Les aigües més velles dels Pirineus

4

ß

les aigües més velles dels pirineus

Un curs sobre hidrogeologia i termalisme organitzat el passat mes de juliol per la UdL (Universitat de Lleida), en coordinació amb el Conselh Generau d’Aran i els balnearis de Caldes, Tredós i Les, va posar de manifest l’alt valor mineromedicinal de les aigües de Caldes de Boí i d’altres aqüífers de l’entorn del Parc Nacional. Una de les dades que s’ha revelat en aquest curs és que el complex i apassionant procés de formació de les aigües termals implica un intens circuit des de l’entrada de les aigües cap a les entranyes de la Terra, fins a la seva expulsió de nou a l’exterior, que té lloc en un recorregut de milers d’anys i de quilòmetres. En aquest sentit, els diversos geòlegs i tècnics que van impartir el citat curs han establert que les aigües de Caldes de Boí són les més velles dels Pirineus, amb més de 16.000 anys; les dels Banhs de Tredós superen els 11.000 anys; Arties i Les estan entorn als 10.000 anys, mentre que d’altres aqüífers dels Pirineus tenen edats similars o inferiors a aquests últims. Els sistemes hidrogeològics de l’entorn del Parc són similars però d’aqüífers diferents, que donen com a resultat un important nombre de deus o emanacions d’aigües, amb composicions químiques distintes, i amb propietats medicinals i aplicacions molts diverses. Però, abans d’explicar l’interessant viatge geològic que experimenten les aigües per arribar a tenir una temperatura i composició química particular, que les fan distintes d’altres aigües superficials, cal aclarir alguns conceptes i esvair alguns tòpics que porten a confusions. Es denominen termals les aigües subterrànies que presenten una temperatura 4º superior a la temperatura mitja dels aqüífers superficials de la zona; i són minerals aquelles que posseeixen una concentració anormalment alta d’algunes substàncies químiques dissoltes. Si hi ha una combinació de les dos característiques, temperatura i concentració de minerals, tenim aigües termominerals. I si se’ls reconeix oficialment, a unes i altres, unes propietats curatives, més o menys reals, reben el nom de medicinals i de mineromedicinals. Els sistemes termals dels Pirineus es troben als massissos granodiorítics post-hercínics (emplaçats fa quasi 300 milions d’anys). Les vies generals de sortida de les aigües són les falles perifèriques dels massissos granodiorítics o bé la zona de contacte entre el batòlit granodiorític i les roques paleozoiques que els envolten. Tot i això, localment també hi poden intervenir d’altres materials intrusius que poden actuar com a línies de permeabilitat o com a barreres impermeables. En general però les surgències presenten un model de fons de valls, generades per línies de fractures importants sobre les quals es desenvolupa el sistema termal principal, que es ramificarà en arribar a la superfície, amb una xarxa de fracturació secundària que donarà lloc a diverses surgències difuses. L’exemple més espectacular és el de Caldes de Boí, amb les seves 37 fonts diferents; i les temperatures poden anar des dels 28º de l’aqüífer d’Espot als 67º de la d’Escaldes, a Andorra. Però malgrat aquesta complexitat i varietat de fonts, la composició química de les deus dels Pirineus es caracteritza per la seva homogeneïtat i la seva composició química. En termes generals, ens indica que presenten una circulació i un equilibri amb materials granítics, sense influències dels materials paleozoics, com esquistos i calcàries, que envolten als batòlits granítics. La transformació que les aigües experimenten per a arribar a tenir les esmentades propietats i classificacions és, doncs, un procés hidrogeològic amb elements comuns però on cada aqüífer té la seva pròpia història. La velocitat de recorregut de les aigües, més el nivell de contacte amb els materials i les característiques dels propis materials són també factors claus que contribuiran al resultat final de la composició química i propietats de les aigües. Els bellíssims estanys Gémena, a 2.270 metres d’altitud, per exemple, són el punt de recàrrega de l’aqüífer de Caldes de Boí, tant pel que fa a l’entrada d’aigües glacials dels propis estanys com d’aigües meteorítiques o de pluja. A partir d’aquí, aquestes aigües, amb característiques químiques especials ja pel sol fet de venir majorment dels

