4 ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
les aigües més velles dels pirineus Un curs sobre hidrogeologia i termalisme organitzat el passat mes de juliol per la UdL (Universitat de Lleida), en coordinació amb el Conselh Generau d’Aran i els balnearis de Caldes, Tredós i Les, va posar de manifest l’alt valor mineromedicinal de les aigües de Caldes de Boí i d’altres aqüífers de l’entorn del Parc Nacional. Una de les dades que s’ha revelat en aquest curs és que el complex i apassionant procés de formació de les aigües termals implica un intens circuit des de l’entrada de les aigües cap a les entranyes de la Terra, fins a la seva expulsió de nou a l’exterior, que té lloc en un recorregut de milers d’anys i de quilòmetres. En aquest sentit, els diversos geòlegs i tècnics que van impartir el citat curs han establert que les aigües de Caldes de Boí són les més velles dels Pirineus, amb més de 16.000 anys; les dels Banhs de Tredós superen els 11.000 anys; Arties i Les estan entorn als 10.000 anys, mentre que d’altres aqüífers dels Pirineus tenen edats similars o inferiors a aquests últims. Els sistemes hidrogeològics de l’entorn del Parc són similars però d’aqüífers diferents, que donen com a resultat un important nombre de deus o emanacions d’aigües, amb composicions químiques distintes, i amb propietats medicinals i aplicacions molts diverses. Però, abans d’explicar l’interessant viatge geològic que experimenten les aigües per arribar a tenir una temperatura i composició química particular, que les fan distintes d’altres aigües superficials, cal aclarir alguns conceptes i esvair alguns tòpics que porten a confusions. Es denominen termals les aigües subterrànies que presenten una temperatura 4º superior a la temperatura mitja dels aqüífers superficials de la zona; i són minerals aquelles que posseeixen una concentració anormalment alta d’algunes substàncies químiques dissoltes. Si hi ha una combinació de les dos característiques, temperatura i concentració de minerals, tenim aigües termominerals. I si se’ls reconeix oficialment, a unes i altres, unes propietats curatives, més o menys reals, reben el nom de medicinals i de mineromedicinals.
Els sistemes termals dels Pirineus es troben als massissos granodiorítics post-hercínics (emplaçats fa quasi 300 milions d’anys). Les vies generals de sortida de les aigües són les falles perifèriques dels massissos granodiorítics o bé la zona de contacte entre el batòlit granodiorític i les roques paleozoiques que els envolten. Tot i això, localment també hi poden intervenir d’altres materials intrusius que poden actuar com a línies de permeabilitat o com a barreres impermeables. En general però les surgències presenten un model de fons de valls, generades per línies de fractures importants sobre les quals es desenvolupa el sistema termal principal, que es ramificarà en arribar a la superfície, amb una xarxa de fracturació secundària que donarà lloc a diverses surgències difuses. L’exemple més espectacular és el de Caldes de Boí, amb les seves 37 fonts diferents; i les temperatures poden anar des dels 28º de l’aqüífer d’Espot als 67º de la d’Escaldes, a Andorra. Però malgrat aquesta complexitat i varietat de fonts, la composició química de les deus dels Pirineus es caracteritza per la seva homogeneïtat i la seva composició química. En termes generals, ens indica que presenten una circulació i un equilibri amb materials granítics, sense influències dels materials paleozoics, com esquistos i calcàries, que envolten als batòlits granítics. La transformació que les aigües experimenten per a arribar a tenir les esmentades propietats i classificacions és, doncs, un procés hidrogeològic amb elements comuns però on cada aqüífer té la seva pròpia història. La velocitat de recorregut de les aigües, més el nivell de contacte amb els materials i les característiques dels propis materials són també factors claus que contribuiran al resultat final de la composició química i propietats de les aigües. Els bellíssims estanys Gémena, a 2.270 metres d’altitud, per exemple, són el punt de recàrrega de l’aqüífer de Caldes de Boí, tant pel que fa a l’entrada d’aigües glacials dels propis estanys com d’aigües meteorítiques o de pluja. A partir d’aquí, aquestes aigües, amb característiques químiques especials ja pel sol fet de venir majorment dels
