraris adaptats i tot allò destacable: curiositats naturals, infraestructures d’interès, refugis. Els nous camins al voltant del Parc creats darrerament com Camins vius i Caminos naturales ja s’inclouen dins d’aquesta publicació. En un sol full es pot tenir tot el parc i planejar les nostres sortides amb un cop d’ull.

TÍTOL: Proyectos de investigación en parques nacionales: 20062009 AUTOR: Organismo Autónomo Parques Nacionales EDICIÓ: Madrid: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2010 FORMAT: 424 p.; 24 cm.

Dins de la sèrie Investigación en la Red, es presenta aquest tercer volum amb l’objectiu de difondre els resultats dels projectes de recerca finançats per l’Organismo Autónomo Parques Nacionales.

En aquest cas es presenten un total de 22 projectes que han acabat en 2009 i es troben en situació d’oferir resultats. Els projectes han estat realitzats per equips de vuit universitats espanyoles, centres del CSIC i altres institucions. Amb aquesta iniciativa es vol donar a conèixer els resultats al públic científic i al general, a banda d’acostar el món de la investigació al de la gestió, que aplica el coneixement generat a la presa de decisions.

ß

TÍTOL: Ocells: manual interactiu de descoberta AUTOR: Alfons Raspall EDICIÓ: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, 2010 FORMAT: 1 CDrom + 1 llibret (84 p.; il. col.), 2 pòsters.

Seguint la pauta creada amb l’anterior CD de l’autor, Mamífers, el Parc presenta una guia selectiva de 54 espècies d’ocells nidificants més comuns i significatius que es poden trobar al parc i la seva zona perifèrica. El llibret ens fa una petita presentació descriptiva de cada espècie i els seus hàbitats o la zona del parc amb més possibilitats de veure-la. En el CDrom interactiu és quan el manual guanya més importància. Inserir el CD ens permet submergir-nos en el món de les aus i gaudir de les galeries d’imatges o descobrir els cants dels ocells. A banda de la versió electrònica del llibret, trobarem galeries fotogràfiques i eines que permetran posar a prova el que ens ensenya la guia: identificació visual per imatges i sonora a través dels cants. Ens trobem doncs amb una obra d’alta qualitat gairebé imprescindible no només pels amants del parc sinó pels aficionats a l’ornitologia que no poden acostar-se tant com voldrien al Parc Nacional a gaudir de la seva avifauna. Els textos del CD estan disponibles en català, castellà i aranès.

ß

30

ß

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions

TÍTOL: La recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: VIII Jornades sobre recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici EDICIÓ: Boí: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, 2010 FORMAT: 192 p.; 24 cm.

Una nova edició de les Jornades sobre recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ha donat lloc a una nova monografia que recull les ponències que es van presentar al llarg de tres dies d’octubre de 2009. En aquesta recopilació s’inclouen els projectes portats a terme o finalitzats el darrer trienni 2007-2009. Aquests treballs s’inscriuen dins les directrius de recerca que marca el Pla Rector d’Ús i Gestió del Parc i algunes han rebut subvencions de l’Organismo Autónomo Parques Nacionales. El major canvi a nivell de recerca ha estat la creació del node LTER-Aigüestortes: un grup d’organismes que fomenten la recerca a llarg termini al Parc. Dins del llibre es parla d’aquesta novetat així com el desenvolupament d’altres projectes que en edicions anteriors eren en fases molt embrionàries com el cas del seguiment de fauna salvatge mitjançant receptors GPS. Una bona monografia per descobrir què és fa a nivell de recerca dins del Parc i per comprendre la importància dels espais naturals protegits amb la mínima influència humana, com a medi de camp per a portar a terme línies i projectes d’investigació.

el portarrรณ

el portarrรณ