5ß

b u t l l e t í d e l p a r c n a c i o n a l d ’ a i g ü e s t o r t e s i e s t a n y d e s a n t m a u r i c i

les aigües més velles dels pirineus

glaciars del Quaternari, comencen un intens recorregut per les roques i materials geològics de l’escorça i la litosfera, que els aniran aportant les característiques químiques i de temperatura fins a convertir-les en aigües termominerals (per la seva temperatura i composició química). En el cas de Caldes de Boí van rebre ja fa anys el reconeixement oficial de mineromedicinals per les seves propietats excepcionals. Les aigües que menen dels 37 deus o fonts de Caldes, cadascuna amb propietats diferents i que s’exploten actualment al balneari, han tardat 16.000 anys a fer aquest recorregut fins a les entranyes de la Terra i tornar a la superfície, convertides en aigües sulfurades, ferruginoses o carbonatades, segons la composició química, amb temperatures també diferents i que oscil·len entre els 4º i els 56º. L’excepcionalitat de Caldes de Boí radica també justament en aquesta varietat d’emanacions que li van merèixer entrar al llibre Guinness dels rècords mundials. En el cas de l’aqüífer de Tredós, el punt de recàrrega són els estanys del circ de Colomès, i l’emanació natural, en uns prats subalpins darrere del balneari dels Banhs de Tredós, és un discret pou d’aigua que emana de sota terra i on es poden observar les bombolles que produeix la pressió de sortida de l’aigua. Als Banhs, igual que fan d’altres balnearis, utilitzen una canalització ubicada just a sobre de l’aqüífer per conduir les aigües termals cap als jacuzzis, la piscina i d’altres instal·lacions a través de les quals s’aprofiten les aigües i les seves propietats segons els diferents tractaments o recomanacions. Per poder realitzar totes aquestes activitats entorn a un aqüífer calen moltes gestions i permisos abans de poder-los explotar. Així ho va explicar Walter Jorge Ankli, propietari d’aquests dos balnearis i també del de les Termes de la Baronia de Les, als assistents al curs de termalisme esmentat, en rebre’ls a les seves instal·lacions. Ankli va advertir de les dificultats per les quals passa actualment aquest sector, no solament per la complexitat de gestions i tràmits sinó per la “competència deslleial d’altres centres de wellness que han adoptat el nom de centres termals sense tenir ni estar ni tan sols a prop de cap aqüífer d’aigües termals o minerals”. El propietari dels tres balnearis va destacar també que el balneari de Caldes de Boí és un dels pocs de l’Estat espanyol que ja fa anys que està reconegut com a mineromedicinal, i el de Les està en tràmits de rebre aquest reconeixement. L’analítica de les aigües termals mostra una sèrie de propietats que no tenen les aigües d’aixeta, i que vénen determinades per un complex procés, com ja s’ha explicat, on intervenen diversos factors com els materials amb què han estat en contacte, els temps i la distància de recorregut fins a les capes més profundes de la litosfera. Cal tenir clar, però, que per ser aigües minerals han de tenir almenys 1 gram/litre de sals, a més dels metalls que li donaran la denominació final. Segons la major concentració de cada metall seran: sulfurades o sulfúries (mal anomenades sulfuroses!), quan predomina el sofre; sulfatades, quan hi predomina un composat oxidat del sofre; bicarbonatades, el principal component aniònic de les quals és el bicarbonat; clorurades, amb més presència d’ions de clor; ferruginoses, amb més d’1 g/litre de ferro polivalent; radioactives, que poden emetre radiacions ionitzants degut al seu contingut en radon (i les propietats de les quals s’ha qüestionat molt); oligominerals o de baixa mineralització; i acrotermals, que no arriben a tenir 1 g/litre minerals però estan fortament magnetitzades, com és el cas de l’aigua de Veri, a Bissaurri, o la de les Viles del Turbó, de mineralització baixa i molt recomanada per als ronyons. Als banhs d’Arties, als de Tredós, a les termes de Les i a l’aqüífer d’Espot trobem aigües bicarbonatades-sòdiques. Aquestes aigües, on el component aniòtic principal és el bicarbonat, que poden ser també clorurades o sulfatades, estan recomanades per al tractament d’afeccions gastrointestinals. En el cas de Tredós, igual que a d’altres aqüífers dels Pirineus com Escaldes, Senillers, Dorres o Sant Tomàs, la presència de granit dóna com a resultat aigües bicarbonatades sòdiques. Mentre que en els casos d’Arties i d’Espot, tot i la presència de calcàries en la

ß

les aigües més velles dels pirineus

primera i d’esquistos en la segona, dóna com a resultat aigua bicarbonatada clorurada-sòdica en tots dos casos; i als banys de Les la presència d’esquistos dóna, en canvi, agua bicarbonatada-sulfatada sòdica, la mateixa composició bàsica que a les aigües de Caldes de Boí, on en canvi predomina el granit. De nou, Caldes de Boí apareix com un cas excepcional on, tot i la predominància de granit (com també succeeix a Tredós), la composició de les aigües és clorurada-sulfatada sòdica, especialment indicades per al tractament de afeccions de les articulacions, com artritis, reumatismes i artrosis, i també per afeccions pulmonars, com bronquitis. En els balnearis reconeguts com a mineromedicinals, els tractaments amb aigües termals són molt diversos i alguns dels més antics, com el de Luishon (Pirineus francesos) disposen de complexos amb aparells molt especialitzats. Els banys (aplicats de forma progressiva durant 15 a 21 sessions de un màxim de 30 minuts cadascuna) són la forma més coneguda d’utilitzar les aigües, i s’utilitzen per a tractament d’afeccions somàtiques i dermatològiques. Però hi ha d’altres usos com les inhalacions, els colutoris bucals o les irrigacions rectals i vaginals, a més de les inhalacions. En el cas de les aigües bicarbonatades, sulfatades i magnèsiques també es poden fer tractaments per hidropinoterapia, en què es beuen en concentracions inferiors als 5 grams/litre i s’utilitzen principalment com a laxants. També es poden utilitzar amb instil·lacions, per al tractament de rinitis i otitis. La balneoteràpia en balnearis amb aigües mineromedicinals combina i utilitza totes aquestes formes d’aplicacions. Per la seva banda, la talassoteràpia utilitza els banys amb aigua de mar, a més de tractaments amb algues, sorra de platja i el sol. Però tot i les reconegudes propietats i indicacions de les aigües termals, amb les seves diferents composicions i

temperatures, cal tenir en compte que també tenen algunes contraindicacions o casos en els quals no es poden utilitzar, i val la pena esmentar-les: cremades recents a la pell; ferides obertes; caquèxia; malalties en estat agut, infectocontagioses i malalties malignes; tirotoxicosis; diabetis mellitus greu; colitis ulcerativa greu; psicopaties i neurosis greus; malalties cardíaques descompensades; nefroesclerosis; HTA maligna; infart de miocardi en fase aguda; diàtesis hemorràgiques; eritrosedimentació superior a 50 mm; epilèpsies. És per aquest motiu que els balnearis reconeguts com a tals disposen sempre de la presència i assessorament d’un metge, sent un altre factor que distingeix un balneari d’un centre de wellness o spa. Els banhs d’Arties estan actualment sense ús, però amb un projecte de construcció d’un balneari i hotel de luxe, dissenyat pel prestigiós arquitecte japonès Isozaki, i per a la seva explotació s’ha creat una mena de consorci entre diversos propietaris del Pallars i de la Val d’Aran. A l’aqüífer hi continua brollant aigua bicarbonatada-clorurada sòdica, a una temperatura de 43º i una pressió de 0’75 litres per segon, a prop del Camin Reiau entre Arties i Garòs. En canvi, l’aqüífer d’Espot, amb les mateixes propietats d’aigua que el d’Arties, està actualment sense ús i sense cap projecte conegut per a la seva explotació, malgrat la seva bona ubicació a cavall entre el l’entrada del Parc Nacional pel sector de l’estany de Sant Maurici i les pistes d’esquí d’Espot Esquí. Els altres balnearis estan reconeguts com a ús lúdic, excepte el de Caldes de Boí i les Termes de la Baronia de Les, que estan en procés de rebre també el reconeixement de mineromedicinals.

Meritxell Centeno Magí Periodista ambiental i vocal de l’Associació de Guies del Parc a l’Aran